Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 2 de setembre de 2016

Pau Alabajos: ‘El País Valencià no es pot quedar com l’única mamella de l’estat espanyol’

Entrevista al cantant per a parlar de la Diada i el procés polític que viu el Principat



El cantant Pau Alabajos reflexiona sobre el moment polític que viu Catalunya i sobre com la independència pot afectar el País Valencià. De cada una de les seues respostes, se’n desprèn una possible lletra d’una cançó, totes reivindicatives i amb una mica de poesia. Parlem amb ell, en una entrevista de la sèrie ‘A punt per a la independència’, sobre el moment polític actual, centrat en la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat. Alabajos, que també és regidor de Compromís al seu poble, Torrent, diu que l’estat espanyol s’ha convertit en una fàbrica de fer independentisme i que el PP i PSOE tenen moltes coses en comú, com ara la por de les urnes. Per una altra banda, creu que la independència de Catalunya i el País Basc pot obrir una caixa de Pandora que originarà un canvi en el model de l’estat espanyol. ‘Nosaltres també haurem de pegar una punyada a la taula.’

—Nom: Pau Alabajos Ferrer
—Edat: 34, a partir de dissabte.
—Independentista? Sí.
—Des de quan? Des del mateix moment que vaig prendre consciència política, ja fa una pila d’anys.
—La política és… La política és un instrument per a millorar la vida de les persones, siga des de les institucions, siga des de les places i els carrers.
—Com us definiu políticament? Demòcrata radical, fervorós devot de l’assemblearisme i la participació directa. Crec en les persones i en les idees per damunt de les sigles i els colors. M’aferre a aquella màxima d’Antonio Gramsci que diu ‘viure vol dir prendre partit’.
—Teniu llibre de capçalera?: Llibre de Meravelles, Estellés en vena. Els seus versos ens van ensenyar que l’amor és el carburant que fa girar el món, que viure apassionadament cada segon de la nostra existència és l’única manera de saber que som vius.
—El personatge històric que us inspira: Kate Sheppard, líder del moviment pel sufragi femení a Nova Zelanda, que es va convertir en el primer estat del món a aprovar democràticament el dret de vot en igualtat de condicions per a homes i dones (1893).

—Quin objectiu ha de tenir aquesta Diada?
—Que el carrer es convertisca en un clam de llibertat.

—Anem bé per a assolir-lo?
—Jo sóc optimista, sí.

—Creieu que la gent està cansada?
—Independentment de la pressió que exerceix l’aparell mediàtic de l’estat espanyol, no es construeix un nou país en deu minuts. Si hi ha gent cansada, que facen una becadeta i que tornen a baixar a la trinxera amb forces renovades, perquè els necessitem al nostre costat, al carrer, amb les piles carregades.

—Què us agradaria que passés a la qüestió de confiança?
—El parlament és l’expressió sobirana del poble de Catalunya, no puc fer res més sinó acceptar el resultat democràtic de la votació.

—Si Puigdemont no la supera i hem de fer eleccions, el procés s’acaba o en surt reforçat?
—Els dos milions de persones que s’han mobilitzat al carrer durant els darrers Onze de Setembre no desapareixen d’avui per demà. L’estat espanyol s’ha convertit en una fàbrica d’independentistes. PP i PSOE tenen moltes coses en comú, però sobretot n’hi ha un parell que voldria destacar: tots dos partits han menystingut les decisions preses democràticament pel Parlament de Catalunya i tenen una por terrible de les urnes. Han faltat al respecte a moltíssima gent: entenc perfectament que cada vegada més persones consideren la via autonomista com una via absolutament morta.

—RUI sí o RUI no?
—Hi insistisc: em semblarà bé el que decidisca el Parlament de Catalunya. És la representació democràtica de la societat catalana i, per tant, crec que és fonamental de donar-li veu. El poble sempre té raó.

—Però creieu que es necessari un referèndum?
—Crec fermament en eixes armes de construcció massives que són les urnes i considere que un referèndum hauria de ser l’eina prioritària per a prendre decisions col·lectives, però és evident que el govern espanyol instrumentalitzarà l’aparell judicial una vegada més, com ja va fer amb la immersió lingüística i amb la reforma de l’estatut, per barrar el pas a les aspiracions democràtiques dels catalans i les catalanes. Per tant, la societat principatina es trobarà entre l’espasa i la paret, a la voreta mateixa del Rubicó.

—Com creieu que hi reaccionaria l’estat espanyol?
—En una hipotètica Declaració Unilateral d’Independència el govern espanyol, governe Rajoy o governe Sánchez, posaria tots els impediments legals i les traves burocràtiques per a aturar el procés. Allò dels tancs i l’exèrcit circulant per la Via Laietana, no ho sé, no sóc endeví: m’agradaria dir que és totalment desgavellat, però mireu quin sarau armà el nacionalisme espanyol per una pedreta de no-res que es diu Perejil. Si veuen perillar una de les mamelles de les quals xupla el sacrosantíssim estat de les autonomies, no sé com podrien arribar a reaccionar per una possible versió 2.0 de la pèrdua de Cuba i Filipines.

—Cal eixamplar la base independentista?
—D’això, se n’encarrega l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem, el Consell General del Poder Judicial, la Moncloa i la Zarzuela. Si no existiren, hauríem d’inventar-los.

—Hi ha independència sense els comuns?
—Conec moltíssima gent que forma part de l’òrbita dels comuns que se senten molt més a prop d’una república catalana que d’una monarquia espanyola, però una cosa són les bases i altra de ben distinta els lideratges. Esperem que s’hi sumen: si volem construir un país des de les arrels, amb una perspectiva diàfana de progrés, haurem de deixar enrere les indefinicions i caldrà comptar amb totes les complicitats possibles. En el meu poble diuen: ‘Com més serem, més riurem.’

—Tres coses de la independència que us motiven i que utilitzeu per a convèncer un indecís.
—Llibertat, llibertat i llibertat.

—Quin és el màxim error que ha comès el procés?
—No és moment de buscar errades i flagel·lar-se amb les relliscades, sinó de mirar decididament cap endavant, arromangar-se la camisa i posar les mans en farina. Quan Martí i Pol va escriure el vers ‘tot està per fer i tot és possible’ no ho deia de manera metafòrica. Segur que pensava en un moment determinant com el que tenim el privilegi de viure.

—I encert?
—El protagonisme indubtable de la societat civil. Sense un poble sobirà, autoorganitzat i compromès amb el seu temps i el seu país, que ha pres fermament les regnes de la història, no ens trobaríem ara mateix en el moment decisiu que vivim.

—En algun moment ho heu vist molt magre?
—No, açò és imparable. Eixos dos milions de persones que s’han apoderat dels carrers ja no s’acontentaran mai més amb les molles, ara volen el pa sencer. Comparteixen somnis i esperances i treballen, braça a braç, des dels ateneus, des dels col·lectius de base, des de les entitats culturals, des de les institucions públiques, per guanyar la llibertat. Les llavors són sembrades i comencen a donar fruit.

—Quin paper ha de tenir el País Valencià en aquest procés?
—Ara mateix ací el tema de la independència no és damunt la taula perquè ens correspon reconstruir nacionalment, culturalment i identitàriament el País Valencià, després d’una desfeta de vint anys de dreta cavernícola del PP. El País Valencià ha de seguir el seu camí. Nosaltres portem un altre ritme, però tenint en compte la falta de finançament punitiu que l’estat espanyol exerceix contra les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya, també haurem de pegar una punyada a la taula. M’agrada recordar la clàusula Camps, que deia que després d’aprovar l’Estatut del 2006 tota aquella competència que aconseguís una comunitat autònoma que fóra superior, el País Valencià la podia aconseguir. La mateixa dreta espanyola ens va obrir una porta. El País Valencià no es pot quedar com l’única mamella de de l’estat espanyol. La independència de Catalunya pot obrir una caixa de Pandora i crec que serà la impulsió de l’estat com el coneixem i això implicarà molts moviments d’autodeterminació i canviarà el model de l’estat. Això farà que hi haja canvis dràstics en l’àmbit polític i els valencians haurem de ser-hi.

—Quina relació ha de tenir el País Valencià amb una Catalunya independent?
—Hauríem d’intentar construir una relació especial. En aquests moments el País Valencià és la comunitat, parlant en llenguatge colonial, que aporta més treballadors al Principat, bàsicament per la continuïtat territorial. Hi ha molts valencians que són professors o infermers que van cap allà. El Principat és la nostra porta d’Europa. En el meu cas, per exemple, estic molts de cap de setmana a Catalunya però visc i faig la meua llavor política al País Valencià. Em sent part de tots dos territoris. Què hauré de fer? Demanar la doble nacionalitat?

Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA