Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 31 de juliol del 2017

15.000 persones (Empar Moliner)

On són tots els d’esquerres que parlen tot el dia de l’empoderament del poble?

EMPAR MOLINER

No cal ser Marie Curie per endevinar a què obeeix la decisió del Tribunal Constitucional de tombar el cànon digital que servia per finançar el sector audiovisual català. Gràcies a aquest nou mirinyac que es treuen de l’ouera, el cinema català es queda sense la taxa de 25 cèntims per cada connexió a la xarxa d’internet feta a Catalunya. Així doncs, deixa de recaptar 34,6 milions d’euros que finançaven continguts i projectes audiovisuals en català. Aquesta sentència afectarà 15.000 persones que treballen al sector.
No es pot permetre que Catalunya, tot i la “ deriva secesionista ” i el “ deseo sedicionista ” i la gallina macerada en balsàmic (que vindria a ser la polla en vinagre), surti de la recessió i provi de donar feina als catalanets que hi vivim i ens hi provem de guanyar la vida. Que Catalunya sigui una de les “comunitats” (en diuen així) que surten de la crisi no ens va bé. El que ens va bé és que li vagi malament. ¿Té un altre sentit si no? Ser català a Espanya és com ser gai al Marroc, salvant les distàncies.
¿Té algun sentit patriòtic, espanyol, igualitari, borbònic que se’ns prohibeixi cobrar aquest impost per generar continguts audiovisuals interessants (això sí, en llengua catalana)? Ignoro si Mariano Rajoy, el rei Felip i els diversos ministres del ram han vist, per exemple, la pel·lícula Estiu 1993, de Carla Simón. És una meravella. Però potser, sense el cànon, la pel·li no s’hauria rodat. És el que volen, suposo. La idea dels savis de Vilatrista. Condemnar-nos a la prosa perpètua, tallar-nos el coll si destaquem, posar-nos un “progressa adequadament” però mirar d’arrabassar-nos l’excel·lent. On són tots els d’esquerres que parlen tot el dia de l’empoderament del poble, del dret al salari digne i del dret a la cultura? Què passa? Que tornen a fer Goldfinger avui a al Canal Digital?

Font: 15.000 persones (Empar Moliner)

Pots seguir Boladevidre

L’Alguer: ‘Aiò’, una altra murtra!

Roger Cassany ens convida a endinsar-nos a la ciutat sarda més enllà de les guies turístiques

Autor: Paolo Calaresu
Roger Cassany

Desempallegar-se de l’Alguer, una volta coneguda, no és pas gens fàcil. Com una teranyina que avança i teixeix, lentament però amb força i sense aturar-se, l’Alguer sempre torna. I atrapa. Ja ho escrivia els anys seixanta Antoni Simon Mossa (1916-1971), el prestigiós arquitecte sasserès, un dels més grans sobiranistes sards (que, atenció, somiava uns Països Catalans federats amb Sardenya i Còrsega; per prendre’n nota): ‘Qui t’ha conegut una volta, mai no podrà allunyar-se de tu.’ Els algueresos, de fet, havent sopat, tot passejant per la muralla o caminant muntanya amunt pel carrer del Carme (que la italianització malda per convertir en Via Cavour), sovint s’acaben despenjant amb un ‘aiò, un darrer mirto, no?’. És a dir, vinga, va, una última copa. En concret, una copa de licor de murtra que, per als neòfits, i això ja ho ha dit més d’un, és probablement l’única beguda capaç, en una sola glopada, de concentrar de la manera més equilibrada i subtil possible totes les aromes i el sabor de la Mediterrània. Això sí, si és de fabricació casolana, molt millor. Fins i tot, la hipotètica caparra que se’n derivi, segons com, diuen que pot arribar a tenir regust de segle XIV, de batalla marítima a Port del Comte, de mestral barrejat amb aigua salada, màquia i fonoll.

Simon Mossa també descrivia la ciutat de la següent manera: ‘L’Alguer no és una ciutat convencional i no pot tenir una història convencional com cap altre poble medieval de la llunyana, de la llunyaníssima més ben dit, Europa. L’Alguer és fora de temps.’ I això, precisament aquesta sensació de fora de context, de rara avis, tant geogràfica com temporal, és sovint la primera (o segona) percepció del visitant. Sensació que, de desconcertant, amb prou paciència, esdevé deliciosa. Com diu el poeta valencià Joan Elies Adell a la seva fantàstica Guia Sentimenal de l’Alguer, ‘és una de les poques ciutats mediterrànies en què el passat fa competència amb el present, el discuteix o el rebutja (…) i la realitat es confon amb la imatge imaginada del seu propi passat’.

Sí, l’Alguer, a voltes, és també una ciutat tímida, confusa, en un dilema entre l’orgull i l’avergonyiment de sentir-se petita i sola o abandonada. Abandonada, sobretot, per un estat italià que des de sempre ha maltractat Sardenya sencera, oblidant-se que no és solament un paradís per a les vacances dels milanesos sinó que hi conviuen gent que hi fa vida i, a més, cultures ancestrals. I abandonada, també, per les línies aèries (gran campanya, okhu, la de la Plataforma per la Llengua, Volemvolar.cat) i, segons com, pels catalans mateixos.

El port de l’Alguer. Autor: Paolo Calaresu

Pino Piras, cantautor alguerès, imprescindible i sarcàstic a parts iguals, dedica una cançó a la ‘creació de la raça algueresa’ (podeu sentir-la al disc Un home del país(Spotify), de Claudia Crabuzza i Claudio Sanna). Piras diu, parlant de Déu: ‘Quan ha triat la raça algueresa ha pres la gent de cor moll, que no és ni furba ni mataresa, lis hi ha donat una terra de sol. Però… però… però… No sem cuits i no sem cruns, no sem sardus ni espanyols, no sem bells ni sem feus, ja sem fets com Déu vol!’

Autor: Paolo Calaresu

L’Alguer és tot això, ben mesclat i xarbotat. És alhora estat italià, amb motxilles Invicta, ulleres de sol immenses i mòbils fluorescents, i terra medieval que sap vantar-se de tradicions catalanes ben arrelades i visibles, en l’arquitectura, la gastronomia, les festes, la toponímia… i amb un sorprenent ventall de poetes i cantants en la nostra llengua. Sorprenent, perdoneu-me, tenint en compte la petitesa de l’indret: a més de Sanna i Crabuzza, Franca Masu, Yasmin Bradi, Antoni Bal·lero de Càndia, Antoni Canu, Rafael Caria o Antoni Coronzu, tots contemporanis, i segur que me’n deixo més d’un. I tot això sense oblidar el ja esmentat Piras (1941-1989), mort prematurament i esdevingut un dels patrimonis que els algueresos llueixen amb més protèrvia.

Això sí, qui la visiti un cap de setmana i amb una guia turística convencional a la mà corre el risc de topar amb una primera capa de la ciutat més propera a les Invicta que a cap altra cosa, més dissenyada per als turistes (els barcelonins ja sabeu de què parlo), probablement divertida, però que pot ser també terriblement decebedora i contradictòria. La recepta per a evitar-ho és senzilla: aneu a comprar al mercat, feu un aperitiu o una Ichnusa al Circolo Mariani, feu un salt a la barberia d’Àngel Maresca, sopeu a la Trattoria Caragol o a Lo Romaní, guardeu guia i mapa a la butxaca i perdeu-vos pels carrers de l’Alguer Vella, tot acabant amb una murtra tranquil·la asseguts a la muralla, qui sap si davant del monòlit dedicat a Salvador Espriu. Un monòlit, regal de Barcelona a l’Alguer amb motiu del centenari d’Espriu, en el qual hi ha esculpits, amb el martell i l’escarpa de Mario Nieddu, els versos de la primera part del poema ‘Per una suite algueresa’ que Espriu va dedicar a Rosselló-Pòrcel.

La muralla de l’Alguer. Autor: Paolo Calaresu

Amb un xic de sort, l’endemà ja us hauran convidat a alguna sobretaula indígena o a passar la tarda a la platja de l’Esperança o a la de les Bombardes per jugar a bitlles o a cartes, esperant la colgada del sol. I mentre feu tot això (i el que sorgeixi), pareu l’orella, parleu, pregunteu i canteu, sobretot, en català. La vitalitat de la llengua i l’hospitalitat alguereses, com a poc, us sorprendran, i molt. S’obrirà, llavors, com un tresor, l’Alguer que per a molts roman amagada. Com una droga, com un pany que dóna pas a una nova dimensió, tan real com imprevista, afrodisíaca, amb gust i flaire de llengua medieval i de murtra. És així que l’Alguer, encara avui, es transforma, potser inesperadament i de cop, i atrapa. I, a la llarga, sempre torna. I, cada vegada, és més forta.

Com diu l’himne alguerès, profètic, obra de Ramon Clavellet (pseudònim d’Antonio Ciuffo, sasserès fill de napolitans i alguerès d’adopció) el 1906, ‘en lo  sou gloriós camí Catalunya sempre avança; i, per tot hont passa, llança la llavor que ha de florir. O germans, no disperem! Catalunya està fent via. Prest arribarà lo dia en què tots renaixerem!’

Algunes recomanacions ràpides:
Platges:

– L’Esperança. Un cop a la sorra, aneu tant com pugueu a l’esquerra o a la dreta, però no us quedeu al mig.
– Porto Ferru. Quedeu-vos o al mig, indret immillorable per a gaudir d’una posta de sol sobre el mar, o a la part més al nord, zona naturista i sovint buida.
– Les Bombardes i Llatzaret. Cales esplèndides, especialment a primera hora del matí o als vespres.
– També podeu caminar pel Cap de Caça i per les aigües transparents de Port del Comte mentre us imagineu les naus de Pere III el Cerimoniós en plena batalla contra els genovesos. Aquella batalla, al 1353, fou el principi dels quatre segles de dominació catalana a l’Alguer.

Cap de Caça. Autor: Paolo Calaresu

Àpats:
A banda dels restaurants esmentats, a Sa Mandra podeu gaudir de teca algueresa no solament de qualitat sinó en plens estàndards sards, és a dir, en grans quantitats. Acabeu on acabeu, si voleu gaudir d’autèntica cuina algueresa o sarda, demaneu l’allada de peix (caçó amb una salsa picant d’all i tomàquet), culurgiones (raviolis de patata amb formatge d’ovella, ceba i menta), frègula de marisc (pasta ancestral de sèmola que es cuina com una paella), porceddu (porc acabat de néixer rostit al foc) i, encara que sembli increïble, el menjar blanc, com el de Reus, de postres. Tot plegat acompanyat de vi cannonau (varietat de raïm autòctona de l’Alguer) i pa carasau amb oli d’oliva.

Per als més agosarats:
Si un cop descoberta l’Alguer, us sobra temps, endinseu-vos a l’interior de l’illa (on, per cert, també hi ha rastres del domini català): Oschiri (on hi ha una esplèndidasagra (festa major) de sa panada), Tempio (on es pot visitar la casa de Fabrizio de André), Gorropu (on hi ha el sensacional i salvatge congost de Tiscali que donà nom al conegut portal d’internet), el golf d’Orosei, ja a l’est, amb platges espectaculars com cala Mariolu i Cala Goloritzè, a tocar de Baunei, i al centre i enmig de muntanyes, els pobles feréstecs de Fonni i Desulo. I per si algú va cap al sud, no feu un lleig i arribeu a Carloforte, paradís de la tonyina amb influència tunisiana (hi podeu menjar un deliciós cuscus amb tonyina, per exemple) i, entre més mèrits, sobretot culinaris, lloc d’origen del reconegut xef Luigi Pomata.

I per acabar, per als escèptics, val la pena recordar, una vegada més, Espriu, que, amb bon criteri, escrigué: ‘A l’Alguer et trobes a casa, lluny de casa, quan a casa no et volen gaire’. 
Pots seguir Boladevidre









diumenge, 30 de juliol del 2017

El dret a impedir la secessió

JOSEP COSTA


El plantejament plebiscitari del 27-S, en què les forces majoritàries aposten per proclamar la independència si guanyen, convida a anar més enllà en el debat polític, jurídic i filosòfic sobre el dret a la secessió. En campanya sens dubte se’n parlarà, però si fins ara no hem arribat a un acord, potser és millor acceptar que ens trobam en el terreny del desacord raonable.
En efecte, una vegada la independència de Catalunya té data (hipotètica) i se’n discuteixen la viabilitat i els efectes pràctics, també cal preguntar-se què pot fer l’Estat per impedir-la, si la secessió obté l’aval democràtic de la ciutadania. Existeix un dret a la unitat estatal? Si concedim que l’existència d’un dret a la secessió (unilateral) és controvertida -o no hi ha acord sobre les condicions per exercir-lo-, quin dret té l’estat afectat a impedir la secessió quan s’intenta dur a la pràctica? ¿Hi ha mecanismes legítims en democràcia per impedir-la de manera forçosa?
El meu punt de vista és que no existeix un dret general a la secessió. Això significa que els estats raonablement democràtics, liberals i justos en l’acomodació de la diversitat gaudeixen d’una presumpció a favor de la seua unitat. Essencialment, es tracta d’una interpretació del que diu la famosa resolució 2625 d’octubre del 1970 de l’ONU, que condiciona la protecció de la integritat territorial dels estats al fet que disposin d’un govern plenament representatiu de la totalitat de la seua població.
Dit això, a la Catalunya del 2015, després del fallit procés de reforma estatutària i els conflictes institucionals posteriors, hi ha bons arguments per qüestionar la presumpció favorable a l’ statu quo espanyol, i rebutjar per tant la legitimitat d’apel·lar a un hipotètic dret a la unitat estatal. En altres paraules, si el dret a la secessió de Catalunya és discutible, tant o més ho és el dret de l’estat espanyol a impedir-la per la força.
És evident que, entre el reconeixement d’un dret a la secessió (que implica l’obligació de respectar-la i cooperar en la constitució d’un nou estat) i el reconeixement d’un dret a impedir la secessió, hi ha un espai per a la política i la geopolítica. En aquest espai s’hi situen totes les actuacions de l’estat afectat (o tercers estats) per desincentivar la secessió o incrementar-ne els riscos, costos i incerteses, sense arribar a fer res per impedir-la a la força si aquesta segueix sent la voluntat majoritària de la població d’un territori.
Cal recordar que Allen Buchanan (si fa no fa, el pare de les teories de la secessió) dedica bona part del seu llibre Secession: the morality of political divorce (1991) a discutir en quines circumstàncies estaria legitimat un estat per impedir a la força la separació d’una part del seu territori. Segons Buchanan, no només és discutible l’existència d’un dret a la secessió, sinó que hi ha casos en què l’estat afectat pot impedir-la activament. Però, si més no, resulta curiós que aquesta línia de debat hagi estat ignorada per la gran majoria de teòrics de la secessió.
L’única explicació que trob sobre aquest desenvolupament del debat teòric dels últims vint-i-cinc anys és la següent: els teòrics que neguen l’existència d’un dret general a la secessió admeten que és legítima quan l’estat sotmet un grup de població a discriminació, repressió o vulneració dels seus drets individuals o col·lectius. A la vegada, però, si un territori intenta independitzar-se (encara que sigui sense una “causa justa”), l’estat només pot impedir-ho a la força vulnerant els principis liberals, democràtics i d’acomodació de la diversitat. Una vulneració que, en cas de produir-se, legitimaria a posteriori la secessió. Aquesta paradoxa justifica, resumidament, per què no existeix o ningú no defensa un dret a impedir la secessió.

Tornant aquí i ara, resulta evident que l’estat espanyol fa i seguirà fent el que políticament cregui més eficaç per desincentivar el suport a la independència. El discurs de la por, en els precedents comparables, ha estat prou eficaç per derrotar democràticament els moviments secessionistes (almenys a curt termini). Altres mesures que s’han arribat a proposar, com suspendre l’estat d’autonomia, jutjar o empresonar els polítics independentistes que han liderat el procés, il·legalitzar formacions polítiques, prohibir mobilitzacions o fins i tot decretar l’estat de setge, no tenen precedents històrics comparats ni es poden emparar en un inexistent (legalment i moralment) dret a impedir la secessió. Al contrari, legitimarien la independència de Catalunya davant molta gent que, avui dia, es pot qüestionar si està justificada.


Pots seguir Boladevidre

dissabte, 29 de juliol del 2017

País Valencià, país desafecte

Les decisions judicials arbitràries i l’ofec econòmic empenyen el país cap a la confrontació amb l’estat espanyol



El Tribunal Superior de Justícia valencià va emetre ahir una sentència que anul·la parcialment el decret de plurilingüisme de la Generalitat. El TSJ ho argumenta dient que decret discrimina la llengua espanyola. En una sorprenent interpretació de la realitat, el tribunal considera que el fet que el decret de plurilingüisme oferesca més plurilingüisme als qui demanen el plurilingüisme és una discriminació.

El decret estableix com s’han de tractar, a les escoles, l’espanyol, el català i l’anglès. I dibuixa tres possibles itineraris, cadascun dels quals incrementa el grau de plurilingüisme respecte de l’anterior. L’itinerari menys avançat deixa la situació com fins ara, amb una preponderància gran del castellà. El més avançat és el que conté més català i més anglès, precisament perquè és l’opció més plurilingüe. La immensa majoria de les escoles valencianes va discutir quin model voldria per al seu centre per mitjà dels seus consells escolars. I el resultat va ser que la majoria va optar per les opcions més plurilingües, cosa que va generar una preocupació gens dissimulada en el PP, en Ciutadans i entre els mitjans unionistes valencians.

Concretament, el 54% dels centres va triar l’opció més plurilingüe i un 84% del total va optar per opcions que representaven més presència del català a l’aula. El programa menys plurilingüe –l’equivalent del que ara s’exercia en el 48% de les escoles valencianes– s’impartiria, a partir del setembre i per voluntat dels consells escolars de cada centre, només en l’11% de les escoles valencianes. Ahir, però, el TSJ va fer saltar per l’aire tota la previsió i el govern valencià va anunciar que acatava la sentència, des de la discrepància profunda amb el seu significat.

Amb aquesta votació feta en tots els centres, el decret guanyava una enorme legitimitat, que ara es veu violada pel tribunal. El decret té l’origen en la voluntat dels votants, que, en definitiva, han configurat un govern que es presentava a les eleccions amb un compromís clar de fer avançar la llengua pròpia. I de fet, si hi ha ningú que reclama res, en tot cas, reclama més implicació. El govern valencià falla en temes com l’arrencada de la nova RTVV i la reciprocitat amb TV3. I la publicació del decret de plurilingüisme va ser rebuda amb reticències per les organitzacions cíviques, que el veien poc atrevit. Tanmateix, l’ofensiva espanyolista ha esclatat igualment i ha trobat en els tribunals, com passa també al Principat, la màquina per a tombar la voluntat popular. Que els valencians voten el que vulguen però no poden governar com volen.

L’agressivitat dels tribunals desconcerta el govern valencià. De la mateixa manera que ho fa la intransigència del govern espanyol pel que fa al finançament de la Generalitat i la política d’infrastructures. El full de ruta de l’Acord del Botànic no preveia un enfrontament directe amb el govern espanyol. El PSPV pensava que, malgrat ser del PP, el govern espanyol acabaria entenent que el finançament de la Generalitat és impossible i que perjudica de manera greu els valencians. Malgrat algun èxit en aquesta línia, la veritat és que la situació és dramàtica i el conflicte ja ha arribat al carrer. El passat mes de juny, ja va haver-hi una manifestació contra els pressupostos de l’estat reclamant ‘les claus de la caixa’ que va treure milers de valencians al carrer, i se n’anuncia una altra per a l’octubre.

Entre els assistents a la manifestació, hi havia el conseller valencià d’Hisenda, el socialista Vicent Soler. Des de la seua arribada al govern, Soler ha denunciat de manera implacable l’espoliació fiscal i l’incompliment del finançament de la Generalitat. En una entrevista a VilaWeb feta l’abril, declarava que era ‘hora de dir prou a aquesta situació de menyspreu i de maltractament sistemàtic’ i es queixava: ‘En el passat no hem estat mai cap problema; doncs ara sembla que sí que ho som.’ A les Corts, en una iniciativa sorprenent, el PP va sumar el seu vot a una declaració unànime de protesta i rebuig als pressupostos generals de l’estat.

Un gran canvi geopolíticEls atacs a la llengua, especialment per ser una agressió a les decisions democràtiques dels consells escolars, governs i ajuntaments, com en el cas dels senyals de trànsit o el nom de València, i el mal finançament van estenent la sensació d’un canvi geopolític major al País Valencià. Si en un moment determinat es va parlar de l’eix Madrid-València-Palma, com l’alternativa del PP a l’eix Mediterrani, ara ja és una evidència que el País Valencià s’ha situat en l’eix dels desafectes. D’aquells territoris que, des de Madrid, consideren un perill al seu model d’Espanya.

El paper de Compromís al congrés espanyol ha reforçat aquesta imatge i, fins i tot, l’enfrontament entre Ximo Puig i Pedro Sánchez. A Madrid, no estaven acostumats a tenir diputats valencians que exerciren de valencians i, encara menys, que foren influents. Compromís, i en concret Joan Baldoví, han jugat molt bé les cartes en aquest sentit i s’han convertit de manera indiscutida en la veu valenciana i en una veu incòmoda i molt independent. Baldoví ha fet constants equilibris entre el PSOE i Podem per no quedar engolit com una simple confluència, i de moment, ha aconseguit més visibilitat que no havia tingut mai el valencianisme.

Per una altra banda, l’enfrontament entre Pedro Sánchez i Ximo Puig ha portat el debat més enllà del que podria quedar com un enfrontament entre el PP i el País Valencià. Puig es va alinear amb Susana Díaz de manera sorprenent i més per raons de química personal, de manca de química personal amb Pedro Sánchez, que no pas polítiques. Després de la seua victòria, Sánchez no va resistir la temptació d’intentar fer caure Ximo Puig. Però Puig va guanyar amb comoditat les primàries contra el candidat ‘sanchista’ i aquest cap de setmana es disposa a fer un gir estratègic en el socialisme valencià.

Es tracta d’un gir valencianista que implica el reconeixement del caràcter de nacionalitat històrica del País Valencià i la demanda d’un federalisme asimètric amb respecte especial a la plurinacionalitat. De fet, una frase de la ponència marc del congrés valencià ha causat furor a Madrid, i ha generat els clàssics articles d’alarma i la preocupació dins el PSOE. El PSPV diu, en la seua ponència, que el País Valencià ‘és una nacionalitat històrica basada en un poble constituït des del 1238’. I a continuació, assegura que ‘el País Valencià és un subjecte polític que va ser reduït en favor d’un nou estat nació emergent: l’espanyol.’ El llenguatge, el to i les maneres no fan gràcia a un Madrid que es pensava que l’invent de l’eix Madrid-València-Palma tenia alguna possibilitat de funcionar.
Una anècdota famosa de la transició explica un episodi durant un concert de Raimon. Un famós membre de l’oposició democràtica, encara clandestina, es va adreçar a Joan Fuster i li va dir que estava molt bé allò dels catalans i que quan manaren ja els atorgarien un estatut d’autonomia. Fuster va respondre que era valencià i el polític  va respondre: ‘Amb una Catalunya ja en tenim prou, no fotem!’ D’això, en fa cinquanta anys, durant els quals, l’estat, oposició inclosa, ha gaudit d’un País Valencià dòcil, que no els donava problemes. Sembla que això s’ha acabat.


Pots seguir Boladevidre

dijous, 27 de juliol del 2017

A TOTS ELS QUI ESTIMEN LA DIGNITAT I LA LLIBERTAT

Resultat d'imatges de jordi sanchez anc


Amigues i amics,

"Els qui renuncien a la seva llibertat, per obtenir de moment una petita seguretat, no mereixen ni la llibertat ni la seguretat"
(Benjamin Franklin, pare fundador dels Estats Units)

El Govern de la Generalitat i el Parlament aguanten avui amb coratge els embats contra el nostre dret a organitza el referèndum.

La ira de l'Estat augmenta i ara amenaça amb sancions milionàries els nostres representants i amb l'asfíxia financera els nostres serveis públics.

Però això no passarà. El govern Rajoy no es sortirà amb la seva. Aquest referèndum es farà, convocat per la Generalitat i participat per la majoria d'homes i dones del país.

Convido tota la gent que estimeu la llibertat a unir les nostres forces, amb tossuderia i amb esperança. Per això l'Assemblea Nacional Catalana impulsa arreu la Campanya del Sí, present ben aviat a places, carrers, auditoris i balcons de tots els nostres pobles i ciutats i també a les xarxes socials.

Amb la nostra aportació fem inevitable i guanyador el referèndum!

* Davant les amenaces de multes milionàries, omplim la Caixa de Solidaritat. Que aprengui l'Estat que el seu poder té límits i que no ens aturarà!

ES78 2100 5000 5102 0017 2439

* Davant els embats contra el referèndum i per superar tots els obstacles, donem múscul a la Campanya del Sí i a favor del Referèndum!

ES91 2100 0829 0102 0096 6175

Defensem coherentment els nostres governants; fem tot el necessari per defensar la nostra dignitat, la democràcia i llibertat.

Junts fem imbatible el Referèndum!

Jordi Sànchez
President de l'Assemblea Nacional Catalana
Pots ajudar-nos a difondre la carta a les xarxes a través d’aquests dos enllaços?https://www.facebook.com/assembleanacionalcatalana/posts/1411543342227905https://twitter.com/assemblea/status/889486808580579328


Pots seguir Boladevidre

dimarts, 18 de juliol del 2017

La Generalitat aplega en un informe els incompliments lingüístics de l'Estat

La Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura, amb la col·laboració dels Departaments de la Presidència, Empresa i Coneixement, Ensenyament, Justícia i el Consell de l'Audiovisual de Catalunya, ha elaborat un informe que avalua l'acompliment i l'incompliment per part de l'Estat espanyol de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRoM) per al període 2013-2016. El document recull nombrosos greuges jurídics del l'Estat envers la llengua catalana i l'occitana. Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística, ha afirmat que "l'Estat no ha fet cap pas efectiu per millorar l'acompliment de la Carta europea des del darrer informe que es va emetre, que ja era sensiblement negatiu." 
Tot i que l'Estat espanyol va subscriure la Carta Europea l'any 1992 i la va ratificar el 2001, en aquests anys no ha portat a terme accions significatives per garantir-ne l'acompliment, com han anat reflectint en els diversos informes emesos les indicacions del Comitè d'Experts i els acords successius del Comitè de Ministres del Consell d'Europa. 
L'informe elaborat per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya tramès al Ministeri de la Presidència i per a les Administracions Territorials del Govern d’Espanya, organisme responsable d'elaborar un informe únic per al conjunt de l'Estat d'acord amb el que preveu l'article 15 de la Carta. Així mateix serà tramès al Consell d'Europa de manera simultània a la tramesa que els governs valencià i balear faran dels que han elaborat les direccions generals de Política Lingüística respectives. 
Un diagnòstic complet dels greuges de l'Estat 
L'Informe, a petició del Consell d'Europa, fa especial atenció en els àmbits següents: ensenyament, justícia, autoritats administratives i serveis públics, mitjans de comunicació, activitats i serveis culturals, vida econòmica i social i intercanvis transfronterers. Entre d'altres aspectes, l’informe de la Generalitat denuncia l'incompliment per part de l'Estat de les recomanacions del Consell de Ministres del Consell d'Europa que afecten Catalunya sobre aspectes com els següents:  
·         L'Estat no ha modificat el marc jurídic perquè les autoritats judicials, penals, civils i administratives puguin usar el català en procediments a petició de les parts ni ha adoptat mesures jurídiques i pràctiques per garantir que una proporció adequada del personal judicial tingui capacitat per treballar en català.  
·         Es mantenen els efectes negatius de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya.   
·         Continua la voluntat de recentralització de competències i de refermament de la posició del castellà a Catalunya per part de l’Estat.  
·         Continuen vigents les mesures contràries a la Carta com ara la LOMCE.   
·         Persisteix l’impacte del dèficit fiscal en el finançament d’activitats de suport a les llengües catalana i occitana.   
Entre els aspectes positius, l'informe de la Generalitat destaca les mesures adoptades per les administracions catalanes per garantir l'ús del català en els serveis públics, i les mesures per garantir la disponibilitat lingüística en occità, gràcies a l’esforç que han portat a terme. També destaca la recuperació de les relacions de cooperació amb tots els governs dels territoris de llengua catalana  
   
La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries 
La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries va ser aprovada pel Comitè de Ministres del Consell d'Europa el 25 de juny de 1992 i va entrar en vigor el 1998, un cop la van ratificar sis estats: Finlàndia, Hongria, Liechtenstein, Noruega, els Països Baixos i Croàcia.   
Va ser signada pel Govern espanyol el mateix any 1992 i l’instrument de ratificació va ser dipositat al Consell d’Europa el 2001. La CELRoM forma part del corpus jurídic espanyol des de la seva entrada en vigor, l’1 d’agost de 2001.   
La Carta reconeix les llengües definides com a "regionals o  minoritàries" com a expressió de riquesa cultural i compromet els estats signants a fer possible l'ensenyament, en tot o en part, en aquestes llengües i també a poder-les usar a  l'administració, la justícia i els mitjans de comunicació, entre altres àmbits.   
Les ratificacions dels estats indiquen les llengües emprades i  les disposicions de la Carta que decideixen aplicar. La ratificació de la Carta per part de l’Estat espanyol el compromet a aplicar els graus més alts de protecció de les  llengües pròpies diferents del castellà allà on són oficials.   

La Declaració espanyola fa constar que "s'entenen per llengües regionals o minoritàries, les llengües reconegudes com a oficials als estatuts d'autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia, Comunitat Valenciana i Navarra".   

dilluns, 17 de juliol del 2017

El tren català accelera

SALVADOR COT

Les biografies dels nous consellers deixen clar que no hi haurà marxa enrere i que l’Estat haurà de triar entre admetre urnes o requisar-les

Missatge en una ampolla de cava català: a totes amb el referèndum. Després d’uns dies de displicència madrilenya, posada en escena i sobreactuada gràcies a la caiguda del conseller Baiget, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras han pitjat l’accelerador i la locomotora catalana ha incrementat, de cop, la velocitat de xoc contra la legalitat espanyola. Les represàlies econòmiques anunciades pel Tribunal de Comptes han tingut l’efecte secundari de compactar el govern, que ara és conscient i assumeix, en bloc, que pot patir requises i confiscacions arbitràries, de la mateixa manera i amb el mateix estil que la llei de responsabilitats polítiques, de 1939, que va deixar sense casa desenes de milers de famílies, sancionades per suposada desafecció respecte a la dictadura franquista.

L’estratègia repressiva de Madrid és monstruosa, almenys des d’una perspectiva democràtica. Només té una feblesa –decisiva–, que és que obliga les institucions catalanes a guanyar. O sigui que, a partir d’ara, tots i cadascun dels membres del govern, així com els alcaldes i funcionaris, saben que un hipotètic bloqueig del referèndum de l’U d’Octubre equivaldria no només a un desastre polític, sinó a la ruïna econòmica d’ells i les seves famílies, de la mateixa manera que va passar amb les confiscacions franquistes que, vuitanta anys després, encara no han estat retornades als seus legítims propietaris.
El fet és que la negativa a negociar res, sumada a la guerra bruta de l’Estat, ha acabat generant el primer govern inequívocament independentista des de 1714, amb tots i cadascun dels seus membres explícitament compromesos amb l’objectiu de fer cas omís de la legalitat espanyola l’U d’Octubre. Les biografies dels nous consellers indiquen clarament que no hi haurà marxa enrere i que, per primera vegada, serà l’Estat qui haurà d’assumir o bé la imatge de les cues davant de les urnes o bé la foto d’uns policies requisant, de forma coactiva, les urnes que simbolitzen la democràcia. Espanya afronta el mirall turc.

El tren català accelera | Salvador Cot | | Articles | El Punt Avui | Notícia

Pots seguir Boladevidre


dissabte, 15 de juliol del 2017

Més periodisme, més informació amb veu pròpia: agermana’t!


El passat 5 d’abril, en plena primavera valenciana del 2017, vam iniciar una nova etapa en la vida del projecte comunicatiu LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, que des de l’1 de gener del 2013 edita el diari digital anomenat ara Diari La Veu.
Aquest canvi de nom implica una sèrie de millores que es basen en quatre claus: canvi periodístic i de l’equip amb la nova redacció a València ciutat; canvi de logotip, d’imatge i de disseny; canvi de la distribució dels continguts, i canvi tecnològic responsive per a adaptar la web a tota classe de dispositius d’accés, especialment des dels mòbils. 
Aquests canvis fets per a oferir més periodisme i més informació comporten un increment de la despesa en personal i en tecnologia, raó per la qual demanem la teua implicació en el projecte i el teu agermanament a través d’una donació econòmica a Diari La Veu.
Com més agermanats siguem més viabilitat econòmica i més llibertat financera per a Diari La Veu, el digital d’actualitat del País Valencià. Nosaltres hem dut el projecte a una situació de viabilitat en els primers quatre anys i per aconseguir assolir els objectius econòmics de 2017 necessitem el teu agermanament.
Si vols més periodisme valencià amb Veu pròpia, agermana’t i dóna suport econòmic.
Moisès Vizcaino
Editor de Diari La Veu i coordinador del grup La Veu de País Valencià

Font: Més periodisme, més informació amb veu pròpia: agermana’t! - Diari La Veu

Pots seguir Boladevidre

divendres, 14 de juliol del 2017

EL VOT EXTERIOR


A 1er DE JUNY DE 2017 JA SOM 221.672 ELS CATALANS INSCRITS AL CERA (CENS ELECTORAL DE RESIDENTS ABSENTS)
La Oficina del Censo Electoral ha publicat les dades del Cens Electoral de Residents Absents (CERA) a 1er de juny de 2017 i el nombre d’inscrits catalans, majors de 18 anys i amb dret de vot, se situa en 221.672. Això representa un augment de 1.068 electors en un mes, un augment de 14.173 electors entre juny de 2016 i juny de 2017 i un augment de 25.070 votants respecte dels 196.602 inscrits que van tenir dret de vot en les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015.
El CERA és el cens que permet als catalans de l’exterior poder votar en els diversos processos electorals en que tenen dret a fer-ho (eleccions generals, eleccions al Parlament de Catalunya, eleccions al Parlament Europeu i referèndums convocats per l’Estat).
En el cas del Referèndum convocat pel Govern català el 1er d'octubre de 2017, al no ser una convocatòria pactada amb l'Estat no es podrà utilitzar el CERA i les persones que desitgin votar hauran de fer-ho donant-se d'alta al Registre de Catalans i Catalanes Residents a l’Exterior.
Aquest Registre es va crear atesa la negativa de l’Estat de transferir a les comunitats autònomes les dades personals dels censats al PERE i a la necessitat de millorar el coneixement de la població exterior per endegar polítiques de suport apropiades. El registre és una eina útil per un millor coneixement estadístic dels catalans de l'exterior si bé no podrà, en cap cas, substituir al PERE. Al mateix temps pot tenir utilitat per a facilitar la participació electoral dels catalans de l'exterior en processos participatius o altres.

Les condicions de vot, tal i com va quedar de manifest en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i al Congrés de Diputats espanyol, són desastroses atesa la baixa qualitat democràtica de la LOREG (Llei orgànica de règim electoral general) amb el pervers sistema del 'voto rogado' que va fer que únicament el 7,5% dels inscrits catalans podessin votar en les eleccions del 27 de setembre de 2015 i del 26 de juny de 2016.

El procés de reforma de la LOREG i l'abolició dels articles 75 que instaura el 'voto rogado' i 42 que redueix els terminis de vot de 54 a 47 dies, al que s’han compromès tots els partits al Congrés de Diputats i al Senat, s’abordarà en l'actual legislatura després del vot favorable per unanimitat de tots el grups al Senat i la creació d'una Subcomissió de reforma de la LOREG al Congrés que ha de presentar el seu informe abans d'acabar l'any 2017.
També cal tenir en compte que per a poder optar pel vot electrònic, cas que l'Estat no impugni la llei catalana en aquest sentit que s'aprovarà previsiblement en els mesos vinents, o per donar-se d'alta al Registre de Catalans Residents a l'Exterior, continua essent imprescindible que l'elector català de l'exterior estigui donat d'alta al CERA com a resident permanent.
El creixement persistent del CERA en els darrers anys és fruit de l'emigració constant que coneix el nostre país com ho mostren les dades de l'Estadística de Variacions Residencials de l'INE.
Hi ha també un nombre important de persones que han estat donades d'alta al CERA com a beneficiaris de la Llei 52/2007 de la Memòria Històrica, que permetia accedir a la nacionalitat espanyola a fills i nets d'exiliats i represaliats de la guerra civil espanyola, però que mantenen un vincle feble amb la que va ser la terra dels seus pares o avis i que difícilment exerciran mai el seu dret de vot. El que no significa que se'ls hagi de menystenir en cap cas.
ANC Mèxic - Publicacions

Pots seguir Boladevidre

dijous, 13 de juliol del 2017

Les Illes, Catalunya i el País Valencià celebraran l’any Fabra conjuntament

Les tres administracions van acordar d'enviar els informes sobre l'incompliment de la Carta Europea per a les Llengües Regionals o Minoritàries per part de l'estat espanyol


Les direccions generals de Política Lingüística de les Balears, Catalunya i el País Valencià han acordat d’enviar conjuntament els darrers informes sobre l’incompliment per part de l’estat espanyol de la Carta Europea per a les Llengües Regionals o Minoritàries. Aquest informes corresponen als anys 2014-2016. Ahir a l’Arxiu del Regne de Mallorca es van reunir per tercera vegada els tres directors generals: Marta Fuxà, de les illes, Ester Franquesa, del Principat, i Rubén Trenzano, del País Valencià.

Les tres administracions també van decidir de fer un acte conjunt de commemoració de l’Any Fabra, que serà l’any vinent, amb motiu del centenari de la gramàtica de la llengua catalana i els cent cinquanta anys del naixement de Pompeu Fabra.

La reunió va servir per a fer seguiment dels acords de les reunions anteriors –el novembre del 2016 a Barcelona i el març del mateix any a València–, encarats a treballar en el sistema d’acreditacions i equivalències del coneixement de la llengua catalana, a crear versions en català de la legislació, de webs estatals i europees i a proposar noves actuacions comunes.

Els responsables van posar en comú accions de foment en àmbits diversos: empresa i consum (sector de joguines, indústria farmacèutica), cinema, televisió i ràdio, i justícia, entre més. Així mateix, van acordar d’estendre a tots els territoris la campanya ‘I tu, jugues en català?’, per promoure el català en el món del joc.

Font: Les Illes, Catalunya i el País Valencià celebraran l’any Fabra conjuntament | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre

dimecres, 12 de juliol del 2017

Campanya d’Òmnium “Crida per la Democràcia”

Defensem el Referèndum. Denunciem l’Estat Espanyol.



Com enviar un whatsapp sense crear un nou contacte abans


Es pot crear un enllaç amb el qual parlar o intercanviar missatges a una altra persona, però no cal que l'afegeixis als teus contactes. Per enviar el missatge democràcia al telèfon que ofereix Òmniu, el procés és senzill: només has de fer servir la següent adreça web:


A continuació t'oferirà d'escriure un missatge i el publicarà directament a whatsapp.

Manifest

Quan es compleixen 42 anys del final de la dictadura, el Govern de Catalunya, amb l’aval de la majoria del Parlament i de la ciutadania, ha convocat un Referèndum que apel·la a tots els demòcrates. Vénen dies històrics en què caldrà defensar i blindar la convocatòria de l’1 d’octubre dels embats de l’Estat.
I és que vivim en un Estat que ens impedeix avançar. Un Estat que suspèn bona part de les lleis indispensables que aprova el Parlament per donar resposta a drets bàsics, prop de 30 lleis suspeses des del 2010, com la llei per fer front a l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica o la liquidació de la via autonòmica amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. Un Estat que margina les infraestructures, polititza la justícia, ataca el català, l’escola, les institucions i els representants polítics. Som víctimes d’un Estat que posa en perill el sistema de convivència i de cohesió social.
Som en una deriva antidemocràtica impròpia a l’Europa del segle XXI: amb un ministre de l’interior que conspira per destruir la sanitat, unitats de policia política que elaboren proves falses contra els governants, inhabilitació i persecució judicial contra el president de la Generalitat per posar les urnes o querelles contra la presidenta del Parlament per permetre el debat al Parlament.
Davant d’aquesta situació inèdita i insostenible que vulnera de forma flagrant drets democràtics tant bàsics com la llibertat d’expressió o el dret a vot, l’única alternativa que ens queda és defensar la democràcia amb totes les nostres energies.
És per això que des d’Òmnium, entitat fundada el 1961 i que treballa des fa més de mig segle per la promoció de la llengua, la cultura i la cohesió social de Catalunya, avui impulsem una Crida per la Democràcia.
Una Crida que, inspirada en la Crida a la Solidaritat que va contribuir a fer renéixer la lluita per les nostres llibertats als anys 80, vol ser el punt de trobada dels demòcrates de Catalunya, més enllà que siguin independentistes o no. Una Crida que neix per defensar amb tota la determinació els valors democràtics i el Referèndum d’autodeterminació i que denunciarà de forma sistemàtica, creativa i audaç tots i cadascun dels atacs que fa l’Estat espanyol a la nostra democràcia, als nostres representants i al nostre poble.
Crida per la democràcia




NOTA IMPORTANT DE L'ANC

Qualsevol comunicació important de l'Assemblea, com per exemple l'avís d’alguna mobilització, la donarem a conèixer per aquest canal.
👉  Ens ajudeu a fer-lo créixer i que arribi a tothom informació verídica i contrastada? 👌
🔗 Comparteix aquest enllaç:


Font: Campanya d’Òmnium “Crida per la Democràcia” | Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL

Pots seguir Boladevidre