Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 30 de novembre del 2018

Neus Torbisco: ‘A l’ONU no es podien creure els escrits d’acusació del jutge Llarena’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Declaracions de la professora del Graduate Institute de Ginebra en la presentació del llibre 'La batalla de l'exili', de Josep Casulleras


Redacció VilaWeb

Neus Torbisco-Casals , professora de drets humans i dret internacional al Graduate Institute de Ginebra, va participar ahir al vespre en l’acte de presentació del llibre La batalla de l’exili (Ara Llibres) del periodista Josep Casulleras. Va estar acompanyada dels advocats Jaume Alonso-Cuevillas i Aamer Anwar i del director de VilaWeb, Vicent Partal. Torbisco-Casals va alertar del risc de perdre l’impacte internacional en la denúncia de la violació de drets humans; un impacte que s’havia aconseguit durant els processos fallits d’extradició de Carles Puigdemont i els consellers a l’exili.


A més, va explicar la perplexitat entre els membres del Comitè de Drets Humans de l’ONU quan els van arribar les interlocutòries de Pablo Llarena acusant de violència i rebel·lió els membres del govern pels fets del primer d’octubre. ‘Al Comitè de Drets Humans ens hem trobat amb la necessitat de traduir documents de l’estat espanyol que havien fet els advocats de l’estat, traduir-los amb un traductor jurat perquè no creien que pogués ser cert que el senyor Llarena digués que la violència de l’1-O era atribuïble directament als Jordis i als membres del govern. Atribuir una culpa col·lectiva és un argument inexistent en qualsevol dret penal liberal i, segon, és atribuir directament la culpa de la violència espanyola als qui van exercir drets fonamentals votant i manifestant-se. És com el jutge que atribueix a la dona que anava vestida amb minifaldilla el fet d’haver estat violada. Cap d’aquests jutges del comitè de drets humans no va creure que realment el jutge del Tribunal Suprem digués allò, i ens consta que van fer que els seus traductors interns traduïssin l’escrit d’acusació perquè no se’l podien creure.’

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/neus-torbisco-a-lonu-no-es-podien-creure-els-escrits-dacusacio-del-jutge-llarena/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 29 de novembre del 2018

Òmnium, Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balearfaran accions conjuntes per denunciar els judicis de l’1-O

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


La Federació Llull és conscient del repte democràtic que representa el judici als líders sobiranistes que, amb tota probabilitat, tindrà lloc al 2019. Amb aquest motiu com a punt principal de l’ordre del dia, les tres entitats que engloba la Federació Llull -Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Obra Cultural Balear (OCB) i Òmnium Cultural (OC)- han fet una reunió de treball aquest dilluns a Barcelona a la seu d’Òmnium Cultural.
Durant la trobada, les tres entitats han compartit la informació i l’anàlisi del moment, i han debatut la resposta cívica necessària davant el context de creixent repressió que afecta a cantants, actors i artistes i que té el màxim exponent en els judicis previstos amb duríssimes peticions fiscals per l’organització de mobilitzacions ciutadanes i d’un referèndum. En aquest sentit, la Federació Llull se sent directament interpel·lada, ja que el seu president, Jordi Cuixart, pateix presó des de fa mesos de manera injusta.
Les tres entitats que formem la Federació Llull han reafirmat el seu compromís amb els drets civils fonamentals de llibertat d’expressió, reunió i manifestació (recordem que a Cuixart se l’acusa d’haver participat en una concentració ciutadana pacífica), així com en el dret al vot de la ciutadania en democràcia.
És per això que les iniciatives i campanyes que aviat faran públiques s’emmarquen en aquest compromís amb una democràcia madura que no amenaça amb judicis i presó a persones o organitzacions per declaracions, cançons, actuacions o mobilitzacions ciutadanes pacífiques. La democràcia consisteix precisament en la possibilitat de la lliure expressió i defensa de qualsevol projecte o idea, des del respecte i la no violència.
A més, Omnium Cultural, ACPV i OCB han aprofitat la reunió per a intercanviar informació sobre les respectives línies de treball actual, i han debatut possibles iniciatives conjuntes de col·laboració en favor de la llengua i la cultura catalanes i la relació entre el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, que podrien donar lloc a noves accions conjuntes.
Finalment, també s’ha valorat molt positivament l’impacte dels Sopars Estellés, una iniciativa valenciana que aquest setembre s’han celebrat per primera vegada també a Catalunya i a les Illes Balears amb un èxit notable.
A la reunió, que s’emmarca en les trobades periòdiques entre entitats, hi ha participat Joan Francesc Mira, Anna Oliver, Toni Gisbert (ACPV), Josep de Luis, Jaume Fiol (OCB), Blanca de Llobet i Roser Sebastià (Òmnium).
La delegació d'ACPV s'ha reunit després amb el president de la Generalitat, Quim Torra, al Palau de la Generalitat

Font: https://www.omnium.cat/ca/la-federacio-llull-valora-accions-conjuntes-per-afrontar-el-judici-als-liders-civils-i-politics/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 28 de novembre del 2018

GRIFOLS I GIBRALTAR | Bernat Deltell

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

“M’agradaria fer un referèndum correcte i que si surt que no, és que no, i si surt que sí, és que sí. S’ha de fer i acatar el que surti”

Resultat d'imatges de grífols

El departament d’Estat dels Estats Units d’Amèrica (EUA) elabora anualment una llista de 300 elements que considera estratègics per al futur del planeta terra. Són aquelles infraestructures i nusos de comunicació, recursos naturals, zones geoestratègiques i empreses (sobretot farmacèutiques, químiques i de defensa) que en cas d’una catàstrofe (natural o provocada per l’home) caldria salvaguardar per assegurar el futur de la humanitat i del planeta.
Doncs bé, en un dels documents filtrats per Wikileaks l’any 2009, el departament d’Estat dels EUA reconeix que només hi ha tres -tres!- elements ubicats en territori espanyol que paga la pena protegir: l’empresa catalana Grifols, l’estret de Gibraltar i el gasoducte que uneix la península Ibèrica amb Algèria. I alguns es preguntaran: Com? L’empresa Grifols? Sí, l’interès dels Estats Units per aquesta multinacional catalana especialitzada en el sector farmacèutic-hospitalari es deu a què és la primera empresa europea en el sector d’hemoderivats i un important proveïdor mundial de la immunoglobulina d’ús intravenós, un producte derivat del tractament del plasma que té diverses aplicacions terapèutiques.
Dirigida per Raimon i Víctor, Grifols -sense accent!- preveu ara fer el gran salt adquirint la companyia Shanghai RAAS, líder en la producció de medicaments plasmàtics en el mercat xinès. La idea és prendre el control de la companyia xinesa i, si tot va bé, l’operació, per un valor d’uns 5.000 milions de dòlars (uns 4.380 milions d’euros), es podria tancar durant el primer semestre del 2019, segons informa el diari Ara.
La multinacional Grifols ha guanyat 468 milions d’euros entre els mesos de gener i setembre d’aquest 2018, una xifra que suposa un increment del 8,5% respecte al mateix període de l’exercici anterior. En un comunicat emès a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), la farmacèutica catalana ha atribuït l’augment dels beneficis al “sòlid creixement” de Bioscience, la divisió que agrupa el seu negoci principal, la fabricació i comercialització de medicaments derivats del plasma. Tal com apunta el document, aquesta branca de negoci va aportar 2.596 milions d’euros a la facturació total de Grifols, xifrada en 3.264 milions d’euros (un 0,4% més que l’exercici anterior).
A la UE , Grifols va augmentar  el seu benefici en un 13%, després que els ingressos pugessin fins als 571 milions d’euros. No obstant això, els Estats Units i el Canadà continuen sent la branca principal del negoci. Entre tots dos països van aportar 2.173 milions d’euros als ingressos d’aquest any, un 1,9% menys respecte a l’exercici anterior. En aquest sentit, a principi de 2018 Grifols tanca una operació de compra del 51% de les accions de l’empresa Goetech LLC, coneguda per la marca comercial MedKeeper, per uns 78 milions d’euros. L’acord permet a Grifols reforçar la seva oferta de farmàcia hospitalària i la seva internacionalització amb una major presència en el mercat nord-americà.
Grifols també és propietària d’Aigua de Vilajuïga, té accions a l’empresa cavista Juvé i Camps (la tercera del sector) i recentment ha injectat 3,7 milions d’euros per fer-se amb el control del Club Joventut de Badalona garantint-ne la seva existència, viabilitat i continuïtat a la ciutat.
I què diuen els propietaris de Grifols? Doncs això:
Víctor Grífols: “Tiri endavant, no s’arronsi”, a Artur Mas quan encara era president de la Generalitat el 2014
Víctor Grífols: “M’agradaria fer un referèndum correcte i que si surt que no, és que no, i si surt que sí, és que sí. S’ha de fer i acatar el que surti” (Entrevista a Catalunya Ràdio, 6 de novembre de 2018)
Grifols és l’única empresa catalana de l’Ibex que tot i les pressions de l’Estat no va moure la seva seu l’octubre de 2017. La Seat tampoc ho va fer, així com les grans multinacionals estrangeres.
Resumint: Grifols és l’empresa que el departament d’Estat dels Estats Units d’Amèrica diu que en cas d’una catàstrofe (natural o provocada per l’home) cal salvar com sigui. Com Gibraltar, aquest tros de terra que el ministre d’Exteriors espanyol, Josep Borrell, en una piulada a twitter assegurava que “El Acuerdo sobre Gibraltar alcanzado hoy en el marco de la negociación sobre el Brexit es muy positivo para España y el más importante desde el Tratado de Utrecht en 1713”.
El ministre Josep Borrell hauria de saber -i si no ho sap és encara més greu- que Gibraltar és un dels tres elements que els nord-americans (i els seus cosins anglesos) protegiran a qualsevol preu. I si Gibraltar ja és teu, per què retornar-lo? Per què regalar un tros de terra que ja et pertany i a sobre és estratègic?
Ai, Borrell…
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 26 de novembre de 2018

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 27 de novembre del 2018

El desvergonyiment i els camins erràtics d’un ministre | Pere Grau

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El nomenament de Borrell com a ministre hauria estat impossible a qualsevol estat europeu realment democràtic, sigui Alemanya, els països escandinaus o sigui on sigui.

Resultat d'imatges de gibraltar

Pere Grau [In deutscher Sprache]

El ministre d’Afers Exteriors és a qualsevol govern i a qualsevol país un dels càrrecs polítics més importants, i  un fals nomenament per a aquest càrrec pot ser molt perjudicial per al país corresponent. El ministre d’Afers Exteriors espanyol Josep Borrell és un exemple paradigmàtic d’un nomenament nociu. El cap de govern espanyol Pedro Sánchez –segons opinen els “millor informats”– va nomenar Borrell per a aquest lloc per tres motius. El primer (i en aquest cas el menys important) és que Borrell, com a expresident del Parlament Europeu, té bons contactes internacionals. El segon és que, amb Borrell, volia tenir també un català en una posició important al govern. I el tercer, que tota vegada que encara que Borrell sigui nascut a Catalunya, és enemic acèrrim de qualsevol pensament sobre més sobirania per a Catalunya. Era, per tant, un candidat  molt acceptable per als ultranacionalistes espanyols de dretes i d’esquerres.
El ministre Borrell ha satisfet ben de pressa les esperances d’aquests ultranacionalistes. Ha engegat una croada internacional contra l’independentisme català per “defensar el bon nom d’Espanya”. I en aquesta comesa s’ha posat a mata-degolla gens diplomàticament amb uns quants governs europeus i ha intentat de fer forta pressió sobre tribunals i autoritats d’aquests països per fer prohibir conferències i fòrums en els quals personatges catalans volien explicar els fets a Catalunya. Com que aquests països (davant de tots, Bèlgica) tenen un altre concepte de la llibertat d’opinió que no pas Espanya, l’arrogant ministre ha recollit un fracàs rere l’altre. I, last but not least, sembla que ell ha estat el motor principal per la barreja del Brèxit amb les aspiracions espanyoles sobre Gibraltar. Una acció que també ha fracassat –digui el què digui el cap de govern espanyol. Perquè el govern britànic, en la seva intel·ligent resposta, s’ha deixat obertes totes les opcions i els gibraltarenys segueixen sense voler saber res d’Espanya.

El currículum de Borrell: estafadors, incompatibilitats i fallides

El nomenament de Borrell hauria estat impossible a qualsevol estat europeu realment democràtic, sigui Alemanya, els països escandinaus o sigui on sigui. I això no solament pel seu fanatisme que l’ha portat a participar en les manifestacions de l’extrema dreta espanyola contra Catalunya (Pot hom imaginar-se el ministre alemany d’Afers Exteriors, el socialdemòcrata Heiko Maas, participant en una demostració de la xenòfoba Pegida? No. Ja molt abans va tenir l’oportunitat de ser cap de govern espanyol en lloc de Zapatero. Però tenia una estreta amistat amb els cercles al voltant del financer estafador Javier de la Rosa, que va anar a parar davant dels tribunals pels seus negocis tèrbols. Aleshores es va descobrir que un dels obscurs fons d’inversió del clan de De la Rosa a Suïssa anava a nom de la dona de Borrell. I així la seva tan cobejada oportunitat va quedar en res.
Quan va deixar el Parlament Europeu va ser contractat com a conseller per la multinacional espanyola Abengoa (telecomunicació, energia solar i molts altres camps) amb un dels millors sous a Espanya per a llocs d’aquesta mena. Però això sembla que li va ser massa poc i va acceptar l’oferta de la Comissió Europea de ser director d’un centre docent a Florència que impartia títols de màster i de postgraduat sobre la Unió. Aquest càrrec i la seva feina per Abengoa no eren compatibles, però Borrell ho va silenciar. Dos anys després va ser descobert i Borrell va dimitir abans que no l’en traguessin a puntades de peu.
A finals del 2015 Abengoa es va declarar insolvent (una de les fallides més grans de l’economia espanyola de les darreres dècades). Aquest darrer setembre la Comissió del Mercat de Valors espanyola (adscrita al Ministeri d’Economia) li va imposar una multa perquè Borrell, poques setmanes abans de la fallida, s’havia venut ràpidament el seu paquet d’accions d’Abengoa. Un cas patent de conducta irregular d’insider, encara que Borrell hipòcritament digui que no en sabia res de res.

L’escopinada fake

Aquest darrer 20 de novembre, aquest “brillant” ministre s’ha tornat a cobrir de glòria. En una sessió plenària del parlament espanyol va atacar un dels diputats d’ERC que per a ell és com una brossa a l’ull. Aquest jove diputat, Gabriel Rufián, amb la seva manera valenta de dir les coses pel seu nom, s’ha convertit en un papus per als nacionalistes espanyols. Borrell va dir que tot el que deia Rufián era una barreja “de serradures i de fems”. Rufián va respondre que Borrell era el ministre més indigne que hi havia hagut fins ara. També li va retreure la seva fraternització amb l’extrema dreta i declaracions seves que de vegades feien tuf de feixisme. Va dir que era una vergonya per a Borrell que en un míting polític s’hagués mofat, de la pitjor manera, del cap d’ERC, Oriol Junqueras, mentre aquest havia de sofrir en una presó espanyola per acusacions insostenibles. I al final va exhortar Borrell a dimitir.
Seguidament la presidenta del Parlament va expulsar Rufián de la sala i tots els diputats d’ERC van sortir amb ell en senyal de protesta. (Remarquem: els diputats catalans al parlament espanyol poden ser tractats de nazis, racistes i coses semblants per part dels altres diputats, sense que ningú els cridi a l’ordre.). En sortir, els diputats d’ERC van haver de passar pel davant del banc del govern. Borrell va fer un gest com de defensa. Després va afirmar que un dels diputats l’havia escopit. Però, ai las! Aquesta pretesa escopinada (que es va escampar viralment com a fake news per les xarxes socials) no era registrat enlloc. Ni a les fotos dels  diligents fotògrafs del parlament, ni als vídeos de la casa. Fins i tot el seu propi partit va veure’s obligat a distanciar-se’n, en tant que va comunicar que el PSOE no estava en condicions de confirmar l’afirmació del ministre.
Així és l’home que ha de representar Espanya davant del món. I així és sovint el nivell, no sols d’ell, sinó de l’actual política espanyola.
Font: https://elmati.cat/el-desvergonyiment-i-els-camins-erratics-dun-ministre/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 26 de novembre del 2018

I tant si ens mira Europa! El problema, si de cas, és què fem nosaltres… | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«És evident que el judici i la sentència, amb aquestes dades a la mà, seran una ocasió única per a presentar el procés d'independència com una causa justa que la major part dels europeus pot entendre fàcilment»



Us demane que feu una ullada a aquest article publicat a VilaWeb fa poques hores. Analitza i extrau totes les dades d’una enquesta encarregada en diversos països europeus pel Real Instituto Elcano, una institució gens ni mica sospitosa de ser favorable a l’independentisme.

L’enquesta dibuixa un panorama impressionant. Un 83% dels europeus declara conèixer el moviment independentista català. El nivell mitjà de coneixement sobre Catalunya ha crescut de deu punts d’ençà del referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la independència. El 70% dels europeus –sí, el 70%– és crític i considera que l’estat espanyol s’ha comportat de manera autoritària amb Catalunya i un 76% creu que no ha estat gens dialogant. Atenció a la xifra. I, en termes més generals, només un 42% creu que la independència de Catalunya seria un problema per a la Unió Europea i, encara menys, només un 35% dels europeus creu que la independència seria un problema per als catalans. El panorama que esbossa l’enquesta del principal think tank de política exterior espanyol difícilment podria ser més positiu. Europa ens mira, ben clarament. Europa no entén i critica l’actuació espanyola, que no és digna d’un estat membre de la Unió. I Europa no creu que la redefinició de la frontera puga significar cap gran problema ni per a la Unió ni per als catalans.

Insistesc que les dades són replegades en un mostratge extens fet per una institució espanyola, que si té cap biaix no el deu pas tenir a favor de l’independentisme –i, en veient el resultat de les altres preguntes, puc imaginar-me per quina raó, estranyament, no es demana res sobre l’existència de presos i exiliats.

El valor d’aquestes dades creix encara més quan les complementes amb els advertiments repetits que l’estat espanyol rep també des de l’àmbit europeu, per l’autoritarisme i el mal funcionament de la justícia. En aquest article de divendres, hi trobareu cinc severs tocs d’atenció recents d’institucions europees contra el govern i l’estat espanyol per la seua deriva autoritària. Amb aquests avisos a la mà i el resultat de l’enquesta al davant és molt difícil de discutir que a Europa hi ha la sensació que la democràcia perilla en la monarquia de Felipe VI. I això, cal que ho tinguem ben clar, és una conseqüència, sobretot, dels fets d’octubre i de la valentia i la contundència amb què l’independentisme català ha despullat davant tothom el règim postfranquista.

Ara, en la mateixa enquesta la major part dels europeus afirmen estar convençuts que Catalunya continuarà essent part d’Espanya. Ho creu un 63% dels enquestats, mentre que un 37% comença a veure clar que Catalunya serà independent. Vist d’on veníem, és molt, però evidentment la xifra és molt curta i reveladora: perquè la major part dels europeus deplora tot això que fa Espanya, però alhora no veu que Catalunya tinga prou força per a guanyar.

Sobre això, hi hem de reflexionar tots plegats. És evident que el judici i la sentència, amb aquestes dades a la mà, seran una ocasió única per a presentar el procés d’independència com una causa justa que la major part dels europeus pot entendre fàcilment. Enfront d’un estat que no es comporta com un estat democràtic. El terreny, doncs, és ben adobat.

Però alhora hem de ser conscients que la confiança que Catalunya serà capaç de tombar l’estat és limitada. I això, segurament, perquè no es va saber fer allò que calia fer l’octubre del 2017, allò que molta gent, dins del país i fora, esperava. Però també perquè van passant els mesos i la conflictivitat, mediàticament de manera molt clara en l’àmbit europeu, o baixa o, si més no, no creix. I sobre això crec que cal fer una reflexió de pes i urgent. Dels polítics. Però sobretot de la gent, de l’independentisme que fa mesos que es mira el camí amb una certa perplexitat i sense saber gaire bé per on tirar per a traure profit de tanta i tanta feina ben feta. Aquesta que explica tan gràficament l’enquesta dels senyors d’Elcano. En parlarem aquests dies…


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 25 de novembre del 2018

La llengua de la terra | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Quan Ferran Zurriaga invoca 'la llengua de la terra' resulta que tots sabem exactament de què parla. De quin vincle entre la persona, el paisatge i el col·lectiu que l'habita»



El concepte, afilat, és de Jesús Tuson: ‘Restituir el dret a posseir la llengua de la terra és el problema pendent’ (Patrimoni natural, Ed. Empúries, Barcelona, 2004, p.106). I la cita és de Ferran Zurriaga i forma part del magnífic discurs amb què dissabte passat agraí l’homenatge que li retia Escola Valenciana.

És cert que les terres no tenen sempre llengua i també és cert que hi ha llengües que no tenen cap terra. Però quan el gran mestre valencià invoca ‘la llengua de la terra’ resulta que tots sabem exactament de què parla. De quin vincle entre la persona, el paisatge i el col·lectiu que l’habita parla. De quina fidelitat personal, de quin trajecte biogràfic, de quin respecte per les generacions que li han transmès les paraules, per aquelles a qui ell les ha transmeses.

Ferran Zurriaga ha fet ara vuitanta anys, la major dels quals exercint de mestre. És l’home que, enmig del pitjor franquisme, va saber vincular la innovació pedagògica amb la voluntat de fer un país nou i digne i se la va jugar per aconseguir-ho. La seua vida ha estat la d’un servidor públic modèlic que ha resistit sempre la temptació de la derrota. Per tot allò que ha fet, hi ha un fragment del seu discurs que reclama una atenció molt especial. És quan ens recorda: ‘Cal canviar molt els hàbits ancestrals heretats com a poble sotmès; el model que intenten inculcar-nos com una obligació de pobles bilingües.’
Jo reconec que sent un respecte especial per gent com Ferran Zurriaga, per persones que durant tants anys han sostingut calladament el país a l’esquena, sense demanar mai res en canvi. La gent com Zurriaga ha treballat cada dia de la seua llarga vida per canviar les coses, per fer de la nostra societat una societat molt millor per a tots. I és per això que no parlen mai en la improvisació, mirant a curt termini, i encara menys amb frivolitat ni pensant en la darrera moda. No s’ho podrien permetre, perquè la simple tasca de viure ja els ha costat prou i massa. I ells no necessiten justificar res perquè la seua vida els justifica.

Crec que és per això que quan, d’una manera tan precisa i honrada, nacionalistes com Ferran Zurriaga parlen de ‘la llengua de la terra’ i adverteixen del greu problema que implica el bilingüisme per al català, ho poden fer alliberats de la por de qualsevol consigna mediàtica i relaxats davant l’amenaça. Fins i tot davant els insults d’aquells –també des de l’independentisme– que, siga per partidisme o siga perquè creuen que la nació és un instrument bescanviable, consideren ara de sobte que desfer tot allò que s’ha construït durant dècades és justificat.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 24 de novembre del 2018

NI UNA MÉS! PROU DE CATALANOFÒBIA.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

“Prou de catalanofòbia”: la Plataforma per la Llengua denuncia la impunitat de les discriminacions lingüístiques



L'ONG del català ha rebut més de 155 discriminacions lingüístiques greus per part de l'Administració des del 2007, 23 de les quals, aquest 2018
L'entitat proposarà un pla de xoc als presidents Sánchez, Torra, Puig, Armengol i Lambán
Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua: "Si els governs no actuen, seran còmplices de les discriminacions que patim"
El web www.proudecatalanofobia.cat recollirà signatures i enviarà milers de cartes als governs espanyol, català, valencià, balear i aragonès
La Plataforma per la Llengua ha presentat avui la campanya "Prou de catalanofòbia: no en passis ni una més". L'ONG del català ha denunciat que ha rebut més de 155 queixes per discriminacions lingüístiques greus per part de l'Administració pública, 23 de les quals des d'inicis d'any, però ha deixat clar que això és únicament la punta de l'iceberg, perquè només una petita part d'aquestes discriminacions es denuncien. "Volem dir prou: prou de catalanofòbia, i prou de discriminar-nos i agredir-nos pel simple fet de parlar la nostra llengua. Perquè no és una anècdota, sinó una situació estructural d'un Estat, l'espanyol, que ens maltracta reiteradament perquè parlem diferent", ha assegurat Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua.
"Una discriminació lingüística greu és que et neguin un servei pel simple fet de parlar en català. És que t'insultin, t'humiliïn, et vexin, t'amenacin, o fins i tot, que t'agredeixin físicament, només per parlar en català", ha indicat Escuder. "Això, que dit així hauria de ser surrealista, és massa habitual". La Plataforma per la Llengua vol deixar clar que les discriminacions lingüístiques no són cap exageració, que es produeixen, que tenen conseqüències i noms i cognoms. Per això, dues víctimes han participat en la presentació, exposant el seu cas en primera persona. És el cas de Xavier Casanovas, professor universitari que va ser multat amb 601 euros per haver-se dirigit en català a un agent de la Policia Nacional al control de passaports de l'aeroport del Prat i haver-se negat a canviar d'idioma després que l'agent li ho exigís de mala manera. L'agent, a més, va amenaçar-lo amb un "sé dónde vives". També ha exposat el seu cas Cristina Brullet, de 69 anys, que va ser agredida verbalment, i amenaçada de ser emmanillada, per haver-se dirigit a un agent de la Policia Nacional quan va anar a renovar-se el passaport, a la comissaria del carrer Balmes de Barcelona. L'ONG del català, a més, ha presentat uns espots basats en fets reals per denunciar els diferents àmbits on es produeixen les discriminacions: l'Administració, la justícia i l'empresa.
"Quin demòcrata pot defensar que aquestes vulneracions dels drets lingüístics, aquestes agressions pel simple fet de parlar una llengua oficial que, a més, és la llengua pròpia, són una minúcia sense importància?", ha preguntat Escuder. "No, no són una anècdota. Són catalanofòbia, i és antiestatutària i anticonstitucional. Ja n'hi ha prou".
Escuder ha denunciat també que les discriminacions lingüístiques són una anomalia a Europa. "Seria impensable que en països com Suïssa, amb 4 idiomes oficials, a Finlàndia, amb una minoria de parlants de suec, o a Bèlgica, amb 3 llengües oficials, haguéssim de denunciar aquesta situació", ha assegurat. "El cas dels judicis dels exiliats a Brussel·les és un exemple paradigmàtic de la defensa de la diversitat i dels drets lingüístics. Allà, els advocats del president Puigdemont i dels consellers a l'exili van poder triar un procés judicial en francès o en flamenc. Per què és impensable a casa nostra?"
Per tal de solucionar aquesta situació de discriminació i impunitat, la Plataforma per la Llengua farà arribar un pla de xoc als presidents Sánchez, Torra, Puig, Armengol i Lambán. Qui ho vulgui podrà fer arribar cartes als diferents governs implicats, reclamant que actuïn contra aquesta situació, a través del web www.proudecatalanofobia.cat. "Les discriminacions lingüístiques es poden erradicar. Són un problema de base de l'Estat, i són la causa d'un supremacisme lingüístic estructural, però poden extirpar-se. Cal voluntat política", ha assegurat Escuder.
La campanya de la Plataforma per la Llengua es dirigeix al Govern espanyol. "El president Sánchez té una gran oportunitat de demostrar que la seva defensa d'una Espanya plurilingüe no és fum", ha assegurat Escuder. L'ONG del català ha indicat al Govern que és necessària una modificació de la Constitució espanyola per fer que el català també sigui llengua oficial de l'Estat i s'equiparin els drets dels parlants de les diferents llengües de l'Estat. L'entitat demana a Sánchez que insti els seus ministeris a oferir també en català tots els serveis als ciutadans dels territoris de parla catalana, i que aprovi per decret que les dependències públiques de l'Administració espanyola, especialment les comissaries, tinguin cartells que recordin a la ciutadania que té dret de parlar en català. "Per fer això no li cal el suport del Congrés, ni li cal aprovar cap nou pressupost: no hi ha excuses", ha avisat Escuder.
Però, a banda d'això,el pla de xoc presentat per l'entitat també inclou propostes per als governs català, valencià, balear i aragonès. La Plataforma per la Llengua demana que el Parlament català impulsi una nova llei contra les discriminacions lingüístiques. L'article 32 de l'Estatut català assegura que totes les persones tenen dret a no ser discriminades per raons lingüístiques, però no hi ha cap normativa que ho desenvolupi. Per això des de l'ONG del català proposem una nova llei contra la discriminació lingüística que inclogui un règim sancionador. Encara que Catalunya no és competent per a modificar el codi penal o tenir-ne un de propi, podem establir un sistema de sancions similar al que es va fer amb les actituds contra la LGTBIfòbia. "El més important a l'hora d'acabar amb la situació actual és la pedagogia, però allà on no arriba la pedagogia, ha d'arribar-hi la sanció, com en qualsevol altre tema. Només amb sancions efectives podrem dissuadir aquells qui dia sí dia també atempten contra els drets lingüístics dels catalanoparlants. Perquè aquest problema estructural s'acabi, cal acabar amb la sensació de normalitat i d'impunitat de qui discrimina", ha reclamat Escuder.
L'entitat també reclamarà al govern de Torra que impulsi campanyes informatives a les dependències públiques per recordar a la ciutadania que tenen dret a parlar en català i que no poden ser discriminats per raó de llengua; i que ofereixi assistència gratuïta i completa a aquelles persones que hagin estat víctimes d'una discriminació lingüística. També demanarà que el Departament d'Interior aprovi un pla d'investigació, prevenció i abordatge que permeti que la catalanofòbia s'investigui d'ofici i no només quan hi ha denúncies. "Tenim una policia pròpia, i volem que aquest instrument també serveixi per garantir els drets lingüístics dels parlants de la nostra llengua pròpia. No es tracta d'una policia lingüística, ni de fer que els Mossos controlin quina llengua parla cadascú: tot el contrari. Es tracta d'evitar i actuar contra les discriminacions que reben els catalanoparlants pel simple fet de parlar català. Es tracta que la policia pugui actuar i actuï contra les vulneracions dels drets lingüístics, tal com reclama l'Estatut", ha indicat Escuder.
Pel que fa al País Valencià, l'ONG del català considera que els servidors públics han de dominar les llengües oficials, i reclama a la Generalitat valencianala capacitació lingüística en valencià dels treballadors de l'Administració valenciana i la local en els municipis de la zona valencianoparlant. En la mateixa línia, la Plataforma per la Llengua demana al Govern de les Illes Balears la capacitació lingüística a la sanitat pública. Finalment, la Plataforma per la Llengua reclama al Govern de l'Aragó que faci oficial el català. "Demanem al Govern del president Lambán que dugui a les Corts de l'Aragó un projecte de reforma de l'Estatut que faci oficial el català i equipari els drets dels catalanoparlants a la Franja als dels parlants de castellà", ha reclamat Escuder. "Així ho ha aconsellat el Consell de Ministres del Consell d'Europa en les recomanacions de compliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries", ha assegurat el president de l'ONG del català.

Informe de discriminacions lingüístiques: Prou de Catalanofòbia

Si bé els parlants de català de l'Estat espanyol tenen uns drets lingüístics reconeguts, no és en absolut infreqüent que les administracions públiques els vulnerin. En aquest informe, la Plataforma per la Llengua recull 26 casos de ciutadans catalanoparlants que han estat objecte de discriminacions lingüístiques greus per part dels poders públics durant l'any 2017.
Els reports de discriminacions lingüístiques que la Plataforma per la Llengua fa periòdicament mostren que les vulneracions de drets als parlants de català a l'Estat espanyol no són casos aïllats ni marginals i que el tracte discriminatori contra aquests ciutadans és un mal sistèmic que les autoritats haurien de reconèixer i eradicar.
Documents relacionats

Fonts: 


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 23 de novembre del 2018

Mínims d'ensenyament en català | Bernat Joan i Marí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Publico aquest article sobre l'ensenyament en català a les Illes perquè penso que tant al Principat com al País Valencià també ens val la reflexió de Bernat Joan Marí

Resultat d'imatges de manifestació per la llengua


Fa més de vint anys, gairebé coincidint amb l’assumpció per part del govern de les Illes Balears de les competències exclusives en matèria d’Educació (aquestes competències que ara el neofalangisme vol tornar a l’Estat més aviat que corrent), el nostre govern va publicar un Decret de mínims dient, com el seu nom indica, quin mínim hi ha d’haver d’ensenyament en la nostra llengua pròpia (ep, no perquè ho digui jo, sinó perquè ho diu l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears: lex, dura lex) a cada centre. Governava aleshores el president Jaume Matas i era conseller d’Educació en Joan Flaquer. Per això se’l va conèixer també com a Decret Flaquer.
El decret de mínims va funcionar amb tota normalitat fins a l’interregne negre en què José Ramón Bauzá va presidir el govern de les Illes Balears. I va ser recuperat novament amb el govern progressista (PSIB-MÉS) que governa actualment la nostra comunitat dita autònoma. Què diu aquest decret sobre l’ensenyament en català, a les nostres illes? Diu exactament que, a tots els cursos i grups, a cada centre educatiu de les illes Balears, sigui de titularitat pública sigui concertat, com a mínim el 50% de l’activitat educativa s’hi ha de vehicular en llengua catalana.
No diu gran cosa, emperò, del que entenem per una classe vehiculada en català. Per això hi ha hagut, durant aquestes dues últimes dècades, molts centres educatius, a les Illes Balears, que han determinat què entenen per classe en català. Particularment, voldria remarcar que només podem considerar com a classe impartida íntegrament en català aquella en què el professor hi fa les seues explicacions, els alumnes hi tenen el llibre de text (ep, si en fan servir) i els altres materials didàctics, hi fan els exercicis, els treballs i els exàmens, s’hi adrecen normalment al professor i hi tenen els seus apunts i notes. Si falla algun d’aquests elements, ja no podríem considerar la classe com a plenament impartida en català.
En aquest cas, podríem parlar de graus diversos d’incompliment. No és igual el cas d’una classe en què tot es fa en català però a un alumne nouvingut se li permet de prendre apunts en una altra llengua a l’hora de seguir la classe que, posem per cas, que algú que diu impartir la classe en català respongui en espanyol preguntes que prèviament li hagin set formulades en aquesta llengua. En aquest últim cas, probablement la classe serà predominantment en espanyol, encara que potser pugui figurar a les estadístiques com a classe impartida en català.
Però és que resulta, segons ha denunciat recentment el sindicat Unió Obrera Balear, que hi ha molts centres a les nostres illes que incompleixen els mínims d’ensenyament en la llengua pròpia del nostre país pluriinsular fins i tot sense tenir en compte la qualitat de les classes impartides en llengua catalana. Vull dir que, al marge de les consideracions anteriors, hi ha centres on a grups diversos no s’arriba al 50% de classes impartides, ni tan sols formalment sobre el paper, en català. I això, clarament, vulnera la legislació vigent.
La denúncia d’Unió Obrera Balear hauria hagut de comportar immediatament una mobilització de la Inspecció educativa per part del govern de les Illes Balears per comprovar si, efectivament, es compleix o no el Decret de mínims d’ensenyament en català. L’obligació del govern, si no és compleix, és fer-lo complir. Però, és clar, per aconseguir-ho primer s’ha de verificar (o no) la denúncia realitzada per l’esmentat sindicat de professionals de l’Educació. No tenc notícia, emperò, que, de moment, hi hagi hagut la necessària mobilització de la Inspecció per assegurar que cap centre no se salta tranquil·lament el Decret esmentat.
I jo em deman: què passaria si un sindicat denunciàs, per exemple, que molts centres a les Illes Balears, en comptes de fer les hores pertinents de classe marcades per la llei, en fan dotze o tretze menys cada setmana? I si algú denunciàs que un 30% de professors tenen un horari amb un 30% d’hores lectives per sota de les ordres de la Conselleria? No es mobilitzaria la Inspecció? Ningú no faria comprovacions? Existiria el mateix silenci sepulcral que ara podem observar?


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 22 de novembre del 2018

Separatistes? Per què? - Vicent Moreno i Mira

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

CONGRÉS

Llicenciat en Humanitats

Totes les ciències –i, concretament, la medicina– construeixen les teories a partir d’uns orígens causals. És a dir, el metge no es limita a diagnosticar la malaltia sinó a esbrinar-ne els orígens i, per tant, a combatre’ls en l’arrel. La política (que és la ciència que té per objecte gestionar els afers públics, protegir la ciutadania compresa en un Estat i procurar-li la màxima satisfacció física i moral) hauria d’escrutar els basaments sobre els quals descansa una anomalia. Anomalia que qüestiona la raó última de l’estat de dret.
Durant els darrers mesos –anys?–, tant al Principat com a la resta de l’Estat s’han escrit milers d’articles sobre els fets que sacsegen Catalunya. No sols columnes periodístiques, també informacions i comentaris en els mitjans audiovisuals, que, en general, proposen admonicions alhora que insten a una intervenció dràstica de l’autonomia catalana. L’aclaparadora majoria partidària d’aplicar mètodes contundents posa en evidència el grau afectiu d’una Espanya castellanocèntrica que alberga el propòsit de reduir Catalunya a la condició mesella assolida al País Valencià. No és la primera vegada que ho pense, ho escric i ho publique: el propòsit del nacionalisme espanyol passa per valencianitzar Catalunya. (Reconèixer el que acabe d’expressar em rebaixa el nivell de l’autoestima).
El castellanocentrisme a què faig al·lusió i ratifique no és cap figura retòrica ni un producte paranoide fill de l’odi o de l’afany de venjança. Les proves omplin la història de senyals tan inequívocs com dolorosos. (Que no t’enganyen, lector: tens tot el dret a la renúncia, però jo tinc l’obligació de recordar-t’ho).
De manera que l’esperit nacionalista dit espanyol s’obstina a marcar uns límits mentals a la ciutadania, acusadament il·lògics, perquè l’instrumental que usen és un axioma fal·laç. No indaguen en els esmentats i imprescindibles orígens capaços de moure consciències adverses a la meta pretesa tan destructiva per a l’alteritat resistent. I és en l’àmbit generador on poden trobar les respostes. Ah, però l’omissió de l’aventura investigadora, al seu torn, naix d’una implacable encara que presumpta superioritat que sols “és” atribuïble a l’exclusiva tinença de la força. Perfectament rebatible, doncs, en el camp de la dialèctica i del raciocini. D’altra banda, impossible de ser contrastada perquè el nucli apegalós del nacionalisme no admetrà mai interlocutors en igualtat de condicions. Prefereixen el monòleg al diàleg. En conseqüència, és en la base essencial del problema –els reiterats orígens– on es troba l’explicació oportuna: un sentiment no assumible per a qui ha fet de la supressió d’eixe sentiment la raó d’una conducta política exclusiva i excloent. Hem de creure que els espanta furgar en els calius sobrevivents a campanyes brutals d’extermini i assimilació reduccionista. I perquè, incapaços d’entendre polifonies que desentonen l’eterna i còmoda cançó convertida en dogma, insisteixen en la melodia monòtona en què se substancia la gàbia indissoluble (?). Una tremenda sensació d’impotència recorre l’espina dorsal del ciutadà insubmís que no abdica dels seus drets naturals. En fi, seria massa llarga la llista i no vull esgotar la pedrera. De manera que, abans de tancar hui l’article, reproduiré les paraules de Manuel Azaña documentades en 1931.
"Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. Els sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos."
La democràcia –vera, senyores i cavallers!– implica i exigeix uns principis inalienables entre els quals destaca el respecte a l’altre. Malgrat transicions adulterades, el poder, immobilitzat per un sentit provinent de la divinitat, no s’adona que les regles del joc han d'acoblar-se a les realitats que abomina. Unes realitats que, tot i ser-li incòmodes, li ofereixen la clau i la solució mitjançant un moviment inaturable i exemplarment pacífic. Ha sigut i és, deixant a banda la candidesa i els errors inherents al procés, la insurrecció inèdita que fa trontollar els mecanismes de l’Estat. Si Espanya vol conservar la integritat del territori, haurà de convertir-se en una autèntica democràcia. El centralisme dur, radial, injust i uniformitzador ha de reticular les coordenades i abandonar aspiracions imperials. Que bé si tots fórem socis igualitaris. No vos agradaria? O preferiu la submissió?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 20 de novembre del 2018

València és Catalunya: '100 anys de la Síntesi del criteri valencianista' | DAVID GARRIDO

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

En 1919 Eduard Martínez Ferrando evolucionà cap al socialisme i publicà a La Correspondencia de Valencia (5 de novembre de 1919): «sólo aspiraciones como las que integran nacionalismo y socialismo suponen una esperanza de redención que nos permitan un mañana mejor: el primero porque representa la exaltación de todas las virtudes [...]; el segundo porque implica en muchas de sus fórmulas las más razonables y justas soluciones que hasta hoy se han propuesto para resolver el problema social». És a dir, socialisme i alliberament nacional, de la nació completa, encara que aleshores encara no s'havia arribat a la reivindicació explícita de la independència.
DAVID GARRIDO

Què és el valencianisme? Comptat i debatut, la forma nostrada del catalanisme. Hi ha alguna altra manera de concebre’l? L’alternativa és, a les antípodes de la regeneració nacional, les «nuevas glorias a España», bé a la manera pura i dura de solució final al problema (assimilació a Espanya) o bé la més dissimulada —i cagamandúrria— d’un «hermafrodisme espiritual —negar la catalanitat— que no pot conduir més que a l’esterilitat». Així pensava la Joventut Valencianista, una de les forces signatàries de la «Declaració Valencianista» de 1918, any també en què publicà la «Síntesi del criteri valencianista» d’Eduard Martínez Ferrando, opuscle que advocava per no perdre el temps en moniatades i anar al gra, la constitució de la Pàtria completa.

El major dels germans Martínez Ferrando, l'Eduard, militant de la Joventut Valencianista, té l'honor d'haver estat un dels firmants de les Normes de Castelló de 1932.

Els germans Martínez Ferrando, Eduard (1883-1935), Daniel (1887-1953) i Jesús-Ernest (1891-1965), mereixerien cadascú, pel seu valencianisme i compromís patriòtic, un article d’homenatge d’aquestes Memòries històriques setmanals. El menut, Jesús-Ernest, és el medievalista, l’historiador fecund al qual devem la biografia d’un altre valencià universal, el rei dels catalans Jaume II, nascut a València, al desaparegut palau reial, el 10 d’agost de 1267. Historiador valencià, en llengua catalana, i també escriptor de narrativa de ficció, a més d’haver estat arxiver des de 1920 i director de l’Arxiu Reial de Barcelona, el que els borbònics rebatejaren com a Arxiu de la Corona d’Aragó, de 1940 a 1961. Per a Jesús-Ernest Martínez Ferrando el rei Jaume II era el gran representant del «seny català», de fet el període àlgid d’expansió i reconeixement internacional de la nació dels catalans. Ah! I d’això ja en parlarem, el rei que foragità definitivament els castellans del sud valencià en 1296. Bé que ens caldria un altre heroi igual en el present. Daniel Martínez Ferrando fou un catedràtic de llengua anglesa que mai no oblidà la seua llengua materna com a vehicle d’expressió literària. Represaliat pel franquisme per rojo i masón, passà tres anys en presó. Eduard Martínez Ferrando, el major, no visqué la desfeta, puix que morí en 1935. Té l’honor d’haver estat un dels signataris de les Normes de Castelló de 1932. Tots tres militaren en el valencianisme, que ells entenien, com no podia ser d’una altra manera, amb el catalanisme, amb la resurrecció de la nació comuna de valencians, illencs i «catalans estrictes». Els Martínez Ferrando fan servir aquesta nomenclatura per a referir-se als catalans del Principat.

El valencianisme polític comença a caminar
En un altre moment, també a les pàgines de LA VEU ja vaig tenir ocasió de referir-me al naixement i l’articulació d’un discurs valencianista polític, a partir del discurs pronunciat a Lo Rat Penat, el 7 de desembre de 1902, pel metge d’Alaquàs i activista valencianista Faustí Barberà. Significà el tret de sortida de la reivindicació de les llibertats perdudes del poble valencià. La politització del valencianisme li costà a Barberà l’eixida de Lo Rat Penat, entitat ja llavors folklòrica i flolkloritzant. D’aquí el naixement de València Nova en 1904, a la qual s’adherí Barberà en 1906, i que organitzà l’Assemblea Regionalista Valenciana de 1907, que pretenia crear una mena de Solidaritat Catalana a la valenciana. Solidaritat Catalana hi assistí i no debades. L’Assemblea Regionalista Valenciana tingué lloc els dies 28, 29 i 30 de juny de 1907, en commemoració dels dos segles del decret de Felip V que abolí els Furs valencians. El catalanisme incipient fou combatut pel blasquisme, des de les pàgines del diari El Pueblo i també amb escarnis de la mena dels d’ara protagonitzats per España 2000 i altres grupuscles espanyolistes feixistes i blaveros. Faustí Barberà i els entusiastes militants de València Nova creien fermament que el Principat català i Mallorca són les regions que tenen «més relasió ab nosatros». Així ho declarà Faustí Barberà a la seua conferència de 1902, titulada De valencianisme i valentinicultura (publicada en 1910), i afegeix: «a elles [Catalunya i Mallorca] devem guardar la matjor simpatia com relligats qu’estem ab los vincles de la llengua, de la història y de una comunió’spiritual de llarchs sigles». Evidentment, és una realitat històricament i lingüística irrefutable. Fins i tot esmentà la fraternitat entre «els païssos de llengua Catalana». I és que no pretenia ser pas, el de Barberà i la societat València Nova (reconvertida en Centre Regionalista Valencià) un «regionalisme» a la babalà, de pa sucat amb oli per no sulfurar els amos de Madrid. De moment, però, no fructificà. No arribà a les masses, controlades pel populisme blasquista a la capital valencians, i no tingué capacitat per arribar a la resta del país.


Faustí Barberà i els membres de València Nova organitzaren l'Assemblea Regionalista Valenciana de 1907 que pretenia la creació d'una Solidaritat Catalana a la valenciana. València Nova creia fermament que el Principat català i les Illes Balears són les regions que tenen "més relasió ab nosatros".

Nogensmenys, el camí s’havia iniciat. Del Centre Regionalista Valencià sorgí la Joventut Valencianista un any després de la celebració de l’Assemblea Regionalista Valenciana. La nova agrupació era decididament catalanista i, tot superant el qualificatiu «regionalista», ara es declarava obertament nacionalista. Tot seguint l’exemple de la Solidaritat Catalana, tractà de valencianitzar els partits existents. La tasca que es proposava superava amb escreix les capacitats de l’entitat, que es reorganitza en 1914, ara amb un programa polític definit que demanava l’autonomia del País Valencià (del País!), l’oficialització del català, l’ensenyament gratuït i obligatori i el servei militar voluntari. S’inicià una campanya que tingué el seu punt culminant a l’Acte d’Afirmació Valencianista, que fou celebrar el 26 de juliol de 1914 al Teatre Eslava de València, on s’aplegaren entitats i organitzacions amb l’objectiu de crear un front unitari valencianista.


De València Nova, reconvertida en Centre Regionalista Valencià, sorgí la Joventut Valencianista, obertament catalanista. A la imatge, els membres de la Joventut Valencianista a l'Aplec del Puig de 1915. Com veieu, senyera a l'aire sense taca blava.

Membre de la Joventut Valencianista era Ignasi Villalonga Villalba, d’una destacada família burgesa de la capital valenciana, propietària de la companyia de tramvies i ferrocarrils de la ciutat. Ignasi Villalonga i altres dos membres de la Joventut Valencianista, Eduard Martínez Ferrando i Salvador Ferrandis s’entrevistaren, en 1917, a Barcelona, amb Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista, la catalana estricta. En el context de la crisi governamental espanyola d’aquell any, Cambó i la Lliga havia convocat a Barcelona una assemblea de parlamentaris per a pressionar al govern d’Eduardo Dato. La Lliga, tot i els seus posicionaments possibilistes, encoratjava a la formació al País Valencià d’un partit regionalista semblant. Des del catalanisme estricte, fins i tot el moderat, mai no s’havia renunciat a la idea de la Gran Catalunya. Una aliança entre les burgesies del Principat i valenciana semblava possible. Cambó presentava la reclamació de l’autonomia del Principat com a part de la visió d’una Gran Espanya basada en governs regionals forts. El paper que havia de tenir el País Valencià, que havia de reclamar l’autonomia, no s’havia de menystenir. D’aquí la fundació, a la tornada de l’entrevista amb Cambó, de la Unió Valencianista Regional.


Pàtria Nova era el setmanari del valencianisme incipient en 1915, dirigit pel militat de la Joventut Valencianista Marià Ferrandis. Fou clausurat després dels fets protagonitzats per la Joventut Valencianista en 1915, quan boicotejaren l'acte dels Jocs Florals en què participà com a mantenidor el polític conservador espanyol, desconeixedor del valencià, José Estrada.

La Unió Valencianista Regional
No caigué de sobte d’una figuera la Unió Valencianista Regional. El paper de Cambó i la Lliga són determinants. El partit fou liderat per Ignasi Villalonga i encetà el seu periple polític amb un míting al Teatre Principal en 1918, amb parlaments i discursos en la llengua del país. Gràcies a la intervenció de Cambó, el nou partit es féu amb el control del diari La Correspondencia de Valencia. El 14 de novembre de 1918, a les pàgines d’aquest periòdic vespertí es publicà la Declaració valencianista que propugnaven la Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista, el primer text d’aquesta mena que es publicava al País Valencià. Aquests són els huit punts de la Declaració (respecte l’ortografia original i només he intervingut accentuant a la moderna):

Membre de la Joventut Valencianista era Ignasi Villalonga Villalba, d'una destacada família burgesa del cap i casal, propietària de la companyia de ferrocarrils i tramvies de la ciutat del Túria. Fou el líder de la Unió Valencianista Regional, que signà la Declaració Valencianista de 1918.

Les bases que la “Unió” i la “Joventut” valencianistes defensen, prescindint de les idees que’n atres órdens pogueren professar els seus components, son estes:

1. El Poble valencià, integrat per els habitants de les tres províncies actuals constituïx una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d'una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat de història i de condicions econòmiques.
2. Esta personalitat, per el fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta és la fonamental reivindicació valencianista.
3. Reconeixem la compatibilitat del Estat Valencià i la seua convivència amb les altres regions i nacionalitats ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica, establint clarament la distinció de atribucions del Estat Valencià i el Federal, i una consegüent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions pròpies del Estat Valencià deuran ser exercides amb plena sobirania, sense cap intromissió estranya dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica, establint clarament la distinció d’atribucions del Estat Valencià i el Federal, i una consegüent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions pròpies del Estat Valencià deuran ser exercides amb plena sobirania, sense cap intromissió extranya.
4. Sense prejutjar definitivament la divisió de estes funcions acceptem per el moment, la formulada en l’Assamblea de Parlamentaris de Octubre de 1917.
5. Existint en València, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demanem la cooficialitat per a els dos idiomes.
6. Conseqüents amb la idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins els límits generals d’una llei municipal que procure, per a els ajuntaments la màxima eficàcia tècnica compatible amb els principis democràtics.
7. Reconeixent les varietats locals dins de l’antic Regne de València i conseqüents amb el criteri descentralitzador, el Estat Valencià respectarà les varietats provincials o comarcals, quan els respectius municipis les consagren per Unions i Mancomunitats entre ells.
8. El Estat valencià podrà mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat.

La Declaració Valencianista fou reproduïda també pel Diario de Alicante. La mà de la Lliga s’albira en el redactat del primer punt i l’al·lusió a la «personalitat». Precisament, en el projecte de la Gran Espanya revitalitzada pel regionalisme de Cambó i els prohoms de la Lliga, allò que feia aigües era la personalitat de les regions espanyoles. Ara bé: tot i les apel·lacions a la Gran Espanya, els polítics espanyols, llevat de poques excepcions, es miraven les pretensions de Cambó com el Tribunal Constitucional espanyol, PePeros i resta de fauna espanyolista, l’Estatut català de 2006 retallat el 2010, amb menyspreu i animosa hostilitat.

Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista catalana ajudà els valencianistes a encetar el projecte de la Unió Valencianista Regional. Cambó també intervingué en l'adquisició del diari La Correspondencia de Valencia, que es convertí en el portaveu del nou partit.

La Síntesi del criteri valencianista
Ja tenim Declaració, i què? Tot el projecte reformista, el de Cambó, el regionalisme català i la resta de regionalismes perifèrics es frustrà amb el colp d’estat de Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, amb el suport del Borbó Alfons XIII. Un —diguem-ne— «a por ellos, oé» avant la lettre, però, en definitiva, el mateix odi contra els catalans, el dels colpistes de 1923 i els dels piolins estovant catalans l’1 d’octubre de 2017. La llengua catalana fou proscrita i també el valencianisme incipient. S’acabaren la Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista.

El 14 de novembre de 1918, del diari vespertí La Correspondencia de Valencia es publicà la Declaració valencianista que propugnava la Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista, el primer text d’aquesta mena que es publicava al País Valencià.
Però tornem a 1918. La Joventut Valencianista decidí publicar, a Barcelona, la Síntesi del criteri valencianista que Eduard Martínez Ferrando havia publicat successivament per parts, des de 1917 fins a febrer de 1918, a la revista Ofrena, que publicava la societat La Nostra Parla, amb redaccions a Barcelona, Perpinyà, València i Ciutat de Mallorca.

El projecte reformista de Cambó i el regionalisme català i el de la resta de regionalismes perifèrics es frustrà amb el colp d’estat de Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, amb el suport del Borbó Alfons XIII. A la imatge, el directori militar que prengué el poder en 1923, inici de la dictadura de Primo de Rivera.

Molt crític amb el valencianisme dels tòpics, el folkloritzant ratpenatesc, Eduard Martínez Ferrando advoca directament per la constitució de la Catalunya sencera: «heus ací la medul·la del nostre pensament, sa raó d’ésser: l’assimilació de la cultura i els procediments catalans té de produir a la curta o a la llarga un ressorgiment de València». Més raó que un sant: València no espavila de la letargia fins que Joan Fuster, clar i català, desvetla la identitat catalana dels valencians en 1962. Bé, sí, existia, però a partir de Nosaltres els valencians el valencianisme, tot i els inconvenients, és ara una realitat. I Martínez Ferrando continua:

La Joventut Valencianista decidí publicar, a Barcelona, la Síntesi del criteri valencianista que Eduard Martínez Ferrando, a la imatge, havia publicat successivament per parts, des de 1917 fins a febrer de 1918, a la revista Ofrena, que publicava la societat La Nostra Parla, amb redaccions a Barcelona, Perpinyà, València i Ciutat de Mallorca.

«El pancatalanisme aspira a la reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al món en llurs jorns groriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina, per la identitat de la raça i de la llengua. Unió espiritual que si no es realitza farà que perilli l’art, el teatre, la literatura, de tots aquests pobles per no ser suficient l’economia d’un sol d’ells per a mantenir els propis luxes intel·lectuals. Aquella unió també implica una intel·ligència i una acció mancomunades per a una política comercial mediterrània al futur.»

Així, doncs, cal la catalanització de València: «La catalanització de València que suposaria el retorn al tronc comú d’origen, l’assoliment del caire més genuí de nostra raça s’imposa, doncs, a la nostra consciència de patriotes, la història i un dret discurs de la intel·ligència l’abonen i a la nostra raó se’ns presenta com aqueixos empelts que millorin les condicions dels arbres, com aqueixos creuaments de races que les vigoritzen...»


Afirma Eduard Martínez Ferrando a la Síntesi del criteri valencianista: «El pancatalanisme aspira a la reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al món en llurs jorns groriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina, per la identitat de la raça i de la llengua. Unió espiritual que si no es realitza farà que perilli l’art, el teatre, la literatura, de tots aquests pobles per no ser suficient l’economia d’un sol d’ells per a mantenir els propis luxes intel·lectuals. Aquella unió també implica una intel·ligència i una acció mancomunades per a una política comercial mediterrània al futur.»

La Declaració Valencianista de 1918 propugna la creació de l’Estat Valencià, però quin estat? El Reialme de València —així expressat— és Estat de Catalunya. Barcelona és la «metròpoli de la raça» i on lluitaren, per «sublim amor humà» els regiments valencians de la Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Vicent Ferrer en 1714 per les llibertats de Catalunya.

La Síntesi consta d’una introducció i quatre capítols: 1/ El reialme de València, Estat de Catalunya, 2/ El decandiment valencià, 3/ Revifalla nacional. Nous horitzons, i 4/ Aplec documental històric sobre la catalanitat inconcusa de València. Capítol interessantíssim el darrer, que recorda l’assaig de Josep Guia València, 750 anys de nació catalana, guanyador del Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig de 1988. La Síntesi està dedicada a Enric Prat de la Riba, de qui diu Eduard Martínez Ferrando: «El pensador que encertà a donar a l’Ibèria un ideal de grandesa i esplendor, amb la veneració de son més humil deixeble en aquesta terra de València». Enric Prat de la Riba, el fundador i president de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1917), el creador de l’Institut d’Estudis Catalans i qui recolzà i tirà endavant l’obra de Pompeu Fabra. El Principat de Catalunya donà el primer pas i els valencians, doncs, l’hem de seguir, i no pretendre que «el pensament valencià sia fecunditzat per si mateix». Tal pretensió, continua Eduard Martínez Ferrando, «és un absurd de lesa ideologia, l’aspiració a un hermafrodisme espiritual que no pot conduir més que a l’esterilitat, puix essent lògics llurs defensors, cal suposar que aqueixa muralla de la Xina que alcen per Catalunya no ha pas d’ésser capriciosa i que el mateix s’ha d’alçar per als demés pobles de la terra.»

La Síntesi del criteri valencianista està dedicada a Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista i factòtum de la Mancomunitat de Catalunya, de qui diu Eduard Martínez Ferrando: «El pensador que encertà a donar a l’Ibèria un ideal de grandesa i esplendor, amb la veneració de son més humil deixeble en aquesta terra de València».

Però, cabuts, som al 2018, dues dictadures espanyolíssimament nefastes de patiment, quaranta de restaurada monarquia borbònica de xaranga i pandereta, i hi ha qui encara no comprèn una obvietat tan lògica com l’expressada per Eduard Martínez Ferrando. Ep! Que els valencians, a dia de hui, continuem sense accedir a la TV3, i manen els que manen. Ei! Que els valencians, a dia de hui, encara no tenim reconeguda, al nostre país, la igualtat lingüística amb els parlants d’espanyol. On està el requisit? Punyetes, i manen els que manen. Mireu: som hermafrodites! Però hermafrodites a l’espanyola, com la truita. L’altre dia, divendres passat, es tragueren uns premis a l’audiovisual, audiovisual valencià diuen, per a premiar a produccions en espanyol. Però què s’empatollen? I així una i una altra, i una altra, i una altra...

I, per als que van d’anticatalanistes, des del blavero histèric al terceraviista que té ben aposentat el seu cul a les Corts regionals, sobretot dirigit als que, des de la lògica espanyola, la derivada de la conquesta borbònica de 1707, ens pretenen tocats i vençuts als compatriotes d’Ausiàs March (a propòsit, també citat a la Síntesi): «Presentant a Catalunya com a absorbent, el que és una injustícia de les més greus, davant del testimoni de la història, se la fa antipàtica, i es retarda el jorn del nostre despertar, evitant que els valencians es mirin en son espill i s’orientin cap a ella, el que tanta falta els i fa, car sols establint aquest contacte, podran sentir el redemptor estímul que els hi salvi.»

L’opuscle d’Eduard Martínez Ferrando fa un segle que fou escrit. És, efectivament, una síntesi del «criteri» del valencianisme, el de debò, o sia el que predica i actua com a valencianista, no el de qui arriba a l’eretisme sentint Francisco, o del que s’obceca a «perdre un temps preciós», car —torna a ser contundent Eduard Martínez Ferrando— el que toca és «difondre la cultura catalana entre els valencians de bona voluntat, car tenint aquella un camí traçat, a nosaltres ja no ens toca més que seguir per ell, ben segurs de que [sic] al final, trobaríem reconstruïda la nostra nacionalitat.» D’això, finalment, de voler o no «reconstruir» la nació dels valencians es tracta, que passa per compartir l’espai cultural de la catalanitat-valencianitat-balearitat lingüístiques i no inventar-se moniatades com —la més recent— els Premis de l’Audiovisual Valencià a l’espanyolada autòctona, acadèmies valencianes de la llengua prescindible i sodomitzada o televisions amb policia lingüística, on la pel·lícula pot exhibir-se en espanyol argentí, en perfecte lunfardo, però mai no en català oriental (Ai À Punt, si així aneu, no anireu molt lluny!). Ben bé, com deia Joan Fuster (Destinat (sobretot) a valencians), «les ‘polítiques’ a curt termini són decisives; però, ben mirat, només resultaran eficaces si arriben a ser imaginades de cara a una ‘emancipació nacional’. Si no és així, tot es diluirà en pura descentralització».

Eduard Martínez Ferrando imaginava en clau d’emancipació nacional, d’aquí el seu valencianisme sincer, conseqüent i patriota. La descentralització és un mitjà que no una fi. El seu opuscle, assumit per la Joventut Valencianista, ha complert el segle d’existència. Bé està i mereix tenir-lo ben present, sobretot quan convivim entre tant de «botànic» oblidadís, que no sabria dir si per burrera —la ignorància és molt agosarada— o per mala bava. De no res serveix apel·lar al poble valencià, si aquest resta difús i sense definició vàlida, com la té un letó, un lituà, un neerlandès o un txec. 

Eduard Martínez Ferrando i la Declaració valencianista
Per a Adolf Pizcueta, un altre destacat valencianista del moment, l’autor de la Síntesi del criteri valencianista era la persona millor preparada que havia primer a València Nova i després a la Joventut Valencianista. Estudià Dret i Filosofia a la Universitat de València. Patia de sordesa. El seu pare, Pasqual Martínez era un advocat de prestigi a la ciutat del Túria. Valencianista de pedra picada, des de la revista Pàtria Nova contribuí destacadament a l’expressió política del valencianisme. Al Jocs Florals de 1915 protestà contra la designació del conservador espanyol —malagueny— José Estrada com a mantenidor. Vegeu!: els Jocs Florals pervertits per la política espanyola. La protesta era contra Estrada i també contra els moviments caciquils de l’aleshores batle de València, Francisco Maestre, que volia pactar cromos —els seients— al Congrés a Madrid. La policia intervingué: detingué Martínez Ferrando juntament amb altres valencianistes, com Miquel Duran i Tortajada i Marià Ferrandis, i Pàtria Nova fou clausurada.

L’opuscle d’Eduard Martínez Ferrando fa un segle que fou escrit. És, efectivament, una síntesi del «criteri» del valencianisme, el de debò, o sia el que predica i actua com a valencianista, no el de qui arriba a l’eretisme sentint Francisco, o del que s’obceca a «perdre un temps preciós», car —torna a ser contundent Eduard Martínez Ferrando— el que toca és «difondre la cultura catalana entre els valencians de bona voluntat, car tenint aquella un camí traçat, a nosaltres ja no ens toca més que seguir per ell, ben segurs de que [sic] al final, trobaríem reconstruïda la nostra nacionalitat.»

Era seguidor d’Enric Prat de la Riba, d’aquí la dedicatòria a la Síntesi. En 1908 pronuncià una conferència (Solidaridad y regionalismo) on diferenciava entre nació-estat i nacionalitat segons el pensament del líder catalanista i president de la Diputació de Barcelona. També, conseqüència de la influència de Prat de la Riba, defensà la creació d’una Confederació Ibèrica, però, òbviament, amb totes les seues parts en pla d’igualtat. Bé, era el pecat original del primer catalanisme polític, no decidit per l’alliberament nacional perquè encara massa llastrat per la idea que una altra Espanya era possible.
A la Declaració valencianista defensà el punt quart: «Sense prejutjar definitivament la divisió d’estes funcions acceptem pel moment, la formulada en l’Assemblea de Parlamentaris de Octubre de 1917» (el moviment reformista frustrat) i era partidari d’una federació que reunira les terres catalanes, d’aquí el punt huitè. Tanmateix, no veia encara clar quin havia de ser el model d’estat pel que fa a les competències que li correspondrien. En referència al moviment obrer, considerava que havia de ser competència dels estats confederals, i defensà l’autonomia dels estats com a model de democràcia i bona gestió.


En 1919 Eduard Martínez Ferrando evolucionà cap al socialisme i publicà a La Correspondencia de Valencia (5 de novembre de 1919): «sólo aspiraciones como las que integran nacionalismo y socialismo suponen una esperanza de redención que nos permitan un mañana mejor: el primero porque representa la exaltación de todas las virtudes [...]; el segundo porque implica en muchas de sus fórmulas las más razonables y justas soluciones que hasta hoy se han propuesto para resolver el problema social». És a dir, socialisme i alliberament nacional, de la nació completa, encara que aleshores encara no s'havia arribat a la reivindicació explícita de la independència.


Ingressà al nou partit Unió Valencianista Regional, des d’on defensà la catalanitat de València. En 1919 evolucionà cap al socialisme i publicà a La Correspondencia de Valencia (5 de novembre de 1919): «sólo aspiraciones como las que integran nacionalismo y socialismo suponen una esperanza de redención que nos permitan un mañana mejor: el primero porque representa la exaltación de todas las virtudes [...]; el segundo porque implica en muchas de sus fórmulas las más razonables y justas soluciones que hasta hoy se han propuesto para resolver el problema social». És autor, a més a més, de les obres L'arxiu municipal(1919), La casa de la Generalitat del Regne de València (1920), La indústria valenciana de la seda (1933), el llibre de records Vida d'infant (1921) i l’estudi Cuatro industrias de abolengo, inclòs a les memòries de la Cambra de Comerç de València. Traspassà a València el 22 de juny de 1935.

Font: València és Catalunya: '100 anys de la Síntesi del criteri valencianista' - Diari La Veu


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial