Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimecres, 28 de setembre de 2016

El perdó demanat als càtars | VilaWeb


Té sentit demanar perdó per un crim comès fa vuit segles? Vull creure que sí, com també semblen creure-ho els habitants d’un trosset d’Occitània anomenat administrativament departament de l’Arieja –limítrof de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i Andorra– i eclesiàsticament diòcesi de Pàmies. El 16 d’octubre vinent el bisbe de Pàmies demanarà perdó pels crims comesos contra els càtars al segle XIII, més específicament per les matances que van tenir lloc a la seva diòcesi i, sobretot, per les execucions del 1244 a Montsegur, últim reducte de resistència contra els francesos i el papa. Una demanda de perdó que tindrà, és clar, la forma d’una missa, seguida per una caminada silenciosa organitzada amb el col·lectiu occitanista Convergència Occitana. El text del dossier de premsa situa aquesta iniciativa en el marc de la voluntat del papa Francesc que el 2016 sigui un any de misericòrdia, però sobretot expressa molt clarament que ‘la memòria encara està ferida’. I que, per tant, cal trobar maneres d’apaivagar-la.

Té sentit, doncs, demanar perdó per un crim comès fa vuit segles si el dolor, des de fa vuit segles, perdura. M’ho confirma, en una conversa telefònica, el bisbe de Pàmies, Jean-Marc Eychenne: ‘L’inconscient col·lectiu local continua marcat profundament per allò que va passar al segle XIII, i hem de dir molt clarament, avui, que mai el fi no justifica els mitjans’. I insisteix: ‘Les execucions i la repressió contra els càtars eren del tot contràries a l’esperit i a la lògica de l’Evangeli.’ Quan li explico que aquesta demanda de perdó pot trobar un eco també a Catalunya, pel fet que el rei Pere I el Catòlic morís a Muret en una batalla contra els francesos i pel fet que molts càtars exiliats van refugiar-se en terres catalanes, troba un fil directe amb l’actualitat: ‘Tot plegat és també una reflexió sobre el drama actual dels refugiats, una manera d’adonar-nos que potser un dia les generacions futures ens retrauran a nosaltres que no hàgim actuat prou.’

Em pregunto, però, què deu pensar d’aquesta demanda de perdó la gent  d’aquest tros d’Occitània, la gent que no es reconeix en les reivindicacions del moviment occitanista –que des de sempre ha assumit el llegat moral, de resistència, dels càtars–, la gent que se sent francesa de França sense dubtes ni recança. El bisbe sembla pensar que existeix clarament una identificació que travessa els segles: ‘És una mica misteriosa la manera com es perpetua, en un territori perifèric com aquest, la sensació de no comptar, de ser al marge.’ Es tracta doncs, també, de restituir una mica de dignitat perduda a una població? El capellà que organitza aquesta cerimònia, Edouard de Laportalière, en càrrec de la parròquia de l’Avelhanet, parla també de ‘inconscient col·lectiu marcat pel dolor’ i m’explica que molts feligresos li han fet part d’una ‘emoció’ i fins i tot d’una ‘joia’ a la idea d’aquesta demanda de perdó.

Pel que puc llegir a internet, em sembla poder dir que tant el bisbe com el capellà s’adhereixen a una visió bastant progressista del paper de l’Església. En qualsevol cas, el perdó afecta només la diòcesi de Pàmies, per la qual el bisbe és, d’alguna manera, sobirà. Però més enllà de l’execució, a la foguera, de dos-cents càtars a Montsegur, el 1244, més enllà de la repressió ferotge que va seguir la victòria dels catòlics francesos a les últimes zones de resistència, el drama càtar afecta molt més que una única diòcesi. La necessitat del perdó hauria d’escampar-se per totes aquelles autoritats eclesiàstiques que pensen, com el bisbe Eychenne, que el fet mateix d’establir una complicitat d’objectius i de mitjans entre l’Església i el poder temporal era una falta.

I dit això queda el que subratlla Edouard de Laportalière, autor d’un estudi sobre el catarisme al departament de l’Arieja: el fet que la croada contra els càtars va servir de pretext a la monarquia francesa per a conquerir un territori immens, ric i culte. Per una gran part d’Occitània la croada contra els càtars va significar un daltabaix general, per la pèrdua de la independència política, per l’inici del lingüicidi, per la implantació de l’autoodi a les consciències dels occitans. Qui hauria de demana perdó per tot això, és clar, seria l’estat francès, que ha avalat i continuat sota el règim republicà les polítiques de digestió identitària començades per la monarquia. Però evocar aquesta possibilitat ens faria entrar en el camp de la política-ficció, de la utopia, de l’al·lucinació. I nosaltres, bona gent que intentem tocar de peus a terra, ni tan sols esmentarem l’eventualitat que, algun dia, aquesta demanda de perdó pugui existir.

Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA