Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimecres, 24 de maig de 2017

Els grans aeroports dels Països Catalans són els més castigats per la falta de policies

Maria Macià 
Foto: ACN 


Cues eternes, llargues esperes, nerviosisme i, fins i tot, desmais. Així han estat les situacions viscudes pels passatgers que volien volar des d’algun dels principals aeroports dels Països Catalans durant les últimes setmanes. S’ha parlat molt del caos a l’aeroport del Prat i, des de les institucions, s’han pres mesures per evitar que es repeteixi. Barcelona, però, no és l’única destinació que ha patit aquest col·lapse.
S’hi sumen les infraestructures d’Alacant, Mallorca i Eivissa, que també han estat registrant molts problemes a causa de la falta d’agents de policia als controls de seguretat i revisió de passaports. Aquestes escenes, en canvi, no es viuen a altres aeroports amb més trànsit com el de Madrid-Barajas.
Mostra la imatge al TwitterMostra la imatge al Twitter
@aena qué pasa en aeropuerto de Ibiza? Cola de cientos de personas para pasar control seguridad. en  de . Solución YA
La situació es veu agreujada pel fet que, des del dia 7 d’abril, a causa de noves mesures antiterroristes, la Policia Nacional fa un control de ciutadans que entren de països de fora de l'espai Schengen. Arran d’això, les finestretes es veuen saturades amb facilitat.
La policia d’Alacant denuncia que el cap de setmana passat, en alguns moments, només es comptava amb un o dos policies realitzant aquesta tasca. A Barcelona, durant el pont de Maig va arribar a haver-hi només tres portes obertes de les 23 que hi ha destinades entre la T1 i T2.
Ahora mismo en el aeropuerto de Palma de Mallorca, colas interminables, gente desmayada, muchos nervios @aena
Els aeroports afectats estan entre els vuit de tot l’estat que més passatgers van rebre l’any 2016. A més, de cara a l’estiu, aquestes destinacions multipliquen el seu trànsit a causa de l’augment del turisme. En el cas d’Eivissa, per exemple, el nombre de passatgers es multiplica per 10, passant de 126.758 el mes de gener a 1.390.009 el mes d’agost -segons dades de l’informe d’AENA del 2016-.

Desmais durant l’espera a Alacant

Els sindicats policials d’Alacant, el cinquè amb més trànsit d’Espanya, denuncien la “deixadesa” per part de la Direcció General de la Policia en no fer res davant de la manca de reforços, principal causa de les aglomeracions de passatgers. Les esperes han arribat fins al punt que dues dones van patir desmais i van necessitar atenció mèdica durant el cap de setmana passat.
Per això, demanen una ampliació d’agents, ja que compten amb el mateix nombre que fa deu anys, mentre que els vols i els passatgers augmenten exponencialment. Si la situació segueix com fins ara, alerten que es posa en risc la seguretat a l’aeroport.


Eivissa, falta d’habitatge

Els mateixos reforços demanen des de les illes Balears. Fa un parell de setmanes, el Sindicat Professional de Policia parlava de “greus problemes de personal”. Les condicions especials de l'arxipèlag balear fan encara més complicada la gestió dels cossos de seguretat. Per una banda, s’han de dedicar més efectius del normal a activitats policials relacionades amb el turisme durant els mesos d’estiu.
D’altra banda, el ‘boom’ turístic fa difícil poder trobar allotjament pels agents destinats a l’illa d’Eivissa. “És quasi impossible que els companys que van allà destinats trobin casa” explica el sindicat. En el cas de Mallorca, és més senzill trobar allotjament però la paga en concepte de dietes és “insuficient pel seu manteniment”.
A dia d'avui, s’han pres mesures en el cas de Barcelona on, després de la gran polèmica, s’ha anunciat l’augment de la plantilla en uns 40 o 50 agents i la compra de verificadors automàtics perquè els usuaris puguin fer el check-in individualment. Per ara, la resta d’aeroports amb problemes dels Països Catalans continuen sense obtenir resposta.


dimarts, 23 de maig de 2017

Palma, València i Barcelona acullen la presentació de ‘Jornada’, nou diari en paper

foto de Diari Jornada.


Tribuna Mallorca | 22 de maig de 2017

El proper divendres 26 de maig tendrà lloc una roda de premsa a Can Alcover (Palma) que anunciarà el naixement d’un nou mitjà, en paper i en català: Diari Jornada. El nou mitjà de comunicació es descriu com a generalista i de base cooperativa. Abans, s’haurà anunciat en roda de premsa a València, el dimecres 24 de maig, i a Barcelona, el dijous 25 de maig.

«Els grans mitjans de comunicació donen l’esquena reiteradament a les classes populars i prioritzen la visió del món dels poders fàctics», han explicat els promotor en una entrevista realitzada a la Vila del Pingüí, a la ràdio Ona Mediterrània. Han continuat dient que Jornada és «una aposta que se suma a un llarg nombre de projectes comunicatius de base popular generats durant els darrers anys». «El nou mitjà de comunicació pretén mirar la realitat des d’una perspectiva crítica, transformadora i feminista, vol servir d’esperó per avançar cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació, erigir-se en altaveu de les conseqüències del sistema actual i injust en què vivim, mostrar que sí que hi ha alternatives i convertir-se en un instrument per al debat per al conjunt de l’esquerra»

A hores d’ara, el mitjà ha aconseguit engrescar a més de 150 persones sòcies que conformen una base inicial de 100.000 euros per a l’arrencada. L’acte davant mitjans, entitats i persones sòcies del proper divendres 26 a Palma servirà a la vegada per presentar Un nou color a la paleta, una petita revista coordinada i publicada pel grup promotor del nou mitjà, la qual recull reflexions de més d’una vintena de persones que posen en valor la gran diversitat que existeix de mitjans crítics, rigorosos i arrelats al territori.

L’acte tendrà lloc el divendres 26 a Can Alcover de Palma (c/ de Sant Alonso, 24), a partir de les 20.30 hores. Hi participaran l’escriptor i president de l’OCB, Jaume Mateu, la professora de secundària jubilada i ex-Directora de l’Institut Balear de la Dona, Lila Thomas, el professor de secundària i periodista, Toni Riera, i Laia Altarriba i Neus Tur, en nom de l’equip promotor del projecte.


Font:
Palma, València i Barcelona acullen la presentació de ‘Jornada’, nou diari en paper – Tribuna Mallorca

Per seguir la pàgina a facebook: https://www.facebook.com/DiariJornada/
Per seguir a Twitter: @DiariJornada
Pàgina web en construcció: https://www.diarijornada.coop/

dilluns, 22 de maig de 2017

El carrer dedicat a Guillem Agulló estarà ubicat al Jardí de Vivers

La Regidoria de Patrimoni Cultural, que ha pactat la ubicació amb les entitats promotores de la iniciativa, espera que el carrer siga una realitat en 2017

Representants de les entitats impulsores de la iniciativa.. PRATS I CAMPS
Representants de les entitats impulsores de la iniciativa. © PRATS I CAMPS
La regidora de Patrimoni Cultural, Glòria Tello, ha desvetlat aquest dilluns quina serà la ubicació del carrer dedicat a la memòria de Guillem Agulló. El jove antifeixista assassinat el 1993 a Montanejos per un membre d'un grup d'extrema dreta tindrà un carrer a la ciutat de València després que un grup d'entitats demanaren ja fa mesos a l'Ajuntament aquest reconeixement. La ubicació triada, i pactada amb els familiars i les entitats promotores de la iniciativa, és el Jardí de Vivers. Així ho ha anunciat aquest dilluns Tello en una roda de premsa sobre el canvi de noms de carrers en aplicació de la Llei de Memòria Històrica. Preguntada per la tramitació del carrer dedicat al jove de Burjassot, Tello ha explicat que davant la mancança de carrers cèntrics que pogueren portar el nom d'Agulló, el consistori ha optat pel Jardí de Vivers. Segons Tello, la previsió és que el carrer puga ser una realitat abans que acabe el 2017.
Font: El carrer dedicat a Guillem Agulló estarà ubicat al Jardí de Vivers - Diari La Veu

dissabte, 20 de maig de 2017

InformeCAT 2017 | Estudis i publicacions | Plataforma per la Llengua


L'InformeCAT és un document que mostra una panoràmica de la salut del català a través d'un recull de 50 dades dels diversos àmbits que tenen una influència més gran per a la llengua. L'objectiu és posar sobre la taula un document de referència que s'actualitzi anualment i que permeti disposar d'un termòmetre sobre l'estat i l'evolució de la llengua. Per a l'elaboració de l'InformeCAT s'han consultat diverses fonts i els estudis que l'entitat ha realitzat durant el darrer any.

InformeCAT 2017 (PDF 2,72 Mb)

 Per descarregar el document







divendres, 19 de maig de 2017

PER UN CONSELL DE L'AUDIOVISUAL QUE GARANTEIXI LA RECIPROCITAT EN TOTS ELS PAÏSOS CATALANS

Taula rodona per la reciprocitat plena mitjans deld mitjans de comunicació en català i la creació del Consell Audiovisual Català

Es mostra Cartell Reciprocitat 25 de maig.jpg.

Els mitjans de comunicació en català són uns dels pilars que possibiliten la normalització de l'ús del català juntament amb la feina que es fa a l'ensenyament i a l'Administració autonòmica, local i perifèrica. 

La Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) organitza, dia 25 de maig a Barcelona, una taula rodona que du per títol "PER LA RECIPROCITAT PLENA I PEL CONSELL AUDIOVISUAL DE L'ESPAI DE COMUNICACIÓ EN CATALÀEs planteja revisar la situació actual de l'espai de comunicació en català i veure quins són els reptes immediats més urgents per avançar en aquest tema. Hem convidat a participar-hi a alguns dels responsables dels mitjans de comunicació públics. L’acte es farà a les 19:30h al Col·legi de Periodistes de Catalunya, a la Rambla de Catalunya, núm.10 de Barcelona. Aquesta taula reunirà personalitats del món dels mitjans de comunicació de diferents parts del territori:

Brauli Duart, conseller del Consell de Govern de la CCMA del Principat de Catalunya
Rafael Xambó, professor de Sociologia i conseller de la CVMC del País Valencià
Andreu Manresa, director general de radio televisió pública IB3 del Govern de les Illes Balears
Josep Puigbert, director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà de Catalunya Nord
Josep Gifreu, periodista, professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, presentarà el Consell Audiovisual de l’Espai de Comunicació en català i moderarà la taula.
Presentació de l’acte a càrrec de M. Antònia Font (Presidenta de la FOLC)

La FOLC fa dotze anys que es va constituir i treballa per la llengua arreu dels Països Catalans. Va ser creada per tal de respondre a la necessitat de coordinació d’organitzacions i accions relacionades amb la llengua catalana. L’extensió de l’ús social de la llengua catalana així com la seva unitat són uns dels objectius de la nostra entitat. Formen part activa de la FOLC els sindicats STEI Intersindical, la Intersindical Valenciana, USTEC-STEs, Amics de la Bressola, Escola Valenciana, Assemblea de Mestres i professors en català Illes Balears...

L’aventura mediterrània de Llorenç Bertran, corsari d’Alaior (1323-1327)

Black Sails, la preqüela en sèrie televisiva de L’illa del tresor

Entre els seguidors de Black Sails, la sèrie de televisió que actualment recrea una història prèvia a la que Robert Louis Stevenson va imaginar per a L’illa del tresor (1883), protagonitzada pel capità Flint i Long John Silver, de ben segur que hi ha molts medievalistes. I això té una explicació, malgrat que l”època daurada dels pirates que ha estat tantes voltes recreada en la literatura, el cinema i la televisió és de difícil ubicació històrica per a la majoria de la gent. Si preguntem en quin moment tingueren lloc les històries sobre persecucions de navilis, tresors amagats i baralles en tavernes de l’Illa Tortuga que tantes vegades hem vist, la resposta serà dubitativa en quasi tots els casos. L’edat mitjana? Ah, no, si estan pel Carib deu ser després de la conquesta d’Amèrica… L’edat moderna, doncs? Però en quin segle aproximat? Uf, ni idea… En realitat, eixa època que se sol ficcionar correspon a la segona meitat del segle XVII, de la qual va deixar testimoni en Història dels bucaners d’Amèrica (ed. original en neerlandés de 1678) Alexandre Exquemelin, un hugonot francés enrolat en la banda corsària i piràtica del capità escocés Henry Morgan, qui féu carrera assaltant Puerto Príncipe, Porto Bello, Cartagena d’Índies, Maracaibo, Panamà, etc. Les històries de Black Sails i L’illa del tresor són un poc posteriors, d’entre 1715 i 1735, però la bona qüestió és que totes aquelles pràctiques piràtiques pertanyen a una cultura comuna occidental que arranca, si més no, en l’època baxmedieval i arriba fins al segle XIX.

Més enllà dels evidents canvis de context històric i la possible diferència entre treballar per compte propi o per a un poder públic i de pertànyer a una classe social alta o a una altra més baixa, en el fons, en poc es distingien els fets, les actituds i les maneres del capità Morgan de les de l’imaginari capità Flint, el capità Drake del segle XVI, Pedro Larraondo del XV o molts altres corsaris i pirates de nom conegut o desconegut dels segles XIII i XIV. Tots ells es dedicaven a armar i capitanejar vaixells per a assaltar altres naus o atacar poblacions “de bona guerra”, és a dir, pertanyents a autoritats que estaven en guerra amb la del lloc que donava la llicència per a l’activitat corsària, o per a anar en contra de qualsevol embarcació i persona, fóra d’on fóra, entrant ja en l’àmbit de la pirateria sense senyor. L’obtenció del botí era l’objectiu principal, que després es repartia entre els participants en l’empresa segons unes normes establertes, sempre que es deixara una part a l’autoritat protectora. Un mecanisme, en definitiva, que tampoc diferia molt de l’activitat conqueridora de la societat feudal, com ara la que practicaren els diversos regnes ibèrics contra Alandalús en els segles baixmedievals, ja fóra en forma de conquestes territorials àmplies, com les de Mallorca i València, o de ràtzies puntuals.
No debades els principals ports europeus, també els de la Corona d’Aragó, foren des d’aleshores una base permanent de corsarisme, amb la coordinació i protecció de les autoritats corresponents. A València, per exemple, sabem que al llarg de l’any 1334 isqueren un mínim de 19 baixells corsaris del port de València, als quals el batle reial donà el permís corresponent per a fer captures “de bona guerra”, que se centraren, en aquest cas, en la ribera magribina. Al mateix temps, per la seua ubicació estratègica, Mallorca, Menorca i Eivissa -que encara manté el Monument als Corsaris erigit en 1915- foren també ports especialitzats en la qüestió, com moltes altres illes de la Mediterrània que, segons es pot deduir de les fonts, arribaren a crear ambients semblants als del Carib piràtic que coneixem per novel·les i films. Una bona mostra és la història de Llorenç Bertran, un corsari menorquí del qual coneixem fugaçment quatre anys de les seues peripècies, contingudes en dos processos judicials incoats entre 1324 i 1327 davant la cort judicial del lloctinent del regne de Mallorca i rescatades per l’historiador Joan Francesc López Bonet en un article de 2002.


Mapa actual de la Mediterrània occidental, amb els principals punts geogràfics esmentats en el text marcats en verd

En concret, cap al 29 de setembre de 1323 arribà a la població menorquina d’Alaior, que no devia superar llavors les 250 famílies, una carta de la Ciutat de Mallorca de part del lloctinent reial: ordenava que no es deixara salpar a Llorenç Bertran, qui estava armant una sagetia de 14 rems, per a la qual havia enrolat en la mateixa ciutat 15 hòmens, entre els quals hi havia sis menorquins, quatre castellans, tres mallorquins, un aragonès i un basc, però no havia obtingut la corresponent “fermança”, és a dir, un aval que cobrira els possibles danys causats contra persones i béns que no foren “de bona guerra”. Així les coses, el batle del municipi, Pere March, prengué a Bertran, després de la qual cosa una munió de gent es concentrà davant de l’edifici del batle i la seua presó: uns que estaven jugant en mig del carrer, un fillastre del ferrer amb un amic, el saig de la cort de Mercadal que parava a Alaior, un correu, dos curiosos, un picapedrer que treballava en la casa del costat i quatre veïns amb possibles de la localitat. Aquests darrers concordaren fer de fermances mitjançant un document públic que el capellà de la localitat posà per escrit en un pergamí, en la seua mateixa església, i posteriorment fou registrat en l’escrivania del batle.

D’aquella manera Bertran fou alliberat i pogué salpar amb la seua tripulació cap a les costes algerianes, on, després de diversos dies cabotejant, prengueren prop del lloc que anomenaven “Entrecuix” -el que actualment deu ser Ras-el-Hadid- sis hòmens, una dona i un adolescent musulmans, que eren súbdits de l’emir d’Ifriqiya i per tant “de bona guerra”, ja que aquest era enemic del rei de Mallorca. Aleshores decidiren tornar a Menorca per a subhastar-los i repartir-se el botí, però a 30 milles de Maó una tempesta els dugué mar endins i els orientà cap a Sardenya, de manera que es dirigiren cap a Teulada, en la part meridional de l’illa, que justament llavors estava sent conquerida per l’infant Alfons d’Aragó, fill de Jaume II. En efecte, quatre mesos abans havia arribat l’enorme exèrcit preparat per a l’ocupació, amb 80 naus de guerra, més de 200 embarcacions i vora 10.000 soldats entre cavallers, ballesters, peons i almogàvers, que encara assetjaven els pisans a les viles d’Esglésies i Càller. Així, des de Teulada la sagetia de Llorenç Bertran i els seus féu cap a Palmas, on desembarcaren i s’atansaren cap al campament que encerclava el primer d’aquells nuclis, per tal de localitzar un mercader que els pagara un bon preu pels musulmans que havien capturat. Es repartiren el botí i Bertran donà per finalitzada aquella primera empresa.

Els hòmens romangueren entorn del campament que assetjava Esglésies durant algunes setmanes fins que Bertran decidí mamprendre una nova expedició ja a finals de 1323, amb els diners del botí i de la venda de l’adolescent musulmà, que s’havia reservat com a capità. S’hi apuntaren sis dels 15 tripulants inicials, als quals calia afegir alguns altres procedents dels que desertaven de l’exèrcit aragonés invasor, llastimosament delmat per l’epidèmia de paludisme que els afectà durant el llarg setge. De fet, el mateix Llorenç Bertran fou afectat per la malaltia i, davant la seua incapacitat, un d’aquells tripulants inicials, el castellà Ferrando Gonzálvez, de Guardamar -vila castellana fins a 1296-, prengué el control de les decisions. En primer lloc es dirigí a peu al setge de Càller per a enrolar cinc tripulants més, tres castellans i dos catalans, als quals s’afegiren dos castellans i un català més a Esglésies. En total eren ara sis castellans, cinc balears, tres catalans i un aragonés, més Llorenç Bertran, que continuava sent teòricament el patró de la sagetia, però sense el poder efectiu, ocupat per Ferrando Gonzálvez. Així, amb Bertran malalt i vorejant la mort, partiren novament cap a Barbaria, però el mal oratge els ho impedí, de manera que regressaren al cap de Teulada. I fou llavors quan Ferrando Gonzálvez s’amotinà, proposà que l’embarcació anara “a roba de tothom“, és a dir, que atacara piràticament qualsevol peça que es posara al seu abast, i aconseguí que la tripulació el jurara com a nou capità.


Sagetia dibuixada pel valencià Rafael Monleón (1843-1900) en La construcción naval española

Alguns, però, s’oposaren i foren obligats a abandonar el vaixell, que es dirigí cap al nord, a Oristany, on enrolaren tres hòmens més, mentre els expulsats passaven a incorporar-se a l’exèrcit aragonés. Llavors, l’11 de gener de 1324, abordaren la primera bona peça que es posà a l’abast, una nau de comerç noliejada des de la costa genovesa pel mercader de Cotlliure Bernat Asselm, a qui prengueren un bon botí: una bossa de vellut amb 285 lliures de diners genovesos (una quantitat enorme), una espasa, una ballesta, una túnica roja, un parell de sandàlies, un parell de mocadors i un pes de pesar monedes. Als tres dies Asselm, que era del Rosselló i per tant súbdit del mateix rei de Mallorca que emparava l’embarcació assaltant, posà la denúncia corresponent en la cort judicial del port d’Oristany, però els pirates ja s’havien allunyat ràpidament de Sardenya: feren via cap a Sicília, on en l’illot de la Galera es repartiren el botí reservant, com era habitual, una part major per al capità, Ferrando Gonzálvez. Des d’allí s’atansaren a la costa tunisenca, on capturaren dos musulmans més, i es refugiaren en Pantel·leria, una illa de població híbrida -amb una llengua d’origen àrab similar al maltés- que havia conquerit el català Lluís de Requesens uns anys abans i que servia com a cau per a navegants de tot pelatge.

A Pantel·leria, però, Llorenç Bertran començà a recuperar la salut després de diverses setmanes malalt i s’enfrontà amb Gonzálvez i els seus fidels, que fugiren en una embarcació mallorquina cap al port sicilià més proper, el de Marsara, i se n’anaren per l’interior de l’illa, on es feren fonedissos i Bertran, que havia anat a perseguir-los, perdé la seua pista. Ben al contrari, fou a ell a qui enxamparen, ja que un germà de Bernat Asselm, el mercader assaltat, hi arribà amb l’ordre de detenció expedida a Sardenya contra el patró de la sagetia, que capitanejava Llorenç Bertran novament. Aquest, doncs, fou empresonat en el port durant dos mesos fins que a finals de març de 1324 aconseguia escapar-ne, amb la complicitat -i el suborn- d’algun oficial local. Aleshores tornà a Menorca, però fins allà també el perseguí el mercader Asselm, que en juny posava dos denúncies davant la cort del lloctinent de Mallorca: una contra Bertran, per fets criminals, i una altra contra els seus fermances d’Aialor, per tal que li rescabalaren el robatori fet per la sagetia més les despeses ocasionades per la persecució per mig Mediterranii. De fet, Llorenç Bertran hagué de restar amagat en l’illa durant un llarg any i mig, cercat per la justícia i sobretot per caça-recompenses que oloraven els diners oferits per Asselm, fins que fou delatat i capturat a començaments de 1326.

Durant un altre llarg any i quatre mesos Bertran romangué a la presó de Ciutadella, mentre es desenvolupava el juí i declaraven els testimonis de les parts, que narraren els fets que acabem de relatar. Aquests, no obstant, poden ser una versió exculpatòria de la defensa, ja que, per múltiples contradiccions, també podria ser que el motí i la fugida del castellà Ferrando Gonzálvez no foren tals, sinó que simplement aquest haguera actuat d’acord amb Llorenç Bertran durant la seua malaltia. Fóra com fóra, Bertran fou finalment exculpat per la justícia mallorquina en abril de 1327, alhora que els fiadors de la sagetia d’Alaior arribaren a un acord privat amb el mercader Asselm per a rescabalar-li part dels danys causats. No en tornem a saber res d’ells, però la seua aventura entre Menorca, Sardenya, Sicília i el Nord d’Àfrica, amb protagonistes de procedència diversa i tota mena de sobresalts, persecucions i fugides, mostra fins a quin punt la Mediterrània era una mar de corsaris i pirates -a petita o gran escala- ja en els segles baixmedievals. Unes històries que enllacen amb les que coneixem al Carib unes centúries després i que perfectament podrien ser també l’objecte de relats i narracions. No debades tenim un precedent il·lustre: diuen que el mateix Tirant lo Blanch es va basar en les aventures mediterrànies del corsari valencià Jaume de Vilaragut, contemporani i amic de Joanot Martorell.

Font:

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA