Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimecres, 28 de setembre de 2016

El perdó demanat als càtars | VilaWeb


Té sentit demanar perdó per un crim comès fa vuit segles? Vull creure que sí, com també semblen creure-ho els habitants d’un trosset d’Occitània anomenat administrativament departament de l’Arieja –limítrof de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i Andorra– i eclesiàsticament diòcesi de Pàmies. El 16 d’octubre vinent el bisbe de Pàmies demanarà perdó pels crims comesos contra els càtars al segle XIII, més específicament per les matances que van tenir lloc a la seva diòcesi i, sobretot, per les execucions del 1244 a Montsegur, últim reducte de resistència contra els francesos i el papa. Una demanda de perdó que tindrà, és clar, la forma d’una missa, seguida per una caminada silenciosa organitzada amb el col·lectiu occitanista Convergència Occitana. El text del dossier de premsa situa aquesta iniciativa en el marc de la voluntat del papa Francesc que el 2016 sigui un any de misericòrdia, però sobretot expressa molt clarament que ‘la memòria encara està ferida’. I que, per tant, cal trobar maneres d’apaivagar-la.

Té sentit, doncs, demanar perdó per un crim comès fa vuit segles si el dolor, des de fa vuit segles, perdura. M’ho confirma, en una conversa telefònica, el bisbe de Pàmies, Jean-Marc Eychenne: ‘L’inconscient col·lectiu local continua marcat profundament per allò que va passar al segle XIII, i hem de dir molt clarament, avui, que mai el fi no justifica els mitjans’. I insisteix: ‘Les execucions i la repressió contra els càtars eren del tot contràries a l’esperit i a la lògica de l’Evangeli.’ Quan li explico que aquesta demanda de perdó pot trobar un eco també a Catalunya, pel fet que el rei Pere I el Catòlic morís a Muret en una batalla contra els francesos i pel fet que molts càtars exiliats van refugiar-se en terres catalanes, troba un fil directe amb l’actualitat: ‘Tot plegat és també una reflexió sobre el drama actual dels refugiats, una manera d’adonar-nos que potser un dia les generacions futures ens retrauran a nosaltres que no hàgim actuat prou.’

Em pregunto, però, què deu pensar d’aquesta demanda de perdó la gent  d’aquest tros d’Occitània, la gent que no es reconeix en les reivindicacions del moviment occitanista –que des de sempre ha assumit el llegat moral, de resistència, dels càtars–, la gent que se sent francesa de França sense dubtes ni recança. El bisbe sembla pensar que existeix clarament una identificació que travessa els segles: ‘És una mica misteriosa la manera com es perpetua, en un territori perifèric com aquest, la sensació de no comptar, de ser al marge.’ Es tracta doncs, també, de restituir una mica de dignitat perduda a una població? El capellà que organitza aquesta cerimònia, Edouard de Laportalière, en càrrec de la parròquia de l’Avelhanet, parla també de ‘inconscient col·lectiu marcat pel dolor’ i m’explica que molts feligresos li han fet part d’una ‘emoció’ i fins i tot d’una ‘joia’ a la idea d’aquesta demanda de perdó.

Pel que puc llegir a internet, em sembla poder dir que tant el bisbe com el capellà s’adhereixen a una visió bastant progressista del paper de l’Església. En qualsevol cas, el perdó afecta només la diòcesi de Pàmies, per la qual el bisbe és, d’alguna manera, sobirà. Però més enllà de l’execució, a la foguera, de dos-cents càtars a Montsegur, el 1244, més enllà de la repressió ferotge que va seguir la victòria dels catòlics francesos a les últimes zones de resistència, el drama càtar afecta molt més que una única diòcesi. La necessitat del perdó hauria d’escampar-se per totes aquelles autoritats eclesiàstiques que pensen, com el bisbe Eychenne, que el fet mateix d’establir una complicitat d’objectius i de mitjans entre l’Església i el poder temporal era una falta.

I dit això queda el que subratlla Edouard de Laportalière, autor d’un estudi sobre el catarisme al departament de l’Arieja: el fet que la croada contra els càtars va servir de pretext a la monarquia francesa per a conquerir un territori immens, ric i culte. Per una gran part d’Occitània la croada contra els càtars va significar un daltabaix general, per la pèrdua de la independència política, per l’inici del lingüicidi, per la implantació de l’autoodi a les consciències dels occitans. Qui hauria de demana perdó per tot això, és clar, seria l’estat francès, que ha avalat i continuat sota el règim republicà les polítiques de digestió identitària començades per la monarquia. Però evocar aquesta possibilitat ens faria entrar en el camp de la política-ficció, de la utopia, de l’al·lucinació. I nosaltres, bona gent que intentem tocar de peus a terra, ni tan sols esmentarem l’eventualitat que, algun dia, aquesta demanda de perdó pugui existir.

dimarts, 27 de setembre de 2016

Intersindical Valenciana demana un impuls a l’ús social del valencià




26 / 09 / 2016 INTERSINDICAL
Dia Europeu de les Llengües
Hui, 26 de setembre, se celebra el Dia Europeu de les Llengües (DEL) proclamat pel Consell d’Europa. En aquest dia, la Intersindical Valenciana demana al Consell de la Generalitat Valenciana que done un impuls decidit a l’ús social del valencià. El Sindicat considera que aquesta celebració és un bon moment per reflexionar sobre la situació de la nostra llengua i prendre les decisions necessàries per capgirar-la.
En eixe sentit, el Sindicat reclama una Llei d’Igualtat Lingüística que servesca per garantir els drets lingüístics i que siga la base per desplegar normes legals en tots els àmbits socials per avançar en la plena igualtat lingüística. Un dels aspectes que haurien de contemplar és la competència lingüística per l’accés a les administracions públiques. A més, també es demana un augment de les línies pressupostàries destinades a la promoció del valencià per equiparar-les a les que destinen altres territoris amb llengua pròpia.
Intersindical Valenciana també considera que cal agilitzar els tràmits per reobrir RTVV i per garantir la reciprocitat de les ràdios i televisions públiques de tots els territoris que compartim llengua, així com avançar en la creació d’un espai audiovisual compartit en la nostra llengua.
Finalment, des del Sindicat es fa una crida al compliment de les recomanacions dels experts i del Consell d’Europa per fer del valencià, llengua minoritzada, la llengua vehicular de l’ensenyament en totes les etapes educatives, un aspecte que no es contempla al Decret de Plurilingüisme presentat per la Conselleria d’Educació i que s’hauria de rectificar per garantir la competència lingüística en valencià i castellà de tot l’alumnat en acabar els seus estudis obligatoris.

dilluns, 26 de setembre de 2016

L’activitat bandolera al Maestrat o els Ports


Mariola Nos / Vinaròs.

Entrevista a Joan Ferreres Nos i Josep Lluís Quixal, membres de la junta del Centre d'Estudis del Maestrat, al voltant de l'exposició i llibre-catàleg "Terra de bandolers" i les properes jornades que es realitzaran els dies 7,8 i 9 d'octubre a Xert.

L’autor i comissari de l’exposició és l’historiador Joan Ferreres i Nos, qui afa una exposició sobre les causes i el que va significar el fenomen bandoler a les nostres terres.

En aquesta exposició es presenta l’activitat bandolera dels segles XVI i XVII per les terres del Maestrat, Ports de Morella, Montsià i Terres de l’Ebre.

És una exposició important per al coneixement d’aquest aspecte del Maestrat, tant per la seua estructura, qualitat històrica, i imatges originals, com per la seua àmplia documentació.

diumenge, 25 de setembre de 2016

Incomprensió total - Sico Fons - La Veu del País Valencià


Gaudeix de nou d'uns dels articles de Sico Fons, publicat el passat 23/09/2015 en La Veu.

Si hi ha una cosa que no deixa de sorprendre’m per molt acostumat que hi estiga, és la total unanimitat que existeix entre la immensa majoria d’espanyols a l’hora de comprendre –o de no comprendre– l’especial idiosincràsia i particularitats de catalans, valencians i balears. Poden acceptar, fins a cert punt ¬-només fins a cert punt- les dèries “regionals”, per a ells, de gallecs i bascos; però mai la dels habitants de les costes mediterrànies de la part oriental de la península. Deu ser una cosa instintiva o visceral relacionada amb la nostra història. Al capdavall, l’antiga corona catalano-aragonesa no va pertànyer mai a Castella fins al segle XVIII, després de la Guerra de Successió.

Siga com siga i perquè siga, el que volia comentar és això, que igual té que parles amb castellans o espanyols d’esquerres, de dretes, catòlics, ateus, del Real Madrid o del Betis CF; la immensa majoria no pot capir la nostra “mania” de parlar diferent a ells, que ens agrade o no, és la forma “normal” de parlar a tot Espanya; el castellà o espanyol, eixa llengua universal parlada en tota la galàxia i part de la contornada.

Fa uns dies, vaig tindre una visita “comercial” en ma casa d’un madrilenys coneguts que tot sabent la meua afecció d’escriure literatura, em van fer la inevitable pregunta; que per què no escrivia mai en castellà, que al capdavall és una llengua que es parla en tot lo món mundial i que així tindria moltes més oportunitats de ser llegit en altres llocs i part del Sistema Solar. Val a dir, que aquesta gent –un matrimoni de certa edat- sempre m’ha semblat pels seus comentaris, més esquerrans que dretans i amb una certa cultura. Jo, amablement, els vaig contestar que, bàsicament, per tres motius.

Els vaig argumentar que, essencialment, ho feia per: primer, no creia jo per a res que pel fet de traduir la meua obra a la llengua de Cervantes, seria més llegit –els hispans o els espanyols no són precisament els més llegidors del planeta, i altrament, no crec que els interesse per a res el que diu un escriptor valencià de Tavernes de la Valldigna–; segon, escric en aquest idioma, que com és ben sabut és la forma que tenim els valencians de parlar el català, perquè és la llengua que vaig mamar des que vaig nàixer, era la llengua dels meus pares i dels meus avantpassats i, sobretot, és l’idioma d’aquesta terra i aquesta cultura.

Sóc un sentimental, què hi farem!; i tercer, escric en la llengua d’Ausiàs March i Joanot Martorell per motius polítics i ètics. Considere que és la meua obligació moral promocionar i mimar la nostra llengua tan perseguida, silenciada, menyspreada i perseguida pels veïns de Ponent des de fa segles i que si no fem res per a evitar-ho acabara desapareixent. És obligatori, per a mi i per a qualsevol nacionalista com sóc jo – és a dir, per a qualsevol que estime la seua terra i la seua cultura atacada culturalment i econòmica– protegir-la i defensar-la dins d’uns límits humanament raonables. I aplicar la discriminació positiva si cal. He de confessar, però, que em vaig estalviar d’exposar-hi un quart motiu per a escriure en català i que no és cap altre que perquè, senzillament, em dóna la gana. Finalment, ambdós cònjuges es van acomiadar amb una certa cortesia; ella, la muller, sense acabar de combregar amb les meues idees, tot i que intentava dissimular-ho i ell, el marit –potser més comprensiu o obert– més aparentment d’acord. No obstant, va afegir com a colofó, que s’alegrava i desitjava que continuara defensant les meues idees, i que no oblidara, però, que, al capdavall, Espanya és com una gran família on hem de conviure tots juntets en pau i harmonia.

Jo em vaig quedar observant com eixien de ma casa i no vaig tindre ganes de contestar que de gran família res de res. Part de l’antiga corona d’Aragó –concretament, el Principat de Catalunya, el Regne de València i les Illes Balears– sempre havia estat tractada com una colònia i com a tal l’havien saquejada, espoliada i reprimida, sobretot, del segle XVIII ençà. Com es pot raonar o negociar amb gent tan diferent i llunyana a nosaltres? 

dissabte, 24 de setembre de 2016

Parlar en castellà per educació és un mal vici

Històries del català és un recull de l'experiència amb el català de nouvinguts a les Balears.


Històries del català és un recull en vídeo de l'experiència amb el català de nouvinguts a les Balears. Els testimonis expliquen què els ha aportat aprendre aquesta llengua o com ha estat l'acollida a les illes.

Na Zohra, del Marroc, explica que vol tenir l'oportunitat d'expressar-se en català, però sovint es troba amb interlocutors que li parlen en castellà perquè la veuen estrangera. En aquest sentit, Zohraconsidera que «parlar en castellà per educació és un mal vici, perquè els estrangers tenim la capacitat de demanar que ens parlin en aquesta llengua, o de demanar que ens parlin en català a poc a poc»:
video

En Declan, d'Escòcia, considera que aprendre idiomes és molt interessant. Ell parlà català amb els amics de Mallorca i de Formentera, i en la seva opinió «el més complicat en català són els pronoms febles»:
video

Na Rumiko, del Japó, explica que «aprendre català m'ha obert moltes possibilitats de conèixer la manera de viure de Mallorca» i que se sent «molt acollida a Sóller». Na Rumiko és professora de música al Conservatori Superior de les Illes Balears:

video
Totes les històries del català es poden veure a històriesdelcatalà.org.

divendres, 23 de setembre de 2016

Un decret sense valentia







VIOLETA TENA 23/09/2016

Aquesta setmana s'ha revelat una de les incògnites que restava per resoldre en el departament que gestiona Vicent Marzà: el model lingüístic per al sistema educatiu. Tot i l'expectació que aquesta qüestió despertava, han hagut de passar quinze mesos perquè Conselleria faça públiques les línies mestres de la seua política lingüística a les aules. Al contrari del que ha passat en la posada en marxa -prematura- del programa Xarxa Llibres o en la implantació -també a espentes i redolons- de l'ensenyament públic per als xiquets de 2 anys, Educació ha optat per deixar madurar la qüestió, a desgrat dels més impacients, que consideraven aquesta una peça essencial de l'arquitectura educativa. Segurament una qüestió d'una envergadura tal justificava l'espera. Al capdavall es tractava de la primera volta que un gestor de filiació estrictament nacionalista podia decidir sobre una matèria tan sensible. Després de tants anys de consolidació del doble sistema de línies i d'un avanç testimonial del valencià, l'expectativa era gran entre determinats sectors de població. L'oportunitat era històrica. I, tanmateix, l'esborrany del Programa Plurilingüe Dinàmic fet públic aquesta setmana resulta poc ambiciós, poruc, i profundament decebedor.  


En primer lloc és poc ambiciós perquè tot i la faramalla lingüística (res millor que adornar tot plegat amb l'epítet de "dinàmic") renuncia a aplicar la immersió lingüística que, segons pregonaven els experts en la matèria (quantes voltes ho vam escoltar això, durant la negra etapa del PP?) és l'únic sistema capaç de garantir la competència lingüística en ambdues llengües en un context de minorització com el que pateix el valencià. En comptes d'això, s'ha optat per un trencaclosques de tres nivells de complicada operativitat basats en la voluntarietat dels consells escolars que, en els casos dels centres on en l'actualitat existeix la doble línia, fins i tot podria comportar la reducció d'hores lectives en valencià pels qui ara cursen en l'anomeada línia, tal i com ha advertit el sindicat STEPV.

El decret és poruc perquè, sota el sacrosant argument de la llibertat d'elecció dels pares ("no imposa a ningú fer una cosa que no feia", ha dit Marzà) es deixa en mans dels consells escolars la decisió de a quin model volen acollir-se, tot renunciant d'aquesta manera a la legitima potestat de l'administració de fixar les normes del joc. Quina és la diferència, en l'essència última, respecte del model que ja està vigent ara? Confiar l'avanç social del valencià a la capacitat de seducció que pot exercir l'obtenció d'uns títols és molt aventurat, més encara si tenim en compte el valor social que l'idioma propi té al País Valencià. I és poruc també perquè evita tacar-se les mans amb la controvertida exempció lingüística.

L'actual decret, com ho va ser en el seu moment la Llei d'Ús i Ensenyament en València (LUEV), és tímid per bé que els seus impulsors s'escuden en que la seua redacció s'ha basat en els informes de les Unitats d'Ensenyament Multilingüe de les universitats. No es diu, però, que alguns dels experts que participen en aquestes unitats abominen de l'esborrany fet públic per Conselleria. Exemples com els de Catalunya o el País Basc (on l'escolarització en euskera ha passat del 38,4% al 63,3% en quinze anys) posen en evidència que només una política decidida i enèrgica pot revertir el procés de minorització. Tot indica que els valencians, una volta més, ens hem pegat un tir al peu.

I, sobretot, l'esborrany és decebedor per les expectatives generades, pel que podria haver sigut i no és. Aquesta era la primera volta en la història dels valencians que un gestor públic de tarannà valencianista escometia una tasca d'aquestes característiques. Era, doncs, el moment de fer passos endavant. La sensació, però, és que aquest text encara té l'empremta ciscariana. Apel·len, els escuders de Vicent Marzà, al sentit de la realitat que ha de tenir un responsable públic quan governa per a les diverses sensibilitats socials. Argumenten que una societat com la valenciana no està preparada per a un model com la immersió lingüística i que això, en última instància, hauria rearmat la dreta jacobina de PP i Ciutadans de cara a les pròximes eleccions autonòmiques. Resulta, però, que tot i tractar-se d'un decret descafeïnat, els conservadors i neo-espanyolistes han eixit en tromba contra el conseller. Perquè a ells els té igual el detall del text, només resten a l'espera d'acarnissar-se amb la víctima fins esbudellar-la cada volta que apel·la a la qüestió idiomàtica. Les crides del conseller al consens i la concòrdia no són un balsam pels qui aspiraven a un model d'ensenyament en llengua pròpia, plurilingüe, sí, però que tinguera com a eix vertebrador el valencià.

En última instància, el cas del decret de plurilingüisme visibilitza la limitada capacitat del nacionalisme valencià per dur endavant el seu programa polític en aquells aspectes que, històricament, havien resultat cardinals. El colp és molt dur, i encara resulta més dolorós a la vista de l'aclaparador silenci que molts valencianistes s'han autoimposat a pesar del desficaci. Les renúncies programàtiques, sembla, són més fàcils de digerir quan es suca pa de l'oli públic. Aquesta és una ocasió perduda, la confirmació que, malauradament, els valencians perdem un llençol a cada bugada i que la valentia aquella que es brandava en campanya electoral s'esmuny pels embornals de la realpolitik.


Font: Un decret sense valentia | El Temps

dijous, 22 de setembre de 2016

Els riscos poden ser subtils i hem de ser-ne conscients


Detall d’un llibre de text de l’Editorial Edelvivies. Motiu de “debat” aquesta setmana a les xarxes socials.

Joan Morro 


Una reflexió de Joaquim Torrent arran d’una altra que vaig fer jo entorn d’un curs universitari de “catalánvalenciano” m’ha motivat a voler remarcar que, a parer meu, alguns riscos que actualment acompanyen a la cultura catalana són cada vegada més subtils. El guionet del nom del curs pot ser un disbarat i una ofensa, certament, però n’hi ha més. Això és el que m’interessa apuntar. 

Anticatalanisme i catalanofòbia són coses diferents. Catalans i catalanisme, també. Així mateix, totes les cultures tenen condicions internes, externes i sempre evolutives. N’hauríem de ser conscients si no volem caure en antagonismes grollers, del tipus “els setciències contra els rucs”, “els bons contra els dolents”. Això és un risc. Per això vaig suggerir que des de diferents postures –pedants, buròcrates, folklòriques– es pot argumentar contra les intuïcions més fermes i els fets més contrastats inclús des d’una presumpta innocència. Sí, pràcticament tot es pot argumentar. No ho dic per fer elogis sinó per parar atenció. En aquestes postures fins i tot podem trobar a qui no és catalanòfob ni nega públicament la unitat de la llengua catalana però que, justament per argumentar en comptes d’amenaçar, contribueix a l’anticatalanisme d’una forma tan eficient com inesperada. 

Que l’Agència Tributària ofereixi serveis en català i en valencià no és equivalent a que una Universitat pública ofereixi cursos que diferencien l’idioma en dos noms, encara que les dues institucions puguin fer mal als ulls i a la salut de la llengua comuna. Dic que és un risc no entendre la diferència, i no ho dic per humilitat sinó per prudència. El funcionari de l’Agència Tributària potser no sap qui són Ramon Llull i Pompeu Fabra; el professor de la Universitat pública probablement sí que ho sap. Un Pericay és un Lizondo evolucionat. Intelligenti pauca. 

Paga la pena no oblidar que la inquisició, el colonialisme i el feixisme també tingueren arguments al darrere, de vegades presentats per grans pensadors; verbalitzar postures tot d’acord a premisses entrelligades i conclusions derivades, així com fer servir dades i dates d’una forma més o menys elegant, no carrega cap compromís amb cap moral en concret i alhora afavoreix la immunitat i la propaganda (un concepte, per cert, originàriament concebut per a dur a terme noves estratègies evangelitzadores). N’hi ha també els que, avui dia, sense sotmetre gent, argumenten contra les evidències de l’escalfament global o a favor del disseny intel·ligent. Inclús premis Nobel com el genetista James Watson han fet declaracions masclistes i racistes. Que facin servir la paraula i no merament la censura, els insults i les agressions és un factor que no hem de menystenir. Aquí rauria un altre risc. 

Argumentar millor no té per què ser políticament rellevant quan més d’una part argumenta. No garanteix tampoc ser més bo d’acceptar. Però qui argumenta, encara que tingui un límit (o molts), rep certa legitimitat a nivell social. No són pocs els promotors de l’anticatalanisme que ja ho saben. I el que saben des de fa temps és que fan l’agost cada vegada que acusem d’ignorància als que neguen la unitat de la llengua. 

Si vaig prendre com a pretext el curs de la UNED per acabar esmentant els gonelles d’última generació va ser precisament per a subratllar que els arguments, per febles i esbiaixats que siguin, poden arribar a convèncer si hi ha institucions favorables; unes institucions que de fet poden promocionar (per a major glòria de les estratègies anticatalanistes) que el català no té un únic organisme regulador o que hi ha qui vacil·la a l’hora d’esmentar-ne el nom, encara que la llengua referida sigui reconegudament la mateixa. 

Tenir més arguments no comporta tampoc més rellevància política. Alguns, en canvi, guanyen simpaties per barrejar quatre fonts, sobretot si poden aferrar-se a quelcom fàcticament respectable. No ho hem d’oblidar. En tot cas, els riscos no sempre són els que eren. 


PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA