Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 20 d’agost de 2018

Els tres abismes independentistes - El matí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Martorellenc nascut a l’Hospitalet de Llobregat (1974). Llicenciat en Hispàniques però tècnic de normalització lingüística. Coautor de les novel·les històriques ‘Bon cop de falç!’, ‘Defensors de la terra’ i ‘La venjança dels almogàvers’ (Columna). Culpable de ‘365 acudits per a indepes’ i 'Herois indepes' (Cossetània), i de 20 llibres més.


Un dels problemes que té l’independentisme per reeixir, potser el principal, és el de la manca d’unitat entre partits. Com que és un assumpte recorrent i provoca agres discussions i topades, no l’abordaré en aquest article. Alguna peça força perspicaç s’ha estès sobre el problema que comporta el mateix concepte d’unitat, ja que mentre alguns l’entenen com a unitat gairebé orgànica (pot esdevenir la Crida una adaptació reeixida de l’SNP escocès?) o de llistes electorals, d’altres es refereixen a una unitat estratègica o d’acció.
En aquestes línies, però, vull parlar sobre les dissensions dintre dels partits suposadament independentistes o majoritàriament independentistes. Unes desavinences que s’afegeixen a les que existeixen entre partits i que tot plegat configura un escenari inestable.
Al PDeCat no és cap secret que no tothom és independentista. Alguns associats que provenen de l’antiga CiU no veuen clar que aquesta sigui una aposta guanyadora i per això apostaven fins fa no gaire per la figura de Santi Vila com a recurs d’urgència en cas que el pla A s’estavellés. És el sector més pragmàtic, interessat a fer negocis i vagament nacionalista. El seu nacionalisme familiar (“a casa sempre hem parlat català”) és escassament combatiu i poc procliu als canvis bruscos. Alguns dels antics convergents foragitats del nou espai han creat altres formacions, com ara Lliures, amb la part d’Unió no secessionista, però d’altres encara hi són. Durant el darrer congrés del PDeCat, la unilateralitat es va aprovar amb un estret marge; amb un estret marge, però, es va rebutjar la immediatesa de la proclamació de la república. Les dues votacions són símptomes de la divisió de parers i aquestes dissensions obren un primer espai d’incertesa.
A ERC, per la seva banda, tampoc no tothom és independentista de totes passades. Hi ha una part del partit que voldria ajornar el torcebraç amb l’Estat ad calendas graecas perquè se sent més còmode proposant un front ampli d’esquerres amb socialistes i comuns que no pas fent aliances postelectorals amb les reencarnacions convergents sobre les quals es projecta l’ombra de la sospita de si va existir en el passat una corrupció sistèmica. D’aquí es deriva la proposta de la direcció d’eixamplar la base, ara convertida en compartir la base, que no satisfà els independentistes del “tenim pressa” que hi ha dins la formació. Joan Tardà és potser la figura que més s’ha exposat públicament com a partidària de formar tripartits d’esquerres mentre l’independentisme fa múscul i conquereix l’hegemonia social.
Pel que fa als anticapitalistes, compten amb un sector més engrescat a propugnar la revolució que a fer la independència. El conformen persones que amb una ideologia que frega aquell anarquisme capaç de justificar la FAI que passejava periodistes a l’Arrabassada. Per posar un nom, podem citar Francisco Garrobo, actual militant de la CUP i exmilitant d’UPYD i Ciutadans, que va exercir el filibusterisme perquè el dret a l’autodeterminació de Catalunya durant el 15-M trigués un mes a ser reconegut. Són sectors poc amics de les concessions a altres partits, favorables a demanar passos al costat i a no comprometre’s en abraçades que el relacionin amb l’au fènix convergent, ja que la seva frontera electoral principal és amb els Comuns.
Ho diré d’una altra manera: diversos sectors dels tres partits independentistes tenen interessos allunyats de l’emancipació nacional. Són pretensions legítimes, però aparten l’independentisme del seu objectiu, perquè pretenen de forma principal o bé fer un país més bussiness friendly, o més d’esquerres, o la revolució. De l’habilitat dels partits independentistes de no caure en aquests tres abismes interns dependrà l’èxit d’aquest moviment transversal que, malgrat tot, avança.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 19 d’agost de 2018

Els deu vídeos més esperpèntics del boicot espanyolista als actes del 17-A

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Malgrat les crides a no polititzar l'acte, l'espanyolisme ha interromput unes quantes vegades les mostres de solidaritat i dol dels barcelonins



Malgrat les crides de l’unionisme a no polititzar l’acte de commemoració del 17-A, avui l’espanyolisme ha interromput unes quantes vegades les mostres de solidaritat i dol dels barcelonins. Ací teniu un recull dels moments més destacats.

1. Els grups espanyolistes convocats a l’acte de la plaça de Catalunya han aplaudit el rei espanyol i els crits de ‘Felipe, Felipe!’ han substituït qualsevol paraula de record a les víctimes.

2. Gemma Nierga, presentadora de l’acte, ha estat interrompuda per un grup que exigia a crits que parlés en castellà.
 
3. La pancarta en contra de la presència de Felipe VI penjada en un edifici de la plaça de Catalunya també ha despertat indignació entre l’unionisme. Amb crits de ‘que treguin la pancarta’, han increpat els agents dels Mossos d’Esquadra que eren davant l’edifici.
 
4. Els moments de tensió amb els Mossos han arribat fins al punt que han fet aturar la furgoneta dels agents.
 
5. Alguns individus també han provat d’agredir manifestants amb cartells antimilitaristes a Canaletes.
 
6. Un individu ha col·locat diverses banderes espanyoles a terra per a dibuixar un ‘SOS’.
 
7. Un grup ha intentat agredir els periodistes catalans al crit de ‘Manipuladors!’
 
8. Diversos individus han baixat fins al mural de Joan Miró amb banderes espanyoles i cridant ‘Espanya, Espanya!’
 
9. Els crits i els discursos contra l’independentisme s’han allargat tot el matí.
 
10. Al costat del mural de Joan Miró, una dona s’ha discutit amb una altra. ‘Mira què diu el teu carnet d’identitat: Espanya!’. Al seu costat, un home tocava ‘Imagine’, de John Lennon, amb la guitarra.



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 18 d’agost de 2018

Prada debat com evitar que els Països Catalans esdevinguin només un “mite” | Quico Sallés

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Membres de l’IEC clamen per evitar que la catalanitat sigui una mena “d’hispanitat”

Una imatge de la taula rodona, durant la salutació del conseller Puig
Imatge de la taula rodona durant la salutació del conseller Puig | QUICO SALLÉS
Quico Sallés (Prada, el Conflent)

Debat adient en la primera jornada de la cinquantena edició de la Universitat Catalana d’Estiu que se celebra a Prada, el Conflent i que s'ha inaugurat aquest divendres. Representants de tots els territoris que configuren el concepte de Països Catalans han debatut sobre si són una realitat o un mite. La divisa general ha estat clara: són una realitat però no es pot abaixar la guàrdia davant l’acció de l’Estat i la globalització. I, sobretot, no caure en una mena de concepte “d’hispanitat”. Un debat que s'ha encetat amb una salutació del conseller de Cultura a l'exili, Lluís Puig. 

Joan Becat de l’IEC i en representació de l’activisme de la Catalunya Nord s’ha mostrat convençut que són una realitat només pel fet com l’Estat francés negocia i intenta evitar la seva significació pública. Víctor Labrao, del País Valencià, considera que és una realitat com “mostren les estratègies per amagar-nos”“És una mala manera d’existir, el de la negació, prohibició i persecució”, ha abonat. Ara bé, ha demanat solucions concretes com és la facilitat que com a comunitat lingüística i cultural es puguin veure les televisions.  “Som un grapat de pobles amb llengua comuna o som un mateix poble dispers en quatre administracions?”, s’ha preguntat.

En la mateixa línia, s’ha expressat Fina Salord de l’Institut Menorquí d’Estudis, que ha reivindicat la pecularietat menorquina com a mostra de la “pluralitat” dels Països Catalans. “Un territori tan petit com Menorca va mantenir- al segle XVIII- el Català com a llengua de cultura”, ha destacat. 


Per la seva banda, Sebastià Serra, de la Universitat de les Illes Balears, també ha alertat que el concepte de Països Catalans no caiguin en una mena “d’hispanitat”. Pel que fa Andorra, Antoni Pol,  de la Societat Andorrana de Ciències, tot i reblar la realitat dels Països Catalans ha qüestionat la necessitat de convertir-los en una realitat política si ja és una realitat social i cultural. Antoni Torre, de l’IEC i Obra Cultura de l’Alguer, també ha subratllat la necessitat de mantenir el concepte de Països Catalans com una qüestió de supervivència de la cultura catalana en territoris amb tendència a la minorització. Joaquim Montclús, de l’Associació Cultural del Matarranya, ha estat contundent: “A la Franja ens agafem als Països Catalans”. 


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 17 d’agost de 2018

Les inusuals coincidències de l’11-M i el 17-A | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«La utilització política del PP dels atemptats i la presència de confidents policíacs en tots dos atacs són coincidències que criden fortament l'atenció»


Vicent Partal

Els atemptats de l’11-M a Madrid i del 17-A a Barcelona i Cambrils tenen algunes coincidències que són inusuals en altres atemptats a Europa i que van més enllà de la lògica mateixa de l’atemptat. És evident que tots dos són atemptats inspirats per grups gihadistes, que per desgràcia tots dos van causar una gran quantitat de morts, i que en tots dos casos es van fer servir vehicles com a essència de l’atemptat, en la línia dels atemptats de l’11 de setembre a Nova York i Washington.

Aquestes són coincidències visibles en els atemptats d’aquest estil arreu del món, coincidències que fan evident l’existència d’un problema global que reclama una gran coordinació entre les forces de seguretat, però que sobretot reclama un enfocament polític que arrabasse als seus autors cap legitimitat per a cometre’ls. Els europeus no podem oblidar que determinades accions dels nostres governants no únicament no han contribuït gens a alleujar el problema sinó que l’han agreujat.

Més enllà de totes aquestes consideracions, però, en el cas dels atemptats de Madrid i Barcelona hi ha unes coincidències pròpies, úniques, que resulten inquietants.

En primer lloc, la utilització política. En tots dos casos, hi havia governs del PP a la Moncloa i en tots dos casos van provar de manipular els atemptats en benefici propi. En el cas de Madrid, amb aquell intent barroer d’adjudicar-los a ETA que tant de temps van aguantar els seus diaris amics. En el cas de Barcelona, obrint una guerra mediàtica contra els Mossos i el govern de la Generalitat per a fer-la servir contra el referèndum del primer d’octubre i la declaració d’independència.

No és normal, això. No és normal que davant un atemptat així de greu un govern reaccione telefonant a directors de diaris per enganyar-los, per exemple. Però tampoc no ho és que una part de la premsa reaccione als fets inventant-se una croada contra la policia que els va controlar i resoldre ràpidament. Molt més de pressa que en cap cas semblant a la resta del continent.

Tant en l’11-M com en el 17-A, s’han generat de manera artificial debats polítics amb la intenció de treure un benefici partidista a curt termini. Després volen donar lliçons i pretenen tenir autoritat moral, però no, no és normal això que ha fet el PP en els dos atemptats, i en el cas dels de Barcelona i Cambrils, amb el suport de bona part del bloc del 155.

I si això és inusual i inquietant, encara ho és més la presència en tots dos atemptats de persones vinculades a la policia espanyola. En el cas dels atemptats de Madrid, qui aconsegueix la dinamita és José Emilio Suárez Trashorras i qui la posa en mans dels autors de l’atemptat, Rafà Zouhier. I en el cas de Barcelona, qui organitza el grup és Abdelbaki es-Satti. I tots tres mantenien relacions amb els cossos de la policia espanyola.

En el cas de Trashorras i Zouhier, després d’anys de moltes discussions, avui poca gent nega que fossen col·laboradors policíacs. A més, durant el judici van tenir un paper clau –sobretot Trashorras– en l’intent de desviar cap a ETA una operació que era d’al-Qaida. Amb es-Satti mort, tot és molt més complicat d’entendre i d’explicar, però les visites de la policia espanyola tant a la presó de Castelló com a Ripoll i el tracte de favor que va impedir d’expulsar-lo del país deixen poc marge al debat, encara que hi haja molta gent interessada a mantenir-lo obert per generar dubtes. De la mateixa manera que es van mantenir artificialment obertes durant anys i anys discussions incomprensibles sobre els atemptats de Madrid. Finalment han quedat aclarides, però durant massa anys han servit per a fabricar estratègies polítiques que no eren legítimes, a la vista de la gravetat dels fets.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/les-inquietants-coincidencies-de-l11m-i-el-17a/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 16 d’agost de 2018

O ocupació o diàleg | Suso de Toro

M. Rajoy va posar el rei en una situació difícil, però Sánchez no el treu de la dificultat 

Resultat d'imatges de ocupació o diàleg

Suso de Toro

A Catalunya l'Estat li ha tornat a prendre el que era dels catalans. I no em refereixo al funcionament del sistema polític econòmic espanyol, al servei de la burgesia extractiva de la Cort; no em refereixo a les regles del capitalisme espanyol, que en realitat són l'origen de tot el que ha passat i passa. Em refereixo a l'autonomia que li han pres, un autogovern que el mateix Estat havia reconegut com un dret històric legítim seu.

Quan les Corts franquistes van aprovar la Llei per a la Reforma Política, que després va conduir Adolfo Suárez amb tanta audàcia com esperit de diàleg, es va reconèixer que en la reforma de l'Estat calia restablir l'autogovern de les nacionalitats, un autogovern que ja havien exercit o plebiscitat durant la II República, i així ho va recollir aquesta Constitució.
A Catalunya li han pres l'autonomia, un autogovern que el mateix Estat havia reconegut com un dret històric legítim seu
Aquell procés va patir una reconducció: amb el 'cafè per a tothom' pactat per la UCD i el PSOE per negar les nacionalitats no n'hi havia hagut prou i, després del cop del 23-F, el PSOE de González va redactar immediatament la Loapa per prendre autogovern a les comunitats. El Tribunal Constitucional de llavors la va declarar inconstitucional, cosa que avui seria absolutament inimaginable. Precisament, aquesta degeneració del Constitucional il·lustra com ha anat evolucionant el sistema polític espanyol i l'Estat.

Les administracions centrals van mantenir la constant de negar, retardar o impugnar competències a les autonomies, però va ser després de la campanya del PP de M. Rajoy contra l'Estatut quan es va arribar a la liquidació política de l'autonomia catalana. L'Estatut que va elaborar i va votar el Parlament va ser retallat de manera humiliant a les Corts i després va ser el Tribunal Constitucional qui el va sotmetre a amputacions diverses, concedint graciosament a la societat catalana un text que aquesta ja no podia reconèixer com a seu. El text pel qual es regula l'administració catalana des de llavors no va ser ratificat i és el que va imposar el Constitucional. Queda enrere, i trencat, qualsevol acord anterior sobre l'autogovern i es manté la imposició d'una llei per part de l'Estat.

És en aquest context que se senten veus de dirigents de tots els partits estatals, com García-Page, contra la mateixa existència de la llengua catalana. Qui és García-Page? L'actual president de l'autonomia de Castella-la Manxa. Algú que ocupa un càrrec i cobra un sou gràcies a la lluita i el sacrifici de milers de persones que van ser assassinades, empresonades i que es van exiliar de Catalunya, Euskadi i Galícia per lluitar pels seus reconeixements nacionals i pel dret a l'autogovern. García-Page és un producte del 'cafè per a tothom'. D'ell ja no s'espera agraïment, però sí almenys respecte i educació. En canvi, parla en nom de l'Estat per retreure als catalans que tinguin la seva pròpia llengua. Així s'ha pervertit el sentit d'aquells acords mínims amb els quals es va reformar l'estat franquista. El nacionalisme espanyol està esplèndid.
S'ha pervertit el sentit d'aquells acords mínims amb els quals es va reformar l'estat franquista
Si alguns polítics socialistes segueixen parlant així és perquè Pedro Sánchez, que va fer costat a M. Rajoy en l'aplicació d'un veritable estat d'excepció sota la cobertura de l'article 155 d'aquesta Constitució, continua amb aquesta política. Continua amb l''operació ocupació' i no assumeix una 'operació diàleg'.

Els mitjans de comunicació espanyols, arma dels interessos de la Cort i gàbia ideològica per a la població, amaguen el que saben els catalans: la impunitat amb què campen civils i policies ultradretans. No són fets anecdòtics, ni un residu de la repressió del l'octubre passat, sinó una part essencial de la política d'ocupació policial del territori català.

Sota aquest govern se segueixen fent passos en aquesta mateixa direcció. No hi ha informació pública de les mesures policials que pren el ministeri de l'Interior; se sap que PSOE i PP van impedir al Parlament investigar la connexió de l'imam de Ripoll amb els serveis secrets de l'Estat; no se sap el nombre de policies i guàrdies civils residents a Catalunya i, en canvi, afloren notícies locals d'arribada de nous efectius i del seu empadronament per poder votar.

És a dir, el govern espanyol sap que la repressió i els càstigs han augmentat el sentiment de greuge entre la població, que es manté o augmenta el suport a l'independentisme, i que cada any s'incorporen al cens electoral nous joves que han vist o patit la repressió i en conseqüència votaran candidatures sobiranistes. I per anul·lar aquesta realitat social, en comptes de dialogar i negociar, porta forans perquè votin a favor de les candidatures espanyolistes. Traslladar persones, funcionaris de l'Estat armats en aquest cas, com si fossin colons és una monstruositat política. Això es diu ocupació colonial pura i dura.
Sánchez no ha iniciat l''operació diàleg' i aquest és el marc en el qual les autoritats de l'Estat baixaran del cel arribades de Madrid per a una cerimònia que recordarà un atemptat embolcallat en les pitjors sospites
Sánchez no ha iniciat l''operació diàleg' i aquest és el marc en el qual les autoritats de l'Estat baixaran del cel arribades de Madrid per a una cerimònia que recordarà un atemptat embolcallat en les pitjors sospites. En aquestes circumstàncies, aquesta visita es converteix en un gest d'autoritat i de possessió sobre un territori i una població hostils.
M. Rajoy va posar el rei en una situació difícil, però Sánchez no el treu de la dificultat. El procés de recentralització i de reforçament de l'espanyolisme franquista d'aquest Estat finalment ha portat la societat catalana, ja de per si majoritàriament republicana, a qüestionar la monarquia dels Borbons. El que està en joc no és només l'existència de Catalunya històricament o la seva reducció a províncies sotmeses a la Cort, sinó també la monarquia. Als territoris monolingües de l'Estat hi ha una identificació majoritària amb l'Espanya centralista i monàrquica però, tot i la bombolla de propaganda, també allà comprovaran que aquesta monarquia no és reconeguda a Catalunya.

Aquest Estat de cultura militarista té la capacitat de reprimir, castigar i ocupar policialment, i és incapaç de solucionar civilitzadament el dret a existir dels catalans com a nació. Podrà seguir com sempre empresonant i perseguint els dirigents polítics catalans, celebrant que "Espanya és diferent" i queixant-se de la "llegenda negra" i de la "incomprensió" d'Europa, però Europa seguirà començant als Pirineus.

O ocupació o diàleg (Suso de Toro)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 15 d’agost de 2018

Ciutadans, un partit a l’atac | Jordi Galves

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Galves 

La fúria desproporcionada amb què el regidor de Ciutadans a Gavà, Miguel Ángel Ibáñez, s’ha adreçat per carta a les autoritats franceses de Perpinyà, ajuda a entendre que els incidents contra l’Ajuntament de Reus i els enfrontaments, contra pacífics ciutadans pels llaços grocs, formen part d’una inacceptable campanya d’intimidació política, d’incitació a la violència. A través de l’ús de la força i dels fets consumats. La doctrina de Jordi Cañassegons la qual “os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar” s’ha acabat imposant com l’estratègia prioritària del partit del ressentiment anticatalanista, el qual d’aquesta manera, expressa la seva frustració per haver esdevingut políticament irrellevant, tant al Parlament espanyol com a la Cambra de la Ciutadella. Ciutadans és avui el partit de l’exaltació tumultuària, de la confrontació contra tot allò que sigui independentista, catalanista o català a Catalunya i, no cal oblidar-ho, és el partit que té en la pràctica la impunitat necessària per fer-se amo i senyor dels carrers de les poblacions catalanes, gràcies a la passivitat de les forces de l’ordre. La policia de Catalunya continua ben bloquejada sota els efectes de l’article 155, la situació és aquesta ara com ara, i els paramilitars de la Guàrdia Civil i els agents de la policia espanyola ja no serveixen l’interès general de la ciutadania sinó que actuen com una força d’ocupació colonial. L’agressió al fotoperiodista Jordi Borràs per part d’un inspector de la policia que es va identificar públicament com a feixista —al crit de Viva España i Viva Franco— no només no ha estat castigada sinó aplaudida pel secretari de la Unión de Oficiales de la Guàrdia Civil (UO), Juan Ramón Manzanares, el qual va burlar-se recentment de l’agredit. La convivència a Catalunya avui és exemplar però tampoc no es pot negar que hi ha qui fa tots els esforços possibles perquè deixi de ser-ho. Perquè s’arribi a un enfrontament físic entre catalans que serveixi per desfermar, com a reacció, una duríssima repressió contra l’independentisme, fins al punt que deixi fora de la llei totes les formacions polítiques que reclamen la separació de Catalunya de la resta de l’Estat. Aquesta és, lamentablement, l’estratègia de terra cremada de l’espanyolisme, l’última estratègia, perquè està convençut que la independència catalana és irreversible, i que només a través de la violència podrà mantenir la sacrosanta unitat d’Espanya.
A través de Twiter, l’espanyolista Eduardo Llorens (@Eduardo_Llorens) deia això arrel de l'atac de Ciudadano's a l'Ajuntament de Reus a les 7 i 30 minuts: “La acción es buena. Muy buena. Hay que forzar la reacción violenta de los independentistas. El relato de rotura social lo tenemos bien construido pero faltan actos de violencia suyos donde consolidarlo. Al final saltarán, es cuestión de insistir.
Els enemics de Ciutadans —em sembla que ja s’han guanyat a bastament el dret que els anomenem així— són conscients que la violència policial i paramilitar del primer d’octubre contra una població indefensa ha estat fatal contra l’espanyolisme. Són conscients que estem guanyant a cada minut la batalla incruenta per la independència. Però també saben que, davant de l’opinió pública internacional, partidària sempre de la democràcia i del pacifisme, qualsevol agressió física per part de l’independentisme català seria el pretext ideal per destruir-lo, per anihilar-lo. 
Perquè si això passés s’acabaria suspenent de nou la ridícula autonomia que tenim, els partits independentistes serien declarats il·legals i, en nom de la reconciliació i de la bona harmonia dels habitants de Catalunya, se’ns exigiria sotmetre’ns a una espanyolització radical, a una lobotomia que ens pacifiqués almenys durant algunes generacions. L’única resposta a les provocacions del partit d’Inés Arrimadas, la filla del policia, és la de sempre. Indiferència pacífica i bon humor, encara que sigui una resposta difícil de mantenir quan la sang et raja per la cara. L’única resposta a les provocacions violentes de l’espanyolisme hauria de ser la unitat provisional de l’independentisme en un únic moviment polític, perquè no puguin dir mai més que són el partit que va guanyar les eleccions i que Ciutadans representa a la majoria dels catalans. Deixem de banda, d’una punyetera vegada, les idees primàries de la violència i del partidisme entre compatriotes. Ei, només és una opinió.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 14 d’agost de 2018

Manifest acadèmic internacional que denuncia els presos polítics

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pla general d'una aula buida de la Facultat de Filososfia i Lletres de la UAB

Quico Sallés (Manresa)

“Nosaltres, la comunitat acadèmica, considerem que la vulneració reiterada dels drets civils a Catalunya amenaça les bases de la democràcia en aquest país. Els signes d’involució democràtica, com la violència exercida l'1 d'octubre contra persones que volien votar, esdevenen cada cop més evidents. Diverses actuacions de la judicatura i del Govern espanyols, com l'empresonament i la persecució d'activistes socials i membres del Govern i el Parlament de Catalunya elegits democràticament, posen en crisi la separació de poders, que és un dels pilars en què es basa l'estat de dret”. 

Aquest és el primer punt d’un manifest impulsat per la comunicat acadèmica que ha començat a agafar volada -tot i les vacances universitàries- fins al punt que en pocs dies ha rebut el suport de gairebé 600 membres de la comunitat acadèmica internacional com Suïssa, Argentina, Austràlia, Estats Units, Espanya, Equador, Rússia, Índia, Brasil, Regne Unit, Itàlia, Xile, Suècia, Noruega, Mèxic, Euskadi, les Illes Balears, Escòcia o País Valencià. Un manifest que vol trencar el “silenci” de la comunitat acadèmica i vol denunciar la situació dels presos polítics i la repressió de l’Estat espanyol al sobiranisme. 

Un document que cita la “Declaració sobre l’ensenyament superior i la cultura democràtica: ciutadania, drets humans i responsabilitat civil del Consell d'Europa (Estrasburg, 2006)” i “afirma el compromís amb els principis i la pràctica democràtics”.  Segons el manifest, que aquest diumenge ja compta amb 572 signatures, “la democràcia es fonamenta en el reconeixement i la defensa d’uns drets bàsics inalienables, entre els quals el d'expressar públicament el dissentiment”. El document es va presentar elpassat 14 de juny.


I afegeix:  “la judicialització de la política, la violència i la repressió han estat la resposta de l’Estat espanyol a les demandes dels catalans, en comptes del diàleg necessari per a qualsevol negociació”.“Assistim així a un conjunt d’accions dels poders institucionals de l’Estat espanyol que són impròpies d’un estat democràtic i vulneren principis fonamentals del dret internacional”, conclou el document.

“Davant la gravetat d’aquesta situació, el silenci de la comunitat acadèmica no és una opció”, subratlla el document. Així declaren que “la recuperació de la seguretat jurídica és imprescindible i no podem acceptar que les decisions dels poders públics siguin arbitràries”. “És imprescindible que es respectin els drets fonamentals d’expressió, reunió, manifestació i participació política”, reblen. I consideren que cal “salvaguardar els drets i les llibertats només és possible recobrant els usos democràtics i resolent en l’àmbit polític els problemes polítics”.