Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

diumenge, 26 de maig de 2019

Ens han robat els vots | Josep M. Boixareu

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ens han robat els nostres vots. Ja sé que no els de tots i totes vosaltres. Respecte! A mi, almenys, me l’han robat.

robat

Ens han robat els nostres vots. Ja sé que no els de tots i totes vosaltres. Respecte! A mi, almenys, me l’han robat. Sí, jo vaig votar a tots els qui la mesa del Congrés ha suspès la representació que centenars de milers, no sé si milions de catalans, vam atorgar democràticament als nostres diputats, siguin de JuntsxCat o ERC. Jo voldria haver votat els dos, però no es deixen. Confesso que no sé què ha passat encara amb el senador Raül Romeva. No és que no m’ho esperés, els del 155 funcionen i seguiran funcionant, inclòs el PSOE que tenia la qualificació necessària per impedir-ho. Ja els coneixem, però sempre quedava aquella remota esperança…. Mai més! Ni Pedro Sánchez, ni Meritxell Batet, ni Miquel Iceta, és clar! Al P. Sánchez li vam donar suport en la moció de censura contra el PP. No li vam votar els pressupostos i li va anar la mar de bé per convocar eleccions i guanyar-les. Així ens ho paga, robant-nos els nostres vots.

Decència

Jo no entec de lleis, però em queda una mica de sentit comú i un cert criteri moral. Crec que els drets humans, la democràcia i la decència estan pel damunt de qualsevol llei estatal, sigui de l’estat que sigui. L’Estat espanyol, entre els seus polítics i els seus jutges, ha muntat un espectacle indecent, inhumà i, per descomptat, antidemocràtic. Hi ha cinc víctimes humanes que endemés de sofrir una llarga i injusta presó preventiva, han estat objecte d’una befa pròpia d’uns pallassos que no fan riure, fan pena i fàstic! El poder polític i el judicial passant-se, no una pilota, sinó una covard resolució politicojurídica, han omplert de merda, sí de “merda”, les més altes institucions del decrèpit Estat espanyol.
Jo em sento menystingut, robat, trepitjat per aquest Estat del qual cada vegada tinc més ganes de fugir. Em donen, ens estant donat cada dia més arguments i espero que els estiguin donant també a Europa i a tot el món democràtic. Presos polítics: cada vegada teniu més a prop la llibertat. El món decent no pot permetre per molt de temps la injustícia de què sou víctimes. Cada vegada esteu més a prop de nosaltres i nosaltres més a prop vostre. Ens heu ensenyat el camí de la DIGNITAT. Moralment seguireu sent els nostres representants i el nostre exemple. Tots, diputats suspesos pel 155 i presos polítics empresonats sense sentència i jutjats per una justícia venuda al legislatiu i executiu que les úniques idees que els guien són la “sacrosanta” unitat d’una Espanya, que no existeix ni ha existit mai, i el robatori dels recursos que els catalans generem treballant. Volem ser solidaris, però no amb els lladres ni botxins polítics.

El dret a decidir: un dret humà

Demà passat, diumenge, haurem de votar per Europa i pels nostres municipis. Als del 155 només els votaran els botiflers. En molts indrets de l’Espanya, i sobretot als Països Catalans, molta bona gent demòcrata també votarà per les candidatures que defensen el dret a decidir, els drets humans. Gràcies! Vosaltres sou germans nostres i, endemés en volem ser amics i col·laboradors. Convenceu els vostres veïns d’on és la decència i els desigs de pau, llibertat, fraternitat i progrés. A Catalunya també tenim gent que encara no ho entén, però cada vegada són menys, com cada vegada seran més els espanyols republicans, els qui rebutjaran l’extrema dreta i, tots plegats, formarem part de l’exèrcit pacífic dels demòcrates.
Els ajuntaments són les nostres institucions públiques més properes. Fixeu-vos bé en les persones a qui votareu. El color compta, però pel damunt de la persona no hi ha color que prevalgui. Als mitjans de comunicació només veiem i sentim parlar de Barcelona. Sí, és la capital de Catalunya, però les ciutats, viles i pobles de la costa de l’interior i de les muntanyes són molt més que Barcelona. Allí es construeix Catalunya.

Les europees, ai les europees!

Hem de canviar Europa. La Unió Europea de veritat és molt important per als europeus, però també ho és molt, en aquest moment, per als catalans, per a un futur més just per a Catalunya i per als catalans més desfavorits. No podem deixar de confiar en Europa. I, si nó, en qui, a banda de nosaltres mateixos? Anem a Europa per fer-la millor, però per fer-la millor hi hem de col·laborar els catalans amb el nostre humanisme, pacifisme, sentit democràtic del de debò. A més, podem ser contribuent net, al contrari de l’Estat que n’és contribuent negatiu. Per fer-ho necessitem que la nostra veu s’hi senti amb força i raó. A mi m’agradaria tenir com a parlamentaris lliures a Europa Junqueras i Puigdemont. Em sento trist i frustrat: no puc votar els dos, tinc el cor partit. No sé qui és més culpable d’aquella falta d’UNITAT que tants estem reclamant. Espero amb deler aquella abraçada entre Puigdemont i Junqueras i tot el que hi hauria d’haver al darrere. Ho podran facilitar les eleccions europees?
Mireu, jo m’estimo el dos per igual, com votaria per igual JuntsxCat com per ERC, aparentment tenen els mateixos objectius, però només se’n pot votar un, una llista. No amagaré el meu vot. Ho faré sense cap mena de recança cap a l’altre:
Diumenge 26 d’abril Votaré la llista de Puigdemont, Comín i Ponsatí.
Després de donar-hi moltes voltes, crec que és la candidatura que té més possibilitats reals de influir a Europa, treballar per ella i per la causa legítima de la República Catalana. Obstacles a part de l’Estat espanyol, crec que coneixen la UE més que ningú. No em sabria greu, al contrari, que hi entrés Oriol Junqueras i Diana Riba. Els admiro i els estimo. Crec, però, que el vot útil ara a Europa és Puigdemont! Llibertat i encert, per Catalunya i per Europa.
Font: https://elmati.cat/ens-han-robat-els-vots/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 25 de maig de 2019

Ho estan destruint tot | Gonzalo Boye

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Gonzalo Boye

Tot va començar malament, però molts no volen adonar-se'n, i no per mirar cap a un altre costat la cosa deixarà de ser greu. Les claus del tema, en tot cas, són a la interlocutòria del Suprem del passat 14 de maig per la qual es va acordar, entre altres coses, no tramitar el suplicatori, no deixar en llibertat els presos polítics, autoritzar una "sortida controlada" de presó i, a més, remetre testimoni de l'esmentada interlocutòria al Congrés i al Senat.
A hores d'ara, tots hem vist el lamentable espectacle de la "democràcia exemplar", assistint com uns polítics electes han estat conduïts, sota custòdia policial, davant de les dues cambres legislatives de l'Estat per prendre possessió dels escons que han guanyat a les urnes. Però com si això no fos suficient, aquesta "sortida controlada" ho ha estat amb una sèrie de restriccions que afecten no ja els presos polítics sinó, també i indefectiblement, la sobirania i autonomia de les Corts Generals... Una vegada més, el Tribunal Suprem no només ha marcat l'agenda política, sinó que ha envaït competències pròpies d'un altre poder de l'Estat.
La interlocutòria del passat 14 de maig, entre altres coses, però sempre dins de la invasió de competències pròpies de les Corts Generals, es permet, a més, interpretar els reglaments del Congrés i del Senat, que és una atribució i competència exclusiva de les esmentades cambres, però mai de la Sala Segona del Tribunal Suprem.
Per si amb tot l'anterior no n'hi hagués prou, s'han permès el luxe, si no l'excés, d'establir uns criteris restrictius a l'hora d'interpretar les normes reguladores del suplicatori retallant, de manera indeguda i al meu parer inconstitucional, les prerrogatives no ja dels presos polítics sinó de tots els diputats i senadors que, a partir d'ara, podran ser perseguits, sense necessitat de suplicatori, fins abans del processament i a partir de l'obertura del judici oral.
Alguns diuen que la interpretació de les normes contingudes en la llei d'enjudiciament criminal que fa el Tribunal Suprem és la més adequada, perquè és literal, però el problema és que són normes "remotes" que es van promulgar abans de l'entrada en vigor del Pacte de Drets Civils i Polítics, de la Declaració Universal de Drets Humans, del Conveni Europeu de Drets Humans i de la mateixa Constitució amb la qual tant s'emboliquen alguns. Les normes sempre s'han d'interpretar sistemàticament i, en aquest cas, més encara perquè ens trobem davant d'un supòsit inèdit.
El problema, l'autèntic problema, és que sempre hi ha un demà i quan es travessen determinades línies vermelles, la tornada als límits resulta complexa, si no impossible
És a dir, en una resolució de menys de 26 pàgines, el Tribunal Suprem ha fet una autèntica "reforma legislativa", per a la qual no té competències, i s'ha arrogat fins i tot la capacitat per establir regles de conducta aplicables a diputats i senadors dins de les respectives cambres legislatives establint, també, impediments perquè es reunissin amb els seus grups parlamentaris o participessin en qualsevol trobada amb els mitjans durant la seva presència al Congrés i Senat, respectivament.
A més a més, durant la seva estada a les Corts Generals els presos van estar, a tota hora, controlats per membres dels cossos i forces de seguretat de l'Estat que, hem d'assumir, anaven armats dins de les seus legislatives.
És clar, com només es tracta dels presos polítics catalans, a cap de les senyories allà presents, amb l'honrosa excepció dels diputats i senadors de Bildu i d'Unidas Podemos, no va semblar que els molestés que un òrgan del poder judicial fiqués el nas en l'esfera d'exclusiva competència del poder legislatiu... En el “a por ellos” i des de la perspectiva del “que se joda”, com va dir Hernando, tot és admissible sense mesurar les conseqüències del que una cosa així significa per a la qualitat i consistència de la democràcia a Espanya.
El problema, l'autèntic problema, és que sempre hi ha un demà i quan es travessen determinades línies vermelles, la tornada als límits resulta complexa, si no impossible. Aquesta setmana, i arran de la interlocutòria del 14 de maig del Tribunal Suprem, s'han travessat moltes línies vermelles i totes en favor d'una democràcia cada vegada més imperfecta i irremeiablement tutelada per un òrgan que ningú no ha triat, com és la Sala Segona del Tribunal Suprem.
Si ho mirem amb certa perspectiva, comprovarem que no és la primera vegada que el Tribunal Suprem fa política al llarg dels últims anys i, mirin per on, sempre en relació amb bascos, catalans i gent de mal viure... La política el Suprem la fa, sempre, en contra dels drets de les minories i dels qui qüestionen el règim del 78, com si això fos compatible amb el Tractat de Lisboa.
Permetre que Marchena i companyia continuïn fent política i ficant el nas en esferes que no li són pròpies és un abandonament de les responsabilitats que incumbeixen a cada poder de l'Estat
Permetre que Marchena i companyia continuïn fent política i ficant el nas en esferes que no li són pròpies, com són les del poder legislatiu, sigui estatal o autonòmic, és no només un error sinó, a més, un abandonament de les responsabilitats que incumbeixen a cada poder de l'Estat. No ens oblidem que tan greus són les interferències polítiques en la justícia com les de la justícia en la política, amb l'agreujant que, en el sistema actual, les altes instàncies jurisdiccionals no tenen contrapesos per a l'exigència de responsabilitats quan s'excedeixen dels seus límits o, obertament, entren en el terreny il·legal.
Fa anys que el Tribunal Suprem fa dues coses que no li corresponen: d'una part, legislant per via de sentències, interlocutòries i acords del ple no jurisdiccional, i, d'una altra, entremetent-se en la política a través de decisions que l'afecten directament. Posaré un exemple que ho explica tot: el 21-D del 2017, els catalans van votar en les eleccions autonòmiques i cada català que va voler va introduir un vot a l'urna mentre que el Suprem va votar, en les mateixes eleccions, tres vegades: primer en contra de Puigdemont, després en contra de Sànchez i, finalment, en contra de Turull... Si això no és fer política, llavors ja no sé què és.
Els salvadors de la pàtria, per a qui la "indissoluble unitat de la nació espanyola" ho és tot, el que realment estan fent és destruir-ho tot i dependrà d'aquells que se senten autènticament demòcrates impedir que això continuï passant i, per impedir-ho, una bona ocasió la tenim aquest diumenge vinent en què se'ls pot donar una resposta contundent votant en unes eleccions europees que no podran manipular i sobre les conseqüències de les quals tampoc no podran influir.
Votar massivament i fer-ho pels qui representen la resistència a aquests abusos i els qui han donat exemple de lluita i manteniment de l'esperit de l'1 d'octubre és votar per reconduir aquesta deriva autoritària que, des de fa ja temps, està liderada pel Tribunal Suprem que va abandonar el dret per fer política.
En el meu cas, per tot això, però també per coherència, per afecte, per respecte, per admiració, per creure que existeix una Unió Europea en la qual aquest tipus d'abusos no poden passar, per veure'ls la cara que els quedarà a molts quan Puigdemont, Comín i Ponsatí prenguin possessió dels seus escons al Parlament Europeu i, per què no dir-ho, perquè quan Borrell parli a l'Eurocambra siguin les seves pròpies víctimes les que li repliquin, jo els votaré.
Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-estan-carregant-tot_387508_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 24 de maig de 2019

Eleccions europees, potencialment explosives | XAVIER DIEZ

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



En una coneguda frase, ironitzava Charles De Gaulle que als francesos no se’ls pot convocar referèndums perquè acostumen a respondre preguntes que no els han estat formulades. L’antic president, creador de la V República considerava que era pràcticament impossible governar un país amb més de 360 tipus de formatge diferent. Tot plegat, les consideracions del vell general, amb un tipus peculiar de sentit de l’humor, podria aplicar-se als ciutadans europeus, ara que som convocats a les urnes el proper 26 de maig.
Si França és complexa, i els francesos s’expressen en contra dels desigs dels governants, imagineu un continent amb més de 500 milions d’habitants, 28 estats, desenes de llengües, tradicions diverses i interessos contraposats! Si a tot això afegim que la immensa majoria de ciutadans no comprenen les complexitats del sistema institucional de la Unió Europea, la seva arquitectura normativa o mecanismes obscurs de preses de decisions, és més que comprensible una actitud escèptica i creixentment hostil a tota aquesta maquinària de poder. Perquè, malgrat que la majoria d’europeus no entenguin ben bé com funciona Europa, sí són conscient que no són governats democràticament, i que una elit més o menys tecnocràtica sol prendre les decisions al marge de l’únic espai elegit més o menys a les urnes, és a dir, un Parlament on sovint són enviats polítics fracassats a la recerca d’una jubilació daurada. És per això que, a cada elecció europea -cada cinc anys- els resultats sovint cal interpretar-los, més en clau de reacció emprenyada que en decisions racionals.
És cert, i la meva edat m’ho permet recordar, que dècades enrere, les institucions europees inspiraven respecte com a projecte de construcció transnacional en base a uns determinats valors democràtics i amb la voluntat d’harmonitzar les diferències de benestar de la ciutadania continental. La UE gaudia de prestigi, especialment entre la ciutadania provinent d’estats de tradició democràtica fràgil i d’economies perifèriques i modestes. Tanmateix, a partir de la caiguda del mur de Berlín i tractats com el de Maastricht (1992) en què s’assumia l’agenda econòmica neoliberal i el Consens de Washington (1989), les coses van començar a degenerar. Ara bé, la pèssima gestió de la crisi de 2007-2008, amb l’assumpció de l’ordoliberalisme -versió alemanya del neoliberalisme consistent a aplicar una austeritat ofegadora de les economies del sud-, una tàcita divisió interna del treball entre el centre industrial i una perifèria de serveis de baix valor afegit i l’intervencionisme creixent en les tradicions de cada estat, ha acabat per corrompre el somni europeu. I els europeus, simplement, ens hem rebotat.
Això explica que, ara per ara, quan som davant les urnes, com es queixava De Gaulle, tendim a respondre preguntes que no ens han fet. És per això que les eleccions anteriors, les de 2014, van propiciar la irrupció de forces que clarament desafien, des de diversos matisos i orientacions, l’ortodòxia i fins i tot l’existència d’allò que va néixer, fa seixanta-dos anys, com a un conjunt de tractats internacionals de caràcter comercial, i amb voluntat d’articular un supraestat polític. D’una banda, des del sud, alguns partits que, si bé han estat titllats d’”esquerra alternativa” –Podemos, Syriza, La France Insoumise,…- no representen altra cosa que els vells valors d’una socialdemocràcia clàssica que en el context actual són presentats per l’establishment com a una mena de bolxevisme. D’altra banda, tot un conjunt de forces que enllacen amb les diverses tradicions de la ultradreta, nacionalismes d’estat com ara l’antic Front Nacional francès, UPyD (reconvertit en Ciudadanos i VOX), finlandesos autòctons, la Legga italiana, AfD, partits irredents d’Hongria i Polònia,… que tracten de resistir el procés de construcció europea en base a la sobirania dels estats. I, per descomptat, també hem de comptar amb el sorgiment de forces que, com en el cas de l’UKIP britànic, simplement tracten de forçar la sortida d’alguns estats. En altres termes, a partir del moment en què s’ha fet evident que Alemanya s’ha fet amb el control geoestratègic de la Unió, i que per tant, la majoria dels qui no formen part del nucli germànic (Alemanya, Holanda, Àustria, uns 100 milions sobre 500) aquest projecte de construcció europeu ja no sembla tan bo com al principi, i la marxa enrere no sembla una idea tan irracional.
Si el panorama és complex, imaginem a nivell local, perquè, efectivament, la majoria de països voten en clau estatal. Milions d’europeus, conscients de la inutilitat del seu vot -el Parlament no legisla en temes importants, matèria reservada als pactes entre estats, que fan servir la UE com a excusa de les seves polítiques involutives-, fan servir les urnes per expressar el seu malestar, per deixar evident el seu ressentiment, per votar amb el seu estómac, per respondre preguntes que no han estat formulades.
Catalunya serà un d’aquests exponents. El 26 de maig, als col·legis electorals catalans, la ciutadania no votarà pensant en directives europees, ni en comissions de treball, ni en grups d’estudi. Es votarà en clau catalana, i en clau del conflicte amb una Espanya en fase d’erdoganització. De manera que el 26-M (hàbilment camuflat en eleccions locals per prevenir sorpreses desagradables) es disputarà un tornegi de partides simultànies.
Carles Puigdemont, a l'aeroport de Copenhaguen / Rafa Garrido
La primera partida tindrà a veure amb un nom propi, que la JEC no ha fet més que atiar: el president a l’exili, MH Carles Puigdemont. Presentat per terra, mar, aire, i sobretot per les televisions generalistes com a l’enemic públic número 1, quedar en primer lloc a Catalunya pot representar una catàstrofe simbòlica, una mena de reedició de l’enfonsament de l’Armada Invencible, un Trafalgar moral. Al cap i a la fi, un primer lloc -que algunes enquestes apunten- representa votar per la coherència del procés, en la seva versió de fidelitat a l’esperit de l’1 d’Octubre. Lligat a això, una altra de les partides, amb el periodista d’Amer com a protagonista, és el de la reconversió de l’antic espai convergent en una nova proposta política, coincident amb les transformacions sociològiques de la societat catalana, més vinculada amb un cert liberalisme socialitzant que, a manca d’altres definicions, podríem qualificar de “menestral”. Puigdemont no és un burgès de la Diagonal, sinó un periodista reconvertit en modest empresari de la comunicació, fet a sí mateix, culte, plurilingüe, casat amb una romanesa, fill de pastissers, d’una Catalunya de comarques emergent -representada per la sofisticada Girona-. La seva hipotètica victòria representaria una bufetada al Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre, La Caixa, i tots aquells espais on es cuinaven les decisions de les elits catalanes. La seva hipotètica victòria i la imposició d’una nova hegemonia entre els grups benestants autòctons seria com un tercer gol després de les eleccions sindicals (amb sindicats aliens a la lògica estatal com a guanyadors) i les eleccions a les cambres de comerç (amb qui abans remenava cireres en estat de xoc. La tercera partida sumultània, potser la més clara i crua, és la de l’hegemonia en el si del moviment independentista: rupturisme (més o menys) de JxC (i Consell de la República) vers pactisme (més o menys) en què una ERC vol ampliar la base, en base a les restes del naufragi socialista, convergent i progressista de l’àrea metropolitana. En aquest sentit, tot fa fila que això acabi en taules, i això no és precisament una mala opció per dos espais més propers del que estarien disposats a admetre i que semblen condemnats a avenir-se. La quarta partida, potser essencial, consisteix a veure si l’independentisme supera, per primera vegada, el 50 % (i alguns sondejos apunten a què això podria ser possible). El nivell de participació, en aquest sentit, pot ser decisiu. Això darrer podria implicar un sacseig de la política catalana que seria molt difícil de pair a Espanya.
Hi ha, també, altres partides menors. Què passa amb l’espai socialista? Pot recuperar part del terreny, més que perdut, abandonat a Ciutadans o a l’independentisme? Cal recordar que part dels sectors intel·lectualment més brillants i figures independents, o bé es van tornar a casa, o bé s’han integrat en espais d’ERC o JxCat, mentre que part dels sectors amb menor formació o adherits a l’aparell han estat temptats per C’s. Què passarà amb un partit votat, en termes generals, per gent cada vegada de més edat i amb nivells d’estudis per sota de la mitjana? De quin PSC estem parlant? I, entre les dretes, després del suïcidi del PP a còpia de no saber interpretar com funciona la societat catalana i importar candidats frikis, serà capaç de resisitir i no quedar per sota del perillòs 5%. Ciutadans, després de començar a ser associats per bona part dels seus votants del 21-D com el partit que busca trencar la convivència, podrà mantenir la seva tendència o coneixerà el seu sostre de vidre? VOX serà capaç d’ultrapassar aquell antic votant de Plataforma x Catalunya associat als militars i els cossos estatals de policia residents a Catalunya, i que semblen viure en la seva pròpia bombolla?
Les eleccions del 26 de maig són potencialment explosives, perquè en realitat els votants no estaran pensant en el Parlament d’Estrasburg ni en les martingal·les de Brussel·les, sinó que disputarà partides simultànies. L’actuació absurda de la Junta Electoral Central, i el parany jurídic i polític del Tribunal Suprem potenciarà un vot emocional, tan emocional com haver de triar entre presos polítics i exiliats (categories que les degradades institucions espanyoles han vetat). Ja he dit en més d’una ocasió que els els tarotistes solen ser més fiables que els historiadors a l’hora d’endevinar el futur. Tanmateix, el que sí que està clar és que el nostre vot, tindrà conseqüències. Més enllà del que puguem sospitar. De fet, la història sí que demostra que deixar urnes a l’abast dels catalans sempre resulta problemàtic per al poder. Com es queixava De Gaulle, els catalans també tenim tendència a contestar coses diferents a les preguntes que ens formulen.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 23 de maig de 2019

Que no parlin, que no se'ls senti | Xavier Domènech

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de pataleo congreso diputados


Soroll, soroll, soroll. Crits, insults, cops al pupitre. Que tremoli l'hemicicle. «We will rock you». Que no parlin, que no se'ls senti. Aquesta és la proposta de la caverna espa-nyola per a l'independentisme català. La proposta dels diputats de Vox, amb alguna complicitat, a la sessió constitutiva del Congrés. No van rebentar només els repicons de la promesa dels tres presos sinó les de tots els diputats d'ERC i JxC, i d'uns quants més que se sortien del «sí, ho juro» o «sí, ho prometo» pelat. I enmig de la tronada, quan els espectadors, des de casa seva, no aconseguien sentir i encara menys entendre les paraules dels Junqueras, Rull i Turull, Albert Rivera va demanar la paraula estenent el braç. Semblava apuntar en direcció a la bancada voxista, com si anés a protestar per l'escàndol, però la seva intenció era una altra, com va explicitar més tard. Volia queixar-se amargament perquè havia sentit expressions com «presos polítics» i «exiliats». Quina orella més fina! Aquest era el motiu de la seva indignació. El soroll indigne, la degradació del Parlament, ja li estaven bé, potser perquè s'adreçaven contra qui s'adreçaven.

És això el que podem esperar del Congrés que enceta legislatura? Quatre anys de no deixar parlar? Quatre anys de fer callar pel sistema del gran soroll o per l'exigència constant de la censura ideològica? O només és xivarri de campanya electoral perquè diumenge molts partits s'hi juguen el futur? Ho sabrem les properes setmanes, però la tensió i la polarització són estratègies conegudes i aplicades del populisme conservador. A tot Europa i també a l'altre costat de l'Atlàntic. La batussa parlamentària barra el pas al debat de les idees i facilita la primacia de les emocions. Amèrica primer, els francesos primer, «rule Britania». «Santiago (Abascal) y cierra España». Dignitat! Grans paraules que no es diuen sinó que es bramen. Res de nou, tot molt conegut. Després resulta que els grans defensors de la identitat patriòtica els enganxen, com a Àustria, interessant-se a fer negocis estranys amb oligarques russos. Tu em facilites uns contractes del teu govern i jo compro aquest diari que et fa la punyeta i el poso al teu servei. I el vicepresident austríac pica l'ham i queda retratat. Més ben dit: enregistrat en vídeo.

Poca broma. A Itàlia la policia neteja de pancartes contràries les places on Salvini ha de pronunciar discursos. I hi ha mestres represaliats per desafecció. Pot arribar aquí.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 22 de maig de 2019

Gent de fora dels Països Catalans demana el vot per Puigdemont en un manifest

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Es tracta d'una web en català, castellà, gallec i basc gestionada per JxCat que cerca adhesions, donacions i gent que vulgui fer de voluntària



Diverses persones de fora dels Països Catalans han demanat el vot per Carles Puigdemont, candidat de JxCat-Lliures per Europa, a les eleccions europees de diumenge vinent. Han publicat un manifest titulat ‘Nosaltres, amb Puigdemont’ en què denuncien l’intent de la Junta Electoral espanyola de vetar Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí.

Es tracta d’una web en català, castellà, gallec i basc gestionada per JxCat que cerca adhesions, donacions i gent que vulgui fer de voluntària. S’hi pot afegir tothom, independentment del lloc de residència.

NOSALTRES,
AMB PUIGDEMONT

Manifest de suport a la candidatura del president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, promogut per ciutadans de l’Estat espanyol no residents a Catalunya
Cap demòcrata pot tolerar que se li impedeixi tenir una llista electoral que els representi i a la que vulguin votar. La cosa ja no va d’ideologia, sinó de democràcia.
Davant de situacions extraordinàries cal reaccionar, la Junta Electoral Central (JEC) pretenia excloure, per raons polítiques, el cap de llista de Lliures per Europa (Junts), Carles Puigdemont, i al número dos i tres de la llista, Toni Comín i Clara Ponsatí, de les eleccions europees, i això no es pot tolerar.
Cal determinar si estem a favor o en contra del “dret a tenir drets” i si aquesta categorització és també aplicable al president Puigdemont i als seus consellers o no.
Els drets humans i també els civils i polítics són patrimoni del conjunt de la societat i la seva defensa és obligació de tots. L’equidistància és complicitat i cap demòcrata hauria de ser còmplice d’aquests abusos. No existirà una societat igualitària, justa i democràtica si a tots no se’ns reconeixen i garanteixen els drets fonamentals.
El president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí han desafiat el règim del 78 como mai s’havia fet fins ara, posant damunt la taula acabar amb una transició inclonclusa.
Puigdemont, Comín i Ponsatí representen la desfranquització d’Espanya per aconseguir que Espanya es comporti com una democràcia europea, i és per això que apel·lem a tots els demòcrates d’Espanya.
Que Espanya respecti el dret a l’autodeterminació suposa que Espanya es comporta com una democràcia plena, i que altres nacions de l’Estat tinguin l’oportunitat futura d’exercir la seva sobirania i decidir lliurement el seu destí. I això és d’interès de tots es espanyols, no només dels catalans. Puigdemont, Comín i Ponsatí estan defensant la democràcia a Espanya.
Impedir que el president Puigdemont i els consellers Ponsatí i Comín es presentessin a las eleccions europees vulnera també el dret de tots els catalans i espanyols a votar lliurement a qui considerin oportú i afecta als drets de totes perquè estem davant d’unes eleccions que són circumscripció única i amb la intenció d’impedir que ni tan sols la llista que ells encapçalaven es poguessin presentar.
L’objectiu de la Junta Electoral Central era silenciar a una part important dels electors catalans i com a demòcrates ho hem de denunciar. Aquí la cosa ni va de candidats ni va de partits, simplement va de democràcia sí o democràcia no.
Nosaltres, com a ciutadans de l’Estat espanyol, hem decidit vèncer la por, vèncer la repressió i denunciar aquesta violació de drets fonamentals. Nosaltres defensem la llibertat.
Les eleccions europees són circumscripció única, qualsevol ciutadà de l’Estat, visqui on visqui, pot votar la llista del president Puigdemont, la candidatura de Lliures per Europa (Junts). Aquestes eleccions s’han convertit en un plebiscit entre la democràcia o l’autoritarisme. Per això defensem i donem suport a la candidatura del president Puigdemont, és qui més por els hi fa. Nosaltres, els ciutadans, podem donar veu al president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí amb els nostres vots.
És fonamental que tinguin veu a Europa, en el Parlament Europeu, per la democràcia, per la llibertat.
Agustin Gainza. Economista. Bilbao
Alejandro Pacheco Yepes, diseñador. El Garaje Ediciones, loquesomos.org. Madrid
Antonio Galo Ibarrondo Gamboa. Hostelero jubilado. Bilbao
Antonio Rincon. Profesor. Redondela, Galiza
Anxela Pereira. Profesora. Vigo
Arantza Goyoaga. Periodista. Bilbao
Asier Fdez. de Truchuelo. Mecánico. Vitoria-Gasteiz
Bea Talegón. Abogada y periodista. Madrid
Beñi Agirre. Historiador, profesor de euskera. Gipuzkoa
Bráulio Amaro. Profesor. Vigo
Carmen Sorauren. Iruñea/Pamplona
Cristina Ridruejo. Traductora, miembro de Mujeres X la República. Madrid
Dionisio Pereira. Historiador. A Coruña
Dolores Varela Salgado. Profesora. Galiza
Eneko Egibar Artola- Albaitaria eta Politika Zientzietan Lizentziatua. Vitoria-Gasteiz
Fernando Ealo Bravo. Delineante proyectista jubilado. Bilbao
Fernando Sánchez Aranaz. Escritor, historiador. Araba
Francisco Cisneros Medina. Movilidad. Málaga
Gonzalo Boye. Abogado penalista. Madrid
Guillermo Canut Garramiola. Ondarroa. ExPresidente del Zazpirak Bat de Rosario (Argentina)
Gustavo Luca de Tena. Xornalista. Vigo
Henrique del Bosque. Profesor. Vigo
Humberto Astibia. Catedrático de la EHU/UPV. Iruñea/Pamplona
Ikel Castrillo Urrejola. Administrativo. Madrid
Iñaki Alonso Ruiz. Editor de LoQueSomos, miembro de las Consultas Republicanas de Madrid. Madrid
Iñaki Anasagasti Iturriaga. Electricista jubilado. Bilbao
Iñaki Arrondo. Soraluze(Gipuzkoa)
Iñaki Baseta Isundegi. Guarda forestal jubilado. Bilbao
Iñaki Elejalde. Farmacéutico. Vitoria-Gasteiz
Iñaki López Rentería. Licenciado en medicina, jubilado. Bilbao
Iñigo Larramendi. Economista. Vitoria-Gasteiz
Isabel Elbal. Abogada penalista. Madrid
Javier Vizcaya. Periodista. Jefe de prensa de Xabier Arzalluz. Bilbao
Jean-Marie Bidegainberry. Biarritz
Jesus Pérez de Viñaspre. Médico. Vitoria-Gasteiz
Jexux Agirresarobe. Baserritarra. Gipuzkoa
José Joaquín Odriozola. Gipuzkoa
José María Lara. Productor de cine. Madrid
José María Rous. Enginiero telecos. Collado Villalba - Madrid
Joseba Ealo Barrena. Licenciado en Ciencias Políticas. Bilbao
Joxan Jauregi Mindegia. Papergintzako langilea. Gipuzkoa.
Joxe Migel Agirre. Psiquiatra. Vitoria-Gasteiz
Joxean Larrañaga “Urko”. Kantaria. Donostia.
Juan Manuel Rey de la Torre. Gestor laboral. Sevilla
Lourdes Gutiérrez Cano, diseñadora, Málaga
Luis Gereka. Médico. Donostia.
Luis Mª Martínez Garate. Ingeniero de telecomunicaciones. Escritor. Donostia.
Mª Ángeles Pérez Lamana. Iruñea/Pamplona
Mª Carmen Rekalde. Ilaskea/estudiante. Gipuzkoa
María Angustias Cortés Ortiz. Secretariado Asamblea Nacional Andaluza. Málaga
María del Carmen Barrena Arizamendi. Administrativa jubilada. Bilbao
María Esperanza Silva Mendoza. Estudiante. Sevilla
Maria Luisa Fernández Clavo. Limpiedora. Utrera
María Xosé Rial Conde. Profesora. Vigo
Miguel Salazar. Pelotari. Markina. Miami
Mikel Ezkerro. Buenos Aires.
Mikel Sorauren. Historiador. Iruñea/Pamplona
Mireille Tumba. Docente. Madrid
Mohamed-Rida Lkhluf Ouaddana. Ingeniero de telecomunicaciones. Málaga
Montserrat Toll del Cacho. logopeda escolar. Madrid
Moraia Grau. Madrid
Nekane Alzelai. Irakaslea/Profesora. Donostia.
Omar Salcedo de la Torre. Estudiante. Sevilla
Pedro Ignacio Altamirano Macarron. Coordinador Federal Partido Somos Andaluces, Partido Andaluz. Málaga
Pedro Santana Montoya. Escritor. Málaga
Rafael Sanmartin. Periodista y escritor. Sevilla
Robert Knörr. Sacramento State University (CA) 
Rosa Minguella. Madrid
Salvador Garcia Urbano. Presidente de la Asamblea Nacional Andaluza. Málaga
Victor Manuel Vaca Arcila. Empresario hostelero. Puerto de Santa María, Cádiz
Xabier Añua. Abogado. Primera Mesa de Herri Batasuna. Vitoria-Gasteiz
Xabier Garaloces. Responsable Relaciones Insitucionales Xuntos Actua. Galiza
Xurxo Borrazás Fariña. Escritor. Galiza
Fonts:

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 21 de maig de 2019

Al País Valencià i a les Illes, també votaran a Puigdemont, Comín i Ponsatí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

ALS PAÏSOS CATALANS (Signa aquí el manifest)


“Ara, Puigdemont” és una iniciativa promoguda a títol individual per persones del mónsobiranista dels Països Catalans, d’ideologies ben diverses, amb voluntat de promoure l’acció unitària des de la transversalitat. S’ha creat per animar la gent dels Països Catalans a fer pinya al voltant de la candidatura encapçalada pel president Carles Puigdemont, el conseller Toni Comín i la consellera Clara Ponsatí a les eleccions del 26 de maig de 2019, convençudes que pot reforçar molt la internacionalització de la causa catalana que ja fan eficaçment des de l’exili.

EN SUPORT AL PRESIDENT CATALÀ A L’EXILI I A LA CANDIDATURA JUNTS-LLIURES PER EUROPA, DES DELS PAÏSOS CATALANS

Les persones signants, ciutadanes dels Països Catalans de sensibilitats polítiques diverses, volem expressar el nostre suport al president legítim de Catalunya, Carles Puigdemont, així com al conseller Toni Comín i a la consellera Clara Ponsatí com a candidates a representar-nos al Parlament europeu a les eleccions del 26 de maig, amb la llista Junts-Lliures per Europa, per a la qual demanem el vot i,

MANIFESTEM:

Que la seva candidatura sintetitza com cap altra la dignitat i els anhels de llibertat i de justícia expressats pel poble de Catalunya en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017 i en la proclamació de la República Catalana que se’n va derivar, fruits d’una lluita popular àmpliament compartida i carregada d’esperança.
Que el fet que persones com el president Puigdemont, el conseller Comín i la consellera Ponsatí puguin ser elegides i exercir amb normalitat el seu càrrec al Parlament europeu genera pànic a l’Estat espanyol. És per això que des dels aparells de l’Estat han volgut impedir-ho tant sí com no, com ho demostra el veto arbitrari i aberrant a la seva candidatura, finalment aturat gràcies als recursos jurídics presentats, ordit des de la Junta Electoral Central (JEC). Un veto que ha desfermat un veritable vodevil judicial i una campanya ignominiosa d’atacs a les seves persones per part de determinats partits, comentaristes i mitjans de comunicació espanyols.
Que una junta electoral polititzada hagi volgut impedir les seves candidatures posa clarament en relleu fins a quin punt molesten a determinats aparells de l’Estat espanyol, instal·lats en una persistent acció repressiva i autoritària. Alguns integrants de la JEC s’han manifestat públicament contra el president Puigdemont i membres del Govern de l’1-O i demostren que no fan d’àrbitres sinó que actuen de part.
Que l'objectiu d'aquest veto fallit ha pretès tallar de soca-rel l’expressió d’aquestes persones, des d’una via totalment antidemocràtica. Els seus promotors saben que, si són escollides, no podran ser inhabilitades i que podran agafar l’acta i fer-la servir com ningú per portar la causa catalana al centre del debat europeu.
Que si alguna cosa fa por als aparells de l’Estat espanyol és el president Carles Puigdemont i les altres persones forçades a prendre el camí de l’exili, en l’eficient acció d’internacionalització que estan fent del conflicte entre Catalunya i Espanya, que desacredita la justícia espanyola i palesa la seva obsessió persecutòria.
Que amb l'abús de voler prohibir les seves candidatures, vulnerant greument els drets polítics d’unes persones honorables i reconegudes, es vulnerava també els de tot el cos electoral que els podria votar des del conjunt de l’Estat espanyol. Una arbitrarietat vergonyant que, de no haver-se corregit, podria tenir, a més, una greu repercussió amb la possible suspensió dels resultats de les eleccions per part de tribunals internacionals.
Que aquesta candidatura –anomenada Junts per Catalunya-Lliures per Europa, al Principat, i Lliures per Europa-Junts a les Illes Balears, el País Valencià i a la resta de l’Estat espanyol– recull, des dels diversos territoris dels Països Catalans, el suport de persones convençudes que la seva acció serà la més efectiva per reivindicar el dret a l’autodeterminació i els drets civils i polítics al si del Parlament europeu, així com per defensar els interessos culturals, lingüístics, socials, econòmics i ambientals comuns dels nostres pobles germans.
Que, de fet, aquestes eleccions europees esdevindran un marc referendari on no caben ni tacticismes ni partidismes. Donem força, doncs, al President legítim de Catalunya i a l’aspiració de la República Catalana votant la llista que encapçala.
Ara, Puigdemont!
A LES ILLES


AL PAÍS VALENCIÀ
«EL POBLE ÉS EL QUI MÉS MANA»
CRIDA A LA SOLIDARITAT INTERNACIONAL AMB EL POBLE DE CATALUNYA

La revolta democràtica del poble de Catalunya pel dret a l'autodeterminació està posant al descobert els dèficits democràtics de l'Estat, immers en una deriva autoritària d'arrel franquista que atempta greument contra drets i llibertats. Amb l'excusa de la unitat d'Espanya, les elits institucionals –començant per la Monarquia–, polítiques, jurídiques i econòmiques promouen, per defensar els seus privilegis, la catalanofòbia i la causa general contra l'independentisme escenificat en el judici als líders republicans. Amb el control dels grans mitjans de comunicació de masses, el règim del 78 intenta impedir, sovint a través de la pura violència i vulnerant els principis democràtics més elementals, el procés d'apoderament del poble de Catalunya per la consecució d'una república lliure, democràtica i socialment avançada a fi que el seu exemple de radicalitat democràtica i civisme, resistència pacífica i desobediència civil no s'escampe. Però aquesta mobilització, persistent en el temps, amb rècords de participació i formes d'organització democràtica i apoderament popular molt valuosos, no només interpel·la els demòcrates i els pobles de l'Estat espanyol, especialment el valencià i el balear, sinó que posa al dia els principis republicans de llibertat, igualtat i fraternitat que són la base per a una Europa dels treballadors i els pobles, oposada a la burocràcia, exclusió i blindatge dels interessos del gran capital, als quals serveix la Unió Europea amb la destrucció de drets socials i democràtics que crea les condicions per a l'existència de partits populistes i feixistes. Front a l'actual involució democràtica i social, l'exemple de Catalunya ha d'impulsar la consolidació de blocs democràtics on pobles, treballadors i forces progressistes facen possible l'avanç col·lectiu en drets socials i llibertats, en l'accés a la creació cultural i l'ensenyament, en més democràcia, capacitat de decidir, redistribució de riqueses i recursos i en l'exercici de l'autodeterminació. Per caminar en aquest sentit, en la lluita comuna dels treballadors i dels pobles pels drets democràtics i socials, i articular la solidaritat internacional amb Catalunya en defensa de la democràcia, cal en primer lloc reclamar la llibertat de tots els presos i preses, encausats i exiliats polítics, cal denunciar el judici del Tribunal Suprem, derogar la Llei Mordassa, principal aparell legal vigent de conculcació de llibertats, derogar l'article 315.3, que criminalitza el dret de vaga i és responsable de l'encausament de més de 300 treballadores i treballadors, i el 544 del Codi Penal sobre la sedició, que ho fa amb el de manifestació. És per això que avui des del País Valencià fem aquestacrida a la solidaritat internacional amb Catalunya i pel dret a l'autodeterminació i la llibertat dels presos i preses, encausats i exiliats polítics a tots els demòcrates i amants de la llibertat, al moviment feminista, a les forces de la cultura, al moviment obrer, als treballadors i treballadores, als joves, a les organitzacions que treballen pels drets humans. La causa de Catalunya és la causa de la llibertat, és la causa de totes i tots. Per la solidaritat internacional, la tendresa dels pobles! Per la radicalitat democràtica! Per l'autodeterminació i la llibertat! Perquè ara com sempre el poble és el qui més mana!

València, País Valencià, 4 de maig de 2019

Fonts:

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 20 de maig de 2019

Quedar bé o ser lliures | Andreu Barnils

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Andreu Barnils

‘Els catalans han d’escollir entre quedar bé o ser lliures’ Quina gran frase de Miquel Bauçà. I com ens defineix! Som ben bé en aquesta cruïlla. De moment els catalans hem escollit quedar bé i, efectivament, no som lliures. Aquí cada cop que ens atrevim a quedar malament, som una mica més lliures. El referèndum unilateral i la DUI van inspirar rebuig a molta gent. I ens van servir per avançar. Fer president el senyor Pedro Sánchez i fer fora Rajoy ens va fer quedar la mar de bé. La pregunta és si ens feia lliures. I la resposta és que no.
Pot agradar o no, però el gran salt endavant de l’independentisme es fa quan mana el PP. Quan mana Aznar, quan mana Rajoy. Aquests ens fan créixer. El PSOE, en canvi, és un enemic molt més difícil de batre. Mireu els resultats, quan manen els uns o els altres. No hi ha color. (Ara, quan mana el PSOE, sempre apareix un Tribunal Constitucional, o Suprem, que accelera el procés. Si no, encara hi seríem.) La frase és incòmoda, és políticament incorrecta, és trista, és depriment fins i tot, però la frase és certa: com pitjor, millor. No és un desig. És una observació.

Poca gent com el professor Jorge Cagiao, de la Universitat de Tours, gallec de naixement i seguidor del procés independentista, ha expressat tan clarament aquesta idea: el com pitjor, millor, no és pas un desig, és una observació. El seu raonament és fred, calculador i honest. En l’entrevista que li publiquem avui a VilaWeb el senyor Cagiao explica tres coses: el com pitjor, millor, funciona; el com pitjor, millor, és lleig; el com pitjor, millor, amb un rival com l’actual, és l’única opció. Resumeixo la seva entrevista en un paràgraf. Poques vegades algú m’ho ha explicat tan bé:

‘Crec que el nacionalisme català, com dir-ho?, treballa amb un moralisme que no es pot permetre. “Hem de fer bé les coses, que no sigui dit.” Aquest moralisme és erroni, amb un actor polític que ha abaixat el llistó, i de quina manera (…) D’un punt de mira moral, és evident que el com pitjor, millor, és un raonament retorçat. Però alhora no és que el nacionalisme català independentista tingui cap més opció ni que pugui filar prim i tenir una posició moral impecable (…) Jo no dic que sigui una cosa estupenda, el com pitjor, millor, sinó que funciona. Un moviment independentista que vulgui ser conseqüent ha de fer sacrificis i en el com pitjor, millor, n’hi ha uns quants. D’alguna manera s’ha de tocar fons per a rebotar i tornar a la superfície.’

La classe política catalana no té un instint matador, o no en té pas prou. Si sabem, històricament, que amb el PP al govern, l’independentisme és més fort, i ho és, per què vam investir Pedro Sánchez? Doncs ara ho tornarem a fer. Voldrem investir Pedro Sánchez. Queda molt millor que no pas provar de fer repetir eleccions. O forçar que governi la dreta. Cap dubte. Tot i saber que ens fem forts amb el PP, ens estimem més quedar bé? Ens ho podem permetre? Tan forts som, que podem escollir? O ens manca instint matador? Hauríem de ser honestos i pràctics: el com pitjor, millor, ens fa avançar. I és lleig com una mala cosa. Totes dues coses alhora.

Pensa, tu, quants mesos fa que els presos estan sota el PSOE, i quants van estar sota el PP. Quants vots independentistes poden votar el PSOE, ni que sigui un dia, i quants el PP. Amb qui et costa avançar més, i amb qui creixies amb força. Qui té mala imatge a Europa, i qui no tanta. I si tens tantes opcions, forces i energies per a poder escollir. O no tens cap més opció, si és que vols avançar.

Potser, per a ser lliures, haurem de quedar malament. Fixa’t, tu, quina sorpresa. Potser, per a ser lliure, has d’acceptar que tampoc no tens gaires opcions. I que el que fas, no ho fas pas per gust.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/quedar-be-o-ser-lliures/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial