Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 24 d’abril de 2017

Diada del 25 d'Abril; El País Valencià es mobilitza pels Països Catalans

Vídeo d'Arran

La diada es celebrarà el dissabte 29 d’abril a València, i serà una jornada amb 3 actes convocats amb el lema conjunt de “6 anys sense senyal. Volem TV3, IB3 i ràdio i televisió valencianes.”

Acció Cultural del País Valencià (ACPV), l’entitat que treballa per la promoció i reconeixement de la llengua i cultura pròpies del País Valencià, és l’entitat que organitza i convoca, des dels anys de la transició, els actes de la diada del 25 d’Abril, en la qual es commemora la pèrdua de les institucions i lleis pròpies d’autogovern després de la Batalla d’Almansa de 1707 i, alhora, l’inici de la progressiva recuperació de l’autoconsciència dels valencians com a poble.
Enguany, se celebraran els actes de la diada el dissabte 29 d’abril, ja que el dia 25 és laborable i que, de moment, al País Valencià, no ha estat declarat festiu, tot i el seu significat històric i, sobretot, actual, pel que fa a la reivindicació de les necessitats que com a poble estan plantejats (igualtat lingüística, promoció de la nostra cultura, col·laboració amb el conjunt de l’àmbit lingüístic i cultural, finançament, corredor mediterrani, model econòmic i social de benestar i de qualitat…), perquè sense autoconsciència com a poble, no hi ha acció col·lectiva.
ACPV vol dedicar enguany la diada a recordar que fa 6 anys que el País Valencià està “sense senyal”, lema que es va popularitzar arran de la prohibició de TV3 i Catalunya Ràdio pels governs de Camps i Fabra, i que ens recorda que, 6 anys més tard, encara no s’ha posat fi a aquella censura. A més, el posterior tancament de RTVV (malgrat l’unànim rebuig de la societat valenciana) i el fet que tampoc no rebem IB3, significa que els valencians, tot i el canvi polític que es va produir aviat farà 2 anys, no tenim accés a cap televisió o ràdio en la nostra llengua (més enllà de les poques però molt importants ràdios locals que emeten en valencià).
Per això, ACPV entén que ha arribat ja el moment de renovar la reivindicació: volem TV3, IB3 i ràdio i televisió valencianes. Volem la plena recepció de les televisions i ràdios públiques en català, per posar fi a la censura i garantir l’accés de la nostra llengua als mitjans de comunicació de masses.
La jornada del 29 d’abril constarà d’una triple convocatòria a València, pensada per a públics diferents, i per tant inclusiva i que té la voluntat de sumar:
  1. Matí: al Jardí de Vivers, Festa amb el Club Super3, actuació musical d’IB3, personatges de la televisió valenciana, actuacions i tallers
  2. Vesprada, manifestació pel centre de València
  3. Vesprada-nit: al Jardí de Vivers, Festa-Concert, organitzada conjuntament per Joves d’ACPV i BEA (Bloc d’Estudiants Agermanats, l’associació d’estudiants més important de les universitats valencianes)


Font: L'Unilateral Acció Cultural del País Valencià convoca un 25 d’abril per la recuperació de les televisions i ràdios en llengua pròpia https://unilateral.cat/2017/03/24/accio-cultural-del-pais-valencia-convoca-un-25-dabril-per-la-recuperacio-de-les-televisions-i-radios-en-llengua-propia/ 

divendres, 21 d’abril de 2017

La PDAPV fa una crida a les institucions i la ciutadania a penjar senyeres als balcons pel 25 d'Abril

Consol Barberà i Antoni Infante
El Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDADPV), Antoni Infante, ha fet una petició pública a institucions i càrrecs públics, per a que coincidint amb la diada del 25 d’abril es pengen d’una manera ben visible la Senyera a totes les institucions. La petició l’ha fet extensible a la ciutadania per a que també a títol personal puguem fer una mostra simbòlica d’afirmació del País Valencià i es pengen als balcons les Senyeres representatives de les nostres ciutats i del nostre País. 

Infante, ha recordat que "el 25 d’abril commemorem la batalla d’Almansa, la pèrdua de la qual suposo el principi del fi de les nostres llibertats col·lectives, la pèrdua dels nostres Furs (Constitució de l’època), la imposició de lleis estranyes al nostre ordenament jurídic, la pèrdua del control sobre la nostra economia i de la capacitat d’autogovernar-nos". 

Els efectes d’aquells successos estan ben presents hui en dia, ha continuat Consol Barberà, membre del Secretariat de la Plataforma. "De fet, els Pressuposts Generals de l’Estat presentats recentment pel Ministre espanyol Montoro, són una clara continuïtat de la dinàmica espoliadora que va començar pels drets de conquesta el 25 d’abril del 1707", ha remarcat la dirigent del moviment a favor del Dret a Decidir del País Valencià.
"El País Valencià ha d’omplir-se de Senyeres com a símbol de la voluntat popular de recobrar democràticament tot allò que és nostre", ha conclòs Consol Barberà. 

"Al País Valencià resten moltes coses per fer fins que tornem a ser un país plenament normal, però tenim la ferma voluntat d’anar donant els passos necessaris fins aconseguir-lo", ha reblat Infante. 

dijous, 20 d’abril de 2017

Saó Edicions » Carles Salvador, la lluita per l’escola en valencià


El major moviment de masses per la defensa i la reivindicació de l’escola en valencià, la Federació Escola Valenciana, no hauria estat el que és, ni podria explicar-se per si mateix, sense el magnífic treball dels mestres de la República. Una generació de mestres com ara Enric Soler i Godes, Antoni Porcar, Empar Navarro, Francesc Boix, Maximilià Thous, Serafí Salort, Pasqual Asins…, que treballaren intensament en demanda de la incorporació del valencià a l’escola. Entre aquesta generació irrepetible destaca pel seu dinamisme, coherència i capacitat d’organització la figura de Carles Salvador: poeta, narrador, autor teatral, gramàtic, periodista…
Carles Salvador, nascut a València el 20 de gener 1893, anava destinat al treball familiar de la fusteria, però un accident en el braç l’obligà a continuar els estudis cap a la carrera de mestre. Al juny de 1910 acaba la carrera i pel setembre es presenta als exàmens del 1r curs del Grau Superior. En els dos cursos del grau ja demostra l’interés per la llengua, obté excel·lent en les assignatures de llengua espanyola i notable en francés. En 1911 se li expedeix el títol de Mestre Superior i el 5 d’octubre de 1912 pren possessió de mestre interí d’Aielo de Malferit, amb un sou anual de 500 pessetes. Després d’exercir dos anys ací, ingressa en l’Administració en 1915, per oposició lliure, amb un sou de 1.000 pessetes. És mestre propietari, el 9 de desembre de 1915, de la Pobla de Benifassà (el Baix Maestrat), on romandrà fins al 3 de maig de 1916. Per motiu de tenir família a Vistabella ―son pare descendia d’allà― es trasllada el 4 de maig de 1916 a Benassal, per estar-ne més a prop. A Benassal es casarà amb Sofia Monferrer i naixeran els dos fills: Carles i Sofia. L’estada en aquesta població de l’Alt Maestrat es perllongarà fins al 25 de setembre de 1934.
En aquests anys llig i s’interessa pels moderns mètodes d’ensenyança, els nous materials i les aportacions educatives dels grans pedagogs europeus J. H. Pestalozzi, F. Fröbel, J. F. Herbart o M. Montessori. En el treball diari de mestre, s’adona de la contradicció d’un sistema educatiu que refusa l’ensenyament en la llengua pròpia de l’infant: «Clar que pensant i parlant en valencià i rebent el coneixement de les disciplines en castellà el xic es troba fora de l’ambient on creix i ha de viure». Molt prompte, en una part destacada dels articles periodístics farà referència a la necessitat de la introducció del valencià a l’escola, tot defensant el dret per rebre l’ensenyament en la pròpia llengua. A poc d’arribar a Benassal, el 1917 ja publica a El Poble Valencià «Per l’ensenyança valenciana». Dos anys més tard, en 1919, escriu la conferència «L’idioma valencià a les escoles», que pronuncià a l’Associació de Mestres Oficials de Castelló.
Però és en 1920, en el II Aplec Valencianista de Betxí, on Carles Salvador llança la proposta de creació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana (APEV), semblant a l’homònima catalana, amb la publicació del llibret Pro Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana i organitzant una Oficina d’Acció a Benassal. La dictadura de Primo de Rivera tallarà sobtadament, en 1923, aquest intent de promoció i dignificació social del valencià a l’escola. Es refugia aleshores en l’escriptura: narrativa, teatre i assaig, però són els poemaris Plàstic (1923), Vermell en to major (1929) i Rosa dels vents (1930) els més reeixits de la producció d’aquest període. Periodista prolífic, col·labora en nombrosos mitjans periodístics com ara Diario de Castellón, Heraldo de Castellón, Libertad, Taula de Lletres Valencianes..., amb temes de caire polític, literari, reivindicació nacional, problemàtica gramatical…
Cal esperar a l’adveniment de la República perquè l’activitat organitzadora de C. Salvador revife i aconseguisca la saó necessària per a desenvolupar la tasca per l’alliberament del PV i la incorporació del valencià a l’ensenyament. Troba en les planes d’El Camí el vehicle ideal per a desplegar aquests objectius.
En 1932 es invitat per la Generalitat de Catalunya a participar en les activitats de la II Escola d’Estiu de Barcelona. C. Salvador, que sols coneix pels articles de premsa el mestre Soler i Godes, li ofereix una beca per anar a l’Escola d’Estiu, que compartí amb el també mestre Francesc Boix. Soler i Godes escriu: «Allí vaig conviure amb quasi un miler de companys en cursets molt profitosos i assistint al debat d’un tema molt important i actual en aquells temps com era “Problemes que planteja l’ensenyament del llenguatge a Catalunya” i que com a ponent i representant de València parlà Carles Salvador». D’aleshores ençà, l’amistat i la complicitat en molts projectes valencianistes dels dos mestres serà total fins al 1955, l’any de la mort del mestre de Benassal.
Al desembre de 1932 participa en l’aprovació de les Normes de Castelló que tant ajuden a la unitat lingüística del valencià i a la fi la del desgavell ortogràfic. El mateix mes defensa, en representació dels mestres de Castelló, la ponència «El bilingüisme. Problemes que planteja a les escoles» en l’Assemblea de Mestres de Llevant, on és contestat fortament per desenvolupar-la en valencià. A l’estiu de 1933 presenta una altra ponència en la II Setmana Cultural Valenciana: ensenyament del valencià i necessitat de l’estatut d’autonomia són les claus de la seua intervenció.
La Societat Castellonenca de Cultura patrocina l’agost de 1933 la I Colònia Escolar Valencianista a Sant Pau d’Albocàsser, sota la direcció de Carles Salvador, que dóna també les lliçons de Llenguatge, amb la participació dels també mestres Enric Soler i Godes (Sant Joan de Moró) ―que s’encarrega de les lliçons d’Història del PV i de la Gimnàstica i Higiene―, Antoni Porcar (Canet lo Roig) ―responsable del Dibuix i Història de l’Art― i Francesc Boix (Castellfort) de la Història Natural. Inspirada en els principis de l’Escola Nova i de la pedagogia Freinet, emprarà el valencià com a llengua de comunicació, d’ací la seua originalitat, transcendint el model higienista de la majoria de les colònies del període. Amb els anys esdevindrà un referent de renovació pedagògica per a futures generacions dels mestres freinetistes del MCEP.PV dels anys seixanta i setanta.
L’octubre de 1933, des d’El Camí, Carles Salvador, amb Francesc Boix, Enric Soler i Godes i Serafí Salort fan una crida a la resta dels companys del magisteri per tal d’associar-se i unir esforços en defensa i propagació de l’escola en valencià: «Nosaltres, mestres nacionals valencians, fem una crida a tots els companys que tenen consciència de la personalitat política del PV, per a què vullguen unir-se i constituir un Grup els objectius del qual seran almenys: Propagar i defensar dins i fora de l’escola la necessitat pedagògica i patriòtica de fer tot l’ensenyament escolar en la llengua materna de l’infant». El grup té clar que la propagació de l’escola en valencià ha d’estar nugada a la innovació i a la creació de materials per a l’ensenyament. La tècnica Freinet va ser el mètode que més es difon. Pel gener de 1934 queda constituïda l’Associació de Mestres Valencians.
Pel febrer de 1934 pren de nou volada l’APEV, congelada en 1923, amb l’objectiu «del foment de l’ensenyança valenciana en tots els seus aspectes». Carles Salvador, sota la presidència d’Antoni Tarín, entra a formar-ne part de la junta directiva i és un dels principals animadors.
L’aparició d’Ibèria, la primera revista escolar redactada en valencià, impulsada pel mestre Porcar a Canet lo Roig, és rebuda amb gran emoció entre els sectors que reclamen l’ensenyament en valencià. C. Salvador saluda l’aparició d’aquesta publicació filla de la tècnica Freinet amb un gran entusiasme des d’El Camí. «L’entrada a l’escola d’esta nova llum ha produït un esclat d’emoció viva. Voldríem que l’exemple es difonguera, que altres escoles del País imitaren la de Canet lo Roig, i que al capdavall cada escola tinguera el seu full periòdic en valencià. Senyalem el mes de febrer de 1934. En ell s’ha fet pública la primera revista escolar valenciana».
Al final de l’estiu de 1934, C. Salvador es trasllada amb la família a València. El 15 de setembre pren possessió d’una secció de xiquets de la Graduada Cardenal Reig del barri de Benimaclet. En la revista de l’APEV publica «Necessitat d’una ensenyança valenciana».
Amb aquesta tornada a la seua ciutat, Salvador rep el reconeixement públic. L’octubre de 1935 és nomenat director de número del Centre de Cultura Valenciana (CCV), i pel març de 1937 és elegit secretari de la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Valencians. També és nomenat professor encarregat de la Càtedra de Valencià de l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València.
Durant la guerra es posiciona en defensa de la República. L’octubre de 1936 ingressa a la FETE i pel gener de 1939 en la CNT. El febrer de 1937 s’afilia al Partit Valencianista d’Esquerres. És membre de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i pren part en la delegació del PV al II Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes. Quasi al final de la guerra, el 7 de març de 1939, és nomenat director accidental de la Graduada de Benimaclet.
Acabada la guerra ha de patir com tots els mestres el procés de depuració. Pel febrer de 1940, la Comisión Depuradora (CD), presidida per Francisco Morote, director del Lluís Vives i antic vocal de Lo Rat Penat (LRP), incoa l’expedient de depuració. Els càrrecs que li formula la CD, el 13 d’abril de 1940 són: «Izquierdista. Miembro fundador de la Alianza de Intelectuales anti-fascistas. Miembro del Comité de esta entidad roja. Secretario de la misma en la sección de Cultura Valenciana». A finals d’abril presenta el plec de descàrrecs, seguint els plantejaments de la majoria dels mestres acusats, és a dir, de negació dels compromisos polítics de l’etapa anterior, amb nombrosos avals com ara Teodor Llorente, director de Las Provincias; Raquel Payá Ibars, filla de Maria Ibars i futura professora de la Normal de València; Maria Mulet, mestra i col·laboradora de C. Salvador, i Francesc Soriano, administrador del Levante. El 23 de novembre, la Comisión Superior de ED el confirma en el càrrec de mestre de Benimaclet, d’on no es mourà fins a la seua mort.
A poc a poc, Carles Salvador tracta de salvar, en un amarg exili interior i amb les prohibicions i limitacions imposades pel la fèrria dictadura franquista, les restes del naufragi de la nostra llengua i cultura. Basteix una resistència que permet recuperar una mínima infraestructura cultural: és president de la Secció de Llengua i Literatura del CCV, i en 1949 és nomenat president de la Secció de Literatura i Filologia de LRP, que inicia tot seguit els cursos de gramàtica valenciana que permeten, amb l’edició de la seua Gramàtica valenciana, la formació lingüística d’un bon grapat de mestres valencians que en els anys seixanta formaran la Secció de Pedagogia de LRP, primer moviment de renovació pedagògica del nostre país.
El 7 de juliol de 1955, als 62 anys, mor a Benimaclet Carles Salvador, el mestre que tant va lluitar per aconseguir l’escola en valencià.
Alfred Ramos. Director de Carles Salvador: elogi a un xiprer i membre del Consell de Redacció
Article publicat al nº 404, corresponent a maig de 2015
Font: Saó Edicions » Carles Salvador, la lluita per l’escola en valencià

dimarts, 18 d’abril de 2017

Manifestació contra el míting de Le Pen a Perpinyà


POLÍTICA
PERPINYÀ - 15 abril 2017
La dirigent del partit d'extrema dreta arriba a Catalunya Nord una setmana abans de les eleccions presidencials franceses

REDACCIÓ - PERPINYÀ

Uns 300 manifestants s'han concentrat aquest dissabte al migdia davant el Palau de Congressos de Perpinyà per protestar per la presència de Marine Le Pen, que assistia a un míting de campanya.

Un centenar d'antidisturbis (CRS) han impedit el pas al Castellet a uns 50 metres de la porta.

La dirigent del partit d'extrema dreta Front Nacional visita Perpinyà una setmana abans de les eleccions presidencials franceses -que faran la primera volta el 23 d'abril-, després d'haver perdut avantatge en les enquestes.



diumenge, 16 d’abril de 2017

Escola Valenciana i Intersindical defensaran als tribunals la legalitat del Decret de Plurilingüisme

  • El Sindicat s’ha compromés a col·laborar en la campanya per una Llei d’Igualtat Lingüística
Escola Valenciana i Intersindical Valenciana han mantingut una reunió de treball per tractar sobre la situació del valencià en diversos àmbits socials i, especialment, en l’ensenyament, per coordinar les seues actuacions en matèria lingüística.
Un dels acords ha estat la personació d’Escola Valenciana i Intersindical Valenciana en el procés jurídic per defensar la legalitat del Decret de Plurilingüisme davant dels atacs de la dreta sindical i política. Per a totes dues organitzacions, els recursos que alguns sindicats i entitats han presentat no responen a criteris pedagògics, educatius, legals o lingüístics, sinó a una campanya en contra dels drets de l’alumnat valencià a conéixer i dominar les dues llengües oficials i una llengua estrangera. De fet, el propi Ministeri d’Educació ha donat el vist i plau al Decret, per la qual cosa, no s’entén com es mantenen arguments que només perjudiquen a una part de l’alumnat valencià que té tot el dret a acabar els estudis obligatoris dominant el valencià, el castellà i una llengua estrangera.
Per aquesta raó, Escola Valenciana i Intersindical Valenciana acudiran als tribunals per defensar que el Decret no només no vulnera cap dret fonamental ni discrimina l’alumnat, sinó tot el contrari: és una obligació de l’Administració regular els mecanismes perquè l’alumnat puga acreditar els coneixements de les llengües oficials. A més, aquest Decret és una norma que pretén, d’una banda, revertir el procés de castellanització i afavorir la normalització de la llengua i, d’altra banda, ampliar tant el coneixement com l’ús social del valencià a través del sistema educatiu. El valencià és una llengua minoritzada i necessita un impuls important des de l’escola per dotar l’alumnat dels mecanismes comunicatius i, així, recuperarà àmbits d’ús.
En un altre ordre de coses, Intersindical Valenciana s’ha compromés a participar i col·laborar activament en la campanya d’arreplegada de signatures que impulsa Escola Valenciana per demanar al govern valencià una Llei d’Igualtat Lingüística que garantesca els drets lingüístics de les valencianes i els valencians. A més, les dues organitzacions han animat a CCOO-PV, UGT-PV i FAMPA València a sumar-se a la defensa de la legalitat del Decret davant dels tribunals.
Compartiu-ho...Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on Twitter

Font: Escola i Intersindical defensaran davant dels tribunals la legalitat del Decret de Plurilingüisme | Escola Valenciana

dissabte, 15 d’abril de 2017

La impunitat del feixisme valencià

Moisés Pérez

Des de l'inici de la transició, el País Valencià ha patit en diferents graus la violència de l'extrema dreta. Bombes casolanes, atacs a associacions i partits polítics, assassinats... La llista d'atemptats és ben llarga. Tot i que aquestes organitzacions són molt minoritàries socialment, la manca d'investigacions i el resultat de processos com ara l'Operació Panzer han deixat una sensació d'impunitat i banalització. Esborrar la petjada d'aquests grupuscles és una tasca pendent de les autoritats espanyoles i valencianes.


Com si es tractara d’un sandvitx shakespearià, Letònia va haver-hi d’escollir entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica. No hi havia alternativa. La convivència entre ambdós imperis va provocar un trauma nacional. Aquest passat marcat per la negació d’un projecte propi va despertar el pitjor dels monstres: el feixisme. Un fantasma que reviu amb vitalitat amb espectacles com ara la marxa dels legionaris de la SS per Riga de fa unes setmanes. Nazisme banalitzat. Tolerància social al revifament del virus de l’extrema dreta.

Al País Valencià, no es dóna ni de lluny aquesta situació. La comparació és impossible. Fins i tot, obscena. Ara bé, la banalització i, especialment, la impunitat també s’han convertit en ingredients comuns cada vegada que es produeix un atemptat feixista. A la llista històrica de bombes casolanes i víctimes mortals, l’absolució dels implicats a l’Operació Panzer, una de les majors batudes al País Valencià contra diverses organitzacions neonazis, va demostrar que la tendència no s’havia aturat. Persistir en accions violentes, tot i tindre el segell de l’esvàstica, no era motiu per xafar la presó.

«Hi ha una permissivitat absoluta. La impunitat de la violència feixista al País Valencià ha estat total. Des de l’inici de la transició als nostres dies», afirma Toni Gisbert, secretari d’Acció Cultural del País Valencià, una organització que ha patit diverses agressions d’aquests grupuscles. «Aquestsa atemptats van considerar-se com un afer domèstic, com fets normals, segons va dir Ricardo Peralta, delegat socialista del Govern espanyol durant els temps més intensos de la violència feixista», assenyala Miquel Ramos, investigador i periodista especialitzat en l’extrema dreta.

Eren els temps de plom al País Valencià. La violència, ni de bon tros, era comparable amb altres territoris de l’Estat com ara el País Basc. Però la virulència de l’anticatalanisme va deixar un historial ple d’atacs a associacions culturals i a intel·lectuals com ara Joan Fuster o Manuel Sanchis i assassinats com ara els dels joves activistes Miquel Grau i Guillem Agulló. «Es tractava d’una violència destinada a mantenir l’ordre natural de les coses, en un temps que tot podia canviar. No debades, una vegada l’emergència nacionalista al País Valencià va aturar-se, amb l’adopció d’uns determinats símbols i un estatut de segona, van relaxar els atacs. La criminalització i l’estratègia de la por a tot aquell que defensara la cultura i la llengua pròpia dels valencians havia funcionat», explica Gisbert.

Protestes del GAV a la processó cívica de València.

Després d’aquella etapa, com el feixisme a la resta d’Europa, l’extrema dreta valenciana va evolucionar. Els temps de major virulència d’organitzacions com ara el Grup d’Acció Valencianista (GAV) s’havien esfumat, tot i que les accions continuaven. «Van seguir atacant qualsevol grup social en favor de la cultura i la llengua pròpia del País Valencià, però va incorporar altres possibles víctimes. Es tractava de tots aquells col·lectius que podien trencar, diguem-ne així, la normativa social del feixisme. Això és, els grups LGTB o els immigrants», expressa. «Des d’aquell moment, les persones d’altres confessions religioses com l’islamisme o el judaisme també estaven amenaçades», indica Esteban Ibarra, president del Moviment contra la Intolerància.

Panzer com a paradigma
Aquesta permissivitat amb el feixisme va arribar, fins i tot, a la justícia. Miguel Àngel Díaz-Panadero Sandoval, assassí de Miquel Grau, només va complir quatre anys de condemna. Pedro Cuevas, botxí de Guillem Agullo, va complir vuit anys a la presó i cinc en llibertat condicional. I tot, quan la justícia va sentenciar-lo a restar entre reixes durant 17 anys.

Cuevas, de fet, va ser protagonista de la batuda més gran contra l’extrema dreta al País Valencià. Denominada Operació Panzer, en honor a la divisió cuirassada de l’exèrcit nazi, aquestes organitzacions van ser enxampades per la Guàrdia Civil. La venda d’armament il·legal va ser la primera pista per a les forces de seguretat espanyoles. Quan va estirar-se del fil, va descobrir-se un entramat il·lícit conformat, segons va narrar EL TEMPS, per empresaris, militars i presumptes delinqüents amb antecedents penals. La creu gammada i la propaganda nazi era el corpus ideològic que tenia aquesta xarxa presumptament criminal.

Enterrament de Miquel Grau//Família Grau.

Tot i que el procés va engegar-se el 2005, el judici no va començar fins nou anys després. Mentrestant, però, va destruir-se la prova més incriminatòria: l’arsenal descobert. La sort s’havia posat de cara per als 18 encausats. I els temors que aquest fet suposara l’absolució dels membres implicats va confirmar-se poc després: el Tribunal Suprem va ratificar l’any 2015 que els implicats quedaven en llibertat. Sense cap acusació. Un cop terrible al treball de la plataforma Acció Popular -integrada per diverses associacions, partits i sindicats-. No debades, era l’oportunitat per posar fi a una de les bandes nazis més perilloses de tot l’Estat espanyol.

«El resultat d’aquell procés va ser decebedor», recorda Ibarra, també membre d’Acció Popular. «És la demostració recent de la impunitat de la violència feixista al País Valencià», censura Ramos, que relata: «La trama deixava al descobert els contactes d’altes instàncies, fins i tot, de la policia amb l’organització. I llançava incògnites: com era possible que la banda comptara amb armes propietat de l’exèrcit espanyol?». «Aquest fet era molt greu. És inconcebible com aquests grups minoritaris i marginals pogueren tindre aquest arsenal d’armes procedents de l’exèrcit. És com si ara els terroristes que va atemptar en Paris hagen realitzat l’atac amb rifles dels cossos militars francesos. Això hauria aixecat polseguera. Aquest fet al País Valencià, però, va quedar com una anècdota», remata Gisbert.

Ramos ressalta l’actitud del magistrat: «El jutge no va admetre les preguntes de l’acusació popular que apuntaven als col·laboradors que tenia aquesta organització amb les forces i cossos de seguretat de l’Estat». «No investigar aquests lligams era molt greu. I més quan certs líders implicats a la trama exhibeixen sense cap pudor relacions amb certs agents», censura l’activista, que tanca: «Cal recordar, a més, que aquest magistrat ja va absoldre els membres d’un grup nazi anomenat Armagedón l’any 2005».

Declivi
Tot i que els membres imputats van quedar absolts, l’estructura de l’extrema dreta al País Valencià s’ha debilitat durant els darrers anys. A l’Estat espanyol, no hi ha cap partit que haja aixoplugat aquest vot. La captació d’aquest espectre per part del PP i els anticossos de la població al virus feixista han evitat, per ara, qualsevol propagació. L’ona d’ultradreta que amenaça altres països com ara França amb el Front Nacional de Marine Le Pen no ha inundat cap territori. Només el Principat amb Plataforma per Catalunya va gaudir d’una formació d’extrema dreta amb presència mediàtica. La marxa del seu líder, l’ex-membre de Fuerza Nueva Josep Anglada, va enfonsar el partit.

«Al País Valencià, formacions com ara Espanya 2000 tenien un grapat de regidors. Ara, però, només ens en té un a Silla», explica Ramos, que continua: «L’extrema dreta al País Valencià s’ha reduït bastant, s’ha fet més minoritària. S’ha vençut al carrer i a les institucions. Tant, que, fins i tot, el GAV ha disminuït la seua virulència». «L’últim reducte potent resta al futbol», apunta Ibarra. «Que siguen grups reduïts, coneguts i identificats fa més greu la no actuació. I deixa ben clara la impunitat amb la qual actuen», agrega Gisbert.

Pedro Cuevas, assassí de Guillem Agulló durant el judici.

Segons l’informe del Ministeri d’Interior sobre delictes d’odi, el País Valencià és el quint territori amb més incidents d’aquest tipus. Catalunya encapçala el rànquing. Amb tot, Ibarra assenyala que «diversos estudis europeus indiquen que el ministeri d’Interior només comptabilitza un 20% del total dels delictes d’odi». «Al territori valencià, segons els nostres càlculs aproximats, va haver-hi en 2016 sobre 1.500 delictes d’odi», afirma.

Vacunar la impunitat
Malgrat el progressiu declivi d’aquests grupuscles, la impunitat segueix present. «Cal estirar les orelles al Govern valencià. Tot i el canvi polític, no s’ha avançat en polítiques per prevenir aquestes actituds. És necessari un pla integral de prevenció per als joves i adolescents, ajudar a les víctimes, fomentar la denúncia, promoure les organitzacions que lluiten al costat dels afectats i aplicar l’article 510 del Codi Penal, que parla dels delictes d’odi», exigeix Ibarra.

«La violència feixista al País Valencià és un problema policial. I és l’Estat l’encarregat de solucionar-lo», assenyala Gisbert. «Que aquesta qüestió siga competència del Govern espanyol, no vol dir que la Generalitat Valenciana i els ajuntaments no tinguen res a fer. Han de millorar, per exemple, la resolució dels problemes de convivència, especialment, els municipis. Experiències com la de Vic, serien molt interessants», diu el secretari d’Acció Cultural del País Valencià, que afegeix: «També cal que es cree algun organisme que faça una recollida de les dades i s’estudien aquestes qüestions, fins ara oblidades. Emprendre una tasca pedagògica, amb la gran capacitat de les institucions per canviar mentalitats, és fonamental».

Unes mesures que, segons Ibarra, són necessaris per alimentar els anticossos de la ciutadania per aturar els bacteris feixistes. «Sense una política decidida, i amb l’existència de grups que actuen amb impunitat, Espanya pot ser víctima també del sorgiment de formacions d’extrema dreta com ocorre a Europa. És cert que, afortunadament, no s’hem contagiat. Però, si no es desarticula aquestes organitzacions minoritàries, només serà qüestions de temps», conclou. Els riscos de la impunitat feixista. La impunitat del feixisme valencià

Font: La impunitat del feixisme valencià – El Temps
http://eltemps.cat/la-impunitat-del-feixisme-valencia/

dijous, 13 d’abril de 2017

Català, llengua minoritaria o minoritzada?

No és el mateix ser una llengua minoritària que una llengua minoritzada. 
A través d'aquesta pàgina, exposem els motius pels quals el català és una llengua minoritzada, és a dir, que pateix una restricció dels seus àmbits i funcions d'ús, i no pas una llengua minoritària. 

El pes demogràfic del català

Una llengua minoritària és una llengua que té un nombre de parlants numèricament inferior a altres llengües, ja sigui en perspectiva mundial o en un determinat territori.
Si endrecéssim les 6.000 llengües del món segons el seu nombre de parlants, el català se situaria entre el lloc 70 i el 100. A l'Estat espanyol, en què viuen la majoria de parlants, el català és la segona llengua més parlada de l'Estat, amb 9,5 milions de parlants, dels quals més de la meitat l'utilitzen habitualment. El català no és, doncs, una llengua minoritària en el context en què es parla. Sí que podem considerar, però, que el català és una llengua minoritària als estats francès o italià, atès que són estats molt grans i el català hi és parlat en un territori molt petit i poc poblat.
El català és una llengua altament vital. El factor més rellevant és el fet de comptar amb una transmissió intergeneracional positiva, és a dir, que hi ha més persones que la parlen amb els fills que persones que la parlaven amb els seus pares.
El català és una llengua altament vital. El factor més rellevant és el fet de comptar amb una transmissió intergeneracional positiva, és a dir, que hi ha més persones que la parlen amb els fills que persones que la parlaven amb els seus pares. El català atrau nous parlants en la transmissió als fills que fan parelles en què només un dels dos progenitors parlava català amb els seus pares i, fins i tot, en la de parelles en què cap dels pares té un origen lingüístic català. Cal destacar, a més, que és una llengua altament vital en la vida social, laboral i en les noves tecnologies. El català és la 17a llengua del món a la Wikipedia, la 19a a Twitter i la 27a del món en pes econòmic, segons l'Institut Steinke de Bonn. A més, és la setena llengua més apresa entre els habitants de la Unió Europea.

Una llengua minoritzada

Les dades de vitalitat del català, però, contrasten amb el seu baix reconeixement. Si fem cas de la definició del TERMCAT, podem entendre que el català es troba en una situació de llengua  minoritzada atès que «pateix una restricció dels seus àmbits i funcions d'ús en un territori determinat, de tal manera que no serveix o no és necessària per a la major part d'ocasions o àmbits en què cal usar la comunicació verbal».
El català arrossega una llarga tradició de persecució i marginació per part dels estats espanyol, francès i italià que es manté en l'actualitat, encara que en alguns casos tingui un reconeixement de cooficialitat regional. En l'Europa actual, els Estats fan oficials les llengües pròpies a partir d'un nombre de parlants. Totes les llengües pròpies del territori de la Unió Europea han estat declarades oficials del seu Estat i de la Unió Europea si són parlades per més de cinc milions de persones en un mateix Estat o per més del 10% de la població d'un Estat.
El català es troba en una situació de llengua  minoritzada atès que «pateix una restricció dels seus àmbits i funcions d'ús en un territori determinat, de tal manera que no serveix o no és necessària per a la major part d'ocasions o àmbits en què cal usar la comunicació verbal».
El català és una llengua que compta amb més parlants que 11 de les llengües oficials de la Unió Europea, algunes de les quals tenen una mida notòriament més petita, com el maltès (28 vegades inferior en nombre de parlants al català) o el gaèlic irlandès (36 vegades inferior en nombre de parlants a la nostra llengua). Tot i aquestes dades, el català no és llengua oficial de la Unió. Podem dir, doncs, que no hi ha cap llengua pròpia europea de les seves característiques amb un nivell tan baix de reconeixement. 

Els àmbits de la minorització

Tot i que un 36% de la població de Catalunya declara parlar com a llengua habitual el català, l'any 2015, només un 8,4% de les sentències judicials que es van dictar a Catalunya van ser en la llengua pròpia. Al País Valencià i les Illes Balears, la xifra és molt inferior. L'àmbit de la justícia és completament hostil a un ús normalitzat del català. A més d'un funcionament quotidià que margina la llengua, podem trobar un munt d'obstacles que el català ha de salvar si vol ser utilitzat en unes proporcions similars al seu pes real.
I és que si mai entreu a un jutjat, hi podreu trobar jutges, fiscals i secretaris judicials que no han hagut d'acreditar coneixements de la nostra llengua per treballar allà on és pròpia. És molt probable, per tant, que necessitem un traductor per parlar la nostra llengua. També hi veureu advocats que no han pogut estudiar la legislació en català, procuradors que no saben que disposen de determinats models d'impresos judicials en català. Tot plegat si, amb sort, no topeu amb algú que us suggereix subtilment que no parleu en català o que us discrimina obertament amb una actitud completament contrària als drets lingüístics que preveu la legislació espanyola. I és que el dret reconegut que tenim de parlar-lo com a llengua oficial queda sovint en paper mullat.
Les discriminacions lingüístiques són un fet habitual en l'atenció que presten les administracions espanyoles a la ciutadania.
Les discriminacions lingüístiques són un fet habitual en l'atenció que presten les administracions espanyoles a la ciutadania. A la Plataforma per la Llengua hem recollit, des del 2007, més de 100 casos en què es negava l'atenció al ciutadà, se'l vexava per parlar en català o, fins i tot, se l'agredia. El darrer dels casos ha estat el d'un professor universitari que ha estat multat amb 601 euros per no atendre l'exigència de parlar en castellà a un policia a l'Aeroport de Barcelona, en aplicació de la «Llei Mordassa».

Un estat a la contra que no rectifica

L'Estat espanyol és un estat que va a la contra dels drets dels catalanoparlants i incompleix, fins i tot, la legislació que aprova i els compromisos que adquireix de protecció de les llengües diferents del castellà. Una prova d'això és que incompleix reiteradament la Carta Europea de les Llengües Regionals o minoritàries 15 anys després d'haver-la ratificat. En el darrer informe del Comitè d'Experts del Consell d'Europa, l'organisme avaluador no va atorgar la qualificació de complerts a més de 40 punts de la Carta (tenint en compte només els incompliments envers el català).
L'Estat espanyol incompleix més de 40 punts de la Carta Europea de les Llengües Regionals o minoritàries (tenint en compte només els incompliments envers el català).
El Consell de Ministres va dictar sis recomanacions a l'Estat espanyol per avançar cap al ple compliment de la carta, però de moment les Corts espanyoles rebutgen totes les propostes de millora i adaptació als compromisos de la carta, com la implantació del requisit de coneixement del català per treballar a l'administració de justícia allà on el català és oficial o l'establiment d'un protocol per garantir que el ciutadà expressa l'opció lingüística a l'inici dels procediments judicials. Cal destacar, també, que ni França ni Itàlia han ratificat la carta per protegir els drets dels parlants de català a la Catalunya del Nord i a l'Alguer.
Finalment, cal destacar el gran nombre de lleis que imposen l'ús del castellà, fins i tot en els territoris d'Espanya on no és llengua pròpia. Aquest fet és especialment destacat en la legislació empresarial: 340 lleis obliguen a fer servir el castellà en el món dels negocis i 161 obliguen a etiquetar productes en castellà. En alguns casos, el català ni tan sols es pot fer servir. És el cas, per exemple de l'oficina espanyola de patents, en la qual és obligatori presentar tota la documentació en castellà.

Els efectes de la minorització

El resultat d'aquesta legislació desigual és que, a Catalunya, el 90% dels productes que s'hi comercialitzen no es troben etiquetats en català, una situació impensable en altres estats multilingües com Suïssa, Bèlgica o Finlàndia. Aquesta situació es deu al fet que, si bé les lleis que imposen l'etiquetatge en castellà s'apliquen de manera estricta, la llei que estableix l'obligatorietat de l'etiquetatge en català -la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya-, no s'aplica, tot i que es va aprovar ara fa més de sis anys.
A Catalunya, el 90% dels productes que s'hi comercialitzen no es troben etiquetats en català, una situació impensable en altres estats multilingües com Suïssa, Bèlgica o Finlàndia.
El fet que les lleis estatals siguin les úniques que l'Estat difon i les úniques que tenen garantit el seu compliment íntegre fa que les grans multinacionals no associïn el fet de vendre a aquesta comunitat lingüística amb dirigir-s'hi en la seva llengua. Sobten exemples com els de les grans empreses d'automòbils, cap de les quals té el web en català, si bé el tenen en la majoria de llengües en què l'Estat s'implica en llur protecció, incloses llengües tan poc parlades com l'islandès (300.000 parlants), l'estonià (1,1 milions de parlants) o l'eslovè (2 milions de parlants). En definitiva, els drets dels consumidors catalanoparlants estan infravalorats pel baix grau de reconeixement que té la llengua per part dels Estats on es parla.
Si volem poder viure plenament en català és molt positiu que tinguem consciència de parlar una llengua de gran vitalitat. És imprescindible, però, que siguem crítics amb aquells aspectes que impedeixen que la nostra llengua pugui ser parlada a tot arreu, que la minoritzen. Així doncs, si volem viure en català, la recepta és clara: parlem-lo sempre i desempelleguem-nos de tots els impediments que ens obstaculitzen a l'hora de fer-ho.
Font: Català llengua minoritaria o minoritzada | Plataforma per la Llengua

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA