Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 20 d’octubre de 2017

EL FINAL D'UNA HISTÒRIA DEPLORABLE?

Albert Sánchez Piñol: «La deplorable història dels catalans»


Acabo de fer cinquanta anys i en aquest mig segle no ha passat ni un any, ni un de sol, sense que el Govern espanyol no hagi emès una llei, o generat una política, en contra de la llengua i la cultura catalanes. Així, potser la pregunta correcta no és “per què hi ha tants catalans que no volen ser espanyols?”, sinó “per què Catalunya encara segueix dins d’Espanya?”.

Fins al segle XV les dues potències dominants de la península Ibèrica eren Castella i Catalunya. Dos països molt diferents, tant per raons geogràfiques com polítiques. A Castella, país interior i de secà, s’havia refermat el principi absolutista segons el qual “la paraula del rei és llei”. En canvi, a la Catalunya mediterrània els monarques mantenien unes relacions molt més complexes amb les institucions populars, com el Parlament o les Corts. Com diria un observador atònit, “per als catalans el rei només ho és in abstracto”, mentre que un altre explicaria que “les últimes Corts han deixat els catalans més repúblics que els anglesos”.

Al segle XV els dos països s’uneixen per casament reial. Però cal entendre-ho bé: no es fonen; les sobiranies respectives es mantenen intactes. Catalans i castellans es deuen al mateix monarca, però les atribucions d’aquest, almenys a Catalunya, continuen sent tan limitades com antigament. Amèrica esdevé una empresa purament castellana perquè, com que Catalunya és un regne a part, no té drets. No hi ha “conquistadors” catalans.

Coincidint amb la unió dinàstica —oh, paradoxa!— s’inicia l’autèntica rivalitat entre Castella i Catalunya. No pot ser de cap altra manera: es tracta de models polítics antipòdics. Els catalans no participen en l’empresa imperial castellana. Les lleis de Barcelona, per exemple, impedeixen que el rei recluti catalans per lluitar fora de Catalunya. Així, Castella sosté en solitari les guerres de Flandes, d’Amèrica. Els catalans són acusats d’insolidaris. Fins i tot el mateix Quevedo els tracta de “lepra de tots els reis”. Però hi ha alguna cosa més. Amb l’expulsió dels jueus el 1492 el regne necessita buscar un substitut de l’“enemic interior”. Sobre qui recaurà una càrrega tan pesada? L’imaginari col·lectiu espanyol que —avui dia!— es té dels catalans prové de llavors. El català com a criatura estalviadora, però reservada; laboriosa, però estranya. El català “fet a la seva”, potser perquè parla un altre idioma, i ho fa amb mala fe, perquè no entenguem el que planeja. Llest, o més aviat astut, però egoista.

El difícil equilibri entre els dos regnes acaba el 1700, amb l’esclat de la Guerra de Successió Espanyola. En realitat es tracta d’un conflicte a escala europea entre les dues potències del moment: França i Anglaterra. Els contendents busquen aliats; Castella s’alia amb França, Catalunya, amb Anglaterra. En els camps de batalla europeus es lluita pel predomini continental; a Espanya és una lluita a mort. Els catalans saben que si els seus enemics absolutistes vencen serà el final de les seves institucions. No és una guerra ètnica, sinó de projectes polítics, la qual cosa permetrà als individus creuar les línies: els dirigents catalans trien com a comandant militar de les seves tropes un castellà.

La guerra és ferotge. I el 1713, per interessos polítics, Anglaterra abandona Catalunya a la seva sort. Aïllada, Barcelona resisteix un any sencer de setge. Es rendeix el 1714, després d’un terrible assalt en el qual moren milers de civils i soldats. És un 11 de setembre: actualment el dia nacional de Catalunya, la Diada. Però si la lluita va ser ferotge, la repressió encara ho serà més. S’anul·len les institucions, es prohibeix la llengua, s’incendien dotzenes i dotzenes de localitats. Tres-cents anys després encara esglaia la correspondència dels oficials castellans: “Hauríem de penjar-los a tots” escriu un comandant a Madrid, “per desgràcia no podrà ser: ens falten forques”.

A partir del 1714, Espanya deixa de ser un estat confederal per convertir-se en el que encara és: un projecte de matriu estrictament castellana. I, tanmateix, cada vegada que s’ha proclamat una república, o ha mort un dictador, és a dir, a cada onada democràtica, Catalunya ha anat al capdavant de les ànsies de llibertat col·lectiva. Fins avui.

Avui una majoria de catalans comença a entendre que és impossible ser catalans dins d’Espanya. El poder polític espanyol és, simplement, massa inflexible, massa intolerant. La catalanitat es continua visualitzant com un element patogen, un tumor. Madrid ni tan sols ho oculta: “El nostre objectiu”, va proclamar recentment el seu ministre de cultura, “consisteix a espanyolitzar els nens catalans”.

Catalunya viu un procés de mobilització social extraordinari, inspirat en Mandela, en Ghandi. La seva demanda? Que la societat catalana pugui decidir lliurement el seu futur, una cosa que les lleis espanyoles impedeixen. No hi ha contraoferta: Espanya s’ha limitat a atemorir la societat catalana, a acusar els seus líders de “nazis” (per delirant que sembli, és així) i a brandir l’amenaça d’exclusió de la Unió Europea. Però si la UE ha fet tot el possible per mantenir en el seu si un estat llast i fallit com Grècia, per què hauria d’expulsar Catalunya, un país pròsper, ferotgement europeista, contribuent net i que acull tantes empreses europees? Quin mal ha fet Catalunya? Reivindicar el principi democràtic?

El 1714 Anglaterra es va sentir culpable d’haver abandonat els catalans a un destí tan atroç, i a Londres va aparèixer un manifest, The Deplorable History of the Catalans. Avui dia el que més tem Madrid és que un poder superior l’obligui a negociar amb els catalans. I això només ho aconseguirà una opinió pública europea informada. Si us plau, informeu-vos. El que està passant a Catalunya és magnífic. Una revolució cívica, una renovació democràtica. I escolteu totes les parts, no només els altaveus de Madrid. I, potser llavors, per fi, la història catalana deixarà de ser deplorable. I la d’Europa una mica més admirable.

dijous, 19 d’octubre de 2017

1997 02 Aquells dies a Bòsnia

Com recordo els viatges a Bòsnia entre l’agost de 1995, en plena guerra encara, i el desembre de 1998. Una època intensa, apassionada, enriquidora; a vegades frustrant i sempre commovedora. Ja Volim ljude u Bosni.

Pots seguir Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

dimecres, 18 d’octubre de 2017

El límit… de divendres

«Dissabte tindrem una fotografia clara que ens dirà si hi ha un camí en què Europa vol participar o si l'únic camí som nosaltres»



Mariano Rajoy ha posat sobre la taula un nou ultimàtum al president de la Generalitat, que s’acaba dijous. Però us he de dir que tinc la sensació que l’ultimàtum important no serà dijous, sinó divendres.

Dijous Rajoy anirà a Brussel·les, on haurà de participar en un Consell Europeu que es preveu molt poc agradable per a ell. La tensió pels fets del primer d’octubre és forta i uns quants estats han deixat entreveure que estan disposats a posar sobre la taula el debat sobre la violència i el dret d’autodeterminació dels catalans, Bèlgica i Eslovènia, especialment.

Però els debats els ordena el president Donald Tusk i els punts no es posen sobre la taula si ell no ho autoritza. I ací, en allò que passe dijous i divendres, podríem tenir una resposta sobre tot allò que va passar dimarts de la setmana passada i també sobre el futur immediat que ens espera a tots plegats. Ahir al vespre corrien molts rumors per Brussel·les que indicaven que Tusk mira de forçar un debat al Consell sobre l’actuació espanyola, debat que si es fes –només pel fet de dur-se a terme– ja seria devastador per a Espanya.

Si Tusk reacciona i obre la taula al debat, podrem posar la mà al foc que la suspensió de la independència, criticada i mal explicada, va ser sobretot un gest directe cap a ell, cap a la Unió Europea. I les coses que van passar aquell dia, en aquest context, s’entendran molt millor. El govern català calla hermèticament quan li demanen si hi va haver intervenció personal del president de la Unió. És raonable que ho faça i que no vulga alimentar rumors en una qüestió tan seriosa i transcendent com aquesta. Per això el límit de divendres és important. Si passa res, es farà públic i entendrem que efectivament hi ha alguna cosa es mou. Però si no passa res, crec que haurem d’assumir que no hi ha cap raó per a esperar res ni per a mantenir la suspensió de la independència.

Una pista relacionada clarament amb això, la tindrem en el moment que Mariano Rajoy anunciarà l’inici de l’aplicació del 155. Si ho fa dijous mateix, quan comence la cimera ordinària de la Unió o si s’espera a tornar a Madrid, divendres a la nit o dissabte.

Passe l’una cosa o passe l’altra, dissabte tindrem una fotografia clara que ens dirà si hi ha un camí en què Europa vol participar o si l’únic camí som nosaltres. Tot esperant que les capitals, al marge de la Unió, prenguen posició quan passen les coses, com els eslovens han deixat entendre.

Font: El límit… de divendres | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

dimarts, 17 d’octubre de 2017

TOTS DAVANT DEL MIRALL

Policies nacionals a l’entrada d’un col·legi electoral de Tarragona el passat 1 d’octure. Foto: Eduard Boada.

Experts europeus alerten de la pervivència del franquisme a Espanya. Està bé que ho diguin, però ja ho sabíem. Només cal viatjar una mica per veure carrers i places dedicades a generals facciosos i homenatges als màrtirs per Espanya (i ja sabem què vol dir) ; o la legalitat de Falange o de la Fundació Francisco Franco, alimentada amb diners de tots, i la impunitat amb què actuen violentament arreu. No és d’ara. El procés d’independència l’ha fet aflorar amb més plenitud. Això és tot.
La situació actual ens posa a tots davant del mirall. Així que tenim burgesos independentistes, anarquistes antiestat manifestant-se al costat dels qui demanen la construcció d’un de nou, excomunistes cada cop més conservadors aplaudits per la dreta, socialistes que callen (o reaccionen forçats, tard i malament) davant la brutalitat policial contra els seus veïns i admeten sense embuts la intervenció de l’autonomia; gent d’esquerres a qui la defensa de la democràcia acosta al sobiranisme; capellans valents i bisbes covards (o directament neofranquistes), i molts ciutadans il·lusionats (i decebuts), i ferits i humiliats i ofesos.
“EL PROCÉS INDEPENDENTISTA FA AFLORAR AMB MÉS PLENITUD LA PERVIVÈNCIA DEL FRANQUISME”
Tenim ciutadans amb les mans enlaire que reben i ciutadans uniformats que peguen i d’altres sense uniforme que feliciten els qui peguen. I ciutadans estressats i enrabiats i desconcertats, a totes bandes, a favor i en contra. I mitjans de comunicació que inventen una realitat malgrat l’evidència.
I una ministra de defensa que obre un interrogant en lloc de garantir que l’exèrcitno es girarà contra els ciutadans, i un ministre d’exteriors que menteix sense vergonya en una televisió francesa dient que aquí no s’ensenya castellà, un portaveu del PP que amenaça de mort el president de la Generalitat  i un president de la comissió europea que diu que no dona suport a la independència perquè d’altres també podrien voler-la i Europa no pot tenir tants països (ell, de Luxemburg, que té menys població que Barcelona). Ah i Josep Piqué, ministre d’Aznar i extremadament bel·licós contra el procés, premiat amb el consell d’administració d’Aena. Sí, aquesta empresa estatal que funciona tan bé al Prat. Tots davant del mirall. Així estem, l’olla bull. Però no és un quadre estàtic. Mai no ho és.
“LES ELITS ESPANYOLES PORTEN SEGLES PARASITANT L’ESTAT. NO SABEN DIALOGAR”
Fet i fet, el món no ha canviat tant. Coses de la història, que sempre va a l’engròs i compta per mil·lennis. Des que Darwin va dir que havíem baixat dels arbres i ens havíem alçat han passat molts anys però ens hem allunyat poc de la soca. Just és reconèixer-ho. El benefici i el poder que el garanteix continuen sent l’eix de les nostres vides. Faríem bé de no oblidar-ho.
El govern d’Espanya se sent mascle alfa des de sempre (malgrat haver perdut un imperi i haver sortit vergonyosament corrent del Sàhara), així que no és capaç de dialogar, no en sap. Les elits extractives espanyoles (econòmiques, polítiques i funcionarials)  porten segles parasitant l’estat, convençudes que l’estat és seu. Ho hem d’entendre.
“OBLIDEU TOTA ESPERANÇA EN PP, PSOE I CIUTADANS. I EN AQUESTA EUROPA QUE FA NÚMEROS SENSE PRINCIPIS”
Un PP neofranquista nodrit d’ extractors: alts funcionaris, que en controlen efectivament la maquinària; empresaris enriquits pel BOE (i el DOG), i una munió de personatges que ostenten càrrecs ben remunerats (en l’esport, el turisme, la cultura, les comunicacions…) no poden tenir cap estímul per renunciar a la bicoca.
Tampoc pot esperar-se res més que duresa d’un Ciudadanos/Ciutadans que va semblant-se cada cop més a la Falange en la seva barreja d’extremisme dretà i populisme regeneracionista.
I el PSOE? Bé, després del que hem sentit de Guerra, González, Bono i Iceta (que ja dóna per bona la intervenció dels mossos) és difícil creure en el seu federalismefundacional  (recordem, d’altra banda, que Largo Caballero i Besteiro van col·laborar amb la dictadura de Primo de Rivera.)
“TINGUEM ESPERANÇA EN NOSALTRES. LLARG O CURT, AQUEST ÉS UN CAMÍ D’UNA ÚNICA DIRECCIÓ”
Oblideu tota esperança en ells, doncs. Com diu un amic meu en clau de caricatura, som una granja de ponedores en el seu benefici (i en el de la gran patronal catalana).  I així ho deu veure també aquesta Europa que fa números amb més misèria que principis, i es deu preguntar qui pagarà el deute espanyol, ja per sobre del 100% del PIB si la granja s’independitza i qui haurà de posar els ous llavors.
Tinguem tota esperança, doncs, en nosaltres. Llarg o curt, més o menys costós i tortuós, aquest és un camí d’una única direcció. Moisés no va baixar del Sinaí amb un onzè manament per als espanyols consagrant la indissoluble unitat de la pàtria; les fronteres s’han mogut sempre. Recordem que no hi ha cap generació major d’edat que hagi conegut un únic mapa del món. Per què hauria d’aturar-se ara la història?

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Ni l’odi ni la fractura ni el caos que voldrien

IGNASI ARAGAY


A Catalunya no hi ha ni odi, ni fractura social, ni caos. Els que ho diuen i ho repeteixen són els que ho estan intentant provocar, sense sortir-se’n. Són els que van enviar la Policia Nacional i la Guàrdia Civil a reprimir amb violència ciutadans indefensos que només volien votar, els que estan incentivant la fugida de bancs i empreses encara que generi inestabilitat econòmica, els que incendien l’ambient polític posant alts funcionaris a la presó, els que donen aire i toleren l’aparició al carrer de la violenta ultradreta feixista, els que han convertit els mitjans de comunicació estatals en una màquina de distorsió i criminalització de la Catalunya sobiranista...
I tot perquè no accepten que es pugui fer un referèndum pactat. Tot perquè es veu que la unitat d’Espanya és sagrada i, si cal, es manté a costa de destrossar la societat catalana, la seva economia, les seves institucions, d’intentar crear-hi un conflicte que mai no ha existit, com mai no hi ha hagut la guerra de llengües que porten anys i panys promovent sense èxit. Hi ha milers d’independentistes castellanoparlants. També hi ha molts unionistes catalanoparlants. Però no volen que ens parlem, i encara menys que ens comptem, que votem. Volen que ens odiem. Aznar ja ho va dir: “Abans es trencarà Catalunya”. A fe que ho estant intentant.
Malgrat tot el que hem viscut i estem vivint aquestes setmanes, a Catalunya no hi ha cap clima d’odi ni hi ha fractura, per molt que un dia sí l’altre també ho proclamin els titulars de la Premsa Nacional (no ho confonguem amb Policia Nacional), que inventen una realitat desitjada. És a dir, que menteixen. Caos? Sisplau! La realitat és que és i serà molt difícil trencar el tarannà convivencial de la societat catalana, amb la seva arrelada no-violència, amb la seva hipersensibilitat democràtica i la seva diversitat i tolerància. No se’n sortiran.
Si veig una manifestació espanyolista, m’empasso el mal rotllo que em produeix: a mi em recorda altres èpoques, però m’aguanto. Tenen tot el dret d’expressar-se, només faltaria: això sí, em sembla curiós que el seu seny consisteixi a tenir com a crit de guerra “ Puigdemont, a prisión ” i em sembla lamentable i significatiu que sempre acabin amb incidents violents. En tot cas, l’endemà tots convivim educadament al mercat, al teatre, al metro, a la feina. Fa temps que hem après a respectar la diferència. Als balcons hi ha convivència de banderes. La gent ni s’insulta ni es gira la cara pel carrer.
Ara, esclar, tots estem més polititzats i implicats que mai. ¿No és precisament el que reclamàvem fa uns anys? Quan regnava la desafecció, cap a l’Espanya aliena a les peticions de Catalunya, però també cap a la política en general, cap a la corrupció, aspiràvem a més participació. Doncs ara som molts els que participem i discrepem i sortim al carrer. L’independentisme, tan massiu i pulcre, tan estètic. I l’espanyolisme, ara desvetllat, fent esforços per contenir la bèstia franquista que mai s’ha tret de sobre, que crema estelades i agredeix ciutadans. L’espanyolisme té un problema greu. Però ningú li nega el dret a existir, tot i que en un país menys autoindulgent amb el seu passat més negre la ultradreta explícitament feixista estaria prohibida.
Ara vindran setmanes encara més complicades. Caldrà no caure en provocacions. Catalunya haurà de superar una nova prova. El sobiranisme serà acorralat, l’Estat el voldrà humiliar, i la resposta de nou haurà de ser exemplar: que el món vegi on és la intolerància, quina estranya llei gasta Madrid. Serà dur. Voldran imposar-se per la força, i de passada inocular-nos l’odi, la fractura i el caos. Doncs no. Com sempre, la resposta haurà de ser ferma i serena. Aquesta és la nostra força, la nostra dignitat.

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

dissabte, 14 d’octubre de 2017

L’espurna sobiranista valenciana

La flama pel dret a decidir a Catalunya va desprendre petites espurnes al País Valencià. Si bé el territori valencià encara està lluny de cap pulsió sobiranista, l’any 2013 va nàixer la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. Una entitat que defensa el dret a decidir dels valencians, però que no el circumscriu només al fet nacional.


Segueix El Temps a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges


El PP volia actuar de bomber, però va acabar convertint-se en piròman. La campanya contra l’Estatut català del 2006 i la sentència posterior del Tribunal Constitucional va provocar una onada civil que ha desencadenat un procés independentista que veu a tocar el moment de proclamar la República Catalana

Aquella flama sobiranista catalana,  que anava agafant cada vegada més embranzida durant l’any 2013, va desprendre petites espurnes arreu del País Valencià. “L’avui encara esquifida Esquerra Independentista necessita fer un paper multifacètic, creixent numèricament i madurant políticament, garantint que alhora que es desplega la unitat popular per tot el País Valencià, s’impulsa també el desenvolupament de les estructures que possibilitarien l’exercici del dret a decidir”, escrivia l’activista Antoni Infante el febrer de 2013 al Diari La Veu

Una reflexió, però, que va transformar-se. A partir d’aquella idea, i influenciats pels esdeveniments al Principat, es va llançar un manifest que va recollir milers de signatures. Amb crítiques a la desfeta d’Almansa del 1707 per la pèrdua dels Furs i a “l’espoli fiscal” que pateix un País Valencià “convertit en colònia interior”, aquell text reclamava el dret a decidir dels valencians com a subjecte polític propi. 

Presentació del manifest pel dret a decidi al País Valencià | EL TEMPS

Ara bé, els impulsors del manifest no volien que aquell clam quedara com un fet aïllat i anecdòtic. I la solució trobada fou la creació d’una entitat que aixoplugara la reivindicació sobiranista. Amb el Teatre El Micalet de València com a escenari i les veus de l’escriptora Gemma Pasqual, l’activista Belén Agulló —germana del militant antifeixista assassinat per un grupuscle nazi l’any 1993, Guillem Agulló—, la periodista Tona Català i la professora universitària Encarna Canet, va nàixer la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. El col·lectiu sorgia amb el suport d’històriques personalitats del nacionalisme autòcton i amb l’adhesió de dirigents de tot l’espectre de l’esquerra valenciana. 
Una flamarada ben viva
Tres anys després d’aquella fita, la guspira encara és viva. Encara més, s’ha transformat en una flama que va guanyant roig amb un vent que bufa adagioperò constant. I tot i que la plataforma va experimentar una etapa en què va convertir-se en una mena d’aglutinador d’altres entitats, finalment va emprendre el seu camí com a col·lectiu consolidat. “No tenia sentit reproduir els debats que es donaven en altres plataformes”, apunta Infante, portaveu de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. 
Amb quasi mil adherits, l’entitat sobiranista està organitzada per assembles territorials majoritàriament d’àmbit comarcal amb l’objectiu de tenir presència arreu del País Valencià. La Plataforma pel Dret a Decidir compta amb organitzacions a les comarques de l’Alt Maestrat, l’Horta, l’Alcoià-Comtat, les Marines, la Vall d’Albaida, dues a la Plana i una a la ciutat de Castelló. “El creixement, però, no s’atura. Hi ha processos avançats de crear una assemblea territorial a l’Alacantí, a la Safor i al Vinalopó, especialment, a la ciutat d’Elx i a les seua rodalia”, explica Infante. 
La Plataforma pel Dret a Decidir al País Valencià, tanmateix, també s’estructura mitjançant sectorials d’àmbits concrets. Joves Decidim —la rama juvenil de la plataforma—, Dones Decidim —la sectorial feminista—, Decidim Exterior — “una fita molt important ja que és de les poques organitzacions valencianes amb una delegació exterior i que està en procés d’expansió”, ressalta Infante— o l’animalista en són les més destacades. 

“En aquesta qüestió, sí que tenim com a mirall l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Ells han aconseguit desenvolupar sectorials molt potents, un fet que nosaltres volem fer a poc a poc”, assenyala el portaveu de la plataforma sobiranista. “Ara, per exemple, volem impulsar una sectorial institucional, d’aquells adherits que ostenten majoritàriament en ajuntaments algun càrrec públic”, expressa el portaveu de l’entitat.  Cesc Ballester, coordinador de la branca juvenil de l’entitat, ressalta, precisament, que “era molt important gaudir d’una sectorial destinada a les generacions més joves, ja que ajuda a captar un públic de menys edat”. El mateix opina Encarna Canet, responsable de Dones Decidim: “Teníem clar que calia crear una sectorial de dones per aconseguir que el missatge feminista i de gènere estiguera més present”. 

La plataforma, però, no sols és plural en l’aspecte organitzatiu. També ho és en l’ideològic. “Nosaltres, a més, volem remarcar que són una organització plural, en la qual sota l’objectiu del dret a decidir caben diferents pensaments. Per això, compten amb adherits de les principals formacions d’esquerres del País Valencià”, afirma. Al secretariat nacional de la plataforma, per exemple, hi ha dos càrrecs de Compromís, com ara la regidora a Alaquàs (Horta) Consol Barberà i Àlex Ruiz, que va convertir-se fa poc temps en alcalde de Bellreguard (Safor). “Vaig fer-me de la plataforma perquè sóc un convençut del dret a decidir del poble valencià”, afirma l’alcalde de la coalició valencianista.
Decidir-ho tot
Tot i nodrir-se de destacats referents de l’independentisme valencià i gaudir d’una estructura interna similar a l’ANC, la plataforma no és independentista. “No som una entitat independentista. Si ho fórem, només estaríem en capacitat de dirigir-nos a un determinat sector ideològic”, explica Infante. 

“Nosaltres plantegem el nostre radi d’acció en el dret individual, col·lectiu i de país de decidir. Però de poder decidir-ho tot, no només la qüestió nacional o identitària”, indica. “El nostre objectiu és que la ciutadania valenciana s’apodere i puga decidir-ho tot, que siga realment sobirana en tots els àmbits que l’envolten dia a dia”, agrega el secretari d’organització de la plataforma, l’activista castellonenc Oriol Artero


Amb l’infrafinançament dels valencians copant tots els debats, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià ha centrat els seus esforços en campanyes per denunciar “l’espoli fiscal” que pateixen els valencians i a fer consciència en favor d’una major sobirania impositiva del territori valencià com a solució al problema del maltractament fiscal de l’Estat espanyol. “El País Valencià ha de plantar-se. No pot consentir aquesta dominació econòmica”, exigeix Infante. 

Per tal de reclamar un millor tracte fiscal, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià va impulsar junt amb altres organitzacions com ara Escola Valenciana i Intersindical Valenciana una crida a favor del finançament, que va plasmar-se al carrer en una manifestació el 10 de juny a València. Amb el lema “Contra l’espoli, volem les claus de la caixa”, diversos centenars de persones van marxar per la capital valenciana, amb la presència de càrrecs de les forces del Botànic i del Consell, com ara el conseller d’Hisenda, Vicent Soler, o la número dos d’aquest departament, Clara Ferrando. Amb tot, no ha sigut l’única acció en favor d’una major sobirania fiscal en la qual ha participat l’entitat sobiranista. També s’implicaren en la campanya “els diners dels valencians a casa”. 



Transversalitat. La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià busca realitzar un missatge transversal a favor de la sobirania del poble valencià en la qual figuren totes les ideologies. L’exemple més clar fou la xarrada realitzada el passat 29 de setembre, en la qual van participar quasi totes les formacions de l’arc parlamentari valencià, fins i tot el PP. 

L’organització sobiranista, al seu torn, ha realitzat diverses xerrades i fòrums de pensament per tractar la qüestió del finançament. Una de les taules rodones més destacades va celebrar-se fa unes setmanes a Vilafamés (Plana Alta). El debat comptava amb la presència del diputat del PP a les Corts Valencianes, Rubén Ibañez, i amb l’exsíndic de Ciutadans i ara parlamentari no adscrit, Alexis Marí. La plataforma també ha anunciat que serà de la partida en la pròxima manifestació valenciana contra l’infrafinançament. 

Més enllà de la qüestió fiscal, la plataforma està dissenyant una campanya en favor del municipalisme i ha impulsat el llibre El País Valencià que volem(Edicions de 1979), una obra que “proposa idees per resoldre els problemes actuals del País Valencià”, afirma Infante. 
La unitat, a la recambra
Encara que la Plataforma pel Dret a Decidir té com a objectiu aconseguir que el  País Valencià siga un subjecte polític propi, l’organització sobiranista no està aïllada de la resta de territoris amb llengua i cultura comunes. És per això que després d’un debat intens d’un any al si de les tres entitats i també entre ells, el 22 d’abril de 2016, a tres dies de la commemoració de la desfeta d’Almansa, l’ANC, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca i la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià creaven la Coordinadora d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans. 

La plataforma unitària dels tres territoris, presentada a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, “recollia la solidaritat entre els tres territoris i la qüestió federal, fonamental per remarcar els ritmes, les diferències i particularitats de cadascun”, reivindica Infante. “Ho vam fer des de l’absoluta independència i reconeixent que cada territori és un subjecte polític”, recorda. 
Tanmateix, la repressió policial judicial de l’Estat contra el referèndum català va provocar que l’entitat sobiranista valenciana realitzara diversos actes en solidaritat amb Catalunya. La plataforma, no debades, va tornar al Teatre El Micalet de València per fer una xarrada, que va omplir la sala de gom a gom, a favor de la votació de l’1 d’octubre i del dret a decidir dels valencians. També, i després de la violència policial contra les urnes el dia del referèndum, la plataforma va convocar una de les manifestacions més massives que s’han celebrat darrerament al País Valencià. Un clam de solidaritat amb el Principat que també mostrava com la guspira sobiranista valenciana va creixent a poc a poc per convertir-se en una flama viva.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124  

divendres, 13 d’octubre de 2017

EL MOMENT DE LA VERITAT


Benvolgues amigues i amics,

Després de molts moments intensos arribem al moment de la veritat. El poble va parlar l'1 d'octubre, la majoria parlamentària i el govern han assumit el mandat i han dissenyat una estratègia guanyadora.

S'ha optat per oferir diàleg i entesa al govern espanyol per fer més transitables aquests darrers passos cap a la República. Malgrat això l'horitzó que s'intueix és una reacció antidemocràtica del govern espanyol.

La decisió de donar, dimarts passat, una oportunitat al diàleg va ser una aposta arriscada però honesta. Ningú sap del cert si el diàleg arribarà a bon port, però hi ha el convenciment que calia haver-ho intentat. Així ho demanen els actors internacionals que en aquests moments intenten obrir canals de comunicació entre els governs català i espanyol.

La premsa internacional ha recollit i valorat aquesta voluntat de diàleg. El govern espanyol i els principals partits no han valorat el gest i s'han refugiat en la intolerància que els caracteritza.

Els propers dies seran determinants. Ningú ha de témer; la mà estesa al diàleg és absoluta i honesta, però en cap cas amaga cap renúncia a la proclamació de la República, ni menys encara es pot interpretar com una via al reformisme constitucional.

Els nervis i neguits són comprensibles. Però aquests no ens poden portar ara a desconfiar d'aquells que fins ara tan bé ens han representat.

Dilluns serà un dia determinant. Al matí l'Audiència Nacional decidirà com procedir sobre les denúncies per sedició contra la meva persona, el president d'Omnium, el major i una intendent dels Mossos d'Esquadra. Tinc la sensació que estem sent utilitzats com a ostatges per part de la fiscalia i altres altes instàncies espanyoles.

També dilluns el govern Rajoy decidirà amb molta probabilitat dinamitar les institucions de la Generalitat per posar-les sota el seu control.

Passi el que passi les properes hores, us emplaço perquè:
1. Mantinguem la cadena de confiança que ens ha fet tan forts fins al dia d'avui. Mantinguem la certesa que no hi ha marxa enrere en la nostra determinació de construir un nou Estat independent en forma de República.
2. Estiguem atents als canals de comunicació davant possibles mobilitzacions i no descartem novament aturades massives del país.
3. Mantinguem sempre una resposta no violenta i pacífica davant la més que probable actitud repressiva i violenta de les forces policials. Ells necessiten un relat violent per justificar les seves decisions i repressió. No els hi donarem. Som gent pacífica.
4. No defallim. Si ens mantenim units i ferms, dirigents polítics i poble, la fortalesa que tenim és immensa i guanyadora.
Gràcies pel vostre compromís. Amb l'esforç i generositat de tots guanyarem. Una abraçada!

Jordi Sànchez
President de l'Assemblea Nacional Catalana

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA