Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimarts, 19 de setembre de 2017

La normativa europea impedeix al govern espanyol de blocar els seus comptes

El govern espanyol va fixar un termini de quaranta-vuit hores per a acceptar la intervenció dels comptes



Avui s’acaba el termini de quaranta-vuit hores que el govern espanyol va donar a la Generalitat perquè presentés el compromís de no disponibilitat pressupostària, que a la pràctica implica la intervenció gairebé total dels comptes del govern. El ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, va amenaçar que, en cas que el govern es negués a presentar-lo, l’hi forçaria; per exemple, ordenant a les entitats bancàries que bloquessin els comptes bancaris de la Generalitat. Segons la Directa, Caixa Bank ja ho té tot a punt per a blocar els comptes del govern. Però fonts del Departament d’Economia van informar ahir VilaWeb que aquesta entitat bancària els havia dit que no havien fet cap canvi en aquest sentit.

Segons les mateixes fonts, Caixa Bank diu que no farà cap moviment sense haver-ho estudiat abans amb la seva assessoria jurídica. I, de fet, recorden que la normativa europea impedeix al govern espanyol de forçar aquest blocatge dels comptes: tant la directiva europea de serveis de pagaments com la d’emblanquiment de capital.

Recurs contra la intervenció
El vice-president, Oriol Junqueras, va dir ahir, en una entrevista a TV3, que presentarien ‘recurs amb efectes de suspensió’ contra l’ordre del Ministeri d’Hisenda espanyol que implica la intervenció de les finances de la Generalitat.

Junqueras va explicar que la intervenció dels comptes de la Generalitat que vol fer el govern espanyol significaria un blocatge pressupostari que afectaria nombrosos àmbits de l’economia, sobretot el pagament de serveis socials, com ara la renda garantida. Per això explicava que la decisió de Montoro té unes conseqüències de magnitud social que van ‘més enllà del debat sobre la independència i fins i tot del debat sobre la democràcia’. La intervenció del govern espanyol compromet les partides pressupostàries per al sector empresarial, la internacionalització de l’economia, agricultura, ramaderia i pesca, joventut, cultura, esports, habitatge i renda garantida. Junqueras ho va resumir així: ‘Ho bloquen tot i no permeten que nosaltres ho puguem assumir.’

Així mateix, va criticar que el govern espanyol s’escudés en la llei d’estabilitat pressupostària per adoptar un a mesura com aquesta, perquè Catalunya compleix els paràmetres de reducció del dèficit, creixement i pagament a proveïdors. ‘Ens intervenen i ens prohibeixen d’ajudar la gent aquells que s’han polit el fons de la Seguretat Social’, va reblar.


Pots seguir Boladevidre

diumenge, 17 de setembre de 2017

Neix la declaració de Menorca pel dret a decidir

ERC, Compromís, EH Bildu, BNG i MÉS signen un acord conjunt per reivindicar la “democràcia real”

LES CARES López, Iriarte, Martí, Balaguer i Campomar, ahir durant l’acte a Maó.
Més democràcia i més democràcies. Això és el que demanen les formacions polítiques que ahir es varen trobar a Maó per redactar i signar la Declaració de Menorca, un document conjunt que té com a objectiu ser una declaració d’intencions i un compromís en la defensa de la “democràcia real, el dret a decidir”. Els partits signants també volen que el text sigui una eina per expressar “el fracàs de l’estat espanyol per resoldre les necessitats de la gent i dels pobles”.
Impulsada per MÉS per Menorca, la signaren representants d’ERC, Bloc-Compromís, EH Bildu, el BNG, MÉS per Menorca i MÉS per Mallorca després d’haver-lo consensuat. I, amb les consignes, es vol demanar “més democràcia en general” pel que fa als “afers polítics i socials” i “més democràcies, en plural, pel dret a decidir el seu futur cadascun dels pobles que així ho desitgin”.

Intenció

L’objectiu de la trobada va ser redactar la declaració, però també, segons varen informar en un comunicat els seus participants, acordar “mantenir els lligams” i dur a terme una “col·laboració permanent” entre les formacions “amb vista a la realitat política i social” i per tal de mantenir la “interacció de les realitats concretes de cada uns dels territoris de les formacions signants” (Galícia, Euskadi, el País Valencià, les Balears i Catalunya).
Durant la trobada, cada un dels partits polítics va determinar les principals especificitats que afecten el seu territori. En el cas de MÉS per Menorca, foren quatre: la necessitat de fixar per llei una tarifa plana de 20 euros per al transport aeri, reformar i aprovar un nou Règim Especial de les Balears (REB) que ajudi a combatre els efectes negatius de la insularitat, insistir en el rebuig a les prospeccions petrolieres a la Mediterrània (una proposta que aquesta mateixa setmana el PP i Ciutadans han vetat al Congrés dels Diputats) i potenciar les polítiques de l’àmbit social, posant especial èmfasi en les educatives i en les sanitàries.
Per part seva, Joana Aina Campomar, diputada al Parlament balear i representant a la trobada de MÉS per Mallorca, va defensar ahir, després de la reunió, el compromís entre les formacions, ja que va afirmar que , tenint “un Estat ineficient i agressiu davant els problemes socials, els partits de l’esquerra sobiranista d’aquesta terra hem de fer front comú per tal de poder donar resposta a les demandes de la ciutadania”.
Segons varen informar en un comunicat, totes les formacions sobiranistes, a banda de defensar el dret a decidir i d’exigir més democràcia, amb la declaració volen evidenciar “el fracàs de l’estat espanyol” perquè consideren que el seu projecte polític està “esgotat” i és “incapaç”, i, a més, opinen que aquesta situació d’incapacitat “es demostra cada dia” quan l’Estat es troba sense capacitat per “resoldre les necessitats de la gent i les diverses reclamacions polítiques i socials dels pobles”.
En concret, la declaració denuncia que “els pobles que componem l’estat espanyol trobam en ell sordesa davant les demandes socials, econòmiques i polítiques”. Així mateix, s’hi afirma que l’Estat és ineficaç a l’hora de “generar millors condicions per a les classes treballadores i per generar canvis reals en el model institucional i d’organització política i territorial, com també el prejudici que això genera per als nostres pobles”.
És per aquest motiu que la Declaració de Menorca “inclou també l’exercici de la sobirania”, entès, segons afirmen els partits que la signen, “com el reconeixement de la pluralitat dels pobles de l’estat espanyol, els quals tenen la capacitat de decidir fins on volen arribar cadascun d’ells segons la voluntat social i democràtica”.

Els signants

Els assistents a la reunió i, per tant, signants de la declaració varen ser Maddalen Iriart, portaveu al Parlament basc d’EH Bildu; Eduard López, vicesecretari general d’Acció Política d’Esquerra Republicana Catalunya; Joana Aina Campomar, representant de MÉS per Mallorca; Mentxu Balaguer, membre de l’Executiva Nacional de Bloc-Compromís, i Nel Martí, coordinador General de MÉS per Menorca. Tot i que també són signataris de l’acord, cap membre del BNG va poder assistir a la trobada.
El text de la declaració critica una “democràcia de molt baix perfil, en què de la divisió de poder se n’ha fet una quimera” i un Estat que no lluita contra la desigualtat social, la precarització laboral o la fuita de joves i cervells.
Per això, consideren que l’esquerra sobiranista és “l’única eina possible per avançar, des de l’internacionalisme, cap a una democràcia plena, unes institucions netes i laiques i una vertadera separació dels poders legislatiu, executiu i judicial”.
La “monarquia anacrònica i caduca” i la corrupció com a “marca” són alguns altres dels aspectes que es denuncien en la declaració, on també es demana cercar un discurs “a favor de la pau, l’equitat, la sostenibilitat i la solidaritat”.


Fonts:
Pots seguir Boladevidre

dissabte, 16 de setembre de 2017

Per què la llei del referèndum no està fora del Dret

Ferran Armengol Ferrer 

Eleanor Roosevelt, Presidenta de la Comissió de Drets Humans per a la Declaració Universal de Drets Humans. (Foto: un.org)
L’altre dia em vaig trobar un col·lega que no veia des de feia un temps. La conversa va derivar cap a l’actual moment polític. En preguntar-li com ho veia, em va respondre, amb un aire compungit, “això és el fracàs de la política i el fracàs del dret. Estem fora del dret”. Des d’aquell dia no hi he deixat de pensar, més tenint en compte l’allau de declaracions de fiscals, catedràtics i altres juristes, que insisteixen que el referèndum convocat per a l’1 d’octubre no té base jurídica, ni en la Constitució ni en el dret internacional, o que es “salta” la Constitució i l’Estatut. De debò és així?
El dret és més que un conglomerat de normes i d’articles. És tot un sistema, articulat per uns principis, alguns de caire filosòfic, d’altres més tècnics, que s’utilitzen en la interpretació i l’aplicació de les normes, començant per la mateixa Constitució, raó per la qual ningú dirà que siguin “inconstitucionals”. Ben al contrari, és ineludible tenir-los presents a l’hora d’interpretar i aplicar la Constitució.
Entre aquests principis hi ha els que regeixen la relació entre el dret internacional i el dret dels estats, tant en l’esfera internacional com en la merament estatal. Cert, els estats són sobirans i ningú no els pot obligar a signar un tractat internacional o acceptar cap altra norma en aquest àmbit. Però un cop han acceptat la norma internacional, queden obligats a complir-la (pacta sunt servanda) tant davant dels altres estats com de la seva pròpia ciutadania. En el dret espanyol, aquesta acceptació s’expressa en la seva ratificació pel cap de l’Estat i la seva publicació al Boletín Oficial del Estado, que donen peu en l’àmbit internacional, al compromís d’Espanya i en l’àmbit intern, a la seva aplicació a tota la ciutadania, com a part de l’ordenament jurídic. Això significa que obliga a tots els poders públics de l’Estat, inclosos els autonòmics i locals, i fins i tot, pot ser invocat davant de jutges i tribunals.
Tractats ratificats per Espanya i múltiples declaracions de caràcter polític reconeixen el dret dels pobles a l’autodeterminació. No és possible dir que és “inconstitucional”
Per tant, quan diversos tractats ratificats per Espanya i publicats al BOE, als que cal afegir múltiples declaracions de caràcter polític, reconeixen el dret dels pobles a l’autodeterminació, no és possible dir que la invocació del dret d’autodeterminació dels pobles que integren l’Estat espanyol és “inconstitucional”. En aquest sentit, és important recordar que Espanya és part dels Pactes internacionals de drets civils i polítics i de drets econòmics, socials i culturals de 19 de desembre de 1966. Tots dos venen encapçalats pel reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles i tots dos van ser al seu moment (abans de la Constitució de 1978) ratificats per l’Estat espanyol i publicats al BOE. Per tant, en la interpretació i l’aplicació de la Constitució cal tenir en compte aquest principi, més quan la mateixa Constitució parla de “nacionalitats” i “pobles”, conceptes que remeten inevitablement a la idea d’autodeterminació, que, com ha recordat la Comissió de Venècia, té un vessant intern (la voluntat de participar en l’Estat) i extern (el dret a decidir si es vol sortir o no de l’Estat). És en aquest sentit que la Llei 19/2017, de 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació invoca els Pactes de 1966 i l’article 96 de la Constitució espanyola. No és cert, doncs, que “surti” de la Constitució com tants cops s’afirma.
Direu que el titular de la sobirania és l’Estat, que ha de vetllar per la integritat territorial. Deixant de banda que el concepte d’integritat territorial no és sinònim d’unitat de l’Estat, en el segle XXI no és acceptable exercir la sobirania com en els temps de Lluís XIV. La sobirania es basa en el consentiment dels governats, i aquests tenen un dret cada cop més desenvolupat a optar per quina sobirania trien, com es veu en matèria de nacionalitat. D’altra banda, el seu exercici s’ha de portar a terme no solament d’una forma democràtica sinó també ajustada a dret. I això ens porta a un altre dels principis jurídics fonamentals, la prohibició de l’abús de dret. Tornant al Codi Civil espanyol, “la llei no empara l’abús de dret”. Per tant, l’exercici abusiu de la sobirania deslegitima a qui l’exerceix. Aquesta deslegitimació provocada per l’abús de dret del Govern suposa, recíprocament, un mandat per als poders públics de Catalunya de protegir el dret de la ciutadania catalana a expressar la seva voluntat d’autodeterminació en compliment dels Pactes internacionals de drets civils i polítics i de drets econòmics, socials i culturals, d’acord amb el que estableix l’article 4.1 de l’Estatut d’Autonomia vigent. Aquesta voluntat d’autodeterminació és evident, no solament a la llum de les enquestes, sinó per la continuïtat històrica des de  l’Estatut de Núria, votat massivament pels catalans el 1931, fins a les diverses resolucions parlamentàries, que l’han invocat, sempre amb el suport de les opcions polítiques majoritàries al Parlament.
No estem davant del fracàs del dret ni de l’absència del dret. Ben al contrari, entomem un dret per al segle XXI, centrat en la voluntat de les persones
I és aquest el rerefons de la Llei 19/2017, de 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació. Els poders públics catalans –Generalitat, ajuntaments, diputacions, consells comarcals...– tenen, doncs, un fonament jurídic sòlid per aplicar les seves disposicions. D’altra banda, és important remarcar que aquesta llei no “proclama la independència”. Només estableix un règim adient per al referèndum, al que es poden acollir tant els del “sí”, com els del “no” com els que no vulguin votar.
Per tot això, tornant al començament, es pot afirmar que no estem davant del fracàs del dret ni de l’absència del dret. Ben al contrari, entomem un dret per al segle XXI, centrat en la voluntat de les persones. Ja sé que penses que el Tribunal Constitucional no “compra” aquest discurs, però friso per veure com s’ho farà per dir que uns tractats internacionals subscrits per Espanya no s’apliquen a l’Estat espanyol.

Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

divendres, 15 de setembre de 2017

CARTA A RAJOY I AL REI, DE PUIGDEMONT, FORCADELL, JUNQUERAS I COLAU (text íntegre)


Govern i Ajuntament de Barcelona proven —de nou— de desbloquejar la situació d'enrocament amb l'executiu de Mariano Rajoy. El president Carles Puigdemont, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i també el vicepresident Oriol Junqueras i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, han enviat una carta al president espanyol i al Rei per tornar a expressar la seva voluntat a dialogar per trobar una sortida al conflicte entre Catalunya i Espanya.
Segons El Matí de Catalunya Ràdio El Món a RAC1, a la carta reclamen "abordar de quina manera es pot arribar a un acord perquè els catalans puguin votar en un referèndum" amb un diàleg obert i sense condicions perquè així es pugui sentir la veu de la ciutadania. Ara bé. També denuncia "una ofensiva de repressió sense precedents" de l'Estat.
El Financial Times publicarà la carta aquest matí.

Barcelona votarà

La carta arriba hores després que el Govern i l'Ajuntament hagin arribat a un acord sobre el referèndum de l'1 d'octubre, per tal que es pugui votar a la capital catalana. L'alcaldessa de Barcelona va anunciar ahir que s'ha trobat una fórmula segons la qual l'1-O es podrà votar a Barcelona "sense posar en risc" ni la institució de l'Ajuntament ni els "servidors públics".
Mentrestant Puigdemont es va felicitar pel pacte, i va insistir que "és un bon acord". "El compromís de l'alcaldessa ha estat inequívoc", va apuntar.
L'acord es va fer tot i que el secretari de l'Ajuntament, que és un funcionari estatal, havia apuntat en un informe que el govern de Colau ha d'acatar la providència del Tribunal Constitucional i no ha de col·laborar en el referèndum de l'1-O cedint col·legis electorals perquè, d'altra manera, pot tenir conseqüències "penals".


Text de la carta:

“Los conflictos políticos se resuelven, en los sistemas democráticos, a través de propuestas políticas que son consecuencia de negociaciones y diálogo. Entre Catalunya y el Estado español existe un evidente conflicto político que viene de lejos y que hemos intentado resolver con el máximo acuerdo. Pero la respuesta siempre ha sido una negativa o, peor aún, una reacción regresiva insostenible. Cuando el Tribunal Constitucional tumbó el Estatuto, que previamente había sido votado por los parlamentos catalán y español y aprobado en referéndum por los ciudadanos de Catalunya, se rompió el pacto constitucional de 1978.

Posteriormente, se han formulado propuestas como un pacto fiscal en la línea del concierto económico de que dispone el País Vasco o una consulta no vinculante para conocer la opinión de los catalanes, pero todo ha sido en vano. El “no” ha sido la única respuesta. Este conflicto, después de haber intentado todas las vías anteriores, el Gobierno de Catalunya propone de resolverlo convocando un referéndum de autodeterminación para el próximo día 1 de octubre. Este referéndum no cuenta, como es conocido por todo el mundo, con el acuerdo del Estado español, como hubiera sido deseable y como ha pedido reiteradamente una amplia representación de los parlamentarios y de la sociedad catalana.

En concreto, se constituyó un espacio llamado “Pacto Nacional por el Referéndum” que aspiraba a abrir un diálogo que finalmente tampoco fue posible. De hecho, hoy la justicia española está investigando responsables de aquel Pacto, aprobado por el Parlamento y nunca invalidado por el Tribunal Constitucional, como si se tratase de una actividad ilícita. Lejos de abrir la puerta al diálogo, el Estado español ha empezado una ofensiva de represión sin precedentes en la que contempla desde la limitación al derecho fundamental a la libertad de expresión, impidiendo actos públicos i amenazando medios de comunicación, hasta la detención del 75% de los alcaldes de Catalunya por haberse mostrado dispuestos a participar en el referéndum. Mientras tanto, ha presentado querellas penales contra todo el Gobierno de Catalunya y contra la mayoría de la mesa del Parlamento, ha clausurado la web informativa del referéndum, ha prohibido la difusión de información y publicidad y ha politizado órganos que tendrían que ser independientes, como el mismo Tribunal Constitucional y otros estamentos del Poder Judicial.

Todo esto, a pesar de que el Código Penal español confirma que convocar un referéndum, aunque sea sin acuerdo, no es nunca un delito. Por otra parte, el apoyo de la sociedad catalana a la celebración de un referéndum es incuestionable desde todos los puntos de vista. Los resultados electorales así lo confirman, como también las resoluciones parlamentarias y las movilizaciones masivas de cada 11 de septiembre, que de manera reiterada y desde 2012 mueven millones de personas. Movilizaciones siempre pacíficas y convivenciales, que han sido alabadas por la prensa internacional como ejemplo de civismo.

Es por esto que queremos hacer un nuevo llamamiento al diálogo al Gobierno español, y en particular a su presidente, Sr. Mariano Rajoy. Un llamamiento al diálogo para abordar de qué manera nos podemos poner de acuerdo para que los catalanes celebremos el referéndum. Un diálogo abierto y sin condiciones. Un diálogo político, desde la legitimidad que cada uno representa, para hacer posible lo que en democracia nunca es problema ni todavía menos un delito: escuchar la voz de la ciudadanía. Nos dirigimos, en este sentido, al Presidente Mariano Rajoy y enviamos una copia al Jefe del Estado, S.M. el Rey Felipe VI, para que entienda que no dialogar es incompatible con la resolución de los problemas. Nuestra disposición al diálogo ha sido, es y será permanente” 


Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

dijous, 14 de setembre de 2017

L'actuació de l'Estat espanyol inquieta l'Observatori dels Drets Humans


L'actuació de la fiscalía contra els alcaldes favorables al referèndum amoïna el director de comunicació per a Europa de Human Rights Watch (HRW, Observatori dels Drets Humans), la potent ONG dedicada a fer recerca i defensa dels drets humans arreu del món, a l'estil d'Amnistia Internacional.
Andrew Stroehlein, el director de comunicació, ha piulat al seu compte de Twitter: "Els fiscals d'Espanya amenacen d'arrestar centenars d'alcaldes pro-referèndum??". Twitter no dona tons de veu, però el sentit de la piulada és inequívoc:
Stroehlein enllaça el seu tuit amb una informació de Yahoo News, que reprodueix un despatx de l'agència France Presse, titulada justament així: "Espanya amenaça d'arrestar més de 700 alcaldes pro-referèndum". Habitualment, HRW, que té 3,48 milions de seguidors a Twitter, repiula el que diu Stroehlein, cosa que no ha fet en aquest cas.
HRW basa la seva influència en els extensos i detallats informes sobre la situació dels drets humans en els països on actua o d'alguna situació més general (l'ús de bombes de fragmentació, per exemple); no tant en una afiliació massiva i accions específiques sobre casos concrets com fa Amnistia Internacional, la seva competidora.
La seva última nota sobre l'Estat espanyol alerta de l'hostilitat dels mèdia nacionalistes espanyols contra els advocats defensors dels acusats de terrorisme després dels atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils. "El govern d'Espanya i els líders dels principals partits polítics han de pronunciar-se clarament en defensa d'aquests principis fonamentals", conclou la nota.
Human Rights Watch, organització privada que no rep fons de cap Estat, va néixer per vigilar l'observança a Europa de l'Est dels acords de la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa, celebrada a Hèlsinki (1972-1975). El 1997 va compartir el Premi Nobel de la Pau com a membre fundador de la campanya internacional per prohibir les mines terrestres. El seu pressupost per al 2014 va pujar a 57 milions d'euros.
Stroehlein escriu des de fa dues dècades sobre conflictes violents, situacions de post-conflicte, règims autoritaris i transicions post-autoritàries i el paper dels mèdia en tot plegat. Abans havia estat director de comunicació de l'International Crisis Group.


Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

dimecres, 13 de setembre de 2017

El dret a ser atesos en català a la sanitat

M. Antònia Font 


Els que estan al capdavant dels sindicats que representen el s treballadors del sector sanitari diuen que només pot ser requisit el coneixement del castellà, el del català no ho pot ésser. Donen així un tracte desigual a les dues llengües oficials de Balears i posen entrebancs a la normalització de la llengua catalana.

He fet classes de català a persones adultes, infermers, metgesses, comares, zeladors... de Cádiz, de Múrcia, de Galícia, de Catalunya, de Canàries, d'Alemanya, de Perú, d'Albània, d'Equador, de França, d'Argentina... Gent intel·ligent i preparada. Fins i tot n'hi ha que, en quatre mesos, han estat capaces de treure's un B1 i un B2. Vostès representen una majoria de treballadors amb moltes capacitats i treballen, com l'STEI, per millorar l'atenció sanitària i els drets dels treballadors. Nosaltres també defensam els drets dels usuaris a rebre una atenció de qualitat i demanam que els sanitaris siguin competents amb les dues llengües oficials.

Necessitam que els professionals sanitaris ens entenguin, ens comprenguin i si pot ser ens parlin en català quan ens dirigim als serveis de salut. I ho demanam perquè sabem que és possible. Molta gent, afiliada als seus sindicats, té acreditada aquesta competència. La comunicació entre els professionals de la sanitat i els usuaris és un pilar per a la garantia d'una bona atenció sanitària. És un element essencial per fer una bona diagnosi, iniciar un tractament, establir les mesures preventives, tenir empatia amb el pacient. La comunicació no és només oral, en la interrelació hi ha el to, la intensitat, el sentir-se respectat i acollit, la interpretació del silencis... tot forma part d'un bon codi comunicatiu.

Entre els millors professionals n'hi ha que tenen la competència lingüística i comunicativa en català. Fins hi tot n'hi ha que tenen el C1. I el tenen perquè són persones informades. Saben que fa estona que hi ha una llei estatal que preveu que, a les comunitats on hi ha dues llengües oficials, els governs poden establir normatives on es demani l'acreditació del coneixement de les dues llengües oficials. Saben que no els bastarà ser competents només en castellà. Per altra banda ja fa estona que els funcionaris de la CAIB han de disposar d'aquest coneixement. I fa més d'un any que va sortir una llei amb l'exigència d'aquest coneixement i establia una moratòria d'un any al sanitaris, per si algú encara no el tenia. Un nivell de B2 és molt bo de treure.

L'Acord de govern del 2015 entre PSIB-PSOE-Més i Podem preveu l'establiment de la normativa que exigeix el coneixement de les dues llengües oficials. L'estatut de l'empleat públic del 2003 també. La llei 4/2016 aprovada pel Parlament balear, també. I ara vostès, representants sindicals de sanitat, diuen que els ha sorprès la mesura de l'exigència del requisit de català per accedir a una plaça fixa dins la sanitat pública de les illes? Fa estona que se'n parla! Vostès parlen de deslleialtat de Més amb el PSIB? És un acord de governabilitat... Es demanen si aquest acord té un encaix jurídic? Senyors representants sindicals, cap d'aquestes lleis no han estat impugnades i el consell consultiu n'ha informat favorablement. Hi a més existeix una directiva europea, la 2005/36/EC, que a l'article 53 parla dels coneixements lingüístics que han de tenir els professionals sanitaris per exercir als estats membres. Els professionals d'educació fa anys que hem d'acreditar aquesta competència i la resta de funcionaris de la CAIB també. No es poden fer greuges comparatius.

Diuen que no estan en contra del català? Si vostès no estan en contra del català, ho demostrin amb fets. Fets i no paraules. Als mallorquins –i a les mallorquines– no ens agrada que ens vulguin emblanquinar. Vostès demanen si els assessors del govern tenen tots els requisit de català. Bona pregunta. I vostès, el tenen?

L'STEI Intersindical, al Consell Social de la Llengua catalana de Balears –òrgan de participació i assessorament del govern en matèria de llengua–, ha proposat que el personal fix tengui la competència amb les dues llengües oficials, que si hi ha oposicions es demani l'acreditació de català i castellà i que només es facin excepcions per cobrir el servei amb professionals interins o eventual, però no amb el fixos. D'aquesta manera, com feim a educació, mai no resta una plaça sense cobrir. Per a nosaltres també és prioritari que els serveis sanitaris disposin del personal necessari perquè la població estigui ben atesa i millori la seva salut. Si vostès no estan en contra del català, deixin de posar entrebancs a la seva normalització i facin possible que els usuaris puguin ser atesos en qualsevol de les dues llengües oficials.

*Membre del sindicat STEI Intersindical i del Consell Social de la Llengua Catalana


Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

dimarts, 12 de setembre de 2017

“Som davant l’emergència d’un dret democràtic”

 “Seria més respectuós per part del PP i el PSOE que participessin en una campanya donant arguments de per què Catalunya ha de romandre a Espanya”

 “Quan algú té l’ocasió de votar sobre una qüestió fonamental, ho ha d’aprofitar, encara que no hi estigui d’acord”

 “El dret d’autodeterminació és un dret inalienable que no es pot negar a un poble”

Daniel Turp, al pati del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Foto: JUANMA RAMOS.

Trobo inconcebible que es persegueixi a qui vol permetre als catalans escollir el seu camí polític
Daniel Turp té un posat rialler que encomana convenciment en allò que diu. Professor de dret constitucional i dret internacional a la Universitat de Mont-real, és president de l’Institut d’Investigació sobre la Lliure Determinació dels Pobles i la Independència Nacional (IRAI) i segueix amb deteniment el cas català. Fa poc va participar a Barcelona en unes jornades sobre el dret d’autodeterminació al segle XXI, organitzades pel Departament d’Exteriors de la Generalitat.
El govern català apel·la al dret internacional per fer el referèndum. Hi ha camí, en aquest sentit?
Sí. En el fons del projecte de llei sobre el referèndum hi ha el Pacte Internacional sobre els Drets Civils i Polítics, que afirma que tots els pobles –cosa que vol dir no només els pobles colonials– tenen el dret d’autodeterminació. Es poden sustentar sòlidament sobre el dret internacional per exercir el seu dret d’autodeterminació i escollir el referèndum com un mitjà per saber el que el poble desitja fer.
Saber això i al mateix temps aplicar-ho?
Sí. Si la gent escull el sí, la independència ha de poder ser declarada sobre el fonament que el poble ha triat la independència. El dret d’autodeterminació permet a la gent exercir una tria, com al Quebec, on no vam escollir la independència. Un acte d’autodeterminació també és no voler la independència.
Aquí hi ha molt de debat sobre quin és el llindar de participació perquè el referèndum sigui validat i el nivell de sí o no que hi ha d’haver per aplicar-lo. Té resposta per a això?
El dret internacional no contesta això. No hi ha un procediment comú establert que fixi un mínim de participació ni la majoria requerida. Sobre la resposta, la majoria dels referèndums que s’han organitzat, amb les Nacions Unides fent d’observadors, han utilitzat el 50% més un. Hi ha una pràctica força uniforme i constant: si hi ha un 50% més un que vota a favor de la independència, es pot fer. I si hi ha un 50% menys un, no.
I si els del no no van a votar?
És la seva elecció, no exercir el dret de vot. És clar que com més gran sigui la participació, amb més legitimació serà percebut el resultat. Quan algú té l’ocasió de votar sobre una qüestió fonamental, ho ha d’aprofitar, encara que no hi estigui d’acord. Al Quebec, quan la gent va tenir l’oportunitat de dir sí o no, un 95% de la població va votar.
Però aquí el govern espanyol no permet el referèndum.
És un dret internacional. Catalunya no necessita un permís del govern espanyol, perquè el dret d’autodeterminació és un dret inalienable que no es pot negar a un poble. El dret d’autodeterminació en si mateix es contradiu amb el fet d’haver de demanar permís. Si aquest permís existeix, molt millor, però no cal demanar-lo. Al Quebec, el Canadà no va donar permís per fer-lo i el vam fer.
I si el govern espanyol l’acaba bloquejant de totes les maneres possibles, què pot fer el govern català?
Cal perseverar i no acceptar aquest comportament i condemnar-lo. Cal buscar totes les solucions per tenir el referèndum, perquè és legal, està sota l’empara d’un dret. Cal apel·lar al sentit democràtic, tant dels altres ciutadans espanyols com dels governs i parlaments del món. Però, des del meu punt de vista, no s’ha d’estar a la defensiva, ben al contrari, cal estar a l’ofensiva. Cal dir: nosaltres, com els escocesos, com els quebequesos, com els habitants de Nova Caledònia, com els kurds... volem fer un referèndum. I deixar ben clar que, si no, es viola el dret a l’autodeterminació, els principis democràtics, que són els fonaments del dret a decidir d’un poble.
Els dos grans partits espanyols, el PP i el PSOE, estan contra el referèndum. Per vostè això és una anomalia?
Seria més respectuós, per part d’aquests partits, que participessin en el referèndum i en la campanya donessin arguments de per què Catalunya ha de romandre a Espanya. En el nostre cas, els partits polítics que eren contraris a la independència es van reagrupar en el comitè del no. I hi havia un comitè que aixoplugava els partits del sí.
Els processos judicials oberts contra els sobiranistes portaran a un bloqueig absolut?
Trobo inconcebible que es persegueixi les persones que simplement volen permetre als catalans escollir el seu camí polític. Em sembla increïblement antidemocràtic.
Davant aquesta situació, veu la comunitat internacional fent alguna cosa?
Crec que cada vegada hi ha més estats, governs i parlaments que veuen el gran contrast que hi ha entre l’actitud de l’Estat espanyol i la del Regne Unit o el Canadà. Som davant d’un procés d’emergència d’un dret democràtic, que és el dret a l’autodeterminació. Ens trobem al segle XXI, i les coses han canviat amb el Quebec, Escòcia, el Sudan del Sud. Seria com a mínim desitjable que Espanya seguís aquesta tendència.
Crec que hi haurà fortes simpaties cap a Catalunya, perquè ho ha fet tot bé en termes democràtics.


Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124  

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA