Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 17 de desembre de 2018

Diguem no: la protesta és el so de la democràcia | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Que no estem disposats a viure sotmesos per un règim que nega la nostra veu diferent i nega, per tant, la base de la democràcia. I cal expressar el nostre no sempre, cada dia»



Un dels problemes evidents de la democràcia representativa és el fet que els electes segresten la voluntat dels seus votants. La democràcia liberal es fonamenta, filosòficament, en l’assumpció que cada ciutadà és una veu diferent, que ha de ser escoltada i que té la mateixa força que la de qualsevol altre. Però la realitat que vivim avui és molt diferent. Quants votants de Macron, per posar un exemple fàcil d’entendre, no s’han trobat forçats ara a eixir al carrer amb el jupetí groc perquè era l’única manera d’aconseguir que els escoltàs l’home a qui van donar el seu vot perquè governàs per ells i no contra ells?

Protestar és, doncs, exercir la democràcia. La protesta és el so de la democràcia, i això és una cosa que no hauríem d’oblidar mai. I encara menys ara, quan hi ha qui vol posar en qüestió fins i tot el dret de protestar i els límits de la protesta.

El filòsof francoalgerià Jacques Rancière ha explicat d’una manera insuperable com les actuals institucions polítiques han assaltat la política, amb la intenció de limitar tot allò que es considera polític i de restringir la lliure opinió dels ciutadans, controlant la protesta. I ha deixat clar que és amb la intenció explícita de limitar el nostre dret de fer política, que les institucions s’atorguen avui dia drets impensables abans. Com el de dir-nos si una cosa és constitucional o legal, prescindint fins i tot de què diga la constitució o la legalitat. O com apropiar-se el dret de definir què és violent i què no ho és. O qui pot protestar i qui no –per a restringir el dret, que hauria de ser sagrat, d’actuar políticament. Fins i tot s’atreveixen a atorgar drets diferents a col·lectius diferents, permetent i fins i tot encoratjant alguna gent a fer coses que, en canvi, si les fan uns altres són qualificades d’horribles i perseguides per la justícia –una justícia que ha deixat de ser un poder autònom per convertir-se en un instrument de control de la dissidència política. Us és familiar tot això que Rancière explica tan bé? En aquesta explicació, no hi reconeixeu exactament tot això que ens passa avui?

Per això, doncs, exactament per això, cal dir que no. Que no estem disposats a viure sotmesos per un règim que nega la nostra veu diferent i nega, per tant, la base de la democràcia. I cal expressar el nostre no sempre, cada dia. Quan toque, votant, com ho vàrem fer el 21 de desembre de 2017. I quan toque, al carrer, com ho farem el 21 de desembre de 2018. Sense vergonya i sense haver de justificar-nos ni de donar explicacions suplementàries a ningú. Tampoc als qui, pensant com nosaltres, creuen, en canvi, que poden dir-nos exactament quan hem de protestar i de quina manera.

Direm no divendres, pels carrers de Barcelona, perquè no podem tenir gens de vergonya de fer servir la democràcia i perquè la protesta n’és el so. I encara més: direm no perquè en tenim l’obligació, en tenim el deure com a ciutadans.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 16 de desembre de 2018

Alliberament dels presos politics Catalans

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de presos i exiliats

A Espanya líders catalans es troben en presó preventiva des del 2017 malgrat la insistència d'Amnistia demanant el seu alliberament immediat. Polònia i Hongria preocupen el nostre govern i en canvi veu la situació a Catalunya com una qüestió interna espanyola. Els membres de la Comissió d'Afers Europeus així com la Comissió d'Afers Exteriors de la Segona Cambra haurien de prendre nota.

SIGNA AQUÍ LA PETICIÓ

Tweede Kamer és com es coneix popularment la Tweede Kamer der Staten-Generaal, que és la cambra baixa dels Estats Generals dels Països Baixos. Compta amb 150 diputats escollits cada quatre anys per sufragi universal en representació proporcional.

Petition

We

Catalans als Països Baixos i Holandesos (a Catalunya) preocupats per la situació a l'estat epanyol constatem:

observe

  • Que els líders catalans es troben en presó preventiva des del 2017 amb acusacions infondades de rebel.lió.
  • Que Amnistia, l'Organització Mundial contra la Tortura i Front Line Defenders demanen el seu alliberament immediat.
  • Que Espanya infringeix l'article 2 del Tractat de Lisboa (el respecte dels drets humans).
  • Que el govern dels Països Baixos no dona la seva opinió sobre les violacions dels drets humans a Espanya però si que la dona sobre els drets humans a Polònia i Hongria.

and request

Fer tot el possible per aconseguir l'alliberament dels presos polítics catalans.

Details

Addressed to: Tweede Kamer 
Petition desk: Nederland
Closing date: 2019-03-01 
Lead petitioner: Laura Prat Bertrams  
Organisation: Spanje.cat 


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 15 de desembre de 2018

El grup de suport a la vaga de fam proposa un enviament massiu de postals al TC |

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La missiva recorda als magistrats 'els danys irreparables' que causen als presos polítics en vaga de fam i les seves famílies



El grup de suport a la vaga de fam de Jordi Sànchez, Jordi Trurull, Josep Rull i Quim Forn ha proposat que els ciutadans enviïn al Tribunal Constitucional espanyol una postal on recorda als magistrats ‘els danys irreparables’ que causen als presos polítics en vaga de fam i les seves famílies. ‘Quan hi ha en joc la privació de llibertat d’aquestes persones, és una decisió justa admetre tots els recursos i no resoldre’ls?’, els demana. Podeu descarregar ací la postal.



La postal és una mostra de solidaritat amb Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn. ‘Vostès saben positivament que no han comès ni instigat cap acte violent, i que les gravíssimes acusacions que els mantenen en presó preventiva han estat qüestionades per la justícia europea’, diu la missiva.



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 14 de desembre de 2018

Cafè per a ningú | Salvador Cot

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

"L'Espanya del café para todos cau a trossos. 400 mil andalusos han votat, directament, per la supressió de les comunitats autònomes, inclosa la seva"



A hores d'ara l'aplicació del 155 ha deixat de ser una amenaça contra les institucions catalanes per passar a convertir-se en una subhasta electoral de cara a la majoria dels electors espanyols, els que van del centreesquerra a l'extrema dreta. Parlant en plata, Catalunya ha perdut el dret a l'autogovern. Ja no és necessari fonamentar la decisió en res, només cal escalfar qualsevol míting de PP, Ciutadans, Vox o, des d'ara, també de la franja més espanyolista del PSOE. El 155 contra els catalans és el nou xec nadó, l'oferta estrella per seduir els indecisos.

L'Espanya del café para todos cau a trossos. 400 mil andalusos han votat, directament, per la supressió de les comunitats autònomes, inclosa la seva, i la majoria dels electors han dipositat alguna papereta que inclou la supressió indefinida de l'autogovern de Catalunya. Fa quaranta anys Andalusia va torpedinar la relació bilateral de Catalunya i Euskadi amb l'estat i ara lidera la regressió centralitzadora. Madrid sempre hi guanya.


L'independentisme català ha de recuperar urgentment l'estratègia conjunta per fer front a un segon 155 que s'ha convertit en la promesa talismà per guanyar les eleccions a Espanya. Perquè si no es reacciona amb contundència i unitat la pròxima vegada cauran els Mossos, TV3 i l'escola


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 13 de desembre de 2018

Stépahane Lion «Al Canadà les províncies tenen el dret a celebrar referèndums sobre el que vulguen»

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Exlíder del progressista Partit Liberal del Canadà, Stéphane Dion va ser el redactor de la denominada Llei de Claredat, la normativa que fixava les condicions amb les quals el Quebec podia independitzar-se. Dion ha visitat València amb motiu de la conferència que ha impartit sobre 'Democràcia i drets humans davant el desafiament dels populismes' al Congrés Internacional 70 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. EL TEMPS conversa amb el politòleg sobre el procés d'autodeterminació del Quebec i la seua extrapolació a la qüestió catalana.

Stépahane Lion, pare de la llei de Claredat del Canadà| EL TEMPS
Stépahane Lion, pare de la llei de Claredat del Canadà| foto EL TEMPS

-Vostè va ser redactor de la llei de Claredat del Quebec. Aquesta fórmula hauria estat una bona solució per a la qüestió catalana una vegada va realitzar-se el referèndum de l'1 d'Octubre?
Bé, per descomptat que sí que va ser una bona solució per al Canadà. Crec que al Canadà era important aclarir sota quines circumstàncies les províncies de la nostra federació es podien separar del país i convertir-se en un estat independent. Això és perquè hem tingut dos referèndums en Quebec, que van ser considerats il·legals per molts, a més de poc clars. No que el referèndum en si fos il·legal o poc clar, però sí el procés pel qual es prendrien les decisions després. Llavors, el govern canadenc li va preguntar al Tribunal Suprem del Canadà quin seria el procés adequat per a la secessió. No li va preguntar als jutges si seria bo o no que es donés la secessió, si no quin seria el procés adequat. El tribunal va concloure que hauria de fer-se amb claredat, que havia de quedar clar que la gent es vol independitzar, i deu realitzar-se a través d'una negociació que incloga una modificació constitucional i que respecte els drets de tots.
-Quines diferències hi ha entre el cas de Catalunya i el de Quebec?
A Quebec hi ha algunes persones que pensen que seria millor ser quebequès i deixar de ser canadenca. I hi ha gent que pensa, al contrari, que ser quebequès i canadenc és un gran fet, que és un regal en aquest planeta, i que no hauries de triar entre les teues dues precioses identitats: quebequès i canadenc. Sé que a Catalunya existeix el mateix debat. Hi ha gent que vol ser catalana i deixar de ser espanyola, i uns altres pensen que ser català i espanyol és un regal, i és un regal que li volen donar als seus fills, perquè puguen escollir entre aquestes dues identitats fantàstiques. Aquest debat sobre les identitats té paral·lelismes en les dues societats.
-La llei de Claredat fou una reacció política al procés d'autodeterminació del Quebec. L'Estat espanyol, en canvi, va optar per la repressió judicial, per judicialitzar el procés. Fou una equivocació?
La diferència és que el sistema judicial no és el mateix. Al Canadà, les províncies tenen el dret a celebrar referèndums sobre el que vulguen. Podrien tenir un referèndum sobre, per exemple, si volem que no siga hivern al gener. Es pot decidir consultar la visió que té la gent sobre qualsevol cosa. Les conseqüències, no obstant això, han de ser legals, perquè el referèndum és tan sols una consulta. Per exemple, si el govern federal vinguera amb un referèndum que pregunta si volem abolir les províncies, encara que molta gent estiguera d'acord, no podria fer-se, perquè les províncies dirien que no volen ser abolides, i estan protegides per la constitució. A Espanya, tal com ho entenc, les comunitats autònomes han de tenir l'acceptació del govern en aquelles qüestions que no estan en la seua jurisdicció. Llavors, per tenir un referèndum sobre la secessió, has de comptar amb l'acceptació de l'Estat. Al Canadà, no necessites aquest acord per a tots els referèndums, però, al remat, per implementar els resultats sí que necessites una negociació i un acord. Una modificació constitucional.
-Per tant, una mena de llei de Claredat només seria possible a l'Estat espanyol a través d'una reforma constitucional?
Aquí la diferència també és que el marc constitucional no és el mateix. En la secció 2 de la constitució espanyola està escrit que el país és indivisible, i aquest no és el cas del Canadà, i tampoc el del Regne Unit. Però el Canadà i el Regne Unit són les excepcions, Espanya és la regla. La majoria de les democràcies es consideren a si mateixes indivisibles, i això significa que la secció 2 de la Constitució espanyola atorga drets a la gent. Li dóna el dret a tot català de ser espanyol i de passar-li aquest dret als seus fills. També dóna el dret a tot espanyol a considerar Catalunya com a part del seu país, i passar-li també aquest dret als seus fills. Si la gent d'Espanya canvia d'idea i diuen que ja no volen tenir una secció 2, supose que el primer pas és acordar canviar la constitució. Al Canadà no tenim aquest context, perquè la nostra constitució no diu això. El tribunal suprem va dir que la secessió unilateral és il·legal, però sí que és possible negociar la secessió, i és fins i tot obligatori entrar en negociacions, solament si existeix un clar suport per la secessió. La secessió solament pot donar-se si hi ha un acord negociat per canviar la constitució i fer que aquesta província desaparega de la constitució canadenca.
-Amb quins paràmetres de participació o condicions legals ha de comptar un referèndum?
És la gent d'Espanya qui ha de decidir això. Com he dit abans, els marcs legals són diferents. Al Canadà, les províncies tenen la potestat de celebrar referèndums sobre el que vulguen. Però els referèndums solament són consultes, i no decisions en si mateixes. Contenen molta legitimitat si el resultat és clar, però la legitimitat és per entrar en negociacions per fer alguna cosa amb aquest suport, no per decidir, a través d'un referèndum, canviar unilateralment la constitució, això no és possible.
-Que el Govern espanyol no haja garantit ni pactat un referèndum evidència certa manca de cultura democràtica?
Com he dit, Espanya és la regla i l'excepció Canadà. Als Estats Units, tampoc pots tenir un referèndum sobre la secessió. Va contra la constitució. A Itàlia també és anticonstitucional, a França és anticonstitucional, a Alemanya també. Tots aquests països té democràcies lliures i respectables, però no consideren que un grup de ciutadans puguen decidir per si mateixos llevar-los el dret a la ciutadania a altres ciutadans. Com a espanyol tens aquest dret i cap altre espanyol et podrà privar d'ell. Aquesta és la forma en la qual ho veuen. Al Canadà és diferent, creiem que, primer, la província té la llibertat de proposar un referèndum, i si aquest diu que la població vol deixar de ser canadenca, bé, doncs ens asseiem i veiem el que es pot negociar concorde als drets de tots. El tribunal suprem del Canadà ens va avisar que aquesta seria una negociació molt difícil, i que no sabríem si al final aconseguiríem un acord per a la separació. Potser ni tan sols fos possible, però clarament és alguna cosa que pot ser negociat. En altres democràcies no volen plantejar-ho perquè consideren que tots els ciutadans gaudeixen dels drets de tot el país.
-El model federal del Canadà resoldria les singularitats nacionals que hi ha a l'Estat espanyol? El model autonòmic espanyol sembla esgotat...
Cada país té la seua pròpia cultura democràtica. Canada no podria funcionar si no fóra una federació. La federació era necessària per a un país tan gran, tan vast i tan diversificat: francòfons, anglòfons, catòlics, protestants, tots donant la benvinguda al món. Tenim arrels a l'Iraq, pertanyem a les Amèriques, som la finestra cap a Àsia. Necessitem una federació, som un continent per nosaltres mateixos. A Espanya, teniu una història diferent. Crec que el que m'espanta és quan ha canviat Espanya. Avui, les vostres regions tenen poders que podrien comparar-se als dels cantons suïssos, el qual no era el cas al principi. Com de lluny hàgem d'anar per aconseguir més centralització o més descentralització no ho ha de decidir un canadenc. Espere que trobeu la millor manera per desenvolupar el vostre país, perquè nosaltres els canadencs estimem Espanya. Quan estem a Barcelona sentim que és la millor ciutat que ens podríem imaginar, i solament esperem que trobeu la millor solució institucional d'acord a la vostra constitució i a la vostra cultura política.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 12 de desembre de 2018

Reflexions sobre la situació de l’agricultura, l’alimentació i el món rural als Països Catalans |

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


La Revista Sobirania Alimentària, Biodiversitat i Cultures acaba de publicar l’Anuari de la Sobirania Alimentària 2017-2018. El dossier es presenta avui dilluns, 3 de desembre, a la seu de LaFede de Barcelona amb un debat sobre la situació de l’agricultura, l’alimentació i el món rural als Països Catalans. Serà la primera de les presentacions del projecte que, durant el desembre, també els portarà a Lleida (dimecres 12), Girona (divendres 14) i Tarragona (dimarts 18). CRÍTIC us ofereix en exclusiva el pròleg de l’Anuari.

L’Anuari de la Sobirania Alimentària 2017-2018 pretén ser una eina per a l’anàlisi crítica, des de la perspectiva de la sobirania alimentària, de la situació de l’agricultura, l’alimentació i el món rural als Països Catalans. En essència, és un recull de referències de notícies, articles d’opinió, informes, documentals, campanyes, etc. que presentem ordenades per blocs i breument contextualitzades. La lectura —sigui en detall o en diagonal— anhela suscitar reflexions que, n’estem segures, podrem compartir i debatre al llarg dels mesos vinents.
No hem volgut desaprofitar l’oportunitat de convertir el pròleg en un primer espai on recollir algunes reflexions. Hi presentem dues converses on es barregen les veus de sis persones que, per experiència vital o dedicació professional, tenen opinions ben interessants i un compromís ferm amb la construcció de la sobirania alimentària al nostre territori.

El món rural i la sobirania alimentària als mitjans de comunicació

De les múltiples discriminacions que pateixen les persones que viuen al món rural, la comunicativa és potser la més important. Al mateix temps, és una de les menys visibles. Podem obtenir un bon retrat de què passa als territoris rurals a partir del que llegim als mitjans de comunicació? És una pregunta molt rellevant i no només per qui hi viu, sinó pel conjunt d’una societat que, ho vulgui o no, depèn del seu entorn camperol tant o més que abans, i sens dubte, en dependrà encara més en el futur.
Des de la perspectiva de la primera línia de CRÍTIC, un projecte de comunicació cooperatiu amb quatre anys d’experiència, la periodista Laia Soldevila apunta una primera tendència: “L’alimentació és un tema que s’aborda més que fa uns anys, que agafa cada vegada més pes als mitjans”. Puntualitza, però, que “encara no s’aborda prou, precisament perquè té moltes dimensions i pot tractar-se des de molts punts de vista. No ho fem tant com caldria, cal que aprenguem a treballar-lo com un tema recurrent a la premsa”. Paula Duran, col·laboradora de LA DIRECTA des del territori rural al País Valencià, aprofundeix en aquestes mancances: “Les qüestions relacionades amb el món rural es tracten sovint a partir de grans successos o d’iniciatives i propostes culturals que ajuden a fer-lo visible, però moltes vegades es troba a faltar la discussió de problemàtiques de tipus ambiental i, sobretot, les que tenen a veure amb la mateixa societat rural”. En posa com a exemple la drogoaddicció, “una pandèmia que afecta des de fa temps totes les generacions i que mai s’ha abordat en el seu context. Aquesta infrarrepresentació i la manca de normalitat generen una absència de vertebració comunicativa”, continua Duran, “que està relacionada amb el fet que encara tenim una mentalitat informativa molt urbana o capitalista que ens fa discriminar la gent dels territoris en funció del que ens poden aportar a nosaltres com a mitjans, en comptes d’entendre que devem informar tota la societat”.
Laia Soldevila: “Els mitjans alternatius tracten temes d’alimentació i de món rural amb més proximitat”
Si diferenciem entre tipus de mitjans, algunes d’aquestes tendències són encara més accentuades. Tal com insinua Soldevila, en temes d’alimentació, “els grans mitjans tendeixen a reproduir simplement les notícies de l’últim moment, els grans titulars, amb textos tan curts que no poden mostrar la complexitat de l’assumpte o el seu context i condicionants”. Duran hi afegeix: “Ha de passar un fet molt greu, com una catàstrofe ambiental, perquè arribi a la premsa convencional. Com a entorn, com a societat, com a paisatge, el món rural no interessa”. Altrament, ambdues apunten que la premsa transformadora, malgrat les mancances que també té, hi juga un rol més positiu. “Els mitjans alternatius tenen un altre model de periodisme”, explica Soldevila, “que és més lent, que es fixa en el context, que parla de coses més diverses, que dona la volta a les coses, que teixeix ponts…, i això li permet, com a mínim, tractar els temes relacionats amb l’alimentació i el món rural amb una mica més de proximitat”.
Portada de l’Anuari de la sobirania alimentària 2017-2018
Les xarxes de comunicació independents tenen, doncs, un llarg camí per recórrer per tal de representar de la forma més adequada i responsable la realitat del món rural. Amb tot, cal reconèixer la bona feina feta en aquest sentit per part de nombrosos mitjans de comunicació transformadors, com també alguns de convencionals, i que es pot comprovar en les referències que omplen aquest anuari: les nombroses notícies de caràcter ambiental i amb visió de Països Catalans de La Jornada; els reportatges en profunditat del setmanari El Temps; la revista Opcions, referent d’informació i reflexió sobre els nous models de consum cooperatiu; les visions crítiques dels blogs ‘Alterconsumismo‘ a El País i ‘Última llamada‘ a elDiario.es; els reportatges a La Directa, que fan visibles temes que no solen llegir-se en cap altre mitjà; el diari Ara, amb diverses columnes d’opinió i la cobertura en català del dia a dia balear; els nombrosos articles a El Periódico sobre preocupacions alimentàries; CRÍTIC i els seus articles d’investigació sobre alimentació i política; El Salto, amb peces que donen veu directa a protagonistes de la lluita per un món rural viu; la publicació digital Setembre i la seva cobertura exhaustiva dels conflictes laborals a la indústria càrnia; o la mateixa Revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas, que té aquesta visió del periodisme com a eix central.
Paula Duran: “És necessari reivindicar el camp com a rebost de tota la bona vida i de recursos de la ciutat”
Mirant endavant, com podem consolidar aquestes bones pràctiques informatives i generar-ne més i de millors? Soldevila assenyala una primera recepta: visualitzar l’alimentació des de les seves múltiples dimensions. “Cal parlar de qui produeix els aliments que mengem, d’on venen, qui hi té interessos, qui en rep les conseqüències, quina petjada ecològica deixen, com arriben a les nostres taules, quin mercat es genera, quin tipus de productes són, què passa quan els consumim, etc”. Apunta també que aquest canvi no és responsabilitat única del periodisme, sinó que “cal que el moviment agroecològic faci entendre que no parla només d’ingerir aliments, sinó que es tracta d’abordar molts altres factors amb implicacions directes per a totes les persones consumidores; ha de fer palès, per exemple, que el fet que hi hagi menys pagesia ens repercuteix de manera directa, perquè formem part de la mateixa cadena agroalimentària i, per tant, tindrem menys fruita de temporada i de proximitat, i de menys qualitat”. Per la seva banda, Duran remarca la importància de la comunicació com a element per a la construcció de sobirania i com a eina de transformació social: “És una qüestió d’apoderament. Com a moviments agroecològics o ecologistes, el millor que podem fer perquè aquest món tinga més veu és ajudar-lo a apoderar- se”. I això, continua Duran, “implica assumir la comunicació com una eina principal per a transformar la societat rural en termes de difusió de les problemàtiques, de creació de vincles entre diferents pobles o moviments, i de la necessària reivindicació del camp en tant que rebost de tota la bona vida i recursos de la ciutat”.

Passat, present i futur de la sobirania alimentària a Catalunya

En valorar la situació actual de Catalunya amb una perspectiva de sobirania alimentària, la primera tendència a destacar —i una de les més positives— és la incorporació i consolidació d’una nova pagesia que no prové necessàriament del món rural. Tal com apunta Pep Riera, vinculat durant dècades al dia a dia de la pagesia catalana, “a les escoles d’agricultura cada vegada hi ha més alumnes de procedència urbana, amb vocació, i això cal valorar-ho molt positivament perquè tenim un dèficit de pagesos impressionant: som menys de l’1 % de la població. Em sembla perfecte que el relleu que no surt del camp vingui de la ciutat”. Vanesa Freixa, que ha seguit aquesta qüestió durant molts anys des de l’Escola de Pastors, coincideix en la valoració: “És significatiu el nombre de persones que s’incorporen a treballar al camp, tant al sector agrícola com a la ramaderia i que ja s’estan transformant en projectes estables”. Més enllà de les xifres, Freixa considera que és interessant analitzar el potencial transformador d’aquesta tendència: “Són projectes moltes vegades cooperatius, amb nous relats, orientats sobretot a produccions tradicionals actualment relegades a un segon pla. I són molt vàlids perquè treballen en tots els sentits des d’una perspectiva agroecològica; ho tenen claríssim i forma part del seu ADN, no només com una aposta política sinó també perquè és la manera com entenen que s’ha de fer aquesta feina”.
Pep Riera: “En aquest país, la terra serveix per a especular i no pas per a treballar-la”
La incorporació de nova pagesia posa clarament de manifest un dels reptes més importants en relació al món agrari: garantir l’accés a la terra a qui vulgui cultivar-la. Riera és clar al respecte: “En aquest país, la terra serveix per a especular i no pas per a treballar-la. La intervenció en el mercat de la terra és fonamental per a evitar l’especulació i perquè la terra no sigui un negoci sinó una eina de treball”. “Des de l’esclat de la bombolla immobiliària”, amplia Freixa, “moltes empreses i grans inversors compren terra com un bé refugi del seu capital o bé per a generar produccions de tipus intensiu. Això fa que es produeixi una competència molt gran en determinades zones de Catalunya, mentre que a l’altre costat dels Pirineus, per exemple, l’administració francesa assegura a través d’un banc de terres públic que la pagesia que s’incorpori o vulgui augmentar-ne la superfície, sempre disposi de terres, i blindi així aquest bé per a la producció alimentària”.
Contraportada de l’Anuari de la sobirania alimentària 2017-2018
L’accés a la terra és només un dels múltiples factors que dificulten el creixement d’experiències agroecològiques que, en definitiva, volen donar-hi la volta al sistema alimentari actual. Les subvencions al model agroindustrial, els privilegis normatius de les grans empreses agràries o la manca de compromís en la defensa de la sobirania alimentària en són altres exemples. Marta Rivera, investigadora en sistemes agroalimentaris, hi remarca: “Cal insistir que no és compatible, com creu l’administració, el suport a l’agroindústria i a la petita pagesia. Cal apostar per l’una o per l’altra”. I afegeix que, com a moviment, “és el moment de reivindicar els valors de la sobirania alimentària a totes les institucions, des de les més locals a les globals, amb la participació ciutadana com a motor de les polítiques públiques”. En la mateixa línia es manifesta Riera: “En el marc de la Política Agrària Comuna, caldria aprofitar la gran quantitat de recursos de la Unió Europea que tenim disponibles per a incentivar la proposta de la sobirania alimentària de manera prioritària. Si deixem en mans del mercat els productes de proximitat, de temporada, ecològics, biodinàmics…, no avançarem”. Aclareix que no es tracta de crear estructures noves, sinó de reorientar les que ja tenim. “I no parlem únicament d’accés als béns comuns o altres mitjans productius “, apunta Rivera, “parlem també dels recursos per a la recerca, que es poden orientar cap als transgènics o cap a l’agricultura ecològica“. Cal tenir clar, doncs, quin és el model de pagesia que volem promoure, i quin és l’assessorament tècnic que aquesta pagesia necessita. Tot va lligat, com resumeix Riera: “La formació, el suport tècnic, els incentius, la recerca, l’accés als mitjans productius… són polítiques d’estructures. Són necessàries i són factibles; el que cal és la voluntat política per aplicar-les”.
Marta Rivera: “No és compatible el suport a l’agroindústria i a la petita pagesia. Cal apostar per una”
Però qui ha d’aplicar aquestes mesures? “No oblidem”, comenta Freixa, “que en l’àmbit estatal, les competències en agricultura les tenim al Govern de la Generalitat. Cal destacar que es comença a fer bona feina des del Departament d’Agricultura, ara encapçalat per una dona que coneix molt bé el sector i amb qui, per tant, trobem que es pot treballar”. En els últims anys, també hem vist com alguns governs municipals prenien consciència del seu paper en el sistema alimentari i de les possibilitats de posicionar-se a favor de la pagesia de casa nostra. Però tant en un cas com en l’altre, “que l’acció de les institucions públiques tingui o no transcendència a favor de la sobirania alimentària depèn també de la capacitat dels moviments socials de fer pressió en aquesta direcció“. Com a responsable de la política alimentària de l’Ajuntament de Barcelona, Álvaro Porro ha tingut moltes ocasions per reflexionar sobre aquesta qüestió, entre d’altres, i considera que “el discurs de la sobirania alimentària ha tingut una influència limitada tant en l’articulació política institucional, sobretot als municipis del canvi, com sí que ho han fet la lluita per l’habitatge, les idees de participació i transparència o les propostes de l’economia social i solidària”. Per quin motiu? Porro assenyala que el moviment agroecològic podria haver aprofitat més les onades com el 15-M, el mateix municipalisme del canvi o fins i tot l’independentisme, “espais que tenien la potencialitat de donar força als valors esmentats; en definitiva, li ha faltat tenir més vocació de majories i més vocació de canvis tangibles, de victòries i objectius assumibles”.
Es tracta d’una situació paradoxal: mentre d’una banda constatem una manca d’incidència del moviment per la sobirania alimentària en els debats públics i l’acció política institucional; de l’altra, augmenta el nombre d’experiències que s’alineen amb les seves idees —com hem dit abans— i creix també la presència d’aquestes idees dins l’escala de valors de la societat. “L’assumpció dels valors de la sobirania alimentària per part de la societat és bastant potent“, afirma Porro, i afegeix: “Aquesta condició no és suficient per a incidir en tots els aspectes del model agroalimentari que volem canviar, però sí que apunta a una tendència que és positiva; és un vent favorable per tot el que té a veure amb la sobirania alimentària”. Aquesta tendència en l’àmbit discursiu es manifesta també a l’acadèmia. Rivera explica que en el camp de les ciències naturals continua havent-hi reticències pel fet que sigui una proposta política i, per tant, no abunden les cites explícites a la sobirania alimentària. Malgrat això, moltes de les idees que es desenvolupen als articles relacionats amb la sostenibilitat encaixen perfectament amb aquest paradigma. I continua: “En conjunt, les evidències que es recullen des de l’esfera científica avalen la importància de la sobirania alimentària i fan èmfasi en el fet que no es tracta d’una qüestió exclusiva de la pagesia, sinó que realment és fonamental per a la sostenibilitat i el futur del planeta”.
Vanessa Freixa: “Cal que els moviments socials facin pressió perquè les institucions públiques treballin per la sobirania alimentària”
Aquest context favorable, malgrat tot, té també una cara fosca. Una realitat cada vegada més evident és la cooptació del discurs que defensa els valors de la sobirania alimentària (pagesia, proximitat, sostenibilitat, qualitat…) per part d’actors econòmics de la distribució i el consum, com les grans superfícies, que realment treballen amb una lògica pròpia del model agroindustrial. “Hi ha una sèrie de valors que per raons històriques i de context han quallat bé, i això obliga a qualsevol que vulgui posicionar-se al mercat alimentari a intentar fer-se’ls seus”, resumeix Porro. “El que és una mostra d’una certa victòria social i cultural és a la vegada una prova de la nostra fragilitat, perquè si se’n surten, recuperaran la centralitat discursiva sense generar realment cap canvi”. Darrerament, la proposta del canvi d’escala, per a generar projectes que arribin a molta més gent, ha anat prenent força com una opció per reapropiar-se d’aquests significats. És una reflexió que remarca la necessitat de sortir de les zones de confort i dels projectes més puristes però a la vegada amb menys impacte per tal d’escalar, sobretot en el consum, i generar projectes que arribin a majories socials i que generin canvis quantitativament rellevants. Porro n’és un ferm defensor: “El consum cooperatiu inspirat en els food coops de Nova York o de París n’és un bon exemple, com ho és també la idea d’Unió de Pagesos de renovar el contracte entre el camp i la ciutat. Crec que és un discurs que hauríem d’adoptar i defensar amb força perquè forma part de les dinàmiques que poden aixecar canvis estructurals d’una certa escala”.

Un anuari per continuar pensant-hi

D’una banda, el paper dels mitjans de comunicació en la construcció de sobirania alimentària i, de l’altra, la situació d’aquest paradigma en el moment actual i el nostre context són les dues qüestions que ens han generat més debat durant la preparació d’aquesta publicació i, per tant, les dues que hem volgut explorar amb més detall a partir de sis perspectives diferents.
Però, com dèiem al principi, esperem que el pròleg sigui només la primera de les reflexions que sorgeixin de l’Anuari. Hem fet aquest esforç amb la convicció que la lluita per uns sistemes alimentaris justos i sostenibles requereix compromís i acció, però també pensament i diàleg. Amb aquest recull de fets i opinions volem ajudar a prendre el pols al passat recent i provocar reflexions de context, estratègiques, allunyades dels fets més immediats. Aquelles que acostumen a ser difícils de fer perquè no trobem quan o com fer-les. Amb tots els defectes que pugui tenir, si aquest anuari ajuda a generar-les, ens donarem plenament per satisfetes.
Al pròleg de l’Anuari de la Sobirania Alimentària 2017-2018 hi han participat les periodistes de La Directa i Crític, Paula Duran i Laia Soldevila; el pagès i activista Pep Riera; l’ex-directora de l’Escola de Pastors de Catalunya Vanesa Freixa; la investigadora Marta Rivera i el Comissionat d’Economia Social de l’Ajuntament de Barcelona Álvaro Porro.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 11 de desembre de 2018

L’assassinat de Francesc Layret. Un crim d'Estat | David Companyon

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Gracienc, pare de tres fills i avi d'una nena. Militant d'EUiA i de @laurora_cat. Partidari del socialisme i el dret a la independencia#JuntesPodem

Aquesta setmana farà 98 anys que Francesc Layret queia ferit de mort davant de casa seva pels trets dels pistolers de la patronal protegits pel governador civil Martínez Anido. Layret era un malson tant per la burgesia catalana com per la Monarquia espanyola. Era diputat a Corts per Sabadell en el moment del seu assassinat i liderava amb un èxit creixent el Partit Republicà Català (PRC), juntament amb Lluís Companys i Marcel·li Domingo. Layret es plantejava la necessitat d’una aliança entre els republicans d’esquerres i el moviment obrer. Diversos historiadors han posat l’accent en el paper que en aquesta aliança hi podria tenir Salvador Seguí “el noi del sucre”, secretari general de la CNT i que havia liderat la vaga de La Canadenca fins aconseguir la jornada de vuit hores per llei i per tots els treballadors. L’Estat Espanyol va ser el primer on s’aconsegueix aquesta fita.
La creixent força del catalanisme republicà d'esquerres estava disputant l’hegemonia a la Lliga Regionalista, que supeditava les reivindicacions del catalanisme al lideratge d’una burgesia enfrontada a mort al moviment obrer. El catalanisme republicà confrontava amb l’aliança de la Lliga amb la Monarquia, cada cop més desprestigiada, i com el propi Cambó afirma: “Jo veia clar l’esforç que hauria de fer per no deixar-me prendre el moviment per les esquerres” (1).

La Lliga de Cambó havia fet un gir pronunciat cap a la dreta, el 1917 va entrar com  ministre del govern d’Alfons XIII i gir que es va aprofundir desprès de la vaga de La Canadenca. L’aliança dels republicans d’esquerres i el moviment obrer contra la oligarquia s’albirava com un enemic capaç de tombar el règim monàrquic i alhora vincular la llibertat de Catalunya amb la causa democràtica i obrerista.

Aquest és el rerefons de l’assassinat de Francesc Layret, un crim d’Estat  planificat de dinamitar el pont entre una classe obrera combativa, autònoma i de caràcter llibertari i els sectors republicans que combatien tant un estat repressor com una burgesia catalana que no feia escarafalls a l’autoritarisme emergent arreu d’Europa que serà l’embrió del feixisme pocs anys desprès i estava disposada a tenir pistolers a sou per assassinar líders obrers i polítics -el mateix Salvador Seguí seria assassinat l’any 1923-, participar en el cop d’Estat de Primo de Rivera per salvar una monarquia corrupte i acabar recolzant el cop d’Estat feixista l’any 1936 contra la República del general Franco que acabaria afusellant Lluís Companys, com a President de la Generalitat de Catalunya, l’any 1940.

Maria Aurèlia Capmany ho relata magistralment en l’obra de teatre que, va escriure l’any 1971 amb Xavier Romeu, “Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret”. En el procés de documentació d’aquest article vaig trobar-me amb la versió televisiva que van fer els estudis catalans de TVE l’any 1976 (2) i que us recomano de totes totes. Us trobareu una obra de teatre que denuncia, en ple franquisme, als mateixos de sempre: als qui reprimien als obrers fa cent anys, als qui ho feien fa quaranta i per extensió, als qui reprimeixen la ciutadania en els nostre dies.

UN FRED MATÍ DEL 30 DE NOVEMBRE DE 1920

El general Severiano Martínez Anido decreta la il·legalització del sindicat anarquista, la CNT, i l’arrest de centenars de sindicalistes. A una trentena (3) de líders de la CNT i del PRC d’en dicta la seva deportació a la fortalesa de La Mola a Maó. Entre els detinguts està Salvador Seguí. Martínez Anido, que era l’assistent personal d’Alfonso XIII, acaba de ser nomenat governador civil de Barcelona i té ordres expresses del rei i del cap de govern, Eduardo Dato de retornar l’ordre a Barcelona “por todos los medios, aunque haya que sacrificar a obreros por millares”, com explica el periodista Francesc Madrid en el seu llibre “Ocho meses y un dia en el gobierno civil de Barcelona”. (4)

En Lluís Companys, que era regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel Partit Republicà Català,  en assabentar-se de la detenció de Seguí, ambdós eren amics des de la infantesa –eren de dos pobles de l’Urgell i els pares de Seguí treballaven a la hisenda del pare de Companys-, se’n va a la presó Model per defensar-lo. En arribar, li comuniquen que sobre ell també hi ha ordre de deportació i és detingut.

Mercè Micó, esposa de Companys, en conèixer la detenció del seu marit se’n va a la casa de Francesc Layret, que com que com Companys era advocat i havia defensat desenes de sindicalistes de la CNT.

La convulsió política a Barcelona és enorme. Layret desprès de la conversa amb Mercè Micó, truca indignat a l’alcalde de Barcelona, el commina a intercedir per Lluís Companys, que és regidor de la ciutat, i que junts vagin a exigir al governador civil la llibertat de Companys.  A primera hora de la tarda l’alcalde Martínez Domingo li diu que el governador civil els rebrà i queden a la Plaça Sant Jaume. Layret acorda amb Mercè Micó que el passi a recollir a les sis de la tarda davant de casa seva per anar plegats.

Sis de la tarda. Mercè Micó està dins un taxi, la crònica de La Vanguardia del dia següent dirà que és el taxi 325 de la Companyia General de Taxis, veu sortir Layret del portal de casa seva al carrer Balmes, 26, entre Gran Via i Diputació, ajudat d’un amic i amb les seves inseparables crosses que l’acompanyarien tota la vida com a conseqüència d’una paràlisi que va patir a l’infantesa.

Es disposa a creuar el carrer quan d’un grup d’homes, que eren a prop del portal, se li atansen,  un d’ells, amb la pistola a la mà, li etziba set trets, algun d’ells al cap, el deixen ferit de mort. Mercè MIcó surt del cotxe i horroritzada cau desmaiada desprès de cridar: “Pobre senyor Layret!”.
Estem en ple centre de Barcelona s’han disparat set trets, però no hi ha cap policia, ningú acudeix i els pistolers poden fugir sense cap problema. Mai s’obriria una investigació, mai serien detinguts, mai serien jutjats.
Layret en estat crític i ple de sang es traslladat, en el taxi on s’esperava la dona de Companys, a un centre sanitari al carrer Sepúlveda. Enmig del trasbals, amb metges i infermers fent el que poden per salvar-li la vida, es presenta el governador civil Martínez Anido a “interessar-se” per la vida de Francesc Layret. Joan Manent, sindicalista anarquista, relata en les seves memòries: “tots vam tenir clar el perquè de la seva visita. Volia assegurar-se per ell mateix que l'assassinat s'havia comès i que ja no tenia res a témer d'aquell home que s'estava debatent contra la mort” (5). A les deu del vespre moria.
Poc abans, en arribar la nit el vaixell «La Giralda» sortia del moll de Barcelona, amb els 36 detinguts per ordre de Martínez Anido. L'endemà, quan el vaixell arribà a la Mola, a Maó, un dels oficials de la tripulació li comunica a Lluís Companys que Francesc Layret havia estat assassinat. Companys relatant aquell moment recorda com Salvador Seguí va dir: “Ja saben el que han fet, els vils!”. Tots els deportats estarien un any i mig detinguts a la fortalesa, tots menys Companys que sortiria al cap d’un mes: ell va guanyar l’escó a diputat per Sabadell, substituint Layret, a les eleccions a les Corts generals. Layret fou assassinat perquè la seva condició de diputat a corts li atorgava immunitat parlamentària i no podia ser detingut.
El seu enterrament, el 2 de desembre, va anar acompanyat d’una vaga general de protesta, convocada per la CNT. El funeral es convertí en un colossal acte polític al qual van acudir desenes de milers de persones. Poc després de les 3 de la tarda la comitiva va començar a baixar Balmes i es dirigeix cap a les Rambles, la guàrdia civil té ordres d’impedir-ho i comença una càrrega a sabre, la repressió és tant ferotge que fereix als quatre obrers que portaven el cos, donen cops de sabre al mateix fèretre que cau a terra i es trepitjat amb les potes dels cavalls. Davant la reacció de la multitud, començaren a disparar. Hi hagué desenes de ferits.

QUI ERA FRANCESC LAYRET?
Malauradament la gran majoria de nosaltres desconeixem qui era Layret, com a molt ens sona el nom, però poques persones podran situar-lo políticament. Ens han amagat la nostra pròpia història, és la història dels vençuts que mai no s’explica, com si no hagués passat mai.

Va estudiar el batxillerat amb Lluís Companys al Liceu Políglot i junts van fundar l’Associació Escolar Republicana l’any 1900. Va participar el 1902 en la fundació de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, on va conèixer Salvador Seguí i bona part del que seria el nucli dirigent de la CNT com Daniel Rebull, Andreu Nin, Angel Pestaña... L’Ateneu Enciclopèdic, en contraposició de l’elitista Ateneu Barcelonès, era una veritable universitat obrera que va arribar a tenir més de 20.000 socis quan, per comparar-ho, el Futbol Club Barcelona en tenia 7.000.
Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres doctorant-se el 1905 i tres anys desprès seria escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona per la Unió Federal Nacionalista Republicana, sent regidor de cultura impulsa, per primer cop, escoles municipals que havien d'impartir un ensenyament modern, mixt, laic i en català. El Bisbe de Barcelona i la Lliga de Cambó posaren el crit al cel i van fer tot el possible per dinamitar aquest projecte que volia materialitzar els criteris pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia recollits a L'Escola Moderna (6), fins i tot van recórrer al govern de Madrid per parar-li els peus a Layret. Malauradament ho van aconseguir i Barcelona hauria d’esperar a la Segona República per tenir un projecte educatiu que no fos tutelat per “la santa mare Església”. 
També com a advocat, va participar en molts processos de caràcter social, col·laborant amb el sindicat anarquista CNT. En  Layret s’unia l'obrerisme reivindicatiu, el republicanisme social i el catalanisme polític i cultural.
Va trencar amb la Unió Federal Nacionalista Republicana quan s’alià amb els lerrouxistes per fundar el 1917 el Partit Republicà Català, un partit fermament catalanista i d’un obrerisme marcat fins el punt que demana integrar-se a la III internacional el 1919.

Layret era un ideòleg i alhora un home d’acció. Fou director “La Lucha” on sostenia que la ruptura amb el règim només podia venir bé de l’autoritarisme amb un cop militar (com acabaria succeint amb Primo de Rivera el 1923) o per la via de la revolució obrera i alhora que només les esquerres tenien força moral per a reivindicar l’emancipació nacional de Catalunya, donat que la col·laboració política de la dreta regionalista de la Lliga amb la monarquia la invalidava. La Lucha va tenir també un gran ressò en destapar múltiples caos de corrupció vinculats tant al rei, als seus ministres i als prohoms de Règim o de la Lliga. Per aquestes denúncies va rebre diverses demandes i querelles. (7)

Juntament amb Companys, Layret va emprendre una campanya per l’organització dels treballadors de la terra, els rabassaires, contra l'explotació de què eren víctimes per part dels grans terratinents agrupats en l’Institut Agrari Català Sant Isidre, vinculat a la Lliga de Cambó. Va fer una crida a constituir un sindicat d’obrers del camp: “Aixequeu els vostres dignes caps de la terra catalana! No us deixeu befar, ni atropellar! Ajudeu-vos i uniu-vos tots contra l'opressió i la injustícia al camp”. Finalment aquest sindicat naixeria l’any 1922 amb el nom d’Unió de Rabassaires de Catalunya (8). Companys va presidir el congrés fundacional i va arribar a tenir més de 20.000 afiliats, el seu setmanari “La Terra” era el més difós entre els camperols catalans.

L’ESTAT EN GUERRA CONTRA L’ALIANÇA ENTRE OBRERS I REPUBLICANS

Layret i Companys van forjar una profunda amistat ja des dels temps d’estudis i amb Salvador Seguí formaren un trio on l’amistat personal es barrejava amb aquesta aliança política que tots tres volien assolir entre classe obrera i el catalanisme republicà.
Aquesta possibilitat era la que preocupava tant a l’Estat com a la burgesia catalana que dirigia la patronal de Foment del Treball. La victòria de la revolució bolxevic a Rússia, barrejada amb els aires revolucionaris que bufaven a Europa, van decidir a la burgesia catalana a una guerra oberta contra republicans i anarquistes.
La vaga indefinida de la Canadenca, el 1919, en la que més de 3.000 obrers foren detinguts, marca un abans i un desprès, un enfrontament de classe contra la burgesia catalana representada per la Lliga, que va mostrar la seva cara més reaccionària. Cambó explica com posa en marxa forces paramilitars per aturar als obrers: “Mentre jo era en el Govern s’havia autoritzat la creació del sometent a Barcelona, la direcció del qual estava principalment en mans d’homes de la Lliga. Els sometents no havien encara actuat mai i se’ls prenia molt en broma. Davant l’agreujament de la situació a Barcelona i l’escassetat de forces de què disposava l’autoritat militar, s’acordà mobilitzar el sometent confiant-li el manteniment de l’ordre públic”.(9)
Desprès van venir els anys del pistolerisme patronal amb la cobertura de l’Estat, mig miler de morts entre 1917-1923, tres quartes parts dels quals les posarien els sindicalistes: 244 obrers, 40 patrons, 29 encarregats de fàbrica i 30 policies (10).  
El pistoler que havia disparat contra Francesc Layret era un mercenari del Sindicat Lliure, Paulí Pallàs. El grup d'individus que amb Pallàs participaren en l'atemptat era manat pel famós pistoler del Sindicat Lliure Carles Baldrich. Tots ells a sou de la patronal, tots ells actuant amb connivència amb el cap de policia de Barcelona, d’infaust record, Arlegui que no va obrir cap investigació malgrat ser “vox populi” qui eren els assassins. Tots ells van quedar impunes com correspon als crims d’Estat. Tots ells estaven a les ordres de Martínez Anido que havia acceptat l’encàrrec del rei Alfons XIII de ser governador civil i restaurar l’ordre a Barcelona “matant milers d’obrers si era necessari”.
I això volia dir atacar la CNT que comptava llavors amb prop de 500.000 afiliats, la majoria a Catalunya. La detenció dels seus líders sindicals, aquell 30 de novembre, inicia un etapa de repressió salvatge.
Martínez Anido va il·legalitzar la CNT i va clausurar tots els seus locals. Però, com bé sap el feixisme, no n’hi havia prou, calia destruir les organitzacions obreres i els seus líders. Per fer-ho calia anar “fins al límit de la llei i una mica més”. Aquesta “mica més” fou la Llei de fugues (11), de la qual Martínez Anido en seria el principal impulsor, consistent en simular la fugida d'un detingut i abatre'l a trets amb aquesta excusa.
La seva fama de repressor implacable i el seu ferotge anticatalanisme el portaria a ser ministre de governació amb la dictadura de Primo de Rivera i a ser el primer Ministro de Orden Público amb la dictadura franquista. Segons el propi Martínez Anido amb la Llei de fugues es van ordenar més de vuit-centes execucions extrajudicials, el que avui anomenaríem terrorisme d’Estat, d’ells més de cinc-cents eren militants anarquistes. El sindicalista de la CNT, Gregori Daura es considera la primera víctima de la Llei de Fugues, el 5 de desembre de 1920.

MONUMENT A LAYRET

Amb l’arribada de la República l’avinguda del Paral·lel passà a dir-se Francesc Layret. L’any 1932 es va iniciar una campanya per aixecar un monument en homenatge a Francesc Layret i costejar-lo per subscripció popular. El 22 de juny de 1933, el Parlament de Catalunya va debatre i aprovar una proposta de llei per sumar-se a l’homenatge. La Lliga de Cambó, però, va votar en contra produint-se un tens debat dels diputats Pi i Sunyer i Joan Comorera amb el diputat de la Lliga Duran i Ventosa. Ni tretze anys desprès havien oblidat el seu odi de classe envers Layret, a l’acta de la sessió podem llegir que la Lliga vota en contra per la “ideologia netament republicana, socialista, socialitzant o anarquitzant i la significació laica i antireligiosa”. (12)

Finalment, el 1r de maig de l’any 1934 es va posar la primera pedra del monument a Francesc Layret a la plaça Sepúlveda (l’actual plaça Goya), a pocs metres del dispensari on fou atès el dia de l’atemptat. Després dels fets d’octubre del 34, amb la suspensió de l’autonomia i l’empresonament del govern Companys, el governador militar va donar l’ordre d’aturar les obre que no es van reprendre fins la victòria del Front d’Esquerres l’any 36. En poques setmanes s’inaugurà el monument en presència de líders polítics i sindicals com Angel Pestaña, el seu vell amic Lluís Companys ja com President de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona Carles Pi i Sunyer.

Amb la victòria del feixisme l’any 1939 el monument fou desmantellat. Al diari El Correo Catalán podem llegir: "Ayer comenzaron las obras de derribo del monumento que los políticos republicanos y masones erigieron en la plaza de Sepúlveda a Francisco Layret, defensor del atentado personal, por el que había de perecer. Con la desaparición de este monumento y el de Pi i Margall, nuestra ciudad se verá libre de dos obras que además de constituir un reflejo de la carencia de sentido artístico de los rojo-separatistas, eran motivo de vergüenza para los buenos barceloneses."

No va ser fins l’any 1977 que es restitueix el monument a la Plaça Goya. Aquell mateix any els advocats laboralistes afegiren una placa explicativa al monument i el Congrés de Cultura Catalana va col·locar una plaça a la façana de la casa del carrer Balmes on va viure i també fou assassinat.

VINDICAR I REIVINDICAR LAYRET

Vindicar Layret i el seu llegat polític és també assenyalar que, 98 anys del seu assassinat, 95 del de Salvador Seguí i 78 de l’afusellament de Lluís Companys, l´únic president escollit democràticament que ha estat afusellat, l’Estat Espanyol encara no s’ha disculpat, no ha reconegut la seva responsabilitat en milers de crims, no s’han anul·lat els judicis sumaríssims ni el judici a Companys. Tots aquests crims d’Estat segueixen en la impunitat.
Els tres van ser assassinats i conformen una paràbola de l’odi de la burgesia contra la classe treballadora i les reivindicacions nacionals de Catalunya: Layret, assassinat en sortir de casa seva per anar a defensar Companys i Seguí com a advocat. Seguí, assassinat quan, tot i l’avís de Macià de què es preparava un atemptat contra la seva persona, decideix sortir de casa per cobrar una feina feta amb la seva colla: havia pintat el pis de Companys a Sants i havia de pagar els seus companys de feina. Lluís Companys, lliurat per Hitler a Franco, afusellat per ser el President de la Generalitat de la Catalunya republicana i antifeixista.

Reivindicar Layret també és assenyalar que molts dels reptes que estaven plantejats en aquells dies segueixen vigents avui, també les dificultats, per fer front un sistema social injust, una economia capitalista que segueix explotant pobles i precaritza la vida de les classes treballadores i un Estat que ha mostrat la seva cara més autoritària i repressiva davant al voluntat de poble de Catalunya d’exercir el seu dret a decidir lliurement el seu futur.
La necessitat de bastir aliances republicanes liderades des de les esquerres i les classes populars segueix sent un repte i una de les claus per aconseguir que la República Catalana sigui sinònim de llibertat i justícia social i alhora per a  i obrir un nou temps republicà a l’Estat.

David Companyon i Costa
Barcelona, 29 de novembre de 2018

NOTES

1.- Líderes obreros y vanguardias culturales: la presencia del obrerismo en la Barcelona de la
primera posguerra europea de Teresa Abelló i Güell. Pàg. 120


3.- Salvador Seguí, “El Noi del Sucre”, Manuel Salvador i Serrano, Camil Piñón i Oriola, Francesc Comes i Pagès «Parones» , Vicenç Botella i Moya, Narcís Vidal i Cucurulla, Josep Vidal i Cucurulla, Eusebi Manzanares i Barrera, Martí Barrera i Maresma, Miquel Abós i Serena, Antoni Solé i Cuadrat, Josep Viadiu i Valls, Enric Rueda i López «Rodín», Anicet Palau López i Dalmau, Emili Albarícies i Alorda, Manuel Nuñez i Garcia, Saturnino Meca Gonzàlez, Dionís Aroles i Batlló, Antoni Ocaña i Martín, Josep Soler i Guillamet, Manuel Castariencas i Domingo, Josep Francès i Jarques, Josep Roigé i Rodó, Guillem Vallès i Bruguera, Daniel Rebull i Cabré «David Rey», Eusebi Jorge Sànchez, Antoni Calomarde i Costa, Salvador Caracersa i Díaz, José Antonio Gómez Vicente, Salvador Pascual i Mascaró, Ramon Recasens i Muset, Francesc Arín i Simó, Jesús Vega i Fernandez, Jaume Albarícies i Descàrrega, Lluís Companys i Jover, regidor de l'ajuntament de Barcelona i advocat, i Antoni Amador i Obón, periodista.

4.- Eduard Tortejada i Eloi Vila en el seu llibre “El viatge de Companys”, Edicions Rosa dels Vents, recullen del llibre del periodista Francesc Madrid  “Ocho meses y un dia en el gobierno civil de Barcelona” el testimoni del governador civil Federico Carlos Bas en el que anuncia la seva destitució i els relata a dirigents sindicals que desprès d’una reunió entre el govern Dato i Foment del Treball Nacional, la patronal catalana, s’ha acordat restablir l’ordre a Barcelona “aunque haya que sacrificar a obreros por millares”. Els anuncia, també, que el general Martinez Anido ha acceptat l’encàrrec i serà el seu relleu.

5.- Joan Manent i Pesas: «Francesc Layret», en Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1977. pp. 229-241

6.- Fundació Ferrer i Guàrdia http://biblioteca.ferrerguardia.org



9.- Líderes obreros y vanguardias culturales: la presencia del obrerismo en la Barcelona de la
primera posguerra europea de Teresa Abelló i Güell. Pàg. 122

10.- “El viatge de Companys” d’ Eduard Tortejada i Eloi Vila.




Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial