Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dissabte, 21 de gener de 2017

PRIORITAT DELS COLONITZADORS: EXTERMINI DE LA LLENGUA.

El PP presenta una proposta per a defensar que “el valencià és un idioma diferent al català”

Jorge Bellver demana un pronunciament ràpid “per a defensar el valencià davant el Consell de Llengües Oficials de l’Estat”.
La proposta ha de ser signada per tots els grups perquè siga inclosa en el ple de la setmana vinent.
Jorge Bellver, un dels ideòlegs que pretenen exterminar la nostra llengua.
NO OBLIDAREM


El portaveu de coordinació del Grup Parlamentari Popular en Les corts, Jorge Bellver ha anunciat avui la presentació d’una proposició de llei en Les Corts perquè el Consell defense la “singularitat de la llengua valenciana” a Madrid davant el Consell de Llengües Oficials de l’Estat.
Aquesta proposta sol·licita que Les Corts insten al Consell “perquè defense de forma contundent i per tots els mitjans davant el Consell de Llengües oficials de l’Estat que l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana i que es tracta d’un idioma diferent i autònom de qualsevol altra llengua i, en concret, del català”.
Jorge Bellver ha explicat que la proposta ha sigut traslladada a la resta de grups per a la seua signatura i que puga ser debatuda en el ple de la setmana vinent. “És necessari un pronunciament ràpid perquè s’utilitzen totes les armes possibles per a la defensa de la nostra llengua i quede clar que el valencià és la nostra llengua segons arreplega l’Estatut d’Autonomia i la mateixa Constitució Espanyola”.
Text íntegre de la proposta:
A la taula de les Corts Valencianes 
Els Sindics dels Grups Parlamentaris Popular, Socialista, Compromís, Ciutadans i Podem, baix firmants, a l’empar de l’article 161, punt 5 del Reglament de les Corts, presenten la següent Proposició no de Llei de tramitació immediata sobre la defensa del valencià i la seua identitat pròpia respecte del català.
Exposició de motius
En la vesprada del dia 18 de gener, a través de l’Agència EFE, vam tindre coneixement que “El Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) ha ordenat al Consell de les Llengües Oficials de l’Estat que aclarisca si català i valencià són idiomes distints, en resposta a l’advocat de Barcelona que li va demanar explicacions per la distinció que fan els ‘web’ de l’administració entre els dues.” Afegia el teletip citat que el TSJ de Madrid va estimar la demanda del Lletrat de Barcelona, el senyor Joan Vall, i va declarar “vulnerat el dret del lletrat a què el Consell de les Llengües Oficials de l’Administració General de l’Estat es pronunciara sobre la distinció entre català i valencià”.
Segons pareix, el lletrat va presentar en 2015 una petició al Consell perquè donara una “explicació raonada” sobre els motius pels quals “en web d’òrgans oficials es proposen el català i el valencià com a opcions idiomàtiques diferents”. Transcorreguts tres mesos sense haver aconseguit contestació respecte d’això, l’esmentat advocat va presentar una demanda contenciosa davant del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, que va recolzar la Fiscalia, mentre l’Advocacia de l’Estat es va oposar a aquesta.
El TSJ de Madrid no emet, per tant una resolució sobre la matèria concreta, sinó que declara “vulnerat” el dret fonamental de petició del demandant i ordena a l’administració “donar resposta a la petició formulada”, que ha de contenir “almenys, els termes en què la petició ha sigut presa en consideració per part de l’autoritat o òrgan competent i les raons i motius pels quals s’acorda accedir a la petició o no fer-ho”.
De nou, es posa en dubte la independència idiomàtica i la legitimitat com a llengua autòctona del valencià. I ja està bé. L’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana, recordem que té rang de Llei Orgànica, expressa en l’article 6t, punt 1c que “la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià”. En el punt 2n s’afirma que “l’idioma valencià és l’oficial de la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà… Tots tenen dret a conéixer’ls i a usar-los”. Finalment, al punt 5t, l’esmentat article 6 obliga a atorgar “… especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”.
La mateixa Constitució Espanyola, d’on “porta causa” el nostre Estatut ,manifesta en el punt 2 de l’article 3, després d’afirmar que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat”, que “Les llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord en els seus Estatuts”. Afig, a més, en el punt 3 del mateix article: “La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” I això és el que exigim en aquesta Proposició, respecte i protecció a l’idioma valencià, respecte a la seua identitat independent i autònoma respecte de qualsevol altre.
Aquests són els mandats que com a representants del poble valencià hem d’obeir i seguir, sense dubtes, en total claredat. A més de per convenciment propi, per obligació legal i per respecte a les nostres arrels culturals i històriques. D’ací que en total responsabilitat i legitimació és present la següent:
Proposta de resolució
Primer. Les Corts insten al Consell perquè defenga de forma contundent i per tots els mitjans que tinga al seu abast davant de qualsevol administració o institució i, en aquest cas, davant del Consell de les Llengües Oficials de l’Estat que, com diu el nostre Estatut, en concordança en la Constitució Espanyola “l’idioma valencià és l’oficial de la Comunitat Valenciana” i que es tracta d’un idioma distint i autònom de qualsevol altra llengua i en concret del català.
Segon. Que en el termini de dos mesos es trasllade a les Corts del grau de compliment d’aquest acord.

dijous, 19 de gener de 2017

Dret a Decidir versus Dret d'Autodeterminació

"Al País Valencià hi ha la pervivència d’un franquisme sociològic subjacent potent, expressat en el blaverisme feixista primer i en amples majories electorals del PP després"
Font del dibuix al web de compromís. autor: @perefuset
per Antoni Infante

En un recent debat a València va sorgir un tema, per altra banda recurrent, sobre si el Dret a Decidir (DaD a partir d’ara) és només una forma succedània de referir-nos al Dret d’Autodeterminació. Un dels ponents va plantejar que no li semblava honest que el DaD amagara el seu veritable objectiu autodeterminista. Alhora, de tant en tant, podem observar com quan ens referim al DaD, i no queda clar si estem parlant del País Valencià o de Catalunya, es genera una certa confusió, ja que la situació política diferent en cada territori es fa difícil de saber si el DaD serveix per avançar o per entrebancar.

Amb l’objectiu de clarificar l’ús que fem del terme, explicaré que el Dret a Decidir en el cas del País Valencià no és cap disfressa, actualització, rebaixa o renúncia al Dret d’Autodeterminació. Tampoc és un intent de copiar mecànicament l’ús que se’n fa  a Catalunya.  La raó és molt senzilla, tot i que puga ser dur haver de reconèixer-ho: al País Valencià no ha existit cap moviment potent a favor d’aquesta autodeterminació, que necessite ara transformar-se o amagar-se darrere d’altres sigles.

Ans al contrari, en el nostre cas el DaD naix precisament com a resposta a la feblesa del nostre moviment i a la necessitat de trobar vies d’empoderament de la nostra societat com a col·lectivitat diferenciada, a partir d’un necessari procés d’empoderament individual davant la pervivència d’un franquisme sociològic subjacent potent, que s’ha anat expressant en el blaverisme feixista primer i en amples majories electorals del PP després, i que ha contaminat alhora bona part de les bases socials dels altres partits.  

De fet, en començar a utilitzar el DaD a partir de les nostres necessitats, ens hem vist amb la necessitat de dotar-nos d’un mínim de fonamentació en aspectes diferents alhora que complementaris. Aquests aspectes són una certa fonamentació teòrica, una argumentació política i el fet de ser mediació necessària. Respecte a la primera, el DaD comença quan afirmem l’autonomia de la vida. És a dir, si les persones podem decidir sobre la capacitat de produir i reproduir la vida, estem negant de facto qualsevol hipotètica voluntat divina o l’existència de cap poder omnímode. Sobre aquest dret podem fonamentar tant el dret de ciutadania com l’ateisme individual o el laïcisme públic. O en altres paraules, les bases socials del republicanisme.

El DaD implica per se que les persones en la nostra evolució natural tenim dret a emancipar-nos. En el cas dels pobles (també en el cas de l'esclavatge) no és una emancipació sinó un alliberament. Les persones, però, no neixen en el no-res, sinó que afirmem la nostra vida dins de la nostra societat, de manera que el DaD naix com un dret individual però va creixent col·lectivament. Tots i totes sabem que, contràriament al mite robinsonià, les condicions de producció i reproducció de la vida són una tasca col·lectiva. Aquestes condicions no són altres que l’alimentació, l’habitatge, la salut, l’ensenyament, el treball que possibilita totes les anteriors, etc.

Per això la gestió de la vida és l’essència de la política. L’apoliticisme és una forma de negar la vida en majúscules, però la corrupció allunya la gent de la política. Quan parlem de corrupció, en aquest nivell ens referim al que ara anomenem política i que és majoritàriament la corrupció del camp polític. La societat i els seus sistemes de dominació han convertit la política en un fetitxe, invertint i traslladant la font de qualsevol poder polític, el poble, a les institucions que diuen que el representa.

És així com a nivell teòric el DaD es pot convertir en una poderosa eina capaç de deconstruir el discurs del poder i la pràctica de la submissió alhora que aporta els elements necessaris per a poder retornar el poder al poble fent el trànsit del poder com a potestas al poder com a potència. Podem, per tant, ni que siga a nivell teòric, passar de persones súbdites a sobirans de la nostra vida.

A nivell polític i davant del fetitxisme i la corrupció d’aquest camp, hem vist com el poder sempre treballa a favor de mantenir-lo mitjançant certs graus de consens i com, quan ho necessita, és capaç d’utilitzar la força a través de formes feixistes, retallades de llibertat, etc. És en el camp del consens, però, on més esforços dediquen. Així, els grans mitjans de comunicació que abans formaven el que anomenàvem quart poder, han passat a ser l’espai mateix on es construeix el poder, i tot el sistema educatiu fins a la mateixa universitat, una gran màquina de reproducció de les escales de valor dominants.

Aquesta involució de diversos espais que en un altre temps representaven -almenys parcialment- espais de construcció de la llibertat, han possibilitat l’emergència de teories i posicions polítiques contràries al DaD de persones i pobles: la suposada fi de les ideologies als anys 60, l’esgotament de la política als anys 70/80, el final de la història l’any 89, la pèrdua de qualsevol referent i metarelat alternatiu a l’emès pel poder, la preeminència d’una legalitat temporal sobre la voluntat democràtica dels pobles, etc.

El DaD suposa ara i ací, en el camp polític, recuperar la capacitat d’intervenció popular en la gestió de la vida i, per tant, de la política. El DaD apareix així com un factor determinant de la mediació entre la (dura) realitat en la qual vivim i la societat on ens agradaria viure i conviure. Aquesta mediació necessita un pla d’intervenció i les eines escaients. No n’hi ha prou de proclamar la veritat revelada un parell de vegades a l’any.

Sabem que les condicions de vida i treball alienat i cada dia més precaritzat creen les condicions perquè de tant en tant el poble esclate de manera torrencial davant les injustícies, però si no té al seu abast les eines organitzatives i polítiques per a canalitzar eixa força, una vegada passada aquesta eclosió, el poder furtat al poble resta més dominant que abans. Cal, doncs, dotar-nos d’eixes eines que posen en valor polític el poder popular que existeix majoritàriament com a potència.

Aquestes eines no poden ser unidireccionals. Així, la participació electoral, o la mobilització popular, l’existència d’organitzacions estratègiques o cíviques  i tantes altres, no han de ser vistes com a antagòniques sinó com a complementàries. És en aquest camp on el DaD apareix amb tota la seva potència creant i potenciant eines d’enquadrament popular, fent factible el dret a decidir de tots i totes sobre la totalitat de la vida i, per tant de la política, espentant els diversos actors a transcendir la seva realitat i/o normativitat i ajudant a relacionar els diversos camps de la intervenció social en un projecte democràtic i d’empoderament popular.

No, el DaD, almenys en el cas del País Valencià, no és un substitut avergonyit del Dret d’Autodeterminació. En tot cas, és una eina que pot possibilitar la factibilitat de l’altra.




Font: El Món | Dret a Decidir versus Dret d'Autodeterminació

dimecres, 18 de gener de 2017

Del Roig al Blau. La transició valenciana

La convulsa transició al País Valencià mai no havia estat explicada al poble que la va viure ni a la generació posterior, de la qual forme part. Als nostres insignes polítics ja els anava bé. Vam haver d’arribar quatre xitxarel•los de l’audiovisual amb un gran mestre al capdavant, Llorenç Soler, per mirar de tornar-li la memòria als valencians. Encara hi ha molts que ens ho agraeixen. Un documental que, sincerament, pense que va fer història en l’audiovisual valencià.

2004_Del_Roig_al_Blau
FITXA TÈCNICA:

Producció: Universitat de València (TAU)
Gènere: Documental històric-polític
Format Màster. DVC-PRO
Durada: 97 min.
Director/Realitzador: Llorenç Soler
Productor Executiu: Miquel Francés
Idea Original: Albert Montón
Guió: Albert Montón – Llorenç Soler
Director de Producció: Antoni Medall
Ajudant de Realització: Albert Montón
Càmera: Lluis Castellano – Llorenç Soler
Muntatge:: Txiqui Montán
Música Original Jorge Ruiz
Disseny Gràfic: Txiqui Montán – Jorge Ruiz
Composició de Vídeo: Txiqui Montán
Postproducció d’Audio: Jorge Ruiz

SINOPSI:

La transició política va propiciar l’escenari adient per fer esclatar el conflicte al voltant de la identitat dels valencians que hauria de condicionar el seu futur democràtic.
La formulació d’una nova concepció nacionalista de la valencianitat, assumida per part de l’antifranquisme, va col•lisionar amb l’arrelat regionalisme defensat pels sectors socials més conservadors, tot desencadenant un dels episodis més convulsos de la
recent història valenciana.En un terreny guanyat per la visceralitat, la irracionalitat, la manipulació i la demagògia, uns i altres, persones i formacions polítiques van tractar d’adaptar-se a les circumstàncies per tal d’assegurar-se el seu espai a la nova societat que s’albirava.

PREMIS:

  • Premi Tirant 2005 del Públic a la Millor Pel•lícula Valenciana de L’Any.
  • Menció Especial 2005 del Festival Inquiet de Cinema en Valencià.

COMENTARI:

Del Roig al Blau fou l’inici, la possibilitat de fer allò que m’agradava, la descoberta d’un mestre. Llorenç Soler, i l’enfrontament, cara a cara, amb una passió: el País. Molts dels que hi vam treballar érem molt joves i inexperts. El mestratge, per tant, va ser importantíssim. I l’experiència d’entrevistar tota aquella gent quasi oblidada que havia fet (o desfet) la nostra transició, única.

Per què vam fer Del Roig al Blau? Perquè a la societat valenciana se li havia usurpat un discurs propi de la transició. més enllà del procés arreu de l’Estat. Qui més qui menys, sabia lligar un ventall de successos de la transició espanyola: referèndum, eleccions del 1977, Suàrez i la UCD, la constitució espanyola, el procés autonòmic, el colp d’estat i la victòria de Felipe. Ens ho explica la televisió any rere any. I a València? Què hi va succeir? Silenci. Això malgrat ser el nostre, després del basc, el procés més violent de tot l’Estat. O malgrat restar la realitat social valenciana dels darrers trenta anys clarament marcada per aquells fets. No s’entén el País Valencià actual sense conèixer la transició valenciana. Però la “transició valenciana” només existia per als estudiosos (sociòlegs, historiadors…). Per això vam fer Del Roig al Blau, per mirar d’oferir a un públic ampli (a través d’un mitjà de masses com és el cinema) un discurs propi de la transició. I ho vam fer bàsicament mitjançant els testimonis dels principal líders polítics del moment, perquè en 25 anys ningú no havia gosat posar-los un micròfon al davant per parlar-ne amplament i serena. No miràrem de ser objectius (qui ho és?), sinó honestos per donar una visió del que llavors va passar. I ací en tenim el resultat. Se’ns ha dit que els punts de vista d’Alacant i Castelló es van ometre. I potser és cert. En qualsevol cas, Del Roig al Blau no pretén tancar el debat, sinó obrir-lo. Esperem nous discursos sobre la nostra transició, vinguts de tots els cantons del país. En qualsevol cas, continue pensant que la partida es va jugar a la ciutat de VaJència, i ni Castelló ni Alacant tampoc no van apostar fort per dir la seua… malauradament.

Del Roig al Blau va córrer com la pólvora, de casal en casal, d’associació en associació, d’universistat en universitat, es va estrenar als cinemes Albatros de València, i va guanyar alguns premis. Encara ens trobem gent que ens explica que després de veure aquest film, van entendre millor el país i fins i tot van animar-se a comprometre’s amb més decisió. Per als que hi vam treballar és un orgull indescriptible.



dilluns, 16 de gener de 2017

Sant Antoni, Diada Nacional de Menorca

foto de Assemblees de joves per la Unitat Popular.

En la festa del Disset de Gener, a Menorca es commemora la incorporació de l’illa a la corona catalanoaragonesa arran de l’ocupació de les tropes d’Alfons el Liberal l’any 1287, coincidint amb la festa religiosa de Sant Antoni, a qui, segons la tradició, havien invocat les tropes del rei cristià per tal de guanyar en la lluita. Així es posava fi al domini àrab de l’illa (s. IX-XIII) i Menorca era repoblada amb gents vingudes fonamentalment de les comarques de l’Empordà, que duen a l’illa la llengua i la cultura catalanes, trets característics de la identitat i la idiosincràsia de Menorca fins avui dia.
La festa de Sant Antoni és una festa col·lectiva de reafirmació com a poble i el ritual que té lloc aquest dia ha persistit a través dels segles sense gaires modificacions. Hi ha constància documentada que se celebra, com a mínim, des del segel XVI; però és molt possible que els seus orígens es remuntin a poc després de la conquesta, al començament del segle XIV.
EL 1643, el Consell General va aconseguir que el papa Urbà VIII reconfirmàs sant Antoni com a patró de Menorca i es va donar a aquesta diada un caire molt solemne. Ja llavors, la comitiva sortia de l’església parroquial de Santa Maria de Ciutadella, entrava pel Roser, passava pel carrer de les Amargures i d’Artrutx i, sortint d’intramurs pel portal d’Artutx, continuava cap a llevant per la contramurada fins al portal de Maó, on novament entrava a la ciutat vella per dirigir-se a la desapareguda església de Sant Antoni.
Si ens situam en el segle XIX veim que a Maó igual que a Ciutadella també es feia la processó de Sant Antoni. La marxa sortia de la parroquia de Santa Maria i es dirigia a l’església del sant, on tenien lloc els oficis religiosos amb l’assistència de l’autoritat civil i del clergat. El poble també participava de l’espectacle i ho feia amb una representació de la lluita entre moros i cristians. Segons les cròniques, aquest costum va ser prohibit el 1820, quan Menorca havia passat definitivament a la corona espanyola.
Tanmateix, amb motiu de la celebració del sisè centenari, el 1887, a Maó es van il·luminar moltes cases i tots els edificis públics. La processó va sortir després de la missa i va estar acompanyada musicalment pel regiment de Filipines. Al cap de ponent, el bisbe Mercader declarà aquesta festa de primer ordre i l’Ajuntament, en sessió ordinària, va acordar recollir una idea del canonge Roc Coll i promoure la instal·lació d’un monument evocador a la plaça d’Alfons III, cosa que finalment no es va dur a terme.
Després de 1887 la festa va patir una llarga decadència, de manera que les primeres dècades del segle XX van ser fosques en relació amb la celebració de la diada. La Primera República fou una primera mostra de la divisió ideològica dels ciutadans. El canvi de mentalitat profund, amb l’aparició i consolidació del republicanisme, el liberalisme, l’anticlericalisme, etc. va provocar que els sectors més conservadors i tradicionalistes s’apropiessin dels signes i símbols de la diada, que eren refusats pels sectors més progressistes. Aquesta podria ser la raó per la qual Ciutadella va prendre des d’aleshores un major protagonisme en la celebració i va ser on es conservà la puresa de la celebració tradicional.
Aquesta situació es perllongà durant un segle, fins que la recuperació democràtica va institucionalitzar la festa com a Diada del Poble de Menorca segons declaració del Consell Insular de Menorca feta el 1981 en recuperar com a propis els valors que identifiquen la commemoració com a reafirmació de la identitat històrica i cultural de l’illa.
Els components de la festa
Sant Antoni no és una festivitat popular amb l’aire de les festes estivals i cavalleresques. Per Sant Antoni impera la representació sobre l’acció. Es representa la història de Menorca. El seguiment dels actes centrals de la diada a Ciutadella ens pot donar les claus de l’essència, de la naturalesa dels seus components.
  • Missa solemne a la Catedral, a les 11 h.
  • Processó dels Tres Tocs, a continuació de la missa i en la qual se simbolitza l’entrada de les tropes del rei Alfons al portal de Maó de la ciutat, on es fan els tres tocs i es canta un tedèum.
  • Mercat de Sant Antoni, a la plaça de Sant Antoni al llarg de tot el matí, amb venda de dàtils i taronges i en el transcurs del qual es rifa un porc.
Aquests components ens transmeten la idea d’una celebració multiforme: històrica, religiosa, política, tradicional; que ha passat a ser patrimoni de totes les ideologies.
Tot i que aquests actes centrals tenen lloc a Ciutadella, durant les setmanes prèvies i posteriors a la festa tots els pobles de Menorca organitzen una sèrie d’actes per commemorar la Diada.
Per a més informació sobre els actes organitzats a tota l’illa podeu consultar el Programa de la Diada del Poble de Menorca 2017.
foto de Nel Martí Llufriu.

Font: (1) Assemblea Sobiranista De Mallorca - Cronologia

17 DE GENER DE 1287

Menorca s'incorpora a la història de Catalunya

Marc Pons 

Tal dia com avui de l'any 1287, fa 730 anys, les armes d'Alfons II de Catalunya i III d'Aragó -net de Jaume I- completaven la conquesta de l'illa de Menorca, i la incorporaven a la Corona d'Aragó, la confederació catalano-aragonesa. 17 de gener, Sant Antoni, actualment Diada de Menorca. D'aquesta manera finalitzava un període de tres segles llargs de dominació islàmica que havien tingut una important influència en la societat menorquina de l'època. L'illa, a diferència d'altres territoris d'Al-Andalus, no havia rebut -pràcticament- immigració àrab i berber. El paisatge social i cultural de l'illa era el resultat de la islamització de la població autòctona.
Quan les armes de Jaume I havien conquerit -58 anys abans- Mallorca, semblava que es precipitava el final islàmic de Menorca. Però l'elit política de l'illa -l'únic corpus social d'origen berber- ho havia evitat pagant forts tributs als monarques catalano-aragonesos. Una pràctica habitual en aquella època. El final, però, va arribar de la manera més rocambolesca. Jaume I a la seva mort havia dividit els seus dominis entre els tres fills. Al mitjà, Jaume, li va correspondre Mallorca i els comtats del Rosselló i de la Cerdanya. Poc després, les cancelleries de Palma i de París signaven un acord per repartir-se la Corona d'Aragó. I els reietons de Menorca s'hi van sumar.
Alfons II
La cancelleria de Barcelona va reaccionar conquerint l'efímer regne mallorquí -la part insular i la continental- i desposseint el seu monarca. I en aquesta operació hi entrava, també, Menorca. Amb la conquesta, la població autòctona va ser reduïda. Una part va ser expulsada -cap els dominis islàmics del nord d'Àfrica- i una altra va ser venuda als grans mercats d'esclaus de la Mediterrània occidental -Barcelona, Marsella, Gènova-. L'illa va ser repoblada, absolutament de nou, amb gent de parla catalana procedent del Rosselló i de l'Empordà -l'origen del dialecte salat menorquí- i de la Cerdanya, i incorporada de ple al món polític, cultural, social i econòmic català.


dissabte, 14 de gener de 2017

PAÏSOS CATALANS



Una de les coses que queda clara en les diverses col•laboracions (Marta Rovira, Pau Viciano, Carme Gomila, Bernat Joan, Jordi Muñoz i Joan Manuel Tresserras) és que els Països Catalans són, essencialment, un projecte polític, més fonamentat en el futur que en el passat, en la voluntat que en els inexistents destins històrics. Com tot projecte polític de modificació de fronteres, conté propostes que beneficien a uns i perjudiquen a altres. I en el context actual, beneficiaria classes mitjanes autòctones, elits (culturals, econòmiques, professionals) emergents i perjudicaria les antigues burgesies sucursalistes (s’anomenin Pont Aeri o AVE València-Madrid). Beneficia el concepte republicà i perjudica la decrèpita monarquia eximperial. Beneficia la cultura en català, i atempta contra la cosmovisió unionista. Entremig, classes populars poden optar pel sentimentalisme o la convivència, per l’adhesió a la propaganda (o la por) o per la participació activa amb ànims de beneficiar-se d’una crisi de fronteres.
La comissió constitucional, inequívocament va tractar d’impedir allò que esdevenia un potencial perill: la federació de comunitats autònomes en el que era un article pensat i concebut per al nostre terreny compartit

Com a historiador, detecto certa tendècia a menystenir les elits que van organitzar la Transició. L’erm cultural que va forjar el franquisme va impedir articular un projecte polític consistent. Contràriament a la immensa majoria alienada per la misèria educativa dels PPCC interiors, les elits franquistes sí que havien estudiat història i sabien detectar els potencials perills d’un període polític on el país se’ls podia escapar de les mans. De fet, aquesta fou l’obsessió del dictador en el seu trapàs de poders al Borbó. La comissió constitucional, inequívocament va tractar d’impedir allò que esdevenia un potencial perill: la federació de comunitats autònomes en el que era un article pensat i concebut per al nostre terreny compartit. Això indica que, contràriament als molt dogmàtics intel•lectuals d’esquerres provinent de les divulgacions marxistes, els conservadors espanyols havien llegit Pi i Margall, molt especialment la seva gran obra “La reacció i la revolució”, en què el seu federalisme de mitjans del XIX considerava com a nació natural aquella que compartia una mateixa llengua i lligams personals important. Pi i Margall, àcrata, federal en el sentit proudhonià, en el fons, descrivia uns Països Catalans articulats a còpia de pactes bilaterals i permanentment revisables, de la voluntat deliberada de compartir espais i projectes.

En l’esmentat volum d’Eines, especialment en la interessant conversa entre Jordi Muñoz i Joan Manuel Tresserres s’aborda la qüestió del paper de l’independentisme català, percebut com a un obstacle a curt termini per a la convergència territorial, encara que una oportunitat a llarg termini. És lògic: la construcció de la identitat autonòmica de valencians i illencs, l’anticatalanisme (i el nostre pretès imperialisme) ha estat un ingredient indispensable. La batalla de valència, com alguns historiadors ja gosen investigar amb rigor, fou una hàbil maniobra per mantenir intacte el poder del franquisme, especialment a fora del Principat. Ara, amb generacions forjades en el menyspreu i la suspicàcia als catalans (i en un elaborat autoodi) és difícil de modificar el xip en poc temps. Ara bé, no hem de menystenir com en una dècada les percepcions poden revolucionar-se (només cal constatar allò que s’ha esdevingut a Catalunya).

Com tot, un dels principals problemes respecte a la idea fusteriana, rau en el pensament feble. Els Països Catalans han estat més un somni que una realitat. A més, l’autonomisme ha fracturat bona part de les opinions públiques (malgrat que paral•lelament el nivell de contactes personals, familiars, econòmics i professionals entre valencians, illencs i catalans no ha parat de créixer). En aquest sentit, i en la línia del que es defensa a la revista, sóc més partidari de la geografia que de la història. Els Països Catalans poden acabar essent una realitat, més a còpia de projecte de futur que de lligams d’un passat, com sempre conflictiu. Al cap i a la fi, i d’acord amb les idees de Robert D. Kaplan, els PPCC poden acabar essent el producte de la revenja de la geografia. La realitat del bandejament imperial madrileny, contra tota lògica econòmica, política i cultural, podrien oferir una gran oportunitat d’acostament. Una independència catalana podria generar un col•lapse polític i ideològic d’una nació espanyola més fràgil del que podríem pensar.

Ara bé, cal blindar-se davant la candidesa i la ingenuïtat dels independentistes de tota la vida. Veig més factible un País Valencià (o unes Illes) independents que formant part d’una República amb capital a Barcelona. Almenys és el que penso en base al coneixement i l’amistat de molts valencians. És per això que defenso que la República Catalana ha de tenir des del minut zero una estructura confederal, conformat per entitats independents amb capacitat d’unir-se o separar-se d’acord amb uns criteris prefixats i realistes (en el fons, el federalisme pimargallià) i d’inspiració helvètica. I per això, podem començar per crear una Confederació entre Catalunya i la Vall d’Aran. Això també ha d’implicar la possibilitat de crèixer en base a aquells territoris que voluntàriament decideixin compartir espais i serveis amb el nou país. Més o menys com va passar amb l’actual Suïssa, conformada a còpia de pactes amb cantons (sovint independitzats de regnes i imperis veïns) que van unir-se a la Confederació amb la intenció de beneficiar-se de la unió. En els països, com en el matrimoni, l’amor és important, tot i que els interessos i la conveniència acaben per esdevenir llaços més sòlids.

Una de les coses que queda clara en les diverses col•laboracions (Marta Rovira, Pau Viciano, Carme Gomila, Bernat Joan, Jordi Muñoz i Joan Manuel Tresserras) és que els Països Catalans són, essencialment, un projecte polític, més fonamentat en el futur que en el passat, en la voluntat que en els inexistents destins històrics. Com tot projecte polític de modificació de fronteres, conté propostes que beneficien a uns i perjudiquen a altres. I en el context actual, beneficiaria classes mitjanes autòctones, elits (culturals, econòmiques, professionals) emergents i perjudicaria les antigues burgesies sucursalistes (s’anomenin Pont Aeri o AVE València-Madrid). Beneficia el concepte republicà i perjudica la decrèpita monarquia eximperial. Beneficia la cultura en català, i atempta contra la cosmovisió unionista. Entremig, classes populars poden optar pel sentimentalisme o la convivència, per l’adhesió a la propaganda (o la por) o per la participació activa amb ànims de beneficiar-se d’una crisi de fronteres.

La comissió constitucional, inequívocament va tractar d’impedir allò que esdevenia un potencial perill: la federació de comunitats autònomes en el que era un article pensat i concebut per al nostre terreny compartit

Com a historiador, detecto certa tendècia a menystenir les elits que van organitzar la Transició. L’erm cultural que va forjar el franquisme va impedir articular un projecte polític consistent. Contràriament a la immensa majoria alienada per la misèria educativa dels PPCC interiors, les elits franquistes sí que havien estudiat història i sabien detectar els potencials perills d’un període polític on el país se’ls podia escapar de les mans. De fet, aquesta fou l’obsessió del dictador en el seu trapàs de poders al Borbó. La comissió constitucional, inequívocament va tractar d’impedir allò que esdevenia un potencial perill: la federació de comunitats autònomes en el que era un article pensat i concebut per al nostre terreny compartit. Això indica que, contràriament als molt dogmàtics intel•lectuals d’esquerres provinent de les divulgacions marxistes, els conservadors espanyols havien llegit Pi i Margall, molt especialment la seva gran obra “La reacció i la revolució”, en què el seu federalisme de mitjans del XIX considerava com a nació natural aquella que compartia una mateixa llengua i lligams personals important. Pi i Margall, àcrata, federal en el sentit proudhonià, en el fons, descrivia uns Països Catalans articulats a còpia de pactes bilaterals i permanentment revisables, de la voluntat deliberada de compartir espais i projectes.

En l’esmentat volum d’Eines, especialment en la interessant conversa entre Jordi Muñoz i Joan Manuel Tresserres s’aborda la qüestió del paper de l’independentisme català, percebut com a un obstacle a curt termini per a la convergència territorial, encara que una oportunitat a llarg termini. És lògic: la construcció de la identitat autonòmica de valencians i illencs, l’anticatalanisme (i el nostre pretès imperialisme) ha estat un ingredient indispensable. La batalla de valència, com alguns historiadors ja gosen investigar amb rigor, fou una hàbil maniobra per mantenir intacte el poder del franquisme, especialment a fora del Principat. Ara, amb generacions forjades en el menyspreu i la suspicàcia als catalans (i en un elaborat autoodi) és difícil de modificar el xip en poc temps. Ara bé, no hem de menystenir com en una dècada les percepcions poden revolucionar-se (només cal constatar allò que s’ha esdevingut a Catalunya).

Com tot, un dels principals problemes respecte a la idea fusteriana, rau en el pensament feble. Els Països Catalans han estat més un somni que una realitat. A més, l’autonomisme ha fracturat bona part de les opinions públiques (malgrat que paral•lelament el nivell de contactes personals, familiars, econòmics i professionals entre valencians, illencs i catalans no ha parat de créixer). En aquest sentit, i en la línia del que es defensa a la revista, sóc més partidari de la geografia que de la història. Els Països Catalans poden acabar essent una realitat, més a còpia de projecte de futur que de lligams d’un passat, com sempre conflictiu. Al cap i a la fi, i d’acord amb les idees de Robert D. Kaplan, els PPCC poden acabar essent el producte de la revenja de la geografia. La realitat del bandejament imperial madrileny, contra tota lògica econòmica, política i cultural, podrien oferir una gran oportunitat d’acostament. Una independència catalana podria generar un col•lapse polític i ideològic d’una nació espanyola més fràgil del que podríem pensar.

Ara bé, cal blindar-se davant la candidesa i la ingenuïtat dels independentistes de tota la vida. Veig més factible un País Valencià (o unes Illes) independents que formant part d’una República amb capital a Barcelona. Almenys és el que penso en base al coneixement i l’amistat de molts valencians. És per això que defenso que la República Catalana ha de tenir des del minut zero una estructura confederal, conformat per entitats independents amb capacitat d’unir-se o separar-se d’acord amb uns criteris prefixats i realistes (en el fons, el federalisme pimargallià) i d’inspiració helvètica. I per això, podem començar per crear una Confederació entre Catalunya i la Vall d’Aran. Això també ha d’implicar la possibilitat de crèixer en base a aquells territoris que voluntàriament decideixin compartir espais i serveis amb el nou país. Més o menys com va passar amb l’actual Suïssa, conformada a còpia de pactes amb cantons (sovint independitzats de regnes i imperis veïns) que van unir-se a la Confederació amb la intenció de beneficiar-se de la unió. En els països, com en el matrimoni, l’amor és important, tot i que els interessos i la conveniència acaben per esdevenir llaços més sòlids.

Font: Països Catalans

divendres, 13 de gener de 2017

Projectem la República Mallorquina


MARCEL PICH 

Mallorca viu una situació molt especial, diria que pels següents motius:
  • L'actual arc parlamentari dóna com per començar-nos a plantejar un nou 'statu quo'. A les passades eleccions del 2015 es produïren canvis molt significatius a totes les institucions que superen la lògica de l'alternança. El PP no tendrà més majories absolutes.
  • Els moviments socials semblen continuar guanyant força tot i l'hipotètic efecte desmobilitzador de governs més propers ideològicament. Es nota la llavor sembrada els quatre anys de Bauzá i, especialment, els efectes de tot allò que significà la lluita dels docents. Així mateix, es percep en l'opinió pública un malestar pel tracte per part de l'Estat i, alhora, una inquietud per saber què hem de fer. De mica en mica, anam creant el necessari relat propi sobre què som i què volem ser de grans.
  • En relació amb això, gran part del sobiranisme hauria assumit que el subjecte polític en què ens hem de centrar és Mallorca.
  • Catalunya viu un procés que farà implosionar l'Estat espanyol i que obligarà tothom a posicionar-se, especialment els territoris que pateixen espoli fiscal.
A partir d'aquí, crec fermament que els propers deu anys poden ser clau per a Mallorca i que hem de començar a plantejar-nos reptes. Algunes dels deures a fer serien els següents:
  • Seguir avançant en la construcció del relat propi. És necessari visibilitzar les lluites d'avui entenent-les com a icones necessàries de la Mallorca que volem. També potenciar tots aquells col·lectius i organitzacions que, des de la base, protagonitzen aquestes lluites i generen un discurs particular. Necessitarem també fer visibles exemples de transformació a les institucions, per creure'ns que, si volem, podem. Caldrà més valentia.
  • Llançar a la societat propostes transversals però transformadores, que projectin la superació del marc autonòmic i d'aquesta Mallorca sota pressió constant dels lobbys especuladors i les elits extractives.
  • Aglutinar el major nombre de sensibilitats, possibilitar la unitat d'acció en qüestions cabdals i dissenyar un full de ruta cap a un nou paradigma capaç de superar el model autonòmic fracassat i l'inseparable espoli fiscal, el saqueig dels recursos públics per part màfies en forma de partit i la barrera entre institució i ciutadania, generadora de frustracions i situacions classistes.
  • Dibuixar un futur que pugui generar il·lusió i consens entre una majoria de la població. En relació amb allò esmentat en el punt anterior, hi ha diversos motius d'urgència per a fer-ho: gestionar els nostres propis recursos, construir noves estructures de poder que substitueixin aquelles generadores de corrupció i disposar d'unes institucions que siguin veritablement una eina de poder per a la ciutadania. Així mateix, per respondre a la creixent ofensiva de l'Estat espanyol cap a la nostra terra.
Pens, humilment i sabent que ho haurem de pensar molt i entre tots, que la millor manera d'aglutinar sensibilitats i esbossar un futur és projectant la idea d'una república per a Mallorca. Una república entesa com un nou estat de les coses on convisquin identitats, on puguem governar-nos plenament, on el control democràtic dels afers i poders importants per a la vida sigui inqüestionable. Una república mallorquina per viure millor, ser més feliços i traçar un futur digne per a les properes generacions.

dijous, 12 de gener de 2017

Alacant té, finalment, un carrer dedicat a Miquel Grau

Aquest militant de l'MCPV va ser assassinat per un feixista quan enganxava cartells de la Diada del 1977

miquel grau

Ahir es van instal·lar finalment a Alacant els panells que indiquen l’existència del carrer dedicat a Miquel Grau.  L’ajuntament ja havia aprovat fa mesos concedir a aquest militant del Moviment Comunista del País Valencià, assassinat el 1977, la medalla d’Or de la ciutat a títol pòstum i s’havia compromès a que un carrer de la ciutat portés el seu nom.

Miquel Grau va ser assassinat el 1977 quan enganxava cartells cridant a la que anava a ser la primera Diada legal del 9 d’octubre. El sis d’octubre Grau va rebre un cop amb una pedra llançada des d’un balcó i deu  dies després va morir a l’Hospital a conseqüència de les ferides rebudes per aquell impacte. El seu assassí, M. Panadero, va ser condemnat per homicidi però el govern d’UCD el va indultar. Actualment treballa de procurador als tribunals.

L’enterrament de Grau va constituir una gran manifestació de dol amb milers de persones acompanyant el taüt, que va ser segrestat per la policia.
Miguel-Grau-Entierro-Plaza-de-Torosok
Miguel-Grau-Entierro-Plaza-de-Torosok
La mort de Miquel Grau va sacsejar la política valenciana, convertint-lo en un símbol del valencianisme i l’esquerra. En la seua memòria el grup Al Tall va composar la cançó ‘A Miquel Grau’.


Font: Alacant té, finalment, un carrer dedicat a Miquel Grau | VilaWeb

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA