Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 23 de juliol de 2018

Crida perquè els ciutadans aportin la seva veu a un projecte d'alta tecnologia en llengua catalana

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


El projecte servirà perquè tota mena de productes digitals puguin reconèixer el català

El reconeixement automàtic de veu és un repte per a totes les llengües, també per al català. Common Voice és un projecte impulsat per Mozilla que vol crear models automàtics de reconeixement de veu de les principals llengües del món a l'abast de les empreses que els necessiti. En el cas del català, el projecte, liderat per Softcatalà, servirà perquè tota mena de productes digitals puguin reconèixer el català, entre d'altres els productes Mozilla i l'assistent de veu de codi obert MyCroft. Perquè el projecte es consolidi fan falta 1.000 hores de frases enregistrades en català i validades posteriorment. Qualsevol persona que parli català pot enregistrar i validar frases des de qualsevol telèfon mòbil. Es recomana crear un perfil personal per introduir la variable dialectal.
Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística, ressalta la importància que iniciatives com aquesta tenen per al català: "El català serà competitiu en un futur immediat si té sistemes de reconeixement i síntesi de veu de qualitat. Common Voice és una oportunitat magnífica per obtenir eines lliures i obertes al servei de totes les empreses que vulguin incorporar-lo en els seus productes". Franquesa ha convidat la ciutadania a participar-hi: "Perquè aquest projecte arribi a bon port fa falta la col·laboració de molta gent. Des del Govern animem els ciutadans a dedicar-hi uns minuts des del mòbil. És ben senzill."
La Direcció General de Política Lingüística col·laborarà amb els impulsors del projecte fent-ne difusió per diversos canals. Alhora, facilitarà informació perquè els professionals de la llengua de la Direcció General de Política Lingüística i del Consorci per a la Normalització Lingüística hi participin.
Les persones que hi estiguin interessades, trobaran la informació que necessiten en aquesta pàgina de Softcatalà i poden fer enregistraments i validacions des d'aquest lloc de Mozilla.
Llengua digital

El món digital i les tecnologies mòbils són una oportunitat i un repte per al català. La Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura treballa per afavorir que tingui una base sòlida en tecnologies lingüístiques i per promoure una oferta competitiva de productes i serveis. Amb aquest objectiu, convoca anualment una línia d’ajuts per a empreses. Aquest any 2018, ha donat suport a una vintena de projectes d'incorporació del català en apps i videojocs. Política Lingüística també posa a disposició dels ciutadans el CercaApps, un cercador d'apps en català que en aquest moment en té més de 250 d'indexades.


D’altra banda, també impulsa iniciatives de sensibilització per fomentar l’oferta i el consum de productes digitals en llengua catalana. Totes aquestes iniciatives es poden consultar al web http://llengua.gencat.cat/digital.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 21 de juliol de 2018

Joaquim Arenas: ‘Si no fem del català una llengua franca, desapareixerem com a poble’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Parlem amb un dels fundadors del Servei d'Ensenyament en Català ara que fa quaranta anys que el govern de Tarradellas el va crear



El mestre i pedagog Joaquim Arenas (1938, Mataró) va ser cofundador i cap del Servei d’Ensenyament en Català (SEDEC) entre el 1983 i el 2003. L’organisme, que enguany fa quaranta anys, incorporava l’experiència de tots els professors qui havien impartit classes clandestines durant el franquisme per aconseguir que el català a l’escola fos una realitat. En l’aniversari de la seva creació, ens n’explica la història i les principals dificultats viscudes i ens parla dels nombrosos reptes d’una llengua que, defensa, ens ha de servir per a ser; ens ha de servir per a viure.

Com va ser el començament del SEDEC?—Quan el president Tarradellas va arribar a Catalunya, a Òmnium Cultural vam destacar la necessitat que hi hagués una oficina com la que havia tingut la Generalitat republicana pel que fa al català. La Delegació d’Ensenyament Català d’Òmnium (DEC) ja havia fet una gran tasca per tot el territori durant el franquisme. Crèiem que les classes de català s’havien d’organitzar amb un punt de referència clau a la Generalitat. L’administració ho va entendre i Tarradellas va signar, el 1978, un decret que deia que es creava aquest servei per a coordinar les accions de la normalització lingüística en l’ensenyament, la distribució del professorat i l’acompanyament de les classes. Així doncs, la primera estructura que va crear la Generalitat de Catalunya després del franquisme era dedicada a la llengua. L’esperit del SEDEC es manté viu quaranta anys després malgrat  que se suprimís l’any 2006. Ara el substitueix  un servei de llengua i cohesió, però no té el mateix tarannà que tenia el SEDEC.

Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

Heu parlat de Tarradellas. Quin paper hi va tenir?—Quan va arribar, no sabíem quin ideari tenia pel que fa al català a l’escola i a la societat. Parlant amb persones del seu govern, com el conseller Pere Pi-Sunyer, vam arribar a la conclusió que s’havien de fer tres hores de català a l’escola i sobretot que era important distribuir els professors, perquè n’hi havia molts que no en sabien. Tarradellas ho va facilitar tot.

Amb quines dificultats es va trobar el SEDEC?—Tot eren facilitats, perquè la tasca i el personal que havia actuat a la resistència s’assumia des de la Generalitat. Per tant, tot era positiu.

Quan parleu de la resistència, us referiu a la DEC. Es pot dir que va ser el precedent del SEDEC?—Sí. A final dels seixanta, Òmnium va crear aquesta Delegació d’Ensenyament Català. Funcionava amb un director general, un coordinador (jo mateix), un equip pedagògic, una part administrativa… L’objectiu era que es fessin classes de català coordinades des d’aquesta institució. Evidentment, eren clandestines. L’ensenyament en català, des de l’any 1940 fins al 1970, va ser clandestí. A partir dels setanta, es van fer les classes clandestines de manera tolerada, per dir-ho així. Però fins a l’any 1975 no es va permetre l’ensenyament del català.

Com funcionaven aquestes classes clandestines?—S’havia d’anar a un centre cultural, que podia ser un gimnàs, un club d’escacs, una associació sardanista, una escola d’adults nocturna… Se sabia que en aquests llocs es feien classes de català perquè la gent ho comentava, pel boca-orella. Hi va haver diversos problemes amb la dictadura, que quan el 1963 va veure que creixia l’ensenyament en català, va clausurar Òmnium. El van tornar a obrir quatre anys més tard.

Una vegada en marxa el SEDEC, com funcionava?—Va mirar de ser, des d’un primer moment, la punta de llança en tots els elements de l’educació, des de l’educació primària fins a la secundària. Sobretot, es procurava que hi hagués un acompanyament als professors perquè guanyessin confiança a l’hora de parlar català. Els dos primers anys, per a facilitar-ho, els mestres catalanoparlants podien fer classes de català. No se’ls demanava titulació. Posteriorment sí. També es reconeixia la titulació dels mestres que l’havien obtingut abans de la guerra. Tot això es va fer pensant que saber català era un dret que tenien tots els nens de Catalunya.

Quines estratègies es van seguir als municipis i barris de majoria castellanoparlant?—El 48% dels mestres de les escoles públiques eren castellanoparlants, però els pares dels alumnes castellanoparlants a ciutats com Santa Coloma de Gramenet, Cornellà o l’Hospitalet volien el català a l’escola. No hi havia cap problema amb els pares. Alguns mestres potser no s’ho prenien tan bé perquè tenien por que els usurpessin alguna funció, encara que després ja van veure que no. El que fèiem des del SEDEC era organitzar una formació lingüística anomenada ‘reciclatge’. També anava destinada als professors catalanoparlants, perquè això de permetre’ls de no tenir títol va durar poc.

Com es lluitava contra la pressió dels inspectors d’Ensenyament espanyols?—A molts no els venia de gust que es parlés català a l’escola, però eren funcionaris i havien de fer el que els manaven i, per tant, havien d’afavorir o no impedir que s’ensenyés el català. Hi va haver alguns casos en què ho van dificultar: es feien l’orni, no exigien als professors que parlessin català… Però van ser casos minoritaris.

Quins han estat els punts forts i els punts febles del SEDEC?—Tot allò relacionat amb l’assessorament i la formació del professorat ha estat molt positiu. Em refereixo al reciclatge, els seminaris d’assessorament, l’acompanyament dels mestres a les escoles i la formació dels pares. Aquesta tasca ha fet que el català hagi transformat l’escola pública, l’ha generalitzat. Va ser una feina molt meritòria d’una gent que hi va deixar la pell i uns mestres que eren els més adequats per a fer-ho. Joan Triadú té una frase que diu: ‘Des de Ramon Llull fins als nostres dies, el fet més important de la pedagogia catalana és la immersió lingüística.’ Ha fet que molta gent de famílies obreres i parla castellana hagi après el català, que els ha servit d’ascensor per al seu progrés i formació. Hi ha diputats i batlles que gràcies a la immersió lingüística i l’escola catalana ha ascendit en la societat: el senyor Rivera, les batllesses de Santa Coloma i l’Hospitalet, el batlle de Mataró… No obstant això, no s’ha implantat prou bé l’ús de la llengua.

De fet, malgrat el consens històric de la societat catalana pel que fa a la necessitat de la immersió lingüística, aquesta no acaba d’aplicar-se a l’escola. Per què?—A les classes es parla català d’una manera absoluta. Després, quan se surt de la classe, hi ha un factor que falla: l’ús de la llengua. Els nens saben català però no el fan servir. Això és a causa d’un factor social: tots canviem de llengua sovint i els nens ho veuen i també ho fan. És a dir, amb el mestre parlen en català i, quan aquest es gira, canvien al castellà. Una llengua s’aprèn parlant-la. A la classe de català cap alumne no hauria de dir ni una paraula en castellà ni en anglès, de la mateixa manera que a la classe de castellà ningú no hauria de dir ni una paraula en català o en anglès. Cada cosa al seu lloc, que és la manera d’organitzar el cervell.

I com s’aconsegueix això?—S’han de fer programes específics d’intervenció en l’ús del català. És possible intervenir a l’hora del pati, a les àrees de lleure, de menjador… Posar elements perquè els nens parlin català més enllà del mestre. Això ha d’implicar que se sentin feliços, s’ho passin bé, que els interessi. En les circumstàncies que es troba la llengua, si no hi ha interès, alegria i felicitat, és molt difícil que un nen parli català si aquesta no és la seva llengua materna.

És a dir, si el nen només associa el català a les classes i a les lliçons de gramàtica, no el voldrà parlar?—Exacte. El català no és una matèria a aprendre, és una matèria a viure. I hi ha una altra qüestió: no confonguem la immersió lingüística amb l’escola catalana, que funciona en català i té uns continguts basats en Catalunya. La immersió és un projecte pedagògic que fa que els nens castellanoparlants puguin accedir a l’escola catalana. Sempre que es fa immersió, es fa escola catalana, però no sempre que es fa escola catalana es fa immersió.

Dieu que el català no es parla al pati però sí a classe. De totes maneres, sovint tampoc no es parla a classe.—Això és il·legal, no ho poden fer. El català ja està en circumstàncies molt febles, i si a sobre passa això… És impensable que pugui passar això quan el que està previst és  que la llengua vehicular sigui el català. Per tant, vol dir que cal una supervisió molt severa que circumscrigui el castellà a la classe de castellà. Això no ha de passar ni a Girona, ni a Barcelona, ni al Baix Llobregat. L’escola catalana ha de funcionar en català. Si no, s’estableix una divisió terrible en comunitats. El català és el que cus les comunitats i ha d’esdevenir llengua comuna per a tothom.

Però sembla que es va cap a la direcció contrària. El català ha perdut 300.000 parlants en deu anys—Una llengua es parla perquè és útil, perquè té prestigi, perquè hom li dóna uns atributs. Per a què serveix el català? Ens serveix per a ser. La llengua cada vegada ha estat més menystinguda pels governs espanyols, que han tombat totes les lleis que l’afavorien. Això ha generat un pensament que conclou que el català potser no és tan important i, en conseqüència, la gent deixa de parlar-lo. Aquells que feien un esforç per a parlar-lo, ho deixen de fer, moltes vegades de manera inconscient.

Què es pot fer contra això?—Prestigiar la llengua, fer-la necessària, útil… Tot això comporta unes mesures de discriminació positiva a favor del català.

I quins són els desafiaments que té el país?
—La societat catalana ha passat de ser bilingüe a ser poliglota. Hi ha moltes llengües. Hem de considerar que aquest poliglotisme és una riquesa que ens fa més oberts. Ara bé, hem d’acceptar el compromís que la llengua catalana, que també forma part del poliglotisme, és aquella que hem de tenir per nostra. Hem de fer-la servir sempre, no canviar de llengua quan ens adrecem a una altra persona i convertir-la en la llengua franca. Hem d’aconseguir que tothom parli català, que sigui la primera llengua.

En alguna ocasió heu dit que independència sense llengua no val la pena. N’esteu convençut?—El sobiranisme surt de l’anhel d’un poble de governar-se a si mateix. Això, sense la impremta que li donen els trets diferencials com la llengua o la cultura, no cal. Ho podem fer d’una altra manera… La llengua serveix per a ser i la nació serveix per a estar al servei de la llengua i els drets socials. No podem separar el fet nacional del fet social. Sense la llengua, deixaríem de ser nosaltres. Per què la llengua es persegueix de manera sistemàtica quan un colonitzador, ocupant o victoriós d’una guerra entra en un país? Perquè és el que fa el poble. Serem catalans mentre parlem català. Si no parlem català, serem catalans només als llibres, però no serem nosaltres perquè haurem perdut l’element que forma el nostre pensament, el nostre llenguatge interior. Si no respectem la nostra llengua fent-la servir sempre i començant les converses en català, si no interioritzem la consigna ‘primer en català’, tindrem un problema. Si no fem del català una llengua franca, desapareixerem com a poble.

Hi ha molts castellanoparlants independentistes, però.—I benvinguts siguin. Però són castellanoparlants que volen parlar català. No van contra la llengua. Fan el que poden amb unes circumstàncies molt difícils pel català. Encara ens n’hem sortit prou bé… Que el català hagi subsistit és una mena de miracle. És per la força i l’exigència del nostre poble. Després de la guerra, es van afusellar persones per parlar català i es cremaven els llibres en català al mig de les places dels pobles. Tot i això, hem subsistit…


Quin estatus hauria de tenir el català a la República?—Jo crec que en aquest moment està fora de lloc parlar d’oficialitats, però la llengua de la República serà el català. Totes les altres llengües seran respectades i aquella amb un pes específic serà el castellà. Durant uns anys, podrà tenir un tractament diferenciat i l’administració podrà atendre en aquesta llengua, però només amb un sentit temporal. El català ha de ser la llengua que aglutini, la llengua comuna que hem de fer servir per a ser nosaltres mateixos.

Font: Joaquim Arenas: ‘Si no fem del català una llengua franca, desapareixerem com a poble’ | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 18 de juliol de 2018

"Llei 4/1983: ús o desús del valencià?", per David Garrido

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Al País Valencià continuem amb les mateixes dèries espanyolistes quaranta anys més tard. Encara, a dia de hui, ens neguen el valencià. A la imatge, l'aplec del 9 d'octubre de 1978

David Garrido


L’actualitat mana i aquesta setmana no puc cloure els ulls davant l’aberració perpetrada per la Mesa de les Corts. Per a treballar a les Corts no cal saber valencià. Vaja, que els importa un rave el coneixement del valencià als partits representats en eixa Mesa. Anem a veure: però no és el valencià la —proclamada!— llengua pròpia dels valencians? Aleshores què s’empatollen? La història dels despropòsits lingüístics contra el valencià (heu llegit bé, «contra») ve de llarg, de quan s’empescaren l’Estatut descafeïnat encara vigent i s’elaborà una llei —llei de mínims, mínims, mínims— per a rescatar el valencià de la postergació que patia de 1707 ençà, la qual cosa espaordia i encara espaordeix els espanyolistes de tot pelatge que habiten entre nosaltres, inclosos eixos autoproclamats «rescatadors de persones», eixa esquerra de pa sucat amb oli, innòcua, que tria la pàtria de Francisco Franco Bahamonde, no la d’Ausiàs March.

Què us diré? N’hi ha per llançar el barret al foc! Passen els anys, les dècades, i encara continuen les mateixes camàndules. En els anys setanta, apareixia el paio que, en mig d’una assemblea, etzibava quan algú parlava en valencià: «compañero, habla en castellano para que nos entendamos todos». A aquesta mena de pallussos ni els interessava aleshores ni tampoc ara la llengua dels valencians. No la parlen, no l’aprenen ni per decòrum. Carpetovetònics fins a la medul·la, com ara la consellera Bravo, que no en dispara una, de valencià, o què dir de l’ara ministra Montón, per a qui el valencià és totalment prescindible, o de la seua substituta Barceló que, com és de Saix, doncs, barra lliure: «¡ancha es Castilla!». Així, no estranye la perversió viscuda aquesta setmana a les Corts regionals, més regionals que mai, on, com hem llegit a Diari La Veu, «PSPV i Podem s’alien amb el PPCV i Ciutadans contra el requisit lingüístic del personal de les Corts» .
La Mesa de les Corts ho ha decidit: valencià requisit no. Ostres! Com els caragirats de 1983 que escridassaven "valenciano voluntario". No ho podien suportar aleshores i no ho poden suportar encara hui, en el 2018. A la imatge, la Mesa de les Corts que ha perpetrat tal insult a la intel·ligència i a la dignitat dels valencians.

I Franco traspassà
I Franco traspassà i ens caigué al damunt el Borbó. El franquisme es reciclà tot cercant adaptar-se als nous temps i d’aquí l’invent eixe de la Transició. Hi havia una oposició al règim que calia domesticar o, millor dit, engalipar. L’ensarronada final fou de collons de mico i d’aquella pols vénen aquests fangs. Mort Franco, franquisme amb el cul a l’aire, el cap de govern Adolfo Suárez hagué de signar el restabliment de la Generalitat de Catalunya (institució republicana), el 29 de setembre de 1977, i permetre el retorn del president a l’exili Josep Tarradellas, nomenat president de la Generalitat provisional el 17 d’octubre. Restabliment i retorn de president, la història torna a repetir-se, perquè Puigdemont tornarà i no, precisament, per a acabar amb els seus ossos en un masmorra espanyola. Altrament, els bascos també pressionaven, i el 4 de gener de 1978 el govern espanyol creà el Consell General Basc. Les «autonomies», les de debò, de quan la República, ensenyaven el nas.

Els espanyols —ai els espanyols!— sempre han estat un esnobs, políticament parlant. El règim que es transformava no arribà mai a pair allò de les diferències històriques i s’empatollà allò del «café para todos». Una altra pífia d’eixes que fan història. Vegeu: quina autonomia necessita Madrid, o Múrcia, o Castella-la Manxa, o Castella-Lleó, o la Cantàbria del barrilaire Revilla? I, en fi, entre tanta «autonomia», també tocà als valencians gaudir-ne.

Al País Valencià, però, la consciència de la independència històrica restava soterrada sota la ignominiosa «espanyolitat» després de segles de bastonades; país trinxat en tres províncies que havien oblidat els nexes que les unien, país bàrbarament castellanitzat, però que ara veia una oportunitat per a intentar reeixir. País que fins i tot somniava en restablir la vella unitat nacional, els Països Catalans. Bé eren temps d’esperances. El 17 de març de 1978, per Reial Decret, s’aprovà la creació del Consell del País Valencià. Ara bé: aquest Consell eixia del Plenari de Parlamentaris del País Valencià, format pels diputats i senadors eixits de les eleccions de 1977. I el poble votà i votà el que votà, que les formacions valencianistes foren escombrades per la maquinària electoral del règim. Adolfo Suárez o Felipe González, vet ací les dues carasses que es repetien per totes les parets del país. El lligat i ben lligat —com vaticinà Franco en 1969— començava a funcionar a la perfecció. Fixeu-vos: el PSOE sumava tretze diputats i set senadors, mentre que la UCD de Suárez arreplegava onze diputats i cinc senadors. Després, ben al darrere, venien la resta de formacions: el PCE de Carrillo (dos diputats), el PSP (Partit Socialista Popular) de Tierno Galván que anava en coalició amb una part del PSPV (un diputat del PSP, que, a més a més, era murcià), la caciquil Candidatura Independiente de Centro (un diputat), llista electoral promoguda pel governador civil de Castelló, i, finalment, la neofranquista Alianza Popular de Manuel Fraga (un diputat), antecessora del PP.

Aleshores el PSPV, valencianista, era un partit independent del PSOE. La branca més valencianista, encapçalada per Alfons Cucó, no rascà res en aquelles eleccions. Així que amb aquesta tropa de diputats i senadors què hom podia esperar. Efectivament, vingué el que vingué, el que havia de vindre: més Espanya! Com advertien els nacionalistes del PSPV, «com a les eleccions es vote als de sempre, al País Valencià seguirem fotuts». I quina raó tenien: continuem fotuts com en 1977. M’equivoque? Vegeu el que ha fet la Mesa de les Corts no fa res. El PSPV se n’anà en orris definitivament i l’espanyolíssim PSOE del González i el Guerra se’l cruspí. El PSOE començà a imperar i, així, encapçalà el primer Consell preautonòmic, en la persona de Josep-Lluís Albinyana. Al País Valencià també s’aplicaria el «café para todos», hauria autonomia, però... Ací començaren els problemes i les hòsties. Encara que fóra de forma minsa, recuperar quotes de poder autòcton significava redescobrir el país amagat dels valencians, país en tota la seua extensió, incloses les Illes i el Principat, i això —vaja!— l’estat de l’«atado y bien atado» no ho havia de consentir.

El PSPV, el de debò, ja ho advertia en 1977: "Com a les eleccions es vote als de sempre, al País Valencià seguirem fotuts". Els de sempre: la dreta, la reformista i la tancada en el franquisme, i també, val a dir-ho, eixe partit que anà engrossint de manera espectacular per a servir al nou règim, el PSOE.

PSOE, que s’engolí el PSPV i el convertí en marca regional (marca, val a dir-ho, que amaguen sempre que poden), havia de ser el continuador de les polítiques assimilacionistes espanyoles i el principal desactivador de la incipient recuperació de la identitat nacional valenciana. Mentrestant, a la UCD s’empescaren allò de la «blavor» per a guanyar-li la partida als seus rivals polítics socialistes. Aquelarre de confusió, aparegué l’anticatalanisme, consentit i encoratjat des de l’estat: a gressions a dojo, bombes contra intel·lectuals, i, sobretot, burrera, molta burrera. «Batalla de València» algú li ha dit. El culte al pet i el rot s’ensenyorí del cap i casal, que començà a vomitar pestilència blava arreu. De sobte —collons!— tot blau, fins i tot l’escut del València CF. I entre tanta mesquinesa, els caragirats de la UCD (Emilio Attard, Fernando Abril Martorell i Manuel Broseta) es tragueren del barret el secessionisme lingüístic. Era atacada la unitat de la llengua catalana i, en conseqüència, tota alternativa de normalització al País Valencià. Els de la UCD no el volien, el valencià normalitzat en la societat, els d’AP tampoc, i a molts dels PSOE, també a algú del PCE, els feia vindre urticària només pensar en la possibilitat que l’idioma propi dels valencians recuperara la dignitat perduda. Barbaritats, llavors, se’n digueren moltes.

Normalitzar el valencià
El PSPV fou devorat, però alguna cosa hi restà. Si més no, d’antuvi. Quan esclatà el conflicte lingüístic, com dir i com normalitzar la llengua pròpia, i els senadors valencians de l’ara PSPV-PSOE eixits de les eleccions de 1979 interpel·laren el govern de Suárez en 1980 per la inoperància en el desplegament del Reial Decret 2003/79, pel qual el valencià s’havia d’incorporar al sistema d’ensenyament valencià. El Reial Decret parlava de «lengua valenciana» i els senadors socialistes (Josep V. Bevià, Ernest Fonollosa, Artur Lizon, Alfons Cucó, Albert Pérez Ferre José M. Ruiz Ramírez) preguntaven sobre el perquè d’eixa denominació. Aleshores Albinyana havia dimitit, arran el pacte Guerra-Abril per a dotar els valencians d’un estatut de segona, i Enrique Monsonís (UCD), blaver a ultrança (acabà militant a la Unió Valenciana del xenòfob González Lizondo), s’havia apoderat del Consell, 22 de desembre de 1979, sense convocar el Plenari —o Assemblea— de Parlamentaris. No res positiu eixí del govern de Monsonís, un personatge pèrfid per al país, responsable de gran part de la violència generada per les hordes blaveres que feien i desfeien a pler, amb la connivència de la policia espanyola (sempre policia d’ocupació).


El Consell preautonòmic valencià en 1978, presidit per Josep-Lluís Albinyana. Fou un Consell efímer. Albinyana acabà dimitint i fou substituït pel felló d'Enrique Monsonís. Les aspiracions valencianes de recuperar el país anaren esllanguint-se. El colp definitiu: l'estatut de 1982.

En teoria tot s’acabà quan es tragueren de la copalta l’estatut de 1982. Estatut, val a dir-ho, no votat pel poble valencià. I aleshores arribà el Joan Lerma (PSPV-PSOE) i acabà per oficialitzar el desordre que pactà el seu cap Alfonso Guerra. La perversió en l’ús de la denominació, «valencià» a seques sense explicar més, ha causat més d’un enrenou d’aleshores ençà. Ara bé: la llengua fou respectada i malgrat els exabruptes de la blaverada, triomfà la llengua normativa moderna.

La Llei d’Ús i Ensenyament
El 17 de novembre de 1983, al saló de sessions de la Diputació d’Alacant, el conseller de Cultura, Educació i Ciència del govern Lerma, Ciprià Ciscar, presentà el projecte de Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Al preàmbul IV s’hi diu: «Davant la situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el procés de recuperació de la plena identitat del poble valencià, té el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en què es troba. La nostra irregular situació sociolingüística exigeix una actuació legal, que sense tardar acabe amb la postració i propicie l’ús i ensenyament del valencià per tal d’assolir l’equiparació total amb el castellà». Atenció!: «EQUIPARACIÓ TOTAL AMB EL CASTELLÀ». Ho diu la llei. Morera i companyia de la Mesa de les Corts, us heu assabentat?


Ciprià Ciscar fou el conseller del govern Lerma responsable de la Llei d'Ús i Ensenyament. Una llei de mínims, de tan mínims que de debò esfereïx. A la imatge Ciscar en la seua etapa com a conseller.

Bé, això redactat en 1983, ara en el 2018 encara hi ha qui, cara marmòria, el qüestiona. Aleshores, tot i el text tan pobre resultant, hi hagué qui el pretengué més empobrit. La dreta blavera antivalenciana es presentà a les eleccions de 1983 sota la marca Coalición Popular, on era la franquista AP, el PDP, UL i la lizondista UV. L’encarregat de donar la murga a Alacant contra la nova llei fou el diputat per València Juan Marco Molines. Creieu-me, un pardalot! I vaja, qui no ho és al PP. Aquest individu, advocat, fou condemnat a un any de presó en 2014 per apropiació indeguda. En 1983 donà la llanda fins a l’extenuació amb la cantarella «valenciano voluntario». I pega-li una i altra vegada. Que vaja, que ni el tio ni el seu grup suportaven que el valencià s’ensenyara a les escoles. Com a molt, xe!, qui vulga que l’aprenga. Arribà a etzibar, en castellà (única llengua de l’individu), «la obligatoriedad discrimina a los castellanohablantes». Un altre de la colla, Joaquín Galant Ruiz, diputat per la circumscripció d’Alacant i natural d’Almoradí (Baix Segura) soltà sense vergonya —no la tenen—: «Lo que sí que es indudable es que, aprovada esta Ley, los castellano-parlantes han perdido grandes parcelas de poder». Un supremacista com la copa d’un pi. Efectivament, valencià postergat, com el pretenien, vol dir domini absolut del castellà, la qual cosa no ha deixat de succeir. Torne a insistir, veieu els galifardeus de la Mesa de les Corts el que han decidit.

Sempre hi ha el glotòfag que pretén dissimular el seu supremacisme lingüístic; són eixos de la falsa esquerra (els caragirats de la dreta ja sabem per on apunten) que diuen una cosa però en veritat volen dir-ne una altra. Diuen que estan a favor de la normalització del valencià, però, la realitat és tossuda: són espanyols i espanyolistes. Veieu els de Podemos (que Podem no ho són pas), i també els del PSOE. Bé, els del PSOE (el PSPV ja fa temps que morí) ja els coneixem: d’on no n’hi ha, no se’n pot traure. Els de Podemos estem començant a conèixer-los. El valencià els la bufa, els molesta. Així que no dubten en pactar amb el diable (PP i Cs) perquè no volen valencià. Ah! Barruts, ho dissimulen: «és que hi ha un acord sindical i bla, bla, bla...». Quan la discussió de la Llei d’Ús i Ensenyament en 1983, eixí el comunista PCEro, montera torera en rest. El tio, Vicente Zaragoza Meseguer, de la Vall d’Uixò, proposà que l’ús de la llengua només afectara les institucions públiques valencianes, i el tio més tranquil que un pont es quedà. Ah!: com el comunista digué això, tornà el psicòpata antivalencià Marco Molines a exigir ús del valencià només —només!— en l’àmbit estricte de les competències que depenguen de les institucions valencianes.


Una llei de mínims, tan mínimament mínims que dóna ales a a tota mena d'exempcions, de tal manera que més aïna sembla una llei de "desús". Hui dia els errors de 1983 encara estan pagant-se. Des de quan s'atempta contra els drets dels alumnes a rebre ensenyament de valencià en gran part del país.

La llei, finalment, eixí avant. Ara bé: és una llei que més aviat fomenta el «desús» per la gran quantitat d’excepcions. Al preàmbul el legislador assenyala: «des de la consciència que l’aplicació inflexible i immediata de l’obligatorietat de l’ensenyament del valencià a tot l’àmbit de la Comunitat Valenciana podria, per tractar d’esmenar una injustícia històrica, causar-ne una altra, atesa la situació lingüística present, el Capítol Segon d’aquest Títol regula les excepcions a contemplar en l’aplicació esmenada». Ja veieu, «llei del desús», perquè comencen les excepcions i no acaben. I, llei en mà, a impedir les llibertats dels valencians al coneixement del seu idioma i a l’ús normal, sense supremacismes castellans. Ja veieu què ha passat a les Corts. Vergonya, cavallers, vergonya!



Llei que permet els abusos en l'exempció de l'ensenyament del valencià. Diu que per tractar d'esmenar una injustícia històrica no vol causar-ne una altra. Bé, això ho deia el legislador timorat en 1983. Arran d'això i de fer les coses tan malament, ara encara la llei empara actituds xenòfobes com la de la senyora de la foto. Eixa indivídua, si no sap valencià, com punyetes pensa aprendre anglès?Article publicat en La Veu del País Valencià.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 17 de juliol de 2018

Una sentència amb llums i ombres

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Pere
Grau

Barcelona, 1930, estudis de Professorat Mercantil, en art i literatura autodidacta intensiu. Alumne de Joan Triadú a les llegendàries classes de català del CICF. 1955, Premiat a diversos certàmens literaris. Exiliat voluntari a Alemanya on viu des de llavors. Traductor de 4 llibres de l'alemany al català. Col·laborador de la revista Llengua Nacional.



Aquestes setmanes vinents podrem veure què agafa més pes a la sentència de Schleswig: la llum o l'ombra. Vull confiar que sigui la primera.

Per endavant vull remarcar que no tinc cap mena de dubte sobre la independència i els alts principis dels tribunals alemanys. La sentència de Schleswig sobre l'extradició del president Puigdemont a Espanya per “malversació de fons públics” em fa témer, però, una altra cosa: que els jutges que han dictat sentència (igual que tants normals demòcrates alemanys) no són capaços d'imaginar-se un comportament incorrecte dels col·legues espanyols, com fora impensable a Alemanya. I malauradament això és molt càndid. Els darrers mesos són plens d'exemples de decisions judicials espanyoles que a Alemanya haurien comportat la suspensió del magistrat que les hagués fet.

La sentència té llum i ombres. Llum, en tant que ha fet enfonsar com un castell de cartes la fal·laç construcció de les acusacions espanyoles per rebel·lió, i ha causat un enorme problema als superbs jutges i fiscals que s'havien cregut que a l'estranger acceptarien sense piular les seves tergiversacions de la llei. És fins i tot imaginable (ja es diu a sota veu) que el Tribunal Suprem retirarà l'ordre europea d'arrest contra Puigdemont per tal de –primer– poder mantenir l'acusació de rebel·lió dins d'Espanya i –segon– per no haver de posar en llibertat els altres acusats per rebel·lió. A Catalunya es veu la sentència com una fenomenal bufetada contra la justícia espanyola. D'això se'n parlarà i se'n discutirà aquests dies extensament. Però aquí em vull concentrar més amb la part d'ombra de la sentència.
Què vull dir amb això? Llegeixo per exemple al ‘Handelsblatt’ del 12.07: “Els jutges alemanys han subratllat en la seva sentència que 'és absurd' que Puigdemont digui que a Espanya se'l persegueix políticament. Aquest senat té tota la confiança que la justícia espanyola actuarà d'acord amb les exigències del dret nacional i del comunitari”. Hom només pot dir: O Sancta Simplicitas! Després de l'actuació de la justícia espanyola des de fa mesos, ningú no hauria de dubtar ja que persegueix Puigdemont per motius polítics. I es pot témer també molt bé que si Puigdemont cau a les seves grapes, trobarà el camí per posar-lo entre reixes perpètuament. Com diu el professor Axel Schönberger, de Bremen, en el seu comentari a la sentència, en cas que Carles Puigdemont fos lliurat efectivament a Espanya, no es podria comptar ni amb un procés equitatiu ni amb un tracte correcte, sinó més aviat amb una “defunció casual” a una de les presons espanyoles”. I qui cregui que això és una exageració no ha comprès res de res de les circumstàncies que imperen a l'Espanya d'avui.
La sentència dels jutges de Schleswig té encara un altre punt feble. El retret de malversació de fons públics el consideren plausible, perquè el Tribunal Constitucional espanyol havia prohibit el referèndum i els catalans no en van fer cas. Però aquesta prohibició només va ser possible perquè el TC espanyol, igual que els polítics madrilenys, volen ignorar que segons els Pactes Internacionals de Drets Humans (ratificats per Espanya, que s'hi va adherir, per la qual cosa formen part de l'ordre constitucional espanyol), el referèndum era absolutament legal i per això, ni que s'hi haguessin esmerçat fons públics, això no seria cap delicte. Són els polítics i els tribunals espanyols que han vulnerat aquesta part de la constitució. En realitat, i vistos els grans costos de les accions tant policíaques com jurídiques contra el poble i les institucions catalanes, haurien de ser ells –els polítics i jutges al govern i als tribunals superiors– els que fossin encausats per malversació de fons públics. Qui sap? Potser dia vindrà...
Hom pot estar expectant sobre l'evolució posterior. Mentrestant, cal no oblidar que, com a més tard a la tardor, la situació a Catalunya pot tornar a ser crítica, quan l'actual govern català sota el president Torra prengui noves mesures que vulguin portar cap a la República Catalana. Llavors el cap de govern espanyol haurà de decidir si vol seguir el camí fatídic del seu predecessor (més detencions, intervenció forçosa amb l'article 155) o si vol seguir el camí més raonable d'un referèndum pactat. Això, malauradament, no és gaire probable perquè (almenys vist des d'avui) no tindria cap majoria al Parlament espanyol.
Perquè, i cal dir-ho ben clar, l'alegria de molts comentaristes alemanys sobre “la nova distensió en el conflicte català” deguda a la trobada dels dos caps de govern Sánchez i Torra, no és res més que un desig il·lusori. El to, pot ser més civilitzat, però les posicions de les dues parts segueixen inamovibles.
Aquestes setmanes vinents podrem veure què agafa més pes a la sentència de Schleswig: la llum o l'ombra. Amb moltes reserves, vull confiar que sigui la primera.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 15 de juliol de 2018

On The Road Again | David Ferrer

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Fil a Twitter de David Ferrer @DFerrerC

Resultat d'imatges de sánchez merkel

01. Parlàvem que se'ns presentarien moments d'acceleració en el procés. És evident que ens trobem al davant d'un.

02. Cal actuar (i em consta que s'està fent) amb molta rapidesa perquè passin coses. I, si Pedro Sánchez és llest, també fara gestos amb rapidesa.

03. La resolució ferma d'Schleswig-Holstein pel que fa al President Puigdemont, com deia , "ho il·lumina tot". La Justícia espanyola està en fals. Ha perdut. El text dels jutges alemanys mostra el menyspreu cap al TS espanyol.

04. Els jutges alemanys afirmen amb claredat que l'acció de no era violenta, sinó que (atenció!), "volia assolir la legitimitat d'una secessió per mitjans democràtics, és a dir, duent a terme una votació". És a dir, PROCÉS=DEMOCRÀCIA


05. Com deia , si és astut, veurà aquesta porta d'oportunitat per aparèixer com un estadista a ulls de la UE.
Si actua amb rapidesa, i deixa els presos al carrer i els exiliats a casa. I la caverna mediàtica tan sols bordarà molt, i res més.


06. I aquí entrem nosaltres. Sabem que Sánchez ho vol resoldre, i tindrà pressa per fer-ho. Per tant, hem de posar les nostres condicions damunt de la taula.


07. Us imagineu una negociació bilateral amb Sánchez, amb la UE i Merkel al darrere, i amb presos i a la taula?
Qui tindria la posició de força? Crec que no cal dir-ho, oi?


08. Com detalla molt bé , hi ha una ALLAU d'empreses mundials d'alta qualificació que estan entrant a CAT. Aprofiten la bretxa que ha deixat el farol de l'IBEX amb la falsa fuita d'empreses.
Europa vol que ens vagi bé.


09. Europa no entén una solució que no passi per un referèndum pactat (ja ho sé, vam fer l'1O, i serà clau; no patiu).
Preparem-nos, perquè anem cap a aquí.


10. Amb la mediació internacional (que ja està en marxa), arriba el repartiment d'actius i passius.
S'ha parlat que CAT es presentarà a Europa amb voluntat d'assumir més deute espanyol del que li pertocaria proporcionalment.
Però ara ja tenim una mesura de pressió més gran:


11. Les causes judicials contra Ñ arribaran a la justícia internacional.
CAT pot proposar retirar les demandes a canvi d'una independència profitosa. Així, Ñ no queda més desprestigiada (i condemnada), i la UE no queda desprestigiada.



i 12. Així, després de la negociació, Sánchez quedarà com l'home que resolgué un dels assumptes més espinosos a la UE, la UE mantindrà la seva etiqueta d'arcadia de la Pau i els Drets Humans.
I Catalunya, nou estat d'Europa!


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Palma - Neix Plural, entitat per la defensa de la llengua catalana i per un finançament «just»

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

  • NEUS TUR (Palma)
Marcos Augusto, portaveu de Plural (Cedida)
La llibreria Ideari de Palma acollirà aquest dijous a les 20 h la presentació de Plural, una nova entitat que neix amb l’objectiu de defensar la llengua catalana i tenir un finançament «just» que reconegui i compensi la insularitat. 
Formada per «persones amb arrelament social a l’illa» i d’origen familiar i llocs de naixement diversos, la plataforma està composta per persones amb vinculació política o sense, «però desvinculada de lògiques partidistes», explica Marcos Augusto, portaveu de Plural. 
Contra la guerra «fictícia» amb el català 
L’entitat pretén que es deixin de qüestionar certs temes que estaven «absolutament superats» i en els quals existia consens polític i social, com és el cas de l’acord entorn a la política lingüística, explica el portaveu. Denuncien que «hi ha determinats sectors, sobretot els vinculats a la dreta política i mediàtica, que estan creant una guerra completament fictícia amb la llengua».

La plataforma defensa que la llengua catalana és «la pròpia d’aquestes illes, al marge que, per procedència, durant la major part de la nostra vida parlem en castellà. Perquè això no vol dir que no vegem que el català necessita mesures de suport i promoció i que estiguem a favor de les po­lítiques públiques desenvolupades al voltant de la llengua durant tots aquests anys», continua Augusto.
La plataforma està formada per persones d’origen familiar i llocs de naixement diversos
El col·lectiu demana que es deixi de criminalitzar les persones segons la llengua que parlin. I, en aquest sentit, el portaveu de Plural recorda que «el castellà no ha de ser entès com una opció política ni com a patrimoni de la dreta». 
Per un finançament «just» 
Així mateix, defensen també la necessitat de lluitar contra l’infrafinançament i la manca d’inversions per part de l’Estat, fet pel qual defensen una fiscalitat «justa que compensi la nostra insularitat». «Ens hem convertit en els pagans d’un sistema centralista que ens exigeix molt però ens dona molt poc», denuncia i conclou el portaveu de Plural.

Font: Neix Plural, entitat per la defensa de la llengua catalana i per un finançament «just» - Diari Jornada

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 14 de juliol de 2018

POLÍTICA LINGÜÍSTICA: REFLEXIONS EN VEU ALTA | Antònia Font

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La presidenta de la FOLC (Federació d'Organitzacions per la Llengua Catalana), Antònia Font.

Antònia Font
presidenta de la FOLC i membre de l’STEI Intersindical.

La setmana passada vàrem assistir a un acte organitzat per l’OCB (Obra Cultural Balear) a l’Arxiu de Mallorca on intervingueren les persones responsables de dur endavant la política lingüística del Govern de les Illes, Marta Fuxà, del Consell de Mallorca, Aina Sastre i de l’Ajuntament de Palma, Llorenç Carrió.

Escoltàrem una llarga enumeració d’accions, campanyes i actes fets durant aquests tres anys. Ens informaren que hi ha 14.000 persones matriculades a les proves de català, que s’ha fet molta feina i que n’hi ha molta a fer. La pregunta és: -Per què, si s’han fet tantes coses, la percepció que en tenim és d’insuficiència i precarietat?  Els cursos i les proves de català donen molta feina, però s’han de trobar vies per fer-la compatible amb prendre iniciatives pròpies, dur projectes endavant, fer campanyes, proposar normatives... i que es vegi el resultat, augmenti el coneixement i l’ús de del català a tots els àmbits. El temps previst per l’organització per al debat no va permetre entrar al fons de la qüestió. La consciència crítica de les persones i entitats que treballam per la llengua i la cultura catalanes ens obliga a fer les reflexions següents:
  1. L’Acord de govern entre PSIB-PSOE, MÉS x Mallorca, MÉS per Menorca amb el suport de PODEMos és molt feble pel que fa a les accions per normalitzar el català. Els partits eco sobiranistes no hi introduïren tot el que era necessari. Alliberats del TIL es va pensar que ja s’havia assolit la tasca principal.
  1. L’energia reivindicativa generada per la injusta actuació del PP durant la legislatura Bauzá, s’hagués pogut transformar en energia participativa per dur endavant una política lingüística efectiva, inclusiva i il·lusionant.
  1. Els responsables polítics de MÉS i els que venien d’ERC, no han sabut traslladar a la resta del govern la importància de l’ús del català i de la seva normalització.
  1. Al Consell Social de la Llengua Catalana (CSL) no s’hi ha produït cap debat, no hem vist mesures per implicar-hi el diferents sectors i fer-lo un òrgan de participació real i efectiva.
  1. El Pla general de NL del 2009 és el document sobre el qual s’ha fet el Pla d’actuacions de política lingüística. Aquest Pla d’actuacions no ha estat rebut al Consolat de la Mar en l’acte institucional que es mereix.
  1. Al debat per l’acreditació de la competència lingüística del personal sanitari és on més s’ha evidenciat la falta de claredat i decisió per part del Govern. El govern no ho ha sabut explicar i defensar els drets de la població que vol usar el català a la sanitat.
  1. La Constitució no protegeix la nostra llengua. És aquí on comença la desigualtat, quan estableix que tots tenim el deure de conèixer el castellà i no estableix que les persones que viuen i treballen a llocs on hi ha una llengua pròpia, diferent del castellà, també han de tenir el deure de conèixer aquesta llengua.
  1. I és cert que hi ha molt per fer i que no ho podrem fer tot durant aquesta legislatura, però el que sí és segur és que s’ha de fer entre totes i s’ha de reconèixer la feina feta durant el 1r pacte de progrés que va fer passes efectives per la normalització del català.
  1. Molts de centres educatius no compleixen el decret de mínims. Inspecció diu que és un 5% i representants de l’escola privada concertada diuen que és un 34%. Per a nosaltres és important que el Pacte per l’educació deixi clar que cap centre de les illes, sigui públic o privat concertat, pugui anar per davall del 50% en català, ni tampoc que el català minvi la seva presència en la vida interna i externa del centre, d’acord també amb el Document d’experts sobre el Model lingüístic escolar.
  1. Finalment nosaltres pensam que s’ha de fer un projecte engrescador on –persones i entitats que volem ajudar a empènyer el carro del procés de normalització, liderat per les persones que estan al cap davant de les institucions- puguem trobar un lloc per treballar incansablement, i junts, per la normalització del català.
Font: Article publicat a Ultima Hora Mallorca a la seva edició en paper

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 13 de juliol de 2018

La victòria de Puigdemont i la desfeta de Llarena | José Antich

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

José Antich

La gran farsa jurídica i política muntada per l'estat espanyol segons la qual a Catalunya s'havia produït un cop d'estat com el protagonitzat pels militars el 23 de febrer de 1981 i, en conseqüència, els seus màxims dirigents polítics i socials havien de ser jutjats i condemnats per un delicte de rebel·lióha patit aquest dijous una estocada definitiva de la justícia alemanya via l'Audiència territorial de Schleswig-Holstein. El president Carles Puigdemont no serà extradit per les autoritats alemanyes per rebel·lió en cap supòsit, ja que la decisió del tribunal en aquest aspecte no és recurrible i s'obre ara un procés de diversos mesos en altres instàncies judicials superiors alemanyes, inclòs el Constitucional de la República Federal, en què s'escoltarà les parts i es decidirà si es manté o no l'extradició per malversació acordada en primera instància pels jutges de Schleswig-Holstein.
La victòria de les tesis defensades per l'equip jurídic de Carles Puigdemont és important; la derrota del jutge Pablo Llarena també. Tota l'arquitectura jurídica pretesament armada a través d'interlocutòries insostenibles i irreals ha quedat feta miques. Es podrà dir més alt, es podrà amagar, es podran posar draps calents però la rebolcada de la justícia alemanya a l'espanyola, com abans la justícia belga o la justícia suïssa, i, previsiblement, la del Regne Unit, hauria de fer enrojolar tots aquells que des de la judicatura, la política o els mitjans de comunicació han propagat un discurs destinat a generar l'odi entre ciutadans per un grapat de vots o per una mal entesa defensa de la unitat d'Espanya. L'estratègia de la internacionalització judicial del conflicte a través de membres del Govern cessat pel 155 a l'exili s'ha demostrat encertada.
La decisió de l'Audiència territorial de Schleswig-Holstein no pot ser més aclaridora i en la resolució hi ha dues frases contundents: "El tribunal declara inadmissible l'extradició pel càrrec de rebel·lió. Les accions atribuïdes a l'expresident Puigdemont no constitueixen ni el delicte alemany d'alta traïció (article 81 del Codi Penal) ni el d'alteració d'ordre públic (article 125 del Codi Penal)". I, en un altre moment acaba: "El referèndum de l'1 d'octubre en si mateix no va provocar aquest nivell de violència per la mateixa raó que no va ser capaç de conduir directament a la separació d'Espanya, i, segons la voluntat del perseguit Puigdemont, només pretenia ser el preludi de futures negociacions".
Seria d'esperar que el jutge Pablo Llarena en prengués bona nota i la Fiscalia General de l'Estat també. Es pot mantenir l'acusació de rebel·lió contra vent i marea només per raons exclusivament polítiques i sense que ni una de sola de les instàncies judicials dels Estats europeus en què hi ha presos polítics hagi considerat creïble que aquest delicte va existir? En bona lògica, decaiguda ja l'acusació de rebel·lió per la qual pot ser jutjat el president Puigdemont a Espanya, hauria de produir-se un efecte dòmino sobre els presos polítics a Catalunya. En primer lloc, sobre els tres dirigents independentistes que són a presó només pel càrrec de rebel·lió, que és el cas de la presidenta Carme Forcadell, l'expresident de l'ANC i diputat al Parlament, Jordi Sánchez, i el president d'Òmnium, Jordi Cuixart. Cap dels tres no està processat per malversació i, per tant, no té sentit que continuïn a la presó. Respecte als altres sis ―Junqueras, Turull, Rull, Forn, Romeva i Bassa― es mantindria el delicte de malversació, una cosa que no justifica en cap supòsit la presó preventiva.
Cal confiar que si Llarena no segueix aquest camí sigui la Fiscalia General de l'Estat la que l'insti. Mecanismes en té de sobres, arguments jurídics i decisions d'altres corts europees també. Una altra possibilitat no descartable absolutament és que el jutge Llarena retiri l'ordre d'extradició davant de la humiliació patida, la qual cosa permetria a la justícia espanyola i a la fiscalia continuar mantenint el cap sota de l'ala, sense assumir les conseqüències judicials de la derrota.
Queda per a un altre article posterior l'enorme error que va suposar el discurs televisiu de Felip VI el passat 3 d'octubre amb greus acusacions al govern català de situar-se al marge del dret i de la democràcia buscant una similitud amb la intervenció del seu pare en el 23-F. El Rei es va allunyar de la societat catalana, qui sap si irreversiblement, i va donar ales als que parlaven d'un colpisme inexistent. Aquella intervenció queda per a les hemeroteques: és la fotografia de com el monarca i la corona com a institució va entrar en el fragor de la batalla política i es va autoinfligir un greu mal. La monarquia espanyola està més qüestionada que mai i es reobre el passat de Joan Carles I i les denúncies de corrupció. Les esquerdes en l'arquitectura de l'estat espanyol comencen a ser enormes.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial