Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimecres, 28 de febrer del 2018

Els patrons són patrons i res més

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi
Sales
Barcelona, 1943. Professor de Filosofia a la UB. Ha estat Degà de la Facultat de Filosofia i President de la Societat Catalana de Filosofia. Codirigeix l'Anuari de la Societat Catalana de Filosofia. Membre de la Fundació Relleu. Rector de la Universitat Catalana d'Estiu i President de Persona i Democràcia Joaquim Xicoy.

Seu de Foment a la Via Laietana

Joaquim Gay de Montellà i Ferrer-Vidal no ha mostrat ni intel·ligència ni valentia en tota la seva trajectòria. 
La gran patronal catalana no té pas una història ni intel·ligent ni valenta. Joaquim Gay de Montellà i Ferrer-Vidal n'és una molt bona prova: no ha mostrat ni intel·ligència ni valentia en tota la seva trajectòria. A mi no em mereix cap respecte: el que diu no em desperta pas cap altre interès que lamentar la seva baixa qualitat. La seva veu és una més del munt de cambonians, fomentins, parents dels Godó, sollevats del 1936 contra la República, amics d'en Josep Piqué i altres mostres de la gent que ha atemptat d'una manera repetida contra les llibertats del poble de Catalunya. No és una qüestió de dret, res de tot això va lligat a la condició de patró, és una qüestió de fet: els patrons del Foment són de molt baixa qualitat.
És important que el país ho sàpiga i ho sàpiga d'una manera assossegada, sense esgarips de decepció ni glorificacions per presumir de societat civil d'alguna altura. Tots plegats estan plens d'avantpassats col·laboracionistes amb les tiranies espanyoles de tota mena i han fet trampes de totes classes per tal d'acumular el que han acumulat. Tampoc s'hi val a fer-se més mala sang de la que convé. El panorama no és ni millor ni pitjor que els equivalents arreu –de la riquesa anglesa, per posar-ne un sol exemple.
Els plutòcrates no són exemplars. Tampoc cal, doncs, passar del cofoisme al masoquisme exagerat. Amb alguna urgència convindria trobar un to adequat ‘habitual’ per tractar les nostres realitats més vulgars que heroiques, més tramposes que nobles. Són moltes. El ‘Fomento Nacional del Trabajo’ implica des de fa molts anys pretensions que la riquesa d'alguns catalans voldria liderar el país i mai no ho poden fer per ells mateixos, perquè aquesta riquesa s'ha fet amb moltes trampes i el respecte social cal guanyar-se'l amb relacions humanes més bàsiques que convidar a sopar el president Rajoy. A base d'estar sempre prop dels Rajoy de torn i tenir a sopar els Santis Vilas de cada moment mai es guanya ‘l'estimació’ del poble català. A molts no ens agrada gens el senyor Joaquim Gay de Montellà i Ferrer-Vidal, ell ja ho hauria de saber i no moure's pas pensant que té més representació de la que té. Recordi que el senyor Josep Antoni Duran i Lleida és fora de la política per manca de seguidors. Tan senzill com això, i per molts d'anys.
Els del Foment són els del Foment ‘i prou’. Els patrons que fan molt malament de patrons. I res més. Tot això ve a tomb de la notícia que Foment ha expulsat la Cecot com a soci durant el temps que a Gay de Montellà li resta com a president. És un cas divertit de la dita ‘excusatio non petita, accusatio manifesta’: la premsa anava plena de desmentits que l'acció tingués sentit polític. Alguna vegada sí que la patronal ha entrat en ‘algun aspecte’ de la política, ha aclarit Gay de Montellà: va demanar a Inés Arrimadas que formés govern després del 21-D.

Font: El Matí Digital - Els patrons són patrons i res més


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 26 de febrer del 2018

Escola en espanyol? No, gràcies

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Cal oposar-nos amb totes les nostres forces —traient els fills de l’escola si calgués—al fet que el castellà esdevingui llengua vehicular.
Amb el 99 % de televisions en espanyol a casa seva i un percentatge similar als cines no en tenim prou per saber espanyol?
Xavier Anguera

Vilanova i la Geltrú, 1966. Treballo al Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet de Llobregat. Sóc coautor de llibres de català per a adults i he publicat dos treballs sobre entitats catalanistes de Vilanova. També he col·laborat amb nombroses editorials com a corrector i traductor. Molt a desgrat meu, tinc un caràcter inclinat a l’escepticisme i el sarcasme.
El govern espanyol acostuma a marejar-nos periòdicament amb la murga de l’espanyol. Era lògic que aprofitessin l’oportunitat de l’art. 155 per intentar aconseguir el que mai no podrien aconseguir a través de canals democràtics. I és que tots sabem que l’aplicació de l’art. 155 no té per objectiu fer front a cap mena de desobediència ni d’amenaça violenta envers a l’estat espanyol —que si fos certa no deixaria d’estar plenament justificada des del punt de vista català, ja que en absència de violència, amb aquest estat no es pot parlar de res, i els catalans no tenim dret a ser el que vulguem—, sinó a l’intent d’aplicació de mesures antidemocràtiques / autoritàries / dictatorials per part d’Espanya per tal d’assegurar-se la nostra condició de societat colonitzada. Perquè en definitiva, la bilingüització de la població catalana no és un fenomen natural esdevingut en una societat liberal, en un estat neutre des del punt de vista nacional, sinó el producte d’una imposició forçada a través de tres fronts principals: l’ensenyament obligatori, la inclusió de Catalunya dins el mercat únic espanyol i la manca de competències en política migratòria.
Pel que fa a l’ensenyament obligatori, la política de bilingüització va ser un fracàs fins que la implantació de l’ensenyament obligatori no es va convertir en una realitat en època dels nostres pares, és a dir, en l’època de la dictadura del general Franco. En l’actualitat, encara que les competències en ensenyament són exclusives de la Generalitat de Catalunya, es veuen limitades i laminades constantment per les lleis de bases de l’estat espanyol, que dissenyen els currículums i les condicions d’escolarització més enllà del que disposa la llei. A sobre ja fa anys que tenen els tribunals emeten sentències polítiques que no tenen res a veure amb la interpretació de la llei, sinó amb la conveniència del govern espanyol de torn, fins i tot quan aquestes sentències han de fer front a tota una doctrina jurisprudencial contrària a l’aplicada fins al moment al llarg dels anys.
De la inclusió de Catalunya dins el mercat únic espanyol, hi ha molta gent que creu que els catalans n’hem estat els principals beneficiats. És cert que durant el segle xix i la primera meitat del xx fou la mateixa societat catalana que va exigir el tancament del mercat espanyol i la unitat de mercat com a via per poder desenvolupar el seu naixent sector industrial. Però caldria advertir que la política proteccionista de l’estat espanyol va ser més conseqüència del fracàs de la seva política aranzelària que no pas de les exigències catalanes. En qualsevol cas, l’economia catalana, que és una de les més obertes del món, fa que els límits, la manca de dinamisme i la inseguretat jurídica i administrativa del mercat espanyol, hagin esdevingut més un problema que no pas una garantia. El mercat espanyol, tot i que segueix essent el principal mercat per a Catalunya, cada vegada té un pes menor dins la nostra economia. Per tant és hora que ens plantegem si l’idioma espanyol, que és el principal factor que ens manté lligats a aquest mercat, ens resulta un factor de progrés o un factor d’empobriment, i quines conseqüències en paguem més enllà de les directament observables en un mercat de treball que hauria d’estar apostant fort per crear condicions òptimes per a la internacionalització de l’economia catalana. L’idioma espanyol no té cap pes en les relacions internacionals de les empreses. Fins i tot en el moment primigeni de la nostra industrialització, si no haguéssim estat sotmesos a les necessitats dels espanyols, ¿no ens hauria sortit més a compte optar pel francès que no pas per l’espanyol, tenint en compte que tenim un mercat i l’altre a la mateixa distància però que les dimensions del mercat francès i les del mercat espanyol de l’època eren incomparables, igual com ho continuen essent en l’actualitat?
A més, sense voler menysprear el cabal de coneixements que es pugui arribar a generar en la cultura espanyola, actualment la circulació de les idees no es vehicula en espanyol ni de llarg, com mostra el fet que la generació de coneixement en espanyol sigui molt inferior percentualment al pes demogràfic dels parlants d’aquesta llengua a escala mundial. Només cal consultar les xifres d’ús de l’espanyol en les noves tecnologies per adonar-se’n. Justament quan estem definint la societat contemporània com a “societat del coneixement”. És cert que el català per si sol, malgrat que percentualment mostra un dinamisme molt superior que no pas l’espanyol, no ens és suficient per garantir l’èxit de la nostra economia, però l’opció forçada per l’espanyol és un hàndicap per comptes d’un avantatge. ¿S’imaginen si la població catalana estigués bilingüitzada en francès, anglès, alemany o xinès per comptes d’estar-ho en espanyol? No creuen que fins i tot seria molt més fàcil atreure capital humà i empreses multinacionals que no pas ara?
El sistema de reproducció demogràfic català, que es basa des de fa més d’un segle en la importació de població forana a conseqüència del saldo negatiu de reproducció natural, és un factor molt important també a tenir en compte. El govern espanyol sempre ha aprofitat aquest factor per col·locar-nos els excedents de població que provoca el baix dinamisme de l’economia espanyola. I ha aprofitat aquesta població desplaçada, a la qual s’ha programat amb una ideologia colonialista, per interferir amb els desitjos d’emancipació de la població local. Ha estat així fonamentalment perquè l’espoli de Catalunya ha estat des de fa segles l’únic factor possible per equilibrar els pressupostos d’una administració pública sobredimensionada i ineficaç, sobre la qual se sosté tota l’economia de l’estat, i especialment la de les classes extractives que la monopolitzen en la pràctica. L’espoli a Catalunya també ha servit per pagar els subsidis en què s’ha basat l’economia espanyola des que l’estat ha pretès modernitzar-se i convertir-se en un estat del benestar. Un estat del benestar que malgrat tot està a punt de fer fallida, com ha estat habitual en l’estat espanyol al llarg de la història. L’última onada migratòria a què hem hagut de fer front ha estat formada sobretot per sud-americans, afavorida per les polítiques de naturalització d’aquesta població seguides per Espanya, l’antiga metròpolis. És un segment de població que arriba amb la creença que no haurà de fer cap esforç per integrar-se, enganyada per la imatge homogènia que l’estat espanyol s’entesta a transmetre a l’estranger. La situació actual provoca que fins i tot la immigració procedent d’altres països no hispanòfons esculli l’espanyol com a estratègia d’integració en la societat catalana, estratègia ineficaç i que només agreuja els problemes de cohesió social que patim.
Per als mateixos catalans l’aposta per l’espanyol és contraproduent, perquè a més de proporcionar arsenal a la política colonialista espanyola, sotmet la nostra cultura a un procés de subordinació en què l’única realitat possible és la vehiculada per la llengua castellana –i d’aquí animalades com les “agulletes”, les “enganxines” i tota la resta d’interferències que pateix la nostra llengua, i que la van conduint de mica en mica a no ser altra cosa que un pidgin de l’espanyol. Això també afavoreix que la irresponsabilitat lingüística de les empreses, que interpreten el català com una nosa per comptes de veure-hi una font d’oportunitats, un nínxol de mercat que encara no està prou cobert, cosa que no passa amb poblacions menys nombroses però que disposen d’un estat que les protegeix, com Dinamarca, Finlàndia o Noruega.

Si volem obrir fronteres haurem de deixar estar l’espanyol. Per tant, jo crec que la millor reacció contra el nou intent d’imposició del govern espanyol hauria de ser una exigència clara i determinada per convertir l’ensenyament de l’espanyol en una matèria no obligatòria sinó de lliure elecció en concurrència amb altres llengües estrangeres, i oposar-nos amb totes les nostres forces —traient els fills de l’escola si calgués—al fet que el castellà esdevingui llengua vehicular. Si volem saber castellà, ja tenim el 99 % de les televisions entrant a casa nostra cada dia en aquest idioma, un percentatge similar d’emissió de pel·lícules de cinema en el mateix idioma —per a més inri la majoria són doblades d’altres idiomes—, etc. No ens cal per a res l’escola en espanyol. En l’actualitat l’espanyol no ens enriqueix, ens empobreix considerablement i només és una font de problemes.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 23 de febrer del 2018

Escola Valenciana: «negar la unitat de la llengua és com afirmar que la Terra és plana»

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

• Escola Valenciana defensa la tasca del professorat contra les agressions de la dreta.
L’entitat cívica s’ha sumat al llistat d’adhesions (https://goo.gl/mfU5yS) en suport de l’IES Violant de Casalduch de Benicàssim, el centre educatiu que el PP, Ciudadanos, Vox i altres grups d’extrema dreta han posat en el punt de mira amb acusacions “d’adoctrinament”. «Els partits de la dreta tracten de crispar i manipular la societat amb afirmacions que qüestionen la professionalitat del cos docent, tanmateix, allò que evidencien és una ignorància total de nocions científiques com la unitat de la llengua», ha manifestat el president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, per defensar la tasca de les comunitats educatives contra les agressions de partits polítics de dreta.
«Ara com ara, negar la unitat de la llengua és com afirmar que la Terra és plana, perquè tots dos casos compten amb la comunitat científica competent. Fa segles es va demostrar que els vaixells no cauen per l’hemisferi quan naveguen, de forma semblant, les màximes autoritats en matèria de llengua, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans i la Real Academia Española han afirmat que el nostre valencià és una llengua romànica, el català, i es parla a Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, la Franja de Ponent, Andorra, la Catalunya Nord, el Carxe i l’Alguer. Això, cap polític, per molt que li pese, ho pot negar, perquè s’exposa a fer públic el seu desconeixement de la realitat», en paraules de Vicent Moreno.
Escola Valenciana ha insistit: «l’IES Violant de Casalduch ha fet allò que s’espera dels mestres: ha transmés el coneixement a l’alumnat. En aquest cas, ha mostrat amb un suport gràfic la unitat de la llengua. I bé? Utilitzar mapes en classe de llengua no està censurat, no? Un mapa lingüístic és una eina pedagògica que ajuda l’alumnat a retindre millor la informació. La finalitat del docent és ensenyar a través de nocions científiques, per la qual cosa, cal posar l’accent en la tasca lloable de tots els mestres que formen l’alumnat amb il·lusió i sentit crític».
Escola Valenciana dóna suport als arguments exposats per l’IES Violant de Casalduch. «No podem permetre aquest assetjament a un centre educatiu. És clar que es tracta d’una estratègia política per intoxicar les relacions personals a l’interior de la seua comunitat educativa. La ignorància és un material combustible capaç de generar conflictes inventats, però la manipulació conscient d’informació científica és un enaltiment de l’odi que hi pot tenir conseqüències imprevisibles. La unitat de la llengua és una realitat científica irrefutable i, sense al·ludir a les més de 40 sentències judicials que així ho confirmen, aquesta realitat s’ha de viure amb total normalitat.»

Font: Escola Valenciana: «negar la unitat de la llengua és com afirmar que la Terra és plana» | Escola Valenciana

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 22 de febrer del 2018

Jornada: Un nou rotatiu per cobrir l'actualitat als Països Catalans

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Laia Altarriba: ‘Per cobrir l’actualitat als Països Catalans ens hem d’apropar a la vida de les persones a partir de situacions compartides’

Laia Altarriba (Barcelona, 1975) és la directora del diari ‘Jornada’. Es tracta d’un rotatiu que té previst arribar als quioscos aquesta mateixa primavera. I què ho farà amb objectius ben clars: ser de base popular i mirar el món des de les esquerres i els feminismes. Tot apostant per un clar projecte de país: els Països Catalans.

Laia Altarriba | Jordi Play
Com és que s’han llançat a aquesta aventura tan arriscada?
És un projecte arriscat, però ens hem llançat perquè també és necessari. No és per satisfer una necessitat de feina que tinguem un grup de periodistes. Creiem que és necessari un nou projecte comunicatiu que sigui potent i jugui a la lliga dels grans, però que sigui de base popular i li permeti no estar condicionat pels grans poders. Aquest és el gran problema que tenen tots els grans mitjans. I, a més, també diem que és necessari perquè ens cal un mitjà en llengua catalana que sigui veritablement nacional, realment d’àmbit Països Catalans. I no com, malauradament, i no ho dic des de la crítica sinó des de la constatació, els grans diaris de paper tendeixen a tractar certs territoris amb esperit sucursalista. Els grans diaris de Catalunya dediquen pàgines als «altres territoris» per satisfer les necessitats informatives, si bé no ho acaben de fer.
Per això, pensem que cal un gran mitjà de Països Catalans. I en això, per a nosaltres, EL TEMPS és un gran referent. Però que estigui cada dia als quioscos. Aquesta seria la diferència principal. Necessitem un diari d’actualitat, generalista, que parli del que parlen els altres però des d’un punt de vista no condicionat als grans poders, que es miri el món obertament des de les esquerres i els feminismes i que facin aquesta aposta clara per la llengua i pel país.
Hem anat constatant al llarg d’aquest any en què hem presentat el projecte que hi ha molta gent que coincideix amb aquest parer. A més, la gent no només diu que sí: hem aconseguit una massa social molt àmplia. Hi ha 600 persones i organitzacions que s’han fet sòcies de consum del diari. El que implica una massa de capital social que va des d’un mínim de 50 euros fins a un màxim de 10.000 que farà possible l’arrencada d’aquest diari. És satisfactori veure que tanta gent també ho considera necessari.
D’on va sorgir la idea?
D’un grup de periodistes, gent de petites editorials i vinculada al món cooperatiu que constatàvem que els últims anys hi havia hagut creixement, diversificació i la capacitat d’adquirir molta musculatura i potència a partir de projectes diversos de base popular. Posem exemples molt diferents. D’una banda, nosaltres constituïm una cooperativa i comprovem que és un món que cada dia s’amplifica. Per exemple, ja hi ha milers de persones que formen part del projecte Som Energia per consumir energia d’una altra manera. I han fet créixer una empresa potent que planta cara al conglomerat de les corporacions elèctriques, que són ben potents. Tot des d’una base popular, com el nostre projecte. Un altre exemple és el projecte independentista: no s’explicaria sense la base popular que té al darrere, la capacitat que ha tingut de posar al centre del debat la demanda popular de democratització. És veritat també que ha tingut un vessant institucional molt fort, però no hagués arribat a ser el que és sense la base popular. Alhora, al País Valencià s’han donat canvis importantíssims a les institucions gràcies a candidatures que també deuen molt a la base popular. A les Illes també ho hem vist. I a Catalunya, per descomptat. Hi ha una voluntat comuna per canviar la lògica i que no siguin sempre els grups de poderosos els qui canviïn les coses.
A partir de tota aquesta reflexió, el que dèiem també és que hi havia productes comunicatius amb aquesta base molt ben pensats i molt ben fets, començant per EL TEMPS, La DirectaCríticOna Mediterrània, Ràdio Terra... Malauradament, però, aquests projectes encara són només per als convençuts, que són molt diferents, diversos i que creixen durant els últims temps. Pensàvem, nosaltres, que calia fer un projecte inspirant-nos en totes aquestes idees, que fos de base popular però que jugués a la primera divisió. I pensem que avui la primera divisió encara passa per tenir un canal a la TDT, per tenir una ràdio professionalitzada 24 hores diàries a la FM i per tenir un diari un paper.
Encara un diari en paper?
Sí, hi creiem. Perquè un diari en paper continua tenint una capacitat de referencialitat, de prestigi de la lletra impresa, que moltes vegades a les tertúlies i als informatius matinals, bona part del que expliquen ho fan al voltant de les portades dels diaris en paper... I també, perquè per això que t’explicava de voler trencar el cercle dels convençuts, el paper ens permet estar als espais de lectura col·lectiva, que són les biblioteques i els bars. I als bars volem ser-hi. Perquè la gent que no conegui Jornada, quan entri al bar, si el seu diari de referència està en les mans d’un altre, ens llegirà i ens descobrirà.
Hi havia una previsió d’eixida que s’ha acabat retardant. Per què?
Volíem sortir a finals de tardor de 2017. Però ens ha passat el que li ha passat a aquesta part del país, Catalunya: el referèndum i tot el que ha vingut després. Nosaltres, abans d’arrencar necessitàvem una base important de diners i també un mínim de subscripcions. Per això vam fer campanya a la tardor per animar la gent a subscriure’s al diari. Què va passar? Volíem fer la campanya al setembre i els qui ens assessoren ens digueren que esperàrem al referèndum. No cal que us expliqui que després del referèndum era molt difícil treure el nas i que la gent ens mirara. Ha estat molt difícil treure el cap per animar la gent. Ho vam fer a finals de tardor, però aleshores ja no arribàvem a fer la sortida tal com la prevèiem. Llavors, en les vacances de nadal vam replanificar-ho tot i ara, per al proper dissabte 24 de febrer hem convocat una assemblea general de socis i sòcies de consum i de treball de la cooperativa en què decidirem, col·lectivament, quan sortirà el diari, que serà a la primavera.
Tenint en compte la singularitat territorial del país, quin criteri tindreu pel que fa a la distribució?
Des del principi hem sabut que la distribució seria un dels nostres grans problemes. I què us he de dir a la gent d’EL TEMPS! És molt cara i se’n porta un marge elevadíssim del nostre pressupost. A més, la distribució la fa una gran empresa de les que ja funcionen. No la pots fer tu mateixa perquè és massa cara. Aleshores, conscients d’això, ens hem fixat molt, a l’hora de pensar en tot el projecte, en el que li va passar al diari Público, referent en moltes coses. Trobo molt interessant com era aquest diari. I ens han explicat que el gran problema que van tenir des del principi és voler ser a tots els quioscos de l’Estat espanyol. I això és molt car. Significa molt tiratge d’impressió i distribució a totes les províncies. I cada vegada que vas a una província és un plus. Aleshores, nosaltres tenim un compromís des del primer dia, i si no el tinguéssim, Jornada seria una altra cosa. Es tracta de ser a la major part de quioscos de Catalunya, en funció de l’empresa que ens distribueixi, cosa que estem parlant. Com que la distribució sempre és provincial, pensem en les quatre províncies de Catalunya, en les tres del País Valencià, i en l’arrencada, a les Illes, només anirem a Mallorca, a la major part de punts de l’illa. A la Catalunya Nord tampoc hi serem a l’arrencada, però sí a la Franja de Ponent, perquè les distribuïdores que treballen a Lleida hi arriben. A partir d’aquí, si creixem i cada vegada tenim més subscriptors, arribarem a totes les illes. Però a hores d’ara és un compromís que no podem assumir.
Quina ha estat la rebuda d’aquest projecte al País Valencià i a Mallorca?
Aquest projecte es va pensar inicialment des de Barcelona, però de seguida es va afegir gent de València. I és pensat des de totes dues parts. És un repte enorme, perquè ens adrecem a lectors de tots els territoris i, com sabeu, el més difícil serà canviar el marc mental de la gent que no té els Països Catalans al cap, perquè no està acostumada a gent com Ximo Puig: el desconeixen. Llavors, farem portades diferenciades alguns dies de la setmana, parlant del País Valencià, de Catalunya i de les Illes. Volem apropar-nos al màxim a aquesta realitat més quotidiana i propera per als lectors. Llavors, cada portada serà d’un lloc, però a dins hi haurà informació dels tres territoris. Caldrà normalitzar això.
Quan vam presentar el diari a València, Barcelona i Mallorca, a València ens van comentar la preocupació que aquest diari fos massa catalanocèntric. I jo vaig respondre que, en tot cas, no havia de ser massa barcelonacèntric, valenciacèntric o palmacèntric. Perquè, com sabem els periodistes, quan hi ha ciutats tan potents com les tres que he dit, absorbeixen l’actualitat, i acaben sent el nucli informatiu. I llavors els vaig dir, i repeteixo ara, que la gent ens ha de recordar cada dia que el país va molt més enllà d’aquestes àrees metropolitanes. I nosaltres assumim aquest compromís. Tampoc no podem ser un diari d’informació local, perquè haurem de buscar temes transversals. I farem que la gent del territori ens pressioni, perquè tot i ser un país divers, compartim realitats comunes. Aquest és el temor principal que tinc.
Com que no podem informar de l’actualitat local, del que passa al ple municipal de Ripoll, ens hem d’apropar a la vida de les persones a partir de situacions compartides.
Com serà el format del diari pel que fa a les seccions?
Com que volem arribar a públics molt diversos, volem fer un diari dins dels estàndards del que la gent entén visualment com a diari. I que se n’adoni de que som un diari. I que no s’emboliqui: que pugui entendre com està organitzat. Per això les seccions tindran noms com actualitat, sense diferenciar política i societat. Pensem que encasellar la política en allò que és estrictament institucional fa que ens perdem moltes coses. Tindrem internacional, cultura, economia i opinió. El que no tindrem de manera regular és esports. Hem hagut de fer diverses renúncies a l’arrencada. I una és això que comentava de les Illes: d’entrada només arribarem a Mallorca. I per reajustament de plantilla, no podem cobrir totes les seccions. I no vam tenir cap dubte a descartar esports, perquè acabaríem parlant dels herois del Barça, dels qui ja parla tothom. Aleshores, parlarem d’esports, d’una altra manera, però només els caps de setmana. Volem ser estàndards en aquest sentit.
I ara, la pregunta del milió: com s’evita la dependència de les subvencions i dels poders fàctics?
Nosaltres hem basat pràcticament tot el tema de viabilitat en les subscripcions. Hi ha també una petita part de publicitat comercial. Estem a punt d’aprovar un codi ètic de publicitat, pactat amb tots els socis i sòcies. No hem contemplat les subvencions en el nostre pla de viabilitat, però això no vol dir que hi renunciem. Demanarem subvencions, volem optar a aquests diners públics. Però el que ens fa por és quedar atrapats per les subvencions, dependre’n o que hi estiguem condicionats a l’hora de tractar un tema. No volem que ens passi això. No volem que les subvencions cobreixin les necessitats estructurals del diari.
Donaran importància a l’apartat digital?
Avui, tal com deia abans, jugar en la lliga dels grans mitjans passa per tenir tele, ràdio i diari en paper. Però m’he deixat de dir-te que, tot i haver de jugar aquestes cartes, s’ha de ser molt potent a Internet. Si no, viuríem en el passat. Estem acabant de modular com serem a Internet. Lògicament, no serem només una reproducció del diari en paper. Ens estaríem equivocant. Hem d’anar més enllà de l’actualitat diària. Estem acabant de redefinir l’aposta concreta. A diferència dels quioscos, allí no hi ha cap diari que estigui fent el que nosaltres volem fer. Nosaltres no venim a donar lliços a ningú. Sabem que ja existeix periodisme molt interessant, però no hi ha cap mitjà de propietat cooperativa de base. I això és una diferència molt gran. Però en canvi, a Internet hi ha moltíssims projectes de base cooperativa molt interessants. I això és el que acabarem de definir aviat.
Quantes redaccions tindran i quantes persones en plantilla?
28 persones en plantilla dividides en tres redaccions. La més forta serà a Barcelona, perquè concentrarà bona part del que serà l’equip de tancament i administratiu. A València també tindrem equip administratiu i a Palma la redacció serà més petita.
Jornada naix com un projecte periodístic molt marcat ideològicament. Fins a quin punt pensa que això els pot condicionar de cara a atraure el públic, sobretot als territoris del país més distanciats en termes nacionals?
Nosaltres hem volgut dir des del primer moment que ens mirem el món des d’allò que diem les esquerres transformadores i els feminismes. I diem també obertament que el sistema capitalista, que és en el qual vivim, és absolutament injust i ens genera patiment. I s’ha de canviar. Apostem per donar veu i força a totes aquelles iniciatives que encaixen en aquest plantejament. Serem un diari de denúncia. Però també volem ser, tot i que quedi una mica èpic, portadors d’esperança. Perquè volem ser un diari positiu i dir a la gent que «és possible», que «sí que es pot». És evident que això marca molt i que hi ha sectors que ens miraran de reüll i que no els hi agradarà. Però també aquesta honestedat molta gent l’agraeix, molta gent que d’entrada no es considera dintre d’aquests paràmetres ideològics.
Pel que fa a la qüestió de la línia d’opinió, hem creat un consell editorial de 100 persones que evidentment no es reuneixen tots alhora, sinó en grups, perquè volien que hi hagués persones dispars, amb experiències i mirades sobre el món diverses. Tota aquesta gent, de Barcelona, València i Palma, les anem reunint en grups de 10 o 15 persones perquè ens expliquin i orientin sobre quin ha de ser el model de diari. Fa uns dies, en una d’aquestes reunions a Barcelona, una de les persones que hi havia ens deia que «serà interessant que en opinió es plantegin qüestions que siguin tabú per a les mateixes esquerres». Ens ho hem de plantejar tot. Em sembla molt interessant anar cap aquí. I sobre el procés que vivim aquí a Catalunya, hem de poder fer també una anàlisi crítica. No hem de ser un diari panxacontent per dir «que bons que som els catalans». No. Hem de tenir capacitat crítica sobre el que ha passat.
Font: Laia Altarriba: ‘Per cobrir l’actualitat als Països Catalans ens hem d’apropar a la vida de les persones a partir de situacions compartides’ - El Temps


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 20 de febrer del 2018

MATEMÀTICA: COM EXTERMINAR 'UNA LLENGUA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Càlcul matemàtic:

En una taula sopen 10 persones bilingües, de les quals 3 s'expressen habitualment en la llengua A, i 7 en la llengua B. Tothom es capaç de parlar i entendre les dues llengües però:

- Els parlants B han estat educats per a canviar immediatament a la llengua A "per cortesia" quan es dirigeixen a un parlant A.

- Els parlants A han estat educats per a no canviar mai d'idioma i veure normal que l'altre ho faci malgrat que en realitat no cal, ja que l'entenen perfectament.

La pregunta concreta és: quin percentatge de les converses serà en llengua A i en llengua B?

La sorprenent resposta és: A=53%, B=47% malgrat que els parlants B són més del doble que els parlants A.

Segona pregunta: i si invertíssim les proporcions: 7 parlants A i 3 parlants B? La resposta és: A=93%, B=7%

I si fossin meitat i meitat? Resposta: A=78%, B=22%

La llista completa de possibilitats:
1A + 9B = 20%A + 80%B
2A + 8B = 38%A + 62%B
3A + 7B = 53%A + 47%B
4A + 6B = 67%A + 33%B
5A + 5B = 78%A + 22%B
6A + 4B = 87%A + 13%B
7A + 3B = 93%A + 7%B
8A + 2B = 98%A + 2%B
9A + 1B = 100%A + 0%B

Efectivament, ens han educat a uns i altres per fer desaparèixer la llengua catalana en cada lloc, en cada moment. Penseu que amb això tenen prou? Doncs sembla ser que no: ara quan no deixem de parlar català per "educació", ens hi volen obligar per llei...

Si algú encara no sabia com es planifica la desaparició d'una cultura sencera... bé, ara ja ho sap.

Ara que ho saps, pots evitar-ho. Si parles català, no canviant si saps que t'entenen. Si parles castellà, fent saber a l'altra persona que no cal que canviï, veuràs com t'ho agrairà amb un somriure.

Si vols lluitar contra l'extermini planificat d'una cultura i t'han sorprès els números tant com a mi, pots reenviar aquest missatge. O bé pots continuar com sempre, Wert i companyia també ho faran.👏 bon dia

Font: Rebut per whatsapp

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 19 de febrer del 2018

Els valencians oblidats del barri de la Plata de Barcelona

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Julià Guillamon recupera en una novel·la la història dels immigrants procedents de l'Alt Millars que es van instal·lar a la ciutat comtal

El casament dels pares de Julià Guillamon, al poble d'Arbúcies, al Montseny, amb la rondalla de Toga (l'Alt Millars).. JULIÀ GUILLAMON
El casament dels pares de Julià Guillamon, al poble d'Arbúcies, al Montseny, amb la rondalla de Toga (l'Alt Millars). © JULIÀ GUILLAMON
Va arribar un moment, a principis del segle XX, que al barri de la Plata, al Poblenou de Barcelona, hi van viure fins a 300 Guillamon. El cognom era un dels nexes que els unia, però hi havia un altre vincle que els connectava amb els altres veïns. Eren immigrants que començaren a arribar a la ciutat comtal al voltant de 1880. El punt de convivència eren aquells carrers antics del districte de Sant Martí de Provençals i el lloc de procedència era la mateixa comarca, la de l'Alt Millars del País Valencià.
Julià Guillamon (Barcelona, 1962) ha tret de l'oblit els valencians que van començar l'èxode en 1880, des de la comarca regada pel riu Millars fins al Poblenou amb la novel·la El barri de la Plata (L'Avenç). Aquell racó urbà, prop de la mar, d'una part vella de la ciutat, va ser el lloc on va arribar el seu pare procedent de Toga. Abans i després van fer el camí altres veïns de poblets com Lludient o Espadella. 
Tot seguit van immigrar murcians i andalusos, però, d'aquesta marxa de valencians cap a la ciutat, "que és paral·lela a la que va fer l'interior de Catalunya cap a Barcelona, no se n'ha parlat mai", recorda l'escriptor. Guillamon recupera la història de la seua família, natural de Toga (Alt Millars), a través d'un personatge que vol ser escriptor. La perxa de la novel·la parteix del rondineig d'un xiquet que "cada dia, al passatge Mas de Roda, camí de l'escola, es demana què pot escriure. Trigarà anys a adonar-se que el tema és el barri, els seus pares: tot el que l'envolta i que ara no veu". Així comença el primer capítol d'El barri de la Plataque Guillamon ha anat llançant, en petites píndoles, a través de Twitter.
Els valencians de Guillamon són castellanoparlants i fills de nouvinguts –un terme modern més acord amb la dignitat humana– que viuen a una Barcelona industrial. S'enamoren com les persones i creant matrimonis mixtes, en el capítol tres, "busca elements que reforcen la identitat que va perdent". Troba un bar que es diu Mijares, com el riu que passa pel poble dels iaios. Ho ensenya al fill que ja és català: "Proceden de Castellón, como nosotros"", escriu el crític literari a les xarxes socials.
El carrer de Pere IV, del barri del Poblenou, el barri de Barcelona on van anar a viure els valencians cap a 1880. / JULIÀ GUILLAMON
Ara, en el present de Julià Guillamon, han passat molts d'anys d'ençà que el iaio deixara Toga. Ell –i els fills i néts de tants altres immigrants del Millars– és català, sentencia. Ningú no diria que descendeix de valencians, perquè tampoc ningú ho recordava fins ara. Els valencians, però, s'hi van deixar notar molt més al Delta de l'Ebre, un fet que fa que hui tothom, enllà del sud del riu Sénia, ho recorde. "Han passat molts anys i majoritàriament els valencians es van integrar molt fàcilment des del començament perquè hi havia uns grans lligams culturals i, en bona part, lingüístics". El detall va fer que aquests tingueren "molta més facilitat que no pas els murcians o els andalusos".
"A aquest barri, que són uns quants carrers del Poblenou, quan jo era petit no érem conscients que això era així, és a dir, jo sabia que els meus avis eren d'un poble que es deia Toga. Després, quan anava a l'escola, els nens parlàvem: "Ah! els meus avis són d'un poble molt petit"", deia un. L'altre preguntava: "I de quin poble?". "De Lludient", responia. "Ah, doncs això està al costat de Toga", li contestava. "I els teus?", deia un altre. "Els meus d'Espadella". I així, amb converses de xiquets, s'adonaven del nexe en comú que el pas del temps havia esborrat o de com els catalans "preníem consciència que en el fons, tots veníem d'allà mateix". 
"Simpatia per València"
La petjada dels valencians al barri de la Plata va quedar absorbida per la vida barcelonina, raona Guillamon. Roman, si més no, en la memòria i les vivències de cada casa, en l'agenda de cada llinatge. En el cas de l'escriptor, el pare va exercir la seua influència perquè aquest simpatitzara amb els colors del València Club de Futbol. "El meu pare sempre em feia del València, encara que després em vaig fer del Barça, però vivint a aquest món hi havia molta simpatia i proximitat".
El Julià Guillamon crític literari va trencar la mà amb novel·les valencianes. Recorda que anava molt a València perquè al pare li encantava. A Guillamon, reconeix que li passa com a (Quim) Monzò, que "sempre ha tingut molta tirada cap a les coses valencianes perquè els seus avis també eren valencians i havien viscut al barri i, per tant, hi ha aquesta complicitat".
L'Orxateria El Tio Che, fundada per valencians a la Rambla del Poblenou el 1909. / JULIÀ GUILLAMON
De pare togà i de mare catalana, l'escriptor recorda com "sempre em contava que quan van tindre lloc les riuades dels anys 50 a València, ací tothom hi parlava, perquè tothom tenia parents valencians i d'alguna manera o altra estaven afectats per aquesta riuada".
El barri de la Plata parteix dels capítols que Guillamon va escriure per a la revista L'Avenç. Al remat, dels 12 primigenis n'ha fet un text narratiu, "un llibre entre la memòria, la història i la novel·la". Al llibre apareixen fotografies familiars, "algunes molt divertides", emfatitza, "com ara el dia que es casen els meus pares i els cosins estan tocant la rondalla, que és molt valenciana".
Fins a 300 Guillamon
La novel·la, sense gènere definit, matisa l'autor, parteix de la recerca per a fer el llibre i per a trobar respostes que fan referència al seu àmbit personal. Per a saber amb detall qui va immigrar d'aquella comarca muntanyenca, regada pel Millars fins al barri de la Plata, Guillamon va acudir al padró municipal. 
El barri, a tocar de la mar, depén de Sant Martí de Provençals, que és un poble que existeix des d'antic. El nucli va comença a funcionar, a acollir fàbriques i llavors hi ha un intent d'emancipació municipal. Quan fan aquest intent, cap al 1860, de reclamar la independència, "els qui havien de decidir l'emancipació van preguntar quanta gent eren", rememora. És llavors que es fa un inventari de gent i, en aquest, apunta: "No hi ha cap cognom valencià". Tanmateix, "després de 20 o 25 anys mires el padró municipal i veus que comencen a aparéixer huit Guillamon i després 30 i al final hi ha 300 Guillamon", respon entusiasmat.
La casa del carrer de Topete, on van viure els primers Guillamon de Barcelona. / JULIÀ GUILLAMON
La immigració de valencians era un degoteig de llinatges, de maletes cap a Barcelona atrets, com ara, per les referències del familiar que havia fet de conillet d'Índies. "A la meua família, primer va venir un germà del meu avi, després el meu avi i van continuar durant la postguerra. Nosaltres érem dels més antics, perquè els meus iaios van vindre al començament del segle XX, però els cosins del meu pare van vindre als anys 40, perquè els pobles aquells es van anar morint; encara hi van haver alguns que van vindre ja durant els anys 50 i 60".
Establerts i amb l'efecte reclam de la bonança del barri, la SEAT es va convertir en la panacea laboral dels immigrants. "Hi va haver un moment explosiu en què fins i tot es va crear el Centro Republicano Radical Castellonense, el partit del Lerroux, que el van muntar ací per a atraure tota aquesta gent que era castellanoparlant".
Aquest dijous, la novel·la es va presentar a Barcelona. I, tot i no tindre encara dates tancades, "m'agradaria molt anar a Onda, perquè és un lloc bastant viu i m'agradaria anar també a Castelló i València".

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 17 de febrer del 2018

SUPORT de L'STEI INTERSINDICAL A LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'STEI és el sindicat d'ensenyants majoritari a les Illes, i conjuntament amb l'Assemlea de Docents, va mobilitzar el 2013 a centenars de milers de persones contra el TIL i les polítiques d'extermini lingüístic de Bauzà i el PP Balear. A la foto la manifestació més nombrosa de la història a les Balears el 28 de novembre del 2013,

SUPORT de L'STEI INTERSINDICAL A LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA I A LA FEINA DELS DOCENTS DE CATALUNYA
L'STEI Intersindical fa costat al model d'immersió lingüística implantat a Catalunya des de l'any 1983. Els mestres i professors de Catalunya han treballat per retornar el lloc que li correspon a la llengua catalana dins les escoles i instituts, han fet una feina immillorable per a la integració i la convivència social i pel progrés de tots els infants i joves que han passat per les escoles de Catalunya.
Les intencions del govern espanyol, presidit per Mariano Rajoy, són atacar l'eix vertebrador del sistema educatiu de Catalunya, llengua pròpia del territori que dóna coherència als Projectes educatius dels centres i, al mateix temps, envair, de forma injusta, les competències autonòmiques. L'afany recentralitzador de PP no s'atura i s'hi ha de plantar cara.
La immersió lingüística garanteix el coneixement de la llengua pròpia als infants i joves que a casa seva no la parlen. Al mateix temps garanteix el coneixement del castellà a tots els alumnes.
La immersió lingüística a totes les escoles de Catalunya és un sistema reconegut internacionalment per tots els països que, com nosaltres, tenen dues llengües oficials. Ha estat profundament estudiat i avaluat i s'ha implantat en altres països del món per la seva demostrada validesa i pel benefici al conjunt de la població, vengui d'on vengui i parli la llengua que parli. Catalunya és una societat integradora i cohesionada i una part important d'aquest mèrit social és deu a la feina dels mestres dins els centres.
La immersió lingüística és un model d'èxit que garanteix la cohesió soicial, treballa per no mantenir dividida la societat en els qui parlen castellà i els qui parlen català. Un model que té el suport de la societat catalana, que és inclusiva i integradora i que garanteix també la igualtat d'oportunitats. Tots els joves, en acabar els estudis obligatoris, coneixen el català i el castellà i poden triar quina llengua volen utilitzar i també poden acreditar un coneixement suficient per accedir a qualsevol feina que es demani l'acreditació del coneixement del català.
Els infants han de conviure i han de tenir les mateixes experiències no han d'estar dividits per raó de llengua. Aquest principi pedagògic i elemental a les societats modernes, democràtiques i progressistes, també està recollit a les lleis on està regulat que no es poden segregar els i les alumnes per raó de llengua (Llei de normalització lingüística, 1986), ni tampoc segregar-los per aules o grups diferents (Decret 92/1997).
El català no es toca, no és competència del govern de Madrid. Defensarem un sistema educatiu, coherent, cohesionador, amb la llengua del territori com a llengua d'ensenyament i comunicació interna i externa i llengua d'ús en totes les activitats del centre, que garanteix la igualtat d'oportunitats i l'aprenentatge d'una llengua estrangera.
Palma 16 de febrer de 2018

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

O Puigdemont o Puigdemont | Fredi Bentanachs

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de o Puigdemont o Puigdemont


El 21D el poble català va referendar en les eleccions il·legals pretesament autonòmiques eixides del cop d’estat 155, el referèndum vinculant de l’1-O —dia en què el poble va defensar les urnes dels atacs de l’estat colonial amb més de mil ferits, més de dos milions de vots i un resultat superior al 90% a favor de la República. El mandat democràtic va obligar a tirar endavant la Llei de Transitorietat Jurídica i la proclamació de la República mitjançant la DUI del 27N. El cop d’estat incruent va fer empresonar el govern legítim i exiliar el president Puigdemont i part del govern. Des d’aleshores, als presos polítics catalans se’ls ha negat la llibertat i s’ha iniciat la persecució sistemàtica a regidors, alcaldes i gent de la societat civil amb una prevaricació indecent per part dels tribunals espanyols, només pel fet de ser independentistes. Persegueix així les idees en una clara demostració de dictadura feixista.

El 21D es va convertir en un referèndum on l’independentisme va arrasar en vots, en vots i escons. I va legitimar de nou el president Puigdemont, únic representant votat majoritàriament com a president.
No és qüestió de noms, no. Però el pànic què l’aplicació de l’article 155 ha causat entre alguns representants polítics, ha fet que en un error estratègic brutal abandonessin la dignitat de l’1-O, els fes nosa recordar la Llei de Transitorietat Jurídica votada al Parlament i per tant qüestionessin la figura de Puigdemont argüint què cal treure el 155 i recuperar les institucions. Error, Espanya ha descobert el papus 155, i ni deixarà anar als presos, ni tornarà mai més a l’autonomia, car el que vol Espanya és la centralització de l’autogovern i allò de “hagase el cumplido sin que se note el cuidado”.
Acceptar cap altre president o presidenta que no sigui el president Puigdemont, és claudicar davant el 155 i trair miserablement al poble que valerosament va defensar les urnes l’1-O.
Per ser lliures cal anul·lar les lleis, tribunals i constitució de l’estat opressor i aplicar les pròpies, no és tant desobeir com imposar les lleis pròpies i derogar les de l’estat opressor.
El M.H. Sr. Carles Puigdemont representa els valors republicans votats l’1-O, proclamats el 27N i referendats el 21D. No acceptar el president Puigdemont i claudicar per por, embolcallant les paraules com hom vulgui, és acceptar no només la dictadura del 155 sinó a més viure de per vida sota aquesta amenaça. Si ara no ens enfrontem a l’Estat proclamant president a Puigdemont i restituint la República, ho lamentarem per anys i la repressió contra el poble català caurà com una llosa. Per tot això hom ha de restituir el Govern de la república encarnat pel president Carles Puigdemont.
Si no lluitem per la nostra llibertat, perdrem molt més que la República, perdrem l’essència mateixa de la democràcia, el dret a sufragi, el mandat del poble i tots els avenços socials aconseguits. Només el poble salvarà el poble i els partits són una mera eina al servei del poble i mai poden tergiversar la voluntat popular expressada mitjançant sufragi. Car fer-ho seria avalar la dictadura i el feixisme.

Donec perfíciam.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 16 de febrer del 2018

La gènesi del poder econòmic | Encara el franquisme

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

En aquest sentit, aparells de l’Estat com el judicial o el militar han sigut assenyalats com a “franquistes”, mentre el poder econòmic es mantenia en un segon pla

01. Rafael del Pino. 02. Leopoldo Calvo-Sotelo. 03. Juan Miguel Villar Mir, president d’OHL. 04. Rafael Arias Salgado. 05. José María López de Letona. 06. Mariano Rubio. / EFE
RUBÉN JUSTE Sociòleg i escriptor

Com a mínim hi ha tres accepcions del terme franquisme: una primera, un conjunt de noms, expressions i maneres de pensar i d’actuar amb les quals s’identifica un grup (franquistes); una segona, els descendents directes de la família Franco; i una tercera, menys explorada i no al·ludida, que relaciona el franquisme amb un conjunt social relacionat entre si, el poder del qual es fonamenta en la proximitat i el contacte amb les màximes autoritats de l’Estat. No només aquelles que envoltaven el poder des del 1939 fins a la mort de Franco, sinó també els governs de la monarquia preconstitucional de Joan Carles I, des del 1975 fins al 1977.
En aquest sentit, aparells de l’Estat com el judicial o el militar han sigut assenyalats com a “franquistes”, mentre el poder econòmic es mantenia en un segon pla. Els Del Pino Calvo-Sotelo, Villar Mir o Revoredo, entre les 10 fortunes més grans, queden fora de l’ombra de la sospita, tot i el seu patrimoni resultant i el seu poder, equivalent a una dècima part del PIB espanyol, i malgrat les connexions amb les trames de corrupció política.

De Ferrovial a Prosegur

A la família Gut-Revoredo se la coneix pels seus furgons blindats de Prosegur, però també per l’omnipresència dels seus vigilants en aeroports, metros, ministeris, bancs, etc. La seva història oficial es remunta al 1976, quan l’argentí Herberto Juan Gut Beltram funda l’empresa. Entre els seus accionistes hi havia la Banca March i el Banc de Madrid. El 1982 Rafael Arias Salgado entra a la presidència de l’empresa, procedent del nucli dur d’Adolfo Suárez i l’UCD, per passar després a ser ministre del Partit Popular en l’era Aznar. Avui l’empresa té com a apoderat el nebot del rei Joan Carles, Pedro de Borbón. Prosegur té presència en 15 països i una plantilla de 168.000 treballadors, que inclou des de la Moncloa fins a la prefectura dels Mossos d’Esquadra.
Els Del Pino Calvo-Sotelo han sigut esquitxats pel cas Palau, ja que afecta pagaments de la seva empresa familiar, Ferrovial, a Convergència Democràtica de Catalunya. L’empresa va ser fundada el 1952 per Rafael del Pino, conjuntament amb el seu cunyat i posterior president del govern espanyol, Leopoldo Calvo-Sotelo. També per prohoms del franquisme com José María López de Letona, ministre d’Indústria amb Franco. En aquesta empresa es va formar el governador del Banc d’Espanya durant l’etapa de Felipe González, Mariano Rubio. Avui és l’empresa d’infraestructures amb més projecció exterior, amb 96.000 empleats i presència en més de 15 països. Els seus tentacles toquen autopistes, càterings, infraestructures o el telèfon 010 de l’Ajuntament de Madrid.
El marquès Villar Mir ha passat de puntetes per d’un règim a l’altre, amb una fortuna que ha pogut triplicar durant la crisi econòmica. Recentment es detallava l’origen del seu empori, l’empresa d’infraestructures i serveis OHL. Segons un informe de la UDEF, un terç de la facturació d’OHL entre el 2002 i el 2009 procedia d’adjudicacions de comunitats governades pel PP i el seu nom apareix en els papers de Bárcenas com a donant del PP, també en el cas Lezo (Madrid) o en el de Son Espases (Mallorca). Els seus primers passos van ser esborrats: des del seu pas com a alt càrrec en ministeris franquistes (Obres Públiques i Treball) i ministre d’Hisenda fins a vicepresident econòmic del govern preconstitucional d’Arias Navarro. Als anys 80 va comprar per una pesseta Obrascon, i als 90 Huarte a canvi d’un préstec de 10.000 milions de l’ICO. El 2011 el rei Joan Carles el va premiar amb la concessió del títol de marquès de Villar Mir, el mateix any en què declarava que era “urgentíssima” una reforma laboral.
Juntament amb aquest grup situat entre les deu grans fortunes hi ha cognoms com els Daurella, propietaris de l’embotelladora de Coca-Cola gràcies a la intermediació del règim, que va concedir al pròcer la “medalla al mèrit en el treball”. Altres coneguts són els Samaranch, que salten del règim al màxim lloc a La Caixa o Ercros, o els Primo de Rivera, que avui tenen un dels seus descendents com a accionista d’ El País i anterior gestor d’Amber. En el mateix àmbit, la família Lara, fundadora del Grupo Planeta (1949) i propietària d’Atresmedia (Antena 3 i La Sexta), va passar de ser l’editorial que despuntava amb els llibres de Josep Maria Gironella sobre la Guerra Civil a ser coneguda com una de les dues famílies que controlen els dos emporis de comunicació a Espanya, juntament amb els Polanco. Un dels seus màxims directius, Maurici Casals, apareix vinculat a l’operació Hanta i al testaferro d’Ignacio González. En aquest context es poden englobar els fets següents: que la Falange es querelli contra el jutge Garzón per investigar els crims del franquisme i que la querella sigui admesa a tràmit; que ofendre Carrero Blanco sigui delicte, o que el canvi de nom dels carrers tingui l’oposició dels grans mitjans.
Hi ha un nucli del poder econòmic fortament vinculat al període de la Transició, associat al poder polític i amb una vocació política clara, que es manifesta en una capacitat d’impulsar reformes del mercat laboral que els afavoreixin. Una generació que va viure i va créixer amb una idea de “mercat” poc democràtica.

Font: La gènesi del poder econòmic

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial