Xavier Melero: ‘Si Espanya no fa un esforç la gent com jo haurem de ser els primers i més lleials ciutadans de la nova República’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista a l'advocat de Joaquim Forn

Andreu Barnils i Albert Salamé (fotografies)

Xavier Melero és l’actual advocat de Joaquim Forn. Fa més de trenta anys que es dedica a l’ofici i ha tingut clients de renom: de Jordi Pujol a Javier de la Rosa passant pel bomber Delta Zero. Tal com va fer amb els advocats Gonzalo Boye i Andreu Van den Eynde, avui VilaWeb entrevista Melero, no pas per parlar dels seus clients i prou, sinó també per parlar d’ell. Melero ha treballat de funcionari de presons, va estar vinculat als orígens de Ciutadans i es declara constitucionalista. Home de tracte afable, rep VilaWeb al despatx que té amb la seva sòcia a l’avinguda Diagonal de Barcelona.

—Quins són els vostres orígens familiars?
—Nosaltres vivíem a l’Esquerra de l’Eixample, a Barcelona. El pare era mecànic de cotxes i la mare, mestressa de casa. Després, el pare es va poder comprar un pis a Fabra i Puig. Però el pis de Provença sempre el vam mantenir. Hi vivia la meva àvia, i d’estudiant jo hi anava molt. Tinc una germana, psicòloga, que treballa a la Generalitat. Departament d’Interior. Tots els meus avantpassats són de la conca del Matarranya. Ara diuen que és la Toscana d’aquí, però en el seu moment era del tot miserable. A mi m’agrada molt anar a Mazaleón [Massalió], el poble de la meva àvia. Un poble preciós.

‘Diari d’un judici polític’, per Josep Casulleras

Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol.

—Estudis?
—Als Germans de la Sagrada Família, a Horta. I als Jesuïtes de Casp. Tenien fama de rigor. I després vaig estudiar la carrera d’història, que és el que m’agradava. Però va arribar un moment que vaig pensar que amb la història em moriria de gana. La vaig acabar, però em vaig posar a fer dret, també.

—M’han dit que també vau ser funcionari de presons. Cert?
—Sí. Vaig estar un any o dos treballant a la presó Lleida 2, ara Presó de Ponent. I pràctiques a la Model. Una persona de la meva condició econòmica no es podia permetre dues carreres sense treballar. D’aquella època, me’n queda un gran respecte pels interns. I la convicció que el percentatge de mala gent és igual a fora que a dintre. Una gran compassió, me’n queda. En aquella època, ja als anys vuitanta, un 70% de la població penitenciària estava relacionada amb les drogues. Era terrible. Jo treballava fent classificacions de grau, feina pròpia dels juristes criminòlegs. Si tens permisos o no tens permisos, si passes de segon grau a primer grau. Això feia. Una feina important, la que més preocupa el pres.

—I quines altres feines heu fet?
—He estat a l’administració pública. Vaig estar d’interí a la Secretaria General d’Universitats. I després em vaig quedar a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de professor, quan Jesús Silva va guanyar la càtedra. Silva va ser el meu professor, en el doctorat i en el màster. Vaig estar a la UPF uns anys, i després vaig començar a exercir.

—I com va començar la vostra carrera?
—Sempre he tingut la sort de començar per l’elit. Vaig començar amb un penalista molt bo, Paco Abellanet. Magistrat a l’Audiència molts anys, advocat del grup Zeta. I quan Jesús Silva va ser nomenat director general del Centre d’Estudis Jurídics de la Generalitat, me’n vaig anar amb ell, un altre cop. Ens vam associar amb Pau Molins i vam obrir un despatx tots tres.

—Trenta anys d’advocat. Quin cas teniu al cap?
—El cas Raval em va xocar molt. Va desfer tòpics. Gent molt honrada, digna i humil. I el cas del bomber Delta Zero. En l’incendi a Horta de Sant Joan, va haver-hi morts. Hi havia uns piròmans confessos, però aleshores, bàsicament per desgastar el tripartit i Joan Saura, tothom va començar a insistir que havia estat un dispositiu mal organitzat dels bombers. I es va focalitzar tot en ell. Delta Zero. Va ser un calvari. L’Audiència de Tarragona ens va donar la raó. Encara fa de bomber i finalment el van reivindicar com allò que era: un heroi.

—Xavier Melero, fundador de Ciutadans. És cert?
—Fundador és dir massa. Jo sóc amic d’Arcadi Espada. I quan va començar a haver-hi les reunions al Taxidermista de gent que defensava la idea de fundar un nou partit polític, jo hi era, sí. Sense cap paper rellevant. Perquè hi havia gent molt destacada. Francesc de Carreras, Fèlix de Azúa. Fèlix Ovejero. De Carreras deia que Ciutadans havia de tenir el nom de PP, Partido Provisonal. Només havia d’existir el temps suficient perquè el PSC rectifiqués la seva deriva nacionalista. El 2003, un grup de gent, entre la qual em compto, creia que ja n’hi havia prou de tant Pujol i tanta construcció nacional. Ara amb el PSC estarem una mica més relaxats en aquesta qüestió. I quan van veure que era tot el contrari, perquè com a conseqüència de l’aliança amb ERC ultrapassaven Pujol en matèria nacional, llavors va sorgir la idea de formar un partit polític. Que no té res a veure amb el partit que ha esdevingut després. La proposta inicial era diferent.

—I els vau deixar, doncs?
—Els vam deixar tots. El 2003 i 2004 vam fer uns quants sopars. I el 2006 es feia el congrés del partit. Jo aquí ja no hi era.

—‘El abogado de Artur Mas, un español sin complejos’. Aquí he vist que defenseu la idea que els constitucionalistes espanyols a Catalunya us sentiu abandonats per Espanya.
—A mi m’agradava l’ambient polític i intel·lectual de la Catalunya dels anys setanta i els vuitanta. Que no era perfecte, però jo el trobava molt més obert. L’altre dia, per un afer professional, mirava la llista dels candidats del 21-D. Ciutadans, tots cognoms castellans, pràcticament. Junts per Catalunya, catalanisme ètnic pràcticament el 90%. I mirava les del PSC, i tot barrejat. Catalunya era el PSC. Va haver-hi una època que Catalunya era el PSC.

—Voleu dir que la barreja no és a ERC ara? Tenen Chackir el Homrani.
—Sí. I Gabriel Rufián. Jo, potser és un defecte, però des del cor de l’Eixample de Barcelona sempre he vist Esquerra com un fenomen més rural.

—Doncs guanyen eleccions a Barcelona.
—Sí, sí.

—L’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, em deia: ‘No sóc independentista. I no em fa res defensar independentistes.‘
—A mi em passa igual. Només faltaria. És una qüestió deontològica. Però és que, a més a més, jo crec que els meus clients independentistes són innocents dels delictes que els acusen. I amb la seva innocència hi tinc una aproximació vehement, però tècnica. No pas ideològica. Jo estic completament d’acord que no han delinquit, però sóc purament tècnic. No necessito cap empatia ideològica amb els meus clients. Estic convençut de la seva defensa.

—Advocat d’Artur Mas, de Jordi Pujol pare, d’Oriol Pujol Ferrussola. N’heu portat molts, però molts de convergents. Per què?
—Fa molts anys que treballo per a Convergència. Vaig començar amb ells el 1999. I eren un client de segona divisió. Quatre alcaldes que tenien algun problema de delicte ecològic. M’anaven derivant casos. I es va generar una relació de confiança. He de dir, en favor d’ells, que mai a la vida no em van demanar què pensava ni què deixava de pensar, ni si tenia cap identificació amb ells. I quan va començar el rebombori de debò, amb el salt qualitatiu de la persecució de la corrupció i amb el procés, em van anar encarregant casos. Ningú no va posar-hi cap pega. Jo, tampoc. En general, aquest és un perfil de client que confia en l’advocat que li recomana el partit. Aquest? Doncs aquest.

—Ara sou l’advocat de Joaquim Forn. No us coneixeu, doncs?
—Sí. Joaquim Forn el conec de fa molts anys. Ell anava amb en Cristóbal Martell, però Martell ho va deixar i novament em van venir del partit i em van dir si me’n volia fer càrrec. No tenia cap argument per a dir que no.

—Tesi: ara al judici els cauran vint anys.
—No pot ser. Haurien de fer un autèntic trasbals jurídic. No podrien fer-ho. La rebel·lió la descarto totalment. No hi ha cap manera de sostenir-la per enlloc. Crec que la sedició tampoc. Passa que hi ha una forma atenuada de sedició, que és la de qui dificulta l’actuació dels poders públics, però no la impedeix. Jo crec que ni aquesta. Perquè no hi va haver la violència necessària. I després, encara que hi hagués hagut la violència que ells diuen, tampoc no era idònia per a aconseguir els seus objectius.

—I què creieu que voldran?

—Voldran perseguir la sedició, que els és més fàcil. I la malversació.

—Aquest mes l’advocat Boye ha dit ‘no pacteu amb fiscalia‘. Sou l’únic que heu criticat una mica aquest gest. Per què?
—Crec que l’obligació de l’advocat és tenir tots els ponts oberts. Amb tothom. Conèixer totes les possibilitats i oferir-les al client, que és qui pren la decisió final. Ara, no hi ha hagut mai negociació amb el fiscal. Jo estic disposat a posar-hi el coll, quina pena em posaries? Això no ha passat. Vull reconèixer que he estat rebel i sediciós? Això no ha existit mai.

—M’arriben veus que voldran imposar penes de set anys o vuit. En sabeu res?
—No. Però és un càlcul fàcil. Si agafes conspiració per la rebel·lió, baixant dos graus, i una malversació, ja vas a parar aquí. Però trobo que és molt frívol, fer aquest càlcul.

—Els cauen vint anys de presó, Catalunya s’incendia i la gent surt al carrer. Només tres anys, no tant. Creieu que ells calcularan no tant allò que diu la llei, sinó la reacció de la gent al carrer?
—Crec que no. A més, això que Catalunya s’incendia ja ho donen per fet. Surt la gent al carrer? Una part. L’1-O s’incendia Barcelona i el dia 2 la gent agafa el metro i se’n va a treballar. No és un cataclisme institucional, tampoc. Passa com el descrèdit internacional. També el donen per fet. Crec que faran l’acusació que vulguin fer. I que l’única directriu que han tingut fins ara els fiscals ha estat la de ratificar-se i ser ratificats.

—I quina serà la vostra tàctica? Negar-ho tot? O cercar algun compromís?
—Al judici cadascú tindrà la seva tàctica. Nosaltres tenim un mínim comú denominador: no fer mal a ningú. No atribuir la responsabilitat a cap dels altres. I després, sí, compartim que no hi ha sedició, no hi ha rebel·lió i no hi ha malversació. Però no és una defensa col·legiada ni conjunta.

—I no aniria bé una estratègia conjunta de tots els advocats? A l‘exili ho hanfet així i els ha anat bé.
—L’exili era un problema completament diferent. Era una qüestió interpretativa de l’euroordre. Però no era una qüestió de practicar proves ni pensar quines proves es busquen. Aquí hi ha un consens i les defenses el posem en comú. Però cadascú té una idea determinada. Hi ha gent que vol posar un accent més polític (per exemple: aquest tribunal és il·legítim i aquest és un tema que es resoldrà en organismes internacionals). I hi ha una altra línia, amb la qual m’identifico jo, que diu: amb el codi penal espanyol a la mà, i amb la doctrina d’aquest tribunal, vinc perquè m’absolguin. Perquè no em podreu condemnar.

—Llarena ha fet que caiguessin els principis del dret davant els vostres ulls?
—No. La incoherència i determinats errors per part d’operadors jurídics no és un fenomen estrany. Coses d’aquestes passen constantment.

—Llarena no és molt bèstia?
—Jo li ho vaig dir. L’última vegada que vaig demanar la llibertat de Forn, vaig començar dient-li que des del 9-N que provava d’entendre la lògica de l’instructor. I ho vaig aconseguir en un primer període. Però ara ja no comprenc la lògica de l’instructor. Mireu, jo el 22 de desembre era amb els de la mesa del parlament. I quan vaig veure que es demanaven mesures cautelars, presó, ho vaig dir als clients: ens demanen mesures cautelars perquè el jutge té la idea que la rebel·lió continua; de manera que, nois, acatar la constitució, acatar el 155 i renunciar a les vies unilaterals, deixeu-ho ben clar.

—Els vau recomanar això?
—Sí. I ho van fer. La Joana Barrufet ho va fer molt bé, que és la primera que va declarar. I els altres ho volien fer també, però no els ho van preguntar. El fiscal va demanar presó per a tothom tret de Barrufet. Perquè havia dit que abandonava les vies unilaterals. Vaig demanar la paraula i els vaig dir: escolteu, que aquest també, però no els ho heu demanat. Pregunteu-los-ho. I Llarena els ho va preguntar. I efectivament, va decretar unes fiances de 25.000 euros, i cap a casa tots: Joan Barrufet, Lluís Coromines, Lluís Guinó. I els qui portava l’Andreu, també: Anna Simó i Carme Forcadell.

—I els membres del govern?
—Quan els membres passen per Llarena, ell fa la primera tria. Hi ha persones que, per la seva participació en el procés i les seves declaracions, les deixo en llibertat, diu. Meritxell Borràs, Dolors Bassa, Mundó, Rull, Turull. I es queda amb Forn, Junqueras i els Jordis. Per què aquests? Llarena ho vincula molt als Mossos, la violència al carrer del 20 de setembre. I a partir d’aquell moment canvia totalment de criteri. Per això dic que em perdo. L’única explicació que hi he pogut trobar és que s’alimenta de les notícies polítiques. Fa consideracions extraprocessals. No per la conducta dels imputats. Ell mira enfora. Arriba el dictat de la interlocutòria de processament i la marxa de Marta Rovira. I això és un autèntic daltabaix. Des d’aquell moment, l’home ha estat insensible a qualsevol mena d’argument. Hi ha un moment que canvia. No sé si s’ofèn amb el resultat de les euroordres, per la posició de Bèlgica. Però la fuga li dóna l’excusa perfecta per a enrocar-se. I des d’aleshores que és totalment insensible.

—Documentant-me, he vist (vídeo) que també vau ser crític amb l‘exili de Carles Puigdemont. Afectarà els meus clients, vau dir.
—Els afecta. En qualsevol procediment, quan un se’n va, els qui es queden tenen més risc de presó provisional.

—Però al final no creieu que ha anat bé que se n’anés a l’exili, Puigdemont? Per als vostres defensats, fins i tot.
—Doncs no ho sé. No sé què comportarà. Hauria de comportar una reflexió de la fiscalia. Que pensi per què tots els cotxes de l’autopista van contra direcció tret d’ella. Però no sé si donarà lloc a això o a una exacerbació.

—Políticament és un gol.
—I jurídicament també és un gol. L’actitud de Llarena és incomprensible. Els advocats podem ser tàctics. És normal. Però el Tribunal Suprem no pot ser tàctic. El Suprem ha de fer el que toca. Que el tribunal alemany m’ha dit que no? Doncs al tribunal de Luxemburg. Però la consideració tàctica que ara no ho faig per si em surt malament no és pròpia del Tribunal Suprem.

—Aquest és un cas polític. Suposo que no és igual defensar Joaquim Forn que Oriol Pujol Ferrussola, acusat de corrupció amb les ITV.
—És igual.

—Igual?
—Si voleu, té una connotació que afecta el procediment. Però l’única cosa que jo puc aportar a la defensa és la meva competència tècnica. Res més.

—I no creieu que aquest és un judici polític, no solament tècnic?
—Si ho demaneu a Oriol Pujol Ferrussola, us dirà que l’acarnissament que va rebre té un component polític. Jo no puc jugar-hi, amb això. Que aquí hi ha hagut molts factors polítics que han pertorbat la marxa? Sí.

—Però l’acció de Forn i la resta és política. No penal. Han muntat un referèndum. D’acord. Però això no és matar ni fer servir armes ni traficar amb drogues.
—Bé. Era prohibit. I era al codi penal. I ells consideren que es van fer servir les institucions de l’estat posades en mans de la comunitat autònoma amb una finalitat contrària a l’estat. És el seu punt de vista. I no és aberrant. Jo faig la crítica a la totalitat de la posició del Suprem perquè la violència no la veig enlloc. He vist altres coses, que com a ciutadà em poden haver molestat, però no he vist els tipus penals. No els he vist. I crec que un tècnic hauria d’haver fet el mateix esforç que jo. N’he parlat moltes vegades amb els fiscals. Gent de tracte proper. No ho entenc, els dic. Aquest tret per elevació desprestigia la justícia espanyola. La seva tàctica perjudica els catalans que a Catalunya encara som constitucionalistes i creiem en la constitució. Som els damnificats de tot això. Sou incapaços de mantenir la coherència jurídica espanyola tradicional que us hauria de portar a dir que això no és de cap manera rebel·lió ni sedició. Pot ser el que sigui. Cent mil desobediències, si voleu. Però no pot ser rebel·lió. I em sorprèn molt que feu això. Perquè teniu un enemic de primera categoria, Artur Mas. L’heu liquidat amb una desobediència i ningú no ha dit ni piu. Ni a Brussel·les ni enlloc. Per què? Perquè era adequat. Per mi, injust. I ho tinc recorregut. Però era adequat. Una resposta adequada. Però ara no us acompanyarà ningú. Això els dic.

—Joaquim Forn, com el veieu?
—Forn és un tipus valent i especialment autocrític. Té ple coneixement que determinades coses no s’havien d’haver fet. En una conversa, fent broma, li vaig oferir un títol per al llibre que escriu: ‘Nosaltres, que érem un sol poble’. I em va dir: ‘M’has matat, perquè era una cosa en la qual jo creia. Un sol poble. He fet moltes coses pensant que érem un sol poble i és cert: no ho érem. Hi havia molta gent que tenia una sensibilitat diferent. I si torno a fer res a la vida pública, serà recosir aquest poble.’ Ho trobo molt bé. És un home que fa una anàlisi. I és valent. No ha anat enlloc. Vaig anar de Brussel·les aquí, dono la cara, no puc deixar plantats els Mossos d’Esquadra. Això diu.

—I el veieu cada quant?
—Procuro anar-hi cada setmana.

—És veritat que estan millor aquí que allà a Estremera?
—Estan millor perquè són més a prop. I els amics i familiars ho tenen més fàcil. Però de la presó d’Estremera, del seu director, només puc dir-ne bé.

—A Forn no li agradaria fer una defensa política del seu cas? I fer el discurs de la muntanya?—La defensa política està molt bé, sí. És la que han fet sempre els batasunos, i han passat anys i anys a les presons hagudes i per haver. Per què fer una defensa política si hi ha una defensa tècnica? Si no hi ha hagut cap rebel·lió, cal defensar els fonaments d’una hipotètica rebel·lió, encara que sigui simbòlica?

—Rebel·lió no, però sortir i defensar el dret d’autodeterminació?
—Que defensi el que vulgui. Però aquí el judici és per una altra cosa. Pot dir el que vulgui sobre el dret d’autodeterminació. Només faltaria. És lliure de dir el que vulgui. Però no hi té res a veure. Aquest judici és sobre si va haver-hi violència idònia bé per a segregar una part del territori nacional, bé per a impedir l’actuació dels poders de l’estat. No hi ha cap més judici.

—Doncs aquest judici afectarà la política durant anys.
—Jo ho continuo dient: si Espanya no fa un esforç perquè el seu projecte col·lectiu sigui atractiu i generi empatia, al final la gent com jo haurem de ser els primers i més lleials ciutadans de la nova República. De moment no han solucionat res. I al final, sempre per mal, la moneda de canvi sempre hem estat els qui hem defensat Espanya des de Catalunya. Aquí rebem i allà som indiferents.

—A la nova República us tractarem bé.
—Sempre m’han tractat bé. I ja ho diuen: Hay más alegrías en el cielo por un pecador que se arriepente que por ser cien justos.

—Voldríeu afegir res?
—Molts dels meus amics són independentistes convençuts i jo no ho sóc pas, i durant molt de temps hem mantingut aquesta amistat sense cap mena de fricció. I de manera totalment satisfactòria. Hem de tornar a aconseguir això. Jo he deixat xats perquè era insuportable. Però aquí aquest problema no existia. Aquest malestar. Però ja us dic, potser tinc la visió una mica esbiaixada. Sóc a la platea des del minut zero, i potser estic més fart que no ho està la gent.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/xavier-melero-els-que-hem-defensat-espanya-des-de-catalunya-aqui-rebem-i-alla-som-indiferents/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Hilari Raguer: “Algun dia els historiadors parlaran de la revolució dels llaços grocs”

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista amb el monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer, que va fer 90 anys l’agost passat.  Prepara nous llibres, rep força visites, escriu cartes als presos polítics i surt de Montserrat acompanyat. La pròxima sortida serà a Lledoners per veure Oriol Junqueras, amb qui projecta una història de l’Església catalana contemporània.

TEXT: IGNASI ARAGAY / FOTOS: XAVIER BERTRAL

Sou nascut a Madrid.

Sí. La meva família era catalana i cristiana. Jo soc nascut a Madrid, però no hi vaig arribar ni a complir l’any. El meu pare de jove hi havia anat a treballar, es va casar allà, hi va néixer el meu germà gran i poc després de néixer jo els meus pares van tornar. Tota la família venia del Ripollès.

¿Hi havia algun vincle especial amb Montserrat?

Jo de jove pertanyia al grup Torres i Bages, el conciliari del qual era doctor Carreras, montserratí. Ens rebia l’abat Escarré, que aleshores encara es mostrava franquista, defensor de l’Alzamiento. Ens escoltava i s’enreia una mica de les nostres exaltacions. Al grup hi havia nois com Josep Maria Ainaud, Joan Raventós, Jordi Pujol, Francesc Casares i d’altres.

Porteu gairebé 75 anys a Montserrat. ¿Com vau decidir ingressar-hi amb 25 anys?

De petit havia tingut una formació religiosa. Però em feia por d’equivocar-me, sobretot de perdre la llibertat personal, tant si adoptava un compromís religiós com de parella. I demanava a Déu que jo faria la seva voluntat però que m’ho digués una mica més clar. Aleshores em vaig trobar que el 1951 em van detenir per un manifest independentista, i vaig anar a parar pres a Montjuïc amb un sumaríssim. I jo em preguntava: “¿M’està passant a mi, això?”

Com va anar la detenció?

Jo estava fent milícies universitàries a Sant Joan de les Abadesses, m’havia trencat el braç i havia vingut a Barcelona de permís. I va coincidir que era el dia de la vaga de tramvies, amb la qual no tenia res a veure, però sí que estava relacionat amb uns companys amb els quals fèiem activitats nacionalistes. D’acord amb ells, jo havia redactat un esborrany de manifest en nom de la FNEC, el sindicat d’estudiants nacionalistes, del qual en realitat jo no sabia ni que funcionés, aleshores. La policia em va detenir i la matinada del 2 de març em van portar a Montjuïc. Ja ho havia passat molt malament els dies que vaig passar a la comissaria, tant físicament (vaig rebre uns quants cops de puny) com moralment. A Montjuïc vaig pensar que seria pitjor. Però, com que aleshores formalment jo era militar -feia la mili-, i també per influència d’un oncle meu ben situat en el franquisme, d’alguna manera em van rebre com un “ compañero ”. Al comandant del castell -molt bèstia, pobre home- li estic agraït per com ens va tractar a mi i als meus pares. L’havien avisat perquè tingués preparada una cel·la incomunicada per a un pres perillosíssim... I quan em va veure, l’home em va dir: “ Ánimo muchacho, aquí lo peor són los primeros 30 años, luego el cuerpo ya se acostumbra ”. No saps com li vaig agrair aquella irònica cordialitat. Després mai ningú no em va fer un retret de tipus polític, tot i que sabien que era antifranquista i independentista. Fins i tot hi vaig fer bones amistats.

Quant temps s’hi va estar, pres al castell de Montjuïc?

Set mesos i dinou dies. Després, gràcies a influències, entre elles la del bisbe Modrego, vaig obtenir presó atenuada, que era presó a domicili. Podia sortir per a obligacions professionals i religioses. Sortia tant com volia. I comptava com a presó efectiva, de manera que quan, amb influència, vam arribar a aconseguir que el fiscal demanés només dos anys de presó, jo ja els tenia complerts. En un consell de guerra, en aquells temps, podia passar qualsevol cosa. Era terrible. Vaig tenir sort. I durant aquell temps d’impàs, acabada la carrera de dret, vaig treballar de passant amb un advocat laboralista.

Tot aquest període va desencadenar la decisió d’entrar a Montserrat.

Què hi havia més clar que això, per a mi, com a missatge? A Montjuïc, a més, em vaig sentir més lliure que els altres presos i que els que em vigilaven. No em penedia de res. Amb aquesta vocació de llibertat vaig assumir el meu compromís de fer vida al monestir, que vaig pensar que no podia ser pas pitjor que la presó [riu].

Aquesta reflexió que feu pot apel·lar als presos polítics d’avui.

Sí. Els escric a tots. Els dono coratge i ells també ens en donen a nosaltres. Saben que no són delinqüents i no estan penedits del que han fet per Catalunya.

Fa anys, en la primera visita que l’historiador Paul Preston feia a Montserrat per coneixe’l a vostè i al pare Massot, va venir acompanyat d’Albert Manent, que naturalment portava la veu cantant, per mi mateix i també per Joaquim Forn. No sé si ho recordeu.

Sí. En aquella visita vam anar al jardí. I en Preston estava una mica molest amb el fotògraf. No com jo, que he estat dòcil.

El monjo de Montserrat, Hilari Raguer / Xavier Bertral

Exacte. I recordo que a en Forn, durant el dinar al refectori, se li va tacar l’americana. Va venir un monjo, tot en silenci, es va quedar l’americana i al cap d’uns minuts l’hi va tornar neta.

Miracle de la mare de Déu! [Riu.] Jo escric a tots els presos. Com que van fer un manifest conjunt, també els vaig fer una carta conjunta, enviada a cadascun amb algun comentari afegit personal en una postal de Montserrat. En Jordi Sànchez em va dir que la carta l’havia emocionat. Ara estic tramitant una visita a l’Oriol Junqueras, perquè abans de començar el Procés havíem parlat de fer una història de l’Església catalana contemporània. A ell el conec com a historiador, dels programes En guàrdia de Catalunya Ràdio. Ell n’era assessor. Sap de tot! Aquest projecte en comú havia quedat com penjat, i ara el voldríem reprendre. També és una manera de solidaritzar-me amb ell.

Seguiu sortint, viatjant.

M’han d’acompanyar i tornar-me. No em puc cansar massa. L’última sortida és una visita mèdica. [Riu.]

Porteu tota una vida vivint al monestir. ¿Com ha canviat, Montserrat?

Hi soc des del 1954. Hi ha coses que no canvien. La Mare de Déu és la mateixa. Malgrat la secularització creixent de la nostra societat, Montserrat continua sent un puntal i té una missió dins el nostre poble. Els santuaris són llocs de devoció, sovint personal: demanar, donar gràcies. Aquí també hi és, això. Però hi ha un altre aspecte que és col·lectiu, de grups: i no estrictament religiosos, també d’entitats civils, culturals, esportives. Creients i no creients. Això dona una força simbòlica a Montserrat. Durant el franquisme, sobretot el tardofranquisme, va ser un dels llocs on l’Església feia funcions de suplència. Les parròquies acollien trobades il·legals. Hi ha una tesi doctoral sobre personal polític del temps de la Transició format en organitzacions al voltant de l’Església, sobretot dels escoltes, on van adquirir uns valors, un esperit democràtic, un sentiment de llibertat.

D’una banda, en la vostra obra, fent recerca sobre l’Església i sobre Montserrat mateix, heu desmitificat certs aspectes, per exemple el mateix cas de l’abat Escarré; i de l’altra, la vostra figura dona sentit a aquesta catalanitat del monestir.

La meva figura? El dia de l’homenatge pels meus 90 anys, quan es va presentar el llibre que m’han dedicat, Escrits dispersos d’història, vaig dir: “No tinc estudis, llicenciatura ni doctorat d’història, ni tan sols tinc un màster, ara que van tan barats. M’he posat a fer d’historiador. Fa 60 anys que circulo per l’autopista de la història sense carnet de conduir i en direcció contrària. I estic convençut que porto la bona direcció. I que són els altres que estan equivocats. I per això he tingut unes quantes topades frontals. Però continuo endavant amb el cotxe abonyegat”.

Per què us vau posar a fer història?

Hi ha un antecedent remot. Als primers anys 40, a tercer de batxillerat, per a l’assignatura d’història d’Espanya teníem un llibre realment tronat. A casa, en canvi, n’hi havia un de Ferran Soldevila per a nens més petits que jo. En tinc un exemplar a la cel·la. A mi em va anar molt bé. M’extasiava amb el gravat final de l’Onze de Setembre. Em feia posar la pell de gallina. Soldevila parlava de la Renaixença, després de Prat de la Riba, i acabava dient: “Qui sap qui sap si entre els que llegiu això algun també té ganes de fer coses per Catalunya”. Van passar els anys i llavors van venir els estudis a París, on a través del contacte amb exiliats, alguns d’UDC, i sobretot amb Manuel de Irujo, vaig veure que el que es deia de l’Església sobre la Guerra Civil era equivocat, tant per part dels historiadors franquistes com dels republicans. I que era important i urgent investigar-ho. Des de l’any 60 no he parat d’investigar-ho. El més important crec que ja ho he dit. Però no paren de sortir documents i sempre miro de treballar a partir de documents, cosa que li dec molt a un altre historiador que no tenia títols universitaris, Josep Benet. La idea central d’aquestes recerques meves és que la revolta del 36 no es va fer per raons religioses: Benet me’n va donar la gran prova documental. S’havia llegit tots els comunicats de declaració d’estat de guerra a les localitats on hi va haver pronunciamiento i no n’hi ha cap on s’esmentés la religió. Clarament és una cosa afegida posteriorment. Benet deia que els de la FAI i altres assassins van servir amb safata a Franco el títol de cruzada, que li va ser molt útil.

Seguiu fent recerca?

Sí, sempre hi ha coses per veure. Últimament he pogut estar a l’Arxiu Secret Vaticà, que es posa a disposició dels historiadors per pontificats. Pius XI agafa els anys de la República i la Guerra Civil. No he hagut de canviar cap de les meves tesis, però hi he afegit molta més argumentació i testimonis. Només un cas concret sensacional: he trobat una carta del cardenal Pacelli escrita de part del Papa, adreçada al cardenal Gomà, dient-li que no publiqui la Carta Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol. Això és molt gros. És de finals de juny o primers de juliol del 37. Aquesta carta no va ser enviada, però està arxivada. A mà, en un cercle, diu “ sospeso ”. Tot i no haver estat enviada, té una gran importància històrica, perquè demostra que al Vaticà no li agradava la Carta Col·lectiva.

Per què no es va enviar?

Mirant les dates veig que la Carta Col·lectiva dels bisbes espanyols porta la data de primer de juliol, però no es va fer pública fins ben entrat l’agost. Al Vaticà s’assabenten que als bisbes ja els l’han enviada (teòricament era per als bisbes, però en realitat era propaganda internacional). No la donen a la premsa, tot i que ja estaven treballant frenèticament en les traduccions a les principals llengües, perquè havien de donar temps que els bisbes l’haguessin rebuda i no se n’assabentessin pels mitjans de comunicació. El Vaticà, per tant, quan veu que ja ha estat enviada, s’adona que ja no té marge per aturar-la. Però entre els dos cardenals catalans antagònics, Gomà i Vidal i Barraquer, el Vaticà feia molt més cas a Vidal i Barraquer, en un context en què els de Gomà són els que estan guanyant la guerra. I el mateix Gomà a finals de la guerra fa una sèrie de manifestacions en què veu que allò, el nou règim franquista, no va bé per a l’Església, i persones de la seva intimitat es mostren descontentes. Gomà, que era tradicionalista, coincidia amb el Vaticà en l’horror i fòbia a la penetració nazi. I el falangisme, encara que es presentés com a catòlic, imitava molt el feixisme.

El vostre dia a dia a Montserrat, com és?

Sempre m’he llevat molt d’hora, a dos quarts de sis, i vaig a matines. Després tinc un temps per a la pregària personal. A dos quarts de vuit tenim la pregària de laudes. En acabar d’esmorzar queda un temps de treball. A les onze hi ha la missa conventual. Per al treball ens aniria millor que aquesta missa anés a primera hora, però estem pendents dels peregrins, que venen sobretot de Barcelona i no arriben fins les onze. La comunitat dina a dos quarts de dues. A la infermeria, on soc ara, i que és la República Independent de la Infermeria, amb un règim autònom i molt ben atesos, tant del punt de vista mèdic com humà, dinem a la una. Després faig una migdiada honesta i tot seguit una llarga tarda de treball o lectura. L’ofici de vespres és a tres quarts de set i dura 30 o 40 minuts. A la infermeria sopem immediatament després (la comunitat sopa a un quart de nou). Després de sopar estic una estona veient notícies a la tele i vaig a dormir cap a quarts de nou, però acostumo a estar una bona estona llegint al llit. Al llarg del dia em presto sempre, per poc que pugui, a rebre visites, sobretot de persones que volen formació històrica, ni que siguin alumnes de secundària que estan fent un treball. Ho faig amb molt de gust. Fins i tot una vegada em va cridar l’Ernest Maragall, quan era conseller d’Educació, perquè havia llegit la meva biografia del general Batet: deia que s’havia de fer conèixer a les escoles; de fet, se’n va fer una edició amb il·lustracions de Pilarín Bayés.

Ara que parleu de Batet, dels personatges que heu biografiat, quin és el que més us ha marcat?

Manuel Carrasco i Formiguera. Ara tinc a punt un llibre titulat Tres catalans de la tercera Espanya. De la tercera Espanya ja n’havia parlat amb la gent d’Unió Democràtica, els comitès de París. I Preston té el llibre Las tres Españas del 36. Per això l’obra que ara trec la dedico a Preston. Hi resumeixo els meus escrits sobre tres catalans catòlics: un polític, Carrasco; un militar, Batet, i un eclesiàstic, Vidal i Barraquer. Tenen en comú que no cabien en cap de les dues Espanyes i els perseguien a mort a totes dues. A Catalunya és on hi havia més persones de la tercera Espanya. No era una guerra nostra. Era més aviat una guerra contra Catalunya.

Quim Torra també té en Carrasco un referent.

Ell ha fet unes semblances breus, però molt ben fetes, d’una sèrie de personatges, entre els quals Carrasco. Va venir a visitar-nos ara, com a president. Va dinar amb nosaltres. I després va fer el cafè amb la comunitat. Em va agafar de la mà i em va saludar molt efusivament. Tant, que a la foto les mans han quedat mogudes. És un president molt intel·lectual. M’agrada molt la seva orientació. Una cosa que va dir que m’ha quedat és que ens queixem que no hi ha unitat entre els independentistes (jo diria que, segons com, també és important, això, perquè vol dir que hi ha una gran transversalitat: en totes les tendències polítiques hi ha independentisme).

Hilari Raguer: “Algun dia els historiadors parlaran de la revolució dels llaços grocs” / Xavier Bertral

I amb Preston manteniu la relació?

Sí. Ell sovint em demana documentació, bibliografia. Ja fa temps que em repeteix que jo tinc la culpa que ell parli català: li vaig regalar el Digui, digui. I durant un temps, quan m’enviava missatges, em demanava que li corregís els textos. Fins que va arribar un moment que em va dir: “Ja no cal, les faltes que em corregeixes són del corrector anglès del meu ordinador”. No m’atreviria a dir que sigui independentista, però té molta comprensió del problema català, cosa que té un mèrit especial perquè sap que els lectors i compradors dels seus llibres són més de llengua castellana que catalana. Sap que es perjudica econòmicament.

El paper de l’Església catalana i espanyola en el Procés, com el veieu?

L’Església catalana té una tradició de fidelitat amb el país malgrat els esforços de l’Església espanyola, dels governs espanyols, i amb una certa complicitat del Vaticà, per descatalanitzar-nos. Tornem a aquella imatge del llibre de Ferran Soldevila de l’Onze de Setembre: Rafael de Casanova està abraçat al penó de santa Eulàlia. Els eclesiàstics catalans d’aleshores van lluitar fins i tot amb les armes, per això després hi va haver una repressió fortíssima contra els religiosos, desterrant-los i substituint-los per castellans. Al cap dels anys, quan la gent culta abandona el català, la llengua només es manté a les notaries (als testaments) i a l’Església, que la segueix usant en la predicació i la catequesi, oral i escrita, malgrat les prohibicions. L’Església catalana no ha propugnat l’independentisme, però ha defensat les seves bases, que són la identitat.

Què s’hauria de fer amb el Valle de los Caídos?

Els benedictins que hi ha són completament autònoms. No hi ha cap vincle jurídic ni canònic amb Montserrat. Som de congregacions distintes. Jo vaig estar a la comissió del Valle de los Caídos... Hi ha aspectes que encara cal estudiar molt més. Per exemple, els dits treballadors forçats, presentats com una obra de misericòrdia, perquè se suposava que era “ redención de penas por el trabajo ”, quan en realitat era una explotació: eren voluntaris com aquell que l’han condemnat a ser penjat i li deixen triar l’arbre. Esclar, podien sortir de les presons superpoblades i lúgubres, i cobraven un mínim que podien enviar a la família, però... El creador d’aquesta idea de “redención de penas por el trabajo ” era Pérez del Pulgar. Vallejo Nájera, psiquiatre del règim, deia que els comunistes eren malalts mentals. Pérez del Pulgar creia que els republicans no només eren delinqüents sinó també pecadors, i per això havien de “redimir” la seva culpa amb el treball, com Adam després del pecat original. Les instruccions escrites que donava als capellans de presó era que no discutissin mai ni critiquessin la justícia de les sentències i que no oferissin cap ajuda als presos per millorar la seva situació. Amb algunes honroses excepcions, molts capellans de presó actuaven amb una gran perversitat contra els presos, sense cap comprensió. N’hi ha molts testimonis. Algú haurà d’acabar fent-ne un llibre. S’insultava els presos, se’ls deia que no eren dignes de la misericòrdia que Franco oferia...

En tot cas, avui què faríeu amb el Valle?

Cal conservar-lo com un centre d’interpretació, i per a això és absolutament necessari treure’n les restes de Franco, perquè no és un mort de la guerra sinó el principal culpable dels morts de la guerra. No es pot permetre que aquell gran conjunt sigui per a la seva glorificació, ni ell ho volia. Se l’hauria d’enterrar al panteó familiar del Pardo, on reposa Doña Carmen. L’última paraula no la té la família sinó el govern, perquè qui va entregar les restes de Franco als benedictins del Valle no va ser la família sinó el rei Joan Carles, i ara un reial decret del govern signat pel rei té plena autoritat. Millor si es pot arribar un acord amb la família, però de cap manera se l’ha d’enterrar a l’Almudena, que és la catedral de Madrid i seria una glorificació per l’Església, quasi una canonització. José Antonio sí que és un mort de la guerra, i ha de mantenir-se al Valle, però com els altres difunts, sense el lloc privilegiat que ara ocupa.

Com a principal coneixedor de la seva història, què en penseu de la desaparició d’UDC?

Tinc una simpatia històrica per aquest partit. N’admiro els fundadors. Però acabo el 1939. Admiro aquella gent que no tenien antecedents polítics i que van afrontar amb gran lucidesa la situació durant la República i la guerra. Està a punt de sortir el cinquè i últim volum de l’arxiu de l’Església catalana durant la Guerra Civil, on hi ha l’arxiu Vidal i Barraquer i altra documentació diversa, també del Vaticà i d’arxius del ministeri d’Afers Estrangers espanyol. Tota aquesta documentació m’ha acabat de fer veure més la importància política d’aquells quatre gats d’UDC: salven vides, són intermediaris entre la República i el Vaticà. Admiro històricament UDC. Però fins al 39. Després no he volgut escriure’n res, i menys després de 1975, tot i que m’ho han demanat.

Per tant la figura de Duran i Lleida no us interessa gaire.

Van declarar l’Any Carrasco i Formiguera. Jo havia de fer la conferència inaugural i vaig tenir un infart. Llavors em van demanar la conferència conclusiva, que es va fer al Col·legi d’Advocats. Aleshores Duran i Lleida em va dir: “Espero que no diràs que era independentista”. I tant que ho era! Però no vaig voler renyir amb ell i a la conferència em vaig preguntar si era o no era independentista. Ell va morir cridant “Visca Catalunya lliure”. Què volia dir? Vaig voler que fos ell mateix qui respongués. A partir d’aquí vaig anar llegint documents seus, des de quan era regidor de l’Ajuntament de Barcelona i va posar el nom de Terence McSueney, aquell batlle de Cork que va morir en vaga de fam, fins al consell de guerra. Com deia una gitana: “ Que no digo quien es pero que lo estoy mirando ”.

El 2016 vau dir que la independència era a prop. Com ho veieu ara?

No hi posaria una data. Però, malgrat la meva edat i les meves xacres, espero veure una Catalunya independent, confiant, primer, en l’independentisme, i segon [somriu] en els progressos de la medicina. Espero que la medicina hi col·labori! Però sincerament, ara sense broma, crec que el món independentista està demostrant una gran transversalitat i una continuïtat: no ens cansem d’aguantar garrotades, de fer manifestacions, de llaços grocs... Algun dia els historiadors parlaran de la revolució dels llaços grocs. Això continua, la gent no se’n cansa. Està fent forat, aquí i a nivell internacional. Borrell ha de dir que la seva activitat més important és contrarestar la campanya dels independentistes.

I la fractura. ¿Hi ha un perill de trencament de la societat catalana?

Ens acusen de dividir la societat quan són ells que la divideixen. Pius XII, en ser elegit quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, va adoptar com a lema una frase d’Isaïes: “Obra de la justícia serà la pau”. És a dir, la justícia és la que fa la pau autèntica. I aleshores feia aquells missatges radiodifosos de Nadal insistint en les condicions de la futura pau, que fos justa i així podria durar, que no passés com la pau de Versalles, que va ser injusta i humiliant i va acabar sembrant una guerra molt més terrible. Aquest esperit va passar al Concili Vaticà II: la pau no és només la dissuasió de qui té millors bombes atòmiques, no s’hi val la pau del terror. Pau VI va crear la Comissió Pontifícia Justícia i Pau, que tenia per missió denunciar i mirar de corregir les injustícies com a garantia de la pau autèntica. I aleshores van fer comissions nacionals o estatals, i després diocesanes. Aquí, a les darreries del franquisme, van tenir una reunió de totes els comissions diocesanes d’Espanya: el règim les acusava de violentes i de trencar l’ordre públic. Això és el que passa ara. Aquí estem vivint una situació injusta. I la pau no pot ser simplement suprimir la protesta. Encara que sembli que la protesta trenqui la pau, és l’únic camí d’una pau autèntica. Això és molt important. 

Font: Hilari Raguer: “Algun dia els historiadors parlaran de la revolució dels llaços grocs”

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Mario Bruno (síndic de l’Alguer): ‘Sobre això que succeeix a Catalunya, no podem callar’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista amb el síndic de l'Alguer, amb motiu de la presentació del projecte 'Mans Manetes' en favor de la llengua

Redacció VilaWeb

Havia de ser un dia de joia i de celebració. Però a mesura que passaven les hores, la jornada s’entristia. La notícia de nous empresonaments polítics i l’anunci de l’exili de Marta Rovira van arribar poc abans del començament del concert al Teatre Joventut de l’Hospitalet del projecte ‘Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyons‘, promogut per la Plataforma per la Llengua (més informació i vídeo, ací). L’esdeveniment va portar al Principat una delegació d’una seixantena d’algueresos, entre músics, minyons, pares i autoritats. Tots, malgrat que sabien la repressió que viu Catalunya, poc s’esperaven un divendres tan remogut i tan trist. Abans del recital, amb un públic marcat per aquesta ràbia continguda i durant el qual es va cridar amb força ‘llibertat, presos polítics’, vam poder parlar amb Mario Bruno, síndic de l’Alguer, que es declara compromès amb Catalunya i amb la llengua.

—Fa quatre anys, quan vau ser elegit síndic de l’Alguer, vau expressar en aquesta entrevista de VilaWeb el compromís de promoure i recuperar la llengua catalana a l’Alguer. Al cap de quatre anys, quin balanç en feu?

—El municipi ha treballat en aquesta direcció. Però l’ajuntament, sense les associacions que ja treballen per la llengua i sense la gent, no podria fer gran cosa. Necessitem el suport de la gent. I això ha succeït, com demostra l’èxit del projecte ‘Mans manetes’. Però ‘Mans manetes’ cal entendre’l dins un projecte més gran. Per exemple, des d’aquest cap de setmana torna a haver-hi el vol que comunica Catalunya amb l’Alguer i, a més, directe des de Barcelona. També estem a punt d’obrir l’oficina lingüística del municipi. I també és molt important veure la participació voluntària dels mestres i professors que s’han apuntat a cursos de formació de llengua catalana per a utilitzar-la com a llengua vehicular en algunes classes a l’escola. Cent mestres de l’Alguer s’hi han apuntat. I això vol dir, per exemple, ensenyar matemàtiques en català, com a Catalunya, cosa que a l’Alguer ja fa molts anys que no es fa. I això és un pas endavant molt important i un senyal molt positiu.

—‘Mans manetes’ és un projecte de la Plataforma per la Llengua que, si el jutgem per l’impacte que ha tingut a les xarxes socials i per l’acollida a les escoles, ha estat tot un èxit…

—Sí, perquè tots els nens i totes les escoles de l’Alguer tenen aquest disc de cançons tradicionals alguereses cantades, moltes, per minyons. I tots l’escolten, el canten i el volen! ‘Mans manetes’ ens diu que hi ha aquesta voluntat de tornar a parlar l’alguerès com a llengua viva. I això també demostra que el paper de les associacions culturals i per la llengua és molt important, en especial, en aquest cas, el de la Plataforma per la Llengua, però també de totes les altres. De fet, s’ha demostrat aquesta vegada que les associacions poden treballar juntes i que treballant juntes s’aconsegueixen coses. I aquest és per a mi un fet quasi històric, perquè tradicionalment no ha estat pas gens fàcil que les associacions treballessin juntes. Que ho hagin fet, m’enorgulleix. I el missatge clar és que cal continuar treballant junts. És, de fet, un senyal d’esperança i d’optimisme. I una altra cosa: el teatre també es torna a fer en alguerès; ja hi ha tres companyies actives actualment. I cada vegada que hi ha hagut funció, cada dia, el teatre s’ha omplert i s’han ocupat tots els seients.

—Per a molts, les cançons i la música, a l’Alguer, són probablement l’espai en què la llengua ha retrocedit menys o gens… Les cançons poden salvar la llengua?

—Les cançons poden contribuir a salvar la llengua. Són fonamentals i necessàries per a salvar la llengua en aquests moments, però no n’hi ha prou. La música i les cançons són un fet natural per a tots, gens artificial, i per això els minyons canten en alguerès, encara que no el parlin. El que hem de fer tots ara, i que de mica en mica hem perdut, és fer que els pares i les mares parlin en alguerès amb els fills, ajudant-se, si cal, per les cançons, però acabant parlant-lo de tot i amb naturalitat. Aquesta és l’assignatura pendent i si les cançons i ‘Mans manetes’ en concret poden ajudar a facilitar-ho, i pel que sembla ja succeeix, és fantàstic. Ara cal continuar, perquè la llengua no és morta, i per tant lògicament encara es pot recuperar.

—Parlàveu de la nova ruta entre Barcelona i l’Alguer. El primer vol d’aquesta ruta és precisament aquest diumenge i s’ha omplert, quasi tot, per la delegació algueresa que ha vingut al Principat. Com es viu, a l’Alguer, la recuperació de la connexió aèria amb Catalunya?

—Això és molt important per als algueresos i per a la llengua. Perquè quan hi havia el vol entre Girona i l’Alguer, de Ryanair, molts joves algueresos es van adonar que la seva llengua, que a Sardenya només parlem a l’Alguer, és parlada no només en una ciutat com Barcelona sinó per deu milions de persones. I això fa que se sentin orgullosos de la llengua. I pel que he pogut saber de fonts de l’aeroport de l’Alguer i de Vueling, l’operador de la nova ruta, ara s’ha començat amb dos vols a la setmana però la intenció és que se n’hi afegeixin, fins arribar a tres o quatre vols setmanals. És importantíssim per molts motius, però també per la llengua. A més, el primer vol inaugural l’hem omplert quasi l’expedició algueresa, sí, i a l’arribada, diumenge, hi ha prevista una rebuda especial a l’aeroport de l’Alguer per celebrar el vol. Dins l’aeroport hi haurà una exposició de fotografies, a les pantalles s’hi projectaran imatges del projecte ‘Mans manetes’ i haurà un discjòquei que punxarà les cançons del disc. Això no es fa amb cap altra destinació. Penseu que l’Alguer ha recuperat uns quants vols, prèviament perduts, aquesta primavera: Londres, Madrid i moltes ciutats italianes. Però el vol amb Barcelona és el més celebrat, amb molta diferència. Per cap altra ruta  no he vist a l’Alguer tant d’entusiasme. La notícia fou acollida amb una alegria que mai no havia vist.

—Sou aquí en un dia trist, marcat per la situació política catalana i per la repressió contra els polítics independentistes. De l’Alguer i de Sardenya, d’ençà del setembre passat, s’han multiplicat les mostres de suport al poble de Catalunya. Com us sentiu, avui que sou a Barcelona i en un dia en què la repressió ha adoptat, una vegada més, una nova volada?

—Des del primer moment, des de l’Alguer, el que passa a Catalunya s’ha viscut amb gran preocupació i amb sentiments d’unitat vers el poble català. Manifestar les idees és un fet normal, civil, cívic i polític, en cap cas castigable des dels tribunals. El poble català, crec que de manera irreversible, ha dit que vol ser un poble lliure i pacífic i que vol mantenir l’autonomia i independència dins una Europa feta de pobles. La repressió no és un fet normal, és un fet antic que ens recorda èpoques que tots volem deixar enrere. A voltes em diuen: tu, com a síndic, no has de parlar de fets internacionals, això ho han de fer els estats. Però sobre això no puc callar. Hi ha valors que cal recordar ara més que mai. I el primer d’aquests valors hauria de ser el de poder-se explicar de manera lliure. l el poble català, de manera lliure, a través del vot, ha de poder dir com vol ser i com es vol organitzar. L’autodeterminació és un d’aquests valors irrenunciables. Veig les demandes d’independència de Catalunya com un fet extraordinari que no es pot comparar amb situacions ni d’Europa ni d’Itàlia.

—Dieu que no podeu callar. Encara hi ha massa silenci, a Itàlia i a Europa, sobre això que passa a Catalunya?

—Mireu, fa dos anys vaig anar a Berga i va coincidir que aquell dia havien arrestat la batllessa. I em van dir, una vegada més: d’això no n’hauries de parlar. Però com podia no parlar-ne? Havia succeït aquell dia i per a mi era un deure expressar la solidaritat amb ella, només per haver penjat a l’ajuntament una bandera amb una estrella. No és normal que una batllessa sigui arrestada per això, gens normal, i menys quan Catalunya ha demostrat que de manera pacífica es pot fer el camí cap a la independència. Aquest és l’únic camí, el pacífic i democràtic, i Catalunya ha demostrat com ningú que opta inequívocament per aquest camí. Europa també hauria de dir alguna cosa, no pot no dir res, perquè Catalunya és precisament qui ha respectat els valors bàsics de convivència i d’Europa. I sí, l’estat italià també hauria de parlar i no ho fa.

—Veient els suports arribats de l’Alguer i de Sardenya, no us heu plantejat, com a síndic, de convidar algun dels polítics exiliats?

—Hi hem pensat, no dic pas que no, i no dic que no ens agradi la idea, però l’últim que voldríem és posar en risc o en perill ningú. Per tant, cal estudiar molt bé la situació des d’un punt de vista jurídic. Com a síndic, jo ja he expressat el meu sentiment de suport al poble català i de rebuig al silenci d’Europa, però formo part d’una estructra política que és Sardenya, en primera instància, i que és també Itàlia, i són estructures que no puc controlar. Però pel que fa a la disponibilitat i la voluntat, tota.

—Per acabar, tornant a l’èxit del projecte ‘Mans Manetes’, com us sentiu quan veieu els minyons cantaires i els qui canten les cançons alguereses de sempre a les escoles i als escenaris?

—És un sentiment fort perquè és la nostra vida de sempre portada per una nova generació. És emocionant, i ho és també per un altre motiu més ample de l’estrictament personal, si em permeteu.

—Endavant…

—L’Alguer, la nostra Alguer, malda per no ser només una ciutat turística de mar i d’estiu, sinó que vol ser una ciutat de cultura. I s’han fet passos per a aconseguir-ho: el festival JazzAlguer, amb Paolo Fresu, tot el que preparem amb Antonio Marras per a una acció amb artistes internacionals de primer nivell, la candidatura a ciutat italiana de la cultura, etc. Però si l’Alguer vol ser una ciutat de cultura, la cultura no pot ser només aquesta, perquè la cultura ha de ser emotiva, ha de tenir identitat. I en això la llengua és imprescindible. Per tant, la llengua catalana i la relació amb Catalunya és bàsica. El món, el que valora, és aquesta particularitat, aquesta identitat tan íntima i única, a més de la bellesa del paisatge. I en això ‘Mans Manetes’ ens ha ajudat molt, perquè ha portat energia nova en aquest projecte global i cultural. I també ha ajudat a portar una vegada més l’Alguer a Catalunya. I en relació a això, llenço una proposta: ens agradaria molt que el festival de Barnasants, que ha col·laborat de manera impecable en el projecte ‘Mans Manetes’, es pogués fer, o pogués programar una edició o part d’una edició, directament a l’Alguer. Crec que ara estem preparats per a assumir-ho i posem sobre la taula la nostra total disponibilitat i energia. Ens agradaria molt i seria una fita molt important…

Font: Mario Bruno (síndic de l’Alguer): ‘Sobre això que succeeix a Catalunya, no podem callar’ | VilaWeb:

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial