Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 31 de març del 2016

A Mónica Oltra



Honorable Vicepresidenta, he llegit amb molta atenció el seu emotiu article «En el fango de Idomeni» publicat al diari Levante-EMV, i he hagut de fer-ho un parell de voltes perquè em costava acceptar el que havia entès a la primera llegida: un article de sentiments on la càrrega política (allò esperable d'una persona amb càrrec polític important) quedava molt difuminat i a més de manera confusa o enganyosa. Vostè té tot el dret del món a expressar els seus sentiments, com qualsevol altra persona, però crec que el seu càrrec li obliga a alguna cosa més. Vaja per davant que reconec la distància que la separa positivament d'aquest altres càrrecs que romanen en silenci o amagats davant el que passa. La felicite, però sincerament crec que hem d'esperar quelcom més d'una lideressa que vol representar el canvi en si mateix. 

El segon "detall" és l'idioma de l'article i que sol utilitzar quan es dirigeix al poble: el castellà. Una decisió que no és gens neutra i que no ajuda a situar el valencià/català al nivell de reconeixement que necessita per a la seva normalitat. Ja sabem que altres vegades ha fet ús i que el domina a bastament però detecte que la tendència a emprar el castellà és inversament proporcional a la necessitat de superar la minorització de la nostra llengua. 

Hi ha però una frase a l'article on sí utilitza el valencià per a dir "Comunitat Valenciana" . Ves per on la ideologia com a sistema d'idees i valors imposats i assumits, emergeix amb una definició per al nostre País Valencià, que comporta una càrrega de valors contraris a tot allò que vostè vol representar i expressa al seu article. "País Valencià", representa llibertat, igualtat, solidaritat, futur... Comunidad ni que siga en valencià representa imposició, dependència, asimetria, egoisme, passat...

Hi ha altres detalls al seu article que m'han colpit. Un d'ells és quan fa referència a les fotos de la segona guerra mundial per a homologar i fer visible el que passa ara. I tant que sí. Hi ha però altres tan homologables o més i són les referides a la nostra gent tractant de fugir del feixisme el 39. Si al nostre País s'haguera fet una ruptura democràtica amb el franquisme, jutjant els seus responsables, s'haguera reconegut i reparat les víctimes i coneguérem tota la veritat, el detall no tindria importància, però això de moment no ha passat i clar, crida l'atenció la selectivitat de la memòria. 

I el relat sobre Europa? No és gens innocent i no és admissible que segons qui continuem fent el mateix relat obviant la veritat històrica. Europa i Unió Europea no són el mateix. Els valors fundacionals de la UE no són altres que la supeditació política als interessos del capital i la subordinació del procés d'integració als EUA i la seva geopolítica i això és demostra fins i tot amb els vincles del "pare" del procés Jean Monnet als propis EUA. Cal canviar de discurs. Europa no és un projecte dels pobles sinó del capital contra els pobles. I això s'ha demostrat cada vegada que la situació ho ha requerit: crisi econòmica, Grècia, persones refugiades...

No és veritat que Europa faça la vista grossa o no done respostes. Simplement és que en Europa mana el capital, mira amb els seus ulls egoistes, espoliadors i explotadors i dona la resposta en funció dels seus interessos. Per la qual cosa el problema no és com sensibilitzar unes elits polítiques que fan la vista grossa o no donen resposta, el tema és com combatre-les. El mateix passa amb les persones refugiades, que sembla que han sorgit del no res per art d'algun il·lusionista. Venen fugint d'una guerra que mira per on i malgrat totes les campanyes de confusió informativa, sabem que naix pels mateixos interessos del capital internacional. 

Una darrera qüestió Vicepresidenta, tot el que es pot fer quan arribem a dirigir les institucions en un tema com aquest es redueix a fer el mateix que ja fan les persones voluntàries? La gestió política que vostè pot fer del seu viatge es redueix a un article de denuncia? De debò eixe és el límit?.

dimarts, 29 de març del 2016

UN MANIFEST ALERTA CONTRA EL BILINGÜISME A LA REPÚBLICA CATALANA

Font: Un manifest alerta contra el bilingüisme a la República Catalana | VilaWeb

Un manifest alerta contra el bilingüisme a la República Catalana

Porta per títol 'Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent' · Us l'oferim tot sencer



Dijous al vespre (19.30) es presentarà al paranimf de la Universitat de Barcelona un manifest signat per dues-centes personalitats i impulsat pel Grup Koiné, que formen Joaquim Arenas i Sampera, Joan-Pere Le Bihan Rullan, Diana Coromines i Calders, Lluís de Yzaguirre i Maura, Josep Ferrer i Ferrer, Àngels Folch i Borràs, Enric Larreula i Vidal, Mercè Lorente i Casafont, Margarida Muset i Adel, Dolors Requena Bernal, Sílvia Senz Bueno, Blanca Serra i Puig, Pau Vidal i Gavilán i Josep M. Virgili i Ortiga. Tots els membres del grup han constituït l’associació Llengua i República, per tal que tingui continuïtat.

A la presentació del manifest, hi intervindran Arenes i Lorente, a més de Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de lingüística espanyol, i Joan Martí Castell, catedràtic de filologia catalana i ex-president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. L’actriu Txe Arana llegirà el manifest.

Us oferim el text sencer a continuació:

«Els sotasignats, estudiosos de la llengua, filòlegs, lingüistes, docents, escriptors, traductors, juristes i professionals d’àmbits afins, considerant la situació real de la llengua catalana i en la perspectiva del procés constituent que ben aviat s’encetarà a Catalunya, pel mandat democràtic expressat aquest 27 de setembre passat, es creuen en el deure ciutadà d’exposar a l’opinió pública això que segueix.

CONSTATEM:

1. Que la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya, on s’ha format i ha evolucionat històricament, i des d’on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears. És la llengua en què sempre ha parlat el poble català.

2. Que la llengua catalana no està, tanmateix, en la situació normal d’una llengua territorial en el propi territori; perquè, a causa de l’annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d’ençà del 1714, el castellà, com a llengua de dominació, li disputa coercitivament aquest estatus de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d’ús lingüístic general. Igualment s’esdevé al País Valencià des del 1707, a Mallorca i Eivissa des del 1715 i a Menorca des del 1802. De la mateixa manera, s’ha anat imposant el francès als comtats del nord (ara coneguts com a Catalunya del Nord), a partir de l’annexió d’aquesta part del Principat el 1659 al Regne de França.

3. Constatem també que, com sol ser típic dels processos de dominació política lingüística, el mecanisme per a aconseguir la implantació del castellà a Catalunya va ser i continua essent la bilingüització forçosa de la població. Un procés que va costar segles i que fins el 1939 encara era força precari, pel que fa a la major part de les classes populars. El règim dictatorial del general Franco va completar tanmateix en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà, i la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística.

4. Constatem que el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà que condiciona l’ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants i que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l’Estat.

5. Constatem que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut. Tampoc no és la llengua predominant entre les generacions de la dita ‘immersió’: en les zones més poblades la coneixen però l’usen mínimament. I, en paral·lel a l’arraconament social, la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer en el camí de convertir-se en una mena de dialecte del castellà.

DENUNCIEM:

1. La profunda anormalitat que significa que a Catalunya (i a tots els altres països de llengua catalana), la realitat lingüística normal en un país amb immigració aparegui en certa manera capgirada: la llengua de la immigració (però només l’espanyola) pren a tots els efectes el rol de llengua per defecte, de llengua del país, de llengua nacional, i, contràriament, la llengua del país va esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint i acabarà desapareixent, com sol passar amb les llengües d’immigració. Aquesta anormalitat resta distorsionada per la major part de les enquestes lingüístiques que es promouen.

2. Denunciem la ideologia política de l’anomenat ‘bilingüisme’, que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic. En realitat, aquesta ideologia bilingüista no és res més que una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el consegüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana. La lentitud d’aquest procés fomenta entre la població el miratge que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena.

3. Denunciem les manifestacions d’alguns grups polítics que, sota la capa de la ideologia bilingüista, proposen per a la futura República Catalana que l’anormalitat lingüística actual continuï essent garantida i esdevingui la falsa normalitat de la república.

MANIFESTEM:

1. La urgència d’una presa de consciència del problema social que constitueix per a la societat catalana el desballestament lingüístic creat per la dominació espanyola, una consciència que ara manca en la majoria dels ciutadans i en molts dirigents polítics. Cal que tothom entengui que un dels grans problemes d’estat de la nova república, potser el més important, serà el problema lingüístic, perquè afecta la base mateixa de la cohesió social.

2. Manifestem la necessitat que aquesta consciència lingüística informi el debat ciutadà del procés constituent i el consens constitucional, si no es vol que la nova constitució sigui una forma de tancar en fals el problema lingüístic i entrebanqui o fins impossibiliti de començar a solucionar-lo per les úniques vies possibles: a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran), b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castellà, i c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.

3. Manifestem finalment la necessitat, com a fruit de la presa de consciència lingüística, de la creació d’un ampli moviment ciutadà per la normalització lingüística que aplegui com més vagi més voluntats compromeses en una conducta superadora de la subordinació lingüística; un moviment en què cal que vagi confluint tothom, sigui quin en sigui l’origen i sigui quina sigui la seva llengua inicial.

4. Manifestem la necessitat, en definitiva, que s’incorpori al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.

Manifest impulsat pel Grup Koiné, format per Joaquim Arenas i Sampera, Joan-Pere Le Bihan Rullan, Diana Coromines i Calders, Lluís de Yzaguirre i Maura, Josep Ferrer i Ferrer, Àngels Folch i Borràs, Enric Larreula i Vidal, Mercè Lorente i Casafont, Margarida Muset i Adel, Dolors Requena Bernal, Silvia Senz Bueno, Blanca Serra i Puig, Pau Vidal i Gavilán i Josep M. Virgili i Ortiga.

Can Formiga, Rubí

17 d’octubre de 2015»


Sobre els drets lingüístics valencians i la competència del funcionariat al PV - Sal·lus Herrero - La Veu del País Valencià


L’Estat espanyol ha insistit en la promoció quasi exclusiva -o exclusiva- del supremacisme i el fonamentalisme monolingüistic espanyol en castellà i la manca de respecte pel plurilingüisme cap a les altres llengües, tot i que no porten nom per a fomentar la fragmentació, entre les quals la nostra, la catalana (balear o valenciana), des de la manca de reconeixement de la diversitat cultural i d’un model inclusiu, alça les barreres per a menystenir, invisibilitzar i continuar discriminant les persones que no són d’origen castellanoparlant, sobretot al País Valencià, on els funcionaris de l’Estat, de la Generalitat, diputacions i ajuntaments, encara poden accedir a la funció pública prescindint de la competència lingüística en valencià per a discriminar la ciutadania catalanoparlant i forçar-la al canvi lingüístic, tant si vols com si no vols, que és el que s'imposa per la força de l'Estat. Si el funcionariat no està capacitat en la llengua oficial o pròpia del País Valencià és evident que les persones catalanoparlants del País Valencià seran discriminades i no podran viure -plenament i democràticament- en valencià, perquè no podran exercir el seus drets lingüístics i de ciutadania, seran aixafats en considerar-nos ciutadania de segona, que ens poden discriminar.

Anem a veure. Des d’alguns sindicats del País Valencià (des de l’extrema dreta espanyola a l’esquerra espanyola) es considera que s’ha “d’harmonitzar” el dret de la gent valencianoparlant a expressar-se en la seua llengua i -el que “ells” consideren, sembla, molt més important i bàsic encara- l’accés a la funció pública del País Valencià de gent que no siga ‘originàriament’ del País Valencià perquè si no “diuen” que contribuirem a “alçar barreres” que ens conduirien a “l’aïllament” del món mundial, barreres que alcen tots els països 'normals' amb estat propi (Portugal, França, Anglaterra, Espanya), i inclús encara sense estat propi com Catalunya o el País Basc si del que es tracta és de preservar la llengua i la cultura pròpia i els drets lingüístics o socials de la gent valencianoparlant. Davant d’aquest oxímoron, una contradicció "in terminis", de prioritzar els “drets” del funcionariat al fet de no saber valencià i no ser prou hàbil lingüísticament en el país on treballen com a funcionaris, cal analitzar els prejudicis o els punts de partida que prioritzen l’accés de gent de fora del País Valencià que no siga competent lingüísticament, tot i que es vulneren el dret de les persones valencianoparlants del País Valencià a viure en valencià i relacionar-se en valencià amb les administracions públiques. Aquesta contradicció és irresoluble si es prioritza el dret del funcionari al fet de no saber valencià, es condemna la valenciana gent perquè es vulneren els seus drets. Em sembla que això passa perquè molts d’aquests sindicats, llevat d’Intersindical Valenciana, COS, etc., han interioritzar el model estatal, dictat des de Madrid, basat en el supremacisme lingüístic que denuncia, encertadament, el catedràtic de filologia de la Universitat de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera; un model, el de l’estat, que és molt racista i anticatalà o antivalencià, perquè menysprea i reprodueix el model franquista basat en la marginació de les altres llengües distintes al castellà per a dur-les a l’aniquilament o al genocidi, en la imposició prioritària del supremacisme espanyol a tots els àmbits, sobretot en l’àmbit funcionarial, per a remarcar que els espanyols (castellanoparlants) són ‘primer’ (com afirmen els Savater, Sánchez Dragó, Boadella, de Azua...), i els altres (catalanoparlants, èuscaparlants o gallegoparlant) només tenim drets si renunciem als nostres drets de ciutadania com a catalanoparlants i acceptem comportar-nos com a espanyols castellanoparlants, deixant-los passar a ells primer i castrant i extirpant del tot els nostres drets de ciutadania, els mateixos drets que els castellanoparlants, individualment i col·lectivament. Algú s’imagina l’accés a la funció pública a Extremadura, Andalusia o Castella, de gent que no fóra competent lingüísticament en la llengua pròpia d’aquestes comunitats? Evidentment no, de cap de les maneres.  

El que no pot ser és que s’acuse de ‘fonamentalisme’ l’exigència perquè no es discrimine i vulneren els drets de les persones catalanoparlants del País Valencià que vulguen relacionar-se amb l’administració (de justícia, policia, hisenda, Correus, Renfe, etc.) en la llengua oficial i pròpia del País Valencià. Perquè -en la pràctica- el que passa és que som discriminats, insultats, agredits i vexats quan volem exercir els nostres “drets” lingüístics, com si estiguérem en un país democràtic, però no podem fer-los efectius, com indica la denuncia que han presentant els eurodiputats de tots els Països Catalans, entre els quals els valencians Marina Albiol d'Esquerra Unida i Jordi Sebastià de Compromís, els catalans Josep Mª Terracabras d'Esquerra Republicana, Ramon Tremosa de Convergència i l'eurodiputat basc, Josu Juaristi, que ha denunciat que el mateix odi i racisme amb què s'ataca el català es podria aplicar a l'èuscar. En la pràctica, si una llengua és “oficial” però la ciutadania d’aquesta llengua no té els mecanismes institucionals i social normals per a exercir els seus drets, per molt que es proclamen aquests “drets” -de manera inflada i pomposa-, en constitucions, estatuts i lleis d’ús “en vigor”, la realitat indica, fefaentment, que no es poden exercir, i quan no s’exerceixen uns drets, es perden i es tornen paper mullat o sarcasme pur i dur.

Alguns proposen que els que es presenten per a funcionaris sense ser competents lingüísticament, quan aproven, després de treure la plaça de funcionaris, se’ls obligue a aprendre el valencià; per experiència sabem que molts dels funcionaris que treuen la plaça i han d’aprendre el valencià “a posteriori” no ho fan de cap de les maneres perquè, com tenen interioritzat el model supremacista de l'Estat, que menysprea el valencià, a l’estil de la diputada de Ciudadanos, Carolina Punset, en pensar que el valencià és una llengua de segona, de “pobletans”, habituats a discriminar-la es passen per l’entrecuix l’obligació ‘laxíssima’ i ‘voluntarista’ d’aprendre-la i, per tant, imposen la llengua de l’Estat, el castellà, i pensen que tenen tot el dret a fer-ho i creuen que les persones valencianoparlants no tenen cap dret en la pràctica, perquè allò que diu la constitució “espanyola” (i antivalenciana!) de promoure i protegir especialment “les altres llengües”, inominades, ha esdevingut un sarcasme, una burla, una mofa i una befa; se’ns rifen, i ells saben que se’ns rifen, el problema és que massa valenciana gent accepta a ulls clucs i doctrinàriament això de les “barreres” que suposa el "requisit", “l’aïllament”, les 'catàstrofes' que passarien al multivers si s’exigira que tot el funcionariat del PV haguera de saber valencià per a respectar els drets de la gent d’aquest país que vol viure en valencià, perquè en la pràctica es vulnera de manera sistemàtica el seu dret, els nostres drets lingüístics com a valencians. Des de la perspectiva dels drets humans, de les recomanacions de la UE per a les llengües minoritzades, com la nostra, des del punt de vista de l'ONU, les llengües i cultures que han patit intents d'extermini, com la que hem sofert els catalanoparlants durant la dictadura de Franco, en una situació democràtica han de reparar-se les ferides causades durant el temps del feixisme, han de compensar-se les desigualtats que s'han provocat, han de superar-se les injustícies socials, lingüístiques i culturals que ha generat el monolingüisme de l’Estat espanyol, tant durant la dictadura com durant una "democràcia" de baixíssima qualitat que ha reproduït els tics supremacistes del franquisme, en un context que se'l considera "democràtic", però no ho és perquè es continuen vulnerant els drets de la gent valencianoparlant de manera sistemàtica, estructural i quotidiana. Així, les ferides causades per la dictadura ni es cicatritzen ni es superen perquè no s'ha fet justícia, encara se'ls llança sal a sobre de les ferides quan se'ns deixa, a la valenciana gent, sense cal mitjà de comunicació en català o valencià al País Valencià. Això els sindicalistes i els polítics que diuen que defensen els drets humans i la justícia social ho haurien de saber per a posar fi a la vulneració de drets socials i lingüístics de la gent valencianoparlant. Car del contrari són còmplices directes i sense cap excusa de les nostres vulneracions, agressions i discriminacions que patim diàriament, com se'ns mostra a l'informe dels eurodiputats denunciant els casos de discriminació lingüística flagrant i ignominiosa presentat a la Comissió Europea. 

El problema és que la 'constitució' espanyola (tot en minúscula), diu que la ciutadania 'espanyola' de l’Estat ha de tenir el ‘deure’ de saber castellà, és a dir, ha de saber castellà per 'obligació'. En canvi, les altres llengües, inominades, considerades "regionales", seran només 'optatives', inclús encara que es diga, retòricament, que seran “cooficials” en les respectives comunitats autònomes amb llengua pròpia, perquè és evident que mentre una és del tot oficial (en majúscula i llengua d'Estat completament), les altres són només 'cooficials', és a dir, “oficials a mitges", limitades; poden aprendre’s, tens “dret”, diuen ampul·losament, és a dir, estan despenalitzades i no estan prohibides del tot, com estaven durant la dictadura, però no s’ha fet un pla d’igualtat de dret per a equiparar el valencià-català al castellà perquè es fomenta el monolingüisme i es tracta d’imposar la llengua monolingüe de l’Estat, la castellana, per sobre de les altres, en la pràctica a tots els àmbits de les diverses nacions i cultures que hi ha a l'Estat espanyol, si no, no seria possible que la gent, al País Valencià, estiguera tres anys sense cap mitjà de comunicació en la seua pròpia llengua. Estem segurs que la ciutadania castellanoparlant d’Extremadura, Múrcia, Andalusia, Castella i també dels Països Catalans no acceptaria estar tres anys sense cap mitjà de comunicació en castellà. Jo, sense ser castellanoparlant, els defensaria i protestaria perquè no se'ls vulneraren els seus drets a tenir mitjans en castellà. No obstant això, pel que fa a tenir mitjans de comunicació en la nostra pròpia llengua, al PV, encara està prohibit el català o valencià, com durant la dictadura. Per què la valenciana gent ha de permetre que se li vulneren els seus drets humans, socials i lingüístics bàsics com és l’accés als mitjans de comunicació en la pròpia llengua, vinguen d'on vinguen, de València, de Barcelona o de Palma? Al meu parer, un sindicats seriosos i al servei de la gent del País Valencià no acceptarien directrius estatals de Madrid, basades en el nacionalisme espanyol de matriu castellana que s’imposa per sobre dels drets de ciutadania de la gent del País Valencià.

Uns polítics i sindicalistes democràtics haurien se defensar les reparacions socials i les compensacions per justícia històrica, per superar la situació de discriminació de la llengua pròpia del País Valencià i haurien d'exigir que tot el funcionariat que vinga al País Valencià, abans de presentar-se a les oposicions, aprenga el valencià perquè, si no, es vulneren els drets de les persones valencianoparlants, en tractar-nos com si no fórem persones, com si no tinguérem dret a tenir drets humans, socials i lingüístics, com qualsevol ciutadania amb estat propi o amb estructures d'estat autònomes que procuren per la llengua i cultura pròpia del seu país. Perquè, si no, ens obliguen a tenir estat propi per a defensar-nos en la nostra supervivència i reproducció social. No hi ha cap altra opció que tenir un Estat valencià propi o confederat amb Catalunya i les Illes, que continuar en el model que prioritza els drets dels espanyols, o dels espanyols castellanoparlants, discriminant els valencianoparlants. No es pot defensar cap altre model, al meu parer, al País Valencià, per a garantir els drets de les persones que tenen dret a viure en valencià, més que des d'un model plurilingüe i inclusiu que garantisca un funcionariat que estiga capacitat i siga competent lingüístic en valencià (i en castellà), altra cosa és reproduir un model en extrem supremacista, excloent i monolingüe, que prioritza el castellà i que acaba marginant i exterminant el valencià i vulnerant els drets de les persones valencianoparlants, com si no tinguérem dret a tenir drets lingüístics. L'escriptor mexicà, Octavio Paz, premi Nobel de literatura, que, de jove, va participar, als anys 30, quan València era capital de la República, al Congrés d'escriptors antifeixistes a València i que defensava la diversitat lingüística i cultural, com defensa la Unesco, com a "patrimoni de la humanitat", advertia que quan es perdia una llengua al món, aquest era més pobre i l'esperit humà s'encongia i es debilitava. Aquestes coses tan bàsiques sembla que encara hi ha gent al País Valencià que no les té clares i defensen, des de la mentalitat estatal de Madrid o des del provincianisme sucursal, la immolació, la castració i el sacrifici dels drets socials, polítics i lingüístics de ciutadania de la gent del País Valencià. Perquè quan es prioritza els dictats estatals, els qui perden són els valencians. 

Sal·lus Herrero

diumenge, 27 de març del 2016

CATALUNYA NORD: Volem ensenyament, activitats, premsa,... en català

Font: Volem ensenyament, activitats, premsa,... en català


S'apropa un nou 2 d'abril, una data simbòlica.
Fa 316 anys el Rei Louis XIV firmava un edicte que prohibia l'ús oficial de la llengua catalana. Un edicte aplicat per la République

  • El 1992 l'Estat francès firmava la Carta Europea de les llengües dites regionals. D'ençà regularment l'Estat en refusa l'aplicació
  • Fa 9 anys el Consell General aprovava una Carta a favor del Català.Carta que no s'aplica pas
  • Fa 6 anys el consistori de Perpinyà aprovava una Carta a Favor del català. Carta que no s'aplica pas
Tenim el dret i el deure de parlar català:


MOBILITZEM-NOS


A Catalunya Nord unes quantes entitats i persones preocupades per la situació de la llengua catalana faran una recollida de firmes a Perpinyà però també a Prada, Ceret, Bao, Illa, …
Les entitats recolliran postals firmades per a recordar que tots tenim el dret i el deure (quan ho sabem) de parlar català.
Aquestes postals seran entregades als responsables de les institucions nord-catalanes que s’han compromés a favor de la llengua catalana:
Convidem tots els responsables d’entitats i persones que volen ajudar a recollir suport.

el dimecres 30 de març 19:30h

a la VILBAU – avinguda de l’estadi – Bao


Més informacions

AL VOLTANT D’UNA ENQUESTA
Miquel Mayol
Ahir a la Casa de la Generalitat a Perpinyà la Sra Franquesa, Directora de Política Lingüística, ha vingut per presentar les conclusions d’una nova enquesta sobre la situació de la llengua al Rosselló-Alta Cerdanya. L’enquesta es basa sobre una mostra d’unes 1700 persones contactades per telèfon. Se’ls hi va demanar, en francès, quin coneixement del català tenien i com el valoraven . L’enquesta precedent de tamany equivalent era del 2004... llegir-ne més


ESTIMEM EL CATALÀ? SÍ? DEMOSTREM-HO.
Hervé Pi
Estimar de veritat necessita declaracions, però també actes i fets. La darrera enquesta sobre l’ús de la llengua catalana a Catalunya Nord (2015) nos fan veure uns resultats que no semblen pas gaire diferents de la precedent enquesta (2004), però si s’hagués fet la mateixa enquesta ara fa 100 anys, els resultats que haurien estat inversos... llegir-ne més

RELACIONAT:

dijous, 24 de març del 2016

Google Maps normalitza els topònims en català i occità

Google Maps normalitza els topònims en català i occità
A partir d'ara, qualsevol que entri a Google Maps des de la configuració en català, podrà visualitzar tots els noms en llengua catalana, sempre que hi hagi una forma tradicional, o en occità per a Occitània on no hi ha una forma tradicional en català. 

Fins ara la normalització només afectava els territoris on el català és reconegut com a oficial i fins i tot amb algunes mancances. Ara és pràcticament total. Això inclou des de l'Alguer a les poblacions de la Catalunya Nord i a bona part de la Franja (únic territori, tanmateix, on encara hi ha algunes poblacions no normalitzades a Google Maps).  En la versió en català els noms d'Occitània apareixen ara tots en occità, llevat que hi hagi una versió tradicional en català. Fins ara, com la Catalunya Nord, tots apareixien en francès. Per bé que Google Maps fins ara permetia fer la cerca en occità i català i situar-los, les formes que apareixien damunt el mapa eren les franceses, castellanes o italianes dels casos esmentats.

La Plataforma per la Llengua havia reivindicat aquesta normalització, fins i tot amb demandes concretes, com les que havia fet per a l'Alguer. L'organització valora molt positivament aquest canvi a Google Maps i en la normalització que significa per al català i per a l'occità; molt per sobre fins i tot dels usos que fa francesitzats TV3 per a algunes poblacions d'Occitània. Així mateix, reconeix que encara cal perfilar algunes poblacions de la Franja o altres casos com el nomenclàtor menor o algunes accidents geogràfics (Canigó encara és Pic du Canigou o Maleïda encara és Pico de Aneto). 

dimecres, 23 de març del 2016

El nom oficial de la ciutat serà ‘València’

El pròxim Ple també s’adherirà a la petició del Consell perquè les Normes de Castelló siguen declarades BIC 



RedactaVeu / València.


El pròxim Ple de l’Ajuntament, que se celebrarà el dimecres 30 de març, aprovarà una proposta de l’Alcaldia perquè la denominació oficial de la ciutat siga en valencià.

Amb aquesta decisió, es complirà, quasi 20 anys després de la seua aprovació, el Reglament sobre l’Ús i Normalització del Valencià que van acordar unànimement tots els grups polítics amb representació al Consistori al juny de 1996.

El nom oficial de la ciutat serà “València”, tal com consta en la norma esmentada, que estableix en el seu article 16 que tots els topònims del terme municipal tindran com a forma oficial “la valenciana”.

Així ho aprovarà demà la Comissió de Desenvolupament Humà, Educació, Joventut, Esports i Cultura, en un tràmit previ a la seua aprovació en el Ple, que decidirà iniciar les actuacions necessàries per a adequar la denominació del municipi al nom que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va establir en el Corpus toponímic valencià, publicat l’any 2009.

El nom de València, inclòs en el logotip oficial de la corporació municipal des d’octubre de 2009 per acord plenari, i en compliment del reglament esmentat anteriorment, serà la nova denominació oficial. I una vegada tramitat l’expedient que ho acredite es remetrà a la Conselleria de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques.

En la Comissió de Desenvolupament Humà, Educació, Joventut, Esports i Cultura, que se celebrarà demà a les 13 hores, i posteriorment en el Ple del dimecres 30, també s’acordarà l’adhesió a la declaració com a Bé d’Interés Cultural Inmaterial (BIC) a favor de les Normes de Castelló.

D’aquesta manera, l’Ajuntament donarà suport a la decisió del Consell de demanar que siguen declarades BIC les conegudes com a Normes del 32, en les quals es basa la normativa desplegada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, segons marca l’Estatut d’Autonomia valencià.

dilluns, 21 de març del 2016

3 ANYS (i molts més) ENLLAÇATS PER LA LLENGUA


Fa tres anys, entre l'1 i el 15 de març de 2013, es feren activitats per la llengua a tot el territori de parla catalana de forma simultània. Dia 9 de març omplirem, d'actes coordinats, tot el territori dels Països Catalans. I el 12 de març del 2013 assistírem al Congrés de Diputats a denunciar la vulneració dels drets de la comunitat lingüística catalana de les Illes i el País Valencià per part dels Governs del PP.  

A l'actualitat Enllaçats per la llengua està immers en la campanya PER UN ESPAI DE COMUNICACIÓ EN CATALÀ. Entre el setembre i el novembre de 2015 es va difondre un manifest a favor d'aquest espai comú. El desembre de 2015 els Enllaçats ens reunirem -per tercer any consecutiu- a Castelló i a les Illes Balears es feu una Jornada organitzada per l'STEI Intersindical sobre L'ESPAI DE COMUNICACIÓ EN CATALÀ, en suport a la campanya d'Enllaçats. D'aquesta Jornada, i a proposta del Professor Josep Gifreu, en sorgiren unes conclusions. Per celebrar aquests tres anys de feina d'Enllaçats i continuar actius amb la campanya, publicam el vídeo de les Jornades de Mallorca i les seves Conclusions. 

Enguany els Enllaçats farem actes coordinats per la Llengua al Voltant del dia de Sant Jordi 2016 a tot el territori. Les poperes accions passen per entrevistes amb els govern de Catalunya, País Valencià  i Illes Balears per reclamar aquest espai comú de comunicació en català. La primera d'aquestes entrevistes s'ha fet al País Valencià dia 10 de març. 

Aquí trobareu el vídeo de les Jornades de Mallorca-

40 anys d'immersió catalana a La Bressola

Font: 40 anys d'immersió catalana a La Bressola | Aleix Renyé | perpinyà | Societat | El Punt Avui | Notícia

La demanda creixent de famílies que volen escolaritzar els seus fills en català no pot ser atesa i enguany més de cent alumnes no han pogut ser inscrits als centres immersius

Coincidint amb el 40è aniversari s'organitza aquest cap de setmana a Perpinyà el VI Col·loqui de l'Institut Superior de les Llengües de la República Francesa




ALEIX RENYÉ - PERPINYÀ
Fa quaranta anys, set famílies de les comarques catalanes sota administració francesa van decidir que els seus fills havien d'ésser escolaritzats en català. Una revolució per a les mentalitats educades en l'escola pública i privada francesa, on el català estava bandejat i, fins i tot, castigat. El 16 de setembre del 1976 s'obria, mig clandestinament, la primera Bressola en uns locals cedits per una clínica veterinària als afores de Perpinyà. Set mainatges i una mestra van iniciar l'ensenyament immersiu en llengua catalana a la Catalunya del Nord.

Al cap d'un any naixia la segona escola de La Bressola a Nyils, petit vilatge de la plana rossellonesa. Fou la primera que va ser allotjada en un edifici municipal, una antiga escola abandonada per l'ensenyament públic francès. La valenta ajuda de l'Ajuntament va permetre a la segona Bressola millorar les seves condicions materials. Quaranta anys després, són milers els ciutadans nord-catalans que han passat per les aules de les diferents escoles que s'han anat obrint. Actualment són sis centres educatius de pàrvuls i primària a les comarques del Rosselló i el Conflent (Perpinyà, Sant Esteve, el Soler, Nyils i Prada) i un institut de secundària al municipi del Soler, al Riberal del Rosselló. En total són 987 alumnes que estan escolaritzats aquest curs 2015/2016.

La Bressola, però, està saturada i no pot respondre, per manca d'infraestructura i mitjans, a la demanda creixent de famílies que volen inscriure-hi la seva mainada. Enguany més d'un centenar d'alumnes s'han quedat a les llistes d'espera, un fet que es reprodueix cada any i que correspon a la demanda de la societat nord-catalana, on –segons l'enquesta recent sobre l'ús i la valoració del català a la Catalunya del Nord– un 80% dels enquestats es mostren favorables a l'ensenyament del català.

Durant els primers anys d'existència, les institucions franceses, tant locals com estatals, s'hi van mostrar contràries i van negar-se a concedir cap mena de reconeixement, ajuda o subvenció.

La Bressola va sobreviure gràcies a la solidaritat dels militants culturals nord-catalans i l'ajuda que arribava d'arreu dels Països Catalans, amb recollides de fons en concerts i festes amb la participació de cantants com ara Lluís Llach, Jordi Barre o Pere Figueres. A principis de la dècada dels 80 es van obrir negociacions amb el govern francès i les institucions locals, mentre es feien mobilitzacions al carrer i, fins i tot, vagues de fam per obtenir el reconeixement de l'ensenyament en català.

L'any 1987, esgotats els recursos econòmics, La Bressola va anunciar l'acomiadament dels mestres. Els ensenyants, però, van continuar fent classes sense cobrar, i van evitar així el tancament de les escoles. La dècada dels 90 va ser clau per a la supervivència del projecte. Van començar a arribar subvencions d'administracions franceses i de la Generalitat de Catalunya. Es van signar convenis, com per exemple el del 1995 amb l'Estat francès, segons el qual París es faria càrrec del sou dels mestres al cap de cinc anys de funcionament d'una Bressola. Aquest conveni va accelerar-ne el creixement.

A partir de l'any 1996, es van obrir quatre escoles i l'institut de secundària. Un paper clau en la pervivència del projecte l'ha jugat sempre l'Associació dels Amics de La Bressola, impulsada en el seu origen pel gironí Francesc Ferrer i Gironès amb l'objectiu principal de donar tota mena de suport a La Bressola i, a la vegada, fer conèixer la Catalunya del Nord a la resta del territori català.

Els Amics de La Bressola han creat diversos materials pedagògics, com ara els discos 1, 2, 3... pica Bressola , Musiquetes per La Bressola, Contes de La Bressola, el llibre Fermí i Valentina a Catalunya Nord, destinats a la mainada dels altres Països Catalans. A hores d'ara han aconseguit que més de 170 municipis i les principals institucions de la Catalunya autònoma donin suport econòmic a La Bressola. Cal destacar també com a factor impulsor del creixement el suport de la Generalitat –reduït els darrers anys– que és l'aportació anual més important que reben les escoles catalanes de la Catalunya del Nord, sense comptar els salaris pagats pel Ministeri de l'Educació francès des de l'any 1995, quan se signà el conveni encara vigent d'escola concertada, on s'acceptava, finalment, el català com a llengua vehicular.

Entorn francòfon dels alumnes

L'entorn personal i social de la gran majoria de famílies que escolaritzen els seus infants a La Bressola és essencialment francòfon (93%). Aquest fet fa que el català esdevingui, per a molts alumnes, únicament, la llengua de l'escola. El temps d'escola, exclosos els caps de setmana i les vacances, representa aproximadament entre un 20 i un 25 per cent del temps de vida activa de la mainada. Tenint en compte aquest baix percentatge, a la Bressola els sembla “imprescindible” que aquest temps es pugui viure plenament en català si el que es vol és que “els infants siguin competents en les dues llengües”. És per això que cal que el català “no sigui només la llengua dels aprenentatges però també, més enllà del temps a l'aula, la llengua del grup, la del pati, la del joc”. En definitiva, “la llengua de vida dins l'escola”, segons els seus principis pedagògics.

Col·loqui sobre la immersió

Coincidint amb el seu 40è aniversari, La Bressola organitza aquest cap de setmana a Perpinyà el VI Col·loqui de l'Institut Superior de les Llengües de la República Francesa (ISLRF), amb la col·laboració del Centre de Formació Professional Català, amb el títol La immersió supera la quarantena.

L'ISLRF forma professors capaços de conduir un ensenyament en immersió de “llengua regional” per acompanyar “tota una comunitat escolar cap a una veritable competència lingüística activa tot i respectar les competències previstes pel Codi de l'Educació francès”. Creat el 1997, associa cinc federacions d'escoles immersives de l'Estat francès; Seaska (Euskadi Nord-Iparralde), Calandreta (Occitània), Diwan (Bretanya), ABCM Zweisprachigkeit (Alsàcia) i La Bressola (Catalunya del Nord). Des del 2003, cada xarxa organitza i rep alternativament aquest col·loqui científic cada dos anys. Es tracta d'un “punt de trobada i d'intercanvi necessari per a l'evolució de la recerca i la divulgació dels progressos realitzats i en curs de desenvolupament” en l'ensenyament immersiu de les llengües minoritzades. La Bressola s'ha proposat estendre aquesta cita als “professors, investigadors, pares d'alumnes i públic sensible a la recerca en l'ensenyament de les llengües en situació de plurilingüisme, de bilingüisme precoç i especialment en situació d'immersió lingüística”. Durant aquestes dues jornades es presenten comunicacions científiques i estudis realitzats en el marc universitari sobre “mètodes, bilingüisme, experiències i treballs de les escoles”. Per exemple, el màster d'ensenyament que ha funcionat durant quatre anys amb un conveni entre l'ISLRF i la Universitat de Perpinyà Via Domícia (UPVD).

establiments escolars de La Bressola fan, actualment, ensenyament immersiu en llengua catalana a la Catalunya del Nord. Escoles de pàrvuls i primària a Perpinyà, Nyils, Prada, el Soler, Sant Esteve i l'institut de secundària Pompeu Fabra del Soler.

diumenge, 20 de març del 2016

Cicle de conferències: ‘El País Valencià, un país germà’



Des de la FOLC (Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana) conviden al cicle de conferències que han organitzat per aquest mes d'abril de 2016 a la Casa València de Barcelona amb la col·laboració d'Espai País Valencià.

La primera conferència anirà a càrrec de Ferran Suay i se celebrarà el dimarts dia 5 d'abril a les 19.30 h amb el títol ‘LLENGUA I CULTURA AL PAÍS VALENCIÀ’. Una realitat ben viva distorsionada mediàticament.


Les altres conferències també tindran lloc en dimarts a la mateixa hora:



12 d'abril HISTÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ. Els moments històrics per a entendre el present a càrrec de Pau Viciano.


19 d'abril ECONOMIA DEL PAÍS VALENCIÀ. Una economia activa en un marc polític asfixiant realitzada per Daniel Tirado.



26 d'abril SOCIETAT I POLÍTICA AL PAIS VALENCIÀ. La societat valenciana actual, els canvis polítics recents i les seues conseqüències a càrrec de Francesc Viadel.

dissabte, 19 de març del 2016

Presentació dels usos lingüístics a la Catalunya Nord


Les persones de la Catalunya del Nord que saben català l'utilitzen quan es troben un entorn favorable, aquesta és una de les dades més rellevants de la segona edició de l'Enquesta d'usos lingüístics a la Catalunya del Nord 2015 (EULCN 2015) que es va  presentar ahir a Perpinyà.  L'estudi té per objectiu mesurar els coneixements de llengües de la població (català, francès, occità, espanyol, anglès, altres),

L'EULCN 2015 és un estudi impulsat pel Departament de Cultura a través de la Direcció General de Política Lingüística, el Consell Departamental dels Pirineus Orientals i l'Institut Franco-Català Transfronterer (IFCT) de la Universitat de Perpinyà. La mostra teòrica per a la Catalunya del Nord ha estat de 1.760 enquestes, que representen els 369.590 habitants de 15 anys i més segons les dades de l'INSEE de 2011. L'enquesta ha definit quatre espais territorials: Perpinyà; la resta de la comarca del Rosselló; el Vallespir; el Conflent-Capcir i l'Alta Cerdanya. Se n'han exclòs els municipis occitanòfons de la  Fenolleda. La metodologia utilitzada permet la comparació de dades amb l'enquesta duta a terme el 2004.

El 61% de la població de més de 15 anys declara entendre el català, el 35,4% afirma que el sap parlar, 39,2% el sap llegir i el 14,3% el sap escriure. En relació amb l'enquesta de 2004 els percentatges de comprensió i expressió oral han baixat moderadament tot i que en nombres absoluts augmenten (9.000 persones més declaren entendre'l i 8.000 persones més declaren parlar-lo). Aquest fet es deu al creixement de la població en 32.710 persones arribades d'altres indrets.

Les dades de l'enquesta posen de relleu que la transmissió lingüística intergeneracional no es manté, però que el català continua adquirint nous parlants. L'ús del català com a llengua inicial, la primera llengua parlada a la infantesa, s'associa a la població de més edat. L'ús del català, sol o compartit, és dues vegades més important amb els avis que amb els fills. Un 19,8% afirma parlar en català amb els avis materns i un 20% amb els avis paterns. A més del català i el francès, 54.186 persones tenen una altra llengua com a llengua primera: anglès, àrab, espanyol, portuguès o altres llengües.

Una tercera part de la població de la Catalunya del Nord sap parlar català, però té un nivell d'ús habitual molt baix. El 5,7% de la població, 21.106 persones, la té (sola o compartida amb el francès) com a llengua d'ús habitual. Una xifra que ha crescut atès que la llengua d'ús habitual el 2004 era del 4,5%  (14.881 persones).

Pel que fa als usos lingüístics en àmbits interpersonals i en àmbits de consum i serveis, la llengua hegemònica és el francès i la posició del català és feble. En els àmbits interpersonals la presència del català, sol o compartit  és la següent: a casa (16,1%), amb els amics (15 %); amb companys de feina (11,5 %), amb els veïns (10,8 %), amb companys d'estudi (8,9 %) i en les notes personals (3,3%).

En els àmbits de consum i serveis, l'ús sol o compartit de la llengua catalana varia del 0,6 % a les administracions al 8,1 % a les botigues de petit comerç. Un cas que mereix una atenció especial és "Quan visita Catalunya del Sud". En aquest cas un 15% dels enquestats declaren utilitzar solament el català, mentre un 34 % el fa servir sol o amb una altra llengua. Gairebé la mateixa proporció que el nombre d'habitants que declaren ser capaços de parlar (el 35%) a la Catalunya del Nord.

En general els enquestats tenen la percepció que hi ha un ús creixent del català. Així el 69,8% de la població creu que el català s'utilitza normalment. També tenen bona acceptació les mesures proposades per fomentar la llengua, el 85% estaria d'acord amb una televisió local en català; el 75%, amb una llei de llengües regionals; el 70%, amb el bilingüisme en la vida pública i el 58% que el català fos cooficial.

Sobre el paper de la llengua a l'ensenyament, el 80,3% estaria d'acord amb l'ensenyament del català com a disciplina o assignatura, el 76,1% en l'ensenyament bilingüe; i també el 76,1% amb l'oferta d'iniciació al català per a tots els alumnes.

La participació de la Direcció General de Política Lingüística en l'estudi s'emmarca en les accions que el Departament de Cultura duu a terme conjuntament amb els responsables d'Andorra, l'Alguer i les Illes Balears, per conèixer l'abast de l'ús del català.