El debat constituent ciutadà arrencarà a la tardor | Odei A.-Etxearte

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Lluís Llach presenta la metodologia del procés participatiu per a consensuar les bases amb què els partits haurien d’elaborar una constitució catalana

PER ADHERIR-TE AL PROCÉS CONSTITUENT

Odei A.-Etxearte

Fer un procés participatiu transversal, inclusiu i plural perquè la societat civil debati les bases constituents del país i les lliuri l’any vinent al Parlament de Catalunya. El Consell Assessor per l’Impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, presidit per Lluís Llach, ha presentat al Palau de la Generalitat la metodologia que haurà de regir aquest procés a partir de la tardor i fins a la primavera del 2020. Llach ha insistit que l’objectiu no era que la societat civil elaborés una constitució catalana, sinó que fixés els consensos que haurien d’inspirar els partits per elaborar-la en un hipotètic parlament constituent que no té data ni forma part del projecte immediat de cap dels partits independentistes. ‘L’objectiu final d’aquest procés és debatre quin país volem, cap més’, ha reblat Llach, desmarcant-se de la redacció d’una constitució. El president de la Generalitat, Quim Torra, va vincular el seu mandat amb un projecte que anés de la ‘restitució a la constitució’. Aquest migdia, acompanyat d’alguns dels membres del Consell Assessor, Torra ha destacat que amb aquest procés s’avançaria cap al debat constituent i que aquest era un compromís del seu discurs d’investidura.

A la mateixa hora que Pedro Sánchez enfilava el seu discurs d’investidura al congrés espanyol, Torra es reunia amb el Consell Assessor i presentaven la metodologia del debat constituent. Una coincidència que, segons el president, ha estat casual, perquè havien fixat la presentació abans que la presidenta del congrés espanyol, Meritxell Batet, anunciés la data de la investidura. El debat constituent tindrà tres fases. En la primera, d’impuls del debat, es consolidaran les plataformes territorials formades per entitats que el Consell ja ha ajudat a crear després d’una setantena de reunions amb associacions de totes les comarques. Les han anomenades Enteses Territorials. Els nuclis inicials ja estan formats i, fins al novembre, pretenen créixer amb entitats locals de tota mena i sense restriccions, amb el propòsit que siguin com més plurals millor. Es coordinaran mitjançant la Coordinadora Nacional d’Enteses, amb delegats que representin els nuclis territorials. Les Enteses organitzaran set jornades formatives temàtiques a set ciutats diferents.

En la segona fase, del novembre al març de l’any vinent, es faran els debats ciutadans participatius. Es convocaran debats arreu de Catalunya que s’articularan a partir de formularis de preguntes comuns i possibles respostes apuntades. Aquest sistema ha de permetre que es processin i es quantifiquin les opinions per determinar els consensos, tot i que les respostes també podran ser lliures. La tercera fase serà a l’abril, quan es convocarà el Fòrum Cívic i Social, que haurà de fer la síntesi de tots els debats territorials. Després, presentaran els resultats ‘solemnement’ al parlament.

El pas següent hauria de ser que els partits els fessin servir per a redactar una futura constitució catalana, però aquesta és una hipòtesi que no forma part del full de ruta dels partits independentistes. El debat territorial comença en un moment en què els partits i les entitats independentistes mantenen divergències estratègiques de fons sobre la manera com continuar el procés, i en espera de la sentència del Tribunal Suprem.

Llach ha remarcat que no hi havia ‘projectes engrescadors ni unitaris’ i que els partits no eren capaços d’impulsar debats de baix cap a dalt. En canvi, diu que el seu propòsit ha estat traslladar aquest procés de debat constituent de la institució a la ciutadania. Llach ha admès que la feina del Consell Assessor tampoc no havia estat fàcil internament. ‘Hem gaudit discutint fort’, ha declarat. I ha explicat que alguns membres es van apartar del debat perquè havien participat activament en el cicle electoral de l’abril i el maig, com ara Antonio Baños, Albano-Dante Fachin i Miquel Puig. Altres membres del Consell Assessor han estat Carmina Castellví, Jaume López, Àngels Martínez, Albert Noguera, Montserrat Palau, Gabriela Serra, Beatriz Talegón, Ada Ferrer, Francina Alsina, Josep M. Ganyet, M. Dolors Feliu, Emili Ané i Montserrat Castellà. Marta Rovira n’ha estat la vice-presidenta i Jordi Domingo, el secretari.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/forum-civic-social-debat-constituent-arrenca-debat/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La incomprensible submissió dels partits independentistes | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Els ciutadans van donar a l'independentisme la seua victòria més gran en unes eleccions espanyoles precisament com a premi, quan l'independentisme havia tombat Sánchez»

Vicent Partal

Finalment, l’estratègia de Pedro Sánchez sembla que podria funcionar, cosa que he de reconèixer que m’ha sorprès. Després d’unes setmanes de guerra oberta entre el PSOE i Podem, és possible que Sánchez aconseguesca els vots necessaris per a proclamar-se president del govern espanyol gràcies a un pacte amb els de Pablo Iglesias i amb el regal de les abstencions necessàries de l’independentisme català, o com a mínim d’una part. Si la cosa acaba reeixint, caldrà reconèixer al nou president espanyol una capacitat política insòlita, que el converteix, alhora, en un adversari temible. Perquè haurà aconseguit ni més ni menys que un govern de submissió, on l’esquerra i l’independentisme s’hauran doblegat a totes les seues condicions, sense cap garantia de res ni cap cessió per la seua banda, bé siga per la por d’un govern de la dreta, bé siga per la por d’uns resultats electorals dolents en unes eleccions avançades o bé siga pel xantatge amagat rere el somni d’un indult als presos polítics. Una molt mala notícia, en qualsevol cas.

Pel que fa a Podem, sense ni tan sols entrar al debat programàtic, és evident que hi ha un tram enorme entre la coalició de govern que ells proposaven amb Pablo Iglesias de vice-president i aquest govern espanyol que s’insinua, on Pablo Iglesias resta vetat i fora de joc, on hi haurà alguns ministres de Podem, però triats personalment per Pedro Sánchez i, per tant, lligats per la fidelitat a ell, i on hi haurà àrees senceres, les àrees més sensibles, de fet, sobre les quals l’esquerra no podrà ni tan sols opinar. Això és molt menys fins i tot que el famós ‘govern de cooperació’ que Sánchez mateix havia arribat a proposar en el seu moment de manera abstracta i com a primera hipòtesi.

Una configuració com aquesta, diguen el que diguen ara, no serà gaire estable i en qualsevol moment podran aparèixer crisis que posaran en qüestió la continuïtat de l’executiu espanyol. Però una volta format el govern i instal·lada una part de Podem en el poder, ni que siga subsidiari, ja no serà tan senzill de desfer un acord que encara divendres passat, després de tant d’insult, vexació i desqualificació entre els uns i els altres, semblava impossible.

Ara bé, si la cessió de Podem és estranya, la de l’independentisme encara ho és més. Fixeu-vos en un detall: PSOE i Podem no tenen prou vots per a investir Sánchez, però en canvi ningú no té cap dubte que si aquests dos partits es posen d’acord, hi haurà govern a Espanya. Per què? Perquè l’independentisme català no compta, és un zero a l’esquerra. La submissió es dóna per segura, més en el cas d’ERC que en el de JxCat, però en qualsevol cas de manera suficient. Fins aquest punt, tan lamentable, hem arribat. Si fa uns mesos, en la votació del pressupost, ERC i JxCat encara van ser capaços de provocar la caiguda del primer govern Sánchez, ara, en canvi, no entra al cap de ningú, a Madrid, que es comporten com ho van fer aleshores. Ni les seues declaracions van en aquesta línia. I la cosa més greu de totes és que al PSOE no li caldrà ni negociar ni parlar ni res de res. Probablement, o això sembla que es dedueix dels comentaris de Gabriel Rufián, els quinze diputats d’ERC s’abstindran i amb això el PSOE ja en tindrà prou. I no s’ha descartat encara que els de JxCat ho facen també. Amb això, la inestabilitat espanyola, una de les principals armes que tenia l’independentisme català, romandrà enterrada gràcies a la nul·litat política de l’independentisme mateix. De l’independentisme polític. Dels partits.

A hores d’ara, l’única explicació possible d’això és, com apuntava ahir Andreu Barnils en un article excepcional, l’esquer de l’indult. De l’indult, que no pas de l’amnistia –que és molt diferent, perquè l’indult implicarà acceptar que el Primer d’Octubre tots nosaltres vam cometre un delicte, cosa que em sembla que acabaran acceptant, tal com va tot plegat.

Sembla evident, per tant, que el xantatge funciona. Perquè l’esperança vaga i inconcreta d’un indult que pose alguns dels presos al carrer és l’única explicació possible de la posició que sembla que adoptaran finalment els diputats independentistes, o alguns d’ells. Ho faran passat el judici i vist que no va servir absolutament per a res, perquè ells mateixos no el van voler convertir mai en un conflicte polític ni es van voler plantar davant les trampes i les arbitrarietats. Ho faran a l’espera d’unes condemnes duríssimes que el mateix Sánchez a qui ara volen fer president no ha fet res per disminuir. I ho faran enmig de la desmobilització creixent d’una població que no entén un borrall què fan els seus representants polítics –una desmobilització, però, incentivada pels presos i pels seus partits, amb ordres i reclams que sempre han anat en la línia de no fer créixer la tensió.

Però arribats on som, ningú no hauria d’oblidar que els ciutadans van donar a l’independentisme la seua victòria més gran en unes eleccions espanyoles precisament com a premi per haver tombat Sánchez en el debat del pressupost espanyol. Els votants no van expressar cap disconformitat amb aquella posició de fermesa, ans al contrari, van acudir en massa, com mai abans, a votar per premiar-la. Si ara alguns volen fer servir aquests vots en una direcció oposada a l’original, potser que comencen a pensar també en les conseqüències del seu gest. Que n’hi haurà.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/submissio-independentistes-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Josep M. Terricabras: ‘En lloc de fer manifestacions de colors, potser que en fem d’eficaces’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El filòsof Josep Maria Terricabras demana una mobilització més contundent per la Diada i per a respondre a la sentència del Tribunal Suprem

Pere Martí

Josep Maria Terricabras (Calella, 12 de juliol de 1946) ha estat cinc anys de diputat d’ERC al Parlament Europeu. Acabada la legislatura, ha tornat a la Universitat de Girona com a catedràtic emèrit de filosofia. La seva condició de filòsof li ha permès d’entrar i sortir de la política sense danys col·laterals, mantenint la llibertat que tenia abans d’entrar-hi. Sempre ha estat un home lliure, amb una sòlida cultura, i com a intel·lectual té una extensa producció, no tan sols en filosofia. Va escriure un llibre titulat Atreveix-te a pensar, publicat per la Campana, que molts polítics haurien de llegir. En aquesta entrevista recollim alguns dels seus pensaments, sobre la seva etapa a Europa, i sobre el present de la tempestuosa situació política.

—Europa ens mira gaire?
—Europa ens mira, però fa molt que mira poc arreu. Europa és governada per petits grups de poder que la dirigeixen. Europa és un club d’estats. Un club d’estats grans que menyspreen els petits.

—Això ha passat sempre.
—Però ara ja ho veu tothom. Que Pedro Sánchez, que és incapaç de formar govern, sigui el dirigent socialista que fa els pactes a Europa en nom de tots els socialistes europeus és literalment incomprensible. Demostra, pobrets, com estan els socialistes europeus i com d’enganyats estan els europeus amb Espanya.

—Sánchez és benvist a Europa?
—Quan va venir a Estrasburg per primera vegada, acabava de fer un govern paritari i tot van ser elogis. Acabava d’acceptar el vaixell Aquàrius, i més elogis, encara que no n’hagi acceptat mai més cap. Acabava de substituir un personatge antipàtic com Rajoy i a més parlava anglès. Finalment n’hi havia un que parlava anglès. El van trobar simpàtic i s’han quedat aquí. Es pensen que té idees polítiques, que resoldrà els problemes, però hi ha una expressió alemanya preciosa: quan una cosa no s’entén gens diuen ‘això em sona espanyol’. Com quan nosaltres diem ‘em sona xinès’. Quan es va morir Franco, a Europa es van pensar que la transició va estar bé i que morta la cuca, mort el veí. I que ara Catalunya vulgui independitzar-se no s’entén i tampoc no entenen les baralles entre independentistes, que segons com és una sort.

—Això potser és positiu?
—La ignorància és fantàstica. Com que Espanya és un èxit i és un dels estats grans, el protegeixen tant com poden perquè no arribi a desintegrar-se. La Gran Bretanya se’ls desintegra per voluntat pròpia i ja veurem com acabarà. Probablement, molt més desintegrada. Espanya també hi acabarà, però ells miren de frenar-ho, perquè forma part del grup dels grans estats. I els estats es protegeixen entre ells.

—Amb Sánchez, l’independentisme ho té més difícil a Europa, doncs.
—Més difícil sí, perdut no. Fins ara hem tingut perduda la batalla dels dirigents polítics europeus. Com el president del parlament, Antoni Tagliani, que és un impresentable total. El pobre Juncker, quan va començar fa cinc anys, era el més llest de la tropa. Tenia sentit de l’humor i era el paio que a Europa es feia el cristià amb accent social. A vegades l’aplaudíem els d’esquerres, i els de dretes no. No va començar malament, però els últims anys ha estat una degradació absoluta. En canvi, per sota d’aquesta primera capa de dirigents, les coses han canviat. Molt. Al Parlament Europeu hi ha la Plataforma de Diàleg Europa-Catalunya, que vam crear en Ramon Tremosa, en Jordi Soler i jo. Hi ha més de quaranta eurodiputats de tots els grups tret del Partit Popular Europeu, que ha estat controlat fins ara pel PP espanyol, per González Pons, d’una manera absolutament terrorífica. A mi se m’acostaven companys del PP polonesos i hongaresos per dir-me que rebrien represàlies si donaven suport a la plataforma.

—El PP feia xantatge.
—Total. Però en teníem de tota la resta de grups. I a més, a sis o set països hi ha grups de diputats que s’han reunit per parlar de Catalunya i hem creat una xarxa. Una altra cosa que ha canviat és la premsa. Després de l’1-O, la BBC està molt més atenta, la premsa alemanya també, i fins i tot alguns francesos, que són difícils. Em sembla que és la crosta, que era especialment negativa. No sé com serà la nova crosta, no fa bona espina. Però dins hi ha molts canals de suport.

—L’exili ha ajudat a conèixer el procés català?
—Molt, molt. Que hi hagi membres del govern a l’exili, i uns altres a la presó, ha anat molt bé. Si fossin tots a la presó, estarien silenciats. Si tots s’haguessin quedat dins, no hauria passat res a Europa. Però si tots haguessin marxat, hauria acabat amb un govern no gaire unitari, com Tarradellas, que va quedar sol i no va voler un govern a l’exili. Els exiliats han fet una feina extraordinària per tot Europa, han estat exculpats per Europa. No són fugitius, s’han presentat a totes les justícies europees i els han absolt. A la vegada, els de les presons han aconseguit una solidaritat internacional extraordinària. A Europa és inconcebible que estiguin dos anys en presó preventiva. El problema que jo hi veig és que quan hi hagi sentència ja seran sentenciats. Encara que la sentència sigui injusta, encara que sigui horrorosa, a fora es veurà que han estat condemnats i això pot dificultar les coses.

—Ara per ara, i abans de ser condemnats, ni Oriol Junqueras, ni Carles Puigdemont ni Toni Comín no han pogut accedir a l’acta d’eurodiputats.
—Jo encara sóc optimista, perquè això es regeix per lleis europees. L’eurodiputat José Bové, quan es va assabentar que jo havia anat a Madrid a jurar la constitució, em va explicar que això a França no passava, perquè és el Parlament Europeu que ens dóna l’acreditació. Si els jutges europeus defensen que la qüestió europea és supranacional, els han de donar la raó. Si no, serà una decapitació molt notable del poder europeu.

—Amb el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg pot passar igual?
—Allà es guanyarà segur. Ja n’han fet una primera demostració, quan han dit que les resolucions de l’ONU les feien seves. Les de l’ONU són vinculants però no són executives. És Espanya que se’n riu. Les d’Estrasburg sí que són vinculants. Espanya provarà de dilatar-ho tant com pugui, però finalment hi haurà una sentència favorable.

—Faran tard.
—Ara qualsevol cosa ja fa tard. Un dia més a la presó és fer tard. Jo confio que una vegada arribi a Estrasburg vagin prou de pressa.

—El nomenament de Josep Borrell com a cap de la diplomàcia europea debilita el procés català?
—El nomenament de Borrell és un error, perquè s’ha barallat amb tothom. Es repetirà el cas Cañete quan, al setembre, es facin els headings dels vint-i-set comissaris. Hi havia cartells de ‘Stop Cañete’. La nefasta normativa europea obliga a votar tots els comissaris en bloc, i això impedeix de vetar-ne un. Hi haurà molta oposició. Però només el pot retirar l’estat que l’ha proposat. I Pedro Sánchez no el retirarà.

—Què pot fer l’independentisme per incrementar la seva influència a Europa?
—Ha de continuar fent política exterior. També s’ha de donar suport a la tasca de Diana Riba, la dona de Raül Romeva, perquè la seva situació tan escandalosa ajudarà a remoure les coses, fins i tot dins els Verds, que ens ha costat molt que ho denunciessin. I després, treballar perquè Junqueras, Puigdemont i Comín entrin al Parlament Europeu. La Unió Europea no té cap futur si no retoca els tractats. Els actuals tractats fan que el poder dels estats sigui gairebé total. La Comissió depèn dels estats, i el Parlament Europeu, que és l’únic votat, és el que té menys poder.

—Catalunya no té capacitat per a modificar cap tractat.
—Cap ni una, perquè és una facultat dels estats. Fins i tot la té Malta, que té menys habitants que l’Hospitalet de Llobregat. Tant hi fa, Malta ho pot fer. Tinc ganes de ser maltès.

—L’horitzó de l’estat propi s’ha allunyat?
—Depèn dels ciutadans. No pas dels governants. Entre més coses, n’hi ha prou que els governants aixequin una cella perquè els tanquin a la presó. Espanya s’aguanta sobre la Guàrdia Civil i els jutges. No té res més. És una situació clarament franquista. Per tant, ha de ser la població, amb la complicitat del govern, però que no sigui el govern qui rebi les patacades. Que siguem els ciutadans els qui rebem. Em va sorprendre la declaració d’un alt responsable policial de l’estat espanyol durant el judici al Suprem que va admetre que no tenien prou policia per a dissoldre l’1-O. Quina bona idea! N’hem de ser conscients, que no tenen prou policia. Per tant, en lloc de fer manifestacions amb un altre color i una altra cantúria, potser que en féssim d’eficaces.

—Què és una manifestació eficaç?
—Doncs enviar 50.000 persones a l’aeroport, 50.000 a la televisió, 50.000 a la Jonquera i 50.000 a la delegació del govern. I quedar-s’hi.

—Per què l’ANC no ho fa, això?
—No ho sé. Hong Kong demostra que es pot fer tot. No vull la seva violència, però es pot fer tot. I contra la Xina, poca broma. I ho han fet, ho aconsegueixen i els fan agenollar. És la població, qui pot fer tancar un supermercat perquè no hi va a comprar. Siguem-ne conscients, d’això. És la població, qui aconsegueix d’aturar trens.

—Després de la sentència del Suprem caldrà fer això?
—Si acceptem la sentència del Suprem plorant, Europa es pensarà que ja ens va bé. Què entendran a Europa? Diran que no n’hi ha per tant. Hi ha d’haver una acció totalment decidida.

—Doncs, ara com ara, els partits són incapaços de consensuar una resposta.
—És per l’acció del poble que s’uniran els partits. Els partits tenen menys marge de maniobra. Quan diem que ho tornarem a fer, com diu Cuixart, no diem que tornarem a fer el mateix. És ridícul. No podem ni volem tornar-hi. Però sí que ho tornarem a fer perquè tornarem a treballar per la nostra independència. No tan sols verbalment sinó amb accions. La sentència serà brutal, despiadada i cruel. No cal esperar la sentència per fer alguna cosa. Si hi hagués una manifestació forta esperant la sentència, amb els carrers ocupats pacíficament, pot anar bé.

—Hi ha gent que pensa que una mobilització massa contundent podria perjudicar els presos.
—La sentència no es pot endurir. Només quan fas pressió obtens alguna cosa. La sentència ja està escrita. O reaccionem de pressa o voldrà dir que ho acceptem, que ens hi anem acostumant. Em sembla inacceptable.

—N’hi ha uns altres que diuen que es va fer malament.
—M’enerva que alguns catalans, que tenen tribunes mediàtiques, donin la culpa als polítics. Perdoni: aquells polítics són a la presó i a l’exili! Ara vostè, assegut al sofà, amb un got de whisky, fot discursos. Home! Una mica de respecte pels qui s’hi han jugat alguna cosa.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-josep-maria-terricabras-sentencia/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

‘Ay, Carmena’ | Pere Martí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'ex-batllessa de Madrid ha passat de convidar Puigdemont, Junqueras i Romeva a negar-los la condició de presos polítics

Pere Martí

El 22 de maig de 2017, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el vice-president, Oriol Junqueras, i el conseller Raül Romeva es va reunir amb Manuela Carmena, aleshores batllessa de Madrid, al seu despatx. Després, els tres membres del govern van presentar la proposta de referèndum i van obrir la porta a negociar-lo amb el govern espanyol. Ho van fer a l’auditori de la Caja de la Música del Palau de Cibeles, un local municipal dins el mateix edifici de l’ajuntament. La batllessa de Madrid va tenir la valentia i la generositat de cedir a Puigdemont un local de propietat municipal per poder explicar el referèndum. No era fàcil trobar locals a Madrid en aquella època.

La decisió de Carmena va provocar la reacció irada del PP i Ciutadans, que van oposar-se a la cessió del local, i també de l’extrema dreta, aleshores encara extraparlamentària, que es va manifestar a la porta de l’ajuntament. Eren quatre gats, però la policia va haver de protegir la comitiva del govern català i els assistents a l’acte, entre els quals hi havia Pablo Iglesias. Va ser l’únic dirigent espanyol que va assistir-hi. La batllessa de Madrid va declinar d’anar a la conferència, perquè era massa arriscat per a la seva carrera política, i va delegar l’assistència en el regidor de participació Ciutadana, Pablo Soto, únic membre de l’equip de govern d’Ahora Madrid present a la sala.

De tot això fa dos anys. Avui, Puigdemont és a l’exili i Junqueras i Romeva són a la presó dels Lledoners, a l’espera de la sentència del Suprem espanyol. Manuela Carmena ja no és batllessa de Madrid perquè el tripartit ultra l’ha fet fora i Iglesias renega del referèndum per poder ser vice-president del govern de Pedro Sánchez. Carmena ha vingut a Barcelona i ha expressat les seves opinions actuals, que si no fos perquè serà la pregonera de les Festes de la Mercè d’enguany, haurien tingut menys ressò. Però no deixen de ser representatives de la involució que va fent l’anomenada esquerra espanyola alternativa sortida del 15-M davant el procés d’independència de Catalunya.

Una de les afirmacions de Carmena és que el procés ha despertat l’extrema dreta a Espanya. Una tesi que també va defensar Pablo Iglesias en el seu dia i que és fàcilment rebatible. L’extrema dreta ja hi era, aquell mes de maig, davant l’ajuntament de Madrid on havien de parlar Puigdemont, Junqueras i Romeva. Hi ha estat sempre, perquè com molt bé sap Carmena, la transició no va ser una depuració, sinó una mera reforma, que va costar vides, com la dels advocats d’Atotxa, els seus companys de bufet assassinats per l’extrema dreta. Seria absurd culpar la democràcia o el comunisme de les accions de l’extrema dreta durant la transició. En aquells moments qui movia l’extrema dreta eren les clavegueres de l’estat. També és absurd culpar l’independentisme de l’extrema dreta.

L’ascens de Vox és degut al fet que la dreta espanyola que representen el PP i Ciutadans ha assumit el seu discurs i l’ha fet homologable amb la fotografia de la manifestació de la plaça de Colón de Madrid. Una part dels antics electors del PP i Ciutadans han preferit l’original abans que la fotocòpia. Amb una excepció: això ha passat arreu de l’estat espanyol tret Catalunya i el País Basc, on Vox és extraparlamentària, tot i que també hi ha detractors del procés. Per tant, no és tant el procés com el substrat franquista i la manca de cultura democràtica a Espanya que han afavorit l’ascens de l’extrema dreta.

L’ex-batllessa madrilenya també pot negar la condició política dels presos catalans, com fan el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox. Quan fa això només confirma la involució que ha fet l’esquerra alternativa espanyola en dos anys, passant de donar suport al referèndum a negar el pa i la sal a l’independentisme per provar de frenar la seva desfeta electoral. No els ha servit de res. Aquesta involució també deixa sense arguments aquells que veuen a Espanya un sector demòcrata com a aliat per a pactar una sortida pactada al conflicte embolicant-se amb la tricolor. Poden continuar somiant. Potser fa dos anys hi eren, però ara s’han evaporat.

Naturalment, la senyora Manuela Carmena té tot el dret de canviar d’opinió. La llibertat d’expressió és per a tothom. Ella la va garantir a Puigdemont, Junqueras i Romeva a Madrid, quan eren polítics. Ara són a l’exili i a la presó, però no han deixat de ser polítics. Qui potser ha deixat de ser d’esquerra transformadora és Carmena. Té tot el dret de coincidir amb el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/ay-carmena/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'abast de la repressió | Germà Capdevila

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Mentre esperem les sentències dels judicis als líders independentistes, una repressió més amagada però molt persistent s'escampa a pertot»

Germà Capdevila

Els judicis als líders i activistes independentistes que hem seguit com un serial a través dels mitjans de comunicació ens ha colpit de tal manera, que els nous episodis de la repressió –que no cessa i s'intensifica de forma sibil·lina– passen gairebé desapercebuts, mentre esperem unes sentències que no presagien res de bo.

Veure un estat de la Unió Europea desoir les recomanacions de les Nacions Unides –que són acceptades per democràcies en entredit com ara Veneçuela– és tan impressionant, que els nous embats repressius ens semblen que són menys greus. Tanmateix, hi ha detalls que ens haurien de posar en alerta vermella.

L'imputació del president de la Generalitat per desobediència per una cosa tan innòcua com una pancarta en una balconada, és un avís tan diàfan com devastador: les autoritats de Catalunya resten sotmeses a la discrecionalitat d'un estat que les pot defenestrar a voluntat, amb motiu o sense.

Càrrecs electes són objecte d'investigacions judicials secretes, que busquen emetre un missatge similar: ningú no s'escaparà de l'abast repressiu de l'estat. No pas per les seves accions, sinó per la seva ideologia. Qualsevol que s'atreveixi a presentar-se en unes eleccions defensant les idees independentistes –que no són il·legals– restarà sota vigilància i rebrà tot el pes repressiu de l'estat, si escau.

El cas més terrorífic en termes democràtics, però, és la multa contra Carles Puigdemont i Toni Comín per "temeritat" en haver demanat mesures cautelars en protecció dels seus drets. Encara més, s'ha deduït testimoni contra el seu advocat, per haver preparat i presentat els escrits corresponents. 

La gravetat d'aquest episodi és enorme. S'emet un missatge per a tot l'independentisme que és molt clar. La Justícia no els defensarà, sinó que actuarà contra ells si s'atreveixen a demanar la seva empara. Encara més bèstia: s'avisa a tots els advocats del país que si defensen independentistes poden acabar imputats. Erdogan o Orban es deuen haver picat el front amb la palma de la mà tot exclamant: "com no vaig pensar-hi jo abans!". 

Més de dos milions de persones a l'Estat espanyol han esdevingut pàries sense protecció jurídica ni representació democràtica lliure. El candidat a president del Govern espanyol demana per escrit al seu potencial soci de govern un compromís d'aplicació de l'article 155 de la Constitució a Catalunya quan ho considerin necessari. I aquests són els més dialogants.

Quan totes les portes democràtiques i legals es tanquen i un conjunt de ciutadans queden atrapats en una situació de vulneració de drets sense solució possible, només queda la desobediència civil com a vàlvula d'escapament. Podríem manllevar les paraules del líder irlandès Jim Larkin durant el gran locaut de Dublin de 1913: "Els grans semblen grans perquè nosaltres som de genolls. Aixequem-nos!".

Font: https://www.naciodigital.cat/opinio/19915/abast/repressio

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ho tinc clar, i vostès? | Gonzalo Boye

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Gonzalo Boye 

No som pocs els que fa temps que diem que la repressió no passa per un únic judici i que existeix un autèntic pla per implementar-la a diversos àmbits. Els fets d'aquestes últimes setmanes ens estan donant la raó i haurien d'ajudar a comprendre la immensitat del concepte "tot és el procés", que tant agrada a algun fiscal del Tribunal Suprem.

Les actuacions repressives no sempre són clarament visibles, però sempre responen a un mateix patró: intimidar l'afectat directe i, alhora, servir d'avís a navegants. Això és, justament, el que s'està fent cada vegada més visible i, especialment, en aquestes últimes setmanes.

Muntar una operació policial en territori francès, i ampliar-la a la part alemanya, per detenir i traslladar ràpidament a Espanya el president Puigdemont i Toni Comín, saltant-se els molestos tràmits d'un procés d'extradició, és només un símptoma de fins on estan disposats a arribar alguns per salvaguardar la "indissoluble unitat de la nació espanyola" i, també, un avís a navegants: ni les fronteres ni les lleis no els detindran perquè tot és el procés.

Acusar el president Torra d'un delicte de desobediència per una denúncia d'una polititzada entitat anomenada Junta Electoral Central, actualment en mans d'autèntics talibans, també és una mostra de fins on estan disposats a arribar i quantes persones estan preparades per "ajudar", fins i tot a risc de carregar-se l'ordenament, la credibilitat professional i, fins i tot, la imparcialitat que es pressuposa als jutges.

Imposar multes, per presumpta temeritat, als qui sol·liciten mesures cautelars per garantir els seus drets i el dels seus electors, com ha fet la Sala Tercera del Suprem respecte del president Puigdemont i Toni Comín, així com deduir testimoni en contra del seu advocat per preparar i presentar aquests escrits, no són més que mostres del mateix, però, en aquest cas, amb un plus afegit: no volen que siguin defensats, els prefereixen indefensos... per acabar ja amb el procés.

La repressió ni està començant ni està acabant, simplement s'està fent més i més visible perquè la seva aplicació, cada vegada, requereix més dosis de desvergonyiment

Investigar durant més d'un any Laura Borràs, diputada, fer-ho en secret i per part d'una jutgessa que és obertament incompetent per investigar-la, bé com a diputada autonòmica o com a diputada a les Corts, només és un nou exemple que contra els independentistes tot s'hi val i les lleis no són més que una referència... mentre no molestin l'objectiu de criminalitzar el procés.

Haver espiat les comunicacions entre la Generalitat i les seves delegacions a l'exterior, juntament amb les possibles conseqüències legals que això tingui aquí o més enllà dels Pirineus, és un altre clar símptoma de com menyspreen la llei i els drets fonamentals i de com estan disposats a endinsar-se en una guerra bruta a fi d'acabar amb el procés.

Els anteriors són només alguns exemples dels molts actes repressius que hem vist en aquests dies, però, sens dubte, podríem continuar exposant casos per arribar a la mateixa conclusió: tot forma part d'un pla perfectament orquestrat per reprimir a uns i acovardir a uns altres i, així, poder-se carregar el procés.

La repressió ni està començant ni està acabant, simplement s'està fent més i més visible perquè la seva aplicació, cada vegada, requereix més dosis de desvergonyiment. El que va arrencar sent quelcom subtil s'està demostrant ineficaç davant de la persistència del poble català i, per tant, els mètodes són cada vegada més bastos, més descarats i, per què no dir-ho, més il·legals.

Alguns estaments de l'Estat han decidit travessar la frontera del que és el comportament propi d'un estat democràtic i de dret per endinsar-se en un laberint d'il·legalitats en què l'únic que es té clar és on va començar però no on acabarà. En altres moments històrics s'ha incorregut en el mateix error i s'han buscat diversos mètodes, inclosos els violents, per intentar aconseguir el mateix: aniquilar el dissident.

La defensa dels drets humans i dels drets civils i polítics sempre ha comportat el risc d'acabar sent víctima de la repressió a la qual es combat

Els fets d'Estrasburg, del 2 de juliol, m'han recordat molt ―mantenint les distàncies― el que va passar al sud de França durant l'apogeu dels GAL, i hem de confiar que no s'arribi a aquests extrems, però, insisteixo, un cop es travessen determinades línies vermelles, és molt difícil desfer el camí.

L'actuació de la Sala Tercera del Suprem, en contra del president Puigdemont, Toni Comín i, també, en contra meu, em recorda molt algunes decisions de tribunals turcs en què no només es persegueix sancionar el dissident, sinó, de passada, privar-lo d'un dret tan bàsic com és tenir un advocat de confiança que el defensi.

La laxitud i imparcialitat amb la qual es pretén asseure al banc dels acusats el president Torra i amb la qual s'ha estat investigant en secret l'Excma. Sra. Borràs són altres clars exemples d'una justícia polititzada i tremendament compromesa amb una idea del que ha de ser Espanya, que poc i malament encaixa amb el context europeu en què se suposa que ens situem.

Del Borrellgate millor ni parlar-ne, perquè això, segurament, acabarà sent investigat per tribunals d'altres països amb més cultura democràtica i on no miraran a un altre costat davant una il·legalitat tan gran.

Exemples a part, la qüestió de fons no és quant reprimiran, que serà molt, sinó si estem disposats a tolerar-ho o no. És a dir, com ens posicionarem davant la repressió i si aconseguirà o no el seu objectiu: castigar-ne uns per atemorir-ne d'altres. En el meu cas, que sé molt bé el que és patir la repressió, no ho aconseguiran.

La defensa dels drets humans i dels drets civils i polítics sempre ha comportat el risc d'acabar sent víctima de la repressió a la qual es combat. I davant situacions com les que estem vivint, ve bé recordar José de San Martín quan va dir: "L'enemic és gran si se'l mira de genolls", o a José Martí quan va explicar: "Val més un minut dempeus que una vida agenollat". Jo ho tinc clar. I vostès?

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-tinc-clar-vostes_403057_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

#StopBorrell, el diplomàtic | PATRYCIA CENTENO

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

PATRYCIA CENTENO

Escollir un ‘look’ Coronel Tapioca –al qual només faltava el salacot– per visitar un país africà té molts missatges

Que Josep Borrell sigui el responsable de la diplomàcia europea sembla un acudit

Creieu-me que que es presentés de Dora, l’exploradora a una reunió al Níger amb el ministre de l’Interior, Mohamed Bazoum, no és el que més em remou de Borrell. En el segle XIX es va determinar que el vestit i la corbata serien a partir de llavors l’uniforme diplomàtic occidental i, tot i el pas del temps i les reivindicacions d’alguns homes (i després dones) que no estaven d’acord amb aquesta imposició de patró estètic únic, continua imperant i fent que qualsevol altre vestit es contempli com a ridícul o carnavalesc. Encara que s’autodenomini socialista, l’estil de Borrell és conservador i tradicionalista. Per tant, escollir unlook Coronel Tapioca –al qual només faltava el salacot– per visitar un país africà té molts missatges i cap de rebel –vesteixo (penso) com vull– o diplomàtic (respecte). O penseu que Borrell s’hauria permès assistir a una trobada amb un ministre francès, alemany o rus disfressat d’Indiana Jones?

A aquell que obra amb diplomàcia, se li reconeix una gran elegància (serenor). L’acompanyen certa independència i silenci. Escolta i observa més que no parla i quan verbalitza alguna cosa és per reflexionar o concloure. En aquest sentit, nomenar Josep Borrell cap de la diplomàcia europea resulta tan sòrdid com col·locar Christine Lagarde (de color taronja, com Donald Trump, i causant de la misèria que es pateix encara per les cruels mesures anticrisi que va engegar com a directora de l’FMI) de presidenta del Banc Central Europeu.

En diplomàcia, l’última estratègia que es pot fer servir és posar fi al diàleg (ruptura de la relació). I fa uns mesos, com a ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell va abandonar una entrevista de la televisió alemanya perquè, segons ell, el periodista “estava mentint”. Les preguntes que havien alterat tant el ministre estaven relacionades (evidentment) amb Catalunya, amb la presó preventiva dels líders independentistes i amb la possibilitat de reformar la Constitució per introduir el dret d’autodeterminació. Borrell va demanar que es parés l’enregistrament de l’entrevista, es va treure el micròfon del coll de la camisa i va marxar. Van ser els seus assessors els que el van convèncer que hi havia de tornar. Si les dades de l’entrevistador del programa Conflict Zone eren incorrectes o falses, n’hi havia prou amb rebatre-les, oi?

On tots vau poder escoltar la seva polèmica reflexió sobre els Estats Units –“l’únic que van fer va ser matar quatre indis”–, els que ens dediquem a llegir els gestos vam comprovar, a més, la sinceritat de la seva banalització verbal sobre un dels més brutals genocidis de la història: arronsar-se d’espatlles (indiferència), palmells de la mà oberts (franquesa) i boca buldog (tristesa), però amb un “puf” final (menyspreu). I aquell dia que es va referir al conflicte català amb el símil d’una ferida oberta que calia cosir, però que abans s’havia de desinfectar, va acompanyar la seva recomanació amb una mà que feia una frega corrosiva i que més que netejar (prendre cura), irritaria i perjudicaria (un “et fa mal?” amb somriure pervers) qualsevol.

Quan acabem de conèixer una persona amb qui haurem d’interactuar (sobretot si hem de dependre del seu criteri) ens preguntem inconscientment dues coses. La primera, si és intel·ligent, i la segona, si és de confiança. I és més important esbrinar ràpidament si l’altre és de fiar perquè si no ho és, i a més és astut, ens devorarà. No sé quants cops he hagut de sentir a dir que Josep Borrell és una persona privilegiada mentalment. En aquestes llargues converses d’anàlisi sobre el socialista m’han arribat a exigir que havia de reconèixer que és un dels polítics amb més nivell. Aparentment, però, en el meu terreny no li trobo el què. És més, les seves formes revelen una discapacitat emocional que, segons el meu parer (judici), no l’incapaciten com a home llest, però sí com a líder intel·ligent emocionalment. I l’estupidesa emocional, cal conscienciar-se’n, és una xacra per a la nostra espècie.

Amb tot, que Josep Borrell sigui el responsable de la diplomàcia europea sembla un acudit..., però d’aquells que no fan gens de gràcia.

Font: https://www.lrp.cat/opinio/article/1631247-borrell-el-diplomatic.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els independentistes no saben què és pitjor | Jordi Barbeta

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Barbeta

Fent un esforç per no desconfiar, que motius no en falten, podríem dir que el desig –o el somni– de la independència de Catalunya és la única idea compartida pels diferents grups que es declaren independentistes. Pel que fa a tota la resta, o estan en desacord o no saben ben bé què s’ha de fer i, per si de cas, es porten la contrària. No hi ha moviment independentista en el sentit estricte perquè no hi ha una estratègia clara per arribar a la independència ni sobre quin ha de ser el proper pas. Tampoc és clar el paper que correspon als presos i als exiliats, ni com ha d’actuar el Govern de la Generalitat i com s’haurà de respondre a la sentència del Suprem.

Les contradiccions són bastant generalitzades. Sense anar més lluny, tots els líders polítics s’han omplert la boca cridant a “implementar el mandat de l’1 d’octubre” i a continuació reivindiquen un altre referèndum acordat amb l’Estat. En què quedem? L’autodeterminació s’ha fet o no s’ha fet? Precisament, en el debat sobre quina ha de ser la resposta a la sentència del Suprem, va guanyant terreny la idea que el president Torra convoqui un altre referèndum, en la línia del “ho tornarem a fer”. Uns altres prefereixen anar a eleccions potser perquè pensen que les guanyaran, però ningú no té gaire pressa perquè el que més por fa és perdre la feina.

A més, el conflicte dels independentistes catalans és amb Espanya i el que ara mateix pertoca decidir és quina estratègia han de seguir al Congrés dels Diputats atesa la situació d’incertesa respecte de la investidura de Pedro Sánchez i la possibilitat d’unes noves eleccions generals. És evident que el conflicte català manté bloquejada la política espanyola des de fa gairebé deu anys i en això les diferents opcions estratègiques estan més clares que no pas expressades públicament.

Rebutjar la investidura de Pedro Sánchez i atiar la inestabilitat fins que l’Estat s’assegui a negociar o facilitar la investidura i negociar els indults. Aquesta és la qüestió

L’opció A es basa en la convicció que Espanya no pot tirar endavant mentre duri el conflicte amb Catalunya i consisteix a mantenir la tensió amb l’Estat en tots els fronts: català, espanyol i europeu. Atiar la mobilització i sobretot contribuir a la inestabilitat per demostrar que Espanya no sortirà de l’atzucac mentre l’Estat no s’assegui a negociar un acord polític. En aquest sentit, l’opció dels diputats independentistes al Congrés ha de ser de bloqueig i, per tant, votar en contra de qualsevol investidura presidencial, i si, malgrat el rebuig, Pedro Sánchez surt elegit president del Govern espanyol, impedir com sigui la governabilitat fins a forçar-lo a acceptar les exigències sobiranistes principals.

L’opció B és tot el contrari. Es considera que, atesa la posició dels tres partits de la dreta espanyola, que només pretenen acabar amb l’autogovern català, l’únic interlocutor vàlid és Pedro Sànchez i, per tant, cal facilitar-li la investidura com a prova de la predisposició al diàleg i immediatament després, convençuts que la sentència serà severa, negociar prioritàriament l’indult dels presos, que és la condició sine qua non per estabilitzar políticament el país i reprendre la negociació estrictament política.

D’això parlen aquests dies el president Puigdemont amb el president Torra i amb el president Mas a Waterloo i a Lledoners el vicepresident Oriol Junqueras, amb el president Torrent i el vicepresident Aragonés, uns i altres sense cap intenció de posar-se d’acord.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-barbeta-independentistes-no-saben-que-es-pitjor_401488_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La torradora d’Àlex Hinojo | Bernat Dedéu

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Bernat Dedéu 

De l’excel·lent documental Llenguaferits del 30 minuts del passat diumenge, la terregada de Twitter i tota quanta xarxa-on-perdre-el-temps n’ha viralitzat un fragment en què el nostre grandíssim viquipedista en cap, l’Àlex Hinojo, situava la necessitat de poder adreçar-se en català a màquines i andròmines com una garantia indispensable del futur de la nostra llengua. En Kippelboy ho va exemplificar amb una torradora per fer-se entendre millor, però la idea es podria aplicar a qualsevol dels dispositius amb què ens adreçarem verbalment en un futur gens allunyat i als quals, només faltaria, hem de poder-nos dirigir en català. La idea semblaria entenimentada fins i tot a un napbuf; a saber, els idiomes s’han d’adaptar i han de poder-se emprar naturalment quan afrontem canvis als mitjans d’ús corrent. Però al país de la ruqueria perpètua, ai las, tot costa una mica més.

Que una gran part del món polític espanyolista (inclosa l’esquerra xupiguai que s’indigna quan una foca mor injustament, però per a qui vetllar per la salut i pervivència d’una llengua li resulta una cosa massa rural o, com diria el meu estimat amic Bassets, “del catalán de payés”) s’hagi dedicat a escarnir l’Àlex indica com n’ha estat d’adequada la programació d’aquest, insisteixo, magnífic programa. Perquè sota la broma crítica a allò que diu l’Àlex, que com tot el que sosté és d’una gran intel·ligència, hi ha la sempiterna noció segons la qual les llengües minoritàries no haurien de tenir accés als mecanismes tècnics, dispositius i digitals del món global. Dit amb menys pedanteria, que això del català hauria de resignar-se a ser una llengua menestral per xerrar sobre naps i cols, però pel que fa a la física quàntica o l’existencialisme hom hauria de parlar l’espanyol per sistema.

L’Àlex Hinojo situava la necessitat de poder adreçar-se en català a màquines i andròmines com una garantia indispensable del futur de la nostra llengua

De fet, la torradora de l’Àlex exemplifica una de les millors idees d’aquest Llenguaferits. A Catalunya, l’ús del català en àmbits de la cultura especialitzada, com ara el de les editorials independents o el teatre, té una salut envejable i robusta. Però és en els productes i emissors de consum massiu, com ara a Youtube o en fenòmens com els mems, on el català és pràcticament invisible. Fallem a tot arreu, en aquest sentit? Doncs no, perquè la Viquipèdia en català (precisament gràcies a pencaires com l’Hinojo) ja té més de 600.000 entrades i és al Top 20 mundial de llengües més emprades a la Wikipedia. Ras i curt, això vol dir que on el català pot córrer lliure, sense cap mena de restriccions ni l’assetjament de l’administració espanyola, pot competir sense cap problema amb les primeres llengües del món. Tot això, insisteixo, mercès a la feina dels seus autors anònims.

L’Àlex Hinojo ha iniciat 12.000 d’aquests articles i n'ha col·laborat en més de 60.000; de fet, no passa un sol dia sense escriure’n un de nou quan veu que a la Viquipèdia manca un concepte o un nom interessant pel saber col·lectiu. Aquesta feina titànica és d’una importància vital, atès el nombre ingent d’adolescents, joves i professors que ja no consultem les enciclopèdies consuetudinàries –en paper– sinó que viatgem directes a can Google perquè ens resolgui els dubtes. L’Hinojo, en un país normal, acumularia moltes més estàtues que acudits. I creieu-me, si jo fos el propietari d’una editorial, d’una empresa de màrqueting o de comunicació, el primer que faria, cagant llets, és fitxar-lo com a directiu i pagar-li tota quanta torradora necessiti per exercir la seva feina. Un objecte que, per cert i com no podria ser d’altra manera, ja té la seva corresponent entrada a la Viquipèdia.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-torradora-alex-hinojo_400261_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La batalla de Luxemburg, més enllà d’una jugada mestra | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Sí que reivindicaré que la gent que en aquest país sempre hi va, hi va i hi va i no es rendeix mai, personalment, és la més realista que he conegut»

Vicent Partal

Vivim hores tenses entorn del paper que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea pot tenir en el procés d’independència. És normal, I també és normal que es visquen amb una certa angoixa i desconcert. Ahir, per exemple, vàrem rebre tres notícies seguides diferents, totes elles importants i contradictòries.

Primer va ser l’admissió per part del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del recurs que el president Puigdemont i el conseller Comín havien presentat contra la decisió del president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, d’impedir-los l’acreditació com a eurodiputats. L’admissió va ser molt ràpida, com correspon a un sistema judicial modern, només quatre hores, i implicava que la violació dels drets polítics a Espanya arribava finalment a la màxima instància judicial de la Unió, tal com feia mesos que s’intentava. És una gran notícia perquè trenca una barrera enorme: és molt difícil arribar al Tribunal de Luxemburg si no ets un estat i és vital arribar-hi per posar pressió contra les violacions dels drets democràtics que patim.

Però més tard, al vespre, el tribunal va fer públic que no acceptava les mesures cautelars demanades pels dos eurodiputats de Junts per Catalunya, que els haurien permès de ser presents avui a Estrasburg. I això va fer que l’impacte positiu del matí es tornàs negatiu al vespre, especialment quan els mitjans espanyols ho van començar a celebrar, en vibrant contrast amb el seu silenci del matí a la primera de les notícies.

El text publicat pel tribunal és una mala notícia, perquè fa seu completament el discurs espanyol, més enllà del que era previsible. Però no és significatiu respecte d’allò que puga ser el resultat final, ni encara menys és decisiu. El document, com és habitual, deixa clar que aquesta decisió no implica res sobre la que el tribunal prendrà quan analitze el cas. I aquesta és la batalla prevista i decisiva, la que marcarà el futur. Cal tenir en compte que la decisió sobre les mesures cautelars ha estat presa per un sol jutge i sense audiència a les parts. En canvi, la decisió final i bona la prendrà una sala amb múltiples magistrats que escoltarà tots els arguments, en un context més favorable però molt més lent.

Ara, doncs, s’obre un període que podria durar any, en el qual si no hi ha grans sorpreses Puigdemont i Comín no podran ocupar els seus escons i hauran de pledejar durament a Europa. Quan Puigdemont va ser detingut a Alemanya era el març del 2018 i el tribunal no va resoldre que no era culpable ni de rebel·lió ni de sedició fins el juliol d’aquell any. Van ser mesos d’espera tensa en què el president no podia abandonar Alemanya i havia d’estar localitzable constantment per la justícia. Però l’angoixa de la detenció, del seu pas per la presó i dels mesos d’espera sobre la decisió del tribunal s’oblidaren completament quan se sabé el resultat transcendental de la sentència. Ara tornem a ser en un primer estadi d’una decisió que ho pot canviar tot i per tant haurem d’esperar, els qui ens limitem a observar, i hauran de treballar molt els advocats, potser sense aixecar tantes expectatives com aquesta vegada han creat en la gent potser d’una manera excesiva.

Però entremig ahir encara va passar una altra cosa, una mica sorprenent, relacionada amb el mateix tribunal de Luxemburg. Va ser l’anunci, a mig matí, que finalment el Suprem espanyol s’adreçava al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per a demanar-li si havia d’alliberar Oriol Junqueras després d’haver estat proclamat eurodiputat i apartat arbitràriament de la llista, igual que Puigdemont i Comín.

Cal recordar, i és important fer-ho, que ni la fiscalia ni l’advocacia de l’estat no volien que el Suprem formulàs la pregunta, demanada per l’advocat del vice-president Junqueras, i que també el tribunal havia refusat intents anteriors de consultar Luxemburg, tot afirmant que l’afer és espanyol i no n’han de fer res. Tanmateix, la pregunta és obligada, com ja havíem dit mil-i-una vegades, i el Suprem amb el seu gest finalment acata un fet transcendental: que la instància superior que ha de resoldre judicialment el cas català és fora de l’estat espanyol. Com en el cas anterior, caldrà esperar la resposta i veure quant de temps passa abans no arribe. Però la porta s’ha obert definitivament. Després de mesos i mesos en què l’estat espanyol ha negat que els tribunals europeus tinguen la clau de tot plegat, ara la realitat s’ha imposat. No tan favorablement com voldríem, però de manera indiscutible. Després de la farsa del judici, Luxemburg parlarà. Els advocats i la pressió han forçat l’estat espanyol a resignar-se a jugar en el camp on no volia jugar. Deixem, doncs, que la partida comence i estiguem ben atents.

I dit tot això una abraçada gran i un gràcies enorme a tots els qui han anat fins a Estrasburg a manifestar-se avui. Ahir el director de l’Agència Catalana de Notícies va publicar un fil a Twitter arran de la denegació de les mesures cautelars demanades per Puigdemont i Comín, amb un comentari especialment desafortunat, sobretot provenint del director de la que se suposa que és l’agència pública d’informació. El seu fil semblava ignorar que el tribunal no ha entrat en el fons de la qüestió i donava per fet, inexplicablement, que no hi ha res a fer i afirmava que l’independentisme ha d’admetre que ‘la jugada mestra és una via morta’ i que cal ‘realisme’.

Amb l’expressió ‘jugada mestra’, entenc que el director de l’ACN es referia a l’estratègia de Puigdemont i supose que també de Comín, però no ho sé. I dic que no ho sé perquè –com és notori– l’expressió és un recurs despectiu que s’ha fet servir sovint, sobretot en els entorns d’ERC, per a referir-se a l’estratègia de l’exili. O més aviat de l’exili, diguem-ne, belga. Si és així i no m’equivoque, el comentari és ben sorprenent. Perquè la via de l’exili belga, i no parle per tant de Junts per Catalunya sinó d’alguna cosa que va més enllà, ha aconseguit una llista notable de victòries electorals i judicials, entre les quals la sentència de Slesvig-Holstein o la recent derrota de la Junta Electoral espanyola pel que fa les europees, victòries que de moment són un contrast amb la humiliació que es viu a l’interior.

Quant al realisme,estic segur que ell mateix serà capaç de reconèixer, mirant-s’ho amb calma, que el comentari és poc elegant i, si puc dir-ho sense que s’entenga malament, prepotent. Referir-se a allò que pensen o volen unes altres persones com a irreal no és bo, però sobretot no és prudent. Dependrà. Dependrà de la voluntat que hi posen tots, els uns i els altres, i de les circumstàncies en què tots plegats ens anem trobant. I dependrà evidentment de l’esforç i de la capacitat de convenciment de cadascun dels actors que juguen en aquesta partida. Ja veurem qui té raó, qui guanya i qui acaba trobant el camí, però de moment avui hi ha un bon grapat de catalans que fa moltes hores que s’han desplaçat a Estrasburg, amb cotxes, autocars, avions o trens, sobreposant-se a la comoditat i la mandra. I que ho han fet perquè cal defensar la democràcia sempre i en tot moment i el dret de vot i representació, que això –i no la carrera política de ningú– és el que es troba amenaçat en aquest cas.

I a mi em sembla evident que tota aquesta gent no hi ha anat fanatitzada per cap jugada mestra, sinó impel·lida moralment en el més profund de la seua consciència de ciutadans responsables i compromesos. I ferma per la voluntat d’aconseguir la independència, no de paraula com un eslogan sinó de veritat. Evidentment, jo accepte que hi ha la possibilitat que això que faran avui siga erroni i que jo no sàpiga analitzar bé la realitat. Però fins i tot si fos així reivindique, i avui ho vull fer amb una contundència especial, que la gent que en aquest país sempre hi va, hi va i hi va; lluita, lluita i lluita; respon, respon i respon i no es rendeix mai, ni es lliura a l’adversari, ni es planteja deixar-ho córrer, ni pensa en cap altre horitzó que la victòria, aquesta gent, aquesta, és la més realista que he conegut mai. I només mereixen admiració i respecte. Perquè saben a la perfecció i millor que ningú el que hi ha en joc i el que costa tot això que des de fa ja tants anys estem fent.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/batalla-luxemburg-mes-enlla-jugada-mestra-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Mig bri d’esperança? | Joan Ramon Resina

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Sucumbint a la por, i en conseqüència a l'oportunisme, l'independentisme institucional bascula impúdicament cap a la conformitat amb els designis de l'estat»

Joan Ramon Resina

Si la primera vegada que es comet una calamitat pot considerar-se un malencert, la segona vegada ja és un destí. Quan ERC i el PDECat van malmetre l’avantatge moral de l’independentisme regalant la presidència a Pedro Sánchez, la precipitació podia atribuir-se al pànic escènic. La impopularitat de Rajoy era tan gran que els partits independentistes podien creure amb algun fonament que el seu electorat no els ho perdonaria si deixaven passar l’oportunitat de revenja. Una revenja, tanmateix, tan abrandada com estèril, perquè és de poca-solta damnificar-se un mateix pel gust de fer mal a un altre. I així va anar la cosa, si es tenen en compte les reaccions als mitjans internacionals quan Sánchez va tallar l’aparença de diàleg i convocà eleccions, apareixent com a víctima dels independentistes per la negativa d’aquests a aprovar-li el pressupost de franc. En vista de la recuperació del PSOE i l’acceptació internacional de la versió més cínica d’un Sánchez víctima de la intransigència catalana, s’haurà de convenir que la decisió de votar-li la moció de censura fou estratègicament un tret al peu, que posà el llistó de la independència molt més alt i molt més lluny que no era abans. Però ara que les circumstàncies es repeteixen en virtut de l’aritmètica, la rendició dels independentistes al xantatge de ‘o jo o la dreta’ ja no pot atribuir-se a cap decisió impulsiva. Menys encara en veient la fèrria consigna del PSOE d’aïllar l’independentisme fent taula rasa del concepte d’esquerres, al qual ERC s’arrapa en la seva pugna per l’hegemonia de l’espai nacional.

La dèria d’ERC per pactar amb el PSOE i aliar-se de totes passades amb els comuns, com si el proppassat dia 15 no hagués existit, no deixa cap marge al dubte. L’actual ERC s’empassarà tants gripaus com calgui per encarnar el poder autonòmic en una estratègia d’aggiornamento ja impossible de dissimular. ERC, en combat obert contra l’estratègia d’internacionalització de Puigdemont, s’ha decantat per la burocratització de l’independentisme, recuperant la política del peix al cove, sempre que aquesta formació pugui fer de comodí del socialisme espanyol.

Una vegada més, Esquerra ho adoba amb sofismes de manual. ‘Cap demòcrata no vol que el feixisme governi al seu país. Nosaltres tampoc’, digué Oriol Junqueras en una conferència de premsa a Soto del Real, establint les directrius del seu partit pel que fa a la col·laboració amb els socialistes. Frases com aquesta són la prova que el debat polític ha estat substituït pels eslògans que nodreixen els mitjans de masses, infantilitzant les idees i reduint la comunicació a un enfilall de fragments de so, més propis de la comercialització dels mitjans que no de l’argumentació intel·lectual. És el mateix camí pel qual es crea la imatge d’un polític (o quan convé es destrueix), basant-se en una expressió treta de context i multiplicada pels altaveus d’una premsa venal.

En lloc de denunciar incansablement la deriva autoritària del Partit Socialista, garant de la repressió del Primer d’Octubre, de l’aplicació del 155 i de l’empresonament de Junqueras mateix, juntament amb més polítics, ERC ha triat d’emblanquir-lo, separant-lo categòricament dels seus competidors a l’espai espanyol. Aquesta tria és, segons Tardà, ‘mig bri d’esperança’ per a poder mantenir viva la ficció del diàleg amb l’opressor. Agafar-se a aquest mig bri en plena caiguda en la irrellevància dins la política de l’estat no és possible sense subordinar l’ètica a una finalitat estratègica, que difícilment es pot entendre com res que no sigui una capitulació. Abdicant la força moral del Primer d’Octubre i renunciant a la dignitat que dóna ser empresonat per una causa justa, una ERC a la deriva no sols perd autoritat moral amb els seus pactes fàustics, sinó que la cedeix a l’estat. El resultat a curt termini d’aquesta dissolució dels principis en nom del pragmatisme és l’autoconstitució com a pal de paller, metàfora d’una elasticitat ideològica que tot ho aprofita i que, més que un programa, és una crida a l’agnosticisme. En aquest sentit, el catolicisme de Junqueras, com el montserratisme de Pujol, no és la disciplina espiritual que històricament ha sostingut els adalils de les lluites nacionals o pels drets civils, els Ghandi, King o Mandela, disciplina que potser no era pas tan retrògrada quan la recomanava Torras i Bages, com s’ha proclamat des del laïcisme.

A falta de la fe necessària en la pròpia causa –raó última de la lluita fratricida per les despulles de l’autonomia–, els partits es prostren davant els ídols del dia. Mancats d’idees per a encarar el futur i d’una convicció a prova d’exilis i presons, s’emparen de totes les causes i totes les idees que passen volant, fent del pluralisme un dogma que no obliga a res. Convertit en calaix de sastre del pensament polític, el pluralisme esdevé un subterfugi per la manca de compromís amb cap canvi real de les estructures de poder. Per exemple, llegim esparverats que de la idea democràtica de la meitat més un s’ha passat a la utopia inclusiva, que diu que la independència no és legítima si no la vol tothom. Així és com la manca d’ideologia vestida de multiculturalisme reforça l’elit, que obté diverses victòries d’una sola tirada: la degradació dels salaris amb la importació de mà d’obra eminentment explotable i la consegüent dissolució de la classe mitjana, que concentra el gruix de l’independentisme. I encara, amb la proletarització d’aquesta classe i l’eixamplament de la base dels desclassats s’enforteix el feixisme. L’elit hi guanya també la fractura de l’independentisme, atacant-lo en el front de la identitat amb l’estratègia de repetir incessantment les acusacions de racisme i ‘supremacisme’, a fi d’aïllar i afeblir l’única força ara com ara capaç de pertorbar el seu poder. En aquesta estratègia, els comuns hi fan un paper tant o més decisiu que Ciutadans, com s’ha comprovat amb l’explotació que han fet els mitjans unionistes dels moments de tensió a la plaça de Sant Jaume el 15 de juny, escridassades altrament comprensibles per allò que acabava de passar al Saló de Cent.

De l’independentisme majoritari aviat es podrà dir allò que dèiem dilluns passat de la progressia. Incapaç de mantenir el torcebraç amb l’estat després del 3 d’octubre de 2017, i havent malbaratat una segona oportunitat el 21 de desembre, ha intentat convertir en pàries els exiliats que, per bé o per mal, eren els artífexs possibles de la revolta després de l’aplicació del 155. Sucumbint a la por, i en conseqüència a l’oportunisme, l’independentisme institucional bascula impúdicament cap a la conformitat amb els designis de l’estat, complint les condicions necessàries per algun dia seguir la petja de l’autonomisme i ser escombrat per la història. Només és qüestió de temps, i tot i que el temps és molt avar en política, no ho és prou per a dissuadir els ambiciosos. Però aquests en el pecat ja duen la penitència, perquè, atacant el radicalisme que representa l’honestedat dels principis davant la corrupció dels mitjans, maten la consciència que els assenyalava el nord. Quan hagin acumulat prou mostres de subjecció al poder i buidat de contingut el seu missatge, es trobaran, ells també, que ja no tenen res més a dir.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/erc-mig-bri-esperanca-opinio-joan-ramon-resina/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial