Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 12 de novembre de 2018

Estratègia i acció republicana: Què podem fer ara? | Agustí Barrera

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



L’opuscle editat per Poble Lliure té un total de 16 pàgines, porta la data d’edició, abril 2018. Països catalans. www.poblelliure.cat . Els temes tractats estan distribuïts en 3 apartats, 1.- Introducció. 2.- Desplegar l’estratègia i acció republicana. 3.- Consideracions finals.

Punt 1.- Es fan unes consideracions sobre les característiques d’aquest Estat oligàrquic, del qual es diu que no només no té cap projecte polític per a Catalunya, que no sigui l’espanyolització, la repressió, la guerra psicològica i la catalanofòbia. Davant d’aquesta situació, hem de persistir en l’objectiu de l’Estat republicà, que ens permetrà recuperar la cultura nacional i acabar amb l’espoli econòmic.

L’Estat es troba en una situació de fallida econòmica, amb un endeutament astronòmic, desprestigi internacional, una situació de corrupció generalitzada en tots els àmbits socials, i el poder judicial al servei de l’executiu. En aquest context, l’ independentisme s’ha de dotar d’una estratègia de ruptura que prevegi les característiques de l’enfrontament, entre el projecte republicà i l’Estat i en valori les millors condicions.

Resulta difícil d’entendre que sectors del “sobiranisme”, no vulguin reconèixer el veritable caràcter de l’Estat, autoritari, amarat d’un nacionalisme unitari excloent. Per això, l’Estat, mai s’avindrà a aturar l’espoli econòmic del nostre poble,  font de la seva supervivència política. La República catalana és l’única via factible, i la seva construcció només serà possible a través de la confrontació democràtica, entre un poble organitzat i un Estat en crisi.

Punt  2.- Cal construir institucions que puguin recollir la voluntat popular, i fer-la efectiva a diferents nivells, alhora que estructures per a poder desplegar el projecte republicà.  Aquestes eines d’institucions republicanes serien:

L’Assemblea de Representants del Poble Català
Òrgan que hauria d’agrupar els representants electes, en el Parlament català, espanyol i europeu, així com els representants municipals.

El Consell de la República
Instrument executiu de desplegament de la República catalana, hauria d’agrupar representants de partits i entitats, compromeses amb el règim republicà.
Coordinar l’acció a les institucions del règim, en una línia republicana
Garantir alcaldies i governs republicans, implantant polítiques d’igualtat social.

Lluita antirepressiva
Cal integrar els judicis i empresonaments, com un front més de lluita per la República i el dret a l’autodeterminació.

Desplegar una política internacional audaç
En el context internacional, cal cercar aliats en la denúncia de la política repressiva de l’Estat espanyol. Potser caldria considerar la reedició de la Carta de Brest (1975), adequada a les característiques actuals. En el marc de l’Estat s’hauria d’analitzar si és possible un Pacte Galeusca (1933), com a eina de resistència anti-colonial.

Congrés Nacional del Poble Català (CNPC)
Entès com a òrgan unitari, on unificar totes les iniciatives en una sola proposta organitzativa de les realitats territorials, sectorials i cíviques. El Congrés seria l’espai on debatre i confluir, en les anàlisis i propostes d’acció.

Activar el procés constituent
Les dinàmiques populars del 1 d’octubre han de créixer agrupant el màxim de sectors socials, mitjançant debats que vagin dibuixant al República des de baix. L’ecologisme, la preservació del territori, el dret a l’autodeterminació com a forma d’exercici de la democràcia, la denúncia del paper de CCOO i UGT com agents al servei del capital i la construcció d’un sindicalisme nacional són els eixos de treball bàsics

Lluita contra l’ocupació, resistència no violenta i boicot
Perquè la República catalana sigui una realitat, cal desfer la situació d’ocupació militar, administrativa, judicial, cultural, econòmica, (espoli), que imposa models polítics i socials aliens a la voluntat de la majoria de la població . L’economia és a la base de l’ocupació, l’espoli fiscal, és la raó de l’ocupació política. Als Països Catalans l’ocupació es va iniciar amb els Borbons (1707, 1714, 1715) i la derrota de les institucions de la Terra. El segon període fou el 1939 amb l’ocupació del nostre territori per l’exèrcit franquista, i el  manteniment del seu aparell jurídic, administratiu, repressiu, que no fou depurat durant  la Transició, i s’ha mantingut,  maquillat, en les estructures actuals del règim del ’78.

La gestió de l’ocupació té lloc per mitjà del poder polític i administratiu de l’Estat, que ve reforçat per les estructures d’algunes empreses creades durant el franquisme o amb capital de règim monàrquic, Correus, Telefònica, Renfe, Adif, Iberia, subsidiàries d’una ideologia d’inspiració franquista. Aquestes empreses agrupades a l’entorn del complex IBEX-35, són empreses extractives de les quals és difícil escapar, perquè són els serveis necessaris d’ús quotidià.

Punt 3.- Actualment la contradicció fonamental, és entre el poder ocupant ( el règim monàrquic corrupte) i la defensa de la República catalana. Només la mobilització, la resistència i la desobediència, alhora que les accions de  denúncia de l’ocupació, del sistema judicial i dels partits implicats en l’ocupació, ens acostaran al reconeixement del nostre dret a l’autodeterminació.

Cal incentivar l’abandó de les companyies de l’IBEX-35, i passar-se a empreses autòctones o neutrals.

El subtítol de l’opuscle que ressenyem, “Què podem fer ara?”  té un cert ressò del “Què fer” (1902) de V.I. Lenin, tot i les diferències en el temps i el context polític. Hom pot considerar “Què fer”  com a una guia per a l’acció emmarcada dins  l’àmbit del socialisme revolucionari, el text fixarà la línia d’actuació política del moviment comunista tot al llarg del segle XX. L’atenció a la necessitat de la lluita ideològica i contra el revisionisme polític. L’anàlisi científica de la realitat, la crítica al capitalisme i a les concessions teòriques que permeten renunciar a la revolució socialista, junt amb la condemna de la concepció economicista, gremial de la lluita de classes, són els eixos fonamentals del text.

Font: https://www.llibertat.cat/2018/11/estrategia-i-accio-republicana-que-podem-fer-ara-43516

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 11 de novembre de 2018

Els ofesos professionals | Àlex Ribes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els ofèn l'humor. O millor dit, els ofèn EL TEU humor, perquè ells bé que se'n poden riure del que els doni la gana.


És autor del blog Societat Anònima. El seu llibre 'Benvolgut, o no' (Viena Edicions) és un recull de respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació.

Són els ofesos professionals. No els miris. No respiris al seu costat. No t’hi acostis massa. S’ofenen. La teva presència els ofèn. Els ofèn que pensis el que penses o que sentis el que sents. Els ofèn que parlis una llengua que no entenen o que escriguis paraules en un altre idioma perquè el seu… oh, el seu! El parlen moltes persones i tu vols acabar amb ell a força d’utilitzar “el teu dialecte regional”. Maleducat! Ofensiu!
Els ofens quan poses en dubte el seu marc mental, els seus prejudicis o allò amb què van créixer. Els ofèn l’humor. O millor dit, els ofèn EL TEU humor, perquè ells bé que se’n poden riure del que els doni la gana. Només faltaria, súbdit, vassall, gentola! Haguessis guanyat la guerra!
Els ofèn la ironia perquè mai estaran en condicions de comprendre-la. S’ofenen amb les teves rialles. Què dic rialles? Els ofèn un somriure, un gest gairebé imperceptible de no acceptació d’allò que proclamen als quatre vents. L’humor com a ofensa en una societat encantada d’haver-se conegut. La broma rebel, l’acudit enginyós, l’actitud iconoclasta… els ofenen.
S’ofenen. Però molt. S’ofenen molt fort. Vigila amb els seus símbols! La bandera, l’himne, la sacrosanta fundació de l’imperi en el qual no es ponia el sol. No en facis broma. Els ofèn. Que t’he dit que no hi bromegis! Són sensibles. S’ofenen, els ofesos professionals. L’epidermis gairebé invisible, fina, molt fina. No t’hi acostis amb una ploma i la posis sobre la seva pell. Mamà, pupa. S’ofenen.
Els ofesos professionals que et diuen catalufopaletolazi o escòria quan en tenen ocasió, s’ofenen. Ells són l’últim baluard de l’educació universal. La civilització se n’anirà en orris, però ells seguiran allà, amb la seva elegància i discreció, amb el seu savoir faire, perdonant-te la vida, subjectant-se el paquet per calibrar el pes del món, lluint pèl en el pit i mastegant un escuradents.
A simple vista no semblen tan sensibles, però ho són. Els ofesos professionals mai parlen sense calcular el mal que poden fer, però quan el discurs és al revés tot els ofèn: el rap, els llaços grocs, les xiulades, els gags còmics, els himnes aliens, les identitats alternatives, la paraula “llibertat”, les pancartes que demanen democràcia… Els ofèn la veritat quan posa en dubte les seves mentides. Els ofens tu. Els ofenem nosaltres, que tenim el vici de viure i d’intentar aconseguir certes quotes de lliure pensament per poder ser allò que vulguem ser.
Són els ofesos professionals. Suposo que en coneixes algun.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 9 de novembre de 2018

S'usa l'actuació de la Unitat Militar d'Emergències en els desastres per fer espanyolisme? | Miquel Payeras

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Representants dels bombers mallorquins denuncien públicament que en els últims grans desastres, el de Sant Llorenç i el gran incendi d'Andratx de 2013, foren discriminats en favor de l'actuació de la Unió Militar d'Emergències (UME).

Efectes de la torrentada a Sant Lloren | Isaac Buj
El passat 9 d'octubre el poble mallorquí de Sant Llorenç des Cardassar, com és conegut, va ser víctima de la fúria de la naturalesa en forma de pluges molt intenses que provocaren una salvatge torrentada. Amb el resultat final de 13 persones mortes i uns danys que s'han calculat en prop de 100 milions d'euros. Fins aquí la història més coneguda. Allò que no és de comú coneixement són les queixes dels professionals que més excel·leixen a l'hora de socórrer els ciutadans: els bombers. Unes queixes que fan referència al fet que, al seu parer, foren marginats a favor de la presència de la Unitat Militar d'Emergències (UME).

Així es desprèn per força de les paraules que els representants dels bombers de l'Ajuntament de Palma, Sergi Morcillo, i del Consell de Mallorca, Carlos del Río, varen dir davant dels micròfons del programa de tertúlia Al Dia, d'IB3-Ràdio aquest divendres, dia 2 de novembre. Els dos professionals foren convidats a la ràdio pública per debatre amb periodistes sobre les mobilitzacions que porten a terme els bombers de les Illes -i que els havia fet manifestar-se el dimarts anterior davant del Parlament- des de fa setmanes a través de les quals reivindiquen l'aprovació d'una llei que coordini els distints cossos que hi ha a Balears, que en el seu conjunt ocupen menys de 500 efectius. Segons asseguraren, és “imprescindible pel bé dels ciutadans una llei així que fa anys i anys que reclamem, que tots els partits diuen estar d'acord que cal aprovar-la però que, tanmateix, no s'aprova mai i ara acabem una altra legislatura igual que sempre”, deia Morcillo. El seu company assentia i afegia més tard que “el que reivindiquem és que quedi fitxat quants de bombers es necessiten a les Illes Balears per atendre correctament els ciutadans -tenim una relació bomber per habitant que és la meitat del que recomana la Unió Europea-, que creï els instruments de coordinació entre els cossos i un caramull d'aspectes que redundarien en la millora del servei als ciutadans”, deia Río.

Enmig de la tertúlia va sortir el cas de la torrentada del dia 9 a Sant Llorenç i la resposta dels serveis d'emergència. Morcillo afirmà que “en el nostre parc (de bombers de Palma) hi arribaren el mateix vespre més de trenta companys per oferir-se voluntaris per partit cap allà (Sant Llorenç) quan es va veure que allò era molt greu, però els nostres caps ens digueren que els deien (els polítics) que no calia, però després resultà que la Unió Militar d'Emergència fou activada i arribà a Sant Llorenç l'endemà de matí, i fins a l'horabaixa del dia 10 no s'autoritzà que un petit grup dels bombers de Palma es desplacés per ajudar. Com es pot explicar això? No ho entenem. No és només que tinguem homes per ajudar, és que tenim maquinària per traure aigua que es quedà en el parc quan era necessària a Sant Llorenç”. El seu company, Río, afegí que “en una emergència així la resposta durant les primeres hores és fonamental, amb els motors d’extracció d’aigua s’hagués pogut ajudar molt”.

Aquest setmanari demanà als dos professionals si al seu parer hi hagué una expressa voluntat política d'afavorir la presència de la Unitat Militar d’Emergències en comptes d'activar els recursos propis de bombers que hi ha a les Illes. Els somriures tristos dels dos professionals van ser molt més sincers i aclaridors que les paraules de compromís que sortiren de les seves boques: “el que jo dic és que nosaltres estàvem preparats per intervenir i no se'ns va permetre, que teníem maquinària que hagués pogut ajudar molt i quedà al nostre parc...”. Río, per la seva banda, afegí que “els de la UME tenen de tot el que necessiten, ja ens agradaria a nosaltres comptar amb el que ells tenen, i és gent molt bona, no tenim cap paraula de crítica cap a ells”, però deixà implícita la crítica cap a qui decideix qui ha d’actuar i qui no davant d’una emergència com la de Sant Llorenç.

És que per ventura hi ha una voluntat expressa d'usar la bona feina dels professionals de la UME com a una mena de recurs de propaganda política de l'Estat central? Si més no la sospita és més que pertinent per com se succeïren les intervencions d'ajuda a Sant Llorenç. Clar que per ventura va ser un cas aïllat i per tant no cal extreure conclusions apressades de tipus polític. Però Morcillo negà que hagi estat quelcom aïllat: “quan hi hagué el gran incendi d'Andratx (el juliol de 2013) els bombers de Palma no poguérem anar-hi a ajudar, tot i que estàvem a escassos quilòmetres, i –altra vegada- (els qui prenien les decisions) s'estimaren més que hi anés la UME”, que s'havia de despleçar -com el passat dia 9- des del Continent.

Tant a Andratx com a Sant Llorenç la presència de l’UME comptà amb un gran cobertura dels mitjans de comunicació espanyols que destacaren la presència militar a l’hora d’ajudar. Cap ni un dels quals, però, es feu ressò de les queixes dels bombers mallorquins als que no se’ls permeté ajudar. L'interrogant, que de forma implícita porta la sospita, és més que pertinent: s'usa la UME per fer espanyolisme?


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 8 de novembre de 2018

Hilari Raguer: “Algun dia els historiadors parlaran de la revolució dels llaços grocs”

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista amb el monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer, que va fer 90 anys l’agost passat.  Prepara nous llibres, rep força visites, escriu cartes als presos polítics i surt de Montserrat acompanyat. La pròxima sortida serà a Lledoners per veure Oriol Junqueras, amb qui projecta una història de l’Església catalana contemporània.

La biblioteca històrica del monestir, només accessible a les  visites especials

Sou nascut a Madrid.
Sí. La meva família era catalana i cristiana. Jo soc nascut a Madrid, però no hi vaig arribar ni a complir l’any. El meu pare de jove hi havia anat a treballar, es va casar allà, hi va néixer el meu germà gran i poc després de néixer jo els meus pares van tornar. Tota la família venia del Ripollès.

¿Hi havia algun vincle especial amb Montserrat?
Jo de jove pertanyia al grup Torres i Bages, el conciliari del qual era doctor Carreras, montserratí. Ens rebia l’abat Escarré, que aleshores encara es mostrava franquista, defensor de l’Alzamiento. Ens escoltava i s’enreia una mica de les nostres exaltacions. Al grup hi havia nois com Josep Maria Ainaud, Joan Raventós, Jordi Pujol, Francesc Casares i d’altres.

Porteu gairebé 75 anys a Montserrat. ¿Com vau decidir ingressar-hi amb 25 anys?
De petit havia tingut una formació religiosa. Però em feia por d’equivocar-me, sobretot de perdre la llibertat personal, tant si adoptava un compromís religiós com de parella. I demanava a Déu que jo faria la seva voluntat però que m’ho digués una mica més clar. Aleshores em vaig trobar que el 1951 em van detenir per un manifest independentista, i vaig anar a parar pres a Montjuïc amb un sumaríssim. I jo em preguntava: “¿M’està passant a mi, això?”

Com va anar la detenció?
Jo estava fent milícies universitàries a Sant Joan de les Abadesses, m’havia trencat el braç i havia vingut a Barcelona de permís. I va coincidir que era el dia de la vaga de tramvies, amb la qual no tenia res a veure, però sí que estava relacionat amb uns companys amb els quals fèiem activitats nacionalistes. D’acord amb ells, jo havia redactat un esborrany de manifest en nom de la FNEC, el sindicat d’estudiants nacionalistes, del qual en realitat jo no sabia ni que funcionés, aleshores. La policia em va detenir i la matinada del 2 de març em van portar a Montjuïc. Ja ho havia passat molt malament els dies que vaig passar a la comissaria, tant físicament (vaig rebre uns quants cops de puny) com moralment. A Montjuïc vaig pensar que seria pitjor. Però, com que aleshores formalment jo era militar -feia la mili-, i també per influència d’un oncle meu ben situat en el franquisme, d’alguna manera em van rebre com un “ compañero ”. Al comandant del castell -molt bèstia, pobre home- li estic agraït per com ens va tractar a mi i als meus pares. L’havien avisat perquè tingués preparada una cel·la incomunicada per a un pres perillosíssim... I quan em va veure, l’home em va dir: “ Ánimo muchacho, aquí lo peor són los primeros 30 años, luego el cuerpo ya se acostumbra ”. No saps com li vaig agrair aquella irònica cordialitat. Després mai ningú no em va fer un retret de tipus polític, tot i que sabien que era antifranquista i independentista. Fins i tot hi vaig fer bones amistats.

Quant temps s’hi va estar, pres al castell de Montjuïc?
Set mesos i dinou dies. Després, gràcies a influències, entre elles la del bisbe Modrego, vaig obtenir presó atenuada, que era presó a domicili. Podia sortir per a obligacions professionals i religioses. Sortia tant com volia. I comptava com a presó efectiva, de manera que quan, amb influència, vam arribar a aconseguir que el fiscal demanés només dos anys de presó, jo ja els tenia complerts. En un consell de guerra, en aquells temps, podia passar qualsevol cosa. Era terrible. Vaig tenir sort. I durant aquell temps d’impàs, acabada la carrera de dret, vaig treballar de passant amb un advocat laboralista.

Tot aquest període va desencadenar la decisió d’entrar a Montserrat.
Què hi havia més clar que això, per a mi, com a missatge? A Montjuïc, a més, em vaig sentir més lliure que els altres presos i que els que em vigilaven. No em penedia de res. Amb aquesta vocació de llibertat vaig assumir el meu compromís de fer vida al monestir, que vaig pensar que no podia ser pas pitjor que la presó [riu].

Aquesta reflexió que feu pot apel·lar als presos polítics d’avui.
Sí. Els escric a tots. Els dono coratge i ells també ens en donen a nosaltres. Saben que no són delinqüents i no estan penedits del que han fet per Catalunya.

Fa anys, en la primera visita que l’historiador Paul Preston feia a Montserrat per coneixe’l a vostè i al pare Massot, va venir acompanyat d’Albert Manent, que naturalment portava la veu cantant, per mi mateix i també per Joaquim Forn. No sé si ho recordeu.
Sí. En aquella visita vam anar al jardí. I en Preston estava una mica molest amb el fotògraf. No com jo, que he estat dòcil.

El monjo de Montserrat, Hilari Raguer / Xavier Bertral
El monjo de Montserrat, Hilari Raguer / Xavier Bertral

Exacte. I recordo que a en Forn, durant el dinar al refectori, se li va tacar l’americana. Va venir un monjo, tot en silenci, es va quedar l’americana i al cap d’uns minuts l’hi va tornar neta.
Miracle de la mare de Déu! [Riu.] Jo escric a tots els presos. Com que van fer un manifest conjunt, també els vaig fer una carta conjunta, enviada a cadascun amb algun comentari afegit personal en una postal de Montserrat. En Jordi Sànchez em va dir que la carta l’havia emocionat. Ara estic tramitant una visita a l’Oriol Junqueras, perquè abans de començar el Procés havíem parlat de fer una història de l’Església catalana contemporània. A ell el conec com a historiador, dels programes En guàrdia de Catalunya Ràdio. Ell n’era assessor. Sap de tot! Aquest projecte en comú havia quedat com penjat, i ara el voldríem reprendre. També és una manera de solidaritzar-me amb ell.

Seguiu sortint, viatjant.
M’han d’acompanyar i tornar-me. No em puc cansar massa. L’última sortida és una visita mèdica. [Riu.]

Porteu tota una vida vivint al monestir. ¿Com ha canviat, Montserrat?
Hi soc des del 1954. Hi ha coses que no canvien. La Mare de Déu és la mateixa. Malgrat la secularització creixent de la nostra societat, Montserrat continua sent un puntal i té una missió dins el nostre poble. Els santuaris són llocs de devoció, sovint personal: demanar, donar gràcies. Aquí també hi és, això. Però hi ha un altre aspecte que és col·lectiu, de grups: i no estrictament religiosos, també d’entitats civils, culturals, esportives. Creients i no creients. Això dona una força simbòlica a Montserrat. Durant el franquisme, sobretot el tardofranquisme, va ser un dels llocs on l’Església feia funcions de suplència. Les parròquies acollien trobades il·legals. Hi ha una tesi doctoral sobre personal polític del temps de la Transició format en organitzacions al voltant de l’Església, sobretot dels escoltes, on van adquirir uns valors, un esperit democràtic, un sentiment de llibertat.

D’una banda, en la vostra obra, fent recerca sobre l’Església i sobre Montserrat mateix, heu desmitificat certs aspectes, per exemple el mateix cas de l’abat Escarré; i de l’altra, la vostra figura dona sentit a aquesta catalanitat del monestir.
La meva figura? El dia de l’homenatge pels meus 90 anys, quan es va presentar el llibre que m’han dedicat, Escrits dispersos d’història, vaig dir: “No tinc estudis, llicenciatura ni doctorat d’història, ni tan sols tinc un màster, ara que van tan barats. M’he posat a fer d’historiador. Fa 60 anys que circulo per l’autopista de la història sense carnet de conduir i en direcció contrària. I estic convençut que porto la bona direcció. I que són els altres que estan equivocats. I per això he tingut unes quantes topades frontals. Però continuo endavant amb el cotxe abonyegat”.

Per què us vau posar a fer història?
Hi ha un antecedent remot. Als primers anys 40, a tercer de batxillerat, per a l’assignatura d’història d’Espanya teníem un llibre realment tronat. A casa, en canvi, n’hi havia un de Ferran Soldevila per a nens més petits que jo. En tinc un exemplar a la cel·la. A mi em va anar molt bé. M’extasiava amb el gravat final de l’Onze de Setembre. Em feia posar la pell de gallina. Soldevila parlava de la Renaixença, després de Prat de la Riba, i acabava dient: “Qui sap qui sap si entre els que llegiu això algun també té ganes de fer coses per Catalunya”. Van passar els anys i llavors van venir els estudis a París, on a través del contacte amb exiliats, alguns d’UDC, i sobretot amb Manuel de Irujo, vaig veure que el que es deia de l’Església sobre la Guerra Civil era equivocat, tant per part dels historiadors franquistes com dels republicans. I que era important i urgent investigar-ho. Des de l’any 60 no he parat d’investigar-ho. El més important crec que ja ho he dit. Però no paren de sortir documents i sempre miro de treballar a partir de documents, cosa que li dec molt a un altre historiador que no tenia títols universitaris, Josep Benet. La idea central d’aquestes recerques meves és que la revolta del 36 no es va fer per raons religioses: Benet me’n va donar la gran prova documental. S’havia llegit tots els comunicats de declaració d’estat de guerra a les localitats on hi va haver pronunciamiento i no n’hi ha cap on s’esmentés la religió. Clarament és una cosa afegida posteriorment. Benet deia que els de la FAI i altres assassins van servir amb safata a Franco el títol de cruzada, que li va ser molt útil.

Seguiu fent recerca?
Sí, sempre hi ha coses per veure. Últimament he pogut estar a l’Arxiu Secret Vaticà, que es posa a disposició dels historiadors per pontificats. Pius XI agafa els anys de la República i la Guerra Civil. No he hagut de canviar cap de les meves tesis, però hi he afegit molta més argumentació i testimonis. Només un cas concret sensacional: he trobat una carta del cardenal Pacelli escrita de part del Papa, adreçada al cardenal Gomà, dient-li que no publiqui la Carta Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol. Això és molt gros. És de finals de juny o primers de juliol del 37. Aquesta carta no va ser enviada, però està arxivada. A mà, en un cercle, diu “ sospeso ”. Tot i no haver estat enviada, té una gran importància històrica, perquè demostra que al Vaticà no li agradava la Carta Col·lectiva.

Per què no es va enviar?
Mirant les dates veig que la Carta Col·lectiva dels bisbes espanyols porta la data de primer de juliol, però no es va fer pública fins ben entrat l’agost. Al Vaticà s’assabenten que als bisbes ja els l’han enviada (teòricament era per als bisbes, però en realitat era propaganda internacional). No la donen a la premsa, tot i que ja estaven treballant frenèticament en les traduccions a les principals llengües, perquè havien de donar temps que els bisbes l’haguessin rebuda i no se n’assabentessin pels mitjans de comunicació. El Vaticà, per tant, quan veu que ja ha estat enviada, s’adona que ja no té marge per aturar-la. Però entre els dos cardenals catalans antagònics, Gomà i Vidal i Barraquer, el Vaticà feia molt més cas a Vidal i Barraquer, en un context en què els de Gomà són els que estan guanyant la guerra. I el mateix Gomà a finals de la guerra fa una sèrie de manifestacions en què veu que allò, el nou règim franquista, no va bé per a l’Església, i persones de la seva intimitat es mostren descontentes. Gomà, que era tradicionalista, coincidia amb el Vaticà en l’horror i fòbia a la penetració nazi. I el falangisme, encara que es presentés com a catòlic, imitava molt el feixisme.

El vostre dia a dia a Montserrat, com és?
Sempre m’he llevat molt d’hora, a dos quarts de sis, i vaig a matines. Després tinc un temps per a la pregària personal. A dos quarts de vuit tenim la pregària de laudes. En acabar d’esmorzar queda un temps de treball. A les onze hi ha la missa conventual. Per al treball ens aniria millor que aquesta missa anés a primera hora, però estem pendents dels peregrins, que venen sobretot de Barcelona i no arriben fins les onze. La comunitat dina a dos quarts de dues. A la infermeria, on soc ara, i que és la República Independent de la Infermeria, amb un règim autònom i molt ben atesos, tant del punt de vista mèdic com humà, dinem a la una. Després faig una migdiada honesta i tot seguit una llarga tarda de treball o lectura. L’ofici de vespres és a tres quarts de set i dura 30 o 40 minuts. A la infermeria sopem immediatament després (la comunitat sopa a un quart de nou). Després de sopar estic una estona veient notícies a la tele i vaig a dormir cap a quarts de nou, però acostumo a estar una bona estona llegint al llit. Al llarg del dia em presto sempre, per poc que pugui, a rebre visites, sobretot de persones que volen formació històrica, ni que siguin alumnes de secundària que estan fent un treball. Ho faig amb molt de gust. Fins i tot una vegada em va cridar l’Ernest Maragall, quan era conseller d’Educació, perquè havia llegit la meva biografia del general Batet: deia que s’havia de fer conèixer a les escoles; de fet, se’n va fer una edició amb il·lustracions de Pilarín Bayés.

Ara que parleu de Batet, dels personatges que heu biografiat, quin és el que més us ha marcat?
Manuel Carrasco i Formiguera. Ara tinc a punt un llibre titulat Tres catalans de la tercera Espanya. De la tercera Espanya ja n’havia parlat amb la gent d’Unió Democràtica, els comitès de París. I Preston té el llibre Las tres Españas del 36. Per això l’obra que ara trec la dedico a Preston. Hi resumeixo els meus escrits sobre tres catalans catòlics: un polític, Carrasco; un militar, Batet, i un eclesiàstic, Vidal i Barraquer. Tenen en comú que no cabien en cap de les dues Espanyes i els perseguien a mort a totes dues. A Catalunya és on hi havia més persones de la tercera Espanya. No era una guerra nostra. Era més aviat una guerra contra Catalunya.

Quim Torra també té en Carrasco un referent.
Ell ha fet unes semblances breus, però molt ben fetes, d’una sèrie de personatges, entre els quals Carrasco. Va venir a visitar-nos ara, com a president. Va dinar amb nosaltres. I després va fer el cafè amb la comunitat. Em va agafar de la mà i em va saludar molt efusivament. Tant, que a la foto les mans han quedat mogudes. És un president molt intel·lectual. M’agrada molt la seva orientació. Una cosa que va dir que m’ha quedat és que ens queixem que no hi ha unitat entre els independentistes (jo diria que, segons com, també és important, això, perquè vol dir que hi ha una gran transversalitat: en totes les tendències polítiques hi ha independentisme).

Hilari Raguer: “Algun dia els historiadors parlaran de la revolució dels llaços grocs” / Xavier Bertral
Hilari Raguer: “Algun dia els historiadors parlaran de la revolució dels llaços grocs” / Xavier Bertral

I amb Preston manteniu la relació?
Sí. Ell sovint em demana documentació, bibliografia. Ja fa temps que em repeteix que jo tinc la culpa que ell parli català: li vaig regalar el Digui, digui. I durant un temps, quan m’enviava missatges, em demanava que li corregís els textos. Fins que va arribar un moment que em va dir: “Ja no cal, les faltes que em corregeixes són del corrector anglès del meu ordinador”. No m’atreviria a dir que sigui independentista, però té molta comprensió del problema català, cosa que té un mèrit especial perquè sap que els lectors i compradors dels seus llibres són més de llengua castellana que catalana. Sap que es perjudica econòmicament.

El paper de l’Església catalana i espanyola en el Procés, com el veieu?
L’Església catalana té una tradició de fidelitat amb el país malgrat els esforços de l’Església espanyola, dels governs espanyols, i amb una certa complicitat del Vaticà, per descatalanitzar-nos. Tornem a aquella imatge del llibre de Ferran Soldevila de l’Onze de Setembre: Rafael de Casanova està abraçat al penó de santa Eulàlia. Els eclesiàstics catalans d’aleshores van lluitar fins i tot amb les armes, per això després hi va haver una repressió fortíssima contra els religiosos, desterrant-los i substituint-los per castellans. Al cap dels anys, quan la gent culta abandona el català, la llengua només es manté a les notaries (als testaments) i a l’Església, que la segueix usant en la predicació i la catequesi, oral i escrita, malgrat les prohibicions. L’Església catalana no ha propugnat l’independentisme, però ha defensat les seves bases, que són la identitat.

Què s’hauria de fer amb el Valle de los Caídos?
Els benedictins que hi ha són completament autònoms. No hi ha cap vincle jurídic ni canònic amb Montserrat. Som de congregacions distintes. Jo vaig estar a la comissió del Valle de los Caídos... Hi ha aspectes que encara cal estudiar molt més. Per exemple, els dits treballadors forçats, presentats com una obra de misericòrdia, perquè se suposava que era “ redención de penas por el trabajo ”, quan en realitat era una explotació: eren voluntaris com aquell que l’han condemnat a ser penjat i li deixen triar l’arbre. Esclar, podien sortir de les presons superpoblades i lúgubres, i cobraven un mínim que podien enviar a la família, però... El creador d’aquesta idea de “redención de penas por el trabajo ” era Pérez del Pulgar. Vallejo Nájera, psiquiatre del règim, deia que els comunistes eren malalts mentals. Pérez del Pulgar creia que els republicans no només eren delinqüents sinó també pecadors, i per això havien de “redimir” la seva culpa amb el treball, com Adam després del pecat original. Les instruccions escrites que donava als capellans de presó era que no discutissin mai ni critiquessin la justícia de les sentències i que no oferissin cap ajuda als presos per millorar la seva situació. Amb algunes honroses excepcions, molts capellans de presó actuaven amb una gran perversitat contra els presos, sense cap comprensió. N’hi ha molts testimonis. Algú haurà d’acabar fent-ne un llibre. S’insultava els presos, se’ls deia que no eren dignes de la misericòrdia que Franco oferia...

En tot cas, avui què faríeu amb el Valle?
Cal conservar-lo com un centre d’interpretació, i per a això és absolutament necessari treure’n les restes de Franco, perquè no és un mort de la guerra sinó el principal culpable dels morts de la guerra. No es pot permetre que aquell gran conjunt sigui per a la seva glorificació, ni ell ho volia. Se l’hauria d’enterrar al panteó familiar del Pardo, on reposa Doña Carmen. L’última paraula no la té la família sinó el govern, perquè qui va entregar les restes de Franco als benedictins del Valle no va ser la família sinó el rei Joan Carles, i ara un reial decret del govern signat pel rei té plena autoritat. Millor si es pot arribar un acord amb la família, però de cap manera se l’ha d’enterrar a l’Almudena, que és la catedral de Madrid i seria una glorificació per l’Església, quasi una canonització. José Antonio sí que és un mort de la guerra, i ha de mantenir-se al Valle, però com els altres difunts, sense el lloc privilegiat que ara ocupa.

Com a principal coneixedor de la seva història, què en penseu de la desaparició d’UDC?
Tinc una simpatia històrica per aquest partit. N’admiro els fundadors. Però acabo el 1939. Admiro aquella gent que no tenien antecedents polítics i que van afrontar amb gran lucidesa la situació durant la República i la guerra. Està a punt de sortir el cinquè i últim volum de l’arxiu de l’Església catalana durant la Guerra Civil, on hi ha l’arxiu Vidal i Barraquer i altra documentació diversa, també del Vaticà i d’arxius del ministeri d’Afers Estrangers espanyol. Tota aquesta documentació m’ha acabat de fer veure més la importància política d’aquells quatre gats d’UDC: salven vides, són intermediaris entre la República i el Vaticà. Admiro històricament UDC. Però fins al 39. Després no he volgut escriure’n res, i menys després de 1975, tot i que m’ho han demanat.

Per tant la figura de Duran i Lleida no us interessa gaire.
Van declarar l’Any Carrasco i Formiguera. Jo havia de fer la conferència inaugural i vaig tenir un infart. Llavors em van demanar la conferència conclusiva, que es va fer al Col·legi d’Advocats. Aleshores Duran i Lleida em va dir: “Espero que no diràs que era independentista”. I tant que ho era! Però no vaig voler renyir amb ell i a la conferència em vaig preguntar si era o no era independentista. Ell va morir cridant “Visca Catalunya lliure”. Què volia dir? Vaig voler que fos ell mateix qui respongués. A partir d’aquí vaig anar llegint documents seus, des de quan era regidor de l’Ajuntament de Barcelona i va posar el nom de Terence McSueney, aquell batlle de Cork que va morir en vaga de fam, fins al consell de guerra. Com deia una gitana: “ Que no digo quien es pero que lo estoy mirando ”.

El 2016 vau dir que la independència era a prop. Com ho veieu ara?
No hi posaria una data. Però, malgrat la meva edat i les meves xacres, espero veure una Catalunya independent, confiant, primer, en l’independentisme, i segon [somriu] en els progressos de la medicina. Espero que la medicina hi col·labori! Però sincerament, ara sense broma, crec que el món independentista està demostrant una gran transversalitat i una continuïtat: no ens cansem d’aguantar garrotades, de fer manifestacions, de llaços grocs... Algun dia els historiadors parlaran de la revolució dels llaços grocs. Això continua, la gent no se’n cansa. Està fent forat, aquí i a nivell internacional. Borrell ha de dir que la seva activitat més important és contrarestar la campanya dels independentistes.

I la fractura. ¿Hi ha un perill de trencament de la societat catalana?
Ens acusen de dividir la societat quan són ells que la divideixen. Pius XII, en ser elegit quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, va adoptar com a lema una frase d’Isaïes: “Obra de la justícia serà la pau”. És a dir, la justícia és la que fa la pau autèntica. I aleshores feia aquells missatges radiodifosos de Nadal insistint en les condicions de la futura pau, que fos justa i així podria durar, que no passés com la pau de Versalles, que va ser injusta i humiliant i va acabar sembrant una guerra molt més terrible. Aquest esperit va passar al Concili Vaticà II: la pau no és només la dissuasió de qui té millors bombes atòmiques, no s’hi val la pau del terror. Pau VI va crear la Comissió Pontifícia Justícia i Pau, que tenia per missió denunciar i mirar de corregir les injustícies com a garantia de la pau autèntica. I aleshores van fer comissions nacionals o estatals, i després diocesanes. Aquí, a les darreries del franquisme, van tenir una reunió de totes els comissions diocesanes d’Espanya: el règim les acusava de violentes i de trencar l’ordre públic. Això és el que passa ara. Aquí estem vivint una situació injusta. I la pau no pot ser simplement suprimir la protesta. Encara que sembli que la protesta trenqui la pau, és l’únic camí d’una pau autèntica. Això és molt important. 


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 7 de novembre de 2018

Sardenya arriba per primera vegada a València a través de Mans manetes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El projecte de la Plataforma per la Llengua recull cançons populars de l’Alguer amb un cor infantil i cantants com Pau Alabajos

Resultat d'imatges de mans manetes


La ciutat de l’Alguer de Sardenya serà més propera que mai a València a través del concert de Mans manetes, un projecte llançat per la Plataforma per la Llengua que pretén donar a conéixer un recull de cançons tradicionals modernitzades d’aquesta terra italiana de parla catalana. Ho farà a les 19 hores d’aquesta vesprada en la Sala Russafa en el que serà el primer concert a València.
Sandre Llopis de Pau, tècnic i organitzador d’aquesta iniciativa, explica que en l’Alguer s’ha perdut la parla en català en moltes llars però, “igual que ocorre a València, la societat és molt festiva i de carrer, aleshores la Plataforma per la Llengua va adonar-se que el català es mantenia viu a través de la música“.
Per això, afegeix, es va editar el disc Mans manetes. Paraules, cançons i veus de minyons de l’Alguer, format per cançons tradicionals cantades per minyons (xiquets) algueresos però amb una versió més moderna per a donar valor al seu patrimoni, desconegut per molts valencians i valencianes. A més, va acompanyat d’un llibre pedagògic pensat per a alumnes i professors de la ciutat sarda.
“Quan sents les lletres d’aquestes cançons amb veus infantils i les d’altres cantants d’ací identifiques el patrimoni cultural valencià. No sé si és per la llengua o pels ritmes mediterranis, però sents que és patrimoni teu“, expressa Llopis. Per això, l’organitzador convida tothom a sentir-ho en directe: “És una oportunitat única perquè acostem Sardenya a València”.
El concert serà aquesta vesprada a les 19 hores en la Sala Russafa, amb un ampli repertori on destacaran les cançons infantils i les populars amb un ritme més modern però arrelat a la tradició valenciana. A més, com a convidats de luxe, Pau Alabajos, Mireia Vives i Borja Penalba acompanyaran el cor d’infants de l’Alguer.
També hi haurà un concert a Gandia el divendres 9, a les 19 hores al Teatre del Raval, així com a Castelló, dins del TROVAM, la Fira Valenciana de la Música, el dissabte 10 a les 12.30 hores. Així, Mans manetes farà la primera parada al territori valencià per a recollir tants èxits com els que ha aconseguit en l’Alguer i Barcelona, segons Llopis.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 5 de novembre de 2018

Dolors Feliu: ‘L’1-O no ha estat la carta definitiva, però no ha resultat inútil’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista a la directora general de Serveis Consultius i Coordinació Jurídica de la Generalitat



Dolors Feliu (Roda de Ter, 1964), directora general de Serveis Consultius i Coordinació Jurídica de la Generalitat, publica el llibre Octubre al carrer, una crònica sobre els mesos previs al referèndum del primer d’octubre i la repressió posterior de l’estat espanyol. Un any frenètic, tens i convuls, que també ha condicionat la publicació del llibre. Quim Torra, abans de ser investit president, s’havia fet càrrec d’una edició que ha acabat l’editorial Gregal. Parlem amb Feliu sobre l’1-O, les tensions dins l’administració, el 155 i la repressió.

Obriu el llibre amb una pregunta: ‘No havia servit el 9-N?’ Però la gent es demana de què ha servit, l’1-O?
—La sensació col·lectiva és que ens ha servit d’alguna cosa, tot i que no ha estat la carta definitiva per a aconseguir la independència, però no ha estat inútil. Si pensem com estàvem abans del referèndum i com estem ara, un any després, és indiscutible que han passat coses importants i que som més a prop. Potser sí que l’actual és un moment confús i de reposicionament, però l’1-O no ha estat debades.

Però hi ha gent que us pot contestar que es van perdre les institucions i que el 155 ha durat més de sis mesos.
—A mi m’agrada fer servir la teoria del pèndol. Com més amunt puges, més avall baixes. La repressió de l’estat espanyol va in crescendo a mesura que t’acostes a l’objectiu, la independència. Per tant, com més determinada i directa és l’acció cap a l’objectiu, més dura és la repressió. Han passat coses molt dolentes perquè es va assolir un punt de màxima mobilització. Podem dir que la repressió és proporcional a allò que vam ser a punt d’aconseguir. Ara bé, això no vol dir que estigui justificada. És clarament una sobrereacció antidemocràtica.

Com a jurista, considereu que el resultat de l’1-O és vàlid, tenint en compte les circumstàncies en què es va fer el referèndum?
—És clar que no ha estat vàlid. No ha estat reconegut per l’estat espanyol ni per la resta d’estats. Els observadors internacionals van constatar que el referèndum no havia tingut prou garanties, però en cap cas per culpa de l’organització, sinó per l’estat, que es va endur urnes, butlletes i va atonyinar votants. Ara diem que no és vàlid perquè no vam aconseguir l’objectiu. Si l’haguéssim aconseguit, evidentment diríem que és vàlid. Efectivament, hi va haver vots i les trampes les va posar l’estat. Si hagués servit, hauria estat vàlid. La qualificació jurídica crec que no importa gaire, ara.

Tanqueu el llibre amb aquesta pregunta: ‘I ara què?’ Què ha de passar, s’ha de trencar el pèndol que esmentàveu?
—Si poguéssim… És el pèndol de la història i em sembla que no el pot trencar ningú [riu]. Penso que la primera vegada que vam votar, el 9-N, també ens demanàvem si havíem sabut utilitzar el capital polític de la consulta. Vam viure un moment de confusió com ara.

De fet, es va anar eleccions.
—Sí, i després es va prendre la decisió de tornar a fer la votació per via d’un referèndum, que va ser encara més contundent que el 9-N, amb més participació i més implicació, i també amb una reacció més forta de l’estat espanyol. Sempre tardem un temps a recuperar-nos i reorganitzar-nos per tornar a tenir la iniciativa. No obstant això, la recuperació, avui, ve marcada per unes condicions inaudites: presos polítics i exiliats. Vivim un moment de repressió i tensió constant. Però ens en sortirem. Continuem tenint unes eines potents, com són els vots… I de fet, van apareixent elements nous, com el corrent Sobiranistes, dels comuns. Fins ara, sempre es deia que no se’ls podia comptar ni a favor ni en contra de la independència. Reitero que ens anem recomponent, però la voluntat política i social no ha desaparegut pas.


Al llibre expliqueu que el govern arriba exhaust al 27 d’octubre, per això no saplica el resultat de l1-O. Alguns polítics han donat detalls sobre aquells moments, però què se suposa que havien de fer els serveis jurídics de la Generalitat?—Els serveis jurídics de la Generalitat van ser on havien de ser en tot moment. Una altra cosa és que tot el poder representat en els partits polítics, però també els dirigents socials, no van aconseguir de fer efectiva la declaració. Què hagués passat si les coses haguessin anat diferent? Sincerament, penso que no serveix de gaire llepar-se les ferides, però la idea del llibre cerca precisament evitar d’autoenganyar-nos. Parlar d’una manera sincera, sense cap retret, però sí explicant com es van moure i prendre les decisions en aquells moments.

Fem una mica de marxa enrere. Sobre els plens del 6 i 7 de setembre, dieuque no són perquè n’estiguin orgullosos a cap banda. Per què?—Per la banda unionista, jugaven amb la carta amagada de proposar plets davant el Tribunal Constitucional que han comportat desobediències i presó als dirigents independentistes. Aquesta manera de fer política és de tot menys noble. Aquesta mena d’amenaces, justifiquen que l’independentisme actués en aquells plens d’una manera que no se’n pot estar orgullós. Possiblement no hi havia més remei, però és una llàstima que no fos possible el debat de fons sobre les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica. El debat d’aquells dies va ser molt superficial i massa tècnic, en el sentit de l’aplicació del reglament del parlament. Va ser un debat que no va ser sincer.

Passen un parell de setmanes i arriba el 20 de setembre. Ho definiu com una tempesta perfecta. Què voleu dir, que era una trampa?
—Han dit molt que va ser una trampa, però jo m’hi refereixo com a tempesta perfecta per un altre motiu. Aquell dia, conflueixen les tres pressions que l’estat espanyol exercia contra el referèndum. Per una banda, la via judicial, que va néixer el 2015 arran de la declaració del 9-N. A més, abans del 20-S, el jutjat número 13 ja havia citat a declarar diversos càrrecs de la Generalitat. També hi havia pressió policíaca. Amb una mobilització brutal d’agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil. A aquest desplegament, cal afegir-hi el desafiament de qui governava i manava sobre aquestes forces policíaques. I en tercer lloc, també hi havia sobre la taula el control de les finances de la Generalitat. Aquestes tres pressions conflueixen el 20-S: operació policíaca, per ordre judicial, al Departament d’Economia. Tot plegat, confrontat amb la gran mobilització ciutadana que respon a aquestes pressions.

A començament de setembre, la Generalitat és sota el punt de mira. Com ho van viure els serveis jurídics?
—Amb tensió i com un gran desafiament, però crec que es pot estendre a tota la Generalitat. De totes maneres, per a la gent investigada és realment dolorós, perquè senten directament la pressió de l’estat.

Quan el jutjat número 13 comença a citar i a detenir càrrecs de la Generalitat, què fan els serveis jurídics?
—S’intenta donar tot el suport possible. S’acompanya a les declaracions i tot allò que calgui. Però també hi ha una part del suport jurídic que s’externalitza, perquè són persones concretes que tenen la seva defensa.

Després del 27 d’octubre, Mariano Rajoy decideix d’aplicar el 155 per primera vegada. Com a jurista, quina interpretació en feu, de les mesures preses?
—Al llibre explico la doctrina que hi havia abans de l’aplicació 155, i que ara ha quedat completament superada pels fets. Gent com José María Gil Robles, que va ser president del Parlament Europeu amb el PP, havien entès que el 155 no permetia la suplantació de les institucions, simplement que l’estat actués en nom de la Generalitat quan hi hagués una obligació legal de fer-ho. Però això és molt diferent de tombar i dissoldre un parlament i un govern. Per tant, l’aplicació del 155 ha estat un abús de dret i no respon a la finalitat constitucional de l’article. De fet, ha estat impugnat per col·lectius de juristes, ciutadans, diputats, el Parlament de Catalunya…

I la Generalitat?
—També. El problema és que quan es va intentar impugnar, el 155 va entrar en vigor. Hi va haver un problema de terminis. L’acord de govern que permetia d’interposar el recurs va ser abans de l’aprovació del 155 al senat. Era un divendres i es va presentar abans del tancament del registre del TC. Certament, el senat va acordar el 155 unes hores més tard, però el TC va entendre que el recurs s’havia presentat fora de termini, perquè l’acte encara no havia passat. I el següent dia hàbil, el dilluns, la Generalitat ja estava intervinguda.


Es pot tenir alguna esperança en aquestes impugnacions?
—Tenint en compte la composició del Tribunal Constitucional, penso que més aviat poques. L’estat espanyol té unes posicions jurídiques sobre els conceptes de democràcia i drets fonamentals que es contraposa amb la resta de països occidentals. Penso que tenim poques possibilitats amb les impugnacions. Però vés a saber quan es resoldran, no són cap prioritat per al tribunal.

Es podria presentar recurs a Estrasburg?
—És una possibilitat. El cas del 155 té diversos vessants per violació de drets fonamentals: representació, llibertat d’expressió, llibertat de manifestació, etc.

La Generalitat ha quedat a banda del procediment. Per tant, tampoc no té opció d’anar al Tribunal Europeu de Drets Humans?
—La Generalitat, pròpiament dita, no té drets fonamentals. Els drets fonamentals són de les persones i això complica molt la presentació de plets davant del Tribunal Europeu de Drets Humans.

Durant el 155 es destitueixen centenars de càrrecs. Com es viu des de dins de l’administració?
—Personalment, ho vaig viure amb molta tensió. Vaig pensar a dimitir i conec molts altres càrrecs que van viure-ho igual. Però la idea era aguantar i mantenir la institució mentre durés la suspensió. Abans de l’aplicació del 155, es parlava d’una suspensió de sis mesos, però Rajoy va convocar directament eleccions. I això, dins l’administració, ens va determinar a aguantar. Sabíem que era un temps finit i que havíem de salvar tantes coses com poguéssim.

Els serveis jurídics davant de qui responien, durant el 155?
—De l’advocacia de l’estat.

Com va ser la relació?
—Bàsicament, a distància. Alguna vegada hi va haver algun contacte personal a Madrid.

I per acabar: la repressió de l’estat espanyol té algun límit?
—En relació amb l’1-O, tot fa pensar que els fets ja haurien d’haver estat denunciats i que els terminis per a impugnar-ne d’altres ja han corregut, però no descarto que es puguin reobrir causes o que se n’obrin de noves. Recentment, s’ha impugnat al TC la reprovació de Felipe VI al Parlament de Catalunya, això també és una forma de repressió. Ara mateix, la repressió no depèn de què fa la gent, sinó de com es comporta l’estat espanyol.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 4 de novembre de 2018

El Procés ha oblidat els Països Catalans?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Recupero aquest article del 23/06/2017

Manifestació durant la Diada de Catalunya a la plaça del Fossar de les Moreres de Barcelona, on l’esquerra independentista es mobilitza cada 11 de setembre a favor de l’alliberament nacional dels Països Catalans. / XAVIER BERTRAL
Manifestació durant la Diada de Catalunya a la plaça del Fossar de les Moreres de Barcelona, on l’esquerra independentista es mobilitza cada 11 de setembre a favor de l’alliberament nacional dels Països Catalans. / XAVIER BERTRAL
OT SERRA, DANIEL MARTÍN, JAUME VINYAS Barcelona, València, Palma

 “El Procés ha fet que allò que no es volia assumir acabés sent assumit de totes totes”, assegura Joan Tardà, portaveu d’Esquerra al Congrés i protagonista de les poques reivindicacions a favor dels Països Catalans -avui se’n celebra la diada- a la cambra espanyola. I allò que s’ha assumit és, segons Tardà, que la independència de tots els territoris de parla catalana no es pot donar alhora, i menys amb l’acceleració que el Procés ha produït al Principat. Amb més o menys matisos, així ho admeten els diferents vectors del sobiranisme a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, que esperen que una República Catalana actuï com a “catalitzador” a la resta de territoris. Per què la retòrica independentista ha guardat al calaix el terme Països Catalans?

Un dels components importants l’apunta el regidor de la CUP a Pedreguer (Marina Alta), David Prats, i és que els actors polítics catalans han “prioritzat” posar les seves forces en el Procés engegat a Catalunya. Això ha fet deixar de banda certs debats que formaven part de l’independentisme clàssic, com ara la unitat dels territoris de parla catalana o la defensa de l’oficialitat única de la llengua, amb l’objectiu d’eixamplar la base social. En aquest sentit, el president d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), Josep Barberà, subratlla que la “transversalització del Procés ha fet que els nous independentistes no siguin fusterians”. És el cas de l’espai que representa el PDECat, tal com explica el diputat al Congrés Sergi Miquel, que reivindica la “unitat cultural” dels Països Catalans però no la unitat política, de manera que la seva agenda no inclou altres territoris fora del Principat.

La lògica dels diferents ritmes
“Ho tenim més a prop ara que fa 20 anys”, afirma el diputat de Compromís a les Corts Valencianes Josep Nadal, que no veu “dolent” haver passat d’un nacionalisme “essencialista” a un sobiranisme “pragmàtic”. “Parlar d’independència a la societat valenciana és marcià”, avisa Àgueda Micó, secretària general del Bloc Nacionalista Valencià, que adverteix que no es pot començar la “casa per la teulada”. Segons una enquesta feta pública per la Generalitat Valenciana dimecres passat, només un 6% dels ciutadans està a favor que les comunitats autònomes puguin crear un estat propi.

Tot i la irrupció de MÉS, el suport a l’independentisme a les Illes Balears també és residual, i la identificació amb la idea dels Països Catalans encara més. Una de les explicacions, que val tant per a València com per a les Illes, la dona la coordinadora de la formació sobiranista a Mallorca, Bel Busquets: no haver tingut una “dreta autòctona” com CDC, sinó una derivada “regionalista” del PP. Amb l’arribada dels governs d’esquerres a València i les Balears, coincideixen Micó i Busquets, l’estratègia nacionalista passa per enfortir el subjecte polític propi amb més autogovern i exigir una millora del finançament.

Esquerra i la CUP són els únics partits que tenen implantació arreu dels Països Catalans, però tenen fulls de ruta diferents. “Sense oblidar que formem part d’una mateixa nació, la gent entén molt més que la sobirania recaigui en Mallorca que no pas que la capitalitat es traslladi de Madrid a Barcelona”, exposa el president d’Esquerra a Mallorca, Mateu Matas. Considera que sovint s’ha percebut una visió centralista de la idea de Països Catalans que els detractors han utilitzat per atacar amb la catalanofòbia.

Marcs territorials autonòmics
La diputada de la CUP al Parlament Anna Gabriel critica que “determinades esquerres no qüestionin la cartografia del poder” i es nega a acceptar la lògica dels “diferents ritmes”. Fer-ho, segons el cupaire David Prats, suposa “partir d’uns marcs territorials autonòmics” que la formació no reconeix. Això no vol dir, però, que l’espai de l’esquerra independentista no combregui amb un futur model d’estat descentralitzat dels Països Catalans.

Un cop assumit que el Principat va unes quantes passes més endavant, Tardà està convençut que una eventual República Catalana farà trontollar “l’escaquer del 78” i el País Valencià i les Illes esdevindran l’ase dels cops de l’ofec econòmic de l’Estat. Serà aleshores quan es demostri que “només la ruptura desborda la subordinació”, sentencia Gabriel.

Els valencians, primer, necessiten una identitat pròpia
La convulsa realitat identitària del País Valencià ha propiciat que el teixit associatiu amb un ferm compromís nacional també hagi adaptat els seus plantejaments a una societat que, a conseqüència del blaverisme i el secessionisme lingüístic viscut durant les tres últimes dècades del segle XX, penalitza els vincles amb Catalunya i les Balears. És per això que entitats com l’Associació Cívica Tirant lo Blanc, impulsora de la Fundació Nexe, el principal think tank del Bloc Nacionalista Valencià, defensa que, “tot i que amb Espanya no hi ha espai per construir una relació igualitària, el projecte de Països Catalans no serà viable ni a curt ni a mitjà termini”. El seu president, Gonçal Grau, defineix així el seu full de ruta: “Els valencians primer hem de construir un projecte autònom i crear una identitat pròpia. Un cop en aquest punt, i amb una hipotètica independència, podríem buscar fórmules de relació, com per exemple, una federació. El model de Suïssa és interessant”.

Les Balears, pendents de les seves particularitats
L’Assemblea Sobiranista de Mallorca admet una sensació “agredolça” respecte al Procés. “Estem contents que una part de la nació estigui més a prop d’assolir els seus objectius. Nosaltres encara estem molt lluny d’iniciar res semblant”, admet el seu president, Cristòfol Soler. L’expresident balear pel PP (1995-96) rebutja, justament, l’etiqueta balear, la considera “borbònica i provinciana” i creu que, els darrers anys, a les societats illenques està revifant l’esperit nacional, especialment, diu, a partir de les evidències sobre el maltractament fiscal que rep l’arxipèlag a mans de l’Estat. En aquest sentit, considera positiu que, aquesta legislatura i per primera vegada en democràcia, un partit menorquinista hagi pogut crear grup parlamentari propi al Parlament autonòmic. Incideix, però, en la persistència d’un alt grau de “catalanofòbia” i adverteix el Principat que les Balears no han estat mai un tot polític. La vinculació als Països Catalans, conclou, s’haurà de tractar illa per illa, tal com passava en temps de la Corona d’Aragó.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial