Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 18 de juny de 2018

La suspensió | Joan J. Queralt

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Joan J. Queralt



De tots els delictes pels quals podien ser jutjats els qui, segons l’estat actual de coses, apareixen com a principals responsables judicials del procés, es va triar la rebel·lió, un delicte mai aplicat en democràcia per la jurisdicció ordinària.
Cal reiterar un cop més que cap dels delictes pels quals s’han obert diligències s’ha donat en la realitat. Cal reiterar un cop més l’arbitrarietat de l'enjudiciament a què se sotmet els anteriors president, consellers, integrants de la Mesa del Parlament i els membres de la societat civil, els Jordis.
Però encara no responem a la qüestió del primer paràgraf: per què s’han triat aquests delictes, delictes que, com ja hem vist, els tribunals europeus no compren. La raó rau en l’article 384 bis de la llei d’Enjudiciament Criminal (LECr):
“Firme un auto de procesamiento y decretada la prisión provisional por delito cometido por persona integrada o relacionada con bandas armadas o individuos terroristas o rebeldes, el procesado que estuviere ostentando función o cargo público quedará automáticamente suspendido en el ejercicio del mismo mientras dure la situación de prisión.”
És a dir, la norma es refereix a subjectes integrats en bandes armades o que hi estan relacionats, o que són terroristes o rebels ells mateixos. Per a aquests encausats, quan el processament és ferm (no hi ha lloc per a més recursos) i es trobin en la presó provisional, es produeix la suspensió automàtica dels seus càrrecs públics, siguin electes o no.
Ho vam avançar al seu dia que pel que fa a la previsió legal dels individus rebels. La cosa no era bufar i fer ampolles. Si s’aplica la llei, llei prou maltractada fins ara per qui més i millor l’hauria d’aplicar i garantir, la resposta ha de ser negativa: no pot tenir lloc cap suspensió.  
Si s’aplica la llei no pot tenir lloc cap suspensió
Anem a pams. D’on surt aquest precepte de la LECr? La llei orgànica 4/1988entre d’altres modificacions legals va ser la que el va introduir. Posteriorment, aquest precepte va ser objecte d’un doble recurs d’inconstitucionalitat per part dels parlaments català i basc, que va resoldre la STC 199/1987. Si bé és cert que va sostenir que l’article 384 bis era constitucional, va fixar-ne el contingut en el seu fonament jurídic 4t, paràgraf 7è.
La qüestió que es dilucidava era si les limitacions de drets que preveu l’article 55. 2 de la Constitució donaven cobertura a la limitació prevista en el referit article 384 bis. Amb una simple lectura de l’esmentada disposició constitucional es veu que no fa cap referència a rebels ni a rebel·lió.
A fi de mantenir la constitucionalitat del precepte, en uns anys en què tant la sagnia terrorista era esfereïdora com l’amenaça del colpisme s’havia fet palesa el 23-F, el Tribunal Constitucional (TC) va donar a l‘article 384 bis el seu abast constitucional. Això significa que aquest i no un altre és el seu contingut i que, per tant, és d’obligatori acatament per a tots els tribunals. Aquest radi d’acció queda així fixat i no el poden defugir, ampliant-lo o modificant-lo, els òrgans judicials.
El TC va dir:
“Es cierto que el art. 55.2 [de la Constitución] no ha mencionado expresamente a los rebeldes, sino solo a las bandas armadas o elementos terroristas. Sin embargo, no cabe duda de que, como señala el Letrado del Estado, la rebelión es la más grave de las acciones delictivas susceptibles de ser realizadas, o intentadas, por una banda armada. Por definición, la rebelión se realiza por un grupo que tiene el propósito de uso ilegítimo de armas de guerra o explosivos, con una finalidad de producir la destrucción o eversión del orden constitucional. A su vez el art. 8 de la Ley Orgánica 9/1984 equipara la integración en una organización rebelde a la integración en una banda armada, refiriéndose a la utilización de 'armas de fuego, bombas, granadas, sustancias o aparatos explosivos o medios incendiarios de cualquier clase'. Por ello a tales rebeldes en cuanto integran el concepto de banda armada del art. 55.2 de la Constitución, les resulta legítimamente aplicable la suspensión de derechos a la que habilita el precepto constitucional.”
Només als processats i empresonats que hagin fet servir armes de guerra o explosius se’ls podrà aplicar la suspensió automàtica
O sigui, els subjectes als quals es refereix l’article 384 bis LECr, deixant de banda els subjectes integrats en organitzacions terroristes, són aquells rebels que integren una banda que se serveix per a les seves finalitats d’armes de guerra o explosius a fi de derrocar el règim constitucional.
Ni dels fets que són públics i notoris ni del que fins ara han dit les diverses resolucions judicials, tant de l’Audiència Nacional (Jutjat Central d’Instrucció número 3 i Sala del Penal —quan n’eren competents—) com la Sala d’Admissió, el jutge instructor i la Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem, hi ha cap element que permeti considerar que els processats pel delicte de rebel·lió —sense cap mena de base, ho reiterem— n’han comès la variant més greu, amb l’ús organitzat d’armes de guerra o explosius.
Dit d’una altra manera, de les diverses modalitats de rebel·lió que preveu el Codi Penal, només als processats i empresonats que hagin comès el delicte agreujat per haver fet servir armes de guerra o explosius se’ls podrà aplicar la suspensió automàtica prevista a l’article 384 bis LECr. Aquest precepte, al cap i a la fi, només esdevé constitucionalment aplicable a una classe d’autors de les diverses modalitats del delicte de rebel·lió: els qui han procedit amb armes de guerra o amb explosius.
Com que aquest òbviament no és el cas, la suspensió automàtica de funcions o càrrecs públics un cop sigui ferm el processament per als qui es troben en presó provisional no pot donar-se.
Això és el pla legal i constitucional. Que es compleixi no depèn ni dels processats ni dels que, amb molta preocupació, observem els esdeveniments processals amb un bri d’esperança no confirmada, a la vista de l’experiència, per la aplicació de l’ordenament jurídic.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 17 de juny de 2018

El parany territorial | JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Mapa expansió marítima / Wikimedia Commons

JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

El 1979-80, en el govern de la UCD presidit per Adolfo Suárez, hi hagué un ministre adjunt per a les Regions, alhora titular de Cultura: Manuel Clavero Arévalo. Tot i que la Constitució distingia clarament entre els conceptes de nacionalitats i regions, el nom del càrrec eludia l’existència de nacionalitats a l’estat espanyol, si bé el fet que, alhora, fos el ministre de Cultura ja indicava que la diversitat existent no era de caire purament administratiu, sinó d’un altre caire, més polític o identitari o, pel cap baix, cultural. I ja se sap que, darrere d’una cultura i una llengua, hi ha sempre un poble que en parla l’idioma i s’identifica amb una cultura determinada, que són les que assumeix com a pròpies. Clavero, antic membre del Partit Social Liberal andalús, regionalista, fou qui convertí Andalusia en nacionalitat històrica, de pressa i corrents i totalment d’acord amb el PSOE i els seus interessos polítics que, amb el pas del temps, encara duren i continuen sent els mateixos.

Quaranta anys després, Meritxell Batet és ministra de Política Territorial i Funció Pública i tothom s’hi refereix esmentant només la primera part de la responsabilitat ministerial, com si la segona no tingués cap importància, fos un simple afegitó o, simplement, un aspecte del tot secundari. Cal dir que el terme política territorial és un terme del tot enganyós i que el seu ús regular, com si fos la cosa més normal i lògica del món, es presta a qualsevol interpretació, llevat d’aquella que, de fet, exerceix Batet des del primer moment. La majoria de comunitats autònomes, precisament, tenen conselleries de política territorial, amb unes funcions ben distintes a les de la ministra. I és en aquestes, precisament, en què hom pensa quan en sent el nom. Política territorial, doncs, acostuma a remetre, més comunament, a nocions com ara obres públiques, foment, etc.

Però ningú no ignora que Batet no es dedicarà a ordenar el territori, a decidir on es construeixen infraestructures, per on passaran trens o autopistes, quin sòl serà destinat a indústria, serveis o agricultura, o com s’hi preservarà el medi ambient des de la sostenibilitat. Perquè, a veure si ens aclarim: els problemes que haurà d’afrontar la ministra no són territorials, sinó nacionals. A l’estat espanyol no hi ha plantejat un conflicte territorial, sinó nacional. Dir-ne territorial és amagar el cap sota l’ala i no acceptar la realitat plurinacional existent a l’Estat. Quan dos milions de persones omplen carrers i carreteres, places i avingudes, col·legis electorals i urnes, no ho fan, precisament, per motius territorials, sinó nacionals. No ens hem manifestat, pacíficament, any rere any, ni ens hem agafat les mans, ni hem protagonitzat totes les performances patriòtiques imaginables i més, rere la consigna mobilitzadora de Visca el territori o bé Volem la independència perquè som un territori, ni hem anat a votar tampoc perquè tinguéssim un problema d’ordenació del territori o de medi ambient. Hem sortit al carrer i hem acudit a les urnes perquè som una nació.

«La primera hegemonia del poder dominant sempre és cultural i lingüística»
Batet haurà de fer front a l’expressió de la plurinacionalitat, que, en el cas de Catalunya, compta amb un amplíssim suport social a la solució d’independitzar-se d’Espanya. No caiguem, doncs, en el parany de legitimar un llenguatge que amaga tot allò que som. Perquè la primera hegemonia del poder dominant sempre és l’hegemonia cultural i lingüística, amb l’ús dels seus mots.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 16 de juny de 2018

El cas d’El Palau i la tempesta perfecta

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



S
obre l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca han confluït dues poderoses forces. Una prové de l’Estat, de la necessitat de transformar el relat —que van donar la volta el món de les càrregues brutals de la policia i la Guàrdia Civil l’1 d’octubre—. De llavors ençà s’ha posat en marxa un operatiu destinat a reconstruir la història: es tracta de presentar com a víctimes oprimides aquestes forces policials i com a agressors aquells que semblaven pacífics i inofensius. El recurs és la denúncia per incitació a l’odi. Una mesura concebuda per defensar les minories, avui s’ha convertit en l’instrument preferit per l’Estat per criminalitzar les mostres de rebuig contra la repressió: un mecànic, un pallasso, bombers, veïns i veïnes que protestaven contra la presència policial, regidors i alcaldes que s’han posicionat pels drets i les llibertats… En aquest marc, s’ha construït el relat sobre El Palau: que fins i tot els fills i filles de la Guàrdia Civil són objecte de tracte humiliant per part del professorat.

La segona força ve de més lluny. Els partits que han estat pilar de les institucions des de la Transició han d’explicar a la resta de l’Estat com és possible que un sector tan significatiu del poble de Catalunya, i amb tanta determinació, el vulgui trencar. I la resposta que construeixen és que no es tracta d’una convicció lliure —derivada de la fallida del règim del 78— sinó el resultat de la manipulació de masses: l’ensenyament que adoctrina i fa dels infants uns independentistes potencials, com ho farien els mitjans de comunicació públics amb el conjunt de la població. Així doncs, caldria purgar i reformar aquests dos «instruments d’adoctrinament de l’independentisme», perquè els catalans i catalanes visquin en harmonia amb la Monarquia borbònica. L’acusació gratuïta que l’ensenyament català adoctrina es repeteix sistemàticament en les intervencions de PP, C’s i PSOE i en els mitjans polítics que influeixen.
Aquests dos moviments, estratègics per a la dreta espanyola i per al mateix Estat, han confluït després de l’1 d’octubre i han caigut sobre l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca i ha provocat una tempesta perfecta d’unes conseqüències tant imprevisibles com devastadores, i no només per a les persones directament implicades. Per això, si és important la discussió sobre els fets que s’imputen al professorat (que el professorat i bona part de l’alumnat a les aules asseguren que no es van produir), ho és més encara la instrumentalització política que s’ha fet del cas. Només amb aquests elements podem explicar l’enorme volada que li han donat i com l’han convertit en una qüestió d’estat.
Una qüestió d’estat tractada com a tal. Amb la intervenció de la fiscalia que posa en context les declaracions en aquest marc de victimització de la policia espanyola i la Guàrdia Civil i que atia el foc, identificant davant la premsa el professorat i també els i les alumnes, mecanisme que dispara la vergonyosa portada d’El Mundo amb noms i cognoms i fotos del professorat, i l’altaveu d’Albert Rivera que porta a les pintades a les parets de l’institut. Però, i no menys greu, la denúncia de fiscalia identificant els i les alumnes obre immediatament la porta perquè la resta de la classe se senti que també pot dir la seva. La conseqüència, un augment de la tensió.
I després de ser un tema recurrent en boca de dirigents del PP i C’s tant al Parlament català com a les Corts espanyoles, el Govern envia dos secretaris d’estat, el de Seguretat i el d’Educació a Barcelona. Els envia només a reunir-se amb les famílies denunciants i donar-los tot el suport. Ni trepitgen l’institut, ni el Departament d’Ensenyament ni tan sols l’ajuntament. Probablement és el primer cas que el govern espanyol en ple es posa a disposició d’una acusació contra els seus funcionaris, ja que el professorat ho som. Si hi ha dues versions dels fets, no seria obvi voler escoltar el que diu l’institut i el professorat? Doncs no, no els cal escoltar res perquè la seva versió, la que els interessa, només és una i posen al seu servei els recursos de l’Estat.
Unes quantes preguntes qüestionen l’acusació contra el professorat. El normal és que una família que rep una queixa dels fills, el primer que faci sigui anar a exigir explicacions a l’institut o a inspecció abans de portar-ho directament a la premsa. ¿És normal que al cap de poques hores nombroses televisions es plantessin a les portes del centre a l’espera d’esbombar la notícia? Mesos després encara no s’ha presentat cap queixa de cap família ni al centre ni al Departament d’Educació. És difícil entendre perquè les famílies implicades no es presenten a cap dels intents de mediació que fan el Consell Escolar, el Departament o l’Ajuntament, quan els seus fills i filles continuen estudiant al centre. El conflicte es manté obert i s’alimenta políticament i mediàtica al llarg de tots aquests mesos.
El Palau és la porta d’entrada d’un operatiu de llarg abast contra l’ensenyament a Catalunya, que més tard s’estendrà a la resta de l’Estat. Per posar-ho en context, el delegat del Govern a Catalunya, Enric Millo, parla de reobrir 135 expedients que es van tancar i podrien afectar fins a 500 docents. Això prendria la dimensió d’una purga, idea que ens transporta inevitablement als nostres docents de la república. De moment el cas d’El Palau és un advertiment a tot el professorat: alerta el que dieu a classe! I ja no només estem parlant de temes relacionats amb la relació de Catalunya i l’Estat, estem parlant de tancar la porta a les qüestions de l’actualitat que generen inquietuds als i a les nostres alumnes, que sempre han tingut un espai per expressar-les… perquè tota reflexió crítica pot ser considerada element d’adoctrinament.
Ara l’objectiu és l’escola a Catalunya, però el govern espanyol prepara una «llei mordassa» també per l’ensenyament arreu de l’Estat. Partit Popular i Ciutadans protagonitzen una cursa per culpabilitzar l’ensenyament públic a Catalunya i els docents, per treure’n rèdit electoral a la resta de l’Estat. Per això són tan importants els comunicats de suport amb els docents d’El Palau que s’han començat a rebre de Sevilla, Àvila o Valladolid, perquè la cosa va més enllà del debat sobre la independència o no de Catalunya.
I aquesta dimensió de l’operació fa vertigen. Però no està escrit que se’n surtin. De la nostra part està la gent, una gran majoria: de professorat que està al costat dels companys i companyes, perquè saben que els podria haver tocat a ells, que porten pràcticament tot el curs patint aquesta situació molt difícil de gestionar en el dia a dia del centre. Durant mesos, polítics i alguns mitjans han fet escarni públic, i l’ambient es tornava infernal. Però hem dit prou. Al nostre costat també hi ha les famílies perquè coneixen la tasca que ha fet el professorat, perquè no volen que els seus fills i filles hagin de viure un clima enrarit per tantes acusacions pertorbadores, perquè no permetran que imposin entre els alumnes una fractura que mai no ha existit. Al nostre costat estan moltes i molts antics alumnes que volen defensar un l’institut que ha estat un referent a les seves vides, perquè pot ser també referent de fills o filles seves. I gran part de la comunitat educativa catalana que veu que el que ha passat a El Palau podia haver passat a qualsevol altre lloc.
Organitzar aquesta majoria que sabem que existeix és la tasca, sense deixar-nos ningú que hi vulgui ser. Han estat fonamentals les assemblees regulars del professorat, de les famílies, la seva coordinació amb antics alumnes i amb forces polítiques, sindicats i moviments de Sant Andreu de la Barca, que ens trobem a la Plataforma de suport als 9 del Palau. La primera mobilització va ser iniciativa dels antics alumnes i va reunir mil persones a la porta de l’ajuntament. La segona acció amb molta repercussió va ser la presentació del comunicat de les famílies que una vintena de mares i pares van llegir. El professorat també feia una crida a la solidaritat. Han arribat comunicats de suport a les famílies i al professorat d’arreu de Catalunya, de molts indrets de la resta de l’Estat espanyol i també internacionals. S’han presentat mocions a tots els Ajuntaments de Catalunya i al Parlament. Ara es prepara una mobilització en solidaritat amb El Palau i l’ensenyament públic a Sant Andreu sota el lema «Eduquem en llibertat» per al 3 de juny i una gran manifestació a Barcelona per al 10 de juny, impulsada per tota la comunitat educativa.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 15 de juny de 2018

Salvem la Jordi: – Ajuda'ns a salvar l'escola

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



L’escola catalana i plurilingüe Jordi Pere Cerdà treballa des de fa sis anys per revitalitzar el català a la Catalunya Nord i per potenciar la convivència de totes les llengües presents a l’Alta Cerdanya.
Però l’aplicació de l’article 155 ens ha deixat sense el necessari ajut econòmic de la Generalitat i ens ha portat a una situació crítica. Ajuda’ns a salvar la Jordi!


Una escola catalana i multilingüe a l’Alta Cerdanya
L’Associació catalana i plurilingüe Jordi Pere Cerdà –anomenada així en honor del poeta, dramaturg, polític i activista cultural nord-català– va néixer el setembre de 2012 amb l’objectiu de revitalitzar la cultura catalana a l’Alta Cerdanya, a la Catalunya Nord.
L’Associació va crear l’Escola Jordi Pere Cerdà, situada al municipi de Sallagosa. Una escola catalana i plurilingüe que acull alumnes de tots dos costats de la frontera amb la voluntat d’unificar la comarca i esborrar els límits lingüístics i culturals que semblen dividir-nos.
La Jordi Pere Cerdà és un model d’escola catalana que treballa diferents llengües sense perdre la identitat ni oblidar la voluntat de transmissió de la cultura del país. Els alumnes esdevenen plurilingües d’una manera natural, interioritzant des de ben petits que les llengües i les cultures són una riquesa. Tot i que el català és la llengua amb més presència a les classes, l’escola també ensenya en francès, anglès i castellà.
El centre té un esperit de servei públic transfronterer, i és per això que funciona des dels seus inicis de manera associativa. Es pretén que cap família quedi exclosa per qüestions econòmiques. Així, a més de les quotes dels membres de l’Associació Jordi Pere Cerdà, rebem el suport de diverses institucions per poder oferir un ensenyament assequible per a tothom.
Algunes pinzellades de la nostra pedagogia
L’escola Jordi Pere Cerdà és una escola petita i humil, amb 48 alumnes en l’actualitat. S’hi mira de reproduir un ambient familiar, en el qual les educadores són properes i ofereixen un tracte càlid i de confiança als alumnes. Considerem que és essencial establir un vincle afectiu entre mestres i alumnes perquè els aprenentatges incideixin d’una manera positiva, emocional i motivadora. Les educadores observen les necessitats dels alumnes tant en l’àmbit individual com en grup, i adapten els continguts en funció de les necessitats i els interessos dels alumnes. No només faciliten el temari, sinó que ofereixen als alumnes la possibilitat de dedicar-se especialment als aspectes que els atrauen més. Els alumnes, partint d’aquesta orientació inicial, realitzen una gran tasca d’investigació pel seu compte: cerquen informació sobre els temes que han escollit com a treball personal, formulen hipòtesis i concreten conclusions. Els infants són actius en el seu aprenentatge perquè volem que esdevingui significatiu per a ells, i no un mer tràmit escolar.
A cada classe hi ha alumnes de diferents edats i nivells, ja que aquesta distribució ens permet respectar el ritme individual de cada alumne, la seva evolució particular. Així, els grans s’involucren en l’aprenentatge dels petits i els fan de model, i els petits reben una estimulació superior pel fet d’aprendre també amb altres nens i no tan sols amb adults.
És habitual que les famílies participin en sortides i activitats a l’aula. Aquelles que ho desitgen poden organitzar un taller, o bé una sortida, i així oferir als infants una experiència enriquidora. Convé que els alumnes vegin que les famílies s’involucren en la vida escolar.
El català és la llengua més present a l’escola. Tanmateix, tot i que totes les mestres són plurilingües, cada una d’elles és referent per als alumnes d’una llengua en concret. L’equip educatiu avalua anualment l’evolució lingüística dels alumnes i realitza modificacions segons les necessitats individuals i de grup.
L’escola és el reflex a petita escala de la nostra comarca, on conviuen el català, el francès i el castellà. A l’escola es reprodueix aquesta pluralitat amb harmonia, equilibri i naturalitat. La finalitat és formar els alumnes perquè assoleixin competència comunicativa en totes tres llengües (a més de l’anglès, com a llengua estrangera) amb respecte i estimació.

La situació de l'escola

COM ES FINANÇA L'ESCOLA? (Pressupost anual: 125.000 €

  • Pares 33,5%
  • Ajut de la Generalitat 28%
  • Consell Regional d’Occitània 16%
  • Consell Departamental dels Pirineus Orientals 14,5%
  • Donacions 8%
  • Necessitem suplir urgentment l'aportació anual de la Generalitat, que a causa de l'aplicació de l'article 155 no ens ha estat atorgada enguany: l'ajut de 35.000 € corresponent a 2018. La situació de l'escola és desesperada. L'any va avançant i ja no podem continuar fent front als salaris del personal ni a les despeses de funcionament (llum, aigua, telèfon...). Tot i la recent retirada de l'aplicació del 155, la Generalitat no ens pot garantir a dia d'avui que la convocatòria de la subvenció d'enguany surti a temps per salvar l'escola. Per això us demanem que ens ajudeu a reunir aquesta quantitat, que combinada amb les quotes de les famílies i els altres suports institucionals, ens permetria obrir les portes de la Jordi el proper mes de setembre i cobrir les despeses de l'escola fins a finals d'any.

    Engeguem aquesta campanya amb l'esperança que l’any 2019 el govern català pugui tornar a tenir el control de les seves finances i puguem comptar amb l'ajut a la difusió de la cultura catalana que hem rebut des que es va fundar l’escola. En tot cas, us mantindrem informats de la nostra evolució.

    Però ara l’escola està en greu perill.
    L’aplicació del tristament famós article 155 per part de l’Estat espanyol ha perjudicat també aquesta petita escola, que actualment té 48 alumnes. La subvenció econòmica de la Generalitat, que durant cinc anys ens ha ajudat a mantenir-nos en funcionament, no ens arribarà enguany. La situació del centre és extremament precària, i aquest fet pot causarne el tancament. Per això ens adrecem a vosaltres, per tal que ens ajudeu a salvar l’escola Jordi Pere Cerdà, i faciliteu que totes les famílies que volen assistir a l’escola catalana a l’Alta Cerdanya puguin continuar fent-ho.

    Totes les aportacions recaptades amb la campanya #SalvemlaJordi serviran per continuar promovent i ensenyant la nostra cultura en l’entorn de la Catalunya Nord. Esborrem junts la frontera que divideix la nostra comarca. Ajuda’ns a salvar l’escola catalana a la Catalunya Nord. Salvem la Jordi!



    Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

    dijous, 14 de juny de 2018

    La reciprocitat televisiva TV3-À Punt-IB3, una promesa sense resoldre | Josep Rexach Fumanya

    Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

    Tot i que era un compromís ferm, la Generalitat valenciana argumenta que ara mateix no és cap prioritat, mentre que el secretari de comunicacions català encara no ha pres possessió del càrrec · D'altra banda, el País Valencià només disposa d'un múltiplex i tècnicament és complicat fer-hi encabir TV3 i IB3


    Josep Rexach Fumanya

    La connexió televisiva del País Valencià, les Illes i el Principat va ser escapçada el 2010, quan el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, en plena croada per a tallar qualsevol vincle amb tot allò que fos català, va interrompre’n algunes comunicacions. Primer es va deixar de veure Canal 9 a Catalunya i posteriorment va passar el mateix amb TV3 al País Valencià. Vuit anys més tard, la televisió valenciana ja és una realitat d’avui endavant. À Punt va arrencar les emissions públiques regulars amb un informatiu de migdia, ‘À Punt Notícies-Cap de setmana’. Tanmateix, aquest retorn no implica una reciprocitat immediata amb Catalunya i les Illes Balears. De moment, els governs no han fet cap pas per assolir-la i no és previst que passi a curt termini.

    La recuperació de la connexió televisiva entre Catalunya i País Valencià es va començar a gestar amb la restitució de les relacions institucionals entre ambdós governs. El procés independentista encara no havia arribat a la màxima intensitat i durant el 2016, el president de la Generalitat de llavors, Carles Puigdemont, i el seu homòleg, Ximo Puig, van visualitzar una bona entesa i una predisposició a posar fi a la incomunicació política i cultural de tots dos territoris. De fet, van acordar de fer possible la reciprocitat entre TV3 i la nova televisió valenciana tan bon punt s’arranqués.

    Però À Punt ja és una realitat i la reciprocitat no s’ha començat a negociar. La Generalitat de Catalunya argumenta que fa mesos que no hi ha govern i que Antoni Molons, secretari de Comunicació del Govern i Mitjans de Comunicació, no prendrà possessió del càrrec fins dilluns. Per la seva banda, la conselleria de Presidència de la Generalitat valenciana, de qui depenen els mitjans públics, argumenta que la reciprocitat ara mateix no és una prioritat: ‘Volem recuperar la reciprocitat, però ara la prioritat és engegar la radiotelevisió valenciana i consolidar-la com una televisió moderna i de qualitat’.

    El múltiplex, una nosa
    El projecte ja gaudeix d’una base legal perquè ja existeix un acord del 2013 entre tos dos governs. El van signar Artur Mas i Alberto Fabra i fou validat pel Senat espanyol. Però, en la lletra menuda, s’hi fixaven dues condicions: que seria efectiva quan el País Valencià tornés a tenir una televisió i que TV3 i IB3 haurien de ser emeses en un tercer múltiplex de la TDT. Llavors el País Valencià en tenia dos, però el govern espanyol, qui té la competència d’atorgar llicències, els en va prendre un el 2015 per donar espai a la telefonia mòbil.

    En conseqüència, doncs, l’únic múltiplex del qual disposa actualment la Generalitat Valenciana està saturat. Com explica aquest article d’El Temps, dues franges són reservades a la televisió pública valenciana i la resta estan en règim de concessió fins el 2026 a la Conferència Episcopal, a través dels canals Mediterráneo TV i Las Provincias TV.

    Per això, la solució tècnica passa perquè la Generalitat aconsegueixi un segon múltiplex. Rafa Xambó, membre del Consell Rector de la CVMC, ho explicava així en un article a la revista Saó: ‘No ens enganyem a nosaltres mateixos, la reciprocitat entre les nostres televisions públiques depèn d’un nou múltiplex que hauria de concedir l’estat espanyol –en té totes les competències– i que, amb els precedents que he esmentat, sembla clar que no donarà’. I n’apunta una solució: ‘Hi ha la possibilitat de compartir només un canal a través del múltiplex actual tot aplicant-hi un sistema de compressió’.

    Aquest sistema l’utilitza TV3 per a fer encabir tots els seus canals temàtics. Tanmateix, À Punt explica a VilaWeb que ‘amb prou feines’ hi podrà cabre un altre canal en l’actual múltiplex, sigui TV3 o IB3. Per aquest motiu, Ximo Puig fa temps que reclama una segona llicència, però el PP sempre li ha respost amb una negativa. Ara, amb l’entrada de Pedro Sánchez a La Moncloa aquest afer potser estarà més a prop de desencallar-se, tot i la poca sintonia que Ximo Puig hi té.

    Les Illes ja preparen més espai
    La CCMA diu a VilaWeb que tenen espai disponible per a acollir el senyal d’À Punt, tal com ara amb IB3. Per la seva banda, el govern balear, sí que en necessita més, és a dir, un múltiplex més per a poder emetre el nou canal valencià. Per aquest motiu, aquesta setmana MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca
    han presentat una Proposició no de llei (PNL) perquè el parlament insti el govern espanyol a concedir un altre múltiplex per poder rebre el nou canal públic valencià.


    El diputat de MÉS per Mallorca Antoni Reus, amb motiu d’aquesta demanda, posava de manifest la ‘situació paradoxal’ que motiva un giny com el múltiplex. I és que fa vint anys es podien veure tots els canals en català en tots els territoris de parla catalana, però l’evolució de la tecnologia ha causat un autèntic obstacle que obliga a fer ‘autèntiques meravelles’ per a aconseguir la reciprocitat: ‘Allò ideal fóra que n’hi hagués un d’addicional per a les comunitats lingüístiques amb llengua pròpia’, va comentar Reus.

    Font: La reciprocitat televisiva TV3-À Punt-IB3, una promesa sense resoldre | VilaWeb

    Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

    dimecres, 13 de juny de 2018

    Voldran que oblideu l'1-O. No els deixeu

    Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


    Ja tenim govern.
    S’ha aixecat el 155 i una part del control econòmic. Pedro Sánchez és president a Espanya. El País ha nomenat una nova directora.
    Diuen que aquests fets, que han passat en menys d’una setmana, són importants.
    El temps dirà si han significat algun canvi.
    Veurem si algú a l’Estat acaba arribant a la conclusió que l’exercici del dret a l’autodeterminació, votant, és l’únic camí per a Catalunya.
    De moment res fa indicar que sigui així. De moment l’statu quo pot estar tranquil. "Allà" però també "aquí".
    Això passava quan ha fet 8 mesos de les dues dates més importants en el devenir polític i social de Catalunya dels últims 40 anys: l’1 i el 3 d’octubre.
    Dies que duraran anys, que diria en Jordi Borràs.
    El referèndum (que ho va ser) i la comunió social en defensa dels drets i llibertats dels catalans, de les seves institucions van ser catàrquiques.
    Els carrers seran sempre nostres.
    De tots aquells que amb banderes de colors diversos van dir: Això no. Per aquí no passem. Som i hi serem.
    Aquestes dues dates, reblades pel discurs del rei espanyol, no tenen marxa enrere.
    Vam aprendre que quan la població s’organitza i empeny els representants polítics, tot és possible i senzill.
    L’esperança es converteix en realitat.
    Quan el catalans “fem coses” passen coses. 
    El principal problema pels independentistes no és que "no s’apliqui el resultat del referèndum".
    Ni s’ha aplicat ni s’aplicarà (en això tampoc sóc gaire optimista).
    El principal “perill” és l’oblit del significat.
    Sentirem els polítics parlar de l’1-O.
    Però s’anirà desfent el seu contingut.
    El voldran convertir en una lletania nostàlgica.
    Allò que hagués pogut ser.
    Un referent de l’”ui! Quasi!”.
    Un nou motiu per recuperar la Catalunya queixosa però conformista.
    La que ni tan sols pacta a la baixa sinó que ja rebaixa expectatives abans de confrontar l’adversari polític.
    Com ja va passar amb l’estatut.
    Com sempre des del 1978.
    L’u d’octubre no va ser el referèndum que Catalunya es mereix. 
    No sembla que votar mentre apallissen els teus conciutadans sigui la manera correcta d’exercir el teu dret democràtic. Hi ha d’haver un altre referèndum. Altres referèndums. Hi haurà més “uns d’octubre”.
    Hi haurà més “tresos d’octubre”.
    Exercits, una vegada més, sense permís i sense demanar perdó. Hi serem. I cada cop amb més gent.
    Fa poc he comentat la mateixa afirmació a diversos dirigents polítics independentistes. Els deia: “Jo només em ficaria en política representativa si puc anar a buscar el meu fill a l’escola quasi cada tarda”.
    Cella aixecada. Mirada entre burleta, descreguda i tendra. Com dient “Home, això no passarà perquè clar... ja saps.” Doncs no. No “sé”.
    Si ni tan sols hem vingut a alterar això, què coi volem transformar?
    M’hi nego. La política ha de servir per canviar-ho tot. La llibertat és la possibilitat de tenir-ho tot. I després ja discutirem. Ja calibrarem. Ja decidirem. 
    I aquí anem.
    Si els partits actuals no serveixen per canviar-ho tot, que canvïin ells o que desapareguin.
    Si FER POLÍTICA (en majúscules) no implica tensar les costures de la legalitat per provocar avançar cap a una societat millor, canviem de polítics. 
    Dels errors s’aprèn.
    Que ens expliquin els errors comesos i continuem avançant.
    No oblidem l’1-O però no el convertim en part del folklore.
    Que bategui sempre.
    Que brilli la transparència.
    Que tothom entengui que la república no serà un acord “unànime”.
    La democràcia no és posar-se d’acord en tot ni governar a gust de tothom.
    La democràcia és preservar la possiblitat real que l’“altre” ho canvïi tot a fi de bé. 
    Oriol de Balanzo

    Voldran que oblideu l'1-O. No els deixeu: Ja tenim govern . S’ha aixecat el 155   i una part del control econòmic. Pedro Sánchez és president a Espanya.  El País  ha nomenat un...

    Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

    PROMOUEN

    ENLLAÇATS FEM XARXA