Josep J. Conill
(Contribució a la taula redona «Hi ha vida després de Joan Fuster?», amb la participació de Josep Antoni Alberola, Guillem Calaforra i Salvador Ortells. Monestir de Santa Maria de la Valldigna, 16 de febrer del 2019)
Als països sense tradicions intel·lectuals i cíviques consolidades com el nostre, l'opinió pública sol veure's sotragada de tant en tant per l'aparició de figures excepcionals que galvanitzen les inquietuds d'àmplies capes de la població. Els matemàtics designen amb el terme singularitat un punt excepcional d'un conjunt on aquest falla en el seu comportament normal en algun aspecte, i aquests individus exerceixen una funció social molt similar. De fet, la història valenciana del segle XX resultaria incomprensible sense la irrupció de dos personatges clau: d'una banda, Blasco Ibáñez, en el seu doble vessant de polític i escriptor, entorn del qual va pivotar la societat valenciana des de la Restauració a la Segona República; de l'altra, Joan Fuster, la irrupció del qual en l'àmbit parroquial del valencianisme de postguerra ha determinat de manera decisiva el rumb cultural i polític posterior de la nostra societat.
Tocant a la figura de Fuster, una afirmació d'aquest calibre demana una llarga sèrie d'aclariments, que un paper d'aquestes dimensions a penes pot esbossar. La pregunta obligada que cal fer-se, d'entrada, és en què es diferenciava l'autor de Nosaltres els valencians dels seus predecessors i coetanis. Per poc que es conega la història del valencianisme, la resposta és bastant òbvia: enmig d'un panorama dominat per una concepció regionalista aferrada en bona mesura a rutines jocfloralesques i erudicions caduques, a casa nostra Fuster va encarnar en la seua persona i la seua obra el paradigma de l'intel·lectual europeu compromès (engagée) de l'època, en la línia de figures emblemàtiques com ara Sartre i Camus. Un paradigma que, en el seu cas, es concretava en l'adopció d'un materialisme desencantat, amb decidida voluntat transformadora de la societat endarrerida i levítica que l'envoltava. El seu model, com és sabut, va ser sobretot la Il·lustració radical europea, de Voltaire a Nietzsche, tot passant per Diderot o Sade.
En abraçar aquesta perspectiva crítica, Fuster optava, en primer lloc, per esdevenir contemporani de si mateix. I això equivalia a distanciar-se de manera irreversible del valencianisme anacrònic del seu temps, en una clara aposta per la intervenció en els assumptes públics. No és pas casual, doncs, que, amb les limitacions inherents al context polític del franquisme, la seua trajectòria presente significatives analogies amb la d'altres intel·lectuals perifèrics d'aquells anys com ara l'occità Robert Lafont, el sicilià Leonardo Sciascia o el mexicà Octavio Paz, que esdevingueren també les consciències crítiques de les seues respectives societats, esquinçades per conflictes identitaris emparentats en alguns aspectes amb els dels valencians.
Un detall significatiu: en un país en què l'efusió lírica és un dels ingredients indispensables del regionalisme reaccionari i antiintel·lectualista, Fuster va renunciar molt aviat a la seua vocació poètica inicial i va triar com a eina de treball exclusiva la prosa, en el seu sentit més versàtil. De fet, sense desdenyar les incursions acadèmiques en la història literària o social del País, es movia com peix en l'aigua en el terreny del pensament i la polèmica, a través de gèneres com l'article periodístic, el dietari, l'assaig o l'aforisme. Més encara, va ser ell qui en Nosaltres els valencians (1962) es va arriscar per primera vegada a formular una interpretació de la història del país des d'una perspectiva obertament nacional, basada en un argumentari de caràcter historicista, que connectava aquest territori amb la resta de la seua àrea lingüística i hi esbossava un projecte de futur susceptible de ser sotmès a l'escrutini de la ciutadania en acabar la dictadura.
Ben mirat, podríem dir que a Fuster, com a correlat social de la seua activitat intel·lectual, li va caldre imaginar un gran projecte col·lectiu, il·lustrat i emancipador: els Països Catalans. Un projecte cívic, capaç d'articular un projecte alternatiu d'acció política, oposat a les seculars rutines centralistes de l'Estat i, en concret, a l'espanyolisme embrutidor de la dictadura. Val a dir que tot plegat el va convertir en un pioner i, el que és més important, en un exemple a seguir per a la brillant generació d’universitaris que a finals dels 50 començaven a «descobrir» pel seu compte la realitat del país, tot defugint les mistificacions del regionalismo bien entendido. Parle de gent com Aracil, Cucó, Marqués, Mira, Ninyoles i altres que, armats amb els moderns instruments de les ciències socials, es van encarregar al seu torn de completar, matisar i esmenar aspectes importants del nacionalisme fusterià. El que ara i ací ens importa no és ressenyar els detalls d’aquesta empresa, que s'estén sobretot al llarg de les tres dècades següents, sinó posar en relleu el fet que al voltant de l'escriptor de Sueca va quallar una plèiade de figures que, després de segles d'indigència i marginació, van fer del català dels valencians l'instrument en què s’expressava l'avantguarda cultural produïda al nostre territori, tant pel que fa a la qualitat de les aportacions com a la diversitat de temes i gèneres, terreny en el qual es van posar també les bases per a superar hàndicaps literaris històrics com el dèficit de narrativa.
A hores d'ara resulta del tot pertinent recordar que aquest esclat es va expressar en una llengua moderna, sense pintoresquismes innecessaris, que renunciava a fer del valencià un argot de l'autenticitat, deixava enrere l'endèmica falta de preparació idiomàtica dels autors valencians i adoptava sense reticències l'estàndard literari fabrià, tot contribuint així a la gestació d'un marc cultural de tipus nacional que prenia com a referència els Països Catalans, entesos bé en un sentit cultural bé en un sentit també polític.
Aquest projecte cívic emancipador, sustentat en la crítica de l’herència cultural rebuda i la defensa d’una nova articulació territorial de l’Estat, es va haver d'enfrontar en condicions desiguals, de primer, a l'oposició dels representants de la dictadura; després, al llarg de la Transició, a l'aferrissada oposició dels partits espanyols adherits a la restauració monàrquica, que van copsar el germen de subversió de l’statu quo associat a les propostes dels catalanistes valencians. Si durant els anys de la dictadura algú s'havia fet la il·lusió que l'adveniment de la democràcia propiciaria la celebració d'un debat serè —ajustat a unes condicions ideals de diàleg, en el sentit habermasià de l'expressió— sobre el que Aracil anomenava el «dilema valencià», la realitat es va encarregar ben aviat de despertar-lo d'aquest somni ingenu per la via traumàtica de la violència i la desraó. Quan es tracta de curtcircuitar el recorregut polític de cap programa polític d'inspiració fusteriana, l'experiència demostra que el fi justificava (i justifica) el recurs a qualsevol mitjà.
En conseqüència, al País Valencià la Transició es va substanciar en un seguit de renúncies, que van culminar en l'elevació a rang oficial de la simbologia del búnquer barraqueta. Menys espectacular, però potser més greu a llarg termini, va ser la reacció que aquest estat de coses va suscitar en els cercles intel·lectuals del valencianisme. Les presses per abandonar el vaixell naufragat del fusterianisme polític hi van propiciar l'aparició de lectures oportunistes de la situació, la més popular de les quals va ser la «Tercera Via», una aposta frívola i sense substància per la reconciliació entre el fusterianisme i el blaverisme, amanida amb una vaga consideració del País Valencià com a «nació» diferenciada. Mentrestant, altres intel·lectuals, presumptament més preparats, van arribar si fa no fa a conclusions molt semblants a través de saberudes disquisicions sobre la nació pura i la nació pràctica.
Simptomàticament, aquest campe qui puga va coincidir amb els últims anys de la vida de Fuster, definitivament desenganyat ja de la política, que van coincidir amb la crisi postmoderna de les metanarratives, el debat sobre la postmodernitat i l'aparició de propostes intel·lectuals com el pensiero debole. A casa nostra aquest rebombori va desembocar en una renúncia als postulats forts del nacionalisme valencià, substituïts per l'exaltació gallinàcia d'un regionalisme possibilista i dels seus aparells ideològics emergents, en forma d'institucions lingüísticament extractives com ara el Consell Valencià de Cultura i, sobretot, l'AVL, en les quals alguns d'aquests intel·lectuals dimissionaris han trobat un substanciós i remunerat sopluig.
(N.B. Ni que siga a tall de reflexió marginal, caldria analitzar les analogies i les discrepàncies perceptibles entre la trajectòria d'aquestes «eminències grises» i la dels seus col·legues espanyols de la mateixa generació. Em referisc a personatges com Boadella, Savater, Juaristi, Marías, Cercas e tutti quanti, als quals s'ha referit el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca en el seu llibre La desfachatez intelectual (2016). Lamentablement, no posseïm cap estudi equivalent sobre l'evolució de gent com Aracil, Cucó, Mira o Ninyoles, per citar només alguns noms rellevants de personalitats del món intel·lectual valencià.)
En qualsevol cas, no hi ha dubte que la propensió a l'abandonament de les posicions crítiques i a l'acomodació a l'statu quo autonòmic s'ha vist incrementada al llarg dels darrers anys per l'aparició d'una altra figura singular, no ja intel·lectual sinó política, d'orientació diametralment oposada a la de Fuster. Estic pensant en la figura carismàtica de Mónica Oltra i en tot el que ha suposat i suposa en l'àmbit del valencianisme actual, el qual a remolc del seu lideratge ha assolit quotes de poder impensables fins fa molt pocs anys. Com a contrapartida, el seu perfil ideològic de comunista espanyola mal reciclada en dirigent regionalista, planteja a molts militants de Compromís, sobretot a aquells que provenen del Bloc Nacionalista Valencià, una temptació mefistofèlica, consistent a obtenir el poder a canvi de renúncies cada cop més doloroses a les seues conviccions, que al límit desemboquen en un descarat oportunisme. Per corroborar-ho només cal consultar la nòmina actual dels soi disantfusterians del país, dins la qual s'inclouen amb la més absoluta impunitat alguns dels personatges més bavosos, ineptes i barruts del corralet «cultural» autòcton. Es veu que això de proclamar-se fusterià ja no comporta cap mena de convicció ideològica ni de compromís social o polític, sinó que tot es resol en un pur tràmit destinat a fer el caldo gros al neoregionalisme que emana del govern de la Generalitat Valenciana com una fetor insuportable que tot ho perverteix.
Tal com era previsible, el corol·lari del procés de degradació ideològica que acabem de descriure ha estat l'aparició al llarg dels últims anys en certs sectors valencianistes de símptomes preocupants d'un antiintel·lectualisme sectari —que fins ara havia monopolitzat la dreta valenciana— en virtut del qual les posicions crítiques procedents de sectors «afins» han començat a ser conceptuades en termes de «traïció» o «sedició» i condemnades a l'ostracisme.
Val a dir que, enmig d'aquest marasme, s'hi troba a faltar l'existència d'un marc intel·lectual potent, com el que va proporcionar durant dècades el neovalencianisme crític d'arrel fusteriana, capaç d'articular i dotar de sentit nacional les iniciatives intel·lectuals i artístiques valuoses que encara es produeixen a casa nostra. Tot sovint es vol substituir aquesta mancança amb la promoció d'una cultura de partit, encarnada en la política del «comboi», un placebo innocu que dissimula la contracció constant de la comunitat lingüística —i, doncs, de la quantitat i la diversitat del públic potencial— amb el consum cultural domesticat dels acòlits.
Tenint en compte el panorama esbossat, podem concloure que hi ha vida després de Joan Fuster? És evident que sí, però el que ens interessa esbrinar és de quina mena de vida estem parlant. Les evidències al·legades en aquest paper fan sospitar que assistim a un perillós retrocés en direcció a un regionalisme premodern, sovint disfressat amb les màscares seductores de la postmodernitat, que renuncia de bon grat al tarannà il·lustrat i desmitificador consubstancial al neovalencianisme d'arrel fusteriana. En aquest context, resulta difícil esquivar la sospita que si aquest moviment crític entrava en una bancarrota definitiva, tal com desitjarien algunes patums locals, el projecte de construcció d'una societat valenciana amb aspiracions culturals i polítiques de signe emancipador amb el català com a llengua vehicular restaria definitivament abandonat o desnaturalitzat. En altres paraules: correm el risc que el valencianisme crític esdevinga un efímer parèntesi en la història «moderna» d'un país que ja ha donat per amortitzats sense especials problemes de consciència altres moviments políticosocials com el blasquisme o l'anarquisme, mentre s'entesta des de fa dos-cents anys a oferir amb una sola veu, contra vent i marea, noves glòries a Espanya.
Font: https://www.passos.cat/noticia/29421/entre-dues-singularitats-hi-ha-vida-despres-de-joan-fuster
