Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimecres, 15 d’agost de 2018

Ciutadans, un partit a l’atac | Jordi Galves

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Galves 

La fúria desproporcionada amb què el regidor de Ciutadans a Gavà, Miguel Ángel Ibáñez, s’ha adreçat per carta a les autoritats franceses de Perpinyà, ajuda a entendre que els incidents contra l’Ajuntament de Reus i els enfrontaments, contra pacífics ciutadans pels llaços grocs, formen part d’una inacceptable campanya d’intimidació política, d’incitació a la violència. A través de l’ús de la força i dels fets consumats. La doctrina de Jordi Cañassegons la qual “os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar” s’ha acabat imposant com l’estratègia prioritària del partit del ressentiment anticatalanista, el qual d’aquesta manera, expressa la seva frustració per haver esdevingut políticament irrellevant, tant al Parlament espanyol com a la Cambra de la Ciutadella. Ciutadans és avui el partit de l’exaltació tumultuària, de la confrontació contra tot allò que sigui independentista, catalanista o català a Catalunya i, no cal oblidar-ho, és el partit que té en la pràctica la impunitat necessària per fer-se amo i senyor dels carrers de les poblacions catalanes, gràcies a la passivitat de les forces de l’ordre. La policia de Catalunya continua ben bloquejada sota els efectes de l’article 155, la situació és aquesta ara com ara, i els paramilitars de la Guàrdia Civil i els agents de la policia espanyola ja no serveixen l’interès general de la ciutadania sinó que actuen com una força d’ocupació colonial. L’agressió al fotoperiodista Jordi Borràs per part d’un inspector de la policia que es va identificar públicament com a feixista —al crit de Viva España i Viva Franco— no només no ha estat castigada sinó aplaudida pel secretari de la Unión de Oficiales de la Guàrdia Civil (UO), Juan Ramón Manzanares, el qual va burlar-se recentment de l’agredit. La convivència a Catalunya avui és exemplar però tampoc no es pot negar que hi ha qui fa tots els esforços possibles perquè deixi de ser-ho. Perquè s’arribi a un enfrontament físic entre catalans que serveixi per desfermar, com a reacció, una duríssima repressió contra l’independentisme, fins al punt que deixi fora de la llei totes les formacions polítiques que reclamen la separació de Catalunya de la resta de l’Estat. Aquesta és, lamentablement, l’estratègia de terra cremada de l’espanyolisme, l’última estratègia, perquè està convençut que la independència catalana és irreversible, i que només a través de la violència podrà mantenir la sacrosanta unitat d’Espanya.
A través de Twiter, l’espanyolista Eduardo Llorens (@Eduardo_Llorens) deia això arrel de l'atac de Ciudadano's a l'Ajuntament de Reus a les 7 i 30 minuts: “La acción es buena. Muy buena. Hay que forzar la reacción violenta de los independentistas. El relato de rotura social lo tenemos bien construido pero faltan actos de violencia suyos donde consolidarlo. Al final saltarán, es cuestión de insistir.
Els enemics de Ciutadans —em sembla que ja s’han guanyat a bastament el dret que els anomenem així— són conscients que la violència policial i paramilitar del primer d’octubre contra una població indefensa ha estat fatal contra l’espanyolisme. Són conscients que estem guanyant a cada minut la batalla incruenta per la independència. Però també saben que, davant de l’opinió pública internacional, partidària sempre de la democràcia i del pacifisme, qualsevol agressió física per part de l’independentisme català seria el pretext ideal per destruir-lo, per anihilar-lo. 
Perquè si això passés s’acabaria suspenent de nou la ridícula autonomia que tenim, els partits independentistes serien declarats il·legals i, en nom de la reconciliació i de la bona harmonia dels habitants de Catalunya, se’ns exigiria sotmetre’ns a una espanyolització radical, a una lobotomia que ens pacifiqués almenys durant algunes generacions. L’única resposta a les provocacions del partit d’Inés Arrimadas, la filla del policia, és la de sempre. Indiferència pacífica i bon humor, encara que sigui una resposta difícil de mantenir quan la sang et raja per la cara. L’única resposta a les provocacions violentes de l’espanyolisme hauria de ser la unitat provisional de l’independentisme en un únic moviment polític, perquè no puguin dir mai més que són el partit que va guanyar les eleccions i que Ciutadans representa a la majoria dels catalans. Deixem de banda, d’una punyetera vegada, les idees primàries de la violència i del partidisme entre compatriotes. Ei, només és una opinió.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 14 d’agost de 2018

Manifest acadèmic internacional que denuncia els presos polítics

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pla general d'una aula buida de la Facultat de Filososfia i Lletres de la UAB

Quico Sallés (Manresa)

“Nosaltres, la comunitat acadèmica, considerem que la vulneració reiterada dels drets civils a Catalunya amenaça les bases de la democràcia en aquest país. Els signes d’involució democràtica, com la violència exercida l'1 d'octubre contra persones que volien votar, esdevenen cada cop més evidents. Diverses actuacions de la judicatura i del Govern espanyols, com l'empresonament i la persecució d'activistes socials i membres del Govern i el Parlament de Catalunya elegits democràticament, posen en crisi la separació de poders, que és un dels pilars en què es basa l'estat de dret”. 

Aquest és el primer punt d’un manifest impulsat per la comunicat acadèmica que ha començat a agafar volada -tot i les vacances universitàries- fins al punt que en pocs dies ha rebut el suport de gairebé 600 membres de la comunitat acadèmica internacional com Suïssa, Argentina, Austràlia, Estats Units, Espanya, Equador, Rússia, Índia, Brasil, Regne Unit, Itàlia, Xile, Suècia, Noruega, Mèxic, Euskadi, les Illes Balears, Escòcia o País Valencià. Un manifest que vol trencar el “silenci” de la comunitat acadèmica i vol denunciar la situació dels presos polítics i la repressió de l’Estat espanyol al sobiranisme. 

Un document que cita la “Declaració sobre l’ensenyament superior i la cultura democràtica: ciutadania, drets humans i responsabilitat civil del Consell d'Europa (Estrasburg, 2006)” i “afirma el compromís amb els principis i la pràctica democràtics”.  Segons el manifest, que aquest diumenge ja compta amb 572 signatures, “la democràcia es fonamenta en el reconeixement i la defensa d’uns drets bàsics inalienables, entre els quals el d'expressar públicament el dissentiment”. El document es va presentar elpassat 14 de juny.


I afegeix:  “la judicialització de la política, la violència i la repressió han estat la resposta de l’Estat espanyol a les demandes dels catalans, en comptes del diàleg necessari per a qualsevol negociació”.“Assistim així a un conjunt d’accions dels poders institucionals de l’Estat espanyol que són impròpies d’un estat democràtic i vulneren principis fonamentals del dret internacional”, conclou el document.

“Davant la gravetat d’aquesta situació, el silenci de la comunitat acadèmica no és una opció”, subratlla el document. Així declaren que “la recuperació de la seguretat jurídica és imprescindible i no podem acceptar que les decisions dels poders públics siguin arbitràries”. “És imprescindible que es respectin els drets fonamentals d’expressió, reunió, manifestació i participació política”, reblen. I consideren que cal “salvaguardar els drets i les llibertats només és possible recobrant els usos democràtics i resolent en l’àmbit polític els problemes polítics”.

dilluns, 13 d’agost de 2018

Del desordre provocat a la comprensió necessària

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Davant propostes generals que semblaven assumides per tots el partits del procés, i degut a l’immobilisme, i al pactisme que pretén aconseguir en una taula de negociació que es reconegui el que el poble havia aconseguit a les urnes per duplicat, d’una manera insistent, quan ja quedava de sobres demostrat que Espanya no pacta sinó subjuga, una veu i mil veus, i articles i propostes i èmfasi de declaracions públiques, són el ressò de la veu des de les bases del moviment per la República, moviment que reclama autoorganització popular i emplaçament a les institucions (més enllà de la cotilla de la constitució del ’78) a actuar en consonància amb el mandat popular.

L’augment descarat de les agressions feixistes impulsades des de C’s, les declaracions empàtiques i justificatives de la dreta corrupta del PP i la reivindicació d’Alberto Rivera deixen clar que seguiran fins trobar quelcom de resistència física que els permeti dir que hi ha violència a Catalunya mentre mani Espanya.

Propostes assenyades des del grup Drassanes per la República, diferents comunicats per la constitució de col·lectius antifeixistes i un comunicat oficial de les CUP, més els posicionament concret de Poble Lliure, posen a l’ordre del dia les tasques per a un poble que ja no pot confiar més en les paraules i la dissuasió tant del bonapartisme de Puigdemont, que ignora, encara que esgrimeix el Consell Nacional de la República però no entra en els seus plans posar-lo a la pràctica, com els cants de sirena dels terminis en anys, en què es dóna per fet que tant sigui per Europa com per la negociació, la República és irreversible i que per tant, no cal fer res.

És un moment ple de possibilitats i com va dir assenyadament l'exdiputada al Parlament de Catalunya, Mireia Boya, cal bufar fort per tal d’aixecar l’onada que ens porti amb força a dalt de la cresta i rompre en aquest mar popular dins d’aquest vaixell sense control efectiu i dominat des de Madrid.

Fer lleis que siguin de justícia i superació social, aquesta és la tasca del Parlament, i no seguir el joc de les minories. Sinó, per què els treballadors han de donar suport a un procés només per canviar d’amos?

S’ha demostrat que el moviment és transversal i ampli, però en la transversalitat som més els qui empenyem per a fer efectiu que la declaració d'independència que desoladorament ens van frustrar aquella tarda al Parc de la Ciutadella, quan el President Puigdemont va fer prestidigitació per a declarar i ajornar l’efectivitat; o quan el 27-O ens va donar més del mateix anant a una altra sala i, que sí, però no quan el poble havia comparegut per passar a complir les tasques necessàries per al control del territori i fer efectiu el resultat de l’1-O.

Fan el joc del sindicalistes burocràtics, per mantenir el seu paper negociador utilitzen les mobilitzacions populars i després pacten contra l’anhel dels mobilitzats, traint-nos.

Car el temps és tan llarg o curt com siguin els interessos relatius de qui navega, cal marcar els nostres propis temps sense la cotilla de les estructures de l’estat de què volem anar-nos-en.

No podem esperar amb fidelitat de rucs panxa contenta i tornar a creure’ns que no hem de fer res, perquè tot està fet, planificat i disposat per a posar-se en marxa tan bon punt ho decidim; aquí fins i tot la CUP no va estar a l’alçada pel temor d’un nou pressing CUP.
Anem endavant proveïts de l’experiència d’aquests mesos, treballem per tenir enllestit el cor i la ment i sortim l’11-S amb una sola convicció: Farem la República que cal i necessitem; farem oïdes sordes als que amb sous de tranquil·litat vulguin convèncer-nos de seguir els esdeveniments a la tele.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 12 d’agost de 2018

Acceptar o no la injustícia - ANNA ARQUÉ

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



ANNA ARQUÉ

Fa calor i no sembla que el contingut abocat pels encara líders polítics del moviment independentista en articles i entrevistes ens ajudi a sufocar-la. Parlar incessantment de la injustícia espanyola sense actuar amb la contundència necessària que demostri el teu convenciment en això injust que afirmes no fa més que apuntalar com a auctoritas aquell a qui acuses de tractar-te injustament, però a qui de manera voluntària rendeixes comptes.
«Si Espanya vol ésser una excepció dintre d’Europa mantenint la imposició damunt els pobles diferents que ha sotmès, Catalunya no vol ésser una excepció entre les nacionalitats triomfants. Es comprèn que aquesta situació excepcional la vulguin mantenir i allargar els dominadors. Però no es comprendria que s'hi avinguessin els dominats», aiò escrivia el 1922 Rovira i Virgili. Abans de Franco, abans de Primo de Rivera. Una eventualitat per a tots aquells equidistants a qui tan bé van tots dos criminals per explicar-se erròniament el perquè de l’independentisme català.
Els tempos actuals ens venen marcats per aquells que tenen tot el temps del món perquè res canviï
Els tempos actuals ens venen marcats per aquells que tenen tot el temps del món perquè res canviï. Així, l'11 de setembre es vol una necessàriament massiva manifestació sense gaire més cua, i es vol un primer d’octubre ple de commemoracions, sempre encotillades en espera de la «finestra d’oportunitat», que sembla que s’estila pensar que ha d’arribar amb els judicis d’octubre. Però comandes institucionals a banda, es desitja un 11 de setembre més llarg que la manifestació programada i un 1 d’octubre més combatiu que el trajecte de les llàgrimes que segur que ens cauran amb els discursos contundents i el martelleig de les plaques commemoratives.
Les declaracions del president Torra —«No acceptarem una sentència injusta»— o les d’Oriol Junqueras, exvicepresident de la Generalitat, ara a la presó —«No tindrem un judici just ni amb garanties»— ratifiquen aquest patiment que es focalitza en les sentències i el procediment judicial, i que es vol hegemònic dins l’independentisme: una mena de patiment col·lectiu intens que no s’arribi a plantejar que el que és injust per a tot un país i ens deixa alhora sense garanties de representativitat democràtica efectiva a Catalunya és el fet d’haver acceptat, com a govern, que et jutgin o t’exiliïn els mateixos que representen l’Estat que ha apallissat la gent que lideraves.
Perquè, superada l’etapa de les jugades mestres que no podien ser explicades, preguntem: què vol dir exactament «no acceptarem» una sentència injusta? Vol dir que s’obriran per fi les portes de la presons catalanes on són tancats els presos polítics catalans? L'exvicepresident Junqueras, que ha estat potser el càrrec institucional que més cops ha repetit que «no pots confiar en l’estat espanyol, mai compleix», pronosticava aquests dies: «No tindrem un judici just ni amb garanties». Sabent això, com acceptes anar a l’Audiència Nacional espanyola i confiar-li la teva llibertat?
La dignitat de l’independentisme català no cap en cap sala d’un jutjat espanyol, on mai es presentarà voluntàriament per ser jutjat
I no, no és injust fer-se aquesta pregunta públicament quan es fa privadament dins i fora de Catalunya. Pareu d’assenyalar com a insensibles els qui us demanen explicacions. Les vostres decisions afecten tot un país, tot un moviment de fons, encara que no sigui l’independentisme el que serà jutjat, sinó els qui el volien representar. La dignitat de l’independentisme català no cap en cap sala d’un jutjat espanyol, on mai es presentarà voluntàriament per ser jutjat.
Tot plegat pot fer pensar que l’estratègia dels governants catalans per materialitzar la independència —o la concessió de més autogovern o la negociació d’un referèndum pactat; a hores d’ara encara no és clar— prioritza la tramitació judicial internacional. Potser el «no acceptarem» només vol dir un «tramitarem» aquesta tan greu injustícia en instàncies internacionals; mentrestant, continuem fent cimeres bilaterals en què ens volen continuar vexant sense reconèixer-nos com a poble quan es neguen a parlar del dret d’autodeterminació exercit el primer d’octubre.
Pompeu Fabra escrivia el 1932, referint-se al referèndum fet el 2 d’agost del 1931: «Però el mínim de llibertats contingut en l’Estatut i consagrat pel referèndum popular és indefugible. Ni a dintre ni a fora de Catalunya existeix cap persona ni cap corporació que tingui dret a modificar-lo al seu albir, sinó el poble mateix que el votà». Materialitzar la independència és el mandat indefugible que el poble votà en referèndum l'1 d’octubre del 2017. I és el coms’implementa el que s’ha de negociar amb l’estat espanyol, i s'ha d'entendre que la no acceptació a negociar-ne la materialització significa que l’Estat opta per fer-se mal: provocar un escenari on Catalunya tira milles i Espanya embogeix.
Materialitzar la independència és el mandat indefugible que el poble votà en referèndum l'1 d’octubre del 2017. I és el 'com' s’implementa el que s’ha de negociar amb l’estat espanyol
I els polítics catalans, que divaguen entre referèndums pactats i altres succedanis vergonyants per als temps excepcionals que vivim, també han d’entendre que la impunitat per fer el que els plau amb la més que explicitada voluntat catalana a favor de la independència pot tenir els dies comptats si la gent, aquest cop sí, es veu prou capacitada i democràticament justificada per no només votar la independència, sinó per instaurar-la. Ja sigui per la pressió decidida de les bases a les seves direccions; ja sigui concretant-ne la materialització al marge de l’estratègia institucional —com suggereixen la CUP i Endavant—; ja sigui arribant a les institucions via primàries, amb les quals se superi el «posat a dit» dels partits, o ja sigui per... O per tot plegat a la vegada.
La república catalana independent som nosaltres, la gent. Una gent gens anònima, gens abstracta, que té noms i cognoms i amics i família i companyes, la gent que aquest cop no permetrem que el «ser-hi més a prop que mai» descrigui la determinació, la disposició i la generositat de la nostra contemporaneïtat independentista.
Se’ns està mesurant la voluntat irreductible amb cants de sirenes, i no faltaran discursos nostrats que ens voldran fer creure dèbils davant de suposats sacrificis. Els més cansats només cal que mantingueu la posició. La resta lluitem i anem endavant. Tinguem present que la comunitat internacional sempre preferirà una independència controlada a un caos de governabilitat com aquest al qual s’aboca l’estat espanyol si nosaltres, la gent, l’estructura d’estat més important i real, lluny d’afluixar, avança convençuda.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 11 d’agost de 2018

D’institucions, desobediència i ruptura

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Imatge relacionada

PER ADAM MAJÓ GARRIGA



La ruptura amb el Regne d’Espanya no és només una actitud o una opció ideològica és, també i sobretot, un plantejament estratègic compartit -amb els matisos que vulgueu- per tot l’independentisme que sap - i encara més després de l’1 d’Octubre- que l’Estat no facilitarà cap via per l’exercici del dret a l’autodeterminació i que aquest només s’assolirà a partir de la superació més o menys traumàtica de l’actual marc jurídico-polític, això que hem anomenat el Règim del 78. Aquesta ruptura, però, pot prendre formes concretes diverses i no està en contradicció  amb l’existència d’espais i períodes de diàleg i negociació tant amb l’Estat Espanyol com amb sectors de l’unionisme. L’estratègia rupturista no és lineal sinó que (com s’ha explicat ad infinitum) compte amb períodes d’acumulació de forces i amb moments en què aquesta acumulació permet fer passes endavant. Octubre (sempre octubre) fou un d’aquests moments  malgrat que segurament no vam saber anar tant lluny com era possible tenint en compte la força del moviment republicà demostrada el mateix dia 1  i dos dies després amb la vaga general.

Dit això, cal explicar més coses. Cal explicar que la segona vaga, la del 7 de novembre, quan ja hi havia companys i companyes a la presó i l’exili, ens va posar davant del mirall i ens va ensenyar -a qui va voler veure-ho- que som forts, que som molts, però que encara no som ni prou ni prou forts per convertir el moment de ruptura en la victòria que tants vam sentir a tocar. El dia 7 vam tallar moltes carreteres, sí, i ferrocarrils, però no vam poder parar els ports, ni els aeroports, ni la indústria(!!!), ni el gruix de l’activitat econòmica a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. Sense oblidar ni menystenir errors comesos, el cert és que aquell vespre vam tenir la certesa que ens cal ser més, tenir més aliats i estar millor organitzats. Per això els partits (tots!!) i nosaltres, els votants, vam acceptar participar en les humiliants eleccions autonòmiques (sí, au-to-nò-mi-ques) convocades pel Rajoy després d’haver tancat el parlament i cessat i empresonat el govern. Amb aquelles eleccions vam reconèixer que calia tornar a la fase d’acumulació de forces, a estendre encara més la idea, a explicar-nos al món, a convèncer els asèptics i a posar en contradicció als adversaris. I per fer tot això, tenir parlament ,  govern i ajuntaments ens ajuda. I com que ens ajuda, i com que sabem que l’estat ja ha aplicat el 155 i ho pot tornar a fer, serem molt curosos abans de jugar-nos aquestes institucions. Per això no és el govern, ni el parlament, ni els ajuntaments qui ara ha de liderar la desobediència i l’enfrontament amb l’Estat, més enllà, evidentment, de la indispensable complicitat i solidaritat. És des del carrer i des de tants altres àmbits de la societat que ens cal seguir buscant escletxes i oportunitats per practicar la necessària gimnàstica desobedient que ens ha de permetre arribar a la següent oportunitat amb molts més força i coneixements  adquirits. Ens calen, en definitiva, gestos de coratge, no només per mantenir la confiança en la victòria sinó també, i sobretot, perquè és així,  plantant cara a la injustícia, que hem arribat a ser tants i que podem ser encara molts més.  I ens cal fer-ho, desobeir, cadascú des de la seves possibilitats i, com sempre, amb molta més autoexigència que retrets a qui no està disposat a jugar-s’hi tant o no està en condicions de fer-ho.

Font: https://www.llibertat.cat/2018/08/d-institucions-desobediencia-i-ruptura-42867


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 9 d’agost de 2018

Un nou Procés de Burgos | JOSEP CRUANYES

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de presos i exiliats

JOSEP CRUANYES Advocat i vicepresident de l'ANC

Ja és hora que plantegem com hem d'afrontar els processos que a finals d'any convocarà la justícia espanyola. Em refereixo al  judici de la gran causa contra el Govern, la mesa del Parlament i els Jordis, i el que es farà contra els caps de la nostra policia.

El món ens ha admirat per com hem defensat de manera pacífica i democràtica el dret del nostre poble a decidir en referèndum el seu futur polític però no ha entès la nostra reacció ingènua i contradictòria davant la repressió política judicial que va engegar l'Estat. Sembla com si haguéssim perdut la memòria de la reacció violenta contra el moviment democràtic que fa anys que reivindica la condició de subjecte polític de Catalunya. L'Estat creu que té el dret de defensar com sigui i sense miraments la indissoluble unitat d'Espanya. Recordem les detencions i processos arbitraris de persones com la Núria Cadenes o l'operació Garzón entorn dels Jocs Olímpics i, per què no dir-ho, el franquisme.

Ha estat una reacció ingènua d'uns polítics, i de les seves defenses, que pensaven que es tractava d'un procés penal ordinari. Els advocats i advocades de seguida es van adonar que la seva expertesa i experiència d'anys en la defensa penal no servia de res davant l'absoluta arbitrarietat de l'actuació de tot l'aparell de l'Estat; des de la policia fins al jutjat instructor, passant per la fiscalia, el Suprem i l'Audiència Nacional. Han hagut de reconèixer l'evidència que estaven davant d'un procés d'excepció política en què no es respectava cap principi que garanteixi un judici just: ni el dret al jutge predeterminat, ni el dret a un jutge imparcial, ni el dret a la defensa en una instrucció equitativa, ni el principi de legalitat en l'aplicació dels delictes, ni el dret a l'actuació objectiva i imparcial de la fiscalia i la policia, ni els drets polítics de la ciutadania i dels parlamentaris. I, encara menys, la divisió de poders.
La primera resposta ha de ser un Onze de Setembre més massiu que mai
Tenim al davant l'actuació de tribunals d'excepció, una instrucció feta com a eina de persecució política, en què l'instructor i la sala d'apel·lacions del Suprem i la mateixa Audiència Nacional no apliquen criteris penals sinó polítics i d'oportunitat política. Els tres poders de l'Estat s'han unit en un "A por ellos" que esclafa tot dret i garantia jurídica dels dissidents.

La demostració que la repressió es basa en la imputació de delictes inexistents al Codi Penal la vam obtenir quan l'actual president del govern, Pedro Sánchez, va dir que s'hauria de reformar al Codi Penal perquè pugui tipificar la celebració d'un referèndum com a delicte de sedició o rebel·lió.

Com ha passat en tots els processos de repressió política i ideològica des de la Inquisició fins avui, la finalitat d'aquests judicis no és l'actuació personal de qui es jutja sinó que el que es jutja és una determinada manera de pensar i d'actuar que el sistema considera perillosa: es jutja un moviment democràtic i pacífic que té una gran implantació popular. La primera resposta ha de ser un Onze de Setembre més massiu que mai.
Només posant en evidència el mateix tribunal podem afrontar el judici amb dignitat
Des d'ara tenim la responsabilitat d'encarar els judicis plantejant de manera pública un rebuig frontal a uns tribunals d'excepció, a uns processos polítics sense cap garantia. Ho han de denunciar al judici els advocats i les persones acusades no acceptant ni el procés ni les sentències. Només posant en evidència el mateix tribunal podem afrontar el judici amb dignitat. Demanar clemència o voler pactar suposa admetre la culpabilitat, legitimar el seu procés i tancar-nos la porta per denunciar la vulneració de drets davant instàncies internacionals.

El rebuig frontal al tribunal i el procés ha d'anar acompanyat d'una mobilització sostinguda arreu de Catalunya, on diàriament se segueixi el que ocorre a la sala. També en l'àmbit internacional s'haurà de donar informació puntual a la premsa i aconseguir mobilitzacions de solidaritat arreu del món.

Hem d'afrontar els processos de manera decidida, des d'ara, com a processos polítics. I no pot repetir-se el que van ser els judicis contra el 9-N; que van generar desconcert en la gent i van ser una humiliació per als processats i per a totes les persones que van defensar el dret a votar en una consulta. Ara es jutja aquest moviment democràtic que defensa de manera pacífica la celebració d'un referèndum per l'autodeterminació. Un moviment que els fa por perquè és una força democràtica emergent.

El desembre de 1970 jo tenia divuit anys i vaig viure una situació semblant quan es va fer la mobilització contra el consell de guerra de Burgos. Ara ens trobem amb un nou Procés de Burgos. Només enfrontant-nos-hi i defensant els nostres drets com a poble guanyarem contra un Estat i una justícia demofòbics.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Josep de Luis: ‘L’estat espanyol, com a sistema heretat del franquisme, ha entrat en putrefacció’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Parlem amb el president de l'Obra Cultural Balear, que la setmana passada va rebutjar la invitació de Felipe VI per a assitir a una recepció a Palma

Resultat d'imatges de josep de luis ferrer ocb


Josep de Luis (Inca, 1971) és advocat i president de l’Obra Cultural Balear (OCB) des del març. Aquesta última setmana ha estat notícia per la contundència amb què va rebutjar la invitació de Felipe VI per a assistir a un acte de recepció al palau de l’Almudaina de Palma. ‘Divendres dia 3 no assistiré a la recepció. Quedaré a ca nostra, gaudint de la companyia familiar que li és privada tant a Jordi Cuixart com a la resta de presos polítics, i aprofitaré el moment per tenir un record pels veritables defensors de la llibertat, el respecte i els valors democràtics’, deia en el correu de resposta al rei espanyol. L’OCB no va ser l’única que va decidir de plantar Felipe VI. De fet, la majoria d’entitats de les Illes i importants personalitats polítiques tampoc no hi van anar. Parlem amb Josep de Luis sobre el valor que té aquest rebuig gairebé unànime a la monarquia, sobre com es viu la repressió de l’estat espanyol i sobre el present i el futur de l’OCB.

Què vau pensar quan vau rebre la invitació de Felipe VI?
—Tal com vaig expressar al correu de resposta, la primera cosa que em va venir al cap va ser la imatge de Jordi Cuixart als Lledoners, a qui havia anat a veure el 22 de juliol. Després també ho vaig relacionar amb el paper que ha decidit d’adoptar la monarquia i el discurs incendiari del 3 d’octubre.

Algun altre motiu?
—Tampoc no diu gaire de la casa reial el fet de no cursar la invitació en la llengua pròpia de les Illes Balears. Seria un detall, si realment creu en la diversitat, com a mínim dissimular un poc. Estava exclusivament en castellà, però la cosa important no és que estigués en castellà, en xinès o en anglès, sinó que no estigués en la llengua pròpia de les Illes. Als defensors de la nostra llengua no ens fa urticària cap altre idioma ni cultura, simplement demanem respecte per la nostra.

Heu rebut cap crítica?
—No, la veritat és que no. Sí que és cert que vaig veure per les xarxes socials un comentari que em deia ‘subnormal catalufo’. Quan l’argument filosòfic a debatre és aquest, sincerament, me’n desentenc. Però les crítiques no han passat de l’insult barroer. Potser hi ha arguments racionals per a defensar una altra postura, però ningú no els ho ha dit.
Les principals entitats de les Illes, MÉS per Menorca, MÉS per Mallorca, el president del parlament i el del Consell i el batlle de Palma tampoc no hi van anar. Quin valor té aquesta reacció tan contundent i gairebé unànime?
—Reflecteix un malestar i disconformitat institucional. Hi ha una certa disfunció institucional en aquests moments. No sé si dir-ne incomoditat…

Pel que passa al Principat o per més raons?
—El que passa al Principat posa en evidència una manca de fonaments democràtics sòlids a l’estat espanyol. La meva preocupació no és tant pels presos polítics, que també; no és tant pel procés d’autodeterminació, que també; no és tant per qüestions locals del Principat; sinó que, des d’abans de ser president de l’Obra Cultural estic greument preocupat per la rebaixa dels estàndards democràtics que s’apliquen a l’estat espanyol. En tots els àmbits. Els darrers trenta anys s’ha perdut molt en llibertat d’expressió, en el respecte a la pluralitat… S’han anat perdent llençols a cada bugada.

La pèrdua de llibertat d’expressió el viviu de prop amb el cas de Valtònyc.
—A les Illes hi ha un exiliat per cantar! Tot això forma part de la mateixa cosa. Un agafa lletres de cançons de fa trenta anys i s’adona que la democràcia, els valors democràtics i el respecte als drets fonamentals s’han anat laminant. Un exemple és la situació dels presos polítics. Hi ha una certa unanimitat acadèmica sobre el fet que no hi caben, els delictes de rebel·lió i sedició, perquè els fets no encaixen en aquests tipus delictius. Hi ha qui discrepa, però la majoria de juristes apunten cap aquí. I no és això i prou. En l’àmbit internacional, l’estat espanyol s’ha endut bufetades en distints idiomes i això no fa reflexionar ningú. Qualque veu s’ha alçat demanant la supressió del tractat de Schengen. Veus que fa un any acusaven el Principat de voler aixecar fronteres. No té ni cap ni peus.

Penseu que va creixent l’antipatia cap a la monarquia, a les Illes?
—Creix pertot. La monarquia és una institució sense cap mena de legitimitat democràtica. És cert que té legitimitat constitucional, però això no vol dir que tingui una legitimitat democràtica directa. Em ve a la ment aquell vídeo d’una entrevista a Adolfo Suárez en què al final reconeixia obertament que la comunitat internacional demanava un referèndum sobre monarquia o república i, com que les dades que es tenien indicaven que no es veia clar que guanyés la monarquia, van incloure la qüestió al referèndum de la constitució per a poder dir que s’havia votat. També cal recordar les preocupacions que hi va haver en el segon embaràs de Letícia Ortiz per la por que nasqués un nen, perquè passaria per davant de la germana major, cosa que en aquest temps seria difícil d’explicar. Seria la prova que la constitució, a parer meu, té preceptes que van en contra de si mateixa, perquè la prioritat de l’home davant la dona en la successió com a cap d’estat és bastant contrària a l’article 14, que proclama la no discriminació per raons de sexe. El Tribunal Constitucional, que sempre hi és per a fer tasques de lampisteria i arreglar aquestes coses, ho va justificar amb una filigrana filosòfica. Després, quan va abdicar l’anterior monarca, es va haver d’improvisar un mecanisme exprés dins el congrés per a treure una llei orgànica amb urgència i lectura única… Tot això traspua una certa por que es plantegi obertament i democràticament una consulta sobre quin cap d’estat vol la gent a l’estat espanyol. Això s’encavalca amb el procés del Principat, cosa que complica força la vida a la Moncloa i la Zarzuela.

De la mateixa manera que creix l’antipatia cap a la monarquia, també ho fa la solidaritat amb el Principat?
—Jo crec que es va estenent la solidaritat amb el Principat, però no tant per la qüestió sobiranista, sinó com a referent de lluita democràtica. No s’estén únicament a les Illes. Hi ha determinades parts de l’estat espanyol on s’aixequen veus que són quirúrgicament laminades. Aquesta solidaritat va dels valors democràtics al que representen els presos polítics i els exiliats com a reprimits i ostatges d’un sistema que va rebaixant els seus estàndards democràtics a marxes forçades.

Si a poc a poc es van aixecant veus contra la repressió, aquesta manera de funcionar de l’estat espanyol no acabarà saltant per l’aire?
—L’estat espanyol com a sistema heretat del franquisme ha entrat en putrefacció i, per tant, acabarà caient. Quan? No ho sé. És una oportunitat fantàstica perquè els demòcrates espanyols acabin passant pàgina d’aquesta oligarquia que al final modela les estructures d’estat a la seva conveniència.

Entre els atacants de divendres als periodistes d’IB3, hi havia una regidora del PP. Creieu que aquest partit es va radicalitzant?
—Pareix que s’ha instaurat una cursa entre dues sigles per a veure qui és més radical, la fa més grossa i té una actitud més violenta al carrer. El problema que determinada gent violenta i radical campi pels carrers és que se’ls transmet absoluta impunitat. La manifestació que hi va haver a Palma, que reivindicava la llibertat dels presos polítics i el retorn del palau de Marivent al poble de Mallorca, va ser comunicada a la delegació del govern quatre dies abans que la de signe contrari. Se suposa que el primer que demana la manifestació té certa prioritat. No va ser així. Els qui reivindicaven la llibertat pels presos van quedar en un raconet mentre els altres campaven lliurement per allà i la policia els permetia que passessin per davant fent signes grollers, ostentosos, insults, crits… La policia va permetre una actitud absolutament provocadora d’aquesta gent. Quan permeten l’atac a la llibertat d’expressió d’un mitjà de comunicació i no actuen, transmeten absoluta impunitat a aquesta gentussa.

Com heu viscut i com valoreu el procés independentista?
—El procés presenta un escenari de ruptura d’un ordre establert. Van tenir la santa barra de dur Joan Coma als tribunals per haver dit que per fer una truita s’havia de rompre un ou. El procés d’independència és un procés traumàtic, però hi ha una voluntat política a causa d’una voluntat ciutadana que l’statu quo canviï. No es pot aturar. Des del respecte als valors democràtics més bàsics, aquest anhel ha de ser respectat. Has de seure i canalitzar i mirar com sortir-se’n de la manera menys traumàtica. A l’estat s’han anat repetint mentides que han calat, però continuen essent mentida. No és cert que no sigui possible un referèndum d’autodeterminació. Tampoc no és cert que no sigui constitucional, perquè en una democràcia de veres, allò que no és prohibit és permès. Darrerament, he repassat dues vegades la constitució i no ho prohibeix expressament. És més, ho autoritza sempre que ho convoqui l’estat. Llavors que no diguin que és inconstitucional fer-ho. Una altra cosa és que no ho vulguin. La constitució es va presentar com a marc de convivència, però l’estructura heretada del franquisme que ha adoptat l’estat espanyol l’ha acabat convertint en una cotilla. Un espai de convivència és agradablement acceptat per tothom, però una cotilla no. Quan t’oprimeixen, tens tendència a alliberar-te de l’opressió.

I, com a advocat, quin punt de vista teniu del procés judicial contra els dirigents independentistes?
—Jo crec que hi ha motius per a discutir en un judici sobre si hi ha hagut desobediència o no. La resta són construccions filosòfiques que no tenen cap mena de fonament jurídic ni racional. No és que apel·li de manera abstracta a aquesta unanimitat de la comunitat acadèmica. Basta veure què ha passat a Alemanya, a Bèlgica o a Escòcia o per què han retirat les euroordres… Què és això de fer una euroordre i després retirar-la? El jutge Llarena va arribar a dir en una interlocutòria que no tramitava l’euroordre contra Puigdemont perquè en aquell moment volia que el detinguessin. Quin raonament és, aquest? Quina base jurídica té, això?

Com va ser la visita a Jordi Cuixart que esmenteu a la carta? Com el vauveure?
—No és la primera vegada que visit en Jordi Cuixart. És el president d’una entitat germana com és Òmnium Cultural. En aquestes circumstàncies excepcionals, els contactes que regularment es tenen entre presidents els hem hagut de tenir a la presó. L’he vist bé. La vegada que em va impressionar més va ser la primera, perquè el vaig trobar bé, animat, serè i ferm en les seves conviccions. La següent ja sabia com me’l trobaria… Està fermament presidint Òmnium Cultural des de la presó.

Sou president de l’Obra Cultural Balear des del març. Com valoreu aquests mesos?
—Han estat d’aterratge i de reorientació d’allò que havia estat l’Obra Cultural fins ara. Els mesos vinents ens esperen canvis, una sèrie de campanyes a partir de setembre i molta feina. Una de les qüestions que hi ha damunt la taula és reactivar la Federació Llull, que agrupa Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear. Va destinada a desenvolupar projectes d’abast de tot el territori. Serà una de les tasques que segurament seran més visibles des del Principat.

És difícil, la vostra feina?
—En aquests moments no tenim unes institucions combatives amb la nostra feina, però sí que queda una llavor enverinada que va sembrar dins la societat en José Ramón Bauzá durant el temps que va governar. Va aconseguir fer florir llavors incultes que qüestionen la unitat de la llengua catalana contra tota evidència científica. D’això encara queden quatre brots escampats dins la societat civil. Hi ha moltes organitzacions que curiosament utilitzen el lema de ‘No som Països Catalans’ i copien les estructures del Principat. S’ha creat una Societat Civil Balear, per exemple. Això és molt rar! [riu]. Aquesta gent, que tenen moltíssims grupuscles, no passen de dues dotzenes de persones. Però, això sí, tenen un ressò mediàtic als mitjans d’àmbit estatal i manegen molts recursos que no se sap ben bé d’on surten. Passa igual al Principat. Hi ha associacions amb seixanta socis i dos milions de pressupost. Això no acaba d’encaixar gaire dins la lògica econòmica.

Com a entitat que defensa la llengua catalana, esteu preocupats pel seu estat?
—No. Fa més de tres-cents anys que lluitem per la nostra llengua i la nostra cultura. No ens venceran ara. Quan es defensa fermament la llengua i la cultura, hi ha una resposta positiva dels parlants i la gent del territori. Això ha passat recurrentment i hem sofert moltes envestides, des del 1715. I ho hem intentat d’una manera o d’una altra. Juan Carlos I va tenir la barra de dir que el català no havia estat mai perseguit i que el castellà no havia estat mai llengua d’imposició. Això ha passat moltes vegades. S’ha intentat d’una manera, d’una altra i mai no han vençut el nostre poble, i no ho faran aquesta vegada.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 8 d’agost de 2018

El Govern desmunta l'argumentació de l'Estat per denegar l'escorta a Puigdemont

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Carlota Camps 
Foto: Jordi Bedmar 

El Govern considera "necessari" que el president a l'exili, Carles Puigdemont, tingui servei d'escorta i assegura que el Ministeri d'Assumptes Exteriors i Cooperació, dirigit per Josep Borrell, s'ha de "limitar a sol·licitar al país receptor [Bèlgica] l'autorització per al desplaçament d'agents de la Policia de Catalunya, sense entrar en altres consideracions jurídiques o d'oportunitat".
Així es desprèn d'una nota jurídica dels serveis jurídics del Govern, a la qual ha tingut accés El Nacional, i que desmunta l'argumentació del Ministeri de l'Interior. El departament dirigit per Fernando Grande-Marlaska, emparat per un informe jurídic de l'Advocacia de l'Estat, considera que la condició de "pròfug" de Puigdemont que li atribueix el Tribunal Suprem és incompatible amb tenir una escorta a càrrec dels Mossos d'Esquadra. Per aquest motiu, ha rebutjat la petició feta pel Govern perquè Puigdemont disposi de l'escorta que li correspondria com a expresident de la Generalitat.
Els serveis jurídics del Govern, en canvi, consideren que "els expresidents poden gaudir dels drets que tenen reconeguts per llei en territori català o fora d’ell", ja que no hi ha cap limitació en la normativa en aquest sentit i que, per tant, Puigdemont pot "gaudir dels drets que tenen reconeguts per llei en territori català o fora d’ell". A més, recorden que tots els expresidents tenen dret a gaudir d'escorta, a no ser que ell hi renunciï o que el Parlament li retiri amb una majoria qualificada de 2/3. 
El passat mes de juliol, el nou Govern de Quim Torra, després de l'aplicació del 155, va posar en marxa els tràmits per tenir oficina amb personal, cotxe oficial i seguretat a Bèlgica, acollint-se a la llei que regula els privilegis dels expresidents de la Generalitat. I, entre altres gestions, es va adreçar al Ministeri de l'Interior perquè autoritzés el desplaçament a l'estranger d'agents dels Mossos amb l'objectiu que serveixin com a escorta a Puigdemont.
Puigdemont està residint a Bèlgica des de fa poc més d'una setmana, després que el magistrat del Tribunal Suprem retirés l'euroordre en ser denegada per les autoritats alemanyes l'extradició per rebel·lió i només acceptés el càrrec de malversació. Tot i això, el departament de Marlaska considera que el president a l'exili és "un pròfug de la justícia" i rebutja que agents dels Mossos d'Esquadra es desplacin a Waterloo per fer-li d'escorta.

Els expresidents no són càrrecs públics

El departament de Marlaska també denegava l'escorta a Puigdemont assegurant que actualment no ostenta actualment cap càrrec públic, atès que està suspès de càrrec i funcions com a diputat al Parlament. Sobre aquest punt, el Govern recorda que "els expresidents no tenen la consideració de càrrec públic, i les actuacions que realitzen tenen el caràcter d’actuacions personals". 
"El fet que els serveis es prestin a l’exterior no és contrari al principi de territorialitat de les competències de la Generalitat previst a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ja que l’activitat dels expresidents no incideix en cap àmbit material de les competències de la Generalitat", continua la nota.
El dret a gaudir de mitjans dels expresidents de la Generalitat només es troba limitat d’acord amb la Llei 6/2003 i es refereix només sobre les retribucions, recorda el Govern. Concretament, l’article 4 limita la percepció de l’assignació i la pensió vitalícia a “l’exercici d’un càrrec públic, amb una feina o activitat en l’àmbit públic o privat i amb la participació en consells d’administració d’empreses públiques o privades”. D’acord amb això, assegura la nota del Govern, "la condició de diputat de l’expresident no afecta en cap cas a l’assignació i gaudi de seguretat, sinó només a les retribucions". 
Per aquest motiu, l'informe conclou que "és necessari" concedir el servei de protecció al president Puigdemont i que "atès que correspon al Govern de la Generalitat el comandament suprem de la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra i la coordinació de les actuacions policials, d'acord amb el que disposa l'article 164.2 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, l'actuació del Ministeri d'Afers Exteriors i Cooperació s'ha de limitar a sol·licitar al país receptor l'autorització per al desplaçament d'agents de la Policia de Catalunya, sense entrar en altres consideracions jurídiques o d'oportunitat".

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 6 d’agost de 2018

De Franco a Aznar: la historia de Gas Natural Fenosa

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El alcalde de A Coruña Alfonso Molina con Pedro Barrié de la Maza y el dictador.
FOTO: GALICIA UNICA.


En la historia oficial de Gas Natural Fenosa incluida en su página web existe un silencio llamativo sobre la Guerra Civil y la dictadura. Como si aquel periodo histórico no hubiera tenido nada que ver en la consolidación económica de una de las empresas que hoy dicta los designios políticos desde el parqué del Ibex 35. Un olvido interesado que no se corresponde con la realidad de la conformación del imperio de una de las compañías más importantes del sector eléctrico.
La actual Gas Natural Fenosa nació en 2009 tras fusionarse Gas Natural y Unión Fenosa. Estas corporaciones, a su vez, nacieron de la fusión de varias empresas. Gas Natural se creó en 1991, tras la unión de Catalana de Gas, Enagás y Gas Madrid. A su vez, Unión Fenosa surgió en 1982 de la fusión de Unión Eléctrica Madrileña y Fuerzas Eléctricas del Noroeste (FENOSA).
El dueño de FENOSA, Pedro Barrié de la Maza, protagoniza el episodio más oscuro de la historia de la compañía. El empresario coruñés era un íntimo amigo de Francisco Franco y, a su vez, uno de los financieros del bando fascista que se sublevó contra la República. La cercanía de Barrié de la Maza con el régimen ayudó al también dueño del Banco Pastor a progresar tanto en los negocios como en las relaciones sociales de la época.
En 1955, Franco otorgó al empresario el Condado de Fenosa en agradecimiento a su colaboración con la causa franquista. No en vano, Barrié de la Maza fue uno de los grandes promotores de la cuestación popular obligatoria que varios prohombres de la dictadura llevaron a cabo para regalar el Pazo de Meirás al Caudillo.
Pedro Barrié forjó su imperio, sobre todo, gracias al asesinato del diputado republicanoPepe Miñones, quien hasta su fusilamiento en 1937 controlaba el sector de la electricidad en la región a través de su empresa Unión Eléctrica Coruñesa.
Miñones competía, tanto en los negocios como en la política, con Barrié y con Luis Cornide Quiroga, propietarios de la Sociedad General Gallega de Electricidad. La rivalidad empresarial con dos de los más ilustres miembros de los conservadores coruñeses le pasó factura tras el golpe de Estado de 1936, y acabó represaliado. El historiador local Luis Lamela narra en su libro Pepe Miñones: Un crimen en la leyenda (1900-1936) cómo influyó el fusilamiento del diputado izquierdista en el devenir del sector eléctrico.
“La desaparición de Pepe fue decisiva para el derrumbamiento de aquella sociedad (Unión Eléctrica Coruñesa) que tanto mimó en los años en que estuvo al frente de ella. Con él se fue el hombre de empresa, el líder, el creador de riqueza. Y eso lo sabían sus competidores. Y como raíz necesaria para que el árbol sostenga sus ramas, ayudaron, de alguna forma -y esta seguirá siendo siempre una incógnita – a cortarla, para que poco a poco se fuese secando y cayesen los frutos en sus manos. Unos frutos limpios, como limpio fue el hombre que los creó”.
En los años previos a su fusilamiento, Pepe Miñones tuvo que luchar contra los ataques de las fuerzas vivas del conservadurismo gallego. Pedro Barrié, con el Banco Pastor, y el diputado de derechas Luis Cornide, con la colaboración del periódico El Ideal Gallego, pusieron todo de su parte para terminar con la competencia de Miñones.
El golpe de Estado y la Guerra Civil propiciaron el momento perfecto para liquidar a la competencia, según dejó escrito el diputado republicano en una carta que recoge Luis Lamela: “¡Dios perdone a los que me han hecho tanto mal!”. La desaparición de Miñones, las presiones externas y alguna medida legislativa franquista que dificultó el devenir de Electra Popular Coruñesa propiciaron el hundimiento de la Casa de Banca de los Miñones, que se encargaba de financiar a la eléctrica. El 30 de marzo de 1948 terminó la agonía y Pedro Barrié de la Maza consiguió recoger los frutos al adquirir el negocio de su competidor, asesinado 11 años antes por sus ideas y competitividad empresarial.
La historia de las empresas que acabaron formando parte de Gas Natural Fenosa no se circunscribe únicamente a la cercanía al régimen franquista, ya que los orígenes de todas las corporaciones que han acabado en la eléctrica española se remontan en algunos casos a mediados del siglo XIX. Una de estas compañías fue la Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas (SCAG), encargada de suministrar en 1843 el primer servicio público de alumbrado en Barcelona. La sociedad, que posteriormente se llamará Catalana de Gas, fue la más importante de las que acabaron en Gas Natural Fenosa, pues introdujo en España el gas natural en 1965. Catalana de Gas logró importar este producto desde Libia y Argelia a través del gasoducto del Magreb, bautizado con el nombre de Pere Duran i Farell en honor al presidente de la empresa en aquellos años.
Duran i Farell es, sin duda, uno de los empresarios del sector eléctrico más importantes de nuestro país. Nacido en Caldes de Montbuí (Barcelona) en 1921, era ingeniero de Caminos, Canales y Puertos. Comenzó a trabajar a los 25 años en Hidroeléctrica de Cataluña, propiedad del Banco Urquijo, y jamás abandonaría la empresa, en sus diferentes acepciones, hasta su muerte. Fue llamado “el hombre del gas natural”, al ser quien lo introdujo en España.
El industrial catalán ascendió a consejero delegado de Catalana de Gas en 1961 y pronto logró dos hitos en la historia de la energía en España. El primero fue el acuerdo con Standard Oil, para instaurar el gas natural en España a través de la importación de gas licuado de Libia a una planta del puerto de Barcelona, inaugurada por Franco en 1970, donde se transformaba para su redistribución. Ese acuerdo acabaría con la constitución de Gas Natural S.A. de la que formaban parte Standard Oil, Catalana de Gas y Banco Urquijo, con Duran i Farell como presidente. Su eficiencia a la hora de conseguir acuerdos se volvió a poner de manifiesto tras el golpe de Estado del coronel Muamar el Gadafi en Libia en 1969: con los contratos con la compañía norteamericana en riesgo, Duran se vio obligado a buscar nuevas alianzas de distribución, esta vez en Argelia.
El empresario tenía una enorme sintonía con las élites tecnócratas franquistas, de la mano del titular del Ministerio de Industria, Gregorio López Bravo. El ministro propuso y nombró a Duran como miembro del grupo de trabajo hispano-francés que debía estudiar la creación de una central nuclear en la provincia de Girona. En primer lugar se barajó la construcción en Pals, pero finalmente se eligió Vandellós (Tarragona). Esa cercanía y el favor del régimen le permitió establecer, en pleno franquismo, negociaciones con los sindicatos sin que le supusiera ninguna represalia en los estertores de la dictadura.
Los contactos del presidente de Gas Natural con las élites políticas siguieron tras la muerte de Franco. Duran fue uno de los enlaces más importantes entre la política catalana y la española, e impulsó el diálogo entre Jordi Pujol y Felipe González -con el que tenía una amistad muy cercana-, que se concretó en los pactos de gobierno de 1993, cuando el PSOE perdió la mayoría absoluta y necesitó el apoyo de CiU. Según contaba El País en el obituario dedicado al empresario (1999), las negociaciones se desarrollaron en la casa que Duran tenía en Premiá de Dalt, y el acuerdo se conoció como el “Pacto de los bonsáis”, por los árboles de esta especie que poseía el industrial barcelonés. Una afición que compartía con Pujol y con González.
Duran i Farell era consciente de la importancia que tenía para la estabilidad de la economía y el progreso de su empresa una estrecha relación con y entre los actores políticos. Gran defensor de los consensos, en 1996 promovió de nuevo un acuerdo con CiU cuando el PP se impuso en las elecciones generales sin la mayoría suficiente. Al igual que tres años antes, Duran fue el principal impulsor de las reuniones entre José María Aznar y Jordi Pujolque se concretarían en un pacto de gobierno fraguado en los encuentros previos en su propio domicilio. Las relaciones con la política que fraguó el industrial no fueron olvidadas por sus sucesores Salvador Gabarró y, sobre todo, por el empresario más influyente de nuestro tiempo, por encima, incluso, de Emilio Botín: el actual presidente de Gas Natural, Isidro Fainé.
Índice completo del dossier #YoIbextigo sobre Gas Natural Fenosa aquí.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial