Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 30 de novembre del 2015

Som el ‘sud del sud’ i vosaltres sou el nostre nord - Josep Enric Escribano - La Veu del País Valencià

Font original: Som el ‘sud del sud’ i vosaltres sou el nostre nord - Josep Enric Escribano - La Veu del País Valencià

Josep Enric Escribano

Josep Enric Escribano
President d’El Tempir 

Discurs pronunciat al lliurament de la 28a edició dels Premis Miquelet. 28-92015

Si ens demaneu què sentim hui aquí, us puc dir que en nom de la Junta Directiva d’El Tempir sentim una immensa alegria, alegria gran per aquest Premi Micalet, però sobretot alegria descomunal perquè el sud entra a València, el sud es fa present hui i ara a València. La concessió d’aquest guardó per part de la Societat Coral El Micalet representa una cosa ben important per a nosaltres: que sí que es pot esquerdar la línia Biar-Busot, sobretot entre totes les persones i les entitats que al nord i al sud treballem per allò que tantes vegades s’ha conegut com “fer país”.

I sí, dic nord, ho heu escoltat bé. Els valencians sempre ens hem considerat el sud geogràfic respecte al conjunt dels “Països Valencians”. Bé, doncs arriba l’hora de dir-vos que nosaltres som el “sud del sud” i vosaltres sou el nostre nord. Lemes del passat com “Alacant és important” (que continua sent plenament vigent i vàlid), al qual afegiria per raons òbvies “Elx és important” i, també, “Oriola és important”, han de quedar subsumits per l’eslògan que hem vingut reivindicant aquests darrers anys amb orgull: “som sud, som valencians”. O en altres paraules, tal com cantava Natxo Gironés al vídeo, “Sense el sud (del sud) ni som ni serem”, si no tenim en compte que quatre de les sis ciutats més poblades del PV es troben al migjorn.

Aquest lema “som sud, som valencians” naix de la nostra campanya “M’agrada el valencià”, que ha recorregut tot el territori que comprén des de Benidorm a Torrevella i des de Biar fins a Alacant. El “M’agrada el valencià” ha demostrat que es pot viure la valencianitat lingüística i cultural d’una altra manera, sense complexos, sense amagar el que som, amb autoestima, amb voluntat de construir i d’integrar, de ser inclusius, que passa per comprendre i entendre l’altre, que passa per respectar els trets lingüístics de comarques com el Baix Segura, però també els barris castellanòfons de les nostres grans ciutats. Sí, el Baix Segura, comarca desnostrada per la seua particularitat identitària i sobretot lingüística, a la qual cosa El Tempir sempre ha respost amb la reflexió següent: “Quants “Baix Segura” tenim a les grans ciutats del nostre país?”.

Des d’El Tempir aspirem a homogeneïtzar l’heterogeneïtat del sud en una consciència única de valencianitat on el valencià siga llengua de cohesió social i també patrimoni dels qui no la tenen com a llengua materna o territorial. No ens cansarem de dir que “ser valencià” és la nostra estació de destinació, no la d’origen, independentment dels orígens familiars, de l’equip de futbol que seguisques o de la tradició cultural de la qual procedisques. Ser valencià no exclou altres identitats. Les fa compatibles. A l’inrevés, se’n nodreix… o és que la nostra societat no és una realitat plural, rica, diversa i complexa?

I tot ho fem perquè el sud deixe de ser un element boirós, inconcret, indefinit fins i tot a ulls de la resta dels valencians, els del nord. Les xarxes socials ens permeten saber què fem cadascú ara, però no deixen de reflectir una part de la nostra realitat. A vegades, molt esbiaixada. Per això, us convidem a vindre al sud. Veniu. Conegueu-lo. Enamoreu-vos dels nostres paisatges, de les nostres llegendes, de la nostra cuina, de la gent que viu cada dia la seua valencianitat calladament i silenciosament, però amb orgull a Novelda, Monòver, Crevillent, el Pinós, Guardamar… però també a Elx i a Alacant. I a Oriola o Torrevella, perquè n’hi ha. És l’única manera d’enterrar tòpics i tipisme folklòric, d’afonar l’aldeanisme a què ens volen recloure. Però això sí, si hi veniu, exerciu la vostra valencianitat amb normalitat, sense amagar la llengua. I no sigueu sociolingüistes de cap de setmana que certifiquen el mal estat de salut de la llengua al migjorn, perquè de certificacions nosaltres podem donar-ne a la resta del país. “Vosaltres siau benvinguts, parents e amics de grans virtuts”, com es canta a la Festa o Misteri d’Elx.

El Tempir naix a Elx, la tercera ciutat valenciana més important demogràficament i la segona des del punt de vista industrial. Elx sempre ha estat un focus d’irradiació de valencianitat cap al Vinalopó i cap al Segura. Elx, en paraules de Joan Coromines, és la gran ciutat valenciana del sud. N’estem orgullosos de ser. Però estarem més orgullosos si Alacant i Elx cooperen per reestructurar el sud i són models de valencianitat per a totes les terres que banyen els nostres dos rius. I al mateix temps, l’eix Elx-Alacant ha de servir de contrapés a la ciutat de València en el gran tauler d’escacs valencià. El Tempir té com un dels seus tres objectius fer que el sud ajude colze a colze a reconstruir aquest país després d’aquesta etapa ignominiosa de quasi vint anys. Sí, reconstruir-lo, però de tu a tu. De tu a tu, d’Elx amb Alacant. De tu a tu, de l’eix Elx-Alacant amb València. No volem ser moneda de canvi de res ni políticament, ni econòmicament, ni lingüísticament ni culturalment. Per tant, en aquest projecte no esteu sols, malgrat el que reflecteixen els mitjans de comunicació que tenim i el que ens volen vendre. Ai, quanta falta ens fan ja RTVV i TV3, les finestres de contacte amb el valencià al Baix Segura! Ai, quanta falta ens fa posar fi a l’exempció del valencià al Baix Segura si volem que el valencià siga llengua de cohesió social, si volem igualtat lingüística, si volem universalitzar el coneixement del valencià com a pas previ a l’ús social. Ai, quanta urgència nacional en aquest “ara o mai” que vivim. 

Per acabar, dues coses. La primera, agrair a la Societat Coral El Micalet el Premi que ens ha concedit. Gràcies per mirar el sud d’una altra manera amb aquest Premi, sense la condescendència a què estem acostumats. La segona, volem compartir-lo amb totes les persones i col·lectius de les nostres terres migjornenques que treballen amb una voluntat de permanència i solidesa de futur per recuperar la dignitat d’aquestes terres i continuar sent  el que hem estat, som i serem: som sud i som valencians. El Premi també és d’ells. Moltes gràcies.

diumenge, 29 de novembre del 2015

Artistes catalans en el salvament del patrimoni artístic de l’Aragó | albert mercadé

Font: Artistes catalans en el salvament del patrimoni artístic de l’Aragó | albert mercadé

LA HISTÒRIA DELS ARTISTES I INTEL·LECTUALS QUE ANAREN A OSCA PER A SALVAR EL RIC PATRIMONI MEDIEVAL ARAGONÈS QUE CREMAVA SOBRE LES BRASES. [Serra d’Or, maig 2007]
L’escultor Apel·les Fenosa a l’Aragò, durant la Guerra Civil
L’any 2004 es va estrenar el documental “Las cajas españolas”. Dirigida per Alberto Porlan aquest excel·lent documental, emès aquest estiu per TVE2, reconstrueix el salvament heroic de les obres del Prado de les bombes feixistes, i l’entrega desinteressada d’artistes i intel·lectuals madrilenys i d’arreu d’Espanya per a acomplir aquest propòsit. Catalunya va viure uns episodis de tragèdia i heroisme semblants, encara avui poc documentats i explicats. El que succeí a casa nostra traspassa, no obstant, els límits del nostre territori. I és que els catalans no només ens ocupàrem d’apagar els nostres focs sinó també el de comunitats veïnes poc  organitzades, com fou el cas de l’Aragó. Aquest reportatge intenta desacreditar aquelles veus que clamen contra els expoliadors d’obres d’art catalans, i pretén retre homenatge a tots aquells artistes, que, només moguts per l’esperit de fraternitat, anaren a l’Aragó arriscant la vida per salvar un patrimoni que estava desapareixent sota el foc.
ELS FETS DE JULIOL. El 21 de juliol de 1936 la confusió regnava als carrers de Barcelona. Militants de la C.N.T i la F.A.I i altres agrupacions marxistes havien entrat a les casernes i s’apoderaren gairebé de la totalitat de l’armament. Els seus primers objectius foren els dos estaments benestants: el clero i la burgesia. D’aquesta manera ben aviat començaren a cremar les esglésies del Pi, de Santa Anna, Santa Maria del Mar (per desesperació de Gudiol i Ricart), de Betlem, amb tot el seu ric patrimoni litúrgic i retaulístic a l’interior.  El conseller de Cultura, Ventura i Gasol, reunit                                                                                                                                                                                    amb el director del Museu d’Art de Catalunya, Joaquim Folch i Torres, i el director del Museu Arqueològic, Bosch i Gimpera, així com amb altres noms coneguts del món de les arts com Josep Gudiol, organitzaren ben aviat una comissió de salvament d’obres d’art. D’una banda hi havia els representants de la Generalitat, els quals es dedicarien a protegir i incautar les obres de les esglésies i dels conjunts artístics més representatius. De l’altra però, s’obria un comitè de salvament d’obres que es dedicarien a salvar el patrimoni dels espais més perillosos i conflictius. Aquest comitè de Salvament va estar format sobretot per artistes que posaren en risc la seva vida per salvar un patrimoni molta part del qual avui el podem seguir admirant en diferents museus i esglésies de Catalunya i Aragó. Aquests artistes foren, pel que hem pogut trobar fins al moment, Frederic Marès, Melcior Font, l’escultor Duran, Josep Granyer, Apel·les Fenosa, Shum, Alfred Benigani i Ramon Sarsanedes (Barcelona), Ignasi Mallol i Joan Rebull (Tarragona); Antoni Lamolla i Josep Crous (Lleida).
ARAGÓ. Però a apart del salvament del patrimoni català, el qual mereix un capítol a part, el que ens interessa aquí es com el citat comitè de salvament d’obres va ser capaç d’organitzar-se per anar a salvar el patrimoni artístic de les esglésies aragoneses. L’escriptor Miquel Joseph i Mayol, en el seu llibre “El salvament del patrimoni artístic català durant la Guerra civil”, ens dóna els motius de l’organització d’aquest escamot: “Les notícies que ens arribaven a Barcelona des del front d’Aragó donaven compte de catastròfiques i irreparables pèrdues d’obres d’art, especialment al llar de la zona de guerra: temples i convents saquejats, valuoses obres i objectes abandonats pels camins, alguns recuperats per mans pietoses que ho salvaren del pillatge o de la total destrucció”
Amb aquestes notícies Ventura i Gasol autoritza l’organització d’escamots de salvament per a recórrer les comarques d’Osca i de Terol. Un dels primers voluntaris, a més d’artistes que tots seguit citarem, fou l’historiador Josep Gudiol, el qual també se li han publicat les seves memòries sobre el salvament artístic durant la Guerra. Quan arribà a l’Aragó Gudiol expressà: “Aragó no tenia ningú que s’ocupés del seu ric patrimoni artístic i lentament durant 3 anys es va anar destrossant allò que per casualitat havia romàs dels incendis dels primers dies”. Tot i així Gudiol va poder organitzar el salvament de les pintures romàniques de Villanueva de Sigena, les quals avui es poden contemplar al MNAC. El mateix historiador narra com el pintor Antoni Lamolla, autèntic i pràcticament únic responsable del salvament de les obres de la ciutat de Lleida, va salvar i portar a Lleida el Tresor complert de Roda s’Isàbena.
EL TESTIMONI D’APEL·LES FENOSA. L’escultor Apel·les Fenosa havia participat des del primer moment al salvament a les obres de Barcelona. A la seva biografia explica com havia participat en el salvament de retaule de la confraria dels Revenedors de la capella de Sant Miquel i de sant Esteve de l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona, obres de Jaume Huguet avui exposades al MNAC. Però quan s’assabentà del que estava succeint a l’Aragó no dubtà a agafar un camió i un fusell i conjuntament amb el seu cosí i dos artistes, el caricaturista Shum (Alfons Vila) i Alfred Benigani, es disposaren a recórrer diferents pobles de l’Aragó. Començant des del front de Tardienta (Osca) varen passar per Grañén, Lanaja, Pallaruelo de Monegros, Vilanova de Sigena, Barbastro, Belchite i Monzón. El novembre de 1936 els artistes tornaren d’Aragó amb el camió replet de retaules d’un immens valor, especialment amb el retaule de San Lorenzo Grañén el qual avui es conserva a la mateixa església de la qual va ser salvat de les flames. Aquesta acció fou tan admirada que se li va fer una entrevista a Fenosa a la revista Mirador l’any 1936, en que l’escultor explica el lamentable estat dels retaules i els insults que va rebre:
“A Pallaruelo de Monegros vaig trobar un retaule formidable de deu metres d’alt, desmuntat al pati del comitè. El volien per fer-ne llenya a l’hivern! Després de barallar-me amb tothom i de passar gairebé per feixista, vaig aconseguir posar tres peces dintre l’església. Temia la pluja i vaig arribar-hi al moment precís que esclatava un xàfec i feia gairebé malbé el retaule. Aleshores, el comitè, al qual jo havia promès mestre i biblioteca, no em deixà agafar el retaule mullat, perquè demanava una camioneta com a preu. “Però si això per a vosaltres no val res; ho deixeu mullar i fer malbé”, els vaig observar. “Para nosotros, no; pero vale para leña; se ve que para usted vale mucho. Páguelo, pues.” I com que jo no tenia una camioneta per a donar-los, allí va quedar el retaule. Quin valor representava?… Era una joia i, sota la pluja i el sol, no en quedarà res.
“És una feina ingrata —segueix— i que no és compresa pel poble. Un dia em mataran, confonent-me amb un lladre, amb un aprofitador del pillatge. He rebut una carta d’un individu que ens acusa, a tots els catalans, d’aprofitar-nos de les circumstàncies actuals per espoliar un poble que no sap el que té. Ens tracta de fenicis, de pirates de l’art i no sé quantes coses més. Com l’autor d’aquesta carta n’hi ha molts. Però ells no han fet res per ajudar-nos; res per salvar res. Són els eterns criticaires i incapaços, per covardia, d’emprendre aquesta tasca pel seu compte. “
Malgrat les injúries que va haver de patir i la vida que va arriscar, Fenosa expressa un gest fraternal al poble aragonès, exemplar en els moments actuals de tensió entre Catalunya i Aragó:
“Nosaltres procurem salvar el tresor artístic d’Osca i de Saragossa, superant tot el possible la destrucció de la guerra i de la revolució. Procurem salvar-lo i, després, acabada la guerra, el retornarem, restaurat i fetes les obres necessàries de conservació, al poble d’Aragó, com a homenatge, com a penyora de germanor i de solidaritat del poble català”
ENEMISTATS. La història que hem explicat només pot servir d’exemple pels dos pobles, avui enemistats, pel poc agraïment d’uns i el poc esperit fraternal dels altres. Una situació mai desitjada per aquells que van arriscar la pell en el salvament de les obres d’art durant la Guerra Civil, en la que en aquest reportatge només n’hem destacat una petita però significativa part.

dissabte, 28 de novembre del 2015

RTVV, dos anys de silenci - Lluís Gallent - La Veu del País Valencià

Font: RTVV, dos anys de silenci - Lluís Gallent - La Veu del País Valencià

Hi ha una cosa absolutament tranquil·litzadora sobre la televisió: allò pitjor està sempre per vindre. Però alerta!, la televisió també es meravellosa. No només ens produeix mal de cap, si no que, a més, trobem les pastilles que ens curen en la publicitat. Jo l'odie molt!, l'odie tant com menjar cacaus!, però veges tu, no puc deixar de menjar cacaus. Abans treballava en el cinema i era vergonyós, però vaig tindre sort i s'inventà la televisió que és molt educativa. Cada volta que està engegada isc corrent a llegir un llibre. Abans era TV en color i ara internet i els nous dispositius multimèdia. Uf, no ho creuré fins que la veja en blanc i negre. 
 
Totes aquestes frases encadenades són certes i han sigut pronunciades o escrites sobre la televisió per gent tan brillant com Orson Welles, Billy Wilder, Bette Davis, Samuel Goldwyn o Groucho Marx. Totes tenen part de veritat i part de mentida al mateix temps, una paradoxa. Com moltes altres que formen part de la vida que ens envolta. Coses de les quals no podem i no volem prescindir perquè ens fan ser feliços i tristos, divertits i avorrits, informats i manipulats, desitjats i rebutjats, estimats i odiats... podem imaginar la vida sense eixes sensacions? Doncs els valencians fa dos anys que no les podem experimentar, les de ser informats i divertits en valencià, una mancança que ens fa anòmals socialment, comunicativament, divertidament. Dos anys, dos llargs anys sense ràdio i TV públiques, com a conseqüència d'una decisió ‘manu militari’ presa per un govern socialment desautoritzat. Com ja s'han fet moltes anàlisis i conseqüències jurídiques i polítiques d'aquell desbaratat i esperpèntic tancament perpetrat el 29 de novembre de 2013 a les 12:19 de matí quan se'n va anar a negre, jo voldria centrar-me més en les persones i les seus petites històries que formaren part d'aquell projecte il·lusionant i que va esdevindre un sainet tragicòmic que ha produït frustracions professionals, drames personals, situacions delicades, i injustícies no reparades, de moment. Per tant crec, que es mereixen un homenatge i un reconeixement. Com que tiraré mà de la memòria -ai!- i els records demane perdó perquè no estaran totes les persones que són, però si són totes les que estan. L'escriptor francès Roger Martin du Gard va dir: “La vida seria impossible si ho recordàrem tot. El secret està en saber elegir allò que ha d’oblidar-se”. Jo li faré cas i oblidaré, conscientment, els que provocaren l'espoli, el saqueig i la manipulació que es va produir durant vint anys a Burjassot, la seu de la ràdio a Blasco Ibañez i les delegacions de Castelló i Alacant. Començaré pel primer rostre que va aparèixer a meitat de setembre de l'any 1989 quan estàvem en proves. Una intensa gota freda que va caure al nostre país, que ja sabem que no sap ploure, aconsellà amb bon criteri informar sobre el que passava arreu del país. Eixe rostre va ser el de Xelo Miralles que amb tanta dignitat ha mostrat en la seua trajectòria professional. Aquells dies de setembre ens acompanyà la seua imatge i la seua veu informant d'allò que ens afectava tan a prop. Xelo Miralles i Harrison Ford en la pel·lícula “La costa de los mosquitos” emesa en proves vint-i-quatre mil voltes, aproximadament, es convertiren en part de la nostra família. El 9 d'octubre del 1989, inauguració oficial, aparegueren les cares de Diego Braguinsky i Clara Castelló com a locutors de continuïtat. Un altre encert va ser l'emissió de Casablanca amb Ovidi Montllorposant-li veu a Sam, l'emblemàtic pianista que la va tornar a tocar. Malauradament l'Ovidi desaparegué de RTVV per ordre directa del primer director general, el nom del qual no vull recordar. No obstant això, per a molts valencians aquell va ser l'inici d'una bona amistat. Un altre personatge que ni podem ni hem d’oblidar és Joan Monleon, el seu Show de Joan Monleon i les Monleonetes, ens acompanyaren totes les vesprades amb el famós i innocent “A guanyar diners”, maleïda premonició del que passaria anys més tard sense tanta innocència. Si seguim pel camí de l'entreteniment hem de fer esment de Pere Miquel Campos i el concurs 1 de 5 i Ximo Rovira amb “Si l'encerte l'endevine”. Tots dos, dignes i de gran audiència. Fins i tot “Amor a primera vista” de la factoria Gestmusic de La Trinca ambRosanna Pastor i Diego Braguinski, mantenia un to divertit. Els primers programes de producció pròpia combinaven rigor i interés. Fulles grogues, Menjar i viure, Oficis i Beneficis... en què es formaren realitzadors, guionistes, càmeres, tècnics... Ramon Campello, Jaume, Bayarri, Paco Garcia Donet, Salva Dolz, Manolo Ortiz, Albert Staromiejski, Luis Lizaran, Mario Marco, Víctor Martínez, Antoni Rubert, Oleg Mateu, Enric Yusà,  Toni Polit...

Com no recordar els homes i dones de l'Oratge Vicent Gómez, Jordi Payà, Victòria Rosselló, Alfons Pérez, Joan Carles Fortea,  amb els quals hem sentit el fred, la calor, les pluges i les neus. De fet, a l'hivern el batejàvem de manera irònica com Canal Neu. Els primers informatius, tot i que no eren perfectes, si els comparem amb els posteriors de l'època del PP o l'actual RTVE, eren un prodigi d'imparcialitat, pluralitat i professionalitat. Gràcies aXelo Miralles, Pilar Algarra, Rosa Brines, Salvador Caudeli, les cares dels Notícies 9; els periodistes Josep López, Julià Álvaro, Manolo Jardí, Toni Gómez, Xelo Vicente, Vicent Palací, José Manuel Alcañiz, Isabel Donet, Josep Lluís Fitó, Vicent Garcia Devís, Anna Doménech, Sergi Capelo, Miguel Ángel Murcia, Anna Senent, Emilia Bolinches, Lola Bañón, Fernando Bellón, Benjamín Marín... O els redactors d'esports amb Josep Vicent Aleixandre, El Nano, al capdavant. Paco Lloret, Miquel Àngel Picornell, Jordi Carrascosa, Joan Durà, Carles Moratal, Ferran Pina, José Pastor, Pere Blasco, Fede Mor, Mario Montes...
 
Menció especial als lingüistes, llenguataires amb tot l'afecte. Toni Mollà, responsable del llibre d'estil. Manolo Caballero, Víctor Xercavins, Ximo Seguí, Rubén Cortés... ens corregien els errors perquè s'estimaven i s'estimen el valencià.
 
Pel que fa a la ràdio, la germana petita i moltes voltes injustament oblidada, cal evocar la seua informació de proximitat, els esports, els programes... Esperança Camps, Maria Josep Poquet, Vicent Grau, Amàlia Garrigós, Reis Juan, Albert Vicent, Maria Martí, Isabel Gimeno, Txema Albert, Maria José Collada...
 
La cultura, la solidaritat i el cinema també ha tingut presència notable, si no en grans audiències si en reconeixements i premis. L'Esfera de la cultura amb Salvador Caudeli, Lydia Arenós o Reis Juan de conductors, Colp d'ull que tenia a Maria Josep Poquet  com a cara visible, Encontres, Sense Filtre o Solidaris. Per tots tres han passat grans professionals, guionistes, realitzadors, càmeres, tècnics de so, il·luminadors, operadors de post-producció, especialistes de vestuari, maquillatge... Ferran Estellés, Rafa Alborch, Pedro Laínez, Carles Gámez, El Boli, Rafa Viguer, Álvaro Olavarria, Josep Almenar, Javier Quintanilla, Ricardo Macián, Esperanza Arteaga, Hilario González, Rosa Brines, Imma Juan, Alfons Pelló, Salut Alcover, José Sepúlveda, Sepul, Alberto Sandoval, Max Valero, Mario Marco, Luis Lizaran, Francisco Javier Argente, Manel Gimeno, Manuel Márquez, Manel Villar, Júlia Sorní, Enrique Marin, Kike Silla,  Maribel Monleón, Berta Báguena, Begoña Martínez, Txema Millán, Raúl Ribenbauer, Ppelu José Luis Garcia, Salva Dolz, Jorge Carretero, Sevi Asensi, Galileo Soro, Emili Peña, Yolanda Díaz Ballesteros, Javi Muñoz, Javi Sánchez, Pablo Ballester, Francesc Giner, Xavi Crespo...
 
I tampoc no podem oblidar els últims programes que es produïen al CPP de Burjassot. Cal dir que l'edifici de Burjassot tenia dos parts ben diferenciades, la noble coneguda comMatrix, per allò de la realitat virtual on tenien els despatxos els directius i la primera planta que albergava la redacció d'informatius on se simulava la realitat al gust i les necessitats del Partit Popular. Aquesta il·lusió col·lectiva o simulació interactiva funcionà durant quasi vint anys de domini i abús, en totes les accepcions, com ja sabeu. L'altra part era Guantánamo, una concentració de barracons prefabricats on es cuinaven productes televisius de bona factura. Matí Matí, De temporada, Interiors, Guamipi, Sona la banda, Ajuda't, Encontres, Els primers de la classe, En connexió, Cantem de cor, Trau la llengua, Gormandia...
 
Grans productes fets per grans professionals i grans amics i amigues, de mal nom guantanamers i guantanameres... Chus Lacort, Gemma Juan, Sònia Lòpez, Pilar de la Fuente, Cristina Molina, Pau Lamas, Sílvia López, Mariam Urrea, Ferran Cano, Josep Grau, Remedios Pérez, Pilar Badules, Elena Navarro, Gemma Montesinos, Ana Biosca, Toni Esteve, Manolo Jardí, Manel Gimeno, Francis Santamaria, Maribel Norman, Pilar Badules, Alfons Pelló, José Llaceret, Teresa Díez, Ximo Seguí, Ramon de Soto, Glòria Valls, Manuela Alandes, Sergi Pitarch, Vicent Climent, Conxa Ferrer, Borja Flors, Ferran Toledo, Sónia Fernández, Paco Morrió, Belén Fernández, Laura Grande, Chusa Sáez, Esperanza Arteaga, Toni Camaró, Raúl Curiel, Toni Ros, Manolo Martí, Miguel Mor, Maria José Armada, Joseba Larrea, Eugenio Ruiz, Manolo Ortiz, Esteban Sáez, Xelo Mir, Rosa Brines, Àlvar Àlvarez, Amparo Villalba, Tano Espinosa, Tole Mohedano, Pepa Garcia Devís, Fani Grande, Carolina Femenia, Silvia Aucejo, Marta López, Lucia Guirado, Ana Llorca, Olga Cano, Maria Jesús, Òscar Forés, Sabina Garcés, Chusa Saéz, Jorge Carretero, Marisa Molina, Rafa Pellicer, Antònia Rivas, Paula Cervera, Encar Ferrando, Berta Báguena...  
 
Fins ací l'homenatge necessari als homes i dones que posaren en marxa de la ràdio i TV dels valencians. Cares conegudes i persones anònimes que treballaven darrere les càmeres, sense les quals no haguera estat possible. Moltes d'elles han sofert com una amputació la suspensió d'emissions, li han furtat part de la seua vida. El seu futur  encara és incert, malgrat que el nou govern intente reparar-lo amb la reobertura del servei públic i la restitució laboral dels treballadors. Diumenge vinent, segon aniversari del tancament de RTVV, es farà una marxa a peu des de Burjassot fins al Palau de la Generalitat on a les 12:19 es complirà el ritual de guardar un minut de silenci reivindicatiu.
 
Frank Capra, el director nord-americà d'origen italià, va dirigir entre d'altres pel·lícules Que bonic que és viure, un mestre en apel·lar als bons sentiments i arrencar llagrimetes de solidaritat Pensava que un drama era quan plora l'actor; però la veritat és quan plora el públic. Doncs bé, en aquest drama que no és de ficció, seria desitjable que no ploren els actors (els treballadors criminalitzats, tots sense excepcions), però sobretot que no plore el públic (la societat).
 
L'epíleg li'l deixe a Salvador Dalí que era un visionari i ho tenia ben clar:
Per a mi la televisió és una espècie de pantalla en què puc veure tot el que imagine.
 
Imagina que tenim ràdio i TV,
és fàcil si ho intentes.
Pots dir que sóc un somiador
però no sóc l'únic.



divendres, 27 de novembre del 2015

Genocidi lingüístic? - La Veu del País Valencià


Indignació... estupor... incredulitat... no pot ser... serà un mal somni? No, lamentablement no ho és... hem escoltat bé... CCOO, UGT i CSIF es manifesten en contra del requisit lingüístic per accedir a la funció pública. No puc donar crèdit.

De CSIF era d’esperar, però dels “anomenats” sindicats de classe és l’últim que cabia esperar. En quin cervell cap que els servidors públics no coneguen la llengua dels administrats? Sí, ja sé... al País Valencià hi ha dues llengües oficials.. cert, però tanmateix el nostre Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià diuen clarament que tots els valencians tenen el dret i el deure de conèixer-les i utilitzar-les... TOTES DUES! No sols una d’elles... tots el valencianoparlants són bilingües mentre que no podem dir el mateix de tots els castellanoparlants.

I això per si mateix ja és humiliant per als que tenim una llengua i una cultura pròpia diferenciada de l’espanyola, i que tan sols reivindiquem el dret a poder utilitzar-la a casa nostra, però perquè això siga possible cal que l’altra part també la conega, com nosaltres coneixem el castellà. I per descomptat que els funcionaris públics, que cobren dels nostres impostos, tenen l’obligació de conèixer i dominar les dues llengües oficials... només faltaria!

Com a ciutadà d’aquest país reivindique el dret que quan m’adrece a la meua administració em responga en la llengua que jo he triat, més que triat, la llengua que més vull i estime perquè és la llengua dels meus pares, dels meus avis, dels meus fills i del meu poble... i no vull consentir que menyspreen ni la meua llengua ni la cultura del meu poble. S’imagineu que un funcionari belga a Flandes sols coneguera el francès i no dominara el flamenc? Impensable.

Nosaltres no volem ser menys, reivindique el dret que es respecte la llengua i la cultura del meu poble... i respectar no és sols deixar d'utilitzar-la... respectar és adaptar-se a la llengua i costums del lloc on vius.

En el “súmmum” dels despropòsits, el senyor G. González d’UGT afirma en unes declaracions a la SER que no té sentit demanar el coneixement del valencià a un metge..., ma mare té 84 anys i quan anem a l’hospital em trenca el cor cada vegada que he de fer de traductor entre la classe mèdica castellana (afortunadament també n'hi ha valenciana) i ma mare que li costa d’entendre-ho... Sr. González, ma mare no es mereix un mínim de respecte i que a sa casa li parlen en llengua que ella ha parlat i parla a la seua terra? Vostè no sap que la llengua materna té una càrrega afectiva i humana que no pot substituir una altra llengua i que ajuda perquè les persones se senten més segures i protegides? No se n’adona que això és fonamental per al benestar psicològic del pacient? No entén que aquest benestar psicològic és una eina potentíssima en el camí de recuperació i curació del pacient? Sr. González, si jo fóra militant d’UGT demanaria la seua dimissió immediata... com a ciutadà simplement em fa llàstima i em ve al cap si no s’haurà equivocat vostè de sindicat.

Josep Vicent Bataller i Ferrando
President de la Federació d’MRPs del País Valencià

dijous, 26 de novembre del 2015

"Milmots", un portal per difondre i compartir lèxic d'arreu dels Països Catalans

FONT: "Milmots", un portal per difondre i compartir lèxic d'arreu dels Països Catalans


Neix el portal Milmots, "una eina interactiva que naix a partir del gust per les nostres paraules i per les ganes de comunicar-nos-les. Vet ací una nova manera de difondre, de conèixer i de compartir el nostre lèxic, les nostres paraules, associades als nostres pobles i les nostres comarques. Les consultes, la participació i la interactuació col·lectiva són les maneres que té Milmots d'apropar-nos allò que més ens caracteritza; els nostres mil mots dels nostres mil llocs" amb aquestes paraules es presenta a la xarxa.
Les consultes, la participació i la interactuació col·lectiva són les maneres que té Milmots d'apropar-nos allò que més ens caracteritza; els nostres mil mots dels nostres mil llocs. El lèxic és el tresor de la llengua i el que pretén Milmots és que aquest tresor siga interactiu, que servisca per transcendir el diccionari i cobre vida en una xarxa d'intercomunicació de parlants que s'aboquen a una pantalla d'ordinador per fer servir la llengua en les plataformes del segle XXI.

D'aquesta manera, els parlants poden conèixer els mots de les altres comarques i pobles mentre que alhora busquen en el seu cabal lèxic aquelles paraules que els fan sentir bé, malament, orgullosos, tristos o qualsevol altre sentiment que sempre hi ha implícit en la càrrega semàntica d'un mot. Milmots és i serà el que els seus parlants vulguen fer amb els fòrums que ens proposa i amb la versatilitat de les eines de les quals ha estat dotada aquesta plataforma virtual de paraules.

En tot cas, el seu objectiu és ser un punt de trobada, un lloc d'aprenentatge i una font de plaer; tot allò que en definitiva hauria de ser una llengua viva que vol viure.
El projecte ha estat impulsat per Francisco Grimaldo, del departament d'informàtica de la Universitat de València, Ivan Carbonell, escriptor i professor de valencià, i Joan Evarist Vicente, estudiant d'informàtica de la Universitat de València.

dimecres, 25 de novembre del 2015

El negoci de les pedreres | contrainfo.cat | Projecte contrainformatiu autogestionat de Mallorca

Font: El negoci de les pedreres | contrainfo.cat | Projecte contrainformatiu autogestionat de Mallorca

Pedrera Can Alou
Pedrera de Can Alou (Felanitx, Mallorca. 2011) // Terraferida
Les pedreres no s’aturen, devoren territori cada dia. Graten esperonades per la construcció exagerada que mai hem solucionat. Les picadores s’empassen muntanyes, boscos, topònims, historia… Puigs i turons són dinamitats i convertits en grava, mesclats amb quitrà i abocats sobre la terra en forma d’asfalt cada dia, sense aturall.
Hi ha molts de sectors econòmics que es boten més o manco les normatives ambientals, però cap com el gremi de les pedreres i graveres. Moltes són directament il·legals. Les administracions ho saben, però no fan gaire cosa per aturar-les, llevat d’alguna excepció. Això ho saben bé alguns particulars i associacions ecologistes o veïnals que sovint han batallat al mateix temps contra les empreses explotadores i contra l’administració que se suposava que els havia de defensar.
Per què? Els motius són diversos. Darrere les pedreres hi ha un negoci lucratiu enorme lligat al creixement urbanístic. Del desgavell també se’n veuen afavorits certs constructors, promotors, transportistes, “gestors” pirates de residus, propietaris de terres llogades per dur-hi enderrocs… Una estafa habitual a moltes obres de Mallorca, consisteix a cobrar 500 euros (a vegades més) al promotor de l’obra per cada contenidor d’enderrocs. Envers de dur-los al punt autoritzat però, s’aboquen clandestinament dins una tanca a canvi de 30, 50 o 100 euros, i a vegades per res. Picapedrer i empresa de transport se’n reparteixen 400 o més per contenidor. A vegades tot el benefici és pel transportista. Els més “vius” aboquen a camins, revolts i voreres i obtenen així un benefici “net”. L’amo de l’obra estafat, el paisatge ple d’enderrocs i el sòl i l’aigua (si no és enderroc net) contaminats.
Pedrera de Can Sentes (Felanitx)
Pedrera de Can Sentes (Felanitx. 2011) // Terraferida
Com pot ser que això passi fa dècades i no se solucioni? Hi ha un pacte no escrit per no aturar-les?Terraferida creu que sí, perquè d’altra manera, sense la llei del silenci, sense omertà, ni una xarxa de gent que es fa favors, tot això tan evident no podria funcionar. Si no hi ha acció contra les pedreres il·legals és perquè “la xarxa” ho impedeix.
La dispersió de competències és en si mateix un entramat perfecte: facilita l’explotació il·legal i fa inviable la seva paralització. La Direcció General d’Indústria (activitat extractiva), la de Medi Ambient (plans de restauració i declaració impacte ambiental), el Consell de Mallorca (interès general, planificació, Pla Director Sectorial…), els Ajuntaments (llicència d’instal·lació, llicència d’activitat, inspecció…). La majoria de pedreres actives de Mallorca no tenen llicència municipal d’activitat, però ningú no s’atreveix ni a donar-los la llicència ni a tancar-les. Hi ha pedreres amb ordre de tancament o paralització, però continuen funcionant com si res.
Medi Ambient no fa inspeccions, ni tramita les adaptacions al Pla Director Sectorial. Els ajuntaments no inspeccionen per temes de renous, pols, molèsties… Els agents de medi ambient no posen denúncies i quan ho fan sovint topen amb superiors que les aturen o es perden dins un calaix. Totes les administracions s’espolsen els problemes i diuen que la llei obliga a les altres a fer qualque cosa. Les pedreres inactives no es restauren perquè ningú no els obliga, les actives tampoc.
Pedrera de Porreres
Pedrera de Porreres (Mallorca. 2011) // Terraferida
La mateixa administració està fent carreteres i rotondes amb grava extreta de pedreres il·legals existents a espais naturals. Fer una campanya perquè la gent no usi fusta de l’Amazònia queda molt bé, això sí, tirar abaix una muntanya de Mallorca i convertir-la en grava per fer autopistes, és acceptable.
I mentre passa el temps, centenars de milers de tones d’enderrocs que podrien usar-se per restaurar aquests cràters immensos que són les pedreres, s’aboquen sense control arreu de les illes. Fa prop d’una dècada el gerent de TIRME admetia a una entrevista que el 80% dels residus de la construcció no arribaven a MAC-Insular, l’entitat que els hauria de recepcionar i tractar. Fa sols uns dies, el gerent de Mac-Insular ho tornava a advertir: 300.000 tones anuals s’aboquen il·legalment arreu de Mallorca. 3 milions de tones després no hem avançat gens. L’empresa MAC-Insular diu que ha interposat desenes de denúncies sols els darrers mesos. La pirateria l’hi fot el negoci, que havia de ser net i lucratiu. Ni aquestes empreses tan influents poden desfer la xarxa.
Hi ha pedreres a més, que acullen residus tòxics (llots, uralites, electrodomèstics, plàstics, olis…) i es situen sobre aqüífers que un dia o l’altre es veuran afectats, iguals que les persones que viuen al seu entorn. Aquí ja no és una qüestió paisatgística, sinó de salut pública.
La veritat és que el món de les pedreres mallorquines és digne de “Los Soprano“: alguns funcionaris encarregats de fer les inspeccions al matí, són els mateixos que assessoren als explotadors de la pedrera l’horabaixa (Cas Pedreres). En un cas concret, el funcionari que havia de vetllar pel compliment de la legalitat d’una pedrera va arribar a oferir a un veïnat comprar-li un terreny que aquest té annex. Li diu que, si interessa, pot cridar al telèfon de la targeta: el del seu propi despatx a la Direcció General d’Indústria. La corrupció, com més a prop de l’administració més efectiva és.

dimarts, 24 de novembre del 2015

Campanya francesa de refrancesament

Font: Campanya francesa de refrancesament

El Ministeri de l'Educació nacional francès impulsa una campanya de reafrancesament de Catalunya

França ha aprofitat la propaganda bèl·lica imperialista per a la legitimació de la intensificació de la intervenció militar a Síria i Iraq per impulsar també una campanya igualment imperialista d’intensificació de l’afrancesament de les colònies internes, entre les quals Occitània i Catalunya. Aqueix dilluns el Ministeri de l’Educació nacional, de l’Ensenyament superior i de la Recerca del govern de l’estat francès ha convocat els responsables d’ensenyament a través dels seus inspectors per a trametre’ls la consigna de reforçar la consciència nacional francesa i els anomenats ‘valors de la República’ a la mainada. Uns valors i una consciència que neguen l’existència de Catalunya com a nació i del català com a llengua.







dilluns, 23 de novembre del 2015

Castelló per la Llengua: Actes commemoratius dels 83 anys de les ‘Normes de Castelló’

Font: Castelló per la Llengua: Presentem els actes commemoratius dels 83 anys de les ‘Normes de Castelló’

La commemoració, que per cinqué any consecutiu organitzem des de la plataforma cívica Castelló per la Llengua, culminarà dissabte 12 de desembre en una jornada festiva i reivindicativa amb una fira d’entitats, la tradicional manifestació i un concert de música en valencià.

Aquest dimecres 11 de novembre, la plataforma Castelló per la Llengua –que aglutina una vintena de col•lectius entre partits i organitzacions polítiques, sindicats i associacions culturals de la ciutat de Castelló de la Plana– hem presentat en una roda de premsa elsactes commemoratius dels 83 anys de les ‘Normes de Castelló’, un esdeveniment que, com ha manifestat el nostre portaveu Toni Vizcarro, considerem “un autèntic punt d’inflexió en el procés de recuperació de la llengua, que reivindiquem amb els peus en el present i la mirada en un futur en què volem consolidar el valencià com a llengua comuna i de cohesió social dels valencians i les valencianes”.

És per això que el lema de la commemoració d’enguany és “Trau la llengua! El valencià, cosa de totes i tots”, una invitació a tots els castellonencs i castellonenques –i per extensió a les valencianes i valencians– “a parlar el valencià, sense vergonya”. Com ha manifestat Vizcarro, “aquesta proposta s’adreça tant als valencianoparlants, que massa vegades oculten la seua llengua per por a no ser entesos o a ser rebutjats i no són conscients que així dificulten l’aprenentatge a les persones que encara no el parlen; com als castellanoparlants i els parlants d’altres llengües, que ja en saben o n’estan aprenent però encara no han donat el pas, i que així fan útil l'esforç que els ha representat aprendre'l”. “Perquè el valencià recupere espais cal que totes i tots, vinguem d’on vinguem i parlem la llengua que parlem, l’assumim com a cosa pròpia i aportem el nostre granet d’arena per a augmentar-ne l’ús”, ha reblat.

La commemoració s’encetarà amb un seguit d’actes organitzats pels col·lectius de la plataforma; el primer tindrà lloc aquest divendres 13 de novembre amb la presentació del llibre La catalanofonia de M. Àngel Pradilla i s’aniran succeint al llarg del novembre i fins al 4 de desembre. Elsactes propis de la plataformas’iniciaran el 3 de desembre, en unaconferència a càrrec d’Enric Nomdedéu, vicealcalde de Castelló i regidor encarregat de l’àrea de normalització de l’Ajuntament, que explicarà els primers passos en la posada en marxa de la ‘Carta lingüística de la ciutat, una proposta de Castelló per la Llengua que serveix de base de la política lingüística del consistori. El dia 10 de desembre, a més, s’estrena a la nostra ciutat el documental Sempre Al Tall, un biopic que acompanya l’històric grup en el seu comiat dels escenaris i, al mateix temps, fa un recorregut pels últims quaranta anys d’història valenciana.

El plat fort arriba dissabte 12 de desembre, en una jornada festiva i reivindicativa que començarà amb una fira d’entitats a les 11h a la Plaça Santa Clara, amb animació infantil, tallers, dinar i l’actuació de Toni de l’Hostal; amb la ja tradicional manifestació que arrancarà de la Plaça de la Independència (la Farola) a les 18h; i finalment un concert de música en valencià a La Pèrgola, que començarà a les 21h i comptarà amb les actuacions de Talps, Orgull de Classe i El Diluvi.

Us animem a participar-hi i a traure la llengua cada dia, sense vergonya: perquè el valencià és cosa de totes i de tots!








dissabte, 21 de novembre del 2015

El procés de castellanització de la societat valenciana - Racó Català

Font: El procés de castellanització de la societat valenciana - Racó Català

Un article d'Iberolingua sobre la llengua catalana al País Valencià

La política matrimonial dels Trastàmara, donaria lloc a la unió dinàstica dels regnes de Castella i Aragó el 1479. El pacte matrimonial, subordinava els interessos dels territoris del rei, als dels territoris de la reina: la centralització de la Cort i la Cancelleria Reial a Toledo; la presa dels afers dels territoris aragonesos d'Itàlia; l'empresa conqueridora, comercial i la repoblació d'Amèrica; la conquesta de Navarra; la conquesta de Granada; la conquesta de les places africanes...

Com a conseqüència de tots els processos de concentració de poder en la monarquia, al llarg del Renaixement, la presència del castellà a la Corona d'Aragó s'estén perceptiblement. D'una banda, el trasllat de la cort reial aragonesa a Toledo, implicaria el contacte constant entre nobles i alts funcionaris de llengua catalana i aragonesa amb els castellans. És en esta època quan té lloc la castellanització literària definitiva de l'aragonés i quan comencen a aparéixer documents en castellà a la cancelleria reial aragonesa. Felip II, el 1556, va separar el Consell d'Itàlia del Consell Suprem i Reial d'Aragó, així el català deixarà de ser usat en les relacions internacionals i en els afers d'Itàlia, desplaçat pel castellà.
 


Horitzontal i selectiu (segles XVI, XVII, XVIII i primera mitat del segle XIX)


S'inicia la castellanització dels cercles cortesans i les principals famílies nobiliàries aragoneses, com la catalana del duc de Cardona, la cort napolitana de Ferrante o la valenciana del duc de Gandia... Els freqüents enllaços matrimonials amb la noblesa castellana reforçaran esta tendència entre la noblesa local, que vorà en la llengua de Castella un instrument indispensable per ascendir en la seua posició i, moguda pel prestigi del castellà, cercarà instructors que eduquen als seus fills en esta llengua. El contrast entre l'ús normal del valencià a la cort del papa Alexandre VI i la ràpida castellanització de la família Borja de Gandia, il·lustren l'abandó de la llengua pròpia per la noblesa.

La generalització de la Inquisició castellana a tots els territoris de la Monarquia, va tindre conseqüències negatives per a les altres llengües, no només perquè la majoria dels inquisidors procedien del regne de Castella, sinó perquè els que no ho eren, també feien ús exclusivament el castellà en les seues actuacions processals i en la seua documentació. Això va suposar, l'associació que representava l'ús del castellà, amb la temible força del Sant Tribunal. Cal destacar que les depuracions inquisitorials, es van orientar amb especial cruesa als estaments burgesos, on la representació jueva era abundant. La castellanització dels càrrecs eclesiàstics va influir en el retrocés de l'àmbit d'ús del valencià, tenint en compte l'important paper social i cultural de l'Església de l'època, els nous càrrecs eclesiàstics castellans enviats al regne de València, iniciarien l'ús del castellà des dels respectius oficis en detriment de l'idioma autòcton.

A diferència de Balears i Catalunya, al regne de València, la comprensió i l'ús del castellà es van estendre més ràpidament entre els estrats superiors, i partir de les Germanies, augmenten els testimonis de l'adopció gradual del castellà per la noblesa com a signe d'adhesió al poder establert, de distanciament i diferenciació respecte a la resta de la població. S'instaura així un comportament social que hauria de tindre llargues implicacions lingüístiques. La preponderància social de la noblesa en la societat valenciana en l'Edat Moderna, tendirà en el futur a reproduir este mateix comportament lingüístic entre la burgesia.

Així, el primer contacte amb el castellà de la societat valenciana es produiria dins d'un mateix estrat social: l'aristocràcia i l'alta clerecia. Va ser un procés de selecció i regulació en que un grup ben definit mirava de reforçar la seua posició dirigent, de privilegi, adoptant l'idioma que es considerava més prestigiós -l'idioma de la Monarquia-, com a part de l'estratègia de distanciament de la població dels estrats inferiors. Un sistema complex, basat en els convencionalismes: la manera de vestir, de comportament, de parlar... que tractava de crear distàncies per tal de conservar el poder de la minoria governant. El poder creava distància, les diferències de llenguatge, i més clarament les diferències d'idioma, eren un exemple important i molt visible de distanciament dins les societats jeràrquicament estratificades. L'apropiació convencional d'un idioma per part d'un sector social, serviria així per a sustentar la barrera entre les classes i consolidar l'estructura de domini, salvaguardant-la d'un canvi.

Mentre que per a l'aristocràcia i l'alta clerecia, el canvi lingüístic en un primer moment seria una qüestió de distància, un element clau de la consolidació de la seua estructura de domini, per al poble baix, en canvi, esdevindria una qüestió de prestigi. El prestigi, creat pel poder, tot i anar revestit d'una valoració positiva, es tractaria d'un fenòmen secundàriament negatiu, ja que engendrava prejudici. Així, mentre parlar en castellà era ja una forma de guanyar prestigi i un índex convencional de jerarquia, el creixent prestigi del castellà anava estretament lligat als sentiments de menyspreu i de discriminació cap al valencià.

El procés de castellanització de la noblesa, iniciat al període renaixentista, s'intensifica a partir de l'últim terç del segle XVI, impulsat des de les esferes del poder polític i religiós, afavorit també pel creixent prestigi del castellà i l'esplendor cultural del Segle d'Or de la seua literatura, també afavorit per motivacions d'ordre politico-social (desaparició de la cort local en temps de Ferran II, desconcert econòmic, marginació dels regnes de la Corona d'Aragó de l'empresa d'Amèrica...). La sobtada castellanització de l'estrat superior en el segle XVI, va ser l'efecte immediat de les Germanies (1520-1522). La guerra civil va produir en la noblesa una reacció d'insolidaritat respecte al poble i d'agraïment a la Monarquia, esta situació es reflectiria també en l'abandonament del valencià i en la identificació amb la política de Castella. El procés de castellanització de la noblesa es consumaria a finals del segle XVII. La fundació pels jesuïtes de la Universitat de Gandia (1548) i del Col·legi de San Pablo (1552), implantaria el castellà en l'educació d'aquell estament. Els nuclis intel·lectuals dominants es van organitzar en diverses acadèmies, com la de Los Nocturnos o Los Oradores... d'on seria exclòs el valencià. Mentre, els grans càrrecs de la jerarquia eclesiàstica van ser sistemàticament ocupats per forasters, el més destacat dels quals va ser l'arquebisbe Juan de Ribera (1553-1611).

L'escissió lingüística continuaria durant els tres segles següents, al llarg de les línies de classe: el castellà serà usat per les classes superiors i es vincularia a l'activitat literària, mentre que el valencià quedarà adscrit a l'estament popular i la seua menguant literatura aniria plebeïtzant-se i perdent qualitat fins a quasi desaparéixer. Així,  partir del segle XVI, es produïx una dissociació, cada volta més rigorosa, entre una cultura "literària", de caràcter estrictament aristocràtic i una cultura "popular", en termes generals, una separació a dos nivells entre "culte" i "vulgar", que coincidiria amb la superposició lingüísica al·ludida: el castellà era el vehicle de la literatura "culta", mentre que el valencià seria relegat a les manifestacions de tipus popular.

Durant els segles de la Decadència es mantindria esta escissió lingüística, aguditzada pels canvis socials i polítics que van tindre lloc als segles XVII i XVIII: la ruïna de les classes mitjanes, com a conseqüència de l'expulsió dels moriscs (1609), havia d'accentuar encara més l'enfrontament social i lingüístic entre la noblesa i el poble. Un segle més tard (1707), la definitiva instauració oficial del castellà dins l'activitat burocràtica i administrativa, últim recinte públic del valencià, consagraria legalment aquella situació.

Durant el segle XVIII es produïx un canvi de classes dirigents, l'antiga aristocràcia, que en bona part va emigrar a Madrid, va ser reemplaçada per una incipient burgesia innovadora que va mantindre en la vida familiar la llengua d'origen. La Il·lustració valenciana es va desenvolupar en castellà.

En una època en què el coneixement i l'ús del castellà era gelosament mantés com a signe de classe, i tenint en compte la sèrie de factors que en este període van pressionar a favor de l'ús del castellà, el canvi lingüístic va assolir proporcions relativament reduïdes. Només el sector benestant de la població arribaria a castellanitzar-se totalment, la gran part de la població era valencianoparlant.

Descendent i espontani (segona mitat del segle XIX i primer terç del segle XX)

El liberalisme i la nova economia capitalista, va generar canvis en l'estructura social valenciana. Les desamortitzacions i el creixement del sector agrari va afavorir l'aparició una nova burgesia mercantilista i agrària, amb pocs interessos industrials, identificada amb l'estructura centralista, provincial i conservadora de l'Estat liberal. Esta nova burgesia, controlarà tots els espais de poder valencians i una part d'ella protagonitzaria el moviment de la Renaixença valenciana, que es caracteritzaria pels patrons que definien el seu sector social: regionalista, folklòrica, diglòssica i entusiasmada amb la glorificació literària del passat medieval, però contrària als canvis en l'estatus quo lingüístic vigent, que deixava al valencià en la marginalitat. Estos comportaments bilingües i diglòssics de la burgesia, derivarien irremeiablement cap a la substitució lingüística, especialment ràpida entre l'èlit burgesa de les ciutats de València i Alacant, que aniria seguida de la castellanització de la xicoteta burgesia urbana de la resta del país, a principis del segle XX.




Coactiu (fins a l'últim terç del segle XX)

Als anys trenta del segle XX, tot que no comptava amb cap valoració social, era la llengua majoritària de relació d'una població, que es va criar relacionant-se per complet en valencià, vivint del sector primari i morint al mateix lloc on havia nascut. Els costums, les relacions, transcorrien en un àmbit limitat del qual el valencià era el vehicle primordial i quotidià de comunicació entre la població autòctona. Però després de la Gerra Civil es van produir una sèrie de canvis socials que afectarien essencialment a estes capes més baixes de l'escala social, i que van tindre un gran impacte en l'ús social del valencià.

A l'Espanya de la postguerra es va produir una autèntica revolució en les vies de comunicació i els mitjans de transport, que va acostar i afavorir la mobilitat ciutadana. Es va produir també una revolució en els mitjans de comunicació de masses, amb la universalització de la ràdio i l'aparició de la televisió. També es va començar a universalitzar l'educació pública obligatòria.

Els mitjans de comunicació, monolingües en castellà, serien a partir d'ara els agents més decisius de castellanització cultural i idiomàtica, sent el fenòmen sociolingüístic que més afavoriria la minorització lingüística del valencià. Amb l'inici de les emissions de TVE el 1959, la televisió, representaria l'element definitiu de bilingüització dels valencianoparlants, ja que introduïria un membre castellanoparlant a l'interior de cada casa, i ajudaria als seus membres a familiaritzar-se d'una manera més íntima i anònima amb el castellà.

A partir dels anys seixanta fins a la segona mitat dels setanta, les ciutats valencianes i les seues àrees metropolitanes, van començar a créixer d'una manera descontrolada com a producte d'una massiva immigració que cercava llocs de treballs en l'encipient indústria valenciana. El territori valencià passaria en quinze anys, de tindre 2,5 milions d'habitants a tindre 3,5 milions, per l'arribada de persones procedents del sud d'Espanya i d'Aragó, fonamentalment. Les principals fonts d'esta immigració van ser Castella meridional i La Mancha (275.576 persones), Andalusia (223.256), Múrcia (73.166) i Aragó (49.779).

Com a resultat d'este augment de població castellanoparlant, realitzat en un espai molt breu de temps i en quantitats molt elevades, es propiciaria una sèrie de canvis en els hàbits lingüístics dels ciutadans de les grans ciutats i les seues àrees metropolitanes, produint el trencament de les relacions tradicionals de veïnatge, en posar en contacte d'una manera més directa a la població autòctona, amb gents d'origen castellanoparlant procedents d'altres territoris d'Espanya. Tot açò, unit a la política de repressió lingüística governamental, va suposar l'adopció de nous patrons lingüístics, entre ells, la reaparició del fenòmen del canvi lingüístic, que afectaria per primera volta als sectors baixos de l'escala social d'estes zones.

Facilitatiu (l'últim terç del segle XX fins l'actualitat)

En l'actualitat, del procés de substitució lingüística s'ha detés a les zones menys urbanes i on l'ús del valencià és més alt, però és present a les ciutats mitjanes, continua a les àrees metropolitanes, s'està concloent a les grans ciutats i està avançat a l'extrem sud. En conseqüència, el castellà és actualment una llengua molt estesa, quan no predominant, en aquelles ciutats i barris on la presència de l'emigració del anys seixanta i dels seus descendents va ser tan nombrosa i intensa que no va arribar a assimilar-se lingüísticament.

A partir de l'últim terç del segle XX, sense cap necessitat de persecucions i prohibicions directes contra la llengua minoritzada, l'extensió de l'ús del castellà ha evolucionat en el mètode, per la via de la facilitació lingüística.

La facilitació lingüística desencadena un procés bastant ràpid d'extensió de l'ús de la llengua dominant i de l'abandonament de l'ús de la llengua minoritzada, a causa de fenòmens relacionats amb la modernització social (alfabetització obligatòria, extensió i multiplicació dels mitjans de comunicació, l'augment de la mobilitat social o la globalització...). Factors que afavorixen -faciliten- l'aprenentatge, el canvi lingüístic i l'ús de la llengua hegemònica, que acaben fent-la omnipresent sense cap necessitat de persecucions i prohibicions contra la llengua minoritzada.

Si tots estos factors vénen units amb la passivitat dels successius governs valencians (per tal de contrarestar els efectes dels fenòmens que faciliten la castellanització social i de dotar al valencià d'una igualtat jurídica), que són els encarregats de protegir-la amb polítiques lingüístiques actives i efectives, però que desvien el tema lingüístic cap a un etern debat sobre qüestions simbòliques, que obstaculitzen i aparten de l'agenda les mesures de recuperació lingüística i la protecció dels drets dels parlants, el final torna a abocar inevitablement, a la continuïtat i finalització dels processos de castellanització social.