Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

diumenge, 30 d’abril del 2017

Menorca i Albert Camus: els orígens illencs d’un premi Nobel

Una trentena d’escriptors i intel·lectuals debaten a Sant Lluís sobre el llegat de les seves idees en la Mediterrània contemporània


Sebastià Bennasar

‘Per a Menorca pot ser un gran motor cultural i un premi important destacar els orígens illencs d’Albert Camus i per això té tot el sentit del món una trobada com aquesta’. La professora Hélène Rufat, de la Universitat Pompeu Fabra i membre de la Junta de la Societé d’Études Camusiennes i experta en l’obra del premi Nobel valora així les Trobades Literàries Albert Camus que avui comencen a Menorca, a Sant Lluís. La trobada internacional es perllongarà fins al proper dilluns i comptarà amb fins a 32 participants de primer nivell (experts i estudiosos de l’obra del premi Nobel o escriptors) i tenen com a objectiu reflexionar sobre el llegat de l’escriptor i la seva viabilitat en l’Europa contemporània.

L’efemèride escollida per celebrar aquesta trobada és el seixanta aniversari de la concessió del premi Nobel de literatura a l’escriptor francès –nascut el 1913 a Algèria quan encara era colònia francesa- i el motiu de la celebració a Sant Lluís és que l’àvia de l’autor, Catalina Maria Cardona Fedelich (1857-1930) n’era originària. Així doncs, l’àvia del premi Nobel era una pagesa que se n’hagué d’anar a cercar enfora del seu Sant Lluís natal una terra que li permetés superar la fam i la pobresa. Algèria va ser la seva destinació final, ja que hi havia una tradició important d’establiment de menorquins al país magrebí. Segons els estudiosos es calcula que entre el 1830 i el 1836 el vint per cent dels menorquins, que emigraren fugint de la pobresa extrema de l’illa a l’època i per tant crearen la primera colònia menorquina, que afavorí emigracions de generacions posteriors.

‘Ja feia molt de temps que li deia a na Fina Salord (coordinadora científica de l’Institut Menorquí d’Estudis) que aprofitant aquests orígens s’havia de fer alguna cosa i me n’alegro que hagi arribat el moment, perquè s’ha de pensar que en Camus a França és un autor molt francès, ni tan sols se’l reconeix com a algerià, i fer arribar aquesta informació bàsica sobre el seu origen és molt important’, assegura Rufat.

Camus i les BalearsLa mare del premi Nobel, Catalina Elena Sintes ja va néixer a Algèria i el pare, Lucien Camus, era d’origen alsacià i va morir poc després de la batalla del Marne, on va ser ferit. L’enfrontament entre alemanys i francesos es va produir entre el 6 i el 13 de setembre de 1914, en el marc de la Primera Guerra Mundial. Aquesta pèrdua paterna serà fonamental per reforçar els vincles menorquins del futur premi Nobel, ja que forçats per les circumstàncies la família es trasllada a casa de l’àvia menorquina, en un dels barris més pobres d’Alger.

Camus s’haurà quedat orfe de pare abans de tenir ni un any, i  es criarà en un barri molt pobre de la ciutat, sense accés a cap mena de llibre ni revista i només arriba a estudiar gràcies a una beca per a orfes de guerra que serà la seva taula de salvació, perquè els bons resultats acadèmics li permetran arribar fins a la universitat. El seu exemple sovint s’utilitza encara ara pels defensors del sistema de beques com a eina possible d’integració a les barriades menys afavorides.

És en aquest context en què fa els seus estudis i hem d’imaginar que a la pobre però digna casa familiar la llengua catalana és l’habitual en l’ús familiar entre l’àvia i la mare. L’anomenen maonès i en tenim molts testimonis a la novel·la pòstuma El primer home (val la pena repassar l’article que Josefina Salord li dedicà amb motiu del centenari de Camus i que podeu llegir aqui) que té com escenari aquests anys d’infantesa a Alger, però per a Camus el català de casa no passa de ser un patuès, quelcom molt degradat, com testimonien alguns fragments del llibre esmentat:

‘Criada pels seus parents maonesos en una petita granja del Sahel, es casà molt jove amb un altra maonès, prim i fràgil, ja que els germans s’havien instal·lat a Algèria des de 1848, després de la mort…’

‘El diumenge, en efecte, quan l’àvia rebia la visita de les seves filles casades, dues de les quals eren vídues de guerra, o de la seva germana, que vivia encara en una granja del Sahel i parlava molt més sovint el patuès maonès que no pas l’espanyol…’

‘… parlant sempre del seu marit mort des de feia molt temps, l’oncle Joseph, que no parlava res més que el maonès…’

Tot i això, el premi Nobel no coneixerà més que unes quantes paraules de català. Hem de pensar que Camus pateix la centralitzada educació jacobina francesa i per això no domina gens el català ni tampoc l’espanyol. Ja és la segona generació nascuda en sol francès i la llengua de l’àvia ha estat substituïda totalment pel francès Malgrat tot, la passió pels seus orígens la mantindrà intacta. Qui en parlarà avui a les jornades serà Agnès Spiquel, presidenta de la societat d’estudis camusiana,en la conferència El retorn als orígens: mare i àvia; dels primers escrits a El primer home, a la una del migdia.

Qui ja haurà intervingut moderant una taula rodona quan s’analitzin els orígens menorquins de l’autor de L’estrany és el periodista mallorquí Francesc Rotger. La seva presència en les jornades és imprescindible perquè entre altres facetes que el converteixen en un dels intel·lectuals més sòlids de la premsa illenca, és el curador del volum Albert Camus i les Illes Balears, publicat per Documenta Balear. Precisament, en aquest volum es  palesa la passió per la Mediterrània i per la seva llum que sempre va manifestar Camus.
Rotger destaca, sobre les jornades, el fet que es puguin seguir en streaming, “possibilitat que fa que tots els interessats puguin assistir als debats en temps real sense haver de ser-hi físicament”. I és que les tecnologies han canviat de forma radical el seguiment dels congressos i trobades d’aquesta mena. Una tecnologia que també hauria fet molt diferent el primer viatge que va fer el premi Nobel fora de casa seva, el 1935, quan tenia només vint-i-un anys i s’acabava de casa per primera vegada. En el volum que ha editat, Rotger explica que el primer viatge del premi Nobel és un viatge que implica escala a Mallorca i a Eivissa, del qual es conserva un relat i diferents apunts als quaderns personals.  El recorregut per Mallorca els va dur a Miramar, Valldemossa, Sóller, Felanitx i Pollença, mentre que a Eivissa es va passejar per Santa Eulària i per Eivissa ciutat.

Dos anys després,  el 1937, quan escriu Del dret i del revés, el seu primer llibre, hi apareixen alguns indrets que ha conegut en aquest viatge, entre ells un cabaret de Palma, el claustre de Sant Francesc i les terrasses del Port d’Eivissa. Del claustre de Sant Francesc ens diu: ‘Allà hi havia tot el meu amor de viure: una passió silenciosa per tot allò que se m’escaparia, una amargor sota una flama. Cada dia, abandonava aquest claustre gairebé arrabassat de mi mateix, inscrit per un breu instant en la durada del món. Pensava en la mirada buida dels Apol·los dòrics, en les figures ardents i rígides de Giotto. En aquell precís moment vaig comprendre en veritat què em podien aportar aquestes contrades. M’agrada el fet de poder trobar, en la riba mediterrània, certeses i normes de vida que satisfan la pròpia lògica i alhora justifiquen l’optimisme i el sentiment de formar part de quelcom més gran. En definitiva, allò que em va colpir en aquell moment no va ser un món fet a la mida de l’home –sinó un món fonamentat en l’home.’

Camus, però, viurà frustrat perquè no pot visitar Menorca per complicacions en els transports i mai més visita les Illes, ni cap altre indret dels Països Catalans ni d’Espanya, perquè era un ferm opositor a Franco. Malgrat aquest desconeixement físic dels dos països, escriurà sobre Espanya en diferents moments, com per exemple a l’assaig de 1936 sobre la Revolució a Astúries o en l’obra de teatre de 1948, Estat de setge. Li quedarà el consol d’haver influït decisivament en dos autors illencs de primer nivell, Baltasar Porcel i Blai Bonet, com palesa l’article de Carles Cabrera aplegat al volum de Rotger.

Presència internacional i reflexió sobre la mediterràniaDemà diumenge arriba un dels plats forts de les jornades. Serà quan coincideixin en un debat les dues estrelles internacionals del programa, l’escriptor i pensador Amin Maalouf i l’escriptor Yasmina Khadra. Tindran també a la taula a Sinan Antoon, un altre dels grans noms internacionals lligats a l’encontre. Serà a les quatre de la tarda i el títol és Quines «balises camusianes» hi ha per a poder orientar-nos i obrir el camí d’un esdevenidor pacificat? I és que des de l’organització s’assegura que el detonant de les jornades ‘es una reflexió sobre la Mediterrània, l’Exili i els problemes sorgits en el present en aquest mar, una reflexió des de la literatura que vol generar un diàleg i una reflexió en profunditat aprofitant les idees de Camus i adaptant-les al segle XXI’.

La forta presència d’autors i estudiosos internacionals es deu en bona part a la presència directa en l’organització de les jornades de l’antic ministre d’afers exteriors amb el govern socialista, Miguel Ángel Moratinos, que estiueja a Sant Lluís i  que ha implicat directament a institucions locals i internacionals.

Sobre aquest objectiu concret de les jornades la professora Hélène Rufat ja no es mostra tan optimista: ‘si en cinquanta anys no hem sabut aprofitar el llegat de l’obra de Camus dubto que ara ho aconseguim en un encontre de tres dies, però per intentar-ho que no quedi perquè en podem aprendre molt. Jo crec que el que hem de fer és ensenyar a llegir-lo perquè Camus ens pot aportar molt més ja que no es limita a un enfrontament sinó que planteja terceres vies reals i en les actuals circumstàncies potser hauríem de fer-li cas.

Un altre dels escriptors que seran a la trobada és el poeta Ponç Pons, que participa dilluns en una taula que du com a títol Pensar en el Mediterrani. Quines llums, sobre el món? Serà moderada per Iñaki Gabilondo i hi intervindran Jehan Bseiso i Camille de Toledo a més a més de Pons, que assegura que ‘sóc un gran camusià i hem de reivindicar la seva figura i la de l’àvia i el lligam amb Sant Lluís, però no ens equivoquem, si diem res de nou sobre el premi Nobel o sobre els temes de la seva literatura no serà quelcom important per a Menorca i la cultura nostra, sinó que el bé serà per a la cultura universal, perquè és un autor universal, del món i de tots’.

Per a Pons, la reflexió sobre la Mediterrània és fonamental perquè un dels temes claus de Camus és precisament la mar. ‘Quan ell deixa Algèria i perd la mar, el que fa és perdre una part important de la seva felicitat i ara ens toca a nosaltres veure què feim amb aquesta Mediterrània comú que s’ha convertit en una mar d’infàmia’. Així mateix, Ponç Pons ja ha advertit que serà reivindicatiu en la seva intervenció: ‘aprofitaré per explicar que les illes estam en perill per la pressió turística i per l’especulació, que posen en perill el sistema ecològic i la nostra forma de vida i recordaré una gran frase de Camus que diu que l’única grandesa d’un país és la seva justícia’.

Així doncs, Menorca ret homenatge a la menorquinitat de Camus i ho fa per la porta gran i des del mateix Sant Lluís que va veure com l’àvia del premi Nobel més estimat i llegit avui en dia, segons Hélène Rufat, en partia per no morir-se de fam.

Font: Menorca i Albert Camus: els orígens illencs d’un premi Nobel | VilaWeb














divendres, 28 d’abril del 2017

L’ASM, l’ANC i la PDaD presenten la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels PPCC


Tribuna Mallorca | 27 d’abril de 2017

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC), la Plataforma pel Dret a Decidir (PDaD) i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) presenten la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans. Ho faran en dos actes, un que tendrà lloc aquest dijous, dia 27 d’abril a Castelló (Plana Alta, País Valencià), i l’altre el proper divendres dia 28 d’abril a la localitat alacantina d’Altea (Marina Baixa, País Valencià).


A l’acte de Castelló hi participen Jordi Sànchez, president de l’ANC, Toni Infante, coordinador de la PDaD, Cristòfol Soler, president de l’ASM, i Daniela Grau, del secretariat nacional de l’ANC. L’objectiu d’aquest acte és unir forces i fer créixer els moviments que treballen pel dret a decidir de tots els territoris.

A més a més, cal tenir en compte que aquesta Confederació ja ve cuinant-se des de fa més d’un any i que continuarà programant activitats i trobades en el futur, per tal de construir un discurs comú per a tots els territoris que conformen els Països Catalans, tant a nivell intern com a nivell internacional.


L’ASM, l’ANC i la PDaD presenten la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels PPCC – Tribuna Mallorca

LA CONFEDERACIÓ D'ENTITATS SOBIRANISTES DELS PAÏSOS CATALANS CONSTATA LA PERCEPCIÓ CREIXENT D'ESPANYA COM UN "ESTAT FALLIT"

foto de Assemblea Sobiranista De Mallorca.

Un any després de constituir-se la plataforma conjunta, la PDAD, l’ASM i l’ANC es presenten a Castelló i Altea en motiu dels actes reivindicatius de la Diada del 25 d’abril


Castelló de la Plana, 27 d’abril de 2017


Un any després de la presentació a València de la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans, els màxims dirigents de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDAD), de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) i de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) s’han reunit avui a Castelló de la Plana en una nova presentació de la plataforma que les agrupa, en el marc dels actes del 25 d’abril, Diada Nacional del País Valencià.

A l’acte hi ha pres part el coordinador de la PDAD, Antoni Infante; el president de l’ASM, Cristòfol Soler; el president de l’ANC, Jordi Sánchez; i la representant de l’ANC a la Catalunya del Nord, Daniela Grau.

Antoni Infante ha remarcat “el suport mutu i la cooperació” que la Confederació ha desenvolupat entre les diferents organitzacions que la integren, amb l’objectiu comú “d’empoderar la societat civil i de forma transversal” per estendre el sobiranisme i la reivindicació del dret a decidir, des de les particularitats i ritmes de cada territori. Infante ha posat en relleu l’àmplia consciència que s’ha estès els darrers mesos en la societat valenciana de l’espoli econòmic que viu el País Valencià. “S’ha passat de la consciència de l’infrafinançament que ja constata tot l’arc parlamentari valencià a una consciència cada vegada més gran que el que patim és un veritable espoli”, ha dit el coordinador de la PDAD.

Per a Infante, “el procés que viu Catalunya cap a la independència ens està esperonant al conjunt dels Països Catalans, en la cooperació entre territoris i les seves organitzacions, encara que cada territori fa i ha de fer el seu propi procés, d’acord amb la consciència de la seva societat”.
En nom de l’ASM, Cristòfol Soler ha assegurat que “el sobiranisme va calant cada cop més” en la societat mallorquina i del conjunt de les Illes Balears, “en bona part gràcies a la col·laboració d’un Estat espanyol incapaç d’acceptar les diferències nacionals” i que “cada vegada és més vist com un Estat fallit”. Soler ha ironitzat sobre el fet que “la Confederació Sobiranista qui més l’impulsa és el mateix Estat espanyol, que tracta els Països Catalans com a veritable terra conquerida, ja que tots els indicadors el dibuixen com el mapa dels territoris més espoliats”.

La darrera diada de Sant Jordi, celebrada amb força també a Palma i en la qual l’ASM va recollir centenars de firmes en favor del referèndum sobre la Independència de Catalunya, és per Soler una mostra d’aquesta “força emergent” del sobiranisme a les Balears.

Al seu torn, Jordi Sánchez ha remarcat que la Confederació Sobiranista ha esdevingut un “instrument clau” per “recuperar sòlidament la nació completa” dels Països Catalans. Per al president de l’ANC, “l’Estat s’ha dedicat a triturar la nació completa -política i culturalment-“ i la Confederació Sobiranista, a través de les seves organitzacions, “té un paper imprescindible a fer a través de la mobilització ciutadana, des de la realitat de cada territori”. Una tasca que s’ha de fer complementàriament amb la que es desenvolupa en l’àmbit de les institucions culturals, universitàries, econòmiques, etc.
El president de l’ANC ha assegurat que “les condicions objectives porten a una presa de consciència que la ruïna és continuar a l’Estat espanyol” i que Catalunya viu “el millor moment des de 1714” per recuperar les seves llibertats. Ho és gràcies al fet de tenir dues condicions requerides: “una majoria social mobilitzada i una majoria política al Parlament partidària de construir un Estat català”.

Sánchez ha assegurat que les institucions catalanes – el Parlament i el Govern- estan plenament compromeses a convocar el referèndum per la independència i que hi ha una consciència ciutadana sòlida d’estar vivint “un moment únic en el qual no es pot fallar”.

Per la seva part, Daniela Grau ha denunciat el “procés de minorització” a què l’Estat francès sotmet des de fa segles els catalans de la Catalunya del Nord, “anorreant la seva llengua i cultura pròpies”, en un territori que “és tractat com una colònia”, que “també està especialment deprimit econòmicament”. La representant de l’ANC de la Catalunya del Nord ha remarcat les “esperances” que pot produir “la creació d’un Estat català” per als nordcatalans i l’increment de la solidaritat que poden rebre a partir del canvi jurídic que suposi la creació de la República catalana per al Principat.

La Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans es presenta aquest divendres a Altea i el diumenge participarà de forma conjunta a la manifestació reivindicativa del 25 d’abril que tindrà lloc a València.

dimecres, 26 d’abril del 2017

UNA JOIA: Documental «Au Pays Catalan», 1930



Pel·lícula turística rodada als anys 1930 a Catalunya del Nord.

Inclou imatges i comentaris en relació amb els municipis de Vernet, Perpinyà, Ribesaltes, Portvendres, Banyuls, Cervera i Cotlliure.



dimarts, 25 d’abril del 2017

I si passa, què passa amb els balears?

@FRANCESCVIADEL & DE MANARS I GARROTADES 



Aquest any la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) dedica uns dies a conèixer la situació del català a les Illes. De la federació en formen part algunes de les entitats més actives en defensa de la llengua com són El Tempir d’Elx, Els amics de la Bressola, L’STEPV-Intersindical Valenciana, Obra Cultural Balear, Escola Valenciana o l’STEI Intersindical, entre moltes d’altres. Són entitats civil del tot necessàries en uns territoris on la política no sempre ha jugat a favor del català per vacil·lacions, pragmatisme o simple hostilitat.

Divendres passat vaig assistir a l’Espai Mallorca de Barcelona a la xerrada de Bernat Joan Marí presentada per l’actual presidenta de la FOLC, la mallorquina Maria Antònia Font.

Bernat Joan Marí és un magnífic poeta i dramaturg eivissenc, professor i exeurodiputat republicà. Col·laborador en diferents diaris i prolífic assagista, ha estat durant tots aquests anys un autèntic dinamitzador de la vida cultural a Eivissa. L’actual presidenta de la FOLC és molt coneguda pel seu paper al front de l’STEI Intersindical de les Balears. Fet i fet, es va convertir en un dels principals rostres de la marea verda que va posar al caire de l’abisme polític a José Ramón Bauzá, un dels líders del PP més catalanòfobs.

Escoltant Bernat Joan, podem arribar a la conclusió que la situació del català a les Balears és, com a mínim, complicada. La lluita per l’existència pública de la llengua es complica per la pressió demogràfica, especialment a Eivissa, per les dificultats de vertebració territorial o pels constants canvis polítics que hi hagut amb tots els seus ets i uts. Els governs progressistes han fet tirant a poc i els de dreta, sobretot durant la darrera etapa, han intentat l’arraconament definitiu del català. Com sigui, a hores d’ara, segons explicava el conferenciant, el món educatiu i, en general, el món civil, viu un cert alleujament, una mena de compàs d’espera després de patir la major ofensiva contra la llengua des del restabliment de la democràcia.  Amb una altra política, és clar, que les coses podrien canviar molt.

Després de fer un repàs exhaustiu de dades Bernat Joan va acabar preguntant-se: “I si passa el què ha de passar, què passarà amb els Illes?”. El mateix conferenciant es dolia que aquest fos un debat segrestat en la política balear. Si fa no fa, com al País Valencià on els únics que parlen de la independència de Catalunya, són, com a les Illes, els polítics del PP per a reafirmar el seu espanyolisme i en un intent d’agafar amb el peu canviat els partits de l’esquerra.

Però si passa allò que ha de passar, com aventura Bernat Joan, les coses per força hauran de canviar. A les Illes, però, també al País Valencià, a la Catalunya Nord o a la Franja. El professor eivissenc està convençut que amb un Estat català al darrere, a Madrid li costarà molt més justificar el seu menysteniment, hostilitat contra la llengua catalana en aquells llocs on la seva posició és més feble, a Alacant o a Eivissa, posem per cas. És una possibilitat, sense dubte. I una esperança, és clar, per a uns territoris que durant els darrers anys han patit una escalada intolerable d’actes de discriminació lingüística. Per si encara no fora poc, al País Valencià ja fa temps que no compta amb mitjans de comunicació públics en valencià, sense poder rebre TV3 després de l’acarnissada persecució de l’inefable president popular, Francisco Camps. A la Franja, sense cap reconeixement oficial i exclòs del sistema educatiu, la supervivència del català es veu seriosament amenaçada tal i com advertia en 2015 un informe de la Plataforma per la Llengua.

Tot plegat, la situació fora de Catalunya, en general, ha tendit a empitjorar.

Certament, l’existència d’un Estat català pot pal·liar aquesta situació, però, no hem de perdre de vista tampoc que una derrota política dels catalans pot animar Madrid a considerar l’enfortiment de la posició del castellà. L’escola, especialment a Catalunya, en seria la gran perjudicada. No en va, l’espanyolisme ha percebut el sistema educatiu com el més gran dels perills per a l’hegemonia d’un castellà que utilitzat políticament dóna sentit a la idea d’una Espanya inequívoca i uniforme. 

Tot està per veure. A la última, el català ha sobreviscut en condicions molt més penoses que no les d’ara, sense Internet, sense televisions ni ràdios, sense diaris, sota el jou d’un Estat autoritari que no s’ha estalviat mitjans per aniquilar-lo. Al capdavall, tot depèn dels qui el parlem.
 
Francesc Viadel


Font: De manars i garrotades ! I si passa, què passa amb els balears? ! directe!cat

dilluns, 24 d’abril del 2017

Diada del 25 d'Abril; El País Valencià es mobilitza pels Països Catalans

Vídeo d'Arran

La diada es celebrarà el dissabte 29 d’abril a València, i serà una jornada amb 3 actes convocats amb el lema conjunt de “6 anys sense senyal. Volem TV3, IB3 i ràdio i televisió valencianes.”

Acció Cultural del País Valencià (ACPV), l’entitat que treballa per la promoció i reconeixement de la llengua i cultura pròpies del País Valencià, és l’entitat que organitza i convoca, des dels anys de la transició, els actes de la diada del 25 d’Abril, en la qual es commemora la pèrdua de les institucions i lleis pròpies d’autogovern després de la Batalla d’Almansa de 1707 i, alhora, l’inici de la progressiva recuperació de l’autoconsciència dels valencians com a poble.
Enguany, se celebraran els actes de la diada el dissabte 29 d’abril, ja que el dia 25 és laborable i que, de moment, al País Valencià, no ha estat declarat festiu, tot i el seu significat històric i, sobretot, actual, pel que fa a la reivindicació de les necessitats que com a poble estan plantejats (igualtat lingüística, promoció de la nostra cultura, col·laboració amb el conjunt de l’àmbit lingüístic i cultural, finançament, corredor mediterrani, model econòmic i social de benestar i de qualitat…), perquè sense autoconsciència com a poble, no hi ha acció col·lectiva.
ACPV vol dedicar enguany la diada a recordar que fa 6 anys que el País Valencià està “sense senyal”, lema que es va popularitzar arran de la prohibició de TV3 i Catalunya Ràdio pels governs de Camps i Fabra, i que ens recorda que, 6 anys més tard, encara no s’ha posat fi a aquella censura. A més, el posterior tancament de RTVV (malgrat l’unànim rebuig de la societat valenciana) i el fet que tampoc no rebem IB3, significa que els valencians, tot i el canvi polític que es va produir aviat farà 2 anys, no tenim accés a cap televisió o ràdio en la nostra llengua (més enllà de les poques però molt importants ràdios locals que emeten en valencià).
Per això, ACPV entén que ha arribat ja el moment de renovar la reivindicació: volem TV3, IB3 i ràdio i televisió valencianes. Volem la plena recepció de les televisions i ràdios públiques en català, per posar fi a la censura i garantir l’accés de la nostra llengua als mitjans de comunicació de masses.
La jornada del 29 d’abril constarà d’una triple convocatòria a València, pensada per a públics diferents, i per tant inclusiva i que té la voluntat de sumar:
  1. Matí: al Jardí de Vivers, Festa amb el Club Super3, actuació musical d’IB3, personatges de la televisió valenciana, actuacions i tallers
  2. Vesprada, manifestació pel centre de València
  3. Vesprada-nit: al Jardí de Vivers, Festa-Concert, organitzada conjuntament per Joves d’ACPV i BEA (Bloc d’Estudiants Agermanats, l’associació d’estudiants més important de les universitats valencianes)


Font: L'Unilateral Acció Cultural del País Valencià convoca un 25 d’abril per la recuperació de les televisions i ràdios en llengua pròpia https://unilateral.cat/2017/03/24/accio-cultural-del-pais-valencia-convoca-un-25-dabril-per-la-recuperacio-de-les-televisions-i-radios-en-llengua-propia/ 

divendres, 21 d’abril del 2017

La PDAPV fa una crida a les institucions i la ciutadania a penjar senyeres als balcons pel 25 d'Abril

Consol Barberà i Antoni Infante
El Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDADPV), Antoni Infante, ha fet una petició pública a institucions i càrrecs públics, per a que coincidint amb la diada del 25 d’abril es pengen d’una manera ben visible la Senyera a totes les institucions. La petició l’ha fet extensible a la ciutadania per a que també a títol personal puguem fer una mostra simbòlica d’afirmació del País Valencià i es pengen als balcons les Senyeres representatives de les nostres ciutats i del nostre País. 

Infante, ha recordat que "el 25 d’abril commemorem la batalla d’Almansa, la pèrdua de la qual suposo el principi del fi de les nostres llibertats col·lectives, la pèrdua dels nostres Furs (Constitució de l’època), la imposició de lleis estranyes al nostre ordenament jurídic, la pèrdua del control sobre la nostra economia i de la capacitat d’autogovernar-nos". 

Els efectes d’aquells successos estan ben presents hui en dia, ha continuat Consol Barberà, membre del Secretariat de la Plataforma. "De fet, els Pressuposts Generals de l’Estat presentats recentment pel Ministre espanyol Montoro, són una clara continuïtat de la dinàmica espoliadora que va començar pels drets de conquesta el 25 d’abril del 1707", ha remarcat la dirigent del moviment a favor del Dret a Decidir del País Valencià.
"El País Valencià ha d’omplir-se de Senyeres com a símbol de la voluntat popular de recobrar democràticament tot allò que és nostre", ha conclòs Consol Barberà. 

"Al País Valencià resten moltes coses per fer fins que tornem a ser un país plenament normal, però tenim la ferma voluntat d’anar donant els passos necessaris fins aconseguir-lo", ha reblat Infante. 

dijous, 20 d’abril del 2017

Saó Edicions » Carles Salvador, la lluita per l’escola en valencià


El major moviment de masses per la defensa i la reivindicació de l’escola en valencià, la Federació Escola Valenciana, no hauria estat el que és, ni podria explicar-se per si mateix, sense el magnífic treball dels mestres de la República. Una generació de mestres com ara Enric Soler i Godes, Antoni Porcar, Empar Navarro, Francesc Boix, Maximilià Thous, Serafí Salort, Pasqual Asins…, que treballaren intensament en demanda de la incorporació del valencià a l’escola. Entre aquesta generació irrepetible destaca pel seu dinamisme, coherència i capacitat d’organització la figura de Carles Salvador: poeta, narrador, autor teatral, gramàtic, periodista…
Carles Salvador, nascut a València el 20 de gener 1893, anava destinat al treball familiar de la fusteria, però un accident en el braç l’obligà a continuar els estudis cap a la carrera de mestre. Al juny de 1910 acaba la carrera i pel setembre es presenta als exàmens del 1r curs del Grau Superior. En els dos cursos del grau ja demostra l’interés per la llengua, obté excel·lent en les assignatures de llengua espanyola i notable en francés. En 1911 se li expedeix el títol de Mestre Superior i el 5 d’octubre de 1912 pren possessió de mestre interí d’Aielo de Malferit, amb un sou anual de 500 pessetes. Després d’exercir dos anys ací, ingressa en l’Administració en 1915, per oposició lliure, amb un sou de 1.000 pessetes. És mestre propietari, el 9 de desembre de 1915, de la Pobla de Benifassà (el Baix Maestrat), on romandrà fins al 3 de maig de 1916. Per motiu de tenir família a Vistabella ―son pare descendia d’allà― es trasllada el 4 de maig de 1916 a Benassal, per estar-ne més a prop. A Benassal es casarà amb Sofia Monferrer i naixeran els dos fills: Carles i Sofia. L’estada en aquesta població de l’Alt Maestrat es perllongarà fins al 25 de setembre de 1934.
En aquests anys llig i s’interessa pels moderns mètodes d’ensenyança, els nous materials i les aportacions educatives dels grans pedagogs europeus J. H. Pestalozzi, F. Fröbel, J. F. Herbart o M. Montessori. En el treball diari de mestre, s’adona de la contradicció d’un sistema educatiu que refusa l’ensenyament en la llengua pròpia de l’infant: «Clar que pensant i parlant en valencià i rebent el coneixement de les disciplines en castellà el xic es troba fora de l’ambient on creix i ha de viure». Molt prompte, en una part destacada dels articles periodístics farà referència a la necessitat de la introducció del valencià a l’escola, tot defensant el dret per rebre l’ensenyament en la pròpia llengua. A poc d’arribar a Benassal, el 1917 ja publica a El Poble Valencià «Per l’ensenyança valenciana». Dos anys més tard, en 1919, escriu la conferència «L’idioma valencià a les escoles», que pronuncià a l’Associació de Mestres Oficials de Castelló.
Però és en 1920, en el II Aplec Valencianista de Betxí, on Carles Salvador llança la proposta de creació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana (APEV), semblant a l’homònima catalana, amb la publicació del llibret Pro Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana i organitzant una Oficina d’Acció a Benassal. La dictadura de Primo de Rivera tallarà sobtadament, en 1923, aquest intent de promoció i dignificació social del valencià a l’escola. Es refugia aleshores en l’escriptura: narrativa, teatre i assaig, però són els poemaris Plàstic (1923), Vermell en to major (1929) i Rosa dels vents (1930) els més reeixits de la producció d’aquest període. Periodista prolífic, col·labora en nombrosos mitjans periodístics com ara Diario de Castellón, Heraldo de Castellón, Libertad, Taula de Lletres Valencianes..., amb temes de caire polític, literari, reivindicació nacional, problemàtica gramatical…
Cal esperar a l’adveniment de la República perquè l’activitat organitzadora de C. Salvador revife i aconseguisca la saó necessària per a desenvolupar la tasca per l’alliberament del PV i la incorporació del valencià a l’ensenyament. Troba en les planes d’El Camí el vehicle ideal per a desplegar aquests objectius.
En 1932 es invitat per la Generalitat de Catalunya a participar en les activitats de la II Escola d’Estiu de Barcelona. C. Salvador, que sols coneix pels articles de premsa el mestre Soler i Godes, li ofereix una beca per anar a l’Escola d’Estiu, que compartí amb el també mestre Francesc Boix. Soler i Godes escriu: «Allí vaig conviure amb quasi un miler de companys en cursets molt profitosos i assistint al debat d’un tema molt important i actual en aquells temps com era “Problemes que planteja l’ensenyament del llenguatge a Catalunya” i que com a ponent i representant de València parlà Carles Salvador». D’aleshores ençà, l’amistat i la complicitat en molts projectes valencianistes dels dos mestres serà total fins al 1955, l’any de la mort del mestre de Benassal.
Al desembre de 1932 participa en l’aprovació de les Normes de Castelló que tant ajuden a la unitat lingüística del valencià i a la fi la del desgavell ortogràfic. El mateix mes defensa, en representació dels mestres de Castelló, la ponència «El bilingüisme. Problemes que planteja a les escoles» en l’Assemblea de Mestres de Llevant, on és contestat fortament per desenvolupar-la en valencià. A l’estiu de 1933 presenta una altra ponència en la II Setmana Cultural Valenciana: ensenyament del valencià i necessitat de l’estatut d’autonomia són les claus de la seua intervenció.
La Societat Castellonenca de Cultura patrocina l’agost de 1933 la I Colònia Escolar Valencianista a Sant Pau d’Albocàsser, sota la direcció de Carles Salvador, que dóna també les lliçons de Llenguatge, amb la participació dels també mestres Enric Soler i Godes (Sant Joan de Moró) ―que s’encarrega de les lliçons d’Història del PV i de la Gimnàstica i Higiene―, Antoni Porcar (Canet lo Roig) ―responsable del Dibuix i Història de l’Art― i Francesc Boix (Castellfort) de la Història Natural. Inspirada en els principis de l’Escola Nova i de la pedagogia Freinet, emprarà el valencià com a llengua de comunicació, d’ací la seua originalitat, transcendint el model higienista de la majoria de les colònies del període. Amb els anys esdevindrà un referent de renovació pedagògica per a futures generacions dels mestres freinetistes del MCEP.PV dels anys seixanta i setanta.
L’octubre de 1933, des d’El Camí, Carles Salvador, amb Francesc Boix, Enric Soler i Godes i Serafí Salort fan una crida a la resta dels companys del magisteri per tal d’associar-se i unir esforços en defensa i propagació de l’escola en valencià: «Nosaltres, mestres nacionals valencians, fem una crida a tots els companys que tenen consciència de la personalitat política del PV, per a què vullguen unir-se i constituir un Grup els objectius del qual seran almenys: Propagar i defensar dins i fora de l’escola la necessitat pedagògica i patriòtica de fer tot l’ensenyament escolar en la llengua materna de l’infant». El grup té clar que la propagació de l’escola en valencià ha d’estar nugada a la innovació i a la creació de materials per a l’ensenyament. La tècnica Freinet va ser el mètode que més es difon. Pel gener de 1934 queda constituïda l’Associació de Mestres Valencians.
Pel febrer de 1934 pren de nou volada l’APEV, congelada en 1923, amb l’objectiu «del foment de l’ensenyança valenciana en tots els seus aspectes». Carles Salvador, sota la presidència d’Antoni Tarín, entra a formar-ne part de la junta directiva i és un dels principals animadors.
L’aparició d’Ibèria, la primera revista escolar redactada en valencià, impulsada pel mestre Porcar a Canet lo Roig, és rebuda amb gran emoció entre els sectors que reclamen l’ensenyament en valencià. C. Salvador saluda l’aparició d’aquesta publicació filla de la tècnica Freinet amb un gran entusiasme des d’El Camí. «L’entrada a l’escola d’esta nova llum ha produït un esclat d’emoció viva. Voldríem que l’exemple es difonguera, que altres escoles del País imitaren la de Canet lo Roig, i que al capdavall cada escola tinguera el seu full periòdic en valencià. Senyalem el mes de febrer de 1934. En ell s’ha fet pública la primera revista escolar valenciana».
Al final de l’estiu de 1934, C. Salvador es trasllada amb la família a València. El 15 de setembre pren possessió d’una secció de xiquets de la Graduada Cardenal Reig del barri de Benimaclet. En la revista de l’APEV publica «Necessitat d’una ensenyança valenciana».
Amb aquesta tornada a la seua ciutat, Salvador rep el reconeixement públic. L’octubre de 1935 és nomenat director de número del Centre de Cultura Valenciana (CCV), i pel març de 1937 és elegit secretari de la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Valencians. També és nomenat professor encarregat de la Càtedra de Valencià de l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València.
Durant la guerra es posiciona en defensa de la República. L’octubre de 1936 ingressa a la FETE i pel gener de 1939 en la CNT. El febrer de 1937 s’afilia al Partit Valencianista d’Esquerres. És membre de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i pren part en la delegació del PV al II Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes. Quasi al final de la guerra, el 7 de març de 1939, és nomenat director accidental de la Graduada de Benimaclet.
Acabada la guerra ha de patir com tots els mestres el procés de depuració. Pel febrer de 1940, la Comisión Depuradora (CD), presidida per Francisco Morote, director del Lluís Vives i antic vocal de Lo Rat Penat (LRP), incoa l’expedient de depuració. Els càrrecs que li formula la CD, el 13 d’abril de 1940 són: «Izquierdista. Miembro fundador de la Alianza de Intelectuales anti-fascistas. Miembro del Comité de esta entidad roja. Secretario de la misma en la sección de Cultura Valenciana». A finals d’abril presenta el plec de descàrrecs, seguint els plantejaments de la majoria dels mestres acusats, és a dir, de negació dels compromisos polítics de l’etapa anterior, amb nombrosos avals com ara Teodor Llorente, director de Las Provincias; Raquel Payá Ibars, filla de Maria Ibars i futura professora de la Normal de València; Maria Mulet, mestra i col·laboradora de C. Salvador, i Francesc Soriano, administrador del Levante. El 23 de novembre, la Comisión Superior de ED el confirma en el càrrec de mestre de Benimaclet, d’on no es mourà fins a la seua mort.
A poc a poc, Carles Salvador tracta de salvar, en un amarg exili interior i amb les prohibicions i limitacions imposades pel la fèrria dictadura franquista, les restes del naufragi de la nostra llengua i cultura. Basteix una resistència que permet recuperar una mínima infraestructura cultural: és president de la Secció de Llengua i Literatura del CCV, i en 1949 és nomenat president de la Secció de Literatura i Filologia de LRP, que inicia tot seguit els cursos de gramàtica valenciana que permeten, amb l’edició de la seua Gramàtica valenciana, la formació lingüística d’un bon grapat de mestres valencians que en els anys seixanta formaran la Secció de Pedagogia de LRP, primer moviment de renovació pedagògica del nostre país.
El 7 de juliol de 1955, als 62 anys, mor a Benimaclet Carles Salvador, el mestre que tant va lluitar per aconseguir l’escola en valencià.
Alfred Ramos. Director de Carles Salvador: elogi a un xiprer i membre del Consell de Redacció
Article publicat al nº 404, corresponent a maig de 2015
Font: Saó Edicions » Carles Salvador, la lluita per l’escola en valencià

dimarts, 18 d’abril del 2017

Manifestació contra el míting de Le Pen a Perpinyà


POLÍTICA
PERPINYÀ - 15 abril 2017
La dirigent del partit d'extrema dreta arriba a Catalunya Nord una setmana abans de les eleccions presidencials franceses

REDACCIÓ - PERPINYÀ

Uns 300 manifestants s'han concentrat aquest dissabte al migdia davant el Palau de Congressos de Perpinyà per protestar per la presència de Marine Le Pen, que assistia a un míting de campanya.

Un centenar d'antidisturbis (CRS) han impedit el pas al Castellet a uns 50 metres de la porta.

La dirigent del partit d'extrema dreta Front Nacional visita Perpinyà una setmana abans de les eleccions presidencials franceses -que faran la primera volta el 23 d'abril-, després d'haver perdut avantatge en les enquestes.



diumenge, 16 d’abril del 2017

Escola Valenciana i Intersindical defensaran als tribunals la legalitat del Decret de Plurilingüisme

  • El Sindicat s’ha compromés a col·laborar en la campanya per una Llei d’Igualtat Lingüística
Escola Valenciana i Intersindical Valenciana han mantingut una reunió de treball per tractar sobre la situació del valencià en diversos àmbits socials i, especialment, en l’ensenyament, per coordinar les seues actuacions en matèria lingüística.
Un dels acords ha estat la personació d’Escola Valenciana i Intersindical Valenciana en el procés jurídic per defensar la legalitat del Decret de Plurilingüisme davant dels atacs de la dreta sindical i política. Per a totes dues organitzacions, els recursos que alguns sindicats i entitats han presentat no responen a criteris pedagògics, educatius, legals o lingüístics, sinó a una campanya en contra dels drets de l’alumnat valencià a conéixer i dominar les dues llengües oficials i una llengua estrangera. De fet, el propi Ministeri d’Educació ha donat el vist i plau al Decret, per la qual cosa, no s’entén com es mantenen arguments que només perjudiquen a una part de l’alumnat valencià que té tot el dret a acabar els estudis obligatoris dominant el valencià, el castellà i una llengua estrangera.
Per aquesta raó, Escola Valenciana i Intersindical Valenciana acudiran als tribunals per defensar que el Decret no només no vulnera cap dret fonamental ni discrimina l’alumnat, sinó tot el contrari: és una obligació de l’Administració regular els mecanismes perquè l’alumnat puga acreditar els coneixements de les llengües oficials. A més, aquest Decret és una norma que pretén, d’una banda, revertir el procés de castellanització i afavorir la normalització de la llengua i, d’altra banda, ampliar tant el coneixement com l’ús social del valencià a través del sistema educatiu. El valencià és una llengua minoritzada i necessita un impuls important des de l’escola per dotar l’alumnat dels mecanismes comunicatius i, així, recuperarà àmbits d’ús.
En un altre ordre de coses, Intersindical Valenciana s’ha compromés a participar i col·laborar activament en la campanya d’arreplegada de signatures que impulsa Escola Valenciana per demanar al govern valencià una Llei d’Igualtat Lingüística que garantesca els drets lingüístics de les valencianes i els valencians. A més, les dues organitzacions han animat a CCOO-PV, UGT-PV i FAMPA València a sumar-se a la defensa de la legalitat del Decret davant dels tribunals.
Compartiu-ho...Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on Twitter

Font: Escola i Intersindical defensaran davant dels tribunals la legalitat del Decret de Plurilingüisme | Escola Valenciana

dissabte, 15 d’abril del 2017

La impunitat del feixisme valencià

Moisés Pérez

Des de l'inici de la transició, el País Valencià ha patit en diferents graus la violència de l'extrema dreta. Bombes casolanes, atacs a associacions i partits polítics, assassinats... La llista d'atemptats és ben llarga. Tot i que aquestes organitzacions són molt minoritàries socialment, la manca d'investigacions i el resultat de processos com ara l'Operació Panzer han deixat una sensació d'impunitat i banalització. Esborrar la petjada d'aquests grupuscles és una tasca pendent de les autoritats espanyoles i valencianes.


Com si es tractara d’un sandvitx shakespearià, Letònia va haver-hi d’escollir entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica. No hi havia alternativa. La convivència entre ambdós imperis va provocar un trauma nacional. Aquest passat marcat per la negació d’un projecte propi va despertar el pitjor dels monstres: el feixisme. Un fantasma que reviu amb vitalitat amb espectacles com ara la marxa dels legionaris de la SS per Riga de fa unes setmanes. Nazisme banalitzat. Tolerància social al revifament del virus de l’extrema dreta.

Al País Valencià, no es dóna ni de lluny aquesta situació. La comparació és impossible. Fins i tot, obscena. Ara bé, la banalització i, especialment, la impunitat també s’han convertit en ingredients comuns cada vegada que es produeix un atemptat feixista. A la llista històrica de bombes casolanes i víctimes mortals, l’absolució dels implicats a l’Operació Panzer, una de les majors batudes al País Valencià contra diverses organitzacions neonazis, va demostrar que la tendència no s’havia aturat. Persistir en accions violentes, tot i tindre el segell de l’esvàstica, no era motiu per xafar la presó.

«Hi ha una permissivitat absoluta. La impunitat de la violència feixista al País Valencià ha estat total. Des de l’inici de la transició als nostres dies», afirma Toni Gisbert, secretari d’Acció Cultural del País Valencià, una organització que ha patit diverses agressions d’aquests grupuscles. «Aquestsa atemptats van considerar-se com un afer domèstic, com fets normals, segons va dir Ricardo Peralta, delegat socialista del Govern espanyol durant els temps més intensos de la violència feixista», assenyala Miquel Ramos, investigador i periodista especialitzat en l’extrema dreta.

Eren els temps de plom al País Valencià. La violència, ni de bon tros, era comparable amb altres territoris de l’Estat com ara el País Basc. Però la virulència de l’anticatalanisme va deixar un historial ple d’atacs a associacions culturals i a intel·lectuals com ara Joan Fuster o Manuel Sanchis i assassinats com ara els dels joves activistes Miquel Grau i Guillem Agulló. «Es tractava d’una violència destinada a mantenir l’ordre natural de les coses, en un temps que tot podia canviar. No debades, una vegada l’emergència nacionalista al País Valencià va aturar-se, amb l’adopció d’uns determinats símbols i un estatut de segona, van relaxar els atacs. La criminalització i l’estratègia de la por a tot aquell que defensara la cultura i la llengua pròpia dels valencians havia funcionat», explica Gisbert.

Protestes del GAV a la processó cívica de València.

Després d’aquella etapa, com el feixisme a la resta d’Europa, l’extrema dreta valenciana va evolucionar. Els temps de major virulència d’organitzacions com ara el Grup d’Acció Valencianista (GAV) s’havien esfumat, tot i que les accions continuaven. «Van seguir atacant qualsevol grup social en favor de la cultura i la llengua pròpia del País Valencià, però va incorporar altres possibles víctimes. Es tractava de tots aquells col·lectius que podien trencar, diguem-ne així, la normativa social del feixisme. Això és, els grups LGTB o els immigrants», expressa. «Des d’aquell moment, les persones d’altres confessions religioses com l’islamisme o el judaisme també estaven amenaçades», indica Esteban Ibarra, president del Moviment contra la Intolerància.

Panzer com a paradigma
Aquesta permissivitat amb el feixisme va arribar, fins i tot, a la justícia. Miguel Àngel Díaz-Panadero Sandoval, assassí de Miquel Grau, només va complir quatre anys de condemna. Pedro Cuevas, botxí de Guillem Agullo, va complir vuit anys a la presó i cinc en llibertat condicional. I tot, quan la justícia va sentenciar-lo a restar entre reixes durant 17 anys.

Cuevas, de fet, va ser protagonista de la batuda més gran contra l’extrema dreta al País Valencià. Denominada Operació Panzer, en honor a la divisió cuirassada de l’exèrcit nazi, aquestes organitzacions van ser enxampades per la Guàrdia Civil. La venda d’armament il·legal va ser la primera pista per a les forces de seguretat espanyoles. Quan va estirar-se del fil, va descobrir-se un entramat il·lícit conformat, segons va narrar EL TEMPS, per empresaris, militars i presumptes delinqüents amb antecedents penals. La creu gammada i la propaganda nazi era el corpus ideològic que tenia aquesta xarxa presumptament criminal.

Enterrament de Miquel Grau//Família Grau.

Tot i que el procés va engegar-se el 2005, el judici no va començar fins nou anys després. Mentrestant, però, va destruir-se la prova més incriminatòria: l’arsenal descobert. La sort s’havia posat de cara per als 18 encausats. I els temors que aquest fet suposara l’absolució dels membres implicats va confirmar-se poc després: el Tribunal Suprem va ratificar l’any 2015 que els implicats quedaven en llibertat. Sense cap acusació. Un cop terrible al treball de la plataforma Acció Popular -integrada per diverses associacions, partits i sindicats-. No debades, era l’oportunitat per posar fi a una de les bandes nazis més perilloses de tot l’Estat espanyol.

«El resultat d’aquell procés va ser decebedor», recorda Ibarra, també membre d’Acció Popular. «És la demostració recent de la impunitat de la violència feixista al País Valencià», censura Ramos, que relata: «La trama deixava al descobert els contactes d’altes instàncies, fins i tot, de la policia amb l’organització. I llançava incògnites: com era possible que la banda comptara amb armes propietat de l’exèrcit espanyol?». «Aquest fet era molt greu. És inconcebible com aquests grups minoritaris i marginals pogueren tindre aquest arsenal d’armes procedents de l’exèrcit. És com si ara els terroristes que va atemptar en Paris hagen realitzat l’atac amb rifles dels cossos militars francesos. Això hauria aixecat polseguera. Aquest fet al País Valencià, però, va quedar com una anècdota», remata Gisbert.

Ramos ressalta l’actitud del magistrat: «El jutge no va admetre les preguntes de l’acusació popular que apuntaven als col·laboradors que tenia aquesta organització amb les forces i cossos de seguretat de l’Estat». «No investigar aquests lligams era molt greu. I més quan certs líders implicats a la trama exhibeixen sense cap pudor relacions amb certs agents», censura l’activista, que tanca: «Cal recordar, a més, que aquest magistrat ja va absoldre els membres d’un grup nazi anomenat Armagedón l’any 2005».

Declivi
Tot i que els membres imputats van quedar absolts, l’estructura de l’extrema dreta al País Valencià s’ha debilitat durant els darrers anys. A l’Estat espanyol, no hi ha cap partit que haja aixoplugat aquest vot. La captació d’aquest espectre per part del PP i els anticossos de la població al virus feixista han evitat, per ara, qualsevol propagació. L’ona d’ultradreta que amenaça altres països com ara França amb el Front Nacional de Marine Le Pen no ha inundat cap territori. Només el Principat amb Plataforma per Catalunya va gaudir d’una formació d’extrema dreta amb presència mediàtica. La marxa del seu líder, l’ex-membre de Fuerza Nueva Josep Anglada, va enfonsar el partit.

«Al País Valencià, formacions com ara Espanya 2000 tenien un grapat de regidors. Ara, però, només ens en té un a Silla», explica Ramos, que continua: «L’extrema dreta al País Valencià s’ha reduït bastant, s’ha fet més minoritària. S’ha vençut al carrer i a les institucions. Tant, que, fins i tot, el GAV ha disminuït la seua virulència». «L’últim reducte potent resta al futbol», apunta Ibarra. «Que siguen grups reduïts, coneguts i identificats fa més greu la no actuació. I deixa ben clara la impunitat amb la qual actuen», agrega Gisbert.

Pedro Cuevas, assassí de Guillem Agulló durant el judici.

Segons l’informe del Ministeri d’Interior sobre delictes d’odi, el País Valencià és el quint territori amb més incidents d’aquest tipus. Catalunya encapçala el rànquing. Amb tot, Ibarra assenyala que «diversos estudis europeus indiquen que el ministeri d’Interior només comptabilitza un 20% del total dels delictes d’odi». «Al territori valencià, segons els nostres càlculs aproximats, va haver-hi en 2016 sobre 1.500 delictes d’odi», afirma.

Vacunar la impunitat
Malgrat el progressiu declivi d’aquests grupuscles, la impunitat segueix present. «Cal estirar les orelles al Govern valencià. Tot i el canvi polític, no s’ha avançat en polítiques per prevenir aquestes actituds. És necessari un pla integral de prevenció per als joves i adolescents, ajudar a les víctimes, fomentar la denúncia, promoure les organitzacions que lluiten al costat dels afectats i aplicar l’article 510 del Codi Penal, que parla dels delictes d’odi», exigeix Ibarra.

«La violència feixista al País Valencià és un problema policial. I és l’Estat l’encarregat de solucionar-lo», assenyala Gisbert. «Que aquesta qüestió siga competència del Govern espanyol, no vol dir que la Generalitat Valenciana i els ajuntaments no tinguen res a fer. Han de millorar, per exemple, la resolució dels problemes de convivència, especialment, els municipis. Experiències com la de Vic, serien molt interessants», diu el secretari d’Acció Cultural del País Valencià, que afegeix: «També cal que es cree algun organisme que faça una recollida de les dades i s’estudien aquestes qüestions, fins ara oblidades. Emprendre una tasca pedagògica, amb la gran capacitat de les institucions per canviar mentalitats, és fonamental».

Unes mesures que, segons Ibarra, són necessaris per alimentar els anticossos de la ciutadania per aturar els bacteris feixistes. «Sense una política decidida, i amb l’existència de grups que actuen amb impunitat, Espanya pot ser víctima també del sorgiment de formacions d’extrema dreta com ocorre a Europa. És cert que, afortunadament, no s’hem contagiat. Però, si no es desarticula aquestes organitzacions minoritàries, només serà qüestions de temps», conclou. Els riscos de la impunitat feixista. La impunitat del feixisme valencià

Font: La impunitat del feixisme valencià – El Temps
http://eltemps.cat/la-impunitat-del-feixisme-valencia/