Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimecres, 23 d’agost de 2017

Tothom amb el Sí | Assemblea Nacional Catalana


Compromís de partits i entitats pel sí a la independència en el referèndum de l'1 d'octubre. "És la campanya més important que s'ha fet en aquest país en els últims anys. La volem coordinada. Sabem que el sí té moltes veus, molts colors i molts accents, i volem que hi siguin presents amb tota la intensitat fins a l'1 d'octubre. El sí serà més fort en la mesura que sigui plural", ha explicat Jordi Sànchez, president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) entre aplaudiments a la Plaça del Rei de Barcelona. La campanya arrencarà oficialment el 15 de setembre de matinada, un cop convocat el referèndum, i comptarà amb tres actes de gran format.

S'ha posat en marxa el Web del Sí, on apareixen els arguments favorables a "guanyar una república a les urnes". "L'argumentari està a disposició de tothom", ha apuntat Sànchez. En aquest web hi haurà tots els actes de la campanya.Existirà la possibilitat de registrar-se com a voluntari per participar en totes les iniciatives i també un apartat per fer aportacions econòmics a través de micromecenatge. "Sabem que podem arribar a milers i a milions d'euros. Demanem a la ciutadania que se sentin compromesos", ha apuntat Sànchez, que ha apuntat l'oportunitat "única" que suposa l'1-O.

El president de l'ANC ha assegurat que "hi ha urnes", i ha apuntat que la decisió que prenguin Junts pel Sí i la CUP sobre la tramitació de la llei del referèndum i de la de transitorietat sera l'adequada. "Plena confiança", ha insistit.

Unitat camí de la Diada
A la presentació de la campanya hi han assistit 14 entitats, entre les quals Òmnium Cultural, l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) i Súmate, i tots els partits independentistes. David Bonvehí ha representat el PDECat, i per part d'ERC ho ha fet Sergi Sabrià. Quim Arrufat, portaveu del secretariat de la CUP, ha estat l'assistent dels anticapitalistes, mentre que Antoni Castellà hi ha assistit en nom de Demòcrates i Carles Manjón com a dirigent de Moviment d'Esquerres (MES).

Tots els representants polítics i socials han posat en valor la unitat, i han destacat que els adversaris els volen "dividits". Pel que fa a la preparació de la Diada, Sànchez ha apuntat que ja hi ha 700 autocars compromesos i 35.000 persones apuntades. "Som cavalls guanyadors en la cursa democràtica", ha assenyalat el president de l'ANC.


Pots seguir Boladevidre

dimarts, 22 d’agost de 2017

Catalunya: un estat 4.0

Infraestructures com els ports (Tarragona) són bàsiques Foto: J. FERNÀNDEZ

El camí de Catalunya cap a esdevenir un estat de la Unió Europea és imparable i inexorable. És només qüestió de temps que la voluntat majoritària dels catalans s’imposi democràticament. Però ens hem aturat a pensar com serà la Catalunya estat? Ens hem plantejat quines seran les implicacions que tindrà el fet que gestionem els nostres propis recursos? Som conscients que Catalunya esdevindrà el pol econòmic del sud d’Europa? Som conscients que crearem un estat punter, un referent internacional, un estat 4.0?
Els signants, tots quatre membres de la junta del Cercle Català de Negocis (CCN) entre 2009 i 2015, hem estat els principals autors dels estudis econòmics elaborats pel CCN en aquest període. Els nostres estudis i pronòstics han estat confirmats en les seves línies principals per l’evolució dels fets, i això ens permet preveure com serà la Catalunya estat en els 5 a 10 anys postindependència i quines implicacions tindrà per a tots nosaltres. La visió que tenim és que amb les eines d’un estat i amb la gestió de tots els nostres recursos, Catalunya esdevindrà el pol econòmic principal del sud d’Europa i actuarà de tractor per dinamitzar l’economia de la resta de la península i del sud de França.
Catalunya serà un estat 4.0, líder en recerca, innovació, indústria i exportació. Així com Catalunya va liderar la revolució industrial, ara liderarà la revolució del coneixement. Serem una economia àgil, flexible, creadora de valor, altament competitiva i comercialment agressiva, que ens assegurarà un creixement sostingut del PIB de més del 4-5% anual i l’assoliment de la plena ocupació en cinc anys.
La fi del dèficit fiscal i els multiplicadors fiscals que se’n deriven, així com l’activació del model econòmic, laboral i institucional de la Catalunya estat 4.0 generarà un cicle virtuós econòmic que convertirà Catalunya en imant per al talent i el treball: expansió de les empreses catalanes -» més llocs de treball i millor remunerats -» més recaptació d’impostos -» més i millors infraestructures -» expansió de les empreses catalanes -» ...
Visualitzem una Catalunya de més de 9 milions d’habitants en aquest interval de temps. Una societat que incrementarà els pressupostos en pensions, sanitat, educació, justícia, seguretat i dependència de manera significativa. Un país amb plena ocupació i un salari mínim interprofessional al voltant dels 1.200 euros els primers 5 anys i fins als 1.500 després, en línia amb els països capdavanters a Europa, que reduirà les desigualtats entre rics i pobres i erradicarà pràcticament la pobresa. Tot això podria semblar difícil si no fos perquè ara ja estem creixent a un ritme superior al 3%, les exportacions, el turisme i les inversions estrangeres estan assolint rècords històrics, les inversions en start-ups concentren més del 50% de tot Espanya, i les cotitzades catalanes Indexcat han doblat el creixement de l’IBEX des de 2013. I tot això amb l’Estat espanyol en contra.
Tot aquest progrés arribarà a tot el país sencer. No es concentrarà exclusivament a Barcelona i l’àrea metropolitana. El corredor del Mediterrani, els ports i aeroports, les autovies i trens que interconnectaran les nostres ciutats faran que la riquesa del país arribi a tots els racons de Catalunya. Igual com el pla Cerdà va preveure amb èxit com havia de ser la Barcelona del futur, haurem de desplegar un pla Cerdà 4.0 per a tot Catalunya.
Les properes setmanes explicarem en articles i a Twitter ( @thinkcat_ ) l’escenari futur de la Catalunya estat, així com les línies estratègiques que caldrà posar en marxa per assolir-lo. Volem impulsar un debat rigorós per engrescar tothom en la construcció del nou estat. Un estat 4.0.


Pots seguir Boladevidre

dilluns, 21 d’agost de 2017

COM HO TENIM AIXÒ?

Anoteu-vos-ho a la vostra agenda: dia 23 d'agost a 2/4 de 8 del vespre a la plaça de les Neus. Veniu a la tertúlia amb Mireia Boya i Ferran Civit, per posar-vos al dia de les novetats sobre el referèndum i aclarir tots els dubtes que tingueu.



Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124

diumenge, 20 d’agost de 2017

“Alliberar ara una part i arribar a la nació sencera”

Daniela Grau, al coll de Panissars Foto: KÁROLY MORVAY.
A la Catalunya del nord trobem na Daniela en tots els combats per la catalanitat. Filla de l’històric Gilbert Grau, ha format en català generacions d’estudiants. Ànima de la Flama del Canigó, fundadora d’Arrels (ràdio i escola), promotora de mobilitzacions i campanyes i, ara, membre del secretariat de l’ANC. El 2007 se li va concedir el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla.
Imaginàveu que veuríeu des de Catalunya del nord com s’arriba a les portes de la independència?
El meu pare va fundar el 1973 el Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països Catalans). Denunciava la colonització. Ara que, per fi, una part de la nació en pren consciència, em sembla que aquest procés esperat és lògic, ineluctable.
Sou membre del secretariat nacional de l’ANC. No és estrany militar per un estat on no hi sereu?
Es treballa per la independència d’una part del territori nacional. Com diu Jordi Sànchez: “La independència és la més gran esperança per a la nació sencera; de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.”
Com afectarà als nord-catalans la independència?
Reforçarà molt la identitat, no és el mateix col·laborar amb un estat estranger (Espanya) que fer-ho amb un estat veí català, doncs, propi. S’intensificaran les relacions dites “transfrontereres”, una denominació que no respecta la identitat dels territoris.
Els catalans de l’Estat francès haurien de tenir la ciutadania catalana si així ho desitgen?
Volem obtenir la ciutadania catalana, ja tenim la nacionalitat. D’ençà del 2011 una llei permet als hongaresos de fora d’Hongria de demanar la ciutadania.
El sentiment català al nord sembla que creixi...
Sí, hi ha una revifalla però alhora hi ha una substitució demogràfica brutal de població catalana per la francesa. El repte, ara, és integrar els nouvinguts i enfortir la identitat, per això s’ha d’intensificar la lluita política. El Partit Oui au Pays Catalan segueix aquesta estratègia que és vital.
Com caldrà articular tots els Països Catalans?
L’objectiu és, des de l’autodeterminació de cadascun dels territoris, arribar a constituir l’estat confederal que ens uneixi en la diversitat.


Pots seguir Boladevidre

dissabte, 5 d’agost de 2017

MÉS PREPARATS QUE MAI!

Queden menys de 2 mesos per al Referèndum. Ara cal estar més preparats que mai! El govern espanyol està fent servir totes les eines per aturar la democràcia. Estiguis de vacances o no, estigues alerta per defensar la democràcia quan toqui! 

No podem tolerar l'abús de poder de l'Estat espanyol, que amb la Guàrdia Civil interroga treballadors de la Generalitat i representants del Pacte Nacional pel Referèndum. Sens dubte, l'Operació Catalunya continua amenaçant els nostres drets i llibertats i evidencia la nul·la voluntat democràtica de l'Estat.

Per això Crida per la Democràcia és imprescindible, necessitem la teva energia!
Fes córrer aquest vídeo per denunciar un govern espanyol demofòbic i reclamar el nostre dret. Alcem la veu per exercir la democràcia: el proper 1 d’octubre omplirem les urnes!


BONES VACANCES
TORNO EL 21 D'AGOST



Pots seguir Boladevidre

divendres, 4 d’agost de 2017

La llei de transitorietat crearà una Sala de Garanties que anul·larà el Constitucional espanyol

La norma també recuperarà les lleis recents anul·lades pel Tribunal Constitucional



La llei de transitorietat jurídica que preparen Junts Pel Sí i la CUP preveu de substituir el Tribunal Constitucional per una Sala de Garanties catalana, i també de crear un Tribunal Suprem català, en cas que guanyi el sí en el referèndum. Així ho ha explicat el diputat de la CUP Benet Salellas en una entrevista a Europa Press, en la qual ha revelat detalls de la llei. Redactat des de fa mesos –tot i que encara pot incorporar alguns canvis–, el text ha de certificar la independència i establir les bases de la transició de l’ordenament jurídic actual a un de català.

El diputat de la CUP, que és un dels ponents de la llei, diu que la norma explicita com funcionarà el procés constituent i com es resoldrien, en una Catalunya independent, aquelles competències que ara pertanyen a l’administració de l’estat. Amb tot, aclareix que no es tracta pas d’una constitució en si mateixa, precisament perquè és el procés constituent previst després de l’1-O que ha de dibuixar-la i concretar les institucions definitives.

No obstant això, la llei, que encara no s’ha fet pública, ja inclou algunes de les institucions necessàries per a suplir el paper de l’estat o el poder judicial. ‘Nosaltres hem de dir què passa amb els jutges i fiscals, com funcionarà l’administració de justícia’, en cas que guanyi el sí, explica. ‘No es tracta de canviar el sistema judicial català, però sí de dotar-nos de les institucions necessàries per a no continuar utilitzant el Tribunal Suprem de Madrid o el Tribunal Constitucional, però continuarem tenint Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional.’

El nou Suprem català mantindrà aquest nom i farà de màxima institució del sistema judicial a Catalunya. I tindrà un espai on es debatran matèries constitucionals i de garanties de drets, que serà la nova Sala de Garanties. ‘Per al Tribunal Constitucional hem buscat una fórmula diferent perquè pensem que l’última etapa, d’alguna manera, ens demana canviar la nomenclatura per no reproduir una institució que ha estat tan antidemocràtica en relació amb la sobirania de Catalunya’, ha explicat.

Pobresa energètica
La llei de transitorietat jurídica també recupera algunes de les lleis que han estat derogades pel Tribunal Constitucional i que els seus impulsors consideren que feien passos importants en la conquesta de drets. ‘La llei 24/2015, per exemple’, ha dit, en referència a la norma de mesures urgents per a afrontar emergències de l’habitatge i pobresa energètica; una llei que va aprovar el Parlament de Catalunya i que la llei de transitorietat recupera explícitament.

Nacionalitat catalana
El redactat de la norma també escurça els terminis perquè els estrangers puguin obtenir la nacionalitat catalana: ‘Redueix uns terminis que té la legislació espanyola i que m’atreviria a dir que són absolutament racistes.’ Salellas assegura que la norma fa una proclama dels drets fonamentals que va més enllà de la que fa la constitució espanyola, i s’adequa a instàncies internacionals en matèria de drets humans, especialment en drets socials.

‘La república ha de ser un instrument per a canviar les condicions de vida de la gent’, ha conclòs el diputat de la CUP, que incideix que els canvis que han introduït en la norma aquests darrers mesos són petits detalls i que responen a l’excepcionalitat del moment i als esdeveniments que es van succeint.

Respecte al procés constituent
Si guanya el sí a la independència en el referèndum de l’1 d’octubre, els sobiranistes preparen l’impuls d’un procés constituent català en què hauran d’establir-se les parets mestres del nou estat i redactar un constitució catalana. Segons Salellas, la CUP no compartia la visió ‘gairebé sagrada’ de Junts Pel Sí sobre aquesta llei, la redacció de la qual ha estat envoltada de gran ‘secretisme’, segons que ha dit. Salellas, que no creu que la llei que sigui ‘omniresolutiva’, ha explicat que durant la redacció, havien anat redefinint-la i donant-hi finalitats i objectius. Salellas explica com, en la construcció de la llei de transitorietat, els ponents s’han debatut entre introduir alguns canvis pel que fa al marc legal espanyol i esperar a fer-ho en un procés constituent posterior al referèndum, per no condicionar aquest procés. ‘Hi ha aspectes que, a nosaltres, ens hauria agradat aprofitar per a abordar-los i altres que té sentit que els deixem per al procés constituent.’


Pots seguir Boladevidre

dimarts, 1 d’agost de 2017

Si nosaltres tenim la pilota, no podem perdre aquest partit

Resultat d'imatges

El president de l'ANC va participar ahir en una taula rodona organitzada per la taula d'entitats de Gràcia, que pretenia debatre sobre el paper de les entitats i del teixit associatiu davant el procés polític català i davant del referèndum del proper mes d'octubre.

La Plaça del Nord de Gràcia, a Barcelona, va acollir ahir al vespre més d'un centenar de persones que no es van voler perdre el debat que havia organitzat l'associació d'entitats de Gràcia per debatre sobre el paper de les entitats i del teixit associatiu en el referèndum del proper 1 d'octubre. Entre els convidats, Jordi Sànchez, president de l'ANC; Jordi Cuixart, d'Òmnium Cultural; Antonio Baños, portaveu de Súmate; Carme Riu, presidenta de l'associació Dones No Estàndards; Oriol Hosta, dels Lluïsos de Gràcia; i Jordi Altarriba, de l'Associació Gràcia amb el Sàhara. El debat va ser moderat per Conxa Garcia. A partir de tres preguntes formulades, els ponents van debatre sobre la fortalesa de les entitats, la seva funció envers el país i el procés i el paper que tindrien en una República catalana.

Jordi Sànchez, president de l'Assemblea, va posar de relleu el paper de les entitats com un engranatge més que ha portat el país a la situació on és actualment. “Moltes entitats són aparentment innocents, però promouen la consciència de ser comunitat”. A més, la importància de teixir complicitats amb altres entitats han permès “vertebrar el país”. “El més important que tenim com a país és el capital humà; tenim molta gent compromesa en entitats”, va afegir. Sànchez va voler deixar clar que és la gent qui té la clau de la situació, i que si la gent no falla, el país avançarà. “La pilota del partit la tenim nosaltres; si no la perdem, no perdrem aquest partit”, va advertir. D'aquí la importància del proper 1-O, perquè d'una banda es defensarà la democràcia, i de l'altra, es generarà l'oportunitat de construir una república catalana independent. Així, aquest serà “el gran canvi que permetrà els altres canvis”, i no al revés. L'èxit: empoderament i confiança de cara l'1-O. “Serem el que vulguem ser”, va emfatitzar. A més, com també havien fet membres de la taula de debat, va posar de relleu que la república és també “per ser més feliços”.

En aquesta mateixa línia, Oriol Hosta va definir les entitats com una “escola de democràcia”, ja que fomenten el debat i la presa de decisió col·lectiva. “Entre tots ens reunim i entre tots decidim; i això és un espai democràtic (...). Som una estructura d'Estat”. I per aquest motiu també va defensar amb força “prendre partit” a favor que es pugui votar l'octubre. Carme Rius va parlar de l'empoderament de totes les persones, també les no estàndards, per poder participar i “poder decidir”, així com també de la utilització de referèndums més sovint en una futura República catalana, com un “bon sistema de participació”.

Jordi Altarriba, per la seva banda, va remarcar que algunes entitats sovint aquests temes no els acaben d'involucrar del tot perquè els veuen massa generals i no vinculats directament amb la pròpia entitat. Tot i això, va fer una crida a “sumar-se” al procés per anar a votar i treballar perquè les entitats s'hi sumin.

Jordi Cuixart va valorar precisament el paper de l'associacionisme com a eina de canvi, educació i treball col·lectius i desinteressats. “Si no hagués fet de monitor, no seria avui President d'Òmnium”. Cuixart va parlar també de la importància de la col·lectivitat, sobretot en el moment en què vivim, remarcant el paper dels fets, i no de les persones que els facin. Per això va recordar als assistents que en aquesta recta final cap el referèndum, i com ha passat en altres moments de la història, “els drets ens els hem forjat nosaltres”. “Si tenim institucions catalanes és malgrat l'estat espanyol, no gràcies a ell”. A més, va parlar també de la importància de teixir complicitats amb altres entitats, com han fet amb la campanya Lluites Compartides, treballant, així, per la cohesió social.

Antonio Baños, al seu torn, va voler fer un crit d'alerta a les entitats, que corren el perill de passar de les places i carrers a l'administració i, un cop en aquest espai, oblidar-se després del seu paper. En aquest impàs, va advertir, hi ha el perill que “es buidin els carrers” i que un cop conquerit el poder s'inviti la gent a “tornar a casa”. Situació, segons Baños, que es va produir durant la transició, moment en què “es va tornar a casa abans d'hora”, però també recentment. Per això, el 2 d'octubre caldrà defensar la victòria si es guanya. A més, va criticar intensament el paper d'alguns espais polítics en el procés polític actual, i es va preguntar què diran quan d'aquí uns anys se'ls pregunti què estaven fent el 2017. “Jo no diré que estava al sofà esperant permís o que les coses fossin més fàcils. Vull ser d'aquells que quan em preguntin d'aquí 10 o 15 anys on era el 2017 digui que era al costat del meu poble exercint la llibertat”.

L'acte va finalitzar amb un torn de preguntes i debat, en què alguns dels assistents van voler afegir encara més matisos al debat, com la importància de prescindir en una futura república catalana de les centrals nuclears, la necessitat d'informar encara més sobre la garantia de les pensions en un futur pròxim o també tenir especial atenció en col·lectius més vulnerables o amb atencions especials, com els afectats per sordesa.



Pots seguir Boladevidre

dilluns, 31 de juliol de 2017

15.000 persones (Empar Moliner)

On són tots els d’esquerres que parlen tot el dia de l’empoderament del poble?

EMPAR MOLINER

No cal ser Marie Curie per endevinar a què obeeix la decisió del Tribunal Constitucional de tombar el cànon digital que servia per finançar el sector audiovisual català. Gràcies a aquest nou mirinyac que es treuen de l’ouera, el cinema català es queda sense la taxa de 25 cèntims per cada connexió a la xarxa d’internet feta a Catalunya. Així doncs, deixa de recaptar 34,6 milions d’euros que finançaven continguts i projectes audiovisuals en català. Aquesta sentència afectarà 15.000 persones que treballen al sector.
No es pot permetre que Catalunya, tot i la “ deriva secesionista ” i el “ deseo sedicionista ” i la gallina macerada en balsàmic (que vindria a ser la polla en vinagre), surti de la recessió i provi de donar feina als catalanets que hi vivim i ens hi provem de guanyar la vida. Que Catalunya sigui una de les “comunitats” (en diuen així) que surten de la crisi no ens va bé. El que ens va bé és que li vagi malament. ¿Té un altre sentit si no? Ser català a Espanya és com ser gai al Marroc, salvant les distàncies.
¿Té algun sentit patriòtic, espanyol, igualitari, borbònic que se’ns prohibeixi cobrar aquest impost per generar continguts audiovisuals interessants (això sí, en llengua catalana)? Ignoro si Mariano Rajoy, el rei Felip i els diversos ministres del ram han vist, per exemple, la pel·lícula Estiu 1993, de Carla Simón. És una meravella. Però potser, sense el cànon, la pel·li no s’hauria rodat. És el que volen, suposo. La idea dels savis de Vilatrista. Condemnar-nos a la prosa perpètua, tallar-nos el coll si destaquem, posar-nos un “progressa adequadament” però mirar d’arrabassar-nos l’excel·lent. On són tots els d’esquerres que parlen tot el dia de l’empoderament del poble, del dret al salari digne i del dret a la cultura? Què passa? Que tornen a fer Goldfinger avui a al Canal Digital?

Font: 15.000 persones (Empar Moliner)

Pots seguir Boladevidre

L’Alguer: ‘Aiò’, una altra murtra!

Roger Cassany ens convida a endinsar-nos a la ciutat sarda més enllà de les guies turístiques

Autor: Paolo Calaresu
Roger Cassany

Desempallegar-se de l’Alguer, una volta coneguda, no és pas gens fàcil. Com una teranyina que avança i teixeix, lentament però amb força i sense aturar-se, l’Alguer sempre torna. I atrapa. Ja ho escrivia els anys seixanta Antoni Simon Mossa (1916-1971), el prestigiós arquitecte sasserès, un dels més grans sobiranistes sards (que, atenció, somiava uns Països Catalans federats amb Sardenya i Còrsega; per prendre’n nota): ‘Qui t’ha conegut una volta, mai no podrà allunyar-se de tu.’ Els algueresos, de fet, havent sopat, tot passejant per la muralla o caminant muntanya amunt pel carrer del Carme (que la italianització malda per convertir en Via Cavour), sovint s’acaben despenjant amb un ‘aiò, un darrer mirto, no?’. És a dir, vinga, va, una última copa. En concret, una copa de licor de murtra que, per als neòfits, i això ja ho ha dit més d’un, és probablement l’única beguda capaç, en una sola glopada, de concentrar de la manera més equilibrada i subtil possible totes les aromes i el sabor de la Mediterrània. Això sí, si és de fabricació casolana, molt millor. Fins i tot, la hipotètica caparra que se’n derivi, segons com, diuen que pot arribar a tenir regust de segle XIV, de batalla marítima a Port del Comte, de mestral barrejat amb aigua salada, màquia i fonoll.

Simon Mossa també descrivia la ciutat de la següent manera: ‘L’Alguer no és una ciutat convencional i no pot tenir una història convencional com cap altre poble medieval de la llunyana, de la llunyaníssima més ben dit, Europa. L’Alguer és fora de temps.’ I això, precisament aquesta sensació de fora de context, de rara avis, tant geogràfica com temporal, és sovint la primera (o segona) percepció del visitant. Sensació que, de desconcertant, amb prou paciència, esdevé deliciosa. Com diu el poeta valencià Joan Elies Adell a la seva fantàstica Guia Sentimenal de l’Alguer, ‘és una de les poques ciutats mediterrànies en què el passat fa competència amb el present, el discuteix o el rebutja (…) i la realitat es confon amb la imatge imaginada del seu propi passat’.

Sí, l’Alguer, a voltes, és també una ciutat tímida, confusa, en un dilema entre l’orgull i l’avergonyiment de sentir-se petita i sola o abandonada. Abandonada, sobretot, per un estat italià que des de sempre ha maltractat Sardenya sencera, oblidant-se que no és solament un paradís per a les vacances dels milanesos sinó que hi conviuen gent que hi fa vida i, a més, cultures ancestrals. I abandonada, també, per les línies aèries (gran campanya, okhu, la de la Plataforma per la Llengua, Volemvolar.cat) i, segons com, pels catalans mateixos.

El port de l’Alguer. Autor: Paolo Calaresu

Pino Piras, cantautor alguerès, imprescindible i sarcàstic a parts iguals, dedica una cançó a la ‘creació de la raça algueresa’ (podeu sentir-la al disc Un home del país(Spotify), de Claudia Crabuzza i Claudio Sanna). Piras diu, parlant de Déu: ‘Quan ha triat la raça algueresa ha pres la gent de cor moll, que no és ni furba ni mataresa, lis hi ha donat una terra de sol. Però… però… però… No sem cuits i no sem cruns, no sem sardus ni espanyols, no sem bells ni sem feus, ja sem fets com Déu vol!’

Autor: Paolo Calaresu

L’Alguer és tot això, ben mesclat i xarbotat. És alhora estat italià, amb motxilles Invicta, ulleres de sol immenses i mòbils fluorescents, i terra medieval que sap vantar-se de tradicions catalanes ben arrelades i visibles, en l’arquitectura, la gastronomia, les festes, la toponímia… i amb un sorprenent ventall de poetes i cantants en la nostra llengua. Sorprenent, perdoneu-me, tenint en compte la petitesa de l’indret: a més de Sanna i Crabuzza, Franca Masu, Yasmin Bradi, Antoni Bal·lero de Càndia, Antoni Canu, Rafael Caria o Antoni Coronzu, tots contemporanis, i segur que me’n deixo més d’un. I tot això sense oblidar el ja esmentat Piras (1941-1989), mort prematurament i esdevingut un dels patrimonis que els algueresos llueixen amb més protèrvia.

Això sí, qui la visiti un cap de setmana i amb una guia turística convencional a la mà corre el risc de topar amb una primera capa de la ciutat més propera a les Invicta que a cap altra cosa, més dissenyada per als turistes (els barcelonins ja sabeu de què parlo), probablement divertida, però que pot ser també terriblement decebedora i contradictòria. La recepta per a evitar-ho és senzilla: aneu a comprar al mercat, feu un aperitiu o una Ichnusa al Circolo Mariani, feu un salt a la barberia d’Àngel Maresca, sopeu a la Trattoria Caragol o a Lo Romaní, guardeu guia i mapa a la butxaca i perdeu-vos pels carrers de l’Alguer Vella, tot acabant amb una murtra tranquil·la asseguts a la muralla, qui sap si davant del monòlit dedicat a Salvador Espriu. Un monòlit, regal de Barcelona a l’Alguer amb motiu del centenari d’Espriu, en el qual hi ha esculpits, amb el martell i l’escarpa de Mario Nieddu, els versos de la primera part del poema ‘Per una suite algueresa’ que Espriu va dedicar a Rosselló-Pòrcel.

La muralla de l’Alguer. Autor: Paolo Calaresu

Amb un xic de sort, l’endemà ja us hauran convidat a alguna sobretaula indígena o a passar la tarda a la platja de l’Esperança o a la de les Bombardes per jugar a bitlles o a cartes, esperant la colgada del sol. I mentre feu tot això (i el que sorgeixi), pareu l’orella, parleu, pregunteu i canteu, sobretot, en català. La vitalitat de la llengua i l’hospitalitat alguereses, com a poc, us sorprendran, i molt. S’obrirà, llavors, com un tresor, l’Alguer que per a molts roman amagada. Com una droga, com un pany que dóna pas a una nova dimensió, tan real com imprevista, afrodisíaca, amb gust i flaire de llengua medieval i de murtra. És així que l’Alguer, encara avui, es transforma, potser inesperadament i de cop, i atrapa. I, a la llarga, sempre torna. I, cada vegada, és més forta.

Com diu l’himne alguerès, profètic, obra de Ramon Clavellet (pseudònim d’Antonio Ciuffo, sasserès fill de napolitans i alguerès d’adopció) el 1906, ‘en lo  sou gloriós camí Catalunya sempre avança; i, per tot hont passa, llança la llavor que ha de florir. O germans, no disperem! Catalunya està fent via. Prest arribarà lo dia en què tots renaixerem!’

Algunes recomanacions ràpides:
Platges:

– L’Esperança. Un cop a la sorra, aneu tant com pugueu a l’esquerra o a la dreta, però no us quedeu al mig.
– Porto Ferru. Quedeu-vos o al mig, indret immillorable per a gaudir d’una posta de sol sobre el mar, o a la part més al nord, zona naturista i sovint buida.
– Les Bombardes i Llatzaret. Cales esplèndides, especialment a primera hora del matí o als vespres.
– També podeu caminar pel Cap de Caça i per les aigües transparents de Port del Comte mentre us imagineu les naus de Pere III el Cerimoniós en plena batalla contra els genovesos. Aquella batalla, al 1353, fou el principi dels quatre segles de dominació catalana a l’Alguer.

Cap de Caça. Autor: Paolo Calaresu

Àpats:
A banda dels restaurants esmentats, a Sa Mandra podeu gaudir de teca algueresa no solament de qualitat sinó en plens estàndards sards, és a dir, en grans quantitats. Acabeu on acabeu, si voleu gaudir d’autèntica cuina algueresa o sarda, demaneu l’allada de peix (caçó amb una salsa picant d’all i tomàquet), culurgiones (raviolis de patata amb formatge d’ovella, ceba i menta), frègula de marisc (pasta ancestral de sèmola que es cuina com una paella), porceddu (porc acabat de néixer rostit al foc) i, encara que sembli increïble, el menjar blanc, com el de Reus, de postres. Tot plegat acompanyat de vi cannonau (varietat de raïm autòctona de l’Alguer) i pa carasau amb oli d’oliva.

Per als més agosarats:
Si un cop descoberta l’Alguer, us sobra temps, endinseu-vos a l’interior de l’illa (on, per cert, també hi ha rastres del domini català): Oschiri (on hi ha una esplèndidasagra (festa major) de sa panada), Tempio (on es pot visitar la casa de Fabrizio de André), Gorropu (on hi ha el sensacional i salvatge congost de Tiscali que donà nom al conegut portal d’internet), el golf d’Orosei, ja a l’est, amb platges espectaculars com cala Mariolu i Cala Goloritzè, a tocar de Baunei, i al centre i enmig de muntanyes, els pobles feréstecs de Fonni i Desulo. I per si algú va cap al sud, no feu un lleig i arribeu a Carloforte, paradís de la tonyina amb influència tunisiana (hi podeu menjar un deliciós cuscus amb tonyina, per exemple) i, entre més mèrits, sobretot culinaris, lloc d’origen del reconegut xef Luigi Pomata.

I per acabar, per als escèptics, val la pena recordar, una vegada més, Espriu, que, amb bon criteri, escrigué: ‘A l’Alguer et trobes a casa, lluny de casa, quan a casa no et volen gaire’. 
Pots seguir Boladevidre









diumenge, 30 de juliol de 2017

El dret a impedir la secessió

JOSEP COSTA


El plantejament plebiscitari del 27-S, en què les forces majoritàries aposten per proclamar la independència si guanyen, convida a anar més enllà en el debat polític, jurídic i filosòfic sobre el dret a la secessió. En campanya sens dubte se’n parlarà, però si fins ara no hem arribat a un acord, potser és millor acceptar que ens trobam en el terreny del desacord raonable.
En efecte, una vegada la independència de Catalunya té data (hipotètica) i se’n discuteixen la viabilitat i els efectes pràctics, també cal preguntar-se què pot fer l’Estat per impedir-la, si la secessió obté l’aval democràtic de la ciutadania. Existeix un dret a la unitat estatal? Si concedim que l’existència d’un dret a la secessió (unilateral) és controvertida -o no hi ha acord sobre les condicions per exercir-lo-, quin dret té l’estat afectat a impedir la secessió quan s’intenta dur a la pràctica? ¿Hi ha mecanismes legítims en democràcia per impedir-la de manera forçosa?
El meu punt de vista és que no existeix un dret general a la secessió. Això significa que els estats raonablement democràtics, liberals i justos en l’acomodació de la diversitat gaudeixen d’una presumpció a favor de la seua unitat. Essencialment, es tracta d’una interpretació del que diu la famosa resolució 2625 d’octubre del 1970 de l’ONU, que condiciona la protecció de la integritat territorial dels estats al fet que disposin d’un govern plenament representatiu de la totalitat de la seua població.
Dit això, a la Catalunya del 2015, després del fallit procés de reforma estatutària i els conflictes institucionals posteriors, hi ha bons arguments per qüestionar la presumpció favorable a l’ statu quo espanyol, i rebutjar per tant la legitimitat d’apel·lar a un hipotètic dret a la unitat estatal. En altres paraules, si el dret a la secessió de Catalunya és discutible, tant o més ho és el dret de l’estat espanyol a impedir-la per la força.
És evident que, entre el reconeixement d’un dret a la secessió (que implica l’obligació de respectar-la i cooperar en la constitució d’un nou estat) i el reconeixement d’un dret a impedir la secessió, hi ha un espai per a la política i la geopolítica. En aquest espai s’hi situen totes les actuacions de l’estat afectat (o tercers estats) per desincentivar la secessió o incrementar-ne els riscos, costos i incerteses, sense arribar a fer res per impedir-la a la força si aquesta segueix sent la voluntat majoritària de la població d’un territori.
Cal recordar que Allen Buchanan (si fa no fa, el pare de les teories de la secessió) dedica bona part del seu llibre Secession: the morality of political divorce (1991) a discutir en quines circumstàncies estaria legitimat un estat per impedir a la força la separació d’una part del seu territori. Segons Buchanan, no només és discutible l’existència d’un dret a la secessió, sinó que hi ha casos en què l’estat afectat pot impedir-la activament. Però, si més no, resulta curiós que aquesta línia de debat hagi estat ignorada per la gran majoria de teòrics de la secessió.
L’única explicació que trob sobre aquest desenvolupament del debat teòric dels últims vint-i-cinc anys és la següent: els teòrics que neguen l’existència d’un dret general a la secessió admeten que és legítima quan l’estat sotmet un grup de població a discriminació, repressió o vulneració dels seus drets individuals o col·lectius. A la vegada, però, si un territori intenta independitzar-se (encara que sigui sense una “causa justa”), l’estat només pot impedir-ho a la força vulnerant els principis liberals, democràtics i d’acomodació de la diversitat. Una vulneració que, en cas de produir-se, legitimaria a posteriori la secessió. Aquesta paradoxa justifica, resumidament, per què no existeix o ningú no defensa un dret a impedir la secessió.

Tornant aquí i ara, resulta evident que l’estat espanyol fa i seguirà fent el que políticament cregui més eficaç per desincentivar el suport a la independència. El discurs de la por, en els precedents comparables, ha estat prou eficaç per derrotar democràticament els moviments secessionistes (almenys a curt termini). Altres mesures que s’han arribat a proposar, com suspendre l’estat d’autonomia, jutjar o empresonar els polítics independentistes que han liderat el procés, il·legalitzar formacions polítiques, prohibir mobilitzacions o fins i tot decretar l’estat de setge, no tenen precedents històrics comparats ni es poden emparar en un inexistent (legalment i moralment) dret a impedir la secessió. Al contrari, legitimarien la independència de Catalunya davant molta gent que, avui dia, es pot qüestionar si està justificada.


Pots seguir Boladevidre

dissabte, 29 de juliol de 2017

País Valencià, país desafecte

Les decisions judicials arbitràries i l’ofec econòmic empenyen el país cap a la confrontació amb l’estat espanyol



El Tribunal Superior de Justícia valencià va emetre ahir una sentència que anul·la parcialment el decret de plurilingüisme de la Generalitat. El TSJ ho argumenta dient que decret discrimina la llengua espanyola. En una sorprenent interpretació de la realitat, el tribunal considera que el fet que el decret de plurilingüisme oferesca més plurilingüisme als qui demanen el plurilingüisme és una discriminació.

El decret estableix com s’han de tractar, a les escoles, l’espanyol, el català i l’anglès. I dibuixa tres possibles itineraris, cadascun dels quals incrementa el grau de plurilingüisme respecte de l’anterior. L’itinerari menys avançat deixa la situació com fins ara, amb una preponderància gran del castellà. El més avançat és el que conté més català i més anglès, precisament perquè és l’opció més plurilingüe. La immensa majoria de les escoles valencianes va discutir quin model voldria per al seu centre per mitjà dels seus consells escolars. I el resultat va ser que la majoria va optar per les opcions més plurilingües, cosa que va generar una preocupació gens dissimulada en el PP, en Ciutadans i entre els mitjans unionistes valencians.

Concretament, el 54% dels centres va triar l’opció més plurilingüe i un 84% del total va optar per opcions que representaven més presència del català a l’aula. El programa menys plurilingüe –l’equivalent del que ara s’exercia en el 48% de les escoles valencianes– s’impartiria, a partir del setembre i per voluntat dels consells escolars de cada centre, només en l’11% de les escoles valencianes. Ahir, però, el TSJ va fer saltar per l’aire tota la previsió i el govern valencià va anunciar que acatava la sentència, des de la discrepància profunda amb el seu significat.

Amb aquesta votació feta en tots els centres, el decret guanyava una enorme legitimitat, que ara es veu violada pel tribunal. El decret té l’origen en la voluntat dels votants, que, en definitiva, han configurat un govern que es presentava a les eleccions amb un compromís clar de fer avançar la llengua pròpia. I de fet, si hi ha ningú que reclama res, en tot cas, reclama més implicació. El govern valencià falla en temes com l’arrencada de la nova RTVV i la reciprocitat amb TV3. I la publicació del decret de plurilingüisme va ser rebuda amb reticències per les organitzacions cíviques, que el veien poc atrevit. Tanmateix, l’ofensiva espanyolista ha esclatat igualment i ha trobat en els tribunals, com passa també al Principat, la màquina per a tombar la voluntat popular. Que els valencians voten el que vulguen però no poden governar com volen.

L’agressivitat dels tribunals desconcerta el govern valencià. De la mateixa manera que ho fa la intransigència del govern espanyol pel que fa al finançament de la Generalitat i la política d’infrastructures. El full de ruta de l’Acord del Botànic no preveia un enfrontament directe amb el govern espanyol. El PSPV pensava que, malgrat ser del PP, el govern espanyol acabaria entenent que el finançament de la Generalitat és impossible i que perjudica de manera greu els valencians. Malgrat algun èxit en aquesta línia, la veritat és que la situació és dramàtica i el conflicte ja ha arribat al carrer. El passat mes de juny, ja va haver-hi una manifestació contra els pressupostos de l’estat reclamant ‘les claus de la caixa’ que va treure milers de valencians al carrer, i se n’anuncia una altra per a l’octubre.

Entre els assistents a la manifestació, hi havia el conseller valencià d’Hisenda, el socialista Vicent Soler. Des de la seua arribada al govern, Soler ha denunciat de manera implacable l’espoliació fiscal i l’incompliment del finançament de la Generalitat. En una entrevista a VilaWeb feta l’abril, declarava que era ‘hora de dir prou a aquesta situació de menyspreu i de maltractament sistemàtic’ i es queixava: ‘En el passat no hem estat mai cap problema; doncs ara sembla que sí que ho som.’ A les Corts, en una iniciativa sorprenent, el PP va sumar el seu vot a una declaració unànime de protesta i rebuig als pressupostos generals de l’estat.

Un gran canvi geopolíticEls atacs a la llengua, especialment per ser una agressió a les decisions democràtiques dels consells escolars, governs i ajuntaments, com en el cas dels senyals de trànsit o el nom de València, i el mal finançament van estenent la sensació d’un canvi geopolític major al País Valencià. Si en un moment determinat es va parlar de l’eix Madrid-València-Palma, com l’alternativa del PP a l’eix Mediterrani, ara ja és una evidència que el País Valencià s’ha situat en l’eix dels desafectes. D’aquells territoris que, des de Madrid, consideren un perill al seu model d’Espanya.

El paper de Compromís al congrés espanyol ha reforçat aquesta imatge i, fins i tot, l’enfrontament entre Ximo Puig i Pedro Sánchez. A Madrid, no estaven acostumats a tenir diputats valencians que exerciren de valencians i, encara menys, que foren influents. Compromís, i en concret Joan Baldoví, han jugat molt bé les cartes en aquest sentit i s’han convertit de manera indiscutida en la veu valenciana i en una veu incòmoda i molt independent. Baldoví ha fet constants equilibris entre el PSOE i Podem per no quedar engolit com una simple confluència, i de moment, ha aconseguit més visibilitat que no havia tingut mai el valencianisme.

Per una altra banda, l’enfrontament entre Pedro Sánchez i Ximo Puig ha portat el debat més enllà del que podria quedar com un enfrontament entre el PP i el País Valencià. Puig es va alinear amb Susana Díaz de manera sorprenent i més per raons de química personal, de manca de química personal amb Pedro Sánchez, que no pas polítiques. Després de la seua victòria, Sánchez no va resistir la temptació d’intentar fer caure Ximo Puig. Però Puig va guanyar amb comoditat les primàries contra el candidat ‘sanchista’ i aquest cap de setmana es disposa a fer un gir estratègic en el socialisme valencià.

Es tracta d’un gir valencianista que implica el reconeixement del caràcter de nacionalitat històrica del País Valencià i la demanda d’un federalisme asimètric amb respecte especial a la plurinacionalitat. De fet, una frase de la ponència marc del congrés valencià ha causat furor a Madrid, i ha generat els clàssics articles d’alarma i la preocupació dins el PSOE. El PSPV diu, en la seua ponència, que el País Valencià ‘és una nacionalitat històrica basada en un poble constituït des del 1238’. I a continuació, assegura que ‘el País Valencià és un subjecte polític que va ser reduït en favor d’un nou estat nació emergent: l’espanyol.’ El llenguatge, el to i les maneres no fan gràcia a un Madrid que es pensava que l’invent de l’eix Madrid-València-Palma tenia alguna possibilitat de funcionar.
Una anècdota famosa de la transició explica un episodi durant un concert de Raimon. Un famós membre de l’oposició democràtica, encara clandestina, es va adreçar a Joan Fuster i li va dir que estava molt bé allò dels catalans i que quan manaren ja els atorgarien un estatut d’autonomia. Fuster va respondre que era valencià i el polític  va respondre: ‘Amb una Catalunya ja en tenim prou, no fotem!’ D’això, en fa cinquanta anys, durant els quals, l’estat, oposició inclosa, ha gaudit d’un País Valencià dòcil, que no els donava problemes. Sembla que això s’ha acabat.


Pots seguir Boladevidre

dijous, 27 de juliol de 2017

A TOTS ELS QUI ESTIMEN LA DIGNITAT I LA LLIBERTAT

Resultat d'imatges de jordi sanchez anc


Amigues i amics,

"Els qui renuncien a la seva llibertat, per obtenir de moment una petita seguretat, no mereixen ni la llibertat ni la seguretat"
(Benjamin Franklin, pare fundador dels Estats Units)

El Govern de la Generalitat i el Parlament aguanten avui amb coratge els embats contra el nostre dret a organitza el referèndum.

La ira de l'Estat augmenta i ara amenaça amb sancions milionàries els nostres representants i amb l'asfíxia financera els nostres serveis públics.

Però això no passarà. El govern Rajoy no es sortirà amb la seva. Aquest referèndum es farà, convocat per la Generalitat i participat per la majoria d'homes i dones del país.

Convido tota la gent que estimeu la llibertat a unir les nostres forces, amb tossuderia i amb esperança. Per això l'Assemblea Nacional Catalana impulsa arreu la Campanya del Sí, present ben aviat a places, carrers, auditoris i balcons de tots els nostres pobles i ciutats i també a les xarxes socials.

Amb la nostra aportació fem inevitable i guanyador el referèndum!

* Davant les amenaces de multes milionàries, omplim la Caixa de Solidaritat. Que aprengui l'Estat que el seu poder té límits i que no ens aturarà!

ES78 2100 5000 5102 0017 2439

* Davant els embats contra el referèndum i per superar tots els obstacles, donem múscul a la Campanya del Sí i a favor del Referèndum!

ES91 2100 0829 0102 0096 6175

Defensem coherentment els nostres governants; fem tot el necessari per defensar la nostra dignitat, la democràcia i llibertat.

Junts fem imbatible el Referèndum!

Jordi Sànchez
President de l'Assemblea Nacional Catalana
Pots ajudar-nos a difondre la carta a les xarxes a través d’aquests dos enllaços?https://www.facebook.com/assembleanacionalcatalana/posts/1411543342227905https://twitter.com/assemblea/status/889486808580579328


Pots seguir Boladevidre

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA