Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dissabte, 31 de març del 2018

#PrimaveraCatalana. Doble responsabilitat | Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

"Els dos elements essencials per al triomf del moviment independentista són la unitat a l'interior i la seva projecció exterior"



Molt bona la decisió de Torrent d'iniciar el procés de reforma de la Llei de la Presidència, segons la proposició presentada per JxC fa mes i mig. Es tracta d'obrir la possibilitat d'investidura telemàtica de manera expressa per contrarestar la base de la prohibició del Tribunal Constitucional (TC). És bo, per descomptat, esgotar totes les possibilitats; sobretot si són poques. El TC mantindrà la seva negativa, encara que la norma permeti la investidura i fins i tot la ordeni. Si cal, la base de la prohibició passarà de l'ordre jurídic al filosòfic i al metafísic. No es pot investir un president en absència perquè el no res no pot materialitzar-se.

L'evolució de la situació a Catalunya marca la política espanyola. El govern i el bloc del 155 esperen que la formació d'un govern "acceptable" per a Madrid permeti el retorn a la normalitat i l'aixecament del 155. Però es reserven el dret a decidir què és i què no és un govern "acceptable" de la Generalitat; ells, que són incapaços de tenir un govern acceptable a Madrid.

A part d'acceptable per al bloc del 155, el govern ha de ser "eficaç" per a l'independentisme. És obvi que aquest té un contingut polític que desborda el marc legal d'un govern que el bloc del 155 pugui admetre. I també ho és que intentarà executar al complet el mandat que ha rebut. En efecte, la major "eficàcia" del govern consistirà en dividir-se en certa manera, desdoblar-se en una mena de poder dual: la gestió legal ordinària del govern de la Generalitat i els pronunciaments polítics a càrrec de l'acció exterior de la República, un desdoblament en una presidència política i un consell de ministres.

Per descomptat, des del punt de vista de l'Estat aquesta doble responsabilitat del poder és absolutament inacceptable. Guardi el legislador català de donar-li forma jurídica, ja que serà immediatament recorreguda al TC. S’haurà llavors de donar-li forma política, via que l'Estat no pot qüestionar, fora de reiterar que, sigui el que sigui, no té efectes jurídics. Però això no passa de ser una il·lusió: si hi ha una voluntat política es convertirà en jurídica tard o d’hora.

La dualitat de l'autoritat tampoc necessita molta determinació normativa. Es va realitzant sobre la marxa del funcionament d'unes institucions republicanes, encara que en situació d'excepcionalitat és d'esperar que transitòria. Aquesta República que el nacionalisme espanyol nega i tracta de reprimir a qualsevol preu avança en molt diversos àmbits: el primer, l'exterior, amb una presidència summament activa que ha posat la qüestió en l'agenda mediàtica europea i internacional, mostrant al món la cara repressiva de l'Estat espanyol. El segon, una activitat parlamentària institucional que manté el compromís de consolidar estructures republicanes en presència d'un Estat monàrquic incapaç de reaccionar. El tercer uns presos, exiliats i embargats polítics que han passat de ser ostatges de l'aparell repressiu espanyol a convertir-se en símbols mobilitzadors de la lluita, fins a l'extrem que els carcellers, havent-se adonat, estan buscant excuses per, si més no, excarcerar els presos polítics. El quart, un moviment independentista popular, unit, coordinat, molt eficaç i coordinat amb els altres tres.

No obstant això, aquesta doble via "eficaç" de l'acció del govern tampoc té garantit llarg recorregut. En algun moment, el Parlament haurà de debatre sobre la proposta d'un referèndum pactat que afecti l'estructura constitucional de l'Estat. I aquí hi haurà un veto de l'Estat. Aquest no considera la possibilitat d'iniciar pel seu compte tal reforma i molt menys reconeix a una part d'ell mateix la facultat d'iniciar-la. I, si cal desfer el camí del país "més descentralitzat del món", es desfà.

Aquest serà el moment en què, amb els presos, els exiliats i els embargats molt presents, hi haurà un recurs a la desobediència civil i la resistència pacífica. Les possibilitats d'aquestes depenen en gran mesura de la reacció repressiva que provoquin en l'Estat. Aquesta reacció, al seu torn, estarà molt condicionada pel grau d'atenció amb què la comunitat internacional segueixi el desenvolupament del conflicte entre Espanya i Catalunya.

Per això és tan essencial que el govern "eficaç" actuï coordinadament en tots els àmbits, l'interior i l'exterior, l'institucional i el social, el material i el simbòlic. Els dos elements essencials per al triomf del moviment independentista són la unitat a l'interior i la seva projecció exterior.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 29 de març del 2018

El segle de la marmota | Cesc Batlle

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'Espanya Negra sempre persisteix

“La Pragmàtica de 1502 va introduir la censura prèvia
Aquest Sant Jordi surt a la venda Inquisició i decadència (Librooks), a on Jordi Bilbeny analitza, de forma profundament documentada, un punt d’inflexió històric molt intrigant: el punt a on la cultura escrita catalana, llavors al seu apogeu, poc menys que desapareix, i a on la cultura escrita castellana, fins llavors pràcticament inexistent, s’enlaira com un coet, i tot, en gairebé vint anys. Com és possible això?
L’any 1502 els Reis Catòlics promulguen la Pragmàtica de 1502, que obligava tot impressor a sol·licitar a les autoritats una llicència abans de publicar qualsevol llibre, introduint així la censura prèvia: els llibres que no compleixin les condicions volgudes per les autoritats, simplement no rebran llicència i no podran ser editats ni impresos. I els que s’imprimeixin sense llicència “seran cremats a la plaça”. Més endavant, aquestes penes es reforçaran molt: mort, pèrdua de béns i desterrament perpetu. Els inquisidors són exhortats constantment per a que visitin llibreries i impremtes, mentre es formulen nombrosíssimes queixes per diputats i consellers catalans que els procediments de la Inquisició van “contra les llibertats” dels regnes; de “l’abús que els inquisidors feien de les atribucions de llur ofici” i, finalment, que “es posaven en afers que no eren de llur competència”. Abans de la Pragmàtica, les proporcions de llibres publicats a València són 46% català, 49% llatí i 4% castellà. Després de la Pragmàtica, seran 13% català, 29% llatí i 58% castellà.
El llibre aporta multitud d’exemples que aquí no podem cobrir: crema de llibres i bíblies en català; bíblies perseguides en català però autoritzades en castellà; llibres d’història que han de ser reescrits; autors que veuen el seu nom suplantat a les seves obres; ordres expresses de publicar en castellà; realitats distorsionades; por de la repressió; por d’escriure i publicar; desaparició d’originals en català dels quals només queden ulteriors edicions en castellà; etc.
Tribunals que no fan cas de la legalitat i que excedeixen les seves competències; repressió del pensament dissident; censura; distorsió de la realitat; segrest de llibres; desterrament; presó... Tot això, ben dissortadament, podria ser extret de les pàgines dels diaris d’avui, però ens arriba, fort i clar, de fa cinc-cents anys. Davant d’aquesta evidència, o creiem que són dos episodis inconnexos de la relació entre Catalunya i Espanya que, de forma gairebé esglaiadora, són pràcticament idèntics en el fons i en les formes, o entenem que només són dues manifestacions d’un mateix patró de conducta que s’ha mantingut impertorbable a través dels segles. Jo, personalment, no tinc cap dubte que es tracta d’un autèntic no dia, sinó segle, de la marmota, a on som forçats a reviure constantment les mateixes agressions, humiliació i sofriment.

Font: El segle de la marmota | Cesc Batlle | Enginyer industrial i MBA | Articles | El Punt Avui | Notícia

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 28 de març del 2018

#PrimaveraCatalana. Ara li toca a Alemanya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pere
Grau
Barcelona, 1930, estudis de Professorat Mercantil, en art i literatura autodidacta intensiu. Alumne de Joan Triadú a les llegendàries classes de català del CICF. 1955, Premiat a diversos certàmens literaris. Exiliat voluntari a Alemanya on viu des de llavors. Traductor de 4 llibres de l'alemany al català. Col·laborador de la revista Llengua Nacional.


Sisplau no deixin que es produeixi una injustícia així; no facin el joc als ultranacionalistes espanyols.
En virtut d'una euroordre de detenció del govern espanyol, la policia alemanya ha detingut el president en funcions del govern català, Carles Puigdemont, i l'ha internat a la presó de Neumünster. Estic segur de parlar en nom de tots els catalans que viuen a Alemanya si demano insistentment a les autoritats alemanyes que no lliurin Puigdemont de cap manera a Espanya. Allà no hi pot esperar cap procés equitatiu, sinó un acte de venjança disfressat de procés normal, que tindria com a finalitat l'aniquilació social (i potser després, la física) del 130è president català.
En aquest context és indiferent si l'acusació espanyola de “rebel·lió” és comparable o no a la definició alemanya d'alta traïció.  El punt essencial és que aquesta acusació s'ha fet arbitràriament, vulnerant les lleis espanyoles. El codi penal espanyol deixa inequívocament clar que “rebel·lió”  té com a premissa l'ús de violència armada contra l'ordre estatal existent. Això no ha passat en cap moment. Puigdemont i els altres polítics que també n'han estat acusats ni han usat violència armada ni de cap altra mena, ni l'han afavorit ni l'han predicat. Les acusacions de sedició i de malversació són igual d’arbitràries.
A Catalunya (i això els manaires espanyols no ho volen entendre) no són els ciutadans els que han seguit cap consigna de polítics ambiciosos, sinó que són ells els que han exercit pressió al damunt dels polítics. Puigdemont i el seu govern no han fet altra cosa que voler realitzar l’encàrrec rebut dels electors, de forma pacífica i democràtica; i és aquesta voluntat dels electors catalans la que xoca amb les idees dels ultranacionalistes espanyols sobre la “sagrada unitat d'Espanya”. A Turquia se'ls condemnaria per “terroristes”; a Espanya ho fan per “rebels”, però és el mateix mètode.
A la premsa alemanya diuen alguns que Puigdemont ha vulnerat les lleis i que per tant és comprensible que per això s’actuï judicialment contra ell. Per estrambòtic que aquí a Alemanya a molts els pugui semblar, no ha estat el govern català, sinó l'espanyol, el que ha atemptat repetides vegades contra les seves pròpies lleis. No es tracta solament de les acusacions de rebel·lió, que no n'hi ha hagut cap. Comença ja per haver declarat il·legal el referèndum català d’independència del 1.10.2017, encara que el Pacte Internacional de Drets Humans de l'ONU (que és part integral i vinculant de la Constitució Espanyola) l'emparava plenament. I l'ús de l'article 155 de la Constitució Espanyola que es fa servir per justificar la intervenció administrativa de Catalunya, ni permetia que es dissolgués el Parlament català ni que es destituïssin el president i el Govern.
Dient-ho breument: no va ser el referèndum la cosa il·legal, sinó la seva prohibició per part de Madrid. No ha estat el govern català el que s'ha saltat les lleis com ha volgut, sinó l'espanyol. La petició espanyola d'extradició de Puigdemont és de manera clara i precisa l'intent de fer callar un polític (o fins i tot quelcom pitjor), que no ha comès cap delicte perseguible penalment.
L'any 1940 l'Alemanya nazi va lliurar qui llavors era president català Lluís Companys a la dictadura de Franco, que el va fer afusellar després d'un judici sumaríssim. El règim espanyol actual no és com la dictadura de Franco, però n'ha conservat moltes de les seves idees. A l'Espanya actual ja no hi ha separació de poders. Puigdemont és una persona perseguida políticament, que no pot esperar cap justícia dels jutges i dels fiscals espanyols. Lliurar-lo a Espanya seria una vergonya per a un país que, amb tot dret, consta com un dels més democràtics del món. Només es pot apel·lar a les autoritats alemanyes: sisplau no deixin que es produeixi una injustícia així; no facin el joc als ultranacionalistes espanyols que a Catalunya trepitgen sense cap vergonya els principis fonamentals de la democràcia occidental.
[Nota de l'autor: agraeixo al Matí Digital que em publiqui articles que van directament dirigits als lectors alemanys, i expressen idees o fets que els catalans tenen més que clars. Confio en la comprensió dels lectors sobre aquest punt.]
[Rebeu les actualitzacion d'El Matí al nostre canal de Telegram: t.me/elmatidigital]

Font: El Matí Digital - Ara li toca a Alemanya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 27 de març del 2018

#RepúblicaCatalana. EUROPA A LA CRUÏLLA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Alfons Durán-Pich

La detenció del President Puigdemont en territori alemany és l'element catalitzador més potent de la crisi larvada que els buròcrates europeus han mirat d'ocultar en els últims anys.
Europa ja no és el lloc d'acollida que va ser antany, sinó un territori governat per un conjunt d'individus moguts per interessos personals, aliens a les necessitats i sentiments de la majoria dels seus ciutadans.
Políticament, la realitat europea no és homogènia. Hi ha democràcies consolidades, amb tots els seus defectes, com el Regne Unit o els països nòrdics. Hi ha democràcies, com Alemanya, que han de demostrar la seva voluntat de regeneració, ja que fins ara no han tingut un contenciós greu. I hi ha democràcies autoritàries, com l'espanyola, a la vora de les dictadures-dictatoves, que no han fet res per netejar el seu passat feixista, cosa que es demostra cada dia a través del comportament de les estructures de l'Estat.
La història dels exiliats i presos polítics catalans és la història d'una obsessió irracional per part de les classes extractives espanyolistes, que no han acceptat mai un acord per resoldre un conflicte polític a través de les urnes.
I les vivències actuals no fan més que ratificar la història dels últims cinc-cents anys, en què els vàlids de la monarquia espanyola han fet fora mida per imposar un Estat absolutista a unes nacions diverses. Primer van liquidar els projectes inicials per a la creació d'una nació castellana, i després van arrasar tant com van poder amb nacions més antigues, com la catalana i la basca. I, malgrat tot, no han pogut amb elles.
Ara alguns polítics catalans, elegits pel poble, s'han vist obligats a exiliar-se per no ser empresonats "preventivament" (com ja ha passat amb altres), acusats de rebel·lió, sedició, malversació i el que a "la seva senyoria" se li acudeixi . Però, en una intel·ligent maniobra, aquests polítics (homes i dones) han ampliat el seu camp d'acció a diversos estats europeus, cosa que comporta la inclusió en el conflicte dels poders judicials de diferents països.
Fins ara, l'Europa de les burocràcies (Unió Europea, Banc Central Europeu, etc.) feia de convidat de pedra i repetia insistentment que "aquest és un problema d'ordre intern" . Cal ser un cretí integral (com el definia el gran Charcot a la Salpêtrière) per no adonar-se que "aquest problema" es diu democràcia i afecta tots els ciutadans d'una societat lliure i responsable.
El riu s'ha desbordat i s'estén per l'Europa continental i també pel Regne Unit. Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Suïssa i ara Alemanya.
Alemanya ho té complicat pels seus antecedents. I és que el 13 d'agost de 1940, el President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va ser arrestat a la localitat francesa de Baule-les-Pins per la gendarmeria francesa del govern feixista de Vichy i lliurat a la Gestapo. Aquesta no va trigar a traslladar-lo a Madrid, on va ser humiliat i torturat, sent conduït després a Barcelona. El 15 d'octubre de 1940 va ser afusellat al pati del castell de Montjuïc. És a dir, el President de la Generalitat va ser assassinat.
I aquest cruel assassinat (qualsevol ho és) mai ha estat reparat, encara que fos simbòlicament, pels governs de l'anomenada "transició", ni per la UCD, ni pel PSOE, ni pel PP. Mai, mai, els governs d'aquesta Espanya sàdica han demanat perdó. En termes comparatius, els presidents Kohl i Mitterrand sí van demanar perdó, en nom dels seus respectius països.
I ara hi ha un ritornello en el cas del President Puigdemont. Diuen que la seva detenció va ser fruit de la denúncia del "servei d'intel·ligència" (sovint eufemisme) de l'Estat Espanyol, que va alertar la policia alemanya. I la policia alemanya l'ha posat a disposició d'un jutge. És clar que aquest jutge, qualsevol que sigui el seu nom, no té res a veure amb els seus homòlegs espanyols. Començarà un procediment i veurem com acaba.
En qualsevol cas, el sistema judicial alemany no ho té fàcil. Ha de demostrar que és independent i no se sent condicionat per les relacions bastardes entre la coalició governant a Alemanya (cristianodemòcrates i socialistes) i el conglomerat que governa a Espanya (PPSOE i Ciutadans). Ha de ser capaç d'interpretar la llei segons la common law " . Ha de procurar no diferenciar-se del tractament dels seus col·legues belgues, suïssos, britànics, etc. Ha de sortejar els embats de l'opinió pública alemanya, que a poc a poc va comprenent que el "cas català" és digne de ser tractat amb respecte.
Que el rector de la universitat de Glasgow (una de les més antigues d'Europa) s'hagi posat a disposició de la Consellera Clara Ponsatí (que exerceix de catedràtica d'economia a Sant Andrews) per defensar els seus drets, i que hi hagi declarat públicament que " els drets humans no es garanteixen a Espanya " és un torpede a la línia de flotació d'un Estat corrupte i decadent, que només sap defensar els seus privilegis a manotades.
Mantinc una esperança atenta. Estem arribant al punt d'ebullició, quan l'aigua es converteix en vapor. I és que com diu la física quàntica, l'opció hi és fora. Només cal prendre-la a temps.

Font: Alfdurancorner.com - Anàlisi crítica de política, economia i societat: Web personal del empresario y analista económico Alfons Durán-Pich

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 26 de març del 2018

#PrimaveraCatalana. Infermers i soldats | Andreu Barnils

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Són els infermers en acció. Qui pot negar-ho? Ho són. N'hi ha prou de veure el discurs de Xavier Domènech d'ahir al Parlament de Catalunya. 'Chapeau'. O el gest d'Ada Colau amb ERC al consistori barceloní. Gràcies.»



A dalt d’un avió de Finn Air deixo Hèlsinki, on he passat tres nits intenses i tres dies viscuts. A la banda esquerra, un finlandès aprofita els darrers segons d’internet per escoltar un discurs en anglès de Puigdemont. A la banda dreta, una finestreta perfila un paisatge nevat. Se m’apareix amb nitidesa. I entre tanta neu blanca, si acluco els ulls puc discernir amb dificultats un vestit d’infermer. Blanc entre blancs. Hi és. El noto. És un vestit perfectament recognoscible. Sí, són els vestits dels famosos infermers de Jordi Borja, fundador dels comuns, però també crític. Els tinc calats de lluny. Concretament, de tan lluny com el 15 de juny.

Efectivament, el 15 de juny Jordi Borja va transmetre’m una idea que m’acompanya d’aleshores ençà i que es palesa de manera brutal aquestes darreres hores: en aquesta guerra els dirigents dels comuns no volen ser soldats. Volen ser infermers. I, efectivament, com ell pronosticava, van defugir l’embat l’1 d’octubre. Res de soldats. No era la seva guerra. Es veu que l’1-O no hi havia garanties (no com ara); es veu que l’1-O no tenia conseqüències jurídiques (que ho expliquin als presoners!). Tal com Borja preveia, la direcció comuna no tan sols no va pujar al carro de la independència l’1 d’octubre, és que no van pujar al carro del referèndum! Part de la direcció (no pas els votants) ens van abandonar a la nostra sort.

En canvi, ara és tota una altra història. Ara sí que els tenim al nostre costat. Són els infermers en acció. Qui pot negar-ho? Ho són. Només cal veure el discurs de Xavier Domènech d’ahir al Parlament de Catalunya. Chapeau. O el gest d’Ada Colau amb ERC al consistori barceloní. Gràcies. I com ells, tants referents de l’esquerra unionista: Maruja Torres, Pablo Iglesias, Elisenda Alamany o Marta Ribas. Ara tot són gestos. Sempre hi ha excepcions, és clar. Gent com Coscubiela o Oriol Güell, incapaços d’empatia. Però, en general, els dirigents dels comuns, com bé pronosticava el seu fundador, Jordi Borja, van fugir de ser soldats, però s’han posat el vestit d’infermers. Estan disposats a ajudar. I a curar ferides. Ara és el seu moment. Ara és la seva hora. Ara sí que pugen al carro. I, de fet, si forço els ulls, em costa poc de perfilar-ne els vestits blancs entre la neu nòrdica.

A mi, la direcció dels comuns (no els seus votants) em recorda, ai ara!, Maria Teresa de Calcuta. La monja infermera que, en lloc de ser un soldat lluitant contra la pobresa, era una infermera de la pobresa. Com més pobres, millor. Sabeu per què? Perquè això vol dir que més feina tindrà l’infermer.

Els líders dels comuns (no pas els votants), en el moment de l’embat i de la lluita, pals a la roda. Tot eren excuses. En canvi ara, quan tot són ferits, tot seran ajudes. Ara que Espanya ens esclata a la cara i tot són plors, escriuen les seves millors pàgines. Passa que han estat, diguem-ho, uns infermers particulars, un punt sàdics: han deixat caure el soldat … per poder-lo curar després. Això han fet. Felicitacions.

És per això que, alhora que agraït, els veig com uns enormes irresponsables. Crec que la seva tàctica causa dolor. Aquí, per evitar de fer el soldat, han enganyat amb una Espanya irreal, federal i fraternal. Han parlat d’un somni que no existia. I tot per no anar al combat i no fer el soldat. Han emblanquinat un orangutan. Una mentida que ara cau a trossos. Espanya, reformable? Jutge Llanera. Madrid, la nostra capital? A Brussel·les exiliats. Xalets a la Cerdanya? Cel·les a Estremera. Han jugat amb els sentiments de la gent dient que, a ‘España’, hi tenim més aliats que mai. Si es descuiden! I tot per negar que els soldats feien falta. I falta que fan…, com Dante Fachín i més votants sí que han vist.

Tothom sap que, de la revolució dels somriures, en tenim feta la part dels somriures i falta la part de la revolució. Hi anem de cap? Potser sí. O potser no. Mon pare, Ramon Barnils, sempre present en la memòria, explicava això: ‘La cosa que detesto més de la vida és la poca valentia de la gent per a ser feliç. La gent no vol viure. Prefereix sobreviure. I anar tirant.’ Hi penso, en mon pare, mentre per la finestreta de l’avió de Finn Air distingeixo, entre la blanca neu, un vestit blanc d’infermer. Aquest ensuma la sang i viurà els seus grans moments els dies vinents. L’1-O no ens va deixar viure i, ara, en canvi ens ajuda a sobreviure. Felicitacions!


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 25 de març del 2018

#PrimaveraCatalana. La venjança del jutge Llarena

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

En les seves actuacions judicials , el jutge del Tribunal Suprem distorsiona la realitat del que ha passat a Catalunya fins a extrems difícils de creure

El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena en una conferència a Oviedo.
El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena en una conferència a Oviedo. JOSÉ LUIS CEREIJIDO / EFE

La vida política de Catalunya està a les mans d'un jutge del Tribunal Suprem amb tal capacitat de fabulació que és capaç de reescriure els esdeveniments que han tingut lloc a Catalunya durant l'últim any. La desconnexió total amb la realitat en boca d'un polític o periodista pot ser criticable, o hauria de ser-ho, però en el cas d'un jutge és molt més greu perquè afecta de manera inevitable a drets fonamentals. 
Pablo Llarena ha decidit aquest divendres l'ingrés a la presó incondicional de Jordi Turull, que és  candidat a la presidència de la Generalitat, i de Carme Forcadell, Raül Romeva, Dolors Bassa i Josep Rull. Tots ells hauran de respondre de la seva actuació política i dels delictes pels quals se'ls acusa, però tenen dret a romandre en llibertat a l'espera de judici llevat que es donin una sèrie de circumstàncies molt concretes. 
En l'argumentació  d'aquestes circumstàncies, Llarena distorsiona la realitat del que ha passat a Catalunya fins a extrems difícils de creure. En els seus deu folis, commina els acusats a renunciar als seus pecats perquè els considera culpables abans que se celebri el judici. I ni així podrien accedir a la llibertat condicional, perquè haurien de passar per l'anàlisi psicològic que fa el jutge, i aquí tenen totes les de perdre . 
Amb Llarena, no és possible sostenir que s'estigui aplicant el principi de presumpció d'innocència dels acusats. Va més enllà, els nega en la pràctica el dret dels polítics empresonats a creure que són innocents. És més, el considera poc menys que un agreujant que impedeix lel seu alliberament després de la seva declaració.
En l'argumentació  d'aquestes circumstàncies, Llarena distorsiona la realitat del que ha passat a Catalunya fins a extrems difícils de creure. En els seus deu folis, commina els acusats a renunciar als seus pecats perquè els considera culpables abans que se celebri el judici. I ni així podrien accedir a la llibertat condicional, perquè haurien de passar per l'anàlisi psicològic que fa el jutge, i aquí tenen totes les de perdre . 
Amb Llarena, no és possible sostenir que s'estigui aplicant el principi de presumpció d'innocència dels acusats. Va més enllà, els nega en la pràctica el dret dels polítics empresonats a creure que són innocents. És més, el considera poc menys que un agreujant que impedeix la seva posada en llibertat després de la seva declaració.
"I ja que aquests arguments [amb què justificaven la seva desobediència de les decisions judicials de l'any passat] són els mateixos que els porten a entendre que no han perpetrat cap delicte, com han manifestat en el matí d'avui, es pot concloure que no es s'aprecia en la seva esfera psicològica interna un element potent que permeti apreciar que el respecte a les decisions d'aquest instructor hagi de ser permanent, ni per la seva consideració general al paper de la justícia, ni perquè acceptin la presumpta il·legalitat de la conducta que determina la restricció dels seus drets ".
"En la seva esfera psicològica interna", escriu Llarena en qualitat de perit psicòleg, encara que abans havia escrit que "lamentablement és d'impossible percepció quina pugui ser la voluntat interna dels processats". Uns paràgrafs després, l'impossible passa a ser evident. 
No s'aprecia que puguin respectar les decisions de l'instructor del cas, perquè a més no accepten "la presunta ilegalidad" dels seus actes. Si es consideressin culpables abans del judici, se suposa que la cosa seria diferent.


"L'acatament de la decisió del Tribunal es produirà mentre la seva voluntat no canviï", afirma en un castellà no molt clar. És probable que vulgui dir que 'no hi haurà acatament del tribunal fins que canviïn la seva voluntat'.
Ens trobem davant d'una situació similar a la que es va produir després de la decisió de l'Audiència Nacional sobre l'empresonament d'Oriol Junqueras i diversos exconsellers. El llavors fiscal general José Manuel Maza va afirmar en una entrevista que la decisió jurídica sobre la situació personal dels imputats  podria haver estat diferent si haguessin acatat la Constitució en la seva declaració davant la jutge de l'Audiència Nacional. Si els acusats haguessin manifestat una determinada opinió política, la decisió del fiscal i la jutgessa podria haver estat una altra. "Potser alguna cosa hagués canviat", va explicar.
Va quedar clar llavors com ara que la Justícia no està només valorant fets, sinó també idees polítiques. No són només els actes que es van realitzar en qualitat d'alt càrrec d'una Administració els que poden negar-te la llibertat condicional, en considerar-la gravetat del delicte, sinó també de les teves opinions. 

Pœnitentiam agiti: appropinquavit enim regnum caelorum (Penediu-vos. El Regne del Cel és a prop).
A l'altre acte en el qual processa  a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i els altres líders independentistes, Llarena posa a prova la seva imaginació i dóna a entendre que els acusats van estar a punt d'aconseguir els seus objectius, una opinió personal que no crec que comparteixi molta gent informada o amb seny. Tot amb la intenció de justificar la imputació del delicte de rebel·lió, que exigeix una intenció, planificació i execució d'actes violents que ningú ha vist i que aparentment podrien haver concedit la victòria als acusats. 
Explica que l'actuació violenta requereix tres elements, i que un d'ells ha de ser d'entitat suficient perquè pugui "doblegar la voluntat d'aquell contra qui es dirigeix"La idea que l'Estat podia doblegar-se només per la manifestació davant de la Conselleria d'Economia, per les declaracions dels polítics independentistes o per la celebració de la consulta de l'1 d'octubre és tan absurda que gairebé no cal ni refutar.
Els esdeveniments posteriors a l'1-O ho deixen clar, i també el que ha passat després de les eleccions. L'Estat mai va estar indefens davant el repte independentista. L'actuació dels tribunals i la decisió del Govern d'aplicar el 155 desmenteixen amb claredat aquesta suposada capacitat dels acusats de sotmetre les institucions a la seva voluntat amb ajuda de la violència. 
Però si Llarena es refereix estrictament a la concentració davant de la Conselleria quan agents de la Guàrdia Civil estaven realitzant un registre al seu interior, la cosa és encara pitjor. Sosté que aquella nit hi va haver "una real restricció de la capacitat d'actuació" de l'Estat a causa de la presència al carrer de milers de persones. 
El fet evident és que els agents van realitzar a l'interior de l'edifici les funcions que tenien encomanades durant el temps que van necessitar. La concentració sí que va impedir la seva sortida normal, que va haver d'ajornar diverses hores, sense que mai quedés clar per què alguns agents sí que van poder sortir unes quantes hores abans que els altres.
La responsabilitat dels comandaments dels Mossos per no haver aclarit el carrer abans (després sí hi va haver càrregues dels anti-avalots dels Mossos) serà la que dictin els tribunals si aquest és el cas. Afirmar que el presumpte caràcter violent del desafiament independentista comença i acaba en el que va passar aquella nit a l'hora de justificar un ingrés a la presó és una cosa que es pot fer en un article d'opinió publicat en un mitjà de comunicació, però no en un acte judicial que limita drets fonamentals. A l'autor d'aquest article se li pot dir manipulador, però té tot el dret de manifestar aquesta opinió. Un jutge del Tribunal Suprem no és un editorialista ni un tertulià.
Però sembla que Llarena no resisteix el que podríem anomenar la temptació del tertulià cabrejat i es llança a un símil, aquesta figura retòrica tan maltractada en els programes de televisió. Compara l'actuació violenta davant de la Conselleria amb "un supòsit de presa d'ostatges mitjançant trets a l'aire", que podria ser  una comparació estrambòtica amb els guàrdies civils de Tejero entrant a trets al Congrés durant el cop del 23F. 
Diràs el que vulguis dels tertulians més irats però almenys no fiquen a la gent a la presó amb les seves elucubracions. No es pot dir el mateix de Llarena. 
Per fer ostentació del perill que suposava l'enemic, Llarena esdevé propagandista involuntari de la fortalesa política dels indepes (recordem que intenta argumentar que van estar a punt d'aconseguir el seu objectiu de la independència) fins al punt de referir-se a "una armadura internacional desenvolupat en els últims anys per a la defensa dels seus plantejaments i, per tant, en condicions de prestar un suport eficaç ".
Més enllà de la responsabilitat jurídica de cadascun dels encausats, estem davant d'un problema polític gravíssim que no tindrà solució si no es reconstrueix la convivència política i social a Catalunya. Tampoc serà possible si els polítics independentistes no assumeixen la seva part de responsabilitat.

Però aquí ha aparegut el rescat del jutge Llarena, que es presenta com el cirurgià de ferro i salvador de la pàtria que acabarà amb la malaltia i que l'únic que aconseguirà és perpetuar aquest cisma durant una generació. No es pot governar un país des d'un despatx del Tribunal Suprem i menys amb la visió deformada de la realitat de la qual fa gala aquest magistrat.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 24 de març del 2018

#PrimaveraCatalana. Reformar Europa? Si es fa, fer-ho bé

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pere
Grau
Barcelona, 1930, estudis de Professorat Mercantil, en art i literatura autodidacta intensiu. Alumne de Joan Triadú a les llegendàries classes de català del CICF. 1955, Premiat a diversos certàmens literaris. Exiliat voluntari a Alemanya on viu des de llavors. Traductor de 4 llibres de l'alemany al català. Col·laborador de la revista Llengua Nacional.

Caricatura d'Angela Merkel
Si Europa segueix permetent que a Catalunya es vulnerin els drets humans, tots els plans de Macron, de Merkel o de qui sigui, no portaran enlloc.
[Llegiu-lo en alemany aquí.]
Aconseguit. Després d'un temps inusualment llarg per a Alemanya, el país té un nou govern amb Angela Merkel com a antiga i nova cancellera. El seu primer viatge després del seu nomenament l'ha duta a París per parlar amb el president francès Macron dels plans d'aquest per reformar Europa i fer un primer balanç d'acords i desavinences. Macron està convençut que les seves idees són “la darrera oportunitat per a Europa”. Vol deixar enrere les antigues prioritats per les subvencions agràries i estructurals, i posar accents nous en la protecció de fronteres, digitalització, defensa i innovació. Els alemanys hi participaran segurament en molts aspectes, mentre no se n'abusi com a beneits que ho han de pagar tot. I amb tot hi ha el perill que en un punt molt important no es canviï res. I si això passa (o més ben dit, si no passa res) al final tots els plans de reforma poden fracassar.
Estic temptat de comparar l'estat actual de la Unió Europea amb el d'una persona que s'ha tornat còmoda, mandrosa i massa grassa. Els seus metges s'inventen un programa equilibrat per tornar-la a posar a to: gimnàstica intensiva, alimentació sana, prohibició d'alcohol i de fumar, etc. Però ningú no s'adona (o no en vol fer esment) que el pacient té càncer. Certament en un estadi molt inicial i curable, però amb perill de mort si és ignorat o tractat amb placebos.
Aquest càncer traïdor és el silenci de les institucions europees sobre les greus vulneracions dels drets humans i dels pactes internacionals corresponents, per part dels actuals manaires espanyols. Que hi hagi molts problemes internacionals que a molts polítics europeus els puguin semblar més greus i més perillosos que el que passa actualment a Catalunya no pot ser cap pretext per encongir-se d'espatlles indiferentment davant de fets arbitraris i perillosos dins de les fronteres de la UE. No es pot dir prou sovint ni prou alt: qui, callant, permet que a Espanya es trepitgin barroerament principis i valors fonamentals europeus, perd tot dret a presentar-se com a apòstol de la moral a altres indrets del món. Dins de la Unió creixerà l'atipament sobre el que hom anomena simplificant “Brussel·les” i tot ajudarà a créixer als populistes i als enganyababaus.
Un dels impulsos més forts de la idea de la unió d'Europa en els temps fundacionals, l'assegurament de la pau al continent, ja no és prou motiu per acceptar moltes coses que consideren equivocades per a les actuals generacions que (afortunadament) no han conegut cap guerra. I, si s'hi afegeix que, pel motiu que sigui, es permeten vulneracions dels valors fonamentals de la comunitat, el rebuig dels ciutadans vindrà molt més ràpidament del que molts es pensen.
No era pas la intenció dels catalans, però degut al curs dels esdeveniments, Catalunya s'ha tornat una prova de foc per al futur d'Europa. Si Europa segueix permetent que a Catalunya jutges i fiscals polititzats vulnerin barroerament els drets humans, tots els plans de Macron, de Merkel o de qui sigui, no portaran enlloc. Si manca la pinça moral, totes les mesures de reforma es quedaran a mig camí i no produiran l'auge general que se n'espera. Reformar? Doncs, fem-ho a fons.
I ha de ser permès repetir-ho una vegada més: no es tracta que Europa doni suport a la independència catalana, sinó senzillament del dret dels catalans a poder votar sobre el tema, i la garantia que el resultat, sigui a favor o en contra de la independència, serà respectat. Es tracta dels drets de ciutadans europeus i els catalans no són altra cosa. No hauria de ser tan difícil d'entendre-ho.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 23 de març del 2018

No podran aturar la primavera

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Olga
Palahi
Olga Palahi Jordi (Palafrugell, 1986). Llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Màster oficial en Economia per la Universitat de Barcelona. Obtingué una beca d’ACC1Ó el 2012 per treballar un any a les oficines d’ACC1Ó Silicon Valley a Califòrnia. Membre de la ANC i col·laboradora amb les Assemblees Exteriors. @OlgaPalahi
Grafit que demana l'alliberament del vicepresident Junqueras
Tinguem resistència i tinguem fe per no defallir en la nostra lluita per construir una República més democràtica i justa per a tothom.
“Manteniu-vos forts. Transmeteu alegria a tort i a dret. Treballeu i guanyeu!”. Oriol Junqueras m’enviava aquesta resposta en una carta el mes de gener. Aquestes paraules ens haurien d’acompanyar cada dia com el llaç groc que portem al pit; perquè malauradament, des de les últimes eleccions, el poble ha decaigut en una mena d’amargor i rancor, que s’ha vist aflorada per la dificultat de conformar un govern efectiu per fer front al 155 i seguir el camí cap a la República plena.  
No deixem que les crítiques envaeixin els nostres cors. Deixem de tractar-nos de traïdors entre nosaltres pel simple fet de no compartir l’opinió sobre la millor manera de continuar el camí. Totes les propostes sobiranistes són vàlides i legítimes; i ja sabem que no plou mai al gust de tothom. Deixem de banda les paraules que s’endú el vent, i quedem-nos amb els fets i les accions. Qualsevol que tingui el poder de fer-te creure idioteses, té el poder de fer-te cometre injustícies. Deixem de jutjar-nos nosaltres mateixos sense conèixer els entrellats de Palau. Jutges traïdors a la justícia, ja ens jutgen des de l’altre cantó.
Nosaltres ens hem de mantenir amb el cap fred, i tenir com a mínim la mateixa capacitat i força mental que tenen els presos polítics per aguantar la seva situació. En el fons, tenen una part de tots nosaltres segrestada entre els murs d’Estremera i Soto del Real. Si ja tenen tancats els seus cossos, no deixem que tanquin també la nostra capacitat de pensar lliurement i de raonar.
Concentrem-nos en l’enemic comú: aquell que és corrupte, que manipula les institucions al seu plaer, que deprimeix la democràcia, que utilitza la justícia de forma política i amb ànsies de venjança, que pren el pèl a tothom i no rendeix comptes amb ningú.
No donem la raó a aquells que pensen “divide y vencerás” i ho fan a crits de “a por ellos”. No els donem la satisfacció de guanyar ara allò que no han guanyat a les urnes. No els donem la satisfacció de donar-nos per vençuts quan el que defensem és la voluntat democràtica i pacífica del poble català en el seu procés d’autodeterminació.
Tal i com l’escriptor Ferran Soldevila escrigué el gener de 1939, jo també “sospito que no és la fe el que determina la voluntat de resistència, sinó la voluntat de resistència el que determina la fe. La crea. El 1714 mantenia en els Esperits l’esperança d’un miracle. En el fons, no estem esperant també un miracle? I no l’esperem per justificar la resistència? Mentrestant, Catalunya és destruïda”. 
Tinguem resistència i tinguem fe per no defallir en la nostra lluita per construir una República més democràtica i justa per a tothom; perquè tal com Cuixart em recorda en una carta, “podran tallar les flors, però no podran aturar la primavera”.



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial