Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris FRANQUISME ENCARA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris FRANQUISME ENCARA. Mostrar tots els missatges

divendres, 21 de juny del 2019

Els draps bruts de Javier Zaragoza, l’ideòleg de la causa general | Josep Casulleras

Etiquetes de comentaris: ,
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El fiscal del Tribunal Suprem espanyol té una trajectòria tacada d'escàndols a l'Audiència espanyola, on va aplicar una forta doctrina repressora



Era un dels darrers dies del judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. Al matí els fiscals havien exposat l’informe final amb les peticions de presó per rebel·lió i malversació contra els presos polítics, amb uns discursos agressius, ofensius, parlant de cop d’estat, mirant de fer encaixar en el tipus penal de la rebel·lió una violència entre insòlita i inexistent. A la tarda, mentre parlava l’advocada de l’estat Rosa María Seoane, el fiscal més dur, Javier Zaragoza, aquell que va imprimir un to més polític en el discurs, es passejava per les dependències del Suprem habilitades com a sala de premsa, i xerrava de manera distesa amb alguns periodistes. Ja havia acabat la feina. Vestit amb pantalons i jaqueta de color blau marí i amb una camisa blanca, sabates fines d’entretemps, somrient, passejava una imatge desimbolta, oposada a aquella més encarcarada que li havíem vist durant quatre mesos dins la sala amb les ulleres de mirar de prop penjant de la punta del nas, la toga negra i les punyetes.

Aquella tarda, Zaragoza estava satisfet, se li notava, convençut que tot anava per bon camí; les seves conclusions, pràcticament com si el judici no hagués existit, culminaven una feina de gairebé quatre anys, primer a l’Audiència espanyola i ara al Suprem, perquè l’independentisme rebés el càstig judicial que es mereixia. Ell ha estat la punta de llança de la resposta d’un estat que l’endemà del 9 de novembrede 2014 es va sentir humiliat i avergonyit, perquè allò no fou la botifarrada que pensaven, no havien sabut calibrar la capacitat de la mobilització de l’independentisme ni la penetració que tenia en el teixit social del Principat. El govern de Rajoy va judicialitzar la resposta, amb el procediment contra Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs, que va acabar en condemnes per desobediència i en un càstig patrimonial imposat per un Tribunal de Comptes polititzat. Però hi havia una altra maniobra, molt més profunda i ambiciosa, de llarg recorregut i soterrada, que va engegar Javier Zaragoza.

Si l’independentisme no afluixava després del 9-N, calia parar-li els peus. Oimés després de les eleccions del 27 de setembre de 2015, quan va aconseguir una majoria parlamentària amb un full de ruta públic i definit, amb terminis inclosos, fins a la proclamació de la independència. Javier Zaragoza era aleshores fiscal en cap de l’Audiència espanyola, i el 5 de novembre, un mes després de les eleccions, ja va ordenar per escrit a la policia espanyola, la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra que investiguessin tot allò que consistís a desplegar un mandat polític que ell mateix qualificava d’il·legal. Tot funcionari (‘sigui local, provincial o autonòmic’) restava sota sospita a partir d’aquell moment, i ordenava a la policia que li fes arribar tot allò que pogués semblar encaminat a ‘executar actes constitutius de rebel·lió i sedició quan la seva finalitat o el seu propòsit sigui canviar il·legalment l’organització territorial de l’estat i declarar la independència d’una part del territori nacional, en el cas en qüestió de la comunitat autònoma de Catalunya’.
L’alumne més aplicat
Zaragoza feia temps que era fiscal de l’Audiència espanyola, d’ençà del 2006, quan el va nomenar el fiscal general de l’estat d’aleshores, Cándido Conde Pumpido. Zaragoza, membre de la Unió Progressista Fiscal, sempre s’havia mogut bé en l’entorn de poder socialista. Anys enrere, havia treballat de bracet del jutge Baltasar Garzón en operacions contra el narcotràfic com a responsable de la fiscalia antidroga. I abans, durant la major part dels anys vuitanta, va exercir de fiscal al País Basc. Però per a ell, com per a qualsevol fiscal espanyol, esdevenir el fiscal en cap de l’Audiència espanyola és un premi, el màxim prestigi. Perquè és el principal tribunal polític, hereu del franquista Tribunal d’Ordre Públic, que jutja els crims contra la corona espanyola, contra la unitat de l’estat, a més del narcotràfic, els principals delictes econòmics i el crim organitzat. Zaragoza va tenir durant una dècada aquest poder, i el va anar modulant, per a adaptar-se als canvis polítics i preparar l’arribada del PP al poder, d’ençà del 2011, endurint les seves posicions i adaptant-les a una agenda més restrictiva en matèria de drets civils.

Per a mantenir la cadira al capdavant de la fiscalia de l’Audiència espanyola quan Mariano Rajoy va arribar a la Moncloa, Zaragoza va voler ser l’alumne més aplicat. Però no fou pas una actitud impostada ni empeltada, sinó que la seva concepció de l’exercici de drets fonamentals com la llibertat d’expressió ja havia quedat clara temps enrere. Per exemple, quan va denunciar els diaris bascs Deia i Gara, l’any 2008, per injúries contra el rei espanyol, per haver publicat un article crític amb Juan Carlos, ‘Las tribulaciones del Oso Yogui’ i el dibuix que l’acompanyava. Era arran d’unes informacions segons les quals el rei espanyol havia anat a caçar óssos a Rússia. Fou un dels judicis més absurd que es recorden a l’Audiència espanyola, on els autors van haver de discutir amb l’acusació qui anava begut, si l’ós o el rei.

En aquells primers anys com a fiscal en cap de l’Audiència espanyola que va fer tenalla amb el seu padrí, Conde Pumpido, per a aturar la investigació que Baltasar Garzón –temps enrere aliat de Zaragoza en la lluita contra el narcotràfic– pretenia engegar contra els crims del franquisme. El criteri que aleshores volia imposar la fiscalia (i li van acabar donant la raó) era que aquells crims, comesos d’ençà del cop d’estat del 1936, no podien ser jutjats per l’Audiència espanyola perquè no n’era competent. Javier Zaragoza deia aleshores que permetre aquella investigació hauria significat obrir una mena de causa general contrària al procés penal que hauria de ser propi d’un estat de dret. Aquest argument per a impedir la investigació dels crims de la dictadura fou el que va transgredir ell mateix per a engegar, anys més tard i a l’Audiència espanyola mateixa, una investigació que va esdevenir una causa general contra l’independentisme, amb la motivació del resultat d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, les del 27-S. Aquell recurs de Zaragoza contra la investigació va afavorir la querella de l’organització d’ultradreta Manos Limpias i de la Falange contra Garzón.
L’escàndol revelat per WikiLeaks
I durant aquests anys, entre el 2007 i el 2009, es va reunir unes quantes vegades al seu despatx amb responsables de l’ambaixada dels Estats Units que el pressionaven, a ell i més fiscals i polítics espanyols, perquè aturessin les investigacions que hi havia obertes a l’estat espanyol pels vols de la CIA de trasllat il·legal de presoners; contra militars nord-americans acusats de l’assassinat del càmera de televisió José Couso a Bagdad el 2003; i contra responsables de Guantánamo per tortures. Zaragoza va cedir a les pressions, i va anunciar que s’oposaria al processament dels tres militars acusats d’haver matat Couso i que s’arxivarien les altres causes. No només va actuar en aquest sentit, sinó que va proporcionar informació molt valuosa a les autoritats nord-americanes sobre l’evolució de les investigacions en aquests casos. L’escàndol, el va destapar WikiLeaks i el va publicar El País.

La reputació de Zaragoza i de més jutges (com Ismael Moreno) i fiscals (com Conde Pumpido) no es va trobar compromesa malgrat unes evidències que haurien hagut d’enterrar sengles carreres. A l’inrevés, perquè tots van mantenir i van millorar les posicions de poder que ocupaven. En el cas de Zaragoza, fent i desfent a pler a la fiscalia de l’Audiència espanyola; tot passava per les seves mans. Ell tenia la darrera paraula en els casos que s’investigaven, i durant els seus darrers anys ocupant aquest càrrec va emprendre investigacions i acusacions per delictes d’odi a la xarxa, amb un peculiar criteri a l’hora de seleccionar les opinions mereixedores de càstig i les que eren perdonables; va fer que un jutge fiqués a la presó per apologia del terrorisme uns titellaires de Madrid per haver fet broma en un espectacle amb un cartell que incloïa la paraula ETA; va demanar vint mesos de presó contra el cantant de Def Con Dos per enaltiment del terrorisme per la lletra d’unes cançons i va denunciar per injúries a la corona i ultratge contra els símbols espanyols la xiulada contra el rei i contra l’himne d’Espanya en la final de Copa del 2015 al Camp Nou. A mesura que el govern de Rajoy enduria la legislació, amb la llei mordassa, la reforma del codi penal i la de la llei del Tribunal Constitucional, perquè esdevinguessin eines efectives de repressió judicial, Zaragoza s’hi anava emmotllant.
Cap a la causa general
Fins que l’independentisme es va atrevir a fer el 9-N i a guanyar unes eleccions com les del 27-S. Aleshores va decidir d’aplicar una vella doctrina que ell mateix havia fet anar amb mà de ferro durant anys, la del ‘tot és ETA’, reformulant-la i rebatejant-la implícitament: ‘Tot és el procés’. Per això la tardor del 2015 va obrir una via repressiva que arriba fins avui, encarregant a la policia que investigués tot allò que tingués a veure amb l’independentisme. El tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, àlies ‘Tácito’ a la xarxa (des d’on insultava independentistes), va explicar en el judici contra el procés que d’ençà de final del 2015 que investigava dirigents independentistes seguint les indicacions de Zaragoza. Baena ho va fer durant mesos, fins que el jutjat número 13 de Barcelona, arran d’una querella de Vox, va fer allò mateix, a començament del 2017. Diverses investigacions obertes per un mateix motiu, en una causa general de caràcter prospectiu que encara es va anar ramificant, amb causes obertes al TSJC, a l’Audiència espanyola i al Tribunal Suprem.

Però, malgrat haver estat un alumne tan aplicat, les famílies polítiques acaben pesant més. I a començament del 2017, justament quan es judicialitzava la causa general al jutjat número 13 de Barcelona, pocs mesos abans de l’anunci de la data de l’1-O, Javier Zaragoza fou rellevat –al cap d’onze anys– del càrrec de fiscal en cap de l’Audiència espanyola. Fou un revés per a ell, que es va haver de conformar a ser fiscal de sala del Tribunal Suprem, una posició de menys responsabilitat i de menys acció, en un tribunal de darrera instància on pràcticament no es fan judicis. I un dels pocs que s’han fet aquests últims temps ha estat precisament el judici contra el procés, que per a Zaragoza fou com una benedicció. Perquè li permetia de tancar judicialment un procediment que ell mateix havia nodrit, quatre anys enrere, i amb un lluïment mediàtic que li ha fet rebre el favor d’una bona part de la premsa de Madrid, per haver-se exhibit com l’assot de l’independentisme.

Aquest paper, el comparteix en l’àmbit mediàtic espanyol amb Manuel Marchena. Perquè un dels fets més destacats, i alhora inquietants per als presos, durant aquest judici, ha estat la progressiva convergència de criteris i parers entre Zaragoza i Marchena, en decisions transcendentals que el magistrat ha hagut de prendre recentment, com ara la negativa a tramitar un suplicatori al congrés espanyol per a continuar jutjant els presos diputats; la denegació de deixar-los en llibertat provisional; i la prohibició a Junqueras d’exercir d’eurodiputat. Perquè, acabat el judici, ha quedat clar que qui recull millor el testimoni del fiscal Zaragoza és el jutge Marchena.
DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :

dijous, 20 de juny del 2019

Vergonya damunt del ‛país de Franco’ ! | Axel Schönberger

Etiquetes de comentaris: ,
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Axel Schönberger
L’anomenada «Transició», el suposat pas ràpid de la criminal dictadura de Franco a un aparentment estat de dret i democràtic, després de la mort del criminal del segle Francisco Franco, s’ha revelat, a través dels esdeveniments dels darrers temps, com un «poble de Potemkin», com un conte de fades que va ser presentat a l’opinió mundial, mentre que ‛l’estat profund’ del franquisme seguia controlant i encara controla les palanques del poder, sigui a través de la monarquia instal·lada per Franco (el rei espanyol és per naixença el cap suprem de les forces armades), sigui a través del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem o de l’Audiència Nacional a Madrid. A Espanya no hi ha hagut mai una superació del passat a la manera d’Alemanya, i per això, per exemple, els antics i nous feixistes alemanys a Espanya s’hi troben molt bé.

A qui pot estranyar que el Tribunal Suprem, amb seu a Madrid, hagi establert en una de les seves decisions, que Francisco Franco s’ha de considerar com a cap d’estat espanyol ja des del primer d’octubre del 1936?
La Guerra Civil espanyola, que van començar els rebels dirigits pel després assassí de masses Francisco Franco, es va iniciar el juliol del 1936 i es va acabar el primer d’abril del 1939. No va ser fins a principis del 1939 que els sublevats van aconseguir, gràcies al decisiu suport militar, logístic i financer d’Adolf Hitler i de Benito Mussolini, conquerir Catalunya, que havia lluitat valentament contra les tropes feixistes. A la nació catalana, Catalunya, València i les Balears, li esperava una brutal repressió i persecució, l’abast de les quals encara segueix sense conèixer-la la major part de l’opinió pública alemanya. Amb la prohibició temporal de la llengua catalana i la immigració massiva de treballadors de parla espanyola amb les seves famílies als Països Catalans, el criminal dictador va intentar assimilar per la força Catalunya a Espanya i eliminar tant la identitat nacional dels catalans com la seva prestigiosa llengua cultural, que es compta entre les grans llengües literàries europees.  Sense l’ajuda alemanya no s’hauria produït mai aquesta repressió del poble català que va durar dècades.
Si, com ara volen establir els critòcrates del Tribunal Suprem, amb bona expertesa franquista, el dictador ja hagués estat cap d’estat des del 1r d’octubre de 1936, els catalans llavors no haurien combatut per la democràcia i l’estat de dret, pel govern elegit i per Espanya, pagant un alt preu de sang, sinó que ben al contrari haurien estat ells els ‛sublevats’, quan van intentar aturar les bandes d’assassins dels feixistes.
Tampoc pot estranyar a ningú que conegui bé Espanya que el mateix Tribunal Suprem faci un judici penal contra polítics catalans i dirigents de l’independentisme civil, en primera i única instància (!), encara que no és el tribunal que la llei designa com a competent, i encara que el Grup de Treball contra Detencions Arbitràries, de les Nacions Unides, després d’un estudi llarg i intensiu del cas, declarés oficialment que «no hi ha cap fonament ni per la presó provisional ni pel procés penal» i va demanar la llibertat immediata de tots els acusats demanant una indemnització adequada.
I ara el Tribunal Suprem ha demostrat que Espanya no té cap mania per destruir el dret democràtic del parlament Europeu, impossibilitant que el Dr. Oriol Junqueras —elegit correctament per molta gent a Catalunya com a representant seu al Parlament Europeu, i pel que en un procés de característiques kafkianes hauria de ser també vàlida la presumpció d’innocència—, pugui incorporar-se al seu mandat, a més de mantenir-lo empresonat arbitràriament en condicions que atempten contra els drets humans. Aquest no és cap estat de dret civilitzat, sinó una barbàrie monstruosa, una perversió del pensament europeu, un malson per a tothom que defensi la democràcia i l’estat de dret. És la lletja carota del franquisme que torna a aixecar el cap, i en connivència amb els seus germans i germanes en esperit a Itàlia i a altres llocs intenten remodelar no sols Espanya, sinó també Europa de forma contrària als drets humans.
Un Parlament europeu en el qual Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín, com a diputats elegits correctament, no tinguessin veu ni vot, perquè els critòcrates i polítics espanyols, per motius polítics, poguessin i volguessin impedir-ho, perdria el dret de dir-se democràtic, i estaria en contradicció amb la idea d’Europa i amb la Convenció Europea de Drets Humans. Perquè si els pobles d’Europa permeten una injustícia així, si  no posen Espanya a ratlla i no li recorden les seves obligacions que es deriven, segons el Dret Internacional, vinculant per Espanya, de la Convenció Europea de Drets Humans, dels tractats europeus i també de la Constitució espanyola del 1978, la Unió Europea a la curta o a la llarga perdrà el seu fonament moral i els seus principis bàsics i s’estavellarà davant del problema català.
Els catalans són una nació. El poble català pot estar orgullós d’una història mil·lenària, d’una potent tradició literària, de moltes obres culturals i de característiques nacionals. El català és una llengua independent, de característiques gal·loromàniques i més proper a l’occità parlat al sud de França que a l’espanyol iberoromànic. Catalunya és un element central d’Europa, i els seus ciutadans i ciutadanes demanen els drets humans que els hi pertoquen de manera inalienable i irrestringible. Els catalans són moderns, simpàtics i oberts al món. Són part de la Unió Europea i s’hi volen quedar. Europa no pot tancar-se més temps a la realitat i al destret del poble català si vol ser una Unió dels europeus i no solament una associació funcional dels estats europeus. Allò que succeeix a Catalunya, el que els passa als catalans, com Espanya viola els Drets Humans a Catalunya de mil maneres, afecta a tots els europeus de bona voluntat, defensors de la democràcia i dels drets humans!
Els europeus de tots els estats i de totes les nacions han estat cridats a anar a Estrasburg el 2 de juliol del 2019 i a protestar davant de la seu del Parlament Europeu pel manteniment dels drets humans i contra la violació dels drets de diputats electes del Parlament Europeu.
Publicació original en alemany:
Traducció al català: Pere Grau i Rovira (Hamburg)
Font: http://unilateral.cat/2019/06/18/vergonya-damunt-del-pais-de-franco/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :

divendres, 14 de juny del 2019

Els nous inquisidors | Josep Maria Loperena

Etiquetes de comentaris:
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de Jaime Moreno, Javier Zaragoza, Fidel Cadena i Consuelo Madrigal

 Josep Maria Loperena i Jené
Jaime Moreno, Javier Zaragoza, Fidel Cadena i Consuelo Madrigal, acusadors públics del judici del Procés, són fills naturals de la dictadura. Franco va ser Fiscal Major del Regne per dret propi. Per tal de disposar de la vida de cada un dels seus súbdits, va desencadenar una revolta feixista contra la República, va incubar un genocidi i va dur a terme un estrall de pillatge i tirania mal anomenat Guerra Civil. La seva Santa Croada, una conquesta en nom de Déu, va convertir tot el territori nacional en un camp de batalla.

Franco, prebost major del Sant Ofici va depurar a ‘rojos’, maçons, separatistes, desafectes i llibertaris. Per salvaguardar el seu règim va dirigir amb impagable complicitat de capellans, jutges i militars una repressió total basada en el terror. Els seus principis antidemocràtics, enfortits per l’Església catòlica per la qual el liberalisme constituïa el més gran dels pecats, el van dur a cremar vius als vençuts com a càstig exemplar. Va substituir la temprança i l’equitat per l’odi i la venjança.
José María Aznar, qui havia format part de les files de la FET i de les JONS, va heretar de Franco la forma de regir el destí d’Espanya. Quan li tocà portar les bridas de la seva estimada pàtria, va adequar aquell despòtic model a la realitat de l’època. Durant la dictadura els judicis es celebraven, com ara el del Procés, sense cap mena de garanties. No existia la presumpció d’innocència sinó la de culpabilitat. La nova Inquisició va jutjar, condemnar i empresonar als ciutadans que no combregaven amb les seves idees. Les seves víctimes van ser, essencialment, els ‘rojos-separatistas’ que havien intentat trencar el sòl patri. Aznar va declarar la guerra a Catalunya més tard ocupada a la força per Rajoy, el seu successor al PP. Però tal com ja els ho vaig aclarir al seu dia el, aleshores, president de Govern, un ésser incapaç, anodí i covard, va donar carta blanca als magistrats del TS per poder substituir i executar les seves funcions: la protecció de la monarquia borbònica i la defensa de la unitat d’Espanya. Ho va fer a costa de deixar de dirigir l’Estat espanyol. Va convertir al jutge Pablo Llarena i als fiscals i magistrats de l’alt tribunal en els dirigents de l’Executiu.
El resultat d’aquest caos no és altre que el judici de la confusió i la vergonya. Els inquisidors d’ofici són els impulsors de la màquina judicial, els pesos pesants de la justícia que arrosseguen a l’esquena la càrrega de centenars i centenars d’anys de presó imposats a les seves víctimes. A la pràctica són tan imprevisibles i perillosos com un caragol desfermat dins d’un motor a propulsió: xoca per tot arreu. Durant la pràctica de la prova, l’acusació, el quartet de la mort, va fer el més gran dels ridículs. El seu odi mortal envers els independentistes els va privar de serenor: interrogatoris repetitius i pesats; desconeixement dels llocs, dies i hores de l’esdeveniment mostrat als vídeos i una manifesta displicència davant tot el que tenia lloc a la Sala.
Aquesta apatia processal i deixadesa d’aquest equip de pseudoexperts només té una explicació. Els nous inquisidors de la vella Espanya unionista i corrupta del rei Borbó sabien que havien guanyat el judici. Coneixien, com la palma de les seves mans, el contingut de la decisió de la futura sentència. Les altes peticions de presó per a Oriol Junqueras, els Jordis, Carme Forcadell, Joaquim Forn i la resta dels seus caps de turc (blancs de càstig no de justícia) anaven a ser concedides gustosament pel Tribunal. Pensaven, no sense raó, que no tenia cap sentit trencar-se les banyes practicant proves si el desenllaç del Procés ja estava escrit i beneït pel Sant Ofici.
Cap de les víctimes de Franco va satisfer la seva gran il·lusió: contemplar com un seguici miserable de purpurats, centurions i falangistes duia el seu cadàver al “pudridero” perquè els cucs devoressin amb avidesa les seves restes putrefactes. El sàtrapa va morir al llit santificat amb els sants olis però els seus successors -Llarena, Marchena, Lamela, Madrigal, Moreno i els altres capitostos de l’executiu espanyol disfressats de juristes- segueixen vius. Circulen lliurement per les més altes instàncies i tribunals europeus amb total impunitat.
Font: http://unilateral.cat/author/jmloperena/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :

dilluns, 10 de juny del 2019

Riu-te’n de les constitucionalistes | Iñaki Aicart

Etiquetes de comentaris: , ,
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Riu-te’n de les constitucionalistes i també del que diuen sobre la imposició lingüística
Resultat d'imatges de valls amb constitucionalistes


Si algú et diu que és constitucionalista, riu-te’n. Riu-te’n per posar a aquesta persona en evidència, perquè en realitat el que fan les constitucionalistes és riure’s de tu.
Ens diuen que la Constitució és la llei fonamental del regne i el pilar de la democràcia. És possible amb una llei que representa un suposat consens social i polític que no ha refrendat ningú menor de 59 anys? En el millor dels casos i amb un toc de benèvola voluntat diré que és un d’aquells reculls de «bones intencions» que no es compleixen. Per contra, és un text on es lliga el model d’Estat resultant de la reforma del franquisme.
Per ventura, passaríem gust de llegir a les seves pàgines tot allò de què tothom té dret a la vida i ningú no pot ser sotmès a tractes inhumans o degradants, allò de què l’ensenyament bàsic serà gratuït, allò del dret al treball i a una remuneració suficient per tal de satisfer les pròpies necessitats, allò de la política orientada a la plena ocupació o allò del dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat si no fos perquè després de 40 anys ha quedat més que comprovat que tot això és paper mullat.
Els centres d’internament per estrangers, les condemnes del Tribunal Europeu de Drets humans al regne d’Espanya per tortures o els règims d’aïllament a les presons; les quotes de les escoles concertades i els guetos escolars de la pública; una taxa d’atur molt per damunt de la mitjana europea, la precarietat laboral, l’escletxa salarial; uns preus de l’habitatge -de lloguer o de compra- que són molt alts i que comporten veritables sacrificis econòmics… Són tantes les coses que ens recorden que els nostres suposats drets que recull la Constitució són una mentida…
“MAI SENTIRÀS CONSTITUCIONALISTES PRESENTANT SOLUCIONS VALENTES PELS PREUS DELS LLOGUERS O PER L’ELEVADA PRECARIETAT LABORAL”
Quan vegis que es treu la Constitució com a base o garant d’un argument, riu-te’n, però també posat en guàrdia. Te la volen tornar a pegar. Mai sentiràs constitucionalistes presentant solucions valentes pels preus dels lloguers o per l’elevada precarietat laboral. Les seves prioritats són altres. Ja saps quines, 40 anys ens ho han mostrat.
La defensa de la Constitució agrupa un ample espectre d’individus, partits i altres associacions que abasten des de l’extrema dreta («Se educa en el odio a España y la Constitución») a l’esquerra. Un bon ventall d’hipòcrites o d’interessades. Sovint s’utilitza aquesta defensa de la constitució per atacar una sèrie de coses i valors. Posaré la lupa en un: El constant atac a les llengües pròpies dels diferents pobles oprimits per l’Estat des de fa uns quants segles. Lluny de qualsevol base científica, sociolingüística o sense cap mena de bones intencions, hi ha constitucionalistes que en la seva perpètua campanya en contra de les llengües ens recordaran que l’espanyol és un garant de la convivència, que el català (o la llengua que vulguis) s’imposa, que a les escoles es viu un drama amb el català, que l’espanyol està amenaçat, que les llengües «regionals» són un entrebanc per la mobilitat laboral de les espanyoles…
Fins i tot, hi ha constitucionalistes que, quan interessa, poden inventar coses que no surten a la constitució i es queden tan amples. On diu que l’espanyol és la llengua de totes? Només diu que el castellà és la llengua de l’Estat i que cal conèixer-la. Ni tan sols diu que l’hagis de parlar. També, com que la Constitució no diu quines són les altres llengües, no hi ha problema en reivindicar (per polemitzar, mai augmentar l’ús o per protegit) el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterenc com a llengües oprimides per la imposició del català i no com a variants dialectals. Però la constitució sí que ens diu que les llengües pròpies les definiran els estatuts d’autonomia. El de les Illes Balears només n’apunta un: el català. Clar que avui en dia, com ja tot està inventat, segurament es pot ser constitucionalista i estar en contra de les lleis sobre les quals delega la constitució o la desenvolupen en alguns aspectes, com els estatuts d’autonomia.
“HI HA CONSTITUCIONALISTES QUE, QUAN INTERESSA, PODEN INVENTAR COSES QUE NO SURTEN A LA CONSTITUCIÓ I ES QUEDEN TAN AMPLES”
Seguint en aquest tema, s’ha de dir que mai sentireu cap constitucionalista fer referència al contingut de tot l’article 3r de la Carta Magna perquè més d’una persona hauria de mirar cap a l’altre costat. Les que es senten còmodes en el fang, perquè les seves propostes de llevar-lo com a requisit, de disminuir la seva presència a l’horari escolar i etc. van en contra del que diu aquest article en el tercer punt: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques […] serà objecte d’especial respecte i protecció». Respecte? Protecció? Ara que… Les altres constitucionalistes, les que no posen en qüestió les llengües, ja ens podrien explicar el que s’ha fet en la promoció del respecte i la protecció del català a les Illes o a l’Estat en aquesta legislatura, perquè si hi ha hagut alguna cosa, ha passat ben desapercebuda mentre l’ús social continua davallant (venga, digueu-me que és una percepció personal com la de la massificació turística).
Sí, riu-te’n de les constitucionalistes perquè et volen vendre la moto. Però també riu-te’n de la gent que va d’alternativa o que participa en lluites socials i que sense cap fonament sociolingüístic es dedica a fer-ho tot en castellà o en bilingüe de manera generalitzada «perquè ho entengui més gent» o per a què el seu producte cultural es pugui vendre a un públic més ampli. Fins i tot una constitució moribunda i estantissa ho té més clar que elles.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :

dimarts, 28 de maig del 2019

Els presos al Parlament Europeu | JAVIER PÉREZ ROYO

Etiquetes de comentaris: ,
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els presos al Parlament Europeu / MICHELE TANTUSSI / GETTY
Els presos al Parlament Europeu / MICHELE TANTUSSI / GETTY


Si no hi ha sorpreses, després de les eleccions d’ahir la Junta Electoral Central proclamarà candidats electes Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. I a partir d’aquest moment, el Tribunal Suprem haurà d’analitzar l’estatus jurídic dels dos candidats electes a fi de decidir si poden o no poden, o de quina manera poden, exercir la tasca parlamentària per a la qual han estat elegits.
És obvi que l’elecció com a parlamentaris europeus suposa una modificació en l’estatus jurídic de tots dos. Ja no són només ciutadans espanyols, sinó membres de l’òrgan representatiu de la Unió Europea. El Tribunal Suprem ha de prendre la seva decisió a la llum d’aquesta nova condició de tots dos.
En el cas que aquesta decisió sigui favorable a l’exercici de la tasca parlamentària dels dos candidats electes, l’examen del Tribunal Suprem sobre l’estatus jurídic dels dos parlamentaris hauria acabat. Un d’ells quedaria en llibertat. Se suspendria el judici contra ell i s’incorporaria al seu escó. El Tribunal Suprem podria dirigir un suplicatori al Parlament Europeu, a fi que aquest decidís si autoritza procedir penalment contra ell. Pel que fa a l’altre, seguiria en llibertat i, després de prometre o jurar la Constitució, ocuparia el seu escó.
En cas que el resultat no fos favorable, l’examen del Suprem no seria final, sinó una decisió que podria ser revisada políticament pel Parlament Europeu i jurídicament pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El Parlament Europeu no és poder judicial, però té autoritat per protegir l’exercici real i efectiu de les prerrogatives parlamentàries dels seus membres sense excepció de cap tipus. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea és la màxima instància judicial de la Unió.
Aquesta és la diferència essencial en la posició del Tribunal Suprem quan decideix sobre un parlamentari espanyol i quan decideix sobre un parlamentari europeu. Quan decideix sobre un parlamentari espanyol té l’última paraula, únicament revisable pel Tribunal Constitucional. A la pràctica això suposa que el Tribunal Suprem examina, però no pot ser examinat. Té la raó perquè diu l’última paraula, independentment que tingui raó o no en termes objectius i raonables.
Quan decideix sobre un parlamentari europeu, no és així. El Tribunal Suprem examina, però a continuació pot ser examinat. Per un òrgan de naturalesa política, el Parlament Europeu, que ha de vetllar pel respecte de les prerrogatives dels seus membres. I per un òrgan judicial, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que haurà de resoldre el que estimi pertinent si la decisió del Tribunal Suprem és sotmesa a la seva consideració.
¿El Tribunal Suprem estarà disposat a sotmetre’s a aquest doble examen? ¿S’atrevirà a ordenar que Oriol Junqueras únicament pugui anar al Parlament Europeu traslladat directament des de la presó i degudament custodiat? ¿S’atrevirà a prohibir-li que pugui relacionar-se amb altres parlamentaris europeus i que pugui fer una roda de premsa? ¿El Parlament Europeu toleraria aquesta decisió o exigiria el respecte de les prerrogatives parlamentàries?
¿El Tribunal Suprem estarà disposat a sotmetre a revisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea una decisió sobre la prolongació de la presó provisional d’Oriol Junqueras en els mateixos termes en què la va acordar en la seva recent interlocutòria de 13 de maig? ¿O la que pogués adoptar sobre la presó provisional de Carles Puigdemont?
El cas de Carles Puigdemont és diferent, però no substancialment diferent. Aquesta nit l’estatus jurídic de Junqueras i Puigdemont ha passat a ser el mateix per al Tribunal Suprem en relació a l’exercici de les funcions parlamentàries i de les prerrogatives que les protegeixen. Junqueras no pot ser mantingut en situació de presó provisional. Ha de ser posat en llibertat, i el Tribunal Suprem ha de dirigir-se al Parlament Europeu mitjançant el corresponent suplicatori per poder procedir penalment contra ell. Carles Puigdemont no pot ser detingut i tancat a la presó sense que el Tribunal Suprem es dirigeixi prèviament al Parlament Europeu i rebi l’autorització corresponent.
Des del punt de vista de la llibertat personal per a l’exercici de la funció parlamentària europea, que és el que ha d’examinar el Tribunal Suprem, la posició de Junqueras i Puigdemont és la mateixa. En un cas hauria de justificar la prolongació de la presó provisional. En l’altre hauria de justificar l’adopció de la mesura de presó provisional.
Les dues decisions acabarien inevitablement al Parlament Europeu i al Tribunal de Justícia de la Unió Europea de manera immediata.
¿El Tribunal Suprem s’atrevirà a presentar-se a l’examen?


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :

diumenge, 26 de maig del 2019

Ens han robat els vots | Josep M. Boixareu

Etiquetes de comentaris: ,
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ens han robat els nostres vots. Ja sé que no els de tots i totes vosaltres. Respecte! A mi, almenys, me l’han robat.
robat

Ens han robat els nostres vots. Ja sé que no els de tots i totes vosaltres. Respecte! A mi, almenys, me l’han robat. Sí, jo vaig votar a tots els qui la mesa del Congrés ha suspès la representació que centenars de milers, no sé si milions de catalans, vam atorgar democràticament als nostres diputats, siguin de JuntsxCat o ERC. Jo voldria haver votat els dos, però no es deixen. Confesso que no sé què ha passat encara amb el senador Raül Romeva. No és que no m’ho esperés, els del 155 funcionen i seguiran funcionant, inclòs el PSOE que tenia la qualificació necessària per impedir-ho. Ja els coneixem, però sempre quedava aquella remota esperança…. Mai més! Ni Pedro Sánchez, ni Meritxell Batet, ni Miquel Iceta, és clar! Al P. Sánchez li vam donar suport en la moció de censura contra el PP. No li vam votar els pressupostos i li va anar la mar de bé per convocar eleccions i guanyar-les. Així ens ho paga, robant-nos els nostres vots.

Decència

Jo no entec de lleis, però em queda una mica de sentit comú i un cert criteri moral. Crec que els drets humans, la democràcia i la decència estan pel damunt de qualsevol llei estatal, sigui de l’estat que sigui. L’Estat espanyol, entre els seus polítics i els seus jutges, ha muntat un espectacle indecent, inhumà i, per descomptat, antidemocràtic. Hi ha cinc víctimes humanes que endemés de sofrir una llarga i injusta presó preventiva, han estat objecte d’una befa pròpia d’uns pallassos que no fan riure, fan pena i fàstic! El poder polític i el judicial passant-se, no una pilota, sinó una covard resolució politicojurídica, han omplert de merda, sí de “merda”, les més altes institucions del decrèpit Estat espanyol.
Jo em sento menystingut, robat, trepitjat per aquest Estat del qual cada vegada tinc més ganes de fugir. Em donen, ens estant donat cada dia més arguments i espero que els estiguin donant també a Europa i a tot el món democràtic. Presos polítics: cada vegada teniu més a prop la llibertat. El món decent no pot permetre per molt de temps la injustícia de què sou víctimes. Cada vegada esteu més a prop de nosaltres i nosaltres més a prop vostre. Ens heu ensenyat el camí de la DIGNITAT. Moralment seguireu sent els nostres representants i el nostre exemple. Tots, diputats suspesos pel 155 i presos polítics empresonats sense sentència i jutjats per una justícia venuda al legislatiu i executiu que les úniques idees que els guien són la “sacrosanta” unitat d’una Espanya, que no existeix ni ha existit mai, i el robatori dels recursos que els catalans generem treballant. Volem ser solidaris, però no amb els lladres ni botxins polítics.

El dret a decidir: un dret humà

Demà passat, diumenge, haurem de votar per Europa i pels nostres municipis. Als del 155 només els votaran els botiflers. En molts indrets de l’Espanya, i sobretot als Països Catalans, molta bona gent demòcrata també votarà per les candidatures que defensen el dret a decidir, els drets humans. Gràcies! Vosaltres sou germans nostres i, endemés en volem ser amics i col·laboradors. Convenceu els vostres veïns d’on és la decència i els desigs de pau, llibertat, fraternitat i progrés. A Catalunya també tenim gent que encara no ho entén, però cada vegada són menys, com cada vegada seran més els espanyols republicans, els qui rebutjaran l’extrema dreta i, tots plegats, formarem part de l’exèrcit pacífic dels demòcrates.
Els ajuntaments són les nostres institucions públiques més properes. Fixeu-vos bé en les persones a qui votareu. El color compta, però pel damunt de la persona no hi ha color que prevalgui. Als mitjans de comunicació només veiem i sentim parlar de Barcelona. Sí, és la capital de Catalunya, però les ciutats, viles i pobles de la costa de l’interior i de les muntanyes són molt més que Barcelona. Allí es construeix Catalunya.

Les europees, ai les europees!

Hem de canviar Europa. La Unió Europea de veritat és molt important per als europeus, però també ho és molt, en aquest moment, per als catalans, per a un futur més just per a Catalunya i per als catalans més desfavorits. No podem deixar de confiar en Europa. I, si nó, en qui, a banda de nosaltres mateixos? Anem a Europa per fer-la millor, però per fer-la millor hi hem de col·laborar els catalans amb el nostre humanisme, pacifisme, sentit democràtic del de debò. A més, podem ser contribuent net, al contrari de l’Estat que n’és contribuent negatiu. Per fer-ho necessitem que la nostra veu s’hi senti amb força i raó. A mi m’agradaria tenir com a parlamentaris lliures a Europa Junqueras i Puigdemont. Em sento trist i frustrat: no puc votar els dos, tinc el cor partit. No sé qui és més culpable d’aquella falta d’UNITAT que tants estem reclamant. Espero amb deler aquella abraçada entre Puigdemont i Junqueras i tot el que hi hauria d’haver al darrere. Ho podran facilitar les eleccions europees?
Mireu, jo m’estimo el dos per igual, com votaria per igual JuntsxCat com per ERC, aparentment tenen els mateixos objectius, però només se’n pot votar un, una llista. No amagaré el meu vot. Ho faré sense cap mena de recança cap a l’altre:
Diumenge 26 d’abril Votaré la llista de Puigdemont, Comín i Ponsatí.
Després de donar-hi moltes voltes, crec que és la candidatura que té més possibilitats reals de influir a Europa, treballar per ella i per la causa legítima de la República Catalana. Obstacles a part de l’Estat espanyol, crec que coneixen la UE més que ningú. No em sabria greu, al contrari, que hi entrés Oriol Junqueras i Diana Riba. Els admiro i els estimo. Crec, però, que el vot útil ara a Europa és Puigdemont! Llibertat i encert, per Catalunya i per Europa.
Font: https://elmati.cat/ens-han-robat-els-vots/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Subscriure's a: Missatges ( Atom )