PROVES ACCÉS 2019 AL COR DELS PAÏSOS CATALANS

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El Cor Jove dels Països Catalans a Sant Pere de Prada, l'agost 2018.Francesc Valldecabres al centre de la fila, a dalt.

El Cor dels Països Catalans enguany celebra el seu 10è aniversari amb un concert el 22 d'agost a Prada de Conflent a la Catalunya Nord.

El Cor Jove dels Països Catalans (CJPC) va néixer a Mallorca l,any 2009 sota l'impuls de l'entitat Forum Musicae com a part del projecte de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC). 

Es creà amb el recolzament dels representants dels moviments corals de l'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, La Franja d'Aragó i les Illes Balears, els quals , reunits a Palma el 6 de juny de 2009, decideixen reforçar-ne la seva fundació.

Aquest Cor,  que va néixer per  ser un espai de confluència de cantaires residents a l'Alguer, Andorra, Principat de Catalunya, Catalunya Nord, La Franja d'Aragó , Illes Balears i País Valencià, té com a objectiu, recuperar i difondre el patrimoni musical de tot l'àmbit cultural català i amb la llengua com a vincle d'unió ser una plataforma enriquidora d'encontre i d'intercanvi entre cantaires de diferents àmbits de la mateixa cultura al mateix temps que ser-ne un ambaixador cultural.

Després d,una  primera etapa sota la direcció d,Esteve Nabona( 2009-2014) va iniciar una nova etapa amb la intenció de crear una plantilla estable i sota el nom de Cor dels Països Catalans (CPC) , sota la direcció del director valencià Francesc Valldecabres juntament  amb el director Carles Gumí en l,apartat de recerca de patrimoni.

El repertori és centrarà en la música del segle XVIII amb acompanyament instrumental i els seus components rebran una formació destinada a aconseguir un nivell de qualitat que permeti dur una activitat concertística de prestigi.

En aquest desé aniversari Magda Gonzalez i Crespí, presidenta de Forum Musicae manifesta "la voluntat i l'esperança d  tenir una formació definitivament estable, amb cantaires amb experiència coral que tenguin  aquest plus d'il·lusió i compromís amb el que significa aquest projecte, el patrimoni, la difusió i l'espai cultural comú que compartim i no simplement pel fet de cantar ja que cors n'hi ha molts i que ho fan molt bé".

El proper dissabte ,6 de juliol es celebraran les proves de selecció al País Valencià a les 11 a la Societat Coral El Micalet i  el diumenge 7 a Barcelona a l,Ateneu Barcelonès.Els interessats poden contactar a forum@forum-musicae.cat

________________________________________________________________________

PROVES ACCÉS 2019 COR DELS PAÏSOS CATALANS

Convocatòria  València 6 de juliol 

El Cor Jove dels Països Catalans (CJPC),  va ser fundat a Mallorca per l’entitat Forum Musicae l’any 2009. Després d’una primera etapa sota la direcció d’Esteve Nabona ( 2009-2014) va iniciar una nova etapa amb la intenció de crear una plantilla estable i sota el nom de Cor del Països Catalans (CPC), sota la direcció del prestigiós director valencià Francesc Valldecabres juntament  amb el director Carles Gumí en l’apartat de recerca i repertori

El Cor dels Països Catalans té com a objectiu, recuperar i difondre el patrimoni musical de tot l’àmbit cultural català i, amb la llengua com a vincle d’unió, ser una plataforma enriquidora d’encontre i d’intercanvi entre cantaires dels diferents àmbits de la mateixa cultura al mateix temps que ser-ne un ambaixador cultural.

El repertori es centrarà en la música del segle XVIII amb acompanyament de conjunt instrumental.  El pla de treball estarà enfocat a aconseguir un nivell de qualitat que permeti dur una activitat concertística de prestigi. 

El cor funcionarà per Encontres anuals que es celebraran el mes d’agost independent ment que es puguin realitzar altres concerts al llarg de l’any.

Aquest projecte compta amb el suport de la Federació Catalana d’Entitats corals (FCEC) , la Universitat Catalana d’Estiu , l’Obra Cultural de l’Alguer i la Societat Coral del MIcalet.

PROVES AUDICIÓ:

Destintaris: Convocatòria adreçada a majors d’edat, estudiants de cant de cursos superiors o professionals, i cantaires amb formació musical i  experiència coral. 

Continguts de les proves:

-Vocalització triada per l'aspirant.

-Interpretació d'una obra de repertori ( lied, cançó, oratori, ària). 

-Primera vista: Lectura d'un fragment breu de 8 compassos

-Entrevista

L’organització facilitrà l’acompanyament pianísitc

LLoc: Societat Coral El MIcalet. Carrer de Guillem de Castro, 73, 46008 València

Data i   Hora: Dissabte dia 6 de juliol a les 11 del matí

Inscripcions enviant als dos mails : forum @forum-musicae.cat

 Indicant:Nom, llinatges, data i lloc  de naixença, adreça postal, experiència coral, motivació per formar part d’aquest Cor

Els admesos participaran en l’Encontre  dels 10 anys del Cor que tendrá lloc del 19 al 22 d’agost de 2019 a Prada de Conflent en el marc de la Universitaat Catalana d’Estiu .

__________________________________________________________________________

PROVES ACCÉS 2019 COR DELS PAÏSOS CATALANS

Convocatòria  Barcelona 7 de juliol 

El Cor Jove dels Països Catalans (CJPC),  va ser fundat a Mallorca per l’entitat Forum Musicae l’any 2009. Després d’una primera etapa sota la direcció d’Esteve Nabona ( 2009-2014) va iniciar una nova etapa amb la intenció de crear una plantilla estable i sota el nom de Cor del Països Catalans (CPC), sota la direcció del prestigiós director valencià Francesc Valldecabres juntament  amb el director Carles Gumí en l’apartat de recerca i repertori

El Cor dels Països Catalans té com a objectiu, recuperar i difondre el patrimoni musical de tot l’àmbit cultural català i, amb la llengua com a vincle d’unió, ser una plataforma enriquidora d’encontre i d’intercanvi entre cantaires dels diferents àmbits de la mateixa cultura al mateix temps que ser-ne un ambaixador cultural.

El repertori es centrarà en la música del segle XVIII amb acompanyament de conjunt instrumental.  El pla de treball estarà enfocat a aconseguir un nivell de qualitat que permeti dur una activitat concertística de prestigi. 

El cor funcionarà per Encontres anuals que es celebraran el mes d’agost independent ment que es puguin realitzar altres concerts al llarg de l’any.

Aquest projecte compta amb el suport de la Federació Catalana d’Entitats corals (FCEC), l’Obra Cultural de l’Alguer , la Societat Coral del MIcalet i la Universitat Catalana d’Estiu

PROVES AUDICIÓ:

Destintaris: Convocatòria adreçada a majors d’edat, estudiants de cant de cursos superiors o professionals, i cantaires amb formació musical i  experiència coral. 

Continguts de les proves:

-Vocalització triada per l'aspirant.

-Interpretació d'una obra de repertori ( lied, cançó, oratori, ària). 

-Primera vista: Lectura d'un fragment breu de 8 compassos

-Entrevista

L’organització facilitrà l’acompanyament pianísitc

LLoc:Sala d’Actes Oriol Bohigas, Ateneu Barcelonès (Carrer Canuda, 6). Barcelona

Data i   Hora: Diumenge dia 7 de juliol a les 11 del matí

Inscripcions a : correu@uce.cat   Indicant: Nom, llinatges, data i lloc  de naixença, adreça postal, experiència coral, motivació per formar part d’aquest Cor

Els admesos participaran en l’Encontre  dels 10 anys del Cor que tendrá lloc del 19 al 22 d’agost de 2019 a Prada de Conflent en el marc de la Universitaat Catalana d’Estiu .

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Un nou afer Llarena: Detecten irregularitats en la contractació dels seus advocats

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Amb la campanya ‘Llarena, paga tu’, l’Associació Atenes de juristes actua judicialment contra el cost públic de la defensa a Bèlgica del magistrat

Josep Casulleras Nualart

El jutge Pablo Llarena té un maldecap que com més va més gran se li fa. Aquella demanda que els exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig van presentar contra ell el 4 de juny de l’any passat en un jutjat belga per vulneració dels seus drets de presumpció d’innocència i d’un judici just fou rebuda pel magistrat amb un to de menyspreu, àdhuc burlesc. La primera reacció de la premsa espanyola majoritària aquells dies fou d’amagar la demanda o bé de ridiculitzar-la. Però dos mesos després, en veient el caire que podia agafar essent admesa per la justícia belga, el Consell General del Poder Judicial va acabar donant empara a Llarena (amb discrepància interna inclosa) i el president Pedro Sánchez va accedir (després de fortes pressions) a pagar-li amb diners públics el mig milió d’euros que costava la defensa en el despatx d’advocats belga Liedekerke Wolters Waelbroeck Kirkpatrick.

Aquella demanda pot acabar esdevenint a mitjà termini una peça fonamental de la dels presos polítics i els exiliats al Tribunal d’Estrasburg. Ja va acabar forçant el govern espanyol a fer uns quants passos en fals, que ara l’Associació Atenes, de juristes en defensa dels drets civils, ha detectat. Els seus responsables expliquen a VilaWeb que han pogut comprovar amb la documentació de l’expedient administratiu d’aquella contractació a què han tingut accés que hi ha una sèrie de greus irregularitats en la licitació del despatx per a defensar Llarena. I per això han posat en marxa la campanya ‘Llarena, paga tu‘, per ajudar a tirar endavant aquest recurs contra la contractació pública de la defensa del jutge instructor de la causa judicial contra el procés. Per mantenir obert un recurs d’aquesta mena i poder anar fins al final, han fet una crida a fer-hi donatius, perquè té un cost aproximat de cinquanta mil euros.

Les sorpreses en l’expedient

L’objectiu d’aquest recurs contenciós-administratiu de l’Associació Atenes és que sigui Pablo Llarena qui es pagui la seva defensa, i que sigui amb diners públics que es cobreixi una despesa de naturalesa privada. Per això, a final de maig, aquest col·lectiu d’advocats va presentar una demanda a la sala del contenciós administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Madrid. Són 545.000 euros que el govern espanyol va pagar per a la defensa de Llarena. En les licitacions de contractes públics, a mesura que l’import de la licitació és més alt, el procediment i la publicitat que se n’han de fer han de ser més exigents. I, segons que recorden els advocats d’Atenes, no seguir el procediment legalment regulat pot acabar en una infracció molt greu de l’ordenament jurídic, fins i tot en un delicte contra la hisenda pública, de prevaricació i de malversació de diners públics.

I han observat irregularitats quan han pogut veure l’expedient. L’han pogut consultar perquè en qualsevol recurs contra una administració pública, amb caràcter previ de la presentació de l’escrit de demanda, l’administració demandada –en aquest cas el Ministeri de Justícia espanyol– ha d’aportar tot l’expedient administratiu referit al procediment contra el qual es presenta el recurs contenciós–administratiu. I ha estat examinant aquesta documentació (encara incompleta) que els advocats han vist que la contractació fou il·lícita i no ajustada a dret. Perquè, per començar, el procediment d’adjudicació es va fer en quaranta-vuit hores, quan normalment es triga entre quatre mesos i sis. L’import, a més, mai no ha estat justificat i tampoc no hi ha l’acreditació obligatòria de solvència en procediments com aquest.

Alhora, han comprovat que hi va haver correus electrònics sobre l’adjudicació del contracte del mes de juliol del 2018, quan oficialment el concurs va ser a final del mes d’agost. I encara més: dels correus electrònics de l’expedient administratiu, es llegeix que hi va haver advocats belgues que van col·laborar jurídicament en allò que anomenen ‘l’afer català’. Quin afer? En quines qüestions relacionades amb aquest ‘afer català’ hi han col·laborat els advocats belgues? En canvi de quants diners? Ara per ara la part més valuosa d’aquest recurs és la informació que proveeix. I que encara pot proveir quan la tinguin tota. Perquè pot deixar en evidència una premeditació del govern espanyol a l’hora de treballar amb un despatx concret; perquè sembla, segons la documentació a la qual es refereixen els advocats, que ja preparaven el terreny per a la defensa de Llarena mentre políticament l’afer els cremava als dits, i passaven del menyspreu inicial envers la demanda a les corredisses d’última hora per salvar el jutge.

Una empara a corre-cuita

L’orgull ferit ho dominava tot. Perquè la reacció inicial de l’aleshores jutge degà de Madrid, Antonio Viejo, que era qui havia de notificar a Llarena la demanda contra ell presentada a Bèlgica pels exiliats, fou de llençar-la a les escombraries. Era com si Viejo digués que Llarena no tenia per què comparèixer davant una jutgessa belga de primera instància. Incomplia el seu deure. Va remetre la demanda al Consell General del Poder Judicial, amb Carlos Lesmes de president, perquè hi fes alguna cosa. I Lesmes, ben entrat el mes d’agost de l’any passat, i quan ja s’acostava la data de citació de Llarena a Bèlgica, el 4 de setembre, va activar tots els mecanismes necessaris per a protegir Llarena.

EL CGPJ acaba demanant empara per a Llarena, però arriba tard. L’òrgan de govern del poder judicial no podia perquè era fora dels deu dies de termini que fixa la llei orgànica del poder judicial. Com que l’anunci de la demanda, a començament de juny, feia riure, el termini per a demanar l’empara va passar. I després, a l’agost, en veient que això del tribunal de Brussel·les podia ser seriós, van demanar a corre-cuita l’empara, dos mesos més tard. Això va originar una forta polèmica dins el CGPJ i hi va haver dos vocals que s’hi van oposar, una dels quals, Concepción Sáez, fins i tot va presentar un vot particular. I si d’antuvi el govern de Pedro Sánchez havia dit que no intercediria en favor del magistrat perquè era un afer privat seu, la rectificació fou rapidíssima, i en tres dies es va capgirar el sentit de la decisió. Per tant, mig milió d’euros d’entrada per al bufet Liedekerke Wolters Waelbroeck Kirkpatrick.

El recorregut de la demanda contra Llarena

La vista del 4 de setembre fou tècnica, i no va caldre que Llarena hi anés presencialment. Les posicions divergents entre els advocats de l’acusació, encapçalats per Gonzalo Boye, i els de la defensa de Llarena van fer que el jutge els instés a fer al·legacions en un sentit o en un altre, en favor la demanda o en contra. Segons que ha explicat Boye recentment, la presentació d’al·legacions al tribunal belga s’anirà fent entre aquest estiu i l’hivern. Per tant, durant el primer terç del 2020 es farà el judici i la sentència es farà pública a mitjan any vinent. ‘Imagineu que és condemnat a pagar un euro per vulneració dels drets dels nostres defensats en la causa especial que se segueix en el Suprem’, deia Boye. ‘I això després anirà a Estrasburg, una causa instruïda per un condemnat per haver vulnerat drets fonamentals en aquest mateix procediment. Això té un recorregut que no és l’euro que reclamem a Llarena; és una peça que necessitem per a anar a Estrasburg dins una estratègia global que va més enllà de reclamar una cosa aquí o una altra allà. Nosaltres qüestionem l’arrel mateixa de procediment.’

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/demanda-pablo-llarena-advocats-associacio-atenes/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Évole, ves a la merda | Àlex Ribes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Avui reivindico el dret a ser maleducat, no com a tendència ni com a actitud vital, però sí com a via de fuga a la misèria moral per la investidura d'Ada Colau

Image by Alexas_Fotos from Pixabay

Àlex Ribes

Estimat, o no, Jordi,

Sé que el titular d’aquest article pot resultar poc estètic, encara que sospito que tampoc s’ha de confondre l’ètica amb l’estètica. D’acord, sé també que potser tampoc no és ètic. A molts lectors els deu semblar que enviar algú a la merda és propi de maleducats. Doncs sí, avui reivindico el dret a ser maleducat, no com a tendència ni com a actitud vital, però sí com a via de fuga a la misèria moral per la investidura d’Ada Colau. És això del seny i la rauxa. Avui soc maleducat, la qual cosa, en un lloc en el qual dedicar mirades d’odi quan t’estan picant amb porres, tirar avions de paper o fer cassolades és rebel·lió, pot ser que sigui considerat un delicte penal no tipificat encara. Enviem-nos a la merda. Rebel·lia ximpleta. Per què no? Almenys és millor que donar lliçons morals des de l’equidistància.

El discurso de @AdaColau rompe bloques. Por eso la seguirán atacando 4 años más. Porque sin trincheras algunos ya no saben hacer política.

— Jordi Évole (@jordievole) 15 de juny de 2019

A mi em van enviar a la merda quan van retallar l’Estatut, quan van prohibir el referèndum, quan el rei va donar validesa al “a por ellos”. I em continuen enviant a la merda quan retorcen la llei per fer valer la unitat d’Espanya o quan em roben vots en urnes que han posat ells. I és que, saps què passa? Que l’equidistància no existeix. Estic llegint ara mateix un llibre molt interessant escrit per Jaime Rubio Hancock que es diu ¿Está bien pegar a un nazi?. Es tracta d’un assaig desenvolupat en clau filosòfica que medita sobre desenes de dilemes ètics. Ho diuen les pròpies paraules. Dilema: situació difícil o compromesa que hi ha diverses possibilitats d’actuació i no se sap quina d’elles triar perquè ambdues són igualment bones o dolentes. Ètica: disciplina filosòfica que estudia el bé i el mal i les seves relacions amb la moral i el comportament humà. I quan hi ha dilemes ètics, un sempre pren partit: perquè no fer res també és una decisió.

Enviar algú a la merda és un dilema ètic? Sí, per descomptat. Això sí, l’agressivitat també té graus. En el meu cas, enviar algú a la merda significa: ja t’he escoltat bastant i els teus arguments, al meu entendre, són no només prescindibles, sinó també reprotxables, passo de tu. Passiu agressiu. I no t’envio a la merda perquè les teves opinions desequilibrin el meu sistema de creences i jo em resisteixi a canviar (encara que això sigui una tendència humana molt generalitzada). T’envio a la merda perquè, en la meva humil opinió, la teva suposada equidistància i la d’altres persones presumptament progressistes és perjudicial.

Ada Colau: hi ha dilema ètic? Em quedo sense ser alcaldessa, encara que pugui formar part de l’equip de govern, per no acceptar els vots d’algú com Valls i els d’un partit que ha donat suport a el 155, o soc alcaldessa gràcies als vots d’algú com Valls i els d’un partit que ha donat suport a el 155? Ètica o poder? Soc coherent amb la meva trajectòria ideològica malgrat perdre quotes de poder o vull despertar-me com a alcaldessa, encara que ja no somiï amb ser activista amb poder polític? Ada Colau ha triat poder, però deixant de ser activista (sí, és la meva opinió). Però, poder per a què? Per a fer què? A què haurà de renunciar per a acontentar els que l’han donat suport? És això equidistància? No. Hi ha equidistància en el teu cas? Per descomptat que no. Tampoc.

Tots estem en trinxeres. Tots. I és bo estar en una trinxera. És bo defensar les nostres idees i defensar-nos dels atacs. És millor encara sortir a camp ras, tirar les armes i negociar. Doncs sí. És clar. Però estem en un país que no sap dialogar. Prefereix conquistar, ja siguin territoris o discrepàncies alienes. O és que els policies i la gent que els va encoratjar en les seves terres van cridar “a dialogar”? Van cridar “a por ellos”, amb totes les seves forces. Després, com va dir un policia: “vaig picar amb la porra com si m’hi anés la vida”.

Ada Colau no ha trencat blocs. Ada Colau ha fet un pacte amb el costat fosc, com Faust, un ésser replet de culpa i penediment. Ada Colau ha elegit i en aquesta elecció ha dimitit d’una part important d’allò que un dia va ser. Potser el secret és inclinar-se sense trencar-se. El 15 de juny crec que es van trencar moltes coses i en totes les trinxeres. La força de la gravetat és el que té.

Estenc la meva crítica a molts altres polítics, independentistes o no. Sense ètica, la política és perillosa. Sense ètica, la vida és perillosa. Per aquest motiu, acabo ja la meva mala educació, o almenys, el meu poc estètic comiat de tu i del teu periodisme. Prometo que no et tornaré a enviar a la merda.

Aquests anys de procés han caigut moltes caretes, hem pogut veure el posicionament de molts i hem desmitificat moltes persones. No es tracta de fer llistes, però crec que és una evidència que quan en un procés de comunicació l’emissor perd la teva confiança, resulta molt més complicat que t’arribi el seu missatge. I és llavors quan multipliques per zero la seva influència que té sobre tu.

Hi ha blocs, hi ha trinxeres, hi ha formes de poder, hi ha maneres d’exercir el poder, hi ha ètica o falta d’ella, hi ha esperances o frustracions i hi ha incertesa, molta incertesa. I cal ser honestos, autocrítics, valents, coherents… Sense renunciar a somnis, reclamant el dret a equivocar-se o el dret a ser maleducat un dia. El dret a pactar amb el diable? Sí, també. Però també el dret a enviar a la merda a qui ho faci. És sa. Perquè no existeixen verins, sinó dosis.

Font: https://elmati.cat/evole-ves-a-la-merda/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Manifestar-nos per a què? | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«O hi ha un Onze de Setembre combatiu o no es posaran d’acord ni per a protestar contra la sentència»

Vicent Partal

L’Assemblea Nacional Catalana ens va convocar ahir a una altra manifestació de l’Onze de Setembre, com ha fet aquests darrers set anys. Aquesta vegada la plaça d’Espanya de Barcelona farà de punt d’arribada d’allò que es vol que siga un grapat de carrers amples curulls de gent. La raó de la tria, van dir ahir a la presentació, és representar el pluralisme del moviment independentista que per diversos camins intenta arribar al mateix punt i bastir una unitat estratègica que fa mesos que havia d’haver arribat però que no arriba.

No tinc cap dubte que la manifestació serà un èxit. Cada setmana veig en acció les assemblees locals de l’ANC –avui mateix els veuré en un acte que organitzen a Sitges– i per això sé que tenen una capacitat de mobilització única i indiscutible. Passe què passe i en les condicions que siga. La gent hi serà, com sempre. Amb les samarretes posades, remugant potser pel folclore independentista, enfadats amb el ritual, una mica cansats potser. Però sense deixar de ser-hi.

La qüestió, i ara encara som a temps de provocar-ho, és saber si la manifestació marcarà un abans i un després o no. Un abans i un després com els que van marcar la votació d’Arenys de Munt, la Via Catalana, el 9-N i la Via Lliure. Tots aquells moments van canviar la dinàmica de l’independentisme polític –vull dir sobretot dels partits–, impressionat de veure la força del carrer. I, per què no dir-ho?, temorós de la reacció dels ciutadans.

Aquest Onze de Setembre ja farà gairebé dos anys del referèndum d’autodeterminació i de la proclamació de la independència. Dos anys duríssims que han estat, emperò, testimoni de l’enduriment i del creixement de l’independentisme, que ha desafiat l’enorme repressió i les pressions arribades de tot arreu, també de dins, per a trencar-lo, desinflar-lo i reconduir-lo. Els vots, en totes les eleccions que ens han posat al davant, han estat l’expressió més indiscutible d’aquesta voluntat fèrria de la gent. Ací ningú no ha fet cap pas enrere i tothom ha resistit al seu lloc.

Ara, l’esforç fet per la gent crec, i ho dic amb el màxim respecte, que no ha estat correspost pels partits independentistes. I n’és la prova més evident precisament l’absència d’aquesta ‘unitat estratègica’ que Esquerra Republicana va contraposar en el seu moment a l’anatemitzada unitat electoral i que a la pràctica no és res de res ni es veu enlloc –per això l’ANC es troba obligada a reivindicar-la. Sempre he dit que l’antipartidisme visceral és un error, i ho mantinc. Però ara mateix allò que fa mal al país no és l’antipartidisme, sinó el partidisme. I com a exemple el ridícul de tothom aquests dies amb la ILP sobre la DUI, que és monumental. Imperdonable.

Però alerta, que per ací ja hi hem passat abans i tenim lliçons apreses, positives. I per això mateix sabem què hem de fer, si realment ho volem fer –que jo avui no puc estar segur que siga així. Si molta gent ho vol, cal simplement protestar. Organitzar a partir d’avui mateix la protesta que podria esclatar en la manifestació. Ben sorollosament. Protestar contra els nostres dirigents. Protestar contra els nostres partits. Protestar contra la seua incapacitat de traçar un camí que remate la feina començada el Primer d’Octubre.

Jo no sé qui ni com ha d’organitzar això. Em sembla que les assemblees locals de l’ANC són l’espai més adequat per a parlar-ne i estic segur que l’ANC pot entomar la protesta, si escau, i fer-la visible. Segur que els espais que han intentat articular, amb més fortuna o menys fins ara, aquest malestar ciutadà –pense en els CDR o Primàries– també ho podrien fer. I estic segur que, si cal, es pot organitzar un comitè que s’encarregue de difondre el missatge, si això fos necessari. Hi insistesc: si és que hi ha gent que vol protestar.

I protestar com? No ho sé tampoc. Però ha de ser de manera visible, que no es preste a confusions. Hi ha temps de sobres per a preparar-ho. Marcant, per exemple, alguns carrers com els carrers de la protesta contra la nostra classe política i intentant omplir-los de gom a gom mentre es buiden els altres. O portant algun símbol. O callant i manifestant-nos en silenci. O…

Aquest Onze de Setembre del 2019 té la potencialitat de marcar un canvi. Les victòries electorals han revalidat la legitimitat de la república proclamada el 27 d’octubre de 2017. La lluita, especialment des de l’exili, ha fet que la qüestió de Catalunya fos central, en una Europa que la vol defugir però que hem de fer que es trobe obligada a intervenir-hi. I Espanya continua submergida en un desgavell polític del qual no sap com eixir; pot passar que el dia de la manifestació encara no hi haja govern a Madrid. Aprofitar el moment i preparar units una reacció a la sentència –una reacció que ha de ser digna del patiment sofert i de la injustícia desfermada– demana un Onze de Setembre que pose en tensió els qui ara es miren de reüll pensant més en la pròpia organització que no en el país. O hi ha un Onze de Setembre combatiu o no es posaran d’acord ni per a protestar contra la sentència. I, sincerament, els qui no som de cap partit ni ho volem ser no podem ser responsables en cap cas d’allò que fan ells. Però la responsabilitat d’allò que fem tots plegats, com a moviment, no l’hem de defugir mai.

De manera que manifestar-nos per a què? Què us sembla per a dir que ja n’hi ha prou d’aquest color?

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/manifestar-nos-per-a-que-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La provocació permanent: els nervis | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Nosaltres estem nerviosos perquè no trobem el camí per a rematar la feina, però i ells? Que us penseu que n'estan, de tranquils, ells? Ells no troben la manera d'aturar-nos»

Vicent Partal

Una característica del nacionalisme espanyol és la incapacitat de sostenir un diàleg. No en saben.

Hi ha autors que afirmen que això és a causa de la seua insòlita configuració històrica. Espanya va ser un imperi més que no pas una nació i quan va intentar convertir-se en això que avui coneixem com a nació, a les Corts de Cadis, l’imperi ja era decadent i era a punt de caure. Però a Cadis, la Pepa, en compte d’oblidar-se de l’imperi i concentrar-se en la nació que volien fer, encara parla dels ‘espanyols als dos hemisferis’ i equipara com a tals un ciutadà de Buenos Aires i un de Castelló. Amb aquelles pedres volien fer l’edifici, però es van equivocar i de seguida arribarien les independències americanes en un llarg procés que esclataria sentimentalment a Cuba i les Filipines, amb tot aquell enrenou en què es va rebolcar la generació del 98. I després, el segle XX va donar per què va donar, amb els generalots pel mig i períodes esparsos de democràcia en què la qüestió nacional, tanmateix, va continuar essent excepcionalment anormal. El sis d’octubre de 1934 ja hi ha un 155 amb vaixell ancorat al port fent de presó del president de la Generalitat. I durant la guerra contra el feixisme i els anys posteriors, les topades fins i tot són constants entre camarades d’armes. A Bayo li ordenen d’abandonar l’alliberament de Mallorca perquè no siga catalana i Azaña va acabar escrivint aquella frase segons la qual el sistema de Felipe V de bombardar Barcelona cada cinquanta anys era ‘injust i dur, però sòlid i còmode: ha funcionat durant dos segles’. De la broma de la transició no cal ni que en parlem. Ja ho heu vist vosaltres mateixos.

Tot això ve a tomb de l’exageradíssim mal humor que tan fàcil és de detectar aquests darrers dies entre els sectors espanyolistes. Si ho voleu, serà qüestió de matís, però a mi m’ha semblat detectar-lo d’una manera suficient. En la resposta desmesurada, completament fora de lloc, a alguns detalls com ara el cercador d’empreses promogut per l’ANC, el començament de la Patum de Berga amb el desplegament d’una gran bandera, o la mentida sobre la xiqueta aquesta a qui afirmen que van deixar sense caramels a classe perquè va pintar una bandera espanyola –i la mentida és tan senzilla de desmuntar com preguntar a quina classe es donen caramels de manera sostinguda i constant als infants. S’han arribat a dir tantes barbaritats, coses tan fora de tota lògica que, fins i tot jo que pensava que estava curat d’espant respecte dels trols, he acabat fent-me’n creus.

Per això he pensat molt què passava i per què. I em fa la sensació que la raó del nerviosisme exagerat que es detecta potser té a veure amb la impotència de veure que passa el temps i no poder controlar la situació. No solament això, sinó que més aviat, amb la combinació entre les victòries electorals i el salt de dimensió internacional d’aquests darrers dies, se’ls complica la cosa i molt. Entre els independentistes hi ha aquesta mania de sostenir que res d’allò que fem no serà mai prou si no és el final complet que volem. No ho entendré mai, però ja ho accepte. Ara, una de les conseqüències de tant de masoquisme polític, ja em disculpareu l’exabrupte, és l’encegament respecte de l’altre i els seus problemes. I això tampoc no és gaire sensat.

Nosaltres estem nerviosos perquè no trobem el camí per a rematar la feina, però i ells? Que us penseu que n’estan, de tranquils, ells? Ells no troben la manera d’aturar-nos. Pitjor encara: no troben la manera d’aturar ja no què som sinó el creixement de l’independentisme. Ni amb el 155, ni amb amenaces i violència, ni amb la presó o l’exili, ni abocant milers de milions a partits i partidets, associacions i associacionetes que baixen més de pressa que no pas pugen. En termes electorals, per entendre’ns, i és només un exemple, l’independentisme guanya el 21-D i ha guanyat les tres cites electorals consecutives del 2019. Quatre de quatre. Això ha de desesperar molt. I que de fora els vagen arribant advertiments importants que desmunten i desmuntaran més encara la repressió, supose que no els ajuda gens a mantenir serè l’estat d’ànim. Com a exemple, de traca i mocador, el ridícul que fan amb l’informe del grup contra les detencions arbitràries de l’ONU o l’embolic en què s’han posat amb la qüestió dels eurodiputats Junqueras, Puigdemont i Comín.

Ells –i dic ‘ells’ a la manera de Joan Fuster– fa temps que tenen com a objectiu treure’ns dels raïls per on circulem. Apartar-nos com siga de la ruta, dir de les nostres maneres de fer. Perquè saben que és sòlida i que no els deixa marge de maniobra. Un altre país hauria cercat de dialogar ja fa molt de temps. Posar una fita prèvia a la independència que li permetés de mantenir unit el territori que controla. Acceptar una federació, una confederació, una unió dinàstica binacional o qualsevol dels mil i un invents que hi ha al món per a atenuar tensions territorials o nacionals seria molt més fàcil que no pas enfilar-se per aquesta agressivitat permanent que no els dóna cap rèdit polític (i això és ben senzill: l’ONU, per exemple, després de la darrera reforma de la constitució dels Països Baixos fins i tot va haver de preguntar si les illes neerlandeses del Carib eren independents o no, de tan relaxat que n’és el lligam). Potser, abans del 155, podien pensar-se que els catalans som massa tous i que ens espantaríem i que la nostra por els salvaria a ells. A hores d’ara, però, cal ser molt poc observador per a pensar-se que això passarà. Que algun partit polític tinga interès a posar el fre cal no confondre-ho amb la realitat del país, per més preocupant que resulte. Objectivament, allò que en diuen el problema català no s’ha dissolt com el sucre i ja han provat tots els dissolvents que tenien a mà. I ja no és cap afer intern, que és la cosa que, al capdavall, més por els feia que passés: que la partida deixés de jugar-se al seu corral.

I quina esperança els resta, doncs? Jo diria que dues. La primera, que els partits polítics catalans desarticulen el moviment independentista. Ho intenten però crec que no és massa sensat de confiar que l’altre et farà la feina. La segona, i aquesta sí que és l’important: provocar i provocar i provocar i provocar de nou i provocar una altra vegada i continuar provocant vejam si així hi ha una pèrdua de nervis generalitzada que ens treu de la via i ens porta a un terreny més favorable a ells, a un terreny, per exemple, on l’esclat de la violència o un tomb evidenciable i clar cap a l’extrema dreta fes més raonable i justificable amb vista a l’exterior l’ús de la repressió contra el catalanisme. Tingueu-ho això en compte cada vegada que penseu ‘però com poden dir això aquesta gent?’. I respireu fons, amb calma. Que és això la cosa que els posa més nerviosos. I dels nervis sempre arriben els errors.

Font : https://www.vilaweb.cat/noticies/provocacio-permanent-nervis-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Mig bri d’esperança? | Joan Ramon Resina

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Sucumbint a la por, i en conseqüència a l'oportunisme, l'independentisme institucional bascula impúdicament cap a la conformitat amb els designis de l'estat»

Joan Ramon Resina

Si la primera vegada que es comet una calamitat pot considerar-se un malencert, la segona vegada ja és un destí. Quan ERC i el PDECat van malmetre l’avantatge moral de l’independentisme regalant la presidència a Pedro Sánchez, la precipitació podia atribuir-se al pànic escènic. La impopularitat de Rajoy era tan gran que els partits independentistes podien creure amb algun fonament que el seu electorat no els ho perdonaria si deixaven passar l’oportunitat de revenja. Una revenja, tanmateix, tan abrandada com estèril, perquè és de poca-solta damnificar-se un mateix pel gust de fer mal a un altre. I així va anar la cosa, si es tenen en compte les reaccions als mitjans internacionals quan Sánchez va tallar l’aparença de diàleg i convocà eleccions, apareixent com a víctima dels independentistes per la negativa d’aquests a aprovar-li el pressupost de franc. En vista de la recuperació del PSOE i l’acceptació internacional de la versió més cínica d’un Sánchez víctima de la intransigència catalana, s’haurà de convenir que la decisió de votar-li la moció de censura fou estratègicament un tret al peu, que posà el llistó de la independència molt més alt i molt més lluny que no era abans. Però ara que les circumstàncies es repeteixen en virtut de l’aritmètica, la rendició dels independentistes al xantatge de ‘o jo o la dreta’ ja no pot atribuir-se a cap decisió impulsiva. Menys encara en veient la fèrria consigna del PSOE d’aïllar l’independentisme fent taula rasa del concepte d’esquerres, al qual ERC s’arrapa en la seva pugna per l’hegemonia de l’espai nacional.

La dèria d’ERC per pactar amb el PSOE i aliar-se de totes passades amb els comuns, com si el proppassat dia 15 no hagués existit, no deixa cap marge al dubte. L’actual ERC s’empassarà tants gripaus com calgui per encarnar el poder autonòmic en una estratègia d’aggiornamento ja impossible de dissimular. ERC, en combat obert contra l’estratègia d’internacionalització de Puigdemont, s’ha decantat per la burocratització de l’independentisme, recuperant la política del peix al cove, sempre que aquesta formació pugui fer de comodí del socialisme espanyol.

Una vegada més, Esquerra ho adoba amb sofismes de manual. ‘Cap demòcrata no vol que el feixisme governi al seu país. Nosaltres tampoc’, digué Oriol Junqueras en una conferència de premsa a Soto del Real, establint les directrius del seu partit pel que fa a la col·laboració amb els socialistes. Frases com aquesta són la prova que el debat polític ha estat substituït pels eslògans que nodreixen els mitjans de masses, infantilitzant les idees i reduint la comunicació a un enfilall de fragments de so, més propis de la comercialització dels mitjans que no de l’argumentació intel·lectual. És el mateix camí pel qual es crea la imatge d’un polític (o quan convé es destrueix), basant-se en una expressió treta de context i multiplicada pels altaveus d’una premsa venal.

En lloc de denunciar incansablement la deriva autoritària del Partit Socialista, garant de la repressió del Primer d’Octubre, de l’aplicació del 155 i de l’empresonament de Junqueras mateix, juntament amb més polítics, ERC ha triat d’emblanquir-lo, separant-lo categòricament dels seus competidors a l’espai espanyol. Aquesta tria és, segons Tardà, ‘mig bri d’esperança’ per a poder mantenir viva la ficció del diàleg amb l’opressor. Agafar-se a aquest mig bri en plena caiguda en la irrellevància dins la política de l’estat no és possible sense subordinar l’ètica a una finalitat estratègica, que difícilment es pot entendre com res que no sigui una capitulació. Abdicant la força moral del Primer d’Octubre i renunciant a la dignitat que dóna ser empresonat per una causa justa, una ERC a la deriva no sols perd autoritat moral amb els seus pactes fàustics, sinó que la cedeix a l’estat. El resultat a curt termini d’aquesta dissolució dels principis en nom del pragmatisme és l’autoconstitució com a pal de paller, metàfora d’una elasticitat ideològica que tot ho aprofita i que, més que un programa, és una crida a l’agnosticisme. En aquest sentit, el catolicisme de Junqueras, com el montserratisme de Pujol, no és la disciplina espiritual que històricament ha sostingut els adalils de les lluites nacionals o pels drets civils, els Ghandi, King o Mandela, disciplina que potser no era pas tan retrògrada quan la recomanava Torras i Bages, com s’ha proclamat des del laïcisme.

A falta de la fe necessària en la pròpia causa –raó última de la lluita fratricida per les despulles de l’autonomia–, els partits es prostren davant els ídols del dia. Mancats d’idees per a encarar el futur i d’una convicció a prova d’exilis i presons, s’emparen de totes les causes i totes les idees que passen volant, fent del pluralisme un dogma que no obliga a res. Convertit en calaix de sastre del pensament polític, el pluralisme esdevé un subterfugi per la manca de compromís amb cap canvi real de les estructures de poder. Per exemple, llegim esparverats que de la idea democràtica de la meitat més un s’ha passat a la utopia inclusiva, que diu que la independència no és legítima si no la vol tothom. Així és com la manca d’ideologia vestida de multiculturalisme reforça l’elit, que obté diverses victòries d’una sola tirada: la degradació dels salaris amb la importació de mà d’obra eminentment explotable i la consegüent dissolució de la classe mitjana, que concentra el gruix de l’independentisme. I encara, amb la proletarització d’aquesta classe i l’eixamplament de la base dels desclassats s’enforteix el feixisme. L’elit hi guanya també la fractura de l’independentisme, atacant-lo en el front de la identitat amb l’estratègia de repetir incessantment les acusacions de racisme i ‘supremacisme’, a fi d’aïllar i afeblir l’única força ara com ara capaç de pertorbar el seu poder. En aquesta estratègia, els comuns hi fan un paper tant o més decisiu que Ciutadans, com s’ha comprovat amb l’explotació que han fet els mitjans unionistes dels moments de tensió a la plaça de Sant Jaume el 15 de juny, escridassades altrament comprensibles per allò que acabava de passar al Saló de Cent.

De l’independentisme majoritari aviat es podrà dir allò que dèiem dilluns passat de la progressia. Incapaç de mantenir el torcebraç amb l’estat després del 3 d’octubre de 2017, i havent malbaratat una segona oportunitat el 21 de desembre, ha intentat convertir en pàries els exiliats que, per bé o per mal, eren els artífexs possibles de la revolta després de l’aplicació del 155. Sucumbint a la por, i en conseqüència a l’oportunisme, l’independentisme institucional bascula impúdicament cap a la conformitat amb els designis de l’estat, complint les condicions necessàries per algun dia seguir la petja de l’autonomisme i ser escombrat per la història. Només és qüestió de temps, i tot i que el temps és molt avar en política, no ho és prou per a dissuadir els ambiciosos. Però aquests en el pecat ja duen la penitència, perquè, atacant el radicalisme que representa l’honestedat dels principis davant la corrupció dels mitjans, maten la consciència que els assenyalava el nord. Quan hagin acumulat prou mostres de subjecció al poder i buidat de contingut el seu missatge, es trobaran, ells també, que ja no tenen res més a dir.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/erc-mig-bri-esperanca-opinio-joan-ramon-resina/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Que l'autodeterminació no ens impedeixi veure els arbres | Jordi Barbeta

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Barbeta

En un acte recent de la patronal Pimec, el president de la Generalitat, Quim Torra, va demanar als empresaris que donin suport a l’autodeterminació. “Us demano a tots els empresaris que estigueu sempre al costat dels drets humans, polítics i del dret d’autodeterminació de Catalunya”, va dir el president. La victòria de les candidatures anomenades Eines de País en les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona ha de servir, segons alguns promotors, per transformar la institució en un instrument de lluita per l’autodeterminació. Per la seva banda, l’Assemblea Nacional Catalana ha endegat una iniciativa que sota el títol "Consum estratègic” planteja, segons diu la seva web, “un conjunt de propostes que tenen com a únic objectiu donar efectivitat real a la proclamació de la República catalana”.

L’autodeterminació és un objectiu polític que mai no caurà del cel. Efectivament, requereix una mobilització constant per aconseguir una massa crítica partidària suficient i unes condicions objectives que la facin viable, i això només ho farà possible una estratègia dirigida a sumar voluntats, no pas a restar-ne. Segons com, centrant-ho tot en l’objectiu final, es corre el risc d’amagar els arguments que ho justifiquen i les iniciatives que ho acosten i de desviar l’atenció de batalles concretes que necessàriament s’han d’afrontar sense esperar l’objectiu final.

De fet, el mateix president Torra ho posava de manifest en el seu discurs a l’acte de Pimec: “Voldríem poder regular l’electricitat i el preu de la llum, voldríem gestionar els nostres ports i aeroports, acabar amb el dèficit fiscal, tenir les infraestructures que aquest país necessita i un corredor mediterrani...”

Des de la perspectiva sobiranista, convé que els empresaris que no són sobiranistes també juguin a favor de la competitivitat del país i potser en la mesura que se’n adonin que l’Estat adopta una actitud hostil que perjudica els seus interessos acabaran abraçant la causa sobiranista. Ara, si d’entrada es fia tot a l’autodeterminació, sembla que no es resoldrà cap problema fins que no arribi. Igualment, si s’identifica com quelcom inseparable a l’autodeterminació la denúncia del caos de rodalies, per posar un exemple, es parlarà molt d’autodeterminació i poc de trens i dels desastres ferroviaris, amb la qual cosa quedarà relegada la urgència de millorar el servei. I, a  més, els perjudicats usuaris de la línea Barcelona-Puigcerdà que no siguin sobiranistes, si ho veuen com un combat polític monopolitzat pel sobiranisme, es desentendran de la batalla.

L’autodeterminació és una reivindicació política d’uns quants, mentre que resoldre els problemes de rodalies, dels ports i els aeroports i programar les infraestructures són qüestions que afecten tothom. Són batalles que no poden esperar, que s’han de lliurar simultàniament a qualsevol reivindicació

El mateix es pot dir del Govern de la Generalitat. S’ha instal·lat en l’opinió pública i ja és una constant en els programes d’humor de la ràdio i la televisió la idea que el Govern no fa res, la qual cosa segur que és certa en alguns casos. Aquesta idea ambé resulta injusta per a la feina que fan alguns consellers i que queda absolutament ignorada, tapada mediàticament per la omnipresència del debat únic. El conseller d’Interior, Miquel Buch, em reivindicava no fa gaire que en un any ha resolt quatre assumptes clau: Ha tancat un acord laboral amb els bombers, ha convocat 250 noves places, ha convocat també una nova lleva de 750 Mossos d’Esquadra i ha desencallat la incorporació de  la policia catalana al Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organtizat (CITCO). El conseller Puigneró intenta —en va— que algú entengui i valori la transcendència de l’Estratègia Blockchain de Catalunya, una iniciativa tecnològica innovadora, que difícilment s’obrirà pas mediàtic, ja que resulta molt fàcil donar voltes a l’autodeterminació.

Cada institució té el seu paper, però el Govern prioritàriament ha de governar i la Cambra de Comerç ha de centrar-se en obrir mercats i promocionar empreses. La reivindicació estrictament política correspon als partits i a les entitats de la societat civil que s’organitzin.

L’autodeterminació és una reivindicació política d’uns quants, mentre que resoldre els problemes de rodalies, incrementar la competitivitat dels ports i els aeroports i programar les infraestructures necessàries per a les properes generacions són qüestions que afecten tothom. I són batalles que no poden esperar, que s’han de lliurar simultàniament a qualsevol reivindicació. No es tracta de guanyar l’autodeterminació perquè ens resolgui els problemes, sinó al revés. En la mesura que el país progressi, funcioni millor, l’empoderament i l’autoestima col.lectiva acostaran l’autodeterminació, i si no, com a mínim haurem aconseguit que els trens arribin a l’hora, que no és poc.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-barbeta-autodeterminacio-no-impedeixi-veure-arbres_397267_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

A Marchena li cou l'informe de l'ONU | José Antich

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

José Antich 

Fa uns anys, tant al Congrés dels Diputats com al Parlament de Catalunya, hi solia haver un instrument legislatiu que feia una mica de calaix de sastre de lleis o iniciatives que eren de mal encaixar, però que calia aprovar encara que fos per la porta del darrere. Era la llei d'acompanyament dels pressupostos i per aquesta via s'hi colaven coses realment transcendents pràcticament sense un debat profund. Quan he llegit aquest divendres la interlocutòria del jutge Manuel Marchena, per la qual el Tribunal Suprem denegava la llibertat provisional dels presos polítics empresonats a Soto del Real, i de Carme Forcadell i Dolors Bassa a Alcalá Meco, el que més crida l'atenció no és l'enèsima privació de llibertat sinó com el magistrat destil·la irritació per l'informe del grup de treball de Nacions Unides sobre Detencions Arbitràries que demanava la immediata llibertat de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Oriol Junqueras.

De fet, com passa amb tots els pronunciaments que arriben des de l'estranger, el recorregut sempre és el mateix. Primer, es menysté de la forma més descarnada possible: no són ningú, no tenen cap mena de prestigi, s'han deixat intoxicar per les mentides de l'independentisme català... I, al final, sempre s'acaba al mateix lloc: traient l'artilleria més gran possible disponible per desactivar el que sens dubte és un cop sec i contundent dels que fa molt mal. L'informe de l'ONU, en síntesi, ha estat això i les conseqüències ja es comencen a veure. Al Suprem no li serveix de gaire o gens, més enllà del sempre reconfortant consum intern, considerar que a l'informe de l'ONU hi ha afirmacions extravagants o mancades de tota lògica o que, en un altre moment, determinades anàlisis siguin considerades una insídia contra el tribunal. També que més endavant, l'ONU assenyali davant de la inexistència de violència que el que el Suprem pretén és coaccionar-los per les seves opinions polítiques.

Marchena no dona arguments davant de les acusacions, sinó que només fa una defensa genèrica del sistema judicial espanyol. L'Observatori del Sistema Penal i Drets Humans ja ha acusat al Suprem de mentir en els seus arguments contra el dictamen del l'ONU. I l'advocat Ben Emmerson ha anunciat pròximament un segon informe del grup de treball de detencions arbitràries que farà referència a Joaquim Forn, Josep Rull, Raül Romeva i Dolors Bassa i la seva detenció il·legal. Segons la seva opinió, sortirà aviat.

Massa fronts per a un Tribunal Suprem atrinxerat en la seva veritat i que des que va acabar el judici els únics missatges que se'n filtren són els d'una sentència dura que sigui exemplaritzant. Tot això, a més, en un moment en què l'Estat espanyol té per davant una prova internacional d'enorme calat com és si Carles Puigdemont i Toni Comín seran finalment eurodiputats el proper 2 de juliol i podran accedir al Parlament d'Estrasburg. Les barbaritats fetes per les autoritats espanyoles en no incloure els noms de Puigdemont, Comín i Junqueras com a eurodiputats, encara que els seus noms es van publicar al BOE com a electes, té per davant una batalla transcendent jurídicament i políticament parlant. I amb un resultat molt incert.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/editorial/antich-marchena-cou-informe-onu_397126_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial