Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimarts, 30 de gener del 2018

On som? | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

'No hi ha cap camí possible que no passe per fer efectiu tan ràpid com siga possible el trencament amb l’estat i amb els seus mecanismes pervertits de poder'



L’esperpèntica decisió d’ahir del Tribunal Constitucional espanyol ha mogut el tauler. De fet ha mogut les dues bandes del tauler on estem jugant des del setembre la partida política més brutal de la nostra vida. Ens l’hem de mirar amb calma, doncs, per a intentar veure de nou on som, un exercici molt arriscat quan han passat tan poques hores però que intentaré fer amb la voluntat d’ajudar a la reflexió, segurament avui més necessària que mai.

Comencem per la seua banda, perquè de fet és on les coses s’han mogut més. Ahir el Constitucional va fer un frau de llei i va portar la descomposició de l’estat uns metres més enllà. És difícil saber si el va fer volent o si el va fer sense adonar-se del que estava fent, en l’afany per intentar fugir de la trampa on el PP l’havia posat. El resultat, però, és el mateix. La seua funció constitucional ahir era només la d’admetre o no un recurs presentat pel govern espanyol —tenint en compte que el Consell d’Estat i els mateixos lletrats del Constitucional havien recomanat no admetre’l. La funció constitucional, però, no la va complir i en canvi es va creure amb el dret d’arrambar amb estrèpit els fonaments més elementals de la democràcia, alterant ni més ni menys que la base de la representació popular a través del règim parlamentari. Em diuen que a Estrasburg el president del TC va preguntar alarmat, divendres, què podia passar-los, a ells com a persones, si seguien per aquest camí. Va preguntar quin risc corrien. Qui pregunta ja respon: el corren i molt alt, a Estrasburg i a Madrid mateix. Perquè ahir van violar diverses vegades la seua pròpia constitució, per exemple adoptant mesures cautelars d’ofici, per tant sense que ningú les haja demanat, una actuació que cal recordar que està expressament prohibida en l’article 721 de la Llei d’Enjudiciament Civil i de manera implícita en l’article 24.1 de la Constitució espanyola.

Ja no vé d’aquí, és clar. Ja no vé d’aquí en un estat, l’espanyol, on ja és indiscutible que la llei no emana dels parlaments, com correspondria a una democràcia. Els tecnicismes jurídics s’acumulen sobradament davant una decisió que ha deixat perplexos juristes gens sospitosos de connivència amb l’independentisme —ahir en una piulada Joaquín Urias, un ex-lletrat del propi Constitucional va dir que els magistrat s’havien tornat, literal, ‘bojos’. I és així. El cicle polític iniciat amb la proclamació de la república el 27 d’octubre i centrat en la victòria electoral del 21D ha fet embogir el govern espanyol i la màquina de poder de l’estat que davant la perspectiva de veure el president Puigdemont retornat al seu lloc ha perdut del tot i finalment les formes. En síntesi ahir el Constitucional va canviar les regles del sistema, de fet el va ensorrar, i va decidir que si Puigdemont vol ser ratificat dimarts abans s’ha de lliurar al jutge.

On queda, amb això, la democràcia? Morta i cadàver. Al Principat el parlament ja no serveix de res i a partir d’ara votar tampoc no és ja garantia de res. Ens regeix un estatut, el que ells mateixos van retallar el 2010, que no és el que va aprovar el parlament de Catalunya per 120 vots a favor i els 15 del PP en contra —i ho dic això mirant a aquells que encara volen fer-nos creure que és un problema de percentatges. Les institucions catalanes estan segrestades per un cop d’estat que es va fer dient, però era mentida, que s’aplicava el 155. I ara, per acabar-ho de rematar, l’estat profund es mobilitza per a impedir fins i tot que la voluntat popular expressada en les urnes es puga visualitzar en el parlament. La política de fermesa nascuda del vot popular el 21D, expressada pel govern català i especialment pel president Puigdemont i sancionada al parlament amb la unitat de les forces republicanes ha aconseguit col·lapsar així les institucions de poder espanyoles. En el món occidental la legitimitat d’un estat es sustenta sobre l’acord i la aquiescència dels seus ciutadans. I això reclama que les arbitrarietats pròpies d’una dictadura o no existisquen o no siguen visibles. La revolució catalana, però, les ha tret totes a la llum i això fa el projecte espanyol per a Catalunya simplement inviable. Només és una qüestió de temps.

Temps que ho serà poc o molt depenent del que passe a l’altra banda del tauler, ací on es juguen les peces independentistes. Perquè la decisió del govern espanyol i el Tribunal Constitucional és d’aquelles que pot ser resposta de moltes maneres i que reclama molta atenció abans de moure fitxa, ja que és una oportunitat d’escac i mat.

Per una banda cal pensar què és prioritari. És prioritari investir el president Puigdemont a qualsevol preu o cal buscar fórmules alternatives que preserven la legitimitat sense bloquejar les institucions, ara que ja s’ha aconseguit descarar completament el règim i és evident què i qui obstaculitza l’exercici democràtic? I encara: cal concentrar-se primer a accelerar encara més la descomposició del contrincant o cal córrer immediatament a fer efectiva la república? O potser es poden fer les dues coses al mateix temps?

En les pròximes hores estic segur que els tres partits independentistes arribaran a acords importants sobre el que cal fer dimarts i sobre el que cal fer a partir de dimarts. Contra el que podria aparentar la decisió del Constitucional no tanca cap porta en realitat. Perquè tots sabem que la implementació de la república no depèn ja del parlament sinó que s’ha de basar en tres capes igual d’importants i que necessitem que treballen el màxim de coordinades —el govern autonòmic, el govern en l’exili de la república i a la base de tot la mobilització permanent dels dos milions. I les institucions espanyoles tenen el problema greu que ja només poden interlocutar amb una d’elles i com es va veure ahir gairebé ni això.

El que cal, per tant, és activar d’una vegada el treball conjunt de les tres capes mentre seguim fent el que s’ha fet tant bé aquests darrers mesos, que és fer descarrilar cada cop més el govern espanyol. Veurem el president Puigdemont, el govern de coalició entre Junts per Catalunya i Esquerra i la majoria parlamentària que tots dos formen amb la CUP quina proposta concreta fan. Però després del que va passar ahir crec que no li quedarà ja cap dubte a ningú en que no hi ha cap camí possible que no passe per fer efectiu tan ràpid com siga possible el trencament amb l’estat i amb els seus mecanismes pervertits de poder. I que això significa, concretament i pel que fa a dimarts, que les institucions autonòmiques cal entendre-les com un instrument i només cal fer-les servir per a dotar de contingut aquesta república catalana que avui té de capital Brussel·les.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 27 de gener del 2018

La lliçó Puigdemont | Eduard Voltas

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

"És molt diferent retrocedir havent renunciat a defensar les posicions, que fer-ho havent defensat fins l’últim alè cadascuna de les trinxeres abandonades"

Resultat d'imatges de puigdemont


I heus aquí com un home sol pot fer escac a l’estat. Milers de policies mobilitzats escorcollant maleters i clavegueres, càmeres de televisió en tots els punts fronterers, guàrdies civils vigilant aeròdroms, el Rei en mode pànic davant la perspectiva d’haver de firmar el decret de nomenament, i tot un govern provocant un escàndol amb la impugnació preventiva del ple, exposant-se a una reprimenda del consell d’estat (i a querelles per prevaricació), i posant el Tribunal Constitucional entre l’espasa de la unitat d’Espanya i la paret del frau de llei. Si això no és una crisi d’estat, s’hi assembla molt i té nom, com els huracans: Puigdemont.

El que ha fet el President a l’exili és per pensar-hi. Quan la prudència més elemental i probablement també la intel·ligència estratègica aconsellaven a l’independentisme un replegament tàctic per agafar aire, recuperar el govern i repensar els camins cap a la victòria (un diagnòstic, aquest, compartit per les direccions d’ERC, el PDECat, ANC i Omnium), ell i el petit nucli dels independents de Junts per Catalunya van decidir plantar-se a defensar la primera trinxera, la que queda més a prop de les línies enemigues. I ho han fet amb un argument que combina radicalitat democràtica i sentit de la dignitat: “el vot dels ciutadans és sagrat, si ara abaixem el cap en això, l’acabarem abaixant en tot, i aleshores haurem perdut”. La força moral i política d’aquest plantejament, combinada amb l’audàcia del viatge a Dinamarca i el creixent histerisme de l’aparell estatal, ha actuat com un electroxoc en la base social del sobiranisme. Les crides al replegament tàctic no són escoltades, i la gent sembla haver decidit que cal anar a defensar amb Puigdemont la primera trinxera. De vegades la dignitat és més encomanadissa que la por.

Acabi com acabi aquest pols per la investidura, la lliçó ja està donada i formarà part del patrimoni moral i polític de l’independentisme català. És molt diferent retrocedir havent renunciat a defensar les posicions, que fer-ho havent defensat fins l’últim alè cadascuna de les trinxeres abandonades. I no està escrit enlloc que en totes les trinxeres la batalla l’acabi guanyant l’estat. L’1 d’octubre es va veure que era vulnerable. I aquests dies tothom, no només els independentistes, li està tornant a veure les costures. La lliçó Puigdemont mereix ser tinguda en compte.

Font: El Món | La lliçó Puigdemont

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Oi que no ens farem mal?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

EMPAR MOLINER Escriptora 


El PSOE (sigles de Partit Socialista Obrer Espanyol, per als desmemoriats) ha impedit la compareixença del ministre Zoido per donar explicacions sobre els vincles del CNI amb el cervell dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils d’aquest estiu. Després que els Mossos desarticulessin el comando, vam saber que l’inductor del crim, imam de Ripoll, havia “treballat” per a ells. Si treballava per al CNI, què hi feia? Tenint en compte que no hem sabut mai més res dels morts, ni dels familiars dels morts, ni dels ferits (no n’hem vist ni un per la tele) i que el que va passar sembla que s’hagi esborrat de la memòria de tothom, valdria la pena saber si les aigües són tèrboles només perquè ha plogut o bé perquè a dins hi ha brutícia. Si el ministre no vol parlar i els de l’oposició l’ajuden, què amaguen?
Seria plausible que el ministre no donés explicacions si hagués estat la policia espanyola qui hagués desarticulat el comando. Però van ser els Mossos, potser contra tot pronòstic, cosa que va fer que, internacionalment, es digués que Catalunya “havia actuat ja com un estat”. La manifestació, amb el rei al capdavant suportant xiulets, no va ser segurament el que algú havia imaginat. No va ser un (en aquells moments necessari) clam a la unitat d’Espanya. La gent posava roses als cotxes dels Mossos. Avui un dels dos màxims responsables de la desarticulació d’aquell comando és a la presó; l’altre, degradat.
Que Zoido no comparegui gràcies al PSOE fa pensar en una sospitosa operació d’estat. Algú podria dir: “És que el PSOE té vergonyes a amagar, amb el GAL”, però no és cert. No se n’amaguen gens i no hi ha ningú que se n’horroritzi. Ara podríem demanar la compareixença del PSOE perquè ens donessin explicacions pel fet d’impedir que Zoido donés explicacions. “Per què?”, podríem preguntar-los. Però llavors el PP ho impediria. Això és l’Estat.
Font: Oi que no ens farem mal? (Empar Moliner) https://www.ara.cat/opinio/Oi-que-no-farem-mal_0_1949805019.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 26 de gener del 2018

"No vam votar bé": l'actualitat en 9 tuits

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'operatiu del ministre Zoido per evitar que Puigdemont entri d'amagat al país, a debat a la xarxa

ARA Barcelona

Agents de la Policia Nacional vigilant el Parlament / Francesc Melcion
Agents de la Policia Nacional vigilant el Parlament / Francesc Melcion
1. Carme Forcadell, diputada al Parlament (ERC)

2. Toni Soler, periodista
3. Bea Talegón, directora d’opinió de ‘Diario 16’ i advocada

4. Pablo Maza Molina, periodista

5. Julià de Jòdar Muñoz, escriptor i exdiputat al Parlament (CUP)

6. Blanca Llum Vidal, escriptora i filòloga

7. Sílvia Soler, tuitaire

8. Ramon Pardina, escriptor i guionista

9. Chantal Català, advocada i doctora en dret

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 25 de gener del 2018

Rumb cap a la col·lisió | Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Despleguen policies per les fronteres com si Puigdemont fos el nou maquis, posen furgonetes a vigilar el parlament, amenacen el president de la cambra amb multes, amb la presó si cal, i eleven el to dels adjectius»



Val més que ho tinguem tots clar: anem en direcció a la col·lisió. És difícil de pensar res més, ara ja, quan es fa evident que la façana presumptament democràtica que el bloc del 155 havia mirat de bastir per amagar el colp d’estat va caient amb estrèpit. A mesura que s’acosta la ratificació del president Puigdemont i ells veuen amb impotència que no poden impedir-la. No hi haurà manera, per tant, d’aguantar les volgudes aparences i l’espanyolisme haurà de retratar-se en l’autoritarisme, que és –i ha estat– el seu darrer recurs. Si vol canviar el rumb de les coses, l’estat espanyol haurà de fer un nou primer d’octubre. Cosa que, a hores d’ara, crec que ja sap i que viu amb un nerviosisme particular. Perquè ells són ben conscients que el primer d’octubre és quan van perdre. Clarament.

Els partits monàrquics es van il·lusionar pensant que amb el 155 aconseguirien aturar el procés cap a la independència i ara es troben sorpresos i atrapats en el seu joc. Es van creure que l’independentisme no acceptaria l’envit d’unes eleccions il·legals i que, si ho feia, no les guanyaria de cap manera i, encara menys, que les guanyaria Puigdemont. I no tan sols no ho han aconseguit, sinó que les coses s’han complicat sobre manera. Perquè ara el govern espanyol, a més de tot el que ja havia d’explicar abans, encara haurà de donar raó de fets més difícils d’entendre, especialment de l’intent tirànic d’anul·lar el resultat electoral als despatxos.

Anem en direcció a la col·lisió, doncs. Inevitablement. Ells van confiar que la unitat independentista es trencaria i que això evitaria la investidura, la ratificació, del president. Es van inventar tot de teories peregrines sobre la impossibilitat legal d’investir-lo, pensant que, d’aquesta manera, la por faria de franc la feina de les porres. Però ara, impotents enfront de la realitat que es resisteixen a veure, ja ens anuncien que tornaran al xou parlamentari dels crits, les estripades, les banderes deixades sobre els escons i l’abandó de l’hemicicle. L’aparença democràtica s’ha acabat, se’ls ha esgotat, perquè el republicanisme s’ha imposat al colp d’estat, a les amenaces i a la por. La República va derrotar el colp d’estat el 21-D i des d’aquell dia no han aconseguit ni un sol dels seus objectius.

I és per això que ara ja despleguen policies per les fronteres com si Puigdemont fos el nou maquis, posen furgonetes a vigilar el parlament, amenacen el president de la cambra amb multes, amb la presó si cal, i eleven el to dels adjectius, dels epítets, tornen a mostrar-se agressius pel carrer. Ells estan convençuts que el 27 d’octubre, després de la proclamació de la independència, als republicans ens va vèncer la por de les coses desconegudes. O la por, simplement. I per això posen rumb cap a la col·lisió, confiats que la història es repetirà i que, violant la seua constitució, en tindran prou per a aturar els nostres avenços. Però si jo fos ells, no n’estaria tan segur, aquesta vegada. Que el republicanisme en va aprendre molt, dels fets de l’octubre, i gràcies a aquests fets, malgrat tot, es va fer més fort que mai. Prepareu-vos: anem cap a la col·lisió.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 23 de gener del 2018

Quina autoritat moral li queda, a Europa? | Barnils

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Crònica de l'acte de Carles Puigdemont a la Universitat de Copenhaguen


Andreu Barnils

‘Saps què passa aquí, a Dinamarca? Que la gent compleix les normes. No les vulnera ningú. I el Tribunal Constitucional no és gens polititzat. I allò que diu s’accepta. I punt. Per això quan veuen que els catalans incompleixen la llei i no fan cas del Tribunal Constitucional, els danesos no hi fan bona cara, no. No ho veuen clar. Tot just ara comencen a entendre que el seu Tribunal Constitucional i el nostre no tenen res a veure. I que la seva democràcia i la nostra, tampoc.’ Són paraules d’un estudiant català que fa anys que està a Dinamarca, casat amb una danesa, i que ha assistit al debat entre Carles Puigdemont i professors del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat de Copenhaguen. I que en surt prou content, de com ha anat.

Aquestes paraules lliguen perfectament amb les que els estudiants danesos han explicat al cronista. Els danesos troben horrorós que hi hagi polítics catalans empresonats, però no acaben d’estar prou convençuts del moviment independentista. Aquest és l’ambient, doncs, que s’ha trobat el mediàtic president català: simpatia barrejada amb escepticisme, una sala plena –no, pleníssima– i molta premsa. Premsa que alguns estudiants han fet callar si s’atrevia a fer connexions en directe des de la sala.

Puigdemont, en la intervenció inicial, ha mirat de ficar-se alguns estudiants a la butxaca. I, tot i gastar un anglès que no arriba a la fluïdesa que té en francès, ha aconseguit l’objectiu en alguns moments. Per exemple, quan els ha explicat que Catalunya voldria ser la Dinamarca del sud perquè els catalans se senten els més nòrdics del sud, de la mateixa manera que els danesos se senten els més mediterranis del nord. O quan ha atacat amb contundència la violència i la repressió de la banda espanyola. Aquí Puigdemont notava empatia. Però no sempre ha estat així.

L’acte, de dues hores de durada, ha viscut els moments més intensos amb l’intercanvi de preguntes entre la professora de ciències polítiques Marlene Wind i el president català. ‘Ja ens havien avisat que Wind era molt unionista’, diuen alguns dels catalans coneixedors de les entranyes de l’acte. De fet, per a alguns catalans assistents a la sala, les preguntes de Wind han arribat a ser ofensives. Però el resultat final ha estat agradable per als oients, que han vist un debat viu –si es vol, dur– entre dues concepcions. Un debat que la professora ha començat així: ‘Porteu bolígraf, president?, perquè haureu d’apuntar les meves preguntes.’ I a partir d’aquí, Wind ha queixalat:

‘La democràcia només són referèndums, o també respectar la llei i les constitucions? Al referèndum, només va votar el 43%. Això no té impacte en la legitimitat del vot? No diríeu que els unionistes no són prou escoltats? Amb una majoria tan estreta a favor de la independència, n’hi ha prou? Senyor Puigdemont, no heu polaritzat molt la societat? Quina pressa hi ha per a arribar a la independència? Que us voleu treure els pobres del damunt? La vostra opció és la balcanització d’Espanya? Sé que provoco, però per això sóc ací. El castellà s’ensenya a les escoles? Voleu tenir dos-cents estats tots nets ètnicament, a Europa?’

Puigdemont no s’hi ha abraonat, no ha cridat i ha arrencat les rialles de l’audiència amb la primera resposta. ‘Senyora Wind, només de començar heu dit que sou experta en la UE i no en afers interns espanyols. He de donar-vos la raó.’ I durant uns llargs minuts ha hagut de desmuntar les preguntes provocatives de la professora. Però si les de Wind han estat incisives, les de Puigdemont també. I ell les ha adreçades no únicament a l’audiència: ‘Per què la UE tracta diferentment els països grans i els petits? Per què hi ha aquesta doble moral? I com és que tracten Polònia i Espanya de maneres tan diferents? Perquè Rajoy és del PP europeu? Per això? Voleu dir que la família política és més important que respectar els drets fonamentals? Què passarà a Europa si no es defensen els seus drets? Després d’això que ha passat a Catalunya, quina autoritat moral li queda, a Europa? Després de veure com els rivals són empresonats, què queda?’

Per completar el quadre, només falten les preguntes del cronista. Perquè, a veure: quin és l’objectiu de l’acte d’avui, exactament? Per què viatjar a Dinamarca? Ara un acte acadèmic? O ens trobem amb un teatre que amaga política i només política? Es vol demostrar que la justícia espanyola no passa el test europeu? Ara Puigdemont viatjarà per tot el continent? O hi havia unes altres necessitats? Quines? Un periodista, sabent quin peu calça la fiscalia espanyola, que envia gent a la presó, ha de voler explicar-ho tot? O val més que es limiti a explicar l’acte acadèmic, i avall va? I, en el fons, voleu dir que no n’hi ha una i prou de pregunta? Com és que tenim el president a l’exili i els consellers a la presó? En quin món vivim?

Font: Font: ‘Quina autoritat moral li queda, a Europa?’ | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial 

dilluns, 22 de gener del 2018

Eduard Voltas: "Hi ha una altra manera d’aconseguir la victòria de l’independentisme"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista a l'editor i columnista sobre els objectius que s'ha de fixar l'independentisme en aquesta nova etapa

L'editor i columnista Eduard Voltas (Fotografia d'Albert Salamé).
Pere Cardús | Fotografies d’Albert Salamé.

Demanem a Eduard Voltas de fer una entrevista per a parlar del moment convuls, difícil i incert de l’independentisme, encara baldat pel cop del 155. Les eleccions del 21 de desembre han donat un baló d’oxigen que ha de permetre de continuar avançant. Voltas, editor i columnista, acostuma a posar el dit a la nafra i a cercar el punt de reflexió constructiu sense ser complaent. Ens respon dient que no ho veu clar. Que hi ha moltes més preguntes que no respostes en aquest moment. I que cal pensar molt per trobar un desllorigador a tot plegat. Li demanem d’explicar precisament això. De fer una conversa que no pretengui fixar veritats ni donar lliçons de res. I ens concedeix una entrevista plena d’idees que poden contribuir a la reflexió col·lectiva que cal. Som-hi.

—Estem bé o malament?
—Estem empatats. És un empat, però un resultat que classifica l’adversari. És un empat perquè és cert que l’estat espanyol no ha aconseguit els seus objectius immediats. Pretenia guanyar les eleccions, sembrar la derrota a les files de l’independentisme i aconseguir un govern unionista a Catalunya. Des d’aquest punt de vista, ells han perdut. Però també és cert que l’objectiu de l’independentisme és aconseguir la independència. I en aquest primer assalt a la fortalesa, no ho ha aconseguit. Per tant, som en un empat. El seu objectiu és mantenir la unitat d’Espanya i l’aportació productiva i fiscal dels catalans. I això, de moment, ho tenen. L’estat es pot prendre el luxe d’allargar l’empat indefinidament. I, en canvi, qui té l’obligació de desempatar és l’independentisme. Per tant, té l’obligació de pensar noves estratègies per desempatar.

—L’increment de la virulència del conflicte no ha fet perdre suport a la independència. Això és una bona notícia. És un empat amb petites victòries?
—Sí. I són victòries sorprenents. S’han trencat els motlles de situacions d’altres moments històrics i d’altres països on la repressió i la por empetiteixen els moviments reivindicatius. En aquest cas, com més clars han estat els costos de la independència i com més dolorós ha estat el càstig, més vots i més suport ha tingut el projecte polític. L’independentisme ja fa temps que trenca motlles. Ho ha fet amb els milions de persones al carrer sense cap símptoma de desmobilització i sense cap incident. Són coses que no passen enlloc del món. La duresa i l’agudització dels costos no han fet minvar el moviment sinó que l’han reforçat. No som aquell poble poruc o espantadís que algú havia volgut fer creure. El poble ha demostrat una valentia espectacular.

—Una valentia que no va evitar que en un moment determinat quedés tot penjat…
—Això ho va decidir la direcció política del moviment. Aquell cap de setmana del 27 d’octubre hi havia centenars de milers de persones esperant instruccions i completament disposades a una estratègia de desobediència civil i defensa pacífica però contundent de la República proclamada. No hi va haver una direcció política que volgués activar aquesta defensa. Allò que va passar, tots plegats ho hem aparcat perquè hi havia una altra urgència, que era derrotar el 155. Cosa que encara no s’ha acabat perquè caldrà veure si s’aconsegueix fer una investidura i formar govern. Caldrà veure si es pot tornar a agafar el timó del vaixell per molt intervingut que estigui. Si es pot reprendre el timó i el rumb, caldrà poder dedicar un temps a revisar què va passar aquell cap de setmana. No pas amb voluntat de cercar culpables ni per acusar ningú, sinó per aprendre de l’experiència.

—Per extreure’n bones lliçons?
—Exacte. També és cert que les direccions polítiques són un reflex dels moviments socials que els donen suport. És molt estrany tenir una direcció que no ho sigui. Tendeixo a pensar que qualsevol altra direcció política que hi hagués hagut en aquest moment històric diferent de Puigdemont, Junqueras, Alcoberro i Mauri, hauria actuat de la mateixa manera.

—És un empat amb un partit de tornada aviat o és un empat que ens classifica per una nova lliga que encara s’ha de disputar?
—Si la victòria de l’independentisme s’ha de produir per la mateixa acció política dels independentistes, és probable que l’empat no es resolgui aviat. Si s’ha de produir per la força de l’independentisme i la seva acció política, és possible que no sigui immediat. En canvi, hi ha una altra manera d’aconseguir la victòria. És l’esfondrament de l’adversari. Que el projecte de l’estat espanyol es faci inviable. L’estat espanyol té unes quantes crisis obertes damunt la taula.

—No tan sols la crisi catalana…
—Exacte. I poden dur-lo a dificultats molt greus i que podrien precipitar un final del procés inesperat. I més ràpid d’allò que ens diu el sentit comú. El dia abans de caure el Mur de Berlín, ningú –i ningú vol dir ningú– podia imaginar que el mur hauria caigut l’endemà. Tenia l’aparença d’una gran fortalesa. I allò que hi havia era una gran fragilitat. Tan sols calia que hi anés algú amb un martell i comencés a picar. I tota aquella fortalesa es va ensorrar en una nit. La fortalesa de l’estat espanyol, és real o és aparent? Això no se sap mai fins que no agafes el martell i comences a picar. I aquell cap de setmana d’octubre es va renunciar a prendre el martell i picar.

—Té sentit pensar en un retorn de Puigdemont després de la investidura i plantar la resistència que no es fa fer aleshores?
—Bé, és que jo no veig que la direcció política estigui disposada a fer-ho. Una de les conseqüències que ha tingut la manera com han anat les coses és que amb el vot popular hem ratificat els mateixos dirigents que van decidir actuar d’aquella manera. Per tant, els mateixos dirigents davant d’una situació semblant actuaran igual. No hi ha cap motiu per pensar que ara ho farien diferent. No crec que hagi canviat res. Quan intento obrir el focus, allò que és important és adonar-se que ara ja tenim tota la informació. De què ha servit aquest primer assalt a la fortalesa, aquests set anys de procés des de la sentència del Constitucional? D’una cosa molt important. Ara ja tenim tota la informació. Res no ens pot agafar per sorpresa.

—A quina informació us referiu?
—Tenim tota la informació sobre l’estat espanyol i tota la informació sobre l’independentisme. Coneixem molt bé l’independentisme i coneixem molt bé l’estat espanyol. A tots ens agradaria jugar un partit net, a Wembley, una gespa impecable, regadeta d’abans-d’ahir, amb un àrbitre neutral, i onze contra onze. I ara ja sabem que el partit no serà mai així. No ho serà. Ens podem queixar, podem protestar, podem denunciar-ho. Però no farem que el partit sigui a Wembley amb una gespa impecable, un àrbitre neutral i onze contra onze. No serà així. El partit es juga en una gespa que fa dos anys que no la reguen, plou, l’àrbitre està comprat, el públic llença tota mena d’objectes als nostres jugadors, hi ha una part del públic que xiula i mira cap a una altra banda (Europa), i s’eliminen jugadors i se’ls envia a la banqueta. Haurem de jugar en aquest terreny de joc. I si es vol guanyar, s’ha de guanyar en aquest terreny. No hi ha més nassos. La reflexió que crec que encara no ha fet l’independentisme perquè la urgència era una altra – guanyar les eleccions, recuperar les institucions, etc.– és aquesta: com es fa la independència d’Espanya.

—I com es fa?
—Als independentistes catalans els ha tocat de fer la independència d’Espanya. No del Canadà, ni del Regne Unit… La independència s’ha de fer respecte a l’estat espanyol. En altres casos n’hi ha prou guanyant eleccions, aconseguir un referèndum i guanyar-lo amb un vot més del sí que del no. Però la cultura democràtica és diferent a Espanya. I la cosa no va per aquí. És cert que falta gent i falta suport. Clar que sí. Però el problema no és que l’adversari demani el 50% més 1 amb el seu cinisme insuportable. No és aquest. És l’independentisme qui necessita aquesta força. I si és el 55%, millor. I si és el 60% o el 65%, encara millor. És evident que cal convèncer i ser més. Però sobretot cal una cultura política diferent. Una cultura política més conscient dels riscs associats a fer la secessió d’un estat de la Unió Europea, membre de l’OTAN i que es diu ‘Reino de España’.

—Cal adoptar el llenguatge del poder? Cal tocar tecles del poder financer, del poder coercitiu…?
—Tocar tecles em sona massa a estructures d’estat. I diria que el discurs de les estructures d’estat ha quedat absolutament desarticulat. És evident que des d’una Generalitat autonòmica no es pot desplegar cap estructura real d’estat. L’estat ho boicotarà. Aquell famós programa informàtic Espriu ja deu ser al riu. Vull pensar que hem superat l’edat de la innocència. Els independentistes que ja ho érem els anys vuitanta havíem tastat quina mena d’estat era l’estat espanyol. Els que ja vam veure l’Operació Garzón, les tortures, l’actuació del GAL a Iparralde… havíem arribat a creure que el context europeu i la globalització impediria a l’estat espanyol de fer això que han fet. Ha estat com tornar a trobar un vell adversari. Si més no, pels de la meva generació, ha estat com dir ‘sí, són ells’.

—Encara hi són…
—Exacte. No han canviat. El context potser ha impedit alguna actuació encara més salvatge. Però han passat trenta anys i continua essent el mateix.

—Amb la diferència que ara és molta més la gent que no ho accepta.
—Sí. I que molta gent ha pres consciència de la mena d’adversari que hi ha al davant. En Toni Soler va fer un missatge a Twitter que potser ens hauríem de tatuar tots: ‘Mai més no podem començar una frase dient «Espanya no es pot permetre…» o «Europa no permetrà…»’. Ara ja sabem que Espanya es permetrà el que vulgui i Europa permetrà el que sigui. Això no és Wembley i la gespa no està regada.

—No hi haurà un desllorigador…
—Sí, el desllorigador és una força popular imparable i una direcció política alineada. I jo crec que han faltat les dues coses. La força popular que hi ha hagut ha estat brutal, però no imparable. Ens han parat, oi? I la direcció política va decidir frenar en un moment determinat. És curiós perquè veníem de l’1 d’octubre, que va ser un autèntic festival de coordinació executiva i emocional entre les institucions i el carrer. I vam pensar que tenien igual de ben preparat el 27 d’octubre que l’1. Els que havíem estat capaços de fer l’1 d’octubre havíem de tenir un pla per fer la independència. I va resultar que no n’hi havia. T’encares a un estat que té el monopoli de la força i que la fa servir sense cap mania. A partir d’ara caldrà fer les coses d’una manera diferent. Què hem après d’aquesta fase? No podem treure la conclusió que hi havia uns líders covards. Això seria mentida. Els líders són igual de covards o valents que el poble. En són un reflex. I és tot el moviment qui ha de fer la reflexió sobre què cal fer a partir d’ara.

—Us preocupa l’estat en què es troben les entitats que han organitzat la mobilització aquests anys?
—També s’han de repensar elles mateixes. Estan escapçades. I els lideratges que hi ha no sabem si són provisionals o definitius. Suposo que ningú no vol convertir-los en definitius perquè seria una manera d’acceptar que els dos Jordis seran a la presó molt de temps. Per tant, es manté una situació de provisionalitat que en algun moment s’haurà de resoldre.

—Algú va dir que amb els dos Jordis al carrer el 27 d’octubre no hauria anat com va anar…
—Jo no vull caure en el ‘què hauria passat si…’ A més, ara és molt fàcil dir coses d’aquestes. És molt fàcil dir que si haguéssim aprofitat l’impuls de l’1 d’octubre per convocar eleccions i anar a buscar una majoria aclaparadora… Sí, sí, però qui ho va proposar en aquell moment? A pilota passada tot és molt fàcil. A mi m’interessa el debat sobre què es pot fer ara. I l’únic que fa imparable l’independentisme és la força popular. Força coercitiva en el sentit clàssic no la tindrem. La fantasia dels Mossos… Això dels Mossos ja s’ha vist. Van arribar al seu límit el dia 1 d’octubre. Això és el màxim que pots esperar del cos de Mossos d’Esquadra. Perquè és el que és. És la policia autonòmica i judicial. No és un cos de voluntaris armats per defensar la República. No són milicians. Quan parlem de poder coercitiu, de què parlem? L’única coerció possible és la coerció democràtica. La d’una majoria molt àmplia de manera que el canvi es faci inevitable. Però si es pretén dibuixar aquest canvi en un full de ruta, amb dates i calendari, es tornarà a anar contra les roques.

—Per què ho dieu?
—El dia 1 i 3 d’octubre va ser quan l’estat estava més debilitat. Si Puigdemont aleshores hagués dit que ens han pegat, que és molt greu i que no s’ha pogut fer un referèndum amb condicions perquè s’ha impedit a la gent votar, i diu que vol que voti tothom en unes eleccions plebiscitàries i, si hi hagués el 50% +1 de vots independentistes, proclamaria la independència, què li hauria dit tothom? Que no complia, que era un traïdor, un botifler… que el full de ruta deia una altra cosa, que el referèndum era vinculant… No pot ser que la direcció política estigui constantment sotmesa la sospita que vol trair o desviar l’objectiu. I probablement, si en lloc de fer el que es va fer s’hagués fet això altre, estaríem bastant millor. Com a mínim, tindríem la iniciativa política. Per tant, jo sóc partidari de no dibuixar un full de ruta amb dates i fites. A partir d’ara, el full de ruta ha de ser l’actitud. Allò que és innegociable no és que tal dia farem tal cosa. Allò que no s’ha de negociar és l’actitud.

—I quina és?
—Anar a guanyar la independència per la via de convèncer el màxim de gent possible fins a fer-ho inevitable. I si no, aleshores hi ha l’estratègia del xoc democràtic. Que és l’estratègia d’anar a omplir les presons. Però jo, que no seria a qui tocaria anar a la presó, qui sóc per dir a dos mil regidors, vuit-cents alcaldes, setanta diputats i dotze membres del govern que es posin a desobeir de manera permanent i a buscar la zona de fricció amb el risc de ser encausats i empresonats? Qui sóc per dir que cal omplir les presons amb dues mil persones? Qui sóc jo per dir això? Aquesta seria l’estratègia del conflicte obert, democràtic, però permanent… No es liquida l’IVA, ni l’IRPF dels treballadors, les institucions deixen de cotitzar la seguretat social dels funcionaris a l’estat, desobediència absoluta, el rei persona non grata a tots els municipis… etc. I dues mil persones a la presó. És una estratègia. Però jo no hi aniré i no sóc ningú per dir que s’ha de fer així. L’independentisme no sap com fer la independència. Ho ha provat d’una manera. No ha sortit bé. Qui digui que sap com es fa la independència, menteix. No ho sap ningú. Mentre no ens il·luminem cal fer treball polític i recuperar la iniciativa. I, amb el resultat electoral, tens el mapa molt clar d’on has d’anar a convèncer gent.

—On?
—On has tret pitjors resultats. No vull assenyalar territoris. S’ha d’anar a treballar fort allà on s’ha tret els pitjors resultats. Com que en aquests llocs no seràs visible a través de les televisions, cal ser-hi físicament. Als barris no s’hi va; als barris s’hi és. Com pot ser que una força com Ciutadans sense articulació territorial, sense presència als barris i sense militants hagi tret els vots que ha tret? Perquè té el 80% del pastís televisiu al seu servei. Si no tens el 80% de les televisions al teu servei, quina altra manera que tens de visibilitzar-te als llocs on has tret mals resultats? Físicament. Ser-hi. Però és una feina tan complicada i tan dura que entenc que hi hagi gent que, per amagar la mandra, faci plantejaments més fàcils. Dreceres més radicals. Però no és més radical qui més crida sinó qui guanya.

—Si l’objectiu és ampliar la base, cal revisar la manera com l’independentisme s’ha relacionat amb el món dels comuns?
—Jo crec que l’1 d’octubre marca el camí de la resposta. L’1 d’octubre es va prescindir de la direcció dels comuns. Se’ls va intentar convèncer, evidentment, però no es va aturar res pel fet que la direcció dels comuns no pujava al carro. No es va aturar pas. I l’1 d’octubre va interpel·lar centenars de milers de votants dels comuns de les eleccions espanyoles. El projecte republicà ha de parlar més amb la gent i menys amb les direccions polítiques. L’agenda política de la direcció dels comuns és la seva. No faràs que la canviïn per la teva. La seva no és l’agenda de la ruptura republicana. És legítim que en tinguin una altra. S’ha de parlar directament amb els ciutadans. Amb tots. No només amb els votants dels comuns.

—També els de Ciutadans?
—Estic absolutament convençut que hi ha votants de Ciutadans del 21-D que d’aquí a dos anys poden ser votants republicans. N’estic completament segur. Entre més, perquè no penso que estiguem envoltats d’un milió d’espanyolistes, fatxes i sàdics que gaudeixen amb la presó de Junqueras i les hòsties de l’1 d’octubre. No ho penso. Crec que hi ha una part d’aquest vot que és un vot de censura de la manera com l’independentisme ha fet les coses. Bàsicament per una raó: ‘no podeu fer això perquè no teniu la majoria’. Hi ha una part del vot de Ciutadans que és identitari, espanyolista… i sàdic. És així. Però estic segur que hi ha una part de l’electorat seu que els vota per això. També una part de l’electorat del PSC. És una gent que desactivarà la seva oposició a la independència en el moment que l’independentisme pugui presentar una victòria electoral amb més del 50% dels vots.

—El 2014 vau escriure un llibre dirigit als indecisos. Encara en queden?
—La indecisió no és una fotografia estàtica. La prova és que fa deu anys hi havia dos-cents mil independentistes i ara n’hi ha dos milions. En aquell moment hi havia un milió vuit-cents mil indecisos? No. Estaven absolutament convençuts del seu vot autonomista i que les coses anaven bé i no calia plantejar-se la independència. En algun moment devien passar a ser indecisos i d’aquí a ser independentistes. Encara es pot generar molta indecisió entre el vot unionista.

—Aquesta seria una estratègia: generar indecisió a les files unionistes?
—És un estat previ a ser independentista. Efectivament. Ningú no passa del negre al blanc sense passar pel gris. Diuen que el canvi de vot d’un partit a un altre de molt diferent no es produeix automàticament. Que sempre es passa per l’abstenció o per un partit a mig camí abans de votar el partit contrari. Generar indecisos entre l’unionisme pot ser el títol d’una bona estratègia.

—Com es fa?
—Per una banda, l’acció de l’estat pot generar indecisos. Com que l’estat no té aturador i tothom té el seu límit de tolerància a la repressió, els indecisos poden començar a emergir entre el bloc unionista. I també el projecte republicà pot generar indecisió a les files unionistes. Aquest projecte s’ha d’explicar. Sóc partidari d’això que en diuen procés constituent. Jo en diria debat constituent. No el faria al parlament si no es va a l’estratègia dels dos mil presos. Si es va per aquí, alabat sia Déu, ens posem la manta al cap i avall. Però crec que la cosa no va per aquí. I per tant, faria un debat constituent molt potent amb la participació de centenars de milers de persones. Als barris, dibuixant república. Si no és encara una institució, la República ha d’estar als caps i als cors de la gent.

—La conclusió és que hem anat massa ràpid?
—No. Jo crec que no. Honestament, no crec que el problema hagi estat anar massa ràpid. Ha estat no haver identificat la mena d’adversari que l’independentisme tenia davant. No haver-lo identificat a temps. I no haver pres les decisions polítiques corresponents. No crec que hagi estat un problema de velocitat. Això és un procés històric. I hi ha moments de màxim conflicte, moments de distensió, més conflicte, etc. S’ha fet allò que calia des del punt de vista de la velocitat. Però l’independentisme es pensava que jugava contra una altra mena d’equip, a un camp molt diferent i amb un àrbitre neutral. Ho pensàvem o ens ho volíem creure. Aquest ha estat el gran error. I ha estat un error de la direcció política de l’independentisme. Això sí. La caracterització de l’adversari per decidir com ha de jugar l’equip és una tasca que pertoca a la direcció política.

—Us consta que aquesta autocrítica sigui compartida i es vulgui actuar de manera diferent?
—No em consta res perquè costa molt de saber què pensa la direcció política ara mateix. Entre més, perquè no se sap quina és la direcció política. La direcció política d’Esquerra Republicana és al carrer Calàbria o és a Estremera? La direcció de Junts per Catalunya és a Brussel·les o és el PDECat o qui és? Ho saben ells? Una cosa és que jo no ho sàpiga. Però, ells ho saben? Esquerra Republicana sap on és la direcció? I Junts per Catalunya sap qui és la direcció? I l’ANC i Òmnium saben quina és la seva direcció?

—Aquestes preguntes haurien de quedar resoltes com més aviat millor. Aquesta és una debilitat imperdonable…
—Perquè l’estratègia de l’estat espanyol ha estat decapitar i desarticular la direcció política de l’independentisme. Certament. Per sort, el tipus d’envit que hem tingut davant ha estat un envit electoral. I la gent hi tenia un paper. Depenia de la gent. Si l’envit no hagués estat electoral, sinó que hagués estat institucional o d’una altra mena, probablement estaríem força pitjor. Perquè la direcció política de l’independentisme està desarticulada. Ni els mateixos partits ni les entitats no saben quina és la direcció. Perquè no se sap si Oriol Junqueras serà a la presó dos mesos més o vint anys. No se sap. No sabem si Carles Puigdemont estarà a l’exili tres setmanes més o trenta anys. On és la direcció? Quina és? Hi ha molta feina a fer. Necessitem una mica de temps per pensar. No per rectificar ni per trair, ni per jutjar, ni per res més. Tan sols cal pensar. Hem de pensar on som i on anem.

—Aquesta entrevista potser hi haurà ajudat.
—Sí? Ho celebro.





Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 21 de gener del 2018

Fora por! | M. A. Font

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


El català a la sanitat ja és un requisit. Ara falta que surti el decret que desplega la llei. Idò endavant i fora por. Saber català només pot aportar-vos coses bones. No és difícil, no mossega i a més a més obri portes a una millor comunicació i entesa amb una part de la població que, sigui d'on sigui, vol parlar el català. I el vol parlar perquè s'hi expressa millor, hi té dret i és la llengua que ha triat per comunicar-se en el territori en què el català és una de les dues llengües oficials.
Si tots coneixem el català contribuïm a la seva pervivència com a llengua i cultura. Contribuïm a preservar un important patrimoni cultural d'aquestes illes. Contribuïm a fer justícia. El català té dret a ocupar el lloc que li correspon i a estar en igualtat de drets amb l'altra llengua oficial.
Les persones que coneixem les dues llengües oficials, les estimam totes dues i decidim utilitzar el català, ho feim perquè és la llengua que ens han transmès els nostres pares i mares, és la llengua que ha crescut a través del temps en aquest territori, i ho feim perquè volem ser enteses i ateses en català a tots els àmbits de l'administració pública d'aquestes illes i de les empreses privades aquí establertes. No és tan difícil. Es tracta també de ser persones obertes, amb amplitud de mires, que contribueixin a la justícia social, sensibles per valorar el patrimoni universal que són cada una de les llengües vives del món.
Per altra banda, també s'han de superar les barreres psicolingüístiques, aquelles que ens impedeixen i dificulten l'aprenentatge d'altres llengües per prejudicis arrelats i establerts inconscientment com una creença personal infranquejable. Fa temps que faig classe de català i se que, els entrebancs més grans per poder fer un bon aprenentatge, són els prejudicis lingüístics: aquesta llengua no me servirà per a res, ara m'obliguen a aprendre-la... Val a dir que una de les coses que més afavoreix un bon aprenentatge és voler-ho aprendre, passar-hi gust, que faci il·lusió i s'agafi amb ganes. El discurs de la por: no trobarem bons professionals, quedaran places sense cobrir, és una imposició... a més de ser, segons el meu punt de vista, una falsedat, és una manera de predisposar la gent en contra. És treballar perquè els que vivim i treballam a les Illes i hem decidit utilitzar el català, no puguem exercir el dret legítim d'usar-lo.
Parlam català perquè és la nostra llengua habitual, la nostra llengua primera i el millor que tenim per comunicar-nos de veritat amb les persones que ens envolten. És un tret important que ens defineix, és així com ens volem mostrar davant el món i ens hi volem relacionar. És així que tenim la possibilitat de desenvolupar la nostra vertadera i autèntica identitat, sense trepitjar la identitat de ningú, respectant totes les altres i deixant que cadascú sigui, i expressi, allò que és i vol esser.

Des de l'STEI Intersindical volem agrair a tot el personal sanitari que ha après el català, la seva implicació, la seva professionalitat i que ens facilitin el camí de l'entesa mútua, que facin possible que la gent de ciutats i pobles de les illes puguin parlar la seva llengua quan assisteixen a un centre sanitari públic. Fora por. Un nivell B2, per un professional de la salut, no és gens difícil. Entre els millors professionals n'hi ha que parlen el català o que l'entenen perfectament. I, finalment, si aquest personal vol una plaça definitiva en aquestes illes i ha d'acreditar el coneixement del castellà és just que acrediti també el coneixement del català.
* STEI Intersindical

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 19 de gener del 2018

Per què l'Alguer parla català?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pere el Cerimoniós en va expulsar la població i la va repoblar amb gent catalana, sobretot procedent del Penedès i del Camp de Tarragona

L'AlguerThinkstock
Un graner cobejat
Sardenya va ser concedida a la corona d'Aragó el 1297 gràcies a les gestions diplomàtiques de Jaume II, que concloïa així una agressiva política d'expansió per satisfer el desenvolupament de la burgesia mercantil catalana. Precisament, el papa Bonifaci VIII havia cedit els drets sobre aquesta illa i sobre Còrsega als catalans. I l'infant Alfons, més tard Alfons III el Benigne, va fer efectiva la conquesta tres dècades després, entre els anys 1323 i 1324. Fet i fet, Sardenya era una font de recursos (com ara minerals, entre els quals argent, sal o blat) molt atractiva, alhora que la seva situació estratègica sobre la Mediterrània occidental la convertia en un punt de domini necessari per materialitzar amb èxit el salt comercial a l'Orient.

Justament per aquesta raó, durant la segona meitat del segle XIV Sardenya va ser un motiu constant d'enfrontament entre els catalans, els pisans i els genovesos, que incentivaven el descontentament dels sards i ajudaven militarment els seus aliats nadius, a més de participar en accions de pirateria per castigar els interessos econòmics dels mercaders barcelonins. I és que el bloqueig imposat anys abans per la flota genovesa al voltant de Sicília per tal d'impedir la importació de cereals de l'illa als territoris peninsulars de la corona no va tenir efecte per la bona productivitat dels conreus de Sardenya.
Gènova: l'enemic
L'any 1350, un cop resolta la reannexió de Mallorca a la corona, Pere el Cerimoniós va tenir les mans lliures per passar comptes amb Gènova. Sardenya era el territori més feble de les possessions mediterrànies de la corona a causa del seu estat permanent de revolta, que s'havia agreujat el 1347 per la derrota a Aidu de Turdu dels exèrcits catalans de Guillem de Cervelló, governador de l'illa, i de la posterior rebel·lió del jutge Marià IV d'Arborea, màxima autoritat política autòctona, ben amatent a conservar la seva autonomia. Les corts de Barcelona, València i Aragó abonaven una acció expeditiva de càstig, i amb l'ajuda dels venecians, que se sentien amenaçats per la bel·ligerància de la Senyoria de Gènova, la corona es va preparar per a la guerra naval.

El 13 de febrer del 1352, un estol format per galeres catalanes, venecianes i gregues (Bizanci també s'havia afegit a l'aliança) es va enfrontar a la flota genovesa a la batalla del Bòsfor, just davant de Constantinoble, en un intent d'arrabassar-hi el domini dels ports orientals. Però tot i guanyar, la victòria de l'aliança va tenir uns costos molt elevats i Gènova va poder refer aviat el seu monopoli en aquella part de la Mediterrània.

En qualsevol cas, la Senyoria es trobava en una posició difícil per la pressió dels catalans i els venecians. I el rei de França, l'emperador d'Alemanya i el papa Climent VI van intercedir perquè el conflicte perjudicava seriosament el comerç internacional. Llavors, Pere va imposar duríssimes condicions per a la pau: el lliurament de Còrsega a la Santa Seu per part de Gènova, a fi que el papa fes complir les clàusules del tractat d'Anagni que cedien l'illa a la corona catalanoaragonesa; el compromís de no donar suport als rebels sards; i indemnitzacions pels costos de la guerra. El Cerimoniós sabia que Gènova no s'avindria a acceptar unes peticions tan exigents i, com havia previst, les negociacions es van trencar. La guerra continuava.

Pere el Cerimoniós
Guerra i pau (i guerra)
Després d'un esforç ingent, l'estiu del 1353 una nova flota de cinquanta galeres de Catalunya, València i Mallorca, sota comandament de Bernat de Cabrera, estava llesta i a punt per a salpar des de Maó. L'estol va anar de dret cap a l'Alguer, on les forces de Riambau de Corbera assetjaven la ciutat. Allí se'ls va unir l'esquadra veneciana de Niccolò Pisano, composta de vint galeres més. El 27 d'agost, la batalla naval del Port del Comte va representar un sever cop a la Senyoria, que va patir milers de baixes, i els algueresos es van rendir. Quan Bernat de Cabrera va posar rumb a la capital salda, Càller, per continuar la reconquesta, l'Alguer es va tornar a revoltar i el motí es va escampar per bona part de l'illa. Però Cabrera va marxar amb les forces terrestres contra els sards i els va tornar a derrotar a la batalla de Quartu.

De nou, es va aconseguir una pacificació formal i el gruix de l'esquadra va partir deixant contingents repressius importants. Però el jutge Marià IV d'Arborea continuava organitzant la revolta, i davant la incertesa sobre el domini català a l'illa, el rei Pere va decidir encapçalar en persona un nou exèrcit per mirar de liquidar definitivament la resistència sarda. Era la primera vegada que un sobirà català anava personalment a l'illa, i això demostra la importància que la corona atribuïa al domini de Sardenya.

El Cerimoniós va preparar a consciència la nova expedició i, a tal efecte, buscà la complicitat de la noblesa, de la burgesia i de les classes populars urbanes, fins i tot a través d'autèntics mítings davant de grups de ciutadans. La marina reial, formada per unes cent naus, es va concentrar a Roses i va salpar el 15 de juny del 1354. El dia 21, es va plantar davant l'Alguer. I el dia 24, una altra vegada amb la col·laboració de trenta galeres venecianes, els aliats van decidir assaltar la ciutat per mar i per terra, per bé que les bones defenses i la perícia dels ballesters genovesos van ensorrar l'esperança d'una conquesta ràpida.
Setge i colonització
El rigorós setge dels atacants va durar sis mesos, ja que la ciutat rebel no es va rendir fins al 22 de desembre, i la resposta de Pere va ser contundent: “l’Aleguer s’era ja retut a nós e per nós a mossèn Bernat de Cabrera, lladoncs capità nostre, s’era contra nós prodicionalment rebelat, no voguem ne consentim que algun dels pobladors antics pus avant hi romangués, ans tots ne foren foragitats ensems ab lo capità e ab tots los altres que hi eren per defensió del dit lloc, e que el lloc romangués a nós en guisa que fos poblat a volentat e ordinació nostra”. Pere el Cerimoniós en va expulsar, doncs, tota la població i la va repoblar amb gent catalana, sobretot procedent del Penedès i del Camp de Tarragona.

Una preocupació constant de la corona, a partir de la instal·lació del seu poder a Sardenya, va ser la catalanització de les ciutats. Però aquesta política va ensopegar amb grans dificultats, sobretot per l'escàs interès dels súbdits del re a afrontar l'aventura de l'emigració en un país pobre i malsà (entre el 1348 i el 1476, Sardenya va patir set epidèmies de pesta). La colonització de Càller, que va tenir des del començament un caràcter essencialment mercantil, va esdevenir una tasca impossible de realitzar utilitzant exclusivament ciutadans de Catalunya i Aragó. En aquest sentit, la corona es va acontentar amb la concessió de franquícies i privilegis comercials per atreure-hi pobladors. En canvi, a Sàsser (ciutat del nord de l'illa) i l'Alguer, després de l'expulsió dels antics habitants i la confiscació de llurs béns, es va posar en marxa una veritable política de colonització. Una pràctica que en el cas de l'Alguer és encara ben visible.

Una altra imatge actual de l'AlguerWikimedia Commons
Centre del poder català

Tanmateix, malgrat la victòria del 1354, la situació de Sardenya va empitjorar els anys següents, i els problemes i desencerts del rei Pere es van fer evidents. Des de l'agosarada expedició al Bòsfor, les pretensions de consolidació del domini català a Sardenya van xocar una vegada i una altra contra les revoltes liderades pels Arborea. Quan el Cerimoniós, després d'haver-hi celebrat corts el febrer del 1355, va partir de Càller —requerit pel seu consell a causa de l'actitud amenaçadora de Pere el Cruel de Castella que desembocaria en una guerra—, sabia que la pau seria tan efímera com les anteriors. A més, l'exèrcit reial, esgotat per la fatiga i les malalties (el mateix rei era afectat de malària) era a la mercè de Matteo Dòria, noble d'origen genovès a qui s'havia desposseït de l'Alguer.

En aquest context, la colonització es feia més necessària que mai. Tres anys després de l'expulsió dels sards i genovesos, a l'Alguer només hi vivien unes quaranta famílies. Però la corona prometia propietats (cases, camps, vinyes i horetes) a aquells que es decidissin a viatjar-hi, a canvi d'una residència obligatòria d'entre cinc i deu anys. La crida va fer efecte, i en aquest període tenim notícia de la sortida de Barcelona de dos grups de colons integrats per cinquanta famílies cadascun, i del projecte de transferir de Càller deu o dotze dels seus millors 'heretats'.

La rebel·lió sarda va esclatar el 1358. Però aquest cop, l'Alguer ja no seria un focus insurgent, sinó el centre del poder català assetjat pels sards. I així va continuar durant molts anys entre altres raons perquè la sagnant ferida sarda va ser parcialment compensada per l'èxit polític a Sicília, base des de la qual la corona aconseguiria reforçar llur presència al sud d'Itàlia al segle XV, en temps d'Alfons el Magnànim.

Font: Per què l'Alguer parla català?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial