Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dissabte, 25 de maig del 2013

Com denunciar el catalanocidi a Europa?


© freedigitalphotos.netI ara què? Segurament, arribarà un punt en què molts es faran aquesta pregunta, un cop esgotades les vies jurídiques nacionals. Políticament parlant, el govern haurà de prendre una decisió, certament. Però també cal tenir present que jurídicament parlant el camí no està esgotat, ni de bon tros! Al contrari, els mateixos ciutadans, a títol individual, podem alçar la veu perquè ens escoltin les instàncies europees corresponents.Un sol ciutadà pot denunciar l’Estat espanyol, ho sabíeu?
Com fer-ho? És molt més senzill del que sembla, tot i que el mecanisme no gaudeix de l’agilitat que es podria esperar d’una eina que vetlla pel compliment dels drets de la ciutadania europea. En tot cas, és una carta que podem jugar tots i cadascun de nosaltres, tant per denunciar el ferotge atac a la nostra llengua a través de la LOMCE i la Llei de Llengües aprovada a Aragó, que atempten clarament contra la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, com per denunciar, si s’escau, el bloqueig d’una consulta, que atemptaria contra el dret a la lliure determinació dels pobles, recollit tant a la Carta de Nacions Unides, com a la Declaració de Drets Humans, al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i al Pacte Internacional de Drets Econòmics i Culturals, tots ells ratificats per Espanya i reconeguts a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea com a normes d’obligat compliment per als Estats membres.

Però anem al que ens interessa... Què podem fer, com a ciutadans, per denunciar aquest atropellament? En cas que un Estat membre no respecti o no apliqui correctament el dret europeu, que forma part del seu ordenament jurídic, tot ciutadà pot denunciar-ho davant la Comissió Europea, tant si es tracta d’una mesura (legal, reglamentària o administrativa) com d’una pràctica d’un Estat membre contrària a una disposició o principi de dret de la UE, fins i tot encara que el ciutadà en qüestió no pugui demostrar interès propi en l’assumpte o que la infracció denunciada no li afecti greu ni directament.

Les denúncies han de formular-se per escrit (carta, fax, correu electrònic o imprès model de denúncia) a la Secretaria General de la Comissió Europea.

Tingueu en compte que la Comissió Europea només revelarà la identitat del denunciant si aquest ho autoritza expressament, així que si no ho esmenteu a la vostra denúncia s’entendrà que desitgeu mantenir l’anonimat.

En cas que consideri violat un dret de la UE, la Comissió Europea podrà dictar un dictamen motivat i exigir el compliment del dret garantit en un termini determinat (normalment, dos mesos).

Arribat el cas, si l’Estat no complís el contingut del dictamen, la Comissió Europea podria decidir portar-ho al Tribunal de Justícia de la UE, que resol en un termini mitjà de dos anys. Tot i que el tribunal no pot anular una disposició nacional, si l’Estat membre condemnat no pren les mesures oportunes per complir la sentència, la Comissió Europea podrà sol·licitar al tribunal que imposi una multa coercitiva a l’Estat, que haurà de pagar-la, dia rere dia, fins que desisteixi de la seva infracció.

La clau de volta, extraoficialment, rau en el gruix de denúncies rebudes. Us imagineu quin impacte tindria a les institucions europees que un milió i mig de catalans, tots els que van sortir al carrer l’11 de setembre passat, passessin de signar peticions a change.org a dirigir crits d’auxili fonamentats en dret a la Comissió Europea? Fer el sord seria bastant més difícil. 
document rtfбългарскиespañolčeštinadanskDeutschελληνικάEnglisheesti keelfrançaismagyaritalianolietuvių kalbalatviešu valodaMaltiNederlandspolskiportuguêsromânăslovenčinaslovenščinasuomisvenska

dilluns, 20 de maig del 2013

El genocidi del PP contra la llengua catalana al descobert


Publicat en directe.cat dijous 9 de maig del 2013
http://www.directe.cat/noticia/296756/el-genocidi-del-pp-contra-la-llengua-catalana-al-descobert

Estudiosos de la llengua alerten dels atacs que rep l'idioma arreu dels Països Catalans. Un sociòleg de la Franja diu que el PP ha aconseguit desviar el debat de la llengua al centrar-ho en la seva denominació


Joan Melià, filòleg i professor de la Universitat de les Illes Balears, Miquel Àngel Pradilla, doctor en filologia catalana, Natxo Sorolla, sociòleg i autor del bloc Xarxes socials i llengües i Marina Solís, de la UOC, són experts en llengua catalana que venen de diferents territoris d'on aquesta es parla i han coincidit en alertar dels atacs que rep l'idioma. Tots ells han participat en una taula rodona a l'IEC sota el títol 'L'ofensiva contra el català' organitzat per la Societat Catalana de Sociolingüística. Els participants a l'acte han fet un repàs de la situació de la llengua catalana a les Illes Balears, el País Valencià i a la Franja i han coincidit en mostrar un panorama ben fosc.



Persecució política contra la llengua catalana

Un dia abans que les Corts d'Aragó voti la llei de llengües que dóna al català el nom de llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental (LAPAO), Natxo Sorolla ha recalcat que el PP ha aconseguit "desvincular i redirigir el debat sobre la política lingüística i què s'ha de fer en si existeix aquesta llengua i com s'ha de dir".

En aquest context, Sorolla ha assenyalat que les conseqüències de la llei de llengües han estat el tancament de projectes com Jesús Moncada i la unificació per exemple dels premis literaris en uns únics premis.

Per la seva part, Pradilla ha fet referència en la seva intervenció al llarg procés de castellanització que ha tingut lloc al País Valencià. De fet, ha fet referència a l'etapa de la transició "on hi ha una claudicació en els símbols com el nom de la comunitat i la llengua". Pradilla ha alertat que és a l'ensenyament "on es cova l'atac a la llengua catalana".

Joan Melià ha fet un repàs de la llengua catalana a les Illes i la seva evolució sobre tot centrada en l'etapa posterior a la transició. Ha estat especialment dur quan ha recalcat la "involució agressiva" del PP quan va guanyar a l'any 2011. "No tenen problemes per carregar-se la normativa que ells mateixos havien fet en anys anteriors", ha dit Melià, qui ha posat com exemple que se suprimeix la Direcció General de Política Lingüística. El professor de la Universitat de les Illes Balears ha criticat el tractament i el lloc que ocupa el català a les escoles. Volen "impossibilitar l'aprenentatge del català en els sectors que familiarment no ho són", ha criticat.

Per la seva part, Marina Solís ha recordat que l'any 95 van organitzar unes jornades a Lleida sobre el País Valencià i que alguns valencians els hi van dir que els catalans tenien sort perquè hi havia un Govern que els protegeix la llengua. "La sensació que teníem era de falsa normalitat i avui dia segueixo tenint aquesta sensació de falsa normalitat", ha ressaltat.  

RELACIONAT:

divendres, 17 de maig del 2013

Què fem amb la llengua? La salvem o la matem?


Publicat en el núm. 58 de la revista Lletres (abril-maig, 2013) 
Publicat en el blog de Víctor Alexandre diumenge 21 d'abril del 2013


Víctor Alexandre

El catalans som un poble que estima la seva llengua; l'estimem molt més del que convida a pensar el fet que la degradem, l'encongim o l'amaguem dia rere dia. Vull dir que per més que semblem indiferents al fet que la nostra llengua sobrevisqui o mori, no és així; altrament no hauria resistit els intents ferotges i constants amb què Espanya i França intenten extingir-la des de fa segles. Una altra cosa són els efectes administratius i psicològics que ha tingut en nosaltres la invasió armada que vam patir. Això salta a la vista. El problema, per tant, no és de manca d'estima per la llengua, sinó d'acomplexament nacional provocat per un secular sentiment de derrota. Pensem que no hi ha cap col·lectivitat humiliada i inferioritzada que pugui tenir confiança en si mateixa. Cap ni una. I això fa que, tot i estimar la llengua, no gosem impedir que una altra ocupi el seu lloc. Al contrari, per por de rebre la recriminació d'alguns catalans més acomplexats que nosaltres, titllant-nos de tancats per exigir el nostre dret a viure en català als Països Catalans, acotem el cap i n'admetem la marginació.

En aquest sentit, és altament pedagògic el llibre Qui estima la llengua, la fa servir, del psicòleg Quim Gibert (Barcanova, 2013), ja que, per mitjà de metàfores altament il·lustratives, el lector s'adona dels efectes letals que pot tenir un dèficit d'autoestima en els valors i en el patrimoni cultural d'una societat. Gibert, per exemple, ens parla de la incomoditat psicològica que experimenten molts catalans a l'hora de parlar en català amb un hispanoparlant que els entén perfectament, cosa que no passa a l'inrevés: "¿No és un símptoma de desarmament emocional cap a les nostres coses que els catalanoparlants es passin a l'espanyol tot just començar? A hores d'ara, gairebé tothom entén el català. [...] Tot i així, una pressió ambiental, de la qual poques vegades tenim consciència, provoca que els catalans no suportem mantenir habitualment una conversa en la nostra llengua amb un castellanoparlant local. Aquesta situació ens supera de tal manera que impedeix que decidim lliurement la llengua, i que acabem parlant espanyol sense haver-ho triat conscientment. [...] ¿No és un poble descentrat i sense timó aquell qui renuncia tan fàcilment a parlar la seva llengua en el seu propi territori? [...] Us imagineu un alemany que se sentís incòmode per parlar en alemany a Alemanya? Qui pensi que quan parla castellà ho fa per pròpia voluntat, el convido a fer servir només el català durant uns dies. [...] Qui viu pendent de tenir contents els altres, no és amo del seu destí."

Aquest tarannà resignat i submís que mostrem parlant en espanyol es fa palès fins i tot en els casos en què hi ha una diferència jeràrquica a favor nostre. Em refereixo al fet que, per bé que sempre és el subordinat qui s'esforça a parlar la llengua del seu cap o del propietari de l'empresa en la qual treballa, en el cas de Catalunya són aquests últims els qui, en lloc de parlar en català, s'esforcen a parlar la llengua del subordinat. I és que, ves per on, el subordinat, com a membre d'una col·lectivitat nacional amb un Estat opressor al darrere, puja d'estatus en matèria lingüística sempre que interactua amb un catalanoparlant, per més alt que sigui el càrrec que aquest ocupi. En definitiva, els papers canvien i el subordinat es converteix en cap i el cap en subordinat.

En el capítol sobre la violència simbòlica, Gibert recorda que "tant en el sector de les agències de viatges com en el de les assegurances, les joguines, els automòbils, les noves tecnologies..., la nostra llengua no acostuma a ser-hi en les indicacions d'ús del producte. La majoria de catalans no se senten menystinguts per això i, per tant, no ho viuen com una desconsideració. Em canvi, és difícil d'imaginar que un manual d'instruccions d'una afaitadora ignori el castellà o el francès. Madrid i París, amb el suport de l'opinió pública, posarien el crit al cel i no dubtarien a qualificar aquest tracte de discriminatori."

Un aspecte interessantíssim vinculat a aquesta violència simbòlica és que som nosaltres mateixos, els catalans, els qui acabem criminalitzant la nostra pròpia llengua, fins al punt de veure-hi una imposició en tots aquells espais en què malda per normalitzar-se. Les lleis i coaccions sense escrúpols d'Espanya per aconseguir la substitució lingüística a Catalunya, en canvi, ens passen totalment desapercebudes. El llibre ens diu que "el govern català no disposa d'estructures de coacció, amb la qual cosa, quan emprèn mesures a favor del català, fàcilment són visibilitzades. I els seus efectes, tot sovint, són percebuts com a imposicions. Això explica que l'actual llei del català hagi estat aplicada amb poc convenciment. I que en altres àmbits, com ara les infraccions de trànsit, la Generalitat de Catalunya sigui estricte. No aplicar la llei amb el mateix rigor transmet incoherència i poca seriositat; afebleix, en definitiva, aquesta institució de govern."

Un dels grans al·licients del llibre Qui estima la llengua, la fa servir, que en té molts, és que obliga el lector a replantejar-se certes actituds indolents o claudicants que pugui tenir inconscientment en aquest sentit i li mostra que hi ha altres nacions sense Estat, com ara el Quebec, molt més assertives lingüísticament que la nostra. A Espanya ja no li cal prohibir el català com abans, perquè, ja sigui per indiferència o per covardia, els mateixos catalans la convertim en una llengua prescindible i de segon ordre. Just al contrari del que passa al Quebec, on el francès, malgrat la força de l'anglès, és la llengua oficial única i vehicular del país. Aquí, en canvi, en ple procés sobiranista, ja hi ha veus il·luminades que estan perpetrant la mort de la llengua catalana en considerar que en un Estat català independent l'espanyol ha de ser també llengua oficial. És a dir, exactament el mateix estatus que avui. Són veus que, en el seu afany per semblar més universals que l'univers, no volen saber que la cooficialitat d'una llengua forta i d'una llengua feble significa, irremissiblement, la desaparició de la segona. Quim Gibert, tanmateix, acaba amb un missatge encoratjador quan ens recorda que "hi ha materials capaços de tornar al seu estat inicial malgrat haver estat sotmesos a una gran pressió." D'això se'n diu resiliència. Som un poble resilient. En llengua, caldrà veure si és veritat.

dimecres, 15 de maig del 2013

A les corts generals de la corona s'hi parlava català!


Les Corts de l'Aragó consumen l'agressió al català i l'aragonès
Font: http://www.vilaweb.cat/noticia/4113792/20130510/corts-generals-corona-shi-parlava-catala.html
Les Corts de l'Aragó van aprovar ahir amb els vots del PP i el PAR la nova llei de llengües, que menysprea el català i l'aragonès i elimina el reconeixement que tenien. La 'llei d'ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies de l'Aragó', tot i que tingui aquest títol, deixa sense protecció administrativa el català i l'aragonès, als quals nega el nom i tot.
D'una banda, deroga la llei de llengües anterior, que reconeixia el català a la Franja de Ponent, tot i que hi mantenia l'espanyol com a única llengua oficial. D'una altra banda, substitueix els noms del català i l'aragonès per eufemismes: el català passa a dir-se 'lengua aragonesa propia del área oriental' (LAPAO) i l'aragonès, 'lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica' (LAPAPYP). A més a més, els topònims en català deixaran de ser oficials a la Franja.
Intervencions en un ple encès
'Començaré parlant en aragonès, en homenatge a la nostra llengua pròpia i privativa de l'Aragó recordant, com ja saben ses senyories, que a les corts privatives de l'Aragó fins al segle XVI s'hi parlava en aragonès i que a les corts generals de la corona s'hi parlava català.' Aquest va ser el començament de la intervenció a les Corts de l'Aragó de la portaveu de la Chunta Aragonesista, Nieves Ibeas, que va dir que era un dia trist per a la història de l'Aragó i es va mostrar indignada per l'impuls del govern del PP de Luisa Fernanda Rudi a la llei de llengües.
'Som la riota. No hi ha res que s'aguanti. LAPAO. Doncs amb LAPAO es queden. I tot això per no anomenar el català? Aquest és el problema que tenen? Aquesta és l'única obsessió que tenen', va dir Ibeas.
I va avisar: 'Avui les nostres llengües minoritàries són més minoritzades, són en un retrocés històric i són en un procés més gran de fragmentació dialectal. I l'aragonès, sense una mínima protecció, es morirà.'
Més crítiques
La llei també va ser criticada per l'oposició i el Consell Escolar de l'Aragó, però el govern del PP va ignorar tota veu contrària, i la va aprovar sense consens. Aquesta aprovació tan ràpida contrasta amb la tramitació de la llei anterior, promoguda pel govern del PSOE de Marcelino Iglesias, que va trigar vuit anys a passar d'avantprojecte a llei, malgrat que era una exigència de l'estatut d'autonomia aragonès, aprovat l'any 1996.
La Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans va emetre ahir un comunicat contra la nova llei. Hi avisava que la confusió sobre el nom de les llengües, 'deliberada o no, és contrària al sentit comú i a la convenció científica, i impròpia de la pràctica legislativa democràtica, sigui autonòmica, estatal o internacional'.  
També els grups del Parlament de Catalunya han defensat aquesta setmana que la llengua de la Franja de Ponent és el català. CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP, a més, han assegurat que es tracta d'una decisió amb 'clara voluntat política' i amb 'manca de sentit comú'.

Relacionat:

'A la Franja han fet igual com els blavers al País Valencià'Entrevista al batlle de Benavarri, Alfredo Sancho,

dijous, 9 de maig del 2013

CRIMINALS: LA HISTÒRIA US JUTJARÀ


Duen a terme la pitjor persecució i repressió sofertes de la llengua catalana
Font:

Joan Lladonet
           
Ni amb el decrets de Nova Planta, ni amb els successius decrets posteriors, ni amb les contínues lleis i prohibicions, ni amb les dues dictadures, especialment la franquista, ni amb l’etapa de la falsa normalització lingüística viscuda els darrers 35 anys no s’havia reprimit ni perseguit tant la llengua catalana com ho està duent a terme el Govern central de Rajoy (Aznar i la FAES a l’ombra) i el Govern autonòmic de José Ramón Bauzá. És una persecució total que intenta fer desaparèixer d’una vegada la llengua maleïda, la llengua que caracteritza un poble diferent a l’espanyol, un poble que se l’ha intentat, i en part aconseguit, espanyolitzar a la força, un poble que forma una odiada nació, que podria majoritàriament voler convertir-se en Estat.


            Que aquesta persecució es duu a terme des de Madrid és ben evident, només cal veure com avança l’arraconament del català a les comunitats on hi ha governs del mateix signe que el Govern central, com és el cas del País Valencià o de les Illes Balears. Al Principat on hi ha un govern que defensa la llengua catalana ,és el PP, com a partit a l’oposició, el que intenta introduir mesures a l’escola o impedir que s’apliqui completament el decret del Català (als comerços, als cinemes, a l’etiquetatge...). I també causa pena i enuig assistir a la decisió d’uns polítics analfabets, que per a no desentonar de tanta barbàrie, inventen un nom nou al català de la Franja d’Aragó. El Govern aragonès li vol posar LAPAO (Ley Aragonesa Propia del Área Oriental). No tenen sentit del ridícul. Crec que l’estultícia els inunda per totes parts. No aconseguiran el que es proposen.

            Qualcú em dirà que m’equivoc, que no pot ser. Que el català és a les escoles,a l’Administració i a tot arreu, que s’ha avançat molt en la seva normalització i que no es pot comparar amb les èpoques de repressió i persecució sofertes. Jo els diré que tenen raó en el fet de tot allò que havíem aconseguit avançar des de la mort del dictador i assassí no condemnat per massa càrrecs polítics espanyols. Ens trobàvem lluny de la normalització de la llengua catalana, però ens trobàvem en el camí i avançàvem, estones amb lentitud i a vegades amb rapidesa. Però l’eliminació del requisit del català en la Llei de la Funció Pública i el decret d’aplicació del TIL, suposen una estocada a tot el que s’havia fet fins ara, que podria suposar un retrocés mai no vist. Des de Madrid també utilitzen el Tribunal Constitucional per a intentar desfer el cabdell de la normalització.

            Intentaré demostrar-ho de manera senzilla i entenedora. No sé si ho aconseguiré. Les prohibicions, les persecucions i la repressió sofertes en temps de Felip V; Carles III i successius borbons, el mateix en temps de la dictadura de Primo de Rivera i els quasi 40 anys de franquisme (durant les primeres dècades) no aconseguien el seu objectiu, la castellanització no acabava d’arribar al poble. Una raó bàsica és que durant els segles XVIII, XIX i gran part del segle XX (més de la meitat), la majoria del poble era analfabet, no anava a escola, més que per aprendre les oracions (això arriba als meus pares i a algunes persones de la meva edat, jo mateix als 10 anys vaig deixar l’escola sense cap problema) i aquest fet feia que la prohibició del català no arribàs a l’estructura familiar de la majoria de la gent. Era una època en què els privilegiats i els nobles s’havien apuntat al carro de la castellanització per obtenir les prebendes corresponents del poder, però el poble en restava al marge. Només s’aprenia el castellà (a les darreres dècades) a partir de les pel·lícules de cinema. Les ràdios i la televisió entren a les cases a partir de la segona meitat del segle XX. Quan dic a les cases, em referesc a la majoria. La televisió va arribar durant la dècada dels 50 als 60 del segle XX, i l’escolarització total degué arribar entre els 60 i el 70, que va ser quan va arribar la Llei Villar Palasí. A partir dels anys 60 i 70, la televisió, la ràdio, els diaris, el cinema, la informació escrita (prospectes, anuncis, etiquetes, cartells, etc.) inunden els carrers i ajuden a la castellanització total del poble.

             Abans les prohibicions, les persecucions i la repressió es referien només a alguns àmbits, els quals representaven poc temps i poc espai dins la vida de la gent. En canvi ara, la castellanització ha continuat i inundat tots els àmbits per on es mou la gent, paral·lelament a la normalització del català, que produïa esperances de recuperació. Amb les lleis i decrets del Govern del PP a Madrid i a qualsevol àmbit dels Països Catalans, que suposen un retrocés per a la llengua pròpia d’aquests indrets, el mal que s’aconsegueix es multiplica en progressió geomètrica. També aprofiten la crisi perquè la gent posi valor a les llengües i que pensin en quina els podrà aconseguir més feina, perquè triïn les més poderoses i abandonin la seva; quan dic la seva, em referesc a la pròpia de la nostra comunitat lingüística històrica.

            En definitiva, s’ha de dir que no aconseguiran el seu propòsit, perquè mai tampoc no havia existit una actitud tan lluitadora com l’actual, mai no havia aflorat una rebel·lió tan important com l’existent en aquest moment. El poble ja no és ignorant, sap el que vol i sap qui són els traïdors. Els mals polítics passaran, passaran a la història com a elements subversius i com a persones que varen voler molt de mal al nostre país. I el poble, que sempre té raó, triomfarà per damunt tots aquests colonitzadors i col·laboracionistes i la nostra llengua i la nostra identitat sobreviuran. A l’escola, a l’administració, als comerços, al carrer i a totes parts usarem el català, perquè és la llengua de la nostra nació. I aprendrem altres llengües, les que puguem i vulguem.

dimarts, 7 de maig del 2013

SI UN VALENCIÀ HO DEMANA


Germà Capdevila

Els poders fàctics que manen de veritat a l'Estat espanyol a través dels dos partits majoritaris ja fa temps que han decidit prémer l'accelerador i reparar els errors comesos durant l'anomenada (erròniament) Transició.
En aquells temps, van haver de cedir en algunes matèries sensibles per aconseguir que el nou sistema no fos més que una continuació del règim polític instaurat el 1939 amb una pàtina de democràcia. No cal res més que repassar els cognoms dels alts càrrec de les grans empreses hereves dels monopolis estatals, dels tribunals, dels ministeris i dels organismes per advertir que les mateixes famílies que ostentaven el poder real durant el franquisme segueixen tallant el bacallà en ple segle XXI.
Ara han decidit tornar les coses al seu lloc. Competències excessives a les comunitats autònomes, creixement de les llengües autòctones diferents del castellà, amenaces a la sacrosanta unitat de la pàtria, etcètera. Segons la seva visió, l'error més greu de la Transició va ser no mantenir les competències en educació a Madrid i permetre aberracions com el sistema d'immersió lingüística.
Aquesta setmana, el Consell d'Estat va advertir en contra de la disposició de la llei Wert que obligarà Catalunya a pagar escoles privades a les famílies que demanin escolarització en castellà. És curiós que el Consell d'Estat no digui que la mesura sigui un disbarat de l'alçada d'un campanar, sinó que simplement assenyali un conflicte de competències. Una prova més que a Espanya hi ha una visió uniforme i es considera la llengua castellana superior a totes les altres. Si no fos així, la llei Wert hauria d'obligar la Generalitat valenciana a pagar escoles privades a les més de 160.000 famílies que demanen escolarització en català i obtenen un no per resposta al País Valencià. De la mateixa manera que la Justícia hauria d'obligar les escoles que ensenyen en castellà a canviar al català si un alumne —valencià— ho demana.

dilluns, 6 de maig del 2013

El somni de Bauzá


Font: http://dodeparaula.blogspot.com/2013/05/25-dabril-de-2013-font-definitions-font.html

25 d'abril de 2013 

Provença, la primera Provincia romana, és actualment la regió més turística de França. Dins els seus límits es troben qualcuns del llocs més xics, més de moda, més desitjats i valorats per l'aristocràcia econòmica de França, d'Europa i del Món, qualcuns dels quals ressonen dins els àmbits de les arts escèniques, literàries o pictòriques mundials: la Côte d'Azur, Saint-Tropez, Avignon, Cannes, Nice... També el Principauté de Monaco es troba a la costa provençal, encara que és teòricament independent. Aquesta és la imatge més coneguda de Provença, a la qual s'associen també pintors com Paul Cézanne , Vincent van Gogh, Henri Matisse i Pablo Picasso; o literats en francès com Alphons Daudet, Jean-Henri Fabre o Clovis Hugues. Però Provença és, històricament, molt més que això: al segle XI s'establí una relació entre provençals i catalans, que culminà amb el reconeixement el 1166 del comte de Barcelona Alfons el Trovador com a comte de Provença; durant 80 anys, doncs, el comtes provençals foren catalans, fins que el 1246 l'hereva Beatriu es casà amb el francès Carles d'Anjou; poc abans, el 1231, Ramon Berenguer V havia fundat als Alps la població de Barcelona, avui coneguda com a Barceloneta (Departament dels Alps d'Alta Provença). Herència d'aquella època catalana és, encara avui, l'ensenya provençal
de les 4 barres vermelles damunt fons groc. I Provença és, a més a més i sobretot, una regió històrica de llengua d'oc, una regió que donà a aquesta llengua, la germana més semblant de la catalana, noms il·lustres de la literatura, des de l'època trobadoresca (Beatriz de Dia, Raimbaut d'Aurenja, Bertrand de Marsella...), passant per la literatura renaixentista (Loís Bellaud de la Bellaudiera, Robèrt Ruffi, Pèire Paul...) i barroca (Glaudi Brueis, Gaspar Zerbin...), fins a arribar a la Renaixença del XIX, en què destaquen els fundadors del Felibrige, Teodòr Aubanèl, Josèp Romanilla i, sobretot, Frederic Mistral, a qui va ser concedit el Premi Nobel de Literatura el 1904, magistralment traduït en català pels mallorquins Maria Antònia Salvà i Guillem Colom. Però si anau avui a Provença, si us passejau pels carrers i places de les seves ciutats i els seus pobles, ¿quina presència hi trobareu d'aquesta gloriosa llengua d'oc i de la seva literatura...? Poca cosa, quasi res... Hi trobareu alguns monuments a Frederic Mistral amb una petita inscripció en provençal;
Versos de Frederic Mistral dedicats a la vila de Ieras a Calendal. La làpida està fixada a una paret de la Torre dels Templers, al centre de la vila.
Làpida a Ais
hi trobareu qualque làpida en aquest parlar recordant qualque altre personatge lligat al moviment felibre o qualque expressió popular;
hi trobareu qualque llibre escrit en occità a qualque racó de qualque llibreria; també qualque disc de música en occità... I hi trobareu, a qualque ciutat, al costat de les plaques actuals oficials, plaques de carrer escrites en provençal dialectal i grafia afrancesada, que informen que, antigament, aquell carrer tenia un nom en la llengua del país: Anciano carriero de la Pouerto Pintado Anciano carriero de l'Ouficiau..., a Ais de Provença. "Antic carrer", és a dir, aquest era el nom antic, ara el nom bo és "Rue de..." Només qualcuns dels noms moderns en francès corresponen al nom antic provençal: Rue des Bremondis - Carriero dei Bremondi. 
Els noms en la que era la llengua del país no són més que un record, una curiositat folklòrica, que ni tan sols comprenen els mateixos habitants de la vila... No pretengueu, caminant pels carrers de Provença, sentir la seva llengua tradicional; com a molt, en trobareu restes en la toponímia (les Calanques, Montredon, le Castelet, Puyricard, L'Esterel, Callelongue ['Cala Longa'], La Ciotat...).
Cala longa, al municipi de Marsella
A aquesta trista misèria ha quedat reduïda aqueixa llengua que els segles XI i XII va ser la més prestigiosa d'Europa, aqueixa cultura un temps esplendorosa que ha sobreviscut amb més pena que glòria fins a la primeria del segle XXI. Els habitants de la Provença actual no són més els continuadors de la seva història, sinó els actors de la història imposada des de París, una història fabricada al Nord que ha esborrat la del Sud... Si voleu sentir-la, la llengua del país, us quedarà, però, així mateix, el recurs d'anar a qualque centre cultural, normalment de titularitat municipal o de la regió, situat a un indret un poc apartat del trànsit ciutadà, on, anunciat en la llengua oficial francesa, us podreu assabentar que existeix la llengua local i que allà tenen recursos per a aprendre-la, i que, de vegades, s'hi fa qualque acte folklòric o cultural. 
Centre per a l'estudi de la llengua d'oc, a Ais
El somni de Bauzá fet realitat.
(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 5 de maig de 2013.)

divendres, 3 de maig del 2013

ENLLAÇATS PER LA LLENGUA ANIMA A PARTICIPAR A LA CADENA HUMANA PER LA LLENGUA



L’Obra Cultural Balear i els Joves de Mallorca per la Llengua us convoquen a la Cadena Humana per la Llengua.

Es farà el dissabte, 4 de maig, a les 18.00 hores, a la plaça d’Espanya de Palma i serà l’acte final del Correllengua 2013. La Cadena Humana acabarà a la plaça de Cort, on es llegirà el manifest.


Des de les 17 h hi haurà ball de bot a la Plaça d'Espanya a càrrec del grup Ballugall i a les 17.30 h festa infantil a la Plaça de Cort amb el grup Tic-Tac.

Davant els atacs que rep la nostra llengua, la teva participació és necessària! Vine a dir prou a la política de marginació lingüística de la llengua pròpia de Mallorca! Per una educació, una administració pública i uns mitjans de comunicació en català!