La violència de la ultradreta: una operació d’estat | Quim Arrufat

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«En la violència de la ultradreta hi ha en marxa una operació d'estat per a escombrar-nos com a poble organitzat»

Quim Arrufat

Qui no comparteix la batalla, compartirà la derrota.
Ni tan sols la batalla evita, qui vol evitar-la
Bertolt Brecht

A mi, digueu-me ‘conspiranoic’. Però en tot això de la violència de la ultradreta hi ha engegada una operació d’estat per a escombrar-nos com a poble organitzat.

Aquí hi ha joc compartit, de nivells d’implicació diferents, dels partits del 155, la policia (la Guàrdia Civil, la policia espanyola i també els Mossos, amb distints rols), la judicatura i la cobertura de molts mitjans. La ultradreta no campa impunement perquè sí. És una peça d’un joc que cerca detonar violentament la societat catalana, generar por de la implicació política no obedient i aconseguir que els partidaris del ‘no’, votants dels partits del 155, constitueixin un bloc granític. Volen assecar-nos en les nostres fonts: destruir l’esperit i l’organització civil, popular, alegre i combativa que ha omplert carrers i ha posat l’estat espanyol en escac.

La seqüència és prou clara:

1. Violència en massa i indiscriminada l’1-O contra gent que no feia res, que ni es va resistir als cops.

2. Discurs hooligan del rei felicitant la violència i animant-la.

3. Tancament a la presó sense judici, com a escarn, amb gran violència simbòlica, tant de dirigents polítics pacífics com de civils del pacifisme més radical.

4. Aplaudiments, acords, somriures, copets a l’esquena, abraçades de satisfacció profunda i complicitat de líders polítics i d’opinió del PSC-PSOE, de Cs i del PP, i algun despistat més.

5. Proliferació d’atacs d’altra tensió i violència ultraespanyolista contra persones, símbols i establiments pacífics, civils, públics, normals.

6. Arxivament de totes les denúncies d’aquestes agressions: impunitat.

7. Justificació i comprensió còmplice per part del bloc del 155 i els estaments centrals de l’estat espanyol (exèrcit, policia, justícia, Telecinco-Cuatro, RTVE i Antena 3 – la Sexta).

8. Somriures sorneguers de veure com van aconseguint –a còpia d’empènyer i empènyer– d’instal·lar el clima i la imatge de conflicte i violència a Catalunya.

9. Els Mossos, amb un suposat govern efectiu i comandament sobiranista, absents. Barra lliure per a atacar civils, gent pacífica, botigues, paradetes.

Costa molt, eh?, que una societat normalitzi la violència conduïda per l’esfera pública i amb el seu suport contra civils desarmats, vulnerables i pacífics. Cal molta gimnàstica, molta bilis, molts programes de televisió, molt cinisme i molta mentida perquè una societat (especifico per a ser honestos: unes aparentment àmplies capes silencioses de la societat espanyola, incloent-hi una part aparentment important de la catalana) convisqui indiferent a la violència indiscriminada i gratuïta contra veïns seus. A l’atzar, perquè pensen com pensen.

Per una altra banda, els qui malgrat el clima hostil gosen de continuar reivindicant drets i llibertats per la via pacífica reben milers de denúncies, condemnes, controls d’identificació per raons polítiques, són filmats i fotografiats, hi ha càrregues policials gratuïtes… Una fustigació que sembla que vulgui provocar, més que no pas cap altra cosa (garantir l’ordre públic?, fer respectar l’acatament obligatori de la doctrina constitucional?). Un assetjament encara més exhaustiu i desproporcionat envers els CDR, la baula que l’estratègia policial identifica com la més feble, la més fàcil de provocar.

A mi, amb tots els respectes, tots aquests fets sumats em fan pensar que hi ha una estratègia deliberada i pactada per a fer esclatar la violència, encara que sigui per a autodefensar-se dels linxaments impunes de la ultradreta, en la banda sobiranista-republicana d’algun sector (jove, activista, típic del blanc policial) per justificar allò que fa mesos, si no anys, que diuen que acabarà passant: que amb violència només hi cap la llei antiterrorista i la suspensió (encara més, encara) de drets, organitzacions i idees.

Però ara per ara el problema que tenim davant és de seguretat contra el terror neonazi i de tarats espontanis, que se senten acompanyats, aplaudits, reconeguts en la seva (bruta però necessària) funció de sembrar el pànic amb violència gratuïta com més indiscriminada millor, contra qualsevol que es bellugui, per indicar que tots podem ser agredits en qualsevol moment.

Ara per ara, davant tenim el deure de protegir-nos i defensar els nostres barris i ciutats de la violència parapolicial i extrajudicial de l’estat espanyol per mitjà d’ex-legionarios, neonazis, tarats i hooligans diversos que han respost a la seva crida. Perquè com sempre passa, un cop activat aquest mecanisme informal i fins a cert punt incontrolat, primer aniran contra els ‘llacistes’, després contra els ‘joves amb pintes’, després contra els ‘negres i els moros’, pel camí agrediran dones i la feinada que tindrem a protegir la nostra gent, amb la policia (els Mossos) esperant que ens defensem per fer foto, vídeo, denúncia, detencions, titulars sobre terrorisme, reportatge de ‘Callejeros folloneros’ i més parafernàlia habitual.

Tan sols espero que en aquesta feixuga, pesada, trista trinxera que haurem d’alçar, m’hi trobi qui m’hi he de trobar. Aparcant diferències en la lluita per llibertats bàsiques, espais sense por i protecció de la societat civil. Espero no trobar-me decepcions ni desercions vergonyoses, i que Coscus, Rabells i més justificadors de l’estat espanyol sota aparença de realisme pràctic sàpiguen quin és el lloc de cadascú de nosaltres quan l’estat profund i la ultradreta pretenen imposar el terror. És per a ells la frase de Bertolt Brecht de l’encapçalament del text, rescatada d’un temps d’on moltes coses haurem d’aprendre plegats.

I finalment, i la cosa més important per a no perdre aquesta batalla que ens carreguen ignominiosament sobre l’esquena: la violència i la ultradreta l’exerceix una immensa minoria de la població, normalment vinculada a les clavegueres policíaques de l’estat espanyol o directament sortida d’allà. Volen que en la ràbia i la impotència per tanta impunitat assenyalem tots els veïns contraris a la independència o contraris al referèndum unilateral. I no. Romandran en silenci, d’acord. Silenci que podem considerar còmplice en situació de tant desnivell entre estat parapolicial i ciutadania perseguida. Però EN ABSOLUT la majoria de votants del ‘no’ comparteixen, si la veuen i la comproven, aquesta operació de terror i clavegueres. Cal, doncs, seleccionar bé qui culpem en els nostres discursos, comentaris i reflexions. Cal, doncs, ser molt selectiu, molt curós. Cal documentar i explicar què passa, fins i tot a qui aparentment no té ni gota de ganes d’escoltar raons. Cal que l’estat espanyol perdi aquesta batalla perdent l’adhesió que creu que té d’aquests sectors de la població de Catalunya. I de la resta del seu territori sempre que sigui possible.

Nosaltres ens haurem d’encarregar i ens haurem de defensar, només faltaria!, de la ultradreta i de la provocació mediàtica i policial, que juntes juguen diferents rols complementaris. Però amb el cap clar que la batalla que lliurarem és una batalla de majories socials i democràtiques contra un règim que se sosté en la violència, el control mediàtic i la persecució política.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/la-violencia-de-la-ultradreta-una-operacio-destat-quim-arrufat/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Trista Europa | Jordi Borràs

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Borràs

A la tercera va la vençuda —pensava ahir arribant a l'hotel— tot i que no m'he atrevit a posar-ho negre sobre blanc fins que he arribat a l'aeroport, a l'espera d'embarcar cap a Barcelona i des d'on escric aquest article. És el tercer cop que volia anar a Varsòvia per a cobrir els actes de la Marxa de la Independència de l'onze de novembre, quan Polònia commemora l'alliberament del país de les urpes de l'imperialisme europeu. Una diada que per desgràcia ja fa massa temps que és patrimoni d'una extrema dreta que s'ha apropiat de la festa. Fa dos anys vaig haver de canelar el viatge només tres dies abans de volar-hi, un cop tenia els bitllets comprats, a causa de l'elevada possibilitat de trobar-me la delegació de facciosos espanyols dins mateix de l'avió que m'havia de dur a la capital polonesa. L'any passat, la situació política a Catalunya va fer insostenible que marxés del país. Enguany, per fi, ho he aconseguit. Tot i que el que més em preocupava no era pas anar-hi, sinó tornar sencer cap a casa.

Les setmanes anteriors al viatge les he passat parlant amb contactes polonesos per tal de buscar algú que m'hi acompanyés. Una gestió inútil, malgrat les converses amb vora una dotzena de periodistes, fotògrafs i activistes, ja que ha estat impossible trobar algú amb prou esma per a animar-se a acompanyar-me. Més que res, el que buscava era algú que conegués com es mouen els grups neofeixistes més radicalitzats a Polònia, on hi ha una militància que té la merescuda fama d'actuar com a veritables animals, fet que corroboro després de veure com elements encaputxats del servei d'ordre d'una de les organitzacions amb més força a la marxa, l'ONR, van trencar la cara a un parell se fotògrafs al bell mig de la manifestació.

El que he vist aquests dies a Polònia ha estat molt preocupant. Ja no només per l'estructura paramilitar, esquadrista, i extremadament violenta de la ultradreta local, el que més m'ha atemorit ha estat la desacomplexada connivència amb el govern del país. El president Duda va encapçalar la marxa, donant el tret de sortida a la manifestació en acabar un breu i abrandat discurs fet des de dalt d'un vehicle militar. A pocs metres d'ell, els escamots uniformats de neofeixistes polonesos s'apoderaven del carrer davant de la mirada còmplice i satisfeta dels militars que desfilaven al seu costat.

Poc se'n parla de Polònia, d'Hongria i de l'Europa que ve. Mentre mirem a Doland Trump i a Bolsonaro a l'altra banda de l'Atlàntic, ens n'oblidem del que tenim aquí mateix, sota l'empara inútil de la mateixa Unió Europea que posa el crit al cel quan es tracta de calers, però que és incapaç de moure un dit quan del que es tracta és del respecte als drets humans i a les llibertats més bàsiques. Trista Europa la que ve, que és la que torna de bell nou cap aquella pel·lícula de terror de la qual tots ja en coneixem el final.

Font: http://www.fotlipou.com/hi-ha-vida-mes-enlla-del-barca/3573-trista-europa.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El cas d’El Palau i la tempesta perfecta

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Josep Lluís del Alcázar

S

obre l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca han confluït dues poderoses forces. Una prové de l’Estat, de la necessitat de transformar el relat —que van donar la volta el món de les càrregues brutals de la policia i la Guàrdia Civil l’1 d’octubre—. De llavors ençà s’ha posat en marxa un operatiu destinat a reconstruir la història: es tracta de presentar com a víctimes oprimides aquestes forces policials i com a agressors aquells que semblaven pacífics i inofensius. El recurs és la denúncia per incitació a l’odi. Una mesura concebuda per defensar les minories, avui s’ha convertit en l’instrument preferit per l’Estat per criminalitzar les mostres de rebuig contra la repressió: un mecànic, un pallasso, bombers, veïns i veïnes que protestaven contra la presència policial, regidors i alcaldes que s’han posicionat pels drets i les llibertats… En aquest marc, s’ha construït el relat sobre El Palau: que fins i tot els fills i filles de la Guàrdia Civil són objecte de tracte humiliant per part del professorat.

La segona força ve de més lluny. Els partits que han estat pilar de les institucions des de la Transició han d’explicar a la resta de l’Estat com és possible que un sector tan significatiu del poble de Catalunya, i amb tanta determinació, el vulgui trencar. I la resposta que construeixen és que no es tracta d’una convicció lliure —derivada de la fallida del règim del 78— sinó el resultat de la manipulació de masses: l’ensenyament que adoctrina i fa dels infants uns independentistes potencials, com ho farien els mitjans de comunicació públics amb el conjunt de la població. Així doncs, caldria purgar i reformar aquests dos «instruments d’adoctrinament de l’independentisme», perquè els catalans i catalanes visquin en harmonia amb la Monarquia borbònica. L’acusació gratuïta que l’ensenyament català adoctrina es repeteix sistemàticament en les intervencions de PP, C’s i PSOE i en els mitjans polítics que influeixen.

Aquests dos moviments, estratègics per a la dreta espanyola i per al mateix Estat, han confluït després de l’1 d’octubre i han caigut sobre l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca i ha provocat una tempesta perfecta d’unes conseqüències tant imprevisibles com devastadores, i no només per a les persones directament implicades. Per això, si és important la discussió sobre els fets que s’imputen al professorat (que el professorat i bona part de l’alumnat a les aules asseguren que no es van produir), ho és més encara la instrumentalització política que s’ha fet del cas. Només amb aquests elements podem explicar l’enorme volada que li han donat i com l’han convertit en una qüestió d’estat.

Una qüestió d’estat tractada com a tal. Amb la intervenció de la fiscalia que posa en context les declaracions en aquest marc de victimització de la policia espanyola i la Guàrdia Civil i que atia el foc, identificant davant la premsa el professorat i també els i les alumnes, mecanisme que dispara la vergonyosa portada d’El Mundo amb noms i cognoms i fotos del professorat, i l’altaveu d’Albert Rivera que porta a les pintades a les parets de l’institut. Però, i no menys greu, la denúncia de fiscalia identificant els i les alumnes obre immediatament la porta perquè la resta de la classe se senti que també pot dir la seva. La conseqüència, un augment de la tensió.

I després de ser un tema recurrent en boca de dirigents del PP i C’s tant al Parlament català com a les Corts espanyoles, el Govern envia dos secretaris d’estat, el de Seguretat i el d’Educació a Barcelona. Els envia només a reunir-se amb les famílies denunciants i donar-los tot el suport. Ni trepitgen l’institut, ni el Departament d’Ensenyament ni tan sols l’ajuntament. Probablement és el primer cas que el govern espanyol en ple es posa a disposició d’una acusació contra els seus funcionaris, ja que el professorat ho som. Si hi ha dues versions dels fets, no seria obvi voler escoltar el que diu l’institut i el professorat? Doncs no, no els cal escoltar res perquè la seva versió, la que els interessa, només és una i posen al seu servei els recursos de l’Estat.

Unes quantes preguntes qüestionen l’acusació contra el professorat. El normal és que una família que rep una queixa dels fills, el primer que faci sigui anar a exigir explicacions a l’institut o a inspecció abans de portar-ho directament a la premsa. ¿És normal que al cap de poques hores nombroses televisions es plantessin a les portes del centre a l’espera d’esbombar la notícia? Mesos després encara no s’ha presentat cap queixa de cap família ni al centre ni al Departament d’Educació. És difícil entendre perquè les famílies implicades no es presenten a cap dels intents de mediació que fan el Consell Escolar, el Departament o l’Ajuntament, quan els seus fills i filles continuen estudiant al centre. El conflicte es manté obert i s’alimenta políticament i mediàtica al llarg de tots aquests mesos.

El Palau és la porta d’entrada d’un operatiu de llarg abast contra l’ensenyament a Catalunya, que més tard s’estendrà a la resta de l’Estat. Per posar-ho en context, el delegat del Govern a Catalunya, Enric Millo, parla de reobrir 135 expedients que es van tancar i podrien afectar fins a 500 docents. Això prendria la dimensió d’una purga, idea que ens transporta inevitablement als nostres docents de la república. De moment el cas d’El Palau és un advertiment a tot el professorat: alerta el que dieu a classe! I ja no només estem parlant de temes relacionats amb la relació de Catalunya i l’Estat, estem parlant de tancar la porta a les qüestions de l’actualitat que generen inquietuds als i a les nostres alumnes, que sempre han tingut un espai per expressar-les… perquè tota reflexió crítica pot ser considerada element d’adoctrinament.

Ara l’objectiu és l’escola a Catalunya, però el govern espanyol prepara una «llei mordassa» també per l’ensenyament arreu de l’Estat. Partit Popular i Ciutadans protagonitzen una cursa per culpabilitzar l’ensenyament públic a Catalunya i els docents, per treure’n rèdit electoral a la resta de l’Estat. Per això són tan importants els comunicats de suport amb els docents d’El Palau que s’han començat a rebre de Sevilla, Àvila o Valladolid, perquè la cosa va més enllà del debat sobre la independència o no de Catalunya.

I aquesta dimensió de l’operació fa vertigen. Però no està escrit que se’n surtin. De la nostra part està la gent, una gran majoria: de professorat que està al costat dels companys i companyes, perquè saben que els podria haver tocat a ells, que porten pràcticament tot el curs patint aquesta situació molt difícil de gestionar en el dia a dia del centre. Durant mesos, polítics i alguns mitjans han fet escarni públic, i l’ambient es tornava infernal. Però hem dit prou. Al nostre costat també hi ha les famílies perquè coneixen la tasca que ha fet el professorat, perquè no volen que els seus fills i filles hagin de viure un clima enrarit per tantes acusacions pertorbadores, perquè no permetran que imposin entre els alumnes una fractura que mai no ha existit. Al nostre costat estan moltes i molts antics alumnes que volen defensar un l’institut que ha estat un referent a les seves vides, perquè pot ser també referent de fills o filles seves. I gran part de la comunitat educativa catalana que veu que el que ha passat a El Palau podia haver passat a qualsevol altre lloc.

Organitzar aquesta majoria que sabem que existeix és la tasca, sense deixar-nos ningú que hi vulgui ser. Han estat fonamentals les assemblees regulars del professorat, de les famílies, la seva coordinació amb antics alumnes i amb forces polítiques, sindicats i moviments de Sant Andreu de la Barca, que ens trobem a la Plataforma de suport als 9 del Palau. La primera mobilització va ser iniciativa dels antics alumnes i va reunir mil persones a la porta de l’ajuntament. La segona acció amb molta repercussió va ser la presentació del comunicat de les famílies que una vintena de mares i pares van llegir. El professorat també feia una crida a la solidaritat. Han arribat comunicats de suport a les famílies i al professorat d’arreu de Catalunya, de molts indrets de la resta de l’Estat espanyol i també internacionals. S’han presentat mocions a tots els Ajuntaments de Catalunya i al Parlament. Ara es prepara una mobilització en solidaritat amb El Palau i l’ensenyament públic a Sant Andreu sota el lema «Eduquem en llibertat» per al 3 de juny i una gran manifestació a Barcelona per al 10 de juny, impulsada per tota la comunitat educativa.

Font: http://unilateral.cat/2018/06/15/el-cas-del-palau-i-la-tempesta-perfecta/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Cultura Nacional Espanyola o el rímel de Dirk Bogarde

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«D'això que passa a Espanya, els seus intel·lectuals haurien de preocupar-se'n per la degradació política i institucional, però sobretot per la pèrdua de referents cívics»

Antoni Malet

Una cultura nacional on tothom, de la bugadera al professor d’universitat, del rocker a la cortesana, coincideix sobre un problema transcendental per la seva pàtria, impressiona. Quan el quillo i l’acadèmic estan d’acord, quan Loquillo i Francisco Rico, Raphael i Fernando Savater estan d’acord, poca broma. I també ho estan Jiménez Losantos i Gabriel Tortella; Pedrerol i Juan Pablo Fusi; Belén Esteban i Victoria Camps; Eduardo Inda i Vargas Llosa; Mónica Randall i Santos Juliá; Mariscal i Ana Rosa. Quan el dibuixant Nazario (que tant entendreix els cors de l’extrema esquerra) dóna la mà al neoliberal radical Fernando Schwartz per negar als catalans el dret al referèndum, aleshores com que no s’entén res ja ho hem entès tot.

Fa molt de temps que les universitats espanyoles estan cegues i mudes davant la decadència intel·lectual moral i política del seu estat. Cap queixa ha sortit del món acadèmic, tot i que les universitats tenen tots els motius per a témer la dreta espanyola, que tant ha denigrat la cultura i la intel·ligència, la ciència i la decència. Històricament i especialment després de la primera Guerra Mundial, els intel·lectuals han estat considerats ‘watchmen in what otherwise would be a pitch-black night’ (Karl Mannheim, 1936). Quan els polítics perdien els punts de referència i les institucions començaven a podrir-se, quedava l’esperança de la intelligentsia.

Els historiadors han criticat amb duresa el silenci dels intel·lectuals alemanys, i en particular dels professors d’universitat, en els anys 1933-1939. Els mateixos historiadors alemanys d’avui són poc comprensius amb els seus col·legues dels anys trenta –les universitats i els professors contemporanis del nazisme són acusats d’haver renunciat a ser els custodis dels principis bàsics d’una societat civilitzada. Wilhelm Röpke, professor d’Economia a la Universitat de Marburg, expulsat el 1933: ‘Van ser precisament els professors d’universitat els qui van fallar quan va arribar el moment en què calia defensar amb coratge els valors més bàsics de la nostra civilització.’

Espanya s’assembla cada cop més a Turquia, però ambdues són (per ara) lluny de la degradació alemanya dels anys trenta. Això no obstant, valors bàsics de la democràcia trontollen a Espanya, o estan explícitament qüestionats –com la separació de poders i les llibertats d’expressió i manifestació. El sistema judicial apareix cada dia més dominat per valors i pràctiques franquistes, i el 95% dels intel·lectuals espanyols no piulen, ans al contrari. Els grans mitjans de comunicació espanyols públics i privats són gasòfia al servei del nacionalisme espanyol, una vergonya –però intel·lectuals espanyols hi col·laboren i són els primers a exigir que tanquin TV3. Manifestos de professors i intel·lectuals espanyols han reclamat tota la contundència possible i més contra els líders catalans per voler convocar un referèndum (!). Això són intel·lectuals, o són hooligans del supremacisme espanyol, del nacionalisme intolerant que vol espanyolitzar els nens catalans?

D’això que passa a Espanya, els seus intel·lectuals haurien de preocupar-se’n per la degradació política i institucional, però sobretot per la pèrdua de referents cívics. És inquietant la freqüència d’episodis per a intimidar i silenciar els catalans independentistes –episodis en què manta vegada hi ha involucrats militants de Ciudadanos i de l’extrema dreta. I això visualitza un símptoma pervers en la societat espanyola, amarada de nacionalisme: exculpen aquestes agressions, les neguen i les converteixen en quelcom irrellevant o innocu.

Perquè sí que hi ha encaputxats a Catalunya que amb nocturnitat trenquen finestres, fan malbé astes municipals i tallen arbres amb llaços grocs. Sí que han fet escarns violents contra Catalunya Ràdio. Sí que hi ha unionistes pels carrers de Barcelona que insulten gent amb el llaç groc. Sí que disparen perdigons a les finestres amb estelades. Sí que els unionistes intimiden associacions cíviques i partits independentistes, als quals pinten façanes i trenquen vidres i increpen en reunions públiques. Perquè possiblement sí que hi ha odi infiltrat en el moll de l’os de l’unionisme —’a por ellos!’, se’n recorden? I de tot això, a Espanya ningú no en parla. No s’enganyin, intel·ligència espanyola, no facin l’orni, tenen un problema moral i polític com una catedral.

Per estima als espanyols, que vull pensar que són majoritàriament ciutadans amb una correcta consciència cívica, hem d’exigir-los que s’encarin amb els qui erosionen llur estat de dret i llur convivència amb els catalans. Que aturin aquesta dinàmica ara que encara no ha passat res irremeiable –tret dels mesos de presó d’uns innocents.

Els qui teniu una edat recordareu l’escena final de La mort a Venècia (Visconti). Un home gran (Dirk Bogarde) enamorat d’un noiet es tenyeix els cabells i es maquilla per semblar més atractiu. I acaba sol a la platja, amb la pluja que li empastifa la cara, bruta de regalims de rímel escorregut. Quan ara llegeixo Francisco Rico i Fernando Savater i Vargas Llosa només puc pensar en el rímel de Dirk Bogarde.

Antoni Malet, professor del departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra.

Font: El rímel de Dirk Bogarde | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

‘La denunciant’, la Manada i el Nobel | Mercè Ibarz

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La llengua dels jutges, la teleporqueria, el sexisme quotidià, en l’any del feminisme renovat (dèiem)

El programa 'Espejo público' titlla de ‘trobada sexual’ la violació en grup, un any després dels fets, que han estat per les teles durant vint-i-un mesos

Mercè Ibarz

Els tres jutges –dos homes i una dona—que s’han pronunciat sobre la violació (no em dóna la gana d’escriure ni abús ni agressió sexual) d’una adolescent de divuit anys a càrrec de cinc homes deu anys més grans la designen, a ella, en la sentència, així: ‘la denunciant’. Entre cometes. Ni tan sols li reconeixen que ha posat una denúncia en tota regla. És una ‘denunciant’. Si ho llegim en veu alta, hem de remarcar-ho amb el to de veu, com fem quan diem una cosa que posem en qüestió o que en volem subratllar l’aspecte grotesc. Aquests jutges ho fan. Posen en qüestió, llancen el dubte, ironitzen la denúncia. Posant entre cometes la noia violada que ha presentat la denúncia, li neguen credibilitat.

La llengua del sistema judicial a què estem sotmesos, com bé sabem, dóna ara una altra mostra de versatilitat. Un exemple més, dels molts que es poden trobar en aquesta sentència: els jutges consideren que no hi ha ni violència ni intimidació sinó ‘un consentiment a través d’una situació de superioritat manifesta’. Ho poso entre cometes perquè és literal, no perquè ho interpreti ni sigui una frase ni una imatge ni un gag d’un espectacle de sàtira ni de cabaret. No ironitzo, ni ho fan els jutges. S’expressen i sentencien així.

Diria que tot deu venir perquè aquests dos homes i una dona veuen massa teleporqueria i tot el que té relació amb el sexe els sembla un espectacle pornogràfic per a distreure els instints del personal. No s’ho creuen, que tot allò va passar de debò. He vist trossos significatius de la sentència que descriuen meticulosament la violació, però els jutges no troben que n’hi hagi. Un dels jutges ha presentat un vot particular i tot, a favor de l’absolució, perquè no veu cap delicte en els noranta-sis segons, una mica més d’un minut i mig, del vídeo que un dels violadors va enregistrar amb el mòbil i que ha format part del judici. El jutge Ricardo González només hi veu un grup cardant en un ambient de ‘jolgorio’ i ‘regocijo’. Ho deixo en la llengua original per no afegir cap matís a la traducció, no fos cas que el jutge ho trobés tendenciós i m’empaperés.

Teleporqueria. És una de les millors explicacions, una argumentació analítica i sense eufemismes del perquè de tot plegat, en paral·lel al sexisme quotidià que ens envolta i del sistema jurídic patriarcal i antidemocràtic persistent. Mònica Planas, excel·lent crítica cultural, comentarista diària de televisió, analitza així el context de l’afer, la ‘Cronologia televisiva de la Manada’, i conclou: ‘Ara aquests mateixos mitjans s’exclamen per l’aberració de la sentència judicial. Massa tard. Han sembrat el dubte durant dos anys. I, el més perillós, s’ha relativitzat i creat confusió sobre què és una violació, entrant en matisos tergiversadors i teories masclistes, per pura voluntat d’espectacle morbós. S’ha culpabilitzat la noia per anar sola pel carrer o per no resistir-se a l’agressió. La cultura de la violació en aquest país està molt normalitzada i reforçada per les televisions. En programes molt populars, la violació no és un fet sinó un entreteniment per veure qui diu la veritat i qui s’ho inventa. La tèbia i poruga sentència judicial davant d’un cas tan greu no és més que el mirall del caldo de cultiu de dubtes, suspicàcies i teories masclistes fastigoses que ha reforçat la teleporqueria durant 21 mesos.’

Escric el nom de la Manada sense cometes. És el nom que es va donar a si mateix el grup de violadors, com si fossin un grup de ¿teatre?. Entre ells hi ha un guàrdia civil i un militar. El guàrdia civil és el que es va endur el mòbil de la víctima, el llest, per assegurar la fugida del grup. Ha estat sentenciat per això en concret a pagar 900 euros, per amagar proves (entenc), perquè s’ha considerat un furt i prou, ni tan sols un robatori. És d’altra banda l’únic acte punible pel jutge del vot particular que ha demanat l’absolució dels cinc acusats.

El vot particular del jutge González obre la via a la defensa de la Manada a argumentar el recurs que presentarà al Tribunal Superior de Justícia navarrès i posteriorment al Suprem. L’acusació popular del govern de Navarra i de l’Ajuntament de Pamplona, hi podran fer res a partir d’ara?

A la víctima l’espera un calvari més. Una exposició pública més, sostinguda i repetida, aquest any del feminisme. Perquè ho hem dit i repetit en els últims mesos, oi?, que estem entrant en una altra era de la reclamació de la igualtat entre homes i dones, com si el món estigués veritablement canviant per a les dones. Després d’un dia del llibre marcat pel ‘feminisme renovat’, i ara sí que ho poso entre cometes. No ens enganyem: és l’any de la sentència de la Manada i que potser no es donarà el Nobel de literatura, sacsejada l’acadèmia sueca per un escàndol d’abusos sexuals (o violacions?).

I això només  en la civilitzada Europa, amb cometes o sense.

Font: ‘La denunciant’, la Manada i el Nobel | VilaWeb:

DE COLLITA PRÒPIA

Arribarà un moment, en què alguns periodistes i els seus mitjans, hauran de donar explicacions del perquè protegien la identitat d'uns violadors mentre que publicaven les fotos, noms i cognoms d'uns xavals acusats injustament en una baralla de bar.

Va per tu @susannagriso

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El cas dels joves d'Altsasu. Manifest per signar

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Les mares i pares dels imputats per l'altercat en un bar d'Altsasua, amb l'objectiu d'aportar totes les dades i informació, hem creat aquesta pàgina web on podràs trobar contingut relatiu a aquest cas i bona mostra de tota la solidaritat que hem rebut .

Volem donar les gràcies als diferents mitjans i persones de les quals ens hem nodrit per molts dels continguts d'aquesta web: Guaixe, Ahotsa.info i Ekinklik. I especialment a Entzun Altsasu, que a més d'aportar-nos material per a la web, estan fent un treball immens tirant endavant diferents dinàmiques i actes per donar a conèixer aquest cas.

SIGNA EL MANIFEST

Arran dels fets esdevinguts el 15 d'octubre DE 2016, de matinada, en un bar de la localitat d'Alsasua, onze joves de la localitat han estat imputats per actes de terrorisme i set d'ells han estat empresonats provisionalment. Després d'un mes a la presó, quatre d'ells han estat posats en llibertat amb càrrecs i tres segueixen a la presó. Des del compromís per la convivència, la llibertat, la justícia i el respecte pels drets humans i els principis de l'Estat de Dret, les persones sotasignants mostrem la nostra preocupació pel desenvolupament dels esdeveniments al voltant d'aquest cas.

Considerem fonamental que la societat, els seus representants institucionals, els mitjans de comunicació i el sistema judicial observin els criteris de cautela, equanimitat i proporcionalitat. En aquest sentit, hem de ser respectuosos amb la presumpció d'innocència i, per això, vam mostrar la nostra preocupació per la publicació de les identitats dels joves -dos d'ells menors d'edat-, i per la forma en què s'han produït les detencions, sense citació judicial, en llocs i horaris públics tot i haver-se personat anteriorment i de forma voluntària a declarar. Se'ls ha negat el dret al jutge natural i, com han assenyalat prestigiosos juristes, les garanties processals (dret a la defensa, individualització de les responsabilitats, interpretacions no extensives, proporcionalitat, no arbitrarietat ...) han quedat en entredit.

D'altra banda, vam mostrar la nostra preocupació per la qualificació judicial dels fets com a delicte de terrorisme. La manca de proporcionalitat i la interpretació extensiva vulneren les llibertats, les garanties processals i la seguretat jurídica que a totes les persones ens han de protegir. En aquest sentit volem ressaltar que els primers informes policials, redactats per la Policia Foral i la Guàrdia Civil, contradiuen i rebutgen la qualificació dels fets com a delicte de terrorisme.

Si ens atenim a les conseqüències penals derivables de la qualificació com a acte de terrorisme, la privació de llibertat entre 10 i 15 anys, equivalent a la d'un delicte d'homicidi, no resulta ajustada al grau de gravetat de les lesions recollides en els informes mèdics . Hem d'assenyalar el perjudici irreparable que ocasionaria el compliment de penes desproporcionades en el futur d'aquests joves. Hem de subratllar l'excepcionalitat d'una mesura cautelar com la presó provisional. Preocupa la seva implementació en joves que reiteradament han demostrat la seva voluntat de presentar-se davant dels jutjats. Entenem el sentiment d'indefensió i desemparament que han mostrat les famílies.

D'altra banda, durant el transcurs d'aquestes setmanes hem assistit a un sobredimensionament mediàtic que ha distorsionat la imatge del municipi navarrès danyant-ho en gran manera, fent cap favor a la convivència.

"Per tot això, demanem que imperin els principis de proporcionalitat, justícia i equitat, i requerim l'eliminació de la qualificació penal com a delicte de terrorisme, la devolució de la competència al Jutjat d'Instrucció nº 3 de Pamplona, ​​i la consegüent posada en llibertat de els set joves."

Alhora, sol·licitem a les autoritats competents (Fiscalia General, Audiència Nacional i Audiència Provincial de Navarra) al fet que reconsiderin les seves actuacions en el sentit esmentat ia les administracions públiques, mitjans de comunicació, agents socials i polítics ia la societat en general que col·laborin en la consecució d'aquestes peticions.

Font: Altsasu Gurasoak

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Oi que no ens farem mal?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

EMPAR MOLINER Escriptora 25/01/2018

El PSOE (sigles de Partit Socialista Obrer Espanyol, per als desmemoriats) ha impedit la compareixença del ministre Zoido per donar explicacions sobre els vincles del CNI amb el cervell dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils d’aquest estiu. Després que els Mossos desarticulessin el comando, vam saber que l’inductor del crim, imam de Ripoll, havia “treballat” per a ells. Si treballava per al CNI, què hi feia? Tenint en compte que no hem sabut mai més res dels morts, ni dels familiars dels morts, ni dels ferits (no n’hem vist ni un per la tele) i que el que va passar sembla que s’hagi esborrat de la memòria de tothom, valdria la pena saber si les aigües són tèrboles només perquè ha plogut o bé perquè a dins hi ha brutícia. Si el ministre no vol parlar i els de l’oposició l’ajuden, què amaguen?

Seria plausible que el ministre no donés explicacions si hagués estat la policia espanyola qui hagués desarticulat el comando. Però van ser els Mossos, potser contra tot pronòstic, cosa que va fer que, internacionalment, es digués que Catalunya “havia actuat ja com un estat”. La manifestació, amb el rei al capdavant suportant xiulets, no va ser segurament el que algú havia imaginat. No va ser un (en aquells moments necessari) clam a la unitat d’Espanya. La gent posava roses als cotxes dels Mossos. Avui un dels dos màxims responsables de la desarticulació d’aquell comando és a la presó; l’altre, degradat.

Que Zoido no comparegui gràcies al PSOE fa pensar en una sospitosa operació d’estat. Algú podria dir: “És que el PSOE té vergonyes a amagar, amb el GAL”, però no és cert. No se n’amaguen gens i no hi ha ningú que se n’horroritzi. Ara podríem demanar la compareixença del PSOE perquè ens donessin explicacions pel fet d’impedir que Zoido donés explicacions. “Per què?”, podríem preguntar-los. Però llavors el PP ho impediria. Això és l’Estat.

Font: Oi que no ens farem mal? (Empar Moliner) https://www.ara.cat/opinio/Oi-que-no-farem-mal_0_1949805019.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Al País Valencià, prou impunitat del feixisme

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Amb l’entrada d’any, el feixisme al País Valencià continua actuant amb la mateixa impunitat, violència i odi com va tancar el 2017. Tant a València com a Alacant torna amb les seues amenaces i accionar violent. A Alacant, la nit del 3 al 4 de gener els feixistes van plenar la ciutat de propaganda i van arrencar, novament, la placa d’homenatge a Miquel Grau, assassinat a la Plaça dels Cavalls en octubre de 1977 per un militant de Fuerza Nueva. A València, han amenaçat utilizant les xarxes socials amb rebentar la Cavalcada de les Magues de Gener i la Festa de la Infantesa del diumenge 7 de gener, organitzada per la Societat Cultural El Micalet.

Des d’Endavant (OSAN) volem denunciar la impunitat amb la qual el feixisme actua als carrers del País Valencià, atorgada directament i implícita pel Partit Popular, per la Policia Nacional i per la Delegació del Govern. Que després de les agressions del passat 9 d’Octubre el feixisme continue agredint i amenaçant als nostres carrers demostra com d’útil és per al poder i l’oligarquia la seua presència per a coartar, limitar o impedir qualsevol visibilització progressista, laica, republicana i valenciana. El feixisme és l’expressió parapolicial del “A por ellos”, de les banderes a la balconades i de la reacció espanyolista a qualsevol avanç, per mínim que siga, en l’exercici del Dret d’Autodeterminació, de la plena sobirania o de la Memòria Històrica.

Entenem, així mateix, que només hi ha dues maneres d’aturar aquesta impunitat. Per un costat, les classes populars i les organitzacions antifeixistes i rupturistes ens hem de mobilitzar i defensar, amb la nostra presència conscient, totes les activitats amenaçades pel feixisme. Només des del carrer, la lluita ideològica i la feina als barris populars podrem les classes populars aïllar i fer desaparèixer el feixisme. Però també els governs que s’anomenen “del canvi” tenen una responsabilitat institucional en la lluita contra la impunitat del feixisme. Reclamem als Ajuntaments d’Alacant i de València i a la Generalitat Valenciana accions clares, que han de passar inevitablement per la denúncia dels actes d’odi de totes i cadascuna de les accions i amenaces del feixisme i per l’impediment de la seua presència al carrer.

Endavant (OSAN)

País Valencià, 5 de gener de 2018

El Casal Popular Tio Cuc va denunciar que Alacant s’havia alçat plena d’adhesius feixistes i n’havien tornat a arrancar la placa d’homenatge a Miquel Grau.

Font: Al País Valencià, prou impunitat del feixisme | Endavant (OSAN)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial