En una coneguda frase, ironitzava Charles De Gaulle que als francesos no se’ls pot convocar referèndums perquè acostumen a respondre preguntes que no els han estat formulades. L’antic president, creador de la V República considerava que era pràcticament impossible governar un país amb més de 360 tipus de formatge diferent. Tot plegat, les consideracions del vell general, amb un tipus peculiar de sentit de l’humor, podria aplicar-se als ciutadans europeus, ara que som convocats a les urnes el proper 26 de maig.
Si França és complexa, i els francesos s’expressen en contra dels desigs dels governants, imagineu un continent amb més de 500 milions d’habitants, 28 estats, desenes de llengües, tradicions diverses i interessos contraposats! Si a tot això afegim que la immensa majoria de ciutadans no comprenen les complexitats del sistema institucional de la Unió Europea, la seva arquitectura normativa o mecanismes obscurs de preses de decisions, és més que comprensible una actitud escèptica i creixentment hostil a tota aquesta maquinària de poder. Perquè, malgrat que la majoria d’europeus no entenguin ben bé com funciona Europa, sí són conscient que no són governats democràticament, i que una elit més o menys tecnocràtica sol prendre les decisions al marge de l’únic espai elegit més o menys a les urnes, és a dir, un Parlament on sovint són enviats polítics fracassats a la recerca d’una jubilació daurada. És per això que, a cada elecció europea -cada cinc anys- els resultats sovint cal interpretar-los, més en clau de reacció emprenyada que en decisions racionals.
És cert, i la meva edat m’ho permet recordar, que dècades enrere, les institucions europees inspiraven respecte com a projecte de construcció transnacional en base a uns determinats valors democràtics i amb la voluntat d’harmonitzar les diferències de benestar de la ciutadania continental. La UE gaudia de prestigi, especialment entre la ciutadania provinent d’estats de tradició democràtica fràgil i d’economies perifèriques i modestes. Tanmateix, a partir de la caiguda del mur de Berlín i tractats com el de Maastricht (1992) en què s’assumia l’agenda econòmica neoliberal i el Consens de Washington (1989), les coses van començar a degenerar. Ara bé, la pèssima gestió de la crisi de 2007-2008, amb l’assumpció de l’ordoliberalisme -versió alemanya del neoliberalisme consistent a aplicar una austeritat ofegadora de les economies del sud-, una tàcita divisió interna del treball entre el centre industrial i una perifèria de serveis de baix valor afegit i l’intervencionisme creixent en les tradicions de cada estat, ha acabat per corrompre el somni europeu. I els europeus, simplement, ens hem rebotat.
Això explica que, ara per ara, quan som davant les urnes, com es queixava De Gaulle, tendim a respondre preguntes que no ens han fet. És per això que les eleccions anteriors, les de 2014, van propiciar la irrupció de forces que clarament desafien, des de diversos matisos i orientacions, l’ortodòxia i fins i tot l’existència d’allò que va néixer, fa seixanta-dos anys, com a un conjunt de tractats internacionals de caràcter comercial, i amb voluntat d’articular un supraestat polític. D’una banda, des del sud, alguns partits que, si bé han estat titllats d’”esquerra alternativa” –Podemos, Syriza, La France Insoumise,…- no representen altra cosa que els vells valors d’una socialdemocràcia clàssica que en el context actual són presentats per l’establishment com a una mena de bolxevisme. D’altra banda, tot un conjunt de forces que enllacen amb les diverses tradicions de la ultradreta, nacionalismes d’estat com ara l’antic Front Nacional francès, UPyD (reconvertit en Ciudadanos i VOX), finlandesos autòctons, la Legga italiana, AfD, partits irredents d’Hongria i Polònia,… que tracten de resistir el procés de construcció europea en base a la sobirania dels estats. I, per descomptat, també hem de comptar amb el sorgiment de forces que, com en el cas de l’UKIP britànic, simplement tracten de forçar la sortida d’alguns estats. En altres termes, a partir del moment en què s’ha fet evident que Alemanya s’ha fet amb el control geoestratègic de la Unió, i que per tant, la majoria dels qui no formen part del nucli germànic (Alemanya, Holanda, Àustria, uns 100 milions sobre 500) aquest projecte de construcció europeu ja no sembla tan bo com al principi, i la marxa enrere no sembla una idea tan irracional.
Si el panorama és complex, imaginem a nivell local, perquè, efectivament, la majoria de països voten en clau estatal. Milions d’europeus, conscients de la inutilitat del seu vot -el Parlament no legisla en temes importants, matèria reservada als pactes entre estats, que fan servir la UE com a excusa de les seves polítiques involutives-, fan servir les urnes per expressar el seu malestar, per deixar evident el seu ressentiment, per votar amb el seu estómac, per respondre preguntes que no han estat formulades.
I Catalunya serà un d’aquests exponents. El 26 de maig, als col·legis electorals catalans, la ciutadania no votarà pensant en directives europees, ni en comissions de treball, ni en grups d’estudi. Es votarà en clau catalana, i en clau del conflicte amb una Espanya en fase d’erdoganització. De manera que el 26-M (hàbilment camuflat en eleccions locals per prevenir sorpreses desagradables) es disputarà un tornegi de partides simultànies.
La primera partida tindrà a veure amb un nom propi, que la JEC no ha fet més que atiar: el president a l’exili, MH Carles Puigdemont. Presentat per terra, mar, aire, i sobretot per les televisions generalistes com a l’enemic públic número 1, quedar en primer lloc a Catalunya pot representar una catàstrofe simbòlica, una mena de reedició de l’enfonsament de l’Armada Invencible, un Trafalgar moral. Al cap i a la fi, un primer lloc -que algunes enquestes apunten- representa votar per la coherència del procés, en la seva versió de fidelitat a l’esperit de l’1 d’Octubre. Lligat a això, una altra de les partides, amb el periodista d’Amer com a protagonista, és el de la reconversió de l’antic espai convergent en una nova proposta política, coincident amb les transformacions sociològiques de la societat catalana, més vinculada amb un cert liberalisme socialitzant que, a manca d’altres definicions, podríem qualificar de “menestral”. Puigdemont no és un burgès de la Diagonal, sinó un periodista reconvertit en modest empresari de la comunicació, fet a sí mateix, culte, plurilingüe, casat amb una romanesa, fill de pastissers, d’una Catalunya de comarques emergent -representada per la sofisticada Girona-. La seva hipotètica victòria representaria una bufetada al Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre, La Caixa, i tots aquells espais on es cuinaven les decisions de les elits catalanes. La seva hipotètica victòria i la imposició d’una nova hegemonia entre els grups benestants autòctons seria com un tercer gol després de les eleccions sindicals (amb sindicats aliens a la lògica estatal com a guanyadors) i les eleccions a les cambres de comerç (amb qui abans remenava cireres en estat de xoc. La tercera partida sumultània, potser la més clara i crua, és la de l’hegemonia en el si del moviment independentista: rupturisme (més o menys) de JxC (i Consell de la República) vers pactisme (més o menys) en què una ERC vol ampliar la base, en base a les restes del naufragi socialista, convergent i progressista de l’àrea metropolitana. En aquest sentit, tot fa fila que això acabi en taules, i això no és precisament una mala opció per dos espais més propers del que estarien disposats a admetre i que semblen condemnats a avenir-se. La quarta partida, potser essencial, consisteix a veure si l’independentisme supera, per primera vegada, el 50 % (i alguns sondejos apunten a què això podria ser possible). El nivell de participació, en aquest sentit, pot ser decisiu. Això darrer podria implicar un sacseig de la política catalana que seria molt difícil de pair a Espanya.
Hi ha, també, altres partides menors. Què passa amb l’espai socialista? Pot recuperar part del terreny, més que perdut, abandonat a Ciutadans o a l’independentisme? Cal recordar que part dels sectors intel·lectualment més brillants i figures independents, o bé es van tornar a casa, o bé s’han integrat en espais d’ERC o JxCat, mentre que part dels sectors amb menor formació o adherits a l’aparell han estat temptats per C’s. Què passarà amb un partit votat, en termes generals, per gent cada vegada de més edat i amb nivells d’estudis per sota de la mitjana? De quin PSC estem parlant? I, entre les dretes, després del suïcidi del PP a còpia de no saber interpretar com funciona la societat catalana i importar candidats frikis, serà capaç de resisitir i no quedar per sota del perillòs 5%. Ciutadans, després de començar a ser associats per bona part dels seus votants del 21-D com el partit que busca trencar la convivència, podrà mantenir la seva tendència o coneixerà el seu sostre de vidre? VOX serà capaç d’ultrapassar aquell antic votant de Plataforma x Catalunya associat als militars i els cossos estatals de policia residents a Catalunya, i que semblen viure en la seva pròpia bombolla?
Les eleccions del 26 de maig són potencialment explosives, perquè en realitat els votants no estaran pensant en el Parlament d’Estrasburg ni en les martingal·les de Brussel·les, sinó que disputarà partides simultànies. L’actuació absurda de la Junta Electoral Central, i el parany jurídic i polític del Tribunal Suprem potenciarà un vot emocional, tan emocional com haver de triar entre presos polítics i exiliats (categories que les degradades institucions espanyoles han vetat). Ja he dit en més d’una ocasió que els els tarotistes solen ser més fiables que els historiadors a l’hora d’endevinar el futur. Tanmateix, el que sí que està clar és que el nostre vot, tindrà conseqüències. Més enllà del que puguem sospitar. De fet, la història sí que demostra que deixar urnes a l’abast dels catalans sempre resulta problemàtic per al poder. Com es queixava De Gaulle, els catalans també tenim tendència a contestar coses diferents a les preguntes que ens formulen.
