Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 28 de desembre del 2017

Calendari laboral 2018 dels Països Catalans

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Ja us podeu descarregar i difondre el calendari laboral del 2018 amb totes les festes i les diades reivindicatives del país.

Davant la complexitat del nostre país, amb divisions administratives i festes religioses i polítiques imposades, costa de trobar un calendari que contemple i reflectesca en un sol document la diversitat dels Països Catalans. És per aquest motiu que la COS ja fa uns quants anys que editem aquest calendari.
En aquest calendari, a part d'assenyalar els dies festius, també apareixen marcades les diades reivindicatives. També el podeu adaptar a la vostra realitat municipal, encerclant les festes locals en el calendari.

Aquest any hem fet dues versions, una més pensada pels centres de treball, amb el calendari ben gran i clar per facilitar la consulta dels dies, i una altra pensada per ser penjada en els casals, ateneus i centres socials del país, amb un mapa comarcal dels Països Catalans.
Enllaços de descàrrega:

Calendari pels centres de treball

Mida A3: Descàrrega l'arxiu

Mida A4: Descàrrega l'arxiu
Calendari pels casals, ateneus i centres socials
També us deixem amb un llistat ben complet dels festius per territoris (segons les divisions administratives imposades).

Catalunya:
1 de gener (Cap d'Any)
6 de gener (Festa de Reis)
30 de març (Divendres Sant - Festa Religiosa)
2 d'abril (Dilluns de Pasqua Florida - Festa Religiosa)
1 de maig (Dia internacional de la classe treballadora)
15 d'agost (l'Assumpció - Festa Religiosa)
11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya)
12 d'octubre (Festa Nacional d'Espanya - Res a celebrar)
1 de novembre (Castanyada)
6 de desembre (Dia de la Constitució Espanyola - Res a celebrar)
8 de desembre (la Immaculada - Festa Religiosa)
25 de desembre (Solstici d'Hivern)
26 de desembre (Sant Esteve - Festa Religiosa)

Catalunya Nord:
1 de gener (Cap d'Any)
6 de gener (Festa de Reis)
2 d'abril (Dilluns de Pasqua Florida - Festa Religiosa)
1 de maig (Dia internacional de la classe treballadora)
8 de maig (Final 2a guerra mundial)
21 de maig (Pentecosta - Festa Religiosa)
14 de juliol (Dia de la República Francesa)
15 d'agost (l'Assumpció - Festa Religiosa)
1 de novembre (Castanyada)
11 de novembre (Final 1a guerra mundial)
25 de desembre (Solstici d'Hivern)

Andorra:
1 de gener (Cap d'Any)
6 de gener (Festa de Reis)
12 de febrer (Carnaval)
14 de març (Dia de la Constitució Andorrana)
30 de març (Divendres Sant - Festa Religiosa)
2 d'abril (Dilluns de Pasqua Florida - Festa Religiosa)
1 de maig (Dia internacional de la classe treballadora)
21 de maig (Pentecosta - Festa Religiosa)
15 d'agost (l'Assumpció - Festa Religiosa)
8 de setembre (Diada Nacional d'Andorra - Nostra Senyora de Meritxell)
1 de novembre (Castanyada)
8 de desembre (la Immaculada - Festa Religiosa)
25 de desembre (Solstici d'Hivern)
26 de desembre (Sant Esteve - Festa Religiosa)

Illes:
1 de gener (Cap d'Any)
6 de gener (Festa de Reis)
1 de març (Diada institucional de les Illes)
30 de març (Divendres Sant - Festa Religiosa)
2 d'abril (Dilluns de Pasqua Florida - Festa Religiosa)
1 de maig (Dia internacional de la classe treballadora)
15 d'agost (l'Assumpció - Festa Religiosa)
12 d'octubre (Festa Nacional d'Espanya - Res a celebrar)
1 de novembre (Castanyada)
6 de desembre (Dia de la Constitució Espanyola - Res a celebrar)
8 de desembre (la Immaculada - Festa Religiosa)
25 de desembre (Solstici d'Hivern)

Menorca:
17 de gener (Diada de Menorca - Sant Antoni)

Eivissa:
11 de maig (Festa Patrimoni de la Humanitat)
8 d'agost (Diada d'Eivissa)

Formentera:
25 de juliol (Diada de Formentera)
3 de desembre (Sant Francesc Xavier - Festa Religiosa)

Franja de Ponent:
1 de gener (Cap d'Any)
6 de gener (Festa de Reis)
29 de març (Dijous Sant - Festa Religiosa)
30 de març (Divendres Sant - Festa Religiosa)
23 d'abril (Sant Jordi - Diada d'Aragó)
1 de maig (Dia internacional de la classe treballadora)
15 d'agost (l'Assumpció - Festa Religiosa)
12 d'octubre (Festa Nacional d'Espanya - Res a celebrar)
1 de novembre (Castanyada)
6 de desembre (Dia de la Constitució Espanyola - Res a celebrar)
8 de desembre (la Immaculada - Festa Religiosa)
25 de desembre (Solstici d'Hivern)
26 de desembre (Sant Esteve - Festa Religiosa)

País Valencià:
1 de gener (Cap d'Any)
6 de gener (Festa de Reis)
19 de març (Falles)
30 de març (Divendres Sant - Festa Religiosa)
2 d'abril (Dilluns de Pasqua Florida - Festa Religiosa)
1 de maig (Dia internacional de la classe treballadora)
15 d'agost (l'Assumpció - Festa Religiosa)
9 d'octubre (Diada Nacional del País Valencià)
12 d'octubre (Festa Nacional d'Espanya - Res a celebrar)
1 de novembre (Castanyada)
6 de desembre (Dia de la Constitució Espanyola - Res a celebrar)
8 de desembre (la Immaculada - Festa Religiosa)
25 de desembre (Solstici d'Hivern)

I el llistat de les diades reivindicatives:

17 de gener (Diada de Menorca)
26 de gener (Diada del Soldat Català)
8 de març (Dia internacional de la Dona Treballadora)
23 d'abril (Dia de la llengua)
25 d'abril (Batalla d'Almansa)
1 de maig (Dia internacional de la classe treballadora)
24 de juny (Festa nacional dels Països Catalans)
28 de juny (Dia Internacional per l'Alliberament LGTBI)
15 de juliol (Aplec del Pi de les Tres Branques)
25 de juliol (Diada de Formentera)
8 d'agost (Diada d'Eivissa)
11 de setembre (Diada nacional de Catalunya)
9 d'octubre (Diada nacional del País Valencià)
28 d'octubre (Aplec del Puig)
7 de novembre (Diada de la Catalunya Nord)
25 de novembre (Diada Internacional contra les violències masclistes)
31 de desembre (Diada de Mallorca)

Font: Calendari laboral 2018 de

ls Països Catalans

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 27 de desembre del 2017

30D, DIADA DE MALLORCA, LA NOSTRA SENYERA AL BALCÓ!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


L'Assemblea Sobiranista de Mallorca fa una crida a la ciutadania a penjar la senyera quadribarrada als balcons durant les celebracions de la Diada de Mallorca, com a mostra de la voluntat irreductible del nostre poble de defensar i reivindicar la identitat, llengua i cultura pròpies.
Des de l'ASM convidam a penjar la versió de la senyera que prefereixi cadascú: la quadribarrada llisa de l'estendard del Rei en Jaume, que les nostres institucions honoren a Mallorca des de fa gairebé set segles; la bandera oficial de Mallorca, creada a principis del segle XX en ple recobrament de la consciència de poble amb identitat pròpia, prohibida durant molts d'anys pel franquisme i objecte d'atacs furibunds de la caverna mediàtica quan el Consell Insular de Mallorca en va fer una promoció l'any 2006; i l'estelada, símbol de les ànsies de llibertat i independència de tots els territoris dels Països Catalans, més present que mai a tot arreu amb motiu del procés del Principat de Catalunya cap a l'establiment de la República catalana.


Feim una crida també a la màxima participació als actes tant institucionals com reivindicatius de la Diada de Mallorca, i en especial a la manifestació de dia 30, que com cada any treu al carrer milers de persones que reclamen el dret a decidir i un estat propi.


Palma, 16 de desembre de 2017

Secretariat de l'Assemblea de Mallorca

Els CDR de Mallorca fan una crida a participar a la manifestació del 30D

Els CDR de Mallorca (Canamunt, Bons Aires, Pere Garau, Santa Catalina, UIB, Manacor, Sineu, Puigpunyent, Alaró-Sta. Maria, Inca, Llubí i Campanet) convoquen a la manifestació organitzada per diverses entitats i col·lectius amb motiu de la Diada de Mallorca, que se celebra a Palma el 30 de desembre a les 18 h.

Els CDR recorden que la manifestació de dia 30 de desembre ha tengut, històricament, un caràcter reivindicatiu i de defensa de la cultura i llengua pròpies de Mallorca, minoritzades al llarg dels segles.

De la mateixa manera, els CDR consideren que, lluny de voler celebrar un dret de conquesta, l'objectiu de la manifestació és defensar el dret a conquerir les sobiranies des de l'empoderament popular.






Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ahir com avui: Els presos polítics catalans del comte-duc d’Olivares

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Comte-duc d'Olivares / Wikimedia Commons
Marc Pons 
Foto: Diego Velázquez 

L'existència de presos polítics catalans reclosos en penals espanyols és una macabra tradició que es remunta al segle XVII. El 10 de març de 1640, fa 377 anys, el comte de Santa Coloma, virrei hispànic al Principat de Catalunya, ordenava la detenció i l’empresonament preventiu de Francesc Joan Vergós i de Lleonard Serra, jurats del Consell de Cent de Barcelona. I vuit dies després ordenava, també, la detenció i l’empresonament preventiu de Francesc de Tamarit, jurat del Consell de Cent barceloní i diputat de la Junta de Braços, l'equivalent al Parlament. El mateix  18 de març, el virrei havia cursat l'ordre de detenció contra Pau Clarispresident de la Generalitat. La condició eclesiàstica del president —que obligava a seguir el procediment per una altra instància— si bé va impedir-ne l’empresonament, no li va estalviar una autèntica persecució judicial. Vergós, Serra, Tamarit i Claris, membres destacats del partit “republicà”, serien acusats dels presumptes delictes de conspiració i rebel·lió. I es convertirien en els símbols de la resistència política catalana a l'ocupació militar hispànica. La metxa que encendria la Revolució dels Segadors.

Què era el partit “republicà”?

Abans d'entrar en matèria convé aclarir que el concepte república i el terme republicà aplicats a les societats de la centúria del 1600 no tenen el mateix significat que avui dia. El republicanisme del barroc, el de l'Antic Règim, era la ideologia de les classes mercantils urbanes. Sobretot, de les seves elits. Clarament contraposada a la ideologia nobiliària i senyorial de les oligarquies agràries rurals. I clarament contraposada als esclats revolucionaris incontrolats de les classes populars. Tant a Catalunya, com als Països Baixos, com a Anglaterra, per posar tres exemples. La gran crisi catalana (1635-1640) que va precedir la Guerra dels Segadors (1640-1652) va posar en escena una reveladora aliança entre classes mercantils urbanes i classes populars pageses, impulsada per l'existència d'un enemic comú: les oligarquies nobiliàries, el partit nobiliari, que representaven el poder de la monarquia hispànica. El gran èxit del partit republicà no seria per la seva condició de corpus social majoritari —que no ho era—, sinó per la seva habilitat política per liderar i conduir una gran revolució social que havia esclatat entre les classes populars pageses.
Mapa d'Europa. Taller cartogràfic de Jan Vriens. Amsterdam (1650) / Arxiu d'El Nacional

La restauració de l'ordre com a pretext de l'ocupació militar

Amb el pretext d'acabar amb el fenomen del bandolerisme, una guerra intermitent que posava de relleu el conflicte català pel poder entre el partit republicà i el partit nobiliari, el comte-duc d'Olivares, ministre plenipotenciari del rei hispànic Felip IV, havia iniciat una lenta ocupació militar del Principat. Era l'any 1626, i Olivares ordenava que els Tercios de Castilla rellevessin les forces de la Generalitat en la pretesa tasca de restauració de l'ordre. Una ocupació que s'intensificaria a partir de l'any 1635, amb l'intencionat desplaçament del front de guerra hispanofrancès a la frontera catalana. L'historiador anglès John H. Elliot, professor de la Universitat d'Oxford, a La revolta catalana (Universitat de València, 2006) revela que l'any 1635 hi havia quatre cossos de l'exercit hispànic aquarterats a Catalunya. Un cos situat a l'Empordà, un altre a Osona, un altre a les planes de Lleida i un altre a les Terres de l'Ebre. És a dir, 48.000 soldats estacionats sobre un país de 400.000 habitants. Aquesta proporció és un detall molt important que explica tant les causes dels empresonaments com les de la revolució immediatament posterior. 
Pau Claris / Arxiu d'El Nacional

L'obligació d'allotjar i el privilegi de no allotjar

Les Constitucions de Catalunya, el text legal que documentava i reglamentava la relació bilateral entre el Principat i la monarquia hispànica, en cap cas autoritzaven la presència d'exèrcits estrangers en territori català. Ni tan sols les del rei hispànic. Però la qüestió jurídica no era el principal motiu que inclinava les classes populars catalanes a la revolta. Sinó que ho era l'obligació d'allotjar en les seves pròpies cases i alimentar amb els seus propis recursos la soldadesca que els represaliava. Una situació d'abús que es complicaria a partir dels robatoris, incendis, segrestos, violacions, amputacions i assassinats que les tropes hispàniques practicaven impunement sobre la població civil catalana. La consagració de l'estat de terror que, amb anterioritat, havien practicat als Països Baixos hispànics. En canvi, les mateixes Constitucions catalanes eximien de l'obligació d'allotjament i d'alimentació les classes nobiliàries. Un vell privilegi que es remuntava a l'edat mitjana i que havien aconseguit conservar en el decurs dels segles. La suma dels abusos comesos pels militars i del col·laboracionisme dels privilegiats seria la metxa que encendria la revolta.
Gravat de Barcelona (1650) / Ajuntament de Barcelona

El xoc institucional

Febrer de 1640. El país estava en peu de guerra. Les classes populars catalanes havien contestat la massacre militar i la inacció de la justícia hispàniques amb una reacció extremadament violenta. I en plena escalada, Olivares, per reblar el clau, va ordenar a Santa Coloma la lleva forçosa de 6.000 pagesos catalans per a combatre la revolta antihispànica que havia esclatat a Nàpols. Santa Coloma va ordenar el mateix a la Generalitat i al Consell de Cent. I el conflicte es va traslladar definitivament a les institucions. Els líders del partit republicà, que, en el decurs dels mesos anteriors, havien manifestat públicament l’oposició als mètodes del virrei, es van negar a acatar les ordres i es van enfrontar, en un conflicte que anava més enllà de les qüestions polítiques, amb les figures més destacades del partit nobiliari i de l'aparell de dominació hispànica a Catalunya. La negativa del partit republicà a col·laborar en la lleva forçosarepresentava un pas més enllà en l'oposició militant al sistema d'allotjaments forçosos i a la crítica sense embuts a la brutalitat hispànica, i seria el detonant de les ordres d’empresonament.
Francesc de Tamarit / Casal La Sega, Santa Coloma de Farners

Els perseguits per la justícia hispànica

El professor Elliot presenta una llista de persones que haurien estat en el punt de mira de la justícia hispànica: Pau Claris (president de la Generalitat); Joan Pere Fontanella i Pere Joan Rossell (assessors jurídics de la Generalitat); els diputats de la Junta de Braços Francesc de TamaritFrancesc de VilaplanaRamon de GuimeràFelip de SorribesJosep Margarit i Josep d'Ardena; els jurats del Consell de Cent Francesc Joan VergósLleonard Serra, Josep FontanellaMiquel Puigventós, i els germans Jeroni Rafel Matali, i el canonge de Tortosa Francesc Puig. Una llista negra formada, pel cap baix, per setze personalitats molt rellevants de la vida pública catalana, que, reveladorament, estava encapçalada per la màxima autoritat política de les institucions del país. Una llista negra que revelava un veritable conflicte polític i institucional entre les institucions catalanes i la monarquia hispànica que Olivares, Santa Coloma i la llarga corrua de col·laboracionistes del règim pretenien resoldre per la via de l’empresonament i de l'escapçament del moviment opositor.
Corpus de Sang de 1640. Alliberament dels presos / Arxiu d'El Nacional

Per què Vergós, Serra i Tamarit?

Dit això, la qüestió que es planteja és per què Vergós i Serra van ser els primers empresonats i dies després ho seria Tamarit. Les fonts ens revelen que Vergós i Serra eren dues personalitats polítiques que gaudien d'una immensa popularitat i d'un gran ascendent sobre les classes menestrals de Barcelona. Allò que contemporàniament anomenem activistes. Vuit dies més tard era empresonat Tamarit, primer diputat del braç militar, l'equivalent —amb les obligades distàncies que imposa el temps— a l'actual figura de conseller d'Interior. Tamarit era un membre de la petita aristocràcia rural. La lògica ens diria que era al bàndol equivocat. Però el partit republicà havia engruixit les files amb famílies de la noblesa rural que també havien estat humiliades, saquejades i oscades per la brutalitat militar hispànica. La detenció i l’empresonament de Tamarit era una declaració de guerra institucional que repercutiria en tots els estaments de la societat catalana. I el seu alliberament, en la revolta popular del Corpus de Sang de 1640, marcaria l'inici d'una revolució que culminaria amb la proclamació de la Primera República catalana de Pau Claris. 

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 20 de desembre del 2017

REFLEXIONS: O ELS TRAMPOSOS O NOSALTRES

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


19/12: Eleccions espanyoles


Per entendre aquestes eleccions catalanes (incloent-hi la campanya anòmala i la convocatòria il·legítima) cal tenir sempre present un fet evident: tres dels partits que s’hi presenten tenen com a principal objectiu i vocació governar Catalunya, i tres (o quatre) tenen com a objectiu fundacional governar Espanya. I, per a aquests, la campanya de les catalanes, el resultat que n’obtinguin i la gestió que en facin és per damunt de tot una etapa instrumental per a allò que de veritat els importa: conservar o aconseguir el poder espanyol.

Sense tenir present això, no s’entén res. Ni les estranyes relacions entre Ciutadans i el PP, ni les contradiccions entre les diverses coses que diu Iceta i les que fa, ni les ambivalències dels comuns. Per a tots ells, el que facin o deixin de fer a Catalunya els val en la mesura que puntua en la batalla espanyola. Per als partits que aspiren estrictament a governar Catalunya, perjudicar els catalans és suïcida. Per als que aspiren sobretot a governar a Espanya, pot ser un peatge a pagar de gust si els situa en una posició millor en la batalla espanyola, que és la seva. Per a uns, les eleccions de dijous són les seves, a vida o mort. Per als altres, són sobretot les primàries de les espanyoles.

Font: 19/12: Eleccions espanyoles (Vicenç Villatoro)

Josep Maria Loperena Jene

Vaig ser el primer en descobrir a Facebook el fosc i tenebrós pasat dels ancestres d'Ines Animadas. Ser membre de la 'Brigada político social', com ho va ser el seu pare durant el franquisme, era sinònim de torturador, intransigent i totalitari. Per la seva banda, ser Governador civil en plena Dictadura equivalia a subsistir a canvi de ser un dèspota, un franquista i un retrògrad. Però els fills no són culpables dels pecats dels seus pares si els desaproven i repulsen. La Inés mai ho va fer. No solament es va vanagloriar de ser qui era si no que va militar en les joventuts de la Falange, el partit feixista de Primo de Rivera flanquejada per Carrizosa i el propi Rivera.

Convido al lector a realitzar un exercici molt simple mitjançant una pregunta que haurà de contestar-se a si mateix en silenci i solitud:


Algún demócrata català en el seu sa judici- independentista o no- pot promocionar a Arrimadas a seure en la mateixa butaca presidencial que va ocupar Companys?


L'estadista assassinat per un escamot d'afusellament del Caudillo després de ser raptat a París per la Gestapo, era natural del Tarrós (Tornabous-Urgell). Va ser un advocat que va defensar sempre als obrers, un polític militant d'ERC, un líder que va ser Ministre de Marina el 1933 i un president electe de la Generalitat durant més de cinc anys. 


Arrimadas, nascuda a Jerez de la Frontera, també està llicenciada en dret però mai ha exercit la professió. És una política de 25 anys exmilitant de la Falange de la FET i de les JONS que va ser diputada per 'Ciudadanos' en el Parlament català.


Aquest són els fets. Jutgeu per vosaltres mateixos. Ara es quant us toca decidir el vostre futur.





Font: Vaig ser el primer a descobrir en Facebook el... - Josep Maria Loperena Jene

ESTADO DE EXCEPCIÓN

El jueves 21 iremos a votar en un ambiente inusual, con candidatos encarcelados o exilados por defender sus ideas políticas, tras un continuado proceso de acoso y derribo de cualquier persona, colectivo o institución que no esté dispuesta a aceptar las condiciones impuestas por el aparato del Estado.En el fondo la aplicación del artículo 155 de la Constitución es una prueba de la excepcionalidad del momento, una situación próxima a un estado de emergencia.Un Estado que presume de ajustarse al modelo oficial de “Estado de Derecho”, pero que no cumple la triple condición que éste exige: justicia, democracia y libertad.Unas elecciones impuestas por el gobierno del Estado, utilizando competencias que no le corresponden, y tras destituir por decreto (al estilo de la dictadura turca) al President de la Generalitat y a todo su gobierno.Unas elecciones en las que el bloque del 155 ha actuado con toda impunidad, aprovechando la excepcionalidad antes descrita, en tanto que la opción independentista ha tenido que autocensurarse para evitar ser de nuevo castigada.Unas elecciones en las que una “Junta electoral”, nombrada a dedo por el tripartito unionista (PP, PSOE y Ciudadanos), ha interpretado de forma sesgada cualquier señal, palabra o símbolo que no conviniera a sus representados, llegando a extremos propios del “teatro del absurdo”.Unas elecciones autonómicas, tras las que subyace un plebiscito, que podrían haber sido evitadas si el gobierno central hubiera autorizado un referéndum, como la lógica política recomendaba.Porque el tema era muy simple y fácil de llevar a término. Sólo se trataba de preguntar al pueblo catalán si quería continuar siendo parte del Estado o prefería crear su propio Estado independiente. Y luego, acatar el resultado.Todo lo sucedido, absolutamente todo, es responsabilidad del gobierno central, del partido que representa, de sus dos aliados políticos y del resto de figuras e instituciones que operan bajo la dirección o supervisión del Estado.El “coste de oportunidad”, el coste de no haber hecho el referéndum, ha sido enorme, tanto en el ámbito económico (del que tanto se habla frívolamente), como en el político y en el social. Claro que para la casta de altos funcionarios que ha dirigido la función pública desde la muerte del dictador, el coste, cualquier coste, no es una variable relevante.Suceda lo que suceda, nada podrá ya ser como antes. Porque en estas elecciones la disyuntiva es democracia sí o democracia no, y resulta evidente que sólo los partidos del bloque soberanista (Junts per Catalunya, ERC i la CUP) están a favor de lo primero.Y los historiadores contarán dentro de cien años que la definitiva quiebra moral del Estado Español se produjo en el primer cuarto del siglo XXI.Y que sus hacedores fueron, por este orden, el Partido Popular, el PSOE, Ciudadanos y los distintos cuerpos de funcionarios que los asisten.Un hito más en la historia de un largo proceso de autodestrucción.
Font: Alfdurancorner.com - Análisis crítico de política, economía y sociedad:

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 19 de desembre del 2017

ROSA PEÑAFIEL: La bèstia del franquisme segueix donant fuetades

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Feminista, neta d’un lluitador antifranquista de Lleida, va rebutjar que la Paeria li dediqués un carrer mentre n’hi hagi de franquistes. Independent a la CUP


S’ha produït durant anys una banalització del franquisme, i això és el que ens ha portat a la situació actual
Es presenta en el 7è lloc de la llista de la CUP a Lleida, però no n’és militant. Prové de la lluita iniciada fa un any contra la presència de noms franquistes als carres de Lleida. En què consisteix, aquesta lluita?
Al meu avi li van concedir un carrer a Lleida. Era un obrer andalús que va venir a Catalunya a guanyar-se la vida, com tants d’altres. Es va implicar en la lluita sindical i política durant el franquisme. Per la seva trajectòria, la ciutat li va concedir el nom d’un carrer. Però a la família vam decidir que no volíem que l’hi donessin mentre hi hagi també personatges franquistes als carrers de la ciutat. Pensàvem que estar al mateix nivell de reconeixement que els franquistes, els mateixos que el perseguir i el van ficar a la presó, no era coherent. Vam impulsar un manifest i la plataforma Lleida Lliure de Franquisme, perquè l’Ajuntament retirés els noms franquistes dels carrers.
Amb quin resultat, de moment?
La plataforma té un suport bastant transversal. És cert que hi ha partits que no l’han signat, com ara els socialistes, que estan al govern de la Paeria, i el PP. Però sí molts altres partits i entitats. Tot i la nostra petició, la Paeria ha rebutjat retirar aquests noms franquistes, i finalment hem presentat una denúncia al jutjat per incompliment de la llei de memòria històrica. És una llei vigent i que s’ha de complir. Com a constitucionalistes que són, els reclamem que compleixen amb la llei de la memòria i que dignifiquin les víctimes del franquisme.
Qui era, el seu avi?
Antonio Cantano era un sindicalista convençut.Va venir aquí per treballar a la construcció. De seguida va prendre consciència de les mancances de drets dels treballadors, s’hi va implicar, i va ser un dels fundadors de Comissions Obreres a Lleida. Es va convertir en un militant antifranquista convençut. Per culpa d’això va patir represàlies. Estava a les llistes negres dels empresaris i ningú no li donava feina. La meva àvia va haver de portar el pes de la casa, van viure amb moltes restriccions, i sempre sota amenaça. Jo mateixa, de petita, vaig poder veure la policia entrant a casa del meu avi, escorcollant-la, trencant els matalassos a veure què hi trobaven. Aquell odi, quaranta anys després, encara continua, reprimint a qui pensa diferent.
Va estar a la presó?
Va ser un dels 113 detinguts de l’Assemblea de Catalunya, cosa que el va portar a la Model. Va estar empresonat per les seves idees polítiques, acusat de rebel·lió, de la mateixa manera que ara tornem a tenir presos polítics. Una vegada un policia li va dir durant un interrogatori: “Andaluz de mierda, ¿por qué luchas por estos catalanes, si ellos algún día te van a dar una patada en el culo?”, En canvi, el que va passar és que l’any 1994 aquests catalans que deia aquell policia van concedir al meu avi la medalla Francesc Macià de la Generalitat al treball. Catalunya és un país de mestissatge, d’inclusió, i la repressió que van viure aquells homes i dones està tornant.
El seu avi va conèixer Puig Antich.
Sí. Estaven a la Model en mòduls diferents, però es van conèixer i es van tractar diverses vegades. La nit que van matar Salvador Puig Antich va ser molt dura, el pitjor moment de la seva vida, i penso que l’hem de recordar sempre. Allò va marcar el meu avi d’una manera molt fonda i personal. Puig Antich tenia l’edat del seu fill.
Ara, una neta és en una llista a les eleccions. Se sent hereva d’aquelles lluites?
Tots ho som. Tenim la responsabilitat de continuar amb la dignitat d’aquells homes i dones que van lluitar per transmetre’ns una societat millor. No tenien por: la necessitat de llibertat i dignitat està per damunt de qualsevol cosa. És el que dona sentit a la vida. Ara, hem de fer la mateixa lluita. Ens han pres la llibertat, ens estan reprimint, tenim exiliats, presos polítics, i tenim la responsabilitat de conquerir aquesta dignitat. Ens volen de genolls, i això no podem acceptar.
Per què va acceptar anar amb la CUP?
La CUP és un espai de coherència amb les lluites que defenso. I m’agrada quan els diuen radicals: els ho diuen com si fos dolent, però per mi és del tot postiu. Radical és anar a l’arrel dels problemes, per solucionar-los. M’hi sento molt còmoda, en aquest espai. Com a independent, això sí. La meva lluita és ara mateix finalitzar el que vam iniciar amb els carrers franquistes, per treure’ls i tornar la dignitat i la memòria a les víctimes. Hi ha 9 carrers a la ciutat que homenatgen franquistes. N’hi ha un de molt flagrant, l’alcalde Areny, que va ser paer l’any 1939 i que està documentat que va firmar depuracions de funcionaris, deportacions de lleidatans. Té un carrer i una passarel·la sobre el Segre.
A Lleida governa el PSC, que és d’arrel democràtica i catalanista. Per què creu que ho accepta, això?
És inexplicable. I encara menys amb el que estem vivint ara, que és una segona part del franquisme. La bèstia del franquisme segueix donant fuetades: l’actuació de l’Audiencia Nacional, presos polítics, càrregues de la policia contra ciutadans pacífics... S’ha fet durant anys una banalització del franquisme, i això ha estat una anomalia democràtica que ens ha portat on estem ara. La Transició, com diu la meva amiga Antonieta Jarne [historiadora a la UdL], que m’ha acompanyat en el manifest, va ser una transacció. Els franquistes se’n van anar a dormir franquistes i es van aixecar demòcrates. I això ho estem pagant ara.
La seva lluita també és el feminisme.
Sí, a través de l’associació Dones de Lleida, soc de les últimes que s’han afegit a aquesta entitat que lluita contra la violència masclista. Ara estem involucrades en la lluita per un centre públic d’urgència per a dones maltractades a Lleida. L’Ajuntament ha posat a licitació el servei per donar-lo a una empresa privada. Nosaltres volem que sigui públic i amb personal qualificat. No es pot mercantilitzar la violència masclista.

Font: El Punt Avui - “La bèstia del franquisme segueix donant fuetades” | Redacció | barcelona | Política | El Punt Avui | Notícia

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 17 de desembre del 2017

DOLORS BASSA: “No ens podem acovardir per haver estat un mes a la presó”

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

“No em sento gens lliure en els mítings, però també sento que, si no fem un esforç, guanyaran ells i aleshores ningú serà lliure a Catalunya”

La consellera Bassa, a Figueres, poc abans d'un míting Foto: LLUÍS SERRAT
 - FIGUERES

Escrivia fa uns dies: “Em costa sortir de casa, em costa fer vida normal, em costa tornar a riure.” L’experiència a la presó marca per sempre?
És una experiència molt traumàtica. Primer, perquè costa adaptar-te dins la presó, és un canvi total. Però, quan en surts, és exactament el mateix. Tota aquesta setmana he estat incapaç de fer la meva vida normal. Tens la sensació que t’afogues, que necessites respirar aire. Vols veure gent, però al mateix temps et sents aclaparada. M’està costant. I, de fet, avui és la primera entrevista en què en parlo.
I li ho agraïm moltíssim. Com passaven els dies a la presó?
Els dies allà són molt marcats. Al matí, a les vuit, et venen a obrir la cel·la i has d’estar dreta. A dos quarts de nou, vas a esmorzar. Després, tens dues hores per fer activitats i el que fèiem era recloure’ns molt a la cel·la. El nostre objectiu era intentar portar-ho amb dignitat. És a dir, llegir, escriure i parlar entre nosaltres. I la segona cosa, ser espartanes. Això vol dir tenir un horari marcat i així tens la sensació que va passant el dia. Perquè, si no, són moltes hores mortes i tens la sensació que no fas res, que no vius i no ets tu. Hi havia una estona que podíem anar al pati i la relació amb les internes era molt bona. Un 80% eren noies d’altres països, sobretot sud-americanes, i amb elles parlàvem de temes generals, del temps. A part, tant la Meritxell [Borràs] com jo vam decidir fer esport. Però ella, al cap de poc temps, es va fer mal. I jo caminava. Quan ens obrien la cel·la, sortia disparada i anava a un pati. I el tenia apamadíssim. Fer tota la volta eren 140 passes. I feia deu voltes a la dreta, deu a l’esquerra i deu de través. Fent això tres vegades al dia, vaig calcular que eren entre quatre i cinc quilòmetres. I al final hi havia internes que m’acompanyaven.
Què els deien les internes?
Més de la meitat no entenien res ni coneixien la situació de Catalunya. Llavors hi havia una basca i alguna altra que se’n feien creus. Però amb qui més en vam parlar va ser amb els funcionaris. Estaven molt polaritzats. Un creia que havíem de ser a la presó, amb un raonament molt de dretes i del PP. En canvi, un altre ens deia que li costava entendre per què volíem la independència, però que no era motiu per estar preses. D’altres em felicitaven per les polítiques socials que s’han fet a Catalunya. La gran majoria creien que no havíem de ser allà.
Les tractaven diferent?
No, això ens ho van deixar molt clar des del primer dia: que tothom era igual i que no farien cap diferència. El que sí que ens va comentar alguna interna és que el tracte, en general, havia canviat des que hi érem nosaltres. Deien que el menjar era una mica millor. I, per exemple, la calefacció només s’engegava al migdia i al vespre una hora. I allà fa molta i molta fred, perquè les cel·les són petites i humides i les instal·lacions són molt velles. A partir de la segona setmana de la nostra estada, la van començar a engegar una hora al matí. Les mateixes internes, tant del nostre mòdul com dels altres, ens deien que això no passava des de feia tres anys. Tot i això, cap tracte diferencial, i diria que en condicions més dures que els altres companys. Ells tenien dues visites: l’una, per als amics; l’altra per als familiars. Nosaltres només una de quaranta minuts.
A la setmana.
Sí. I a través d’un vidre. Això és una de les coses que pitjor m’ho van fer passar. Perquè veure els teus a través d’un vidre només quaranta minuts a la setmana és molt dur. I les trucades de telèfon. En tenies una al dia, i no podia ser al mateix número, de cinc minuts. Per tant, un cop havies dit les quatre coses de gestió que necessitaves, es tallava i no podies tornar-hi.
Això era el pitjor de tot?
El pitjor era que et senties allunyada de tot allò que estimes. De la teva família, dels amics. No tenies cap connexió amb l’exterior, i una de les coses que ens van anar molt bé va ser rebre El Punt Avui, l’Ara i El Temps, perquè tenies d’alguna manera una vinculació amb el país. L’altra cosa pitjor és que et tracten com si no fossis persona, perquè no pots decidir res. Hi ha cua al menjador, has de menjar en silenci; surts i és l’hora del pati, i no et pots moure d’allà; després et tanquen a la cel·la... Hi havia una cosa que ens costava molt a totes dues: a les vuit del vespre, et tanquen a la cel·la i, al cap de dues hores, sona un timbre i passa un funcionari a comprovar per un forat si ets a lloc. Has d’estar a peu dret darrere la porta. Impacta, i allò et fa sentir que estàs presa.
És possible treure’n alguna experiència positiva?
D’experiència positiva, ni una, més enllà d’adonar-te que les coses essencials que trobes a faltar no són materials. I, en canvi, dones molt de valor al fet de no tenir la família, de no poder fer una abraçada... Recordo el primer dia que vaig tenir el vis-a-vis amb la família: poder tenir els meus fills, que són grans, abraçats... Aquell record em va durar tota la setmana. A la presó evoques molts dels records del que has viscut. Es tracta de buscar la part positiva per tirar endavant.
Els arribava l’escalf de la gent?
Ens arribaven 300 cartes diàries. I ens deien que n’hi havia moltes més i que no donaven l’abast. I això era molt important. Rebre les cartes i els diaris va significar molt.
Tenien televisor?
Sí, però només podíem sintonitzar TVE1, Cuatro i, a estones, La Sexta. De fet, la notícia del nostre alliberament la vam saber per La Sexta.
Quan ho van sentir, quina va ser la seva reacció?
És curiós, però no vam estar gens alegres. Totes dues ens vam enfonsar pensant en els que es quedaven. Perquè no hi havia cap raó. Quan vam anar a declarar al Suprem, de tornada vam coincidir amb Joaquim Forn. Em va dir que no li havien fet gaires preguntes i que més aviat tenia la sensació que ell sortiria i jo no. I quan veus que és a la inversa no és cap alegria. Totes dues vam quedar aixafades. Tot i que aquell cap de setmana ho havíem passat molt malament. Aquella indefinició després de declarar divendres i fins dilluns no saber res...
Vostè va anar a la primera roda de premsa de Puigdemont a Brussel·les. I va tornar a Catalunya.
Havia anat a Brussel·les perquè m’havia convocat a una reunió el mateix president. Vam parlar de quines possibilitats hi havia, i quedar-se allà n’era una. Però jo no ho havia comentat a casa i ni m’ho havia plantejat. Amb total normalitat, vam agafar l’avió i vam tornar. I tan bon punt vaig arribar a casa, el dia 1 de novembre, vaig rebre la citació. Per tant, la idea de Brussel·les no era en cap moment escapar-nos, simplement hi havia una reunió.
Creia que podria anar a la presó en aquell moment?
No vaig anar a declarar amb aquesta predisposició. Sempre havíem pensat que podríem acabar a la presó, però no aquell dia. Teníem el precedent dels Jordis, que van anar al jutge una primera vegada i després hi van tornar. Per tant, el primer dia anava predisposada a això. Simplement es tractava de dir que no érem violents. Aquesta és la pregunta que em van fer: si creia en la violència. I res més.
Res més?
Només aquesta pregunta. Amb una jutgessa que no va aixecar el cap del mòbil en cap moment. Jo em pensava que només ho havia fet amb mi i després va resultar que ho havia fet amb tots. Al cap de dues hores, vam entrar-hi un per un i ja no en vam tornar a sortir.
Què li passa pel cap quan li comuniquen que anirà a la presó?
És molt bèstia. Entraves per una porta, sorties per una altra i llavors ja t’esperaven els policies amb les manilles. Jo els vaig dir que m’havia trencat els tendons de l’espatlla i que no podia anar amb les mans al darrere. I van respondre: “Esto es el protocolo.” I em van emmanillar. Aquesta és la part més fosca. No sabies on anaves, no sabies què feien. Et posen en una furgoneta. Llavors va arribar la Meritxell [Borràs], també emmanillada amb les mans al darrere. Els vam preguntar on anàvem i ens van dir: “Ya lo verán, a Alcalá-Meco.” Cap de les dues sabíem on era. I la conducció fins a la presó va ser horrorosa. Anàvem d’un costat a l’altre. En canvi, el dia que vam sortir de la presó per anar al Suprem, vam reconèixer alguns dels mateixos guàrdies civils, i la conducció va ser totalment diferent. Feia la sensació que el primer dia ens volien humiliar.
Com és l’arribada a la presó?
Impactant. T’ho treuen tot: braçalets, rellotge, ulleres... Ens van prendre les empremtes dactilars i de seguida ens van portar a un mòdul fosc i ens van tancar en una cel·la. Aquella nit ho vam passar molt malament. També havien estat duríssimes les dues hores abans de sortir de l’Audiència, quan ja sabíem que aniríem a la presó. Estava en una cel·la, tota sola, sense que ningú em digués res, en un espai molt petit i sense cap finestra, sense saber on aniríem.
El que explica és colpidor. I tot i així decideix presentar-se com a cap de llista d’ERC a Girona.
La veritat és que en un primer moment vaig tenir dubtes. La Meritxell [Borràs] creia que ja havia dedicat molts anys a la política i va decidir que ho deixava. I jo m’ho vaig plantejar, però després vaig pensar que no podia dir que no i deixar córrer la feina que havíem fet, sobretot pel que veia que passaria. No pot ser que ens acovardeixi el fet d’haver estat un mes a la presó.
Què sent quan diuen que vostè no era una presa política?
Indignació. Perquè fan propostes que són mentides, i també pel fet que diguin que no soc una presa política. Sento una gran decepció, per exemple amb el PSC. En el mateix moment en què a mi em posen les manilles i em tanquen a la presó, el líder del PSC surt a ballar i està content. Jo no ho hauria fet mai amb un adversari polític. Això no ho oblidaré. Em va fer mal, perquè crec que l’empatia amb les persones no s’ha de perdre mai. I per la resta: que Ciutadans vagi dient el que diu sobre l’escola em dol. Però no estic enfadada. I aquell A por ellos no el puc entendre de cap manera. Nosaltres hem demostrat que hem treballat per a tothom.
Se sent coaccionada en els mítings?
I tant! Moltíssim.
La podria perjudicar el que hi digui?
Sí. De fet, en les mesures cautelars es deia que ens deixaven sortir per fer campanya. Però ets conscient que qualsevol que t’escolti et pot denunciar i pots tornar a la presó. Per tant, no em sento gens lliure. Però també sento que, si no fem l’esforç, poden guanyar ells i aleshores ningú serà lliure a Catalunya.
Per què ha de guanyar ERC?
Perquè creiem en la política social, perquè som un equip cohesionat i amb experiència i perquè és la garantia que treballarem per millorar el país, amb la suma, òbviament, dels altres partits independentistes.
Fa la sensació, però, que hi ha dissonàncies. S’entendran?
Crec que ho tenim claríssim. Es va valorar la possibilitat d’anar junts. I la majoria coincidíem que tenim gent diferent al darrere i que havíem de portar objectius conjunts, però aconseguir més majoria social. I l’única manera era anar separats.
Qui ha de ser president, Junqueras o Puigdemont?
Ara toca afrontar les eleccions, que no són presidencialistes. I es decidirà a partir del resultat. A mi no em desagradaria que fos Puigdemont, perquè hem compartit govern, però el condicionant d’ERC de tenir el cap de llista a la presó és molt greu.
Sigui quina sigui l’opció, les dificultats són grans.
I per això ERC pot oferir més possibilitats si ni Puigdemont ni Junqueras poden ser presidents. Però aquesta és una discussió per al dia 22. El 21 hem d’aconseguir que els tres partits obtinguin el màxim de vots i demostrar que tenim aquella majoria social que sempre ens han dit que no tenim.

Font: El Punt Avui - “No ens podem acovardir per haver estat un mes a la presó” | Anna Puig | Figueres | Política | El Punt Avui | Notícia:

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial