Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 21D. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 21D. Mostrar tots els missatges

dimecres, 20 de desembre del 2017

REFLEXIONS: O ELS TRAMPOSOS O NOSALTRES

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


19/12: Eleccions espanyoles


Per entendre aquestes eleccions catalanes (incloent-hi la campanya anòmala i la convocatòria il·legítima) cal tenir sempre present un fet evident: tres dels partits que s’hi presenten tenen com a principal objectiu i vocació governar Catalunya, i tres (o quatre) tenen com a objectiu fundacional governar Espanya. I, per a aquests, la campanya de les catalanes, el resultat que n’obtinguin i la gestió que en facin és per damunt de tot una etapa instrumental per a allò que de veritat els importa: conservar o aconseguir el poder espanyol.

Sense tenir present això, no s’entén res. Ni les estranyes relacions entre Ciutadans i el PP, ni les contradiccions entre les diverses coses que diu Iceta i les que fa, ni les ambivalències dels comuns. Per a tots ells, el que facin o deixin de fer a Catalunya els val en la mesura que puntua en la batalla espanyola. Per als partits que aspiren estrictament a governar Catalunya, perjudicar els catalans és suïcida. Per als que aspiren sobretot a governar a Espanya, pot ser un peatge a pagar de gust si els situa en una posició millor en la batalla espanyola, que és la seva. Per a uns, les eleccions de dijous són les seves, a vida o mort. Per als altres, són sobretot les primàries de les espanyoles.

Font: 19/12: Eleccions espanyoles (Vicenç Villatoro)

Josep Maria Loperena Jene

Vaig ser el primer en descobrir a Facebook el fosc i tenebrós pasat dels ancestres d'Ines Animadas. Ser membre de la 'Brigada político social', com ho va ser el seu pare durant el franquisme, era sinònim de torturador, intransigent i totalitari. Per la seva banda, ser Governador civil en plena Dictadura equivalia a subsistir a canvi de ser un dèspota, un franquista i un retrògrad. Però els fills no són culpables dels pecats dels seus pares si els desaproven i repulsen. La Inés mai ho va fer. No solament es va vanagloriar de ser qui era si no que va militar en les joventuts de la Falange, el partit feixista de Primo de Rivera flanquejada per Carrizosa i el propi Rivera.

Convido al lector a realitzar un exercici molt simple mitjançant una pregunta que haurà de contestar-se a si mateix en silenci i solitud:


Algún demócrata català en el seu sa judici- independentista o no- pot promocionar a Arrimadas a seure en la mateixa butaca presidencial que va ocupar Companys?


L'estadista assassinat per un escamot d'afusellament del Caudillo després de ser raptat a París per la Gestapo, era natural del Tarrós (Tornabous-Urgell). Va ser un advocat que va defensar sempre als obrers, un polític militant d'ERC, un líder que va ser Ministre de Marina el 1933 i un president electe de la Generalitat durant més de cinc anys. 


Arrimadas, nascuda a Jerez de la Frontera, també està llicenciada en dret però mai ha exercit la professió. És una política de 25 anys exmilitant de la Falange de la FET i de les JONS que va ser diputada per 'Ciudadanos' en el Parlament català.


Aquest són els fets. Jutgeu per vosaltres mateixos. Ara es quant us toca decidir el vostre futur.





Font: Vaig ser el primer a descobrir en Facebook el... - Josep Maria Loperena Jene

ESTADO DE EXCEPCIÓN

El jueves 21 iremos a votar en un ambiente inusual, con candidatos encarcelados o exilados por defender sus ideas políticas, tras un continuado proceso de acoso y derribo de cualquier persona, colectivo o institución que no esté dispuesta a aceptar las condiciones impuestas por el aparato del Estado.En el fondo la aplicación del artículo 155 de la Constitución es una prueba de la excepcionalidad del momento, una situación próxima a un estado de emergencia.Un Estado que presume de ajustarse al modelo oficial de “Estado de Derecho”, pero que no cumple la triple condición que éste exige: justicia, democracia y libertad.Unas elecciones impuestas por el gobierno del Estado, utilizando competencias que no le corresponden, y tras destituir por decreto (al estilo de la dictadura turca) al President de la Generalitat y a todo su gobierno.Unas elecciones en las que el bloque del 155 ha actuado con toda impunidad, aprovechando la excepcionalidad antes descrita, en tanto que la opción independentista ha tenido que autocensurarse para evitar ser de nuevo castigada.Unas elecciones en las que una “Junta electoral”, nombrada a dedo por el tripartito unionista (PP, PSOE y Ciudadanos), ha interpretado de forma sesgada cualquier señal, palabra o símbolo que no conviniera a sus representados, llegando a extremos propios del “teatro del absurdo”.Unas elecciones autonómicas, tras las que subyace un plebiscito, que podrían haber sido evitadas si el gobierno central hubiera autorizado un referéndum, como la lógica política recomendaba.Porque el tema era muy simple y fácil de llevar a término. Sólo se trataba de preguntar al pueblo catalán si quería continuar siendo parte del Estado o prefería crear su propio Estado independiente. Y luego, acatar el resultado.Todo lo sucedido, absolutamente todo, es responsabilidad del gobierno central, del partido que representa, de sus dos aliados políticos y del resto de figuras e instituciones que operan bajo la dirección o supervisión del Estado.El “coste de oportunidad”, el coste de no haber hecho el referéndum, ha sido enorme, tanto en el ámbito económico (del que tanto se habla frívolamente), como en el político y en el social. Claro que para la casta de altos funcionarios que ha dirigido la función pública desde la muerte del dictador, el coste, cualquier coste, no es una variable relevante.Suceda lo que suceda, nada podrá ya ser como antes. Porque en estas elecciones la disyuntiva es democracia sí o democracia no, y resulta evidente que sólo los partidos del bloque soberanista (Junts per Catalunya, ERC i la CUP) están a favor de lo primero.Y los historiadores contarán dentro de cien años que la definitiva quiebra moral del Estado Español se produjo en el primer cuarto del siglo XXI.Y que sus hacedores fueron, por este orden, el Partido Popular, el PSOE, Ciudadanos y los distintos cuerpos de funcionarios que los asisten.Un hito más en la historia de un largo proceso de autodestrucción.
Font: Alfdurancorner.com - Análisis crítico de política, economía y sociedad:

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 17 de desembre del 2017

DOLORS BASSA: “No ens podem acovardir per haver estat un mes a la presó”

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

“No em sento gens lliure en els mítings, però també sento que, si no fem un esforç, guanyaran ells i aleshores ningú serà lliure a Catalunya”

La consellera Bassa, a Figueres, poc abans d'un míting Foto: LLUÍS SERRAT
 - FIGUERES

Escrivia fa uns dies: “Em costa sortir de casa, em costa fer vida normal, em costa tornar a riure.” L’experiència a la presó marca per sempre?
És una experiència molt traumàtica. Primer, perquè costa adaptar-te dins la presó, és un canvi total. Però, quan en surts, és exactament el mateix. Tota aquesta setmana he estat incapaç de fer la meva vida normal. Tens la sensació que t’afogues, que necessites respirar aire. Vols veure gent, però al mateix temps et sents aclaparada. M’està costant. I, de fet, avui és la primera entrevista en què en parlo.
I li ho agraïm moltíssim. Com passaven els dies a la presó?
Els dies allà són molt marcats. Al matí, a les vuit, et venen a obrir la cel·la i has d’estar dreta. A dos quarts de nou, vas a esmorzar. Després, tens dues hores per fer activitats i el que fèiem era recloure’ns molt a la cel·la. El nostre objectiu era intentar portar-ho amb dignitat. És a dir, llegir, escriure i parlar entre nosaltres. I la segona cosa, ser espartanes. Això vol dir tenir un horari marcat i així tens la sensació que va passant el dia. Perquè, si no, són moltes hores mortes i tens la sensació que no fas res, que no vius i no ets tu. Hi havia una estona que podíem anar al pati i la relació amb les internes era molt bona. Un 80% eren noies d’altres països, sobretot sud-americanes, i amb elles parlàvem de temes generals, del temps. A part, tant la Meritxell [Borràs] com jo vam decidir fer esport. Però ella, al cap de poc temps, es va fer mal. I jo caminava. Quan ens obrien la cel·la, sortia disparada i anava a un pati. I el tenia apamadíssim. Fer tota la volta eren 140 passes. I feia deu voltes a la dreta, deu a l’esquerra i deu de través. Fent això tres vegades al dia, vaig calcular que eren entre quatre i cinc quilòmetres. I al final hi havia internes que m’acompanyaven.
Què els deien les internes?
Més de la meitat no entenien res ni coneixien la situació de Catalunya. Llavors hi havia una basca i alguna altra que se’n feien creus. Però amb qui més en vam parlar va ser amb els funcionaris. Estaven molt polaritzats. Un creia que havíem de ser a la presó, amb un raonament molt de dretes i del PP. En canvi, un altre ens deia que li costava entendre per què volíem la independència, però que no era motiu per estar preses. D’altres em felicitaven per les polítiques socials que s’han fet a Catalunya. La gran majoria creien que no havíem de ser allà.
Les tractaven diferent?
No, això ens ho van deixar molt clar des del primer dia: que tothom era igual i que no farien cap diferència. El que sí que ens va comentar alguna interna és que el tracte, en general, havia canviat des que hi érem nosaltres. Deien que el menjar era una mica millor. I, per exemple, la calefacció només s’engegava al migdia i al vespre una hora. I allà fa molta i molta fred, perquè les cel·les són petites i humides i les instal·lacions són molt velles. A partir de la segona setmana de la nostra estada, la van començar a engegar una hora al matí. Les mateixes internes, tant del nostre mòdul com dels altres, ens deien que això no passava des de feia tres anys. Tot i això, cap tracte diferencial, i diria que en condicions més dures que els altres companys. Ells tenien dues visites: l’una, per als amics; l’altra per als familiars. Nosaltres només una de quaranta minuts.
A la setmana.
Sí. I a través d’un vidre. Això és una de les coses que pitjor m’ho van fer passar. Perquè veure els teus a través d’un vidre només quaranta minuts a la setmana és molt dur. I les trucades de telèfon. En tenies una al dia, i no podia ser al mateix número, de cinc minuts. Per tant, un cop havies dit les quatre coses de gestió que necessitaves, es tallava i no podies tornar-hi.
Això era el pitjor de tot?
El pitjor era que et senties allunyada de tot allò que estimes. De la teva família, dels amics. No tenies cap connexió amb l’exterior, i una de les coses que ens van anar molt bé va ser rebre El Punt Avui, l’Ara i El Temps, perquè tenies d’alguna manera una vinculació amb el país. L’altra cosa pitjor és que et tracten com si no fossis persona, perquè no pots decidir res. Hi ha cua al menjador, has de menjar en silenci; surts i és l’hora del pati, i no et pots moure d’allà; després et tanquen a la cel·la... Hi havia una cosa que ens costava molt a totes dues: a les vuit del vespre, et tanquen a la cel·la i, al cap de dues hores, sona un timbre i passa un funcionari a comprovar per un forat si ets a lloc. Has d’estar a peu dret darrere la porta. Impacta, i allò et fa sentir que estàs presa.
És possible treure’n alguna experiència positiva?
D’experiència positiva, ni una, més enllà d’adonar-te que les coses essencials que trobes a faltar no són materials. I, en canvi, dones molt de valor al fet de no tenir la família, de no poder fer una abraçada... Recordo el primer dia que vaig tenir el vis-a-vis amb la família: poder tenir els meus fills, que són grans, abraçats... Aquell record em va durar tota la setmana. A la presó evoques molts dels records del que has viscut. Es tracta de buscar la part positiva per tirar endavant.
Els arribava l’escalf de la gent?
Ens arribaven 300 cartes diàries. I ens deien que n’hi havia moltes més i que no donaven l’abast. I això era molt important. Rebre les cartes i els diaris va significar molt.
Tenien televisor?
Sí, però només podíem sintonitzar TVE1, Cuatro i, a estones, La Sexta. De fet, la notícia del nostre alliberament la vam saber per La Sexta.
Quan ho van sentir, quina va ser la seva reacció?
És curiós, però no vam estar gens alegres. Totes dues ens vam enfonsar pensant en els que es quedaven. Perquè no hi havia cap raó. Quan vam anar a declarar al Suprem, de tornada vam coincidir amb Joaquim Forn. Em va dir que no li havien fet gaires preguntes i que més aviat tenia la sensació que ell sortiria i jo no. I quan veus que és a la inversa no és cap alegria. Totes dues vam quedar aixafades. Tot i que aquell cap de setmana ho havíem passat molt malament. Aquella indefinició després de declarar divendres i fins dilluns no saber res...
Vostè va anar a la primera roda de premsa de Puigdemont a Brussel·les. I va tornar a Catalunya.
Havia anat a Brussel·les perquè m’havia convocat a una reunió el mateix president. Vam parlar de quines possibilitats hi havia, i quedar-se allà n’era una. Però jo no ho havia comentat a casa i ni m’ho havia plantejat. Amb total normalitat, vam agafar l’avió i vam tornar. I tan bon punt vaig arribar a casa, el dia 1 de novembre, vaig rebre la citació. Per tant, la idea de Brussel·les no era en cap moment escapar-nos, simplement hi havia una reunió.
Creia que podria anar a la presó en aquell moment?
No vaig anar a declarar amb aquesta predisposició. Sempre havíem pensat que podríem acabar a la presó, però no aquell dia. Teníem el precedent dels Jordis, que van anar al jutge una primera vegada i després hi van tornar. Per tant, el primer dia anava predisposada a això. Simplement es tractava de dir que no érem violents. Aquesta és la pregunta que em van fer: si creia en la violència. I res més.
Res més?
Només aquesta pregunta. Amb una jutgessa que no va aixecar el cap del mòbil en cap moment. Jo em pensava que només ho havia fet amb mi i després va resultar que ho havia fet amb tots. Al cap de dues hores, vam entrar-hi un per un i ja no en vam tornar a sortir.
Què li passa pel cap quan li comuniquen que anirà a la presó?
És molt bèstia. Entraves per una porta, sorties per una altra i llavors ja t’esperaven els policies amb les manilles. Jo els vaig dir que m’havia trencat els tendons de l’espatlla i que no podia anar amb les mans al darrere. I van respondre: “Esto es el protocolo.” I em van emmanillar. Aquesta és la part més fosca. No sabies on anaves, no sabies què feien. Et posen en una furgoneta. Llavors va arribar la Meritxell [Borràs], també emmanillada amb les mans al darrere. Els vam preguntar on anàvem i ens van dir: “Ya lo verán, a Alcalá-Meco.” Cap de les dues sabíem on era. I la conducció fins a la presó va ser horrorosa. Anàvem d’un costat a l’altre. En canvi, el dia que vam sortir de la presó per anar al Suprem, vam reconèixer alguns dels mateixos guàrdies civils, i la conducció va ser totalment diferent. Feia la sensació que el primer dia ens volien humiliar.
Com és l’arribada a la presó?
Impactant. T’ho treuen tot: braçalets, rellotge, ulleres... Ens van prendre les empremtes dactilars i de seguida ens van portar a un mòdul fosc i ens van tancar en una cel·la. Aquella nit ho vam passar molt malament. També havien estat duríssimes les dues hores abans de sortir de l’Audiència, quan ja sabíem que aniríem a la presó. Estava en una cel·la, tota sola, sense que ningú em digués res, en un espai molt petit i sense cap finestra, sense saber on aniríem.
El que explica és colpidor. I tot i així decideix presentar-se com a cap de llista d’ERC a Girona.
La veritat és que en un primer moment vaig tenir dubtes. La Meritxell [Borràs] creia que ja havia dedicat molts anys a la política i va decidir que ho deixava. I jo m’ho vaig plantejar, però després vaig pensar que no podia dir que no i deixar córrer la feina que havíem fet, sobretot pel que veia que passaria. No pot ser que ens acovardeixi el fet d’haver estat un mes a la presó.
Què sent quan diuen que vostè no era una presa política?
Indignació. Perquè fan propostes que són mentides, i també pel fet que diguin que no soc una presa política. Sento una gran decepció, per exemple amb el PSC. En el mateix moment en què a mi em posen les manilles i em tanquen a la presó, el líder del PSC surt a ballar i està content. Jo no ho hauria fet mai amb un adversari polític. Això no ho oblidaré. Em va fer mal, perquè crec que l’empatia amb les persones no s’ha de perdre mai. I per la resta: que Ciutadans vagi dient el que diu sobre l’escola em dol. Però no estic enfadada. I aquell A por ellos no el puc entendre de cap manera. Nosaltres hem demostrat que hem treballat per a tothom.
Se sent coaccionada en els mítings?
I tant! Moltíssim.
La podria perjudicar el que hi digui?
Sí. De fet, en les mesures cautelars es deia que ens deixaven sortir per fer campanya. Però ets conscient que qualsevol que t’escolti et pot denunciar i pots tornar a la presó. Per tant, no em sento gens lliure. Però també sento que, si no fem l’esforç, poden guanyar ells i aleshores ningú serà lliure a Catalunya.
Per què ha de guanyar ERC?
Perquè creiem en la política social, perquè som un equip cohesionat i amb experiència i perquè és la garantia que treballarem per millorar el país, amb la suma, òbviament, dels altres partits independentistes.
Fa la sensació, però, que hi ha dissonàncies. S’entendran?
Crec que ho tenim claríssim. Es va valorar la possibilitat d’anar junts. I la majoria coincidíem que tenim gent diferent al darrere i que havíem de portar objectius conjunts, però aconseguir més majoria social. I l’única manera era anar separats.
Qui ha de ser president, Junqueras o Puigdemont?
Ara toca afrontar les eleccions, que no són presidencialistes. I es decidirà a partir del resultat. A mi no em desagradaria que fos Puigdemont, perquè hem compartit govern, però el condicionant d’ERC de tenir el cap de llista a la presó és molt greu.
Sigui quina sigui l’opció, les dificultats són grans.
I per això ERC pot oferir més possibilitats si ni Puigdemont ni Junqueras poden ser presidents. Però aquesta és una discussió per al dia 22. El 21 hem d’aconseguir que els tres partits obtinguin el màxim de vots i demostrar que tenim aquella majoria social que sempre ens han dit que no tenim.

Font: El Punt Avui - “No ens podem acovardir per haver estat un mes a la presó” | Anna Puig | Figueres | Política | El Punt Avui | Notícia:

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 15 de desembre del 2017

La (falsa) roda de l’hàmster | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Arrimadas pot defensar el seu programa electoral en una tertúlia, però Junqueras, no. Ni Puigdemont. De fet, ni la gent de la CUP»



Hi ha dies que em demane si acabem de ser prou conscients d’on som o no. Ho dic per la polèmica sobre l’hàmster.

Aquestes darreres hores, hi ha gent que ha començat a fer circular una imatge que simbolitza que els polítics catalans es fan enrere en tot allò que havien promès, i que ja no parlen d’unilateralitat ni de procés constituent, que s’han oblidat de la República. És una imatge que s’exemplificaria amb allò de la roda de l’hàmster: moure’s i fer veure que corres, per acabar restant al mateix lloc.

Ahir vam publicar una entrevista amb Marta Rovira i avui en publiquem una altra amb el conseller Josep Rull. En totes dues ix aquesta qüestió i tots dos aporten una clau de la qual tothom hauria de ser conscient: els partits independentistes no s’hi presenten lliures, en aquestes eleccions. I si no entenem això no entendrem res.

El vice-president Junqueras, el conseller Forn i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó. Junqueras encapçala la llista d’ERC i Forn i Sànchez formen part de la llista de Junts per Catalunya. Els qui són fora, tothom és conscient que segons què diguen pot causar-los un greu problema. A ells.

I encara més: els consellers que hi ha en llibertat després d’haver passat per la presó han estat advertits que no poden parlar de segons quines coses, com explica el conseller Rull en l’entrevista d’avui. Tant advertits que ni tan sols poden dir quines són aquestes coses, per bé que tothom s’ho pot imaginar ben fàcilment.

En aquest context, crec que fer acusacions fàcils i criticar els partits independentistes dient que no parlen clar és injust. És veritat que no parlen clar; fins i tot que de vegades emeten missatges confusos. Però criticar això sense tenir en compte la repressió que pesa sobre ells és poc seriós.

Sobretot perquè implica normalitzar la presó, l’exili, la repressió. És com si entre tots preferíssem negligir uns condicionants que no solament existeixen sinó que són molt forts. Ahir el Síndic de Greuges denunciava al congrés espanyol que en aquestes eleccions no es permet que els candidats hi concórreguen en igualtat d’eleccions. I això és una enorme veritat. Iceta pot ballar als platós de televisió, però Quim Forn no. Arrimadas pot defensar el seu programa electoral en una tertúlia, però Junqueras, no. Ni Puigdemont. De fet, ni la gent de la CUP.

Els candidats de Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP participen en unes eleccions dissenyades per a fer-los la victòria impossible. Això és així. El govern espanyol sap, perquè té prou dades per a saber-ho, que els monàrquics no poden derrotar els republicans en condicions normals. I, per tant, fa ús de totes les armes imaginables per aconseguir-ho. Una d’aquestes armes, imprescindible, és escampar la decepció entre els independentistes: sense una forta abstenció en el camp sobiranista, la victòria dels unionistes és literalment impossible.

Quan penseu en l’hàmster, doncs, tingueu en compte això i també que cada vot és necessari per a continuar avançant en la República, però sobretot per a fer més difícil que després continuen a la presó els qui encara hi són, a l’exili els qui encara hi són i tots nosaltres en aquesta llibertat pertorbada que ens obliguen a viure.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 13 de desembre del 2017

Destruir la Revolució dels Somriures?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«El creixement dels partidaris de la República s'ha basat, sobretot, en una capacitat descomunal d'atraure nova gent en favor d'un projecte engrescador. Socialment engrescador, políticament engrescador, culturalment engrescador i fins i tot personalment engrescador»



El colp d’estat contra les institucions catalanes que començà el 20 de setembre té diversos objectius. El més obvi és desmantellar la tasca del govern i impedir que la proclamació de la República siga efectiva, de moment. El segon, també molt clar, és aprofitar l’avinentesa per fer coses com el saqueig d’ahir al Museu de Lleida. Però hi ha un tercer objectiu que si triomfàs seria més durador i molt més preocupant encara: volen destruir el tarannà de la Revolució dels Somriures.

Durant els vuit anys d’aquest procés cap a la independència, el creixement dels partidaris de la República ha estat immens i s’ha basat, sobretot, en una capacitat descomunal d’atraure nova gent en favor d’un projecte que és engrescador. Socialment engrescador, políticament engrescador, culturalment engrescador i fins i tot personalment engrescador. La facilitat amb què àmplies capes de la societat catalana han esdevingut independentistes s’explica pels fets que es volen contrarestar, com és evident. Però en bona part també per la dinàmica social extraordinàriament positiva i afirmativa que l’independentisme ha sabut crear. Sempre a favor, sempre constructiu, sempre plural, sempre obert.

El colp d’estat emparat en el 155 és una agressió brutal, única. Les detencions, els empresonaments, l’exili, les amenaces, la violència uniformada i civil, la persecució judicial, la censura, tot s’ha dissenyat per aniquilar l’independentisme. L’estat ha posat tota la maquinària en marxa i amb la màxima intensitat. I tanmateix…

I tanmateix no aconsegueix resultats tangibles. Ni fent servir les eines més potents que té i que fan perillar la seua imatge i la seua credibilitat. Les eleccions són una incògnita, és cert, però, amb totes les dades que anem acumulant, ara ja, res no indica que hi haja d’haver un enfonsament de l’independentisme, un canvi radical de tendència. L’independentisme pot guanyar la majoria en escons o pot quedar-se a la porta d’aconseguir-ho. Però cap dada no fa preveure que els unionistes s’acosten ni tan sols a la possibilitat de capgirar la tendència, de guanyar ells, de poder formar govern. Els blocs es mantenen amb variacions mínimes i, en tot cas, es reparteixen els escons de manera diferent entre els partits que els integren. Poca cosa més. I això, amb tots els esforços que han fet per destruir-nos, ja és, d’entrada, impressionant. La resistència del mur independentista és molt més que remarcable.

A més, perquè enmig de l’atac continu i per tots els fronts imaginables l’independentisme continua demostrant una força i una empenta incomparables amb les que pot arribar a tenir el bloc del 155. Al carrer de la Marina de Barcelona, creant un riu de llum pels presos, o a Brussel·les, fent una manifestació a 1.300 quilòmetres de distància que causa admiració a tot el món, per esmentar només els dos casos més evidents. Objectivament, amb la campanya ja tan avançada i les tendències estabilitzant-se, els independentistes haurien de mantenir una calma i una serenitat plenes. A Mariano Rajoy no li facilitem gens les coses. Ens pot jutjar a tots si vol, ens pot amenaçar a tots si vol, pot mantenir a la presó mig govern i deixar a l’exili l’altra meitat, però la seua fórmula per a resoldre la crisi catalana no fa pas la sensació que funcione gens ni miqueta.

I ací és on em preocupa que, malgrat això, puga fer forat el 155. Perquè veig molta gent massa encrespada, nerviosa i excitada. Més que no s’havia vist fins ara. I detecte un canvi de mentalitat que em preocupa profundament. Veig una tensió i una inestabilitat emocional que no considere justificada i que es fa visible en l’èxit que aconsegueixen les polèmiques sense cap sentit que no paren d’aflorar, l’una darrere l’altra. Qualsevol rumor conspiratiu de WhatsApp, qualsevol teoria absurda que algú fa circular, troba un ressò avui en amplis sectors independentistes que abans no trobava. Per exemple, ja pots explicar mil vegades que és pràcticament impossible el frau electoral, que la gent s’obsessiona i converteix fets anecdòtics en autèntiques categories. I hi fa voltes i més voltes, sense voler escoltar. És com si de sobte haguéssem deixat de creure en les nostres forces i ens pensàssem que cal un miracle, al qual hem d’agafar-nos com un clau roent. Però no: no ens en cal cap, de miracle, a nosaltres. Si de cas són ells que el necessiten.

No vull frivolitzar: entenc que les escenes de violència, sobretot les viscudes el primer d’octubre, crispen. Entenc que la impotència de veure amb quin cinisme actua el govern espanyol pot posar la gent nerviosa. Entenc que el menysteniment constant del bloc del 155 enutge. Entenc que el bombardament mediàtic puga arribar a l’extrem de fer dubtar sobre què som i què representem realment. Però no sé si som conscients que això té un preu alt. Molt alt. I que només l’evitarem si no caiem en la seua trampa.

Si els independentistes quedem atrapats en la dinàmica del malestar i la desconfiança perdrem el somriure, perdrem la capacitat d’acostar més gent encara, de guanyar més espai. I no únicament això: si perdem el somriure ja no ens diferenciarem d’ells i la batalla els serà, per tant, més favorable, perquè jugarem en el seu terreny, allà on ells se senten còmodes. I últimament em trobe massa gent que ja no vol convèncer sinó guanyar siga com siga, que ja no vol fer un país diferent sinó només anar-se’n com siga, que està disposada a deixar de ser crítica per sentir-se segura… I això és un canvi molt gran respecte de la dinàmica dels últims anys. Un empitjorament.

Per això recomane que respireu intensament i calmeu, si us plau, aquest neguit que ens pot arrossegar si ens deixem anar en comptes d’actuar reflexivament. És més perillós canviar el tarannà de la nostra revolució, tornar-nos com ells, que no pas qualsevol cosa que puga passar en aquestes eleccions. No deixeu de vigilar, no deixeu de lluitar, no deixeu d’organitzar-vos, no deixeu de treballar. Però feu-ho somrient i sobretot feu-ho recordant que si hem arribat tan lluny com som avui és perquè ens sabem forts, perquè som molt forts. Que això no us ho arrabasse el 155.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 30 de novembre del 2017

A QUI CORRESPONGUI: Alerta amb el vot a l'estranger!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficia


Fa una setmana el president del Casal dels Països Catalans de Toronto (Ontàrio, Canadà) ens féu arribar als membres del grup “Català Sempre” una enraonada reflexió sobre el sobtat i extraordinari interès de la diplomàcia espanyola –si més no al Canadà– en el vot dels catalans de fora. Atesa la corrua d’il·legalitats i salvatjades comeses els darrers dos mesos per l’estat espanyol contra les institucions catalanes i, sobretot, contra la voluntat sobirana del poble català, em semblà adient reenviar l’escrit a amics i coneguts. “Tot el meu escrit parla única i exclusivament dels residents catalans a l'estranger”.

Sou pregats de difondre la reflexió d’en Josep Lluís Pérez de Arce, president del Casal dels Països Catalans de Toronto, per les xarxes, i arreu on us sembli profitós. Agraït a la bestreta. Salut.

Hola a tothom,

Fa més de 40 anys que visc a Toronto, ON. Canadà. Durant aquest anys el procés electoral per votar, sigui aquest a nivell estatal o regional, ha anant canviant d'acord a les necessitats del moment.  Recordo que les primeres vegades ens enviaven les paperetes  per votar per correu sense cap necessitat de demanar "Voto rogado". Posàvem una papereta dintre d'un sobre blanc i, sobre blanc amb papereta, el posaven dintre d'un altre sobre on li afegíem copia del passaport o carnet d'identitat i el cost d'enviar el vot per correu certificat i tot junt anava al districte electoral del votant, Lleida en el meu cas, i mesos desprès m'enviaven el diners en un cheque.  Com que semblava que era molt costos varen canviar el sistema.

Ara el que fan es enviar una carta on diu que si vols votar ho has de demanar enviant un fax a un número ja indicat dient si vols votar "Voto rogado". En altres casos en la carta, aquest ha sigut el meu cas, t'envien un codi on entrant a una adreça electrònica indicada entres les teves dades i et registren per votar.  Quan arriben les paperetes i el sobres ens trobem que en un dels sobres ja t'indiquen el lloc on has d'enviar el teu vot. Si abans ho enviaves directament al teu districte a Catalunya aquesta vegada l'adreça es el Consolat que et correspon. En el meu cas el sobre va al Consolat de Toronto. El consolat agafa tots els sobres i els posa dintre d'una valisa diplomàtica i van a Madrid.

Aquest es el meu dilema: Una vegada a Madrid, qui obra els sobres?; van aquests vots al districte electoral on un està registrat? La pregunta que jo em faig es, com es possible que en aquestes eleccions del 21-D per Catalunya l'estat espanyol te un interès extraordinari de que els 224,000 catalans residents a l'exterior votin?  Dic això perquè ja m'han trucat des de el Consolat dues vegades preguntant si vptaré en aquestes eleccions. Puc passar pel consolat a buscar el document per demanar el vot "voto rogado" i enviar-lo per fax al meu districte electoral. Com que soc el president de la comunitat catalana de Toronto m'han demanant que ho faci saber al socis.  Naturalment la carta sol·licitant el vot amb el codi per entrar al INE on estic registrat també arribat. 

Tots nosaltres sabem que les eleccions son il·legals. Els vots dels catalans residents a l'estranger van, definitivament, a Madrid. La pregunta del milió: Què farà Madrid amb aquest vots? Segons la Generalitat en el Referèndum de l'1d'octubre solament varen votar una mica més de 4,000 i el 98% varen votar SI. La trampa es pot fer. Naturalment jo votaré per un dels partits o llista que sigui fidel als resultats del Referèndum de l'1 d'Octubre i a la resolució del Parlament del 27 d'octubre. Ara bé, arribarà el meu vot a Lleida que es el meu districte electoral?  Pot Madrid canviar el meu vot per un dels seus?  El govern espanyol solament ara està interessat en el vot dels catalans residents fora. Molt estrany. Costa de creure.

Josep Lluís Pérez de Arce
President del Casal Català de Toronto

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficia