Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Penseu que el sobiranisme ha d'anar a la casella de fa vuit anys o deu, i oblidar la història, els patiments i la lluita? Val més que penseu per què era residual i ara –en canvi– continua creixent de manera exponencial»
Tal com ja vaig dir en un article de VilaWeb, quan
parlem de negociació cal ser sempre molt clar. No s’hi valen ni subterfugis ni
trampes. Què ha canviat de llavors ençà? Molt poca cosa en allò que és
substancial. D’una banda, continuem constatant que no vivim en una veritable
democràcia; es mantenen els ostatges; continua havent-hi exiliats; la instrucció
del judici contra els nostres líders continua essent una farsa; i la suposada
esquerra espanyola (PSOE) ha substituït la dreta més recalcitrant al govern
espanyol i malda per continuar demostrant la veracitat de la frase –tal vegada
més cèlebre– de l’escriptor Josep Pla: ‘No hi ha res que s’assembli més a un
espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.’ D’una altra banda, i això és la
cosa més important, els ciutadans es mantenen ferms i dempeus. La major part
demostrem dia a dia, Diada rere Diada, que perseverem i que persistim en allò
que volem: la República Catalana.
En aquest context, tornen a sorgir veus
interessades que, amb un mantell de suposada bonhomia, equidistància o fingida
neutralitat, reclamen el diàleg i la negociació. I acaben, totes, amb la
cantarella ja sabuda que ‘negociar vol dir cedir’, de manera que se sobreentén
que el sobiranisme haurà de renunciar al dret d’autodeterminació. Perquè si no
ho fa actuarà de mala fe o sense voluntat de diàleg. Observem que aquesta
interpel·lació específica, feta indistintament per gent de dretes i d’esquerres
no la fan mai als qui defensen la unitat d’Espanya, ni als partits del 155, ni
als federalistes, ni als equidistants de tota mena. Però, això a banda, és un
enfocament completament fal·laç.
Exercint d’advocat fa més de quaranta-tres
anys que negocio i dialogo. En sóc un ferm defensor. Quan hi ha conflicte,
primer de tot, cal mirar de bastir ponts per aproximar les parts i després
posar-hi els pedaços que calgui. L’enfrontament obert i continuat no és mai la
millor solució. Però de vegades és certament l’única que resta.
La trampa
evident
Per assolir acords cal bona fe negociadora. Per això, és necessari el respecte per l’altra part i és ineludible de mantenir la màxima fidelitat a allò que ha passat realment. En conseqüència, la primera cosa que cal fer és saber la història i els antecedents del conflicte. Perquè quan una part no vol admetre ni assumir la pròpia història, els seus errors i tot allò que l’ha dut al punt que no volia, i només té l’obsessió de posar el comptador a zero per a mirar d’humiliar i aniquilar l’altra, llavors de quin diàleg i de quina negociació parlem?
Per assolir acords cal bona fe negociadora. Per això, és necessari el respecte per l’altra part i és ineludible de mantenir la màxima fidelitat a allò que ha passat realment. En conseqüència, la primera cosa que cal fer és saber la història i els antecedents del conflicte. Perquè quan una part no vol admetre ni assumir la pròpia història, els seus errors i tot allò que l’ha dut al punt que no volia, i només té l’obsessió de posar el comptador a zero per a mirar d’humiliar i aniquilar l’altra, llavors de quin diàleg i de quina negociació parlem?
Explico tot això perquè aquests dies sento
xarlatans, tafurs i engalipadors que sembla que ens vulguin fer creure que el
‘conflicte’ ha sorgit exclusivament dels fets del setembre i de l’octubre del
2017. Si això fos cert, hauríem de negociar una sortida en què el sobiranisme
hauria d’abandonar qualsevol pretensió d’independència. La trampa és evident. Si
voleu parlar realment del conflicte entre Catalunya i Espanya per què preteneu
sempre negar a Catalunya la seva legitimitat històrica? Per què no voleu ser
objectius i analitzar com Espanya ha arrossegat literalment la majoria de
catalans a l’independentisme? Si amb això no sou honestos ni valents, no hi ha
diàleg possible. No hi ha ‘mínim comú denominador’ que pugui ser útil en cap
taula de negociació que proposeu. És una mera paròdia.
L’error d’eludir la
història
La primera realitat històrica que s’ha de saber, i admetre, és que el 1714 ens van arrabassar, per les armes, tots els drets individuals i col·lectius, a més del nostre reconeixement com a poble. Passar per alt això és el primer gran error que hom comet quan es vol aproximar a la història del conflicte. Si no som respectuosos amb això, com voleu que creguem en la vostra suposada bona fe a l’hora de proposar diàleg i negociació?
La primera realitat històrica que s’ha de saber, i admetre, és que el 1714 ens van arrabassar, per les armes, tots els drets individuals i col·lectius, a més del nostre reconeixement com a poble. Passar per alt això és el primer gran error que hom comet quan es vol aproximar a la història del conflicte. Si no som respectuosos amb això, com voleu que creguem en la vostra suposada bona fe a l’hora de proposar diàleg i negociació?
Però si ens volem limitar exclusivament a
allò que ha passat a partir de la mort del dictador Franco, hem de tenir present
que la legitimitat històrica de la Generalitat de Catalunya és absolutament
reconeguda pel govern espanyol amb el retorn del Molt Honorable President Josep
Tarradellas, fins i tot abans de la discussió i aprovació de la constitució del
1978. És a dir, que tots aquells que volen anorrear la legitimitat de la
Generalitat fonamentant-se en allò que suposadament diu la constitució no tenen
en compte un element important: que abans de la constitució hi va haver la
Generalitat.
D’una altra banda, el 1977 Espanya
ratificà sengles tractats internacionals que havien estat promulgats el 1966, a
partir de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Concretament, el
Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional dels
Drets Econòmics, Socials i Culturals (BOE 103, del 30 d’abril de 1977;
referències 10733 I 10734, respectivament). Ambdós tractats diuen, a l’article
1.1: ‘Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació.’
Més endavant, la constitució espanyola de
1978 va estipular, a l’article 10.2: ‘Les normes relatives als drets fonamentals
i llibertats que reconeix la constitució s’interpretaran d’acord amb la
Declaració dels Drets Humans i tractats i acords internacionals sobre les
matèries, ratificats per Espanya.’
I la constitució va establir, a l’article
96.1: ‘Els tractats internacionals vàlidament celebrats, una vegada publicats
oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern. Les seves
disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma
prevista en els tractats mateixos o d’acord amb les normes generals del dret
internacional.’
Amb aquests antecedents arribem al 1981,
quan la corona, representada pel monarca Juan Carlos I, fa un primer cop d’estat
que aboca a una regressió dels principis democràtics i Catalunya,
específicament, a un gran salt enrere respecte de les seves aspiracions
nacionals (recordem en aquest punt la LOAPA del 1982).
El trencament efectiu amb
Espanya
Així i tot, cal admetre que el trencament efectiu entre Espanya i la majoria de ciutadans de Catalunya no arriba fins l’any 2010. Fins llavors, la major part de la societat catalana va admetre (amb més o menys aquiescència o rebuig) polítiques tan prosaiques com les del ‘peix al cove’ o el pragmatisme consistent a mirar de trobar punts de contacte i el famós ‘encaix’ de Catalunya dins Espanya. És a dir, ‘ser espanyols a la nostra manera’, amb un ple respecte –per part de l’estat espanyol– de la idiosincràsia de Catalunya, la llengua, la cultura i el desenvolupament econòmic i social propis.
Així i tot, cal admetre que el trencament efectiu entre Espanya i la majoria de ciutadans de Catalunya no arriba fins l’any 2010. Fins llavors, la major part de la societat catalana va admetre (amb més o menys aquiescència o rebuig) polítiques tan prosaiques com les del ‘peix al cove’ o el pragmatisme consistent a mirar de trobar punts de contacte i el famós ‘encaix’ de Catalunya dins Espanya. És a dir, ‘ser espanyols a la nostra manera’, amb un ple respecte –per part de l’estat espanyol– de la idiosincràsia de Catalunya, la llengua, la cultura i el desenvolupament econòmic i social propis.
El 2003 les eleccions al Parlament de
Catalunya van dur el primer tripartit al govern de la Generalitat (amb el MHP
Pasqual Maragall al capdavant). En aquell moment el president del govern
espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va prometre, davant 20.000 persones
concentrades al Palau Sant Jordi de Barcelona, ‘donar suport a la reforma de
l’estatut que sorgeixi del Parlament de Catalunya’.
El 30 de setembre del 2005 el parlament
aprovà la reforma estatutària amb l’únic vot en contra del PP. D’acord amb el
pacte constitucional, una delegació del parlament en defensà el contingut davant
el Congrés de Diputats espanyol, que el retallà a la seva conveniència (amb gran
hilaritat i satisfacció pública, per cert, d’un notori representant del PSOE,
Alfonso Guerra). I malgrat això, el poble català el va ratificar (el juny del
2006) mitjançant un referèndum.
El juliol de 2006, tant el president del
govern espanyol (senyor Rodríguez Zapatero) com el cap d’estat (el rei Juan
Carlos I), van signar i ratificar el contingut del nou estatut.
En definitiva doncs, Catalunya, tot
complint escrupolosament les lleis espanyoles, es donà un nou estatut que va ser
degudament ratificat pel president del govern i el cap d’estat espanyols.
Tanmateix, tal com és ben sabut, el PP va
emprendre una campanya de recollida de signatures ‘contra Catalunya’ i va
recórrer contra una bona part dels articles de l’estatut (128 de 223) davant el
Tribunal Constitucional.
El resultat ja el sabem. La sentència
31/2010 del Tribunal Constitucional va declarar que 14 dels articles aprovats
pel parlament i pel congrés, acceptats en un referèndum legal i ratificats pel
president i el cap de l’estat, eren inconstitucionals (malgrat que, diguem-ho
tot, alguns eren i són vigents en unes altres comunitats autònomes).
El constitucionalista Javier Pérez Royo,
catedràtic de la Universitat de Sevilla, diu que aquella declaració del TC del
2010 va ser formalment una sentència, però que materialment va ser un veritable
cop d’estat que va destruir literalment l’anomenat ‘bloc de la
constitucionalitat’. Ell parla del pacte contingut a la ‘constitució
territorial’, que és el pacte entre dos parlaments: els de cada nacionalitat
històrica (Catalunya, País Basc i Galícia) i el Congrés dels Diputats, ratificat
pel cos electoral de la nacionalitat respectiva. Doncs la sentència va trencar
aquest pacte (en referència a Catalunya) i va fer miques la denominada
‘Constitució territorial’. (Podem llegir –entre més– l’article publicat per
Javier Pérez Royo, el 27-10-16 a Tribuna, titulat ‘¿Por qué golpe de Estado?’)
És precisament a partir d’aquesta fita que comença el divorci real i definitiu
entre Catalunya i Espanya.
En aquell moment, els anomenats
independentistes eren clarament minoritaris a Catalunya. La presència que tenien
al parlament català i al congrés espanyol d’ençà del 1978 va ser –fins al 2010–
minoritari, si no residual. I és a partir d’aquest moment que comença a créixer.
Quan es constata que Espanya no vol seduir ni enamorar. Només pretén imposar. Ni
tan sols quan es respecten les seves regles del joc i es fa un estatut tot
seguint, fil per randa, el seu procediment reglat, no s’admet la voluntat
democràtica de tot un poble.
Eludir tots aquests antecedents és actuar
amb mala fe. És voler fer passar bou per bèstia grossa, tot negant l’evidència
dels fets ocorreguts. No s’hi val a voler negociar o dialogar –suposadament de
manera objectiva– en la resolució d’un conflicte i amagar tot allò què ha passat
històricament.
Com s’ha arribat al
divorci?
Qui proposi de dialogar tampoc no pot passar per alt com s’ha arribat al divorci. Perquè el procés de creixement de l’independentisme del 2010 ençà ningú no pot dir que hagi estat violent ni no democràtic. El moviment ha estat cívic, democràtic i pacífic. Les manifestacions de cada 11 de setembre han estat exemplars. Ni aldarulls, ni un crit ‘contra ningú’; ni un paper a terra. Qualsevol mobilització ha estat multitudinària, respectuosa i completament pacífica. I el moviment ha anat creixent exponencialment amb gent de tota mena i procedència. De dretes i d’esquerres; amb bona situació econòmica o no; nascuts a Catalunya o nouvinguts; beneficiaris de la normalització lingüística o no; amb un munt de races, llengües i religions.
Qui proposi de dialogar tampoc no pot passar per alt com s’ha arribat al divorci. Perquè el procés de creixement de l’independentisme del 2010 ençà ningú no pot dir que hagi estat violent ni no democràtic. El moviment ha estat cívic, democràtic i pacífic. Les manifestacions de cada 11 de setembre han estat exemplars. Ni aldarulls, ni un crit ‘contra ningú’; ni un paper a terra. Qualsevol mobilització ha estat multitudinària, respectuosa i completament pacífica. I el moviment ha anat creixent exponencialment amb gent de tota mena i procedència. De dretes i d’esquerres; amb bona situació econòmica o no; nascuts a Catalunya o nouvinguts; beneficiaris de la normalització lingüística o no; amb un munt de races, llengües i religions.
Pretendre amagar això és un altre gran
error dels qui reclamen diàleg i negociació, tot negant fets i evidències amb
l’única pretensió (diguem-ho clar) de condicionar –de manera exclusiva– les
propostes dels qui volem decidir el nostre futur com a país i dels qui ja hem
referendat la República Catalana.
Perquè heu comès també un greu error els
qui no heu volgut veure que la pretensió de la immensa majoria de catalans era
de ser respectats en el ‘dret de decidir’. Ser democràticament interpel·lats
respecte de la manera com havia de ser la seva relació amb Espanya. Alguns, fins
i tot, amb l’interès de saber què estava disposada a oferir-los Espanya per
evitar la secessió i amb tot el respecte a la decisió que prengués la majoria.
En definitiva, un referèndum vinculant com el que uns altres països democràtics
(com ara el Canadà o el Regne Unit) havien acordat amb nacionalitats existents
en el seu estat.
Aquests són els fets o esdeveniments fins
a l’estiu del 2017, que són cabdals per a mirar de comprendre la realitat
catalana i espanyola. Fer-ne cas omís, com si mai no haguessin passat, és
enganyar tothom. És fer perdre el temps. És pensar, a partir de la prepotència i
la dominació, que els catalans haurien d’admetre que el camí recorregut no tenia
justificació ni fonament.
L’error d’amagar qui vol provocar
l’enfrontament
Un altre error molt important és amagar la identificació dels qui han volgut –i volen– que hi hagi diferències i trencaments. Perquè l’enfrontament (sortosament no reeixit tal com ells voldrien) ha estat promogut, del primer dia ençà, per part de qui no veu amb bons ulls l’aspiració legítima i democràtica de bona part de la societat catalana.
Un altre error molt important és amagar la identificació dels qui han volgut –i volen– que hi hagi diferències i trencaments. Perquè l’enfrontament (sortosament no reeixit tal com ells voldrien) ha estat promogut, del primer dia ençà, per part de qui no veu amb bons ulls l’aspiració legítima i democràtica de bona part de la societat catalana.
Només cal anar a les hemeroteques a
constatar com, tan bon punt la idea del suflé decreixent va anar perdent pes,
van anar augmentant les acusacions infundades de violència al moviment
independentista (Girauta, Nart, Fernández Díaz i tants altres).
Girauta, per exemple, com a tertulià del
programa que llavors dirigia Josep Cuní a 8TV, va predicar i insistir (el
gener-febrer del 2014) que tota la violència que pogués haver-hi al país seria
exclusivament imputable a la senyora Carme Forcadell (com a presidenta que era
de l’ANC).
Més tard, des de sectors afins, s’han fet
manifestacions tan pretesament aterridores com les de: ‘Us armarem un Ulster que
us cagareu’ (atribuïda a Jordi Cañas); ‘S’arribarà a uns límits de violència que
no es poden imaginar’ (Inés Arrimades); ‘Catalunya és a la vora d’un
enfrontament civil’ (Josep Borrell). O –sens dubte– la més inquietant.
L’afirmació del ministre García-Margallo, que va assegurar públicament: ‘A
partir de l’agost començaran a passar coses a Catalunya.’ Afirmació que no ha
gosat explicar mai –que jo sàpiga– malgrat que l’únic fet transcendent va ser
l’atemptat terrorista del 17 d’agost de 2017, amb la més que fosca intervenció
de l’imam de Ripoll i la seva demostrada connexió amb el CNI.
Col·laborar a amagar o silenciar els
fonaments històrics del conflicte, com també desvirtuar legalment i política els
esdeveniments –cosa que ha fet tant l’estat com els seus tribunals, els partits
del 155 i mitjans afins–, és enganyar la gent.
La cantarella de
sempre
Parlar de negociació i diàleg sempre està bé. Dir-ho ara, tot negant la història i els antecedents, només poden ser bones paraules que no duen enlloc. Si al damunt se n’omplen la boca els qui han tolerat –sense vergonya ni embuts– la repressió del 155, caldria que en fóssim plenament conscients per a no deixar-nos engalipar.
Parlar de negociació i diàleg sempre està bé. Dir-ho ara, tot negant la història i els antecedents, només poden ser bones paraules que no duen enlloc. Si al damunt se n’omplen la boca els qui han tolerat –sense vergonya ni embuts– la repressió del 155, caldria que en fóssim plenament conscients per a no deixar-nos engalipar.
Que el conflicte Catalunya-Espanya ‘no
hauria d’haver sortit mai del marc del debat polític’ (una altra cantarella) és
del tot evident. Tan evident com que els polítics espanyols haurien d’haver
donat solucions a les legítimes aspiracions de Catalunya. Primer de tot, no
rebutjant un estatut aprovat –fil per randa–, d’acord amb la legislació
espanyola. Després, una vegada admès que l’estat havia trencat unilateralment el
pacte constitucional, mirant de refer-lo amb una negociació tan generosa com fos
possible. Més endavant, una vegada constatat l’error d’haver fet el sord davant
aquest trencament unilateral i les ofertes de negociació que Catalunya va fer
reiteradament, admetent el ‘dret de decidir’ reclamat per més del 80% dels
catalans, com a solució efectiva del problema, tot emprant el mecanisme d’alguns
altres països democràtics.
Res d’això no van fer. Gens d’empatia.
Gens de voluntat d’acostament, ni d’enamorament. Cap argument ni cap projecte
il·lusionador damunt la taula. Ni de dretes, ni d’esquerres.
Sempre la sola negativa a escoltar i a
reconèixer (a curt, mitjà o llarg termini) els drets de Catalunya i dels
catalans. Cap argument perquè algú es pugui interessar a continuar essent
espanyol. Un autèntic fracàs de país. La fallida més absoluta. Tots els pilars
de l’estat, esquerdats de dalt a baix. A Catalunya ja ningú no els té respecte.
La monarquia, el règim del 78, la justícia, els cossos de seguretat, l’economia,
la seguretat social, el deute, tot se us en va en orris. És qüestió de temps.
Probablement, molt menys que no us penseu.
Heu decidit de deixar-ho tot en mans de la
mera repressió, del vell ‘mori la intel·ligència’ i del més modern ‘a por
ellos’, de la ultradreta, dels borbònics, de la gent sense honestedat ni idees.
Ara us aferreu absurdament a la lluita contra el groc. Com si això us dugués a
cap port. Sense adonar-vos que us queda tan sols l’odi com a teòric argument
contra els qui sí que tenim un projecte que ens il·lusiona.
No us concedirem el goig de la violència.
No pas la nostra. Continuarem dempeus. Perseverarem i persistirem perquè aquesta
és la nostra clau de volta. Si algú de vosaltres (del 155 i equidistants) vol
sincerament dialogar i negociar que sigui, si més no, honest i valent.
El sobiranisme ha cremat moltes etapes.
Més que no us hauria agradat, sí. Què esperàveu? Us vam avisar i no vàreu voler
veure ni escoltar. I ara penseu que el sobiranisme ha d’anar a la casella de fa
vuit anys o deu, i oblidar la història, els patiments i la lluita? Val més que
penseu per què era residual i ara –en canvi– continua creixent de manera
exponencial.
Podeu començar mirant-vos al mirall i
reconèixer que el creixement exponencial del sobiranisme ha estat directament
influït tant per la incapacitat i l’estultícia dels qui dominen Espanya com per
la covardia acomodatícia dels equidistants.
Podeu començar reconeixent que la història
és la que és i no la que preteneu imposar. Podeu començar acceptant que us van
passar un munt de trens pel davant i no en vàreu voler agafar cap. Podeu
començar repudiant la repressió, tant la judicial com la desfermada el primer
d’octubre.
Heu de fer moltes coses abans, si voleu
bastir un sol pont negociador. L’únic que hi ha ara. El pont que reconeix el
dret de decidir dels catalans. El dret d’autodeterminació.
Perquè si no voleu pactar aquest, només
ens resta fer efectiva la República votada el primer d’octubre. Que és allò que
la major part de la gent exigim als nostres polítics.
El dret abans que la
llei
Acceptar (com molts de vosaltres dieu) que només el concepte de legalitat (tractada de la manera més literal i estricta) és sostenible, vol dir dues coses: que heu oblidat –de manera interessada– que era, i és, totalment possible una interpretació permissiva d’un referèndum vinculant (si hi ha voluntat política de fer-ho); i que negueu absurdament la possibilitat de tot intent de qualsevol minoria arreu del món de fer efectives les seves aspiracions de llibertat o de gaudir de més drets socials quan no són plenament reconeguts.
Acceptar (com molts de vosaltres dieu) que només el concepte de legalitat (tractada de la manera més literal i estricta) és sostenible, vol dir dues coses: que heu oblidat –de manera interessada– que era, i és, totalment possible una interpretació permissiva d’un referèndum vinculant (si hi ha voluntat política de fer-ho); i que negueu absurdament la possibilitat de tot intent de qualsevol minoria arreu del món de fer efectives les seves aspiracions de llibertat o de gaudir de més drets socials quan no són plenament reconeguts.
Tots els moviments socials (revolucionaris
o no) que hi ha hagut en el decurs de la història sempre han estat fonamentats
en la legitimitat de la gent per a defensar els seus drets no reconeguts
legalment.
Dit altrament, primer és el dret i després
la llei. La llei pot ser injusta. I quan ho és el règim que la sustenta posa
totes les traves necessàries (legals o il·legals) perquè no canviï res.
De debò que us considereu de ‘bona fe’ i
legitimats per a propugnar negociació i diàleg, si sou incapaços d’escoltar,
ponderar i valorar (i ja no dic acceptar) les aspiracions legítimes de la gent?
Com voleu encarar un envit negociador d’aquesta envergadura si demostreu una
sensibilitat nul·la?
La història, antiga i recent, de Catalunya
ens demostra que hi ha legitimitats de sobres per a sustentar l’aspiració del
dret de decidir i l’aspiració d’esdevenir un país independent (tant si hi esteu
d’acord com si no, tant si us agrada com si no).
Dir que ‘en aquest procés s’han vulnerat
lleis fonamentals’ és tornar a enganyar i fugir d’estudi. És considerar com a
veritat absoluta la posició d’una part i passar per alt, també, la història més
recent. És amagar l’ou i no voler entrar en cap controvèrsia que, molt
probablement, ens duria a consideracions antagòniques amb allò que se sustenta.
D’entrada caldria dir que la constitució ha estat modificada unilateralment quan
ha convingut al poder. Sense manies. Sense cap entrebanc de text ‘sagrat i
immutable’ que ho impedís.
O no es va modificar en un temps de rècord
(d’hores) i sense cap consulta popular quan es va voler assegurar a Europa que
el pagament del deute bancari seria sempre prioritari per a l’estat espanyol? I
d’aquesta reforma ad hoc, feta ‘amb nocturnitat i traïdoria’ (contra
els interessos de la ciutadania i a favor de la banca, del poder financer i dels
més poderosos), no en dieu mai res?
O no es va modificar també, indirectament,
quan la majoria parlamentària del PP va decidir que la naturalesa mediadora del
Tribunal Constitucional (reconeguda a la constitució per a resoldre
essencialment els conflictes entre administracions, amb un poder sancionador
mínim), havia de canviar radicalment, tot atribuint-li una capacitat
sancionadora altíssima i un poder d’execució que no tenia? I el trencament
unilateral del pacte constitucional denunciat pel catedràtic Pérez Royo, tampoc
no és vàlid per a situar-nos en el context?
De tot allò que ha passat amb la brutal
transgressió –maldestre i ignominiosa– dels drets fonamentals dels ciutadans
catalans i dels seus representants elegits democràticament, per part
indistintament dels poders executiu, legislatiu i judicial espanyols, n’hi ha
literatura més que suficient i caldria –atesa la resposta judicial europea,
contundent i inequívoca– que comencéssiu a pensar que la vostra passivitat i
condescendència amb la persecució indiscriminada i injusta era del tot
equivocada. O no?
Per cert, sobre allò que va passar els
dies 6 i 7 de setembre de 2017 al parlament i que vàreu convertir, tots plegats,
en un aquelarre de filibusterisme i d’oposició frontal al debat democràtic, el
Tribunal Constitucional ja hi ha dit la seva. El tràmit de lectura única era, i
és, constitucional (tant si ens agrada més com si no ens agrada tant). Tampoc no
es pot sustentar que no hi va haver tràmit d’esmenes quan el diari de sessions
del parlament les transcriu i expressa, alhora, el resultat de les votacions.
Poca cosa a afegir, doncs.
Catalunya va fent camí i, n’estic del tot
segur, no té aturador. Si persistim i perseverem, si posem les nostres
capacitats al servei del país, res –ni ningú– no podrà impedir allò que tant
desitgem. Hi ha qui haurà d’empènyer i hi ha qui haurà d’estirar. Però tots som
necessaris. I com més estirem, més ajudarem a consolidar posicions per a una
futura negociació. Ja tenim el rumb marcat: és fer efectiva la República
Catalana, tan aviat com sigui possible. Perquè si la fem efectiva, el contingut
d’una hipotètica negociació serà llavors molt i molt diferent.
Els negociadors de bona fe sempre seran
benvinguts perquè, tard o d’hora, sempre s’ha de negociar alguna cosa. Els
engalipadors, xarlatans i tafurs, si us plau que es retirin.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
