Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimecres, 29 de març del 2017

Extirpam el rotllo identitari? Xerrem de classe i de Palma

ANTONI TROBAT

Capçalera de la manifestació de la Diada de Mallorca de 2016. Autor/a: PDaD @ Twitter
És un debat que es mou entre la novetat i allò vell. Una cançoneta que pot arribar a esgotar. Però que és en boca de tothom. Malgrat els excel·lents resultats electorals de MÉS a les autonòmiques del 2015, la gestió institucional, tot i els avenços, està resultant difícil. Centrem-nos en la qüestió nacional. Amb l’excepció de l’encertada iniciativa de la Declaració de Palma entre els tres executius dels Països Catalans, no es veu un full de ruta extremadament clar. Ni els d’Armengol ni Podem hi ajuden gaire, segurament. Costa arrancar espais de sobirania des de la gestió de l’autonomia. La societat civil de matriu sobiranista viu una certa desorientació. Hi ha una discussió encetada que no es pot defugir i que persones diverses del món nacionalista –des dels joves historiadors Joan Pau Jordà, Gabriel Mayol i Joan Colom amb el seu llibre recent 'Somnis compartits. La identitat mallorquina a debat' fins a persones de l’entorn de l’independentisme anticapitalista– exemplifiquen: cal extirpar la càrrega més d’adscripció etnolingüística de la proposta sobiranista illenca? Alguns diuen que no. D’altres, cada cop més i amb un criteri i representativitat més ampla, diuen que sí, que almanco cal esmenar el que el mallorquinisme ha dit i fet fins ara. Un cop plantejat això, diria que en el camp nacional hi ha dos temes més a afrontar que seran clau en el futur: extirpar la càrrega de classe i potenciar Palma.
L’arxicitat Joan Fuster deia allò, que el “País Valencià serà d’esquerres o no serà”. Per prudència molts dirien que no tenen clar que la Mallorca del futur trobi la seva plenitud social, nacional i ecològica només per l’emergència de les forces d’allò que tradicionalment hem anomenat esquerra. La Part Forana més tradicional i el conservadorisme sociològic continuen pesant molt. Intueixo, tanmateix, que, la cita fusteriana, la podrem aplicar a casa nostra. Independentment de quina sigui l’evolució del centredreta mallorquinista –a hores d’ara, primavera del 2017, sense un camí obert i amb un llast considerable en no ser capaç d’ofertar una opció neta de corrupteles–, la prioritat de l’esquerra sobiranista hauria de ser, des de ja, bastir un mallorquinisme progressista ample, però decididament transformador, amb voluntat de ser hegemònic i de superar unes sigles determinades. Això darrer és important: PSIB i Podem han de decidir si, sense renunciar a la fraternitat amb els pobles de les Espanyes, volen tenir un projecte autocentrat per aquest país o si senzillament volen ser reproduccions més o manco sucursalistes o mimètiques de propostes pensades a fora. Encara que sembli un deliri, som en un moment, em repeteixo!, en què el sobiranisme illenc no acaba de tenir un horitzó clar. Tot i que hauria d’estar on fire –amb un poder institucional com mai havia somniat la gent del PSI, l’ANAM i el PSAN del tardofranquisme–, no acaba de saber per on tirar.
Per a mi el quid d’aquest estancament és haver construït el mallorquinisme, i els moviments socials que han pivotat al seu voltant, com un projecte al servei d’una classe mitjana catalanoparlant d’origen rural vinculada a la funció pública, una part de la petita i mitjana empresa i algunes professions liberals. Cal extirpar, un cop fet amb el factor etnolingüístic, la càrrega de classe que s’arrossega des que els fills de pagesos, botiguers i carreters dels anys setanta esdevingueren funcionaris de la CAIB o professors. Trobar respostes igualitaristes i democràtiques a les pors i els traumes del món Mil·lennial. Encarar amb valentia els debats irresolts de l’etapa autonòmica que l’esquerra mallorquinista institucional no ha acabat d’afrontar: l’estructura econòmica del país i l’ordenació del territori.
D’altra banda, cal fer la revolució municipalista que no es va acabar de fer els anys vuitanta –i que, en qualsevol cas, va deixar-se en les mans de Ramon Aguiló i el PSOE– i convertir Palma en una urbs de referència, amb sentiment d’autoestima i vinculat a la mallorquinitat i als valors democràtics, ecològics i de progrés. Palma és una ciutat que va cap al mig milió de ciutadans i que pot fer un salt qualitatiu important en el futur. Cal desprovincialitzar Palma. Fer-la referent internacional en urbanisme sostenible –ja s’hi està treballant– i en drets civils i democràtics. Obtenir un protagonisme singular a la Quarta Revolució Industrial que està per arribar –i que Benjamí Villoslada ha mig teoritzat amb termes com “sol i dades”– podria ser una opció. O no. Fer-la una ciutat femenina i feminista és fora de tot dubte. Necessitam una Palma que generi economia social i solidària. Que sigui de les palmesanes i els palmesans. Com em deia un savi no fa gaire, la lluita contra la gentrificació del nostre espai urbà no és tan llunyana de combats germans pel dret a la terra que es donen en altres latituds, com l’Amèrica Llatina. Per fer-ho caldrà una gran aliança entre cultures polítiques diverses, generosa i que no obviï l’extraordinària aportació que els nouvinguts han fet a la construcció d’una Palma millor.
Font: Extirpam el rotllo identitari? Xerrem de classe i de Palma (Antoni Trobat)

dilluns, 27 de març del 2017

País Valencià, Principat i Balears es troben per parlar de la llengua

Ester Franquesa, directora geberal de política lingüística de la Generalitat catalana Foto: EP.

La directora general de política lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ester Franquesa; la directora general de política lingüística del Govern de les Illes Balears, Marta Fuxà, i el director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme de la Generalitat Valenciana, Rubén Trenzano, es reuniran per primer cop en un acte públic demà, al País Valencià. Debatranl'homologació dels títols de coneixements de llengua catalana als diferents territoris del domini lingüístic, en el marc de la XXII Jornada de Sociolingüística, organitzada per l'Institut d'Estudis Catalans, l'IEC, i que se celebra avui i demà a Alcoi. ls governs de les Illes Balears, de la Generalitat de Catalunya i de la Generalitat Valenciana han acordat la El mes de febrer, els governs de les Illes Balears, de la Generalitat de Catalunya i de la Generalitat Valenciana van acordar la Declaració de Palma, per la qual es comprometen a enfortir lligams històrics i culturals en benefici comú dels tres territoris en els àmbits de la llengua i la cultura.
La Jornada de Sociolingüística d'Alcoi té lloc cada any al voltant de la relació entre llengua i societat, concretament amb l'objectiu d'analitzar i debatre sobre l'ús del valencià i aconseguir la normalitat del seu ús en tots els àmbits socials. La XXII jornada se centra en els problemes pendents que afecten la normalització lingüística en el marc del nou Decret de Plurilingüisme: aplicació a l'educació i la societat, homologació als diferents territoris, marc legal de la competència lingüística i efectes de l'exempció. La Jornada de Sociolingüística se suma a la celebració del centenari del naixement del poeta alcoià Joan Valls, un dels millors poetes valencians del segle XX.

Font: El País Valencià, Catalunya i Balears es troben per parlar de la llengua | Redacció | Alcoi | Política | El Punt Avui | Notícia

REFLEXIONS D'ENLLAÇATS PER LA LLENGUA

M. Antònia Font, en nom d’Enllaçats per la Llengua

Dia 20 de febrer de 2017 es reuniren a Mallorca els representants de les conselleries de Cultura del Principat, el País Valencià i les Illes Barlears i acordaren fer La Declaració de Palma, per la qual els tres governs es comprometen a col·laborar en matèria de llengua i cultura.

La consellera de Transparència, Cultura i Esports del Govern de les Illes Balears, Ruth Mateu, el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Santi Vila, i el conseller d'Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana, Vicent Marzà, aprofitant el moment històric favorable entre les tres administracions, es comprometeren a:

Enfortir lligams històrics i culturals, intensificar els vincles entre els tres territoris i definir com s’interrelacionem culturalment.
Treballar conjuntament, crear sinèrgies i reforçar els projectes compartits
Seguir potenciant l'Institut Ramon Llull com a eina de projecció exterior i internacionalització. Cal remarcar el reingrés del Govern de les Illes Balears a l'Institut, i la col·laboració de l'IRL amb la Generalitat Valenciana dins del Pla "Fes Cultura".
Potenciar les indústries culturals i creatives de cada territori per construir un vertader corredor mediterrani cultural i facilitar-los el moviment entre els tres territoris.
Ampliar i impulsar els circuits de programació d'Arts Escèniques, Visuals, Música, Literatura, Audiovisual i Cultura Popular o Tradicional.
Promoure la creació literària, la indústria editorial i els programes d'intercanvi d'autors.
En l'àmbit de llengua, la Declaració de Palma estableix assolir un sistema d'acreditacions de coneixements lingüístics compartit i compatible, garantint la coherència, la transparència i la màxima informació pública.
Entre altres compromisos, els tres consellers han acordat impulsar iniciatives conjuntes envers les polítiques estatals lesives envers la llengua compartida.
Totes les accions plantejades per la Declaració de Palma es concretaran mitjançant grups de treball que reuniran a representants dels tres territoris.

La valoració que en fem des d’Enllaçats és positiva. Que es reuneixin els responsables polítics de tres territoris, dels set que en formam part dels Països Catalans, ens alegra i ens enforteix com a poble que som, membres d’aquesta nació cultural catalana que pot esdevenir nació política si així ho decideix cada part del territori d’una manera pacífica i democràtica.
Recordem que en legislatures anteriors ja s’havien produït altres encontres entre els responsables polítics dels diferents governs de Catalunya, el País valencià i les Illes Balears i també se n’havien produït entre sindicats, entitats i organitzacions d’arreu dels PPCC. La consciència de ser un sol poble i parlar català existeix entre gran part de la població i existeix clarament entre alguns partits polítics de l’esquerra nacionalista catalana, eco-sobiranista i social.
Quan llegim els objectius que la Declaració fa públics ens n’adonem que sobretot parlen de promoció de la industria cultural i dels creadors d’art en tots els seus camps. Ho valoram molt positivament. Pel que fa a la llengua focalitzaran la seva acció en establir unes convalidacions entre les certificacions d’acreditació del coneixement de la llengua catalana dels tres grans territoris que s’exigeixen per cobrir alguns llocs de treball a l’administració pública, tant local com autonòmica. Una tasca escomesa a legislatures anteriors, però que és complexa i que es pot millorar encara més.

Un altre tema que fa referència directa a la llengua és la voluntat dels tres responsables institucionals en temes de política lingüística de donar resposta a polítiques estatals lesives contra el català. N’estam ben contents i ho trobam ben necessari. Els atacs que pateixen les llegües pròpies dels territoris que no estan normalitzades, gallec, basc, català... per part de l’administració de l’estat -i per part,  massa sovint, dels governs autonòmics que practiquen un nacionalisme espanyol excloent i radical-, necessiten respostes conjuntes de les institucions, persones, entitats, sindicats de tot el territori. És molt necessària la coordinació i la resposta conjunta. La LOMCE, amb en Wert al capdavant, va regular, en consonància amb la constitució del 78, la limitació de l’ús del català, el basc, el gallec, l’aranès... al sistema educatiu i va aprofundir en la desigualtat de drets de les comunitats lingüístiques de l’estat. Per això des del desembre de 2012 -abans de l’aprovació de la llei estatal i quan en Wert encara era ministre d’educació i va pronunciar aquelles paraules que tots recordarem “Hay que españolizar a los alumnos catalanes”- persones i entitats de diferents parts del territori català ens unirem per crear primer, els Enllaçats per la llengua i fer accions conjuntes i simultànies a tot el territori dels PPCC i després, per crear Enllaçats pels Territoris amb persones i entitats que sempre han treballat pel basc, el gallec o el català.

També volem remarcar que, al Principat, amb un procés democràtic que va cap a la independència, caldria establir clarament el català com la llengua comuna i que comunica tots els catalans; els que a més parlen castellà, italià o francès.

Volem recordar en aquest punt tres accions importants que es varen dur a terme des de la Plataforma Enllaçats, amb l’STEI Intersindical, l’Assemblea de mestres i professors de les Illes Balears i Drets humans de Mallorca, de comparèixer davant l’intergrup de minories ètniques i nacionals al Parlament d’Estrasburg per denunciar-hi la vulneració de drets de la comunitat lingüística catalana, l’assetjament institucional que patíem i demanàrem una regulació europea per garantir la igualtat de drets de totes les comunitats lingüístiques d’Europa.

Molt important també l’acció conjunta i simultània que es va fer des d’Enllaçats per la Llengua arreu dels PPCC dia 9 de març a BCN, Fraga Girona, Menorca, Perpinyà, Pitiüses, Mallorca, País Valencià, L’Alguer... i la que es va fer amb els bascos, catalans i gallecs al Congrés de diputats dia 12 de març de 2013.

La declaració parla de l’Institut Ramon Llull, que treballa per a la projecció exterior del català (IRL), però ens ha de quedar clar que, tot i que la Generalitat valenciana col·labora en un projecte cultural de l’IRL, encara no hi ha entrat. Trobam a faltar també una referencia a les entitats de la societat civil que ja fa estona que treballen de forma conjunta i que ho fan des de tot el domini lingüístic català, que són els Enllaçats per la Llengua, que enguany faran els cinc anys d’existència, o la Federació d’organitzacions per la Llengua catalana (FOLC) que en fa dotze, l’organització Som Països Catalans, la Federació Llull, que integra l’OCB, l’Òmnium Cultural i Acció cultural del País Valencià… i que tenguin en compte projectes culturals de construcció nacional com és l’Orquestra de joves intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) amb més de deu anys d’existència, o el Cor Joves dels Països Catalans uns projectes sorgits a iniciativa d’una dona mallorquina que ha comptat amb joves de tots els Països Catalans. Recordem també la feina que es fa per a la nació completa des de la Bressola a Catalunya nord, el moviment Franjolí per la llengua a la Franja de ponent o la tasca constant i present des d’Òmnium Cultural I el centre excursionista, aquest darrers de l’Alguer; i tantes altres organitzacions que treballen des de tots els racons del País. 

Ens hagués agradat també que la Declaració de Palma, recollís iniciatives a l’entorn dels tres pilars de la normalització lingüística com són en primer lloc, l’ús i l’acreditació de la competència lingüística del català  a l’administració,. Recordem que a les Illes Balears encara no existeix el requisit lingüístic a la sanitat... En segon lloc la possibilitat que, des de l’autonomia política i administrativa de cada part del territori, es caminàs cap a la confluència de sistemes educatius on el català fos el seu eix vertebrador i la  llengua de l’ensenyament i de la comunicació interna i externa, així com la transferibilitat de les pràctiques educatives vers el català a l’ensenyament a tot el territori. Recordem que a més de la unitat normativa de la llengua catalana, també podem aspirar a tenir una normativa semblant, normalitzada i normalitzadora, a tot el territori de manera que la llengua no es vegi afectada per tantes normatives diferents per a una llengua que la parlam uns deu milions de persones. I en tercer lloc trobam a faltar que no es parli, a la declaració de Palma, de la reciprocitat de les ràdios i televisions públiques que emeten en català, cosa que està regulada a la Carta europea de les Llengües regionals i minoritàries i ratificada per l’estat espanyol. Recordem aquí la campanya que duim a terme des d’Enllaçats per un espai de comunicació en català i per la creació del Consell Audiovisual participat pels tres governs dels territoris més grans i proposat per Josep Gifreu, expert en matèria de comunicació.  Tot i aquests tres pilars també volem recordar que les administracions podrien fer campanyes conjuntes per a la transmissió generacional de la llengua, un dels pilars també de la normalització del català.

Esperam que les administracions dels tres territoris, que ara s’organitzen novament, valorin positivament la feina que, conjuntament, fan des de fa anys entitats, persones, organitzacions i sindicats  per la normalització lingüística, cultural i nacional del català i que els acords presos en matèria de llengua i cultura s’estenguin a la totalitat dels domini lingüístic, més enllà de les fronteres administratives.
    
Finalment volem agrair a la Directa que ens hagi demanat una valoració sobre aquesta declaració, la qual cosa ens ajuda a definir encara més el camí cap al ple assoliment dels drets lingüístics, culturals i nacionals.


ENLLAÇATS PER LA LLENGUA

Palma, Març de 2017


dissabte, 25 de març del 2017

Per primera vegada als Països Catalans, es presenta el Protocol de Drets Lingüístics a Mallorca



La Federació d'organitzacions per la llengua catalana (FOLC) i l’STEI Intersindical organitzen l'acte de presentació del Protocol de Garantia dels Drets Lingüístics, que es farà dimarts, dia 28 de maç de 2017, a l'Arxiu del Regne de Mallorca, a Palma, a les 19.00h. La presentació anirà a càrrec del secretari general de Kontseilua, Sr Paul Bilbao. També comptarem amb la presència del representant de l’Institut Ramon Llull a les Illes Balears, el Sr. Lluís Maicas. Serà la primera vegada que es presenta el Protocol a les terres de parla catalana i es farà a Mallorca.

Sant Sebastià va ser capital de la Cultura europea durant l’any passat. El Protocol per a la Garantia dels Drets Lingüístics o Protocol de Donostia ha estat un projecte impulsat de manera conjunta per Kontseilua i la Fundació Donostia 2016 i que es va donar a conèixer el desembre de 2016. En un senzill i emotiu acte es va donar a conèixer la feina feta durant un any a Sant Sebastià fa només tres mesos. Paul Bilbao, secretari general de Kontseilua, l’entitat que treballa per defensar la normalització de la llengua i la cultura basca, va dir durant la presentació que aquest protocol havia suposat un exercici pràctic d’apoderament històric i una eina eficaç per respondre a les necessitats lligades a la garantia dels drets de les llengües minoritzades.

Un dels fets més importants d’aquest protocol és que s’ha fet amb la participació de diferents persones d’entitats europees i que vol ser una garantia per la defensa dels drets dels parlants de les diferents comunitats lingüístiques. En l’elaboració del Protocol hi ha participat vuit entitats: la Fundació Sant Sebastià Capital Europea de la Cultura 2016, el Consell d’Organismes Socials de l’Èuscar Kontseilua, el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), el Centre Europeu per les Qüestions de Minories (ECMI), la Xarxa Europea d’Igualtat Lingüística ELEN, la ONG Linguapax Internacional, el Comitè de Traducció i Drets Lingüístics (PEN Internacional) i l’Organització de Nacions i Pobles No Representats (UNPO) han estat treballant intensament per enllestir la redacció del Protocol de Garantia dels Drets Lingüístics.

Aquest protocol suposa un desenvolupament de la Declaració Universal de Drets Lingüístics - aprovada a Barcelona el 1996 a iniciativa del CIEMEN i d’altres organitzacions internacionals- i també suposa una gran fita en el camí cap a la convivència multilingüe a Europa i un lloc destacat en la història de les capitals culturals europees. El Protocol detalla una sèrie de mesures essencials per garantir els drets lingüístics de tot grup o comunitat. Ara, els agents socials europeus s’hi podran adherir. El document té l’ambició de ser útil, una eina per a tota la societat civil arreu d’Europa.

 Resultat d'imatges de Federació d'organitzacions per la llengua catalana logo   Resultat d'imatges de STEI Intersindical

divendres, 24 de març del 2017

La 'mala dreta' valenciana ja no pot fer servir l’anticatalanisme

Joan Francesc Mira Escriptor


Obrir aquest 2016 tan ple d'incertesa, de canvis, de situacions que s'albiren imprevisibles entrevistant Joan Francesc Mira, és quasi una responsabilitat, a més d'un gran honor, per al nostre diari i el nostre afany de contribuir a resoldre la voràgine de dubtes que aquest 2015 ens ha deixat. Un home fidel a un discurs que brolla imparable des d'un torrent inesgotable d'idees protegides per la seua infatigable voracitat intel·lectual. Ens rep el Joan Francesc Mira amable, cordial, que mira amb la il·lusió d'un infant la seua enorme biblioteca. Ens respon el Joan Francesc Mira intel·lectual, sempre contundent i amb el suport de dir allò que, fonamentalment, sap. Paraula de Mira...

Eduard Ferrando / Castelló de la Plana

- Després de quasi 20 anys de la publicació de Sobre la Nació dels valencians, apareix ara La nació dels valencians, què és una reedició, una revisió...?
És un llibre que estava exhaurit ja des de feia massa temps i hi havia gent que m’ho demanava, que els agradaria tornar-lo a llegir... i la meua editorial de Barcelona m’ho va proposar. Això sí, jo vaig dir que no el tornava a escriure, que retocaria alguna coseta i no llevaria pràcticament res, algun afegit, alguna nota i ja està perquè crec que la visió, la interpretació, per dir-ho d’alguna forma, i entre cometes la ‘doctrina,’ és la mateixa, això no ha canviat. De fet, han canviat circumstàncies concretes i previsions que podria haver fet i que no han sigut exactament com jo pensava... i és que cada vegada m’agrada menys fer previsions (riu).

- Quins matisos han canviat en referència a l’edició del 1997?
Han canviat dos coses importants: aquella efervescència anticatalanista –i anticatalana-- ha amainat moltíssim, encara que malauradament sempre quedarà algun residu silvestre. La “mala dreta” que tenim ací ho ha pogut aprofitar durant alguns anys, però en general, en la força que puga tindre dins de sectors importants d’esta societat, aquell tipus d’anticatalanisme ferotge, amb blavers virulents, una cosa sectària... diríem que no té ja una importància històrica. D’altra banda trobem una certa evolució del nacionalisme polític, que jo tampoc me l’esperava fa 15 o 20 anys. En els darrers 5 anys amb l’aparició de Compromís, el fet d’haver aprofitat els fonaments organitzatius d’un partit com el Bloc ha produït una evolució, un eixamplament a partir d’una base territorial sòlida, i ha tingut una floració bastant espectacular que jo no m’esperava. I cal sumar-hi l’aportació d’Iniciativa, i també l’aparició d’alguna figura mediàtica, amb tot el que això té de positiu encara que sovint pot ser problemàtic. El fet és que ha aparegut un fenomen de caire popular com és Compromís que ha triomfat fins i tot a l’Horta de València, un territori blaver en les dècades anteriors. Tot açò és el resultat d’una faena de molts anys que no es veia i que ara està mostrant els resultats. Això són les dos coses que crec que han canviat, eixa eclosió de la política valenciana que no és purament valencianista ni purament nacionalista però que incorpora de manera positiva i activa elements bàsics del que una minoria consistent i tenaç hem estat fet i proposant durant molts anys. Un exemple extraordinari i altament representatiu d’aquest fet és la ciutat de València. Qui hauria cregut fa un temps que aquest moviment guanyaria a la ciutat de València?! Que tindríem un alcalde que sense vindre d’eixe món de què parlem, ha canviat la imatge de l’Ajuntament de dalt a baix! I això, civilment, històricament i socialment és molt important. Hem de pensar que no tot ha de ser nacionalisme des d’un punt de vista ideològic, des d’un punt de vista diguem de plantejaments doctrinals: pot ser simplement acceptació positiva i activa de determinats factors bàsics d’esta societat, d’este país, tant si ets nacionalista com si no. Nacionalista en el sentit positiu de la paraula, perquè com sabeu és una paraula molt desacreditada internacionalment, ja que en nom del nacionalisme s’han fet autèntiques barbaritats. Que també se n’han fet en nom del socialisme i a pesar d’això s’ha continuat fent servir positivament aquesta denominació, en fi... Al País Valencià, pot durar i arribar a consolidar-se aquest fenomen nou, aquesta circumstància política en el sentit que té actualment? Jo el futur no me’l sé... confie que sí, si este conjunt de forces ho fan bé des de les estructures de poder, que finalment és el que compta. Més ja no puc dir perquè seria entrar en el terreny de la bola de cristall i això ja no m’ocupa...
 

- A La nació dels valencians podem trobar com vostè fa una diferenciació entre el que és Nació cultural, Nació política i Estat, ens ho podria explicar?
Eixos conceptes els vaig introduir jo, perquè no estaven elaborats ni els gastava ningú. Sempre es feia servir nació i estat, i prou: i hi ha diferències clar. Jo vaig fer la distinció conceptual entre nació política i nació cultural, com a aportació teòrica, ja en Crítica de la nació pura l’any 1984. Allà vaig introduir una sèrie de conceptes i d’explicacions i factors d’anàlisi que ací no havia introduït ningú, de fet ni ací ni fora. Açò ho vaig treballar molt quan estava als EUA, a la Universitat de Princeton, amb tota una bibliografia que ací a Europa no coneixia ningú, i vaig elaborar una sèrie de conceptes nous. Llàstima que no ho vaig publicar en una editorial nord-americana i en anglès, i hauria circulat per tot el món com a gran novetat, però, és clar, com ho vaig publicar a València i en valencià, doncs no es va assabentar ningú (riu)... Realment ací sí que va canviar la percepció des del punt de vista conceptual, i com a resultat, eixa espècie d’economicisme determinista que venia del (emfasitza) ‘mal marxisme’ va desaparèixer. Bé, si analitzem el concepte de nació cultural, hem de començar pensant una cosa: el concepte de nació és totalment ambigu, serveix per a tot. El “model nació” és una creació històrica de l’Europa occidental, procedent d’eixe tipus de societat en què van quallant i consolidant uns elements distintius de base, juntament amb diversos factors culturals, i amb una llengua distintiva que finalment acaba per ser una llengua escrita. En definitiva, una nació cultural és bàsicament un conjunt de factors que poden ser etnolingüístics i de molts tipus: des d’uns trets estètics o de valors , fins a uns símbols comuns, unes referències, una manera de fer... Per exemple, els valencians també tenim en comú amb els catalans, una sèrie de factors d’història cultural, com l’arquitectura gòtica, els consolats, la manera de comerciar, uns models d’estructura legislativa interna, el tipus de govern municipal... vaja, tot allò que ens arrasaren al s. XVIII. Tot açò pot formar una nació cultural, i d’ací, pot eixir o no una consciència de reivindicació política comuna, de voler tindre unes estructures de poder pròpies. O ix, o no ix. Les nacions culturals poden seguir existint durant un cert temps sense tindre eixa consciència de reivindicació política. Si per les circumstàncies històriques eixa nació cultural ja té el seu propi estat, ja és també una nació política perquè ja té eixa consciència que es difon a través de les estructures de l’estat mateix, a través de l’administració, de la mili, de l’escola, dels símbols públics... I les que no, com ha sigut el cas de la majoria de les nacions centreeuropees, i part de les del sud d’Europa i algunes del Nord, que no han tingut estat o el tenien i el van perdre, el poden recuperar a partir de la consciència de ser una entitat cultural diferent i la reivindicació de voler tindre un poder polític propi. O complet del tot, o suficient com per a subsistir de manera autònoma. A partir d’ací ja tens una nació política. En casos excepcionals una nació cultural pot durar molt de temps sense un nacionalisme polític, però això en la societat contemporània s’acaba prompte, perquè existeix la pressió de la cultura dominant que no és la teua, que té tots els mitjans per destruir la base de la nació cultural si no es constitueix en nació política, que és bàsicament un “fet de consciència”.

- Ací ens trobem amb el procés de nacionalització de què parla també en La nació dels valencians: creu que en els darrers anys també hi ha hagut un intent de nacionalització a la nostra terra per part de l’Estat espanyol? No sé, se’ns ocorre la frase aquella d’’Espanyolizar a los niños catalanes’...
Això és molt antic, de fet ja ho tenien molt clar els castellans del s. XVI. Diríem que és el procés d’imposició d’una estructura cultural nacional pròpia sobre un territori que tu domines políticament. El procés és el següent: tu domines un territori políticament, la Península Ibèrica, i si, per exemple, Portugal, que va formar part també de la corona hispànica, no s’haguera fet independent hauria rebut la mateixa pressió homogeneïtzadora, el mateix procés de voler nacionalitzar els portuguesos. Però es van escapar perquè van recuperar una autonomia política completa, és a dir, van recuperar l’Estat, i llavors aquest procés de submissió o d’integració, d’absorció per part de la nació castellano-espanyola es paralitza i s’acaba. Pensa que al s.XVI hi havia molts escriptors portuguesos que escriuen en castellà, com també ho feien molts valencians i catalans...

- Això ja ho apunta a Crítica de la nació pura, que per a assolir la condició de nació política fóra bo que ens veieren com a portuguesos...
Però és que perquè et vegen t’has de fer veure tu! A partir d’eixe invent tan especial que es diu ‘Democràcia parlamentària’, o tens una força política pròpia o políticament no existeixes. Una força política defineix un territori polític. Si no tens partits d’àmbit valencià importants, no tens una definició política del teu territori, i formes part del mateix “territori mental” que els altres que estan representats pels mateixos partits. Des de la Restauració fins a la Segona República, partits espanyols i punt. Per tant formaves part de la vida política espanyola. A la gent què li arribava com a imatge política?, un partit espanyol , i votaven pensant en Madrid. El territori polític, des que hi ha democràcia, està definit pels partits polítics, no necessàriament per una estructura de poder com l’estructura autonòmica que hem tingut després. ¿Quina consciència política ha de tindre la gent si el seu territori polític ha sigut anul·lat per eixos partits polítics que no són del i pel teu territori, sinó que formen part d’un altre espai més potent? Cap.

- Tanmateix, després del Franquisme sí que hi hagué un moviment valencianista que semblava bastant definit...
Hi havia un moviment que avançava i creixia, però en conjunt no tenia encara una estructura organitzativa definida... i finalment va fallar una cosa molt simple: el poder. Com que als poders bàsics de l’Estat, inclosos els partits polítics tant de dreta com d’esquerra, també els comunistes i els socialistes, no els interessava un moviment així, el van bloquejar directament. Van fer tot el possible per anul·lar-lo. És cert que no hi havia una base social extensa, ni una memòria històrica feta de referents propis valencians. Perquè la memòria històrica no és només la de la repressió del franquisme, no... la memòria històrica també ha d’anar molt més enllà. A diferència del País Basc i de Catalunya, al País Valencià la gent no compartia uns referents polítics històrics, ni remots ni recents. De quin polític popular s’ha d’enrecordar la gent?, d’un espanyolista virulent com Blasco Ibáñez? I clar, sense eixa memòria tu has de començar a construir la consciència política des de zero.

- Independentment d’eixe poder polític, és cert, com defensa Vicent Marqués a País Perplex, que part de la responsabilitat l’ha tinguda una burgesia valenciana “més dominant que dirigent”?
Això és una terminologia que apareix bàsicament al marxisme italià i que s’explica, en part, per la necessitat de posar etiquetes, però l’explicació és molt més complicada, més profunda. Estudis seriosos sobre l’actitud nacional de la burgesia valenciana no se n’havien fet fins al de Ferran Archilés, Una singularitat amargaJoan Fuster i el relat de la identitat valenciana. En això, també Fuster va fer una interpretació errònia, però perquè era un tema sobre el qual no hi havia estudis sistemàtics d’historiadors competents. Efectivament ací hi ha hagut una burgesia valenciana potent, però era una burgesia espanyola. I la primera vegada que podem dir que hi ha una definició territorial o identitària valenciana, en un sentit molt general de la paraula, es fa amb una perspectiva regionalista: regionalista espanyola, evidentment. Per exemple, Teodor Llorente, nacionalment, era un espanyol de cap a peus, a banda del seu mèrit com a prohom de la Renaixença! El que fan és cultivar una espècie de regionalisme superficial, sentimental,... i ideològicament espanyol. El llibre de Ferran Archilés desmunta algunes de les teories de Fuster, cosa que va fer espantar molts fusterians, diguem-ne, doctrinals. Però no és que Fuster tinguera la culpa d’haver-se equivocat, el que passa és que no hi havia estudis previs. Hi ha interpretacions de Fuster en Nosaltres els valencians que no tenen fonament seriós perquè ell improvisava, de manera brillant, amb els coneixements que tenia a mà, i aquell llibre el va escriure amb el que hi havia en aquell moment. Per exemple, del procés d’industrialització al País Valencià se’n sabia molt poc, i Fuster interpreta la societat valenciana com una societat encara bàsicament agrària, tot i que ja no ho era. Però no passa res, si t’equivoques en coses així, és normal. Fuster el que va fer és una aportació fonamental i transcendent, i és que trenca els esquemes del pseudovalencianisme clàssic, els esquemes de la dependència espanyola. I això va ser crucial, definitiu!
 

Mira ensenya la seua biblioteca al nostre col·laborador Joan Beltran

- Passant a fer una breu revisió de l’actualitat, ens podria fer una valoració de les passades eleccions del 20D?
Jo m’he format en un mètode de pensament com és la filosofia escolàstica, que és d’on ve tot el pensament científic i modern, a través del sil·logisme: premisses, conclusions. En definitiva, es tracta de no donar mai una resposta simple a una situació complexa. I de distingir. Tal com deia Montaigne, “distinguo est la part la plus importante de ma logique”. Més o menys.
Que com ho veig? Doncs ho veig complicat. En primer lloc m’agradaria saber, però mai ho podré saber, la proporció de gent que, dins de la coalició És el moment, han votat pensant Podemos o pensant Compromís o pensant en el Bloc... no ho sé, de fet no ho sap ningú. Ara bé, sí que sé per exemple, que la part que podríem anomenar de lleialtat valenciana amb visió de territori, amb visió de país i tota aquesta cosa confusa, complexa, ha penetrat tot aquest conjunt. Jo, que sóc un viciós de llegir la premsa, veig en diaris que no són del nostre territori: “Éxito de los nacionalistas de Compromís”, i això és la visió dels altres, fins i tot des de Madrid! En canvi ací diem que no representen el nacionalisme...

- Creu que Compromís representa eixe nacionalisme de què parlàvem?
No, d’eixa manera tan simple, no. Però eixe component en forma part. M’explique: parlem d’un fenomen social complex on hi ha molta gent. Si hagueren anat per separat, encara et diré més, si hagueren anat els d’Iniciativa amb Podemos, i el Bloc haguera anat a part, el fracàs electoral hauria sigut memorable, com ha passat amb el BNG a Galícia o amb Bildu al País Basc. És que fins i tot el meu vell amic Xose Manuel Beiras ha fet la coalició amb Podemos i ha tret 5 diputats! I també a Catalunya un partit com Iniciativa que ve del PSUC, un partit catalanista i marxista de tota la vida, han entrat en aquesta maniobra... Tot açò vol dir alguna cosa, però que encara no sabem què és. S’està produint un nou tipus de conglomerat on hi ha també elements de l’esquerra clàssica, amb gent del PCE i d’IU, al costat de nacionalismes històrics i d’una certa esquerra radical: pots estar segur que més de la meitat de votants de la CUP han votat En comú podem.
 

La lectura de tot tipus sempre està present al despatx de Mira

- Això és un indicador que la política, més que valors i ideologia, és pura estratègia...
No, no... tot això compta: forma part d’un conjunt ben complicat...

- Compta però amb molts matisos...
Evident, és que tot ho has de matisar. És que pràcticament en cada territori, diríem, d’Espanya, aquests resultats s’han d’interpretar d’una manera. No significa el mateix Podemos a Andalusia o Extremadura que al País Valencià o a Catalunya, o a Galícia o el País Basc... perquè més de la meitat dels diputats de Podemos de Galícia procedeixen de les Mareas, els del País Basc de Bildu, els de Catalunya d’Iniciativa i els del País Valencià de Compromís, del Bloc i procedents del nacionalisme valencià. Si tu mires els còmputs oficials que fa el Ministeri, posa: Podemos, 40 diputats; Mareas, 5 diputats; En comú podem, 12 diputats; Compromís-Podemos, 9 diputats... Podemos sol, ha tret només 40 diputats, com Ciudadanos.
Per tant, si em preguntes, com ho veus? Doncs molt interessant d’analitzar i sense una resposta simple. Aquest funcionament electoral té aspectes positius. Tenint en compte que és una situació molt diferent, podem fer una comparativa amb els anys 70 (sense cap intenció de fer-ho equivalent), quan al PCE li importava ben poc tot allò del valencianisme, nacionalisme, etc., perquè deien que era una cosa de la burgesia..., cosa que també deien a Catalunya fins que es feren estudis de veres que demostren la base popular que tenia allò del catalanisme. Doncs bé, estàvem en el moment en què els partits valencians començaven a organitzar-se i jo, malgrat estar des de feia temps en tot allò de la política clandestina al PSPV, etc., no coneixia ningú, però ningú, que militara en el PSOE: vull dir militants nous o joves, no alguns vells supervivents. I de sobte arriba Felipe, arriben els diners d’Alemanya i es munta el nou PSOE i la gent va i el vota massivament. Perquè era identificat amb el que hi havia abans de la Guerra Civil. Doncs bé, el PSOE era un partit totalment espanyol i el PSPV, amb tota eixa tradició valencianista que transmetia des dels anys 60, entra a formar-ne part en 1978, i això va servir perquè canviaren eixes actituds tan espanyolistes del PSOE respecte a la llengua, etc. Sense això no s’haguera fet ni la llei de normalització lingüística. Van assumir una sèrie de posicions des del punt de vista de la llengua, de la cultura i fins i tot la idea d’autonomia, que mai havien tingut, ni en la República!
El que vull dir és que tot això va servir per a alguna cosa. I ho dic jo, que no vaig entrar mai en el nou PSPV-PSOE. Que això va significar la desaparició d’una força política, purament valenciana, nacional i d’esquerres?, sí. Que ens ha costat molts anys de recuperar, també, però no tenien cap possibilitat de traure uns mínims bons resultats. No pots anar, com es diu en terminologia marxista elemental, en contra de les condicions de la realitat. Una de les coses que també dic en La nació dels valencians és que haver tingut un president de la Generalitat, un Palau de la Generalitat, unes conselleries, etc., ha sigut molt important, amb totes les seues deficiències, d’acordper a crear una mínima consciència territorial i política, i sense això, i abans d’això, no teníem res.

- I no podria passar de nou el mateix i que Compromís fóra absorbit per Podemos?
Crec que una absorció així no està prevista ni en les fantasies més al·lucinades! Que jo sàpiga no es preveu que Compromís, ni molt menys el Bloc s’integren en l’organització política que s’anomena Podemos. No deixarà de ser una coalició de tipus electoral o cosa equivalent durant el temps que dure, una coalició segurament estable, però no un sol partit ni res per un estil. Això crec i, sobretot, això espere fermament.
 

- Un altre dels temes que volem plantejar-li és la nova política lingüística del Govern valencià. Sembla que la idea és l’aplicació estricta de la LUEV. Tanmateix des d’ACPV van presentar un Document per a la creació d’una Llei per la Igualtat Lingüística que venia a superar el contingut de la LUEV. Creu que la LUEV és un document vàlid hui dia, creu que s’ha de canviar?
Jo crec que sí, tot i que no sóc jo qui ha de parlar d’aquest tema, ja que dins de la junta directiva d’ACPV tenim un gran especialista per parlar-ne, que és Ferran Suay. Jo crec que s’ha de fer una llei nova ajustada a les noves circumstàncies, sobre la base dels canvis que s’han produït en la mateixa societat i ha de ser amb una certa contundència legal, o siga, que la Generalitat i les institucions públiques han de tindre el deure de comprometre’s per garantir l’ús efectiu de la llengua tant en l’ensenyament, com en l’administració, en tots els nivells. No cal fer una revolució, simplement fer unes normes clares i que tota l’Administració pública tinga la consciència que la llengua preferent ha de ser la nostra. S’ha de donar un suport molt decidit i molt clar, inclús reglamentàriament, a la llengua pròpia, perquè és la llengua del país. Que hi ha cooficialitat, d’acord, però en primer lloc hem de defensar sempre la llengua pròpia...

- Pel que fa al panorama comunicatiu, quin tipus de RTVV espera? Ha de ser íntegrament en valencià?
Home, això ha d’estar clar des del principi. O és que tenint tots a casa una amplíssima oferta de canals en castellà, els hem de regalar també mig canal nostre? No home no! Per què no ens en regalen mig seu? La nostra televisió ha de ser en la llengua del nostre país. I punt.

- Creu que s’han de crear uns mitjans que abasten els territoris del nostre domini lingüístic?
Primer s’ha de construir la RTVV ací, després ja anirem fent. És molt complicat perquè hi ha molt per fer. Primer s’han de resoldre tots els problemes legals, laborals i econòmics que segons que m’expliquen són molt complexos. Per tant, fins que no tinguem una RTVV funcionant, no podem posar en marxa un sistema de reciprocitat amb els altres territoris, perquè si emeten TV3 abans que tinguem una televisió valenciana, això seria un suïcidi social i políticI si els “catalanistes d’ACPV” (riu amb ironia) intentem reactivar els repetidors, la multa que ens posaria immediatament l’Estat seria terrible. Quant a la resta, com emissores privades, mitjans de premsa, etc., que tinguen difusió per tot el territori, desgràciadament són encara del tot insuficients, i no reben el suport públic que mereixen. En fi, hi ha més matèria, però ho deixarem ací.

I un altre dia parlarem de literatura


Font: ‘La 'mala dreta' valenciana ja no pot fer servir l’anticatalanisme’ - La Veu del País Valencià

dijous, 23 de març del 2017

EL CATALÀ I LA DECLARACIÓ DE PALMA


M. Antònia Font, en nom d’Enllaçats per la Llengua

Dia 20 de febrer de 2017 es reuniren a Mallorca els representants de les conselleries de Cultura del Principat, el País Valencià i les Illes Barlears i acordaren fer La Declaració de Palma, per la qual els tres governs es comprometen a col·laborar en matèria de llengua i cultura.

La consellera de Transparència, Cultura i Esports del Govern de les Illes Balears, Ruth Mateu, el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Santi Vila, i el conseller d'Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana, Vicent Marzà, aprofitant el moment històric favorable entre les tres administracions, es comprometeren a:

Enfortir lligams històrics i culturals, intensificar els vincles entre els tres territoris i definir com s’interrelacionem culturalment.
Treballar conjuntament, crear sinèrgies i reforçar els projectes compartits
Seguir potenciant l'Institut Ramon Llull com a eina de projecció exterior i internacionalització. Cal remarcar el reingrés del Govern de les Illes Balears a l'Institut, i la col·laboració de l'IRL amb la Generalitat Valenciana dins del Pla "Fes Cultura".
Potenciar les indústries culturals i creatives de cada territori per construir un vertader corredor mediterrani cultural i facilitar-los el moviment entre els tres territoris.
Ampliar i impulsar els circuits de programació d'Arts Escèniques, Visuals, Música, Literatura, Audiovisual i Cultura Popular o Tradicional.
Promoure la creació literària, la indústria editorial i els programes d'intercanvi d'autors.
En l'àmbit de llengua, la Declaració de Palma estableix assolir un sistema d'acreditacions de coneixements lingüístics compartit i compatible, garantint la coherència, la transparència i la màxima informació pública.
Entre altres compromisos, els tres consellers han acordat impulsar iniciatives conjuntes envers les polítiques estatals lesives envers la llengua compartida.
Totes les accions plantejades per la Declaració de Palma es concretaran mitjançant grups de treball que reuniran a representants dels tres territoris.

La valoració que en fem des d’Enllaçats és positiva. Que es reuneixin els responsables polítics de tres territoris, dels set que en formam part dels Països Catalans, ens alegra i ens enforteix com a poble que som, membres d’aquesta nació cultural catalana que pot esdevenir nació política si així ho decideix cada part del territori d’una manera pacífica i democràtica.
Recordem que en legislatures anteriors ja s’havien produït altres encontres entre els responsables polítics dels diferents governs de Catalunya, el País valencià i les Illes Balears i també se n’havien produït entre sindicats, entitats i organitzacions d’arreu dels PPCC. La consciència de ser un sol poble i parlar català existeix entre gran part de la població i existeix clarament entre alguns partits polítics de l’esquerra nacionalista catalana, eco-sobiranista i social.
Quan llegim els objectius que la Declaració fa públics ens n’adonem que sobretot parlen de promoció de la industria cultural i dels creadors d’art en tots els seus camps. Ho valoram molt positivament. Pel que fa a la llengua focalitzaran la seva acció en establir unes convalidacions entre les certificacions d’acreditació del coneixement de la llengua catalana dels tres grans territoris que s’exigeixen per cobrir alguns llocs de treball a l’administració pública, tant local com autonòmica. Una tasca escomesa a legislatures anteriors, però que és complexa i que es pot millorar encara més.

Un altre tema que fa referència directa a la llengua és la voluntat dels tres responsables institucionals en temes de política lingüística de donar resposta a polítiques estatals lesives contra el català. N’estam ben contents i ho trobam ben necessari. Els atacs que pateixen les llegües pròpies dels territoris que no estan normalitzades, gallec, basc, català... per part de l’administració de l’estat -i per part,  massa sovint, dels governs autonòmics que practiquen un nacionalisme espanyol excloent i radical-, necessiten respostes conjuntes de les institucions, persones, entitats, sindicats de tot el territori. És molt necessària la coordinació i la resposta conjunta. La LOMCE, amb en Wert al capdavant, va regular, en consonància amb la constitució del 78, la limitació de l’ús del català, el basc, el gallec, l’aranès... al sistema educatiu i va aprofundir en la desigualtat de drets de les comunitats lingüístiques de l’estat. Per això des del desembre de 2012 -abans de l’aprovació de la llei estatal i quan en Wert encara era ministre d’educació i va pronunciar aquelles paraules que tots recordarem “Hay que españolizar a los alumnos catalanes”- persones i entitats de diferents parts del territori català ens unirem per crear primer, els Enllaçats per la llengua i fer accions conjuntes i simultànies a tot el territori dels PPCC i després, per crear Enllaçats pels Territoris amb persones i entitats que sempre han treballat pel basc, el gallec o el català.

També volem remarcar que, al Principat, amb un procés democràtic que va cap a la independència, caldria establir clarament el català com la llengua comuna i que comunica tots els catalans; els que a més parlen castellà, italià o francès.

Volem recordar en aquest punt tres accions importants que es varen dur a terme des de la Plataforma Enllaçats, amb l’STEI Intersindical, l’Assemblea de mestres i professors de les Illes Balears i Drets humans de Mallorca, de comparèixer davant l’intergrup de minories ètniques i nacionals al Parlament d’Estrasburg per denunciar-hi la vulneració de drets de la comunitat lingüística catalana, l’assetjament institucional que patíem i demanàrem una regulació europea per garantir la igualtat de drets de totes les comunitats lingüístiques d’Europa.

Molt important també l’acció conjunta i simultània que es va fer des d’Enllaçats per la Llengua arreu dels PPCC dia 9 de març a BCN, Fraga Girona, Menorca, Perpinyà, Pitiüses, Mallorca, País Valencià, L’Alguer... i la que es va fer amb els bascos, catalans i gallecs al Congrés de diputats dia 12 de març de 2013.

La declaració parla de l’Institut Ramon Llull, que treballa per a la projecció exterior del català (IRL), però ens ha de quedar clar que, tot i que la Generalitat valenciana col·labora en un projecte cultural de l’IRL, encara no hi ha entrat. Trobam a faltar també una referencia a les entitats de la societat civil que ja fa estona que treballen de forma conjunta i que ho fan des de tot el domini lingüístic català, que són els Enllaçats per la Llengua, que enguany faran els cinc anys d’existència, o la Federació d’organitzacions per la Llengua catalana (FOLC) que en fa dotze, l’organització Som Països Catalans, la Federació Llull, que integra l’OCB, l’Òmnium Cultural i Acció cultural del País Valencià… i que tenguin en compte projectes culturals de construcció nacional com és l’Orquestra de joves intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) amb més de deu anys d’existència, o el Cor Joves dels Països Catalans uns projectes sorgits a iniciativa d’una dona mallorquina que ha comptat amb joves de tots els Països Catalans. Recordem també la feina que es fa per a la nació completa des de la Bressola a Catalunya nord, el moviment Franjolí per la llengua a la Franja de ponent o la tasca constant i present des d’Òmnium Cultural I el centre excursionista, aquest darrers de l’Alguer; i tantes altres organitzacions que treballen des de tots els racons del País. 

Ens hagués agradat també que la Declaració de Palma, recollís iniciatives a l’entorn dels tres pilars de la normalització lingüística com són en primer lloc, l’ús i l’acreditació de la competència lingüística del català  a l’administració,. Recordem que a les Illes Balears encara no existeix el requisit lingüístic a la sanitat... En segon lloc la possibilitat que, des de l’autonomia política i administrativa de cada part del territori, es caminàs cap a la confluència de sistemes educatius on el català fos el seu eix vertebrador i la  llengua de l’ensenyament i de la comunicació interna i externa, així com la transferibilitat de les pràctiques educatives vers el català a l’ensenyament a tot el territori. Recordem que a més de la unitat normativa de la llengua catalana, també podem aspirar a tenir una normativa semblant, normalitzada i normalitzadora, a tot el territori de manera que la llengua no es vegi afectada per tantes normatives diferents per a una llengua que la parlam uns deu milions de persones. I en tercer lloc trobam a faltar que no es parli, a la declaració de Palma, de la reciprocitat de les ràdios i televisions públiques que emeten en català, cosa que està regulada a la Carta europea de les Llengües regionals i minoritàries i ratificada per l’estat espanyol. Recordem aquí la campanya que duim a terme des d’Enllaçats per un espai de comunicació en català i per la creació del Consell Audiovisual participat pels tres governs dels territoris més grans i proposat per Josep Gifreu, expert en matèria de comunicació.  Tot i aquests tres pilars també volem recordar que les administracions podrien fer campanyes conjuntes per a la transmissió generacional de la llengua, un dels pilars també de la normalització del català.

Esperam que les administracions dels tres territoris, que ara s’organitzen novament, valorin positivament la feina que, conjuntament, fan des de fa anys entitats, persones, organitzacions i sindicats  per la normalització lingüística, cultural i nacional del català i que els acords presos en matèria de llengua i cultura s’estenguin a la totalitat dels domini lingüístic, més enllà de les fronteres administratives.
    
Finalment volem agrair a la Directa que ens hagi demanat una valoració sobre aquesta declaració, la qual cosa ens ajuda a definir encara més el camí cap al ple assoliment dels drets lingüístics, culturals i nacionals.


ENLLAÇATS PER LA LLENGUA

Palma, Març de 2017



dimarts, 21 de març del 2017

L'enemic de la llengua

Oriol Camps i Giralt

Per Vicenç Mengual i Casellas (escriptor)

El prestigiós lingüista Gabriel Bibiloni publica al seu bloc un recull de castellanismes que promou la CCMA mitjançant el seu «llibre d’estil», el portal És a dir. No els he comptats, però n’hi deu haver més d’un centenar. A la llista hi podem trobar paraules tan «catalanes» com ara disfrutar, carinyo, trajo, tonto... alhora que recomanen no fer servir hom, quelcom, o romandre sinó les solucions que s’assemblen més a l’espanyol. 


Aquest portal, l’És a dir, va ser obra de l’Oriol Camps i Giralt, tal com veiem a l’IEC: «Ha estat responsable —al costat de Maria Alba Agulló, cap del Servei Lingüístic de TV3— de la creació i posada en marxa del web d’assessorament lingüístic de la CCRTV ésAdir.cat, del qual va ser director, juntament amb els caps del Servei Lingüístic de TV3». 

Podríem deduir-ne, doncs, que aquest home és responsable de la degeneració progressiva que pateix, de fa anys, la llengua que fa servir la TVC. Paral·lelament, no fa gaire que es va difondre que l’Oriol Camps havia estat lligat a l’Ivan Tubau i en Xavier Pericay, fundadors de Ciudadanos. Ell ho nega. No seré pas jo qui l’acusi de res: no el conec i no en tinc informacions per poder-me manifestar en un sentit o un altre. Tampoc no se l’ha de jutjar per això. Allò que em penso que tenim dret a fer és observar els fets provats: 

1.- És responsable de la creació i manteniment d’És a dir, de la qual cosa se sent molt cofoi. 

2.- Aquest portal va ser adoptat per la CCMA com a llibre d’estil i el branden per justificar tots els castellanismes que han envaït l’únic canal de TV de què disposem. 

3.- Totes les queixes que es trameten a la TV3 són desestimades emparant-se en la idea que «cal anar més lluny de la normativa», curiosament la mateixa idea dels esmentats Tubau i Pericay, que ja als anys 90 varen estendre la nefasta idea del que es va anomenar «català light», per fer de la nostra llengua un dialecte de l’espanyol. 

4.- Fa menys d’un any, l’Oriol Camps i Giralt va entrar a l’IEC com a acadèmic numerari i ha manifestat que s’ocuparà de la preparació d’un nou diccionari (El DIEC3?) 

I ara una endevinalla: quants dels barbarismes que propugna l’És a dir de molts anys ençà hi entraran? 

El català no té gaire futur. Però no el mataran pas els ministres espanyols. L’enemic el tenim a dins, entre nosaltres.

Desembre de 2016