Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 29 de setembre de 2016

Es manté la prohibició sobre TV3 al País Valencià


Tots vostés ho han sentit dir: tindrem “reciprocitat” entre, d’una banda, la futura TV valenciana i, d’altra banda, la real, palpable, existent TV3. De fet, aquesta “reciprocitat” ja s’ha acordat, s’ha proclamat, solemnement i pública, durant la visita que, fa pocs dies, el president Puigdemont va fer al seu homòleg, el president Puig. Per donar color i relleu a l’acte, la cap de l’oposició va tronar, des de la trona de les Corts, que el simple fet de trobar-se amb el president català ja constituïa un delicte d’“alta traïció”. Pobre senyor Puig, quins delictes de fer; i pobra senyora Bonig, quin vocabulari el seu. Amb la bondat que el caracteritza, el senyor Puig la va avisar que el “conflicte lingüístic” ja s’ha acabat. Que no és dir poc.

El fet delirant és que, amb el president Zaplana, sí que hi havia el mínim de tolerància que feia possible la recepció de TV3 al País Valencià. No sabem si la senyora Bonig li voldrà aplicar, retrospectivament, la llei marcial; ni com s’ho prendrà l’actual govern Puig-Oltra en aplicar-se la comparació: fer-ho pitjor que el president Zaplana no els situa en un nivell precisament alt. Sembla.

Enmig de l’absència de conflicte –assenyalada oportunament pel president Puig– passa que, detalls secundaris a banda, la TV valenciana de moment no existeix, i la “reciprocitat” es donarà quan existisca. En quin moment començarà a existir, això és un secret massa ben guardat per a poder fer-ne previsions. De moment tenim la reciprocitat del no-res i, camuflada sota la “reciprocitat”, l’hàbil negació a rebre TV3 mentre la TV valenciana no comence a existir. En aquesta arribada al món nostre de la real existència, la TV valenciana no ho té gens fàcil, val a dir. Ningú sap exactament per què, aquesta nova TV valenciana s’hauria de construir en “consens” amb el PP, és a dir: amb la dreta antisistema valenciana que, quan realment existia, la va voler saquejar, destruir i fer-la passar a la inexistència més absoluta com, de fet, va aconseguir plenament, ara fa quatre dies. El Consell rector i el president necessitarien, per a ser nomenats, dos terços de les Corts, segons la proposta redactada per Podemos, grup que no s’ha distingit fins ara, precisament, a l’hora d’acceptar massa responsabilitats en l’autogovern dels valencians.

Si ja és difícil de justificar que el govern Puig-Oltra condicione la recuperació de la TV valenciana a la improbable bona voluntat del PP, tampoc no s’acaba d’entendre l’enfrontament de la Generalitat amb els antics treballadors de Canal 9. Hi ha pendent una demanda judicial del sindicat CGT que, almenys fins que no n’hi haja sentència, no permet avançar en la creació de la nova TV valenciana. Això és així perquè la CGT va ser l’únic sindicat que no va signar l’ERO quan el PP d’Alberto Fabra va decidir tancar Canal 9. Se sent dir per ací i per allà que aquest sindicat té unes pretensions desorbitades, que exigeix recol·locar els 1.600 treballadors despatxats aleshores. Ara bé, portaveus qualificats de la CGT asseguren a qui els vulga escoltar que el nombre d’antics treballadors que la Generalitat hauria d’assumir seria al voltant de 700 –els que van passar per unes oposicions–, xifra que, a primera vista, sembla raonable. Si la Generalitat acceptara això, la CGT es compromet a retirar la demanda i anul·lar així l’únic obstacle legal greu per a refer la TV valenciana. I no cal dir que qui comença a negociar sobre 700, pot arribar a conformar-se amb 600.

Poca voluntat política, doncs? Això sembla l’explicació més natural. La temptació de fer culpables els treballadors de Canal 9, fent-los responsables de l’empastre, no té un mínim de base lògica. No es pot desqualificar els treballadors, eliminar-los del joc, i alhora rehabilitar els dirigents, el PP, la nostra dreta antisistema, culpables sense atenuants, donant-los un dret de veto efectiu sobre la futura –impossible?– televisió dels valencians.

I mentre es perd el temps en totes aquestes manifasseries inexplicables, els xiquets valencians no poden veure els dibuixos animats en valencià, per dir-ho d’alguna manera, i tornem a estar com estàvem. Com en els temps del general Franco, el valencià ha tornat al zero absolut, a la inexistència, a la pura desaparició en mitjans, no precisament anecdòtics, com són la televisió i la ràdio. No gens anecdòtics, perquè ¿quin futur, quina possibilitat real de sobreviure té, al segle XXI, una llengua sense ràdio ni televisió? La resposta, no cal dir-ho, és òbvia: res, cap possibilitat, cap futur.

I aquest és el trist balanç a 40 anys de la Dictadura, amb una Constitució que en algun article proclama allò del “respecte i protecció” a les “altres llengües espanyoles”, amb un Estatut d’Autonomia que declara el valencià cooficial, amb una Llei d’Ús que al preàmbul ens recorda –agafeu-vos a la cadira– que, pel que fa als “mitjans de dependència pública”, el número 3 de l’article 20 de la Constitució hi garanteix l’accés “respectant el pluralisme de la societat i de les diverses llengües d’Espanya”. Ja ho veieu, però, amb quin resultat. I el balanç encara és més trist si pensem que fa més d’un any que, al Palau de la Generalitat, governen els qui ho havien d’arreglar. O això ens pensàvem. I ells diuen que ho arreglaran. No se sap quan. De moment, el fet cert, l’única realitat present és que la TV3 –i Canal 33, i la IB3, i Catalunya ràdio...– estan ara tan prohibides com fa un any i mig, com fa dos anys... I aquesta curiosa continuïtat entre els governs d’Alberto Fabra, de la dreta antisistema, i el govern Puig-Oltra, de l’esquerra que tot ho salvarà, hauria de ser motiu de reflexió entre nosaltres, valencians.

Víctor Labrado

Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA