Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SOBIRANIA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SOBIRANIA. Mostrar tots els missatges

dilluns, 22 de juliol del 2019

La incomprensible submissió dels partits independentistes | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Els ciutadans van donar a l'independentisme la seua victòria més gran en unes eleccions espanyoles precisament com a premi, quan l'independentisme havia tombat Sánchez»

pedro sánchez


Finalment, l’estratègia de Pedro Sánchez sembla que podria funcionar, cosa que he de reconèixer que m’ha sorprès. Després d’unes setmanes de guerra oberta entre el PSOE i Podem, és possible que Sánchez aconseguesca els vots necessaris per a proclamar-se president del govern espanyol gràcies a un pacte amb els de Pablo Iglesias i amb el regal de les abstencions necessàries de l’independentisme català, o com a mínim d’una part. Si la cosa acaba reeixint, caldrà reconèixer al nou president espanyol una capacitat política insòlita, que el converteix, alhora, en un adversari temible. Perquè haurà aconseguit ni més ni menys que un govern de submissió, on l’esquerra i l’independentisme s’hauran doblegat a totes les seues condicions, sense cap garantia de res ni cap cessió per la seua banda, bé siga per la por d’un govern de la dreta, bé siga per la por d’uns resultats electorals dolents en unes eleccions avançades o bé siga pel xantatge amagat rere el somni d’un indult als presos polítics. Una molt mala notícia, en qualsevol cas.
Pel que fa a Podem, sense ni tan sols entrar al debat programàtic, és evident que hi ha un tram enorme entre la coalició de govern que ells proposaven amb Pablo Iglesias de vice-president i aquest govern espanyol que s’insinua, on Pablo Iglesias resta vetat i fora de joc, on hi haurà alguns ministres de Podem, però triats personalment per Pedro Sánchez i, per tant, lligats per la fidelitat a ell, i on hi haurà àrees senceres, les àrees més sensibles, de fet, sobre les quals l’esquerra no podrà ni tan sols opinar. Això és molt menys fins i tot que el famós ‘govern de cooperació’ que Sánchez mateix havia arribat a proposar en el seu moment de manera abstracta i com a primera hipòtesi.

Una configuració com aquesta, diguen el que diguen ara, no serà gaire estable i en qualsevol moment podran aparèixer crisis que posaran en qüestió la continuïtat de l’executiu espanyol. Però una volta format el govern i instal·lada una part de Podem en el poder, ni que siga subsidiari, ja no serà tan senzill de desfer un acord que encara divendres passat, després de tant d’insult, vexació i desqualificació entre els uns i els altres, semblava impossible.

Ara bé, si la cessió de Podem és estranya, la de l’independentisme encara ho és més. Fixeu-vos en un detall: PSOE i Podem no tenen prou vots per a investir Sánchez, però en canvi ningú no té cap dubte que si aquests dos partits es posen d’acord, hi haurà govern a Espanya. Per què? Perquè l’independentisme català no compta, és un zero a l’esquerra. La submissió es dóna per segura, més en el cas d’ERC que en el de JxCat, però en qualsevol cas de manera suficient. Fins aquest punt, tan lamentable, hem arribat. Si fa uns mesos, en la votació del pressupost, ERC i JxCat encara van ser capaços de provocar la caiguda del primer govern Sánchez, ara, en canvi, no entra al cap de ningú, a Madrid, que es comporten com ho van fer aleshores. Ni les seues declaracions van en aquesta línia. I la cosa més greu de totes és que al PSOE no li caldrà ni negociar ni parlar ni res de res. Probablement, o això sembla que es dedueix dels comentaris de Gabriel Rufián, els quinze diputats d’ERC s’abstindran i amb això el PSOE ja en tindrà prou. I no s’ha descartat encara que els de JxCat ho facen també. Amb això, la inestabilitat espanyola, una de les principals armes que tenia l’independentisme català, romandrà enterrada gràcies a la nul·litat política de l’independentisme mateix. De l’independentisme polític. Dels partits.

A hores d’ara, l’única explicació possible d’això és, com apuntava ahir Andreu Barnils en un article excepcional, l’esquer de l’indult. De l’indult, que no pas de l’amnistia –que és molt diferent, perquè l’indult implicarà acceptar que el Primer d’Octubre tots nosaltres vam cometre un delicte, cosa que em sembla que acabaran acceptant, tal com va tot plegat.

Sembla evident, per tant, que el xantatge funciona. Perquè l’esperança vaga i inconcreta d’un indult que pose alguns dels presos al carrer és l’única explicació possible de la posició que sembla que adoptaran finalment els diputats independentistes, o alguns d’ells. Ho faran passat el judici i vist que no va servir absolutament per a res, perquè ells mateixos no el van voler convertir mai en un conflicte polític ni es van voler plantar davant les trampes i les arbitrarietats. Ho faran a l’espera d’unes condemnes duríssimes que el mateix Sánchez a qui ara volen fer president no ha fet res per disminuir. I ho faran enmig de la desmobilització creixent d’una població que no entén un borrall què fan els seus representants polítics –una desmobilització, però, incentivada pels presos i pels seus partits, amb ordres i reclams que sempre han anat en la línia de no fer créixer la tensió.

Però arribats on som, ningú no hauria d’oblidar que els ciutadans van donar a l’independentisme la seua victòria més gran en unes eleccions espanyoles precisament com a premi per haver tombat Sánchez en el debat del pressupost espanyol. Els votants no van expressar cap disconformitat amb aquella posició de fermesa, ans al contrari, van acudir en massa, com mai abans, a votar per premiar-la. Si ara alguns volen fer servir aquests vots en una direcció oposada a l’original, potser que comencen a pensar també en les conseqüències del seu gest. Que n’hi haurà.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 31 de gener del 2019

Causa Especial Núm. 3/20907/2017: La nova inquisició del segle XXI | Blanca Serra

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Venen dies decisius per al conjunt del país, davant del judici imminent als més alts representants de les nostres institucions i a la cúpula dels Mossos, encausats i tractats com a ostatges d’un procés polític general contra els anhels d’alliberament nacional i d’emancipació social.

En efecte, la Causa General contra el poble català per haver gosat exercir el dret democràtic d’autodeterminació, emparats en la tutela de les institucions pròpies, està ensenyant i destapant la pitjor cara de l’Estat Espanyol; no únicament adopta la forma de judici als Tribunals Espanyols – tant el Suprem com l’Audiència Nacional, com el TSJC, com la Fiscalia i tots els aparells repressius, amb acusacions i peticions de penes estrictament venjatives i, - aquestes sí- clarament delictives– sinó que apareix rodejada de tot un seguit de fets que deixen clar que estem davant de la nova inquisició espanyola del segle XXI i també davant del vell axioma tastat per tantes generacions de catalans segons el qual Estat espanyol i democràcia són dos conceptes que han arribat a ser antagònics. Estem davant, doncs, i quan experimentem els efectes d’un neofeixisme ho hem de tenir clar, d’una expressió secular d’aquest estat, que va tenir la seva última florida més gloriosa en el període de dictadura franquista, després d’haver-se beneficiat de la política de Hitler i Mussolini, d’haver venut la idea d’una “cruzada” religiosa beneïda per Déu, de presentar-se com el dic que detindria l’esquerra i el comunisme i la cleda que mantindria unit, tant sí com no, el ramat espanyol.

De manera que hem d’observar tot allò que ens passa entre nosaltres i tot allò que fa l’adversari en contra nostra amb les ulleres posades de la defensa, la revolta i la insubmissió popular perquè tots els esdeveniments que es van succeint des de fa ben bé una dècada cal veure’ls lligats en un sol paquet: anem veient, com en una seqüència ininterrompuda, com el sistema autonomista es fa fent a miques i amb ell el sistema de distribució de poders dins d’un parlament i un govern autonòmics i entre uns partits que eren la base i el cor del sistema del 78: si s’esmicola l’autonomisme i la Constitució espanyola de la qual depèn, és previsible, i fins i tot necessari, que s’esmicolin els grups polítics i socials (com els sindicats, per exemple) que en depenien i l’alimentaven.

Sembla que molta gent està d’acord que una de les coses que ens passa entre nosaltres és precisament la dificultat de confluir en una estratègia conjunta que ens ajudi a avançar en el procés constituent cap a la república catalana independent: a voltes la dificultat la situem com a insalvable en el tema de les conquestes socials i els drets com a poble treballador català la defensa dels quals es creu que està per damunt de la lluita per la independència, lluita que es presenta com una nosa per eixamplar les bases sobiranistes; a voltes ens quedem encallats en les tàctiques i les estratègies entorn als mètodes de lluita –que si un estricte i estèril “anar amb un lliri a la mà”, que si la no-violència radicalment pacífica oposada als mètodes de resistència activa i autodefensa, que si cal una mica més de “llenya” en certs moments... A voltes tot acaba centrant-se en si electoralment cal anar junts, separats o en una fórmula mixta i entren en escena els egos i les capacitats de lideratges més o menys excloents; a voltes, encara, ens quedem clavats en si només podem avançar amb una sortida acordada amb l’Estat o si hem de tirar pel dret en una sortida pel nostre compte que obligui l’adversari a respectar-nos i ens col·loqui internacionalment en el mapa dels conflictes seriosos.

El cert és que probablement cal partir del fet que una de les característiques en què es fa present l’opressió nacional i social i l’actuació de l’adversari, és precisament aquesta incitació a que els oprimits s’enfrontin entre ells i dilueixin la seva potència ofensiva en disputes que els debiliten i desgasten i eviten, així, arribar a una estratègia conjunta potent i mobilitzadora. No és cap novetat i és una medicina que hem tastat innombrables vegades: només una xarxa d’aliances populars de baix a dalt, que abasti tot el conjunt de la població que està a favor de ser consultada sobre el nostre futur nacional i social (que això és el dret d’autodeterminació), que està a favor del funcionament democràtic de la societat, de la llibertat i els drets civils, serà capaç de saltar tots aquests obstacles i lluitar amb èxit contra l’opressió nacional i els seus efectes.

Una altra efecte de l’opressió nacional i social a la qual ens hem d’enfrontar perquè ens la trobem insidiosament instal·lada al cor mateix de la nostra societat és la que els psicòlegs anomenen “procés de sensació d’impotència induïda”: és a dir que l’adversari dedica molts diners i tota una estratègia de compra de voluntats a través de tots els mitjans possibles (adoctrinament constant, persecució i repressió de la dissidència, mitjans de comunicació subvencionats i mètodes de persuasió especialitzats, consumisme alienador...) a fi que tinguem la sensació que no hi ha res a fer per modificar la situació a favor dels oprimits, que tota mobilització està destinada al fracàs, que els nostres dirigents són els primers venuts que han tirat la tovallola, que ens trobem davant d’un mur compacte infranquejable i que és millor que ho deixem estar, que som una minoria davant d’un estat majoritari potentíssim disposat a esclafar-nos i que cal refugiar-se novament al corral autonomista, acotar el cap i esperar temps millors.

I mentrestant fan servir una tercera tàctica: amplifiquen fins a un grau grotesc i escandalós la tècnica d’”ara bé el dolent de debó que us deixarà planxats, prepareu-vos, que si no us agrado jo, que sóc el sant baró Pedro Sànchez, vindrà el llop dolentíssim que farà el mateix que jo però amb una “veu” rancuniosa i plena d’odi que us deixarà garratibats: aquest “megadolent” no tocarà ni una coma de la reforma laboral (com jo); us cargolarà a multes, peatges i factures desorbitades d’habitatge, energia, rescats bancaris etc (com jo); us perseguirà als coneguts i als anònims amb les lleis més arbitràries a la mà i engarjolarà els nois d’Altsasu i camparan pel seu compte els violadors de la Manada (com ho consento jo); subscriurà (com jo) la dita de José Antonio Primo de Rivera d’un dels punts de l’ideari de la FET i de las JONS (“todo separatismo es un crimen que jamás perdonaremos”); però jo protestaré amb tot el cor cada cop que assassinin una dona, (és a dir gairebé cada dia) i deixaré que us aparelleu entre persones del mateix sexe i, ei! Em sembla malament que xiquets i xiquetes siguin joguines sexuals a mans d’adults amb sotana, uniforme o vestits de carrer... però la vida és així d’amarga...”

I els equidistants, sempre disposats a empassar-se totes aquestes martingales i a donar-les per bones en pro d’una regeneració de l’Estat espanyol tant unilateral com el més unilateral dels referèndums d’autodeterminació, doncs aquest estat i la seva casta no sent cap necessitat de regenerar-se, ni de fer fora una monarquia decadent, ni de fer neteja a fons de tota l’oligarquia corrupta, perquè seria com desmuntar els seus propis fonaments seculars.

De la defensa al contraatac: així s’hauria de definir el plantejament de l’esquerra independentista davant d’aquesta causa especial. En primer lloc davant d’una Causa General política contra el poble, hem de respondre amb un contraatac polític a favor del poble – de les persones empresonades i exiliades que són conegudes, i dels milers de persones encausades que resten en un anonimat silenciat i que igualment necessiten el nostre suport polític i humà -; un contraatac general compacte, políticament conscient que no estan jutjant unes persones individuals sinó uns representants elegits democràticament en el lloc de tots nosaltres: és a dir que ens hem de sentir tots i totes acusades de rebel·lió, de malversació de diners públics, de delictes d’odi, de difamació de la corona, d’insubmissió a les lleis i a la constitució del 78, de protestar reivindicant drets polítics i socials retallats i violentats dia rere dia: i hem de respondre no únicament amb les eines d’una defensa unànime política dels nostres drets i llibertats democràtiques, del nostre dret a exercir l’autodeterminació, del nostre dret a construir allò que vam votar l’1 –O i vam defensar el 3-O , sinó amb les eines de la construcció d’una xarxa de contrapoder, usant tots els mecanismes de defensa i contraatac civil i la no-violència activa que estan al nostre abast: defensa humana? Sí. Defensa jurídica legal dins i fora de les nostres fronteres? Sí. Mobilització ciutadana quantitativament enorme, socialment amplíssima, autoorganitzada, persistent i perllongada tot el temps que calgui? Sí. Amb dos únics objectius: convertir aquests judicis en una eina poderosa contra l’estat, en un punt d’inflexió a partir del qual el poder dels que ens volen esborrar del mapa entri en crisi i es desdibuixi en confrontacions internes entre ells i el judici derivi en una anul·lació de facto d’aquesta causa; i un segon objectiu també molt decisiu : saltar-nos la guerra de trinxeres i de desgast que ens volen imposar i desplegar el contraatac de partides i escaramusses que juga amb la sorpresa, que descol·loca l’adversari i el fa cometre molts errors, que amplia el ventall de reivindicacions socials lligades a un major poder i emancipació nacional i sobretot, que crea i organitza contrapoder, poble a poble, barri a barri, comarca a comarca: la nació catalana no ha d’oferir el mateix rostre després d’una confrontació que capgirarà tota la societat.

Activisme de trinxera o de desgast i activisme de partides de maquis i escaramusses de guerrilla. Uns busquen el desgast i els altres la sorpresa.

Uns busquen debilitar i afeblir i els altres sorprendre i desconcertar.

De la defensa a l’atac.

També la lluita ideològica.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 29 d’octubre del 2018

Els parlaments d'ultramar de l'Antiga Corona d'Aragó es retroben a les Corts pel 600 aniversari de la Generalitat del País Valencià

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, es va sumar a la recepció oficial dissabte passat.

El congrés La Veu del Regne conclou aquest diumenge a Alacant.. INMA CABALLERO / LES CORTS
El congrés La Veu del Regne va concloure aquest diumenge a Alacant.
© INMA CABALLERO / LES CORTS
El president de les Corts Valencianes, Enric Morera, va rebre dissabte al Palau dels Borja els presidents del Consiglio Regionale di Sardegna, Gianfranco Ganau, i de l’Assemblea della Regione di Sicilia, Gianfranco Miccichè, els quals participaren en la cloenda del congrés La Veu del Regne, amb el qual s'ha commemorat el 600 aniversari de la creació de la Generalitat Valenciana.
El seguici va visitar el palau, l'hemicicle i les restes de la Via Augusta, conservades a l'edifici dels grups parlamentaris. A la vesprada va continuar l'activitat a les Corts amb la presentació dels llibres que recopilen les actes del parlament de Sardenya en temps d'Alfons el Magnànim. A la vesprada, també, va tenir lloc una recepció oficial dels presidents, als quals s'hi sumà el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent.
Diumenge, en un acte organitzat per la Universitat d’Alacant al Castell de Santa Bàrbara es tancaren les celebracions per a recordar la creació de la Generalitat i també hi actuà la formació Capella de Ministrers, amb un concert de música antiga.
Font: https://www.diarilaveu.com/noticia/85352/parlaments-ultramar-antiga-corona-arago-les-corts-600-generalitat

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 17 de setembre del 2018

La defensa nacional contra els Borbons

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Al Fossar des les Moreres se soterraren el 1714 els cossos de part dels que moriren defensant la ciutat de Barcelona de les tropes borbòniques.  És sabut que entre els defensors figurava un contingent important de  valencians, una part dels quals acabà soterrada al fossar. El que era  desconegut i només comença ara a ser sabut és que mallorquins i  eivissencs també participaren activament en la defensa barcelonina i que  els morts compartiren el mateix lloc d’enterrament.

Els valencians
La presència valenciana en la defensa de Barcelona va ser el resultat de  la derrota austriacista al País Valencià. En efecte, a la batalla  d’Almansa, el 25 d’abril de 1707, la major potència de foc dels canons  del Borbó destrossà les bateries aliades. Després, aprofitant la seva  majoria d’efectius, els esquadrons de cavalleria filipistes carregaren  contra el centre de l’exèrcit lleial, que no pogué resistir l’envestida. 

Als flancs les coses no anaren millor. Al cap de dues hores de combat el  destí del País Valencià quedava segellat. La derrota a la batalla d’Almansa obrí les portes del país a les forces  borbòniques. Xàtiva fou el primer objectiu. Queia el 5 de juny i, tot  seguit, els invasors la incendiaren per ordre de Felip V. La salvatjada  quedà gravada als cors dels valencians que l’han recordada a través de  les generacions. Com és prou conegut, un quadre del brutal monarca està  penjat cap per avall al museu municipal de Xàtiva, en senyal de condemna  per la seva perversitat. D’aquells fets venen dites populars valencianes  com “de ponent, ni vent ni gent”.

Després de Xàtiva la repressió borbònica al País Valencià no aturà.  Caigueren sota l’odi invasor Alcoi, Alacant, Dénia, València,  Vila-real... Les autoritats austriacistes que pogueren fugiren cap a  l’exili, la majoria a Barcelona. El general Joan Baptista Basset  s’encarregà de reorganitzar el que quedava de l’exèrcit lleial i  aconseguí articular un cosque marxà a defensar la capital catalana. Es  calcula que entre soldats i familiars foren uns 5.000 els valencians que  se n’anaren.

Una vegada instal·lats a Barcelona, crearen una unitat de cavalleria  només formada per exiliats, sota el comandament del capità Josep Marco. Més tard, les antigues autoritats austriacistes valencianes, com Manuel  Mercader i Josep Vicent Torres, organitzaren, ja el 1713, dos regiments  d’infanteria també exclusivament formats per valencians: el de la Mare  de Déu dels Desemparats i el de fusellers de Sant Vicent Ferrer. El  primer el comandava el mateix Torres i el segon un alacantí, Josep Ortiz.

Els dos regiments participaren en la defensa de Barcelona el 1714, en  especial ho feren al baluard de Santa Clara, que fou brutalment  bombardejat entre el 12 i el 14 d’agost. La mortaldat d’aquells dies va  ser enorme, en aquest indret. Pocs defensors quedaren vius després de la  massiva caiguda de bombes.

Els morts valencians caiguts aquells dies, i durant tot el setge, foren  enterrats al Fossar de les Moreres. 

 
Els mallorquins i els eivissencs
Bartomeu Mestre (Felanitx, 1952), conegut popularment pel seu mal nom de  Balutxo, és un escriptor mallorquí autor de llibres com Crònica de la  cançó catalana (publicat el 1987), Balada de Guillem d’Efak (1997), La  identitat reeixida (2002), El darrer manuscrit (2010), entre d’altres,  que ha estat investigant els darrers anys sobre la guerra de Successió a  Balears i en relació amb la participació de mallorquins i eivissencs en  la defensa de Barcelona. Ha estat membre de la Comissió Cívica del  Tricentenari 1715-2015, ha fet conferències sobre el particular —a  Mallorca i, també, a Barcelona: el 2014 en feu una a l’Ateneu Barcelonès  titulada “1715, Pólvora i farina: Mallorca, el rebost de Barcelona”—, ha  escrit Petites històries de la guerra de Successió ­—publicades a Vilaweb.cat— i ha prepara un llibresobre aquell esdeveniment històric.

En conversa amb aquest setmanari, Mestre explica que la seva  “investigacióes basa en la documentació que aporta Pere Oliver i  Domenge, a partir de la qual he anat trobant altres fonts”. Oliver  (Palma 1886- Felanitx, 1968), farmacèutic de professió, fou batlle republicà de Felanitx durant la Segona República, i va ser autor, entre  més obres, de La catalanitat de les Mallorques, publicat el 1916. Oliver  s’interessà per la guerra de Successió quan va viure i estudiar a  Barcelona. Allà, explica Mestre, formava part—en va ser el portaveu— del grup de joves nacionalistes que es deia Els néts dels Almogàvers,  que va ser el que posà la celebèrrima placa (“Al fossar de les moreres  no s’hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l’urna  de l’honor”) al famós fossar.

Gràcies a la documentació d’Oliver, Mestre ha pogut constatar que la  presència de mallorquins i eivissencs en la defensa de Barcelona durant  el setge de 1713 i 1714 fou important, si bé no és tan coneguda com la dels valencians. Si es pondera la demografia illenca d’aquell moment  s’entén aquesta importància. L’investigador, doncs, explica que “entre artillers i mariners [que traginaven els aliments i municions] foren més  d’un miler, segur, i podrien haver estat fàcilment uns 1.500 o més”. Són  xifres modestes, però sobre una població total d’unes 74.000 persones  que aleshores vivien a Eivissa i Mallorca —Menorca, amb uns 16.000  habitants, estava sota domini britànic—, “són molt significatives”, diu  Mestre. Evidentment no tots combateren. De fet la majoria eren mariners  dels vaixells que portaven aliments i munició a Barcelona des d’Eivissa  i Mallorca.

Els que sí que lluitaren de veres van ser els artillers de  les dues illes que anaren a defensar Barcelona. El nombre exacte, 538

Quants d’ells moriren? Diu Mestre que, segons els papers d’Oliver  Domenge, 120, “però no he pogut confirmar la dada, no he trobat cap  altre document que s’hi refereixi, a la xifra de morts”. El que sí que coneix és que els artillers baleàrics participaren, sobretot, en la  sagnant batalla del baluard de Santa Clara juntament amb els valencians  i els catalans. Algunes cròniques que recolliren testimonis dels fets,  segons explica Mestre, parlaren de verdaderes pluges d’explosius sobre  els caps dels defensors d’aquell indret. Molt pocs aconseguiren sobreviure.

Després de la batalla, com en totes les altres, els ciutadans  s’encarregaven de donar sepultura als morts. Diu l’investigador que “els  barcelonins soterraven el seus familiars al cementiri parroquial  respectiu, perquè cada parròquia tenia el seu propi  —i així fou fins  entrat el segle XIX—, tal com manava la tradició; però, és clar, què  passava amb els altres que no eren barcelonins, amb els defensors  catalans que havien arribat de fora de Barcelona i els que havien vingut  des del País Valencià i Balears? Doncs els soterraren al Fossar de les  Moreres”.

Bartomeu Mestre, durant la conferència a l'Ateneu Barcelonès, el 2014

L’Escola d’Artilleria de Mallorca
La participació armada d’illencs en la defensa de Barcelona anà a càrrec  d’artillers, com s’ha dit. Més de mig miler. Una xifra important. Ja el  12 de març de 1705 un total de 100 artillers mallorquins i eivissencs hi  viatjaren per enfortir la defensa de la ciutat. El 8 de maig de 1707, el  mateix dia que València claudicava i només dues setmanes després de la  derrota d’Almansa, cent cinquanta més seguiren la seva estela. En els sis anys posteriors diversos grups de guerrers illencs partiren amb la mateixa missió.

Per què la participació balear fou artillera i no de tropes de terra, més fàcils i menys costoses de preparar? La resposta, segons explica  Bartomeu Mestre, cal buscar-la en l’Escola d’Artilleria mallorquina. Va  ser creada l’any 1559 amb la intenció de formar bons artillers per fer  front als atacs pirates, entre d’altres feines. “En tota la Corona  d’Aragó només hi havia l’escola de Barcelona, però aviat els illencs  agafaren fama arreu d’Europa per tenir una habilitat especial en els  quatre oficis derivats: artillers, minadors, bombarders i enginyers. 

Destacaren [també] com a teòrics amb publicacions com ara el Tractat del  bon artiller o a l’any 1640, coincidint amb la guerra dels Segadors, el manual Theoria i Practica del Art de Artilleria que seguexen y uzan los Artillers de la Universitat del Regne de Mallorcas. Resulta interessant llegir les condicions que havia de tenir un bon artiller: ‘Ha de ser un home condret de mans i peus, de bona vista i bon judici per a saber usar compte, raó, pes i mesura, que són les quatre coses que conté l’Art d’Artilleria’”, explica Mestre.

La fama adquirida feia que molts artillers formats en aquesta escola mallorquina fossin contractats per exèrcits d’arreu d’Europadurant els segles XVI i XVII. A Barcelona ja se’ls detecta el 1683, quan un grapat d’artillers mallorquins hi anaren a enfortir les defenses atesa “la previsió d’un possible atac de l’armada francesa”, explica l’investigador; si bé, afegeix, “la gesta més destacada va ser en la guerra de Successió, on demostraren una gran destresa i on s’implicaren fins a la mort”. Justament aquest destacat paper “va ser la causa principal que se suprimís l’escola després de caure Mallorca el juliol de 1715”.

Seguint les explicacions de Mestre, tots els artillers illencs estaven sota el comandament directe del general valencià Joan Baptista Basset, el qual, tot i ser de cavalleria, va estar al capdavant de l’artilleria catalana des del començament del setge. L’estructura militar de l’artilleria austriacista estava formada per deu companyies d’artilleria i tres de bombarders. “De les primeres, quatre estaven integrades i comandades totalment per mallorquins i eivissencs”. Hi ha moltes fonts —d’espanyoles i franceses incloses— que lloen les habilitats dels artillers illencs. Quan, de nit, s’intuïa que les tropes borbòniques volien avançar les trinxeres, els valencians disparaven focs artificials que il·luminaven les línies enemigues i els illencs les bombardejaven. 

Manifestaven estar en condicions de contenir els invasors mentre no superassin en cinc vegades els defensors. Els dietaris de guerra dels filipistes són clars: ‘de cada vint trets almenys setze feien explosió a  l’altura deguda per obtenir major eficàcia mitjançant unes espoletes de temps fetes amb tubs de fusta’. Al llibre Histoire de la dernière révolte des catalans s’explica que les espoletes de les bombes barcelonines eren curtes per rebentar abans de tocar en terra i que això feia molt més mal als assetjadors”, narra l’investigador.

Entre tots els artillers illencs destacà l’eivissenc Francesc Costa, que es formà, com tots els baleàrics, a l’Escola Mallorquina, i que és descrit per la documentació coetània com “el més hàbil artiller conegut en aquest segle”. Va sobreviure al setge. En entrar a Barcelona, els francesos li demanaren “que s’incorporàs al seu exèrcit i li oferien 4 doblons al dia, però ell va refusar la sol·licitud, perquè se n’anà a Nàpols. Altres fonts asseguren que se’n va anar a Mallorca o a Eivissa i, posteriorment, a Viena”.

Mallorca, rebost de Barcelona
Més enllà de la participació armada, el gran suport que donaren els illencsals defensors i a la població de Barcelona fou l’avituallament de queviures, armes, munició i tot altre tipus de productes que serviren
per aguantar el setge.

Conta Mestre que centenars de barques del bou sortien dels molls illencs, principalment d’Alcúdia, d’Eivissa, de Felanitx, de Palma, de Pollença i de Sóller, per posar rumb cap a Barcelona. “Sovintejaven tant que elsbarcelonins, en veure arribar a port les naus, carregades de pólvora, d’armes i de teies, però també de farina, de vi, de llegums i d’altres productes bàsics, feren popular la dita: ‘arriba el rebost de Mallorca!’”.

La col·laboració illenca arribà fins al final. Literalment. “Dia 9 de setembre, només dos dies abans de caure Barcelona, dues naus mallorquines esquivaren el setge marítim filipista. La gent, entusiasmada, atribuí el coratge dels mallorquins a un miracle. Després de descarregar aliments i municions, els 54 mariners d’aquells dos vaixells es posaren a les ordres de Joan Baptista Basset, per lluitar durant dos dies al costat dels barcelonins, dels valencians i dels  altres artillers eivissencs i mallorquins, a carn!, fins al final”.

Els artillers illencs, i els mariners que se’ls afegiren, juntament amb  els soldats valencians d’infanteria i de cavalleria ajudaren a aguantar les envestides borbòniques fins que l’11 de setembre de 1714 la capital es rendí. Una part dels defensors illencs, igual que passà amb els valencians i els catalans, partí a l’exili, d’altres intentaren continuar amb la seva vida tant a Barcelona com a València, Eivissa, Mallorca, Alacant… i els caiguts quedaren per sempre allà, soterrats al Fossar de les Moreres.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 7 de setembre del 2018

La identitat catalana segons l’historiador Fontana

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Barcelona, 1937. Diplomat en Humanitats Clàssiques i en Periodisme, llicenciat en Filosofia i Lletres i Teologia. Assagista i escriptor. Ha ocupat diversos càrrecs en el món editorial i a la Generalitat de Catalunya. Col·laborador de l’Avui, La Vanguardia i Catalunya Cristiana.



El reconegut historiador Dr. Josep Fontana acaba de presentar una Història de Catalunya que té com a fil conductor el com i el quan de la formació de la identitat catalana . Ho revela ell mateix en el pròleg: “La primera motivació que em va dur a escriure aquest llibre va ser la de cercar explicacions al fet que els catalans siguem avui un poble amb un fort sentit d’identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix majoritàriament, a més de llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món”.
La meva intenció no és fer aquí una recensió d’aquesta obra magna del professor Fontana. Em fixaré només en un dels aspectes que l’historiador contempla: el de la llengua catalana en les seves vicissituds històriques. Fontana discrepa de les versions tòpiques que han circulat durant molt de temps arreu del país. Així escriu: “La tradició que sosté que la recuperació de la llengua catalana va ser fruit d’una Renaixença culta, que començaria el 1833 amb la publicació de La pàtria d’Aribau i culminaria el 1859 amb la restauració dels Jocs Florals, no té gaire fonament. Perquè entre els anys esmentats –sosté Fontana-, el cultiu literari del català no passava de ser una activitat marginal d’un petit grup de lletraferits.
A mitjan segle XIX, tanmateix, el català continuava essent la llengua d’afirmació d’identitat de les capes populars, que mai l’havien abandonat. La usaven, evidentment, en el recinte domèstic, però també en l’àmbit social per criticar la política espanyola: “El castellà és la llengua en què ens avisen el que hem de pagar cada any perquè la gent de Madrid pugui viure en el fast”. A més, el català era la llengua en què la gent del poble parodiava la cultura castellana de l’autodenominada “bona societat” catalana. Aquesta paròdia –afegeix Fontana- s’expressava amb l’ús del bilingüisme a certes obres de teatre, on s’identificava el català amb el que era positiu, i el castellà amb el que es considerava afectat o ridícul.
Cap al 1860 es va produir a Catalunya un fenomen sorprenent. Va sorgir una nova literatura que s’expressava en unes formes properes a les de la cultura popular, una literatura escrita amb “el català que ara es parla” i , per tant, distant del català, culte i un xic artificiós, de la literatura jocfloralesca. Era el català de la revista “La campana de Gràcia” o de les obres dramàtiques i satíriques de Serafí Pitarra.
Josep Fontana clou la seva Història de la identitat catalana asseverant que “per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la”.
A mitjan segle XIX va ser el poble, efectivament, el que salvà la llengua catalana de la mort. Avui, al cap de 150 anys, torna a ser el poble el que es proposa salvar la nació catalana. És la convicció i la fermesa del poble la que ha desencadenat la determinació dels polítics de caminar cap a la consecució d’un Estat propi per a la nació catalana. Davant la incomprensió de l’Estat espanyol, davant la impossibilitat de preservar la nació si aquesta roman en aquest Estat, una gran majoria del poble català (indeterminable fins que les urnes parlin) creu que només queda un camí: el que condueix a la plena sobirania, és a dir, a la construcció d’un Estat propi.
Els opositors a la independència de la nació catalana, els que estimen de debò la seva identitat específica, pensen que en un règim federal espanyol encara seria possible mantenir dempeus la nació. Tanmateix, la pregunta que s’imposa és si aquesta estructuració federal d’Espanya té una raonable possibilitat d’esdevenir algun dia una realitat.
En l’actual estadi del procés cap a la sobirania, els líders que el condueixen ja no escolten els cants de sirena federalistes. Es comporten com el jurista i economista Pere Estasén qui, ja abans d’acabar el segle XIX –escriu Fontana- declarava que tots els esforços per fer entendre a Madrid el que se’ls volia explicar havien estat en va, i seguirien essent-ho en el futur: que no hi havia diàleg possible amb els partits polítics espanyols i que, en conseqüència, calia inventar una altra forma de fer política.
Aquesta forma ha sorgit a les primeres dècades del segle XXI. I es concreta en l’aspiració a un Estat propi, que brolla de les profunditats de l’esperit del poble de Catalunya.
Font: https://elmati.cat/la-identitat-catalana-segons-lhistoriador-fontana/


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 2 d’agost del 2018

L'ASM convoca demà una concentració a Palma i es nega a assistir a la recepció del rei d'Espanya.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

COMUNICAT DE PREMSA

L'Assemblea Sobiranista de Mallorca ha convocat una concentració per al proper divendres 3 d'agost a les 19,30, devora el Palau Reial, amb motiu de la recepció organitzada pel rei d'Espanya.

Des de l'ASM consideram el cap de l'Estat espanyol màxim responsable de la pèrdua de llibertats que estam vivint als Països Catalans, i li ho volem fer avinent aprofitant el seu desplaçament a Mallorca. 

La concentració reclamarà la llibertat dels presos i exiliats polítics, una reivindicació més fonamentada que mai després que la justícia alemanya ha descartat el delicte de rebel·lió del president català, Carles Puigdemont, així com la llibertat d'expressió, perseguida a l'estat espanyol amb víctimes emblemàtiques com el raper mallorquí Josep Miquel Arenas, Valtònyc, i l'exercici del dret a decidir a Catalunya i els Països Catalans.

La concentració també reivindicarà la restitució del museu Saridakis a Marivent. Cal recordar que Joan de Saridakis va fer construir el Palau de Marivent entre els anys 1923 1925 i que la vídua, Annunziata Marconi-Taffani, el donà el 1965 a l'antiga diputació provincial amb la condició que fos destinat a museu de les obres col·leccionades pel seu marit. Un cop cedit l'usdefruit a la casa reial borbònica, els hereus reclamaren el contingut de l'edifici perquè no s'havien complit les condicions de la donació i una sentència de 1988 va fer retirar totes les obres i mobiliari.

La convocatòria ha estat comunicada a la delegació del govern espanyol.

Palma, 26 de juliol de 2018

COMUNICAT DE PREMSA



Vos adjuntam la resposta que ha enviat el president de l'Obra Cultural Balear a la invitació per assistir a la 'recepció' que organitza la Casa Reial espanyola al Palau de l'Almudaina. D'altra banda, l'Obra Cultural Balear denuncia que les invitacions emeses per la Casa Reial espanyola dirigides als representants de les institucions de les Illes Balears i de la societat civil, ignoren, una vegada més, la llengua pròpia d'aquesta terra, que és, tal i com reconeix la legislació vigent, la llengua catalana.


Secretariat de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca


L’Assemblea Sobiranista de Mallorca, ASM, ha decidit crear una caixa de contingència arran dels darrers esdeveniments i per fer front a una onada de repressió.

S’han produït identificacions a les persones que cada dijous es reuneixen a la plaça de Cort de Palma per cantar a la llibertat; hi ha una investigació per clonar una pàgina web; es va produir un atac a la nostra paradeta del carrer de Sant Miquel de Palma; identificacions per posar llaços grocs al Castell de Bellver.

Davant aquests atacs creiem que hem d’estar preparats per poder fer front a possibles denúncies i per això posam en marxa una caixa de contingència i demanam la col·laboració a totes aquelles persones que creuen en la llibertat d’expressió.

Palma, 27 de juliol de 2018

Secretariat de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca


ES87 2056 0006 3210 0085 0527 Caixa Colonya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 11 de juliol del 2018

Es reforça la cooperació entre municipis Nord i Sudcatalans

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de esborrem el tractat dels Pirineus

"L’Associació Catalana de Municipis reforça la cooperació amb els municipis de Catalunya Nord. El president de l’Associació Catalana de Municipis, David Saldoni, s’ha reunit amb nombroses institucions nord-catalanes per reforçar la col·laboració municipal. N’és un exemple el president del Sindicat Intercomunal per a la Promoció de les Llengües Occitana i Catalana (SIOCCAT) i batlle del municipi de Sant Andreu, Francis Manent. El SIOCCAT és una associació de municipis per a reforçar l’acció cultural dels consistoris a favor de les llengües catalana i occitana: de l’ajuda a l’ensenyament d’aquestes llengües fins a la retolació pública bilingüe o trilingüe, passant per la revisió dels topònims amb l’ortografia incorrecta als plànols cadastrals. També han parlat d’estratègies per a superar els problemes transfronterers. Saldoni també s’ha reunit amb els responsables de la Bressola, per potenciar l’ensenyament en català, i ha visitat la casa de la Generalitat a Perpinyà."




Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 26 de gener del 2018

"No vam votar bé": l'actualitat en 9 tuits

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'operatiu del ministre Zoido per evitar que Puigdemont entri d'amagat al país, a debat a la xarxa

ARA Barcelona

Agents de la Policia Nacional vigilant el Parlament / Francesc Melcion
Agents de la Policia Nacional vigilant el Parlament / Francesc Melcion
1. Carme Forcadell, diputada al Parlament (ERC)

2. Toni Soler, periodista
3. Bea Talegón, directora d’opinió de ‘Diario 16’ i advocada

4. Pablo Maza Molina, periodista

5. Julià de Jòdar Muñoz, escriptor i exdiputat al Parlament (CUP)

6. Blanca Llum Vidal, escriptora i filòloga

7. Sílvia Soler, tuitaire

8. Ramon Pardina, escriptor i guionista

9. Chantal Català, advocada i doctora en dret

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial