Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 19 de febrer de 2016

Fundació Nexe - Valencians, empoderem-nos!

Font: Fundació Nexe - Valencians, empoderem-nos!





El valencianisme és hui, pel que sembla, una tendència en alça dins la nostra societat. Pel que sembla, tot i que alguns posen en dubte la solidesa d’aquesta tendència. Aquells qui voldríem veure-la confirmada en el futur faríem bé de reflexionar sobre com es pot aconseguir aquest objectiu.
Jo em pregunte fins a quin punt la gent d’aquest país nostre sap, entén, què és això del valencianisme. Per a molts, supose,valencianisme deu ser aproximadament igual a nacionalisme valencià. Això podria estar bé si la gent vera igualment en el PP, C’s o el PSOE (el cas de Podemos potser és més complex) exemples obvis de nacionalisme espanyol (espanyol castellanista, es podria matisar). I això, és clar, no passa. El mal és que el termenacionalisme està hui tan distorsionat en la conversa pública —no sols a Espanya, però potser a Espanya més que en altres bandes— que més que no un terme mínimament objectiu pareix un estigma del qual cal defensar-se. O del qual cal fugir: ho fa contínuament, per exemple, el catalanisme hegemònic, que busca en altres paraules (sobiranistaindependentista) l’aixopluc que l’atrotinada etiquetanacionalista no pot ja oferir-los.
Precisament per això, em pense, els darrers anys s’ha prioritzat al nostre país el terme valencianisme sobre el de nacionalisme valencià (tot i que el Bloc se’n diu encara —de moment). Però aquesta constatació, és clar, ens retorna al punt d’inici: ¿sabem què és, això del valencianisme? Jo en podria proposar una definició com ara aquesta: «valencianisme és la valencianitat conscient i reivindicativa». Amb tot, trobe que en el cas dels moviments polítics, el més assenyat és intentar definir-los en funció de què fan, o per a què serveixen: a partir de la funció (social) més que no de l’essència.
Fa uns anys Pere Fuset encunyà el terme valencianisme de construcció, que volia ser un valencianisme no de reconciliació(com l’anomenada tercera via) sinó ja reconciliat, és a dir, superador del conflicte catalanisme/anticatalanisme que mantenia paralitzat al valencianisme des del temps de la Batalla de València, en impossibilitar-ne la utilitat social. En efecte: ¿de què podia servir el valencianisme, si inevitablement conduïa a baralles interminables al voltant de la identitat valenciana i els trets o emblemes associats a aquesta, i penosament s’hi consumia i esgotava? La maniobra de Fuset era, doncs, intel•ligent i imprescindible: prou de discutir del sexe angèlic, anem per faena d’una vegada, ocupem-nos dels problemes dels valencians —que no són pocs.
Hui, 2016, el valencianisme de construcció s’ha de traduir, al meu parer, en un valencianisme de reconstrucció. Perquè és tal el camp de ruïnes que ens ha deixat el vintenni negre del PP en la Generalitat que la reconstrucció és la tasca urgent i indefugible de tot valencianista, i fins i tot de tot ciutadà valencià mínimament cívic. Reconstrucció és, per tant, una paraula definitòria del valencianisme i de la seua tasca. Però és una paraula lligada a la conjuntura actual: a mesura que la fem realitat, anirà fent-se menys peremptòria. Això no voldrà dir, però, que el projecte valencianista ja no siga necessari, perquè el valencianisme ha d’anar més enllà, no pot limitar les seues aspiracions a reparar les innumerables destrosses que uns pèssims governants ens han llegat.
Jo diria que la paraula emblemàtica del valencianisme podria serempoderament. Aquest terme, cada dia més usat (al costat de la forma apoderament, jutjada més ortodoxa però que em sembla menys bona d’entendre) fa referència al procés pel qual un grup social arriba a adquirir els mitjans que li permeten augmentar i reforçar el seu potencial en termes econòmics, polítics i/o socials, i d’aquesta manera esdevé més lliure: més amo de si mateix i del seu destí. En el revers d’això, el llegat del vintenni del PP s’ha traduït en un ampli i profund desempoderament de la societat valenciana en tots els camps. Ens ha deixat més impotents i indefensos, més vulnerables i subalterns. Més incapaços, en definitiva, de bastir un futur millor per a nosaltres i els nostres fills.
Així doncs, en el moment present l’empoderament dels valencians pressuposa la reconstrucció: recuperar RTVV és empoderament mediàtic; dignificar i promoure el valencià i l’ús d’aquest després de tants anys de bandejament és empoderament cultural i educatiu; aconseguir un finançament just que pose fi al maltractament que hem patit, i reforçar l’autogovern hui en perill, és empoderament financer i polític; sanejar i impulsar (entre altres coses, mitjançant la construcció de les infraestructures necessàries i tant de temps ajornades) la devastada economia valenciana, apostar de nou per una sanitat i una educació universals i de qualitat, i combatre la desigualtat creixent, és empoderament econòmic i social; etc. Però l’empoderament és un objectiu a més llarg termini també, va més enllà de la mera reconstrucció. I cal notar que és un objectiu aplicable als tres eixos actuals de la política valenciana (és a dir, les tres correlacions respecte a les quals es poden ubicar les diverses opcions polítiques del nostre país): el territorial o nacional (centre/perifèria), el social (dreta/esquerra) i el de la regeneració democràtica (statu quo/regeneració). Perquè també en aquest darrer el valencianisme ha de situar-se, i de fet se situa, a favor de reformes que ­—fomentant, per exemple, la transparència de les institucions— empoderen la ciutadania.
Com assenyala Amadeu Mezquida en El valencianisme enfront d’Espanya, un concepte que encaixa bé en més d’un marc conceptual permet la fusió de diversos eixos en un, cosa que dóna força al discurs resultant: el fa més punyent i efectiu per a la transformació de la realitat. Empoderament és, al meu parer, el concepte clau que permet plegar o fusionar els tres eixos esmentats en un. Tant si parlem de cultura i autogovern com si ho fem de serveis públics i lluita contra l’empobriment, o de transparència i control dels governants per la ciutadania, el concepte de(re)empoderament dels valencians és sempre plenament operatiu.
Per tot això, si aconseguim instal•lar en les ments —començant per les dels mateixos valencianistes— que el valencianisme que propugnem és el moviment que treballa per l’empoderament nacional, socioeconòmic i ciutadà del poble valencià, crec que haurem fet un pas considerable per a afermar la utilitat social d’aquest moviment. I no dubteu que res no assegurarà millor el futur del valencianisme que això: ser útil a la gent d’aquest país.
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA