Batec de Franja. Mequinensa

Font: Batec de Franja. Mequinensa

PER ÀNGEL SORO, ADVOCAT, CANTAUTOR I ACTIVISTA CULTURAL DE LES TERRES DE PONENT

És un paratge brutal. Ni tan sols es imaginable si vens d’uns quilòmetres enrere pel camí que bé de Casp, emmudit pels miratges socarrats i el vent desèrtic. La vil•la descansa al més pur estil suís, a la confluència de l’Ebre i el Segre que tot just ha assumit el Cinca, majestuós espai anomenat Aiguabarreig, on tres històries de vida en moviment es troben tot just en una conca gairebé dissenyada perfectament per la natura.

“Lo poble” que n’hi diuen els autòctons, mira al mar sense tenir-ne. Furgonetes Volkswagen vingudes d’Alemanya dibuixen la seva silueta en caure el sol, a la vora del riu ja reprimit, mentre uns quants homes i dones rossos esperen asseguts que les canyes pesquin un sirul, amo i senyor de les aigües i protagonista principal de la pel•lícula.

Assentat al turó de Mequinensa, intacte, ens esguarda les esquenes el Castell, anomenat també Palau, que vigila la contrada des del segle XIV. En Manel i jo enraonem sobre el que els ulls veuen. Com si del riu Kwai es tractés, un pont sobri però inspirador uneix el poble amb l’altra banda. En Manel parla com si els estigues veient passar, fills del lignit, els llaüters en el seu transport fluvial, en un temps en què els miners encara dominaven les aigües fins que la decadència de les mines, les va deixar per al complet domini del sirul.  

En Manel parla de repressió i guerra, de com un poble sencer acabà ofegat sota les aigües de la seva font de riquesa, parla dels navegants sirgants del riu i d’aquest nou poble que ell va veure créixer i que va suposar que molts amics i coneguts marxessin en la seva majoria a Barcelona i d’altres a Saragossa, deixant les oliveres solitàries i els gossos afamats.  

D’alguna manera és com sentir el Camí de Sirga, sentir les relacions interpersonals teixides i desteixides d’un poble vençut, que d’alguna manera palpita lignit i orgull miner i que va regalant des del fons del pantà, peixos gegants, postals d’estiu i un remolí d’aigua inabastable. Per cert, tot just abans d’arribar al Museu de la Mina, a mà dreta anant del poble cap al Museu, hi ha una petita casa dempeus enmig del que sembla recordar els carrers d’un antic poblat, ja sense dibuix de carrers, ni cap altra casa, però si amb l’esbós de ser la darrera llar d’un petit nucli. Val la pena preguntar, per aquest petit però gran símbol de resistència, de qui no va voler res a canvi de la casa familiar i va aguantar en solitari l’escomesa de la història i el fals progrés.   

Mequinensa i la conca de Seròs a Faió, bressol d’història i orgull miner.