Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 26 de març de 2018

#PrimaveraCatalana. Infermers i soldats | Andreu Barnils

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Són els infermers en acció. Qui pot negar-ho? Ho són. N'hi ha prou de veure el discurs de Xavier Domènech d'ahir al Parlament de Catalunya. 'Chapeau'. O el gest d'Ada Colau amb ERC al consistori barceloní. Gràcies.»



A dalt d’un avió de Finn Air deixo Hèlsinki, on he passat tres nits intenses i tres dies viscuts. A la banda esquerra, un finlandès aprofita els darrers segons d’internet per escoltar un discurs en anglès de Puigdemont. A la banda dreta, una finestreta perfila un paisatge nevat. Se m’apareix amb nitidesa. I entre tanta neu blanca, si acluco els ulls puc discernir amb dificultats un vestit d’infermer. Blanc entre blancs. Hi és. El noto. És un vestit perfectament recognoscible. Sí, són els vestits dels famosos infermers de Jordi Borja, fundador dels comuns, però també crític. Els tinc calats de lluny. Concretament, de tan lluny com el 15 de juny.

Efectivament, el 15 de juny Jordi Borja va transmetre’m una idea que m’acompanya d’aleshores ençà i que es palesa de manera brutal aquestes darreres hores: en aquesta guerra els dirigents dels comuns no volen ser soldats. Volen ser infermers. I, efectivament, com ell pronosticava, van defugir l’embat l’1 d’octubre. Res de soldats. No era la seva guerra. Es veu que l’1-O no hi havia garanties (no com ara); es veu que l’1-O no tenia conseqüències jurídiques (que ho expliquin als presoners!). Tal com Borja preveia, la direcció comuna no tan sols no va pujar al carro de la independència l’1 d’octubre, és que no van pujar al carro del referèndum! Part de la direcció (no pas els votants) ens van abandonar a la nostra sort.

En canvi, ara és tota una altra història. Ara sí que els tenim al nostre costat. Són els infermers en acció. Qui pot negar-ho? Ho són. Només cal veure el discurs de Xavier Domènech d’ahir al Parlament de Catalunya. Chapeau. O el gest d’Ada Colau amb ERC al consistori barceloní. Gràcies. I com ells, tants referents de l’esquerra unionista: Maruja Torres, Pablo Iglesias, Elisenda Alamany o Marta Ribas. Ara tot són gestos. Sempre hi ha excepcions, és clar. Gent com Coscubiela o Oriol Güell, incapaços d’empatia. Però, en general, els dirigents dels comuns, com bé pronosticava el seu fundador, Jordi Borja, van fugir de ser soldats, però s’han posat el vestit d’infermers. Estan disposats a ajudar. I a curar ferides. Ara és el seu moment. Ara és la seva hora. Ara sí que pugen al carro. I, de fet, si forço els ulls, em costa poc de perfilar-ne els vestits blancs entre la neu nòrdica.

A mi, la direcció dels comuns (no els seus votants) em recorda, ai ara!, Maria Teresa de Calcuta. La monja infermera que, en lloc de ser un soldat lluitant contra la pobresa, era una infermera de la pobresa. Com més pobres, millor. Sabeu per què? Perquè això vol dir que més feina tindrà l’infermer.

Els líders dels comuns (no pas els votants), en el moment de l’embat i de la lluita, pals a la roda. Tot eren excuses. En canvi ara, quan tot són ferits, tot seran ajudes. Ara que Espanya ens esclata a la cara i tot són plors, escriuen les seves millors pàgines. Passa que han estat, diguem-ho, uns infermers particulars, un punt sàdics: han deixat caure el soldat … per poder-lo curar després. Això han fet. Felicitacions.

És per això que, alhora que agraït, els veig com uns enormes irresponsables. Crec que la seva tàctica causa dolor. Aquí, per evitar de fer el soldat, han enganyat amb una Espanya irreal, federal i fraternal. Han parlat d’un somni que no existia. I tot per no anar al combat i no fer el soldat. Han emblanquinat un orangutan. Una mentida que ara cau a trossos. Espanya, reformable? Jutge Llanera. Madrid, la nostra capital? A Brussel·les exiliats. Xalets a la Cerdanya? Cel·les a Estremera. Han jugat amb els sentiments de la gent dient que, a ‘España’, hi tenim més aliats que mai. Si es descuiden! I tot per negar que els soldats feien falta. I falta que fan…, com Dante Fachín i més votants sí que han vist.

Tothom sap que, de la revolució dels somriures, en tenim feta la part dels somriures i falta la part de la revolució. Hi anem de cap? Potser sí. O potser no. Mon pare, Ramon Barnils, sempre present en la memòria, explicava això: ‘La cosa que detesto més de la vida és la poca valentia de la gent per a ser feliç. La gent no vol viure. Prefereix sobreviure. I anar tirant.’ Hi penso, en mon pare, mentre per la finestreta de l’avió de Finn Air distingeixo, entre la blanca neu, un vestit blanc d’infermer. Aquest ensuma la sang i viurà els seus grans moments els dies vinents. L’1-O no ens va deixar viure i, ara, en canvi ens ajuda a sobreviure. Felicitacions!


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Publica un comentari a l'entrada