Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 12 de març de 2018

Clara Ponsatí: ‘No em sembla coherent votar la independència i tot seguit acatar l’Audiència’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista des del Regne Unit a l'ex-consellera d'Ensenyament



Clara Ponsatí ha deixat Brussel·les i s’ha instal·lat a Escòcia al començament d’aquesta setmana, quan va agafar un avió per reincorporar-se a la càtedra d’Economia a la Universitat de St. Andrews. Les autoritats acadèmiques ja han rebut l’ex-consellera d’Ensenyament, que ha presentat la dimissió al president Puigdemont. Ponsatí va rebre VilaWeb ahir dissabte en un lloc indeterminat del Regne Unit per explicar el seu pas pel govern, per què ha deixat Brussel·les, què farà a Escòcia, com afronta el seu futur personal i legal, i com veu l’actual procés polític. La catedràtica Ponsatí, però, també té temps per mirar enrere i valorar l’1-O i els dies posteriors.

Per què heu vingut a Escòcia?
—He de continuar amb la meva vida i necessito activitat professional i modus vivendi. Al mateix temps m’ha semblat positiu que hi hagués una veu dels exiliats catalans al Regne Unit. He escrit una carta al president Puigdemont en què li explico que renuncio al meu lloc de consellera, que ha estat un període molt breu i extraordinàriament intens, que estic agraïda que se’m donés confiança i que, malgrat que tot el que hem fet és farcit d’encerts, també hi ha limitacions òbvies: Catalunya encara no és independent. Per mi va ser un honor i un privilegi ser la consellera d’ensenyament de l’1-O. Ell m’agraeix el servei i em demana que segueixi disponible per la causa de la llibertat de Catalunya. Hi estic.

Us sentiu segura des d’un punt de vista legal, al Regne Unit?
—Al 100% no ho estàs mai. Aquí podria viure, certament, un procés com el viscut a Bèlgica: arrest policial, declarar davant el jutge, veure què decreta, etc. I ens podríem trobar amb un jutge que estigués d’acord amb Llarena. Poc probable, però qui sap. No es pot descartar.

Potser una monarquia us salva d’una altra monarquia.
—Però potser d’aquí uns dies vaig a una república. La vida acadèmica permet viatjar molt.

Teniu cap advocat? Com encareu l’aspecte legal?
—He parlat amb uns quants advocats d’aquí, sí. Tot dependrà del que escriguin des d’Espanya. Si escriuen alguna cosa per arrestar-me, aleshores veurem.

Ja fa uns dies que sou a Escòcia. Quina rebuda heu tingut a la Universitat de St. Andrews?
—Em valoren a escala professional i em tenen afecte. I això està bé. I en particular em va agradar molt la frase que va fer servir la meva cap: Clara, estem molt orgullosos de tu. Està molt bé que les autoritats de la universitat, políticament independents, i no especialment alineats amb la independència de Catalunya, valorin que els seus professors ocupin posicions importants i exerceixin lideratges polítics. Han manifestat suport des dels primers dies.

Els partits flamencs s’han abocat amb el president Puigdemont. Què farà l’SNP, a Escòcia?
—No tindré l’impacte que ha tingut l’arribada del president a Brussel·les. El meu perfil és menor. El centre de l’exili continuarà essent Brussel·les. Al final, sóc una persona que torno a fer classe i articles acadèmics. Per una part, podria ser que ells preferissin estalviar-se el problema. Però ja sóc aquí. Sóc resident, tinc casa, tinc feina, i uns drets. Que això podria tenir un impacte polític? Potser. Ja veurem. Només hi haurà ocasió que tingui impacte si la justícia espanyola comet la imprudència de demanar una ordre d’arrest. Em sembla que només els pot perjudicar a ells. L’escenari més probable és que els diguin que això no està justificat.

Des de Brussel·les, com heu viscut el procés a Barcelona?
—Ho veig tan empantanegat com es veu des de Barcelona o Londres. Per una part hi ha un gran afany per formar govern. Això té dues components. El component natural de recuperar les institucions i servir el país. I l’altre és que hi ha una pretensió vana de recuperar la normalitat, que mai podrà tornar. Què pesa més no és clar. I les negociacions per formar govern no està clar que hagin posat el focus en allò que era més important: com mantenir la tensió amb l’estat espanyol per aturar la repressió i recuperar la democràcia. És una tasca que tenim pendent. Em sembla que no puc donar grans idees més enllà de compartir la preocupació per la situació d’atzucac. És evident que, perquè Brussel·les pugui fer tota la feina, encara necessitem prendre passos. I també que s’acabi d’entendre des de Barcelona. Perquè sembla que encara no és clar que no es tracta només de formar un govern autonòmic. Hi ha molta boira encara sobre aquest tema.

Per què creieu que hi ha aquesta boira?
—A Barcelona la repressió es veu de manera diferent com la viuen els que ens hem represaliat. Els exiliats, com qui diu, hem travessat el riu. Estem a l’altre costat. I potser tenim més llibertat d’expressió i pensament. El xantatge del Tribunal Suprem i el govern espanyol sobre la política catalana és molt efectiu a Barcelona, al parlament, i amb el comportament d’alguns alts càrrecs del govern de la Generalitat. A Brussel·les aquest xantatge no ens fa efecte personal. I aleshores hi la tensió entre el desig d’intentar aturar la repressió i el pensament, jo crec que equivocat, que si retornem al discurs autonòmic, la repressió pararà. Encara no hem entès que això es mentida. Encara ho hem d’acabar de pair.
Hi ha el pensament, jo crec que equivocat, que si retornem al discurs autonòmic, la repressió pararà.

Els de l’exili, quins covards, comparats amb els de la presó. Més d’un ho diu sense saber que en el seu moment marxar de Catalunya semblava insegur, i quedar-se, no tant.
—Quan vaig començar a parlar sobre la possibilitat de marxar, tots els advocats amb els quals vaig marxar em van dir que no ho fes. Que el sistema d’euroodre era automàtic i que en 24 hores seria presa. I vaig parlar amb més d’un. Però un advocat que practica a Londres m’ho va fer veure diferent. Tampoc molt categòric, va ser. Però només va ser un. A finals d’agost ja estava prenent mides sobre això i ja sabia que una euroorde a segons quins països no era tan automàtica. No vull entrar a la discussió de qui és més valent i qui no. Ara, a mi no em sembla coherent formar part d’un parlament que proclama la independència i en menys de 48 hores s’accepta la jurisdicció de l’Audiència Nacional. I amb acusacions que no eren fonamentades. A mi això no em sembla coherent. I ho critico. No em sembla coherent votar la independència i tot seguit acatar l’Audiència Nacional, Dit això, no vull anar més enllà.

No estaven decidits?
—Teníem sobredosi de samarretes de colors. Que van anar molt bé, per arrencar-ho, però va haver-hi un moment que les samarretes s’havien d’acabar. I encara érem amb la mentalitat de les samarretes. Cada país té la història de la independència que té, i la nostra encara està per escriure. Segurament aquesta és una fase que havíem de passar. Només podem pensar això. Tota altra cosa seria massa derrotista. Va haver-hi uns dies, el vespre de l’1-O que pensava que teníem una oportunitat. Però no insistiré que tenia raó, i discutir sobre la història és una mica absurd. El no haver-ho fet del tot, el podríem intentar-ho just després de l’1-O… Això ho penses, però potser ni jo ni molts no érem prou informats. Passa que va ser dur veure que no s’intentava, i després veure que potser no es feia perquè no teníem les eines. Jo encara no n’he treta l’aigua clara. I no sé quan la’n traurem.

Passat fet. I ara, què fem?
—Ara és una carrera de fons. I de resistència. L’estat espanyol no pot anihilar Catalunya. I la seva agenda és aquesta. Que siguem tots espanyols. Com s’ho faran? L’única manera de satisfer la seva agenda és que Barcelona no sigui Catalunya, sinó Espanya. I per això cal que els qui hi viuen es reconeguin com a espanyols. I això es fa proposant un projecte atractiu. Però no ho estan fent. Crec que no poden. Si l’únic que planteges és que s’ha de ser espanyol perquè t’ho mano…. No se’n sortiran. Però una cosa és que ells no se’n surten, i l’altra que ens en sortim nosaltres. Estem empatats. Però el dolor està tot en el nostre costat. Ells no estan patint. Seria molt pretenciós saber què s’ha de fer. Crec que s’ha d’aguantar la posició i no patir tant pel dia a dia pel que passa als despatxos de Barcelona. Però també entenc que cadascú fa l’anàlisi des de la seva respectiva posició. I a mi no m’aclapara massa directament el…

…el no tenir govern
—No. En canvi m’angoixa bastant que el sottogoverno que hem deixat no està resistint com hauria de resistir. Trobo que aquesta reacció col·lectiva que hem tingut de voler que parés el dolor de forma molt ràpida, que no hi hagi més presos, que facin el que sigui per sortir, tot això ens està sortint molt car. No seré jo qui digui que ha d’haver-hi més presos i exiliats. Però si no tenim una cultura de disponibilitat a patir… Serà una carrera de fons bastant llarga. Tinc la sensació que ha d’haver-hi un cert relleu generacional als lideratges. Tampoc conec al detall com ha funcionat els directors generals i secretaris generals. Però no tinc la sensació que siguin trinxera. De fet, però, ni el parlament de Catalunya ha estat trinxera.
M'angoixa bastant que el 'sottogoverno' que hem deixat no està resistint com hauria de resistir

I Brussel·les, ha estat trinxera?
—Crec que sí, però juguem amb avantatge: juguem lluny del foc. Per tant, si el parlament no pot fer coses perquè som un país ocupat, les haurà de fer un altre espai. Això em sembla que s’hauria d’institucionalitzar.

Hi ha gent que diu que el tros que falta serà fet fora del govern.—Si poguéssim entrar per plantar cara, però com que no tenim les forces… Crec que hi ha coses que les haurem de fer des de fora, sí. Els pròxims temps potser toca fer coses que no seran acceptables des del règim autonòmic i s’hauran de fer fora.

La repressió fa aflorar coses que poden ser destructives?
—La repressió ha fet aflorar les febleses del nostre lideratge. I això és trist, però no ens ho podem amagar a nosaltres mateixos. Hauria estat molt bé que el jutge Llarena sentís declaracions molt més decididament en defensa dels que havien fet els catalans l’1-O. N’ha sentida alguna. I n’hauria hagut de sentir alguna més. A mi m’hauria agradat. I ja entenc que jo no hi era, allà i per tant… Els grans lideratges són els qui davant la dificultat verbalitzen les seves posicions de forma contundent.

I ara amb lideratges febles, com avancem?
—Resistint, i donant relleu a noves generacions. Haurà de passar. A les nostres institucions, que són espanyoles, hi tenim llistes tancades, per exemple, que no afavoreixen gens els relleus i el rendiment de comptes davant dels ciutadans. Però som en una situació tan extrema que acabarà passant. L’altre dia algú parlava de la trituradora de la política catalana.

Sort d’Europa, també.
—És que és tan delirant això de Llarena. Espanya podria haver tingut una reacció repressiva sense passar-se tant. I han optat per cobrar-se per avançat les presons. Saben i entenen que seguint les seves regles no podrien tenir ningú a la presó. Per això s’ho estan cobrant per avançat. L’escarment. Us farem passar un escarment. I llavors els presos polítics són un missatge: vigileu que us pot passar com aquests. Ara, això Europa no pot tolerar que passi a casa seva. Però permet que passi a Espanya. Ho tolera. No mouen dit perquè això no passi a Espanya, però altra cosa és deixar que passi a casa seva.

No puc evitar preguntar sobre la polèmica conversa filtrada de Lluís Salvadó.
—Mai he considerat els meus pits un dels meus mèrits. Podrien, això sí, ser un mèrit addicional. Jo ja sóc gran i els meus pits no causen gaire interès. Jo no tinc res més a dir d’aquest episodi.

Vau arribar a govern per a fer la independència, però també éreu consellera amb idees sobre ensenyament.
—M’hauria agradat molt ser consellera una temporada. Al país li falta gruix intel·lectual. Ara ja sé que no podré fer els canvis. Però en tenia, sí. Sobretot en la formació del professorat: ser més exigents formant professors. Demanant més nivell. L’èxit dels sistemes educatius depenen de la qualitat humana i intel·lectual, dels professors. Crec que tenim uns grups de professors amb qualitat humana excel·lent. Mèrit que no es pot menystenir. Però encara hem de millorar molt en uns altres aspectes. I crec que això té a veure com el país reconeix l’esforç. No és només un problema dels mestres. Hem de reconèixer l’avantatge intel·lectual i social de ser exigents amb els nens. Estan molt preocupats que els nens siguin feliços. Molt bé. Però en canvi no ho estem gaire en el fet que els nens aprenguin a fer coses que no els agrada. Perquè són pel seu bé. No és un problema només de Catalunya. Com que som una societat molt cohesionada, i cohesionadora, que té molta cultura de la integració, i això és molt bo, moltes vegades ens costa, per exemple, de no donar oportunitats a les altes capacitats. De no deixar que hi hagi grans diferències. Perquè ens fa molta por la diferència.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Publica un comentari a l'entrada