Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 13 de novembre de 2015

Presentació de la Plataforma pel Dret a Decidir a Castelló - La Veu del País Valencià


Dimarts 10 de novembre, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, PDaD,  va fer un acte a Castelló de la Plana a la Casa de la Cultura, ubicada al carrer Antoni Maura, polític espanyol nascut a Palma que es va posar al servei de Madrid i del monarca Alfons XIII, com a president del Govern espanyol.

Oriol Artero, de la PDaD de Castelló, va explicar que davant les pròximes eleccions del 20 de desembre cal deixar palesa davant de tots els partits polítics la necessitat d’apoderament del pobles per decidir tot allò que ens afecta i pertoca en drets socials, laborals, ambientals, culturals, lingüístics i nacionals. Va presentar a Maria Nebot, a Víctor Tormo i a Antoni Infante.

Maria Nebot, a partir d’uns apunts d’Anna Badia Martí, va explicar el dret a l’autodeterminació dels pobles com un dret reconegut per l’ONU. També com un dret civil, polític i cultural lligat a la independència dels pobles sotmesos a domini colonial, tot i que considerava que aquest supòsit no pertocaria a la situació actual de Catalunya ni del País Valencià. No obstant això, al debat algunes persones consideraven que per l’espoliació fiscal sistemàtica, pels intents de minorització, fragmentació i genocidi lingüístic i cultural al País Valencià contra el català i tots els mitjans de comunicació en la nostra llengua, caldria qualificar que el comportament de l’estat cap als països de parla catalana és clarament colonial. Maria Nebot va reconèixer que la reclamació de pobles com el del Sàhara, Palestina o la denúncia de l’“apartheit” a la Sud-àfrica racista eren considerats al si de la ‘comunitat internacional’ com a objecte d’atenció i de superació d’una situació opressiva i vulneradora dels drets humans, socials i col·lectius d’aquests pobles o de la població negra a la Sud-àfrica de l’"apartheit". Per tant, conclou que el dret a l’autodeterminació és un dret que fonamenta la resta de drets i és un dret de tots els pobles quan senten vulnerats els seus drets bàsics i reivindiquen l’alliberament del seu poble. El dret a l’autodeterminació com el fonament i eina de reconeixement del dret a tenir drets de ciutadania, socials i col·lectius com a poble diferenciat al marge de l’estat, no propi, que pot esdevenir opressor. 

Víctor Tormo, que havia sigut presentat com a exparlamentari de les Corts Valencianes i membre de Castelló en Moviment, va matisar que se sentia sobretot sindicalista. Va lligar el procés sobiranista a les reivindicacions de la classe treballadora. Va explicar com l’antropòleg, Manuel Delgado, s’havia donat de baixa d’Esquerra Unida i Alternativa de Catalunya perquè no havien votat al parlament a favor de la independència de Catalunya. Va llegir una citació d’Andreu Nin recordant que tots els moviments nacionals tenen un contingut democràtic, davant els quals la classe treballadora no pot romandre indiferent perquè es tracta de pobles oprimits per l’estat. Va remarcar Víctor que és l’hora de trencar el tòpic inventat en el sentit que això de l’independentisme era una cosa de la burgesia catalana per ocultar els seus problemes. El moviment obrer a Catalunya, com va analitzar l’historiador Josep Termes, lligava descentralització, federalisme, autogestió i independentisme des de l’anarquisme i el front obrer.

Va demanar la participació activa de la ciutadania per apoderar-se dels drets a tots els àmbits, una noció nascuda des de l’àmbit del feminisme, cal dur-lo, transversalment i horitzontalment, a tots els sectors socials reivindicatius per construir un futur a l’altura dels pobles per a l’exercici del dret a decidir de la gent. L’apoderament ciutadà ha sigut reclamat des del moviment del 15M i des del sobiranisme. Fins fa poc, la dreta catalana havia deixat de banda la independència, com una qüestió del passat, folklòrica, no tocava… No obstant açò, ara el panorama ha canviat. La independència no és només una qüestió lligada a la identitat sinó també als drets socials, un procés que guanya en democràcia. Les reivindicacions pacífiques i escrupolosament democràtiques a Catalunya posen en evidència els greus dèficits de règim postfranquista. Per això, per superar el model del 78 que ha reproduït parts del franquisme, posem per cas, la monarquia, cal lligar el procés a la insubmissió i a la desobediència civil perquè el poble de Castelló i el poble valencià decidisca la construcció del seu propi futur.

Antoni Infante va assenyalar que. sovint, com deia un teòric del segle XIX, vint anys sembla que passen en un dia, ara estan passant coses que feia més de 7 dècades que no passaven. Per primera vegada, està en qüestió, seriosament, la fi del règim del 78; potser l’Estat espanyol entrebanque el que s’ha fet, però res tornarà a ser igual que abans. A nivell internacional ha nascut un nou actor que és Catalunya. Va esmentar Antoni que feia poc,havien elaborat un text Cristòfor Soler de l’ASM i ell mateix des de les Illes Balears i el País Valencià  demanant als equips negociadors de Junts pel Sí i de la CUP que deixen la porta oberta per a una futura federació dels Països Catalans.

Antoni Infante va explicar la necessitat de tenir un meta-relat per a entendre el que està passat al nostre país en la confrontació amb l’Estat espanyol. No es pot saber ni entendre res del que està passant sense saber que l’amnistia de l’anomenada “transició”, fou una mena de punt i final per amnistiar els franquistes, els pactes de la Moncloa serviren per garantir la permanència i vigència dels trets fonamentals de la dictadura, la constitució ‘espanyola’ reproduïa la monarquia posada pel franquisme, ens han ficat a l’estructura militar de l’OTAN, a la UE imposant la moneda única i eliminant una part important de la sobirania per regular la pròpia economia ‘nacional’, una constitució europea que al ser rebutjada en referèndums per França i Dinamarca va ser reconvertida en el tractat de Lisboa per a fer-nos empassar la major part de l’articulat rebutjat; i  ara des de la UE al servei del capital, negocien un Tractat de Lliure Comerç (TTIP), al servei dels interessos de les multinacionals, la majoria de les quals tenen la seu als EUA, a esquenes dels interessos dels pobles i de les classes treballadores i populars.
 

En realitat, vivim en un sistema democràtic molt pobre i esquifit, un sistema basat en un doble transvasament, el de la renda de treball vers el capital i el d’uns territoris cap als altres:

Des de l’any 1978 s’ha reduït globalment la participació de la massa salarial de treball a la renda estatal del 68% al 51% per a passar-li-la en benefici del capital. Cada vegada més gent més pobra i menys gent més rica, seguint el model d’Amancio Ortega o de Juan Roig que ha incrementat la seua fortuna personal en 1.500 milions d’euros solament durant l’any passat.

El territoris del nord de la Península Ibèrica són més rics que els del sud, però els diners no van del nord cap al sud sinó de l’est cap a l’oest. Per exemple  la Rioja i Aragó tenen al voltant dels 25.000 euros per càpita de PIB, mentre que el País Valencià en té menys, uns 19.500, però aquestes dues comunitats autònomes que hem esmentat reben més del que aporten i el PV no només no rep sinó que paga els altres. Tots els estudis conclouen que any rere any hi ha una espoliació al País Valencià d’uns 6.000 milions d’euros. La ciutadania del PV aportem una mitjana de 1.200 euros de més i rebem menys de 1.600 euros a l’any dels que ens pertoquen i hauríem de rebre.

Des de la majoria dels partits i els mitjans de comunicació es posa el punt de mira en la corrupció, i evidentment cal denunciar-la, però cal tenir en compte que la corrupció i les inversions no productives suposen uns 2.300 milions d’euros, en canvi l’espoliació equival a una xifra de 6.000 milions d’euros anuals que es balafien del tot. Vicent Soler, actual conseller d’Economia del Govern de la Generalitat Valenciana, fa un any denunciava que a l’Estat espanyol hi havia una economia estructurada al voltant i al servei de les 400 famílies més riques.

Diuen que la constitució és immodificable, però una telefonada des d’Alemanya o els Estats Units els obliga amb nocturnitat i secretisme a modificar l’article 135 per a garantir que, passe el que passe, l’estat pagarà els deutes als bancs abans que les necessitats bàsiques de la població, i hem vist com s’ha desmantellat bona part del sistema educatiu públic, la sanitat, els serveis socials per prioritzar els interessos bancaris, i es fa servir la llei mordassa per a reprimir els que protesten o s’indignen per les retallades socials o d’autogovern.

Des del 2003-2006 a Catalunya gràcies a un increment de les mobilitzacions i amb una generalitat presidida per Pasqual Maragall, es va voler modificar l’Estatut perquè no tenia les eines per a donar resposta a les necessitats de la gent de Catalunya i va proposar una reforma, que l’Estat espanyol a través del TC, del PP-PSOE, es va carregar després de ser votat per bona part de Catalunya, amb molta abstenció perquè hi havia molta gent que volia una autonomia com la de Portugal. El 2005 apareixia la Plataforma pel DaD de Catalunya anant més enllà dels partits polítics reclamant el dret a decidir com una ampliació de l’horitzó polític anterior, un element superador de l’autonomisme i es concreta a Arenys de Munt quan es van posar, per primera vegada, les urnes per a votar el 2009; a l’abril del 2011 havien votat 554 pobles i ciutats de Catalunya a les consultes independentistes, vora un milió de persones. A partit del 2011 es van multiplicar a Catalunya i a tot l’estat les protestes, tant el 15M, com les manifestacions massives impulsades per l’ANC.

L’estat ha fet servir, mediàticament, les protestes del 15M per a vehicular-les com la conveniència de fer una “reforma” de l’estat i frenar la ruptura democràtica; s’han rejovenit les cares dels principals partits de l’oposició al PP, per a encaminar el moviment d’indignats cap a un “regeneracionisme” perquè servisca per al manteniment del sistema, posant-se d’acord per a bloquejar el moviment de ruptura que hi ha a Catalunya i que es diu independència i transformació social. Des de l’estat no saben ni poden frenar el moviment de ruptura democràtica i ‘nacional’ que hi ha en marxa a Catalunya.

I al País Valencià, què ha passat? Els moviments que hi ha hagut a Catalunya i a tot l’estat, han afectat el PV, posem per cas, modificant el mapa polític actual del País Valencià. Les eleccions del 2011 van ser paral·leles al 15M i tot i que van influir, no va donar temps per veure el seu efecte electoral en tota la seua dimensió, però el resultat de les passades eleccions al País Valencià no s’entén sense les fractures socials que propiciaren el 15M i sobretot el procés independentista de Catalunya.

Les pròximes eleccions espanyoles de desembre es fan amb voluntat que siguen continuadores del ‘regim’. No obstant açò, des de Compromís s’ha armat un cert rebombori perquè la discussió rau en construir un partit en clau de País Valencià  i subordinar-se a la lògica dels partits d’àmbit estatal; a Podem s’han produït elements catàrtics i conflictes entre la lògica centralista i una lògica més autòctonista, sobretot, però, hi ha un divorci entre la lògica “reformista” i la voluntat de molta gent, cada vegada més, que pensa que el País Valencià ha d’esdevenir un subjecte polític que reivindique tenir drets de ciutadania, socials i nacionals de ple dret, per això, la necessitat d’apoderament col·lectiu com a País Valencià.

En aquest context polític, des del País Valencià, cal que hi haja gent que vaja més enllà de la lògica electoral dels partits polítics; en calen eines d’autorganització des de baix, per a reivindicar el full de ruta per a constituir-se com a subjecte polític de ple dret.

El 2013 naix la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià amb voluntat de traspassar el marc restringit dels partits polítics, anant més enllà dels resultats electorals, per a decidir, socialment per nosaltres mateixos el millor per al nostre poble mitjançant l’exercici del dret a decidir en tots els àmbits (fiscal, econòmic, cultural, lingüístic, institucional, laboral, educatiu, sanitari, social).

Després de les intervencions hi hagué un debat interessant sobre la sensació de colònia que sentim al País Valencià per l'espoliació fiscal, lingüística, cultural, mediàtica, manca d'inversions a l'eix mediterrani per banda de l'estat; altres van subratllar que més que dret a l'autodeterminació, dret a decidir-ho tot el que ens afecta, no tant drets històrics sinó voluntat d'ésser, voluntat de construir el País Valencià amb les nostres mans; també es va assenyalar que més del 44% dels diners dels PGE ixen de l'IRPF de la gent treballadora o pensionista i més de 31% ix de l'IVA que és per a tots iguals (pobres o rics), per tant el 75% dels pressupostos generals de l'estat són finançats per la classe treballadora. El País Valencià, que representa un 11% de la població de l’estat, rep un poc més del 6% dels pressupostos de l'estat. Cal lligar el dret a decidir a construir una societat més democràtica, a triar les regles de joc en les quals ens vulguem moure, més convivència, una societat més participativa, més informada, que decideix allò que li pertoca i l'afecta en tots els àmbits; necessitat d'encetar al País Valencià un procés constituent, dret a decidir per a decidir-ho tot; constituir el País Valencià com a subjecte polític, actiu i no passiu i com decidim relacionar-nos amb els altres pobles de la Península i del món.
Cal posar a la valenciana gent d'acord amb un projecte de País, que tinga futur.

Al final del debat es va comunicar que s’acaba de publicar un article molt interessant escrit des de Villena, reivindicant el Dret a Decidir també des de les comarques castellanes. Tot un símptoma que al País Valencià està viu i que el seu cor batega al compàs del Dret a Decidir, cada dia assumit per més i més gent.



Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
photo
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA