L'APARTHEID LINGÜÍSTIC

El català que ara es parla

Cas Garolera.

Ignasi Farinyes Gasalla. Llicenciat en filosofia i polígraf

Contràriament al que es pot deduir del títol d’aquest escrit, no gosaré entrar en la polèmica sobre el model de llengua estàndard que ha provocat l’article de Narcís Garolera, ‘El català que ara es parla’. En l’importantíssim debat que s’ha desplegat, de la plo-ma d’autors com Moreta, Vidal, Serrahima, Ponsatí-Murlà, Ametlla, Gomà, Lavall o Puigtobella s’han defensat arguments ben sòlids en un i altre sentit, i poca cosa hi podria afegir tret d’una innecessària opinió personal. En canvi, sí que m’agradaria aprofitar aquest clima de tensió intel·lectual per introduir una qüestió sociològica que ja apuntava en el meu últim article i que, per mi, és prèvia a la idoneïtat de la llengua: la renúncia a utilitzar-la quan l’entorn lingüístic no és exclusiva-ment català.

Molts catalanoparlants –crec que la majoria– canviem al castellà així que ens trobem amb un interlocutor que no parla català, sense pensar si aquesta altra persona l’entén o no. S’esgrimeixen molts ar-guments a favor d’aquesta conducta –tots inversemblants, si la compa-rem amb la d’una comunitat lingüística normal–, que inclouen sensa-cions d’incomoditat, normes de bona educació, fluïdesa comunicativa o reivindicacions d’un bilingüisme mal entès. Naturalment, són argu-ments a posteriori, per justificar un comportament que, òbviament, és espontani, irreflexiu, automàtic, i que posa en evidència una subordi-nació que ha arrelat profundament, la de la llengua pròpia respecte a la llengua dominant.

I no es tracta d’un fenomen restringit a una àrea geogràfica concre-ta o a un sector social determinat; els catalans girem la llengua a l’Àrea Metropolitana, a Girona o a Sóller, tant si fem de pagesos com d’oficinistes d’una agència d’assegurances o professors universitaris de filologia catalana, i ja siguem nacionalistes radicals, independentistes o unionistes. La desvaloració del català, conscient o no, s’ha estès a tots els àmbits de la societat i provoca tot tipus de situacions, que, de vega-des, poden arribar a ser un pèl surrealistes, com la que es va viure el 14 de maig passat a la biblioteca municipal Jaume Fuster de Barcelona. S’hi celebrava un acte francament important; dins les jornades que commemoren els 35 anys de la col·lecció Metatemas, de l’editorial Tusquets, el sociòleg i assagista Zygmunt Bauman i el matemàtic John Allen Paulos debatien sobre el futur de la societat de la informació. La conferència era en anglès, naturalment, i l’organització va oferir un servei de traducció simultània al castellà. Tant les intervencions prèvi-es com les del col·loqui posterior es van fer en castellà excepte una, la de Jorge Wagensberg, que la va fer en català. Sembla obvi, per tant, que els traductors també tenien la capacitat de traslladar a l’anglès tot allò que es digués en la nostra llengua. Per què, doncs, el mateix mode-rador de l’acte, que no va utilitzar l’anglès i a qui un accent inconfusi-ble delatava com a catalanoparlant, es dirigia als dos conferenciants en castellà? És clar que aquesta mena de complex d’inferioritat lingüístic també afecta les personalitats intel·lectuals de l’acadèmia catalana.

Però no totes les situacions que es deriven d’aquesta actitud lingüís-tica tenen el caràcter “anecdòtic” que acabo de descriure. Des d’una perspectiva sociològica, n’hi ha d’altres de més greus, que cauen de ple en la discriminació. No fa gaire, en una Oficina d’Atenció al Ciutadà d’una població pròxima a Barcelona, una dona negra es va dirigir en català al funcionari que l’havia d’atendre. La competència que mostra-va en el seu ús era prou bona perquè no hi hagués cap dubte que la conversa podia continuar en aquesta llengua, però el funcionari en qüestió, que ja havia fet servir el català amb altres persones, no ho va considerar oportú. Tot i un parell d’intents de la dona negra de mante-nir el català, finalment, va cedir a la intransigència lingüística del seu interlocutor i va canviar al castellà. Paternalisme? Marginació? Sigui quina sigui la raó, és obvi que aquest altre fet és un exemple més d’un problema important dels catalanoparlants, sociològicament més ele-mental que la correcció lingüística, tot i que comparteixen una mateixa causa –l’hegemonia del castellà– i una mateixa conseqüència –la colo-nització lingüística–.

El fenomen és certament preocupant. La majoria dels catalanopar-lants no en som conscients o no el considerem rellevant; al cap i a la fi, pensem, dominar totes dues llengües permet canviar de l’una a l’altra sense esforç. Però aquesta idea és errònia. En general, no dominem el català –només cal sentir les tertúlies espontànies de la ràdio i la televi-sió per adonar-se’n– i, en conseqüència, la renúncia a fer-lo servir no fa altra cosa que afeblir-lo. Però, el que és més greu que això, almenys per a qui subscriu aquestes ratlles, és aquesta mena ’apar-theid lingüístic que practiquem amb qui no parla la nostra llengua i que la brasilera Eliana Oliveira de Freitas ha sabut exposar amb encert al seu llibre Ajudeu-me. Tota una lliçó de coherència que ens hauria de fer, com a mínim, una mica de vergonya.

Font: Núvol 25.05.2014

IMPORTANT. LLUITA PEL CATALÀ AL PAÍS VALENCIÀ. (Vídeo)

Pares i mestres valencians es planten davant la... per vilawebtv

RESPOSTA AL MANIFEST "UNA ESPAÑA FEDERAL EN UNA EUROPA FEDERAL"

Com que el novembre de 2012 ja hi va haver un manifest de caire federalista per part d'alguns agents de la cultura, principalment madrilenya, i com que em fa mandra repetir les coses, penso que us respondré amb la mateixa carta que aleshores vaig respondre. Espero que no us ofengueu per no esmerçar-vos massa temps, però ara estem molt ocupats en aconseguir que el nostre país s'alliberi d'aquest cos mort que ja fa cinc segles que arrosseguem, tres i mig dels quals, a més, amb la més absoluta hostilitat per part de l'oligarquia castellana. Més que res perquè entengueu els arguments dels que pensem que, malgrat reconeixer la vostra bona intenció, heu arribat tard. Concretament més de 500 anys tard, doncs la proposta federal ja era la que ens vam creure en unir les corones catalano-aragonesa i de Castella. De fet aleshores ens vàreu penjar la primera llufa.

Benvolgudes i benvolguts,

D’entrada puc estar d’acord en què “el trencament amb Espanya [i l’inici d’un procés de secessió ] no és la única sortida de futur [...] en un context com l’actual”. Cert, no és l’única però si que n’és una d’elles, i en aquest moment manifestament majoritària i transversal, almenys al Principat de Catalunya. Ho diuen les diferents enquestes i no oblideu que la societat civil catalana s’ha organitzat durant mesos al voltant de l’Assemblea Nacional Catalana, població per població i sense incidència de partits polítics, per posar dos milions de persones al carrer, el passat Onze de setembre per reclamar la independència.

Quant a què “posa en perill la cohesió social i no és el camí per millorar les condicions de vida dels catalans”, caldria precisar que el clam independentista no és la causa que fa perillar la cohesió social, si no una conseqüència del trencament constant de les regles de joc per part dels i les governants espanyols, de manera sistemàtica i sostinguda durant segles. M’explicaré millor: trencar la cohesió social és intentar imposar una llengua impròpia a un territori que té la seva pròpia des de fa segles, fent valer les queixes de cinc famílies incapaces de comprendre una immersió estrictament pedagògica i basada en el parer de professionals, avalada i alabada per la Unió Europea, i copiada per altres territoris de països on es plantegen fenomens similars. I més quan els mateixos arguments no valen per donar satisfacció a les 125.000 famílies que volen escolaritzar filles i fills en valencià. Per cert, la variant de la llengua catalana que es parla al País Valencià, fet aquest, reconegut per experts de tot el món, de la Real Académia de la Lengua, de l’Institut d’Estudis Catalans i per la pròpia acadèmia Valenciana de la Llengua. A aquestes famílies també se’ls imposa que la seva canalla sigui escolaritzada en castellà. També es trenca la cohesió social quan constantment sorgeixen notícies de detencions, insults i fins i tot agressions per part d’agents dels cossos i forces de seguretat i altres funcionaris o funcionàries de l’estat, pel simple fet de fer servir la llengua pròpia, dret que empara la legislació espanyola, la catalana i la Carta Europea de les Llengües.

Estic d’acord amb vosaltres pot haver-hi persones que “proposen la independència com un camí ‘màgic’ per sortir de les dificultats, deslliurant-nos del pes mort que, diuen, representa Espanya”. Cert, alguns ho diuen, i altres no. Però si que som moltes persones, cada cop més, les que estem d’acord que Espanya ens roba, millor dit, ens segueix robant. I no en un sentit estrictament econòmic, que també - amb un simple anàlisi a les balances fiscals, inversions comparades en infraestructures, o incompliments de l’estat és suficient - si no en aspectes més profunds. Cada vegada hi ha més proves que el robatori el varen començar els governants de Castella no contents amb l’espoli i explotació al seu propi poble, cosa que segueixen fent i en això em teniu al vostre costat; si no en el robatori, usurpació i falsificació de la nostra història i la nostra cultura, de la qual s’han apropiat al llarg dels segles, amb la complicitat dels governants i poders econòmics de tots els territoris dels Països Catalans. En això també hi estem d’acord, el problema sempre el crea el poderós.

D’altra banda no és exacte, com afirmeu, que “alguns sectors independentistes han aconseguit estendre la idea que la secessió, que vol dir el trencament de l’Estat, serà un procés sense costos econòmics excessius, sense fractura social, políticament amable, en què tot seran només beneficis”. Probablement algú ho cregui, però la majoria de missatges han estat en la línia contrària. Se’ns està informant constantment de les dificultats legals, jurídiques, d’aliances amb què ens trobarem, s’ha valorat de diverses maneres el cost econòmic d’un hipotètic procés de secessió, en un ventall que va des dels 12.000 milions d’€, fins als 80 o 90.000 milions, els qui contemplen assumir una part del deute de l’estat espanyol. Altra cosa és que decidits a dir-vos “fins una altra”, s’estudiïn, es valorin o es debatin diversos escenaris, uns més optimistes i altres més pessimistes. Tampoc no és exacte que “El sobiranisme creu que el fenomen de la globalització només pot tenir conseqüències positives per a Catalunya i per això ha assumit sense complexes el model econòmic neoliberal”. Si bé és evident que CiU opta per aquest model. Hi ha altres posicionament més a l’esquerra. Des de la socialdemocràcia moderada que sembla inspirar a ERC i el socialisme ecològic d’IC-V, fins a l’esquerra alternativa de les CUP sentim i llegim cada dia, a les xarxes socials, en mitjans de comunicació, fòrums de debat, etc., opinions que qüestionen i que s’oposen precisament a les tesis neoliberals i neocon¸ no només del futur estat, si no d’Espanya, Europa i el món. I en totes les forces polítiques que he esmentat hi trobem persones que transversalment opten per la independència en percentatges més que elevats. Uns més, i altres menys, naturalment.

Celebro llegir en el vostre manifest que “No creiem que pertànyer a Espanya sigui una obligació perpètua, però no compartim tampoc les raons dels qui sostenen la necessitat històrica de la ruptura”. Pel que fa a la primera part de l’enunciat és bo que ho entengueu així, doncs us serà més fàcil comprendre que la “no perpetuïtat”, doncs simplement ha arribat fins a aquí. Quan a la segona part esteu en tot el dret legítim de no compartir opinions, tot i que això no vol dir automàticament que tingueu una raó absoluta. I la meva opinió és que si que erreu, doncs és precisament per sobreviure a les “complexitats, interdependències i sobiranies compartides del segle XXI” que ens cal defensar la nostra personalitat i visió del món directament i amb un estat que sigui pro actiu amb aquest món, sense necessitat de filtres, representacions folklòriques de qui no ens compren, uniformitats postisses, marginacions absurdes i negacions, que algun dia seran enteses com a possibles crims contra la humanitat.

“És la supervivència, estúpid!”, per parafrasejar una mica. Afirmeu: “alcem la nostra veu per defensar obertament que el trencament amb Espanya no és la millor opció ni per sortir de la crisi actual ni per articular una alternativa des de l’esquerra a les polítiques d’austeritat europees”. Doncs bé, entre l’independentisme – no és homogeni, naturalment -, hi ha qui creu exactament el contrari precisament i que podríem parafrasejar-ho així: “alcem la nostra veu per defensar obertament que el trencament amb Espanya és una opció per sortir de la crisi actual i per articular una alternativa des de l’esquerra a les polítiques d’austeritat europees”, i encara hi afegiria, “una oportunitat innegable de construir, conjuntament amb els altres pobles del continent – entre ells el vostre-  una altra Europa possible, apartada dels interessos dels estats nació tant implicats amb els poders econòmics i altres de més obscurs; i on tots els pobles i llurs cultures tinguin dret a decidir el seu futur, assolir el ple autogovern,  i ser escoltades directament en un conjunt de nacions solidàries.” 

Com que veig que la cosa s’allarga i no podré respondre el manifest punt per punt més estona, si que vull fer una referència al federalisme que proposeu.

Hi estic totalment d’acord. Ho comparteixo plenament. Al cap i a la fi s’assembla molt al que exposo en el paràgraf anterior. Només que és massa tard. Com podem confiar en una solució federal – ja ho dic, per a mi òptima – amb un estat que no ha respectat ni un dels pactes, acords ni tractats en tota la història que hem compartit, en la majoria de casos per la força de les armes?

Quan es van cedir a França els territoris del Rosselló i el Vallespir com a penyora d’una guerra entre Castella i França, i en què Catalunya no hi participava, contravenint les Constitucions catalanes i del Regne de Mallorques, per exemple.

Quan en la guerra de successió, els nous Borbons victoriosos es comprometeren, segons l’acord de claudicació, a respectar les Constitucions dels territoris conquerits i a no emprendre represàlies, i el primer que varen fer fou imposar-nos els decrets de Nova Planta a l’Aragó i Regne de Valencia (1707), Principat de Catalunya (1714) i Mallorca (1715). Al marge de la prohibició de càrrecs públics, de la llengua, supressió d’institucions, moneda, administracions... i al marge també de les tortures, assassinats i repressions a les quals havien renunciat en l’acord de capitulació.

Quin tracte, acord o pacte ha respectat primer Castella i després Espanya amb els territoris de l’antiga Corona catalana aragonesa (amb el nom imposat de Corona d’Aragó)?

Si encara en l’actualitat l’estat no paga el que deu i té signat. Si fa tot el que pot per retardar el corredor mediterrani davant l’estupor d’Europa. Amb quina confiança podríem establir una relació federal amb un estat que no n’és digne, de la confiança, vull dir.

Probablement la vostra intenció és molt bona i adequada. I segur que compartim moltes més coses que les que ens separen. Però per anar de bracet amb Espanya, el Principat de Catalunya i els Països Catalans en general, el que hauria de canviar profundament és l’actitud d’Espanya. I sincerament, els i les que ens diem independentistes, i els i les que ho som perquè no volem ser nacionalistes, no creiem possible un canvi encara que ens el jurin sobre la tomba de Santa Teresa de Jesús. Simplement hem perdut tota confiança en Espanya i la que ens queda la volem dedicar a la nostra de nació. Potser sí que és possible que Espanya canviï, però aquesta és la vostra tasca. La nostra és decidir el nostre futur.

Adéu, amigues i amics. No us penseu que no ens és dolorós, però ens sobreposarem amb la il·lusió d’emancipar-nos.

Una abraçada fraternal

Quico Romeu

Una plataforma ciutadana demana una regió autònoma a Catalunya Nord

Font: http://www.vilaweb.cat/noticia/4203619/20140714/plataforma-ciutadana-demana-regio-autonoma-catalunya-nord.html

La iniciativa és impulsada per Brice Lafontaine, president d'Unitat Catalana · Ja ha rebut el suport d'Oriol Junqueras

Avui s'ha presentat a Perpinyà la plataforma ciutadana impulsada perBrice Lafontaine, president d'Unitat Catalana, per a crear una regió autònoma a Catalunya Nord. Segons que ha explicat, la reforma territorial que prepara el govern francès i que ja és en tràmit parlamentari diluirà Catalunya Nord en una macroregió amb capital a Tolosa de Llenguadoc que deixarà els nord-catalans 'sense poder de decisió'.

'Som molts els qui pensem que ens cal una col·lectivitat territorial pròpia per a tenir una bona gestió econòmica i un reconeixement més clar de la nostra identitat', ha dit Lafontaine. Ja ha rebut el suport de personalitats polítiques i civils.

La reforma territorial impulsada per François Hollande, que preveu de reduir el nombre de regions amb l'objectiu de simplificar l'administració i reduir despeses de l'estat francès, preveu que el departament dels Pirineus Orientals passi a dependre d'una macroregió que tindrà la capital a Tolosa de Llenguadoc. Fins ara Catalunya Nord depenia de Montpeller, a l'actual regió Llenguadoc-Rosselló. A més, la reforma també preveu que el departament dels Pirineus Orientals desaparegui el 2020. Això implicaria que Catalunya Nord es quedés sense representació administrativa.

Arran d'aquesta possibilitat, Brice Lafontaine, regidor a l'Ajuntament de Perpinyà i president d'Unitat Catalana, ha impulsat una plataforma ciutadana amb l'objectiu de crear la regió de Catalunya Nord. Tot i no tenir el suport de la classe política nord-catalana, els promotors volen recollir adhesions de la població per pressionar el govern francès i evitar que Catalunya Nord quedi diluïda en una macroregió. Tothom qui ho vulgui, pot donar-hi suport per mitjà de la web Region.cat.

Lafontaine ha alertat que des de la creació de la regió Llenguadoc-Rosselló el 1982, Catalunya Nord 'no ha parat d'empobrir-se' perquè els centres de decisió, tant polítics com econòmics, s'han desplaçat a Montpeller. Una realitat que ha fet, per exemple, que les relacions transfrontereres amb Catalunya 'hagin quedat reduïdes a la mínima expressió'.

'Estem d'acord amb el govern francès que cal reduir el nombre d'administracions. Per això volem una regió pròpia que implicaria la desaparició de l'actual departament dels Pirineus Orientals', ha justificat Lafontaine. Respecte de la grandària del nou departament, un dels arguments del govern francès per a justificar la reforma, Lafontaine ha assegurat que seria més gran que, per exemple, la regió de Còrsega, que té reconeguda la 'particularitat territorial', una figura jurídica prevista a la constitució francesa i que 'Catalunya Nord hauria de poder tenir'.

A més de la web, Lafontaine apunta que es faran actes per captar adhesions i també recollides de signatures als partits de la USAP i a les manifestacions catalanistes, per exemple: 'Som molts els qui pensem que ens cal una col·lectivitat territorial pròpia per a tenir una bona gestió econòmica i un reconeixement més clar de la nostra identitat.' De moment, la iniciativa ja té el suport d'una àmplia representació de la societat civil nord-catalana, com també de personalitats del Principat, com ara el president d'ERC, Oriol Junqueras, el diputat d'ERC Joan Puigcercós, l'escriptor Víctor Aleixandre i l'economista Elisenda Paluzie.

ACAMPADA PER L’ESCOLA PÚBLICA AL PAÍS VALENCIÀ

Els dies 16, 17 i 18 de juliol es realitzarà l’Acampada per l’Escola Pública als jardins de la Conselleria d’Educació de València (Avinguda Campanar, a les esquenes de l'antic hospital La Fe). Cada jornada començarà a les 11:00h del matí. Serà un espai de trobada de tots i totes les persones que defensem l’ensenyament públic, laic, de qualitat i en valència, i tindrà un tarannà pacífic, reivindicatiu i lúdic.

Pels matins i durant les primeres hores de la vesprada hi haurà tallers i actuacions per als xiquets i xiquetes, així com xerrades-debat per als adults. També es convidaran a altres col·lectius en lluita que defensen el dret a l’habitatge, la sanitat, etc. De vesprada-nit, si ens fan fora de Conselleria es traslladarem als Serveis Territorials d’Educació (PROP) al Carrer Gregorio Gea, on ens acompanyaran les actuacions d’artistes valencians i on podrem sopar tots junts a la llum de la lluna de València. Tan prompte tinguem l’horari definitiu dels actes el farem arribar a tothom.

Per , a més de ser un espai on compartir experiències i aprendre els uns dels altres, podrem posar en valor la lluita realitzada per eixa constel·lació d’escoles que han denunciat el desmantellament dels nostres drets culturals i lingüístics, així com la privatització d’un servei públic tan fonamental com és l’educació.

Són un clar exemple d’aquesta lluita el col·legi Ciutat d’Oviedo de Torrevella, la denúncia de les comunitat educatives de Calp, Elx i Torrent vers la construcció dels CIS (Centres d’Iniciativa Social), els tancaments de Martínez Vall i Bonavista d’Ontinyent i el Ciutat de Cremona d’Alaquàs per la supressió d’unitats d’infantil, la reivindicació del dret d’aprendre en valencià de la Plataforma Prou de la Vall d’Albaida i del CEIP Pare Català de Benimaclet, la defensa per l’escola pública de les cinc escoles de la ciutat de Castelló, així les accions de tantes i tantes altres escoles.

Volem que l’Acampada per l’Escola Pública siga també un espai de denúncia: continuarem fent visible el rebuig de la comunitat educativa a la LOMQE, que començarà a aplicar-se el curs que ve en Primària i en FP Bàsica. També volem denunciar les retallades realitzades en les beques de menjador, llibres, transport, les retalades en les plantilles docents, la creació del districte únic i de l’augment de la ràtio a les aules, la rebaremació de docents interins amb una àmplia experiència laboral i la retallada d’unitats en valencià, així com de Cicles Formatius.

Per davant de tot està el dret dels nostres xiquets i xiquetes a poder rebre una educació pública, de qualitat i en la seua llengua. Ells i elles són el nostre futur. Ells i elles són la nostra raó de ser. És per aix que ens hem de comprometre a treballar i defensar una escola pública, que ensenye des del coneixement científic i crític, rebutjant tot tipus de dogma, que defense els nostres drets lingüístics, així com la llibertat de pensament i de consciència i que, des dels valors democràtics, de l’atenció a la diversitat i de la cooperació, ajude a assumir la pluralitat i la diversitat de la societat en què vivim.

Finalment, des de de la Trobada de Plataformes per l’Ensenyament Públic convidem a totes i tots els membres de la comunitat educativa (alumnat, famílies, docents, organitzacions, institucions, col·lectius, sindicats i partits) a participar d’aquesta festa per l’ensenyament públic: l’Acampada per l’Escola Pública.

Perquè l’Escola Pública no es tanca. Sí al valencià. Sí a l’Escola Pública. Vine a l’Acampada!!

facebook: Acampada per l’Escola Pública / twitter: @AcampadaEscolaP / acampadaescolapublica@gmail.com

Per què es moren les llengües?

FONT: http://www.nuvol.com/noticies/per-que-es-moren-les-llengues/

Griselda Oliver i Alabau

Cap de la secció Homo fabra

D’aquí a uns anys, el 90% de les llengües que actualment es parlen poden arribar a morir-se. Aquestes han estat les afirmacions de la professora de lingüística, Carme Junyent, durant la taula rodona “Llengües en perill d’extinció”, organitzada per Monika Lama, que està preparant un documental sobre aquesta mateixa qüestió. La trobada s’ha celebrat el 26 de juny a les sis de la tarda, a la Facultat de Filologia de la UB.

Alina Moser, Carme Junyent, Roger Canals (moderador), Saim Dusan i Carmen Pérez participen a la taula rodona "Llengües en perill d'extinció" - Foto: Glòria Tamarit

La taula rodona “Llengües en perill d’extinció” s’emmarca dins del documental de nom homònim coordinat per Mònika Lama. La taula ha estat moderada per Roger Canals, antropòleg i professor a la UB, que ha passat la paraula als quatre ponents que componien la taula: Carme Junyent, doctora en Filologia Romànica, professora de Lingüística de la UB i presidenta del GELA, Carmen Pérez, sociòloga, Saim Dušan Inayatullah, estudiant de Lingüística, i Alina Moser, estudiant de Filologia Catalana i Francesa i Lingüística. Després que Gina Heinz, membre de la producció de “Llengües en Perill d’Extinció”, hagit donat la benvinguda i hagi presentat els ponents, els ha passat la paraula.

Carme Junyent, “Les llengües del món en perill d’extinció”

Carme Junyent ha encetat la taula tot remarcant que les llengües en perill d’extinció són una disciplina poc popular i que és difícil aconseguir unanimitat en aquest camp. Per això, està contenta d’haver pogut compartir aquesta taula amb alguns dels seus alumnes. “D’aquí a uns anys, poden arribar a desaparèixer el 90-95% de les llengües que actualment es parlen. És un balanç seriós”, ha dit.

Quan es parla de llengües en perill d’extinció, s’ha d’evitar caure en la temptació de fer un discurs simple: no es pot ser optimistes ni victimistes, ja que la mort de les llengües no va lligada als estats d’ànims de les persones. Cal ser conscients de la situació per poder fer alguna cosa, buscar les causes, que, segons Carme Junyent, responen a tres fases molt conegudes de la substitució lingüística: la fase ordinària, que és la fase de bilingüització i que pot durar segles; la fase de decadència, en què els pares ensenyen als fills la llengua dominant i, per tant, recuperar la llengua considerada inferior pot ser difícil; l’última fase, en què només queden quatre o cinc parlants que la coneixen, els quals, quan moren, s’emporten la llengua amb ells.

I com és que Junyent pugui apuntar amb tanta fermesa que el 90-95% de les llengües d’aquí a uns anys es trobaran en perill d’extinció? Doncs perquè actualment més d’un 10% de les llengües del món (Austràlia, Canadà, Estats Units i Sibèria) es troben en l’última fase; el 40% no s’estan transmetent (Amèrica del Sud i llengües del Pacífic) i el 40% restant es troben en la fase ordinària (força casos arreu del món). La mort de les llengües no és natural, sinó que els genocidis o la interrupció de la transmissió lingüística poden menar-la cap a la seva fi. Junyent, per tot això, considera que cal treballar per preservar almenys aquelles llengües que es troben en la fase ordinària, perquè, un cop arriben a la fase de decadència, és molt difícil posar-hi remei. Per a Junyent, la causa principal de la desaparició de la diversitat lingüística són les migracions i els prejudicis lingüístics, és a dir, convèncer als parlants que aquella llengua no serveix per res. La seva solució és una bona formació (de la diversitat lingüística) i combatre els prejudicis.

Carme Junyent, Roger Canals i Saim Dusan - Foto: Glòria Tamarit

Saim Dušan Inayatullah, “Com es moren les llengües, mirades autobiogràfiques”

Saim Dušan va néixer a Austràlia, malgrat que el seu pare i la seva mare són originaris del Pakistan i de Sèrbia, respectivament. El seu país d’origen, Austràlia, va patir un genocidi extrem, entre altres atrocitats, el robatori de fills de les famílies autòctones amb l’excusa d’“occidentalitzar-los”. Del contacte amb les tribus indígenes, tanmateix, els principals nuclis urbans no n’han tingut mai, perquè es troben força allunyats i són, de fet, cultures força desconegudes al país.

Els prejudicis lingüístics es poden trobar arreu del món. En Saim ha viatjat al país originari dels seus pares per aprendre el serbi el panjabí, les llengües respectives de la mare i el pare, i ha topat amb més d’una dificultat. A Sèrbia, per exemple, tot i que va fer alguns cursos sobre la llengua, quan es trobava amb els seus companys de classe, l’anglès acabava convertint-se en la llengua de comunicació intergrupal. Al Pakistan tampoc li ho van posar fàcil, ja que es va trobar amb molts familiars que no entenien què feia estudiant panjabí en lloc d’urdhú o anglès, llengües, en definitiva que fossin “més útils”. Tot això el va portar a pensar que el bilingüisme només s’entén quan una de les llengües és dominant.

Quan va arribar a Catalunya, va decidir aprendre català. La gent s’estranyava que un estranger volgués parlar català. Per a en Saim, per aprendre una llengua cal viure-la i cal fer-la servir sempre, “jo no ho veig com una decisió política, sinó com una decisió personal”.

Alina Moser, “Què podem fer per recuperar les llengües en perill d’extinció?”

Com es poden recuperar algunes de les llengües en perill d’extinció? Per a Alina Moser, és una lluita i desagraïda i amb poc consens, ja que el problema principal és la poca visibilitat de les llengües en perill d’extinció. Per això, ha preparat unes propostes de convivència (i una mica més enllà):

a)      En primer lloc, es poden aprendre (moltes) llengües. Tots en tenim capacitat, les llengües són de tots, però la falta de motivació és un dels obstacles principals: “A molts els sembla un esforç aprendre una llengua”, segons l’Alina.

b)      Una altra solució és intercanviar la llengua amb el veí, el quiosquer és una bona pràctica per adquirir-ne de noves. El problema és que no es pot saber quantes persones parlen una llengua en perill d’extinció i, fins i tot, alguns no en són conscients.

c)      El més sensat és, doncs, ocupar-nos-en. S’ha d’augmentar el grau d’influència i els punts de vista. L’Alina ha proposat descobrir nous camins i fer-los, encara que semblin impossibles:

1. Establir una educació plurilingüe: a diferència, dels tipus d’ensenyaments plurilingües, l’Alina considera que cal ensenyar la diversitat i viure-la. Hi ha prou parlants nadius com per poder-ho fer.

2. Potenciar les escoles i instituts de llengües estrangeres, com l’escola alemanya o la francesa, per obrir la ment al plurilingüisme. Caldria inculcar valors als més petits a favor de la diversitat lingüística fent, per exemple, una assignatura sobre les llengües del món.

3. Evitar l’antimonolingüisme i fer retrocedir les societats monolingües i les llengües dominants i construir una identitat plurilingüe.

4. Aconseguir que totes les llengües valguin per a tot, buscar la garantia lingüística universal.

Enfront d’aquestes propostes, es planteja el dubte sobre quines són les possibilitats reals. És important buscar l’eficiència lingüística i deixar que el parlant pugui tenir la màxima llibertat a l’hora de triar els usos lingüístics.

Alina Moser, Carme Junyen i Roger Canals - Foto: Glòria Tamarit

Carmen Pérez, “La lluita per la revitalització, el compromís i la militància”

L’aportació de Carmen Pérez a la taula rodona és fruit d’una reflexió sobre la seva experiència: intentar seduir catalanoparlants perquè parlin català. Pérez, que treballa a Òmnium Cultural i és membre de la comissió de catalanoparlants d’adopció de Plataforma per la Llengua, considera que la militància existeix perquè hi ha una situació lingüística que no és bona i que el català es troba en una situació de perill arran de les condicions d’injustícia, desigualtat i negació de drets que pateix la llengua. Per fer front a tot això, cal conscienciar de la situació: “la militància serveix per evitar la mort de les llengües”, ha afirmat la Carmen, que ha posat com a exemple el hawaià, una llengua que durant la dècada dels seixanta només tenia dos-cents parlants i que ara ja en té més de quinze mil.

Una minoria conscienciada, doncs, pot revertir la situació de les llengües que es troben en perill. Fa falta, per tant, el coneixement que hi ha un problema i que és necessari arromangar-se les mànigues per solucionar-lo: la consciència lingüística és, doncs, necessària. La militància sempre es duu a terme des de la societat civil, que pressionen des de baix cap a dalt:

a)      En primer lloc, és important fer visible la mort de les llengües. No sabem quines ni quantes llengües moren.

b)      La majoria de processos de desaparició lingüística és molt lent, de manera que és molt difícil de percebre.

c)      Molta gent no és conscient de la mort de les llengües i per a molts no és important que morin llengües. Tampoc sabem les repercussions socials, econòmiques i culturals que provoca la desaparició lingüística.

d)      A molts països l’activisme lingüístic es redueix tan sols a entitats que treballen en l’àmbit cultural. La major part de les entitats té un poble conscienciat, però no arriba a la resta de públic, que resulta molt complicat de convèncer.

Una altra de les pegues amb què ha topat l’activisme lingüístic és que no es considera transversal, si bé és necessari. Sense voler desacreditar la feina de les entitats que s’hi dediquen, a Pérez li sembla que hi ha molta consciència política però poca feina feta. En aquest sentit, es lamenta que en l’última enquesta EULP13 l’ús del català s’hagi incrementat només un 2%. “No ens podem aplaudir per això”, ha afirmat contundent. Ha acabat la seva exposició reivindicant que cal lluitar contra el determinisme lingüístic. “Una societat conscienciada i militant pot revertir els processos de substitució lingüística”, ha conclòs.

Intervencions del públic

Finalment, el públic ha pogut dir-hi la seva. Roger Canals ha estat el primer a aportar les seves reflexions. Ha volgut destacar que un dels aspectes positius de l’antropologia de la globalització és la revitalització local, essencial per mantenir la diversitat mundial. També ha volgut parlar del capital simbòlic de les llengües en termes de rendibilitat instrumental.

Un dels oients hi ha volgut dir la seva i ha destacat que, des del seu punt de vista, l’únic camí per preservar les llengües és fent-ho en el lloc on s’utilitzen: “no només és necessari l’ús”, ha dit, “sinó també lluitar contra els prejudicis lingüístics, garantint l’ús i fent-lo possible”, seguint el discurs que s’ha anat perfilant al llarg del debat. S’ha mostrat reticent a acceptar la proposta d’una educació plurilingüe de l’Alina, ja que, per a ell, plantejar un ensenyament escolar amb moltes llengües no té interès sinó són les dels teus veïns. L’Alina li ha respòs que la idea del seu plantejament és fer als parlants responsables de l’ús que fem de les llengües, no només de les pròpies, sinó de totes: “saber llengües ens permet saber més de l’existència humana”, ha explicat.

ALMANSA 1707 I CARDONA 1711 O COM ENS FEREN LA GUERRA (Vídeos)

El 25 d'Abril al País Valencià es commemora la derrota d'Almansa de 1707, una batalla decisiva per la caiguda del Regne de València en mans borbòniques durant la Guerra de Successió 7 anys abans que fos el Principat de Catalunya el que fos derrotat. Ja ho diu la cançó d'Al Tall, que "quan el mal vé d'Almansa, a tots alcança"... 

Aquest documental realitzat per Televisió de Catalunya ens mostra amb el rigor històric dels millors especialistes de la guerra de Successió a Catalunya i amb recreació històrica, què va succeïr durant el setge de Cardona del 1711 i quines conseqüències posteriors va tenir.

Memòria de Carles Salvador

El dia 7 de juliol de 1955, després d’una llarga i penosa malaltia, moria a Benimaclet, on exercia de mestre, Carles Salvador i Gimeno amb tan sols seixanta-dos anys. La notícia causà forta impressió en els ambients culturals de la ciutat de València i de tot el País Valencià. Havia mort el mestre, aquell qui des de 1932 havia consagrat tots els seus esforços a divulgar la normativa ortogràfica aprovada a Castelló, també coneguda amb el nom de les Normes de 1932, conscient com era de la importància vital que representava per al valencià acabar amb l’anarquia ortogràfica dominant entre els escriptors valencians. Gràcies a ell molts valencians havien aprés a llegir i escriure en la llengua pròpia. Primer des dels cursos per correspondència publicats a El Camí entre 1932 i 1934, i posteriorment com a fundador dels cursos de llengua i literatura de Lo Rat Penat el 1949.

Atesa la seua significació dins del món cultural valencià no ens ha d’estranyar que la seua sobtada desaparició fora lamentada per tothom, ni que des de gairebé tots els àmbits del valencianisme s’hi llançaren missatges de condol: havia mort la figura capdal del valencianisme del moment i un dels nacionalistes més dinàmics de la postguerra franquista.

Tant és així que els únics periòdics del moment recolliren immediatament la notícia, i al dia següent ja n’informaven detalladament. El Levante, amb una nota biogràfica, recordava algunes de les obres publicades per l’actiu valencianista, tant de poesia com de llengua, i afegia una fotografia on s’hi veien clarament els efectes de la malaltia. Per la seua part, l’altre diari oficial, Jornada, afirmava que “la muerte de Carles Salvador significa una pérdida irreparable para las letras valencianas”; finalment Las Provincias, afegia que “su muerte, en el mundo de nuestras letras, ha de ser muy sentida [i] ha de suscitar un reconocimiento sincerísimo y mocionado de toda su obra”.

Com no podia ser d’altra manera, el seu soterrar fou una dolguda manifestació de dol del poble valencià, començant pel mateix Benimaclet que aparegué amb crespons negres als seus balcons i les banderes oficials mig baixades, per la presència de les personalitats més representatives de la societat valenciana i de les entitats més significatives com l’ajuntament de València i Benassal, el Centro de Cultura Valenciana o Lo Rat Penat, o per l’assistència de gran quantitat d’alumnes seus, tant dels cursos de llengua de Lo Rat Penat com de la pròpia escola de Benimaclet on impartia classes. En definitiva, tal i com afirmava Martí Domínguez, “el pueblo en masa rindiendo el último tributo al ilustre finado”, representant un “cuadro en que todo un pueblo se apretaba tras un ataúd”, aquest, per cert, cobert amb una senyera, per exprés desig del desaparegut.

Dies després del falliment, el diari Levante dedicà quasi un pàgina sencera, confeccionada per Francesc Almela i Vives, a recordar la seua figura i el que representava per a la cultura valenciana, amb el títol de “Vida y obra de Carles Salvador”, on feia un repàs per la seua trajectòria humana i literària, destacant la triple faceta que desenvolupà al llarg de la seua vida, la de mestre, la de poeta i la de gramàtic.

Des d’aquell dia els homenatges han estat nombrosos al llarg d’aquests cinquanta anys. Pocs mesos després de la seua desaparició, el 14 d’octubre, Lo Rat Penat el nomenà president perpetu de la Secció de Llengua i Literatura, i poc després, el gener de 1956 organitzà una vetllada d’homenatge. Aquell mateix any, l’ajuntament de València li dedicà una carrer en ple barri de Benimaclet, i l’any següent, el 26 de maig, es descobrí una làpida el número 48 del carrer de Dalt, on havia nascut el 1893. Posteriorment, els homenatges rebuts per tan insigne valencianista han estat nombrosos, sobretot des dels sectors culturals i polítics valencianistes, però ara, en el moment que es compleix el cinquanta aniversari de la seua desaparició, i després d’haver recuperat els valencians les nostres tradicionals institucions d’autogovern, no estaria sobrer un gest de reconeixement institucional envers la persona que més va fer per l’ensenyament del valencià des de principis del segle XX. Institucions tan representatives com el Parlament valencià, la Conselleria d’Educació, les Universitats valencianes o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’haurien de sentir molt més que al·ludides, i organitzar el gran homenatge que aquest home senzill però imprescindible bé es mereix.

Carles Salvador, polític de l’idioma

Són múltiples les facetes que podem destacar de la producció intel·lectual de Carles Salvador; com ara una important obra assagística i periodística, amb la publicació de nombrosos articles als més destacats diaris i setmanaris valencians, la major part d’ells sobre temes d’ensenyament, de llengua o de reflexions nacionalistes. Altrament podem destacar una discreta obra narrativa i teatral, amb la publicació de diverses narracions breus i un grapat d’obres teatrals, la major part d’elles aparegudes abans dels anys trenta. Però on destacarà fonamentalment serà en la important obra poètica que hi publicà i en la magnífica tasca gramatical que dugué a terme al llarg de la seua vida.

És aquest aspecte de gramàtic i de defensor de l’ensenyament del valencià, el que més està present encara hui entre nosaltres. No hem d’oblidar que, des de 1951 fins a 1978, la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador fou el text on milers de valencians i valencianes apregueren a llegir i escriure en valencià als cursos de llengua i literatura organitzats per Lo Rat Penat. Però tampoc hem d’oblidar el paper fonamental que tingué el mestre benassalenc en la fundació definitiva de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana el 1934, o en l’aprovació de les Normes ortogràfiques de Castelló el 1932, i sobretot en la seua difusió amb la publicació dels cursos d’ortografia i morfologia per correspondència al setmanari El Camí o de diversos opuscles gramaticals. De fet, gran part de la seua activitat cultural i literària s’ha d’entendre en funció de les necessitats de difusió de la llengua entre els diversos sectors del poble valencià, des de la seua obra periodística, a través de la qual donarà a conéixer els seus plantejaments valencianistes, com ara la defensa de la unitat de la llengua catalana, la seua tasca com a mestre, fent palés la necessitat d’ensenyar als xiquets i xiquetes valencians en la llengua pròpia, o l’etapa com a poeta avantguardista que no fou sinó l’intent de modernitzar la poesia valenciana. En aquest sentit hem de recordar que el 1930 afirmava que publicava els seus poemes “per exemplaritat propagandística, d’acció. Sóc un polític de l’idioma”. 

Carles Salvador formà part d’aquell primer estol de valencians que podem considerar com a “polítics de l’idioma”, entre els quals podem també ressenyar Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Enric Soler i Godes, Nicolau Primitiu o Adolf Pizcueta, entre molts altres, conscients com eren que la defensa de la llengua era el pas indispensable i previ al recobrament de la personalitat valenciana i a la construcció d’una societat més lliure.

En definitiva, i tal i com posa de manifest Vicent Simbor en l’imprescindible estudi Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva, “Carles Salvador serà per sempre el nostre Mestre, el millor poeta, un dels més valuosos narradors de la Generació de 1930 i el gramàtic de l’obra oportuna i decisiva”.

“Memòria de Carles Salvador”, publicat a Levante-El Mercantil Valenciano, Posdata, pàg. 1-2, 1 de juliol de 2005.

http://medias.levante-emv.com/documentos/2005-07-08_DOC_2005-07-01_01_58_16_posdata.pdf

Publicat fa 17th July 2012 per Josep Daniel Climent

Vídeo- Enric Valor sobre la denominació País Valencià

‘Acostumen a dir als professors que no diguen País Valencià, que diguen Comunitat, i això és només per als regants i per als frares. Una nacionalitat és una nacionalitat, un país, País Valencià’

Font: http://www.laveupv.com/9994
Etiquetes
Enric Valor, País Valencià

L’il•lustre narrador i gramàtic valencià Enric Valor (Castalla, 1991- València, 2000), promotor de l’estandardització i normativització del valencià al País Valencià  i recuperador de la lexicografia valenciana, defensa en aquest vídeo la utilització de la  denominació de País València enfront de la de Comunitat Valenciana, de la qual diu, que ‘és per a regants i frares”.

Així, en les imatges, Enric Valor, assegura: “I, sobretot, el nostre País Valencià que no el prohibisquen els grans personatges de la política. Que han anat, acostumen a dir als professors que no diguen PV que diguen comunitat. I això és només per als regants i per als frares”.

Enric Valor, finalitza aquest audiovisual de 26 segons assegurant que “una comunitat no és per a una nacionalitat. Una nacionalitat és una nacionalitat, un país, País Valencià”.

Enric Valor nasqué al si d'una família acomodada rural de Castalla. Va ser a Alacant on va començar la seua tasca com a periodista i escriptor.

El règim de Franco va empresonar Valor per motius polítics del 1966 al 1968. Només eixir de la presó i, en les seues paraules “sense haver après la lliçó”, s'involucrà en la fundació de la primera revista en valencià després de la guerra. Aquesta revista 'Gorg' va durar només tres anys, pels entrebancs de la dictadura.

Després de la mort de Franco, Enric Valor pogué difondre lliurement les seues idees i obra literària i començà a rebre homenatges, distincions d'agraïment i premis literaris i lingüístics que han estat molt nombrosos i importantíssims, fins i tot es promogué com a candidat al premi Nobel de Literatura poc abans de la seua mort a València en el 2000.

La seua obra més coneguda són les Rondalles valencianes (1950-1958), on recopila i dóna caràcter literari a 36 rondalles populars valencianes.

GOVERN BALEAR: DE DERROTA EN DERROTA FINS AL RIDÍCUL FINAL

LA SALA DEL CONTENCIÓS ADMINISTRATIU DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE LES ILLES BALEARS TORNA A DONAR LA RAÓ A L’STEI

El TSJIB  ANUl.LA  L’ORDRE DE LA CONSELLERA D’EDUCACIÓ, CULTURA I UNIVERSITATS DE DIA 9 DE JULIOL DE 2013 i LA RESOLUCIÓ DE DIA 12 de JULIOL DE 2013

Seu del TSIB

L’STEI presentà recurs contra les normes que possibilitaven que els inspectors accidentals fossin triats per una comissió on tots els seus membres eren nomenats “a dit” per l’Administració.

L’STEI considerava que el nomenament de tots els membres de la comissió de selecció per part de l’Administració anava en contra de la normativa que obligava a que els membres fossin designats per sorteig, excepte el president de la comissió que pot ser nomenat directament.

La sala del contenciós administratiu ha acceptat la demanda de l’STEI i ha ANUL·LAT aquestes normes pel que fa a la composició de la comissió de selecció que va triar els inspectors que actualment estan en comissions de serveis.

La Sala diu:

1.       “... Los principios rectores de estos procesos selectivos para la provisión temporal –por funcionarios docentes- de estos puestos de inspector sin titular son los de IGUALDAD, MÉRITO, CAPACIDAD Y PUBLICIDAD”.

2.       “ Y la propia CAIB, en las cinco convocatorias anteriores a la del año 2013 destinadas a la provisión accidental o temporal de puestos de inspectores de educación, mediante comisión de servicios, había recogido que la designación de los miembros de estas comisiones de selección y valoración, distintos del presidente, SE HARÍA POR SORTEO (...)”

3.       “La designación sin insaculación o sorteo, sino a propuesta de los titulares de órganos administrativos, implica la vulneración del artículo 7.7 del Real Decreto 276/2007 y del artículo 16 del Decret 36/2001, preceptos que se aplican por analogía, además de implicar una conducta contraria a los actos propios desarrollados por la Conselleria del ramo educativo desde el año 2005”.

4.       “Al haberse estimado el recurso, concurren méritos para una expresa imposición de costas del juicio a la Administración demandada (...)”.

5.       “Contra la presente sentencia no cabe recurso ordinario alguno”.

L’STEI va denunciar en el seu moment que les designacions “a dit” del membres de la comissió de selecció  perseguien  la finalitat de poder controlar el nomenament dels inspectors en comissió de serveis, per poder disposar d’un conjunt d’inspectors sotmesos a les directrius polítiques de l’administrador de torn. L’actuació d’alguns dels inspectors durant el curs 2013-2014 ens ha donat la raó. L’STEI demana a la Conselleria que accepti el contingut d’aquesta sentència, modifiqui la normativa corresponent i restableixi la normalitat que se’n deriva de l’aplicació de la mateixa.

font:STEI-i

L'atles lingüístic de l'Institut d'Estudis Catalans, ara a la xarxa

Font: http://www.vilaweb.cat/noticia/4201037/20140701/latles-linguistic-linstitut-destudis-catalans-xarxa.html

Permet d'estudiar la variació lèxica, fonètica, morfològica i sintàctica del català

Els entrevistats d'Oix (La Garrotxa)

En quins punts del domini lingüístic català el blat de moro es coneix per 'blat indi', 'panís' o 'moresc'? On anomenen 'boletes de picolat', les mandonguilles? Qui porta calcetins en comptes de mitjons? Les obres publicades dins el projecte Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), que donen resposta a qüestions com aquestes, a partir d'ara es poden consultar en línia.

L'Atles és un projecte de dialectologia del IEC iniciat l'any 1964 que posa a l'abast dels investigadors i del públic en general un conjunt de materials lingüístics recollits amb els mètodes convencionals de la dialectologia, entre els anys 1964 i 1978. Fins ara, els materials del projecte només s'havien difós en forma de llibre.

Tot i que el projecte no s'ha acabat, per als directors, Joan Veny i Lídia Pons, era fonamental de posar a l'abast d'estudiosos i gent interessada tots els materials del projecte a la xarxa. A la web s'han abocat tots els materials disponibles, que s'han classificat en diversos apartats, i també hi ha una presentació del projecte i un cercador per paraules. 

Segons els directors del projecte, té molt d'interès poder conèixer el lèxic del domini lingüístic català dels anys seixanta i setanta del segle passat. Els qüestionaris es van fer en una època en què no hi havia escola en català i en què no havien irromput els mitjans de comunicació en llengua catalana; 'això va permetre recollir, amb criteris científics, la riquesa de variants de la llengua col·loquial i, alhora, explicar-ne la variació i la unitat' expliquen. 'El resultat d'aquesta feina és una obra d'un gran valor etnogràfic, un referent de la llengua històrica que permet d'estudiar la variació lèxica, fonètica, morfològica i sintàctica del català del segle XX.

La idea del projecte va ser exposada per Antoni M. Badia i Margarit el 1952, però no va ser fins el 1964 que es va començar a treballar en la recollida de dades. Aquesta fase es va allargar fins al 1978, perquè els enquestadors --entre els quals hi havia Joan Martí i Castell i Joaquim Rafel, actualment membres de la Secció Filològica, i els actuals directors del projecte, Lídia Pons i Joan Veny-- combinaven aquesta tasca amb unes altres. El 1989, el IEC va acollir el treball com a projecte de recerca i, des d'aleshores, l'ha patrocinat i s'ha encarregat d'implicar organismes i institucions externes en el finançament.

El resultat de tots aquests anys de treball és una base de dades amb més de 475.000 registres, obtinguts a partir d'un qüestionari de prop de 2.500 preguntes fet en 190 poblacions del domini lingüístic català. Amb la finalitat de copsar la llengua oral, les enquestes sempre es feien 'in situ' i els enquestats havien de ser naturals de cada població.