Com que el novembre de 2012 ja hi va haver un manifest de caire federalista per part d'alguns agents de la cultura, principalment madrilenya, i com que em fa mandra repetir les coses, penso que us respondré amb la mateixa carta que aleshores vaig respondre. Espero que no us ofengueu per no esmerçar-vos massa temps, però ara estem molt ocupats en aconseguir que el nostre país s'alliberi d'aquest cos mort que ja fa cinc segles que arrosseguem, tres i mig dels quals, a més, amb la més absoluta hostilitat per part de l'oligarquia castellana. Més que res perquè entengueu els arguments dels que pensem que, malgrat reconeixer la vostra bona intenció, heu arribat tard. Concretament més de 500 anys tard, doncs la proposta federal ja era la que ens vam creure en unir les corones catalano-aragonesa i de Castella. De fet aleshores ens vàreu penjar la primera llufa.
D’entrada puc estar d’acord en què “el trencament amb Espanya [i l’inici d’un procés de secessió ] no és la única sortida de futur [...] en un context com l’actual”. Cert, no és l’única però si que n’és una d’elles, i en aquest moment manifestament majoritària i transversal, almenys al Principat de Catalunya. Ho diuen les diferents enquestes i no oblideu que la societat civil catalana s’ha organitzat durant mesos al voltant de l’Assemblea Nacional Catalana, població per població i sense incidència de partits polítics, per posar dos milions de persones al carrer, el passat Onze de setembre per reclamar la independència.
Quant a què “posa en perill la cohesió social i no és el camí per millorar les condicions de vida dels catalans”, caldria precisar que el clam independentista no és la causa que fa perillar la cohesió social, si no una conseqüència del trencament constant de les regles de joc per part dels i les governants espanyols, de manera sistemàtica i sostinguda durant segles. M’explicaré millor: trencar la cohesió social és intentar imposar una llengua impròpia a un territori que té la seva pròpia des de fa segles, fent valer les queixes de cinc famílies incapaces de comprendre una immersió estrictament pedagògica i basada en el parer de professionals, avalada i alabada per la Unió Europea, i copiada per altres territoris de països on es plantegen fenomens similars. I més quan els mateixos arguments no valen per donar satisfacció a les 125.000 famílies que volen escolaritzar filles i fills en valencià. Per cert, la variant de la llengua catalana que es parla al País Valencià, fet aquest, reconegut per experts de tot el món, de la Real Académia de la Lengua, de l’Institut d’Estudis Catalans i per la pròpia acadèmia Valenciana de la Llengua. A aquestes famílies també se’ls imposa que la seva canalla sigui escolaritzada en castellà. També es trenca la cohesió social quan constantment sorgeixen notícies de detencions, insults i fins i tot agressions per part d’agents dels cossos i forces de seguretat i altres funcionaris o funcionàries de l’estat, pel simple fet de fer servir la llengua pròpia, dret que empara la legislació espanyola, la catalana i la Carta Europea de les Llengües.
Estic d’acord amb vosaltres pot haver-hi persones que “proposen la independència com un camí ‘màgic’ per sortir de les dificultats, deslliurant-nos del pes mort que, diuen, representa Espanya”. Cert, alguns ho diuen, i altres no. Però si que som moltes persones, cada cop més, les que estem d’acord que Espanya ens roba, millor dit, ens segueix robant. I no en un sentit estrictament econòmic, que també - amb un simple anàlisi a les balances fiscals, inversions comparades en infraestructures, o incompliments de l’estat és suficient - si no en aspectes més profunds. Cada vegada hi ha més proves que el robatori el varen començar els governants de Castella no contents amb l’espoli i explotació al seu propi poble, cosa que segueixen fent i en això em teniu al vostre costat; si no en el robatori, usurpació i falsificació de la nostra història i la nostra cultura, de la qual s’han apropiat al llarg dels segles, amb la complicitat dels governants i poders econòmics de tots els territoris dels Països Catalans. En això també hi estem d’acord, el problema sempre el crea el poderós.
D’altra banda no és exacte, com afirmeu, que “alguns sectors independentistes han aconseguit estendre la idea que la secessió, que vol dir el trencament de l’Estat, serà un procés sense costos econòmics excessius, sense fractura social, políticament amable, en què tot seran només beneficis”. Probablement algú ho cregui, però la majoria de missatges han estat en la línia contrària. Se’ns està informant constantment de les dificultats legals, jurídiques, d’aliances amb què ens trobarem, s’ha valorat de diverses maneres el cost econòmic d’un hipotètic procés de secessió, en un ventall que va des dels 12.000 milions d’€, fins als 80 o 90.000 milions, els qui contemplen assumir una part del deute de l’estat espanyol. Altra cosa és que decidits a dir-vos “fins una altra”, s’estudiïn, es valorin o es debatin diversos escenaris, uns més optimistes i altres més pessimistes. Tampoc no és exacte que “El sobiranisme creu que el fenomen de la globalització només pot tenir conseqüències positives per a Catalunya i per això ha assumit sense complexes el model econòmic neoliberal”. Si bé és evident que CiU opta per aquest model. Hi ha altres posicionament més a l’esquerra. Des de la socialdemocràcia moderada que sembla inspirar a ERC i el socialisme ecològic d’IC-V, fins a l’esquerra alternativa de les CUP sentim i llegim cada dia, a les xarxes socials, en mitjans de comunicació, fòrums de debat, etc., opinions que qüestionen i que s’oposen precisament a les tesis neoliberals i neocon¸ no només del futur estat, si no d’Espanya, Europa i el món. I en totes les forces polítiques que he esmentat hi trobem persones que transversalment opten per la independència en percentatges més que elevats. Uns més, i altres menys, naturalment.
Celebro llegir en el vostre manifest que “No creiem que pertànyer a Espanya sigui una obligació perpètua, però no compartim tampoc les raons dels qui sostenen la necessitat històrica de la ruptura”. Pel que fa a la primera part de l’enunciat és bo que ho entengueu així, doncs us serà més fàcil comprendre que la “no perpetuïtat”, doncs simplement ha arribat fins a aquí. Quan a la segona part esteu en tot el dret legítim de no compartir opinions, tot i que això no vol dir automàticament que tingueu una raó absoluta. I la meva opinió és que si que erreu, doncs és precisament per sobreviure a les “complexitats, interdependències i sobiranies compartides del segle XXI” que ens cal defensar la nostra personalitat i visió del món directament i amb un estat que sigui pro actiu amb aquest món, sense necessitat de filtres, representacions folklòriques de qui no ens compren, uniformitats postisses, marginacions absurdes i negacions, que algun dia seran enteses com a possibles crims contra la humanitat.
“És la supervivència, estúpid!”, per parafrasejar una mica. Afirmeu: “alcem la nostra veu per defensar obertament que el trencament amb Espanya no és la millor opció ni per sortir de la crisi actual ni per articular una alternativa des de l’esquerra a les polítiques d’austeritat europees”. Doncs bé, entre l’independentisme – no és homogeni, naturalment -, hi ha qui creu exactament el contrari precisament i que podríem parafrasejar-ho així: “alcem la nostra veu per defensar obertament que el trencament amb Espanya és una opció per sortir de la crisi actual i per articular una alternativa des de l’esquerra a les polítiques d’austeritat europees”, i encara hi afegiria, “una oportunitat innegable de construir, conjuntament amb els altres pobles del continent – entre ells el vostre- una altra Europa possible, apartada dels interessos dels estats nació tant implicats amb els poders econòmics i altres de més obscurs; i on tots els pobles i llurs cultures tinguin dret a decidir el seu futur, assolir el ple autogovern, i ser escoltades directament en un conjunt de nacions solidàries.”
Com que veig que la cosa s’allarga i no podré respondre el manifest punt per punt més estona, si que vull fer una referència al federalisme que proposeu.
Hi estic totalment d’acord. Ho comparteixo plenament. Al cap i a la fi s’assembla molt al que exposo en el paràgraf anterior. Només que és massa tard. Com podem confiar en una solució federal – ja ho dic, per a mi òptima – amb un estat que no ha respectat ni un dels pactes, acords ni tractats en tota la història que hem compartit, en la majoria de casos per la força de les armes?
Quan es van cedir a França els territoris del Rosselló i el Vallespir com a penyora d’una guerra entre Castella i França, i en què Catalunya no hi participava, contravenint les Constitucions catalanes i del Regne de Mallorques, per exemple.
Quan en la guerra de successió, els nous Borbons victoriosos es comprometeren, segons l’acord de claudicació, a respectar les Constitucions dels territoris conquerits i a no emprendre represàlies, i el primer que varen fer fou imposar-nos els decrets de Nova Planta a l’Aragó i Regne de Valencia (1707), Principat de Catalunya (1714) i Mallorca (1715). Al marge de la prohibició de càrrecs públics, de la llengua, supressió d’institucions, moneda, administracions... i al marge també de les tortures, assassinats i repressions a les quals havien renunciat en l’acord de capitulació.
Quin tracte, acord o pacte ha respectat primer Castella i després Espanya amb els territoris de l’antiga Corona catalana aragonesa (amb el nom imposat de Corona d’Aragó)?
Si encara en l’actualitat l’estat no paga el que deu i té signat. Si fa tot el que pot per retardar el corredor mediterrani davant l’estupor d’Europa. Amb quina confiança podríem establir una relació federal amb un estat que no n’és digne, de la confiança, vull dir.
Probablement la vostra intenció és molt bona i adequada. I segur que compartim moltes més coses que les que ens separen. Però per anar de bracet amb Espanya, el Principat de Catalunya i els Països Catalans en general, el que hauria de canviar profundament és l’actitud d’Espanya. I sincerament, els i les que ens diem independentistes, i els i les que ho som perquè no volem ser nacionalistes, no creiem possible un canvi encara que ens el jurin sobre la tomba de Santa Teresa de Jesús. Simplement hem perdut tota confiança en Espanya i la que ens queda la volem dedicar a la nostra de nació. Potser sí que és possible que Espanya canviï, però aquesta és la vostra tasca. La nostra és decidir el nostre futur.
Adéu, amigues i amics. No us penseu que no ens és dolorós, però ens sobreposarem amb la il·lusió d’emancipar-nos.
Una abraçada fraternal
Quico Romeu
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada