Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

diumenge, 20 de juliol de 2014

L'APARTHEID LINGÜÍSTIC

El català que ara es parla

Cas Garolera.

Ignasi Farinyes Gasalla. Llicenciat en filosofia i polígraf
Contràriament al que es pot deduir del títol d’aquest escrit, no gosaré entrar en la polèmica sobre el model de llengua estàndard que ha provocat l’article de Narcís Garolera, ‘El català que ara es parla’. En l’importantíssim debat que s’ha desplegat, de la plo-ma d’autors com Moreta, Vidal, Serrahima, Ponsatí-Murlà, Ametlla, Gomà, Lavall o Puigtobella s’han defensat arguments ben sòlids en un i altre sentit, i poca cosa hi podria afegir tret d’una innecessària opinió personal. En canvi, sí que m’agradaria aprofitar aquest clima de tensió intel·lectual per introduir una qüestió sociològica que ja apuntava en el meu últim article i que, per mi, és prèvia a la idoneïtat de la llengua: la renúncia a utilitzar-la quan l’entorn lingüístic no és exclusiva-ment català.

Molts catalanoparlants –crec que la majoria– canviem al castellà així que ens trobem amb un interlocutor que no parla català, sense pensar si aquesta altra persona l’entén o no. S’esgrimeixen molts ar-guments a favor d’aquesta conducta –tots inversemblants, si la compa-rem amb la d’una comunitat lingüística normal–, que inclouen sensa-cions d’incomoditat, normes de bona educació, fluïdesa comunicativa o reivindicacions d’un bilingüisme mal entès. Naturalment, són argu-ments a posteriori, per justificar un comportament que, òbviament, és espontani, irreflexiu, automàtic, i que posa en evidència una subordi-nació que ha arrelat profundament, la de la llengua pròpia respecte a la llengua dominant.

I no es tracta d’un fenomen restringit a una àrea geogràfica concre-ta o a un sector social determinat; els catalans girem la llengua a l’Àrea Metropolitana, a Girona o a Sóller, tant si fem de pagesos com d’oficinistes d’una agència d’assegurances o professors universitaris de filologia catalana, i ja siguem nacionalistes radicals, independentistes o unionistes. La desvaloració del català, conscient o no, s’ha estès a tots els àmbits de la societat i provoca tot tipus de situacions, que, de vega-des, poden arribar a ser un pèl surrealistes, com la que es va viure el 14 de maig passat a la biblioteca municipal Jaume Fuster de Barcelona. S’hi celebrava un acte francament important; dins les jornades que commemoren els 35 anys de la col·lecció Metatemas, de l’editorial Tusquets, el sociòleg i assagista Zygmunt Bauman i el matemàtic John Allen Paulos debatien sobre el futur de la societat de la informació. La conferència era en anglès, naturalment, i l’organització va oferir un servei de traducció simultània al castellà. Tant les intervencions prèvi-es com les del col·loqui posterior es van fer en castellà excepte una, la de Jorge Wagensberg, que la va fer en català. Sembla obvi, per tant, que els traductors també tenien la capacitat de traslladar a l’anglès tot allò que es digués en la nostra llengua. Per què, doncs, el mateix mode-rador de l’acte, que no va utilitzar l’anglès i a qui un accent inconfusi-ble delatava com a catalanoparlant, es dirigia als dos conferenciants en castellà? És clar que aquesta mena de complex d’inferioritat lingüístic també afecta les personalitats intel·lectuals de l’acadèmia catalana.

Però no totes les situacions que es deriven d’aquesta actitud lingüís-tica tenen el caràcter “anecdòtic” que acabo de descriure. Des d’una perspectiva sociològica, n’hi ha d’altres de més greus, que cauen de ple en la discriminació. No fa gaire, en una Oficina d’Atenció al Ciutadà d’una població pròxima a Barcelona, una dona negra es va dirigir en català al funcionari que l’havia d’atendre. La competència que mostra-va en el seu ús era prou bona perquè no hi hagués cap dubte que la conversa podia continuar en aquesta llengua, però el funcionari en qüestió, que ja havia fet servir el català amb altres persones, no ho va considerar oportú. Tot i un parell d’intents de la dona negra de mante-nir el català, finalment, va cedir a la intransigència lingüística del seu interlocutor i va canviar al castellà. Paternalisme? Marginació? Sigui quina sigui la raó, és obvi que aquest altre fet és un exemple més d’un problema important dels catalanoparlants, sociològicament més ele-mental que la correcció lingüística, tot i que comparteixen una mateixa causa –l’hegemonia del castellà– i una mateixa conseqüència –la colo-nització lingüística–.

El fenomen és certament preocupant. La majoria dels catalanopar-lants no en som conscients o no el considerem rellevant; al cap i a la fi, pensem, dominar totes dues llengües permet canviar de l’una a l’altra sense esforç. Però aquesta idea és errònia. En general, no dominem el català –només cal sentir les tertúlies espontànies de la ràdio i la televi-sió per adonar-se’n– i, en conseqüència, la renúncia a fer-lo servir no fa altra cosa que afeblir-lo. Però, el que és més greu que això, almenys per a qui subscriu aquestes ratlles, és aquesta mena ’apar-theid lingüístic que practiquem amb qui no parla la nostra llengua i que la brasilera Eliana Oliveira de Freitas ha sabut exposar amb encert al seu llibre Ajudeu-me. Tota una lliçó de coherència que ens hauria de fer, com a mínim, una mica de vergonya.

Font: Núvol 25.05.2014
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA