Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 14 de gener de 2013

Des de baix, des de l’illa: una aportació confederal al debat identitari illenc


FONT:
Sens dubte, el procés cap a l’autodeterminació del Principat de Catalunya contribuirà a fer reviscolar, a les Illes Balears i Pitiüses, el debat sobre el propi futur. He dit futur. Perquè les identitats, sortosament, són ben clares. No és descobrir la sopa d’all afirmar que el sentiment majoritari imperant és insularista. Ho reconeixen tots els sectors polítics que reivindiquen la praxi i l’àmbit d’actuació en l’autocentrament al territori. Sigui l’esquerra sobiranista en tota la pluralitat –des de l’EI al PSM i a Entesa–, sigui el regionalisme de centre-dreta –recordem que UM no es va articular amb partits germans de les altres illes fins poc abans de dissoldre’s–, tothom ho ha vist històricament clar. Construir des de la base. Edificar un cos polític i cultural –la catalanitat, per a la majoria, tot i que amb ritmes i horitzons diferents: uns volen ser un estat, uns altres una comunitat 'de primer nivell'– començant des de la pertinença més propera: l’illa –'la nació sentimental' que teoritzava el professor Damià Pons als anys noranta– i el poble, la vila, la ciutat –el municipalisme ha estat, ‘de facto’, una de les característiques essencials del nacionalisme illenc de la transició ençà.
El balearisme sincer no espanyolista ha fracassat i, sospito, que no ha estat sinó una formulació estratègica: una mena de tercera via per a aplegar el criollisme d’aquella massa ciutadana que no es definia catalana des del segle XVII, molt abans de Felip V, però sabia, ni que fos antropològicament, que no era espanyola. Res que no es quedés a les ponències de determinats partits que ben poca gent llegeix i en alguns cenacles universitaris.
En qualsevol cas, avui, dins el món sobiranista illenc no hi ha cap debat sobre si la nació política són els Països Catalans, les Balears o cadascuna de les illes; ni sobre quin ha de ser el subjecte polític que porti a la plenitud nacional. L’únic debat, l’única escletxa, és la que cada vegada més, i s’accentuarà tan bon punt el Principat s’emancipi, hi ha entre els destructors del país i els defensors –es diguin, aquests darrers, Ahmed, Margalida o José. En aquest sentit, segurament les illes hauran d’anar plegades si volen avançar cap a la sobirania i trobar-se amb la resta de territoris. Però no necessàriament.
Tot plegat ens porta a una qüestió, tanmateix, que ens preocupa a molts illencs especialment. No és agosarat de dir que hi ha poques personalitats del món de la cultura, la societat civil i la política principatines amb capacitat de parlar de les nostres quatre illes amb propietat, amb coneixement de causa. Vicenç Villatoro, en el camp del catalanisme de tradició liberal-demòcrata; Josep-Lluís Carod-Rovira, dins l’espai de la socialdemocràcia nacional; o Francesc Ribera, ‘Titot', i Anna Gabriel, a l’esquerra independentista de caràcter rupturista i anticapitalista, sumats a individualitats de l'àmbit acadèmic, cívic o periodístic com ara Miquel Sellarès, Salvador Cardús, Rita Marzoa, Roger Buch, Jordi Muñoz, Vicent Partal o Josep-Maria Terricabras, tenen, segurament, poques coses en comú. Coincideixen, això sí, a ser de les escasses persones amb projecció pública que poden parlar, cadascú amb el seu prisma ideològic, però amb criteri propi i amb fonts segures, des de la futura república de les quatre demarcacions estant, de què succeeix a Mallorca, Menorca, Formentera o Eivissa. No són els únics, és clar. Però és evident que la desconnexió del món polític i la intel·lectualitat principatines –des de l’‘establishment’ a una part significativa de l'independentisme combatiu que ha fet bandera del 'de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar'– envers l’arxipèlag ha estat un escàndol majúscul, aquests darrers decennis. L’excepció, afortunadament i com sempre, ha estat la ciutadania anònima, que ha anat vertebrant una munió de xarxes comunes que, ‘de facto’, han bastit els Països Catalans, d’una manera plural i confederal, natural, malgrat les fronteres d’espanyols i francesos i malgrat les que hem aixecat nosaltres mateixos.
El diputat de la CUP-AE David Fernàndez emprava precisament fa poc, en entrevistes i declaracions publiques diverses, el concepte de confederalitat. El feia servir per explicar la necessitat de construcció nacional dels Països Catalans des la realitat de cada un dels territoris. És curiós, i no és pas cap 'boutade', que sigui un periodista i activista dels moviments socials metropolitans –segurament amb l’anàlisi teòrica sobre la territorialitat de la nació catalana no precisament al capdamunt de les seves prioritats– qui hagi anat més enllà d’on han anat mai, amb ben escasses excepcions, Endavant, l’MDT, el PSAN, ERC, el PSUC-ICV o CiU, sense oblidar una part important del PSM o el BNV-Compromís –aquests últims segurament amb l’excusa que, des de la trinxera, sovint fa mal tenir el cap clar. Té mèrit. Senzillament, en el cas de Fernàndez, pouant en les seves fonts teòriques i en una cultura política molt arrelada a una part de l’esquerra catalana, de matriu llibertària, cerca la solució més factible, més normal.
Tot plegat ve de lluny. L’oposició a l’unitarisme jacobí filofrancès ja és el comú denominador que, al segle XVIII, uneix les classes populars i les elits dels Països Catalans que fan causa comuna amb l’austriacisme contra la dinastia borbònica. Al final es tracta d’això. Confederalisme, heterodòxia i transversalitat són idees ben catalanes. Menorca, Eivissa, Formentera i Mallorca construirem d’aquesta manera la nostra sobirania i la nostra relació amb la resta dels Països Catalans. Des de baix, des de l’illa.
Antoni Lluís Trobat, activista cultural i historiador
Antoni Lluís Trobat
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA