Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

diumenge, 13 de gener de 2013

Lluís de Yzaguirre: Les llengües de la República catalana


Les llengües de la República catalana


No em sembla seriós plantejar que tindrem una llengua cooficial i una altra que serà cooficial, pròpia i preferent, com els animals de la Granja que són més iguals. Tampoc no m'ho sembla insinuar que no tindrem en compte els catalans d'arrels foranes. O que renunciarem a les riqueses del poliglotisme i del multilingüisme.
Catalunya serà un estat d'Europa i ratificarà generosament la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. I serà un estat radicalment democràtic, de manera que no serà legal donar més drets a uns immigrants que a uns altres. Serà totalment inacceptable, per exemple, que un català d'origen peruà o bolivià gaudeixi de més drets lingüístics si és descendent dels colonitzadors que no pas si pertany a les ètnies indígenes d'aquells països.
El fet que el castellà no sigui oficial a Catalunya és fonamental per a la salut del català, però té un motiu addicional: vista la bel·ligerància dels enemics del català i la profusió de recursos que reben des de ponent per poder multiplicar els grupúsculs obstaculitzadors de la normalització, i en previsió que després de la independència encara en rebin més, no els podem facilitar la tasca de pledejar davant les instàncies europees per les seves discriminacions inventades.
Però les precaucions respecte dels enemics de la nostra llengua no ens han d'enterbolir l'avaluació dels interessos estratègics del país i els beneficis culturals de les llengües. Per això caldrà que la República estableixi un catàleg de llengües de treball i de les d'interès estratègic. Clarament, l'anglès, el castellà i el francès s'haurien de potenciar pel seu rol a la UE i per raons de veïnatge.
En el cas del castellà, a més, cal tenir present aquelles persones arribades els anys 1960 que, pel seu monolingüisme monolític en castellà, fan que en el dia a dia molts catalanoparlants es vegin impedits de poder viure en català. Aquestes persones són un obstacle per a la normalització, però elles no solament no ho han triat, sinó que són tan víctimes de la situació com els seus interlocutors o més. Caldrà que aquestes persones tinguin garantit el ple gaudi de drets lingüístics durant una etapa transitòria d'aproximadament vint anys, especialment a la sanitat, al comerç i al lleure. Caldrà demanar als catalanoparlants que no solament evitem tot revengisme, sinó que demostrem aquella solidaritat que tant ens defineix quan no ens la imposen a boca de canó.
Aquest estatus especial transitori del castellà s'hauria d'incloure en un conjunt de pactes d'estat que les forces sobiranistes haurien de pactar abans de... La desastrosa administració espanyola serà recordada per la ineficàcia dels desgoverns centrals, que esmercen la legislatura a desfer les lleis educatives i socials del desgovern precedent i a envair les competències dels governs autonòmics. Si Europa ens avança en tants aspectes és perquè a mitjan segle XX certes polítiques crucials varen ser objecte, en molts països, de pactes d'estat que les protegeixen de les batzegades electoralistes. Caldria arribar a aquests pactes sobre l'educació, les pensions, l'OTAN, el model d'exèrcit o no, la restauració de l'estat del benestar, el paper de l'administració i del model de funcionariat, el sistema electoral, la regla d'or del dèficit, les capitals dels tres poders fora de Barcelona... Tots aquests pactes d'estat, inclosa la llengua, han de tenir data de caducitat, car no hi ha res més antidemocràtic que els 'principios inmutables' i les constitucions 'atadas y bien atadas'.
I entre aquests pactes que s'han de perfilar abans de demanar-nos si volem la independència, n'hi ha un d'especialment transcendent, que és el dels mínims ètics de la política, incloent-hi la democratització dels partits, la transparència més absoluta de les seves finances (incloent-hi els crèdits personals de tots els seus càrrecs, des del secretari local del municipi més xic); no em refereixo només a la corrupció que vàrem heretar del franquisme (la transició no solament no va empresonar els corruptes, ni tan sols els va obligar a tornar allò robat, sinó que ha permès que continuessin aplicant les mateixes enginyeries de reconducció del diner públic a les butxaques privades); em refereixo també al fet que una mentidera sobre el seu currículum o una que ha mentit sobre els acords de la mesa que presideix no serien en una democràcia la segona i la tercera autoritat del país. Aquests acords previs a la independència sobre els mínims ètics de la política no deixen marge de maniobra per prometre una cooficialitat que després es pretengui descafeïnar amb declaracions de preferència i propietat.
Un cop Catalunya esdevingui mestressa del seu destí, no ha de tenir por del multilingüisme, ans l'ha de convertir en una oportunitat. Allà on hi hagi concentracions de famílies originàries d'un mateix país, haurem de tenir el coratge d'implantar escoles amb un model de doble immersió, començant amb la llengua forastera i introduint progressivament el català i després les llengües de treball. El rus, l'àrab, el mandarí, el suahili, l'urdu... per unes raons; el bambara, el quítxua, l'amazic, el turc... per unes altres, han de ser mimats amb l'objectiu que la pròxima generació tingui ciutadans de soca catalana i arrels foranes que siguin plenament bilingües, que dominin perfectament la llengua dels seus orígens familiars i la del seu país de naixença. Aquí pertoca tornar a parlar dels inconvenients de la cooficialitat: pretendre que, per exemple, una escola russòfona de Salou o arabòfona de Mataró garanteixi competència en la llengua de la comunitat immigrada i en la llengua oficial, més un nivell acceptable en anglès és un repte que és al nostre abast. En canvi, si calgués complicar-ho amb cooficialitats, probablement el preu que se'n pagaria seria el desaprofitament de la riquesa del multilingüisme.
També serà important que el poliglotisme es vegi com un benefici. Venim d'un model de suposada cooficialitat en què el cost del multilingüisme carrega sobre els indígenes de les reserves cooficials. L'estat és insensiblement monolingüe i són els ciutadans els qui s'hi han d'adaptar. A la República catalana es potenciarà el poliglotisme dels ciutadans, sobretot quan treballin de cara al públic o pertanyin a la funció pública. L'actual sistema de triennis i més complements absurds (quin mèrit té ser tres anys més vell?) haurà de deixar pas a uns altres incentius basats en els mèrits d'interès col·lectiu. El coneixement passiu de les llengües de treball i de les llengües declarades estratègiques i encara més el seu domini actiu han de ser remunerats per tal que l'administració i tota la societat catalana puguin ser un pont lingüístic entre la UE i els països d'origen de totes aquests comunitats immigrades que considerem estratègiques per al futur de Catalunya i de tota la UE.
No crec que cap política de foment del multilingüisme i del poliglotisme es pugui fer sense controvèrsia social si el pal de paller no és la nostra llengua, que en el curs d'una generació hauria d'assumir els rols normals de qualsevol llengua d'estat de la UE. La majoria dels qui ens diem De Yzaguirre o Fernández entenem que aquest és un procés inexorable i l'únic que demanem és que els més febles no en siguin les víctimes.
No puc acabar aquest article sense apuntar tres situacions llunyanes en què trobaria negociable la cooficialitat del castellà:
–si mai una República valenciana demana de confederar-se amb la nostra i els territoris on el castellà és la llengua tradicional han optat per mantenir-se valencians, es podria adoptar la cooficialitat del castellà (segurament amb el model territorial de Suïssa);
–si mai una República aragonesa proposa el restabliment de la confederació catalanoaragonesa, també es podria optar per una cooficialitat a la suïssa, però també a la finlandesa (tothom ha de saber les dues llengües);
–en el context d'un pacte d'amistat amb la III República espanyola (no m'ho imagino abans) es podria acordar una cooficialitat recíproca de les dues llengües a tot el territori dels dos estats, cosa que no solament beneficiaria els nostres connacionals mallorquins o valencians que hipotèticament continuessin vinculats a Espanya, sinó també els tres-cents mil principatins que viuen a Madrid i a la resta d'Espanya.
Si no és una d'aquestes tres situacions remotíssimes, parlar de cooficialitats no toca.
Lluís de Yzaguirre i Maura, Universitat Pompeu Fabra
Lluís de Yzaguirre
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA