Enllaçats per la nostra llengua - Levante-EMV

Font: Enllaçats per la nostra llengua - Levante-EMV

Per adherir-se a la campanya i per més informació: http://exllengua.blogspot.com.es/

SAL·LUS HERRERO - La xarxa d'entitats d'Enllaçats per la Llengua ha llençat una campanya per demanar la creació d'un Espai de Comunicació en Català i la reciprocitat de tots els canals de ràdio i televisió. Així ha fet públic un Manifest en el qual constata que les recents eleccions a Aragó, les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià "han configurat unes majories de govern favorables a l'ús i la presència pública de la llengua pròpia". Tot i això, hem de subratllar que, per ara, no hi ha hagut cap progrés visible en el camp dels mitjans de comunicació en català, on la situació, assegura, és "realment preocupant" perquè mostra que els Governs de l'espai catalanoparlant no es coordinen prou per defensar els drets lingüístics i de ciutadania dels territoris del nostre domini lingüístic que són oprimits i censurats als parlaments espanyols, francesos, italians o europeus i als mitjans de comunicació, estatals, privats i públics, que ens forcen a expressar-nos en les llengües de l'estat i no en la nostra llengua pròpia, la qual cosa no deixa de ser una vexació i humiliació perquè vulnera els drets humans de les persones catalanoparlants.

El Manifest denuncia la greu situació general dels mitjans en català, la no reobertura de RTVV i el greuge comparatiu que pateix la llengua pròpia respecte a les llengües estatals, com el castellà. Enllaçats per la Llengua recorda, pel que fa la "preocupant" situació dels mitjans de comunicació que al País Valencià, la ràdio i la televisió públiques valencianes continuen tancades i continua impedint-se la recepció de les emissions Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA); a les Illes Balears tampoc no es reben aquestes emissions, i inversament, les d'IB3, la televisió de les Illes, no arriba a Catalunya, que, al seu torn, no rep les emissions d'IB3 ni, evidentment, les de la radiotelevisió pública valenciana.

Contràriament, subratlla, "la presència de mitjans públics i privats en castellà és aclaparadora" i l'Estat, per la seua banda, "no pren cap mesura per reequilibrar aquesta situació". De fet, "no sols no fomenta la presència normal del català en els mitjans sinó que la dificulta i fins i tot arriba a incomplir de manera flagrant la legislació internacional que ha subscrit": la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que, en l'article 11.2 compromet l'Estat espanyol "a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima".

Per tot això, Enllaçats per la Llengua insta els governs corresponents a:

1. Reprendre les emissions de la CCMA i IB3 a tots els territoris de llengua catalana, en la línia de la reciprocitat de la recepció aprovada pels parlaments de Catalunya i del País Valencià en un conveni signat el 2013, acord que caldria generalitzar a tota l'àrea catalanoparlant.

2. Recuperar amb la màxima urgència les emissions de la ràdio i la televisió valencianes que el govern del PP va clausurar de manera vergonyosa.

3. Fer efectives que totes les emissions de les ràdios i les televisions públiques siguen en català. L'oferta pública i privada de ràdios i televisions en la llengua estatal corresponent és massiva als nostres territoris i els mitjans públics han de complir la missió, establerta legalment i imprescindible socialment, de promoure la llengua pròpia, i de superar el desequilibri radical actual.

4. Establir la col·laboració necessària entre tots els ens de comunicació dels territoris de parla catalana per a la realització de programes de producció pròpia, doblatges, subtitulacions, etc., cooperació que fomenta la nostra indústria audiovisual i permet reduir els costs i maximitzar els resultats, alhora que obri els ciutadans de cada territori a accents i perspectives diverses i enriquidores de la nostra llengua.

5. I, en darrer lloc, "però no menys important", exigeix al govern de l'Estat espanyol que, "com és la seua obligació", siga respectuós amb tots els seus ciutadans catalanoparlants i defense els seus drets, i per tant també la seua llengua, i, conseqüentment amb això, no sols assegure la lliure recepció de les emissions en català sinó també promoga una actuació positiva perquè les ràdios i les televisions en aquesta llengua --que l'Estat hauria de considerar seua també en els fets-- tinguen una presència social àmplia i normal, tal com ara ho fa només per al castellà.

Així mateix, conviden totes les persones, entitats i col·lectius que defensen la llengua catalana a signar aquest manifest, denunciar aquests fets i sumar esforços per revertir la situació.

Els primers signants són Acció Cultural del País Valencià_ACPV, Agrupació Borrianenca de Cultura, Associació d'Amics de la Bressola, Associació Cívica per la Llengua El Tempir, Acció Cultural dels Països Catalans, Amics de Cerdanya, La Bressola, escoles catalanes de la Catalunya Nord, Ca Revolta, Castelló per la Llengua, Catalans sense fronteres, Centre Excursionista de l'Alguer, Comunitat Educativa "Escola dels Encants", Escola Valenciana_FEV, Estira la llengua, Federació d'Organitzacions de la Llengua Catalana_FOLC, Intersindical-CSC, Intersindical Valenciana, Moviment Franjolí per la Llengua, Òmnium Cultural de l'Alguer, Plataforma pel Dret a Decidir-País Valencià, Plataforma pel Dret de Decidir_PDD, Plataforma per la Llengua de l'Alguer, Sectorial Veïns per la Independència ANC, STEI-intersindical Illes Balears, STEPV-iv i USTEC-STEs (IAC).

La valenciana gent que sentim la humiliació de l'estat espanyol, que no podem suportar ni un minut més, com deia el malaguanyat i prestigiós filòleg Joan Solà, no només en el model fiscal i d'inversió quasi nul·la a l'eix mediterrani, sinó també en la indignitat que ens obliguen a expressar-nos en castellà o espanyol a tots els parlaments de l'estat, europeus o internacionals i a tots els mitjans de comunicació estatals que no ens permet expressar-nos en la nostra llengua, diga-li català, valencià, balear, rossellonès, alguerès... hem de restablir la fragmentació perseguida per a destruir-nos la llengua i la cultura valenciana i catalana... Per això, al meu parer, hem d'afegir-nos a una campanya impulsada per la xarxa per la llengua, que defensa els nostres drets humans, lingüístics, socials, etc. com a ciutadania del País Valencià que defensa tenir els mateixos drets que els castellans o espanyols de matriu castellana.

No obstant, ens troben, la valenciana o catalana gent, al País Valencià, sense cap mitjà de comunicació públic en valencià o català. L'estat espanyol considera que la gent catalanoparlants del País Valencià no tenim dret a tenir cap dret lingüístic, social o nacional i hem de consentir, indignament, que ens censuren, es retallen els mitjans en la nostra llengua, ens castren i amputen en la nostra valencianitat catalana o la nostra catalanitat no només al País Valencià sinó a tots el domini lingüístic dels països de parla catalana perquè lleis com les de Wert busquen l'espanyolització dels xiquets catalanoparlants... i es tracta per tots els mitjans de l'estat d'assimilar-nos, excloure'ns o exterminar-nos com a catalanoparlants. I després el president del Govern espanyol, davant l'ONU, en compte de defensar els nostres drets polítics, de ciutadania, culturals i nacionals, ens menysprea, ens insulta i ens amenaça dient que 'abandonem tota esperança' de poder exercir el nostre dret a construir el futur com a valenciana o catalana gent i a ser acollits al si de la comunitat internacional.

Fet i fet, quan escoltes les lamentables declaracions del president del govern espanyol parlant de manera molt semblant a com ho feien els 'nacionalsocialistes' quan posaven escrit al frontispici dels camps de concentració perquè els jueus abandonaren tota esperança ens cau l'ànima a terra; un president del Govern espanyol que es manifesta contra la valenciana o catalana gent que defensa la seua llengua, cultura i espai polític per sobreviure i per a defensar-se d'un estat que ens agredeix i que no respecta la diversitat, el plurilingüisme i la plurinacionalitat realment existent a l'estat espanyol, des d'una concepció espanyolista molt estreta que nega els drets dels altres. El que em sembla que hem d'abandonar, davant aquestes declaracions de catalanofòbia i d'odi als catalans, és l'esperança que aquest estat espanyol supremacista i uniformitzador, cm denuncia el madrileny filòleg Juan Carlos Moreno Cabrera, abandone la seua manca de respecte per la democràcia, el respecte a la diversitat i a la pluralitat nacional des d'una concepció de nacionalisme estatal que només cerca anorrear la diversitat i no respecta ni reconeix el dret a la diferència lingüística, cultural i nacional diferent a l'espanyola de matriu castellana. Si un estat no respecte els drets dels catalanoparlants, no ens representa ni pot ser el nostre estat si ens tracta amb l'hostilitat habitual amb la que ens tracta suprimint els mitjans de comunicació en la nostra pròpia llengua, vulnerant el nostres drets humans i lingüístics com a catalana o valenciana gent.

Les llengües que no es diuen “llengües” - Linguo-resistència

Font: Les llengües que no es diuen “llengües” - Linguo-resistència

CATALÀ

A qualsevol persona amb un mínim d’interès per la diversitat lingüística o que, en canvi, passi un període de temps a Itàlia, aviat es trobarà en situació de sentir parlar una cosa que no sona massa italià: un dels molts dialetti que recorren la geografia de l’estat. Tots ells, per desgràcia, es troben en una situació de minorització i, bastants d’ells, en seriós perill d’extinció o en procés de dialectalització. Si bé és una conseqüència de la consubstancial necessitat homogeneïtzadora de l’estat-nació –fenomen analitzat breument aquí-, cal entrar més en detall per capir les peculiaritats del cas italià.

El primer que sobta és la nomenclatura usada per anomenar aquestes llengües. El terme dialetti, traduïble sense més ni menys com a “dialectes”, cal afrontar-lo en la seva especificitat, ja que és usat en un sentit absolutament divers de com s’usa a ca nostra. Per bé que amb “dialecte” entenguem 1) varietat geogràfica, històrica o social d’una llengua, associada a la procedència dels parlants i 2) modalitat que presenta una llengua en una zona determinada del seu domini (DIEC), a Itàlia s’usa principalment per referir les llengües no nacionals -no estatals- i, per tant, expressa el mateix que les langues régionales a França o les lenguas autonómicas a Espanya. Amb un matís important, però: ni tan sols se’ls concedeix l’estatus de llengua.

Que són, doncs, els dialetti? Són llengües o dialectes, en el sentit que entenem nosaltres, de l’italià? Una oïda atenta sabrà fàcilment discriminar que es tracta de llengües (una categoria convencional i sovint útil que, tanmateix, vindrà discutida en aquest bloc) i no de variants geogràfiques de l’italià. La qüestió és, per tant, com justificar l’ús del terme dialetto en comptes del de lingua si, des d’un punt de vista estrictament lingüístic, són considerats llengües. Vegem com ho explica la Grammatica italiana modulare[1], la qual ha estat usada per un amic palermità per preparar les proves d’accés a la universitat:

En tot el món romànic o neollatí (l’anomenada Romània) el llatí vulgar (és a dir, el llenguatge plebeu del període republicà) es fragmentà en una multiplicitat de dialectes que es poden subdividir en grups segons caràcters lingüístics [...]. Successivament, en diversos períodes, l’esdevenir ha donat com a resultat que en vàries zones de la Romània dialectes particulars emergissin i s’imposessin sobre els altres, per motius polítics i culturals, adquirint un notable prestigi i esdevenint marques de comunitats nacionals, és a dir, “llengües” (p. 8).

---

Així doncs, els motius pels quals el florentí del Trecento ha esdevingut l’italià (i, igualment,  el castellà l’espanyol i el francià el francès) són exposats clarament i sense cap tipus de tergiversació. Es reserva, segons s’extreu del text citat, la categoria de “llengua” a aquelles parles estatals. Llavors, la diferència entre dialetto i lingua és altra que la deficiència del primer per comunicar (com antany s’afirmava):

La llengua italiana i un dialetto qualsevol dels parlats a la Península són igualment legítims per naixença i desenvolupament, són igualment funcionals en el seu ús. Com l’italià, els nostres dialetti reflecteixen tradicions i cultures nobles; posseeixen un lèxic i una gramàtica: són “llengües” a tots els efectes. [Tanmateix] el dialetto és usat en una àrea més petita respecte a la llengua [i] la raó per la seva major extensió és cultural: les obres de Dant, Petrarca i Bocaccio donaren un gran prestigi al florentí del Trecento [...] de tal manera que fou adoptat per les persones cultes i els centres de poder [...].  Abans que en un pla lingüístic, per tant, lingua i dialetto es distingeixen en el pla social, polític i cultural (p.9).

Sumària i encertada anàlisi i, malgrat la pompa igualitària, gairebé una declaració d’intencions. A això últim, els autors afegeixen que els factors socials que diferencien la llengua italiana de qualsevol dialetto són els següents: la codificació de l’italià, unànimement acceptada, cosa que no passa amb els dialetti (en el cas que estiguin codificades); el seu ús escrit, davant l’ús eminentment oral de les altres parles; i el prestigi social i la dignitat cultural superior que l’italià ha adquirit, en contraposició a tradicions lingüístiques que enriqueixen sobretot les terminologies que es refereixen al món rural (p.9). Proven d’esmenar-ho, tanmateix, afirmant que l’únic criteri suficientment segur per distingir-los és l’extensió geogràfica.

Ens trobem de front, així, a un dels majors estigmes que pateixen els parlants d’aquestes llengües minoritzades: ser identificats com pagesos, incultes i ignorants. És un estigma que ha calat molt i és un dels arguments encara avui utilitzat per gran part dels italians per menystenir la que és, sovint, la seva llengua materna. Es troba poca gent–no n’he trobat encara, per sort- que advoqui per la seva directa supressió. Nogensmenys, és habitual sentir entre els joves que els dialetti són una cosa maca (alguns s’atreveixen a dir “riquesa”), “que et lliga a la terra on vas néixer”; però, diuen, el parlen malament i només amb els avis. Segon estigma: cosa de vells. Per rematar, l’italià sona millor i és la llengua de Dant.

No cal dir, òbviament, que això és una generalització que pot trobar excepcions (poquíssimes). El vènet i els dialectes meridionals encara trampegen, al preu, però, d’estar cada cop més italianitzats. Malauradament, el Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici és una de les poques –sinó l’única- associacions que malda per defensar la riquesa lingüística itàlica i revertir una realitat que espaordeix. Tot sumat, la gran majoritat d’italians es troba en una situació de bilingüisme i les seves parles minoritzades en clar estat de diglòssia:

El canvi del dialetto a l’italià i d’aquest al dialetto depèn de la situació: en família, amb persones del mateix poble es parla dialetto; amb estrangers i amb gent d’altres parts d’Itàlia es tendeix a parlar italià [...]. Respecte al dialetto, l’italià és més apropiat per tractar qüestions oficials i/o lligats al procés social i tècnic dels nostres temps; esport, manteniment de maquinària, etc (p.12).

Sentència de mort. Al final, malgrat l’afirmació que ambdós parlars són igualment funcionals, ens trobem amb aquesta altra afirmació que traspua la concepció que el dialetto és incapaç de trobar paraules pel dia d’avui i de tractar temes “seriosos”. No penso que se’ls acudís dir, pel fet que l’italià agafi préstecs anglesos per expressar realitats científiques o tecnològiques, que la llengua de Dant sigui menys adequada/apropiada/apta per als nous temps. Veiem, per tant, com sota l’aparença de paritat lingüística sorgeix una ideologia que cerca d’afermar la llengua estatal i, amb això, l’estat-nació. Aquest sacrifici dels dialetti a la unitat nacional i a la Modernitat, plauria, de ben segur, Massimo d’Azeglio[2]. A cap i a la fi, l’objectiu és crear italians.


[1] DARDANO, Maurizio i TRIFONE, Pietro (2012): Grammatica italiana modulare, Zanichelli Editore, Milano.

[2] Escriptor, pintor i polític italià del Resorgimento que va treballar per la unificació d’Itàlia. Quan aquesta es féu efectiva l’any 1861, afirmà: “hem creat Itàlia, ara hem de crear els italians”.

---

Marc Flores Flores és estudiant de 3r d'història i 2n d'antropologia a la Universitat de Barcelona.

LOMBARD

I LENGUE CHE SE CIAMEN MINGA “LENGUE”
 
Tucc quei che g'ha un zich de interess per la diversitaa lenguistega o che, per esempi, i passa un poo de temp in Italia, i se trovarà prest a sentì a parlà quaicoss che 'l sona minga trop italian: vun di tanti dialetti che se trœuven indepertutt in del Paes. Tucc lor, per deslipa, se trœuven in de 'na situazzion de minoranza e, per de pu, in d'un pericol seri d'estinzion, o in d'un process de dialettalizazzion. Anca se l'è una conseguenza de la necessitaa omogenizadora che l'è consustanzial al Statt-nazzion (fenomen che 'l sarà analizad brevement chichinscì), bœugna andà pussee in del detali per capì mej i particolar del cas italian.
 
El prim lavor l'è la nomencladura doperada per ciamà 'sti lengue. El termen dialetti, che pœudom voltà pu o manch 'me “dialects” in ingles e “dialectes” in catalan, besogna frontall in la soa specificitaa, sgià che l'è doperad in d'un sens ben diferent de quell de cà nostra.
Anca se con “dialett” intendom 1) una varietaa geografica, storega o social d'una lengua, ligada a l'origin dei parlant, 2) una manera de parlà che una lengua la presenta in d'una certa zona del sò domini (DIEC) in Italia se dopera soratutt per ciamà i lengue minga nazzionai (minga de statt) e, donca, l'esprim l'istess conzett de langues régionales in Francia o i lenguas autonómicas in Spagna. Cont un particolar important, però: che ghe se da nanca el status de “lengua”.
 
Donca, cosa l'è che inn i dialetti? Inn lengue o dialett (in del sens che intendom num) de l'italian? Una bona oreggia la savarà capì facilment che se tratta de lengue (una categoria convenzional e despess utel che, a bon cunt, la sarà descutuda in quell blog chì), e minga de variant geografiche de l'italian. Donca la quistion a l'è come l'è che se giustifega l'usagg del termen dialetto inscambi de quell de lingua se, de un pont de vista strecciament lenguistegh, inn considerad dei lengue. Vedem come el le cunta su la Grammatica italiana modulare, che l'è stada doperada de un amis palermitan per preparà i prœuve d'acess a l'universitaa:
 
In tutt el mond romanz o neolatin (l'inscì-ciamada Romània) el latin volgar (cioè el lenguagg popolar del period republican) el s'è spantegad in d'una motta de dialett che se pœuden sparti sgiò in vari grup a segonda di caratter lenguistegh. […] Pœu dopo, pussee inanz, l'evoluzzion el g'ha dad 'me resultad che in varie zone de la Romània gh'è stad dei dialett particolar che s'inn imponud de sora ai olter, per reson politeghe e colturai, cont el tœuver un prestisg bell grand e cont el vegnì el simbol de comunitaa nazzionai: cioè, dei “lengue” (p. 8)
 
Inscì donca, i reson che hann fad vegnì el fiorentin del Tresent l'italian (istess del castejan che l'è vegnud spagnœul e 'l francian che l'è vegnud frances) inn mossade ciarament, e senza cinquantalla su. La categoria de “lengua” se reserva, per dilla cont el test ch'emm citad, a quei parlà statai. Donca, la diferenza tra dialetto e lingual'è apena la fadiga del prim per comunicà (come se diseva prima):
 
La lengua italiana e un qualsessia dialetto de quei parlad in de la Penisola inn tucc compagn per nassida e desvilup, inn tucc duu fonzionai al sò usagg. Tant 'me l'italian, i noster dialetti rifletten tradizzion e colture nobei; g'hann un lessegh e una gramatega: inn “lengue” a tucc i efett. [Ma] el dialetto l'è doperad in de 'na zona pussee pinina de quella de la lengua; [e] la reson de l'estension pussee granda de la lengua l'è coltural: i œuvre de Dant, Petrarca e Bocasc g'hann dad un gran prestisg al fiorentin del Tresent […] e inscì l'è stad dottad dei persone colte e in dei center del poder […]. Prima anmò che in d'un pian lenguistegh, donca, lingua e dialetto inn descompagn in su 'n pian social, politegh e coltural (p. 9).
 
Un'analisi ciara e netta che, al de là de la pompa ingualitaria, l'è quasi una deciarazzion d'intent. Oltra a quest, i autor i disen anca che i fator sociai che fann vegnì la lengua italiana diferenta de qualsessia dialetto inn quei chì: la codificazzion de l'italian, acettada de tucc, che l'è un mester che gh'è minga in dei dialetti (in del cas che i sien codificad); el sò usagg scritt, denanz a l'usagg soratutt oral dei olter parlà; e 'l prestisg social e la dignitaa colturala pussee granda che l'italian l'ha ciapad, in contra a dei tradizzion lenguisteghe che ingrandissen soratutt i terminologie che se referissen al mond rural. Ma prœuven istess che l'è minga inscì, e che l'unegh criteri sigur per fà distinzion a l'è l'estension geografica.
 
Se trœuvom denanz, inscì, a vun di stigma che patissen i parlant de queste lengue de minoranza: vesser identificad 'me paisanott e gnorant. L'è un stigma che l'è stad ben fort, e l'è vun dei argoment che l'è doperad ancamò incœu de la pupart dei talian per sprezzà quella che, de spess, l'è la lengua mader soa de lor. A gh'è poca sgent, mì l'hoo gnamò trovada, per fortuna, che la volaria la sopression soa de lor. Ma l'è normal sentì in tra i sgioven che i dialetti inn un bell mester (vergun el dis adrittura che l'è una “richezza”), che “la liga a la terra indè che sem nassud”; però, disen, el parlen mal, e domà cont i noni. Segond stigma: l'è una roba de vegg. Per finì, l'italian el sona mej e l'è la lengua de Dant.
 
Gh'è mia besogn de dill, naturalment, che quella chì l'è una generalizazzion che la pò trovà di ecezzion (ben poche). El veneto e i dialett meridionai soraviven, però al prezzi de vesser semper pussee italianizad. Per sfortuna, el Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici l'è vuna di poche – forsi l'unega – asociazzion che la prœuva a difender la richezza lenguistega italiana e invertì una realtaa che la fa stremizzi. In fond, la pupart di talian la se trœuva in de 'na situazzion de bilenguism, e i sò parlà de minoranza in d'un statt ciar de diglossia.
 
El cambi del dialetto a l'italian e de quest chì al dialetto el dipend de la situazzion: in fameja, con persone de l'istess paes se parla dialetto; cont i forester e con la sgent dei oltre bande d'Italia se tend a parlà italian […]. In confront aldialetto, l'italian l'è pussee precis per trattà de quistion ofizziai e/o ligade al process social e tennegh dei noster temp: el sport, el rangiament de machine, ecc. (p. 12).
 
Sentenza de mort. Infina, anca se se dis che i duu parlà inn istess per fonzionalitaa, se trœuvom con st'oltra afermazzion, indè che la sbilza fœura l'idea che 'l  dialetto l'è minga bon de trovà parolle per el dì d'inœu e de trattà i tema “seri”. Mì credi che nissun el disa che, per via del fatto che l'italian el ciapa di prestet ingles per parlà de lavorà scentifegh e tennologegh, la lengua del Dant la sia meno giusta/pronta per i temp nœuv. Donca vedom come l'è che sotta la parenza de 'na paritaa lenguistega la ghe sia un'ideologia che la cerca de afermà la lengua statal e, con questa, el statt-nazzion. 'Sto sacrifizzi dei dialetti per l'unitaa nazzional e a la Modernitaa ghe piasaria, de bon, al Massimo d'Azeglio: in fin de la fera, l'obiettiv l'è quell de fà su i talian.

Alacant posa en marxa una campanya per a fomentar l'ús del valencià - La Veu del País Valencià

Font: Alacant posa en marxa una campanya per a fomentar l'ús del valencià - La Veu del País Valencià

L’Ajuntament d’Alacant presidit per  Gabriel Echávarri assegura en uncomunicat fet públic aquest diumenge que, amb aquesta campanya, per a la qual reclama la “col·laboració” dels funcionaris municipals, pretén “donar exemple” i “garantir la normalització lingüística del valencià. També “restablir l'ús i el prestigi” de la “llengua històrica de la ciutat d'Alacant, com a instrument de recuperació de la identitat i l'autoestima” de la capitat de l’Alacantí. La campanya dirigida a la plantilla inclourà una enquesta “per conèixer  amb exactitud” l’ús del valencià entre les seues treballadores i treballadors.

L. Part / València / Alacant 

Alacant fa un primer i ferm pas en la defensa i recuperació de la llengua del País Valencià a la ciutat -i conseqüentment a les comarques del Sud del nostre territori- amb la posada en marxa d’una campanya informativa per a fomentar el compliment de la normativa vigent quant a l'ús de la llengua valenciana, entre el personal municipal.

En un escrit dirigit als treballadors i treballadores del personal del Consistori –fett públic aquest diumenge en una nota de premsa redactada amb les dues llengües oficials- l'àrea de presidència que dirigeix el regidor Natxo Bellido recorda que la cooficialitat lingüística està instaurada per la Constitució Espanyola, per l'Estatut d'Autonomia, i per la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'ús i ensenyament del valencià (LUEV). Tota aquesta normativa estableix que la llengua pròpia i cooficial del País Valencià és el valencià, igual que ho és el castellà, i arreplega la necessitat de recuperar el seu ús social i oficial.

L’Ajuntament d’Alacant recorda en el seu comunicat fet públic aquest diumenge, que la LUEV en el seu art. 7 disposa a més que “el valencià, com a llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, ho és també de la Generalitat i de la seua Administració pública, de l'Administració local i de les corporacions i institucions públiques dependents d'aquelles, precisa l'escrit.

 “Obligats a donar exemple”

En aquesta línia, la nota apunta que l'Ajuntament d'Alacant, “com a Administració local i més propera a la ciutadania”, està “especialment obligat a donar exemple i a garantir la normalització lingüística del valencià, i també, els drets lingüístics dels parlants de les dues llengües oficials”.
 

^{Natxo Bellido. Foto: Ajuntament d'Alacant.}

Amb aquesta campanya, l'equip de Govern pretén així “complir amb el seu Compromís” de “restablir l'ús i el prestigi de la llengua històrica de la ciutat d'Alacant, com a instrument de recuperació de la identitat i l'autoestima de la ciutat, i com una bona estratègia per a construir una societat plurilingüe”, subratlla.

Al mateix temps, l’equip de Govern demana la “col·laboració de tota la seua plantilla perquè, en l'àmbit de les competències, adopte les mesures necessàries per a aconseguir-ho”, i recorda que “l'Oficina de Promoció del Valencià està a la seua disposició per a les traduccions i l'assessorament lingüístic necessaris”.
 

^{Un moment de la concentració de dol ahir a Alacant. Foto @CompromisALC.}

Enquesta per saber “amb exactitud” l’ús del valencià entre els funcionaris locals

En el marc d'aquesta campanya, la Regidoria de Presidència també ha previst realitzar pròximament una enquesta per a conèixer amb exactitud el nivell actual de coneixement i ús de la llengua valenciana entre cadascuna de les seues treballadores i treballadors.

En aquest enllaç podeu escoltar el tall de veu de Natxo Bellido.

Presentació de la Plataforma pel Dret a Decidir a Castelló - La Veu del País Valencià

Font: Presentació de la Plataforma pel Dret a Decidir a Castelló - Pel Dret a Decidir - La Veu del País Valencià

Dimarts 10 de novembre, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, PDaD,  va fer un acte a Castelló de la Plana a la Casa de la Cultura, ubicada al carrer Antoni Maura, polític espanyol nascut a Palma que es va posar al servei de Madrid i del monarca Alfons XIII, com a president del Govern espanyol.

Oriol Artero, de la PDaD de Castelló, va explicar que davant les pròximes eleccions del 20 de desembre cal deixar palesa davant de tots els partits polítics la necessitat d’apoderament del pobles per decidir tot allò que ens afecta i pertoca en drets socials, laborals, ambientals, culturals, lingüístics i nacionals. Va presentar a Maria Nebot, a Víctor Tormo i a Antoni Infante.

Maria Nebot, a partir d’uns apunts d’Anna Badia Martí, va explicar el dret a l’autodeterminació dels pobles com un dret reconegut per l’ONU. També com un dret civil, polític i cultural lligat a la independència dels pobles sotmesos a domini colonial, tot i que considerava que aquest supòsit no pertocaria a la situació actual de Catalunya ni del País Valencià. No obstant això, al debat algunes persones consideraven que per l’espoliació fiscal sistemàtica, pels intents de minorització, fragmentació i genocidi lingüístic i cultural al País Valencià contra el català i tots els mitjans de comunicació en la nostra llengua, caldria qualificar que el comportament de l’estat cap als països de parla catalana és clarament colonial. Maria Nebot va reconèixer que la reclamació de pobles com el del Sàhara, Palestina o la denúncia de l’“apartheit” a la Sud-àfrica racista eren considerats al si de la ‘comunitat internacional’ com a objecte d’atenció i de superació d’una situació opressiva i vulneradora dels drets humans, socials i col·lectius d’aquests pobles o de la població negra a la Sud-àfrica de l’"apartheit". Per tant, conclou que el dret a l’autodeterminació és un dret que fonamenta la resta de drets i és un dret de tots els pobles quan senten vulnerats els seus drets bàsics i reivindiquen l’alliberament del seu poble. El dret a l’autodeterminació com el fonament i eina de reconeixement del dret a tenir drets de ciutadania, socials i col·lectius com a poble diferenciat al marge de l’estat, no propi, que pot esdevenir opressor. 

Víctor Tormo, que havia sigut presentat com a exparlamentari de les Corts Valencianes i membre de Castelló en Moviment, va matisar que se sentia sobretot sindicalista. Va lligar el procés sobiranista a les reivindicacions de la classe treballadora. Va explicar com l’antropòleg, Manuel Delgado, s’havia donat de baixa d’Esquerra Unida i Alternativa de Catalunya perquè no havien votat al parlament a favor de la independència de Catalunya. Va llegir una citació d’Andreu Nin recordant que tots els moviments nacionals tenen un contingut democràtic, davant els quals la classe treballadora no pot romandre indiferent perquè es tracta de pobles oprimits per l’estat. Va remarcar Víctor que és l’hora de trencar el tòpic inventat en el sentit que això de l’independentisme era una cosa de la burgesia catalana per ocultar els seus problemes. El moviment obrer a Catalunya, com va analitzar l’historiador Josep Termes, lligava descentralització, federalisme, autogestió i independentisme des de l’anarquisme i el front obrer.

Va demanar la participació activa de la ciutadania per apoderar-se dels drets a tots els àmbits, una noció nascuda des de l’àmbit del feminisme, cal dur-lo, transversalment i horitzontalment, a tots els sectors socials reivindicatius per construir un futur a l’altura dels pobles per a l’exercici del dret a decidir de la gent. L’apoderament ciutadà ha sigut reclamat des del moviment del 15M i des del sobiranisme. Fins fa poc, la dreta catalana havia deixat de banda la independència, com una qüestió del passat, folklòrica, no tocava… No obstant açò, ara el panorama ha canviat. La independència no és només una qüestió lligada a la identitat sinó també als drets socials, un procés que guanya en democràcia. Les reivindicacions pacífiques i escrupolosament democràtiques a Catalunya posen en evidència els greus dèficits de règim postfranquista. Per això, per superar el model del 78 que ha reproduït parts del franquisme, posem per cas, la monarquia, cal lligar el procés a la insubmissió i a la desobediència civil perquè el poble de Castelló i el poble valencià decidisca la construcció del seu propi futur.

Antoni Infante va assenyalar que. sovint, com deia un teòric del segle XIX, vint anys sembla que passen en un dia, ara estan passant coses que feia més de 7 dècades que no passaven. Per primera vegada, està en qüestió, seriosament, la fi del règim del 78; potser l’Estat espanyol entrebanque el que s’ha fet, però res tornarà a ser igual que abans. A nivell internacional ha nascut un nou actor que és Catalunya. Va esmentar Antoni que feia poc,havien elaborat un text Cristòfor Soler de l’ASM i ell mateix des de les Illes Balears i el País Valencià  demanant als equips negociadors de Junts pel Sí i de la CUP que deixen la porta oberta per a una futura federació dels Països Catalans.

Antoni Infante va explicar la necessitat de tenir un meta-relat per a entendre el que està passat al nostre país en la confrontació amb l’Estat espanyol. No es pot saber ni entendre res del que està passant sense saber que l’amnistia de l’anomenada “transició”, fou una mena de punt i final per amnistiar els franquistes, els pactes de la Moncloa serviren per garantir la permanència i vigència dels trets fonamentals de la dictadura, la constitució ‘espanyola’ reproduïa la monarquia posada pel franquisme, ens han ficat a l’estructura militar de l’OTAN, a la UE imposant la moneda única i eliminant una part important de la sobirania per regular la pròpia economia ‘nacional’, una constitució europea que al ser rebutjada en referèndums per França i Dinamarca va ser reconvertida en el tractat de Lisboa per a fer-nos empassar la major part de l’articulat rebutjat; i  ara des de la UE al servei del capital, negocien un Tractat de Lliure Comerç (TTIP), al servei dels interessos de les multinacionals, la majoria de les quals tenen la seu als EUA, a esquenes dels interessos dels pobles i de les classes treballadores i populars.
 

En realitat, vivim en un sistema democràtic molt pobre i esquifit, un sistema basat en un doble transvasament, el de la renda de treball vers el capital i el d’uns territoris cap als altres:

Des de l’any 1978 s’ha reduït globalment la participació de la massa salarial de treball a la renda estatal del 68% al 51% per a passar-li-la en benefici del capital. Cada vegada més gent més pobra i menys gent més rica, seguint el model d’Amancio Ortega o de Juan Roig que ha incrementat la seua fortuna personal en 1.500 milions d’euros solament durant l’any passat.

El territoris del nord de la Península Ibèrica són més rics que els del sud, però els diners no van del nord cap al sud sinó de l’est cap a l’oest. Per exemple  la Rioja i Aragó tenen al voltant dels 25.000 euros per càpita de PIB, mentre que el País Valencià en té menys, uns 19.500, però aquestes dues comunitats autònomes que hem esmentat reben més del que aporten i el PV no només no rep sinó que paga els altres. Tots els estudis conclouen que any rere any hi ha una espoliació al País Valencià d’uns 6.000 milions d’euros. La ciutadania del PV aportem una mitjana de 1.200 euros de més i rebem menys de 1.600 euros a l’any dels que ens pertoquen i hauríem de rebre.

Des de la majoria dels partits i els mitjans de comunicació es posa el punt de mira en la corrupció, i evidentment cal denunciar-la, però cal tenir en compte que la corrupció i les inversions no productives suposen uns 2.300 milions d’euros, en canvi l’espoliació equival a una xifra de 6.000 milions d’euros anuals que es balafien del tot. Vicent Soler, actual conseller d’Economia del Govern de la Generalitat Valenciana, fa un any denunciava que a l’Estat espanyol hi havia una economia estructurada al voltant i al servei de les 400 famílies més riques.

Diuen que la constitució és immodificable, però una telefonada des d’Alemanya o els Estats Units els obliga amb nocturnitat i secretisme a modificar l’article 135 per a garantir que, passe el que passe, l’estat pagarà els deutes als bancs abans que les necessitats bàsiques de la població, i hem vist com s’ha desmantellat bona part del sistema educatiu públic, la sanitat, els serveis socials per prioritzar els interessos bancaris, i es fa servir la llei mordassa per a reprimir els que protesten o s’indignen per les retallades socials o d’autogovern.

Des del 2003-2006 a Catalunya gràcies a un increment de les mobilitzacions i amb una generalitat presidida per Pasqual Maragall, es va voler modificar l’Estatut perquè no tenia les eines per a donar resposta a les necessitats de la gent de Catalunya i va proposar una reforma, que l’Estat espanyol a través del TC, del PP-PSOE, es va carregar després de ser votat per bona part de Catalunya, amb molta abstenció perquè hi havia molta gent que volia una autonomia com la de Portugal. El 2005 apareixia la Plataforma pel DaD de Catalunya anant més enllà dels partits polítics reclamant el dret a decidir com una ampliació de l’horitzó polític anterior, un element superador de l’autonomisme i es concreta a Arenys de Munt quan es van posar, per primera vegada, les urnes per a votar el 2009; a l’abril del 2011 havien votat 554 pobles i ciutats de Catalunya a les consultes independentistes, vora un milió de persones. A partit del 2011 es van multiplicar a Catalunya i a tot l’estat les protestes, tant el 15M, com les manifestacions massives impulsades per l’ANC.

L’estat ha fet servir, mediàticament, les protestes del 15M per a vehicular-les com la conveniència de fer una “reforma” de l’estat i frenar la ruptura democràtica; s’han rejovenit les cares dels principals partits de l’oposició al PP, per a encaminar el moviment d’indignats cap a un “regeneracionisme” perquè servisca per al manteniment del sistema, posant-se d’acord per a bloquejar el moviment de ruptura que hi ha a Catalunya i que es diu independència i transformació social. Des de l’estat no saben ni poden frenar el moviment de ruptura democràtica i ‘nacional’ que hi ha en marxa a Catalunya.

I al País Valencià, què ha passat? Els moviments que hi ha hagut a Catalunya i a tot l’estat, han afectat el PV, posem per cas, modificant el mapa polític actual del País Valencià. Les eleccions del 2011 van ser paral·leles al 15M i tot i que van influir, no va donar temps per veure el seu efecte electoral en tota la seua dimensió, però el resultat de les passades eleccions al País Valencià no s’entén sense les fractures socials que propiciaren el 15M i sobretot el procés independentista de Catalunya.

Les pròximes eleccions espanyoles de desembre es fan amb voluntat que siguen continuadores del ‘regim’. No obstant açò, des de Compromís s’ha armat un cert rebombori perquè la discussió rau en construir un partit en clau de País Valencià  i subordinar-se a la lògica dels partits d’àmbit estatal; a Podem s’han produït elements catàrtics i conflictes entre la lògica centralista i una lògica més autòctonista, sobretot, però, hi ha un divorci entre la lògica “reformista” i la voluntat de molta gent, cada vegada més, que pensa que el País Valencià ha d’esdevenir un subjecte polític que reivindique tenir drets de ciutadania, socials i nacionals de ple dret, per això, la necessitat d’apoderament col·lectiu com a País Valencià.

En aquest context polític, des del País Valencià, cal que hi haja gent que vaja més enllà de la lògica electoral dels partits polítics; en calen eines d’autorganització des de baix, per a reivindicar el full de ruta per a constituir-se com a subjecte polític de ple dret.

El 2013 naix la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià amb voluntat de traspassar el marc restringit dels partits polítics, anant més enllà dels resultats electorals, per a decidir, socialment per nosaltres mateixos el millor per al nostre poble mitjançant l’exercici del dret a decidir en tots els àmbits (fiscal, econòmic, cultural, lingüístic, institucional, laboral, educatiu, sanitari, social).

Després de les intervencions hi hagué un debat interessant sobre la sensació de colònia que sentim al País Valencià per l'espoliació fiscal, lingüística, cultural, mediàtica, manca d'inversions a l'eix mediterrani per banda de l'estat; altres van subratllar que més que dret a l'autodeterminació, dret a decidir-ho tot el que ens afecta, no tant drets històrics sinó voluntat d'ésser, voluntat de construir el País Valencià amb les nostres mans; també es va assenyalar que més del 44% dels diners dels PGE ixen de l'IRPF de la gent treballadora o pensionista i més de 31% ix de l'IVA que és per a tots iguals (pobres o rics), per tant el 75% dels pressupostos generals de l'estat són finançats per la classe treballadora. El País Valencià, que representa un 11% de la població de l’estat, rep un poc més del 6% dels pressupostos de l'estat. Cal lligar el dret a decidir a construir una societat més democràtica, a triar les regles de joc en les quals ens vulguem moure, més convivència, una societat més participativa, més informada, que decideix allò que li pertoca i l'afecta en tots els àmbits; necessitat d'encetar al País Valencià un procés constituent, dret a decidir per a decidir-ho tot; constituir el País Valencià com a subjecte polític, actiu i no passiu i com decidim relacionar-nos amb els altres pobles de la Península i del món.
Cal posar a la valenciana gent d'acord amb un projecte de País, que tinga futur.

Al final del debat es va comunicar que s’acaba de publicar un article molt interessant escrit des de Villena, reivindicant el Dret a Decidir també des de les comarques castellanes. Tot un símptoma que al País Valencià està viu i que el seu cor batega al compàs del Dret a Decidir, cada dia assumit per més i més gent.



Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir

EL CATALÀ A LA FRANJA DE PONENT COM AL RONCAL?

Font: Extret de Facebook

He posat aquest títol perquè en aquesta vall - a la frontera navarroaragonesa, per cert - el darrer bascòfon autòcton va morir en els anys 40 del S. XX.... És a dir, a Euskal Herria hi ha territoris originalment bascòfons que han perdut la llengua, alguns, com el Roncal, ""recentment".... En aquestes zones l 'alternativa que els queda als partidaris d' allò basc per recuperar la llengua és muntar “ikastolas” i a partir de l ‘”euskara batua” -equivalent al català "standard"- intentar-ne la re-instauració. Evidentment, això únicament es pot fer a partir de la premissa que s'és "nacionalment basc", i que s'és en un territori que històricament ha sigut bascòfon. Això traslladat a la Franja voldria dir que, per recuperar la llengua a zones on s'ha perdut recentment o la seua desaparició sembla imminent, el primer que caldria seria reivindicar un espai territorial polític distintiu, i per molt que els pese a alguns o ho vegen com una "ingerència" aquest només pot ser el marc nacional català - amb el nom que volgueu, això és el de menys…- perquè si només es parteix de fer veure que hi ha "uns aragonesos que parlen català" un cop extingit aquest els descendents d'aquests aragonesos ja no en tindran cap necessitat, i com a "buenos aragoneses" només els quedarà identificar-se amb la llengua actualment hegemònica a l' Aragó. Aquest perill, però , no es donaria si es partís de la base que la Franja forma part d'un àmbit territorial determinat caracteritzat per l' existència històrica de la llengua catalana; i així , de la mateixa manera que hi ha una Euskal Herria actualment castellanoparlant - on però es pot re-introduir la llengua -, també hi hauria uns Paísos Catalans - "vade retro" satanàs!, diran alguns... però és igual- actualment castellanoparlants i descatalanitzats on es pot tornar a introduir, cosa que seria molt difícil sense admetre aquesta pertinència prèvia a l' àmbit català.

Joaquim Torrent

Sem Catalunya Nord

Font: Sem Catalunya Nord

El dissabte 7 de novembre de 2015 Aire Nou de Bao s'ha mobilitzat de nou per la llengua, per la cultura, pel país.

A  la crida del Col·lectiu SEM, uns milers de persones s'han manifestat a Perpinyà per a reivindicar, en el marc de la reforma territorial, un estatut per Catalunya Nord.

És sempre util recordar que el centralisme francès genera cada vegada més centralisme. Una política que té repercussions dramàtiques pels territoris allunyats del centre, una política que ignora totalment les particularitats culturals, econòmiques, socials... de Catalunya Nord (entre altres).

Castellers, Grallers, Sorollosos, Diables, Trabucaires del Riberal han participat activament a la manifestació i als concerts de la nit.

Participar a aquest tipus de manifestacions és essencial, és la raó de ser d'Aire Nou.

Podem animar festes majors i actes socials, però el nostre objectiu principal no ha estat i no serà mai aquest, com tampoc ha estat mai i no serà mai de fer castells, falcons o correfocs.

El compromís per Catalunya Nord és el prioritari, un compromís sense el qual no hi hauria cap de les activitats airenovenques.

Les Fotografies

Etiquetes: correllengua

Ramon Llull encara és viu | Griselda Oliver i Alabau

Font: Ramon Llull encara és viu | Griselda Oliver i Alabau

Griselda Oliver i Alabau

Cap de la secció Homo fabra

En una època com l’actual en què, en paraules de Laura Borràs, estem acostumats a “llegir novel·les que generen un efecte de borratxera d’imatges” i ens hem avesat a la lectura voraç, l’actualització d’un clàssic com el Llibre de les bèsties, de tempo lent, serveix per aturar-nos a descansar de la immediatesa i adonar-nos que, malgrat que entre Llull i nosaltres ja han passat 700 anys, la humanitat no ha canviat gaire. Per això, aquesta actualització, editada per Edicions Proa, demostra la necessitat de reivindicar la vigència de l’obra deRamon Llull, de qui entre aquest any i el que ve se celebra el setè centenari de la seva mort.

Una de les il·lustracions de Perico Pastor per al ‘Llibre de les bèsties’

L’obra, acarada per Miquel Desclot i il·lustrada amb la pinzellada lenta de Perico Pastor, encaixa molt bé amb línia editorial de Proa, ja que, en paraules de l’editor, Josep Lluch, “l’editorial també incorpora clàssics de la literatura catalana i de la literatura universal, encara que sigui aprofitant alguna efemèride”, com és el cas d’aquesta edició. Durant la presentació del llibre, Lluch ha volgut remarcar la simbiosi perfecte del treball entre Miquel Desclot i Perico Pastor en una obra tan singular com aquesta, integrada en el Llibre de meravelles de Ramon Llull.

Un retorn als clàssics

“Estem massa viciats de novetats”, ha assegurat Perico Pastor, i ha recordat quan el seu pare li explicava que abans la gent es reunia per sopar i, en acabat, s’explicaven sempre les mateixes històries però de manera de diferent. “Amb aquest desfici oblidem que, d’històries, n’hi ha dues o tres”, ha afegit i ha reivindicat la revisitació dels clàssics, ja que, tal com ha recordat Laura Borràs, directora de la ILC, de Ramon Llull només n’és conegut el nom; l’obra, no tant.

Borràs, que ha comparat el Llibre de les bèsties amb la sèrie televisiva House of cards, ha aclarit que, tot i que tradicionalment s’havia pensat així, “el Llibre de les bèsties no és una història per a nens, sinó que és una història de poder”. Segons Àlex Susanna, director de l’IRL, Ramon Llull és una de les figures de les lletres catalanes més universal però és difícil d’accedir perquè té moltes portes: “El Llibre de les bèsties, una reflexió satírica sobre els mecanismes de poder, és una de les portes d’entrada a aquest univers lul·lià”.

Per a Susanna, aquesta nova edició té un doble valor afegit: d’una banda, la versió feta per Miquel Desclot, i, de l’altra, les il·lustracions de Perico Pastor. “Aquest doble valor demostra la capacitat que Llull té per interpel·lar-nos, encara que sigui una figura internacional amb un diàleg difícil amb la contemporaneïtat” per la distància temporal que el separa, segons el director de l’IRL. “És un exercici complex apropar-se a un autor antic, per les distàncies culturals que hi pot haver”, ha assegurat la directora de la ILC.

“He fet tal com es fa una traducció literària: ser un escriptor que està al servei d’un altre”, ha explicat Miquel Desclot, que ha intentat respectar tant com ha pogut el text de Llull i només ha introduït alguns canvis en alguns noms dels animals, com el de Na Renart, que ha anomenat guineu. “He volgut homenatjar Llull, un autor que he estimat sempre”, segons Desclot. Una versió, doncs, que serveix per llegir un medieval en paraules d’avui.

El Llibre de les bèsties s’inclou en el Llibre de meravelles, que consta de deu llibres. En aquesta novel·la Fèlix, el protagonista, impulsat pel seu pare, va descobrint la distància que hi ha entre el món de la bellesa i la creació divina i l’actitud real dels homes. Cada llibre ho aborda des d’una perspectiva diferent. El capítol set és el dedicat a les bèsties i beu de dues principals influències: d’una banda, de Le roman de Renart, de qui Llull manlleva el personatge principal, i, de l’altra, d’un conjunt de contes orientals, provinents de l’Índia,Panchatantra, i que a Occident circulaven a través de la traducció àrab d’Ibn al-Muqaffa,Kalila wa dimna —Calila e dimna, traduït al castellà per encàrrec d’Alfons X el Savi. És probable que Llull conegués aquesta obra a través de la versió àrab, gràcies al seu esclau sarraí.

El Llibre de les bèsties, explica Desclot al pròleg, “és finalment una denúncia d’uns comportaments molt poc exemplars als ulls d’un cavaller cristià, que naturalment val per a qualsevol cort de qualssevol temps i lloc, i per això al final del llibre se’ns diu que Fèlix, el protagonista del Llibre de Meravelles, va portar l’apòleg «per tal que veiés la manera segons la qual, en allò que fan les bèsties, es representa com un rei ha de regnar i guardar-se de malvat consell i d’homes falsos». Maquiavel era a més de dos segles de distància en el futur.”

Una de les il·lustracions de Perico Pastor per al ‘Llibre de les bèsties’

La il·lustració, un diàleg amb el text

Per a Perico Pastor, “la il·lustració és un diàleg amb el text i és una ajuda gràfica per al lector i l’editor”. En una primera lectura, el text va suggerir-li la necessitat de fer referència a les miniatures dels llibres medievals i va decidir utilitzar un paper local, del molí paperer de Capellades, perquè, a diferència dels orientals, “és refrectari a la tinta xinesa i això em va obligar a treballar com si el meu pinzell fos una plumilla”. D’aquesta manera aconseguia la mateixa sensació de lentitud com la que produeix el llibre d’hores medieval. En total, ha fet entre 80 i 150 il·lustracions.

En l’edició, s’hi distingeixen dos tipus d’il·lustracions, que marquen gràficament els diversos nivells narratius: les principals —de més color— segueixen la narrativa lineal de l’argument, i les segones, més senzilles, representen la resta de narratives que s’incrusten a la trama principal, “com les fruites d’un plumcake”, i permeten alleugerir el text.

Per fer les il·lustracions, de colors molt vius per aconseguir la intensitat i puresa de les miniatures medievals, “vaig entrar en el text i vaig deixar-me emportar”, explica l’il·lustrador, que, per inspirar-se, va visitar diverses vegades el zoo, ja que era la primera vegada que dibuixava animals.

L’edició d’aquesta obra coincideix amb l’inici del començament de l’Any Llull, del qual encara no es coneix el pressupost final, que començarà d’aquí a dues setmanes amb una conferència inaugural a Palma de Mallorca, i que es clourà el novembre de l’any que ve a Barcelona amb una altra conferència. “Estem a les portes de la celebració i celebrem que moltes editorials s’hagin volgut apropar a l’obra de Llull”. Aquest Any Llull, que tindrà un desplegament a escala nacionals —entre les Illes Balears i Catalunya— i internacional, vol reivindicar l’autor, com ho fa aquesta edició de Proa, que l’irradia cap a altres àmbits, com la il·lustració”.

Etiquetes:

Edicions Proa | Llibre de les bèsties | Ramon Llull