Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 7 de setembre de 2018

La identitat catalana segons l’historiador Fontana

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Barcelona, 1937. Diplomat en Humanitats Clàssiques i en Periodisme, llicenciat en Filosofia i Lletres i Teologia. Assagista i escriptor. Ha ocupat diversos càrrecs en el món editorial i a la Generalitat de Catalunya. Col·laborador de l’Avui, La Vanguardia i Catalunya Cristiana.



El reconegut historiador Dr. Josep Fontana acaba de presentar una Història de Catalunya que té com a fil conductor el com i el quan de la formació de la identitat catalana . Ho revela ell mateix en el pròleg: “La primera motivació que em va dur a escriure aquest llibre va ser la de cercar explicacions al fet que els catalans siguem avui un poble amb un fort sentit d’identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix majoritàriament, a més de llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món”.
La meva intenció no és fer aquí una recensió d’aquesta obra magna del professor Fontana. Em fixaré només en un dels aspectes que l’historiador contempla: el de la llengua catalana en les seves vicissituds històriques. Fontana discrepa de les versions tòpiques que han circulat durant molt de temps arreu del país. Així escriu: “La tradició que sosté que la recuperació de la llengua catalana va ser fruit d’una Renaixença culta, que començaria el 1833 amb la publicació de La pàtria d’Aribau i culminaria el 1859 amb la restauració dels Jocs Florals, no té gaire fonament. Perquè entre els anys esmentats –sosté Fontana-, el cultiu literari del català no passava de ser una activitat marginal d’un petit grup de lletraferits.
A mitjan segle XIX, tanmateix, el català continuava essent la llengua d’afirmació d’identitat de les capes populars, que mai l’havien abandonat. La usaven, evidentment, en el recinte domèstic, però també en l’àmbit social per criticar la política espanyola: “El castellà és la llengua en què ens avisen el que hem de pagar cada any perquè la gent de Madrid pugui viure en el fast”. A més, el català era la llengua en què la gent del poble parodiava la cultura castellana de l’autodenominada “bona societat” catalana. Aquesta paròdia –afegeix Fontana- s’expressava amb l’ús del bilingüisme a certes obres de teatre, on s’identificava el català amb el que era positiu, i el castellà amb el que es considerava afectat o ridícul.
Cap al 1860 es va produir a Catalunya un fenomen sorprenent. Va sorgir una nova literatura que s’expressava en unes formes properes a les de la cultura popular, una literatura escrita amb “el català que ara es parla” i , per tant, distant del català, culte i un xic artificiós, de la literatura jocfloralesca. Era el català de la revista “La campana de Gràcia” o de les obres dramàtiques i satíriques de Serafí Pitarra.
Josep Fontana clou la seva Història de la identitat catalana asseverant que “per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la”.
A mitjan segle XIX va ser el poble, efectivament, el que salvà la llengua catalana de la mort. Avui, al cap de 150 anys, torna a ser el poble el que es proposa salvar la nació catalana. És la convicció i la fermesa del poble la que ha desencadenat la determinació dels polítics de caminar cap a la consecució d’un Estat propi per a la nació catalana. Davant la incomprensió de l’Estat espanyol, davant la impossibilitat de preservar la nació si aquesta roman en aquest Estat, una gran majoria del poble català (indeterminable fins que les urnes parlin) creu que només queda un camí: el que condueix a la plena sobirania, és a dir, a la construcció d’un Estat propi.
Els opositors a la independència de la nació catalana, els que estimen de debò la seva identitat específica, pensen que en un règim federal espanyol encara seria possible mantenir dempeus la nació. Tanmateix, la pregunta que s’imposa és si aquesta estructuració federal d’Espanya té una raonable possibilitat d’esdevenir algun dia una realitat.
En l’actual estadi del procés cap a la sobirania, els líders que el condueixen ja no escolten els cants de sirena federalistes. Es comporten com el jurista i economista Pere Estasén qui, ja abans d’acabar el segle XIX –escriu Fontana- declarava que tots els esforços per fer entendre a Madrid el que se’ls volia explicar havien estat en va, i seguirien essent-ho en el futur: que no hi havia diàleg possible amb els partits polítics espanyols i que, en conseqüència, calia inventar una altra forma de fer política.
Aquesta forma ha sorgit a les primeres dècades del segle XXI. I es concreta en l’aspiració a un Estat propi, que brolla de les profunditats de l’esperit del poble de Catalunya.
Font: https://elmati.cat/la-identitat-catalana-segons-lhistoriador-fontana/


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Publica un comentari a l'entrada