Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Els ciutadans van donar a l'independentisme la seua victòria més gran en unes eleccions espanyoles precisament com a premi, quan l'independentisme havia tombat Sánchez»
Finalment, l’estratègia de Pedro Sánchez
sembla que podria funcionar, cosa que he de reconèixer que m’ha sorprès. Després
d’unes setmanes de guerra oberta entre el PSOE i Podem, és possible que Sánchez
aconseguesca els vots necessaris per a proclamar-se president del govern
espanyol gràcies a un pacte amb els de Pablo Iglesias i amb el regal de les
abstencions necessàries de l’independentisme català, o com a mínim d’una part.
Si la cosa acaba reeixint, caldrà reconèixer al nou president espanyol una
capacitat política insòlita, que el converteix, alhora, en un adversari temible.
Perquè haurà aconseguit ni més ni menys que un govern de submissió, on
l’esquerra i l’independentisme s’hauran doblegat a totes les seues condicions,
sense cap garantia de res ni cap cessió per la seua banda, bé siga per la por
d’un govern de la dreta, bé siga per la por d’uns resultats electorals dolents
en unes eleccions avançades o bé siga pel xantatge amagat rere el somni d’un
indult als presos polítics. Una molt mala notícia, en qualsevol cas.
Pel que fa a Podem, sense ni tan sols
entrar al debat programàtic, és evident que hi ha un tram enorme entre la
coalició de govern que ells proposaven amb Pablo Iglesias de vice-president i
aquest govern espanyol que s’insinua, on Pablo Iglesias resta vetat i fora de
joc, on hi haurà alguns ministres de Podem, però triats personalment per Pedro
Sánchez i, per tant, lligats per la fidelitat a ell, i on hi haurà àrees
senceres, les àrees més sensibles, de fet, sobre les quals l’esquerra no podrà
ni tan sols opinar. Això és molt menys fins i tot que el famós ‘govern de
cooperació’ que Sánchez mateix havia arribat a proposar en el seu moment de
manera abstracta i com a primera hipòtesi.
Una configuració com aquesta, diguen el
que diguen ara, no serà gaire estable i en qualsevol moment podran aparèixer
crisis que posaran en qüestió la continuïtat de l’executiu espanyol. Però una
volta format el govern i instal·lada una part de Podem en el poder, ni que siga
subsidiari, ja no serà tan senzill de desfer un acord que encara divendres
passat, després de tant d’insult, vexació i desqualificació entre els uns i els
altres, semblava impossible.
Ara bé, si la cessió de Podem és estranya,
la de l’independentisme encara ho és més. Fixeu-vos en un detall: PSOE i Podem
no tenen prou vots per a investir Sánchez, però en canvi ningú no té cap dubte
que si aquests dos partits es posen d’acord, hi haurà govern a Espanya. Per què?
Perquè l’independentisme català no compta, és un zero a l’esquerra. La submissió
es dóna per segura, més en el cas d’ERC que en el de JxCat, però en qualsevol
cas de manera suficient. Fins aquest punt, tan lamentable, hem arribat. Si fa
uns mesos, en la votació del pressupost, ERC i JxCat encara van ser capaços de
provocar la caiguda del primer govern Sánchez, ara, en canvi, no entra al cap de
ningú, a Madrid, que es comporten com ho van fer aleshores. Ni les seues
declaracions van en aquesta línia. I la cosa més greu de totes és que al PSOE no
li caldrà ni negociar ni parlar ni res de res. Probablement, o això sembla que
es dedueix dels comentaris de Gabriel Rufián, els quinze diputats d’ERC
s’abstindran i amb això el PSOE ja en tindrà prou. I no s’ha descartat encara
que els de JxCat ho facen també. Amb això, la inestabilitat espanyola, una de
les principals armes que tenia l’independentisme català, romandrà enterrada
gràcies a la nul·litat política de l’independentisme mateix. De
l’independentisme polític. Dels partits.
A hores d’ara, l’única explicació possible
d’això és, com apuntava ahir Andreu Barnils en un
article excepcional, l’esquer de l’indult. De
l’indult, que no pas de l’amnistia –que és molt diferent, perquè l’indult
implicarà acceptar que el Primer d’Octubre tots nosaltres vam cometre un
delicte, cosa que em sembla que acabaran acceptant, tal com va tot
plegat.
Sembla evident, per tant, que el xantatge
funciona. Perquè l’esperança vaga i inconcreta d’un indult que pose alguns dels
presos al carrer és l’única explicació possible de la posició que sembla que
adoptaran finalment els diputats independentistes, o alguns d’ells. Ho faran
passat el judici i vist que no va servir absolutament per a res, perquè ells
mateixos no el van voler convertir mai en un conflicte polític ni es van voler
plantar davant les trampes i les arbitrarietats. Ho faran a l’espera d’unes
condemnes duríssimes que el mateix Sánchez a qui ara volen fer president no ha
fet res per disminuir. I ho faran enmig de la desmobilització creixent d’una
població que no entén un borrall què fan els seus representants polítics –una
desmobilització, però, incentivada pels presos i pels seus partits, amb ordres i
reclams que sempre han anat en la línia de no fer créixer la tensió.
Però arribats on som, ningú no hauria
d’oblidar que els ciutadans van donar a l’independentisme la seua victòria més
gran en unes eleccions espanyoles precisament com a premi per haver tombat
Sánchez en el debat del pressupost espanyol. Els votants no van expressar cap
disconformitat amb aquella posició de fermesa, ans al contrari, van acudir en
massa, com mai abans, a votar per premiar-la. Si ara alguns volen fer servir
aquests vots en una direcció oposada a l’original, potser que comencen a pensar
també en les conseqüències del seu gest. Que n’hi haurà.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada