Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 24 de setembre de 2018

Article imprescindible: NEGOCIADORS? | Jordi Domingo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Penseu que el sobiranisme ha d'anar a la casella de fa vuit anys o deu, i oblidar la història, els patiments i la lluita? Val més que penseu per què era residual i ara –en canvi– continua creixent de manera exponencial»



Tal com ja vaig dir en un article de VilaWeb, quan parlem de negociació cal ser sempre molt clar. No s’hi valen ni subterfugis ni trampes. Què ha canviat de llavors ençà? Molt poca cosa en allò que és substancial. D’una banda, continuem constatant que no vivim en una veritable democràcia; es mantenen els ostatges; continua havent-hi exiliats; la instrucció del judici contra els nostres líders continua essent una farsa; i la suposada esquerra espanyola (PSOE) ha substituït la dreta més recalcitrant al govern espanyol i malda per continuar demostrant la veracitat de la frase –tal vegada més cèlebre– de l’escriptor Josep Pla: ‘No hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.’ D’una altra banda, i això és la cosa més important, els ciutadans es mantenen ferms i dempeus. La major part demostrem dia a dia, Diada rere Diada, que perseverem i que persistim en allò que volem: la República Catalana.

En aquest context, tornen a sorgir veus interessades que, amb un mantell de suposada bonhomia, equidistància o fingida neutralitat, reclamen el diàleg i la negociació. I acaben, totes, amb la cantarella ja sabuda que ‘negociar vol dir cedir’, de manera que se sobreentén que el sobiranisme haurà de renunciar al dret d’autodeterminació. Perquè si no ho fa actuarà de mala fe o sense voluntat de diàleg. Observem que aquesta interpel·lació específica, feta indistintament per gent de dretes i d’esquerres no la fan mai als qui defensen la unitat d’Espanya, ni als partits del 155, ni als federalistes, ni als equidistants de tota mena. Però, això a banda, és un enfocament completament fal·laç.

Exercint d’advocat fa més de quaranta-tres anys que negocio i dialogo. En sóc un ferm defensor. Quan hi ha conflicte, primer de tot, cal mirar de bastir ponts per aproximar les parts i després posar-hi els pedaços que calgui. L’enfrontament obert i continuat no és mai la millor solució. Però de vegades és certament l’única que resta.

La trampa evident
Per assolir acords cal bona fe negociadora. Per això, és necessari el respecte per l’altra part i és ineludible de mantenir la màxima fidelitat a allò que ha passat realment. En conseqüència, la primera cosa que cal fer és saber la història i els antecedents del conflicte. Perquè quan una part no vol admetre ni assumir la pròpia història, els seus errors i tot allò que l’ha dut al punt que no volia, i només té l’obsessió de posar el comptador a zero per a mirar d’humiliar i aniquilar l’altra, llavors de quin diàleg i de quina negociació parlem?

Explico tot això perquè aquests dies sento xarlatans, tafurs i engalipadors que sembla que ens vulguin fer creure que el ‘conflicte’ ha sorgit exclusivament dels fets del setembre i de l’octubre del 2017. Si això fos cert, hauríem de negociar una sortida en què el sobiranisme hauria d’abandonar qualsevol pretensió d’independència. La trampa és evident. Si voleu parlar realment del conflicte entre Catalunya i Espanya per què preteneu sempre negar a Catalunya la seva legitimitat històrica? Per què no voleu ser objectius i analitzar com Espanya ha arrossegat literalment la majoria de catalans a l’independentisme? Si amb això no sou honestos ni valents, no hi ha diàleg possible. No hi ha ‘mínim comú denominador’ que pugui ser útil en cap taula de negociació que proposeu. És una mera paròdia.

L’error d’eludir la història
La primera realitat històrica que s’ha de saber, i admetre, és que el 1714 ens van arrabassar, per les armes, tots els drets individuals i col·lectius, a més del nostre reconeixement com a poble. Passar per alt això és el primer gran error que hom comet quan es vol aproximar a la història del conflicte. Si no som respectuosos amb això, com voleu que creguem en la vostra suposada bona fe a l’hora de proposar diàleg i negociació?

Però si ens volem limitar exclusivament a allò que ha passat a partir de la mort del dictador Franco, hem de tenir present que la legitimitat històrica de la Generalitat de Catalunya és absolutament reconeguda pel govern espanyol amb el retorn del Molt Honorable President Josep Tarradellas, fins i tot abans de la discussió i aprovació de la constitució del 1978. És a dir, que tots aquells que volen anorrear la legitimitat de la Generalitat fonamentant-se en allò que suposadament diu la constitució no tenen en compte un element important: que abans de la constitució hi va haver la Generalitat.

D’una altra banda, el 1977 Espanya ratificà sengles tractats internacionals que havien estat promulgats el 1966, a partir de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Concretament, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (BOE 103, del 30 d’abril de 1977; referències 10733 I 10734, respectivament). Ambdós tractats diuen, a l’article 1.1: ‘Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació.’
Més endavant, la constitució espanyola de 1978 va estipular, a l’article 10.2: ‘Les normes relatives als drets fonamentals i llibertats que reconeix la constitució s’interpretaran d’acord amb la Declaració dels Drets Humans i tractats i acords internacionals sobre les matèries, ratificats per Espanya.’

I la constitució va establir, a l’article 96.1: ‘Els tractats internacionals vàlidament celebrats, una vegada publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els tractats mateixos o d’acord amb les normes generals del dret internacional.’

Amb aquests antecedents arribem al 1981, quan la corona, representada pel monarca Juan Carlos I, fa un primer cop d’estat que aboca a una regressió dels principis democràtics i Catalunya, específicament, a un gran salt enrere respecte de les seves aspiracions nacionals (recordem en aquest punt la LOAPA del 1982).

El trencament efectiu amb Espanya
Així i tot, cal admetre que el trencament efectiu entre Espanya i la majoria de ciutadans de Catalunya no arriba fins l’any 2010. Fins llavors, la major part de la societat catalana va admetre (amb més o menys aquiescència o rebuig) polítiques tan prosaiques com les del ‘peix al cove’ o el pragmatisme consistent a mirar de trobar punts de contacte i el famós ‘encaix’ de Catalunya dins Espanya. És a dir, ‘ser espanyols a la nostra manera’, amb un ple respecte –per part de l’estat espanyol– de la idiosincràsia de Catalunya, la llengua, la cultura i el desenvolupament econòmic i social propis.

El 2003 les eleccions al Parlament de Catalunya van dur el primer tripartit al govern de la Generalitat (amb el MHP Pasqual Maragall al capdavant). En aquell moment el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va prometre, davant 20.000 persones concentrades al Palau Sant Jordi de Barcelona, ‘donar suport a la reforma de l’estatut que sorgeixi del Parlament de Catalunya’.

El 30 de setembre del 2005 el parlament aprovà la reforma estatutària amb l’únic vot en contra del PP. D’acord amb el pacte constitucional, una delegació del parlament en defensà el contingut davant el Congrés de Diputats espanyol, que el retallà a la seva conveniència (amb gran hilaritat i satisfacció pública, per cert, d’un notori representant del PSOE, Alfonso Guerra). I malgrat això, el poble català el va ratificar (el juny del 2006) mitjançant un referèndum.

El juliol de 2006, tant el president del govern espanyol (senyor Rodríguez Zapatero) com el cap d’estat (el rei Juan Carlos I), van signar i ratificar el contingut del nou estatut.

En definitiva doncs, Catalunya, tot complint escrupolosament les lleis espanyoles, es donà un nou estatut que va ser degudament ratificat pel president del govern i el cap d’estat espanyols.

Tanmateix, tal com és ben sabut, el PP va emprendre una campanya de recollida de signatures ‘contra Catalunya’ i va recórrer contra una bona part dels articles de l’estatut (128 de 223) davant el Tribunal Constitucional.

El resultat ja el sabem. La sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional va declarar que 14 dels articles aprovats pel parlament i pel congrés, acceptats en un referèndum legal i ratificats pel president i el cap de l’estat, eren inconstitucionals (malgrat que, diguem-ho tot, alguns eren i són vigents en unes altres comunitats autònomes).

El constitucionalista Javier Pérez Royo, catedràtic de la Universitat de Sevilla, diu que aquella declaració del TC del 2010 va ser formalment una sentència, però que materialment va ser un veritable cop d’estat que va destruir literalment l’anomenat ‘bloc de la constitucionalitat’. Ell parla del pacte contingut a la ‘constitució territorial’, que és el pacte entre dos parlaments: els de cada nacionalitat històrica (Catalunya, País Basc i Galícia) i el Congrés dels Diputats, ratificat pel cos electoral de la nacionalitat respectiva. Doncs la sentència va trencar aquest pacte (en referència a Catalunya) i va fer miques la denominada ‘Constitució territorial’. (Podem llegir –entre més– l’article publicat per Javier Pérez Royo, el 27-10-16 a Tribuna, titulat ‘¿Por qué golpe de Estado?’) És precisament a partir d’aquesta fita que comença el divorci real i definitiu entre Catalunya i Espanya.

En aquell moment, els anomenats independentistes eren clarament minoritaris a Catalunya. La presència que tenien al parlament català i al congrés espanyol d’ençà del 1978 va ser –fins al 2010– minoritari, si no residual. I és a partir d’aquest moment que comença a créixer. Quan es constata que Espanya no vol seduir ni enamorar. Només pretén imposar. Ni tan sols quan es respecten les seves regles del joc i es fa un estatut tot seguint, fil per randa, el seu procediment reglat, no s’admet la voluntat democràtica de tot un poble.

Eludir tots aquests antecedents és actuar amb mala fe. És voler fer passar bou per bèstia grossa, tot negant l’evidència dels fets ocorreguts. No s’hi val a voler negociar o dialogar –suposadament de manera objectiva– en la resolució d’un conflicte i amagar tot allò què ha passat històricament.

Com s’ha arribat al divorci?
Qui proposi de dialogar tampoc no pot passar per alt com s’ha arribat al divorci. Perquè el procés de creixement de l’independentisme del 2010 ençà ningú no pot dir que hagi estat violent ni no democràtic. El moviment ha estat cívic, democràtic i pacífic. Les manifestacions de cada 11 de setembre han estat exemplars. Ni aldarulls, ni un crit ‘contra ningú’; ni un paper a terra. Qualsevol mobilització ha estat multitudinària, respectuosa i completament pacífica. I el moviment ha anat creixent exponencialment amb gent de tota mena i procedència. De dretes i d’esquerres; amb bona situació econòmica o no; nascuts a Catalunya o nouvinguts; beneficiaris de la normalització lingüística o no; amb un munt de races, llengües i religions.

Pretendre amagar això és un altre gran error dels qui reclamen diàleg i negociació, tot negant fets i evidències amb l’única pretensió (diguem-ho clar) de condicionar –de manera exclusiva– les propostes dels qui volem decidir el nostre futur com a país i dels qui ja hem referendat la República Catalana.

Perquè heu comès també un greu error els qui no heu volgut veure que la pretensió de la immensa majoria de catalans era de ser respectats en el ‘dret de decidir’. Ser democràticament interpel·lats respecte de la manera com havia de ser la seva relació amb Espanya. Alguns, fins i tot, amb l’interès de saber què estava disposada a oferir-los Espanya per evitar la secessió i amb tot el respecte a la decisió que prengués la majoria. En definitiva, un referèndum vinculant com el que uns altres països democràtics (com ara el Canadà o el Regne Unit) havien acordat amb nacionalitats existents en el seu estat.

Aquests són els fets o esdeveniments fins a l’estiu del 2017, que són cabdals per a mirar de comprendre la realitat catalana i espanyola. Fer-ne cas omís, com si mai no haguessin passat, és enganyar tothom. És fer perdre el temps. És pensar, a partir de la prepotència i la dominació, que els catalans haurien d’admetre que el camí recorregut no tenia justificació ni fonament.

L’error d’amagar qui vol provocar l’enfrontament
Un altre error molt important és amagar la identificació dels qui han volgut –i volen– que hi hagi diferències i trencaments. Perquè l’enfrontament (sortosament no reeixit tal com ells voldrien) ha estat promogut, del primer dia ençà, per part de qui no veu amb bons ulls l’aspiració legítima i democràtica de bona part de la societat catalana.

Només cal anar a les hemeroteques a constatar com, tan bon punt la idea del suflé decreixent va anar perdent pes, van anar augmentant les acusacions infundades de violència al moviment independentista (Girauta, Nart, Fernández Díaz i tants altres).

Girauta, per exemple, com a tertulià del programa que llavors dirigia Josep Cuní a 8TV, va predicar i insistir (el gener-febrer del 2014) que tota la violència que pogués haver-hi al país seria exclusivament imputable a la senyora Carme Forcadell (com a presidenta que era de l’ANC).

Més tard, des de sectors afins, s’han fet manifestacions tan pretesament aterridores com les de: ‘Us armarem un Ulster que us cagareu’ (atribuïda a Jordi Cañas); ‘S’arribarà a uns límits de violència que no es poden imaginar’ (Inés Arrimades); ‘Catalunya és a la vora d’un enfrontament civil’ (Josep Borrell). O –sens dubte– la més inquietant. L’afirmació del ministre García-Margallo, que va assegurar públicament: ‘A partir de l’agost començaran a passar coses a Catalunya.’ Afirmació que no ha gosat explicar mai –que jo sàpiga– malgrat que l’únic fet transcendent va ser l’atemptat terrorista del 17 d’agost de 2017, amb la més que fosca intervenció de l’imam de Ripoll i la seva demostrada connexió amb el CNI.

Col·laborar a amagar o silenciar els fonaments històrics del conflicte, com també desvirtuar legalment i política els esdeveniments –cosa que ha fet tant l’estat com els seus tribunals, els partits del 155 i mitjans afins–, és enganyar la gent.

La cantarella de sempre
Parlar de negociació i diàleg sempre està bé. Dir-ho ara, tot negant la història i els antecedents, només poden ser bones paraules que no duen enlloc. Si al damunt se n’omplen la boca els qui han tolerat –sense vergonya ni embuts– la repressió del 155, caldria que en fóssim plenament conscients per a no deixar-nos engalipar.

Que el conflicte Catalunya-Espanya ‘no hauria d’haver sortit mai del marc del debat polític’ (una altra cantarella) és del tot evident. Tan evident com que els polítics espanyols haurien d’haver donat solucions a les legítimes aspiracions de Catalunya. Primer de tot, no rebutjant un estatut aprovat –fil per randa–, d’acord amb la legislació espanyola. Després, una vegada admès que l’estat havia trencat unilateralment el pacte constitucional, mirant de refer-lo amb una negociació tan generosa com fos possible. Més endavant, una vegada constatat l’error d’haver fet el sord davant aquest trencament unilateral i les ofertes de negociació que Catalunya va fer reiteradament, admetent el ‘dret de decidir’ reclamat per més del 80% dels catalans, com a solució efectiva del problema, tot emprant el mecanisme d’alguns altres països democràtics.

Res d’això no van fer. Gens d’empatia. Gens de voluntat d’acostament, ni d’enamorament. Cap argument ni cap projecte il·lusionador damunt la taula. Ni de dretes, ni d’esquerres.

Sempre la sola negativa a escoltar i a reconèixer (a curt, mitjà o llarg termini) els drets de Catalunya i dels catalans. Cap argument perquè algú es pugui interessar a continuar essent espanyol. Un autèntic fracàs de país. La fallida més absoluta. Tots els pilars de l’estat, esquerdats de dalt a baix. A Catalunya ja ningú no els té respecte. La monarquia, el règim del 78, la justícia, els cossos de seguretat, l’economia, la seguretat social, el deute, tot se us en va en orris. És qüestió de temps. Probablement, molt menys que no us penseu.

Heu decidit de deixar-ho tot en mans de la mera repressió, del vell ‘mori la intel·ligència’ i del més modern ‘a por ellos’, de la ultradreta, dels borbònics, de la gent sense honestedat ni idees. Ara us aferreu absurdament a la lluita contra el groc. Com si això us dugués a cap port. Sense adonar-vos que us queda tan sols l’odi com a teòric argument contra els qui sí que tenim un projecte que ens il·lusiona.

No us concedirem el goig de la violència. No pas la nostra. Continuarem dempeus. Perseverarem i persistirem perquè aquesta és la nostra clau de volta. Si algú de vosaltres (del 155 i equidistants) vol sincerament dialogar i negociar que sigui, si més no, honest i valent.

El sobiranisme ha cremat moltes etapes. Més que no us hauria agradat, sí. Què esperàveu? Us vam avisar i no vàreu voler veure ni escoltar. I ara penseu que el sobiranisme ha d’anar a la casella de fa vuit anys o deu, i oblidar la història, els patiments i la lluita? Val més que penseu per què era residual i ara –en canvi– continua creixent de manera exponencial.

Podeu començar mirant-vos al mirall i reconèixer que el creixement exponencial del sobiranisme ha estat directament influït tant per la incapacitat i l’estultícia dels qui dominen Espanya com per la covardia acomodatícia dels equidistants.

Podeu començar reconeixent que la història és la que és i no la que preteneu imposar. Podeu començar acceptant que us van passar un munt de trens pel davant i no en vàreu voler agafar cap. Podeu començar repudiant la repressió, tant la judicial com la desfermada el primer d’octubre.

Heu de fer moltes coses abans, si voleu bastir un sol pont negociador. L’únic que hi ha ara. El pont que reconeix el dret de decidir dels catalans. El dret d’autodeterminació.

Perquè si no voleu pactar aquest, només ens resta fer efectiva la República votada el primer d’octubre. Que és allò que la major part de la gent exigim als nostres polítics.

El dret abans que la llei
Acceptar (com molts de vosaltres dieu) que només el concepte de legalitat (tractada de la manera més literal i estricta) és sostenible, vol dir dues coses: que heu oblidat –de manera interessada– que era, i és, totalment possible una interpretació permissiva d’un referèndum vinculant (si hi ha voluntat política de fer-ho); i que negueu absurdament la possibilitat de tot intent de qualsevol minoria arreu del món de fer efectives les seves aspiracions de llibertat o de gaudir de més drets socials quan no són plenament reconeguts.

Tots els moviments socials (revolucionaris o no) que hi ha hagut en el decurs de la història sempre han estat fonamentats en la legitimitat de la gent per a defensar els seus drets no reconeguts legalment.

Dit altrament, primer és el dret i després la llei. La llei pot ser injusta. I quan ho és el règim que la sustenta posa totes les traves necessàries (legals o il·legals) perquè no canviï res.

De debò que us considereu de ‘bona fe’ i legitimats per a propugnar negociació i diàleg, si sou incapaços d’escoltar, ponderar i valorar (i ja no dic acceptar) les aspiracions legítimes de la gent? Com voleu encarar un envit negociador d’aquesta envergadura si demostreu una sensibilitat nul·la?

La història, antiga i recent, de Catalunya ens demostra que hi ha legitimitats de sobres per a sustentar l’aspiració del dret de decidir i l’aspiració d’esdevenir un país independent (tant si hi esteu d’acord com si no, tant si us agrada com si no).

Dir que ‘en aquest procés s’han vulnerat lleis fonamentals’ és tornar a enganyar i fugir d’estudi. És considerar com a veritat absoluta la posició d’una part i passar per alt, també, la història més recent. És amagar l’ou i no voler entrar en cap controvèrsia que, molt probablement, ens duria a consideracions antagòniques amb allò que se sustenta. D’entrada caldria dir que la constitució ha estat modificada unilateralment quan ha convingut al poder. Sense manies. Sense cap entrebanc de text ‘sagrat i immutable’ que ho impedís.

O no es va modificar en un temps de rècord (d’hores) i sense cap consulta popular quan es va voler assegurar a Europa que el pagament del deute bancari seria sempre prioritari per a l’estat espanyol? I d’aquesta reforma ad hoc, feta ‘amb nocturnitat i traïdoria’ (contra els interessos de la ciutadania i a favor de la banca, del poder financer i dels més poderosos), no en dieu mai res?

O no es va modificar també, indirectament, quan la majoria parlamentària del PP va decidir que la naturalesa mediadora del Tribunal Constitucional (reconeguda a la constitució per a resoldre essencialment els conflictes entre administracions, amb un poder sancionador mínim), havia de canviar radicalment, tot atribuint-li una capacitat sancionadora altíssima i un poder d’execució que no tenia? I el trencament unilateral del pacte constitucional denunciat pel catedràtic Pérez Royo, tampoc no és vàlid per a situar-nos en el context?

De tot allò que ha passat amb la brutal transgressió –maldestre i ignominiosa– dels drets fonamentals dels ciutadans catalans i dels seus representants elegits democràticament, per part indistintament dels poders executiu, legislatiu i judicial espanyols, n’hi ha literatura més que suficient i caldria –atesa la resposta judicial europea, contundent i inequívoca– que comencéssiu a pensar que la vostra passivitat i condescendència amb la persecució indiscriminada i injusta era del tot equivocada. O no?

Per cert, sobre allò que va passar els dies 6 i 7 de setembre de 2017 al parlament i que vàreu convertir, tots plegats, en un aquelarre de filibusterisme i d’oposició frontal al debat democràtic, el Tribunal Constitucional ja hi ha dit la seva. El tràmit de lectura única era, i és, constitucional (tant si ens agrada més com si no ens agrada tant). Tampoc no es pot sustentar que no hi va haver tràmit d’esmenes quan el diari de sessions del parlament les transcriu i expressa, alhora, el resultat de les votacions. Poca cosa a afegir, doncs.

Catalunya va fent camí i, n’estic del tot segur, no té aturador. Si persistim i perseverem, si posem les nostres capacitats al servei del país, res –ni ningú– no podrà impedir allò que tant desitgem. Hi ha qui haurà d’empènyer i hi ha qui haurà d’estirar. Però tots som necessaris. I com més estirem, més ajudarem a consolidar posicions per a una futura negociació. Ja tenim el rumb marcat: és fer efectiva la República Catalana, tan aviat com sigui possible. Perquè si la fem efectiva, el contingut d’una hipotètica negociació serà llavors molt i molt diferent.

Els negociadors de bona fe sempre seran benvinguts perquè, tard o d’hora, sempre s’ha de negociar alguna cosa. Els engalipadors, xarlatans i tafurs, si us plau que es retirin.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Publica un comentari a l'entrada