Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimecres, 29 de març de 2017

Extirpam el rotllo identitari? Xerrem de classe i de Palma

ANTONI TROBAT

Capçalera de la manifestació de la Diada de Mallorca de 2016. Autor/a: PDaD @ Twitter
És un debat que es mou entre la novetat i allò vell. Una cançoneta que pot arribar a esgotar. Però que és en boca de tothom. Malgrat els excel·lents resultats electorals de MÉS a les autonòmiques del 2015, la gestió institucional, tot i els avenços, està resultant difícil. Centrem-nos en la qüestió nacional. Amb l’excepció de l’encertada iniciativa de la Declaració de Palma entre els tres executius dels Països Catalans, no es veu un full de ruta extremadament clar. Ni els d’Armengol ni Podem hi ajuden gaire, segurament. Costa arrancar espais de sobirania des de la gestió de l’autonomia. La societat civil de matriu sobiranista viu una certa desorientació. Hi ha una discussió encetada que no es pot defugir i que persones diverses del món nacionalista –des dels joves historiadors Joan Pau Jordà, Gabriel Mayol i Joan Colom amb el seu llibre recent 'Somnis compartits. La identitat mallorquina a debat' fins a persones de l’entorn de l’independentisme anticapitalista– exemplifiquen: cal extirpar la càrrega més d’adscripció etnolingüística de la proposta sobiranista illenca? Alguns diuen que no. D’altres, cada cop més i amb un criteri i representativitat més ampla, diuen que sí, que almanco cal esmenar el que el mallorquinisme ha dit i fet fins ara. Un cop plantejat això, diria que en el camp nacional hi ha dos temes més a afrontar que seran clau en el futur: extirpar la càrrega de classe i potenciar Palma.
L’arxicitat Joan Fuster deia allò, que el “País Valencià serà d’esquerres o no serà”. Per prudència molts dirien que no tenen clar que la Mallorca del futur trobi la seva plenitud social, nacional i ecològica només per l’emergència de les forces d’allò que tradicionalment hem anomenat esquerra. La Part Forana més tradicional i el conservadorisme sociològic continuen pesant molt. Intueixo, tanmateix, que, la cita fusteriana, la podrem aplicar a casa nostra. Independentment de quina sigui l’evolució del centredreta mallorquinista –a hores d’ara, primavera del 2017, sense un camí obert i amb un llast considerable en no ser capaç d’ofertar una opció neta de corrupteles–, la prioritat de l’esquerra sobiranista hauria de ser, des de ja, bastir un mallorquinisme progressista ample, però decididament transformador, amb voluntat de ser hegemònic i de superar unes sigles determinades. Això darrer és important: PSIB i Podem han de decidir si, sense renunciar a la fraternitat amb els pobles de les Espanyes, volen tenir un projecte autocentrat per aquest país o si senzillament volen ser reproduccions més o manco sucursalistes o mimètiques de propostes pensades a fora. Encara que sembli un deliri, som en un moment, em repeteixo!, en què el sobiranisme illenc no acaba de tenir un horitzó clar. Tot i que hauria d’estar on fire –amb un poder institucional com mai havia somniat la gent del PSI, l’ANAM i el PSAN del tardofranquisme–, no acaba de saber per on tirar.
Per a mi el quid d’aquest estancament és haver construït el mallorquinisme, i els moviments socials que han pivotat al seu voltant, com un projecte al servei d’una classe mitjana catalanoparlant d’origen rural vinculada a la funció pública, una part de la petita i mitjana empresa i algunes professions liberals. Cal extirpar, un cop fet amb el factor etnolingüístic, la càrrega de classe que s’arrossega des que els fills de pagesos, botiguers i carreters dels anys setanta esdevingueren funcionaris de la CAIB o professors. Trobar respostes igualitaristes i democràtiques a les pors i els traumes del món Mil·lennial. Encarar amb valentia els debats irresolts de l’etapa autonòmica que l’esquerra mallorquinista institucional no ha acabat d’afrontar: l’estructura econòmica del país i l’ordenació del territori.
D’altra banda, cal fer la revolució municipalista que no es va acabar de fer els anys vuitanta –i que, en qualsevol cas, va deixar-se en les mans de Ramon Aguiló i el PSOE– i convertir Palma en una urbs de referència, amb sentiment d’autoestima i vinculat a la mallorquinitat i als valors democràtics, ecològics i de progrés. Palma és una ciutat que va cap al mig milió de ciutadans i que pot fer un salt qualitatiu important en el futur. Cal desprovincialitzar Palma. Fer-la referent internacional en urbanisme sostenible –ja s’hi està treballant– i en drets civils i democràtics. Obtenir un protagonisme singular a la Quarta Revolució Industrial que està per arribar –i que Benjamí Villoslada ha mig teoritzat amb termes com “sol i dades”– podria ser una opció. O no. Fer-la una ciutat femenina i feminista és fora de tot dubte. Necessitam una Palma que generi economia social i solidària. Que sigui de les palmesanes i els palmesans. Com em deia un savi no fa gaire, la lluita contra la gentrificació del nostre espai urbà no és tan llunyana de combats germans pel dret a la terra que es donen en altres latituds, com l’Amèrica Llatina. Per fer-ho caldrà una gran aliança entre cultures polítiques diverses, generosa i que no obviï l’extraordinària aportació que els nouvinguts han fet a la construcció d’una Palma millor.
Font: Extirpam el rotllo identitari? Xerrem de classe i de Palma (Antoni Trobat)
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA