Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 29 d’octubre de 2015

Pau Vidal: ‘Mentre discutim si acceptem o no ‘botellón’ anem perdent llençols’ | VilaWeb

Per: Bel Zaballa   Diumenge  25.10.2015
Pau Vidal entrevista
Filòleg cul inquiet, traductor, responsable dels mots encreuats del diari El País i autor sobretot de llibres i manuals sobre llengua, a Pau Vidal (1967) li agrada escarbar en el llenguatge i exprimir-lo fins a treure’n tot el suc. Ara ha participat en el Diccionari de llengua catalana Vox i és el responsable de les quatre mil observacions d’ús que s’hi inclouen. Recentment, a més, ha publicat el ‘Manual del procés’ (Angle Editorial), premi d’Assaig Breu Josep Irla d’enguany. Vidal es declara defensor de la genuïnitat de la llengua (la que té gust de tomàquet de debò) i d’un català desacomplexat i no té recança a acceptar determinats barbarismes. Diu que l’època dels filòlegs policia ja ha passat i que caldria deixar de banda el debat sobre castellanismes perquè ‘mentre discutim si acceptem o no ‘botellón’ anem perdent llençols’. D’aquests llençols, del complex d’inferioritat del català, de barbarismes i de l’ús i registre de la llengua, en parlem en aquesta entrevista, on es queixa que defensar la genuïnitat sigui vist com a reaccionari.
—És força insòlit trobar un diccionari amb notes sobre l’ús de les paraules. Per què calien aquestes observacions?
—Perquè no tothom sap fer servir el diccionari com toca. La persona que el consulta i no té recursos per interpretar una definició pot fàcilment malinterpretar-la.

—Com ara?
—Per exemple, la paraula ‘cercar’. Si ets un parlant de fora del domini dels dialectes balears i el diccionari te’n dóna la definició sense cap indicació d’ús, ho faràs servir com a equivalent de ‘buscar’, i no és així, perquè en segons quins contextos és un cultisme que donarà una informació de tu al teu interlocutor que no és la que vols transmetre. Un altre exemple: ‘quelcom’. Si un nou parlant troba ‘quelcom’ al diccionari i llegeix la definició, començarà a cardar ‘quelcoms’ i no es pot anar pel món fotent ‘quelcoms’ a la barra dels bars!

—Doneu aclariments de registre.
—Dit així pot semblar molt innocu però l’aspecte de la formalitat o informalitat és bàsic. És com la vestimenta. Els pantalons que et poses per anar a un bateig probablement no te’ls posaràs al vespre per anar a fer el got amb els col·legues. Es tracta d’ensenyar al consultant del diccionari a vestir-se, a saber en quin moment pot dir ‘fotre’ o en quin ha de recórrer a un eufemisme o a un terme estàndard. La nostra intenció no és només millorar els registres dels parlants del català de llengua materna sinó, i sobretot, els dels qui hem d’incorporar per no deixar-los tan perduts.

—Un altre exemple és ‘mudar’, que hi afegiu la nota: ‘Tot i que ‘mudar’ estigui admès, és més genuí dir ‘canviar de casa’.
—És una interferència que ha fet molta fortuna en el segon sentit que tenia tradicionalment, que era aquest de canviar de casa, i ha suplantat el sentit primigeni, que era el de vestir-se de diumenge. Si al parlant nouvingut no li dónes cap indicació, pensarà que totes dues valen, no tindrà cap problema a adoptar el sentit nou i li sonarà tan extravagant el sentit vell que probablement no l’incorporarà. Això farà que per culpa d’una moda, perquè això és un modisme, es perdi un significat bàsic d’aquest verb.

Si no fem cap pas hi haurà cada vegada més distància entre la llengua que propugnen els entesos i la que es troba la gent
—El diccionari incorpora algunes paraules d’origen castellà, però en altres casos aviseu de paraules incorrectes perquè són calcs del castellà. Amb quin criteri n’admeteu unes i no unes altres?
—Quan és un xenisme, que no té equivalent, s’accepta. Per exemple, ‘candau’ [‘només s’admet en la llengua col·loquial’], perquè en trenta anys no hem aconseguit que funcioni ‘cadenat’. Un altre exemple, ‘xuleta’, en el sentit d’apunts per a copiar. Tampoc no hem aconseguit cap equivalència que funcioni. I jo crec que hem de començar a decidir alguna cosa, a fer algun pas endavant. Si no, cada vegada hi haurà més distància entre la llengua que propugnen els entesos i la que es troba la gent. A mi no em fa mal acceptar ‘xuleta’, l’ús ha demostrat que funciona perfectament. És un barbarisme? Sí, però és que hi ha milions de paraules que provenen d’altres idiomes.

—Hi ha més reticència amb les originàries del castellà.
—Sí, i és comprensible. Cal anar amb peus de plom, òbviament, perquè això és una aixeta que cada vegada raja més. Et posaré l’exemple contrari. No hem acceptat ‘gilipollas’ perquè n’hi ha cinquanta mil que fan la mateixa funció. No cal sucumbir a una moda com aquesta i que anirà de baixa.

pau vidal entrevista—Sobta trobar-hi ‘barco’ [‘no està acceptada però es pot usar’], pensava que ja ho teníem superat, això. Per què l’heu posada?
—Per raons simbòliques i com a mostra d’elasticitat. Una part de les dificultats que tenim a l’hora de propugnar un model de llengua determinat és aquesta aversió que té el parlant als del meu gremi. Som vistos com la policia. ‘No ens deixen parlar com volem!’, diuen. En aquest sentit, he afegit ‘barco’ amb una mínima recança com per dir que no som uns policies. Aquella època ja ha passat, era la dels primers anys de TV3.

—En el pròleg dieu que la situació anòmala en què vivim fa que el debat se simplifiqui entre castellanismes sí o castellanismes no, però que la situació de la llengua ‘exigeix una altura de mires a l’abast de ben pocs’. De què hauríem de debatre?
—És tot un canvi de perfil. Reconec que és contradictori amb el fet d’haver tret un diccionari (que no ha estat iniciativa meva, ha estat un encàrrec que he acceptat amb molt de gust), però trobo que centrar-nos ara en la qüestió lèxica és un error. En l’actual moment històric i ateses les circumstàncies, això és posar el carro davant dels bous. Primer s’hauria de definir la relació entre els dos idiomes. Sé que n’hi ha molts més, però aquests dos són els que han de vertebrar el col·lectiu. Podem estar d’acord amb la relació que hi ha ara i a partir d’aquí baixem als problemes inherents a la llengua, una postura que considero equivocada, o bé redefinim la relació: fixem un sol codi i aleshores baixem a les qüestions de llengua. Ho dic perquè mentre ens discutim sobre si ‘botellón’ sí o ‘botellón’ no anem perdent llençols.

—Quins llençols?
—Els llençols es perden en tot allò que no és lexicogràfic, en totes aquelles coses que el parlant no consulta en un diccionari perquè no en dubta. Per exemple: ‘pis en lloguer’. No en dubta perquè sap que ‘lloguer’ és bo. Però ‘en lloguer’ no ho és, perquè no és una locució catalana, però això no ho busca perquè li sembla que ja està bé. El mateix passa amb ‘per suposat’ i amb tants altres. Amb tot allò que no és estrictament lèxic. I això continuarà passant mentre la relació entre les dues llengües sigui com ara. Dit d’una manera més crua: si no canvia aquesta relació entre els dos idiomes, anirem fent diccionaris fins que no ens quedi llengua per posar-hi.

Pau Vidal entrevista
—Tenint en compte això que dieu i els debats que hi ha hagut sobre l’estatus de la llengua en un nou estat, fa pensar que potser tenir un estat no és garantia suficient per a la llengua, malgrat ser per a molts una raó per la independència.
—Segur. L’exemple més clar és Andorra. Ara: no és garantia però alhora és condició imprescindible. És una pura qüestió de temps. Som una llengua petita davant d’una de grossa, i la grossa s’imposa sempre, ho veiem cada dia al carrer. A mesura que assentem la idea de globalització també se’ns assenten, paradoxalment, totes les idees d’hegemonia lingüística. Perquè davant del foraster tendim a buscar el codi que intuïm que pot entendre, i sempre és una llengua poderosa. Passa a escala interna amb el castellà i a escala internacional amb l’anglès. Això, que la majoria ho considera una anècdota sense més transcendència, en té molta més de la que sembla. Cremar una hectàrea de bosc per fer una casa, mira, no passa res, però quan has cremat tot el bosc dius ‘i ara què?’. Els temps van per aquí. Per això cada vegada ho garanteix menys tenir un estat. Com més triguem, pitjor.

—Defensar la genuïnitat avui en dia és nedar a contracorrent?
—Sí. El discurs de la correcció política és molt trampós perquè disfressa de color de rosa coses que no en tenen res, de color de rosa. Una és aquesta. Per quin motiu tots estem d’acord que els tomàquets de km 0 són millors que els que vénen de la Xina però en canvi amb la llengua no, sinó tot el contrari? Si defenses la llengua genuïna, perquè és la que té gust de tomàquet de debò, ets un fatxa i un reaccionari. Hi ha molta trampa. La llengua arrossega tota la identitat i això és una cosa molt delicada. Insisteixo en la qüestió de la genuïnitat perquè és com el gust del tomàquet: hauríem de deixar enrere la fal·làcia que les llengües són per a comunicar-se, que ja som grandets. Sí, és una de les funcions que tenen, però en tenen moltes més. Tornant a l’exemple del tomàquet: si només mengéssim per nodrir-nos, menjaríem pa i aigua. Per què ens molestem no només a cuinar sinó a premiar-ne els millors? Perquè darrere de l’alimentació hi ha molt més, hi ha cultura. Amb la llengua passa el mateix.

Si defenses la llengua genuïna et diuen fatxa i reaccionari
—El català que parlaven els avis, fos normatiu o no ho fos, era molt més genuí que el que es parla avui.
—Tenia gust de tomàquet.

—Cap on anem, doncs?
—Hem de tenir present que el senyor que abans conreava tomàquets els venia als comerços de proximitat. Cada vegada els hem anat enviant més lluny i, a mesura que augmenta el radi d’acció, la varietat de tomàquet es redueix, n’hi ha que no aguanten el viatge, etc. En qüestions lingüístiques, has de limitar part dels recursos perquè, si no, no t’entendran. Això passa amb tots els idiomes, tots són en fase de reducció. És el preu de la vida moderna. El que passa és que, com amb tot, s’ha de trobar un equilibri. Entre la renúncia de determinades peculiaritats i l’eliminació hi ha un punt intermedi per a satisfer les necessitats del parlant.

—És compatible la genuïnitat amb el ‘català light’?
—Jo tinc un amic que parla català de Planoles que sembla que sempre estigui munyint vaques i és el que lliga més de tots. Saps què passa? Durant els anys de normalització ens hem obsessionat tant en la correcció que pel camí hem perdut el gust de la llengua popular. I ara no parlo de genuïnitat sinó de llengua popular. Per exemple, ‘encostipat’. Ens hem obsessionat a dir-ho com el diccionari deia que s’havia de dir, que és ‘constipat’, tot i que pràcticament el 100% del domini deia ‘encostipat’. I a sobre amb la mala consciència de dir-ho malament. El mateix, amb el xampany, que es va convertir en cava. O amb la llangonissa: Eh, no diguis llangonissa que es diu llonganissa!! De retruc, això ha fet que a mesura que anàvem arraconant la llengua popular, perquè era dolenta o perquè no sortia al diccionari, ens hàgim anat allunyant de l’espontaneïtat. I ara s’identifica català amb correcció i llengua encarcarada. Per això tot el que és popular o genuí o que té gust de tomàquet sembla encarcarat i poc al dia.

Podem aconseguir que 'pibón' sigui una cursileria i 'garsa' el més hipster
—…
—Pensem en alguna d’aquestes animalades que diuen els nanos de la sèrie ‘Merlí’, com ‘pibón’ o ‘temazo’. Són modismes que apareixen contínuament. Però davant d’això, qualsevol proposta que en facis sonarà carca i antiquada i fracassarà abans de començar. Però no per culpa de les alternatives. Al meu poble en diuen ‘garsa’, però com diguis ‘Hosti, tu, quin llamp de garsa’ ja t’han plantat la barretina al cap. No és un problema de lèxic en si, és un problema d’autoconcepció del parlant.

—Alguna solució?
—Si tinguéssim la sort de poder fer tot això que hem de fer molt de pressa i canalitzar l’experiment de recuperar la llengua popular, estic convençut que en molt pocs anys veuríem que, en efecte, tot és del color del vidre amb què t’ho mires. Perquè això de ‘pibón’ i ‘temazo’ que ara sembla la pera es veuria com una cursileria, i en canvi dir ‘garsa’ seria el més enrotllat i el més hípster. Això és perfectament possible, eh? El que passa és que hi ha aquest terrible complex d’inferioritat. Per tant, ara com ara, qualsevol intent de parlar popular és barratinaire. Però jo aconsello fer-ho igualment. La gent es pot treure ràpid el complex d’inferioritat. Hi ha trucs, com ara dir-ho en veu alta i més forta.

Vull un català sense complexes que se senti a l'altura de qualsevol altra llengua, capaç de crear argot col·loquial
—Dieu que, davant la dialèctica entre ‘català que es parla’ versus ‘català que s’hauria de parlar’, sou del ‘català que vull parlar’. Quin és?
—Sí, potser no s’entén gaire, però el català que vull parlar és el de la ‘garsa’. És a dir, el català que no té complexes i se sent a l’altura de qualsevol altra llengua, capaç de crear argot col·loquial, que ara com ara crec que és el punt més delicat que tenim.

—I ens el traurem mai, el complex d’inferioritat?
—Bé, és fonamental fer-ho. El primer punt és recuperar l’autoestima perquè, si no ho fem, continuarem en un partit en què ells juguen amb raqueta i nosaltres amb la mà, condemnats a perdre. Hem de recuperar l’autoestima. Que et deixi de semblar millor dir ‘catxondeig’ que dir ‘gresca’. I dic aquest exemple a posta, ja sé que ‘gresca’ sona molt cumbaià. Des del punt de vista filològic no té res millor ‘catxondeig’ o ‘catxondeo’ que ‘gresca’ i, en canvi, tothom considera que amb ‘gresca’ no podem anar enlloc. Dir ‘catxondeig’, sincerament, em sembla una merda. No veig quina gràcia té i la trobo una paraula molt lletja.

—Tornant a les paraules, una que no surt al diccionari però que apareix en una frase del ‘Manual del procés’, que has publicat fa poc, és ‘pijo’.
—I hi suggereixo que en tornem a dir tifes! És un exemple perfecte: ‘pijo’ sembla millor que ‘tifa’ però si t’ho mires bé és simplement una qüestió mental.

Pau Vidal entrevista
—El ‘Manual del procés’ és un llibre militant en el qual l’anàlisi del vocabulari que ha anat sorgint en aquests anys de procés sobiranista serveix per fer-ne un repàs força complet.
—És un divertimento per a fugir dels rotllos que clavo, i m’ho he passat pipa. He descobert moltes coses, com per exemple que ‘procés’ ve del verb ‘cedir’. És un joc de mans. I al final, la sensació que queda és que tots podem ser molt més amos del nostre llenguatge del que som. A les paraules se’ls pot treure molt més suc. I això dóna una mena d’autonomia lingüística i intel·lectual. Ara que m’hi fas pensar, està relacionat amb l’autoestima de què parlàvem. Com més coneixes una cosa més te l’acabes estimant.

Vaig trempar tant fent el 'Manual del procés' que ja en preparo una segona part, és que això és un no parar!
—És un llibre ple de descobriments. Fa gràcia que la paraula federalisme provingui de fe o que catalufo tingui el seu origen en castellufo. Amb quines sorpreses us heu trobat a l’hora de fer la recerca?
—Més que significats concrets, m’han xocat molt alguns zombis que han ressuscitat amb el procés. Per exemple, ‘separatisme’. A banda d’Albert Rivera feia anys que no ho deia ningú. El mateix que ‘fatxa’. I una cosa que també m’agrada molt és analitzar les paraules per famílies i no pas de manera aïllada. Perquè les paraules són derivats, tenen una arrel i generen compostos, i així es pot veure el bosc sencer. Tot i que hi ha algunes rareses de casos que no tenen família. Al llibre n’hi ha un parell: urna i sedició, que curiosament són bastant antagònics. Vaig trempar tant fent aquest llibre que he continuat i ja en preparo la segona part.

—Més?
—És que això és un no parar! Per exemple, tant que es parla de la campanya de la por: la por és una paraula molt quotidiana que prové d’un terme que et sonarà, ‘pavor’, però que no existeix en català. Potser és que no n’hem de tenir tanta, de por. Bé, recullo petites anècdotes traient suc al llenguatge per acabar dibuixant un panorama determinat.

—Podríeu incloure-hi la paraula ‘acord’, ara que sembla que tothom n’està tan pendent. Quina és la vostra impressió del post 27-S?
—Em fa molta gràcia una frase que em va dir un amic: ‘Hem votat la CUP per damunt de les nostres possibilitats.’ Trobo que té raó. Dit més ben dit, algú teoritzava que la CUP hauria de tenir present que una part dels qui la van votar ho feien per estirar Junts pel Sí lluny de Convergència, però no lluny de la independència. Ho feien per estirar, no per trencar. Jo sóc un d’aquests casos i conec molta gent que va fer una cosa similar. De tota manera, tinc confiança plena en la CUP perquè em sembla gent molt més assenyada del que els volen fer passar, no en tinc cap dubte. Tenen molt més seny que els qui fan gala de tenir-ne. I estic amb els qui no tenen cap dubte que hi haurà acord. A més a més, els de la CUP tenen sentit de pàtria i de país, segurament més que els qui sempre se n’omplen la boca. Jo sóc molt optimista
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA