El Reialme de València, Estat de Catalunya

Font: http://webs.racocatala.cat/eltalp/ferrando.pdf

Extret de la publicació Sintesi del criteri valencianista, d'Eduard Martínez Ferrando, publicat a Barcelona el 1918 per Joventut Valencianista

Seu d'el Tribunal de les Aigües (o de la Vega) de l'Horta de València, una institució que és Patrimoni de la Humanitat, i que endinsa el seu funcionament ininyerromput des de l'Edat Mitjana, o probablement d'abans.

L’antic reialme de València constitueix tot sol una concreció diferent de la dels demés pobles de l’Ibèria, que determinaren el fet geogràfic, històric i psicològic.

Si la naturalesa no el caracteritzara ja per les qualitats del seu sòl, subsol, clima, fauna i flora, cultius propis etc., el veuríem aparèixer en la història durant el període aràbic, si bé no nasqué a la civilització cristiana í europea com a tal reialme, fins a sa conquesta per don Jaume 1 que l’organitzà en Estat independent. Era açò en l’any 1238.

I és des d’aquesta fetxa, quan comença a adquirir personalitat més definida no sols a Espanya sinó al món, obrint-se aqueix cicle de la València foral que no es tanca pas fins a l'any 1707, en qual transcurs de temps, cine segles properament, s'eIabora, ascendeix i desapareix com tants pobles la “nacionalitat valenciana”, expressió aquesta, que no és pas nostra com podria creure algun fervent unitarista espanyol, pensant que íntentàvem reivindicar drets suposats, sinó que correspon a nostres compatricis els il·lustres hístoriaires n'Antist, en Beuter, n'Escolan i en Sales.

Enc que entenem que sols pogueren emplear el terme “nacionalitat” en el concepte de “nació foral”, pel govern i el dret propis de que fruí el nostre poble, en virtut de l’anassimilisme caraeterístic de la política de Catalunya; i, en quant al seu nom de “valenciana”, li ve de la geografia, perquè València, abans d'ésser reconquerida i poblada “quasi tota” pels catalans i de posseir sa llengua, ja es deia així d’ençà dels temps dels romans segons uns, d’ançà dels de la primitiva etnos ibérica segons altres.

Pel demés l’uniformisme castellà no aconseguí evitar que els grans homes d'aquest poble, en Cervantes, en Lope de Vega, en Gracian, etc., parlessin de “naciones de España”.

Remarquem també, per a fixar millor el caràcter del nostre nacionalisme, que València amb l'antic Comtat de Barcelona i Mallorca constitueix una comunitat ètnica i lingüística, encara que, par sa fesomia i personalitat regionals integrà al passat la individualitat política significada a la denominació de reialme, amb què fou coneguda, dins del territori de l'esborrada i avui renaixent Nació Catalana que a l’Edat Mitja amb nostre Llibre del Consolat de Mar legislà mercantilment l’Europa i que unida a l'Aragó formara el reialme d’aquest nom; la Confederació Catalano-aragonesa que s'extenia par lbèria a València i a Alacant i pdr la mar a les illes Balears i Sardenya; que tingué per rics florons de sa Corona comtal i reial per França a Provença, Marsella, Tolosa, i Llenguadoc, par l’Itàlia els reialmes de Nàpols i Sicília, arribant en sos domenys per l’Orient fins a Bizanci i l'Armènia i pel Sud fins a les costes africanes. Els temps feliços en què la nostra parla arrogant féu estremir les ruïnes de la sagrada Acròpoli atenesa, els jorns gloriosos en què tots els peixos de la mare nostrum portaven sobre sos lloms les barres catalanes de sang de foc.

Bo i participant València de tanta glòria, d'un relleu a l’Espanya i al món, qual havem dit, tal volta avui la majoria dels valencians tindria par a nosaltres el somrís d'en Voltaire. Tan petits ens sentim en l‘actualitat, amb l’oblit de ço propi, que no hi queda ja en nosaltres més que l’alè de l’escepticisme!

Però malgrat açò, si “els homes il·lustres són els cognoms de les nacions”, al que afegiríem nosaltres que les institucions que produïren són com els esclaus de sa noblesa, al ser nacional valencià el personalitzen el Tribunal de les Aigües, aqueixa portentosa institució que sense papers ni còdexs [i.e. codis] fa justícia honrada des de temps inmemorial en matèria de recs, i que en opinió del nostre historiaire en Borrull, França implantà a son territori en forma molt semblant a la nostra; Vicents Ferrer el Sant, àrbitre de la política espanyola i de l'Església féu reis al Compromís de Casp i desféu papes al Concili de Constança que acabà amb el Cisma' d'Occident; fra Gilabert Jofre comprengué abans que ningú que el foll és un malalt i fundà el primer manicomi del món; Ausias March “el valent Capità”, present a les epopeies desenrotllades a les illes de Còrsega, Sardenya i Guergues fou també el poeta celebrat a tot el món llatí; el pare d'Orfes fou aquell institut que arreplegava els vagabunds dels carrers i els mantenia, ensenyant-los un ofici, par a que poguesssin ésser útils a si mateixos i a la societat, institució genuïnament valenciana en sos fins i en son funcionament, avui extingida entre nosaltres, però que veiem a Nova York, amb el mateix caràcter, encara que més perfeccionada, pel major progrés del temps; Francesc de Vinatea, a I'Edat Mitja igualava ja el poder popular al reial; Jaume Roig i Pere Joanot Martorell feren de nostra ciutat un viver de cultura, i, perxò, quan dos segles més tard, la visità en Cervantes la proclamà una de les prianeres capitals de I’Europa; nostres gremis, prodigi de regulació del dret d’assistència, impedien que el nostre obrer morís a la misèria; la família dels Borges, que la llegenda calumnia i la història reivindica, presidí la vida tota del Renaixement; un d'ells, Cèsar Bòrgia, [sic] que portava sang xativenca a les venes, inspirà a en Maquiavel sa famosa obra El Príncep i fou el primer que concebí el pensament de l’Itàlia una i Joan Lluís Vives des de Bruges, Lovaina i Londres fou sempre el filòsof rival d'Erasm [sic] de Rotterdam i el mestre insusbstituïble de les reines, princeses i magnats en aquella època d’esplendor de la cultura europea i encara avui l’inspirador de la doctrina de l’Iimpost Únic de l’economista nordamericá Henry George; la democràcia dels agermanats provà al món que nostre poble si sap revolucionar-se quan es veu oprimit, sap no menys governar amb la major habilitat el rcialme, conciliant la vehemència amb el seny; els píntors Jacomart, Ribera, Joan de Joanes, Ribalta i Espinosa imprimiren un segell propi al nostre art, que és conegut arreu, sense vacil·lació, com de l’escola valenciana; la decoració singular de la nostra industria (seda, cerámica, ventalleria, mobles, etc.) i a què seguir?