Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 7 d’octubre de 2013

TOTS ELS COLORS DEL VERD


Josep-Lluís Carod-Rovira
Em dic Josep-Lluís, aquí i a la Xina. I Carod-Rovira, amb guionets, d’ençà que als 13 anys vaig descobrir B. Rosselló-Pòrcel. Tinc uns quants carnets, dels quals, en aquests moments, gairebé no n’hi ha cap que m’acabi de fer el pes, començant pel DNI, que no me’n fa gens ni mica. Llegeixo, escric, viatjo, col·lecciono, somio i sóc molt ric en amics i en llibres. També faig política, d’ençà que als 12 anys vaig fundar Catalunya Unida i Lliure. M’agrada la sèpia amb patates, l’allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots que fa la Montserrat Coll, el cava/xampany ben fred i el vi del Montsant/Priorat. I moltes coses més, feliçment!














Un hom ja s’ensuma que la cosa anirà bé quan, a mig matí, per Ciutat, s’acosta una dona al grupet ensamarretat de verd i amolla, en to còmplice. “No os preocupeis. Eso será un éxito y por la tarde Palma estará llena de verde!”. Ben prest sóc conscient, primer per Marratxí  i després a Santa Maria, a sa part forana, que no caldrà esperar que arribi s’horabaixa per comprovar-ho. A l’entrada del municipi, a l’escola, tot de pancartes reivindicatives, teles verdes i llaços quatribarrats en decoren la façana, mentre un grupet de persones fan ja el preparatiu d’una paella gegant al pati de l’escola. Un recorregut pel poble m’omple els ulls de verd: a les samarretes de la gent pel carrer, dalt dels cotxes, les venedores del mercat, magnífic, que és un esclat de colors, de gent i de vida, als balcons de les cases, a can Calet tot fent el vermut abans de dinar, a pertot.

Dinar de torrada, moments de gran record i bon ambient, per acabar-nos de posar al dia de com estan les coses i, sense sobretaula possible, enfilem la ruta de Ciutat. Tots els cotxes del voltant també verdegen. S’han omplert dos-cents autocars que, procedents de tot Mallorca, confluiran a la capital. Em comenten que l’empresa, beneficiària del servei de transport escolar en molts indrets de l’illa, no n’ha volgut llogar més, perquè és de la corda dels que manen. Bars clàssics, com el Món o bé el Cristal, davant l’estació dels trens de Sóller, tenen totes les taules ocupades i verdejants. Una hora abans de la sortida oficial de la manifestació, tot és ple de gom a gom i a la plaça d’Espanya  –coses de la vida- s’hi concentren tots els colors del verd, amb  la imaginació popular que es desborda a l’hora de fer paraigües amb aquest color, arracades, capells, mocadors i els motius estètics més insospitats, tan creatius com els textos de les pancartes individuals o col·lectives que s’hi exhibeixen, algunes francament enginyoses i divertides. Això és una festa i el so de les xeremies, dels timbals i dels instruments més insospitats fan un renou alegre sense precedents.  


No paro de saludar gent, amics coneguts i persones anònimes per a mi, que s’acosten en veure’m, contents, amb una alegria que agraeixo perquè és sincera, entre els quals en Miquel Llull, bibliotecari del Golea, de Capdepera.  Parlo amb Ximo Puig, l’exalcalde de Morella i ara líder socialista al País Valencià, que ha vingut per fer costat a aquest moviment que ha superat les millors expectatives. Vam fer un bona feina al Ramon Llull, quan ell es va inventar la Xarxa de Municipis Valencians Ramon Llull, en absència de la Generalitat Valenciana. Optimista de mena, com que hi ha el cap dels socialistes valencians i em consta que també la seva líder balear, Francina Armengol, tracto de saber si hi ha qualcú més del món socialista que permeti tancar el cercle territorial amb una certa coherència, però es veu que no... Sí que hi ha els responsables dels sindicats majoritaris d’ensenyament a les Balears, Catalunya i el País Valencià, a qui saludo i ens fem una foto de record. I em diuen que també hi ha l’irreductible Joan Tardà, de pedra picada. Sense veure’ns, intercanvio whatsapps amb en Toni Albà, que aquests dies triomfa a l’escena mallorquina.


Vist el col·lapse absolut al centre de Ciutat, la policia nacional –ai las- aconsella de començar la caminada per permetre anar esponjant una mica la zona, tot i que encara fan falta uns deu minuts per a l’hora prevista. Durant una estona vaig amb Maria Antònia Font, una de les cares més visibles de la revolta dels mestres, i amb gran sentit de l’humor em diu: “Vine, ja veuràs qui te present!”. Ni més ni menys que els pares d’Antònia Font, el grup musical mallorquí que duu el seu nom i llinatge. Pare i mare amb samarreta verda, entre la multitud, contents i satisfets. En Cil Buele, fill del primer negre que arribà a Mallorca i gran amic, antic conseller de Cultura del Consell de Mallorca, em pregunta per on paro per deixar-ne constància gràfica, però és impossible de precisar-li-ho i de trobar-nos. Tinc la sort d’anar desfilant durant tota la manifestació, al costat de l’historiador Pere Fullana, el qual, amb el rigor i la capacitat d’anàlisi que tothom li reconeix, em facilita un caramull d’informació sobre el perquè del canvi que sembla que s’estigui començant a produir a les Balears. “Veus? -em diu-, aquell d’allà és militant del PP i havia estat director general, però ara ja és aquí”.


Grans aplaudiments en passar per Jaume III i descobrir alguns domassos verds penjats en algun balcó. Per què ha sortit tanta, tantíssima gent, més que mai en la història de les Balears? Per quins motius el president Bauzá mai no se n’havia vist de tan verdes? La veritat és sempre tan rica en matisos com els colors de l’arc de Sant Martí. La vaga dels mestres ha estat el factor detonant que ha fet sortir al carrer un malestar creixent al si de la societat, per motius molt diversos, ara coincidents en una forma d’expressió única, al voltant del color verd. És cert que la gent ha sortit en defensa de la qualitat de l’ensenyament, en suport a la dignitat dels professionals del sector tan maltractats, pel català com a llengua vehicular a l’escola, per aprendre anglès però d’una altra manera, etc. Però aquí s’hi han anat afegint molts altres malestars que afecten la progressiva degradació de la qualitat de vida en l’àmbit material i contra les retallades en el benestar de la gent (sanitat, educació, habitatge, transport, assistència social, etc).


Diria que l’arrogància desafiant, tan típica de cert estil de la política de la dreta madrilenya, que practica Bauzá i el seu govern, ha estat, pel que té de comportament rabiosament poc democràtic, un dels detonants de la revolta popular. El menyspreu amb què es tracta el punt de vista dels altres, l’altivesa de tall totalitari que s’empara en la majoria absoluta com si en Bauzá fos el Rei Sol, saber que una vaga costa diners i no podrà ser sostinguda eternament i, per tant, només els cal esperar que la fatiga i la butxaca buida s’ensenyoreixi dels vaguistes, són elements que, sumats, han estat percebuts per molta gent, inclosos votants del PP, com la gota que ha fet vessar el tassó. El verd ha tingut la capacitat d’aplegar, en un sol color, aquest malestar general d’origen i motivacions diverses, en una protesta única: Prou Bauzá, prou d’aquest PP!


Històricament, el PP balear era una formació on convivien, pel cap baix, dos sectors. Per una banda la dreta autòctona, regionalista, rural, conservadora, confessional i catalanoparlant, que recollia la tradició carlina, i de l’altra tota la teringa funcionarial que es movia per les Illes com per una colònia. Fins ara, sempre havien manat els primers i els altres eren el complement imprescindible, important a Ciutat i en municipis com Calvià. En el darrer congrés del PP, Bauzá es va presentar amb el suport del primer sector, contra l’espanyolista i sanador de cèrvols Delgado, va guanyar-lo, però al final s’hi alià i l’incorporà al govern, per acabar fent la seva política. Ara, l’obstinació fanàtica, obsessiva, radical de Bauzá contra el català ha anat tan lluny que resulta incòmode, irritant i inacceptable per una part no menor de gent del PP, a cadascuna de les illes, fins al punt que l’expresident Cristòfol Soler ha pagat personalment dies de vaga en suport als mestres, alguns alcaldes i regidors fan costat als vaguistes i el malestar s’estén.


Les coses d’aquest món, verdes i madures són”, assegura el refrany popular. Les Balears s’enverdeixen cada dia més, mentre en Bauzá té a les mans la mànega de bomber, però no vol apagar el foc. És ell, amb tota la comunitat educativa en contra, que es nega a cedir ni un sol mil·límetre d’una posició pedagògicament insostenible. Els mestres resisteixen i volen internacionalitzar el conflicte provocat per un president irresponsable. El verd madurarà i haurà de canalitzar, a les urnes, un estat d’ànim. Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera es mereixen un altre president i un altre govern. Tant de bo els partits de tradició democràtica o de cultura democràtica facin un pensament i tinguin la sensatesa d’anar bastint una alternativa molt àmplia, transversal i representativa, capaç d’oferir un horitzó d’esperança i d’il·lusió a la seva gent i d’enviar Bauzá i els seus als bancs de l’oposició, perquè no siguin ells qui escriguin la història de les Illes.. Som molts, a les Balears i a la resta del país, que ho desitgem veure ben aviat

.
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA