Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 30 de juny de 2014

La nova diglòssia

Publicat en el número 85 de la revista Llengua Nacional (pàg. 8)

  
Jaume Corbera


1. Probablement el terme de la sociolingüística més usat, més conegut, en català ha estat el de diglòssia, introduït a casa nostra a finals de la dècada de 1960. En la primera formulació del concepte, el lingüista nord-americà Charles A. Ferguson l'aplicava a situacions com les relacions entre àrab popular i àrab literari: l'àrab popular és l'eina de comunicació oral normal en l'àmbit col·loquial a totes les comunitats àrabs (un àrab popular que és diferent d'un espai a un altre) i l'àrab literari és l'eina de comunicació, oral i escrita, normal en l'àmbit de relacions formals: la pregària, l'escola, l'ús institucional, la literatura, la ciència... (un àrab literari molt poc diferenciat espacialment); és a dir, els parlants àrabs usen dues modalitats lingüístiques distintes segons la situació social de comunicació en què es troben: modalitat dita B(aixa) en situacions d'informalitat i modalitat dita A(lta) en situacions de formalitat. Un funcionament semblant al de, per exemple, els suïssos germànics, que tenen el propi dialecte com a modalitat B i l'alemany estàndard com a modalitat A. El concepte fergusonià de diglòssia va ser posteriorment reformulat per altres (socio)lingüistes, i a casa nostra ens arribà amb un contingut un poc diferent: per a nosaltres la modalitat B era la llengua catalana i la modalitat A era la llengua castellana. Bé, dic que ens arribà diferent per aquesta consideració de «llengües diferents» que tothom accepta per al català i el castellà i que, en canvi, no sol ser acceptada per a l'àrab literari i l'àrab popular o el suís-alemany i l'alemany estàndard; no hi entraré, ara, en aquesta discussió, però hi podríem dedicar moltes de pàgines, a raonar si els parlars àrabs o el suís-alemany són llengües més o menys diferents respecte de l'àrab literari o l'alemany que el català respecte del castellà. En qualsevol cas, l'acceptació que la nostra era una situació sociolingüística de diglòssia va ser general en la dècada dels anys setanta del segle passat: els catalanoparlants usàvem normalment el català en les nostres relacions orals familiars i amicals, mentre que llegíem, escrivíem i ens relacionàvem en castellà amb les institucions (tot això amb matisos, ara no importants); en altres paraules, socialment el castellà era una llengua més important que el català. Dins els anys vuitanta la diglòssia (una característica de la qual és l'estabilitat) es va anar convertint en conflicte: una gran part de la nostra societat no acceptava més que el català fos sempre modalitat B i el volia convertir en modalitat A, i per a això havia d'eliminar la modalitat A vigent... I encara hi som, en aquesta etapa: sense haver descartat ja del tot la diglòssia respecte del castellà (en tenim exemples contínuament, sobretot fora de Catalunya), la lluita principal ara és ocupar del tot el seu espai i convertir la societat catalana en una societat de funcionament intern monolingüe, com l'anglesa, la portuguesa, la danesa... Ara bé, al mateix temps, apareix una nova diglòssia, menys marcada, si voleu, però igualment condicionant, com si els catalans no poguéssim existir sense haver de recórrer a una altra llengua com a globus d'aire indispensable per a la nostra respiració: hom vol donar a l'anglès qualcuns dels papers que fins ara jugava el castellà. Fixau-vos-hi: ens omplen el cap de prejudicis sobre la necessitat de saber anglès (no serem res si no sabem anglès, no podrem anar enlloc si no sabem anglès...), ens volen substituir el castellà per l'anglès a escola («Catalunya aplicarà la immersió “en anglès” d'aquí a 5 anys», Ara-Balears, 17 de juliol del 2013, p. 12), ens entaferren pàgines en anglès dins un diari i revistes suposadament en català...  Encara no hem aconseguit la normalització del català i ja li oposam un nou competidor! Jo no discutiré mai la necessitat de saber parlar diverses llengües, i com més millor, i accept que saber anglès és útil (i necessari només en qualque àmbit), però d'aquí a consentir que se'ns presenti l'anglès com a indispensable, menyspreant totes les altres llengües, se li faci un lloc dins els nostres mitjans de comunicació en català i el vulguin imposar com a llengua d'immersió escolar, hi ha una enormitat. Fa massa anys que lluitam per l'escola en català per a oblidar ara la nostra meta i convertir l'escola, una altra vegada, en bilingüe forçada! L'escola catalana ha de ser en català, i s'hi han d'ensenyar, amb els mitjans més adequats i efectius, dues o tres llengües forànies, a gust dels pares (castellà / anglès / francès / rus / alemany...), però sense desfigurar-ne l'essència catalana. Imaginau que el diari Ara o la revista Presència decidissin incorporar aviat dues o tres pàgines en castellà: hi hauria una reacció feroç contra aquestes publicacions! Però si les pàgines són en anglès, ningú no diu res, tothom ho troba bé... O que els responsables d'ensenyament haguessin anunciat que d'aquí a cinc anys es faria immersió en castellà a les escoles de Catalunya... Un escàndol! (excepte per al PP i C's, que ho celebrarien). Qui s'ha begut l'enteniment? ¿Com podem des de les Balears lluitar contra el PP perquè ens vol destruir la immersió en català a base de castellà i anglès si al mateix temps el partit governant a la Catalunya estricta, suposadament catalanista, anuncia una mesura semblant? ¿Resultarà ara que els dolents, els retrògrads, som els qui volem l'escola íntegrament en català? ¿Catalunya vol la independència per a tenir l'escola diglòssica (és ben clar que l'anglès hi seria la llengua A)? ¿No n'estau farts, de bilingüisme mal entès?
2. Una de les característiques més evidents de les societats que tenen com a llengua en plenitud d'usos una llengua que funciona com a llengua A a unes altres societats (les quals, per tant, tenen una llengua B), és el seu menyspreu majoritari no solament per aqueixes llengües B sinó també per les altres llengües en general. L'interès que tenen els espanyols (= castellanoparlants) per aprendre català, basc, gallec o asturià (per a ells l'aragonès ni tan sols existeix) és comparable al dels pingüins per fer vacances al Carib[1][1], i és naturalment semblant al que tenen els francesos (= francesos del nord) per aprendre occità, bretó, neerlandès, català, cors o qualsevol altra parla autòctona dins la República. És lògic: si parlant la llengua A poden anar sense problemes pertot dins el territori que controlen, ¿per què han d'aprendre cap llengua B, que no és necessària per a res? Aquesta actitud d'autosuficència els duu, a més a més, a mantenir una actitud negativa respecte a qualsevol altra llengua, i per això (amb qualque excepció) als estats on hi ha una política més despectiva respecte a les llengües internes sotmeses hi ha també un gran percentatge de persones adultes incapaces d'expressar-se en una altra llengua considerada estrangera: Espanya (46,8%)[2][2], Grècia (43,4%), França (41,2%) (Comunicat de premsa d'Eurostat 137/2009, 24 de setembre del 2009). Una dada important per a conèixer l'interès d'un estat a fer els seus ciutadans poliglots és com plantegen l'ensenyament de llengües estrangeres dins el sistema educatiu. Doncs bé, segons les dades del Primer Estudi Europeu sobre les Competències Lingüístiques[3][3] i l'Estudi Europeu sobre les Competències Lingüístiques: la capacitat lingüística a Anglaterra[4][4], a tots els estats de la Unió Europea, excepte a Anglaterra (però la dada val per a tot el Regne Unit; vegeu-ho en aquest escrit: Languages in UK schools: where we are vs where we need to be[5][5]), s'ensenya almenys una llengua estrangera des dels primers anys de l'educació primària, i es manté aquest ensenyament fins al final de l'educació secundària (en el nostre cas, el batxillerat). Què passa a Anglaterra, i a tot el Regne Unit? Doncs que només s'ensenya una llengua estrangera (majoritàriament francès) els darrers tres anys de l'ensenyança obligatòria, quan els alumnes tenen entre onze i catorze anys! I pus! En el tercer grau d'ensenyament (14-18 anys), la llengua estrangera (1 o 2) havia estat obligatòria fins al 2004, però és voluntària en l'actualitat. La conseqüència lògica ha estat la disminució d'alumnes que l'aprenen: dels 295.970 que, a Anglaterra, en el 2004 s'examinaren de francès per a obtenir el Certificat General d'Educació Secundària, s'ha passat a 141.472 el 2011; dels 118.014 d'alemany s'ha passat a 58.382; i només han crescut una miqueta insignificant els estudiants de castellà: de 59.588 a 60.773 (dades de l'Estudi Europeu..., taula 2.3, p. 24). Vist des d'una altra perspectiva: el 51% d'alumnes de secundària del Regne Unit no estudia cap llengua estrangera (Comunicat de premsa d'Eurostat 137/2009...). A més a més, interrogats els alumnes[6][6] si els agrada o no estudiar la llengua 1, el 53% responen que no (Estudi Europeu..., figura 7.6, p. 83); només són superats, en aquest disgust, pel 59% de flamencs belgues, a qui no agrada aprendre francès (i ja sabem la poca estimació entre la comunitat flamenca i la valona de Bèlgica). Però encara hi ha una altra dada significativa, els pobres resultats pràctics per als alumnes anglesos en l'aprenentatge del francès: 
Pupil proficiency in French was poor in England compared with Spain and both Belgian communities. Across skills, England had more pupils who failed to achieve the first basic user level (A1) and fewer who were independent users (level B1 and B2). Pupils in England performed similarly to those in Portugal in French reading, listening and writing (Estudi europeu..., p. 55; per a veure els resultats portuguesos vegeu el Primer estudi europeu..., p. 44).
Què reflecteixen totes aquestes dades? És molt clar: el Regne Unit té com a llengua comuna la llengua A de tot Europa, la llengua que tots els altres europeus consideren com a més important, i per això mateix el Regne Unit no té necessitat d'aprendre cap altra llengua; els seus ciutadans actuen en bona part (no al 100%, naturalment) com els espanyols a Espanya o els francesos a França: ¿per què han d'aprendre una llengua B si amb la llengua A, que és la seva, poden anar pertot i la gent encara els fa reverències? Per a ells és inimaginable plantejar-se l'ensenyament bilingüe (excepte al País de Gal·les, on s'aprèn també gal·lès), i l'ensenyament d'una llengua estrangera és quasi testimonial, més per a dissimular el seu menyspreu que per a dotar-se d'una capacitat poliglota que, a nosaltres, els nostres dirigents ens volen fer passar per imprescindible (no per raons culturals, és clar, sinó purament materials); perquè no en necessiten cap altra, de llengua. Tenen la diglòssia a favor seu ben assumida, i contemplen gojosos com tots els altres europeus també la hi tenen.
3. Mirau aquesta notícia:
Ben Lenher (Oxford, 1978) va arribar a Barcelona fa sis anys, però no parla ni català ni castellà. Al Centre de Regulació Genòmica, on treballa, l'idioma comú és l'anglès, i ell s'hi passa bona part del dia intentant entendre les claus del genoma. Demà rep el premi nacional de recerca al talent jove (Presència, núm. 2142, del 15 al 21 de març del 2013, p. 36).
No dubt que Mr. Lenher és un savi, n'estic ben segur, vaja! ¿I un savi que fa sis anys que viu a Barcelona pot continuar ignorant, no ja el català, sinó fins i tot el castellà? Si els immigrants africans i asiàtics sense estudis que hi arriben al cap de pocs mesos de ser-hi ja hi mig parlen, en català i castellà! Entenc que aquest senyor es passa moltes d'hores dins el Centre de Regulació Genòmica, on només es parla anglès, però també deu tenir qualque estona de vida privada, deu anar a comprar de tant en tant, deu anar a un cafè o un restaurant, es deu relacionar amb els veïns de casa seva... I no ha après català ni castellà! Deu anar pertot parlant en anglès i tothom li deu fer reverències, tothom deu parlar-li en anglès (més o menys), i ell ben content perquè no s'ha d'esforçar a aprendre la llengua local... És clar que segurament la gent el tracta així perquè no té aspecte físic de paquistanès o indi, ni és negre... La seva aparença anglosaxona hi fa molt, a ser considerat qualcú important... És evident que si no sap cap de les dues llengües oficials a Catalunya (una molt més oficial que l'altra, per cert) no és per manca d'aptitud intel·lectual per a aprendre-les, és simplement perquè té ben assumit que no en té necessitat, que així ja li va bé.
A part, però, del detall de la (presumpta) disposició personal d'aquest investigador, hi ha en aquesta notícia un altre fet significatiu: aquesta recerca científica a Barcelona es fa en anglès, no en català. Em direu que això no té res d'estrany, que és així pràcticament a tot el món i que és així per la necessitat que tenen tots els científics de comunicar-se. Bé, doncs jo us ho replicaré: és així perquè els científics anglòfons, que són la majoria relativa i, sobretot, d'estats molt rics i influents (amb els Estats Units i el Regne Unit a davant de tot) ho han imposat, i els altres s'hi han plegat. Aquests científics ignoren (menyspreen?) deliberadament qualsevol aportació que no sigui escrita en anglès, en una actitud que ja ve d'anys enrere: dins la dècada de 1930 científics alemanys assenyalaren que hi havia una relació important de causalitat entre el fet de fumar i el càncer de pulmó, però com que el seu descobriment va ser publicat en alemany (la potència vençuda de la I Guerra Mundial), el món científic anglòfon el va ignorar i no tengué transcendència, fins que dins la dècada de 1960 un conjunt de científics nord-americans i britànics «redescobriren» aquesta relació, cosa que provocà les noves polítiques de salut pública encaminades a reduir el consum de tabac[7][7]. Al Brasil es publiquen anualment uns 50.000 articles científics, dels quals el 60% són en portuguès, però només uns 18.000 són indexats per la Web of Science de Thomson, una de les bases de dades més importants del món, i d'aquests just el 2,7% són en portuguès[8][8]... La discriminació lingüística és evident, i per tal de contrarestar-la fins on fos possible, almenys parcialment, diverses organitzacions americanes de promoció de la salut i de la investigació científica en medicina, amb el suport principal de l'estat brasiler de São Paulo, instituïren l’any 1997 una base de dades llatinoamericana de publicacions científiques relacionades amb la recerca sobre salut (SciELO[9][9]) gràcies a la qual la investigació en aquest camp feta en castellà i portuguès (n'hi ha una part minoritària en anglès) és projectada internacionalment. Perquè la cultura catalana sigui normal en tots els sentits cal que hi hagi també una recerca científica en català i que sigui donada a conèixer internacionalment; renunciar-hi, amb l'excusa que si no es fa en anglès no és coneguda a fora, és autocondemnar-nos a ser sempre un país subsidiari; ¿per a què volem una oficina de terminologia (el TERMCAT[10][10]) que actualitzi tota la nostra terminologia científica si després aquesta no s'ha d'usar mai? Volem una llengua coixa en l'àmbit científic? Es pot fer i publicar recerca en català, fer-ne resums (o versions senceres, en qualque cas) en anglès (és cert que no es pot ignorar, el pes de l'anglès) i donar-la a conèixer amb un recurs semblant al SciELO, que pot ser el RACÓ[11][11] que ja existeix o un de nou, si ha de ser millor. En lloc d'anar en aquesta direcció, però, ens volen fer anar en la contrària ja des de l'ensenyament primari: tots els qui vàrem patir l'escola franquista som conscients que vàrem aprendre tot el vocabulari especialitzat de les diferents disciplines (història, geografia, ciències naturals, matemàtiques, filosofia, gramàtica...) en castellà, i que és molta encara la gent d'aquestes generacions que en haver-se de referir a un concepte que va aprendre a escola s'hi refereix amb el terme castellà que li ensenyaren (o que només sap la taula de multiplicar en castellà!). Amb l'assoliment de l'escola en català havíem aconseguit la normalitat en totes aquestes disciplines i els nostres fills han après el vocabulari especialitzat en català, com hauríem volgut nosaltres; doncs ara volen (PP i CiU) tornar enrere i que els estudiants aprenguin la terminologia novament en castellà o en anglès! Com podrem mai tenir investigació científica en català si des de ben petits els negam als nostres fills que aprenguin el vocabulari essencial català de les disciplines que estudien?[12][12] El TIL[13][13] a les Balears o el projecte de la Generalitat de Catalunya de fer immersió escolar en anglès impedirà el desenvolupament futur de la ciència en català. Que el PP tengui aquest objectiu és lògic, però que sigui també l'objectiu de CiU em sorprèn. La nova diglòssia és l'excusa perfecta per a contribuir a la pròpia (auto)anihilació. Ben penós, tot plegat.


[1][1]Vegeu, per exemple, aquest article: http://www.vilaweb.cat/noticia/4112511/20130506/vuit-paisos-superen-espanya-nombre-destudiants-universitaris-catala.html (23-8-2013).
[2][2]Sé de cert que el percentatge entre els estrictes castellanoparlants és molt més alt, perquè és en la comunitat catalanoparlant on hi ha hagut sempre més interès per aprendre llengües estrangeres, encara que només fos pel gran pes econòmic del turisme.
[3][3]http://ec.europa.eu/languages/eslc/docs/en/final-report-escl_en.pdf (23-8-2013).
[6][6]No queda clar en l'Estudi si són només els alumnes d'11 a 14 anys, que tenen 1 llengua obligatòria, o si hi entren també els de 14 a 18 anys, per als quals és optativa; però tal com s'explica, i pels resultats, crec que només són els primers.
[7][7]Vegeu-ho en aquest article, p. 3: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC1796769/(23-8-2013).
[8][8]Ídem, p. 6.
[10][10]http://www.termcat.cat/ (23-8-2013).
[12][12]Ja comentava aquest fet, amb espant, el contertulià de Migjorn Josep Molés, que conta haver sentit una neboda seva que fa Ciències Socials en anglès parlar del «Castilian plateau» per a referir-se a l'altiplà ibèric (la meseta castellana) (missatge a Migjorn de 25-7-2013).


Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA