Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 26 de juny de 2014

Llengua, dialecte, modalitat

Publicat en El Periscopi dissabte 21 de juny del 2014


 Miquel Àngel Lladó Ribas


Sembla ser que el Govern autonòmic està decidit a impulsar l'ús de l'article salat als mitjans de comunicació públics que utilitzen el català en les seves informacions, especialment al més emblemàtic de tots ells i potser el que té una major quota d'audiència: IB3, el consorci que agrupa la ràdio i la televisió públiques de les Illes Balears. La raó principal adduïda per l'Executiu és que la varietat lingüística usada a IB3 ha de ser un reflex fidel de la realitat social. Tot i aquesta primera intenció, que aparentment s'adiu amb el sentit comú, hom no pot deixar de tenir la sospita que el propòsit real és allunyar-se del català (la cursiva és intencionada), en el sentit de diferenciar-se com més millor de la llengua que es parla al Principat de Catalunya i que va ser introduïda a les Balears arran de la conquesta catalana de l'any 1229, liderada per les tropes de Jaume I i els seus fidels vassalls. 

Que consti que no pretenc, ni prop fer-hi, fer una lliçó d'història, ni tan sols de sociolingüística. La meva intenció no és altre que aportar una mica de llum a allò que constitueixen els usos lingüístics comunament acceptats pels habitants d'aquestes illes, d'una banda, i tractar de fer veure, com afirmen la majoria de filòlegs i estudiosos de la llengua, que ambdues modalitats, el català estàndard i les seves varietats dialectals a les Balears (o modalitats, com diuen ara), poden conviure perfectament sense destorbs ni interferències, de l'altra. Així ho afirma Francesc de Borja Moll a la seva Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (Editorial Moll), un text la primera edició del qual –no és una dada menor- data de 1968. Varen ser molts –un servidor, per exemple- els que vàrem iniciar l'aprenentatge de la nostra llengua amb aquest manual que pretenia (no era una tasca fàcil, ateses les diferències que havien tengut al seu moment Mn. Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra) donar una visió global del corpus de la llengua i, alhora, mostrar les particularitats que, sense violentar aquest corpus, caracteritzaven les nostres variants dialectals. Així ho explicava el propi Moll als Preliminars del volum que comentam: La llengua literària no s'ha de formar necessàriament pel predomini complet d'un dialecte damunt els altres, sinó per la generosa cooperació de tots. Cada dialecte té les seves bones qualitats, que cal aprofitar per enriquir la llengua general; i cadascun té també els seus defectes, els excessos de diferenciació, que cal sacrificar davant les formes tradicionals que representen el punt de convergència de totes les variants dialectals.

Més clar aigua. Em consta que don Francesc ha tengut i té detractors en l'àmbit de la Filologia, però ningú no li pot negar la seva voluntat de treballar de valent per la nostra llengua i, el que potser era més difícil, d'assolir un equilibri entre les formes centrals (identificades amb el català estàndard o normatiu) i les perifèriques, que no per aquest fet i com va defensar amb sòlids arguments eren menys autèntiques o genuïnes. Però molt me tem que no és aquest el propòsit del nostre actual Govern en matèria lingüística. O si ho és ho diu molt baix, gairebé amb la boca petita i en petit comitè. I això no és bo per a la cultura, a part que confon la gent. Pel que fa a l'ús de l'article salat a IB3, crec que resulta inqüestionable que estam parlant d'un àmbit formal, on hauria de prevaler la modalitat estàndard sobre els dialectalismes (el sacrifici convergent de què parla Moll), com succeeix amb totes les llengües de prestigi arreu del món culte i civilitzat. 

En fer aquesta afirmació no descobresc res de nou, Déu me n'alliber. És l'opinió dels més prestigiosos filòlegs que han estudiat les llengües romàniques, fins i tot la de l'Acadèmia Espanyola de la Llengua quan, segons Moll, declarava: “... la lengua castellana no ha prevalecido totalmente sobre las de los otros pueblos que habitan la Península Ibérica, puesto que (...) los vascongados y los pueblos que hablan el catalán o alguna de sus variedades (Cataluña, Valencia y las Islas Baleares), conservan su propio lenguaje y lo cultivan literariamente”. I així defineix el Diccionario de la Real Academia Española l'entrada ‘mallorquín', en la seva accepció lingüística: Variedad de la lengua catalana que se habla en la isla de Mallorca.

Tan mal de fer és assumir el que diuen les institucions de prestigi relacionades amb la llengua? Quin sentit tenen, doncs, determinades interpretacions sobre aquest quòrum comunament acceptat? Es legítim –i sobretot científic- sacrificar el tot per la part? Suggeresc a ses Senyories que llegeixin el volum de Moll, si no ho han fet. I que ho facin amb la ment oberta, sense prejudicis ni premisses prèvies. Hi trobaran baules, seny, generositat a balquena: just el que ens fa falta per recuperar el consens extraviat en tan sensible i delicada matèria.
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA