Publicat
en El Periscopi
dissabte 21 de juny del 2014
Miquel
Àngel Lladó Ribas
Sembla ser que el Govern
autonòmic està decidit a impulsar l'ús de l'article salat als mitjans de
comunicació públics que utilitzen el català en les seves informacions,
especialment al més emblemàtic de tots ells i potser el que té una major quota
d'audiència: IB3, el consorci que agrupa la ràdio i la televisió públiques de
les Illes Balears. La raó principal adduïda per l'Executiu és que la varietat
lingüística usada a IB3 ha de ser un reflex fidel de la realitat social. Tot i
aquesta primera intenció, que aparentment s'adiu amb el sentit comú, hom no pot
deixar de tenir la sospita que el propòsit real és allunyar-se del català (la
cursiva és intencionada), en el sentit de diferenciar-se com més millor de la
llengua que es parla al Principat de Catalunya i que va ser introduïda a les
Balears arran de la conquesta catalana de l'any 1229, liderada per les tropes
de Jaume I i els seus fidels vassalls.
Que consti que no pretenc, ni prop fer-hi, fer una lliçó d'història, ni tan
sols de sociolingüística. La meva intenció no és altre que aportar una mica de
llum a allò que constitueixen els usos lingüístics comunament acceptats pels
habitants d'aquestes illes, d'una banda, i tractar de fer veure, com afirmen la
majoria de filòlegs i estudiosos de la llengua, que ambdues modalitats, el
català estàndard i les seves varietats dialectals a les Balears (o modalitats,
com diuen ara), poden conviure perfectament sense destorbs ni interferències,
de l'altra. Així ho afirma Francesc de Borja Moll a la seva Gramàtica catalana
referida especialment a les Illes Balears (Editorial Moll), un text la primera
edició del qual –no és una dada menor- data de 1968. Varen ser molts –un
servidor, per exemple- els que vàrem iniciar l'aprenentatge de la nostra
llengua amb aquest manual que pretenia (no era una tasca fàcil, ateses les
diferències que havien tengut al seu moment Mn. Antoni Maria Alcover i Pompeu
Fabra) donar una visió global del corpus de la llengua i, alhora, mostrar les
particularitats que, sense violentar aquest corpus, caracteritzaven les nostres
variants dialectals. Així ho explicava el propi Moll als Preliminars del volum
que comentam: La llengua literària no s'ha de formar necessàriament pel
predomini complet d'un dialecte damunt els altres, sinó per la generosa
cooperació de tots. Cada dialecte té les seves bones qualitats, que cal
aprofitar per enriquir la llengua general; i cadascun té també els seus
defectes, els excessos de diferenciació, que cal sacrificar davant les formes
tradicionals que representen el punt de convergència de totes les variants
dialectals.
Més clar aigua. Em consta que don Francesc ha tengut i té detractors en l'àmbit
de la Filologia, però ningú no li pot negar la seva voluntat de treballar de
valent per la nostra llengua i, el que potser era més difícil, d'assolir un
equilibri entre les formes centrals (identificades amb el català estàndard o
normatiu) i les perifèriques, que no per aquest fet i com va defensar amb
sòlids arguments eren menys autèntiques o genuïnes. Però molt me tem que no és
aquest el propòsit del nostre actual Govern en matèria lingüística. O si ho és
ho diu molt baix, gairebé amb la boca petita i en petit comitè. I això no és bo
per a la cultura, a part que confon la gent. Pel que fa a l'ús de l'article salat
a IB3, crec que resulta inqüestionable que estam parlant d'un àmbit formal, on
hauria de prevaler la modalitat estàndard sobre els dialectalismes (el
sacrifici convergent de què parla Moll), com succeeix amb totes les llengües de
prestigi arreu del món culte i civilitzat.
En fer aquesta afirmació no descobresc res de nou, Déu me n'alliber. És
l'opinió dels més prestigiosos filòlegs que han estudiat les llengües
romàniques, fins i tot la de l'Acadèmia Espanyola de la Llengua quan, segons
Moll, declarava: “... la lengua castellana no ha prevalecido totalmente sobre
las de los otros pueblos que habitan la Península Ibérica, puesto que (...) los
vascongados y los pueblos que hablan el catalán o alguna de sus variedades
(Cataluña, Valencia y las Islas Baleares), conservan su propio lenguaje y lo
cultivan literariamente”. I així defineix el Diccionario de la Real Academia
Española l'entrada ‘mallorquín', en la seva accepció lingüística: Variedad de
la lengua catalana que se habla en la isla de Mallorca.
Tan mal de fer és assumir el que diuen les institucions de prestigi
relacionades amb la llengua? Quin sentit tenen, doncs, determinades
interpretacions sobre aquest quòrum comunament acceptat? Es legítim –i sobretot
científic- sacrificar el tot per la part? Suggeresc a ses Senyories que
llegeixin el volum de Moll, si no ho han fet. I que ho facin amb la ment
oberta, sense prejudicis ni premisses prèvies. Hi trobaran baules, seny,
generositat a balquena: just el que ens fa falta per recuperar el consens
extraviat en tan sensible i delicada matèria.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada