Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

diumenge, 19 de gener de 2014

JOAN VINYOLI

Amb motiu del centenari del naixement de Joan VInyoli, per començar aquest any 2014 hem cregut convenient de reproduir el mateix contin-gut sobre aquest autor que ja vàrem publicar en la Lletra 111, correspo-nent al mes de març del 2012.
Abel Carretero

Joan Vinyoli Joan Vinyoli i Pladevall neix a Barcelona el dia 3 de juliol de 1914. La seva infància està marcada per la mort del seu pare el 1919. La família Vinyoli es queda en una situació econòmica precària, i es trasllada a viure a Sant Joan Despí. El 1922 torna a Barcelona. Vinyoli comença la seva formació bà-sica al "Colegio del Sagrado Corazón", i després passa al "Colegio de la Inmaculada". Als jesuïtes coneix Francesc Gomà, Tomàs Lamarca, Martí de Riquer, Joan Teixidor, Josep M. Boix i Selva, etc. Des de 1923 fins des-prés de la Guerra Civil, els Vinyoli passen els estius a Santa Coloma de Farners, població sovint evocada en la seva poesia. El 1930 entra a tre-ballar a l’editorial Labor, on s’hi estarà fins a l’any de la seva jubilació, el 1979.
El 1929 escriu els primers poemes que es conserven: Fredor i A din-tre i a fora, de to pietós. A l’estiu de 1930 escriu diferents proses poèti-ques a Santa Coloma i publica la titulada De la nostra ciutat al pro-grama de la Festa Major d’aquesta població. Es tracta del seu primer text publicat.
En els anys 1935-1936 col·labora en diverses ocasions, amb obra prò-pia i traduccions, a la revista Quaderns de poesia i als diaris La Veu de Catalunya i La Publicitat (gràcies a la traducció del poema de Rilke "De si una volta algú t’hagi amat" coneix Carles Riba, que esdevindrà, juntament amb Rilke, una de les influències literàries més decisives del poeta).
Entre els anys 1936 i 1939, en època de la guerra civil, manté relaci-ons d’amistat amb Carles Riba, Joan Teixidor i Marià Manent. És du-rant aquests anys que coneix Isabel Abelló, la persona que el "conver-teix" a la vida interior i a la poesia. El 1937 publica el seu primer llibre, Primer desenllaç, a les edicions de la Residència d’Estudiants. La guerra li passa factura emocional, i entre 1939 i 1944 viu un període de crisi personal, marcat pel descans en la tasca d’escriure.
El 1948 publica De vida i somni. Un any després, el 1949, obté el premi de poesia en el IV Certamen Literari organitzat pel "Círcol Cultural Columbense" de Santa Coloma de Farners. El 1950 també obté guardons en els Jocs Florals de Santa Coloma de Farners i Cassà de la
Selva, i la Flor Natural en els de Girona. L’any 1951 publica Les hores retrobades. El llibre obté el Premi Óssa Menor. Durant aquest any, Vinyoli fa diverses lectures públiques dels poemes del seu llibre.
Cinc anys més tard (1956) publica el llibre El Callat i el pròleg de creació "Pel camí dels mesos" (dins Els mesos de l’any). El 1963 torna a publicar: Realitats. Entre aquest any i el 1970 hi ha un període de silenci editorial. Durant aquests anys manté una relació personal i poètica molt intensa amb Gabriel Ferrater.
El 1974 obté el premi la Lletra d’Or pel llibre Encara les paraules. El 1975 publica Ara que és tard i el volum compilatori Poesia completa 1937-1975, que recull tota l’obra poètica publicada fins llavors, revisada, a més d’altres poemes inèdits. L’any 1976 publica Vent d’aram, que obté el Premi de la Crítica Literària i el Premi de la Crítica Serra d’Or
pel seu recull Ara que és tard. També publica Llibre d’amic. El 1977, per raons ideològiques, rebutja el “Premio Nacional de Poesía en Lengua Catalana”. El 1978 publica El griu. El 1979 publica Obra poètica 1975-1979, que inclou el volum inèdit Cercles (acabat d’escriure el 1978 i publicat com a volum solt el 1980). L’Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona li ret un homenatge, el 22 de maig, que se celebra a l’Aula Magna, en el qual llegeix els poemes del que serà el següent llibre: Cercles. El 1981 publica A hores petites. Aquest llibre obtindrà el Premi de la Crítica Serra d’Or. L’any 1984, amb motiu del seu setantè aniversari, rep visites a casa seva dels consellers de cultura i ensenyament de la Generalitat de Catalunya, i també de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta institució li concedirà la Medalla d’Or al Mèrit Artístic. Publica els llibres Domini màgic i Passeig d’aniversari i el volum de traduccions Versions de Rilke. Aquell mateix any el poeta va morir a Barcelona, el dia 30 de novembre. Un any després, el 1985, aparegué pòstumament Noves versions de Rilke. L’obra de Joan Vinyoli mostra una gran coherència i unitat, malgrat que va conrear molta diversitat de formes i estils i que va ser elaborada al marge de modes, escoles i tendències. Esdevindrà, sobretot a partir dels anys setanta, un important punt de referència de les noves generacions de poetes, sobretot pel caràcter original de la seva estètica i del seu univers imaginari, però també l’enorme autenticitat i modernitat de la seva veu lírica.

El campanar
Sovint, sovint, com per la dreta escala
d’un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpants els murs en la tenebra espessa,
graó rera graó.

Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l’altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l’alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo 
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

Aquest poema de Joan Vinyoli es troba dins el recull Les hores re-trobades (1951).
Està estructurat en dues parts pel que fa al contingut, i en tres quant a la distribució estròfica. En aquesta primera part destaquen els períodes foscos i tristos de la vida, que podria ser que fessin referència a la seva pròpia infantesa (recordem que Vinyoli va tenir una infància difícil en morir el seu pare).
La felicitat és inaccessible, però ell no es rendeix i continua endavant. Per altra banda, en la segona part (segona i tercera estrofes), el poema adopta un to ben diferent, és molt més alegre. El so de les cam-panes és sinònim d’alegria. Per tant, podem interpretar que després de passar una època de penúries, arriben els bons temps. Però cal desta-car per damunt de tot la metàfora que fa Vinyoli: concebre el campa-nar com la vida humana. De fet, el campanar és la raó de ser d’aquest poema.
~~~~~~~~~~
Selecció i comentari d’Abel Carretero
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA